SERRALLONGA

El molt bon amic Martí Monclus de la llibreria Alguer7 de Sant Celoni m’ha fet confiança per segona vegada i em demana que presenti les Memòries del President Jordi Pujol (volum III) a Sant Celoni. La presentació es durà terme a la Sala petita de l’Ateneu el dia 10 de juliol a 2/4 de nou del vespre.
No cal ni dir el goig que em fa l’encàrrec!
Em plau molt la invitació i em plau molt presentar aquest tercer volum de les memòries. Ja vaig tenir el goig de presentar el segon volum, al costat del President.
El que em produeix també, però,  és neguit…. neguit per trobar les paraules justes per emmarcar l’acte, el llibre, les memòries, la muntanya de Baix, la Muntanya de dalt…. , Sant Celoni, els celonins…….. En defintiva….. caldrà trobar el to just i adequat per fer que el protagonista sigui, com cal que sigui, el President…… I que la presentació només permeti crear  un marc proper i si pot ser, agradívol….
Molt agraït.! Un honor!! !

Si voleu, cliqueu aquí per veure el dia, hora i lloc….

Per a mi , la figura de Mn Cinto ha tingut molt d’atractiu… d’ara i de sempre… No només per la poesia que ens va regalar i la prosa que ens va fer gaudir…
El cognom és molt potent… i a la família, (els capellans que tota família te), ens deien que érem parents de Mn Cinto. Podria ser. Ell era de Folgueroles, fill del tro…. i el meu pare va néixer a Gurb (el meu pare era un tro)… la nissaga de verdaguers hem eixit tots del mas Torrents de Tavèrnoles…
i ja fa anys que predico sobre la vida de Mn Cinto.
Els Verdaguer som conscients que sempre, sempre , tenim al darrera un  “alló que va passar”….
I si voleu saber, “alló que va passar a Mn Cinto “cliqueu aquí i escolteu la conferència… un xic llarga. però us pot interessar.
I si voleu, també podeu clicar aquí.
Sigui com a homenatge, avui, que fa cent deu anys que moria l’insigne poeta a Vallvidrera…..

No podran!! Ni que ho intentin manta vegades!, com deia Mn Pere Ribot: Podran arranar, però no desarrelar!!
No ens prendran la il.lusió de cada matí, amb el sol esclatant per la ratlla de l’horitzó… ens tindran sempre amatents, mai vinclats amb el genoll en terra.
Ni que vulguin podran menystenir-nos, ni podran anorrear-nos, ni podran vèncer la nostra il.lusió!!.
Ai! del país que es deixa malmetre les il.lusions!!
Serem vells quan els records ens pesin més que les il.lusions!!
I si som alló que estimem, que donem i que perdonem…
També som alló que no oblidem! Mai oblidar, la nostra història ens marca el camí!!! 
Però no podem oblidar.
Apali, ahir en vaig fer seixanta tres….
Amb els amics i amigues, amb els més estimats, els propers, els que cada dia els tens amb tú….  , però sempre, sempre amb la X.
Es amb qui ens llevem de bon matí i amb qui ens anem a dormir quan ja en tenim prou.!! Fins demà,  que de bon matí serà una altra albada!!
Com a la imatge…. La primavera esclata quan no perdem les il.lusions….
I sempre, sempre, és primavera, encara que ara, ja comenci  a ser primavera d’hivern!!

Una cançó entranyable, poética, com no podia ser d’altra manera: Son versos d’en Pablo Neruda, cantada amb un dolor infinit per la Olga Manzano i en Manuel Picón.
Mn Martí Amagat, ja fa uns anys ens va comentar a la X. i a mi que no trobava aquest disc que a ell li havia impactat tant.
La meva dona, que sempre ha estat més curosa que jo,  no em va deixar parar fins que varem trobar, després de rondar molt, el disc Los versos del Capitán…
I el vàrem regalar a n’ en Martí.
I ara, el dia de l’homenatge, ens varem recordar de la cançó i va ser la que va obrir l’acte.
Emocionant….
Per qui la vulgui gaudir…

Sant Celoni, horafoscant, tancant els ànecs.
Miro pel finestral i em pregunto…:
–  Hi ha una serenor més plaent que veure una plaça quasi buida, amarada de pluja redemptora, i amb una història ben travada al present, des de temps molt reculats…. ?
I els celonins ho saben molt bé……  però massa sovint ho obliden…… .
Amb l’amor que tinc als celonins, una tarda plaent,  totjust entrellucada la primavera.
Sant Celoni gent de bé!!

