SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

D’AQUI UNA ESTONA A ESCENA: COMARQUINAL ENS ESPERA

Foto: Salutació final el dia de l’estrena de Laura a la ciutat dels sants al teatre Principal d’Arenys de Mar.

D’aquí a poca estona anirem al teatre. Cal preparar el vestit, maquillatge, atrezzo… Però especialment cal predisposar-se a representar una altra vida, un altre món. Cal aïllar-se del nostre jo,  per a poder representar l’altre. El nostre personatge… en el meu cas, cal ser el Canonge Grau. Part  del meu principi personal i…
Quan surti a escena i digui:
– Llibori, vinc per l’assumpte del masover de les Sagramentàries…
I afegeixi  deprés:
-Em preocupa el cas del masover del Pla de Sant Julià. Aquest home ha perdut el seny… les Sagramentàries hauran de trobar algú que els meni les terres o perdran el delme….
Quan aixó passi, no representaré un text aliè:
Diré una part de l’inici de l’inici de la meva pròpia vida….
El pare, el Ton, era de Comarquinal i era el fill petit del masover del Pla de Sant Julià …..
Si ho voleu seguir,  cliqueu l’enllaç…….

Publicat dins de TEATRE | Deixa un comentari

ITALIA ÉS LA TERRA DEL SOL, UNA GRAVACIÓ MOLT MILLOR

Foto: Del musical El carrer.

Ja us vaig enllaçar la cançó d’Italia és la terra del sol. Era una gravació molt dolenta. Ara, gràcies a n’En Roger Pou, fill del plorat Juli-Manuel Pou, m’ha fet a mans el CD que varem gravar en estudi.
Us enllaço la versió d’estudi.
Em sembla que molt millor que la que ja us havia enllaçat.

Apali, si la voleu escoltar, vosaltres mateixos!!

Podeu clicar aquí o al dessota.

Publicat dins de CANÇONS | Deixa un comentari

L’ARQUEÒLEG A SANT CELONI

Foto: Portada del llibre.

El meu bon amic Martí Monclús i família, els bons llibreters de Sant Celoni, em va convidar a presentar el llibre d’en Martí Gironell, l’Arqueòleg a Sant Celoni.
Avui n’era el dia. i davant d’una setentena de persones,  he tingut el goig de poder presentar el bon llibre d’en  Martí Gironell sobre els viatges del monjo de Montserrat En  Bonaventura Ubach a Terra Santa,  per tal de nodrir-se de sensacions, de vivències, de mirades, de constatacions per tal de poder traduir i contextualitzar la gran Bíblia de Montserrat.
En Martí Gironell ha sabut fer un llibre àgil i amè. Amb bona dosi d’història i amb una altra bona dosi d’imaginació.
He intentat reflectir això a la meva presentació, que, com sempre, i en demano disculpes,  m’ha sortit un xic llarga, uns 19 minuts.
No obstant la voldria prou amena perquè l’escoltéssiu.
Apali, la tinc  penjada d’aquí mateix.

LLIMONADA PER A TOTHOM! UN CANÇÓ DE MUSICAL!!

Foto: Passatge d’en Filippo Fiorentino repartint llimonades.

Musical que varem fer, de la mà del plorat Juli-Manuel Pou Vilavella, l’any 1998 als Seràfics d’Arenys de Mar.
Un molt bon record d’una experiència de musical,quan no en teníem cap traça. I en Juli-Manuel va ser capaç de bastir tot un gran musical, tota una gran baluerna i va fer  pujar una il.lusió damunt de l’escenari.
I em va demanar de cantar dues cançons. Mireu!  em va plaure molt. Ara! la de les llimonades, la que us enllaço tenia un swing que no s’adeia gaire amb la meva manera de cantar. Però què voleu!! amb il.lusió tot es pot fer…
No crec que sigui un bunyol total.
En fi, si voleu, escolteu i digueu-me que la tregui i la trec!!!

