Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: ElRegnedelesCalaveres

Per què no llegim? (15)

0

El feixisme sempre ha estat en contra de la lectura. Contra el coneixement, però sobretot contra la lectura. Espanya ha obstaculitzat sempre aprendre de llegir. És una broma, pensareu, però no és una broma, ni una ironia, ni un acudit fàcil.

Només caldria veure els avenços en lectura dels últims quaranta anys i fer dues sumes. El resultat és que encara som a la cua lectora d’Europa, com som a la cua en qualitat democràtica. I l’una cosa és proporcional a l’altra. L’índex de lectura d’un país es correspon amb l’índex en qualitat democràtica. Això tampoc no és cap broma, i el preu més alt que paguem, anys i anys i anys.

Ara ja s’entendrà el baix nivell lector dels valencians, per exemple. O l’escassa representació valencianista arreu: mentre siguem lligats i de genolls de l’economia espanyola, de la cultura espanyola, de l’amenaça espanyola… I per garantir l’escàs nivell lector valencià, hi ha els jutjats (no rieu!). L’assetjament continua. Ho explicaré.

Cap jutjat valencià, cap ni un, no admet que l’ús del valencià siga una normalitat. Malgrat la llei, l’estatut (una gràcia divina i serenguina) i els anys d’escola, si tu proves d’expresar-te en valencià davant un jutge ja saps quin serà el resultat del plet: pagaràs dues vegades el brou i tres vegades la tassa amb el qual te l’hauràs begut.

Hom només caldria que fes una ullada als aplecs feixistes dels últims anys, tolerats, pagats i vestits per diner públic i privat, i veure si aquelles cares i carasses, són de Tolstoi, de Balzac o d’Estellés, en les preferències lectores. No vull dir que cap d’ells no puga haver fet alguna cosa més —fins i tot els seus ideòlegs—, però el resultat final no depassarà una prova mínima lectora de les bestieses bèliques del tebeo dels anys seixanta.

I encara una part dels nivells lectors espanyols, diguem-ne comprensius amb la borbonia, són d’aquell nivell ranci i caspós dels planeta: manufactures llibres com rajoles, o pintes per a gos, o refrescos sense alcohol. De colp, passa com en aquell encontre dels rucs i els llibres, que diria Roald Dahl, tant se val que proves a simular que el teu origen és el mono, aquesta vegada és perquè t’assembles al dibuixet de l’ampolla d’anís, potser que a l’anís. Poca cosa més.

Per resoldre el forat negre lector d’aquell estat policial, hom ha fet cent mil campanyes per demostrar al món que som una democràcia plena, l’estat i els ciutadans súbdits a les porres que obrin els caps. Aleshores, com anuncien tots els mitjans, les tertúlies, les tvs, i tants lectors com coordinen aquells engendros de periodisme, resolen que caldria obligar tothom a passar per l’adreçador: obliguem-los a llegir fins que la quota lectora d’espanya siga de nivell europeu.

No pensen que sense les condicions de llibertat, de dignitat de valors humans necessaris, la lectura no passa la primera de les revalides. No hi ha vies fàcils al cel lector, estimats, i les pistoles, les bales de foam, les porres grosses, o la tortura fins a la mort, no aconsegueixen sinó més violència, més agressió, més feixisme. Però el nivell lector continua a la cua. Els espanyols fa gairebé cinquanta anys que no ho han sabut adobar. Ves si no ens esperarem uns altres cinquanta.

Com deia Gianni Rodari, els polítics espanyols prediquen, i el món fa el seu camí.

 

 

 

Els goril·les del psoe i del 15M

0

La por que ha perdut catalunya l’ha guanyada espanya.

El psoe ha obert la veda a caçar joves. Ha ordit una solta policial digna de les millors dictadures: franco, videla, pinotxet… Ara sanchez, que representa l’espanya una, església, militars, casernes, gc, jutges, és el gran salvador espanyol que aplega anys i anys de dictadures.

Els psoes “el padrí” i els escolans (iceta, illa, zaragoza, mata, sanchez, àbalos, calvo, marlaska…). Els d’espanya i els de provincies, justifiquen els governadors. Violència i sang.

Són caps del psoe, amb edats que hom sospita si han treballat mai o només que s’hi han dedicat a viure del pessebre.

Plegats, tots els caps, després d’anys de regals i mamàncies, han convertit els goril·les del franquisme en goril·les de tot temps, perquè per ells res no ha canviat de l’un segle a l’altre, d’ençà de Galil·leu a Hawkings, de fraga a sanchez: goril·les.

—Els goril·les defenseu la corrupció i els borbons, els lladres i els malparits, els retors i els militars.

—Eixiu a pegar, a traure ulls.

No saben organitzar una vaccinació col·lectiva, però per traure ulls sempre n’hi ha recursos.

Experiència i habilitat. Germans del braç en alt.

Seixanta anys abans, o setanta, hom semblava que tenia més justificat córrer davant els grissos. Però el psoe ha inventat una violència nova per al segle XXI de tècnica vella: pegar contra els drets universals en nom de la unió europea. Això és, una violència justificada per homes d’universitat, amb amrricana i corbata de seda, emparats per totes les TVs, incloent-hi les autonòmiques i les regionals.

Aquests policies del psoe fan una sang més tova, més dolça. És una sang més humana, amb blaus de podemos i arraps de centres de salut socialista-modernista.

—Els mestres sou uns fillsdeputa, diuen, si expliquen la realitat que ha ordit el psoe contra els joves durant els últims trenta anys. La ruïna de dues generacions. De tres generacions.

