Ulisses20

El tercer dia, l’escola projecta els objectius majors. Per exemple, jo he enviat el contingut de l’examen de dilluns als alumnes de 4t de primària. N’hi ha mares que s’hi han queixat, i alumnes que ja han començat a preparar-se: segons que m’han confirmat quatre famílies. L’exercici del primer dia serà llegir en veu alta tots els pobles valencians que comencen amb la lletra “A”, sense ensopegar-ne cap, de manera fluïda, però sense córrer. Vosaltres us atreviu a superar el repte? Per no fer-vos trampa, caldria que engegàreu l’enregistradora del mòbil i després us escoltàreu com heu fet de bé el primer exercici lector del curs. Us animeu? No val a badar, compta tot, obertes, tòniques, vocals que fan de consonant… Ací van els pobles:

Ademús, Ador, Agost, Agres, Agullent, Aielo de Malferit, Aielo de Rugat, Aigües de Busot, Aín, Aiòder, Aiora, Alacant, Alaquàs, Albaida, Albal, Albalat de la Ribera, Albalat dels Sorells, Albalat dels Tarongers, Albatera, Alberic, Albocàsser, Alboraig, Alboraia, Albuixec, Alcalà de Xivert, Alcanalí, Alcàntera de Xúquer, Alcàsser, Alcoi, Alcoleja, l’Alcora, Alcosser de Planes, les Alcubles, l’Alcúdia de Crespins, l’Alcúdia de Veo, l’Alcúdia, Aldaia, Alfafar, Alfafara, Alfara de la Baronia, Alfara del Patriarca, Alfarb, Alfarrasí, l’Alfàs del Pi, Alfauir, Alfondeguilla, Algar de Palància, Algemesí, Algímia d’Alfara, Algímia d’Almonesir, Alginet, Algorfa, l’Alguenya, Almàssera, Almassora, Almedíxer, Almenara, Almiserà, Almoines, Almoradí, Almudaina, Almussafes, Alpont, l’Alqueria d’Asnar, l’Alqueria de la Comtessa, les Alqueries, les Alqueries del Nen Perdut, Altea, Altura, Alzira, Andilla, Anna, Antella, Aranyel, Ares dels Oms, Ares del Maestrat, Argeleta, Artana, Asp, Assuévar, Atzeneta d’Albaida, Atzeneta del Maestrat i l’Atzúvia.

[Si els has llegit tots sense ensopegar ni ofegar-te, els pobles valencians valencianitzats, ja pots començar a situar-los en un mapa del país valencià; de primer a cegues, després amb les correccions pertinents]

Ara sí, mestres, començarem a posar intel·ligència, perquè ja som en el tercer dia de curs i no podem badar. Entre més objectius a curt termini, i abans que no arriben els xiquets, faràs una lectura senzilla de l’article de Joan Ramon Resina “Malson d’una nit d’estiu“. El professor d’Stanford ens proposa als mestres una investigació de lectures que ens ajudarà a preparar les classes i la nostra saviesa, davant uns xiquets que mereixen mestres pel coneixement i no tan dedicats als curriculums i a les martingales (excuses per no ensenyar de veritat a estudiar).

De l’article del professor Resina, jo propose una tria de lectures i una altra d’idees, a més que demanaria, als mestres, un comentari de cinc fulls, i als alumnes de secundària i batxiller un altre comentari sense límit d’extensió.

Sobre les idees, per exemple:

—segles de prosperitat i lleugeresa, amb intervals de felicitat col·lectiva. Proposta: tria tres filòsofs del segle XX que puguen il·lustrar aquest encís per la vida (filòsofs?, encís per la vida… Caguenlhòstiaputa, sembla un oximoron!)

—els moviments socials, culturals i polítics més divertits del segle XX: l’anarquisme, el jazz, maig del 68, els hippisme, el cinema mut i el cinema en color, Tolstoi contra Dostoiewski, Estellés i els altres…

—Les generacions perdudes a Amèrica i a Europa: els nostres pares! (també podeu fer la versió de les mares, però de mares soles).

—La necessitat d’horitzons del jovent: perquè han robat el futur dels fills, aquells calaveres d’espanya? Madrit és un estat feixista! Com podem lluitar contra un horitzó vital encongit? Aporteu dues idees de trellat (ací les mares teniu un paper elevat)

—Relacions i conseqüències entre una lectura esquifida dels mestres i els alumnes i les catàstrofes naturals del planeta: forats negres, incendis, huracans, sequeres, desertització mental i política, biblioteques contra bars i poiliesportius

—“El bosc rebrotarà elàsticament, com ho ha fet durant segles, guardant el record de les flames a l’escorça de les grans sequoies, que ja exhibien les nafres d’incendis anteriors.” fes una tria de deu ecòlegs o botànics, de Cavanilles a Margalef, i ordena’ls per prioritat dels seus estudis, segons els interessos valencians-catalans-baleàrics i el seu medi natural.

—el racisme en les nostres vides: explica un cas habitual de la teua vida, per exemple, quan oblides que, els drets universals, espanya se’ls passa per l’engonal de quatre presidents i dos-cents fiscals franquistes.

-Museus valents i covards: art i combat. Tres museus que no has visitat mai on voldries ser-hi en una altra vida. Projecta un Pla per a un museu contemporani del s. XXI del qual seràs l’hipotètic director. Sales, pintors principals, pressupost, un programa a cinc anys vista! Activitats per a escolars de primària… Per a mestres retirats!

