Ulisses20

Anit, mentre els tocs de les campanes avisava els beats que la missa seria llarga, l’antifeixisme es congriava a l’Ateneu amb la presentació d’un quadern llibertari de l’amic Rafa Arnal, que fa un repàs a quatre conceptes principals que caldria tenir sempre presents, si hom no és de la corrent feixista que s’ha apoderat dels joves valencians i encara més, dels joves de Bétera: segons una enquesta recent (!) sobre els parers polítics d’uns quants veïns, Bétera pegaria en monàrquica, malgrat el puterio, el robatori i la corrupció d’aquella casa de prostitució que són els borbons: viure-hi en la ignorància amb consciència i voluntat és patètic i mediocre, però sembla que a Bétera l’efecte feixista va sembrant una submissió irreparable.

Justament, al corral de l’Ateneu, el llibertari Rafa Arnal responia a una de les grans qüestions valencianes que plantejava Lucreci o Plató, o Epicur. Filòsofs respectables i poc sospitosos d’ordir cap pla d’assalt al Suprem cagar dels jutges. Al contrari que fiscals o procuradors o mamons de l’audiència, els filòsofs són homes que s’hi han dedicat a elevar el coneixement i a trobar resposta a les grans preguntes de la vida. En parlar de grans preguntes, Rafa Arnal en va respondre una de molt existencial a la manera més valenciana possible. Possiblement, els caganpena  que encara van de processó no haurien de continuar llegint aquest paper digital. Si no es que volen fer de llefiscosos o tornar a pregar a Sant Roc que ens deixe estar la festa en pau. Però anem a la pregunta, va.

La pregunta: com és que, una filosofia de tan elevats ideals, l’anarquisme, que avantposa la llibertat dels homes per damunt de tot, perquè amb llibertat pot haver-hi diàleg, debat d’idees, dret de decidir, i és quan podem avançar, com és que, en ser un moviment pacifista, vegetarià o naturista, fins i tot en aquelles idees dels anys trenta del segle XX, aquest esperit elevat no ha triomfat al món, almenys no ho ha fet en el món valencià conegut i terrenal?

La resposta del llibreter, escriptor i autor d’aquests Apunts sobre la història de la CNT i la FAI: per què no ha triomfat, l’anarquisme, em demanes? Entre més coses, perquè en aquest país valencià que vivim tants anys seguits i rebolcats, pegaves una patà a una figuera i queien trenta fills de puta!

Ara ja entendreu la quantitat de borbons que es manifesten als balconets, als espillets del cotxe, als canells o fins i tot a les carassetes, amb aquella bandereta que ens avisa: jo també vull ser corrupte com ells, súbdit d’un cagalló de territori i dels mateixos ideals que el pitjor dels violadors de drets: això i jutge, ves.

I després el corral va obrir els llums i va córrer una fresqueta davall aquella parra, s’estava tan rebé que hom no hagués sinó desitjat que Durruti o Fanelli o el mateix Bakunin ens hagués servit en gots alts i amples els elixirs o les viandes o cocs per atènyer també les necessitats terrenals.

Avui, el llibreter i editor Rafa Arnal farà un recorregut històric d’aquest gran moviment anarquista i sindical que era la CNT, i també la FAI a petita escala.

Els principis dels grans moviments obrers, sindicals, polítics, animats per filòsofs i pensadors d’esperit elevat, eren una llum a l’horitzó, enmig dels abusos dels estats, els governs, l’església o els altres poders, sempre rancis i feixistots.

La lluita va fer milers de morts en els bandols obrers, sempre perseguits, castigats o assassinats a muntons, sota les ordres de tots els polítics dits de dreta o esquerra (eren els mateixos quan havien de matar una revolució o una queixa dels treballadors). Hom diria que aquells principis ideològics, la llibertat primer, la igualtat, la solidaritat, la coopereació, triomfarien amb facilitat, a poc que el món se n’adonés dels seus beneficis físics i espirituals. Que va! Aquells principis, moviments i ideologies, havien d’ésser guiats per homes, i ací començava a enrunar-se el castell, que sempre queia com les cartes en un munt esclafat a terra, pels homes mateix, també per homes ajudats de retors, militars, policies o encara coses pitjors, si n’hi havia aleshores res de pitjor.

Diu Rafa Arnal que, els anarquistes, sempre han defensat la llibertat com a qüestió principal. Potser que siga veritat, però el projecte mai no ha fet fortuna. O no ha fet prou fortuna com per gestionar un país sencer, malgrat que fóra petit, o que passara de mig milió d’afiliats cenetistes entre catalunya i valència. Per impedir-ho sempre hi havia la repressió: la dreta, l’esquerra, els socialistes, els comunistes, els espanyols, i l’església, que sempre era darrere dels colps i de la mort.

“Contra la llibertat” sempre ha fet més fortuna que qualsevol altre ideal, i els seguidors d’aqueixa conxorxa han tingut de cara les armes, els diners, els poders i la complicitat mundial. N’hi ha un  país anarquista enlloc, un de sol?, no?, vol dri això que l’ideal és un impossible, que només serveix per escriure als llibres, fer filosofia i explicar una pel·lícula. També hauríem de dir, en aquest descrèdit fusterià, que tampoc no n’hi ha cap país que siga lliure, perquè si ho ha volgut provar de ser, el món se li ha llançat a sobre a estomacar-lo.

El segle de les llibertats, el segle XX de tantes batalles i lluites obreres sembla que s’ha acabat sense el seu propòsit més honest: acabar amb l’explotació de l’home per l’home. Acabar amb les dictadures o els totalitarismes de qualsevol mena. Desterrar el racisme i desenvolupar les ciències i les arts de manera que el pensament siga elevat.

I ves que l’anarquisme, en general i sense la pretensió de posar-lo a caldo, ha coixejat de valencianisme o defensa de la llibertat dels pobles.

Al segle XXI què en queda de la lluita obrera?, Comissions? Ugetisme?, si el partit que conserva el nom obrer és una falange radicalment antiobrera i terrorista en el pitjor dels sentits d’aquells ideals del s. XIX, quan es va fundar. Com en aquelles pel·lícules que no aguanten el pas del temps, n’hi ha discursos que ara amaguen por, por que uns altres defensen ideals més elevats i honestos. Els independentistes, per exemple.

Ateneu de Bétera, Plaça del Mercat Núm. 5. Conversa amb Rafa Arnal, una història de la CNT i els valencians. Dissabte 11 de juliol de 2020. 20.00

«Tot va començar a finals de 1868, en arribar a Barcelona, procedent de Ginebra, Giuseppe Fanelli, arquitecte i enginyer enviat pel rus Bakunin, a divulgar, organitzar i estendre l’ideal llibertari.»

L’Associació Internacional del Treball, la Primera Internacional, “La Comuna de Paris”, ofegada a sang i foc  en una repressió que causaria milers de morts, Marx i Èngels, el mateix Mikhail, Solidaritat Obrera fundada a Barcelona el 1907, les desavinences del moviment obrer, la fundació del PSOE el 1889 (qui ho diria ara, com imiten el feixisme i el falangisme, pobres), la Setmana Tràgica i l’assassinat del mestre llibertari Ferrer i Guàrdia per l’estat espanyol i l’església catòlica (1909), la fundació de la CNT, resposta del món llibertari a la repressió, i les eternes discussions del món obrer que encara duren, i duren, i duren, com aquelles piles.

