SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

Arxiu de la categoria: TASTS DE VIDA

…. ELS PÀMPOLS DE LA FIGUERA FEIEN DE LA TARDA UN BRESSOL DE RETORN A LA INFANTESA…

temps1

Imatge: la vida d’un arbre…. sempre te més força que el ferro…… d’una escala surrealista…

 

Ahir a la tarda, entotsolats,  passejàvem pel silenci dels segles. El sol ens feia tat enmig de les grosses fulles de figuera que tornassolaven els raigs de sol… els pàmpols de la figuera feien de la tarda un bressol de retorn a la infantesa. Però una infantesa plaent, a la recerca del nostre jo,  i tot …. sense  cap pretensió… només la confirmació que el cel és blau, la llunyania es tan propera com el nostre cor.. …l’amor pot sorgir d’un lleu fregadís de la ma … i tanmateix el silenci … aquest silenci que et deixa contemplar l’horafoscant a redós de la muntanya negre, engolida pels darrers raigs de llum..

I els nostres passos es perdien pel carrer de la Processó, per la plaça de l’Església, per la sagrera de Sant Esteve…

I el mon, la vida, el sentit de la transcendència es feia tan senzill com el silenci que ens embolcallava….

Pacientment , ara una passa ara l’altra, cap  a retorn a la nostra llar prestada per unes hores….

Silenci… pau, amor…… i la senzillesa de les coses petites…..  dels petits moments, de la pau tot just guanyada al brogit…..

I avui ens despertem i sabem que som campions….

Avui hem descobert l’esclat:

Hem guanyat un partit de futbol….

Què voleu que us digui…….

LA FESTA DE SANT JORDI EN EL TEMPS

Z3VkaW9sX3RjbTMzLTEzMjgx_131317_6830_1

Imatge: Sant Jordi de Montserrat Gudiol

Enguany, per raons de feina , el dia de Sant Jordi he estat força lluny de Catalunya.

No obstant, a radio Arenys, em van demanar si volia explicar la festa de Sant Jordi, els seus inicis, les roses i els llibres.

I òbviament varem trobar un moment per gravar-ho i així vaig poder estar, encara que gravat, a la festa arenyenca del nostrat Sant Jordi.

Si us abelleix, podeu clicar aquí o al dessota per apoder escoltar la xerrada amb la Mar Sanchez.

Apali, cliqueu aquí….

o aquí al dessota……

HOMENATGE A JOAN PONS I RIBOT

joan pons ribot

Imatge: Joan Pons i Ribot, un home polièdric i un dels darrers humanistes….

 Avui, a la Sala d’Actes de l’Ateneu Arenyenc, s’ha retut un homenatge a Joan Pons i Ribot. Hi hem participat : En Hug Palou, Joan Miquel Llodrà,  la Coral l’Esperança,  Míriam Marí i jo mateix. 

Aquí us enllaço el guió del que he dit, i al final trobareu un enllaç amb l’audio de la xerrada. 

LLAVANERES.

Ja em perdonaran, però servidor va néixer a LLavaneres.

Sóc d’Arenys de tota la vida, però nascut a Llavaneres….

Llavaneres em va donar poder copsar dues grans formes de viure, :

.- la terra , el poble, la tarregada….. feina i treball, treball i feina….

.- Però ai las, envoltada de senyors. La colonia….. Barcelonina, de vegades inculta, fatxenda… amb alguna excepció escadussera

 I què voleu? potser no m’abellia ni l’una ni l’altra, i aneu a saber si els fats divins no van fer que, per aquest motiu,  vinguéssim a raure a Arenys de Mar…..

ARENYS DESCOBERTA

I a Arenys, em passen dues coses:

 .- Descobreixo la clova que l’embolcalla…. La petita pàtria de turons que l’encercla…. La bellesa de la descoberta des del cementiri……

.- I més endavant, trobo la que serà la meva dona ( molt important) i descobreixo la gent d’Arenys…..

 FAMILIA PONS RIBOT POLIÈDRICA..

I de bursada tinc contactes amb la família Pons-Ribot…..

I quan ja vinc a viure a Arenys, em faig amb els de la meva edat i què voleu, de lluny o de prop havies d’anar a raure amb la família Pons, quatre germans (tots nois) amb unes característiques polièdriques importants…..

L’un apassionat pel cinema …. Endegava pel·lícules engrescadores, si voleu minoritàries però , mireu que és cas, guanyaven algun premi a la tele, i a mi particularment m’encisaven…. (on son…..Lluís ¿)

Un pintor (En Josep Maria) que vaig tenir el goig de poder entrevistar per mor d’una memorable exposició a Mataró a Caixa Laietana i que em va sorprendre amb un codi ètic i estètic que jo, pobre de mi, venint de Llavaneres ni entrellucava……

I el director de Teatre …. En Jordi, amb el qual m’uneix una molt entranyable amistat…. I del qui ja comença a ser hora que algú en faci un treball aprofundit del seu teatre, del teatre que ens ha regalat ….