—Jeanne Hedgepeth, mestra d’un institut d’Illinois, va perdre la feina per un comentari a Facebook en què rebutjava l’afront ‘privilegi blanc’, investiga a què es dedica ara, que és a l’atur. Sabies que a espanya t’empressonen només per manifestar-te en favor de la llibertat? Hi ha un jove de Madrit que és un any tancat per això: saps qui és?, el seu nom?, en canvi, l’assassí Martín Villa, o Gonzalez, o Suarez, o Aznar…

Sobre les lectures imprescindibles dels mestres, els propers tres anys:

—El gran Gatsby de Scott Fitzgerald, Exiles Return, de Malcolm Cowley, Ignot de Manel Baixauli, Joan Garí, La terra eixorca de TS Eliot, Faust, Hamlet, El naixement de la tragèdia, Nietzsche. Oswald Spengler, La decadència d’Occident… Serem Atlàntida de Joan Beneixiu, el poder transformador de la lectura, de Laura borràs, La senzillesa d’aprendre de Carme Timoneda, Conte contat, contes homenatge a Llorenç, Veus de ciència de Martí Domínguez, Principis elementals de filosofia de Georges Politzer, Errata de Georges Steiner, La utilitat de lo inútil de Nuccio Ordine…

Si en voleu afegir més, no us en penedireu, que la lectura dels mestres no tinga límits ni estretors ni una vida tan encongida com ens volen fer empassar els imitadors, els farsants, els tecnòcrates, els funcionaris mercenari, els jutges, els fiscals, i tota aquella patuleia que amaga el coneixement i atempta contra la intel·ligència dels xiquets valencians.

Anit, encara amb lllum solar i la serra retallada en penombra contra tramuntana, vaig fer teràpia amb el mestre. Ens hi vam estar gairebé tres quarts d’hora (això a cal terapeuta, o massatgista o digues-li com vulgues, valdria entre cinquanta i cent euros). Després de les salutacions, ens vam fer repàs de la vida, de l’estiu, de l’ofici de mestre —el mestre em va aconsellar de treballar fins als setanta (primera lliçó de la teràpia). Penseu que els homes grans del poble, llauradors o carnissers, van perdre l’oreig en deixar de feinejar, així que no et faça por l’edat sinó el retir: mon pare va passar dels noranta-cinc, i mon tio Vicent si fa no fa, i n’hi ha de vuitanta llargs que encara feinegen cada dia al camp, amb tractor i totes les eines. Teràpies de veritat, sense teranyines.

La conversa amb els savis sempre ajuda a començar un curs nou, i el repàs va anar d’aqueixa manera, si fa no fa. Què llegim, què escrivim, els amics, els que han faltat, les oracions, el camp, l’escola, els amics que ens necessiten més, les feines pendents, els fills, el comiat. Em deixaré alguna cosa, perquè quaranta-cinc minuts de conversa són un degoteig d’idees, que ja no estem per recordar-ho tot, ni amb enregistradora.

El mestre em va dir que escrivia més que no llegia, però quan em va repassar les lectures vaig apamar com havia d’escriure, a raig, que m’ho va confirmar després: ara feia un quadern que aplegava tots els aplecs dels xiquets d’olocau, homenatge, va dir, a Pepa agustí i a Llorenç, dos dels amics que ens han deixat no fa gaire. Repassava més quaderns, un sobre romanços, gojos de Sant Roc i cants del XVIII, trobe que em va dir, que després es van usar en temps de confinament per fer corals d’amics i coneguts, entre les lectures, el mestre va parlar de primer de Baixauli, el llibre Ignot, i després de Beneixiu per Serem Atlàntida, que considera dos monuments literaris que posen a l’alça la qualitat literària dels escriptors valencians, per damunt d’uns altres. Aprofita el mestre per passar-me consell dels llibres que hauria de tenir a la taula de la classe per iniciar el curs: les veus de ciència i les Històries naturals de Martí Domínguez, que hauria de fer servir incondicionalment. Li dic que ho faig i ho trobe molt pertinent, que són dues lliçons de cultura i guiatge a la classe de primària. No sé si gaires mestres ho faran, a secundària o fins i tot a batxiller. Els alumnes valencians que ho perden.

Torna, el mestre, a Joan Garí i el seu magnífic “l’única passió noble”, m’ho diu cada vegada, com si no recordés que ja m’ho havia aconsellat en l’última conversa, en la penúltima… Segona lliçó de la teràpia: com el mestres grans saben però fan com que no ho saben, que ja t’ho havien dit, però també saben que els temps, la modernitat, la pressa i pensar que potser tindràs una altra vida, que no la tindràs, t’ha fet oblidar un dels millors consells, i els de la lectura són consells que se n’obliden, sense voler, sense voluntarietat, perquè n’hi ha tanta cosa bella a llegir enmig de tanta pellorfa.

El mestre puja i baixa a la Marina, visita els amics, em comunica que s’han mort amics propers, molt propers, i companys de magisteri, vuitanta anys i escaig. Un agost horrorós, esfereïdor, que l’obliga, em confessa, a deixar els papers enllestits —escric tant per això, perquè ja som en una edat que som en el camí, saps, vaig deixant enllestits els papers de la taula principal. Per treure’ns d’aquest trencadís de vida, de retalls i d’amics que ja han faltat, li trec el tema del camp, i ell diu que si voldré plantons, que ho sap de primera mà, els de garrofera són a dotze euros i triguen dos anys a servir-te’ls. Aaaa, jo no vull plantons de garrofera, per cert, a com va la garrofa?, a setanta cèntims a la cooperativa de Xest. A setanta! M’exclame, el doble de preu que les taronges: això de les taronges, ja t’ho vaig dir (d’això se’n recorda sempre el mestre) és la decadència d’Occident. La mort dels valencians!, o del camp valencià. Per cert, afig, he rellegit el senyor Pla, de nou, un nou dietari que són uns papers aplegats que hauria deixat per enllestir, i un altre llibre (el títol no el recorde). El professor Joan Ramon resina, en un article magistral a Vilaweb, en parla d’aqueixa decadència, que va començar si fa no fa un segle enrere… “El profeta més influent de la decadència del món europeu fou Oswald Spengler, l’autor de La decadència d’Occident” Si puc, demà en parlaré d’aquest article, que hauria de ser d’obligada lectura per als mestres abans de començar el curs.

