SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

L’INTENT DE RETROBAMENT A SANT ANIOL

 

L’INTENT DE RETROBAMENT A SANT ANIOL

(Una història de fa uns anys….. M’abelleix tornar a publicar-la……)

Planejant, arribes a coll Joell després de passar per una fageda, on els ocells matiners refilen, algun crit de puput esgaripa el silenci que ja et te acostumat la cridòria dels altres ocells menys espectaculars.
Baixant per aquestes feixes, amb el soroll del bosc que es desperta, el crit de la puput, la cridòria dels ocells petits, el sol que encara no ha sortit, el verd dels faigs que acompanyen el camí et trasbalsa i vius un d’aquells moments intensos que les caminades a muntanya, de tant en tant, t’ofereixen. Et sents com trasbalsat, com si el cel se’t fes proper, com si el temps i l’espai s’hagués aturat en aquell instant, on els sentits s’orquestren perquè, tots, sense que n’hi falti cap, et facin gaudir d’una dimensió no humana, en fi, com si poguessis, només que t’ho proposessis, encalçar el cel amb les mans.
Arribes al Pla de les Sureres. Et farà bé aquesta caminada sol per l’alta Garrotxa. Has passat la crisi dels quaranta. No, el que estàs és cansat t’han dit els que t’estimen. Tu saps que no estàs cansat. Que estar cansat no es la causa, és l’efecte. Estàs cansat perquè encara no et trobes. Una vida perduda. L’equador de la via et passa la factura. Has mig llençat la vida. Se t’escola per entre els dits escadussers d’alegries. I algú et va dir. Viatge iniciàtic. Allà a la Garrotxa, l’alta Garrotxa et farà bé.
I aquest agost t’hi has llançat.
Segons la informació que tens, en aquest pla pots trobar un bar, una piscina i un Restaurant. Això deuria fer fa anys. Ara està desert. Millor. No hi ha cap signe de vida humana. Només tu. Tu i la teva total circumstància i solitud. Després de fer una marrada, enfiles cap als cingles de Talaixà, per un corriol d’alzines i castanyers puges fins a can Vaquer. Una aturada per a prendre un glop d’aigua i menjar un mos. Ajagut, el cap reposant al damunt de la motxilla, al lluny veus Coll de Muls i al dessota el pla de la Plantada, d’on vens. Ja has fet un bon tros. Passes per la vora de la casa. És la més ben agençada de les que has passat, fins i tot hi ha vidres als finestrons. Tot tancat, no es veu ningú. Passes com si fossis un fugitiu bandoler que……. Fugir.. quina paraula. Abans no l’havies copsada mai en tota la seva intensitat. Potser si, fugir. De tots, de tothom. No t’enganyis però, fuges de tu mateix. És de tu que fuges. Tu et fas por. Per primera vegada t’has mirat a dins de dins.. Comença a fer una forta calor, ja falta poc, penses. I al revolt veus, no massa lluny, a dalt d’un cimal, el poble de Talaixà. Saps que hi ha només un estadant. Un bon home que viu sol aquí dalt, lluny de la civilització. T’il·lusiona veure com pot ser un home vivint sol allà dalt, sense cap més comunicació amb la resta del mon que les seves cames. No t’enganyis. És per això que també t’has engrescat a venir. Es per això que has pensat trobar-te amb una ànima solitària que servís de consol a la teva tribulada ment. Algú que aportés consol a la teva ànima. I vas pensar qui millor que una ànima sola perduda a les cingleres de Talaixà. El contacte amb la natura. Una ànima superior. La trobada. Aquesta trobada que no pots tenir amb qui tu necessites. Allà trobaràs consol.
Arribes a Talaixà, de lluny sents una cridòria, hi deu haver algun campament. No t’abelleix la idea de trobar-te amb algú. Trobes una cleda i una porta feta de material senzill. Al costat un indicador et confirma que allò es Talaixà. Entres. Deixes la motxilla i vas a cercar la font. Saludes un grup de nois i noies que acaben d’esmorzar. És llavors que veus el solitari de Talaixà. Res. Cap impressió. Un home sol, que et fa l’efecte que està sol perquè li deu costar conviure. Es posa a parlar sense aturador. Explica, en castellà, històries d’una família llunyana, que ell vol viure sol, que no es fa amb els parents, que està allà perquè el van enredar, però que ara hi està de bon gust, que està enemistat amb el propietari veí …… es avorrit, no hi trobes cap esperança en la seva conversa, ni tan sols la seva mirada aporta res al teu esperit. Un home sol. Res més. Sol perquè no deu saber conviure. No t’interessa la seva conversa i et mires les cingleres de Talaixà. Això… aquestes són les famoses cingleres de Talaixà, les cingleres de Mr. Hunt, l’anglès que acompanyava a Bosch de la Trinxeria per aquests paratges. Les cingleres on en Marià Vayreda situa la part més punyent del seu drama de la Punyalada. On l’Albert – El protagonista que encarna el bé- Lluita aferrissadament amb l’Ibó- el mal-