Hom pensaria que Catalunya ha votat independència, per tercera vegada, i el psoe ha de venjar la vergonya amb tots els goril·les del segle XX i del segle XXI. Els grisos i els blaus i els negres, els de la brimo, els del cos nachional, els municipals i la gc.

Espanya ix a repartir foc, ha decidit encendre els carrers, i aplica tècniques militars, acaça els joves, els mata els somnis, els provoca el vòmit, escampa la por d’un règim que mor i es mor.

—Per què?, per què? —ens demanem.

És el filldeputimse dels ministres, dels governadors, de les clavegueres d’un estat feixista coordinat per incapaços. Aquests incapaços són molt bons fent de lladregots i de delinqüents. Però pitjor que res, són incapaços.

Ens deixen morir a centenars, als valencians, però trauen els goril·les.

Els joves no tenen cap futur, però trauen els goril·les i ens ensenyen les dents de l’agressió. Del que seran capaços.

Als joves, els han robat l’esperança, la feina, l’horitzó, però els tracten de criminals. De rates, de puces, amb una indecència pròpia made in espanya.

És l’odi. Odi als joves.

—Per què? Per què els joves ho han perdut tot, o gairebé tot. I no tenen por. No tenen por dels delinqüents. Els ministres, els retors, els goril·les. Els borbons.

En pocs anys, tots els diners a cabassades que havia enviat Europa, els polítics espanyols i els administradors de la finca se’ls han ficat pel nas, pel cul, o els han amagat en paradisos, o en mans de bancs, de florentinos o marchenes o militars…

En canvi que els joves feren de graduats, màsters, llicenciatures, fps de nivell, els han enviat al gueto de les pizzeries, als supers, al purgatori… A repartir menges i paquets durant hores en canvi de jornals de duro.

Ens han robat les pensions, els recursos, les idees i els vaccins. Per això la fallida la vesteixen, la disfressen…

Anys enrere van empresonar demòcrates capacitats, una altra intel·ligència política, imitant aquell pla franquista de matar els mestres i liquidar l’escola. Tres anys després, o quatre o cinc, no poden.

Ni el psoe ni podemos poden amagar tanta incapacitat, el pitjor deute, la fallida tècnica, la torpesa vital, per això els cal la violència més extrema… I buidar l’ànima dels joves.

Potser que encara no han tret prou ulls, o no hagen robat prou, o no tinguen prou culpables, o prou presons, ells faran perquè els goril·les els tapen. Els goril·les per davant!

Mancances i desencerts…

Que no arribe que ells mateix no calen foc a esglésies, presons, casernes, palaus o seus de partits.

Per emblanquir el feixisme i culpar els joves.

Contra els joves, fillsdeputa.

Catalunya, independència: de nou, a un pam!

2

A cada elecció manipulada per espanya, catalunya treu esperit i tomba aquella estaca. A la tercera rompuda, amb major criteri ha defensat l’independentisme, i ves que el tenia difícil, avui, costera amunt, el repte. Però la gent no falla, davant espanya.

Els espanyols i la seu amenaça, han aconseguit, això és veritat, que Puigdemont no siga al capdamunt de tot, a l’autonomia; però ho és a Europa, sense defallir, i ja podeu pensar que va fent un paper, amb aquell equip rocós de la Ponsatí, el Puig i el Comín, que fan democràcia fins i tot on no la hi ha, al mateix parlament europeu, malgrat el parlament europeu.

Totes les televisions espanyoles a catalunya havien fet campanya contra Junts, jutges, militars, retors, tothom anava contra Junts o fins i tot alenaven a demanar el vot per Esquerra. El pla incloïa impedir el vot de l’estranger (no és nou), complicar-lo tan que al s. XXI hom pensaria que en aquest estat la llum és de 120; han negat el vot a milers de residents a catalunya, només perquè els neguen els drets, d’acollir-los com cal; han portat tot de militars i policies a votar, han provocat aquell partit postconvergència o els han tret drets electorals per qüestions d’una JEC que és un cau feixista, tot plegat una planificació de campanya arbitrària i unionista per enfonsar catalunya, només perquè no volen saber que aquest és un altre país, que només les pistoles l’obliguen a l’obediència.

Però ni això no ha impedit que l’independentisme tornés a guanyar, amb una diferència d’escons més ampla.

Però, com va piular un dels savis de la xarxa, potser que hem perdut en independència a curt termini, i és això que volen destacar els espanyols, que el MH Carles Puigdemont no ha guanyat. Ni en vost ni en escons. I una part de raó tenen, una part, en valors absoluts. Tenint en compte la bateria de mitjans a la contra, l’exèrcit d’èvoles, intermedios o faqs contra Junts, contra el MH Torra i amb tota la inversió clavegueram en favor d’Illa [l’efecte Illa quina meravilla]…, i ja sabran ells quantes coses més. Encara així, com diu la premsa internacional i la poca de pròpia que ens queda lliure, catalunya torna a guanyar, en favor de la independència, contra un estat que representa l’antítesi de la democràcia i els drets humans. A cada elecció, catalunya planta cara a la repressió espanyola, i la resta d’observadors i de mortals normals respirem amb esperança.

A veure si aprenem a defensar-nos, valencians, de lladres, polítics i militars que ens amenacen cada dia, l’economia i la vida. Per molts anys, catalunya.