Publicat dins de CANÇONS | Deixa un comentari

EL FOLLET ENTREMALIAT

Avui una de follets. O millor dit, avui una del follet. A totes les cases hi ha uns sorolls peculiars que els estadants de la mateixa coneixen molt bé. Ens familiaritzem amb ells. Vivim amb ells. Nosaltres sabem quins sorolls son i sabem quines tonalitats tenen. Ho sabem tot…..
El que no sabem és que no son sorolls casuals… no!! de cap manera… A cada casa tenim el nostre follet particular… Quan anem a dormir, ell s’aixeca i fa el que vol…. i més….
Ens desendreça la cuina, ens malmet els armaris… ens canvia la roba de lloc….
O sinó,  com creieu que en aixecar-vos, que voldríeu trobar-ho tot endreçat i ho trobeu tot de suc-sobre?? Doncs perquè hi ha follets. Com,  sinó ens passaria això a nosaltres,  si som tan endreçats!! Si som tan curosos!!.
Doncs això…. Que el follet que tenim fa entremaliadures, com les del conte que avui us enllaço!
Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

SIMBOLOGIA DE LA LLEGENDA DEL DRAC DE VILARDELL A L’AULA DE SABADELL

Foto: Església de Sant Martí (o Sant Erasme) del Partagàs de Sant Celoni.

Ahir vaig adjuntar un post al meu bloc amb la llegenda, ampliada, de l’espasa de Vilardell , en la meva xerrada a l’Aula Universitària de Gent gran de Sabadell.
Avui us enllaço la resta de la xerrada, on , si voleu, podeu escoltar la simbologia de la llegenda, el significat de l’espasa, del drac, de Sant Martí, de l’Església de Vilardell i tota la simbologia d’una llegenda que, manllevant paraules de mestre Pla, jo considero la més ben girada de Catalunya.
Si us animeu, la podeu escoltar clicant aquí.  (dura uns 45 minuts).

LA LLEGENDA DEL DRAC DE VILARDELL A SABADELL

FOTO: Detall de l’esgrafiat de la façana de l’Església de Sant Celoni.

Un goig: Els amics de l’Aula d’extensió universitària  de Sabadell per a la gent gran,  em varen convidar a fer la xerrada anual a les seves aules. Son molts i s’han de fer tres vegades.
Avui he tingut el goig de poder explicar la llegenda del Drac de Vilardell, amb una versió més ampliada a la que faig sovint per la radio. Avui es tractava de fer un petit experiment que, penso, ha sortit prou bé.
Varem pactar que explicaria la simbologia del nostre imaginari popular. Però per a fer-ho em basaria, majoritàriament,  en la llegenda del Drac de Vilardell. (per a mi la llegenda més ben girada del llegendari català) . I per tant, de primer havia d’explicar la llegenda i després explicar la simbologia.
Encara que la llegenda ja la trobareu en un altra lloc del meu bloc, aquí la podeu trobar completa.
Més endavant us enllaçaré la xerrada de després, o sigui, de la simbologia de la llegenda.
Si voleu escoltar la llegenda in extenso, podeu clicar.la aquí.

AVUI: ESTRENA DE LAURA DE COMARQUINAL!!!

Foto: escena d’un assaig: La Laura, en Tomàs i Mn Ferrovell.

Acabem d’estrenar!
Qui hagi fet teatre entendrà que només digui:
Hem estrenat!
Quedes buit… no saps ben bé com ha anat… molta gent et diu que bé, d’altres no diuen res…
Però els actors i actrius estem com en un llimb..
Voldríem saber del cert que hem sabut transmetre un retall de la nostra pròpia vida…
Voldríem haver contribuït, ni que sigui mínimament, a traslladar aquest espai de vida dalt de l’escenari per que, a algú, li  hagi plagut veure un retall de la pròpia vida.
Crec honestament que en Jordi Pons-Ribot, ha creat una obra d’art!
Demà hi tornarem, si Déu vol!!

Publicat dins de TEATRE | Deixa un comentari

QUINES COSES TE EL TEATRE!!

Foto: Sant Brici de Tours, deixeble de Sant Martí, fent la benedicció solemne.

Veureu quines coses poden passar:
Servidor, a l’obra de Laura a la ciutat dels Sants fa de Canonge Grau, que, com a bon canonge, en un moment determinat haig de fer el signe de la creu a l’enterrament de Madrona.
I com que tot cal assajar-ho, la meva dona, molt amatent, ha cercat als llibres, com cal fer el signe de la creu en benedicció. O sigui, com cal posar els dits de la ma dreta: el polze un mica tombat cap dins, l’anular i el  xic també… en fí, ben detallat perquè faci un canonge com Déu mana.
Migdia de divendres: anem a dinar a un restaurant ple de gom a gom, les taules es toquen, la conversa amb la Xon,  agradable, surt el tema del signe de la creu i em demana que li representi el signe,  per veure si la solemnitat és la oportuna. Aïllats de l’entorn i entotsolats amb la nostra deria, no em costa gens, alço la ma dreta i de forma solemne faig el signe de la creu:

DR. GRAU:  Réquiem aeternam dona eis, Dómine.
–    Et lux perpétua lúceat ei.
DR. GRAU:  Requiéscat in pace.
–  Amen.