El bé i el mal. On estàs?. Perdut en la immensitat del mal. Necessites trobar-te amb el bé que et pugui acaronar l’esperit. La trobada. Aquesta trobada, aquest fil d’Ariadna que vas seguint i que no arribes a trobar. Perdut….
De cop, en la claror del cel et sembla veure una àliga. Ai las!, potser encara veuràs Mr Hulot penjat d’una corda del cim d’alguna cinglera a punt de tallar el coll de l’àliga que no li deixa prendre els ous de la seva niada. Si és veritat el conte de Bosch de la Trinxeria – propietari rural, excursionista i naturòleg del segle passat- es esgarrifós pensar com, a aquests cimals hi venien des d’Arles, al sud de França, acompanyat de Mr HUnt, l’anglès naturòleg que, coneixedor que a Talaixà hi havia nius d’àligues, en volia abastar un , i a la recerca del món perdut es despenja amb una corda des d’un cim de la cinglera i va baixant fins abastar els ous de l’àliga, d’on, prèviament, aquesta havia esta foragitada pels trets dels acompanyants de l’anglès, però amb tant mala fortuna que l’àliga s’adonà de les intencions de l’anglès i tornà tot seguit. I pobre Mr Hunt penjat d’una corda, amb l’àliga que l’ataca. L’anglès treu la daga que duia, li endega quatre cops, un dels quals li sega el coll, pren els ous. La trobada del misteri. L’anglès ha abastat, matant, el tresor preuat.
Tu no, no trobaràs la pau d’esperit que t’afronti al gran repte.
Emprens la baixada cap a St. Aniol, passes per la Quera, un gran casalot fortificat, del que en diuen que, dels seus sotans en partien camins que duien a la Vall. Ara abandonat. Tot erm. Desolat, passes a tocar les parets enrunades. Mortes. Un revolt més i arribes al Salt de la núvia.
Una bonica i tràgica història d’amor, contada de generació en generació. Recordes la contalla d’amor trist. Una donzella, filla del masover de Sant Aniol la volien maridar amb l’ hereu del ferrer de Talaixà, naturalment contra la seva voluntat. A terra alta els casaments no es feien per amor. Es feien per necessitat. Una pubilla calia casar-la amb l’hereu i amb la niada es podia engrandir el mas. No es podia triar. Calia que la noia del masover de Sant Aniol es maridés amb l’hereu del ferrer. De bon matí el masover arranja les cavalleries i emprenen el viarany de pujada cap a Talaixà. La núvia no vol maridar-se amb l’hereu, ni el coneix. Ni el vol conèixer. Ella pensa en un altre. Però el pare no s’està de raons i abraona el cavall perquè emprengui el camí de Talaixà. La nuvia, endolada per dins, plora el desconsol. De cop li ve una imatge esfereïdora. Una imatge que pot posar fi al seu sofriment. Un revolt de la cinglerada, el més enlairat, el que s’acosta més al cel. De dalt del cavall es deixa caure, es llença al buit. Empren la volada. La darrera volada des del cingle altiu. Des del salt que hi ha al cap de munt del Llierca. No haurà de casar-se amb l’hereu, no serà de ningú, però tampoc serà de l’hereu. El darrer esglai és una mirada perduda damunt la vall del Llierca i després….. el són etern…
I s’et repeteix constantment la imatge. El desconsol del desamor. Tu no, tu no tens desamor. L’estimes i t’estima.
Quan passes per aquest indret no et pots estar de sentir un esglai i enlairar una pregaria per la núvia .
També recordes el salt del lladre. S’explica que trobant-se encinglerat i acorralat pels bandolers, va tallar un plançó d’alzina i tot enroscant-se com una serp a ell, es va llançar al buit i es va salvar.
Arribes a Sant Aniol. El corriol per on vens et mena directament a la font. On l’aigua s’agraeix. Només el soroll de l’aigua sadolla l’esperit cansant del vianant. Davant la font, la plaça . La plaça de l’aplec de la Punyalada d’en Vayreda:
” mai com aquell any m’havia semblat trista la diada de l’aplec del francesos. I això que la matinada es presentava hermosa com cap d’altra. El blau del cel s’estenia com un vel puríssim per damunt de les cingleres i el sol amb sos raigs daurats, acabalava els tons briosos d’una vegetació frondosa, fresament regalada per les pluges primaverals……”