 JOAN, CONEIXENÇA

Però a n’en Joan el vaig conèixer en el seu habitat…… Quan un dia vaig anar a casa seva, entrant per la riera, travessaves una eixida i et trobaves amb un casalot que donava al carrer de l’Església, al baix hi havia la impremta. Si no recordo malament, tal i com està avui. Però al dalt era el refugi que tot adolescent hagués volgut. Un cert desori endreçat, o no, aneu a saber….. però  sobretot viu…

I al centre d’aquest  l’univers en Joan….

I després , com a cap de redacció de Vida Parroquial varem començar a endegar la manera de fer la revista i que costessin pocs calerons… No ens en sortíem però ell hi col.laborava…. les fotografies eren caríssimes i ell es brindava a fer caricatures, que donaven vida i a la vegada abaratien elproducte…..

I així  vaig conèixer en Joan:  Proper, i veí  

I va ser així que vaig anar coneixent aquesta ànima inquieta….

Músic, perquè tocava amb els Santyscles boys, encara que mai ell va gosar a dir-se músic. De ben segur el que li interessava era l’agitació que podia provocar amb la música…

Però sempre amb el aquell somriure sorneguer que no el va abandonar mai. I sense ser music va encetar una catèrbola de conjunts arenyencs.

I futbolista….

I directiu de futbol…

I a les primeres eleccions , encapçala el grup del PSC…

Home,  a Arenys, feu convergent de socarrel, ells donaven un tast de veritable oposició.

L’ajuntament feia el que creia que havia de fer, però la veu d’en Joan no callava.

Quan troba una factura que li sembla no gaire catòlica, la publica al País…. Oh i el periodista (cosí germà meu) fa de manera que es publiqui a la portada del País d’un diumenge ….Quin rebombori.

Quan s’ha de trobar una solució al balneari Lloveras (una fundació) els regidors en son els patrons i l’ajuntament ha de donar el vist i plau a l’enderroc.

Cal  prendre una decisió  es pren ,però ell i el grup voten en contra. No ho veuen clar.

 I el Xifre….. conscient que cal cedir-lo per no perdre els jutjats , però sempre crític…

Surten tèrmits, i ell declara :

“els tèrmits que hi ha hagut últimament al Xifre , feien metre setanta o metre vuitanta quasi tots, i n’hi havia bastants…

 I fa la Rierada, on ell s’expressa….

I enamorat d’Arenys, furga en tots els racons per anar trobant formes i maneres pera poder donar a conèixer tots aquells elements que creu imprescindibles que la gent sàpiga.

I el 9 d’octubre de 1999, és el primer, en base a un treball del seu pare, que parla dels panys d’Arenys……. Ara ens n’omplim la boca….

I noi, per no ser historiador (a cada opuscle en demanava disculpes,) però no obstant i això, va divulgar la nostra petita història des de la rierada i des dels opuscles que va fer.

I com ha dit el Claudi Puchades en saber la seva mort:

 Gracies Joan per la teva professionalitat, la teva sensibilitat, l’encant de la teva conversa i la transparència de la teva mirada.

 I si ho voleu escoltar, cliqueu aquí. 

AVUI, 65….

El  camí….

Apropant-se al cim.
O potser, escadusserament,  ja comença a davallar lleugerament, lentament… però és el camí.

El camí és el que compte…
Ni l’entrada  ….. ni l’eixida…..
…només el camí, …

Al camí és on hem trobat l’amor, el gaudi dels amics, el goig de poder-lo compartir amb els que estimes, encara que tú, massa aqueferat en foteses,  siguis incapaç de donar alguna engruna com a bescanvi  del devessall de goig que reps dels altres que t’estimen…..
I el camí et fa adonar que,  per molt que maldis en intentar donar una engruna d’amor, és molt més el que reps, el que t’acompanya, el que et fa viure intensament, que el que puguis donar……. massa adelerat que estàs  en galindaines que no traginen ni suc ni bruc….
I al capdavall,  conclous que només pots acabar recordant a cada moment que només som alló que donem, allò que perdonem i  allò que estimem…
I com sempre,  gràcies a qui em dóna l’alé diari i el goig de viure compartint la vida…
Gràcies infinites a la X. pel seu amor…. i per la Paciència…
(per cert, esposa de Sant Orenci i mare de Sant LLorenç…..)
I a l’A. i en X. i ara també a la C.
I el goig i la joia que, d’aquí a no massa dies, renovellarem la flama de l’amor dels plançons…

I per a la X, per tot el que ella sap…. encara que jo no li hagi sabut dir…..:

EL NAIXEMENT, POTSER, D’UN MITE….. JOAN DE SERRALLONGA

Imatge: La Sala de Viladrau, encerclada de boscúries….