Quan la Xon anava a comentar  el gest, veiem que l’entorn s’ha quedat mirant-nos, ve la cambrera i em troba amb la ma alçada beneint la meva dona, o el que pot semblar pitjor fent-li un signe comminant-la a que prendrà un mal irreparable. Potser una amenaça….

I feina rai per explicar que no. Que el que fem és teatre…

Home, ja s’entén, no és gaire normal que en un restaurant concorregut, algú alci la ma:  Requiem aeternam….

En fi, coses de teatre.

Publicat dins de TEATRE | Deixa un comentari

ACCIÓ! TEATRE! LA CIUTAT DELS SANTS A ARENYS DE MAR

Foto: Assaig, amb l’escenografia per acabar i la boira……

Ah! quin goig, arronsat a qualque butaca del magnífic teatre Principal d’Arenys de Mar en un dia d’assaig. Quan no surts pots gaudir dels teus companys que donen vida al drama de Miquel Llor… Us puc assegurar que quedes clavat a la cadira  veient com es va desgranant un drama personal a recerca última de la pròpia essència de la felicitat.
Lliçó: mai cerqueu al voltant la darrera pregunta del propi jo. La recerca és cap dins.. i el mon ens acompanya, ens tensa, ens prova, ens estima, ens odia…. ens….. però en definitiva la tensió emocional ens ha de pervenir de nosaltres mateixos….
Pobre Laura que sortint del seu entorn barceloní, cerca,  a través d’en Tomàs (un hereu maldestre de Comarquinal), la pròpia felicitat… i va a raure a l’entorn més boirós i més negre de l’ànima humana: Comarquinal es converteix (amb tots els seus Sants) en el seu botxí….

Apali: Si voleu ja han sortit les entrades a la venda : Al Calisay -edifici del centre d’Arenys , tot el dia) Els dies de l’obra son 22 de gener (9 del vespre) 23 (7 de la tarda) 29 (9 del vespre) 30 (7 de la tarda) al teatre Principal d’Arenys de Mar.
 

Publicat dins de TEATRE | Deixa un comentari

L’ALZINA DE SANT MARTÍ, BISBE DE TOURS

Foto: Sant Martí bisbe.

Sí, és cert que de Sant Martí hi ha moltes contalles. Però quasi totes fan referència a contalles de quan era jove: El Sant Martí dalt de cavall donant mitja capa a un pobre… de Sant Martí i els sastres, de Sant Martí i l’arc del seu nom… de……
En fi. moltes i moltes contalles del Sant Martí soldat romà.
Però de Sant Martí bisbe,  n’hi ha poques.
Sant Martí va ser Bisbe de Tours a les seves velleses. Ell no volia, però el poble, savi que era, l’anà a cercar, el segresten li tapen els ulls  i el condueixen dins l’església de Tours. Silenci sepulcral… quan li destapen els ulls pot veure que tot el poble de Tours estava allà reunit i l’aclamen com a Bisbe… I què voleu! no s’hi va poder negar i el van fer Bisbe.
D’aquesta etapa hi ha poques contalles, però en un llibre de començaments de segle XX he trobat aquesta contalla de l’alzina de Sant Martí…
Si voleu, cliqueu i escolteu-lo:

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari

APUNTS PER A UNA PETITA HISTÒRIA DE LA NIT DE NAPS

Foto: Campanar de Santa Maria d’Arenys de Mar, testimoni mut de tota la vida arenyenca….

A Arenys de Mar, de temps molt reculats, la nit de Reis és nit de disbauxa…. De primer, els vailets sortien a cercar naps (tubèrcul de proporcions esponeroses i que no cal explicar a qué s’assembla!) i l’anaven a penjar als balcons de les noies casadores…. Ara les noies, en justa correspondència els hi pengen cols….

Fa uns anys, vaig fer una petit resum de la història d’aquesta festa.

Us l’enllaço i si voleu, podeu veure les bones fotografies d’En Xavier Salvanyà d’enguany.

“Ningú es posa d’acord respecte al naixement de la nit de naps,  encara que sembla que la nit de naps va
néixer a les primeries del  segle
XX.

