SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

PARTAGÀS, FABRICANT, INVENTOR…. I ….ARENYENC

Imatge: Un instant de la presentació. (fotografia de la X.)

I divendres passat vaig tenir el goig de poder exposar, a la Biblioteca d’Arenys de Mar, la apassionant vida de Jaume Partagàs i Rabell….. Sí, sí… l’inventor dels puros “Partagàs”.
M’explico: Des de fa molt de temps que volia poder explicar la vida de Partagàs, però la documentació que em venia a les mans era poc atractiva per poder explicar-la. Un arenyenc que va inventar una nova manera de fer els puros…. i poca cosa més.
Però mireu per on, que per casualitat vaig poder copsar algunes coses de la vida de Partagàs que em van cridar l’atenció….

Un dia llegeixo, en un bloc d’internet (ple de faltes d’ortografia) que Partagàs havia estat l’inventor de la radio…. Què voleu! Les faltes d’ortografia em van fer malfiar i no hi vaig donar més importància : (Si Hinventor, s’escrivia amb h, bé podia dir qualsevulla altra animalada!!!).
Però com que sóc dels que creuen que de tota lectura s’en pot aprendre…. això em va esperonar .i estirant del fil,  vaig poder veure que la vida i obra de Partagàs era impressionant!!.
Si voleu podeu escoltar tota la conferència (dura 57 minuts).

I us faig un tastet.:
.- Partagàs marxa a Cuba a 16 anys, entra en contacte amb el món del tabac a través del català de Lloret Joan Conill. Com que no te fills, el pren sota la seva tutela i li ensenya el mon del puro.
Partagàs s’hi fixa, i inventa una nova manera de fer puros , combinar les fulles tendres (les de Vuelta abajo) amb fulles més dures… d’aquesta combinació en surt el gran tabac Partagás…
.- Se n’adona que un bon tabac, sense una bona promoció comercial, no te gaire recorregut…. I s’inventa una forma de màrketing prou espectacular: Dona nom als seus puros:  “La Flor de la Cabaña de Partagás”…..
Però , és clar aquest nom el mig copia d’un altre fabricant de més nomenada “la flor de la Cabaña de Carvajal”…. I ja teniu el plet muntat…. En Carvajal s’encaterina i li posa un plet…. Quina manera més interessant de fer passar aquest fet doméstic a les primeres pàgines dels diaris (Cuba és una “província” espanyola i per tant tot Europa s’assabenta del plet.
El fa durar quatre anys, temps suficient que tothom se n’assabenti….. Obviament el perd i “obedient” canvia el nom.
FLOR DE TABACOS DE PARTAGAS I CIA.
I és clar, ara ja es conegut….
.- I amb el temps s’adona que les fabriques de puros (la feina es fa a ma) son silencioses i per tant monòtones i per tant amb tendència a fer la becaina….
I a 19 de gener de 1866 instal.la a la seva fàbrica,  la figura del “lector de tabaqueria” … Talment com si fos un convent, posa una trona “pulpito” al mig de la nau on treballen els “torcedores” i hi col.loca un lector al cim i comença a llegir:
 El conde de Montecristo,  Romeo i Julieta…. I la gent no fa becaines…. vol saber com acaba i també de passada Cuba es va alfabetitzant.

Enguany el Govern cubà ha declarat el “Lector de tabaqueria” patrimoni immaterial de Cuba… I ho han presentat a la UNESCO per tal que, si ho te a bé, el nomeni Patrimoni immaterial de la humanitat….
.- I a 52 anys, l’assassinen…
Causes poc clares….
Potser venjances comercials, o potser industrials, o potser polítiques o potser derivades de faldilles….
En fi…
Una vida  apassionant….
Si voleu, la podeu escoltar clicant aquí o al dessota.

QUINS BLAUS ESFILAGARSATS DE BOIRES ESCADUSSERES, PEL CEL GRISENC DE LA MATINADA FERÈSTEGA.!

IMATGE: Cal Agusti: detall

Quins blaus esfilagarsats de boires escadusseres pel cel grisenc de la matinada ferèstega!. La llum, encara endormiscada, es deixondia per l’horitzó llunyà de la marina que encetava el dia tot tocant ratlla. I nosaltres, xino xano, cap al cim del Tagamanent, on al peu de la baluerna hem deixat els estris mecanitzats i hem avançat i endinsat per la Calma planera, vora Cal Agustí. Ara els ginebrons, ara la masia, fa anys enrunada, avui esponerosa i valenta, i revolt enllà hem goitat la Casanova del Bellit, i sortint del camí fressat els corriols ens anaven menant cap als llocs més humitejats de la Calma de ponent, i hem circumdat el Bellit i hem pogut copsar la petitesa de l’ermita de Sant Nicolau i la grandesa del camp que encara verdejava pel bestiar de peu rodó, avui amagat.