I avui, a Via Verda de la Xarxa, de la mà d’en Josep Mª Cano, ens hem endinsat en les boscúries dels encontorns de la Sala de Viladrau… i talment com si en Serrallonga, (encara en Joan Sala) fos un cadell, hem anat, amb els vailets i donzelletes de la primera comunió, al Gorg Negre… No el de Gualba, sinó al de la vora la Sala de Viladrau, on, sembla que en Serrallonga va cometre el primer assassinat….. i ja, llavors va ser denunciat per en Miquel Barfull, el seu enemic de l’ànima .
Si voleu, podeu acompanyar-nos pels voltants de la Sala de Viladrau…..
Apali, si voleu seguir la sortida, cliqueu al dessota….

LES VEUS DE GUALBA

Imatge: Portada del llibre AIXÒ VA PASSAR A GUALBA…. de Joan Barat, on hi ha el conte LES VEUS DE GUALBA.

Potser és el llibre de contes més ben girat que he llegit…. i mireu que n’hi ha, de llibres de contes,  en català!!!!
Doncs aquest em te el cor robat…. escrit amb un llenguatge molt acurat…. unes expressions savies i sentides….
Les trames dels contes sempre en positiu, aporten una tranquil.litat, serenor i projeccció a la bonhomia com cap d’altre….
I avui, per homenatjar les campanes d’Arenys, he dit el conte “les veus de Gualba.” del llibre esmentat,  als meus bons amics i amigues de Vila Betània………
Un dia l’explicaré a Radio Arenys i el penjaré….
De moment, una llambregada:
De cop, el poble de Gualba perd tots els sorolls, totes les veus, tots els sons…. i pobres…. es troben amb un dels pobles més bells de l’univers, però han perdut els sons…., han perdut la vida…
I el capellà se’n condol:
– …. Es molt trist no poder sentir el repicar de les campanes, per molt que estiris la corda i per molt que el batall estomaqui de valent les parets de coure!!!!. 
I finalment,  troben la causa del malefici: els habitants de Gualba han menyspreat els sons….
Es clar, els sons no valen res….no son moneda de canvi…. a ells, als veïns de Gualba, els importen més les terres, els garrins, els bous, les gallines…. d’aixó en poden treure diners i fer-se rics….. En canvi, dels sons,  que en poden treure? …. si no son res, només son soroll……

Fins que el batlle, espavilat, els fa adonar que el més important que tenen els de Gualba, és aquest bé immaterial: els sorolls,  els sons, el rumoreig de l’aigua de  la riera, l’escataineig de les gallines, el mugir de les vaques, el belar de les ovelles, el tro després del llamp, les batallades de les campanes que ens marquen els temps … 
I quan se n’adonen …. els sons tornen … 
I quan tornen…….
“Tot seguit , els xiscles d’unes orenetes, el plor d’un infantó i l’encisadora melodia que els plàtans gegants de la plaça aspergiren damunt els caps de la gent quan el vent començà a jugar amb les seves fulles. Finalment, la campana de l’església, moguda per una ratxa misteriosa, començà a repicar desgranant per la plaça un devessall de batecs com mirallets de festa i d’alegria….” 

I fou així com retornaren les veus a Gualba, amb les campanes marcant el batec de la vida….. 

I ara qualques illetrats i amb un cor incapaç de sentir les veus de la vila, ara,  s’entesten a treure’ns els sons del repic  de les campanes i amb ells,  part de la nostra vida?…
I cà!!! 
No podran!!
 

HA MORT LA CARMETA DE CAL FERRER: LA NOSTRA MARE

Imatge: El cel d’Arenys el dia de la seva mort…

Carme Pous Font. 
Noms d’aigua que sadolla…… De nom: la Verge patrona dels mariners, de cognoms, el pou que ens guarda l’aigua i la font que sadolla la sed ….. de la vida…

O la Carmeta de Cal Ferrer. 
O la Ferrereta
Ens ha deixat per anar-se’n a reunir amb els seus estimats que l’han precedit.

No ha tingut una vida fàcil la Carmeta.

S’ha trobat un temps convuls….. d’una història  complexa, i unes vivències personals difícils. 

Tot i que sabia donar amor, potser no el rebia com mereixia i així,  nosaltres, els fills, varem veure com anava intentant trobar un espai on ubicar-se, en un lloc i moment convuls.

Els mes joves, avui, potser riuran:
Quan començavem a ser escoltes a Llavaneres, un dia, els vailets,  varem voler que la nostre germana petita, la Matilde,  vingués a dormir al bosc amb tota la colla en una tenda de campanya.

Abans passarà per damunt del meu cadàver– resposta de la mare.

Doncs ja podeu pensar que amb aquests inicis ho tenia difícil, però amb el temps va anar acceptant les noves formes de vida, la varem tenir propera, quan va venir a Arenys se li va obrir un altre mon. La podíeu veure sempre en totes les activitats, a Caritas,  a Catequesi, a Vida parroquial, a les festes de carrer….. sempre estava disposada a ajudar i a contribuir.

I així fins els darrers dies.