Tothom pot comprendre que la nit de naps és una festa de gresca i a què
es refereix el protagonisme d’aquest tubèrcul de dimensions prou esponeroses i
amb una forma molt suggeridora (no calen gaires explicacions al respecte).

Per informacions verbals que he pogut anar obtenint, (no he obtingut
gaire informació escrita, més enllà dels comentaris apareguts a partir dels
anys setanta o vuitanta.). Reculat en el temps no he
trobat cap comentari escrit que m’hagi pogut servir per poder fer una cerca del
naixement de la nit de naps, encara que
 tot  sembla indicar que la nit de naps va néixer als inicis del
segle XX,  quan una colla de
galifardeus,  (tots fills de casa
de possibles) i que sembla que es feien nomenar “La colla del Llanto” varen
tenir la original idea de sortir al carrer la nit de Reis,  a cercar uns naps en els camps de fóra
vila, i els anaven a col·locar als balcons de  qui ells senyalaven 
com a “senyores de mala vida” fent escarni a l’ofici  que ells, “generosament” els atorgaven.

N’hi ha més….

Podeu
comprendre que  l’inici dels naps,  no és pas el més brillant inici d’una
brillant història.

Per sort, 
i amb posterioritat a aquest inici tant maldestre, cap als anys cinquanta,
seixantes aquesta tradició, de forma temorenca,  es va integrant a l’imaginari
arenyenc i es va modificant. Passa d’anar a col·locar el tubèrcul a les
persones senyalades de mala vida, a anar-se a col·locar a la noia que feia més
goig al napaire.

No obstant
això,  i fins ben entrats als setanta, encara és mantenia la tradició que,
a més a més d’anar penjar naps a les noies que agradaven als napaires, també s’anava
a penjar algun nap escadusser al balcó d’alguna senyora amb fama de “mala nota”,
ultra que també es penjava a algunes persones significades en algun àmbit,
sovint atorgat a títol de “xafarder/a”.

Ja molt apropat en els temps,  al penjament de naps,  s’hi ha
afegit el penjament de cols i allò que era una festa que  blasmava les
presumptes senyores de “mala vida” ha passat a ser una festa amb una picaresca
eròtica,  on es van a penjar els naps o les cols a les persones de l’altre
sexe que els són agradívoles als joves  i això amanit amb una picaresca
literatura eròtico-festiva.

Podríem
dir, fent un xic de tabola, que hem vist canviar  l’expressió de les mares
de les noies que rebien el present.

  .-
En temps reculats, quan la mare sortia el dia de Reis al balcó i trobava l’esponerós
nap, el desava i seguidament entrava a la cambra de la filla i feia els següent
comentari: “ Noia, com ha anat això de la penjada del nap, anem malament !!”

 .- Més
ençà, quan la mare d’una noia casadora, al matí de Reis sortia al balcó i no
trobava cap present, entrava corrents a la cambra de la filla i feia: “ Noia
com ha anat això! potser no ens casarem!!

(És que
els temps canvien massa de pressa!!!)

Sembla ser
que l’inici d’aquest penjament de naps podria tenir vàries explicacions:

a).- Les
festes de Nadal són les festes que tenen el seguiment continu de les festes
saturnals romanes i precisament la festa de la Epifania del Senyor era la darrera
de les festes religioses, que coincidia amb la darrera de les festes saturnals
romanes, en la que es produïen la disbauxa i el desori més important dintre de
l’imperi romà. És possible  que aquest sigui l’ancestral inici d’aquesta
disbauxa i aquest desori de la nostrada festa dels Naps. Res però està
confirmat.

b.- També és
possible que, ja més ençà, podria tenir una certa reminiscència que algú ha
vist com el naixement previ a la penjada de naps, els famosos esquellots.

Per a qui
no ho sàpiga, els esquellots constituïen un sarau que organitzaven els joves de
la vila quan un vidu pretenia prendre a una soltera o viuda com a esposa.

Quan es
donava aquesta circumstància, els joves del lloc organitzaven els esquellots.
Aquests consistien en una festa que durava bastants dies, en la que la gatzara
pels carrers era important. I sovint, i d’aquí ve el nom, es protagonitzava a
so d’esquellots del bestiar.