Així descriu Vayreda el començament del seu llibre, penses, el recordes com un dels primers dels llibres que intenta arribar al cor torturat del protagonista. La tortura que et rosega a tu et ve impetuosa a la ment. La teva tortura . ….
Potser és el primer llibre on s’intenta una aproximació psicològica del dolor…
T’acostes a la font a omplir la cantimplora. El camí, llarg i xafogós t’ha eixugat tota l’aigua que duies. T’apropes a la font i per uns moments et sembla sentir els flabiols de l’aplec, de les corrandes, de la mainada jugant, de la Coralí. Et sembla, per un moment, veure els venedors arrenglerats sota la porta de la rectoria. Però no, no estàs a l’aplec de la punyalada i de segur que no trobaràs l’alegre Coralí, ni el bon jan de l’Albert i la guineu de l’Ibo. O la guineu de l’Albert i el bon jan de l’Ibo. On comença el mal i acaba el bé… et retruny a l’esperit el teu propi drama…… només ha estat un miratge.
De primer pensaves fer nit a Sant Aniol, però encara no és migdia i si fas nit a Sant Aniol, penses, demà et quedarà massa camí per arribar fins Albanyà. Decideixes dinar, i després de dinar emprendre la pujada fins al Corral d’en Principi, al peu del Basegoda.
Menges un mos. Portes poc menjar.
Enlloc s’està massa bé, però finalment descobreixes l’església oberta. Hi entres, fresqueja. Buida, no hi ha cap detall que pugui fer recordar a Mn. Jeroni fent el sermó la diada de l’aplec dels Francesos. L’església es conserva bé, però no hi ha cap additament, cap signe d’història, ni bancs ni imatges ni ornaments. Tan sols una creu feta de dos branquillons de faig penja del sostre, on segurament un caminant pietós ha volgut dignificar aquest petit habitacle. No se sent res dins l’església, menges poc a poc, un mos de pa eixut, un tall de fuet, un trosset de pernil, un glop d’aigua i uns pocs ganyips, poca cosa.
Abans d’emprendre la pujada al Bassegoda, fas una capcinada. Reposes. Silenci. No dorms. no es pot dormir, però, mirant enlaire et sembla sentir la veu de Mn Jeroni exhortant els feligresos el dia de l’aplec. No son pas les meves penes, carissims germans, que em fan plorar. No es pas la primera vegada, ja ho sabeu, que aquests facinerosos han assaltat ma pobra vivenda i donat turment al meu cos…… lo que ploro son els pecats d’aquets malvats que no temen a Deu ni als homes ……. Dels horrors comesos amb les dones del mas Rabassa ……. I vosaltres continueu ofenent a Déu amb les vostres borratxeres, amb les vostres pecaminoses farandoles…..
Em sembla que Mn Jeroni encara s’escarrassi a fer entendre als congregats el dia de l’aplec dels francesos, gent que pateix les urpes dels bandolers, però que no fan res, que tenen por i que avui… justament avui, la diada de l’aplec no volen pensar en les desgràcies diàries, avui vénen a gaudir del seu dia anual de lleure, de festa, de gatzara. No es volen recordar de la tristor de la vida, dels mitjans tan migrats de subsistència, de la ferotge petjada que les urpes dels facinerosos fan als seus masos i a les seves collites, avui han vingut a gaudir i prou…..i enderiat com estàs en aquest pensament, no has sentit entrar gent a l’església. Sento que parlen. L’església es a les fosques, només la llum que es filtra per l’escletxa de la porta i per la lluerna de l’absis, dóna una mica de claror a l’estança. No t’han vist. Parlen de foteses, dels nens dels marits… parlen amb una veu massa alta. No respecten el silenci de la història. Venen de festa…. et molesten. Et molesta la poca sensibilitat en llocs de silenci….
Silenci. El silenci que et fa bé.
I com un esglai retorna el retrobament amb la història. Amb la conversa no iniciada.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“EL LECTOR DE TABAQUERIA” UN INVENT DE L’ARENYENC JAUME PARTAGÀS RAVELL