I el present, com es veu ara tot plegat 100 anys després? Què en queda d’aquell ideal llibertari, d’una societat on l’anarquia fluís i estirés els homes cap al coneixement, la solidaritat i la llibertat dels pobles? De tot plegat, l’incombustible Rafael V. Arnal en parlarà al corral de l’Ateneu de Bétera dissabte, entre misses i campanes que no pararan de tovar els collons de la llibertat, com si hagueren de recordar-nos cada dia, en cada toc, qui mana i qui té la clau de la caixa i del caixó de les llimonaes.

El somni de Lucreci també podria ser ara el somni de Bakunin a través dels esforços de milers d’homes i de dones que, com Fanelli, van deixar-hi la pell, tot pensant que un món més just, més solidari i més lliure seria possible. A poc que la gent passés per l’escola i pels llibres.

No van sopesar amb prou equlibri la força del feixisme espanyol i de la seua església, ni del calaveram de jutges o fiscals que guiaria la derrota durant el segle XX. I fins avui. Ara, potser que encara no haja acabat el combat, com diria Camus.

Rafa Arnal, l’amic d’incansables lluites i converses, ens ho posarà fàcil, perquè cadascú decidesca que farà de la seua llibertat. Benvinguts,

ATENEU DE BÉTERA, DISSABTE 11 DE JULIOL DE 2020, 20.00H

Plaça del Mercat Núm. 5 [entrada llibertària]

Els fiscals espanyols diuen que caldria tractament per als presos polítics. Ells pensen un tractament a la manera dels metges feixistes de l’alemanya nazi. Eliminats amb la injecció i avant. Tractament amb optalidons?, amb supositori?, amb anticossos contra la llibertat? Quina mena de tracatment pensaran els fiscals terroristes dels GAL i el 17A a Barcelona?

El president Puigdemont se’n queixa, a la primera dona d’Europa, però Merkel no diu res d’aquest calaveram feixista espanyol, en canvi d’esmentar-ne d’altres. Sap que ara deixarà uns crèdits altíssims a espanya i no vol enemistar qui li haurà de pagar els ous de la gallina. Espanya no té diners ni per al paper de fumar, i augmentarà els robatoris a catalans i valencians sense fer-se el monyo. Com han de pagar les follaes d’aquells exèrcits de funcionaris que viuen a madrit… Si heu vist la pel·lícula paràsits, que no em va agradar gaire…

Els fiscals espanyols són malalts mentals amb el poder de decidir a qui acusen, sense proves o amb falsificacions de cal sabater de la plaça, peguen sempre contra els demòcrates, sobretot si són catalans, o lliures o de pensament elevat. En canvi, que els reis d’espanya, pare, fill i esperit sant, roben i amunteguen, tenen comptes en paradisos, es prostituiexen amb dones sofisticades, no declaren a la hisenda les comissions, o es torquen el cul amb la pell i no el paper l’elefant, això, per als fiscals, no és motiu suficient de posar en cap tractament la borbonia. No.

Els fiscals de la calavera, i els jutges, i tota aquella caspa judicial espanyola ara tenen embolics amb menors?, no passa res, xa. Que han arribat a falsificar actes, acords, i fins i tot documents principals que valdrian l’expulsió d’un miler d’inútils? Ca, es giren en un altre cantó, peguen amb el dit contra el nas, aspiren l’aire blanc similar al talc i no en fan ni cas ni sexe segur.

El Regne de les calaveres va destapat, dels dels reis corruptes espanyols, que no poden amagar tota la merda que sura i xafen i esquitxa, als polítics amb tot de títols falsos, o comandaments policials que van trobar caixes i caixes de títols de màsters i graus que es van repartir a la valenta, aquest pa mi aquest pa tu, aquest tururú! Tan destapada corre la merda a espanya que el PSOE ha d’eixir cada dia a dir que no, que tenim un espill polit i transparent, i vinga de fer gros el forat, tan gros que els cap el xiulet la goma i el pot, pobres, no veieu que han d’amagar la merda dels altres i la d’ells!

I Podem, ai, podemos pobres, que de tant de callar i aguantar, els desgraciats, ghan de parar la mà, i ja pensen quin país serà més barat per obrir els seus comptes, que alguna cosa els caurà, si han de viure callats, amorrats dessota la taula com els gossos, que no saben quina mà llepar ni en quin morter els faran l’all-i-oli per trobar-los si tenen res al budell, amb una psa tan alta com els va eixint de tan furgar.

De l’església catòlica, aquella que matar el mestre anarquista Ferrer i Guàrdia o el poeta Federico, i calla els crims dels fiscals contra els presos, en parlarem demà. O despús-demà, que tampoc no sembla que tindran pressa per ordir un sermó diferent d’un estat feixista que aguanten amb tanta fe.

«Una pena. O una altra desorientació, com la dels mestres. Ara en el tocant dels llibres. Quina barra! Tant com ens costa de fer possible la lectura, d’ensenyar a llegir, de fer comprar els llibres, que ni regalant-los…»

Acabe de llegir que l’Associació d’Editors del País Valencià vol afegir-se a la federació de llibres d’espanya (que només es preocupen d’espanya i la seua llengua), per reclamar un pacte d’estat en favor dels llibres i de la lectura. Amb Espanya? Un pacte pels llibres? Per la lectura? Com podem arribar a ser tan rucs! Aquells només que es miren el seu melic, la seua llengua, i el seu territori, que no és el nostre. Nosaltres som la colònia, el territori ocupat, i tan és així que fins i tot les lliberies estan ocupades pels seus llibres i la seua llengua. Només un tros, quan n’hi ha, és per als nostres llibres, de vegades fins i tot d’amagat. I nosaltres encara volem signar un pacte amb aquells colons que només si destinen les subvencions als seus llibres, a la seua llengua, al seu negociot, en canvi de matar la nostra i els nostres llibres.

Tan greu és l’ocupació colonial, que ocupa també la ment dels valencians, quan compren llibres, si en compren, exclusivament es espanyol. Fins ací ha fet ferida la invasió, i aquest tret nostre submís i vassall. Però els editors valencians es pensen que així són progrés, no ho sé, o compromesos, no ho sé, o reivindicadors de la lectura, no ho sé…

Una bufa, són! Sí, en canvi de la nostra adhesió, ells, els espanyols editors, llibreters, il·lustradors, publicistes, escriptors, llibreters, han fet res pels nostres llibres?, per la nostra llengua?, s’ha queixat quan els Jutges calavera del Suprem s’han acarnissat, una vegada més, contra la llengua dels valencians? Contra l’escola dels valencians? Contra els nostres llibres i els nostres drets? Han dit res aquells malparits de la FEDECALI?