Em deia Sor López de Vila Betània…. que, encara no feia gaire, des de la seva cadira de rodes, quan veia que la feina de la residència era molta, ella es brindava….

Si voleu us ajudo , eh!

I avui ens ha deixat…..

Com deia la iaia Tereseta: als fills i néts només se’ls ha de donar arrels i ales.

Arrels per saber d’on som i ales per a saber volar sols.

Escolta Ferrereta:   Mare, avia i amiga…

De ben segur que tu també has fet possible que als que venim al darrera, ens heu ensenyat d’on som, i ens heu donat les eines per saber trobar les ales per volar…

Altre cosa es que ho haguem aprés.

I uns agraïments.

De primer a la mare, que fins i tot en aquests moments finals, ens ha permès que poc a poc ens anèssim fent càrrec que la vida s’acabava i aixó fa que el dolor no sigui intens, no sigui de bursada, sinó que sigui agraït poder acompanyar-la en els darrers moments.

I en nom del meu germà Josep i propi, m’agradaria donar les gràcies a la nostre germana Matilde que,  amb el seu tarannà, aquests darrers dies,  ens ha ensenyat que tot i el dolor, ella ha sabut estar sempre a punt i al seu lloc, portant el pòndol de tot…!

També voldria donar les gràcies a tots: els parents, els amics, els coneguts i els saludats que, en algun moment,  heu estat al seu costat.

I unes especials gràcies a totes les germanes, al personal, als residents, a tots,  tots de Vila Betania que, amb sor Bibiana al capdavant, han sabut fer més planers els seus últims anys i més especialment els últims dies.

Descansa en pau Carmeta de Cal ferrer !!!…. 

I que tots els angelets d’aquest retaule dels angelets incomptables t’acompanyin a la dreta del Pare, que, ara allà, a la seva vora, ja deus saber el que no sabem els mortals: quants angelets hi ha al magnífic retaule de Santa  Maria d’Arenys, veïnat de Mar… de ben segur que t’han acompanyat  tots!!!!!!

Amén.  

ENTREVISTA A PARATGES I PERSONATGES

Imatge: Cartell D’Arenys de Mar: Un poble en peu de guerra . 1714

Arrel de la meva participació a un reportatge (excel.lent) fet per Radio Arenys per a l’any del tricentenari a Arenys de Mar, en el que vaig explicar, molt breument, el goig que fan les àguiles bicéfeles (escut de la casa d’Austria – els nostres) que llueixen als portals d’Arenys . I en alguns, de cap per avall hi ha l’escut de la casa de Borbó (la flor de lis) o el que és el mateix: la belle fleur (en francés). O la beauty fleur, (barreja de francés i anglés)…. d’on ve indefectiblement la paraula botifler…….
Doncs després d’aquesta participació, em van demanar fer una participació al programa Paratges i personatges” de la Xarxa. Per qui el vulgui escoltar…. us l’enllaço. 


 

GRÀCIES PETE SEEGER……

30 anys de “al vent” de Raimon… 30 d’abril de 1993….

Tota la família, els quatre…. dos plançons que tot just tenien 12 i 9 anys, varem treure les entrades amb molta antel.lació… per això hi varem poder entrar… Palau Sant Jordi, trenta anys de “Al vent”
Raimon que surt a l’escenari i que canta al vent , i la gent cridant …. havien arribat tard i volien sentir tot el recital, volien viure tot el moment històric…. I a fe que va ser un moment històric….. l’escenari vessava lluita, joia, amor, comunió…. i Raimon que ens encetava el recital, amagat com un més amb els músics de la Lira, la banda en la que havia tocat de jovenet, i anaven desgranant passatges de la nostra història…. que, mireu per on, ja l’anàvem traspassant als nostres fills….
I el Pete Seeger, que ens engrescava a tots cantant amb el el seu net… i nosaltres cantavem  Where Have all the flower one….

Què s’ha fet d’aquelles flors?,

fa tants dies?
Què s’ha fet d’aquelles flors?
fa tant de temps?
Què s’ha fet d’aquelles flors?
Les noies n’han fet un pom.
Com és que no aprenen mai?,
Com és que mai n’aprendran…

La traducció, crec que d’en Xesco Boix, ens servia per acompanyar aquell home, ja entrat en anys,però amb un esperit de revolta i de joia…..
I després en Paco Ibañez que “galopava” fins a “enterrar-los en el mar” que bramava, millor, escopia contra els maldestres polítics encerclats de la gent i que, pobres polítics,  no se n’adonaven que allò anava contra ells, i que ells  anaven intentant cantar una tonada que no copsaven i que els era cantada per tots en contra d’ells …. Bé, com  ara, que, alguns, pobres,  no copsen res….
I va ser una festa …
I varem xalar de valent .
I a batzegades la vida ens regalava, a mans plenes, tot de de records pel futur….
Records que, avui, a l’entorn d’una taula hem recordat aquells instants que, sense potser saber-ho, ens nodrien de coratge pel futur, o sigui, per avui…. i també, ens regalaven els records justos per tal que  no perdem el bagatge pel demà…
Gràcies Pete Seeger….. gràcies Raimon ….
  