AL REMEI…. DE LA MÀ DE VERDAGUER I ESPRIU…..

IMATGE: Verge del Remei a l’Ermita del Remei al capcirell que tanca la clova de Sinera…

I avui, si us plau, podem fer una sortida… apte per a tothom.. pels encontorns de Sinera prop de Mar,
Sortirem de Caldes d’Estrac , de la ma de Mn Cinto i ens enfilarem riera amunt i arribarem al Remei, on Mn Cinto ens dedicarà una poesia que va fer als peus de l’ermita del Remei i que va dedicar al Bisbe Català…

I després ja podrem entrellucar Sinera del del cim del turonet, on copsarem la bellesa de la petita pàtria encerclada de turons…..
Apali! si voleu connecteu la sortida que vaig tenir el goid d’explicar per a la Xarxa, en el programa d’en Josep Mª Cano: Via Verda…

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

…I EL CEL ENNUVOLAT, ENS GUARDAVA DEL SOL QUE ENS FEIA L’ULLET….

Imatge: Bolets agermanats…

La calma s’estenia als nostres peus, i al lluny senyorívol sorgia el Tagamanent. Camí enllà cap el Turo del Pous d’En Sala. De la casa on nasqué Serrallonga, que ens goitava des del fons de la vall. Al davant, a l’altra serralada ens vigilava Sant Segimon amatent als peus de Sant Miquel dels Barretons. Camí serpentejant pels cimbells de la Sala. Petits bolets que neixen agermanats, i el cel… ennuvolat, ens guardava del sol que ens feia l’ullet. Ah! i hem trobat la Font Pomereta, verdagueriana imatge de la natura…

AVUI, 65….

El  camí….

Apropant-se al cim.
O potser, escadusserament,  ja comença a davallar lleugerament, lentament… però és el camí.

El camí és el que compte…
Ni l’entrada  ….. ni l’eixida…..
…només el camí, …

Al camí és on hem trobat l’amor, el gaudi dels amics, el goig de poder-lo compartir amb els que estimes, encara que tú, massa aqueferat en foteses,  siguis incapaç de donar alguna engruna com a bescanvi  del devessall de goig que reps dels altres que t’estimen…..
I el camí et fa adonar que,  per molt que maldis en intentar donar una engruna d’amor, és molt més el que reps, el que t’acompanya, el que et fa viure intensament, que el que puguis donar……. massa adelerat que estàs  en galindaines que no traginen ni suc ni bruc….
I al capdavall,  conclous que només pots acabar recordant a cada moment que només som alló que donem, allò que perdonem i  allò que estimem…
I com sempre,  gràcies a qui em dóna l’alé diari i el goig de viure compartint la vida…
Gràcies infinites a la X. pel seu amor…. i per la Paciència…
(per cert, esposa de Sant Orenci i mare de Sant LLorenç…..)
I a l’A. i en X. i ara també a la C.
I el goig i la joia que, d’aquí a no massa dies, renovellarem la flama de l’amor dels plançons…

I per a la X, per tot el que ella sap…. encara que jo no li hagi sabut dir…..:

I DE RETORN, PEL CORRIOL ON L’AIGUA RUMOREJAVA TORRENT AVALL….

Imatge: Sant Salvador de Terrades.

I mentre i tant  a la vall feia una xafogor galopant, el caminant ha enfilat,  a petita hora, el cimbell de la catedral de la Vall d’en Cuc (Sant Salvador de Terrades) on, essent festa major, ha pogut entrar al clos eremític. Revolt fins la font de la Moixera. El caminant no exagera  si us diu que, allí,  al redós de la natura, ha passat fred .

Després més revolts a admirar la baluerna de la Masia d’En Cuc, i per fi , el castanyer. Arbre immens (algú en diu el més gran de Catalunya)… De gran, el caminant en dóna fé  que ho és.

I de retorn, pel corriol on l’aigua rumorejava torrent avall i alguna zumzada de branquilló ens encertava la testa i abellia veure  figues, castanyes, nogueres, mores…

I si voleu, podeu entrar a veure algunes imatges…