Una bufa! (i ja és la segona). Ells passen de nosaltres i participen del robatori que espanya comet cada dia contra la nostra hisenda. Per subvencionar-los a ells. Mai als nostres. En canvi, els vassalls, els submisos, corren a llepar-los el cul i a demanar un pacte d’estat (!), per la lectura. Per quina lectura, sinyors? La que ens mantindrà presos, o muts, o espoliats, en canvi de fer-los la faena i després començar a fer la nostra faena! Que ells mai no veuen, mai de la vida. Ells només s’esperen que els jutges ens prohibesquen els llibres en valencià, o l’escola o els drets… I nosaltres, ves si som rucs, posant de lectures obligades autors de segona fila, només perquè són autors espanyols!

Ells, aquells, quan s’han preocupat mai de nosaltres? Quan?

A cagar a la via, els editors, la fedecali i aquest pacte corrupte contra els valencians, els llibres i la llengua!

Ahir vaig començar a preparar el plat fort de l’homenatge a Camus —llegir-lo potser que siga l’únic homenatge que ell voldria— i vaig fer un itinerari divers a través de distribuïdores, perquè de a les llibreries que havia telefonat no tenien gaire cosa. En la primera de les incursions, vaig tenir la sort de trobar tres exemplars de “Cartes a un amic alemany”, traducció de Míriam Cano, amb pròleg de Xavier Antich i epíleg de David Fernàndez. El conjunt de les tres coses són una joia, és clar, però va passar que la llibretera que m’atenia va anar ella a cercar en aquell magatzem quilomètric de milions de llibres els tres exemplars (ella deia que en tenia cinc), i trigava a tornar moltíssim. Tant o més com el temps de llegir el llibret, ves si serà curt i breu, però intens que, com diu el David, caldria subratllar-lo complet, memoritzar-lo mot a mot. Però la dona no tornava i quan vaig anar a veure què passava, ella feia flexions en terra, perquè de l’estirada que havia fet per abastar els exemplars damunt totes les lleixes de llibres i de pols, s’havia trencat no sé quantes fibres i tendrals, i estava enganxada a terra, pobra, provant de recuperar-se físicament i mental, ves si el contingut dels quadernets de Camus són o no intensos. Tres, em deia i em repetia, només n’he trobats tres!

“contra tota marrada —sabent que hi tornaran—, encara Camus. No podem trair-los més. A hores d’ara, seria tant com trair-nos” (David Fernàndez, epíleg)

La segona història que em va passar en aquest itinerari singular, un encontre amb un home i la seua història, la història va anar si fa no fa: Camus?, ah, l’estranger, ara és estiu,  has d’esperar un dia de ponent cru, intens, i has de llegir-lo entre les tres i les cinc de la vesprada, quan el sol més pegarà contra tu, perquè aleshores entendràs què passa, la trama, què sent aquell jove quan mata un altre jove, no sap ben bé perquè. Sí, Camus va morir en un accident per culpa d’aquell cotxe del seu editor, tots dos van eixir a provar-lo, el cotxe amb un motor nou de trinca de tres-cents cavalls, jo el vaig llegir de jove, a l’institut, sempre ho recordaré perquè una professora em va convidar a llegir-lo, perquè jo anava al meu aire, no feia res, en canvi aquesta lectura la recordaré sempre…

L’home m’explica tota l’aventura, el llibre, els personatges, amb una memòria que tot ho recorda, tot sense perdre un detall, la calor, aquell crim, la mort… la marca del cotxe i la marca del motor, que jo no puc ni recordar…
[continuarà]

L’Ateneu de Bétera ha organitzat un homenatge al periodista i escriptor Albert Camus. N’hi ha experts que asseguren que el llibre Noces i l’Estiu és una de les seues joies literàries. Ho confirma el traductor al català d’aquests articles breus, Lluís Calderer, que expliquen la lluminositat del mediterrani, la infantesa, Algèria…, els primers relats del llibre els va fer quan tenia vint-i-cinc anys només. Gairebé com el Quadern Gris de Pla, com Rimbaud en poesia, o, segons Hardy, com els matemàtics quan fan art, la potència de la joventut per arribar al cel literari o del coneixement.

“Hem arribat des del poble obert damunt la badia. Entrem en un món groc i blau, on ens acull el sospir olorós i agre de la terra d’Algèria a l’estiu. […] El cim del turó que sosté Santa Salsa és pla i el vent xiula llargament als porxos. Sota el sol del matí, una gran bonança gronxa per l’espai.

Què pobres són aquells que tenen necessitat de mites. Ací els déus fan de tàlem o fita en el camí dels dies. Descric i dic: «Heus ací el roig, el blau, el verd. Això és el mar, la muntanya, les flors.»”

Demà, l’homenatge el centrarem en el Camus periodista, en el COMBAT, el diari que el va fer mestre de l’ofici, de la rebel·lió, de l’inconformisme: “En això hi ha una llibertat!” Parlarem de diaris i dels referents internacionals a criteri de Vicent Partal, director de Vilaweb, estrenat nou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Els diaris al món que ens expliquen les claus d’un món vell, enrarit, de colp raquític o suposadament redó. La Stampa, el Post, el NYTimes, o Liberation perquè són claus, com escriuen, com s’informen, perquè tenen tant de lector fidel que hi confia plenament en aquells papers digitals?

És cert, teniu raó, demà parlarem de premsa amb el mestre Vicent Partal, des de Bétera, i potser que parlarem també de literatura, de Joan Fuster o de Clara Ponsatí, de llibres segur, o de per què l’Ateneu de Bétera és capaç de mantenir-se fidel als ideals, als drets, a la llibertat dels homes i dels pobles. En directe a partir de les vint hores. Dissabte, 4 de juliol de 2020

ATENEU DE BÉTERA · PLAÇA DEL MERCAT NÚM. 5 · 20.00H · HOMENATGE A ALBERT CAMUS

“Cap a les dues, sota el sol, m’havia endormiscat; de sobte, un soroll terrible em desvetllà. Vaig veure el sol al fons del mar: les ones regnaven al cel convuls. El mar cremava, el sol em lliscava pel coll a glops gelats. Al meu voltant els mariners reien i ploraven. S’estimaven els uns als altres però no es podien perdonar. Fou aquest dia quan vaig reconèixer el món per allò que aquest és, tot decidint d’acceptar que la seua bondat és, al mateix temps, perniciosa i que els seus crims són sanitosos. Vaig comprendre que hi ha dues veritats, una de les quals no s’ha de dir mai.” (1952)

L’estiu (fragment), Albert Camus, traducció de Lluís Calderer, 1990. Ed. 62

Una representació de l’Associació pels drets dels castellanoparlants a València (el país petit) entra a la ciutat de la justícia per denunciar que són discriminats. Allà, justament, on hi viuen tot de jutges, fiscals, advocats, procuradors, funcionaris, gc’s, i la resta del públic que cada dia passa a demanar almoina, sobre la justícia divina espanyola. Dic justament, perquè allà ningú no parla en valencià ni matant-lo si no vol perdre el cas que porta a la primera de canvi. A mi em va passar no fa gaire, que el meu advocat em va demanar que, si volíem tenir cap oportunitat, malgrat que sabia que sempre parlava en valencià, allà ja hauríem begut oli. M’havia passat feia uns tres anys, que un altre advocat, en un cas diferent, també m’havia advertit que la jutge no tenia gaire sensibilitat per la llengua. Em va passar fa cinc anys, i aquesta vegada que m’havia mantingut ferm, la secretària del jutge, funcionària, va dir que si declarava en valencià, ella no podria prendre les notes (sembla que ella ho havia de fer), però el jutge, en perfecte espanyol, li va dir que jo era en el dret de parlar la llengua dels valencians. Resultat: la secretària va dir que es trobava indisposta, que havia d’anar-se’n, i el judici es va ajornar: dotze anys! Es va ajornar dotze anys, sinyors! Casual o causal?