CAMINANT PER L’ALTA GARROTXA – SEGONA JORNADA

Imatge: Pic del Bassegoda.

I avui la continuació de la sortida a l’Alta Garrotxa. Amb el programa fet per en Josep Mª Cano (Via Verda) a la Xarxa.
Podeu escoltar aquí la primera jornada, i si ho seguiu, al final us enllaço la segona jornada….
L’estada a Sant Aniol d’ Aguja, la pujada a giragonses pels estreps del Bassegoda, la nit al replà d’enfilada al Bassegoda, i l’endemà, després d’una nit reparadora, la baixada fins Albanyà….  
Apali, si ho voleu cliqueu i entreu…..  
 

CAMINANT PER L’ALTA GARROTXA- PRIMERA JORNADA

Imatge: Talaixà.

I seguint les passejades per la Xarxa -via verda- d’en Josep Mª Cano, he pogut repescar una passejada iniciàtica que varem fer uns quants amics per l’altra Garrotxa.
Avui podreu entrellucar Beget, Coll Joell, i pujada a Talaixà i el salt de la núvia.
Si voleu podeu entrar i gaudir dels colors de la muntanya i de les contalles, llegendes i rondalles del nostre imaginari….
Potser val la pena. ..
No obstant, si voleu seguir la caminada de manera més seriosa i podeu entrellucar com una mateixa sortida genera diferents sensacions…. encara que sigui al mateix caminant, cliqueu aquí…
i si la voleu escoltar, cliqueu al dessota….

 

QUICO SABATE, EL DARRER MAQUIS

Imatge: En Quico amb el matxo….. 

Fa temps, molt de temps, potser massa temps… vaig recordar en aquest escrit, el dia que vaig conèixer, veureu que de primera mà, qui era, el darrer maquis….

Rera l’enclusa, recordes, sentint martellejar rítmicament els malls que reblaven el ferro, encara roent, sortint de la fornal. Aquelles tardes mullades d’hivern, quan els homes, els ferrenys homes fets de vinya i rostoll,  feien cap a la ferreria. Aquelles tardes plujoses que no servien per treballar. S’agombolaven al voltant de la fornal, la feien petar, deixant esmunyir les hores. Passaven revista als darrers esdeveniments, les trapelleries d’homes avesats a parlar, poc però, ai! que a la boca no es posessin la donzella desflorada, o el vailet detingut per la pintada feta de nit i a cuita corrents….

Les engrunes de les hores escadusseres, fins que, en tancar, de nit, la ferreria, tornarien a casa, on, la dona els esperava amatent i la mainada jugant a l’entorn de la taula. S’havia escolat el dia plujós. L’endemà, potser, podrien tornar a la vinya, al tros, a tornar a refer els solcs que, míserament, els permetien arribar a fi de mes. No n’hi havia per més. Era el que els quedava d’aquella vida trista.

Jo no. Jo tenia un pare ferrer, un pare que a cops de mall vencia  el ferro. Permetia, amb cops secs i durs,  refer les eines, els xapos, els magalls, les arades, i quan tocava,  ferrar els cavalls. Aquella sentor de peülles rostides. Aquella sentor de bèstia jove. De socarrim. Olor que m’era tan familiar que, quan ferrava, l’aire es tornava diferent. L’aire no era la pudor de resclosit del col·legi. Ni de pixats. Ni d’humitat resclosa, que regalimava la vella església que em deixava fer d’escolà. Era la olor d’una llibertat guanyada a les hores de costura. Era la llibertat que els altres no tenien. Amb el ventamosques, fet dels pèls de la cua del cavall, anaves esbandint les mosques perquè el ferrer, el teu pare, pogués acabar de ferrar. I sentir explicar per enèsima vegada l’acudit de vailet d’aprenent de ferrer. Quan l’expert li pregunta, després de  la primera ferrada:

.- Què, tots els claus han anat bé?.

I el vailet respon:

Tots no. N’hi ha hagut un que ha sortit.

I la riallada esclafia.

Els grans sabien que tots els claus havien de sortir de la peüngla del cavall per tal que, reblats, aguantessin la ferradura. Si no sortien, es clavaven a la carn de la pobre bèstia.

.- Ja, ja ja… Esclafien tots en riallada de l’acudit explicat mil i una vegades.

Allà a la vora de l’enclusa, quan el pare ja començava a traficar en la compravenda de fusta, vas sentir per primera vegada les paraules punyents:

.- L’han mort, talment com un gos. Aquests cabronassos del sometent l’han farcit a trets.