Publicat a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes d’Abril de 2018

“EL LECTOR DE TABAQUERIA”  UN INVENT DE L’ARENYENC  JAUME PARTAGÀS RAVELL

Jaume Partagàs Ravell neix a Arenys de Mar  dia 7 de desembre de 1816 i marxa a Cuba quan te  16 anys. Entra en contacte amb el món del tabac a través del català Joan Conill. Com que aquest no te fills, el pren sota la seva tutela i li ensenya el món del puro.

Partagàs s’hi fixa i inventa una nova manera de fer els puros:  combinar les fulles tendres amb fulles més dures… d’aquesta combinació en surt el gran tabac Partagàs… Se n’adona que un bon tabac, sense una bona promoció comercial, no te gaire recorregut… I s’inventa una forma de màrqueting prou espectacular: Dóna nom als seus puros:  “La Flor de la Cabaña de Partagás”…

Però aquest nom el plagia  d’un altre fabricant de més nomenada “la flor de la Cabaña de Carvajal”… I ja teniu el judici muntat… En Carvajal s’encaterina i li posa un plet…. Quina manera més interessant de fer passar aquest fet domèstic a les primeres pàgines dels diaris! (Cuba és una “província” espanyola i per tant, tot Europa s’assabenta del plet) I assabentant-se del plet, coneix totes les petites i gran batalles de “La Flor de la Cabaña de Partagàs”.  El fa durar quatre anys.  Temps suficient perquè  tothom se n’assabenti….. i de passada  conegui la marca Partagàs. I tot, sense gastar-se cap caler en propaganda… Òbviament perd el plet  i “obedient” canvia el nom tot posant-li “FLOR DE TABACOS DE PARTAGAS I CIA.” I és clar, ara ja és conegut a tot Europa sense pagar ni un sol anunci. El plet, seguit com un serial, l’ha fet famós.….  Reis, prínceps, polítics, gent de calers….. Tots volen “Partagàs y nada más”.

I amb el temps s’adona que les fàbriques de puros son silencioses i per tant monòtones (la feina es fa a mà) amb tendència dels “torcedores/torcedoras” a fer la becaina… I  en Partagàs  el 19 de gener de 1866 instal.la a la seva fàbrica,  la figura del  “lector de tabaqueria” … Ell, que  coneixia els frares d’Arenys, (segur que en devia haver estat escolanet) i recorda que  a l’hora de dinar en el refetor (menjador) es llegia la Bíblia… I talment com si fos un convent, posa una trona al mig de la nau on treballen les  “torcedoras” i hi col·loca un lector al cim que comença a llegir.

Es llegeix des de El Comte de Montecristo, Els miserables,  Romeo i Julieta, El Quijote…  fins a noticies diàries… I els treballadors ja no fan becaines… Els “torcedores/torcedoras” estan pendents de l’evolució de la trama del llibre … Tots amb uns ulls com unes taronges. I desvetllats…. treballen amb més delit!  Aquí podríem dir que Partagàs fou l’inventor de la Radio, abans que la inventés en Marconi a 1897.

