Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: ElRegnedelesCalaveres

L’odi espanyol a les llengües

0

Els espanyols odien les llengües, qualsevol llengua que no és la seua. Són monolingües de voluntat i qualsevol intent per aprendre’n, o saber més llengües, ho consideren una amenaça, a l’espanyol i a la bandera, aquella que penja de les casernes, de l’espillet del cotxe o del canell inviolable de tants adeptes militants a lluir el neofeixisme totes les hores dels seus dies de privilegi.

No sabem, o sembla que no ho volem saber, com és que el sistema espanyol és dels pitjors per ensenyar llengües. I ves que amb tant de temps que la diagnosi és feta, tenien temps a rectificar i a posar remei. Impossible. Si ho porten a l’adn, no saber, no aprendre, en canvi de brandar sempre el pinyol, que només que xiula múscul, una metàfora de l’amenaça i la violència.

El rebuig a les llengües és directament proporcional al sentir democràtic. El coneixement, o la lectura, són un indicador de la salut democràtica d’un país. Directament proporcional a l’elevat esperit franquista, el tou contra les llengües no s’escapa de defugir qualsevol llengua enllà del pirineu i, alhora, provar d’anul·lar, aniquilar i insultar les llengües dins el territori que espanya encara domina per les armes i la policia.

La violència d’espanya contra el coneixement és una marca. Contra les llengües els cap tot, la ignorància, la mala fel, la mala llet, fins i tot la corrupció: lleis, normes, reglaments, jutges, partits, borbons, casernes, militars, església (digueu-li oficial), mitjans… Cada dia n’hi ha agressions lingüistes, sense excepció, de qualsevol d’aquestes bandes criminals tan organitzades com espanyoles.

El bombardeig és diari i il·limitat.  No ho poden evitar. El rebuig a les llengües, ho és al coneixement i ho és a la modernitat. No cal dir que ho és també als drets humans, a la llibertat, fins i tot a l’honestedat i a l’humanisme.

I què fa ara el jovent valencià? (afegiu si voleu el jovent català o illenc), s’ha deixat arrossegar per aquest corrent neofeixista, que pobres, veuen una moda, apuntar-se als moviments contra: ara segons que bufa, contra els drets humans, o les llibertats, o el coneixement, o les llengües… No es pica gens de passar-se a la llengua que representa aquell franquisme caspós, pudent i conservador, que va ser capaç de matar mestres, poetes i músics, entre més treballadors, homes i dones, només perquè tenien l’esperit de la llibertat i el van manifestar a penes cinc anys de la seua vida.

Durant el segle XXI, si la cosa no es gira del revés, una majoria dels adolescents acrítics s’han apuntat al pitjor dels envits possibles: deixar-se portar pel vent que bufa i bufa i bufa a través de mitjans que els guien i menys els pega de cara. Als patis de l’escola, dels instituts, als carrers, a la ciutat però també als pobles, entre les colles, la violència invisible s’ha fet present. La renúncia a l’ùs de la llengua és una amença més dura, intensa i perillosa que la idiotesa verbal dels polítics espanyols de torn, que no farien la “o” amb un canut.

N’hi ha experts que fa anys que van encendre el llum d’alarma: malgrat els esforços per la recuperació, els nostres avenços no poden competir contra els avenços “naturals”, per exemple dels jocs electrònics digitals o contra plataformes neflix, disnesy o de TVs: com més va més perdem?, som del perdre?, sembla que volem perdre?…

Diu Carme Junyent que l’ús depén de nosaltres. Jo trobe que ja no, que això, dissortadament, ja no depén de nosaltres. Perquè la militància a ultrança és difícl de manetnir, si nop és que som tots com l’Arcadi OLiveres, fins a la mort, o és difícil de mantenir, si l’esperit es desimfla amb l’edat o amb el conformisme del jubileu. Sobretot perquè n’hi ha enemics a casa, n’hi ha que es jubilen abans de casar-se, com n’hi ha que paguen (amb els nostres diners) perquè perdem fins i tot les orelles.

I si n’hi ha res que no canvia, que es manté, que dura i dura i dura, és el seu odi a les llengües. Sobretot a la nostra. D’una altra manera, no faria tants anys que mantenen prohibides les televisions dels països catalans, dins el propi territori nostre. Ni s’hagés consentit, en democràcia, si n’hi ha hagués democràcia de veritat, un rètol a les casernes dels pobles que digués qualsevol cosa per la pàtria, la seua. Qualsevol. N’hi haurà bestiesa més grossa, si no és per l’odi. Per recordar-nos que aquell odi roman, sempre hi és, vigilant-nos!

 

Avui l’editorial a Vilaweb, també parla de llengües

 

Reconeixement a l’Activisme: Arcadi Oliveres

0

“Viure és prendre partit, en totes les causes que considere justes!”, segons que diu en l’entrevista que li va fer Vilaweb en febrer, uns mesos abans de morir-se de càncer. Activisme i desobediència civil, davant tant de criminal que ens governa: de tants falsos demòcrates com han passat per tots els governs espanyols, per tantes empreses delinqüents com decideixen la nostra vida de dissort.

“La desobediència ha estat un dels temes que m’han emmirallat a la meva vida. Si el món ha de progressar (i ha de progressar), serà gràcies a accions de desobediència civil. La desobediència civil és bàsica.”

Aquesta nit, a l’Ateneu de Bétera, llegirem uns quants textos d’Arcadi i veurem un documental sobre l’activisme, el compromís, la fermesa i la solidaritat d’un home íntegre, fins i tot en la manera de morir-se: es va acomiadar públicament, contra els tabús i les misèries.