No soparàs?, ja sopen a casa, em diu, són tots a la cuina, les nétes també. Però jo, com els mestres retirats, ja no sope gaire. Per cert, el meu primer destí va ser una escoleta de Llíria, però abans havia fet una substitució a l’Annexa de magisteri, en els alts de l’ajuntament de València, a la part del darrere, m’havia convidat a fer-ho el que havia sigut director de l’escola, que de primer havia estat en el tribunal de depuració dels mestres, però després, amb els anys, se n’adonà de tants errors i ens feu llegir i aprendre els trenta punts de l’Escola Nova (tercera lliçó de la teràpia): els coneixen, els mestres d’ara, aquests punts imprescindibles? Saben què és l’Escola Nova, ho estudien prou? Què lligen els mestres nous, albert?

Ara repassem què fan els fills, els amics propers, les dificultats d’una edat entre pares i fills, el conflicte etern de nou i de vell, tornem a Llorenç i al llibre de contes que li han editat en homenatge a l’amic: el mestre diu que està molt enfadat, que ningú no l’havia convidat a escriure-hi, que ell volia dir unes coses sobre l’amic, sobre l’alumne, sobre el mestre… Tan enfadat que va decidir no baixar a Bétera a la presentació de Conte contat. Dels fills, dels amics, de la vida…, s’ha fet tan fosc que no es veuen els arbres, els plantons, el camí, però fa bo, el cel és tapat i darrere la serra, pel camp de morvedre i la serra germana, llampega. Ens diem bona nit i ens comprometem a tornar, a la lectura, a la conversa, a la vida.

Hem fet la primera reunió de mestres organitzativa del curs 2020-2021. Un luxe d’espai, de discurs, de primer dia, d’ofici. Si hom tria de fer de mestre, ser mestre és un goig. I té els seus privilegis indiscutibles. Sí, també té més coses, excés de feina, destorbs, dificultats, conflictes, errors, encerts, però si has agafat la màxima que ser mestre és un estil de vida, i ja tens una edat que et fa veure les coses amb major ample i horitzó, aleshores t’has guanyat totes les indulgències. Entre més, la llibertat d’acció. Faltaria això!

El discurs de benvinguda i molts detalls organitzatius que podem resumir en seguretat, atenció principal als alumnes (això sempre), no entrar en pànic per qualsevol imprevist, fer equip i cooperació, i ajustar-nos a mesures especials en una situació d’inici de curs especial com mai no havíem vist. Jo afegiria com ensenyarem a llegir en aquest temps d’escola, com farem perquè la lectura, sí, gaudesca del poder transformador de tot plegat. Sobretot entre els valencians, que tenim un índex tan prim de llibres i de lectures, perquè aprendre de llegir ens puga servir per fer un tomb de 180 graus en favor del coneixement. A partir de la lectura, mestres. Ves si la feina que tenim és important. Com la de forner, o poeta o llaurador.

Després, com en els altres oficis nobles, rurals i urbans, els mestres hem esmorzat, a partir d’uns plats que cadascú havia posat en comú des de casa, en taules separades, per grups o torns o etapes escolars. La idea principal és que cada mestre és responsable de fer bé la feina, atendre els xiquets, oferir-los la garantia que l’escola és un espai per compartir entre iguals allò que vivim: ho va dir Freinet en la primera de les invariants: els infants són de la mateixa naturalesa que nosaltres.

Hi ha molta il·lusió, i joia, entre els mestres, aquest primer dia. Que s’encomane, que dure. Per molts anys!

Passa l’estiu, passa la calor, passen les vacances, però els presos polítics són allà. Atrapats per un estat feixista.

Moltes coses s’acaben, que s’acaben les vacances, la vida, fins i tot un bon plat d’arròs, s’acaba, però espanya és un model de repressió que no s’acaba, com una lliçó magistral contra els drets humans que hagués de durar sempre. Contra la llibertat, sempre: espanya franquista, espanya psoe, espanya podem, qualsevol espanya és un dels espais antidemocràtics més sever i incapaç. És la història d’un bunyol o d’un rodar de ratolí en una roda sense eixida. Inútil. La identitat espanyola delata tanta  inseguretat, o menyspreu, com baixesa. A les carassetes, als cotxes, als canells, han d’ensenyar allò que no poden lluir, ni tenir, pobres. Però ens tenen colonitzats. Als valencians, sobretot, agafats dels ous. De la figa, diran les puristes. Sort que demà començarem un altre curs on podrem explicar que n’hi ha més món, un altre món possible. Sort encara de l’escola, si no es desorienta gaire.

Demà començarem un altre curs. Si n’hi haurà un altre curs. Tornarà la feina, si és que n’hi ha feina, i tornarà la desorientació, si no posem rumb a la llibertat, a la vida, a la intel·ligència. D’això ja n’estem segurs, que no en faltarà, de ganes de treballar, d’aprendre, amb un coratge que els mestres caldrà que engreixen enguany, amb major mesura. A l’escola, al carrer, en el dia a dia de la política, de la cultura, de l’economia, caldrà coratge. Au, mestres, si aquesta nit encara podeu dormir d’un colp, tanta passió com demà i molts dies seguits necessitareu.

Malgrat que ho diu Carme Junyent, que la passió està sobrevalorada. Com ella fa, en acabar els seus apunts diaris de la llibreta, demà en parlarem.

Anit vaig ser al concert de Magdalena Martínez, flauta, i Miquel Pérez Perelló, guitarra, a l’esplanada de l’ermita de Montiel, a Benaguasil. De dalt estant, hom pot admirar la comarca El Camp de Túria, gairebé sencera, una visió extraordinària que valdria per explicar un curs sencer de geografia, si l’escola no anés tan desorientada.