I  també, d’aquesta manera,  Cuba es va alfabetitzant. Només un detall: a l’any 1866 a Cuba hi havia un 80 % d’analfabets…… i a l’any 1895, quan en José Martí s’aixeca en revolta, declara  “la mesa de lectura de cada tabaqueria fue tribuna avanzada de la libertad” car  el 80% sabien llegir i escriure  -Alguna cosa hi devia tenir a veure “El lector de Tabaqueria”

I fa poc que  el  Govern cubà ha declarat el “Lector de tabaqueria,  patrimonio intangible  de Cuba…” I ho han presentat a la UNESCO per tal que, si ho te a bé, el nomeni Patrimoni immaterial de la humanitat… Esperem….

Una proposta: El grup de lectura de la nostra biblioteca, recentment creat,  se’n podria dir “El lector de tabaqueria”, No?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EL MILIONARI DEL CARRER DE LA TORRE

Article publicat a l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de Febrer de 2018

EL MILIONARI DEL CARRER DE LA TORRE

Si diem Antonio Torrent Carbonell, tothom coneix que va ser el  fundador de l’Asil d’Arenys. Però si parlem del seu germà Francisco, ja el coneixerà menys gent. I si parlem  d’un nebot dels dos germans: En Jacinto Tintoré Torrent, de ben segur que el desconeix tothom.

I aquest nebot ens va esquilar als arenyencs (mitjançant una sentència) cosa de no dir …

A la segona meitat del segle XIX, els germans Torrent ja havien  fet un bon calaix  gràcies a la creació a Madrid d’un  negoci de fruits tropicals, i a Almuñecar una indústria de sucre.

En  Francisco, per causa  d’una intervenció quirúrgica de certa gravetat  i amb por de morir-se, va fer un testament hològraf (de pròpia mà) …. En el testament,  feia una deixa a la nostra Vila de 125.000 “durus” (unes 750.000′- Pessetes, de les de l’any  1890), o sigui, una fortuna que havia de ser destinada a construir una escola d’arts i oficis, una biblioteca i un museu. Penseu que pels mateixos anys la mare del pintor Ramon Casas, va comprar, per regalar-li al pintor, totes les finques a l’entorn del Monestir Sant Benet de Bages: el monestir, la casa senyorívola que l’acompanyava, 25 masies i 125 Hectàrees, li van costar “només”  25.000’-Pessetes!

En Francisco  surt  sa i estalvi de la operació i s’oblida del testament. Al cap d’uns anys, mor i el tal Jacinto, essent l’únic nebot de l’oncle Francisco, sabia que si s’anul·lava el testament  hològraf, ell era l’únic hereu. I és així que cerca advocats per tal que impugnin el testament … però no a Arenys, sinó a Madrid, on en Francisco havia tingut la darrera residència. De ben segur que devien  notificar el judici a l’Ajuntament de la Vila, però sigui com sigui ningú ho va combatre. I fou així que els arenyencs no ens n’assabentem (i si algú ho sabia, no va fer res i callà com un traïdor) i per un error de forma  (en Francisco havia fet el testament hològraf -de pròpia mà i lletra- en un paper d’Estat amb timbre de 25 cèntims, quan la llei marcava que s’havia de fer en un de 50 cèntims.  Llei que uns mesos després de la mort d’en Francisco,  es va  anular). Quines  lleis, eh! I és així que  declaren a en Jacinto com a únic hereu. Aconsegueix que anul·lin el testament hològraf, i com que ell era l’únic hereu ab intestat, no testamentari,  s’enduu la “morterada” de calers. I per  fer-ho més farcit, ve a Arenys i  construeix una fàbrica de xocolates “La Sultana”  al Carrer Baralt i diboleix  la fortuna del tiet.