Divendres, dia 18 de maig, a 2/4 de 9 del vespre a la Sala petita de l’Ateneu de Sant Celoni, tindré el goig de presentar el llibre de l’Andreu Pujol sobre Mn Pere Ribot: “Podran arranar, però no desarrelar”.

Una petita joia la que ha fet l’Andreu.
Complicat ho tenia per fer un llibre biogràfic sobre el Mossèn de Riells…. Sobre els homes d’acció és fàcil fer una biografia, es poden explicar detalls, vivències, anècdotes…. Però sobre referents espirituals, que han trobat la seva força en la contemplació i el silenci i un fort arrelament al país que l’ha vist viure,  és complicat, molt complicat ….
I l’Andreu ha reeixit… i jo diria amb una nota molt i molt notable… Ha pouat en la vida de Mn Pere, l’ermità de Riells i  ho ha fet des d’una vessant complexa…
Ell, l’Andreu, amb només vint-i-cinc anys,  es va posar en la pell de Mn Pere, per fer un monòleg vibrant, excels…. entrellucant en la vida del Mossèn i posant-la a l’abast de tothom,  d’una manera planera, sense cap enfarfegament innecessari…. des de la senzillesa d’haver copsat un gran home des de dins…
Bona construcció literària i humana la que ha fet l’Andreu respecte del nostrat Mn Pere, qui ens ha servit de guia i senyal durant molts i molts anys…
Els de la meva generació, ja entrada en una certa antigor, (que no vellesa) el teníem com a signe i senyal … referent d’un temps i d’un país….
Ah! I a l’acte, com sempre tan ben organitzat per en Martí Monclús i la llibreria Alguer7 de Sant Celoni, comptarà amb la lectura d’uns poemes de Mn Pere que ens farà  la Gloria Montasell …
Ja ho sabeu, si voleu, veniu a acompanyar-nos.

Com cada any, i ja en fa tres, la Cristina em convida, el dia de Sant Jordi, a les primerenques hores lectives, a la “Escola Institució Montserrat, on fa de mestre, perquè expliqui contes i llegendes als seus alumnes de 3er i 4art.
El primer any hi anava un xic cohibit. La meva manera d’explicar contes és per a gent gran, que juguin amb la ironia i les mitges paraules….
Però, gran descobriment,….. amb els nens i les nenes es va establir, des del primer moment una bona sintonia que va fer que el que per a mi em semblava una fita inassolible, acabéssim passant-nos bé tots…
I aquest any , he pogut explicar un conte de castellers, un d’àligues, un de diables i un de dracs…. els quatre grups amb els que aquest any han treballat a l’escola….
Molt i molt agraït a la Cristina i a les seves companyes i a tots els nens i nenes… Un goig!!

Si voleu escoltar els contes d’aquest anys, cliqueu aquí, o al dessota..

Si voleu, podeu clicar i veure:

Els contes de l’any passat…

I els del 2010….

Foto: la cova del Drac de Vilardell.

En Pep Tarragó em va demanar que fes un text que servís de presentació de l’espectacle de la LLegenda d’una espasa. Em va plaure molt i vaig fer el que us acompanyo…. No es va poder llegir per qüestions tècniques , però us l’enllaço per si a algú li pot interessar…

“A les calendes del segle III després de Crist, Celdoni i el seu germà Ermenter, soldats de l’emperador Dioclecià, venien de Roma,  de camí cap a  Calagurris, el seu lloc de naixement i on moririen decapitats a la vora del riu Cidacos. S’aturaren  a  Sot de Bocs, prop de la Tordera.Per sadollar la set,   s’acostaren a un pou, ran del camí que els menava a les muralles de la  vila. Quan bevien un glop de l’aigua revitalizadora, se’ls  apropà un cavaller arraulit al dessota de mitja capa i els demanà un mos de pa. Li lliuren el pa del seu sarró i a l’instant, el cavaller desapareix…. tot amb tot…. poden veure que, recolçada a l’obi,  hi ha un instrument… podria ser un pal… no, sembla un estri més contundent…. podria ser una espasa…..

Així podria començar qualque contalla per explicar el nom d’aquest bell indret , on les muntanyes de dalt i de baix agombolen totjust una vila recent nascuda, els peus de la qual,  reposen a les limpides aigues de la Tordera, un rierol mig emboscat i entortolligat a les bardisses dels margenals poc fresats…..