Però ves que, ara, aquella representació de l’espanyol, va dir que ells se sentien discriminats, incompresos, maltractats, perquè les medecines, perquè les televisions, perquès les misses, perquè els jocs d’informàtica, perquè la premsa de quiosc, perquè els notaris, els registradors de la propietat, els jutjats mateix, o les casernes militars, o les instruccions mecàniques… tot era en espanyol, però ai, ells pensaven que si hi havia una Oficina de drets lingüístics, una de sola a València, això no els deixava dormir, no podien conciliar el repòs, el descans, perquè aquella oficina, ells n’estaven convençuts, podia reclamar que, alguna vegada, una de sola, els documents, o les amenaces o els insults que rebien els valencians si parlaven valencià, quedés enregistrat, no ho sé, en un paper, en un breu de premsa, en un racó de merda oblidat en un cantó d’una ong on un funcionari ho pogués escampar i caure, caure en mans d’un xiquet innocent i fràgil…

Tots els adolescents valencians (el 97%) renuncien a la llengua quan són als seus espais d’oci, però els castellanoparlants se senten discriminats, pobrets. Tots els milions de l’institut cervantes són també contra les altres llengües, malgrat que el paguem la resta, fins i tot els que no som espanyols, però encara no en tenen prou. Vos han òsat mai una multa de tr+ansit en valencià, doncs ni això. Fins i tot si volem vendre taronja a Europa li hem de dir naranja, doncs tampoc. Ells, els discriminats del castellà, necessiten que tanquem l’oficina de la merda lingüística… I sempre n’hi ha un jutge, sempre, fatxenda, xulo, malparit, enamorat dels GAL lingüístics!

I ves que un jutge, com hagueren pogut fer tots els jutges del patró “jutges espanyols de cara al sol” de la ciutat de València, com els adolescents valenciavs que canvien de llengua, són el 97%,, va agafar aquella denúncia i en va fer escarni salomònic: «Tenen raó, vostés, els espanyols i els valencians castellanoparlants esteu discriminats: s’ha acabat el bròquil. O modifiqueu l’oficina de merda lingüística, o vos envie a pastar fang a cagar a la via morta de les llengües males putes, perquè la vostra llengua, valencià o català o com vulguen anomenar-la, és una llengua malaputa!: els jutges, entre més vicis pedòfils (sabeu que van amb menors, no?) no suporten les llengües, ni el coneixement, ni la democràcia. I encara menys les llengües malaputa!

Aquells discriminats refillets de la llengua dominant (és una metàfora), van traure suc de taronja del desert judicial i van enviar a cagar i a la merda els drets dels valencians, una altra vegada més, per acceptar de viure amb els espanyols en modo submissió i vassallatge.

Breu: la desobediència és l’únic camí. Això és, evitar de fer col·laboracionisme amb l’invasor i la seua llengua, que no serà mai la nostra, malgrat que el PSOE dels GAL i Podemos vulguen dir el contrari. Ni a l’escola, ni al cinema, ni al teatre, ni al comerç, ni a la tv, ni als llibres. Ni a la farmàcia, ni als wàters públics ni a les fira no vages. Aquella no serà mai la nostra. L’espanyol no serà mai una llengua lliure o voluntària o una llenua de primera. Mai de la vida.

Tenim una tv raquítica i pocapena, amb totes les altres tv’s catalanes prohibides, contra un centenar de televisions espanyoles subvencionades amb diner públic, més les plataformes espanyolistes tipus movistar, netflix, orange i tutti quanti, dos-cents canals pel cap baix, però encara ells se senten discriminats. Els castellanoparlants. Tots sense execepció. D’una altra manera n’aprendrien, de llengües i de drets humans.

La idiotesa dels valencians que són col·laboradors, que els agrada fer de malparits i llepons, no té perdó ni penitència suficient camí del purgatori o del cel: per això, ara sí que ens toca discriminar l’espanyol.

—Combat, mestres, combat!

Al corral de l’Ateneu de Bétera, el primer dia de desconfinament el vam dedicar als poetes. Hom diria que això era un recurs o una excusa. No. Allò era una lliçó de moralitat, en favor dels drets humans, que és el nostre horitzó mínim camí de la llibertat. Hom pensa que això de la poesia és per uns moments de natalici o per quan l’escola ja no té més idees, fins i tot per penjar-la en els diaris personals al costat d’un dibuix de flors o coentors inútils. No. Si hom no passa per la poesia, amb el sentit Estellesià, potser que no arribe mai a valorar la dignitat humana, i s’aconforme a menjar paella o anar amb amics a la platja, en conèixer la impunitat davant els crims, les violacions i la corrupció, oimés quan tothom accepta amb normalitat que espanya va ordir un grup terrorista, un que en tinguem coneixement, des del mateix govern amb el psoe i els borbons de protagonistes.

Anit vam començar la lliçó de poesia amb Víctor Iñúrria, un home brillant i de vida densa, i uns quants dels seus versos que havia triat per aital obertura per la cultura i el civisme: “la meua llengua, la meua ànima”: no n’hi ha llengües de primera o de segona, només n’hi ha poders, que per raó de la força, imposen sa pròpia llengua, sense respectar uns Drets.

Víctor llegia en català, en anglés —en realitat, el seus versos en anglés els llegí Vicent Partal, que no havia volgut perdre’s l’obertura de l’Ateneu per res, malgrat que ara tindrà compte dels pares i m’ha demanat que no el destorbe gaire. Víctor llegia en rus o basc, o francés, italià…, perquè és un pou de coneixement, a més de poeta sentit i compromés.

Dels versos de les Illes, llegits o cantats, Dídac i Antònia ens va regalar un dels moments extraordinaris…, vam passar als poetes del XIX de Lisboa, o al mateix Lorca (Nuccio Ordine reclamava la seua lluminositat —encara no han demanat perdó els todo por la pàtria, que també significa això, la impunitat contra els poetes) i encara més versos que vam deixar per llegir en un altre moment, en una segona lliçó poètica.

