SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

LA RIOJA: ELS PETITS PLAERS DE LES COSES PETITES

Foto: Argolla del Fuero del Valle de Ojacastro.

Em permetreu que avui us enllaci un joc de fotografies. A la manera que m’agrada fer-ho: de postals ja en podeu trobar a les botigues i fins i tot a internet. A mi m’agrada retratar instants, petits plaers perduts a la vorera dels viaranys, per gaudi del caminant que va a la recerca d’uns intants de bellesa, de vida, de plaer, de dolor, o en definitiva,  un instant fugisser a la nostra existència.
Avui els petits plaers a la Rioja, o si ho voleu més concret, els petits plaers per on hem passat per les planuries i valls de la Rioja. Valvanera, Santo Domingo de la Calzada (donde la gallina cantó después de asada), la vall del riu Oja, on hi ha Ojacastro el poble que també ens guarden Sant Zenon (aixó tocarà un alra dia) i al costat, Ezcaray,  un poblet encantador. Massa poblat (si és encantador la gent hi va i en gaudeix) i tot i ser ple d’estiuejants, és un gran plaer perdre’t pels seus carrers i…. perduts que ja esteu, podeu goitar la “argolla de los Fueros”: Fuetejada a la nostra pròpia història. Talment com si de la nostra anella que en vàrem fer de “pau i treva” i de l’espai que s’acollien a sagrat els malfactors… doncs a la vall d’Ojacastro també en van dictar resolució per acollir malfactors (i també malfactores.. fixeu-vos quina modernitat!) … però en el seu cas era perque les valls quedaven despoblades i és clar, encara que fos amb malfactors, podien repoblar la vall.. però en definitiva, també una anella permetia l’acolliment a sagrat i a no ser perseguit a la Vall d’Ojacastro, on, recordo, ens guarden també les reliquies de Sant Zenon.
Us enllaço el redactat del fuero i us en transcric una part:

E
por les facer mas merced e porque este Valle se pueble mejor es mi merced que
los hombres e mugeres homicianos e mal fechores que se vinieren acoger en el
dicho Valle e en sus terminos sean defendidos, e que ninguna Justicia non sea
osada de entrar en el dicho Valle gelo defiendan e que non yncurran en pena en
calunia por gelo assi defender.

JESÚS, SANT PERE I EL FERRER

Foto: Sant Pere. Pintura del Greco.

Si voleu passejar de la mà de Sant Pere i de Jesucrist quan vénien per la terra predicant la bona nova…, només heu de fer que clicar la contalla i veureu com Jesús i Sant Pere no son acollits per ningú quan arriben a un petit poble del Pirineu. Ai las! però que un ferreret de muntanya els agombola davant la fornal i els dóna posada per una nit.
El cops de mall a l’enclusa,  els desperten de bon matí i no ténen cap birolla per pagar l’estada i li regalen (al ferreret) el sac en que duien el fato.
Però el sac és miraculós.
Si voleu podeu escoltar la contalla de com el ferreret usa del sac per poder entrar al regne dels cels , on Sant Pere en fa de porter.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

EL NOI CURT DE GAMBALS

Foto: En Jonàs i en Mataties dels Pastorets de Mataró.

I una de fresca!!: No us van manar mai, quan éreu petits, d’ anar a cercar una cosa i per tal de no oblidar-la l’havíeu d’anar repetint pel camí: Una terça de peix, una terça de peix, una ter…. i així fins l’infinit, o fins que arribàveu a la peixateria i ja se us havia oblidat el que us havien manat d’anar a cercar.
Us en recordeu?.
Doncs això és el que li va passar a l’heroi del nostre conte…
De tant repetir la cantarella, només li va portar que problemes i alguna plantofada… i si no, cliqueu i ho comproveu vosaltres mateixos….