I el silenci, el silenci que ho amarava tot. La por arrapada a la gola. La por que sortia del més endins de l’ànima. Tu no et movies, Tenies por que algú s’adonés que el marrec estava escoltant. Del perill que representava tenir orelles tendres a l’aguait de les converses dels homes. Però ningú no parava esment. En Pep Llarg, feia el panegíric. Removia les darreres brases amb la baioneta robada al francès, ja esmussada de tant remenar la fornal. I amb el cigarret a la comissura dels llavis engegava l’exhortació. Li agradava garlar, al Pep. Se sentia atret per les mirades del Conco del  Través. D’en Golba, de l’Alfredu, d’en Terra vell, del Coix xic i del teu pare. Tu no contaves. Estaves allí d’esquitllentes. No et sabien, amagat darrera el gros martinet. I llavors la veu gutural d’en Pep començava a tronar:

.- Si l’haguéssiu vist. Quin tros de mula. Arraulits que estàvem nosaltres embolicats en les mantes. D’una revolada havia apagat el foc que el podia delatar. D’una banda els gendarmes i de l’altra la guàrdia civil. I ell, mentre nosaltres estàvem arrupits dins les mantes, ens engegava el sermó: Que si visca la Fai. Visca l’anarquia. I ens aterria les orelles amb la seva veu de tro. Nosaltres poc que el compreníem gaire. Però quins collons que tenia. Se li veia que era un home bregat en mil batalles. I quan sentia la remor característica dels correatges de la guàrdia Civil, amb els pebrots que gastava, es fotia dins del rierol glaçat, amb l’aigua al coll  i amb quatre braçades, guanyava l’altra riba i el veiem escapolir-se cap a la vora de França. I ja arribava la bòfia.

En Pep, remena les darreres brases. Sap que te tota  la ferreria pendent de les seves enraonies. En Pep és un dels homes de la colla que el pare ha contractat per començar la temporada de bosc d’enguany. Canvia de feina. L’ofici de ferrer ja no dóna massa. No hi ha massa cavalls per ferrar. La colla que ha contractat, a l’hivern, baixa cap a marina. No es pot estar als Pirineus, el  fred és massa dur. I ara a l’hivern baixen a treballar a la terra baixa.

Un xic esporuguits per si entrava algun despistat a la botiga, però pendent del que contava des de la seva còrpora de bordegàs de bosc.  

.- I quan arribava la bòfia ell ja no hi era. Feia poca estona que havia travessat el riu. I nosaltres parats. Muts. La boca tancada que així no hi entren mosques. Que prou en saben aquests de la bòfia de fer parlar. Només falta que nosaltres els donem peu.

.- Han visto algo raro? – preguntaven.

.- I ca. Poc que hem vist res.

 Estem arraulits de fred i no ens movem . Potser si que es pensaven que els diríem alguna cosa.

.-Pues si ven algo avisan, que estos cabrones ya vuelven a andar por estos parajes .

.- I bé. No passeu ànsia que si els veiem , vosaltres sereu els primers a saber-ho.

Que s’ho creguin els mal parits.

.- I ara jo ho veieu. L’han pelat a Sant Celoni.

.- De ben segur -afegeix el Coix – que li han parat una trampa aquests  del sometent. Si no es així a aquest no el pelen. Amb els collons que te….

La porta de la ferreria es va obrir. Tothom astorat. Vejam qui entra. No fos cas que entrés el falangista del carrer… No, era la Tereseta, la iaia  que ve de comprar. Passa davant dels homes. Una llambregada somera a l’estança que, per l’hora,  ja està a les fosques.

.- No us en doneu vergonya. Aquí explicant aquestes històries davant del vailet….

La iaia t’havia descobert. Ja sabies qué et tocava. Però ja havies sentit prou. Ja començaves a veure, en la tendra infància, que el que explicaven a la radio: (Han matado a un facineroso en Sant Celoni en un brillante servicio de la Guardia Civil y las fuerzas del orden) no tenia res a veure amb  la realitat .

Per les poques paraules que collies, ja entrellucaves que no era clar el que ens engalipaven.

De gran hi has passat mil vegades. Per aquest carrer estret i curt. Santa Tecla. Quina ironia. La patrona de la música. Allí, després has sabut que allà el van abatre. Els dos del sometent. Els has conegut. Homes normals. Les mans tacades de sang. Però l’oblit no és pas total. Fa poc que hi han penjat la placa. Ara ja no fa por. Aquí va caure assassinat Quico Sabaté. Han hagut de passar molts anys per esbandir la por.

Era diferent. La vida era diferent, però el record es perd en la més pregona infantesa. La infantesa que em permetia viure en un mon màgic. Un món tancat per tu, per a tu i pels teus  germans. Era el territori amarat de realitats diferents. Temps hi hauria que el mon es capgirés. Que la vida es tornés agra. Que les sentors, que de petit t’agombolaven i et transportaven a altres indrets, perdessin la seva vivor i es convertissin en musica feble, enganxosa , fonedissa, fins i tot tràgica.