Desobediència i combat: “la major part de les lleis són fetes per aquells que volen privilegiar-se’n i anar en contra dels altres.” Quanta raó, solament de fer un tomb per allò què passa a espanya, amb els governs de torn, del psoe i del pp, dels borbons i els botifarrons. Però, sobre els papers dels joves, mireu que diu l’Arcadi en la mateixa entrevista:

“Els hem fastiguejat amb un sistema econòmic que és d’allò més injust que et puguis imaginar. Quan a un jove li dónes un nivell d’estudis notablement elevat, quan li obres unes expectatives de futur i després me’l massacres sense feina, i fins i tot tenint feina, amb un sou de misèria, sense cap expectativa de progrés, perquè les expectatives de progrés van a parar a uns altres, aleshores és lògic que la gent jove s’enfadi. És evident, és obvi, és natural.”

Ara, quants d’aquests joves són capaços de portar una vida de combat, d’inconformisme, de resposta a la violència contínua que exercexien contra ells els governs, el sistema, les empreses…

Ací podeu llegir l’entrevista a Vilaweb

[continuarà]

22.30h ATENEU DE BÉTERA, reconeixment a Arcadi Oliveres.

 

Taula de diàleg a la valenciana

0

Els valencians ja som a la taula de diàleg fa molt, perquè som més innovadors que ningú, així que els catalans de la república que volen fer aqueixa taula de diàleg amb espanya, per si no ho sabeu, vindreu darrere nostre més de cent anys. Espavilats. Perquè els valencians som de diàleg en una taula amb falda, en una taula redona, en una altra de quadrada, en una de fusta, en una de ferro de jardí on es poden repenjar els peus, en una altra de plàstic, en una de plegable d’estiu, si ens cal, perquè més de cent anys que dialoguem amb espanya per resoldre el finançament. Si serà per taules. Sí.

Cent anys després, som els pitjors finançats de l’estat, els valencians, perquè el dret de conquesta comporta el càstig permanent, així que potser que no ens roben tant com a catalunya, 20.000 milions d’euros cada any, però el nostre finançament i el robatori corresponent, també implica la nostra ruïna. Una ruïna mesurada, que ens ofega, que ens mata, que ens aniquila, però el psoe i el botànic, uf, si hi posen voluntat de diàleg.

En una entrevista a Vilaweb, el conseller d’hisenda del psoe valencià, H Vicent Soler, diu que sense el pp i la seua voluntat, afegida a la bona voluntat del psoe de ser a la taula de diàleg, si cal cent anys més, no millorarem el finançament, els valencians. No. Vaja, que ara ja cal el pp, que és una desferra corrupta, una mediocritat política, que sumada a la del psoe, se’ls fa necessària per canviar res. Vaja, que el conseller avisa que el psoe no canviarà res, res de res, ni en vuit ni en dotze ni amb cap govern més, si no som independents. Perquè en el fons, voluntat de canvi no n’hi ha haguda mai, a espanya. Però això diu que no ho pot dir, l’honorable. Ho deixa entreveure.

Perquè la cosa és més complexa que no pensem, els idiotes. Vol dir que si som els pitjors finançats durant cent anys, passar a tenir un equilibri demana molt d’esforç d’entesa del psoe+pp i per això els idiotes no estem preparats, que no ho podem entendre. Així que ni dos legislatures de Botànic, ni tres, ni podemos, ni el psoe, ni més madrit, ni ningú no ho podrà adobar, si no és que el pp s’afig a la bona voluntat valenciana de seure 100 anys més en les tauletes merendero.

Ja ho sabem que espanya ens robarà sempre, però per al conseller la feina del psoe és immensa, immensa, malgrat que no han avançat ni un pam, ni una engruna, a més que els diners valencians (només una part ínfima i menor de la que ens correspon), tornen en modo prèstec, que generen uns altres interessos que cal pagar a espanya, perquè espanya puga fer més gran madrit, perquè el borbo puga paga-se les putes, els serveis d’escorta i els comptes en negre a suïssa (ací el psoe no ha vist mai cap complexitat política, diu que no s’investiga el lladrocini borbó i en pau), per mantenir els alts funcionaris madrilenys-espanyols, els jutges, els fills, els néts, i tant de filldeputa que vola durant l’hora dels esmorzars, que per això ells són capital, i nosaltres els idiotes de la perifèria.

Però si llegeixes el conseller valencià del psoe, la feinada del partit espanyol a la taula de diàleg és immensa. Immensa. Però nosaltres no ho sabem veure, gens ni miqueta, ni ho sabem valorar, perquè som rucs i l’oculista de Xiva no pot atedre tanta ceguesa.

Ara, per mantenir la corrupció, el feixisme, els jutges prevaricadors, les aigüeres plenes, la llei mordassa, els militars panxacontents, i unes ambaixades niu de prostitució, per això no calen complexitats ni diàlegs. Feixisme pur i dur. Ells decideixen. Nosaltres paguem.

Quan jugaran els futbolistes, tot de valencians s’esbravaran a crits i mostraran les banderetes: falangistes, franquistes, perepistes o psoistes, comuns i podemistes, que són aquests sí, autèntiques taules de diàleg contra els valencians i la dignitat: un convit infernal perquè cotinuen robant-nos legalment cent anys més. Gol, gol, gol: emblanquir el feixisme és això. Però no us alceu de la tauleta, tu. No sigueu maleducats amb els espanyols.

*Si voleu llegir el conseller ací! És una entrevista d’esperançacamps

 

 

 

Per què no llegim en estiu? (1)

0

“Ets tu, docs —li demane— qui dictaves a Dant

les planes de l’Infern? I respon: jo.”

La musa, Anna Akhmàtova

 

He baixat a València avui que he acabat el curs, dos de juliol, després que he enviat tota la documentació i els informes escolars a les famílies. He baixat a carregar els llibres de lectura necessaris per omplir l’estiu i preparar un nou curs de primària. Gairebé dos-cents euros en llibres dins una bossa de tela blanca que semblava un saquet de les viandes: les menges espirituals dels mestres abans de passar a l’estat de larva dins un estiu d’horror, sargit de repressió, amenaça i acaçament patrimonial i dels diners d’uns quants demòcrates, mentre els idiotes celebren gols que són l’adormidera del combat, una droga contra la lluita pels Drets humans que ens envia des de l’infern judicial el govern feixista espanyol del psoe.

