SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

CAMINANT PER LES OMBRES DE SINERA-L’ARBRAT D’ARENYS

Imatge: L’alzina de la Plaça de la Mina. Un dels racons més bells d’Arenys de Mar

I a Arenys ja ens passen aquestes coses. De cop, t’adones que tens el privilegi de viure i gaudir d’una Vila viva, entranyable, on molts procuren aportar a la comunitat els seus neguits, els seus estudis la seva manera de dir: Arenys t’estimo.

I tot això ve a compte perquè la Joana Pérez Llabot, ha preparat, sota la direcció d’en Pere Planells,  una web en la que podreu entrar i conèixer tot l’arbrat d’Arenys….

Ah! i no us penseu que hi ha quatre dades d’alguns arbres… No, no!  . És un treball molt ben fet…. Ha escatit tot l’arbrat d’Arenys, des dels Plàtans de la Riera que configuren tot un paisatge, fins el til.ler del Xifré….

I tot això bellament embolcallat amb poemes adients que fan molt i molt recomanable aquest magnífic treball.

Perquè en tingueu un tast, us transcric una part de l’índex i el començament de l’apartat del plàtans de la Riera…..

4.- Arbres singulars d’Arenys de Mar………………………………………20

4.1.- Els plàtans de la Riera………………………………………………….21

4.2.- Els xiprers de la Pietat i el Cementiri de Sinera……………….23

4.3.- El til·ler i les palmeres de l’edifici Xifré…………………………25

4.4.- Les palmeres de la plaça Onze de Setembre……………………27

 

“4.1.- Els plàtans de la Riera

Un cop feta la inauguració de la carretera B-511 ( Arenys de Mar-St. Celoni) que seguia el traçat de la Riera, en la segona meitat del segle XIX, , quan era alcalde Jaume Calbetó, el regidor Cristí Riera va llançar la idea de plantar arbres des del carrer Ample fins al capdamunt de la Riera, per tal d’embellir-la i, també per aixoplugar els carruatges que passarien per la nova carretera.

Alcalde i regidors acolliren la idea, però a l’hora de dur-la a terme vingueren les discussions. Un regidor hi volia palmeres, un altre xiprers, un altre proposà pins bords, i també hi havia qui preferia les moreres.

Finalment, qui decidí que els arbres serien plàtans va ser l’alcalde Josep Pinart, l’any 1865. A finals d’aquell any es portaren de la Devesa de Girona uns plançons que s’anirien plantant Riera amunt, protegits per una estaca i, en poc més de mig any, la plantada havia arribat on avui acaba la Riera del Bisbe Pol, continuant-se tot seguit fins pràcticament l’acabament del terme al llindar amb Arenys de Munt.”

 I si el voleu llegir tot , us enllaço la web.

Apali, per a gaudir-ho!!!!

DIENT ESPRIU

Imatge: Parets de Sinera a l’encalç de la paraula d’Espriu. (de la que n’és autor l’artista arenyenc Ulldistret -Ricard Ferran)

I una altra volta, en Miquel Vila m’ha convidat a Radio Arenys a dir Espriu….
M’ha plagut molt i molt……
Espriu cal dir-lo poc a poc, pal.ladejant les paraules, a la manera sinerenca….
Paraules amb sons somorts per les aigües cristal.lines de la nostra mar, encalçades per la petitesa dels turons que encerclen la vila.
Paraules que ens retornen el goig de viure a  la clovella més bonica del món.
Paraules que ens emmarquen  la imatge més bonica del món i que ens presideix el nostre cementiri….
Encara que aquest any Espriu tingui tan poc gust del veïnat de Mar….

Si voleu podeu escoltar les paraules dites a radio Arenys.

Figuretes de pessebre.

Una altra Fedra si us plau.

LA CREMA DE LA BOTA A ARENYS DE MAR

Imatge: La crema de la bota, la diada de Sant Marçal a Arenys de Mar. (Foto de la meva dona).

A Arenys de Mar, la vigilia de Sant Marçal, o sigui la vesprada de Sant Pere, es crema la bota. No sembla que Sant Pere tingui cap lligam massa arenyenc, encara que a la vesprada de Sant Pere cremem la bota… Però quasi mai res és el que sembla.

Mireu: estem a 21 de juliol de 1686, el bisbe de Barcelona Fra Benito Ignacio de Salazar havia d’oficiar la consagració, com a bisbe de Girona, de Fra Miquel Pontich. I el Sr Bisbe volia obligar a celebrar la festa presidida per ell, però volia dosser. O sigui, volia un setial amb una llampant ornamentació. I els altres representants de l’església es varen plantar i varen dir que no, que de cap manera.