La mancomunitat, la comunitat, els regants, els colombaires, el llevant…

0

Ahir recordava un quadern de pedagogia que editava la Mancomunitat de Catalunya el 1922, el Butlletí dels Mestres. A uns dies de saber si aqueixa figura administrativa continuarà, “mancomunitat”, lligada al cordó espanyol o a la corda que l’ofega, cent anys després. Això és, si mantenim una violència crua i puracontra la pedagogia, al nord i al sud, submissa als capricis de jutges retors i militars, o ens convertim en esperits lliures en favor de la pedagogia. Els valencians també tenim aqueixa corda que ofega al coll, que des d’espanya collen segons el grau que ells decideixen cada dia que els pega per la seua mandarina.

En el número 3 del quadern Butlletí de mestres, hom encarrega al Consell d’Instrucció Pública la redacció dels programes per a l’ensenyament primari, que conclou: “Necessitem no programes tancats, detallats, amb punts i lliçons numerats i classificats, sinó indicació de mètodes i, en tot cas, de contingut molt obert.” Vaja, cent anys enrere, el contrari del que prediquen encara a espanya els escapularis del psoe, podemos, pp o tot d’escolans i coronels.

[…]

“Cal recordar  que tenim una llei des de mitjan segle passat (XIX), que durant aquest mig segle la posició del món ha sofert una transformació profunda i nosaltres som on érem aleshores!” Butlletí de Mestres, Barcelona, 31 de gener de 1922

I no sembla que la cosa varie gaire, no?

Al final de cada butlletí trobareu una proposta de lectura per a mestres, sobretot, amb els consells perquè les lectures puguen tenir una aplicació pràctica a l’escola. Entre més consells, hi trobem que la lectura dels mestres és part fonamental de la seua formació si vol atendre amb criteri els alumnes. N’hi ha més propostes de lectura, entre més, una del mestre suís Adolf Ferrière contra les rutines avorrides. Ferrière és l’iniciador del Moviment de l’Escola Nova i va redactar els trenta principis que calia respectar si hom volia ser mereixedor d’aital privilegi contra l’escola tradicional.

Hi ha altres noms d’interés que presenten experiències pedagògiques d’arreu del món. Fins i tot apunten un cicle de conferències a Castelló, organitzades per l’Assemblea de la federació de mestres de llevant (aaahhhh, la ferida!).

 

 

Contra l’escola centralista

0

“El butlletí dels mestres”, suplement pedagògic de la revista Quaderns d’estudi de la mancomunitat de catalunya de 15 de febrer de 1922, dilluns farà 99 anys, en el seu número 4 i després d’unes converses pedagògiques i les teories d’Emili Boutroux, recomana als mestres joves que llegesquen “l’aurífic” volum Questions de Moral i d’Educació, sobretot perquè conté, diu el butlletí, els bellíssims assaigs sobre Lectura en veu alta…

En un altre moment del Quadernet presenten com es fa un dictat per a xiquets de nous anys, a partir d’una fàula de La Fontaine, La llebre i la tortuga, i com s’ha de preparar abans aquest dictat perquè siga profitós i escriure no esdevinga quelcom d’inútil.

«Rien ne sert de courir, il faut partir a point: Le lièvre et la tortue en sont un tèmoignage.»

La lliçó d’ortografia propiament dita acaba dient: la mestra corregix els treballs a la vesprada. Les faltes de gramàtica les ha d’explicar l’alumne. Les paraules corrents mal grafiades seran escrites tres voltes abans de començar els treballs del dia següent.

Cap al final del quadernet hi ha les notícies breus:

—La revista gallega A nosa terra publica un article sota el títol Da Inferioridade do enseño centralista, on s’analitzen les causes d’inferioritat en l’ensenyament a espanya: considera la més fonamental  la centralització, que negligeix  els factors de lloc, temps, història, raça (!), terra i costums… essencials en tota organització docent i en tota recerca i producció científiques.

Cent anys, i encara si patim el mateix tumor, de submissió a la idiotesa i al lladocini cultural i econòmic.

Expanya i el levante català

0

Els jutges espanyols ja no saben com ridiculitzar catalunya, com fan cada dia amb valència, les seues institucions, el parlament, el govern o la llengua. Si fa no fa, ja tracten aquelles quatre províncies de res com si fos una valència qualsevol, de segona, un altre tros del levante espanyol, terme amb el qual sempre ens avergonyeixen, des d’espanya.La misèria d’espanya és morir matant, caiga qui caiga, i el règim bé que continua disparant contra la democràcia.

Els jutges espanyols van decidir sobre el parlament català, sobre el seu president, contra la llibertat de decidir o d’expressar-se, van enviar la violència personificada, la policia, la gc, l’agressió… I ara que el govern català ja havia acotat el cap, s’havia agenollat i demanat pregària, fins i tot ghavia fet fora el president per una pancarta i proposava eleccions provincials, doncs ara els jutges espanyols cavalquen de nou, cada dia, contra tot i contra tots: com ara decideixen o no, que no ho sabem, sobre les eleccions regionals catalanes, que no valdran un pet, si ells no volen, que potser deixaran que els catalans voten en febrer, malgrat que preferirien que es contagiaren, o es muigueren a grapats, dos milions o més de catalans, fins i tot ficant la papereta en aqueixa caixa de morts regionals que espanya els ha parat com una trampa, com als valencians, que també necessiten el seu permís, el d’espanya i els seus jutges, si és que volem decidir si ens confinem, si cal tancar-nos a casa a les nou, a les vuit, o a l’hora d’esmorzar.

Serà quan els passe per la figa a les calaveres, fiscals o jutges, que els valencians alçarem un pam de terra, si alçarem polseguera o cua, i ens ficarem la taronga en el cul o a la boca. I direm, com cantava Ovidi, sí senyor, lo que mane el senyor, que sí senyor.