A Rússia governava Stalin, fa gairebé cent anys. A espanya, si fa no fa, el mateix franquisme pudent dels últims cent anys que fa que espanya ens roba, als valencians expressament. Ho diuen els experts, economistes i no pocs polítics amb la boca petita, que la situació deigual de fiscalitat d’espana contra valència és de principis del segleXX: 120 anys després res no ha canviat. I el destarifo espanyol ens té agafats els collons i el calaix, no sé que serà pitjor, si viure arruïnats o de genolls.

Però jo venia a parlar dels llibres de l’estiu, de la primera de les càrregues, o la segona.

Entre les exquisiteses, un llibre de butxaca d’Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, amb les quals havia tancat unes quantes sessions del curs de primària amb uns alumnes que ja s’estimen la poesia , amb nou anys i deu, com encara no havia vist, potser perquè no havia motivat suficient el deliri de recitar-nos públicament, fins i tot a la platja de la Safor, amb l’imponent Montgó enllà:

Puge els graons agraïts del  Montgó

Mire el mar, desvetllada pupil·la,

àvida llum, extensió florida,

serenitat de lluminoses hores,

[…]

ram de gesmil condecorat d’alfàbregues,

intimitat remorosa de cales,

mòbil encant de retallades veles,

el dia august com llàgrima o raïm,

que mai no cau, mai no acaba de caure,

el dia és ric i transparent de vidres,

de brumerols innocents de sabó,

oh mar antic de pulcritud intacta;

 

Pugen els pins acompanyats de vinyes

i garrofers i dolçoses, antigues,

parres de vi, ventura de balades,

l’atracció profunda de la terra,

Montgó amunt, amb petjades segures.

V A Estellés

 

Estellés és un remei per tornar-nos la salut, la força necessària per enfrontar-nos a un enemic que no voldria que llegíem mai, que ens voldria colgats per sempre per aquest cinc per cent que representa que llegim, els valencians, encara a la cua d’Europa. Ja podeu brandar les banderetes i morir-vos de grip, que d’aquest mal lector que patim, ells voldrien convertir-lo en  pandèmia que durés segles i segles. Abans de retirar-me de la vida pública de l’escola durant unes setmanes, en una reunió final de mestres que també era una mena de celebració festiva d’un curs que ha sigut especialment intens i difícil «els xiquets han fet una lliçó de disciplina mundial com no havíem vist de tan aprop— vaig proposar que els mestres necessitem més audàcia, si volem canviar el món.
Si es tracta d’això al remat. I de colgar els borbons i el nostre maleït cinc per cent.

 

L’estupidesa d’Àbalos i la resta d’inútils del seu petit partit

0
Publicat el 15 de juny de 2021

El falangista Àbalos recorrerà la llei de lloguer, qualsevol llei de millora, qualsevol legalitat que ajude els ciutadans, en una catalunya envaïda per l’espanya feixista. El falangista Àbalos recorrerà el dret civil valencià, la llengua a l’escola i a la universitat o a la funció pública, mentre el país valencià continue envaït per l’espanya feixista. El falangista Àbalos —i tots els inútils del seu partit—, no recorrerà la llei de finançament espanyola, que desprotegeix els valencians i permet que espanya ens robe cada dia centenars de milers d’euros. No se li ocorre al falangista Àbalos recórrer la prohibició de mitjans en català a València, TV3 i IB3, no fóra que els valencians pogueren ser informats, en canvi de tenir-nos assetjats per mitjans feixistes de la merda agra. Si aquella constitució els permet el robatori, el document és prostitució i redactors i intèrprets són puteros de cofurna i rei amagat, aquest protegit, amb els diners valencians que ens roben; de fotre’ns en saben i ens peguen els falangistes fa cent anys, que peguen contra nostre. Ens desprotegeixen el paisatge, el camp, la muntanya, sembla que d’això el serengue constitucional no en diu res. De tenir la llum més cara del món, en canvi de pagar corruptes i lladres del partit psoe, assessors i fillsdeputa, la constitució espanyola no diu res, però si som més avançats, més professionals i més honestos que els espanyols (fàcil de fer amb tant de ruc), ja som en el jutjat davant les calaveres feixistes. Contra els valencians, el falangista Àbalos enviarà exèrcit i jutges o jutges i exèrcit i si cal més malparits de la meseta. Contra el feixisme que ens assetja, ell no mourà un dit. Contra els llauradors valencians, el falangista Àbalos pactarà que calga, en canvi de compensacions a bancs, empreses fillesdeputa i consentits del GAL. Contra la taronja valenciana, el falangista Àbalos soparà amb Vox, el pp i la figa sa mare si cal. Contra la democràcia, tribunals Àbalos, constitucionals i falangistes, sempre seran capaços per disparar, a punt contra la llibertat, contra la dignitat. Contra els borbons corruptes, ni el TC, ni el TS, ni el TP, ni la TT, ni la TO, ni la TV ni la TJ: fillsdeputa i falangistes. Àbalos fins a la sopa, d’aquests. Feixistes.

 

 

Tornem al combat, amb Carmelina

0
Publicat el 12 de juny de 2021


En una hora, o tres quarts més exactament, l’Ateneu iniciarà una nova etapa d’activitat per la cultura i i el combat: allò que no fem els valencians, ho faran contra nosaltres.

I exactament això que va passant, que la pandèmia serveix per adormir-nos encara a la servitud espanyola i al robatori que cada dia fan contra la cultura, la hisenda, la llengua i l’escola. No ho oblideu, ells cada dia peguen, ens peguen, i tenen molts àmbits agafats dels ous, per fer-nos mal. I prou que ens en fan.