A la taula central hi havia una mostra de llibres i poemaris diversa, des de Maria Ibars a Rodríguez-Castelló, de Patricia Cavalli a Emily Brontë…, de John Keats havíem triat una obra especial, jove (del segle XIX), que qualsevol adolescent de Bétera hauria de saber recitar de memòria, si l’escola no anés tan desorientada, perduda abans i després del confinament (per cert, on eren els mestres d’escola anit?, els professors de literatura i de llengua?, que van desestimar els poetes com qui desestima un entrepà o una poma bíblica? Isabel o el test d’Alfàbrega de John Keats, en versió de Marià Villangòmez. A Bétera potser haguérem dit El cossiol d’alfàbega sense més romanços. Per això, en tenir aquest poema romàntic davant dos joves que, a Bétera, posaríem de festers, si no és que representés un drama, com els valencians desestimen la lectura: “era immensa llur joia, i la felicitat creixia, flor ufanosa que el juny acaronava.

“trià un test, dins el qual el deixà; el va cobrir

de terra vegetal, i hi plantà per damunt

una flairosa alfàbrega, que mullà sempre amb llàgrimes.”

Quan el ritme s’adobava amb els versos de keats, d’Iñúrria o dels altres poetes, Vicent ens va passar en directe la veu de Laura, que volia per totes ser present al corral de l’Ateneu, a Bétera, per participar del versos, de la trobada amb els llibres i els poetes, desconfinats de l’opressió i camí de la cultura i el civisme (l’ateneu feia una hora que havia reobert les portes a la plaça del Mercat, als drets universals, a la llibertat —potser per això la desorientació dels mestres em fa tan de mal, més que tot allò que me’n fa tan, un mal ordit a consciència contra nostre que una majoria s’engul com qui s’empassa un got d’aigua).

De colp, com un miracle cívic que omplia tots els espais i les hores, ens arribava la veu clara, fluïda, entusiasta de Laura Borràs al corral, en directe, i ens llegia dos poetes màxims, Joan Vinyoli i Anna Akhmàtova. Epicur tornava el primer dia de desconfinament, un altre regal que em va aborronar sense vergonya. De l’enregistrament que em va fer Arantxa, sort que l’escola encara té ànimes que no s’han perdut, us deixe els versos de dos gegants, però sobretot, a Bétera, imagineu-vos la veu d’ella:

Són poques les paraules
per a contar la vida.
La mà del temps,
estrenyem-la, però
sense mai retenir-la.
Que els gestos siguin continguts.
Només posar la mà
necessitada amb urgència quieta
sobre una espatlla un moment.
Llavors l’aigua s’atura.

—brindis de Joan Vinyoli, llegit per Laura Borràs

Després, va llegir l’últim brindis d’Anna Akhmàtova, en traducció, va dir, de Mercè-Marçal i Mònica Zgustovà. A mi se me va escapar després del silenci, Oh!, i després el silenci i els aplaudiments en favor de la llibertat: la poesia contra les calaveres!

Brindo per la casa devastada,

pel dolor de la meva vida,

per la solitud en parella

i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,

per la fredor mortal als ulls,

perquè el món és aspre i brutal

i perquè Déu no ens ha salvat.

Vam agrair aquest regal plogut en favor dels poetes, i vam brindar després, al corral, amb cava per la independència i coques del forn de rosegó. Dels altres detalls ja no en parle, perquè l’apunt se’m fa llarg, malgrat que l’emoció continua, i de retruc i agraïment a tota la participació del primer dia de desconfinament, trie aquest versos d’un quadern escolar particular, per orientar l’escola i el seu horitzó, que vaig editar fa tres anys:

—Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

és res de massa fútil per fer-ne cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.

La dona de Lot, Anna Akhmàtova (1889-1996)

«Vinyoli?, Estellés?, Fuster?, Bonet?, el còctel literari és tan d’alta volada que aborrona, sobretot perquè no és impostat ni d’artifici, és el dia a dia, la poesia de primer ordre, des que t’alces, desdejunes i fins que dius bona nit, a dormir.»

Però és clar, els espanyols calavera, entre més els borbons, el TS i el TC (lladres de drets), encara no han demanat perdó per l’assassinat de Lorca, ni per l’assassinat dels mestres, per una persecució que encara dura. Com no voleu que acacen els poetes, qui els llegeix o els escampa com una lliçó diària imprescindible!

Els poetes o els mestres de combat, a espanya són perseguits.

La GC ja ha demanat perdó per l’assassinat del poeta espanyol Garcia Lorca? Per la mort de Miguel Hernàndez? No? Aleshores entendreu perquè hi ha els feixistes al parlament o perquè n’hi ha balcons que ensenyen la bandera calavera, en canvi de ser incapaços de demanar perdó per l’assassinat. Per l’insult o per la violació de drets.

—Si no demanen perdó ni pels poetes espanyols, voldreu que en demanen pels nostres?

Ho diu el rètol a les casernes: “tot per la pàtria”, això vol dir fins i tot la corrupció o l’assassinat dels poetes, o ordir grups terroristes per matar. Tot. A qualsevol preu, en democràcia. O penseu que han tret cap dels rètols d’aquelles casernes durant la dictadura i la transició a la segona dictadura? I Marchena i els seus pistolers amb tot de medalles i escapularis penjant-los del coll i de l’engruna, a qui penseu que faran més paper, als poetes o la GC?

—Només per recordar-nos qui mana, contra la democràcia i contra la llibertat.

Laura Borràs llegint Lorca o Estellés, no us sembla bé? Massa internacional?, ella llegeix en moltes llengües, ves quina enveja!, Shakespeare, Baudelaire, Wolf… Però en política, quan el discurs és culte i sentit, és tan perillós que alça les orelles del llop. Passa també en altres espais, a les universitats, per exemple, que haurien de ser centres de coneixement i investigació i van pel camí de la corrupció política i acadèmica. Ho afirmen professors d’universitat que han estat anys i panys, una vida sencera en aquell catau, que semblen prostíbuls on s’hi han enfeltrit també els corruptes disfressats de coneixement.

Nuccio Ordine, que fa una apologia de l’escola presencial des de la seua estimada Calàbria, ho va deixar escrit en el seu manifest de 2013, en referència a Lorca. Comenta el discurs del poeta a NovaYork, en presentar un altre poeta gran, Pablo Neruda, i en parla de passió: “La poesia requereix iniciació com l’esport, però en la veritable poesia hi ha un perfum, un accent, un tret lluminós que totes les criatures poden percebre”

—Ja us dic jo que Marchena i la seua generació de botifarrons, no poden percebre ni el perfum ni la lluminositat: sobretot perquè els seus encara no han demanat perdó per res:  ni per les bombes a Fuster o Guarner, ni pels crims contra la humanitat comesos per la seua pàtria…

“La imprudència de no llegir els poetes, fins i tot en política, també afecta els catalans, que ara van tan desorientats com la resta del món. Han passat aquells dies d’Octubre que érem visionaris de la llibertat i la tenien a tocar.”