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

SANT ROC, ELS GEGANTS I ELS MACIPS

Foto: En Tallaferro i la Flor d’Alba, en Roc i la Maria, l’Elm i la Carmeta. Els gegants d’Arenys

I avui us enllaço un text que va servir, fa uns anys, per il.lustrar el programa de Sant Roc…. I és que per Sant Roc, Arenys es vesteix de festa i d’aigua d’olor de colonia i picarols al carrer. Es el nostre Vot de Vila per guarir la pesta! :

EN EL DESÈ
ANIVERSARI DE L’ELM I LA CARMETA. 
Us heu aturat mai a contemplar pausadament els nostres gegants?: Tenim
en Tallaferro, que si us fixeu bé té un aire de centurió romà que enamora!. Tot
un  Senyor com el nostre patró Sant
Zenon. Quins aires que rumbeja… Ep ! i la Flor d’Alba amb flaire  de Canigó verdaguerià i que gasta un
llustre imperial de no dir !!. Talment com si fos una princesa de país
petit…. I en Roc i la Maria, verament abillats d’hàbits de macip i captadora,
amatents  que arribi el llevant de
taula, per tal de gaudir del millor esperit seguint costum vella a la contrada
d’anar a cercar els de la Casa Gran 
i acompanyar-los, en clam de festa,  cap a assistir a l’ofici!!. Però fixeu-vos en l’Elm i la
Carmeta. Un xic descreguts,  eh !.
A vessar de picardia…  Son els més
menuts,  però renoi,! quina planta
que en tenen els dos, sorgits de la nostra claror marinera de Sinera: l’Elm amb
el peix que allargassa el seu braç dret 
i la  Carmeta que duu la
panera en la que, de ben segur en arribar a casa, amorosament,  l’Elm li col·locarà el llobarro que
tragina….

 I  en aquest  racó de món, on tot ressona a història, no en podia ser d’altra
que l’Elm i la Carmeta respiressin aquesta sentor marinera de la rada de
llevant. De ben segur que l’Elm n’és descendent directe d’aquells mariners que,
el terç diumenge de juliol de 1617, a redós del cementiri situat on avui hi ha
la placeta de l’Església,  varen
fundar la Germandat de Sant Elm, braç solidari de la Confraria del mateix nom.
I aquesta Germandat, amb aquell sentit solidari dels nostres predecessors,   (Plagués a Déu que  mai el perdem!) va propiciar que, amb l’abonament
d’un ral, la germandat procedia al rescat dels captius i captives que els
corsaris feien pels nostres verals…Però no només alliberaven captius amb els
cabals de la recapta,  no… , sinó
que,  els estatuts també preveien,
com qui no vol la cosa, que  
amb els calerons 
recollits,  ajudarien a “maridar
donzelles pobres”. (De les riques no en diu res, car, com quasi sempre,
aquestes ja tenen  qui les agombola…)

I de  la Carmeta, què en voleu que us
digui?:  Parella de balls de l’Elm,
i clar exponent de la dona forta 
marinera. I si bé en altres indrets la Verge del Carme ha esdevingut, en
substitució de  Sant Elm, la
patrona dels mariners, a la nostra Vila, els hem sabut ben maridar perquè no
només no es facin nosa, sinó que, ben juntets ens siguin els patrons celestials
del mar, i a la terra ens  facin
ballades en aquesta diada que la festa es vessa pels carrers. Per molts anys
Elm i Carmeta !!!!!! I no cal que ho fem més llarg, cantem tots ben fort com
una jaculatòria de joia i alegria: 

 “Gloriós Sant
Roc, germà petit de Sant Zenon, escolteu els precs de comparets,  macipes, macips i captadores,  i vetlleu per que cap pesta ens faci l’estella.
Que l’alegria dels macips ens ajudi a no prendre mal i que l’aigua enllustrada
d’olor ens mostri el més plaent de la vostra particular diada.    Amén….” …… Sant
Roc!!, Sant Roc!!!!!…..

EL JUTGE I EL DIMONI

Foto: l’Infern, fresc a la catedral d’Orvieto de Luca Signorelli.

