OSTRES, QUE ENS COMENCEN A FER MAL ELS RECORDS!
I la cançó és perd en el record. Els dos+un havien fet una cançó tendra… l’havia escoltat unes quantes vegades, de lluny… no era el meu estil, no em sentia massa identificat amb aquelles veus que semblaven més de sopranos que de tenors…
Nyigo nyigo.. o alló va ser el que em va semblar quan la sentia en la veu dels seus autors..
Però vet-ho-aquí una vegada que per mor de cantar missa un vicari, els de Sinera varem fer cap a Sant Fèlix de Girona.
La missa solemne, com correspon quan hom cantava missa.
De cop es feu el silenci i la Roser i l’Assumpció, amb la guitarra, varen començar a entonar la cançó: Cançó del que estima….
Recordo que em varen venir calfreds… Ostres quina bellesa:
Amor és obrir la porta, si és que encara no és oberta…..
En record d’un dels seus autors, mort fa unes hores : Ia Clua.
Per ell i pels temps i les cançons que ens varen ensenyar a anar entrellucant el futur… aquest futur que pretenem viure en plenitud i que serà plaent mentre i tant una brisa suau ens porti una cançó tendre com la vida mateixa….