Avui parlarem de la lectura i de Carmelina, al corral de l’Ateneu, una activitat programada en col·laboració amb Acció Cultural del País Valencià (quants de vosaltres hi  sou socis?), veieu com ens peguen per tot!, que no us n’adoneu i ja ens l’han fotuda: una lliçó de lectura amb Pepa Alòs sobre literatura, l’any Carmelina.

La seu festera de l’Ateneu, que és la figura administrativa legal que ens han permés de ser, com si a la plaça del Mercat nosaltres organitzarem falles o traques o festivals de cors només, obri el seu programa d’estiu amb la literatura de volada del paisatge valencià, homes i dones, la muntanya, el camp, la mar, el mas, el poble, d’una dona que dins les possibilitats dels valencians (estrenyits i vigilats com uns presoners vulgars) encara tenim coratge per la literatura.

No és Akhmàtova ni Tsvetàieva, però prou que s’hi acosta. Almenys contra ximples, feixistes i borbons.

19.30 hores Una lliçó de lectura europea a l’Ateneu. Plaça del Mercat Núm. 5 Bétera

 

Berenar mortadela a cals Godó

0
Publicat el 10 de juny de 2021

El MHP Pere_gonés va passar a berenar amb el comte, a felicitar-lo pel natalici. Entre la fluixera d’entrepans, sandvitxos, coquetes i llepolies, no n’hi havia mortadela o foigràs la piara, ni sardinetes en oli. A cals comtes no s’estan dels luxes, ni el paolisal o el pa amb xorisset de la iaia dels pobres, vianda de criats que els entren les comandes per la porta de servei, no ocupen espai al rebost o les cambres frigorífiques. Allà hi ha el millor de cada prostíbul espanyol, entre directors de l’avantgarde, foments d’empresa en ruïna, caixes i fundacions borbones, pirates de l’energia i lladres a compte de la hisenda pública que paguem tothom excepte ells..

Com que el MHP peregonés tenia un buit a la panxa, l’home sembla que arrossega sempre aquell buit, per això les americanes li van ajustades al botó central del melic, va passar a saludar el noble per fer un mosset, de pas que li portava els cinc milions d’euros anuals que ens costa la premsa groga anticatalana-antivalenciana, sense comptar un 130% de recàrrec que s’envia a espanya per adobar les clavegueres de l’aigua pudenta, que els catalans i valencians paguem mentre els jutges no diguen prou sagnia, que com són espanyols, no en ten mai prou, de sang i de diners aliens. Si vol el senyor Goula ja explicarà als seus lectors 5.000.000 euros nets al comte, quina despesa tenen realment, en la hisenda catalana. Si fa no fa, com els diners que destinem nosaltres els valencians, a pagar la cuixa espanyola, tres-cents anys i escaig.

Aquests berenars de duro, o d’euro, entre la sang noble espanyola no són en compte de res. Els jutges marchena, i els jutges dels comptes, amos del 155 i de la borbonia, no fiscalitzen aquest rastre perquè és un retorn en espècie de la devoció espanyola d’uns quants que paren butxaca i cul, perquè ens entren endins les consignes de la meseta noble: o contribuïu a harmonitzar les glòries d’espanya o us retallarem la riquesa que us penseu que és vostra.

Si ara ja tenen la caixa, la fundació, la diagonal i l’engonal catalana d’occident, la valenciana fa anys que la van matar, ofegar i robar que no van deixar ni teranyina, fillsdeputa, una majoria d’empreses que els xuplen mamella i ses, el bisbot d’erc avisa que la unilateralitat només servirà per completar els àlbums de cromos de la lliga espanyola: ni selectivitat, ni tv3, ni la lectura a casa, ni la immersió no servirà per agenollar els jutges en favor de la democràcia.

Mentre feia el segon mos a l’entrepà de mortadela, el mhp, la presidenta Forcadell passava el drap a la seua cel·la (quants dies, setmanes, mesos i anys és tancada?), si Pere_gonés feia el besamans al compte, que girava el collet tan delicat, que ell és de la garra prima, i simulava que parlava foradat, l’homenic explicava fil per randa sense fer trac, al compte “avantgarde”, que ells ja poden deixar de calfar-se la testerola: fins que buana no diga arre, ells faran sóóóooo, no mouran un braç per la dignitat i el respecte dels catalans, malgrat que dos o tres milions pensen que els caurà l’ànima als peus… Repartiran els militants sabó de fer aulor i res no passarà d’ací mentre els idiotes facen camí: els gestos de visitar agenollat els carcellers en comptes de visitar els presos i els exiliats, té la recompensa de tota la mortadela que vulgues, per anys i anys!

I el comte va obrir la caixa forta i va deixar alçats els primers cinc milions de l’ala per al seu diariet de merda. Aleshores va exclamar:

—Ja coneigues lo conte de Peret, pedrito?

 

 

Unilateralment, contra espanya (tractatus3)

0
Publicat el 9 de juny de 2021

Unilateralment, espanya va empresonar la presidenta del parlament català.

Unilateralment, la manté en presó encara. En connivència amb el govern català, incapaç de rescatar-la.

Unilateralment, el mateix estat feixista ha perseguit i assetjat consellers, conselleres, presidents de govern, músics, actors, mestres, entre més demòcrates, uns quants són en presó en canvi de tenir al carrer corruptes, lladres i borbons.

Unilateralment, espanya amenaça, insulta, assetja i inhabilita presidents de govern per una pancarta de llibertat d’expressió.

Unilateralment, espanya aprova cada any un finançament desigual contra els valencians.

Unilateralment, espanya decideix la impunitat de l’extrema dreta: la violació de drets, l’agressió de policies, el rebuig als drets fonamentals.