Pel que fa als músics, si són boníssims, hom només pot escoltar-los, per admirar-ne els detalls, l’esforç que suposa un regal en aquesta situació extraordinària que vivim. gràcies a Carles Subiela i Consolat de Mar, els pobles podem gaudir d’un nivell de cultura privilegiat, mentre d’altres fan festes il·legals i inútils, en aquesta festival irresponsable que ens toca de viure.

Avui és trenta d’agost, fa un any que es va morir Llorenç i torne a escriure al bloc després de dies d’abandonament i feina a cabassades, al camp, sempre al camp. Avui he enviat l’últim missatge als alumnes de quart de primària, en considerar que potser que sí que ja s’ha acabat el curs i en unes hores en comencem un altre. El diari parlava de la lectura, de les passions, dels llibres i d’algunes aparadors de llibreria que he trobat durant l’estiu. Més endavant en parlaré, de nou.

Abans de tancar, us recomane la Llibreta de vacances de Carme Junyent, possiblement el millor que he llegit aquest estiu, en favor de la lectura, les llengües i la intel·ligència. És un regal diari, breu, ajustat i sempre sorprenent. Un tresor.

Si encara m’anime, demà us diré res més.

Fa uns anys vaig convidar el Psoe de Picanya a convertir-se en el primer partit socialista d’un País Valencià Independent. Els demanava que renunciaren, sobretot, al robatori contra els valencians que espanya ens feia cada dia. Almenys, els demanava que li feren front, que es plantaren davant la burla i el saqueig del seu propi partit contra nosaltres. Naturalment que no em van fer cas. Però jo els insistia. Els explicava que aquell lladrocini era intolerable, i que la corrupció no es podia aguantar per enlloc si no n’ets còmplice convençut. Van dir que exagerava. Ells i jo sabíem que em quedava curt, del nivelld e corrupció espanyol.

Quan el calvari valencià era a mans del pp, durant vint-i-cinc anys que ens van governar a valència, els criminals de rita, camps, cotino, i tota la patuleia, les seues majories absolutes no eren a compte de res, ni gratuïtes ni regalades: era necessari que en els nostres propis cercles, la gent els votés, malgrat que sabíem què cuinaven, com robaven, com enfonsaven el país, com s’enriquien, i sobretot, com van arruinar el futur de milers de joves, de generacions senceres. Però de segur que en els nostres cercles propers, n’hi havia que els votava, perquè d’una altra manera, els comptes de vots no eixien.

Ara, amb el pspv passa si fa no fa, que tens coneguts, companys de feina, veïns, fins i tot amics, que són d’aquell partit, el pspv (si d’aquest partit en queda res), o del psoe valencià (que no pinta ni fava a espanya). Sí, n’hi ha que conserven aquest carnet, que ara mateix vol dir defensar la corrupció monàrquica, els abusos judicials, l’empresonament de demòcrates i l’acaçament de joves només pel fet de cantar, actuar o manifestar-se. Sí, el pspv, ara mateix, li fa el joc al psoe valencià i a l’espanyol, per tant és còmplice de la merda que sura, que empastifa, que embruta la dignitat d’homes i dones.

Em demane com és que no renuncien, a aquest estat contaminat de corrupció, de crim, de filldeputa l’últim, en canvi de fer net, de demostrar honestedat, de voler avançar cap a una societat on l’ètica i l’equitat no siguen utopies. Sí, ja sé que em diran innocent i càndid, però Voltaire els pegava cent voltes a coneixement i respecte. Cent i alguna més.

Sí, molts dels que coneixem, coneguts, companys de feina, veïns, familiars o fins i tot amics (!), no veig que hagen renunciat, ni comunicat, ni expressat un rotund desacord amb aquell femer d’espanya i la seua política de corrupció sine die.

Perquè davant el robatori que el mateix PSOE d’espanya farà ara als ajuntaments, per mantenir la corrupció i el vassallatge, la prostitució monàrquica i els abusos judicials, ja no n’esperem res. Res de res! Només silenci còmplice d’una conxorxa que, als valencians particularment, als nostres fills i els nostres joves, els roba el futur a curt termini. I a llarg els ofega fins al suïcidi. Però de la corrupció? Del crim organitzat per aquella casa de putes? D’això també badeu?

Fa uns anys, vaig convidar el pspv a renunciar a espanya i a convertir-se en un partit valencianista, capaç des del socialisme (si ells volien mantenir aquest tret del materialisme dialèctic tan formós com poc creïble), de defensar els valencians i els joves valencians que, ho vulguen o no els polítics, mereixen major respecte i un futur decent i esperançador. Però ni aleshores ni ara, ves que el moment i l’ocasió convida a fer una ratlla llarga per començar una cosa nova… La resposta no és sinó ajudar a la conxorxa espanyola contra el coneixement, la ciència, els joves o l’escola mateix…

I encara continuem sense resposta!

[a la foto, una taula de criminals en favor de la distribució de la riquesa a parts iguals]

Si l’estiu és tan diferent com el voldreu descriure, a l’Ateneu el combatem amb propostes i activitats solidàries: quan els corruptes fugen, només els llepons els defensen amb l’amargant de saber que el pessebre no alimenta traïdors, sinó rucs que fan el fatxenda amb carassetes bandereta: estil corrupte, estil feixista, estil com més tarquim més merda sura en aquell estat i jo ho porte a la cara!

Dijous obrim debat sobre el cinema i el clima, el primer món i els altres (fins i tot els submons), una pel·lícula documental contra la idiotesa d’una majoria de pel·lícules d’estiu superficials i gratuïtes. Un debat sobre l’agricultura i el clima, l’alimentació i l’abús, l’abundància i els joves consentits i aviciats. A partir d’una idea senzillla, si plantem arbres, més arbres vull dir, potser que aturarem l’erosió d’alguns indrets en perill, hom planteja l’equilibri entre treballar per al benefici propi, amb l’afegit de la supervivència, o col·laborar amb els altyres fins al punt d’oblidar-te’n dels teus. En canvi, la innocència o la candidesa farà que encara pensem que els polítics dels països rics (ja sabeu que espanya està arruïnada i no compta) decideixen quin planeta deixaran d’ací a poc, perquè tornen els de Mart i planten les tendes i aparquen les naus espacials.