Ordine parla que aquesta passió o bogeria que provoca la poesia seria imprudent no viure-la. I és ací on els Marchena de torn veuen el perill: la passió, la poesia, la llibertat, aquest deler els destorba perquè hi veuen un lideratge que podria descobrir-los tanta incapacitat: la veu ell, el calavera, com la veuen fins i tot els partits catalans, perquè l’ombra que els podria fer la brillantor els frena la seua aspiració immoral: són capaços de renunciar a l’horitzó de llibertat en canvi de les engrunes autonomistes del 155: una autèntica merda seca, tots aquests partits perduts en la boira:

“Ara els catalans naufraguen tristament en la boira,

ara els borbons suren damunt un frau de boira,

ara les porcellanes flotaran en la boira

El renill dels cavalls ofegant-se en la boira

S’esdevindran els xiquets amargs arbres de boira…”

[Estellés i el Coral Romput, amb alguna modificació-corrupció)

Quan hom veu un competidor polític, el converteix en un obstacle a abatre, per això tanta gent sembla que voldria ajudar els calaveres, els calaveres mateix, contra Laura Borràs. Però aquells polítics que hom pensaria que haurien d’ésser en el mateix destí, si aquest és de veritat la llibertat del país, no les engrunes ni les misèries humanes.

Mentrestant que passa tot això contra Laura, contra els presos polítics, contra els joves d’Altsasu, contra els exiliats, contra la llibertat dels valencians, contra el camp valencià, contra el nostre finançament (això per als fillsdeputa del TC és constitucional), contra els músics que els toquen la pera, contra els actors de teatre, contra ma mare, contra mon pare, contra la llengua, contra el preu de la creïlla, n’hi ha que es debaten si la puresa, si la inviolabilitat, si la màcula, si la virginitat, si l’honradesa infinita, si la, si la, si, si…

Ara anirà Simone Signoret per la boira.

Ara estaran xopant-se de boira els empedrats

de París i les lloses del Pati de Sant Roc,

i les torres de Hamlet, els versos de Rimbaud…

[Ara sí, Estellés sense corrompre’l]

«Fa temps que vaig dir que podria ser la primera presidenta de la república catalana. Però el Regne calavera també ho va sospitar, i va ordir l’opereta judicial contra Laura Borràs.»

Un colp vaig presentar-la a valència davant els mestres, en unes jornades de formació organitzades per AKOE. Era una experta en literatura, en llengües, de discurs fluïd, apassionat i intens. Vam trobar-nos en alguna activitat més, amb l’excusa de la literatura, un homenatge poètic a Vinyoli, al Centre Octubre, amb els alumnes de l’escola, amb xerrades sobre la lectura i com podíem fer els mestres per millorar la lectura del país.

Després me’n vaig allunyar. Perquè el seu discurs, que continuava apassionat i intens, es repetia i no m’aportava gaire novetats, més enllà de la tecnologia. Jo preferia aleshores els clàssics, l’alta literatura, els llibres, i sobretot saber contagiar la passió per la lectura; els booktrailers m’interessaven poc, malgrat que a l’escola feia anys que n’havíem fet, sense saber aleshores que es deien d’aqueixa manera.

Amb tot, Laura Borràs era un referent, jove, de presència, molt formada, que arrossegava un públic fidel, capaç de somoure l’auditori o emocionar-lo amb uns versos. Amb aquella capacitat i domini de llengües, va ser convidada a milers de presentacions, animacions, i finalment va ser triada per a la Institució de les Lletres. Cal aprofitar tant com puguem la gent que ho val i ho mereix i és capaç de renovellar les institucions. Però jo ja havia deixat de seguir-la, perquè jo en mantenia en la lectura, en els primers lectors, sobretot en la lectura de primària dels primers cursos, quan han de començar a descobrir la passió d’un text, els xiquets. És on rau la clau, si volem elevar el nivell lector i de cultura del nostre país: els ho dic als alumnes, cada dia, fins i tot a través de les pantalles, no només heu d’aprendre a llegir bé per vosaltres, ho heu de fer per elevar l’índex lector dels valencians a la categoria dels finlandesos (un altre dia us parlaré de Roy Andersson i els seus finlandesos).

Però quan Laura Borràs va entrar en política, m’hi vaig alegrar molt. Moltíssim. Hi era feta per això, no perquè considerés que fóra un animal polític, a la manera clàssica dels polítics avorrits, que hi xuplen tota la vida d’aquella manera de viure, paràsita. Justament perquè podia afegir-hi passió, vitalitat, discurs, riquesa verbal, i un nivell culte i literari a la política que escasseja molt. Fou aleshores que ho vaig dir: davant la situació de repressió espanyola, de presos polítics i exiliats, on una majoria dels equips polítics més capacitats que havíem tingut mai, eren castigats pels calaveres del TS i del TC, justament perquè eren cultes, preparats, i sobretot demòcrates, la incorporació de Laura Borràs era un encert i un aconseguiment. En aquell moment, i en aquest, la política guanyava a la cultura, però la necessitat davant l’acaçament espanyol ho requeria.

Aleshores ho vaig dir, mentre no tinguem llibertat, i tornen els homes i les dones que són perseguits, Laura Borràs pot ser una bona presidenta per Catalunya. Discurs, entusiasme, vitalitat, llengües, cultura, formació…, fotre, li havíem trobat la tapadora al perol polític que ara representa que és tot aquell bull.

El regne de les calaveres va posar la maquinària en funcionament per dirigir l’acaçament contra ella, i els catalans hi van caure de cap: els puristes, els inútils, els incapaços, els polítics clàssics, els de casa nostra, van traure la vanitat i van témer que ella els faria massa ombra, els empetitiria, física i mental, i calia fer el paperot d’ajudar els criminals del TS amb tot de declaracions i manifestos sobre la immaculada concepció: en política, i a l’esquerra (també a la catalana) n’hi ha tot de maedéus i beats que no es pot aguantar (l’amic Rafa Arnal ja em perdonarà, però n’hi ha més rosaris i estampetes amagats a ERC que al vaticà).

Sí, no sé si fa un any, o dos, o tres que ho vaig dir, que és una dona forta que faria de presidenta i elevaria la cultura del país a una de les divisions europees i internacionals. A espanya no n’hi ha cap amb tanta capacitat, ni home ni dona; ni a València, ni potser a Catalunya, que ara siga lliure… Imagineu obrir el parlament, una sessió de govern o de consellers, recitant Vinyoli, Verdaguer, Fuster o Estellés… Perquè damunt ella també té aquesta dimensió de país!

[continuarà]

Del llibre “jutges per l’orgasme” ara el capítol “jutges botifarrons”. També es podria llegir “Si és jutge, és botifarró”, a la manera com els joves del poble, en els anys cinquanta, feien colla i també es posaven noms: la colla del vidre, bevedors; la colla de l’atavó, festívols; la colla de la M, mudaors… Aquests, fins i tot, tenien cançó pròpia i una manera de vestir després de la faena al camp… Totes les colles es posaven nom per tal de significar-se o per identificar-se d’unes altres colles.