La iaia amarava amb la seva sola presència les teves nits d’infant. Dona ferrenya. Forta, amatent al més petit detall que es confongués en la primor dels dies. No estava pendent d’aquest mon. Et transportava a altres móns, a altres vessants. T’allunyava del perill immediat. Aquest perill que, quan ets nen, no saps copsar amb tota la seva intensitat. Es de gran que el perill batega al teu costat, que et fa sortir del cau , que se t’arrapa a la gola i que, seria llavors que necessitaries la mà nerviuda de la iaia. El tremp de dona forta, l’esgarip necessari, la serenor tranquil·la, la presència volguda i estimada.
Però ai las. Avui, no tens aquesta dona forta per vessar-li el teu cor, encara que la boca resti muda….

ENS MANTINDREM FIDELS PER SEMPRE MÉS…

Imatge: Fotografia de Josep Riera de la frase que molts arenyencs van fer possible a la Via catalana. 

Notes:

1a.- Els meus fills, dies abans de la via catalana, m’omplien de raonaments explicant qué difícil que era fer les lletres del “cartell” que la via Catalana havia programat per Arenys.
Jo, cara mig mofeta, minyó escolta a les hores jovincelles, responia que a nosaltres, en els bons temps ens costava molt poc fer un cartell. No necessitàvem ni tantes hores, ni tantes mandàngues.

2.-  Pensava que la Via Catalana era plausible, però no folklòrica, si jo feia, de professió advocat, hi volia anar vestit amb trajo i corbata.

3.-  Decidit de no anar amb americana i corbata, vaig voler anar amb samarreta groga del Baix Montseny. 

4.- A la Via, vaig veure unes amigues que portaven, feta amb porexpan, la imatge d’un seu amic, ara a l’estranger, que no es va voler perdre la via. Rm va agradar.

Realitats del dia 11 de setembre:

1.- Quan vaig veure el “cartell” que van fer els arenyencs (Ens mantindrem…….)  em vaig emocionar i potser, escadusserament em va caure mitja llagrimeta. MAGNÍFIC!!!

2.- Quan em raonen que val la pena anar grocs,  i que, des de l’aire, vestits foscos no ens veurien, no tinc cap dubte que ho han organitzat molt bé.  

3.- El mateix dia vaig raonar el meu homenatge al Baix Montseny.

4.- La imatge feta amb porexpan volent fer present un amic llunyà a la marxa, alguns descerebrats ho van convertir que molts participants a la Via eren “ninots…

 I dues reflexions.

a.- A les 17 14 quan hi ha el clam de dir ARA!. Agafat de la mà de la meva dona a la dreta i a l’esquerra la de la meva filla, què voleu! em vaig emocionar i qualque llàgrima s’em va escapar del llagrimal!!.

b.- Si voleu, deixeu dir als de fora, que el que varem fer potser era folklorisme….
Potser sí……

Però algú els ha de dir que el que compta és que, la societat civil, endreçada, acurada, volenterosa i magnífica va fer una organització d’ESTAT…. no de voluntaristes.  Un orgull molt d’home (que diria Raimon) de saber que pertanyem a UN ESTAT, que si està per fer, ja te les persones (i un poble) per a fer-lo!!!
I aquí deixeu que us digui:
Aixó és molt important!!!
MOLT!!!  

LA VIA AUGUSTA – VIA A LA INDEPENDÈNCIA -EXPRESSAMENT DEDICAT AL MEU AMIC CELONÍ MARTÍ MONCLÚS

Imatge: Via Catalana 

A Vilaweb (sempre tant i tant valuosos) publiquen una noticia del recorregut de la Via Catalana d’avui  
I diuen : 

” L’ANC ha explicat per què s’ha triat aquest recorregut: ‘És la columna vertebral dels Països Catalans, seguint l’antiga Via Augusta. Així la gent del País Valencià i Catalunya Nord, tot i ser dia laborable, podran continuar el recorregut pel seu territori. Les Illes Balears podran realitzar actes en paral·lel de manera simultània’, explica l’entitat.”

I m’ha semblat que aquí podem fer un apunt a la nostra història, per altra banda, desgraciadament poc coneguda. 
Avui la Via Catalana, pròpiament,  no passa, en tot el recorregut per la Via Augusta. 
(Aquí us enllaço un bon mapa de la Via Augusta seguit d’un molt bon article )
Si us fixeu bé en el mapa veureu que en arribar la Via Augusta  a Caldes de Malavella es bifurca: El tram principal passa del numero 4 , (Caldes de Malavella i va cap a (19) Seterras, segurament Hostalric  i el tram B gira cap a Blanes i passa per Arenys de Mar (ep que encara no hi érem eh!, però el nom si que el tenim i el teníem:  la Via Augusta al seu pas per Arenys pren el nom del camí del Morbo…. 

 I Malgrat no es te documentat que passés per Sant Celoni si que està documentat Seterra,  que  alguns historiadors situen a Hostalric, i Semproniana que potser sigui Granollers 
I us preguntareu perquè faig aquesta giragonsa…. 