I ara que entrem en periode estival, en periode de bullida general, d’escalfors ingents, de terribles patiments,  de xafogors immenses, bó serà baixar a l’infern de la mà d’en banyeta i acompanyat d’un jutge dolent.
Que Déu ens lliuri de les males persones, i si son jutges dolents que encara ens en deslliuri més!. I aquí podeu escoltar com un jutge és portat d’una revolada a l’infern de la mà del dimoni gros!.
Apali, a cremar eternament a les calderes d’en Pere Botero!! (altrament en Pere Porter, la història del qual algun dia explicarem.)
I si voleu escoltar la contalla, vosaltres mateixos, prengueu un lloc fresc, que esteu a punt d’entrar a les canderes del Xibalbà!!

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

EL MONTSENY DE LES SENSACIONS PETITES

FOTO: Una sensació al Montseny.

Com tots ja sabeu, les nostres passejades pel Montseny tenen la claror dels dies clars i la foscor dels dies rúfols,… però sempre, sempre, tenen la bellesa de les petites coses, dels petits plaers, de les petites sensacions de retrobar, en els petits instants fotogràfics,  una mica de nosaltres mateixos.
Quina bellesa trobar una taula parada amb un porró que ens espera per sadollar la curiositat del caminant!. I aquell paller amatent que indica el corriol precís al caminant freturós de sensacions novelles, i la claror al bell mig de la fageda, i la teranyina que ens reporta sensacions de collarets reials… i la petita branca tot just entrellucada. i l’aigua plaent dels petits racons…
I com sempre, el Montseny son els seus cims i també les petites sensacions del caminant,  a la recerca dels petits plaers que, no ho dubteu, son la grandesa de la vida!.
Apali, si les voleu veure, cliqueu aquí.

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

“HEM PASSEJAT” PER L’ORDRE/ DE VERDS XIPRERS IMMÒBILS/ DAMUNT LA MAR EN CALMA. A HORAFOSCANT A SINERA

Foto: Cantant una cançó de Mn Martí Amagat, poeta de Sinera.

I ahir, en la bona companyia d’una seixantena d’amics i coneguts, hem passejat pels portals de Sinera, cercant i escatint les lletres que els nostres (i alguns no tan nostres) poetes i escriptors ens han llegat.
Hem intentat trobar la última raó de l’orgull sinerenc. Aquest orgull de pertinença a banda armada, on les armes son les paraules, la bellesa i el seny (una mica de rauxa tampoc ens fa cap mal eh!).
Hem rigut junts i ens hem emocionat junts, llarga passejada des de la platja del Mareny fins al cementiri de Sinera, tot passejant per Rialda i fent tat a la Marina de Torrelles.
I a la fi, al cementiri, en una bona hora que enamorava, quan el sol es desava a l’armari de la mare Muntala, hem recordat una part del discurs final a la Primera Història d’Esther:

Vilatans,
patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. El sol s’ajoca enllà dels
turons del Mont-Alt, una ora suavíssima es desvetlla al Mal Temps i ens portarà
sentors de fonoll i de menta, l’aigua cau a primes gotes per la molsa del
safareig del tritó, ulls del vespre comencen a esguardar-nos.  Atorgueu-vos,
sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca
de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre
germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments
petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.”

 

I em cal agrair
a tothom que ha vingut per la seva amable companyia, però molt especialment a
la Isabel Roig, regidora de la cosa de la cultura d’Arenys que, amb el seu
saber fer, aconsegueix, en hores difícils, que no es perdi la claror de Sinera
dins la nostra cultura i que va acceptar presentar l’acte, fent-ho d’una manera
especialment brillant.  I a la Mercè
Sàbat que sap dir i llegir com ningú la nostra poesia.  I a la Mercè Cussó bibliotecària
excelsa i el nostre àngel de la guarda en temes literaris i a l’hora de
repartir amistat. I a l’Alcalde del Mareny, que ens ha acompanyat i facilitat
que a horafoscant poguéssim entrar al nostre cementiri de Sinera i també,
deixeu-m’ho dir,  a la meva dona,
que, a més a més de fer unes fotos magnífiques, em permet trobar el temps,
robant-li a ella, per a poder preparar aquestes xerrades. A tothom, moltes gràcies.