Unilateralment, a espanya les agressions sexuals o els assessinats tenen impunitat, si al jutge de torn li passa pels ous

Unilateralment, espanya es nega a acceptar les resolucions de l’ONU, o dels tribunals europeus, sobre drets, respecte i dignitat.

Unilateralment, espanya nega el dret civil valencià.

Unilateralment, espanya avicia les fundacions franquistes i lels consent la llibertat per violar els drets universals.

Unilateralment, espanya regala milions als bancs en canvi de desnonar desgraciats.

Unilaterlament, espanya regala diners a florentino en canvi de robar-nos a grapats, entre més als valencians (*)

Unilateralment, espanya ha decidit l’energia més cara d’europa.

Unilateralment, espanya és un estat violent i feixista

Unilateralment, espanya va decidir d’ordir un grup terrorista.

Unilateralment, espanya va apagar ràdios i tvs en la llengua dels valencians que encara continuen prohibides.

Unilateralment, espanya tolera les amenaces militars i policials.

Unilateralment, espanya tolera totes les agressions lingüístiques contra les llengües, si en el sac se salva l’espanyol.

Unilateralment, espanya és claveguera.

Unilateralment, a espanya pesen més les clavegueres que el coneixement.

Unilateralment, espanya és contra la lectura.

[…]

Com diu Wittgenstein, el món es desfà en fets.

Unilateralment, espanya és ara mateix l’estat feixista d’occident.

 

continuarà…

 

 

 

 

 

“El món és tot el que s’escau” (Tractatus2)

0
Publicat el 8 de juny de 2021

Ara s’escau, per exemple, tenir presoners polítics durant anys, com en el franquisme: entre més, presidentes d’un parlament. Perquè s’escau que això és franquisme. A espanya és tot el que s’escau.

Per provar d’endolcir l’allau de crítiques d’Europa, de l’ONU, de l’Haia, dels tribunals internacionals de la Unió Europea, fins i tot d’Amnistia Internacional (absteniu-vos la d’espanya), els borbons participaran dels varietets estiuencs: entre figues molles i músties, banderetes i futbol.

S’escau tenir anys i panys presidents d’associacions culturals, o membres de partits polítics que no siguen d’una corda, ni d’una tangent, ni d’una secant, ni siguen convexos ni concaus. Teniu-los tancats mentre els jutges se’ns follen el temps, la joventut, i ens buiden els ulls a colps de policia i de fillsdeputa. La llengua cada tribunal ja se la folla solidàriament, el jutge, el fiscal, el procurador, el secretari, el funcionari de torn. Fins i tot el guàrdia de la porta, se la folla la llengua, si s’escau.

Ara també s’escau tenir corruptes, lladres protegits, blindats, tan ben pagats com un rei. Un rei borbó, naturalment. Infantes i infants a banda del mateix arròs, però del mateix brou delinqüent.

S’escau, per exemple, que músics, actors o mestres o joves puguen ser també presoners, presoners polítics per la gràcia dels jutges d’espanya, que són tocats de la divinitat mare: el franquisme és per damunt de déu i sa glòria divina.

S’escau, per exemple, que uns quants dels responsables polítics de torn, del torn autònomic, facen de virreis, de delegats dels jutges i de les divinitats. Els riuen i en riuen les gràcies. Es toquen el punyet i ja li val.

S’escau que el dia a dia convertesca el feixisme en normalitat, una crossa menor en diuen, perquè si us deixen el dret de respirar, per què haurien de queixar-se, els valencians o uns altres veïns, mentre continuem pagant-los la quota pel dret de conquesta…

Això que no us falle, que són fets, no són coses.

S’escau que governe un partit que va ordir una trama terrorista, contra la mateixa democràcia. En canvi de l’un partit, un altre, de la mateixa trama o corda. Maroma.

Segons Wittgenstein, el món és la totalitat dels fets. I aquests són fets. A espanya s’escau un niu de corruptes, una paritori que cada dia s’imfla i s’umfla, jutges que van parint lleis i normes contra la democràcia, l’escola, els mestres, contra els valencians en general. Si no són malparits. Fets.

Govern espanyol, assessors, jutges, borbons, premsa o futbolistes, si són espanyols o molt espanyols, són partidaris dels presos polítics, de preparar vacances abans que no defensar els drets humans. Si fa no fa com una majoria de valencians, o catalans, que preparem vacances per damunt dels presos, o contra els presos. Fets i no coses. Només aquells que gosen llançar-se en barca a l’aventura de travessar el mediterrani amb una cantimplora, tenen el coratge de la llibertat per davant de planificar les vacances. El combat de la vida per damunt de les vacances.

Ho va dir el filòsof W: la totalitat dels fets determina el que s’escau i també tot el que no s’escau.(I.12)

A espanya, i a la valència envaïda per espanya, s’escau el feixisme per damunt la democràcia. Fets

*llegiu Wittgenstein, si s’escau, no us en penedireu.

 

Assemblea de la Federació d’instituts d’estudis comarcals, locals i universals (i4)

0
Publicat el 4 de juny de 2021

Després tornaré a la idea de l’Institut mare dels instituts d’estudi, de nom Manuel Sanchis Guarner, malgrat que, particularment, tinc preferència pel de Joan de Fuster, per bé que si ho proposa el mestre Alfred jo no votaré en contra.