Debat sobre el cinema, dijous, 6 d’agost, al corral de l’Ateneu. Amb carasseta antiborbònica. 22.30h

Avui tanquem el nostre viatge especial a Catalunya Nord. Demà ja continuarem el Combat en favor de la independència des de casa. Hem passat per cal mestre Pompeu Fabra, la seua casa d’exili del carrer de mercaders o comerciants, amb el Sant Roc que lluu damunt el rètol, després que havíem llegit uns versos de Verdaguer davant la seua tomba, al cementeri de Prada. El gran mestre Fabra, pare de la llengua, és en una tomba senzilla que, de tan en tan, neteja algú, potser uns voluntaris que s’estimen els savis després de morts, o algú de l’ajuntament, que és un guany comunal aconseguit per uns quants esforçats que hi van reclamar que aquest filòleg mereixia major respecte, fins i tot pels catalans, els valencians i els mallorquins. Però les coses són com són, encara, que ens governa un estat pudent que atempta fins i tot contra la dignitat dels morts.

Això també ho contaré als xiquets, en tornar a l’escola, si no passa res, en una lliçó del curs 20-21: el gran pare de la llengua catalana, i del valencià més bell que deia l’altre mestre, Enric Valor, va morir a l’exili, perseguit pels franquistes, els mateixos feixistes que ara ens persegueixen, a través del TS, del TC o de qualsevol altre tribunal que fa el joc contra els drets fonamentals. Qualsevol.

Els tribunals espanyols assetgen contra el coneixement, com només ho poden fer els pocavergonyes, encara en el segle XXI.

A la casa de Pau Casals, un altre català mereixedor d’honors i lloes, ens hem trobat una de les poques dones que a Prada ens ha parlat en català. Ella té vuitanta-dos anys i ens ha encomanat el coratge que, de vegades, tan prompte se’ns oblida al sud, o al centre del país. Joanna Camps havia estat directora de l’escola (ha fet una expressió de severitat, ai!) i ara fa feines de voluntària pel patrimoni cultural i municipal a Prada. Ella té una conversa fluïda, intensa, tan abrandada que ens ha encomanat que no deixem de veure això o allò, ha parlat de la Bressola, dels xiquets que ara aprenen català, mentre els seus pares xarren en francés i anglés, esperant-los en eixir de l’escola. De Casals, de Pompeu, de Josep Sebastià Pons, de la Revista Conflent, o de les primeres trobades dels valencians a Prada (oh, oh, els valencians com els recordava!), aquesta dona “tot combat” ens ha fet un salvaconduït escrit i signat de la seua mà, amb una cal·ligrafia perfecta a peu dret damunt del llibre de Jacint Verdaguer, perquè visitem allò important del poble i ens atenguen com mereixem, si som d’aital esperit fabrià.

En una paret del poble penja un llençol ben gran d’un concert extraordinari: «Pau Casals: I’m a catalan, jo sóc català… I tots nosaltres també.» Respon el públic del concert. En una altra cara de la plaça s’anuncia un altre concert pels cinquanta anys d’aquest festival Pau Casals a Prada, però ves què diu: “festival Pablo Casals”. Oh, no totes les contradiccions i les idioteses són al sud, sinyors. Que anem repartint cartes per al sopar dels idiotes.

Potser que no faré més apunts d’aquest viatge al nord del nostre país, tret que explique els llibres que hem transportat i exposat en una gran taula aquests set dies, o que us parle de la lectura de Canigó davant l’ermitori de Sant Martí, una cosa que havia promés als alumnes (a ells sí que els he fet cinc cèntims), del cel del Pirineu o de la xafogor d’una setmana que no sembla que siguem ací, davant aquesta muntanya emblema de la llengua. Des d’ací mateix continuem llegint què va passant a espanya contra els nostres, en aquest setge constant a la democràcia, que jutges i polítics activen amb una violació de drets que només una dictadura permetria.

Quan encara era molt jove, ma mare em va regalar un “Pompeu” que conserve com un tresor fabrià, malgrat l’ús; el meu germà li’l feu signar (ella que no havia estudiat mai la llengua, però que la parlava amb tanta correcció). Demà hi guardaré el salvaconduït, homenatge i record a aquesta visita.

L’objectiu màxim del tribunal suprem és mantenir el feixisme. A qualsevol preu. Conservar el feixisme per damunt de drets, d’idees o d’accions socials i humanitàries. Sense bromes o dubtes o cap més consideració. Altres institucions judicials, d’advocats, de fiscals o de jutges per lliure, els ajuden en aqueix paper, de cooperació desinteressada en favor del primer repte. Tapen les barbaritats, fins i tot si van contra la llei mateix que no els interessa, i la interpreten a conveniència. Alguna cosa els caurà en recompensa. Les portes giratòries de la classe dominant, fins i tot en aquells que fa trenta anys eren uns desgraciats, ara els crema la pell. Són un deliri.

A tots els partits polítics espanyols els convé aqueixa organització. A tots. Cap ni un no es queixa d’aqueix estrafolari repte pel feixisme, al contrari, els convé per repartir el pinso entre els seus, fer la vista grossa o si molt els convé doblement, tapar a mentides les barbaritats judicials. Als mitjans, als cossos de repressió, als borbons, a la burgesia, a l’església… fins i tot a una part important de la classe obrera, entrenada en la submissió i a menjar agenollada de les molles que cauen d’aquelles taules. Tothom sense excepció calla i atorga que a espanya li convé el feixisme. El feixisme o el ridícul etern.