Els jutges espanyols i els governs espanyols són la santíssima, un nou tres en un, el jabato, roberto i pedrin, que ja poden enviar-los denúncies Europa o l’ONU, sobre el terrorisme, les tortures o els morts; els la bufa què diu el món, sobretot el món democràtic, i  ja ballen de goig si els números de morts valencians depassen la decència o l’angoixa. A la València provincial, la del levante, de decència li’n queda poca o gens.

Ells, els espanyols, els jutges, el psoe, podem i la resta del tiro-liro, troben bé gastar-se milions, milers de milions de fet, en tancs, en guàrdi civil o en borbons, en empreses íbex, en màquines llevadores de neu, que rebenten els valencians per fillsdeputa, si no tenen diners per atendre malalts, o no tenen collons per tenir prou metges, o infermers o respiradors: cent anys robant-nos, amb l’aigua al coll i el camp abandonat, inútils, però ells prou que poden disposar: ells, les dones, les amants, les putes, els fills, els fillsdeputa, els cunyats, per a ells tot de recursos, que ens roben a través de la llum, o a través del gas o de la merda de pandèmia feixista que ens governa… I vinga paradisos fiscals i judicials!

I catalunya farà bondat, la regió del principat dirà sí, sí a tot el que diga espanya: el feixisme, el judicial i el polític, posarà les caixes dels morts, i catalogne i tv3 i el comte “godon” i “la vanguar”pararan la galta, l’altra, i se’n dirà finalment el levante nou, com el camp nou, i qui vulga moniato que se’l plante, però de levante.

 

iiie, malparits, ja heu llegit l’editorial avui de vicent partal, no?

 

Per què no llegim? (8)

0

Sobre el manifest per la lectura publicat per la federació d’editors espanya, que han signat també els membres de la federació d’editors de catalunya, que són qui més editen de tots plegats, però han de posar que editen a espanya si no volen ser doblement robats (n’hi ha que els agrada editar en amo i n’hi ha que es creuen co-amos), doncs aquest nou manifest va ser encarregat a una escriptora d’Aragó, no sabem si en favor o en contra del lladrocini de sixena.

El manifest és dividit en nou capítols breus i un epíleg. Fràgil, el primer ja pega pel Mio Cid i uns altres referents castellans. Retirada. A “ales i fonaments” apareix el feixista Vargas Llosa, escriptor, que a la vida real es transforma contra la democràcia i la llibertat. Però apareix l’americana Nussbaum, que “defensa que la lectura forma part de la preparació necessària per viure en democràcia”. Els de trump de segur que no són gaire lectors, naturalment, si fa no fa com els jutges trumpistes espanyols: Nussbaum ja avança del perill d’algunes institucions en favor del feixisme.

Al tercer capítol, “Arquitectures“, Luri diu que llegir ens ajuda a parlar i escriure millor. I en el discurs apareix una dada d’interés: un estudi d’Oxford dirigit per Mark Taylor assegurava que cap activitat extraescolar com la lectura per plaer influeix sobre el futur: “les escoles i les bibliotques es converteixen en espais d’oportunitat: el nombre de llibres a casa és directament proporcional als bons resultats escolars. La neurociència s’ha afegit al guany de llegir contra les malalties de demència. Qui més s’apuntarà? Apareixeran històries en què la lectura és capaç de tornar a la vida algú que ha patit un sotrac irrecuparable. Laura Adler, Marguerite Duras… com si la lectura fos capaç de reparar ruïnes.

Al capítol del manifest, fantasmes de veus, els llibres són la màquina del temps, de la caverna al nostre present o al futur remot. Al cinqué capítol, les Idees extravagants, els llibres són també el viatge i fan viatge amb tots nosaltres. Ja heu calculat els quilòmetres que han fet el conjunt de llibres del món?, a la motxilla, a la maleta, a la butxaca de l’abric, la suma totat de quilòmetres que han fet tants llibres, potser que ens portés a anys llum de la galàxia, alhora, els llibres sembla que conservaven aleshores millor que res el millor de les nostres idees: la paraula democràcia, per exemple. Irene Vallejo ens presenta un ciutadà de Síria, Pau de Tars, i en fa una referència de llengua i igualtat. En aquest final de capítol, apareixen irreductibles alguns guanys que s’han conservat als llibres: els drets humans, la democràcia, la confiança en la ciència que reclamava Lucreci, la llibertat, la sanitat universal, l’educació obligatòria, el valor d’un judici just (!) i la preocupació social pels dèbils… Qui seríem avui sense aquestes idees? es demana Vallejo, i es demanen els espanyols, governats per la indecència política, judicial, militar o beata…

Aquest manifest, malgrat algunes referències idiotes, apunta de lo alto, si volem ser fidels als llibres, una societat de llibres, amant de la lectura i de la democràcia, sense el cinisme d’aquella meseta que perdona la corrupció i la indecència que encara s’alimenta de cremar els llibres i els ideals de tants demòcrates.