Per acabar amb aquesta sèrie d’apunts sobre els instituts d’estudis comarcals i locals, IDECOs i CELs, alguns de noms tan estrambòtics com divertits, caldria dir que, en una  societat culta i democràtica, elevada, aquesta xarxa de voluntaris estudiosos del país i pel país, fora portada a la categoria màxima de consideració i reconeixement, pel que significa de recuperar l’ofici de la lectura, la investigació, l’escriptura, la publicació, l’edició, en un país sotmés i castigat fins a l’extrem del desert intel·lectual: i aquesta feinada que fan uns centenars d’homes, que potser no arriben a mil, a Finlàndia o Dinamarca serien excelsos homes de bé, una lliçó de l’ètica que s’ensenyaria a les escoles com un model de cultura, més enllà de l’academicisme, l’escolàstica, els currículums, les titulacions o els esguerros polítics que fa tant de temps que ens peguen justament per això, per llegir i estudiar, de manera gratuïta i sense compensacions, i encara més per voler que els altres també ho facen. Ves si la revolució tindria ací anses per agafar-se en favor d’Homer, Euclides, Newton o el mateix Wittgenstein. Malauradament, el desert intel·lectual en el qual va convertir el franquisme el país valencià i el país sencer de Salses a Guardamar (els francesos tampoc no es queden curts en aterrar la cultura que no siga exclusivament francesa) encara té modos a dalt les esferes de la política, la justícia i les rectories universitàries, autèntics pous de mamons incapacitats que només si lligen dels grecs sense entendre’ls. O potser perquè els entenen, fan de l’estudi i la revolcuió que això hauria de significar, el pitjor dels models.

Però no voldria acabar sense un apunt del Sequi sobre el futur institut Manuel Sanchis Guarner, que considera, i potser m’equivoque perquè parle d’oïda, un caramel enverinat. Si fa no fa, el resum fóra: la proposta del mestre Alfred és bona o molt bona, però quin ús en faria el govern franquista de torn? —digueu-li pp, psoe o qualsevol dels altres partits espanyols—, una apropiació  política i una usurpació del punt revolucionari que puguen tenir aquests instituts loclas i comarcals, que de sobte perdrien la independència en favor de les mamonades de torn, del batlle, el conseller i la mare que el va parir. El temps que trigarien els orcs de les delegacions espanyoles desplaçades a ajuntaments, jutjats, diputacions o governs de l’autonomia, borbó l’últim, a apropiar-se’n de l’ideari i què i com i per què i no cal, que no que no…, posaria els espavilats a fer l’aubercoc, i adéu a finlàndia, a dinamarca, i potser que  tres-cents anys més d’obscurantisme i decepció es passejarien amos i sinyors del corral, la barca i el tallagespa. A cagar, home!

Als instituts, als cels locals, a la junta i a la feinada altruista i intel·ligent, per molts anys. Per una lliçó de vida en favor del coneixement i l’estudi.

Assemblea de la Federació d’instituts d’estudis comarcals, locals i universals (3)

0
Publicat el 2 de juny de 2021

A dos quarts de vuit eixíem de Bétera cap a la capital. El camp de Túria afegia una delegació de molts quirats a l’Assemblea de la “Federació de milicians pels estudis i el patrimoni“. Per la ronda nord, camí de Tarongers i de la mar, trencàvem a la dreta en passar la Facultat dels mestres (!), i ves si ens en trobaríem de bons aquell matí: mestres que han fet la història de l’escola del s. XX a partir de les cendres que va deixar el franquisme pudent i feixista. Davant una redona que, com diu el mestre Ferran Zurriaga, sembla la Serra Calderona, el veiem baixar com un gínjol, la bossa a la mà, àgil i somrient, com qui se’n va d’excursió amb els xiquets (els xiquets som Rosa i jo mateix): semblava un home de quaranta anys, i ves si ho havia passat de circumstància durant la pandèmia. Ens saludem, ens n’alegrem i peguem cap al Sud, avall avall sense perdre el temps, en un viatge de cinc quarts i una conversa viva que repassa les petites misèries dels valencians, les pròpies i les que ens afecten tan directament l’ànim i la nostra llibertat (tots els éssers humans naixen lliures i iguals, si no et domina espanya!).

 

—Espanya no ho entendrà mai, això, que sempre és contra nostre, valencians, a veure si us n’adoneu.

 

Fem repàs pandèmic del momemt polític de resistència que vivim, atuïts, assetjats i robats per un estat feudal i criminal com no n’hi ha tres al món, i encara obrim conversa tangencial, sense saber-ho ni conèixer-la: una de les dones que apareix en el primer dels panells d’una exposició que hi ha a la sala Polivalent, a Castelló de les Gerres, ara de Rugat. L’exposició “Petjades de dones” és un homenatge reconeixement a unes quantes dones de la Vall d’Albaida.

La primera és Àngels Belda, d’Aielo, que provà de presentar-se a registradora de la propietat, càrrec que cent anys després només decideixen a madrit-espanya, com decideixen qui serà jutge o fiscal o militarot o membre dels tribunals majors del regne de les calaveres. Sí, només els franquistes decideixen qui xuplarà tota la vida del poder i dels diners en canvi del carnet de la corrupció infinita a la corona. Els amos del cagalló al suprem o a l’infern!

Abans d’entrar a la sala polivalent, mentre pujàvem el port de l’Olleria, hem repassat els envits del nostre Institut, la feina feta i la pendent, i ja ordim un congrés sobre educació o unes jornades, si en uns dies publicarem un nou número de Mirades,  amb els primers apunts sobre l’escola i els mestres valencianistes dels anys trenta, i una història de més dones que van haver de fugir de la repressió feixista que encara  ens governa en nom del psoe i els botxins iceta i zaragoza i sanchis i els varons roms roms.

Però el colp definitiu ens el pegarà, en entrar a la sala polivalent, un lladre de cavalls amb una mascareta amb la bandera que roba drets humans: no sé qui ha contractat l’esmorzar-catering de la Fedines, perquè el cambrer puga lluir la burla de dir-nos “vosaltres treballeu de franc, nosaltres ens emportarem els diners i la fatxenderia de tenir-vos vigilats”. Aquell desgraciat, al qual ningú de l’organització no li ha dit res (jo ni pagaria el servei), quan l’assemblea ja ha començat, i els parlaments dels batlles, no s’està de plegar les taules de ferro amb un siroll que trenca i amenaça: ja sabeu qui mana, malparits! És el nivell de cultura d’aqueixes cagarneres que passen per essers humans, ni primats ni goril·les, de tot n’hi ha a la vinya des que fa tres-cents anys que ens regna l’ocupació.