Molt fàcil:
Després de Caldes de Malavella, seguint  cap a Sant Celoni, la Via Augusta havia de passar per Sils (recordeu l’Estany de Sils) i gràcies al meu bon amic  mestre Josep M Panareda vaig saber que, pels romans,  aquest pas per Sils els era infernal,
Tant que en deien l’entrada a l’Infern… Quan  l’estany i aiguamolls  perdien aigua i quedaven mig assecats, sorgien els insectes ferotges que,  amb les seves picades verinoses,  delmaven els vianants que passaven per aquest tram de Via Augusta.

I savis que eren, van creure que podien fer un pas alternatiu (veureu que a la Via Augusta quasi no hi ha cap més pas alternatiu) i en aquest cas l’obriren pel sector de Marina i s’estalviaven el pas per Sils, o sigui, s’estalviaven l’entrada a l’Infern….
I com que,  segons el meu estimat mestre Dr Font Rius, a la història no i ha res gratuït,  i sempre una baula enllaça amb una altra, temps a venir, quan a segle XVI-XVII, el pagés de Tordera, En Pere Porter, i per mor d’un debitori no pagat, el seu fill també cognomenat Pere va ser condemnat a pena de presó pel deute. El pagés va demanar uns dies per a poder trobar els diners, malgrat deia i cridava que el seu pare havia pagat el deute. 
La gent d’armes li donen tres dies per a que pugui trobar els diners, i en Pere Porter adreçant-se des de Tordera cap a Girona, passa pels aiguamolls de Sils, i un cavaller negre i amb ferum de sofre (el dimoni) l’empeny cap a les calderes de l’Infern….
Aquí us enllaço la contalla, resumida, però si us abelleix, podeu adquirir el llibre de Josep Ma Pons i Guri , on trobareu una mina.
D’aquesta llegenda ens han quedat dues frases importants que usem molt sense saber d’on venen :
.- Advocats i procuradors a l’infern de dos en dos.
.– I les Calderes d’En Pere Botero dels pastorets (venen de les calderes de Pere Porter).
I ja teniu la història farcida i amanida… 
Els romans van saber que no podien passar per l’entrada de l’infern i van fer la giragonsa marinera de la Via Augusta.
I els de la ANC  (en aquesta tan bona feina que han fet en programar la Via) han tingut cura de no entrar a l’Infern, (si bé cal dir de seguida que avui es un goig,  una joia veure l’estany de Sils que us els recomano  vivament) Però l’imaginari ens faria la mala passada de que haviem fet una via que entrava directament a l’Infern…..
I com que cal defugir de qualsevol equívoc…. Voilà: ja teniu que la Via Catalana, ni avui, (ni mai) entrarà a l’Infern !!!  
I per aquest motiu, perquè la història ha furtat als santcelonins i a tots el del Baix Montseny a tenir la Via Catalana per davant de casa seva, jo avui, a la Via, al pas per Marina, o sigui, al pas per Arenys, lluiré amb molt de goig una samarreta groga del Baix Montseny que vaig demanar expressament al meu bon amic santceloní Martí Monclús, a qui dedico avui aquest post! 
Apali, a gaudir de la diada!!  

VALÈNCIA DE LES COSES XICOTETES…

València és molt gran i és molt petita…. 

Arreu on vagis, l ‘aire, el cel, el sol, el mar et diuen que estàs a casa teva….
Les pedres tenen aquella lluïssor que ens fa sentir tot  l’entorn de la casa del pare…
Però ai las! . Fa dos anys que hi varem ser, i ara hi hem tornat….
Canvi radical…
No volen, no saben, o no poden…. (No ho se escatir), però sentir el dring de la llengua, és escadusser i a voltes arraulit dessota la por …
Tot amb tot, les petites coses et parlen, com si fos que  sempre  has vagarejat pels carrers…. Sembla que el nostre Rei en Jaume ens estigués parlant adesiara i ben fort……
Crida: som nosaltres, no ho oblidem….
I la LLotja, alterosa es dreça com un símbol jurídic  d’un mon econòmic esplèndid….
I el pardalet de Sant Joan del mercat, signe del drama de foragitar els infants de la llar perquè sàpiguen trobar un lloc al mon.
I els petits carrers i les coses evanescents….
i la tristor dels ulls de la xicota de Benlliure…
I La plaça de bous, signe dels mtings de la república….
I les dues L L de l’escut de València (veieu la imatge del post)  lligam indefugible amb Lleida, on els sets esposos, van ajudar al rei en Jaume a recomposar i repoblar València…..
I entrar a la casa de la cultura, on hi havia una exposició (esplèndida) de la caiguda dels estudiants l’any 1971…. i per a vergonya d’ells i de nosaltres, haver d’escoltar en Raimon traduït al castellà…. A València!!
I tant mateix hem estat com a casa tots aquest pocs dies….
Hem sentit la llum, les pedres i la història nostra…
I ………
Podeu veure els retrats de les coses xicotetes….
I de les coses petites…..