Fins i tot Europa calla. Tapa, atorga com si una oloreta a democràcia en fóra prou. Prou per autoritzar tots els abusos, les violacions, els enganys… Ningú no s’atreveix a cantar les quaranta perquè fóra com acceptar que els han enganyat durant quaranta anys, mentre miraven en un altre costat. Un toc de conservadurisme feia estil, un toc d’autoritarisme feia bell, amb un toc de feixisme fins i tot es podria conviure,… en trauen profit tothom. Sí, feixisme, després d’aquells exemples del segle XX… O Europa va fer res, davant els diversos genocidis als Balcans? A Turquia, a Polònia, a França, a Anglaterra, a Hongria, a Rússia…, per què n’haurien de fer front a espanya, doncs.

El feixisme o el ridícul.

Els uns, espanyols, i els altres, europeus, tanquen els ulls davant la corrupció a l’escala més alta: els pocavergonya dels borbons són lladres i són criminals, segons la premsa internacional, amb tot de proves sobre les seues maldats, però el govern d’espanya ni s’immuta ni pensa que calga explicar res. Ni corregir res. El govern d’espanya encara amorra més la dignitat, si li’n queda, i es gasta milions d’euros per explicar la culpa de la brutícia i de la merda que corre: la culpa és dels àrabs, dels catalans o fins i tot dels bancs suïssos, que no han amagat suficientment els draps bruts.

«espanya sempre afina.»

Europa calla davant una monarquia corrupta, criminal, en canvi de dir que són afers interns. Entre el govern espanyol i les seues institucions corruptes. Però el govern espanyol va crear els GAL, el 17A, la tortura, les audiències, els assassinats quirúrgics excepcionalment perdonats, va crear policies corruptes, violentes, agressives, i europa no vol investigar res ni que s’investigue res. Ni els inútils de PODEM no volen investigar res, per si perden el dret al pessebre. Pacten amb C’s, amb el pp, amb Vox, fins i tot amb el psoe, i amb tota la merda que calga pactar, en canvi de tenir dret a la cuixa, a l’os, a ser als mitjans, a creure’s els principis elementals de la filosofia. A ser part del falangisme del segle XXI.

El TS és el guarda i és el gos. La carta destapada del feixisme més consentit a Europa.

I el feixisme mossega la democràcia…

(continuarà)

L’únic horitzó, si som honestos, és la llibertat. La resta són camins del mig, mitges vores, replans o indrets per al repòs. La llibertat és l’únic valor irrenunciable, a casa, al carrer, a l’escola, a la feina, al camp. Així que espanya ens empeny amb força al nostre destí. I si cal, aterrar aquell espai de feixisme i podridura, fem-ho, però no renunciem a cap dels nostres ideals, ni als drets humans ni a la bellesa.

Si això és una declaració de guerra o una lletra de batalla? Tant se val, què vulgueu interpretar. Qui ha declarat la guerra als drets i a al democràcia és aquest estat violent i violador, que ens té colonitzats, atenallats, amb una repressió desbocada tan intensa que ens voldria morts, aniquilats, només per les idees, perquè aquestes idees nostres de llibertat i independència són d’un d’esperit que ells, aquells agressors compulsius, no podran abastar mai.

Diu el professor Georges Politzer, en el seu llibre “Principis elementals de filosofia”: «Hem d’estudiar els casos en què la gent no comprenga la necessitat de la revolució. Esbrinar per què és així, comprovar si es deu a la repressió, a la propaganda dels diaris burgesos, de la ràdio, del cinema, etcètera; i tractar per tots els mitjans possibles de fer comprendre el que volem, per mitjà de llibres, fullets, diaris, escoles, etcètera.»

El filòsof Politzer ens explica amb aparent senzillesa que és el materialisme, i per què cal ser cada dia en combat contra l’opressió i la manca de llibertats. La conxorxa espanyola, en canvi, no s’atura mai, mentre nosaltres ens debatem en pensaments de llibertat, en reflexions circulars i en debats estèrils tot esperant que el dimoni seurà a parlar del sexe dels àngels. A la caldera encesa, fa més de tres-cents anys, voldrien cremar-ho tot: de fuster a verdaguer, de rodoreda a Clara-Simó, d’Estellés a Alcover, amb els lectors, els fills els néts, i si pogueren, tot allò que fa pudor de salse a guardamar. No s’estarien de res, ni s’estaran, a poc que ens vegen en un veritable combat.

Però, és que encara no veieu la necessitat d’una veritable revolució?

Espanya ens empeny a la independència, amb cada acció o decisió o acord polític i judicial. Són així de rucs, o som així de rucs, perquè no sembla que nosaltres aprofitem la invitació. De cap manera. Com si ens agradés el càstig, la repressió severa, l’assetjament.

Ara mateix, espanya amenaça l’ajut als llauradors a través de la PAC. Volen reduir la quantitat de llauradors que la poden percebre en canvi de quedar-se ells els diners, els epsanyols, per pagar-se les putes, els funcionaris, les vacances, els mestres, els metges… Sí, ens roben per quedar-se els diners o, en justificar que no s’ho quedaran tot per a prostitució, enviar-los a augmentar els seues recursos.

I què farem els valencians d’aquesta nova amenaça contra el camp? Vull dir els valencians honestos, no parle dels Mercadonots, els Roig, els català del PP, els corruptes, els criminals…, no, parle dels valencians vulgars i ordinaris que han de treballar si tenen feina, honradament o gairebé, mentre el robatori espanyol continua contra la hisenda valenciana.