La tia Fina la Carassa, dels botifarrons en deia “hermanos”, però dels jutges, en aquell temps de franquisme pudent i assassí, no sé si en parlaven gaire, les dones al carrer. A la carnisseria, no. Mon pare, que també tenia un ascendent franquista, de família treballadora però beata, els feia boníssims, els botifarrons! Tan bons, que valien per menjar-se’ls crus, quan s’havien assecat una mica. Per esmorzar, els tallàvem a trossos i els punjàvem d’un plateret com si fos una exquisitesa. Dels jutges, en canvi, pel ridícul i la vergonya que ens fan passar, ara mateix també en direm botifarrons, amb el pitjor dels sentits. A casa, els botifarrons els fèiem de carn, i potser que sí, que era una manera de fer embotit fàcil i senzill, malgrat que calia bullir les cones i picar la cansalada, afegir la sang de bou ben filtrada i remenada perquè no quallés, i portar-los a la caldera que hi havia encesa feia una hora al corral. Mon pare hi afegia més coses, per guanyar gust, una mena de bales marronoses que ratllàvem amb un ratllador especial que mai no s’havia de rentar, perquè no perdés aquella aroma d’espècie tan singular.

Els botifarrons de què parlem avui són uns altres de pitjor gust i d’una mala fel increïble. Són homes presumits, fatxendes de la moral feixista, de capacitat limitada malgrat que es pensen sabuts, perquè han arribat dalt de tot del comandament judicial pels mèrits franquistes heretats de pares a fills. La dictadura espanyola del 1939,i les seues famílies corruptes els han injectat el virus contra la democràcia. Per ells, la democràcia és un excés grec capaç de discutir-los si valdrien per vendre melons en una societat normal, no caldria que fos profundament democràtica. Pel que fa a drets universals, aprovats gairebé deu anys després que els seus pares agafaren el poder per les armes i mataren tot de mestres, poetes o metges, no en volen saber res: l’ONU, per ells, és un club de fillsdeputa, capaços de drets universals o coses pitjors. El dret internacional als botifarrons? Caaa, no els serveix ni de betum per a les sabates amb les quals, ells, aixafen lleis, joves o sospitosos independentistes: si hom s’assembla a un dissident de la seua espanya feixista, li cercaran la ruïna individual i col·lectiva. En canvi, faran de perdonavides dels autèntics criminals.

Els jutges botifarrons inflen i s’estarrufen al costat de la cort, a cura de militars, policia i gc, però no aguanten un viatge de tres dies Pirineus enllà. El dret internacional, quan són fora del corral espanyol, els toca el budell, i Amnistia Internacional, per aquests botifarrons hermanos, és una banda de trompetetes que no saben que ells, els jutges suprems, han sigut triats per al destí més gros especialment més sofisticat: caiguts per la merda i la gràcia del déu tipus “cardenal canyizares”, no tenen ni sola a les sabates, no els en cal: cap mortal no els fa ombra ni els xupla el cigar.

La caldera bull, hi ha tot de rastres de botifarrons lligats amb uns llacets de fil d’embotir enganxats a canyetes ennegrides, cremades, que han bullit qui sap quants milers de vegades. En un costat, pengen uns altres rastres que gotegen encara tendres, bullits, damunt les lloses del corral, a tocar de la caldera. Espai no te taques, xa!

Un jutge botifarró és capaç de dir: els valencians?, els jutges vos podríem ofegar fins que ens llepareu els ous! (no penseu que no n’hi ha traca d’ous enmig d’aquest poder corrupte)

No fa quinze dies ja ho va avançar una ministra del psoe, que va aplanar el camí dels jutges botifarró: els valencians?, ja podeu treballar més, en comptes demanar finançament just. Només li faltava de dir, a la lideresa del “psoe del gal”: encara com vos deixem respirar, mamons de la comunitat!

Els ministres botifarró, els jutges botifarró, el psoe botifarró, els partits espanyols botifarró… Aquell menistre del pp, animal margalló, també va avançar-se a la notícia dels atemptats de la Rambla: a l’agost passaran coses. I ja ho crec que en van passar. I encara cueja, el silenci còmplice dels terroristes espanyols al govern i al clavegueram. I també van avançar que havien desfet el sistema sanitari. I també van avançar-nos que són una ruïna de gestió; com avancen que l’única manera que entenen a espanya de debat és la violència, l’amenaça, el crim…, i la caldera va fent el bull de tots els botifarrons que decideixen, o pensen que decideixen, la llengua que parlarem, la bandera que penjarem, o l’escola que farem…

—Combat, mestres, i desobediència màxima contra aquella desferra humana que representen aitals botifarrons.

“El Suprem obliga el País Valencià i Catalunya a comunicar-se exclusivament en castellà” Vilaweb juny del 2020

He posar el titular i la data per comprovar que som al s. XXI. Que encara som sota el jou dels jutges espanyols, que són com una mena de paramilitars contra la democràcia. Però una majoria de valencians no ho saben, no ho volen veure, que som governats per rucs que amb el cabestre van robant i decidint, si als valencians ens sobren els diners (per tant com ens roben) o si els valencians tenim dret o no a parlar en valencià (és com robar-nos la llengua dels pares). Segons el TS (amb totes les lletres tribunal suprem oh), els valencians no tenim dret a comunicar-nos en valencià.

Jo començaré així la classe telemàtica, demà, potser que la penúltima, dient als alumnes de quart de primària a mans de quines calaveres som amb el govern d’espanya, els seus jutges, la seua gc o tota la cort de lladres i puteros que són els borbons i aquelles figues. Els mestres ho haurien d’escampar cada dia, si foren honestos i deixebles mereixedors de Freinet  o Montessori.

—Quan el fexisme campa lliure, l’escola no pot ser en silenci ni en temps de confinament.

Segons el TS, que ells en diuen Tribunal Suprem [superior a tots els altres], és prohibit de parlar en valencià si la cosa es posa seriosa, per exemple, si has de parlar amb algú de Tortosa o de Vinaròs. No digues res, si has d’escriure una carta a Ulldecona, on els magatzems Sant Alfonso tenen taronges valencianes de primera: els jutges ens diran com ens parlarem els valencians, els catalans o els illencs. Ells, que són del pèl de la taràntula.

—Xe, neu a cagar a la via, moniatos!

On arribarà el ridícul dels jutges?, qui els prepara, tan ineptes?, com poden arribar a fer de jutges, tants idiotes? Quin sistema ha organitzat espanya perquè el subrealisme més inútil, incapaç i ruc, puga decidir d’aqueixa manera sobre un poble?

—espana no té remei, malgrat que mònica voldria festejar-hi, o baldoví, o fins i tot marçà…, qualsevol que vulga treure res de trellat amb aquells colpistes, inútils i malafels, perd el temps i ens el fa perdre.

Aquesta és una prova més, una altra, que ens indica un altre colp que, els valencians, no som com ells, no som de la seua pell, ni de la seua baixesa. Ni ganes tampoc. Com diria Enric Valor, breu: els valencians no som espanyols, encara que molts valencians no ho vulguen ni sentir. Perquè d’una altra manera, ells, aquells idiotes del suprem, no ens tractarien com un drap, ni com un fregall, ni s’atrevirien a dir-nos que la llengua dels nostres pares no serveix per a comunicar-nos.