 Se’l va conèixer pel milionari del Carrer de la Torre…
És clar que, com deia Mn Palomer, ”diners mal adquirits, diners maleïts” i el pobre Tintoré acaba arruïnat i blasmat. I si voleu veure els dos únics  records que ens queden d’aquesta història,  vegeu les fotografies del capçal de l’article: Una  de la fàbrica La Sultana, edifici que  de molts anys ençà pertany a una  família honorable de la Vila, i l’altra, la tomba que ens queda al cementiri que, com que Arenys no va saber la “gesta” del prohom, el vàrem enterrar maldestrament i podeu veure la pedra de la seva tomba.

Potser li hauríem de dedicar un carrer, oi?

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

MANUEL AZAÑA DÍAZ, DARRER PRESIDENT DE LA REPÚBLICA ESPANYOLA ERA D’ARENYS DE MAR

Article publicat el mes de Gener de 2018 a la revista d’Arenys de Mar l’Agenda.

MANUEL AZAÑA DÍAZ, DARRER PRESIDENT DE LA REPÚBLICA ESPANYOLA ERA D’ARENYS DE MAR

En Manuel Azaña Díaz, el darrer President de la segona República Espanyola, era d’Arenys de Mar! Tot i que va néixer ara fa 137 anys, el dia 10 de gener de 1880.   

Home! nat a Arenys no que no ho era, però la seva àvia era la Concepció (Conxita) Catarineu Pujals, filla dels arenyencs Esteve Catarineu i Narcisa Pujals.
Fa força anys, el plorat Lluís Ferran de Pol em donà un llibre (d’un autor feixista, em deia en Lluís: s’ha de llegir tot) on vaig llegir una frase que em cridà l’atenció, deia l’Azaña :

“con un cuarterón de sangre vascongada (la raíz en Elgoibar) y con un entronque en Arenys de Mar, soy español como el que más lo sea; pudiera haber sido patagón o samoyedo, pero, en fin, soy español, que no me parece, ni en mal ni en bien, cosa del otro mundo“.

A partir de llavors he consultat llibres i revistes i vaig saber que “el entronque” en Arenys de Mar venia dels Catarineu)

Amb l’ajuda inestimable de l’enyorat Mn. Joan Pujol, que va cercar als arxius parroquials, ara podem saber el següent:

 L’Esteve Catarineu Anglí, besavi de Manuel Azaña, i pare de la Conxita, va néixer a Arenys de Mar el 3 d’agost de 1785. El pare de l’Esteve  era sastre i natural de Villalba Sasserra.
L’Esteve Catarineu Anglí es va casar amb la Narcisa Pujals Garriga el dia 18 de juliol de 1807 a l’Església d’Arenys. Eren els besavis del polític Azaña.

 A Arenys, varen tenir el primer fill el dia 18 de juliol de 1810 i el batejaren (no podia ser d’altra manera!) amb el nom de Zenon. I la seva tercera filla Concepció Catarineu Pujals  ja va néixer a Alcalà de Henares el 1822 i aquesta fou l’avia de Manuel Azaña.

Azaña fou un home avançat al seu temps, ell mateix reconeixia:

“Me reconozco ajeno a este tiempo. los hombres como yo hemos venido demasiado pronto o demasiado tarde.”

Encara que fou un home que, respecte Catalunya, va mantenir una visió ben diferenciada:

En un  discurs de 24 de març de 1930.- Banquet al Restaurant Patria de Barcelona deia:

“Y de deciros también que si algún dia dominara en Cataluña otra voluntad y resolviera ella remar sola su navio, seria justo el permitirlo y nuestro deber consistiria en dejaros en paz, con el menor perjuicio posible para unos y para otros, y desearos buena suerte, hasta que cicatrizada la herida, pudiesemos establecer al menos relaciones de buenos vecinos”…

Però  el 30 de juliol de 1937 canviava radicalment i escrivia al seu diari personal :

Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero solido y comodo. Ha valido para dos siglos.  Pag 184 memorias de guerra II .

La política……..

Ramon Verdaguer i Pous

Advocat

LA DONA QUE NO TROBAVA RES BEN FET DEL SEU MARIT

Pintures Negres de Goya: Dona.