Llavors s’adonaren que l’Església de Santa Maria d’Arenys de Mar encara no estava consagrada, que Arenys era el primer poble de Girona i que per una diada,  la nostra Església bé podia servir de Catedral. I tal dit tal fet, en data 28 de juliol de 1686, els bisbes i representants del clergat de Catalunya varen fer cap a Arenys de Mar, varen esmerçar la diada a aitals quefers: Consagrar el temple i Consagrar el nou Bisbe de Girona.

La cerimònia sembla que no va ser curta, de les 7 del matí a les dues del migdia, i no sense haver resolt abans algun problema: Havia de presidir la cerimònia el bisbe de Tarragona (recordeu que el de Barcelona no venia) però nosaltres teníem el nostre Bisbe Antoni Pasqual i Lleu, fill del carrer d’Avall de la Vila, a l’ensems Bisbe de Vic i què voleu!, els de casa primer!.

El de Tarragona va cedir, però va fer comparèixer al nostre compatrici Bisbe Pasqual davant de Notari a confirmar que presidiria només aquest acte… i després….. res… que tornaria a ser president el de Tarragona…

I aquella diada i reunits tots els Bisbes en seu catedralicia a Arenys de Mar varen decidir que el dia 30 de juny –diada de Sant Marçal- es celebraria la festa de la Consagració del temple. I de consuetud, la vetlla, dia 29 de juny al vespre “se crema al mitg de la riera una bota enquitranada, que recorda un tribut de la gent del mar, s’ilumina lo campanar ab llumetes de colors, s’encenen teyeres dalt del terradet i volteija la Bandereta mentres trillejen les campanes” segons una crònica antiga.

Ja veieu, a Sant Pere el que és de Sant Pere, però la consagració del Temple és de Sant Marçal que és el Sant Patró de la diada de la consagració del Temple.

Ah! I la crema de la bota ve de molt més antic, ningú es posa d’acord com va començar, però sembla ser que una bota va ser la darrera andròmina que va restar quan s’acabaren les obres del temple.

I si en voleu escoltar la història, cliqueu al dessota.

GUERRA DELS REMENCES

Imatge. El castell de Montsoriu, vista de fa ja molts anys……

Avui, una contalla, que és això: una contalla.
La guerra dels remences l’hem de situar a Sant Esteve d’En Bas, com a corifeu tenia en Joan de Verntallat…..
Però avui us explicaré la llegenda…..
La llegenda es situa al castell de Montsoriu… O sigui al vescomtat de Cabrera, de tal manera que, un cop dos vilatans d’Arbucies decideixen casar-se.
Però: ai las!, quan s’han casat, el nuvi ha de portar a la núvia cap al castell de tal manera que la primera nit de noces, la núvia l’ha de passar amb el senyor de Montsoriu…
I l’esmentat Senyor (?) no en te prou amb una nit, sinó que n’hi passa una segona, i una tercera…. I el nuvi s’enfaristola , i treu el punyalet que duia a la faixa i ….
.- Zas, mata el senyor…..
I quan retorna a Arbúcies, ja l’esperen els seus companys i s’aixequen en armes i allà comença la Guerra dels Remences……
Apali! si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquì o al dessota…..

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

UNA PASSEJADA PER L?ESTRET DE GIBRALTAR? DEL MOLAR, SOTA LA CALMA

Imatge: El gegant adormit des del Molar de la Calma.

Als llavis una cançó del matí encalmat. I el dia era clar, i nosaltres amunt, a la recerca d’indrets nous, que encara n’hi ha, i molts, no els coneixem tots. Dies com avui ens adonem que no hem tastat ni un bocí del Montseny més pregon.

Enfilant-nos fins a tocar el Puig Drau, a la Calma, que tantes caminades ens ha suportat. Però avui per la banda del Molar, justet hem passat pel Collet dels Llops, de baixada ens ha quedat un xic allunyat l’Estret de Gibraltar (no us estranyeu, a muntanya els noms son sempre sonors), per dessota el serrat de les Bruixes, sense guipar-ne cap, i la roca barrinada, i el sot de la Tramuja i la riera de la Bascona i …. tots els indrets que en un matí resplendent ens anaven enllustrant l’ull assedegat de nous miratges i noves sensacions. I el Molar, aquesta baluerna a mitja muntanya, on la mestressa, en riallada plena, ens explicava que no tenien corrent, que vivien a les fosques (que sort d’unes bateries a la cuina) que no volen l’energia solar, que…. i semblava que estiguéssim al temps antic,  a l’ombra dels til·lers i les figueres,… I els temps s’ens allunyava, i nosaltres miràvem al lluny, sabent que, a les poques hores, premeríem el botó de la tele, que ens duria als temps massa moderns…. Apali , a gaudir-lo!