Només un idiota o un fill de puta, tria cara o creu, fóra capaç de dir una rucada tan grossa. O són els més incapaços de l’univers o són feixistes purs i durs i haurien de ser al carrer, per tanta incapacitat. Ara. la indecència judicial no té fre ni límit. La indecència judicial espanyola és de primer ordre mundial. A lectors, a cultes, a intel·ligents, a respectuosos dels drets, no. Ni pensar-ho. Ara, a indecents, als jutges espanyols no els guanya ningú.

Però són suprems. Porten un collar de medalles, de banderes, els posen corones, els premien com més grossa la fan. Perquè els jutges “espanyols” són suprems: però si com diu el diccionari, només n’hi ha un ésser suprem, que és Déu, potser que el món vaja equivocat, o l’església, o el papa, o la bíblia. Perquè de suprems, els jutges espanyols ho són tots. Són per damunt del bé, per damunt de la democràcia, i no us penseu que no fan miracles, no: d’una altra manera no serien al carrer els criminals aznar, gonzalez, rajoy, iceta o sanchez, camps i la resta d’escapularis (afegiu tants borbons com us càpien al bombo de la rentadora) que van ordir i conxorxar que el femer més gros del s. XX i XXI fóra aquell estat espanyol en caiguda lliure.

Post1: iiieee, llauraors de la cooperativa, quan pegueu cap al camp amb els turbos, podíeu pegar una passada pels balconets on pengen les estanqueres com a vergonya “suprema” del pitjor estat de la història de l’univers.

Post2: els majorals i la resta d’escapularis, com que no n’hi haurà festa, per entretenir-nos els dies, podíeu entrenar a comunicar-nos en la llengua de signes, a veure si d’aqueixa manera enganyem els suprems de la fava.

Com més merda caguen, els jutges, més diarrera escampa l’estat.

Els jutges espanyols són de cacera. Amb l’escopeta, el sarró i els xiulets reproductors de cada peça que volen al menjador de casa. És el nivell al qual arriben, els feixistes, que ara fan de jutges de part, ara mateix són l’índex feixista més elevat d’aquesta corporació que va dinamitant la vida política aspanyola. Si a l’edat mitjana, la inquisició feixista va acaçar bruixes, o dones que ells en deien bruixes, ara acaça demòcrates, sobretot si són catalans, o joves, si són bascos o són catalans, o són joves dels que se solidaritzen amb qüestions democràtiques. O fins i tot activistes culturals, o qualsevol que vulga posar en qüestió qui són i que representen.

La llista d’allò que cacen és ampla, i els jutges tiren a matar. Si no ets feixista disparem, si fa no fa, sembla que diuen, amb tots els arguments de la llei espanyola, que ja interpreten com els passa pels ous. Ara fan i desfan que semblen una colla d’aclaridors de taronges lanes, o nàvels o xirlers: traien el xerric i ja fan rodar caps: presidents de govern, consellers, diputats, tant se val que hagen sigut elegits en democràcia, en votacions populars o encara no hagen nascut: ells trauen les proves que ha preparat el clavegueram, la gc, la policia aigüera i ja tenen el sainet judicial. En canvi, de tota aquella criminalitat ordida durant anys i anys de corrupció de partits i màfies, ja van deixant anar l’accelerador, alcen el peu i tots a casa els brugal i els feixistes violadors, i els assassins, si roben o maten per espanya una, lliures cap a casa, o premiats amb medalla, de qualsevol tema en faran un crim propi i s’acarnissaran en benefici propi i del feixisme. Ells, els jutges, decideixen parlaments, presidents de govern o qui dispara a qui. Així que són per damunt de la voluntat popular, de l’antiga Grècia o d’Homer, són per damunt la democràcia i del dret internacional. Perquè res ni ningú no tindrà arguments davant la casat dels intocables, ara jutges, ara borbons, ara fills de puta. Ningú no els pararà els peus, perquè darrere seu hi ha les armes, els militars, la gc, els retors, els borbons, i la corrupció d’aigüera, que és l’espanya profunda que han bastit durant anys els franquistes, el psoe, ara podem, els mitjans i qualsevol que s’apunta a traure banderetes als balcons per alliçonar el món: el feixisme és ací, no se n’ha anat mai, i ja podeu començar a pensar a per qui vindran avui.

—El combat ha d’ésser des de qualsevol àmbit, des de l’escola, la sanitat, el camp, l’estiu, el confinament, si volem vèncer el podrimer i tornar al viure dels drets universals que va representa mereixem, malgrat els jutges espanyols i les seues escopetes.

Una trobada de lectors valencians amb el director de Vilaweb, Vicent Partal, que explica el present i el futur del diari electrònic més important del país. Un referent sens dubte. De rigor i informació. De combat. Ara el repte és convertir-lo, segons el seu director, en un diari referent a Europa, si no l’és ja. El millor sens dubte en català ja l’és, en fer un periodisme sobri, valent, d’una qualitat excelsa, però sens oblidar el combat. Hom pot entendre la informació, en l’espai que vivim (local o europeu) sense el combat necessari per sobreviure? O l’escola? O la sanitat? O la cultura? O l’oci?

Diu Vicent Partal que tenim una part del país que és un desastre monumental. Per si voleu parar el colp i evitar d’arrencar-vos els cabells, seguidament afig que el desastre és com a la resta del món, si fa no fa. Ai, què se n’ha fet d’aquell viure il·lusionant del 2017, catalans!, que una part del país era l’espill del gran horitzó mundial més esperançador i entusiasta!

Però no desespereu, va: Vicent Partal també diu que tenim una part del món, el propi i l’universal, que fa goig. Ara mateix, què seríem sense el gran esforç de la gent de la sanitat! Sí, la gent de la sanitat ha passat per davant de la gent de l’educació, i ens ha regalat una lliçó de vida i de coratge. De combat!

(els mestres, en canvi…)

Vicent també  ha parlat de diversos models de diaris, The Gardian, The New York Times, l’Stampa de Torí, i del model de periodisme d’Albert Camús, que tant li agrada. Entre més lectors que s’hi havien connectat en aquesta assemblea n’hi havia d’Alacant, Paterna, l’Olleria, Bétera, València… Com que no els coneixia tots, no puc afegir més topònims majors… Hom ha parlat de la covid-19, de com els equips de metges i infermers han representat el millor del nostre país, malgrat el govern espanyol i els seus militarots, i com sembla que tots plegats ja han oblidat tan fàcilment l’esforç i la dedicació de tanta gent com s’ha jugat la vida, o l’ha perduda, senzillament. Hem parlat de política, del colp d’estat que va començar el 2017 contra Catalunya i continua ara mateix des de la borbonia, els jutjats, els mitjans espanyols, la gc, i una part del mateix govern espanyol, amb totes les calaveres, policies patriòtiques, clavegueram i xafarranxo de casernes i no sé quants caus de rates més.

Premsa, informació, confinament, sanitat, economia, política, opinadors, periodistes, un debat entre el director i els lectors obert i democràtic, per educar en la independència i en el combat. A veure si els mestres ens espavilem, i deixem de collir cireres per fer-les passar d’arracades.