 

 

Calp és Calp

0
Escola Valenciana té raó, Calp és Calp. Però aqueixa qüestió, el nom de les coses, la identitat, la llengua, o la justícia, per ella sola, no farà mai forat en aquells partits de política agressiva i violenta. Per ells, ja podeu demostrar-los documents o garanties o proves científiques, sobre com són les coses o com es diuen, perquè els la bufarà sempre:
la llengua, el patrimoni, la toponímia… o l’economia, l’equilibri territorial o fiscal o fins i tot els drets humans: el feixisme és agressió, i els partits espanyols són, per damunt de tot, agressius i violents, i els la bufa la ciència i el coneixement, la democràcia o la cultura.
Tindrà collons que siguem nosaltres (!), jo també m’incloc en aqueixa escola, que defensem un paper com la constitució espanyola, que mai no ha respectat els valencians ni el valencià, per tirar endavant algunes defenses que en una situació de normalitat serien inqüestionables. Per això us dic que per ací no passe. Ni ho sentiré gaire. Però de papers com aquests, la constitució espanyola, són ells que poden aprofitar-la, ells, els polítics, els jutges, la gc, la policia i els beats, la marca espanya al complet, per fer-ne parafeixisme. I els fa un paper cosit i descosit a posta. Així que qualsevol argumentari “constitucional” en favor nostre ens el pelaran sempre: perquè sempre trobaran un jutge prevaricador d’herència feixista que els farà el cul gros i ens estovarà. Justament perquè el principi fundacional del document “constitució spanyola”es va fer per estovar-nos.
Ni parlar-ne de continuar fent-los el joc; que es torquen el cul si ells volen, amb aquell paperot. Els valencians ni cas, i justament per això Calp és Calp. No perquè la constitució espanyola ho defense, a quin sant, ni parlar-ne. Calp és Calp perquè els valencians volem que siga així. Si sabem governar-nos. Ara, mentre siguem en amo, només un d’ells, un de sol que vulga, jutge o paramilitar, ens obligarà a tenir els beats a l’escola, el cretinisme, la cienciologia i la violència: mentre siguem en amo d’un estat repressor (la seua constitució prou que ho consent), la democràcia entre els valencians serà paper mullat.
Prou de defensar-los, home. De parar la galta, prou que continuen robant-nos. Si no volem que Calp deixe de ser.
L’objectiu serà bo, escola valenciana, però l’argumentari en canvi fluixeja.

La “claveguera” és espanya

0

En referència a la vida de cada dia, de l’estat espanyol i les seues institucions —dels borbons als policies municipals—, no hi ha ni un espai per a l’honestedat o la bonior.

—A quin sant!

Ni entrenant-se dia i nit, podrien aturar aquesta màquina corrupta, de nom espanya. Perquè espanya apunta a organització criminal a gran escala: borbons, jutges, casernes, església, empreses…, bancs, esports, premsa, tvs…

—Misèria i ronya!

Ahir, avui, sempre, tornava una altra de les notícies habituals: l’Oficina antifrau d’espanya s’encarregava de planificar els paradisos fiscals per a les grans fortunes, que són els lladres i els corruptes de sempre. En això els borbons són figures, l’as de copes!, emblema d’amagar els diners robats, en tot de paradisos, apunt i preparats per quan els facen fora del món terrenal… Si és que mai tornarà la democràcia o la decència, o ambdues coses.

—Com poden furtar tant, els borbons? Com els regalen tanta cosa, els propis governs? Com s’aproven pressupostos públics que afigen aquesta corrupció com una cosa natural?

Hom diria que el motiu i la causa és perquè el clavegueram, ui, ho té tan lligat que no s’hi pot fer una altra cosa. El clavegueram això, el clavegueram allò, una organització subterrània que no deixa respirar la democràcia de cap manera i qualsevol canonada, o albelló o trapa ha de pegar amb feixisme pur i dur.

—No hi ha excusa.

Si n’hi ha cap intent de modernitzar res, aleshores apareixen els rumors que el clavegueram no deixarà viure els demòcrates, o no deixarà investigar un cas clar de terrorisme espanyol, ni un atemptat ordit pel propi estat, que és per la seua policia…, o no explicarà cap detall dels tripijocs borbònics, per engrandir una fortuna feta a base de robar, de parar la mà, fins i tot en temps de crisis profundes…

—Riu-te’n de les màfies!

I quan tot fa pudor a una conxorca criminal ordida des del soterrani (de soterranis n’hi ha als tribunals, a les comissaries, a les casernes, a cada empresa de l’íbex, als bancs, a l’església catòlica…) podeu imaginar que el clavegueram és tan gros com el mateix estat, això és, les institucions que el conformen, totes sense excepció… Perquè la claveguera és espanya mateix, que ja no s’amaga de delinquir, de furtar i d’atiar el feixisme per protegir els interessos corruptes, això és: atacar amenaçar insultar empresonar demòcrates, en canvi de premiar com més grossa la fa el feixisme, el policia, el jutge, el militar de torn, el retor amb sotana o sense.

Qui són aquesta caverna-clavegueram espanyol, amb el borbó al capdamunt de tot?, qui governa aquesta xarxa de canonades de merda?, que s’ha empoderat de tot i de tothom i ha portat el conjunt del seu estat mateix a una ruïna sense precedents?

A cada bugada perden llençols públics (pensions, drets, recursos, subvencions, prèstecs) però les seues butxaques i els seus negociots no perden mai. Mai. Malgrat que són ruïnosos, els seus afers, damunt ens han tocat tot un equip d’inútils, tenen bandes de criminals preparats per continuar farcint les butxaques feixistes de sempre: fiscals, advocats, jutges, policies, casernes completes amb medalles i premis perquè continuen defensant la tropa dels putots i els golfos de la roma espanyola…

I l’agonia serà tan llarga i intensa, que cada colp més, han de continuar robant-nos, el futur i l’esperança,

—Si és l’única cosa que saben!,

Mantenir els privilegis d’uns milers, en canvi de tenir-ne milions d’amenaçats, fins i tot apuntats amb els fusells, arguments que mai no han abandonat en el seu paper criminal i prepotent de dir-nos que, en queixar-se, les coses podrien ser pitjor. Si és que n’hi haurà res de pitjor que patir aqueixa espanya d’ells, fills de punta de lo alto!