I ves que de bon principi seiem atrets pels panells exposats del lateral de l’esquerra, amb les dones que referia abans: m’ature en Maria Garcia, anarquista, afusellada amb altres milicianes pels feixistes a Manacor, quina història, i Ferran em comenta que també n’hi ha beates, i de beates el Camp de Túria en va ple, diu, que podríem fer deu o dotze exposicions abans no arribe la Carta 2030.

Obrin els parlaments els batlles de Castelló i de Bocairent, que supose que ja s’hauran adonat que ens han encabit en una aula que tindrà la pitjor sonoritat de la Vall, l’Alcoià i el Comtat sense por de fer curt, i en començar pròpiament l’assemblea, el nostre director, Andreu Ginés, amb el qual també vaig coincidir a l’escola, malgrat la diferència d’edat, el Sequi apunta que no cal llegir l’acta: no, no, si ja l’heu enviada, només que caldria si n’hi ha ningú que vol dir res, i en tot cas, votar-la, això sí, perquè en aquesta assemblea també venim a votar democràticament, només perquè espanya rebente d’enveja: l’amenaça dels demòcrates, més que no l’econòmica, és la pandèmia que més mal fa en aquella cofurna espanyola.

Sequi, un altre mestre en representació de la federació, del Villar i dels Serrans, va fent el reportatge i el contrapunt d’ordre d’aquella reunió. Amb l’Andreu, la Federació ha guanyat moltíssim, i l’harmonia final és per damunt les observacions dels uns i dels altres, fins i tot del botànic Cavanilles. El president també explicarà el goig d’acollir una representació tan grossa, JV Frechina és un altre prohom de l’Horta Nord, un dels pares del Cant al Ras (enguany el 19 de juny), expert de músiques i ritmes entre més estudis de cultura popular. Ha aguantat del timó quan ningú apostava un xavo i avui fa bona cara, si nadem amb tant de suport… Les feines impagades dels esforçats que alcen aquest país, que diria Vicent Partal (segur que millor que jo ho he expressat).

Per cert, que Sequi té una contraproposta sobre l’Institut mare —Institut major Manuel Sanchis Guarner—, que voldria Alfred. Quina lluita, ara.

[continuarà]

 

Assemblea de la Federació d’instituts d’estudis comarcals, locals i universals (2)

0
Publicat el 1 de juny de 2021

Anit ho vaig deixar en aquesta magnífica aportació del mestre Alfred Ramos en favor d’un Institut d’estudis del País Valencià, de nom Manuel Sanchis Guarner, mare de la resta d’instituts comarcals i locals, amb un pressupost decent —pense en les casernes militars, per exemple, l’únic paper que fan durant anys i panys és viure de gorra, de la gorra i del cuento de dumenge, per acaçar en el cas d’un altre colp, la població valenciana, preferentment no espanyola. Ho dic, perque amb uns quants milions d’euros, una estructura mínima, i la voluntat dels estudiosos, potser el patrimoni valencià tindria alguna escletxa per on salvar-se de la ruïna, l’abandonament i l’oblit.

Van haver-hi més idees i propostes de genialitat, aquell matí a Castelló de les Gerres, ara de Rugat, en favor de la cultura i el patrimoni. Per exemple, la d’un mestre que troba que tenim molts edificis singulars i històrics sense saber gaire què fer-ne: castells, convents, ermites, monestirs, casalots, masos, alguns de conservats i d’altres semiabandonats, i és el cas que aquest mestre va posar d’exemple el convent de Llutxent, per organitzar el primer Conservatori superior de música popular (absteniu-vos la grandeur de la música clàssica, que aquests ja teniu cases paradores a manta). Al voltant d’aquell edifici, el mestre calculava de l’orde d’un milió d’habitants, però sobretot milers de músics de guitarra, guitarró, dolçaines, tabals, postisses, acordions, bandúrries…, i ves a saber, que encara no tenen en exclusiva un conservatori superior, no el tenim els valencians, en canvi que cada poble, això no ens en falta, té caserna de guàrdies, i una bandera que apunta contra els valencians i la democràcia.

Ací encara no s’havien acabat les propostes, malgrat que l’assemblea de representats d’estudis locals i comarcals havia aprovat els comptes,  el programa d’activitats i un sac de suggeriments en favor de l’estudi, l’opinió, la conservació i la defensa del patrimoni: els de la federació major ens convidaven a participar dela web, els valencians a llegir i encomanar la lectura de la revista Bastida, a participar de programes de ràdio dins la xarxa de ràdios locals i municipals, fins i tot a escalfar motors del que serà el quart congrés d’estudis de la Vall, que promet sacsejar l’avorriment cultural de tant d’universitari que no sap què fer ni estudiar ni a quina cosa dedicar tants recursos com regalen aquests dracs del patrimoni.

Entre més propostes, l’exposició que hi havia en directe a la sala polivalent de Castelló: dones de la Vall d’Albaida, un recorregut per alguna de les vides més coratjoses i valentes del segle XX.

(continuarà)

 

La situació feixista de cada dia

0
Publicat el 18 de maig de 2021

“Els reis són per furtar, però els borbons exageren.”

La frase, segons que diu Rafa Xambó, és d’un funcionari francés del XIX, o del XVIII, tant se val, però la realitat supera aquella frase, encara actualment a la cofurna espanyola, on els borbons i la seua família roben i roben i roben, amb el consentiment de les espases i els fusells, els caps de la màfia política espanyola i totes les clavegueres, aigüeres, séquies i tolls que hi poden fer córrer tarquim i merda.