Ah! i si voleu escoltar la presentació, amb cançó inclosa,cliqueu:

LA RATETA (CONTE POPULAR EN VERSIÓ DE FRANCESC MASPONS))

I ara que els vailets i vailetes estan de vacances i els avis i les iaies els tenen tot el dia (o quasi),  potser és bo que tots plegats escoltin aquesta contalla popular. Avui us acompanyo una versió del rondallaire Francesc Maspons i Llabrós.
Si l’escolteu,  veureu que aquests contes tan nostrats han caigut en absolut desús… Ara ja no s’expliquen, però a mi em ve de gust encara explicar-los.
I veureu com un conte, només un conte, pot portar un munt de lliçons per a poder entendre aquest mont tan complex que ens toca viure: res és el que sembla… el bou és massa matusser, el gos massa baladrer.. el gall massa pinxo…. però el gat, mireu si n’és de bonic el gat!!
Però, mireu que és cas, qui es cruspeix la pobre rateta,  és el més bonic i xiroi de la colla….
Apali, si el voleu escoltar, cliqueu al dessota…

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

LA MILLOR IMATGE DEL MÓN (AL CEMENTIRI DE SINERA, D’ON SI NO?)

Foto: La millor imatge que podem veure a la nostra vida.

Si Dalí ens feia creure que el centre de l’Univers estava a l’estació de  Perpinyà i  en Fages de Climent deia que Vilasacra era la capital del món, els d’Arenys podem dir que el centre de l’univers és la imatge que avui encapçala aquest post.
Mireu-la bé…. I si la voleu veure millor, dissabte a les 7 de la tarda a la Biblioplatja d’Arenys passejarem per l’ordre de les lletres sinerenques i acabarem al Cementiri de Sinera.
I si mireu fixament la imatge podeu veure l’ànima humana  que a la recerca de la pau infinita, passeja per  l’ordre de verds xiprers immòbils a la recerca de l’infinit: l’ànima que travessa al llindar de la vida, al dessota la creu i va a la recerca de la plenitud. I l’ànima, com podeu veure  a la foto,  te forma de vela llatina…

Si voleu, dissabte a la Biblioplatja d’Arenys a les 7 de la tarda.


Pels rials baixa el carro 


del sol, des de carenes


de fonollars i vinyes


que jo sempre recordo.


Passejaré per l’ordre


de verds xiprers immòbils


damunt la mar en calma.

I ARA AMIC NO ENS DEIXEM PRENDRE LA FORÇA, L’AMOR I EL CRIT (UNA CANÇÓ)

Foto: De jovenet a Lurdes, de brancadier amb molts bons amics.

I una experiència colpidora la vaig viure quan, de jovenet,  em varen convidar a anar a fer de brancadier a Lurdes. Uns pocs dies, que el pare no em deixava que faltés a la feina. Una pocs dies: viatge en   tren cap   a Lurdes de França. A fer de brancadier. Crec que recordo cada instant colpidor d’aquells dies.  El primer dia, quan vaig cantar a capela una cançó als malalts italians. De com l’Anna, una noieta de Catanzaro, que s’estava apagant, no volia sortir de la infermeria si no l’anava a buscar. I els amics,  al capvespre (a França al capvespre eren les quatre de la tarda!) i llavors els italians ja m’havien anat a buscar una guitarra: sort que en sabia fer uns acords.. I allí cantant per aquells malalts vaig aprendre més que potser, en tota una vida, …. ells  no demanaven res més que una mirada, un lleugera moixaina, un bes … i ja en tenien prou… ells en tenien prou… I nosaltres que ho teníem tot, no apreciàvem res… va ser un  sotragueix  colpidor a la meva vida.. I encara el recordo… I vaig fer una cançó que us acompanyo.
I la gent que pateix, sempre ens ensenya moltes i moltes coses… però tenim tanta pressa que no sabem parar l’orella, ni sabem escoltar, ni sabem sentir…. què hi farem!
I ara amic, no ens deixem prendre, la força, l’amor i el crit….

Publicat dins de CANÇONS | Deixa un comentari