Podeu veure les fotos a  l’àlbum “El MOLAR DE LA CALMA”

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

SANT JOAN A ARENYS DE MAR

Imatge: Sant Joan a Arenys.

Avui, si m’ho permeteu, us enllaço un text que va sortir publicat al programa de festes del solstici d’estiu de 2006, juntament amb un altre sobre la crema de la bota,

“De Sant Joan … què voleu que us digui: Si ja ho sabem tot. És la nit més curta de l’any, del solstici d’estiu de les festes paganes i que avui encara xalem de valent. Sant Joan, per als arenyencs és uns festa arrelada d’un temps ençà, punt de referència a l’entorn, el més mediat, el més immediat i el més llunyà.

Dir Sant Joan és dir revetlla, és dir Arenys, és dir festa grossa….

Tanmateix però, Sant Joan no està dins del nostre imaginari local, com ho poden estar les altres festes de la vila, fixeu-vos bé… totes locals:

Sant Zenon un centurió romà, les relíquies del qual ens arriben de les mans de Juan Domínguez un pelegrí de Fuentelsaz (de Guadalajara) que de retorn al seu poble i carregat de les relíquies de qui seria el nostre Sant patró, passava pel camí del Morbo i malalt com es trobava, va entrar a la nostra vila. Nosaltres, els d’aquesta petita pàtria encerclada de turons, acollidors que hem estat sempre, el vàrem guarir. El premi: una part de les relíquies de Sant Zenon i en reconeixement el fem Sant patró….

Sant Roc que el fem el nostre segon Sant patró gràcies a un vot de vila davant una maltempsada, de la que el Sant va fer mans i mànigues per guarir-nos.

La Bandereta, que representa la independència local enfront dels nostres veïns d’amunt i que celebrem cada primer diumenge de maig a dalt del campanar endegant una nova bandereta. Ah! I les noies solteres, si volen trobar marit, només han de pujar al campanar i fer tres voltes al mateix, fer un repunt a la bandereta i de ben segur que aquest any trobaran marit. O sigui una bandereta amb poders de casori si molt convé.

Els naps de la nit de Reis i ara ja de les cols, festa d’inici incert, però exclusivament vilatana.

I la Mare de Déu Fumadora, iniciàtica troballa a les ridoltes que creixien a l’entorn de la nostra ermita de la Pietat que, des del seu cimbell, esperava als vilatans a l’entorn per celebrar l’aplec. Sembla que d’aquestes anades comença l’albada de la festa fumadora…..”

CAMINANT PELS PORTALS DE SINERA

Imatge: En el vell carret d’en Quel.la.

Sinera ja ho te això….
Que passejant pels nostres carrers i amb ulls un xic badocs, l’esperit net de prejudicis, i aprofitant els espais de flors que ens han preparat, si us perdeu per Sinera, podeu trobar unes pintures murals sobre l’obra de l’Espriu que us enamoraran…
I allà on els de la Casa Gran diuen que hi ha un Sant Jordi us trobareu amb un Sant Jaume que lluita contra l’ infidel… i a redós d’un balcó amagat, hi podeu entrellucar una bandera republicana. I trobareu el Paradís… i el campanar que es dreça orgullós preservant-nos de prendre mal…. i la cadena que ens explica, sense paraules, que allà i només allà,  hi va sojornar un Borbó, de passada que anava a inaugurar la presó que havia fet don Zenon de Semodevilla…. Però la gràcia la trobareu en el fet que, quan el Borbó va sojornar al nostre gran casalot dels Ramis, feia uns anys que, al balcó de la plaça de la Vila, l’havíem decapitat……. en efigie, eh! No us penseu  ……

I besllumareu la puntaire, i entrellucareu alguns racons per a gaudi de l’esperit… i la mar, aquesta nostra mar que ens ha mostrat els camins de la nostra vida, de la nostra història,  del principi del principi del Mite….
i la Sinera espriuenca va venir després, molt després…. Però el mite ja el teníem ……
I és així que l’hem guardat….
Apali, feu una passejada per les beceroles de Sinera….