I aquest bonica contrada, amb un capell blanc de neu al cimbell de la muntanya de dalt i un vestit envitricollat i espès a la muntanya de baix, deixa  net i polit el petit turonet del Puig per a que, al  seu redós,  vagi naixent una petia vila encerclada de torres de defensa…. On l’enemic no hi te cabuda, però l’amic és rebut cor que vols, cor que desitges…..

Ai però!!!  Ni la bondat dels Sants que, amb el temps, donaran nom a la vila, foragita el temor del Drac.

Aquest drac que de mica en mica, de temps en temps, ha anat essent el malaverany que te els vilatans esporuguits, consirosos de ser coneguts per la contrada com la vila del Drac…. Aquesta fera ferotge i pudenta que esglaia,  no només a criatures,  sino a tot vianant que tingui la gosadia de fer camí per la Via Augusta que, al nostre indret, rep el nom de la Tordera…..

 Ah! I els temps es va escolant, sempre amb la malastrugança del drac que te atuïda a tota la població…

Però aixó no podrà ser pels segles dels segles….

Passen els anys i ens trobem que  a mig aire de la muntanya de Montnegre, es dreça el casalot dels Vilardell. I mireu que en fou cas, que en Soler de Vilardell, senyor de la contrada, estava, com tothom,  amoïnat davant la ferotgia del drac que s’ostatjava a les planuries del Moli d’en Coll i es cruspia els passavoltants que gosaven caminar pel camí romà.. …….

I ara, vilatans i vilatanes, feu un silenci pregon per que, si us abelleix,  us explicarem amb tot detall de com la Vila de Sant Celoni va vèncer el Drac, la seva ferotgia i les seves malvestats…..

Si voleu, podeu passar: esmoleu el magí, gaudiu de l’espectacle que, pas a pas, us mostrarà la LLEGENDA D’UNA ESPASA.”

Si voleu, cliqueu aquí i en teniu més…

Ahir, a bona hora, convidats per en Pep Tarragó i la Pepita Caballé, varem fer cap a Sant Celoni per veure, per tercer any, la respresentació de la Llegenda d’una espasa.
Em fa molt de goig, no és endebades que em varen demanar fer-ne el text… I servidor, amb molt de goig el va fer, talment perquè em sento santceloní de cor, i de l’espasa fa anys que li vaig al darrera, des de temps reculats que la vaig poder anar a cercar a París, i  on avui, potser per culpa nostra, la tenen massa ben exposada (ara potser ens costarà més que ens la retornin…).
I amb el temps suficient per passejar pel Sant Celoni antic.. Plaça del Bestiar, Plaça de l’Ajuntament , Plaça de l’Església, el bonic carreró, tant important històricament , el carrer de la Mosca, bonicament agençat…
I després de la passejada, a fer cap a l’espectacle:
Senzillament esplèndit… El poble en pes , representa una llegenda que, com sabeu els que em seguiu, és única en el nostre imaginari: Una gran llegenda per una gran espasa…..
Moltes felicitats a n’en Pep, gran artífex de la victòria, en J.M. Aparicio factor imprescindible creant, composant  i dirigint una gran peça musical i tots, tots, sense deixar-me’n cap: els cantaires, actors, poble , ballarins i bastoners…. sense descuidar-me en Xavier  Alfaras que ha fet una gran presentació, els tècnics, i en definitiva….
Es un goig sentir-se santceloní…..

Si voleu, podeu veure fotos:
De l’espectacle
De l’espasa

O bé, podeu escoltar la llegenda.
o veure altres posts….

Aquest any també, els celonins,  volen recordar la llegenda de l’espasa. La millor llegenda del nostre imaginari. L’espasa nostrada com a eix d’un espectacle fascinant amb música de J.M. Aparicio i la lletra l’hem confegit entre el director, el gran Pep Tarragó i m’han deixat participar en el text de l’espectacle.
No cal ni dir que m’ha omplert de de joia que em permetessin treure, ni que sigui una mica de nas, a aquest espectacle que enguany celebrarà el tercer aniversari i amb voacació de permanència per temps.
Enguany ja s’ha volgut fer amb un format de permanència i ho faran a l’ateneu Sant Celoni.
L’espectacle es farà el dia 21 d’abril a les 7 i a les 10 del vespre a l’Ateneu de Sant Celoni.
Sobre l’espasa he penjat alguns posts al meu bloc que podeu seguir clicant:
Símbols de l’espasa
La llegenda de l’espasa de Vilardell.

Us enllaço on podeu trobar més dades…..
Cliqueu aquí i veureu el programa d’enguany.