Els joves
organitzaven una cercavila llavors nomenada “pasacalles” en la que,  amb 
carro i cavall anaven passejant per la vila tot tocant aquests esquellots i
fent gatzara,  fins que arribaven a la casa del futur nuvi i aquell dia,
sense que això servís de precedent,  tenien dret d’entrada franca  a
la casa. Tot fent-la seva, organitzaven els saraus que creien convenients fins
a obtenir (com a premi) que el futur nuvi,  els pagués la ronda, els pagués
la beguda o els pagués la festa que ells pretenien organitzar.

Si el nuvi
era d’armilla fluixa i no volia fer front a les despeses d’una festa d’aquestes
característiques, el que succeïa era que els esquellots s’anaven allargassant
en el temps i no només no s’acabaven el dia del casament de la parella, sinó
que un cop casats i tornant del viatge de noces,  es trobaven que encara
eren vius els esquellots.

Quan el
nuvi feia aquest gest i “afluixava la mosca”  es deixava ja de fer els
esquellots i la festa tocava al seu fi.

c) En Joan
Amades aporta en el seu llibre  “Històries i Llegendes de Barcelona” un
fets que poden tenir certa concomitància amb la festa de naps

Explica
Joan Amades que,  a Barcelona,  els vailets del barri de la Ribera i
del Barri del Raval. Vailets que havien nascut en els barris més pobres, i que
sabien  que en aquella nit de reis no els  tocarien gaires presentalles
,potser per a desfogar aquest neguit i/o ràbia, es citaven a cop de corn a la
Rambla barcelonina, i entaulaven una batalla a cops de roc, fent-se 
passar així la mala sang de saber que aquella nit de reis ells no tindrien cap
present.

No sabem
del cert el seu inici, però sigui com sigui, aquesta festa és una festa nostra,
i els joves de cada època l’han sabuda anar adequant als temps i donant-li una
simbologia prou diferent de la que va començar.

 

Que cap
part del conflicte  ens furti la festa!!!

 

 

COMARQUINAL: LES PASSIONS… LA VIDA….

Foto: Laura: La de les barcelonines planúries a la recerca de la felicitat… ai! quin drama!!.

Desvetlleu-vos. Dalt l’escenari hi ha la vida mateixa. Quí,  (Laura) des de les Barcelones d’asfalt i vida, recerca la felicitat en la pretesa bonesa d’una entrellucada nova vida.. Però,  ai las! que ha d’anar a Comarquinal… l’extrem on la boira serveix  de muralla que priva  l’entrada de nous aires, de noves formes de vida… I la Laura, ingènua… més ingènua que Mme. Bovary que, aquesta  sí que volia cercar la joia de viure immediata. I de l’Anna Ozores a  la Regenta,  que pretén trobar la nova vida en els plecs prohibits  de les sotanes… ella, la Laura,  ha trobat en Tomàs, un hereu de Comarquinal, cràpula, faceciós, maldestre…. però hereu tanmateix … i aquest  li pinta una vida nova en un lloc idílic: la ciutat dels Sants …
Només a l’arribada,  ja veurà que la vida de camp, de salut, de bellesa idilica (el locus amenus dels llatins), no és res més que un clos de passions, de baixes mires, de quotidianetat exempta de la joia que, per uns moments, havia flairat la Laura. No és res més que un mon de Lliboris, de Joanets, de Canonges Grau, que en la seva fastigosa baixesa, situen a la nouvinguda a la seva situació real… res del que té és seu: Li ho han prestat, només per lluir… per a res més….
Ni en Pere Gifreda, l’advocat viatjat i navegat, sabrà entendre el drama d’un cor solitari a la recerca de l’absoluta felicitat… com si la felicitat fos allà al defora, com si la felicitat només es trobés a la Ciutat dels Sants. Com si la felicitat no fos un estat del propi esperit…..
Ai! penosa inocència, que, de bursada,  fa que la Laura es topi de front amb la realitat més dura i prosaica.
Apali, tots a teatre!. Mireu el cartell, si voleu!!

I si ho creieu convenient, entreu a l’escenari i mireu-ne els racons dels assajos….
 

Publicat dins de TEATRE | Deixa un comentari

PACIÈNCIA!

Ep!!!

Els que seguiu el meu bloc, us trobareu que alguns enllaços no responen. Els fats divins… o prosaicament els fats dels servidors, m’han desconnectat algunes conferències i contes. No us amoïneu, els torno a refer, però amb una mica de paciència!.

APALI!!

MOLT BON ANY PER A TOTHOM!!!

Publicat dins de CONTES | Deixa un comentari