Caminant pels portals de Sinera.

EL PLAT DE FUSTA

Imatge: Plat de fusta…..

I a l’avi, que es va fent gran, li comencen a tremolar les mans….. Lluny ja queden les contalles, rondalles i altres galindaines que l’avi explicava al nét….
I ara, moment ja de la decadència, el pobre avi li tremolen les mans i amb el tremolor li van caient a terra els aliments que hi ha per dinar.
El fill s’enfaristola, i li crida a l’avi:

.- Des de demà aniràs a menjar a la cuina, lluny de les nostres mirades que han de veure els teus tremolors i la vianda per terra…

I sí…. El fill fa anar al pare a menjar a la cuina…
I el nét que ho veu, comença a fabricar un plat de fusta ….
Serà pel pare, quan, ja vell, li tremolin les mans i així ens el treure’m de sobre….

Si voleu escoltar i llegir el poema, cliqueu aquí,

Apali, si voleu escoltar la rondalla cliqueu aquí, o al dessota.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

VESCOMTAT DE CABRERA – EL PODER FEUDAL, ELS SEUS AGENTS I EL TERRITORI

Imatge: Amb l’autor del llibre: Alejandro Martínez Giralt.

Divendres, com ho fan sovint, els bons amics de la llibreria Alguer 7 de Sant Celoni i amb el meu bon amic  en Martí Monclús al capdavant, em van convidar a presentar el llibre del Doctor Alejandro Martinez : El poder feudal, els seus agents i el territori. El vescomtat de Cabrera (1199-1423).
Un bon llibre per escatir una part de la nostra història. El Vescomtat de Cabrera, el nostre punt d’inflexió històrica al que estem tots units.
I em va semblar que per presentar aquest magnífic doctorand, ho havia de fer des d’una perspectiva celonina (part del cor del Vescomtat) i així vaig explicar l’escut de la Vila de Sant Celoni i el seu significat. I també em va abellir explicar la Sentencia del Rei en Jaume de 18 d’Octubre de 1274 en la que posa fi a un litigi entre Arnau de Cabrera i Bernat de Centelles….
Si us vaga, escolteu, veureu quina història tenim…..

Apali, si voleu escoltar la presentació , cliqueu aquí o al dessota.

EL REI TRIST

Imatge: El rei en Jaume I lliura la seva espasa (la de Sant Martí?) al seu fill en Pere … Ignacio Pinazo Camarlench.

Avui una contalla antigua i coneguda….
El rei està trist, ….. te de tot, te terres, súbdits, poder, calerons, és adorat…. però està trist….
i cap metge no li troba el diagnòstic per a que pugui sortir de la tristesa…..
Fins que algú li diu que allà, allà dalt de la muntanya hi ha un savi que el pot ajudar…
El van a cercar….  El troben i els diu que li diguin al Rei que la solució està a prop….
Només cal cercar-la….
Que busqui algú feliç, que li prengui la camisa i que se la posi…. I si ho aconsegueix, conseguirà la felicitat…
però la felicitat no és cosa de camises… Es cosa de creure-s’ho, de lluitar-hi… que ho cerqui i que ho treballi…..
Potser la trobarà…..

Si voleu escoltar-la, cliqueu aquí o al dessota….

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

AVUI FA 111 ANYS QUE VA MORIR…..

Imatge: El mossèn….

I va regalar-nos els sentits i ens va descobrir una llengua que dringava del més pregon del nostre esperit, i que les maltempsades de la història l’havien anat convertint en una llengua feixuga,  enfarfegada, poc acolorida….
I ell, va retornar al seu clos, va retornar a allà d’on no havia d’haver sortit mai…. va tornar a la gleva, es va barrejar amb els camperols, amb els pastors, amb els paraires, ls pedranyalers, i va escoltar, escoltar i escoltar i va sentir el batec que s’escruixia per a nosaltres, però que una oïda poc fina l’hagués deixat escolar per l’aigüera dels sentiments….

I ell la va prendre al vol, la va reforçar, com qualque torsimany, en va fer un tresor que encara ens dura….
i va morir sol…
I un cop mort tot el poble el va acompanyar….
Era una força de la natura, que podia haver acabat atuïda, però va ser tan gran, tan gran,  tan gran, que ningú podia entendre que ens estava salvant les paraules…..
I sí, va ser un Verdaguer….
Per a Mossèn Cinto, que els temps massa moderns no saben capir la bellesa de la llengua que ell ens va recuperar…
I avui en fa 111 anys que va morir….
Que no descansi en pau, i ens remeni les consciències perquè no morim en l’oblit que els altres malden per a sebollir-nos…..