Espanya és una claveguera de tinya, de merda, de ronya, que ningú no compraria ni en els pitjors mercats negres. Ni regalat ni donat, qui ho voldria!

 

Una constitució feixista

0

L’única manera d’aterrar la constitució feixista espanyola és independitzar-nos. Ja sabem que, democràticament, no ens deixaran lliures. Justament per això, aqueixa constitució atempta contra els drets i contra la llibertat dels pobles.

Hom dirà que som exagerats, de dir que la constitució espanyola és feixista. Possiblement, que ho diran, però només per amagar la por, la seua submissió, l’encaix en un model que els ha apessebrat a colps i amaneces.

Avui mateix diverses manifestacions d’extrema dreta feixista eren tolerades, animades o exaltades per caprici de jutges, polítics i policies. Com són acceptades de legals les manifestacions de militars que reclamen afusellaments. Consentides les amenaces reals, després es converteixen en autèntic terrorisme emparat pels jutges, els fiscals i els polítics espanyols, que es neguen a investigar qui hi ha darrere de tot, i encara dels atemptats de l’estat. Les clavegueres espanyoles seran una de les institucions més criminals, feixistes i protegides del món, un programa reglat per atemptar cada dia contra la democràcia al món.

I aquesta tolerància espanyola amb el feixisme ja és una moda que va eixamplant-se per Europa, per la Unió Europea, que juga amb les mateixes amenaces del pp i del psoe… de delinquir contra els Drets Humans aprovat per l’ONU, que fa temps que reclama l’alliberament dels presos polítics, però aquests partits i les institucions criminals que representen es neguen a fer-ne cas, a atendre els drets universals, a ser demòcrates de veritat.

Potser que no fóra casual que aquella declaració es redactés també en espanyol, perquè aleshores ja sabien que espanya seria l’indret on, per anys i anys, la democràcia seria paper mullat.

Combat, mestres!

El MH Puig agenolla el país davant els lladres

0

Hom diria que no tenim remei, els valencians. En tenim, però no és a mans dels polítics. De polítics que ens fan passar per faves, n’hi ha hagut sempre. Però ara mateix és tan descarat, que els borbons són lladres i corruptes, puteros i vividors, que fer-nos passar per uns idiotes rematats que sense esmorzar no sabem si viure o colgar-nos en un forat argilenc, és vergonyós. D’un ridícul provincià com només un valencià apocat podria mostrar-se.

Espanya ens encomana de fer-los una caseta a la mar, amb piscina, moltes habitacions amb bany i molt de pati. Ens demana que ho construim, posem els materials de primera, la mà d’obra, i el dinarot per a la inauguració. Que ho paguem tot per endavant i adéu siau. Després ens prohibiran  no només de visitar la casa, o beneficiar-nos-en d’aquella primera línia, ens prohibiran d’apropar-nos i ens acusaran d’insolidaris. En canvi de tants greuges, per això ells assolaran l’horta, ens castigaran el finançament, atacaran l’escola i ens obligaran a ensenyar a la seua manera, contra la llengua dels valencians i les altres llengües del món.

En canvi d’aitals regals, nosaltres els portarem coques, orxata ecològica i vi de Xalò. Tot els eixirà de franc, als espanyols, perquè els valencians peguem en agraïts a l’amo, servicials, gairebé uns criats a compte de fer-nos malbé els preus de la taronja o castigar-nos el fetge robant-nos empreses i un desequilibri en el finançament que durarà segles.

Els gossos en amo mengen ossos, si l’amo és considerat. Però aquest amo espanyol ja sabeu com ens tracta, què ens envia, com siula si no el tractem d’amo i senyor encara en les situacions de major crisi.

Ara, per adobar el pastís, perquè vegen on arriba la nostra idiotesa, els convidarem a obrir les misses, encara que no renuncien a fer-nos mal, ni demanen perdó per segles d’escarni, ni pensen a reposar-nos allò robat. Els convidarem en canvi de mostrar-nos porucs, servils, inferiors a la raça humana dels drets i els valors universals.

Tant se val que siguen corruptes, criminals, lladres i pedòfils, els valencians ens agenollarem perquè ens passen per damunt una vegada i una altra. Una vegada més. Una altra. Per damunt com una merda.

El preu de la idiotesa dels polítics valencians, en canvi d’agenollar el país sencer davant els borbons, com si fórem al segle XVIII, i ens hagueren de cremar la casa, mentre tothom ens insulta, ens roba, ens ataca, és el màxim de qualitat a la qual arriben psoe’s i podencs, amos i gossos, pobres els dos, el preu de la ignorància en canvi del coneixement, de la religió en canvi de la ciència, de la merda en canvi de la dignitat. Cent anys més de ser criats.

La idiotesa dostoievska valenciana no té límits. En els polítics, naturalment.

 

 

Jutges contra la llengua, dispareu!

0

Una conxorxa de jutges feixistes, és l’activitat de moda a la política espanyola. Malgrat que fa anys que fan feixistaes, una rere l’altra, ara van desbocats contra nosaltres, contra la llengua, contra l’escola, contra el camp i contra la democràcia. Què dura, això, tres-cents anys?

Avui o ahir o sempre, els jutges espanyols que treballen a València (de valencians no tenen ni la merda que xafen) tornen a decidir contra l’escola i contra la llengua dels valencians, en fer cas de l’OPUS i de quatre fillsdeputa catòlics que van denunciar que el decret de plurilingüisme valencià assegurava l’aprenentatge de llengües. Ells, en realitat, catòlics pocapena, només volen aprendre’n una, de llengua, i nosaltres hauríem d’acabar badenjant-la completament de l’escola, per compensar totes les agressions que patim: recordeu aquell clam de “Cap agressió sense resposta”? Doncs això, tu, a cagar a la via la seua. I Foc al clero!

