SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

LA FORTUNA D’EN PARDALOT

Foto: Flor de patatera.

Avui una d’en Pardalot.
 En Pardalot era un jornaler que trescava pels voltants de Barcelona, conreant camps i feixes per compte d’altri.
El jornal era escàs i marxa nord enllà cap a França.
Queda admirat de les planúries franceses i dels camps tan ben conreats…. Però el jornal era tan o més escàs que el que li abonaven els masovers dels encontorns de Barcelona.

Fins que descobreix que hi ha un camp guardat per gendarmes. No volen saber res de visitants. Guarden el camp en el que, segons diuen cultiven patates.
En Pardalot se les enginya per saber-ne el cultiu de les patateres i ell, només ell,  és qui va introduir al nostre país la patata.
Altrament, Patata vol dir el PA dels TATOS….. TATOS en llenguatge dels indis primers conreadors de la patata, eren els pobres. Per tant, patata vol dir EL PA DELS POBRES….
I si voleu saber com en Pardalot va introduir la patata al nostre país escolteu la contalla….
Cliqueu aquí o al dessota….

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

AMB TANTA FEINA AL CATRE…. QUÈ VOLEU!!!

Portada de primera Història d’Esther de mestre Espriu…

Què voleu?, amb tanta feina endarrerida que te la pobra noia!!!,…. amb tanta feina a trencar catres de tres en  tres…. amb aquesta feinada que se li  ha girat a la xicota, (aquesta xicoteta que a cada hora de cada hora, la trobareu a la tele, a la radio, als mitjans escrits  i sempre traient pit, defensant alló que, a voltes és defensable, i a voltes no es tant defensable… però ella, “dai-li que dai-li” !!)  I així, amb tanta feina, és clar:  no n’ensopega ni una….
De primer que confon el Quixot… amb allò que, “con la Iglesia hemos topado…” és clar que la pobra donzella,   sense tanta feina,  hauria llegit el Quixot i en el capítol IX de la segona part, el Quixot parla de “con la Iglesia hemos dado”… però allò era perdonable…. li quedava massa lluny i amb feina endarrerida… no tenia temps de llegir….
Però noi!!! aixó d’avui ja és preocupant:
– Que pari aquesta noia.! Tant de catre no li pot ser bo….. Tants fusters i manyans restaurant llits,  la porten enderiada!!!…
Deixeu-li una petita estona perquè tingui temps de refrescar la memòria…
Que rellegeixi, que això mai fa cap mal…
Perquè si no, el que li passa és que el cervell se li fa un embolic dels gruixuts,  eh!!
Ahir  a la tertúlia d’en Basté va confondre  la gimnàsia amb la magnèsia (ja ho dic jo, te massa feina,  eh!)
I la noieta que li etziba al pobre Basté:
– Com deia la Mercé Rodoreda,  …. la veritat és un mirall que es va trencar i  tothom en te un trosset….
Apali! Descans a la fèmina tan ben cofada!!:

– Que el de la frase en qüestió no era la Rodoreda sino que era l’Altíssim en el darrer monòleg a la Primera Història d’Esther, del poeta de Sinera:

Atorgueu-vos, sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.

Vinga dona… descansa una mica i rellegeix de tant en tant , eh!!!
No et farà cap mal….

MANDAT OPUS

Foto: Cartell parcialment explicatiu….

Avui,  que us sembla si us explico una expressió de castellà antic….
Veureu que el castellà ben entès i ben parlat , també ens pot enllustrar per saber com es desenvolupen els nostres veïns, encara que, com veureu, no ho saben tot de la seva llengua.

Us fa que veiem una frase molt estesa i que quasi ningú li dóna un sentit que no te…..
Per endavant una explicació personal:

Un dia, abans de començar un judici, em ve de gust dir-li a un jutge un xic fatxenda i cregut, i que era qui en sabia més de tots:
Senyor jutge, avui haurà de dictar una sentència “por uebos” .

Ell que fa:
Mire, porque le tengo aprecio, porque si no, ahora mismo le amonestaba por escrito!.
– I quin és el motiu de la meva falta i/o del meu desvergonyiment, que pregunto jo.
Hombre, por hablar de forma tan soez en la sala de vistas, aunque sea antes de un juicio.
– Home, mira, que a mi em sembla que parlo amb un castellà prou curós, assenyat i volgudament pulcre….
No me joda, eh!!
I com que servidor anava preparat li poso al damunt de la taula, part del diccionari de la Real Academia Española ….
Ell que es mira els papers i fa:
– Bueno, pero  que sea la ultima vez:

I els papers deien:
 
   uebos.

(Del lat. ?pus, necesidad).

1. m. ant. Necesidad, cosa necesaria. Uebos me es. Uebos nos es. Uebos de lidiar.

 

“Y la famosa expresión “Manda Uebos” proviene del latín “mandat opus” (manda la necesidad o la necesidad obliga) que se usaba en el ámbito judicial para indicar que unas pruebas o argumentos eran tan contundentes que obligaban a ver los hechos de una determinada forma y actuar en consecuencia.”

Un consell: Si voleu fer el fatxenda i dir a algú: “Manda uebos” assegureu-vos de portar el diccionari de la Real Academia Española a la butxaca… No fora cas que us etzibéssin:

Mira que son maleducados estos catalanes…….

Mai se sap!

 

SI NO FOS……

Foto: Petita pàtria encerclada de turons…..

Si no fos que els de la part de mar de Sinera ja sabem que som un poble acollidor i…

– Que servem les nostres arrels fins a límits insospitats,
– Que acollim els vianants assedegats de veritat i els guarim el cos i l’ànima..
– Que guarim els malalts que han vingut a cercar posada i que, en justa retribució,  ens han donat les reliquies del nostre Sant Patró—
– Que fem un vot de vila perque el nostrat Sant Roc ens va guarir de la pesta  i nosaltres en justa correspondència el recordem any rera any i que  els macips i macipes,  tot cridant Sant Roc, Sant Roc omplen de sóns de picarols els portals de Sinera …..
– Que tenim a la Mare de Déu fumadora com emblema de la lluita contra el mal i fins i tot, en consuetudinària tolerància  deixem  que la mainada fumi fulles de ridolta i matafaluga…. essent aquesta la millor manera que no tornin a fumar mai més…
– Que cremem una bota la vigilia de Sant Marçal en recordança de la dedicació del temple….
– Que tenim Sants nostrats i propis, Santa Amància, Sant Fèlix, Sant Desideri, Sant Pròsper, Sant Benigne, Sant Laureat, la Mare Paula, Sant Zenon, Sant Roc, Sant Elm, Sant Joan i tuti quanti….
-Que tenim el símbol de la nostra independència  onejant  dia rera dia al bell mig del campanar de Santa Maria…
-Que acollim el desvalgut i el qui sofreix car ells son els nostres únics senyors.
-Que estimem amb cor abrandat i vetllem que per ponent no es desi el sol a l’armari del mal temps…
– Que sabem que no és amb paraules que cridarem l’estel damunt de la bandera…
– Que estem ben cofois de preservar la nostra parla i sabem baixar, amb la Tereseta , les escaletes de la placeta… 
– Que sabem cridar, cor que vols cor que desitges:  Escolta Sepharad, els pobles no poden ser si no son lliures…
– Que  sabem esguardar la riera que ens parteix pel mig però que al mateix temps ens uneix…. 
– Que sabem que la nostra vila vista des del mar, és com la barca de la vida ….

– Que …….. si no fos per tot aixó, us recomanaria un article de l’Ara que, avui, precisament avui, una noieta ha descobert que alguns arenyencs fan coses altruistes, i que  no ho fan per doblers, sino per a gaudi de l’esperit i de conrear el més preuat a aquesta Vila, la convivència i l’amistat, o sigui la joia de viure la vida compartida amb els que estimem….
 

Però fins avui,  aquesta noieta no ho havia notat!!!! Lloat sigui el Senyor que avui, ella, només ella ho ha notat …
Brindis pels xicots i xicotes de Fem Ateneu …..  I donem la benvinguda a l’Empar al clos dels marenyencs de Sinera….
Apali! Llegiu l’article de l’Empar Moliner. 

 

LA MAQUINA DE FER DINERS O LA MESTRESSA AMBICIOSA

Foto: Poble de Vilamur, on passa la contalla.

Avui una de muntanya….
La casa d’Arcalís de Vilamur havia estat, de sempre,  una casa de molts possibles, però com que res dura cent anys i com diuen les dites:
A pare guardador, fill dissipador. O,   el pare pastor, el fill senyor i el nét a captar….. doncs això que, després de les anyades bones  venen les plagues d’Egipte i …. apa, tots a captar….

Fins que va una mestressa agençada que ho fa sirgar tot cor que vols cor que desitges…. I apali, la casa cap amunt i tan i tan amunt va que la gent, envejosa que és, els pregunten d’on treuen els neulers…. I ells bonhomiosos que responen: Es que tenim la màquina de fer diners…..
I ja la tenim armada!
El governador de Lleida es desplaça fins a Vilamur per tal de trobar la màquina… I és clar: No hi ha màquina, el que hi ha son les ganes de treballar i de tirar endavant, amb joia , la feina de cada dia!!
Apali: Si la voleu escoltar cliqueu aquí o al dessota.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

UNA LLAMBREGADA AL CARRER DE L’ESGLÉSIA: UN MUSEU A CEL OBERT

Foto: Carrer de l’Església de la nostra vila d’Arenys de Mar, aquest matí.

“Déu te guard vianant, vulguis contemplar per a gaudi del teu esperit el que atresora i t’ofereix aquest carrer obert a les darreries del segle XVI”

Aquest text de la ceràmica que encapçala el nostre carrer de l’Església va ser escrit (poca gent ho sap) pel nostre estimat i molt plorat  rector i amic,  Mn. Martí Amagat i Matamala…. Ell es va estimar  molt Arenys, però per estimar Arenys calia, i així ho feia, estimar-se el seu carrer, o sigui el de l’Església…..
I si voleu, un dia podríem passejar per aquest carrer que és un museu a cel obert:
Hi podeu veure que del carrer en surt un carreró petit  que no és un carrer, sinó que és una acció revolucionaria de 1868 (per mor de la Gloriosa) i revolucionariament varem tirar a terra la rectoria… potser perquè la dona de l’Alcalde, (revolucionari ell! ) pogués arribar amb millors condicions al rosari que es resava a l’església parroquial.
I si goiteu bé,  veureu un símbol revolucionari: L’àguila bicéfala de la casa d’Àustria. Quan els borbons varen guanyar la guerra de Successió i l’11 de setembre ens varen furtar les nostres llibertats. Va ser llavors que  els estadants del carrer de l’Església varen mostrar, i encara avui, la seva voluntat de ser de la casa d’Austria…… Ah! I si encara mireu més bé, algú hi va posar la !flor de lis! El  símbol de la casa de Borbó, de cap per avall…. i ja sabeu que la flor de lis era de procedència francesa… i n’hi deien la “beauty fleur” i d’aquí ve que avui blasmem als qui no ens estimen com a botiflers que, per dissort, encara n’hi ha….

Ah! I hi trobareu Sant Pere amb la seva barca… I també trobareu qui havia de ser el nostre patró Sant Elm que ens vigila des del cancell del portal xic de l’Església…

I també hi trobareu una anella per recordança de la bona acollida…… I una quilla de vaixell que fa d’ampit de finestra (No pot ser d’altre manera,  si estem a marina!)… o hi veureu l’Estudi de pilots  i el primer teatre viu de Catalunya…. i al fons, al cimbell del campanar, el símbol de la nostra independència, en forma de bandereta. I tancant per baix,  la nostra església amb el seu retaule, i per la banda d’amunt hi trobareu el molí de dalt, altrament conegut com el Calisay………

I si voleu veure unes fotografies, cliqueu aquí!!!!

 

 

ARENYS: FESTA MAJOR DE 1964….. EN EL RECORD, (en castellà, però record visual!)

Això d’internet et dóna sorpreses….
Ara el Sr Canals ha propiciat que es poguessin penjar a internet alguns documentals que ell va filmar, amb voluntat d’exposar un retall de la nostra vida!!.
Mireu-lo, és en color…. però en el fons del fons, destil.la un blanc i negre que tots encara tenim gravats al nostre magí!!
Ah! i si mireu, amb ulls curiosos, alguns jovincells d’Arenys, encara podran recordar algunes de les persones que hi surten !!
Una endevinalla: Qui és la pubilla de 1964, abastament filmada en el reportatge!!
Apali! a gaudir d’un retall dels nostres records, amb un castellà d’una ampul-lositat abassegadora  que no s’adeia gens amb el nostre taran-nà….
Però la veu d’En Miquel, com sempre, insuperable!!!

L’HOME DE LA LLUNA

Foto: Lluna plena i encisada, tu que el veus a ell i a mi, fes que aquesta nit somiï, el que es vulgui casar amb mi.

Avui una contalla d’aquell que no respecte el descans dominical i tot i amagar-se de tots i de tothom, és trobat en falta per qui menys s’espera….
– I doncs vailet, que fas en diumenge tot netejant els margenals…..
– Doncs mira…..  no és el que sembla, en realitat jo faig festa, però m’he dit…. vaig a passejar i … com que m’avorria, aquí em teniu, tot plegat només dallant unes quantes males herbes.
Però és clar, quan qui et troba en falta és Nostramo, no hi ha res a fer…
-I com que treballaves d’amagat, ara, perquè tothom et vegi , quan et moris quedaràs imprés a la faç de la lluna….
I des d’aquell dia, si us mireu bé la lluna, hi trobareu la figura del pobre vailet que, temps era temps, no va guardar el descans dominical…

I com sempre, si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí o al dessota….

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

AIXEQUEM-NOS I ANEM-HI!! AIXEQUEM-NOS I ANEU-HI!.

Imatge: Fent pinya!

En realitat el meu pare sempre deia:
Aixequem-se i anem-hi,
o aixequem-se i aneu-hi!!…

I aquí hi ha la frase cabdal de tot el que som, del que volem i del que hauríem d’aconseguir.
Tot resumit en aquesta locució!!
Si ens aixequem i hi heu d’anar, no és el mateix que si ens aixequem i hi anem tots!!
Aquí hi  ha el quid de  la qüestió….
Si cal, després d’un “ens aixequem i hi anem”, no és el mateix que, si “ens aixequem i hi aneu”…
Aquesta senzilla frase, pronunciada pel meu pare, que no sabia res de gramàtica, ni de “grimegia”… sinó que sabia el que volia fer en cada moment, em va mostrar  el mirall en el que ens hem de mirar per a fer progressar qualsevulla qüestió…
Però és que n’hi ha tant dels de “aixequem-nos i aneu-hi” que no tenim ni cap ni centener per tirar endavant el país.
Apali! aixequem-se i anem-hi  !!!!

TESTAMENT SACRAMENTAL

Foto: Altar de Sant Fèlix a l’església de Sant Just i Pastor de Barcelona

 Avui una curiositat de dret:

La compilació de dret civil de Catalunya, va servir per agrupar en un codi concret, aquella legislació que teníem esparsa, en jurisprudència, que era el nostre dret natural..

Dins d’aquesta compilació,  el text refós de la qual es va aprovar per Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol i en el seu Llibre segon De les successions, en els articles 103 i 104 deia:

Article 103 .- Podran atorgar testament sacramental les persones que gaudeixin del veïnatge local de Barcelona mentre es trobin fora de la referida ciutat, de viatge, sempre que, en previsió de morir en una tal circumstància i amb l’intent de testar, manifestin llur darrera voluntat, de paraula o per escrit, davant dos testimonis idonis i pregats, que coneguin el testador i n’apreciïn la capacitat.

Aquest testament requerirà:

Primer. Que el testador mori durant l’indicat viatge o després per accident o malaltia sobrevinguts durant aquest.

Segon. Que els testimonis, dins els sis mesos següents a llur arribada a Barcelona, adverin el testament en la forma que estableix l’article següent, davant l’altar de la Santa Creu, abans Sant Fèlix, de l’esglèsia dels Sants Just i Pastor de l’expressada ciutat.

Tercer. Que els testimonis, en adverar-lo, estiguin contestes en el seu contingut substancial.

Podran també atorgar testament sacramental, en circumstàncies anàlogues, les persones amb veïnatge local a l’antiga diòcesi de Girona, adverant-lo els testimonis davant l’altar de l’església d’aquesta ciutat en què consuetudinàriament se celebrin aquests actes.

Article 104 .- El testament sacramental haurà d’ésser elevat a escriptura pública, i a aquest efecte, i a petició de part interessada, prèvia presentació dels certificats de l’acta de defunció del testador i del Registre General d’Actes d’Última Voluntat, el Jutge de Primera Instància instruirà l’expedient amb intervenció del Ministeri Fiscal, citació dels testimonis, del cònjuge i dels parents del testador amb dret a succeir-li abintestat i, en cas d’existir un testament anterior, de les persones afavorides per aquest.

S’anunciarà per edictes la celebració de l’acte.

Els testimonis, sota jurament pres pel Rector o per qui el substitueixi, manifestaran la voluntat del testador davant el Jutge, el Secretari judicial i les altres persones citades que presenciïn l’acte. Els compareixents podran interrogar els testimonis per conducte del Jutge sobre les circumstàncies de l’atorgament i el compliment dels requisits legals.

El Jutge, en vista de les actuacions, decretarà, dins el cinquè dia, si és procedent la protocol·lització del testament. Quedarà sempre salvat el dret dels interessats a impugnar la resolució del Jutge en el judici corresponent.

Veieu que aquest tipus de testament , molt concret, que només es podia fer quan hom es trobava de viatge i se sentia morir, podia instituir hereu a qui ell cregués. Els testimonis, dins els sis mesos següents, havien d’acudir davant l’altar de la Santa Creu, avui de Sant Fèlix i allí, davant del jutge adverar el testament i aquest era vàlid.

Veieu però que també les persones amb veïnatge de l’antiga diòcesi de Girona, també ho podiem fer. Veieu que la llei no deia a quin altar s’havia de fer a Girona, però la prestigiosa jurista Ecarna Roca va escatir que era l’altar de la Puríssima  de la Concepció de Sant Martí Sacosta.

O sigui: Els d’Arenys, (veïns de l’antiga diòcesi de Girona) podíem atorgar aquest testament.

Fixeu-vos quin dret tant bonic teníem …

Però és clar, amb la modernitat, quan es va aprovar el Codi de Successions per Llei 40/1991, de 30 de desembre. En la seva diposició transitòria Setena, va instituir que:

No es pot instruir cap expedient per elevar a escriptura pública un testament sacramental passat un any des de l’entrada en vigor d’aquest Codi.

I ahir, conduïts per la nostra filla,  varem fer cap a l’altar de Sant Fèlix o de la Santa Creu a l’Església de Sant Just i Pastor de Barcelona. La foto es d’ahir a la tarda.

Un goig poder endinsar-nos en el nostre mon més proper, per desgràcia avui ja obsolet, però vigent en la tradició…..

 

 

AI!! ARA QUE ET VEIG!

Foto: Aquarela de Lluís Montanyà de la Riera d’Arenys.

De matinet, amb el neguit diari de la feina que mai acaba de posar-se el dia…. riera avall, … minuts comptats per arribar tot just amb els 5 minuts de cortesia, et criden..
Ep!!! …
Em giro, veig a n’en LL.
Ai! ara que et veig, que fa.
Perdona…. ja se que vas atrafegat….. sempre amb el neguit diari….
-Però t’ho haig de dir…. aquest dia, amb el transistor, per la riera, (cada dia passejo per la riera, em diu) m’assec a un dels bancs del “si no fos”… els de radio Arenys que fan: Ara si us sembla bé, podeu escoltar  una contalla de les d’en R.V.
Fins quí, no havia capit què em volia dir en LL.
Perdona. Em fa.
No et volia destorbar, però t’ho haig de dir…… em vaig emocionar amb la contalla del gos….  I els ulls s’em van humitejar….
-La contalla d’en Brillon em va colpir -afegeix- … i per uns instants les llagrimes em corrien galtes avall. Gràcies!!….
I en LL. em deixa, amb un somriure consirós…
Li havia agradat, o millor,  l’havia emocionat, la contalla d’en Brillon.
Això és viure en una vila encerclada de turons i oberta al mar. Us trobeu giragonses de vida que us surten a l’encalç a la nostrada Riera…
Si voleu, podeu escoltar la contalla d’en Brillon…. un conte d’en Joan Barat…