Si en voleu escoltar una de prou xiroia i una certa mala “jeia”…

Temps era temps que allà a la muntanya hi havia  un pobre músic que malvivia de les poques ballades a les que anava i de les que, encara més poques,   l’acabaven pagant una miqueta.

I ve un dia que el músic és cridat per anar a fer un concert a un poble una mica allunyat. Ell que prepara els “trastiquets” i quan ja ho tenia tot a punt, la seva dona: cridanera, rondinaire i palatreca, li fa:

_ t’acompanyo……

Sempre, sempre li portava la contraria ….. i el pobre home ja veia quin ensurt que li acabaria resultant portar a la seva dona, doncs els que convidaven podien pensar que venien a aprofitar-se i menjar d’allò més..

Pel camí els passen les mil i una històries  i la dona vinga a burxar… que si vols això, jo vull allò, que si tu vas per aquí, jo vull anar per allà…… i quan arriben a un pont sobre un riu molt cabalós, el marit li fa:

-No et belluguis que caurem tots dos al riu….

I ella vinga a bellugar-se , a moure’s….. fins que , finalment , la dona cau daltabaix del pont i la dona arrossegada per l’aigua , vinga  avall!!!

El músic que en veure-la lliscar avall, baixa de la somera, i es posa a córrer cap amunt del riu.

Un pescador que ho veu, li crida l’atenció.

– Mestre que la dona es va ofegant riu  avall.

– No es preocupi…. sempre m’ha portat la contraria, !!! Déu la perdonarà…..

Apali: Si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

FINAL DE CURS DE L’AULA D’EXTENSIÓ UNIVERSITÀRIA D’ARENYS DE MAR. LECTURA DRAMATITZADA DEL GRUP FÈNIX TEATRE

Com a cloenda del Curs de L’Aula d’extensió Universitària d’Arenys de Mar per a Gent Gran,

19 de juny de 2018

Al Teatre Principal a les 6 de la tarda
Lectura dramatitzada sobre textos de Salvador Espriu
He mirat aquesta terra, Viatge a Sinera
Direcció de Jordi Pons
A càrrec de Fènix Teatre
Introduccions d’Agustí Espriu i Malagelada.

i amb els actors i actrius Maira Comalat, Marta Catalan, Fanny Badia, Sergi Argemí, Ramon Verdaguer, Quim Dotras, i Joan Ramon Cabús.

Si voleu escoltar la lectura,  crec que us farà passar una estona agradívola. Es una lectura, però és de Salvador Espriu i de la mà de mestre Jordi Pons-Ribot, res deixa indiferent…….

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA CONSAGRACIÓ DEL TEMPLE I LA CREMA DE LA BOTA A LA DIADA DE SANT MARÇAL

Retrat: Assumpció Ferrer

(ARTICLE APAREGUT A L’AGENDA D’ARENYS EL MES DE JUNY DE 2018)

A la vesprada de Sant Pere, a Arenys, encenem “llumenetes al campanar” i cremem la bota. I per cert,  Sant Pere no te  cap lligam arenyenc… Mireu: situem-nos a 21 de juliol de 1686, el bisbe de Barcelona Fra Benito Ignacio de Salazar havia d’oficiar la consagració de Fra Miquel Pontich  com a bisbe de Girona. I el Bisbe barceloní volia celebrar la festa presidida per ell, però volia dosser. Volia un setial amb una llampant ornamentació. Els altres representants de l’església varen dir que, amb aquestes condicions,  de cap manera.

I se n’adonaren que la nostra Església encara no estava consagrada i  que Arenys, era la primera Vila del Bisbat  de Girona i ai las! que, per una diada, la nostra Església bé podia servir de Catedral. I tal dit tal fet. En data 28 de juliol de 1686, tots els representants de l’església catalana varen fer cap a Arenys de Mar, tot esmerçant la diada a aitals quefers: Consagrar el nou Bisbe de Girona i després consagrar  el temple.