I qui direu que torna contra la llengua i contra el model valencià d’ensenyar llengües? Un exèrcit de jutges que mai han deixat que als seus jutjats es parlés català. Els advocats que ho saben, ja t’avisen: si vols tenir cap possibilitat en aquest judici, ni se t’ocòrrega de parlar en valencià. Ja vaig explicar una vegada una experiència particular, i n’he viscudes tres o quatre de similars: ni se t’ocòrrega de parlar valencià, davant un jutge a València.

Així que una banda de fillsdeputa decideixen què podem ensenyar i com, a l’escola. D’això el psoe en diu providència, i ERC i Baldoví els aproven els pressupostos, perquè a l’amo cal llepar-li els ous i la figa, tot plegat, per no destorbar-lo d’afers més importants (robar, delinquir, corrompre la democràcia).

Sí, els valencians ara tenim un model de llengües criminalitzat pels jutges, pels catòlics, pels espanyols, pels fillsdeputa —ja trobareu vosaltres la diferència en aquest món d’inútils, tan farcit d’estupidesa contra el coneixement, contra l’aprenentatge, en favor del cretinisme, la cienciologia i la merda de lloca.

Aquesta associació de pares de capacitat intel·lectual tan limitada (segons el filòsof Georges Politzer, la religió naix de les concepcions limitades de l’home, que ho va dir ni més ni menys que Engels), ens voldrien rucs, als valencians, i sobretot als fills dels valencians: incloent-hi els fills d’ells, que són uns desgraciats que ja tenen prou pena, de tenir pares de mala vida de per vida.

El seu ideal, el dels jutges feixistes, és que els valencians tenim l’obligació de ser fillsdeputa com ells, pagar, pagar, i alhora aprendre només la llengua de l’ase, i dels caragols avellanencs, nosaltres, que som de matxos i mules i haques de cul partit, sabeu. Però el seu idealisme, deia Lenin, no és res més que una forma armada i refinada de religió: ser espanyol, perquè no poden ser una altra cosa, és la forma acomplexada de passar a una altra vida, ves si la torpesa arriba a fer-los mal. Però nosaltres som valencians, i ves si podem ser una altra cosa. Ací els cou, als feixistes, els cou que, damunt que no volem ser com ells, és que no ho som gens, ni com ells ni res que els assemble.

Però els fillsdeputa feixistes que fan de jutges tenen la paella pel mànec, mentre no els enviem a la merda i els diguem que prou de robar-nos, com passa ara mateix (diuen que el mateix Baldoví els aprovarà el pressupost en canvi que ens regalen una almoina, que no arriba a tapar el 5% dels que ens roben cada any, ells.)

Segons el TSJ, un tribunalet de simis, ensenyar llengües a l’alçada europea atempta contra la constitució espanyola, el paper més important que qualsevol document civil o bíblic ha parit el coneixement, més que l’Ulisses de Joyce o l’Odissea d’Homer… A rucs com els voleu guanyar!

Aquests dissortats del peroné magre, no diuen res de tantes institucions valencianes fora de la llei, que mai no han respectat la llengua dels valencians. Ni diuen res ni respectaran mai el cul d’aquella estàtua cega que representa la justícia.

És veritat, com diuen els grans filòsofs, que la lluita entre la ciència i la ignorància és tan vella i actual que ha travessat la història de la humanitat: l’una porta la humanitat cap a la ignorància, l’altra tendeix a l’alliberament dels homes (Politzer, principis elementals de filosofia, bàsics Sembra).

Els jutges espanyols, feixistes fins a l’ànima, voldrien això: mantenir els valencians enfangats en la merda. Voldrien que renunciàrem. Per això l’escarni, el càstig, l’amenaça, l’insult… i nosaltres endavant amb els pressupostos.

Combat! Combat i resitència. I república valenciana.

A mamar els botiflers!

 

 

 

El desànim contra la llibertat

0

En la llibertat no cap el desànim. O potser que no hi caldria. Però ves que els jocs dels polítics botiflers ens fan passar ase per bèstia, i de la traïdoria en diuen col·laboració necessària. Sí, els valencians fa més de tres-cents anys que col·laborem amb espanya, des de la submissió, que ja sabem que significa robatori i espoli. Però els col·laboracionistes en diuen el mal necessari, quan són davant un espill de decència, si els en queda a l’altra banda de l’espill, i prou que pare¡n la butxaca per aplegar unes quantes molles, per ells i pel patrimoni familiar. Aaahh, els ressentits no hi teniu res a dir, ara —ens diuen. Per ells, continuar treballant per la llibertat és superflu, gratuït, inofensiu…, i fins i tot idiota.

Feu com nosaltres, ens conviden amb bones paraules, amorreu-vos al piló, digueu que ells són senyors i nosaltres els criats, però sobretot eleveu la paraula criat pe damunt d’indigent, sense llar, sense llengua o sense país. Llepeu i digueu que us assuaviu els llavis.

Els polítics botiflers sempre ens voldrien desanimats.

[la llibertat a espanya és impossible, el feixisme no.]

espanya contra Galileu (2)

0

Espanya i els seus tribunals feixistes (TS+TC+TSJ+el rastre d’audiències i botifarrons) voldrien punir Galileu i les seues descobertes científiques en ple segle XXI. Que la terra es mou? Una merda! Diran tots aquests fillsdeputa encarregats de defensar el catolicisme a ultrança dins l’escola. Que la ciència avança? Una merda, s’exclamaran els feixistes dins els jutjats i les seues trones.