I si en voleu saber més, cliqueu aquí.

Mira que és cas…. tu, gotim escadusser, que has tingut la gosadia de penjar-te davall d’un branquilló mig trencat al camí de giragonses sobtades,  a l’encalç de la font dels quatre brocs. La font de Marianegra.
Tu podries parlar d’una passejada de matí plujós, on la pluja, que a voltes no sap caure, ha estat a punt de malmetre una trobada plaent de quatre amics pels revolts  de la nostra muntanya del senyal.
Però no,… tu has estat el miratge on s’han penjat els batecs de la muntanya que feien plaent, ara una passa ara una altra,  la recerca de la pau ignota del clos aigualit de Marianegra. La muntanya,  sadollada d’aigua,  ens ha volgut regalar uns instants enjogassats  per un tel d’humitat,  que feia més joiosa la recerca del redós dels davallants d’aigua.
El tempir,  avui,  ha volgut que la muntanya vessés de plenitud  i sadollada d’aigua,  ens l’ha anat regalant, ara un rec, ara un reguerol, ara a mans plenes i ens ha escampat als nostres peus, el camí d’uns instants, potser, irrepetibles.
Apali, gotim escadusser, penjat d’un branquilló mig trencat, has pogut contemplar les giragonses de quatre caminants a la recerca d’uns instants de recer als encontorns de la nostra muntanya del senyal……
Podeu contemplar les fotos de la passejada…. 

Mireu que aquest artilugi tan complexe et dona força sorpreses!!
Fa un temps, quan va morir l’Enric Barbat vaig recordar, de memòria, un recital dels Setze Jutges a Llavaneres…..
Parlava de memòria i com podeu veure era de fa molts i molts anys, o sigui del 1966, o sigui 46 anys…..
Però avui, he trobat per internet, el programa (que us adjunto en imatge) i veureu que no la vaig errar gaire.
El cartell no posa qui el presentava. Això era normal. Eren els Jutges qui apareixien a l’escenari i després de l’inici de la presentació,  ja s’ho feien ells.
M’ha vingut una fuetada de retorn a la jovenesa. He recordat instant per instant aquell recital que, de cop, ens portava a un present important (sentir cantar cançons noves, amb un nou aire i una nova perspectiva… i per unes persones que eren com nosaltres).
Apali! Molta il.lusió de recuperar un programa que no podia sospitar que retrobaria a aquesta maquinaria que, si la meva àvia ressucités, no entendria res!!
Retorn als records de quan la vida era una ma estesa al nostre davant!

Què voleu?, amb tanta feina endarrerida que te la pobra noia!!!,…. amb tanta feina a trencar catres de tres en  tres…. amb aquesta feinada que se li  ha girat a la xicota, (aquesta xicoteta que a cada hora de cada hora, la trobareu a la tele, a la radio, als mitjans escrits  i sempre traient pit, defensant alló que, a voltes és defensable, i a voltes no es tant defensable… però ella, “dai-li que dai-li” !!)  I així, amb tanta feina, és clar:  no n’ensopega ni una….
De primer que confon el Quixot… amb allò que, “con la Iglesia hemos topado…” és clar que la pobra donzella,   sense tanta feina,  hauria llegit el Quixot i en el capítol IX de la segona part, el Quixot parla de “con la Iglesia hemos dado”… però allò era perdonable…. li quedava massa lluny i amb feina endarrerida… no tenia temps de llegir….
Però noi!!! aixó d’avui ja és preocupant:
– Que pari aquesta noia.! Tant de catre no li pot ser bo….. Tants fusters i manyans restaurant llits,  la porten enderiada!!!…
Deixeu-li una petita estona perquè tingui temps de refrescar la memòria…
Que rellegeixi, que això mai fa cap mal…
Perquè si no, el que li passa és que el cervell se li fa un embolic dels gruixuts,  eh!!
Ahir  a la tertúlia d’en Basté va confondre  la gimnàsia amb la magnèsia (ja ho dic jo, te massa feina,  eh!)
I la noieta que li etziba al pobre Basté:
– Com deia la Mercé Rodoreda,  …. la veritat és un mirall que es va trencar i  tothom en te un trosset….
Apali! Descans a la fèmina tan ben cofada!!:

– Que el de la frase en qüestió no era la Rodoreda sino que era l’Altíssim en el darrer monòleg a la Primera Història d’Esther, del poeta de Sinera:

Atorgueu-vos, sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.

Vinga dona… descansa una mica i rellegeix de tant en tant , eh!!!
No et farà cap mal….