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor….
Que el seu cant retrunyi pels segles dels segles….
Amen!

Si voleu escoltar una conferència que fa anys que vaig fer sobre Mn Cinto, cliqueu aqui….

ELS QUE ENS EMPAITEN ENCARA FUGEN

Imatge: Tarda de platja de Jack Vettriano. Veieu la donzella de l’esquerra que potser voldria empaitar la parella, encara fuig…..

Frase que deia el meu pare, quan algú el volia encalçar i potser volia fer-lo baixar de la somera,  a base de fer servir arguments no gaire católics, o sigui, no gaire de fiar, i amb una certa malvolença i  que la única cosa que pretenia era espantar-lo, o amenaçar-lo, preveient un mal que, en el moment de l’atac, no era previsible.

Ell se sentia amençat i de bursada, de la seva boca sorgia indefugiblement aquesta frase que, obviament, descol.locava al pavero de torn.

“Els que ens empaiten, encara fugen! “

Fa uns dies, davant un barbamec que es creia un milhomes, em va sortir la frase…

Es va acabar la comèdia de cop……

EL “CORDONASSO” DE SANT FRANCESC

Imatge: Sant Francesc – El Greco-

El 4 d’Octubre és Sant Francesc d’Assís. I pels voltants de la data, es produeixen, encara avui,  uns fenòmens curiosos.
Sant Francesc, per redimir la humanitat i fer-li pagar les malifetes que carrega sobre les seves espatlles, es treu el cordó (el cíngol) i el fa baixar poc a poquet cap dins del mar, on els pescadors -pecadors- estant fent la seva dura tasca. I vinga!! a remenar el cordó dins l’aigua fins que l’aigua perd la placidesa i el mar s’embraveix i es produeixen les temudes tempestes del “cordonasso”

I a Arenys, al convent dels frares hi havia -hi ha encara- la Verge del bon Viatge, on, les dones, mares, i germanes dels pescadors que es troben en el destret d’haver d’aguantar el cordonasso, van corrents (anàven) davant la imatge de la Verge a pregar perquè els seus estimats tornin sans i estalvis.

Si voleu, podeu escoltar la contalla, treta de la ploma de Mn Palomer.

SEIXANTA-QUATRE

Camí amunt, cap a Santa Fe….

I avui seixanta-quatre, amb la plenitud d’anar fent anys i esguardant l’esperança que ens va encalçant, o que nosaltres l’anem intentant no perdre…
Camí amunt, embolcallat pels faigs tardorencs, les ombres dels quals van fresant un camí que, sempre, sempre, ha de pujar, cap al cim, intentant retrobar el propi jo, però venint de la vall, on, sempre, sempre, ens acompanyen els estimats, els qui et fan costat, encara que tu no en sàpigues gaire , de fer-los-hi costat….

 
I amb tots i amb el polsim d’alegria de saber que el futur serà nostre, si el present som capaços de viure’l en plenitud.

I des d’aquí deixeu que em recordi, ara i sempre dels meus estimats…. i al capçal de tots, la X. amb qui un dia varem començar un camí, amb una frase de Ramon Llull …

Amor és mar tribulada de ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge.

I el camí encara el volem fer, sempre, sempre, junts….

LA BALUERNA CONTINUA OPRIMINT

Imatge: El pes de la baluerna de la Justícia (Jutjats d’Arenys) continua vinclant la vida… d’una pobre morera que, per una mal entesa postura a favor de la natura, algú permet aquest desori…..

Ai las, si els meus avis camperols aixequessin el cap!!…
O el meu pare, ferrer reconvertit en marxant de fusta i llenya….
o qualque persona curosa amb la natura…

A ningú se li ocorreria, en ares a un ecologisme mal entès,  tenir tot un edifici (el de la justícia) vinclant la vida d’una pobre morera….
Es clar, deuen dir alguns pixapins de secà: No podem malmetre la natura…
Doncs, diguem-los-hi :
Allibereu la vida! Allibereu la morera!!!
Però fa anys que predico i res…. com si sentissin ploure :

El 24 de gener del 2010 ja començava la prèdica.

I la continuava el 12 de setembre del mateix any….