Diu Martí Domínguez a “Veus de ciència” que la retractació de Galileu encara resulta dolorosa a la comunitat científica, perquè va produir un retard en la recerca i una por que va calar en els ossos de tots els pensadors. Doncs això és exactament el que passa a l’estat feixista espanyol, avui, on la inversió en església i cretinisme encara és mil vegades més grossa que en ciència. I si de cas algú proposa d’equilibrar aquest greuge contra la raó, ja n’hi ha que se n’encarrega d’amenaçar-nos un altre colp amb la presó i la foguera. el TC, el TS i tota la claveguera: cristos, santcrists, escapularis, bisbes, editorials, diaris, ràdios, tvs… un exèrcit complet de mitjans casposos, beats i pederastes que s’ungeixen d’un poder diví per amenaçar la ciència i els drets universals. L’objectiu d’espanya, d’aquell estat malalt, és carregar-se la democràcia abans de parir-la. I no perden el temps ni els diners, perquè els roben cada dia, per pegar fort al cap i aterrar qualsevol possibilitat que alene fora d’unes urpes feixistes que tot ho emmerden.

No fa ni vint anys, 20!, que el vaticà va dir que sí, que possiblement n’hi havia hagut errors en aquell judici a Galileu (uns errors petits no us penseu), i tot plegat, aquella secta catòlica encara atia la por i l’amenaça. Segons El professor i escriptor Domínguez, hi ha un itinerari de la por per a la història de la ciència. Una ruta de persecusió als científics. I aquesta ruta comença a espanya, en aquell cementeri brut, beat, catòlic i pudent, on els poders de l’església més retrograda i violenta (no sé si n’hi ha cap altra), s’han fet forts emparats pel clavegueram i auell destí franquista sota pali.

Els espanyols, del psoe a Vox, fins i to molts del podem, encara s’aixopluguen en aquest terror de les processons, les beators i les misses cantades, per amenaçar la ciència en canvi d’emparar beats i criminals. És el país de la bandereta al canell, a l’espillet del cotxe, a la mascareta o al forat del cul, tant se val, en canvi d’amenaçar les idees de Galileu: el cretinisme a dalt de tot de l’escola o de la universitat, és això a què obliga ara la sentència dels jutges: abans rucs que il·lustrats.

Espanya és un estat cec

0

La ceguesa no els eximeix la responsabilitat. Els únics que no veuen que espanya és un estat feixista són els espanyols. I més cecs que ningú, els espanyols d’esquerra.

Els cossos repressors no miren pèl a l’hora d’actuar, pegar, agredir i empresonar demòcrates, mentre acompanyen, defensen i fins i tot fan de protagonistes en les accions feixistes de torn.

Els governs, siguen del pp o del psoe, ja tenen delegats que aproven clams feixistes, amenaces i agressions, insults i vexacions contra qualsevol antifeixista. Tots dos partits de poder o pseudopoder, en realitat qualsevol partit espanyol, viu d’aqueixa complicitat antidemocràtica, que emparen en canvi de vots, regals i germanor: al carrer es manifesten uns centenars de nazis, si voleu, entre més policies i gc, però aquests titelles d’acció, monstres o luisricardos, són moguts per alts càrrecs a l’església, a les casernes i als borbons. Sense aital convivència dels poders grossos, l’esperpent de dilluns a València a Barcelona, o fa tres anys a Bétera, no passaria. Ni Europa ho permetria.

Només per la vergonya que ensenyen, en el segle XXI, hom faria tancar aquells idiotes en una nau que després enviarien a un forat negre.

Però el feixisme és molt endins d’espanya. Sense el feixisme, espanya no és res, res de res, i només el feixisme aguanta el simulacre d’un estat podrit, arruïnat i sense dignitat. Ni cultura, ni mesura, ni coneixement… Espanya és un bonyigo tan gros que a poc que un interlocutor faça dos dits de front, no en vol saber res. Que pague els deutes, i si els cal, robeu-ho a valencians i catalans, però pagueu.

El ridícul espanyol és insuperable. Bé, cada anys espanya mateix se supera, perquè la idiotesa no té fons, venint d’espanya.

Malgrat que els valencians fa anys que volem posar ordre, i que els catalans van dir-ne prou (només les pistoles han ajornat la seua independència), Europa no vol entrar-hi. Europa no vol ni sap com entrar-hi, pel descrèdit de comprovar que no aconseguiria res (no mourà un pèl com a UE), i tret de les perifèries, i d’unes quantes personalitats mundials, ningú no farà una passa per dir prou d’abusos, de violacions, de crims als drets humans.

Ara mateix, el sistema judicial espanyol és l’exèrcit feixista sobre el qual espanya aguanta el castell de cartes de la corrupció. El sistema judicial espanyol és l’amenaça més grossa de la democràcia al món. I aquest forat és a Europa, enmig d’aquest continent civilitzat i culte, sense sortida, ni remei, ni via d’escapament possible.

Europa no actuà en el 36, ni en el 39, ni en el 45… Només en el sentit més contrari a la democràcia, va afegir alguna ingerència, tan ben acollida aleshores pel feixisme, europeu i americà. Però tot plegat, aquest tumor espanyol contra la democràcia, també tindrà un límit.

Ves que s’atreveixen amb els bombers, ho faran amb els metges, amb els mestres, potser que ataquen els psiquiatres, els forners, fins i tot els poetes (de matar-ne en tenen traça i pràctica)… fins que tots els versos, tots sense excepció, siguen escrits des de madrit, capital del feixisme internacional de tots els temps.