La cerimònia no va ser curta, de les 7 del matí a les dues del migdia, i no sense haver resolt abans algun problema: Havia de presidir la cerimònia el bisbe de Tarragona però nosaltres teníem el nostre Bisbe Antoni Pasqual i Lleu, fill de la Vila i  a l’ensems Bisbe de Vic i què voleu: els de casa primer. El de Tarragona va cedir la presidència al nostre prelat, però el va fer comparèixer prèviament  davant de Notari a confirmar que presidiria només aquest acte… i després tornaria a ser president el de Tarragona… I aquella  diada i reunits tots els Bisbes a Arenys de Mar varen decidir que el dia 30 de juny –diada de Sant Marçal- es celebraria la festa de la Consagració del temple. I de consuetud, i atès que és costum  cristiana començar la celebració de la festa a la seva vetlla, s’escau que el dia de la vetlla fou el 29 de juny, diada de Sant Pere:  a horafoscant  “se crema al mitg de la riera una bota enquitranada, que recorda un tribut de la gent del mar, s’ilumina lo campanar ab llumetes de colors, s’encenen teyeres dalt del terradet i volteija la Bandereta mentres trillejen les campanes” en  crònica antiga. Ja veieu: a Sant Pere el que és de Sant Pere, però la Consagració del Temple a Sant Marçal.

Ah! I la crema de la bota ve de molt més antic, ningú sap com va començar, però sembla ser que una bota va ser la darrera andròmina que va restar quan s’acabaren les obres del temple. Recordeu que abans, per a les bastides dels edificis es posaven botes plenes de sorra, en les que s’hi havia col·locat un tauló, per tal de poder anar pujant la bastida…. per tant, hi havia moltes botes. I sembla que en recordança de la darrera andròmina de la construcció (una bota) a la vetlla de la diada de Sant Marçal, cremem la bota a l’entrada de fosc.

Antigament, les confraries de Sant Elm (mariners) i la de Sant Joan (terrassans) s’anaven alternant cada any. Quan  ho feien els de Sant Elm, posaven quitrà a la bota  i el foc durava més i els espectadors xalaven de valent!. Pel contrari, els de Sant Joan, (terrassans) duraven poc, tenien les botes a la vinya a sol i serena i és clar, no cremaven ni poc, ni gens i tots els presents … moixoni i cap a fer “nones”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

SEIXANTA-NOU ANYS

A qui més estimo……

Com la llum per mirar
i la son per dormir,
com la nit per vetllar
i la pell per sentir.

…./….

Hem viscut junts, ben junts
ara fa ja molts anys,
qui sap què ens portarà,
què ens portarà demà.

I volem viure junts
els temps nous que vindran
i volem lluitar junts
per tot el que hem lluitat.

Com l’amor,
com el foc,
com la veu,
com la llum.   (Amb paraules manllevades de Raimon)

I a tots els que, també, estimo molt!!

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CEMENTIRI DE SINERA – A LA RECERCA DEL MITE

CEMENTIRI DE SINERA                       Salvador Espriu

 I

Pels rials baixa el carro

del sol, des de carenes

de fonollars i vinyes

que jo sempre recordo.

Passejaré per l’ordre

de verds xiprers immòbils

damunt la mar en calma.

Records de somni de pàtria, paraules que evoquen l’espai. Però ai las, que ja aquí, al primer poema del llibre hi trobem uns signes del que se li apropa al poeta/pàtria…..

Passejaré, per l’ordre de verds xiprers… Arbres, arrelats a terra, potser inerts, potser improductius, xiprers anorreats per a donar fruit… per arrenglerats, potser un exercit, potser l’ordre de la vida…

I a mi aquest primer poema sempre m’ha semblat la imatge més bonica del mon.

I així, divendres a bona hora de la tarda, ens varem anar enfilant al cementiri de Sinera tot recitant i evocant el llibre Cementiri de Sinera …. Tot un goig. I amb l’ajuda inestimable d’en Miquel, la Mercè, la Nuri, En Carles i en Lluís que varen llegir, d’una forma magnífica, tot el poemari.

Només els vaig demanar poder llegir el darrer vers……

Que no és del Cementiri de Sinera, però que clou, amb goig i esperança, el triomf de la Pàtria!

Inici de càntic en el temple 1965

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes.”

Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues”.

Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble”.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari