UN TAST DE L’ESTRENA DE MIRALLS TÈRBOLS A RADIO ARENYS
Si voleu, podeu veure un tast visual de l’obra i de les opinions d’alguns espectadors de l’estrena:
Si voleu, podeu veure un tast visual de l’obra i de les opinions d’alguns espectadors de l’estrena:
Ep!! Ahir a la nit, amb el teatre plé de gom a gom, varem pujar aquesta petita joia que ha confegit en Jordi Pons-Ribot sobre la novel.la Miralls tèrbols d’En Ferran de Pol.
Un goig haver pogut participar en aquest succés del Mareny.
Em permeteu fer un comentari molt personal?:
Qui us parla feia de Dotres, secretari del Mareny, un nyeu-nyeu enamorat del Mareny i la seva història, a qui els autors han donat la possibilitat de poetitzar sobre la vida marenyenca….. Si me l’haguéssin fet a mida, no l’haurien fet tan bé.
Un goig fer de Secretari.
Ah! I un bon secretari no pot existir si no te un gran Alcalde i a l’escenari he pogut compartir quasi totes les escenes amb el meu gran alcalde Massana, gran actor i gran persona (En Toni Badia) i que ell sap que li professo una profunda admiració com actor!!.
En fi, i amb l’Alcalde Massana, la bona companyia de tothom, tots i cadascun dels actors, tècnics, creadors i director.
Un goig.
I si voleu veure més fotos d’en Xavier Salbanyà que ha publicat al Facebook.
Quin neguit….
Les cartes ja estan donades..
Ara, a patir… a veure com quedarà, com quallarà….
En fi: Ita diis placuit…. Els déus ho han volgut així i així serà.
D’una cosa si que n’estem tots segurs:
En Jordi Pons-Ribot ha muntat una gran obra. Una obra immensa, una obra colossal … i amb aixó no es vol dir que surti bé. Però el treball fet per en Jordi és molt i molt lloable.
Penso , i ho dic sense cap por d’errar-me que avui és un gran dia pel teatre.
Una obra del Mareny, pel Mareny,però que transcendeix els estrictes límits “d’aquest poble ofegat entre muntanyes i que no te gaires perspectives…”
Ah! Us convidem a venir, però espavileu-vos a buscar entrades…. ja n’hi ha moltes de venudes.
I ara:
In boca dei lupo!!!
Si voleu entrellucar unes quantes imatges, vosaltres mateixos, cliqueu aquí.
Aquest apunt en fa 400 des del primer dia.
Moltíssimes gràcies a Vilaweb que m’ha acollit tan bé i a tots els que l’aneu seguint!
GRÀCIES A TOTS!
Entrades més visitades des de l’inici
Avui una contalla de l’Amades, com moltes, un bon xic faceciosa… O de com els ases, des de temps immemorials, o des del dia que varen voler fer una assemblea davant la poca cura que tothom els tractava, a crits, a colps, a bergassades a granerades, o sigui els tractàvem com a ases complerts..
i ells es revolten, volen posar unes certes bases de com haurien de ser tractats.
De l’assemble n’arriba un acord, i l’acord s’ha de traslladar al Rei….
Però mireu quina en va passar, que l’acord no va arribar al pobre rei, degut a la poca cura dels propis ases.
Quan el missatger arriba a l’assemblea a donar compte als ases de com li havia anat, la resposta va ser tant i tant complexa que els ases, tots a la una van obrir la boca d’astorament i de la seva gola va sortir un crit esfereïdor….
IIIIIIIAAAAAAAAA!
I des d’aquell dia, els crits dels ases, reprodueixen el crit d’astorament davant la fatal notícia que les va donar el missatger.
Apali, si voleu podeu clicar aquí o al dessota.
I qui no ha dit mai?: Advocats i procuradors a l’infern de dos en dos.…
I quan l’hem dit, sabem que la frase fa referència a les males arts que aquests dos gremis, presumptament, fan servir en les seves escaramusses judicials i/o també a les seves lligamanegues que farceixen les seves trafiques… Però, dit això, ja no sabem d’on pot venir la frase en qüestió.
Em sembla que, sense cap mena de dubte, la frase surt del Viatge a l’Infern d’En Pere Porter… Un viatge dut a terme per un pobre pagerol de Tordera enxampat per les males arts del Notari Gelmar Bonsoms, quí, enredant-lo, no va cancel.lar un debitori que havia contret el pobre Porter.
I si no es paga el debitori es condemna a presó al pobre Pere Porter. Aquest, demana que li deixin uns dies per a poder retornar-lo i va cercar a un amic seu de Sils que el pugui ajudar, tot prestant-li els diners del debitori. En ser a Sils es troba un cavaller muntat en un bonic corcer i li diu que ell l’ajudarà a trobar els diners… el cavaller no era altra que el dimoni i tots dos, pels aiguamolls de Sils, baixen a les Calderes d’en Pere Botero i allà troben tota la gent de dret que havia fet malifetes, condemnats a les penes eternes del xibalbà. Excuso dir que tots els que habitaven l’infern eren advocats, procuradors, notaris i altra gent de dret.. Si voleu saber la llegenda complerta, cliqueu aquí. I si voleu veure uns quants manuscrits cliqueu aquí
I és així que, d’aquesta llegenda, en surten algunes frases i concrecions que cal dir:
a.- La frase d’advocats i procuradors a l’infern de dos en dos pervé del fet que en Pere Porter a l’avern pot comprovar, sense cap mena de dubte, que la mala gent del dret s’està cremant a les calderes infernals, per les seves múltiples malifetes.
b.- I és així que en Pàmies, al fer els seus Pastorets, va fer que en Jonàs i en Mataties baixessin a les calderes d’en Pere Botero (a l’època, Pere Porter).
i c) La més certa històricament: l’entrada a l’infern era als aiguamolls de Sils. Això ja ho sabien els romans quan van fer la via Augusta… Tots sabeu que la via Augusta passa per Girona i va directa cap a Sant Celoni passant per Sils. Però els romans es van adonar que en passar per Sils, quan els aiguamolls estaven força secs, sorgien totes les males bèsties, mosques, mosquits, borinots i altres galindàines, que, rabioses que estaven per manca d’aigua, picaven cosa de no dir a les cohorts romanes i a tot aquell que se li posés bé…… i d’aquí, veiem que allò era l’entrada a l’Infern i varen construir una variant de la Via Augusta que, abans d’arribar a Sils, es desvia per la costa i passa, també, per Arenys de Mar, que aquí en diem el camí del Morbo…
Apali!
I si sou un mísser i us amoïna que us diguin sempre la cançoneta: “advocats i procuradors a l’infern de dos en dos”, vosaltres els etzibeu:
Procuradors i advocats al cel a grapats…
I qui no es conforma és perquè no vol!
Marenyencs i marenyenques, amics, coneguts i saludats….. perdonin si em presento, sóc en Pere Dotres. A vostès el meu nom no els deu dir res, però sóc el secretari del Mareny… No s’enfarfeguin, no em poden conèixer, les meves cendres reposen al clos del cementiri del Mareny, al segon dels esgraons. No he arribat a dalt del cimbell on hi ha els homes grans, els excelsos. De ben segur que allí hi deuen haver l’Alcalde Massana i el noi Crostes, en Jaurés…
Si, i ara, mireu quins fats divins m’han vingut a destorbar, quan de primer el lletraferit Ferran de Pol em va despertar del son dels justos i ja em va treure a una novel.la… Quin cas! : treure’m a una novel.la, quan jo maldava per passar desapercebut pels segles dels segles… a mí la única cosa que m’abellia era poder predicar la história del Mareny:
-Que si el veler Virgen del Mar va celebrar cent anys de vida, que si enllustrava als passavolants que venien a la vila de les setciències i els etzibava una ressenya oral de la rierada:
-“Sentin la forta bravada de la terra mullada… més que aigua, sembla una torrentada de llotim espés que vertiginosament davalla pel fort desnivell… veuen, el corrent s’infla, puja, es cargola en dos o tres bots que s’encabriten en una rabiosa muntanya d’espuma bruta….“
Aquí jo era feliç, recordant el nostre passat, descrivint el nostre present, mostrant la rierada en tot el seu esplendor… el demés ja els ho regalo…
I ara, aquest xicot de can Pons em torna a treure de l’armari i m’enfila dalt de l’escenari perquè reciti paraules i fets que ja tenia sabuts i oblidats….
Ai! si jo expliqués qui era el noi Crostes, i el vailet del metge Coll, i les cuites de l’alcalde Massana que vol ser diputat, i la pobra Carminya la dida gallega a punt de ser munyida…. I la història dels Crostes que van arruinar la meva nissaga… I el pobre València que va ser qui va construir, de veres, de veres, el port de refugi… I també els podria explicar qui va llogar uns pistolers perque fessin feina bruta..I si em passés pel magí explicar els pistrincs del Senyor Pascual, o els fogots de l’Angelina, la seva Senyora……..
Però oi que em comprenen que ara no els vingui a destorbar amb històries del Capità Aranya??…..
Però que carall! Si ho volen saber doncs només han de fer que passar per caixa, pagar l’entrada i venir al teatre Principal del carrer de l’Església del Mareny i podran veure un tros de la història del Mareny i el Muntreny els dies 28, 29 de gener i 4 i 5 de febrer d’aquest any del Senyor de 2012…
Ah! i pensin que “quod natura non dat, salmantica non praestat“….
I si amb l’obra no han acabat d’entendre el Mareny, tindré el gust i el goig, el dia 19 de Febrer d’aconduir-los en una passejada tranquila pels encontorns del Mareny i del Muntreny!.
Ita diis placuit.!! O sigui, que els Déus ho deuen haver volgut així.
I si encara en volen saber una mica, entrellunquin els escrits que ja hi ha penjats en aquesta màquina infernal!!!
Als seus peus, senyores i senyors!!
La funció és a punt de començar!!
I avui una del Montseny! Una contalla dels encantats…. una família que viu al Gorg Negre i que te una dida, prova inequívoca que han tingut un nin i han de llogar una manyaga que alleti el seu fillet.
Quan el fillet no necessita la dida, li fan un bon present: li omplen el davantal amb alguna cosa de molt profit: Amb una condició: que no sigui palatreca i no miri el que li han posat fins que hagi travessat tres vegades aigua…
però , ai las! que la trapaceria humana no te límits , i abans d’hora mira el que li han posat al davant…
i oh! descobreix que li han posat segó…
Mala negada!! , mal profit li faci el segó que li han posat…
O potser no era segó?
Apali! si voleu cliqueu aquí o al dessota i podreu escoltar la contalla.
Fa molts anys, per mor d’un fet dolorós a la família, vaig escriure un conte. Un conte prou dramàtic i pel que vaig prendre els estris literaris de la llegenda de Vilardell.
Començava així:
I veus l’espasa al mig del menjador. Freda, sola, l’instrument dels jocs amb en Dani. Aquesta eina de joc que et retrobava amb el fill, amb el noi, amb la mateixa reminiscència que et planyia el no retrobament amb el pare. Amb el fill no serà així. Hi has jugat fins deixar-te part de l’anima per tal que en la llibertat, propiciï el retrobament amb la nissaga. La nissaga interrompuda, la nissaga que no t’han sabut transmetre.
I amb l’espasa, la gran sotragada.
Saps que el pobre infant està, amb la Bel, lluny, a la clínica, on aquesta nit l’operaran del cop provocat per la sacsejada que un altre vailet l’ha empès contra el barrots de la reixa de ferro forjat del tancament del pati de col·legi.
Et retruny la veu del metge:
– Segurament no serà res. L’operarem i rectificarem el tabic nasal i el crani també el rectificarem. Crec que no quedaran seqüeles.
El llenguatge mèdic. Aquest llenguatge distant, sense implicació emocional. I et sents preguntar:
Foto: Escena molt tendra de l’Enric i la Carminya a l’assaig de Miralls tèrbols:
Avui, amb paraules manllevades. En Jordi Pons Ribot, el nostre gran director, ha fet aquest escrit per acompanyar el programa de mà que repartirem en fer l’obra de Miralls tèrbols….
Li he demanat permís per a penjar-lo al meu bloc i, bonhomiós que és, m’ho ha permès.
Aquí el teniu:
“Ferran de Pol, a Miralls Tèrbols, ens proposa una recreació de la paràbola del Fill Pròdig. A l’encapçalament de la novel·la, i d’una manera prou evident, hi trobem els versicles 22-24 de l’Evangeli segons sant Lluc. Ferran, però, ens presenta un personatge amb aspectes ben diferents al de la narració evangèlica: l’Enric, el protagonista, i per tant també al de la versió teatral, no sent ni té cap sentiment de culpa. Penso, doncs, que s’acostaria més al mite de Caín que no pas al del Fill Pròdig de l’Evangeli.
L’Enric, com un nou Caín, és l’home en lluita amb ell mateix, és l’home que no es complau amb les aparences, és l’home que restarà condemnat a buscar eternament un sentit a la seva existència. Caín, i en aquest cas l’Enric, ben al contrari d’Abel (personificat pel seu germà Antoni), és l’home que ens qüestiona, que ens inquieta… és aquell individu que no ens deixarà que ens acomodem fàcilment a una vida plàcida i tranquil·la. Caín, i tal vegada l’Enric, serà desterrat al país de Nod a la recerca, si és que això és possible, d’algun fragment de la veritat… o potser de la felicitat.
Salvador Espriu mitifica Arenys, a traves de Sinera; Ferran de Pol, ben al contrari, amb el seu Mareny el desmitifica. Miralls Tèrbols és també una gran obra coral, m’atreviria dir que és la història de la vida d’un poble. Ferran ens acosta a un Arenys personal, obscur, tèrbol… com un mirall en què es reflecteix el nostre interior, les nostres passions més obscures; tots aquells aspectes ocults de nosaltres mateixos que sovint no volem acceptar, i que tenim amagats en algun racó de la nostra ànima. A Miralls Tèrbols, amb la precisió d’un bon cirurgià, va fent la dissecció de les nostres vides i de la nostra existència.
Som conscients de la importància i la complexitat que planteja aquest muntatge. El nombre de personatges i escenes, per altra banda imprescindibles, no facilita gens la seva l’adaptació teatral. Esperem, però, que hàgim sigut capaços de plasmar i saber portar a l’escenari la grandesa d’aquest magnífic text de Lluís Ferran de Pol. J.P.R.
I si voleu, cliqueu aquí per veure unes quantes fotos, mig robades, en els assajos….
Mireu com l’enfilen dos advocats quan, l’un (en aquest cas jo,) no volgudament, aparco malament el cotxe en un d’aquests pàrkings barcelonins que estan fets per a sis-cents, o jo encara diria més, estan fets per a cotxets de nins….
I un cop aparcat malament, passa el que passa…. el “xaufer” del vehicle del costat te problemes per entrar al seu vehicle i li deixa al mal aparcador una petita targeta que, ultra informar que és lletrat, el (em) reconvé, amb educació aixó sí, per la meva acció, certament poc curosa amb el proïsme.
Jo, em sento culpable, i li remeto el següent mail….
Distingit i de ben segur molt enllustrat mísser:
Permeti’m que em presenti, em dic Ramon Verdaguer i sóc “l’impresentable” que avui he aparcat malament al pàrking de la plaça de Catalunya i vostè, amb la seva honorable targeta, (en la que em fa saber la seva excelsa professió) ha mostrat la seva justa indignació davant la incomprensible incorrecció que he comés.
Mil excuses i perdons!
No vaig per la vida volent fer el mal, ni intentant venjar-me del proïsme. Mai dels mais. Justament avui, a l’aparcament en qüestió l’he aparcat tant a prop del vehicle de la porta del conductor (o sigui, jo) i he hagut de sortir amb calçador. Una lumbàlgia galopant ha fet que sortir i entrar al meu vehicle fos una tortura… tot perquè el vehicle aparcat a la porta de l’acompanyant pogués sortir…. entre altres coses perquè la meva esposa també havia de sortir. I li puc dir que ha sortit amb força facilitat i sense cap compromís. Desconec el volum de la seva còrpora…. No voldria pensar que vostè, com jo, tingui ja una certa panxeta. Déu m’en reguard de pensar aital cosa… (Puc afirmar que els aparcaments del segle XXI estan pensats per cotxes d’inicis del segle XX- què hi farem!!)
Però ja veu que, amb un xic d’humor, li puc demanar mil disculpes i oferir-me pel que vulgui, si algun dia te qualque afer a Arenys de Mar i em brindo, sense cap cost, a fer-li costat.
El seu digne amic i amb tota la comprensió pel neguit que li he originat, pot estar segur, sense voler-ho:
Ramon Verdaguer i Pous
Advocat
I el mísser que no podia entrar al cotxe, amb un humor molt sa i una literatura irònicament brillant, em respon….
“Bona tarda, company.
Agraeixo i accepto les seves excuses.
Nomes aclarir-li que el aparcament on no vaig poder entrar en el meu cotxe no era el de Plaça ……. sinó el del Carrer …….. Es per això pel que em permeto fer-li avinent que el seu cotxe estava creuat i esbiaixat en la seva plaça de tal manera que la part del darrera impedia obrir, mes enllà de quatre dits mal comptats, la porta del conductor del meu (un coupé de dues portes, ambdues molt llargues) amb tan mala fortuna que la porta de l’acompanyant estava inaccessible per una columna del parking. Espero que això aclareixi la meva reacció.
Els ciutadans ens hem donat un espai de convivència en el que respectant una simple regla de joc tots seriem extraordinàriament feliços i es aquella que diu “no vulguis per l’altre el que no vulguis per a tu”, acompanyada d’una altra que es “la meva llibertat acaba allà on comença la llibertat de l’altre” que vostè segur que comparteix amb mi.
I Deu me’n guardi de voler pontificar, però en els temps que corren no hem de permetre que el que es excepcional passi per ser la regla, i cada cop son mes freqüents i “normals” les actituds incíviques, que hem de evitar que es converteixin en la regla. Atesa la seva immediata resposta queda palesa la seva civilitat i bona intenció i disculpat l’incident.
Pel que fa a les meves mides, soc llarg i prim com el parent d’en Bufa, i, ben li asseguro, que per entrar en el meu cotxe dubto que ni el Gran Houdini se’n hagués sortit.
Si algun dia va pel Montseny, Gualba de Dalt, em te a la seva disposició.
Ben cordialment”
…… Chapeau!! o millor, en català: Barretada!!!
Una bona encaixada de mans al gran senyor que em va deixar la seva targeta reconvenint la meva maldestra manera d’aparcar i per la resposta tan agençada, tan ben travada i que posa fí a un petit incident que, de vegades, sol acabar massa malament.
Avui, una de l’Amades…. Lluny, ben lluny… al nostre Pirineu hi havia, fa molt de temps, tant de temps que era llavors que de la palla en feien fems…..
Un pobre pagerol, aquell any, precisament aquell any, el porc els havia sortit dolent… o sigui…. sense porc.
Ai las ! que l’home estava del tot esmaperdut, sabent que, sense porc, no podrien passar l’any.
Sabeu que del porc se n’aprofita tot.. els peus, les galtes, la cua, els ventrells, en fi…. tot.
I quan estava més preocupat, se li acosta un home ben girat, ben cofat, un home fort d’armilla!!
I li fa:
Mestre… si m’endevineu tres preguntes que us faré, el porc és vostre:
a.- Quan hi ha, d’aquí al cel.
b.- Quan hi ha, des de la flor d’aigua fins el fons del mar.
I si n’endevinava aquestes, havia de respondre,
c.- Quan valia el cavaller que feia una ferum de sofre i pel camal esquerra del pantaló hi eixia una cua fastigosa…
Si! Era el dimoni.
I sabeu què?
El pagerol endevina les respostes de les tres preguntes.
Apali, si voleu saber com acaba, cliqueu aquí o bé al dessota!
Mireu que és cas… fa uns anys, vaig descobrir que hi havia un poblet de Guadalajara que tenia el mateix Sant Patró que nosaltres els arenyencs (Sant Zenon), la mateixa advocació de l’església (a la mare de Déu de l’Assumpció) el mateix segon patró de la vila (Sant Roc) i que el personatge més important d’ells era el nostre Pare Fidel Fita!!
Apali! i ja la tenim “armada”.
Em poso en contacte amb ells i en un poble de 60 habitants, tinc la sort de trobar-hi un historiador, jo encara diria més: un gran historiador, en Julio Gonzalo. I dit i fet, els anem a veure, els explico el que nosaltres sabem de Sant Zenon (ells quasi no en sabien res. A tot estirar sabien vaguetats genèriques que podrien semblar tals com “Zenón era un chico muy listo de la población y Diocleciano se lo llevó a Roma y lo hizo centurión”. )
Tanmateix el dia de Sant Zenon de 2008 vaig anar a fer-hi una conferència, acompanyat de la X. i d’uns bons amics arenyencs. Emocionant trobar tota l’església plena escoltant atentament el que els podíem explicar de Sant Zenon…
Allò va donar els seus fruits…
En Julio Gonzalo va buscar i espigolar i va descobrir que ells tenen un certificat de les relíquies del mateix any que nosaltres 1583 (en diuen Bula) i en fa dos articles a la seva revista (No us ho perdeu: un poblet de 60 habitants té una revista que Déu n’hi dó! El Ardal ). Si voleu els podeu llegir, els enllaço.
I ara, el mateix Julio ha descobert, (quasi sense cap dubte) on havia nascut Sant Zenon, que si bé va morir com a màrtir i centurió romà al lloc nomenat Aigües Sàlvies de Roma, va néixer, (sembla ser) a celtiberia, o sigui al centre de la península ibérica.
I ara, en Julio, a la revista Ardal de Luzaga de Desembre de 2011, ha publicat un brillant i molt interessant article on conclou, quasi definitivament, d’on era Sant Zenon. (Cliqueu a la revista numero 7 de El Ardal, i descarregueu “el culto a Sant Zenon en Luzaga”.)
I si voleu us deixo uns enllaços on podeu anar seguint tota la història:
a.- Article de les meves troballes sobre Sant Zenon i les coincidències amb Luzaga.
c.- Apunt de la conferència que vaig fer a Luzaga en el bloc del mateix poble.
e.- Article de Julio Gonzalo sobre la “Bula del Santisimo de Luzaga. (Article publicat a Ardal, revista de Luzaga). Veieu numero 1 i també veieu el numero 2 de la revista
A les hores petites, a marina, podeu entrellucar una part dels regals que ens oferix la nostra vida.
Una part que tenim oblidada.
El neguit diari ens agombola de tal manera, que perdem el nord i ens oblidem de les petites coses plaents que ens envolten, talment com si, a cada instant, ens regalessin uns polsim de vida que, nosaltres capcots, preocupats i atuïts pel diari tràfec de neguits, deixem passar, com si el regal no ens el fessin a la nostra ànima, talment com si el regal fos una forma baldera i gratuïta de perdre el temps.
I no! el temps és nostre, la vida és nostra, i els regals els hem de saber fruir.
La natura, la família, la parella i els amics ens sorprenen cada dia de cada dia…. Sempre, sempre. Si tenim el cor obert i l’esperit amatent, podem gaudir dels petits tresors de les coses petites.
Mireu que és cas, ara que acaben aquests dies en que necessàriament, la societat vol que estiguem sempre contents, només cal que aturem el nostre devenir temporal i gaudim de la petita bellesa del mar que, mansament, se’ns prostra als nostres peus, talment com si digués:
Un nou dia clar està començant i tu, com sempre, distret, el deixes passar tot mirant cap a una altra banda!
Si voleu, cliqueu per veure les fotos d’un matí d’hivern prop del mar.
Segons el diccionari Alcover, una romaguera és:
ROMEGUERA (ant. escrit també romaguera, i var. dial. romiguera). f.|| 1. Planta de diverses espècies del gènere Rubus, de tronc espinós i flors blanques, de fruit negre o blavós, comestible, anomenat móres (Vallespir, Conflent, Cerdanya, Garrotxa, Empordà, La Selva, Guilleries, Lluçanès, Plana de Vic, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Calasseit, Tortosa, Val.); cast. zarza, zarzamora. Pus semblant és home en figura ab mandràgola que ab romaguera, Llull Cont. 171, 6. Que li preservàs lo camp de romagueres e canyota, Metge Somni iii. La flor de la romeguera, Medic. Part. 86. En tal cas la romaguera | de afferrar-se no té lloch, Cons. casada 136. Agavellant-los d’arços i romeguera amb rapes, Atlàntida ix. a) imatge Romeguera de rostoll: l’espècie Rubus Caesius, d’espines petites setiformes, inflorescència petita corimbiforme amb algunes glàndules fines i petits agullons, i drupes grosses, blavenques, àcides; cast. parrilla, zarceta de los rastrojos.
Però també pot ser:
| 3. fig. Torbany, cosa o persona que es troba pel camí i destorba d’arribar prest (Empordà). «Jo bé hauria vingut d’hora, però he trobat una romeguera i m’ha fet fer tard».
I d’aquestes darreres romagueres, a Sinera prop del mar n’hi ha moltes, o potser moltes no, però algunes si…. Quan surts de casa i vols anar a qualque indret una mica allunyat ( no us penseu, amb trenta metres ja és allunyat a Sinera) hi el perill de trobar una romeguera, indefectiblement la trobareu… i sempre, sempre, fareu tard allà on aneu….
Fins que ve un dia que un amic, molt amic, com per exemple el doctor M.M. et troba i t’etziba:
-Mira Ramon, tu i jo no en trobem de romagueres…. les romagueres, SOM NOSALTRES!!.
I és així com, també, anem confegint el dia a dia de la nostra relació amb l’entorn….
Apali! i de vegades, escadusserament, també és bo trobar alguna romaguera!!