Aquest és el probelma, que la hisenda és exclusivament espanyola, nosaltres els apleguem tots els impostos i els els donem perquè ells els pug8uen repartir per a la prostitució pròpia (drogues incloses), i del seus. D’allò que sobrarà, si en sobrarà res, ja veurem quin serà el percentatge que repartiran per a les escoles valencianes, els hospitals valencians, els servis i tota la morralla que ells consideren estrangera a l’hora del repartiment.

Ells continuen empenyent-nos a l’abisme i nosaltres, malgrat qla seua Covid19, Covid20, Covid21 i Covid infinita, ens matem per abraçar-los, per abraçar-nos a l’infern en el que converteixen el nostre viure.

A veure si és que nosaltres també haurem de ser albardats  i de cabeçó ample?!

Un rei astorat estret acovardit volia follar-se una reina en un monestir, que volia follar-se un poble sencer, una nació ocupada, “no volem ser!”, una colònia, però l’abat els va demanar el respecte sexual necessari per no torbar el silenci d’un espai clar i català. Però un rei mana més que no un predicador, déu del cel, per poc que la sotana no li arribe a terra o li tape les sandàlies d’estiu, qui fa les sandàlies d’un frare?, i les d’un abat? i les sàries d’un ruc?

Una reina fideuenca podenca plebeienca venia a follar-se un rei ronyós, barbós fideuós feixistós, entre lloses i parets d’una història natural acomplexada tan absurda, poblet a més d’un bon ciclista del regne de mallorca, era el cementeri on reposava el rei dels catalans, i dels valencians, caguenlou que els fallers fa molt que no suquen traca ni fan bunyols! El monjo observava, el guilopo, si ella encara duia allò entre les cuixes del claustre: i aquesta tomba, quina reina era?, que pregunta ella, una reina fideuenca podenca plebeienca, i se li escapa un xiulet de saliva que topa amb el nas del frarot, ara sí que m’has mort, ais malapenca, més decantat cap a l’error monumental d’acceptar aquesta burla o invasió del meu espai de culte i encara m’arruixes el mal de madrit: Na Violant va passar volant damunt un dron amb una estelada, a sota tot eren vinyes verdes lluny del mar: independència, va pensar el frare, ves si ets aficionada, tu… Però em comptes de dir-ho, el monjo, la llenga el traeix, se li va escapar una bufa, hòstia puta quina bufa!, en aquell silenci del ball de màscares, hagueren mort cent haques en un dir arre!

Al carrer, entre les vinyes, el bosc, el jardinet, els camps de cultius, un milió de mossos amb navalles, pistoles, porrots, bombes, metrallaores, ganivets i màquines de descarregar l’odi de la xapa, la medalla milagrosa: ves que l’uniforme imposa al cos humà quan vesteix de violador de drets humans. És el que haurem de convenir: siga la policia que siga, una majoria són un cos de violació de drets universals. Ah, i tant que caldrà fer net i enviar-los a cagar a la via, el 99.9% al carrer. Torqueu-vos amb allò que sabeu, violadors o mossos o falsos defensors de res. Feixistes amb legalitat per pegar fins a matar, els drets d’un jove, d’un home, d’un pensament! És que la policia fa falta! Per a què? (d’això un altre dia, paraula)

Esquivant els colps, les genollades, tanta força filosòfica o platoniana, les potades, l’agressió dels carnissers dits policies de mosso, una representació important del poble català, fart dels abusos borbònics, dels viatges de lladres, dels comptes a suïssa, de les matances d’elefants, de les inútils infantes, dels paradisos, de les seues follaes, robaes, i burlaes, i el pitjor, de creure’s la inviolabilitat al s. XXI, de tot plegat ha dit prou, prou de suportar la pitjor pandèmia de la història: espanya.

Enlloc del món no s’ha vist un estat violent, pedòfil, corrupte, lladre, trampós, trompeter i acordionista: els gal, els bàrcenes, els rajoy, els cotino (ahh, aquestes encara roben als valencians amb permís del beat mort), els ordinadors del bàrcenes, florentino, acesa, iberdrola, gas, lacaixa parlem amb els borbons per tenir-los consentits a suïssa, rato rato rato, aznar, els gal per gal, gonzalez, sanchez, el legionari marchena, pare i fill, iceta el monassillo, cajamar, bankia, les clavegueres, la destrossa de la sanitat, l’atac a l’escola, a les llengües, tota la branca podem contra la llengua, contra la llibertat dels pobles, marlaska, el psoe, els ordinadors del pp que no eren ni proves ni xufes ni allò que deia el suprem: deixeu que els xiquets s’acosten a mi, a tocar d’un jutge: l’església que tot ho posa sota sotana, el feixisme, la corrupció que no sabem, el clavegueram, els TGV, Renfe, el corredor mediterrani, el finançament valencià ha, i el rei que es follava els elefants amb pius de dos canons, el de cartagena, el de santander, el feijó, lerma, oh aquest encara viu, rita no, que ja cria malva, castelló cagalló, que encara envien l’extrema dreta a calar foc als ateneus, els aeroports fantasma, quin corredor mediterrani?, el instituto cervantes (quina prostitució), marsé, els gc que envien voluntaris a trencar cames, les terres robades a bétera a colps de pistola, de bandera, de carasseta de submissió…

Per cert, els folladors de poblet ja han acabat el nyigo-nyigo?, s’han fet el frare del temps, el viu, el mort, el tort, el monjo que no sap com posar-se la màscara, els mossos que continuen repartint violència sota les ordres del conseller Buch, gordillo el de la ràdio, el barça que pagava perquè insultaren els catalans, els del vi de Requena que són inútils rematats, el mercadonot… Oh, és com un viure feixistaaaaa, aquesta sí que és la pandèmia!

L’estat que és espanya només s’aguanta per la violència i l’amenaça militar, perquè els diners que salvaran espanya momentàniament, no salvaran valència ni els valencians. Us estranyaria que aquell estat de vividors i malparits, dels jutges, els villarejo, els borrell, els fiscals, el pp, el psoe, no puguen ordir un pla per eliminar-nos a colps de covid?