CAIGUI QUI CAIGUI (O PETI QUI PETI)

Foto: Grup de frares entaulats. (Àpat fratern en la postguerra del pare Josep Ma. de Vera)

Apali!!
Avui podeu escoltar una contalla en la que s’escateix com, un convent de frares, veu com, cada dia, o cada setmana, hi ha un frare que fa l’estella, o sigui que se’n va a l’altre barri, o sigui, que estira la pota.
Preguntat el metge del poble, aquest veu clar que el motiu de l’espetegada son les perdius que, cada dia, de cada dia, els frares mengen després de sopar o després de dinar.
I així recomana al prior que retalli la menja de les perdius.
El convent es revolta i el pare abat pregunta si continuen menjant perdius o ho deixen córrer per mor de la millor salut del convent.
i aquí, tots, com un sol home canten:

A perdiu per barba
i caigui qui caigui.
A perdiu per cap
i peti qui peti!!

si voleu,escoltar, cliqueu aquí o al dessota.

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

ÉS UNA DONA DEIXADA DE L’HOME …….

Foto: Dona lleugerament melangiosa…..Imatge de Edward Cucuel. Impressionista nordamericà.

Per mor de feina, de vegades has d’allunyar-te del lloc on habitualment et mous…
Ja fa uns anys, vaig tenir un assumpte de muntanya, lluny del mar….
Era un tema un xic espinós, que involucrava uns quants veïns. I de sempre, els temes de veïns son plets molt punxeguts…. Es coneixen massa.
Es barregen fets concrets, però també rancúnies mal curades de qüestions anteriors, massa propers per no haver-hi hagut un xic d’amor i un molt d’odi, de baralles pels fills i de baralles pels sogres…. en fi, plets de mal lligar.
I en aquest tipus de desavinences,  tothom ataca com pot…..  si poguéssin, ens demanarien que anorreéssim el contrari.
I en aquest cas, en un moment d’indignació del meu client vers la veïna que el perjudicava, es posa seriós, congestiona el rostre i sense cap mirament, etziba:
– Però què vols?… si és una dona deixada de l’home!
La frase em va colpir…. no  era un home deixat de la dona… això no podia ser de cap manera…. però per blasmar una pobra dona si que servia aquesta frase tan i tan crua, descarnada, masclista i de cop baix.
Era una dona deixada de l’home… La frase em va retrunyir al cervell molt de temps……
Vaig reconvenir el client, però crec que ni em va escoltar….
Per sort, no l’he tornat a sentir mai més…..

UN RETAULE AGRAÏT

Foto: La Rosassa de l’església de Santa Maria Assumpta d’Arenys de Mar. Foto de Xavi Salbanyà.

Al facebook em trobo una entrada d’en Xavi Salbanyà en la que hi ha penjat una joia. Unes bellíssimes fotografies del Retaule de la nostra Església . El millor retaule del Barroc Català.

Us enllaço perquè pugueu veure les fotografies del nostre Retaule. El millor,  sense cap mena de dubte, del barroc català. I així consta al gravat que hi ha a la part est de l’Església on, amb text de Josep Maria Pons i Guri, situa la nostra Església i descriu el nostre retaule (obra de Pau Costa) com el que és:  El millor retaule del barroc.
Es clar que unes mans matusseres del municipi,  van encarregar,  ja fa un temps,  unes boniques planxes de ferro per tal que enllustressin algunes de les façanes dels nostres edificis a fi i efecte  que el vianant, pogués copsar la part històrica de l’edifici en qüestió. Però amb el de l’Església es varen equivocar. No se d’on varen treure el text, però al parterre del dessota del mural hi varen col.locar un ferro on indica que el nostre retaule es “un dels més importants”…
Home!, de primer siguem coherents, si el mural diu que és el millor, perquè hem de ser més papistes que el papa i n’hem de penjar un que digui que és “un” dels millors, ….
Es clar que potser, el ferro en qüestió, va ser fet per mans graponeres que no estimen gaire la vila…. Aneu a saber!