Un rei, una reina, la cua entre les cames, la figa quieta, tonen d’un viatge per les colònies amb la lliçó sabuda: com ens estima el poble, quan follem al monestir!

Avui, anys després del colp militar feixista a espanya, els efectes del qual duren i castiguen com aleshores els valencians, l’ateneu de Bétera triarà nou president, el tercer de la seua curta vida (10 anys) malgrat que és una associació local- comarcal, amb una història intensa. Sobretot una història farcida d’activitat cultural i de no menys compromisos per la llibertat, la democràcia i els drets humans. Justament per això, ha rebut uns quants atacs de l’extrema dreta i moltes pressions perquè algunes de les activitats no pogueren realitzar-se.

Marta Pertegaz, la seua presidenta actual, deixarà avui el càrrec, després de quatre anys de guiar la institució i assolir-ne moments brillants i extraordinaris. La pandèmia també ha fet mal ací, com en d’altres associacions que treballen per elevar el nivell cultural local o comarcal. L’aturada d’activitat —a penes fa un mes que ens hem desconfinat— ha marcat un altre ritme que encara no ens ha permés de tornar a la vida regular de l’Ateneu.

Però avui fem l’assemblea anual, i entre els càrrecs a disposició, hi ha el de la presidència, una figura cabdal, sens dubte (encara no som un ateneu llibertari), que demana als socis valor i coratge per trobar-hi la persona escaient. O la persona voluntària d’aital sacrific, si es veu així. Hom admet que davant la importància de lo global, hi ha la necessitat no menys important, de lo local. Fóra tan important ser president de l’Ateneu de Bétera, com d’Acció Cultural del País Valencià, per posar dos exemples local-global, o fins i tot d’Òmnium Cultural — ja deveu saber que el president és de Jordi Cuixart, empresonat per les seues idees pels hereus d’aquells espanyols que ens van aterrar un 18 de juliol, o un 25 d’abril de 1707.

Per això la importància del coratge, davant els dies urgents o de necessitat, com és avui, per a l’Ateneu de Bétera. Una gran decisió, una bona decisió. Tenir el privilegi de participar, guiar, animar, encoratjar a continuar lluitant per les idees, pels drets, per la llengua, per la llibertat dels valencians.

Socis (sòcies si voleu), caldrà posar cara als càrrecs de nou, al nou guiatge. Per tornar-ho a fer, tantes vegades com calga, que reclama amb tant d’esperit Jordi Cuixart.

Sense excuses.

Ateneu de Bétera. Assemblea, 19.15h Plaça del Mercat 5

Això també és cinema, o potser és el cinema. Una pintura, un quadre, una idea, una frase curta que explicita què veurem, i alguns referents del segle XX a Europa: estètica, bellesa, violència, rutines, candidesa, crueltat… Un ritme d’un altre temps, una història feta de petites històries que cadascuna seria una història. Una música que ens atrapa des del primer moment. Aquella aleluia o música sacerdotal dels retors russos.

Sobre l’infinit s’apuntaria a la llista que Nuccio Ordine en diu “La utilitat de lo inútil”, però potser els jutges espanyols ens prohibirien de llegir aquest llibre, sobretot en aquella part o referència clàssica als espanyols, tractats de lladres, corruptes i aprofitats. Ara que, en el seguiment a allò que va destapant-se de la gran corona borbònica, el Gran pene no semblava sinó un doll de milions furtats per “Oh Fill perdona’m les follaes a cent mil euros” mentre n’hi havia d’espanyols creguts que morien en la crisi o eren expulsats de casa o ves a saber què més… Uns desgraciats a mans de criminals vividors.

Roy Andersson havia dit, sobre a seua pel·lícula, que pretenia que l’espectador volgués que allò no s’acabés mai, com l’infinit, com aquesta història nostra que vivim, de vegades tan inútil o insuficient, com infinita. Una altra idea del director és que l’art ha de ser al servei de l’humanisme. I per això serà obligada la reflexió necessària de cadascú. Vosté què farà per la llibertat? I vosté? I vosté? Perquè sembla que els jutges espanyols tenen el caprici de matar tots i cadascun dels racons de llibertat col·lectiva i individual. Tots. Sense deixar-ne cap que els puga fer oix o ombra. És feixisme, pur i dur. I contra això, aquest cinema intel·ligent que potser coneixen tan pocs.

“Aqueixa pel·lícula la passes a valència en un cinema comercial i l’estampida avergonyiria els bisons, els búfals i els gots de vidre de ca Talento. Sí, per mirar aquest cinema cal talent, saviesa, o pensar que l’ésser humà pot aprendre sempre, rectificar les seues penalitats i cercar un repòs estiuenc apartat del bullitori dels idiotes.

Ves que posar-li el nom de “talento” a un bar!

Com en la pel·lícula, on n’hi ha una veu que ens va dient què trobarem en cada imatge, en cada quadre, en cada història (de cadascuna en podríeu fer una de nova) necessitaríem algú que anés explicant-nos referents, relats, relacions, inferències, perquè aleshores l’olla on el bull es cou encara seria més explosiva. Atenció, la pel·lícula, malgrat les crueltats que exhibirà, no esquitxa, i encara n’hi ha dues de les escenes que trobe que, malgrat la seua realitat tan viva encara en ple segle XXI, grinyolen: potser perquè l’afectació és particular i la processó de la història viscuda de cadascú és tan personal com intransferible.

N’hi ha experts que diuen que les pel·lícules d’Andersson són per poc de públic, que poca gent s’hi entusiasma, però que si connectes, ai, aleshores et lliures completament. Mira, gairebé com la lectura entre els valencians, o la cultura, o fins i tot la llibertat.

Sobre l’infinit, el debat serà servit la nit de divendres a l’Ateneu de Bétera.