Militars contra la immigració, militars contra la pandèmia, militars contra l’1 d’Octubre, militars contra la democràcia, espanya no sap adobar res que no siga amb violència i acció militar? Doncs res de res.

Casualment, avui m’he trobat amb un expert de lo alto en economia, valencià d’Alzira i de Castelló, dels dos pobles, i en demanar-li com havia millorat el finançament valencià després de les promeses, els juraments, i les campanayes del psoe per convèncer que amb ells la cosa econòmica valenciana faria un daltabaix brutal, diu que hem fet aigua. Ni un xavo, sinyors. Segons que diuen, en pandèmia, els valencians podem continuar els últims de la fila, pel que fa a l’economia i el tractament que ens regala espanya. Ara, militars?, militars i militarades totes les que vulgueu. Submarins, tancs, pistoles, metralladores… Cada dia, des del camp del terme de Bétera, ous trets i trets i trets, perquè sembla que els homes de la caserna han d’entrenar-se contra la polseguera, per si han de venir a robar-nos de més a prop.  De vegades amb bombes incendiàries que cremen el bosc de portaceli: i cada dia quan cau la nit, abans de la trompeteta, els militarots han innovat amb l’himne feixista, cada dia, tu, per amargar les taronges i l’última hora de sol que queda al camp, que era la més bona, abans del requeté i els ulls de poll. Si bé el deute espanyol s’ha disparat una barbaritat, l’única partida que cada any augmenta en benefici del feixisme i el setge a la democràcia és la despesa militar, i la borbona i la policial, que si fa no fa… Tant de profit intel·lectual, aquell estat que ens va agafar dels ous fa 300 anys i manté ascolans i desgraciats que els xuplen la gràcia i el serengue, no els arribe per pegar-se en un peu. I en l’altre. Mentresrant Àpunt ens ven el missatge feixista que dicta el centre del bunyol. De rucs i d’ases, escolans i ascapularis sempre àpunt.

Per què no llegim? (20)

0
Publicat el 14 d'abril de 2021

[A propòsit d’una lectura parcial de l’Infinit en un jonc d’Irene Vallejo (editada a Columna, pàgina 56) en referència  a unes escenes de la pel·lícula Cel sobre Berlín, de Wim Wenders, que em sembla un càntic d’àngels a la lectura. A Filmincat trobareu l’escena i el regal de mirar-la un altre colp.]

CEL SOBRE BERLÍN i sobre la lectura

El mestre els ha parlat d’una pel·lícula i els ha demanat de veure’n un tros, uns cinc-deu minuts. Ell vol que hi posem molta atenció, perquè després haurem d’escriure sobre allò que veurem. Atenció i planificació, ha dit: sense l’atenció no aprendrem, sense planificar què, no avançarem… així que vol que ens preguntem què hem de fer?, què ens ha demanat? Com ho hem de fer…

La pel·lícula és en blanc i negre, el mestre ha explicat que uns àngels estudien i parlen d’allò que fan els homes. Els homes vius, els àngels els vigilen, o els protegeixen. De primer dos àngels (representats per dos homes que enraonen en un cotxe) s’expliquen què fan alguns humans que han vigilat. Han pres notes i es van llegint què han escrit. Hi ha alguna frase poètica, molt simbòlica. A la següent escena, els àngels entren en una biblioteca, que el mestre diu que és una de les grans biblioteques d’Europa. Allà troben més àngels que els saluden. Els àngels observen, miren, acompanyen els humans que són a la biblioteca llegint. Endevinen els seus pensaments, s’admiren.

No sembla que fan res més, només observen la lectura que fan tants lectors, mentre escoltem diverses veus en off, se suposa que és allò que lligen els lectors anònims, els extres (som en una pel·lícula, recordeu-ho), però no n’hi ha traducció de l’alemany. Els àngels es miren l’àngel principal, com si li demanaren aprovació. Somriuen, li somriuen. N’hi ha un xiquet lector que mira la càmera com si mirés l’àngel, com si notés la seua presència. L’àngel principal agafa un llapis amb el qual juga, ha resseguit la lectura amb el dit, com farien els xiquets quan comencen a llegir. És una biblioteca immensa, on també hi ha xiquets que lligen o escriuen sobre allò que lligen, barrejats entre més lectors. Hi ha una altra cosa que impressiona: les mirades còmplices entre els àngels mateix, i com cadascú observa atentament el seu lector, com si el volgués protegir. N’hi ha que seuen suspesos en espais de risc, però com que són àngels, no cauran.

La música és lenta, al principi, potser de les que en diuen clàssica, una veu per damunt un cor que va pujant el volum, unes veus inquietants, com si volgueren espantar-nos. Una música simfònica o espiritual o mística, que va pujant l’ànim; a classe mentre ho miràvem, hi havia alumnes que es tapaven els oïts, o s’espantaven, perquè al final, la música, més que no acompanyar, sembla que es queixa, que vulga ferir-nos… Espantar-nos. Sí, sí, això.

El conjunt de l’escena és un cant als llibres, un homenatge a la lectura, a la biblioteca, com un càntic al coneixement. L’àngel principal, l’actor Bruno Ganz, seu en una cadira i es mira el llapis, el deixa damunt els genolls i s’agafa fort a la barana com si volgués endevinar què han escrit tots els llapis del món, en totes les llengües del món. Però en realitat, no sabem què vol. Concentrar-se o fugir, fugir d’àngel. Un altre àngel principal se’l mira, el vigila, com si volgués evitar que el primer s’escapés d’àngel. Finalment un vell puja i puja en amunt a la part de dalt de la biblioteca per unes escales que no s’acaben mai, que ofeguen el vell, que a penes si podrà arribar, ves com puja de lentament, amunt cap al coneixement, com si fes el seu últim viatge, abans de la mort. Aleshores el seus pensaments sí que apareixen a la pantalla:

—Parla’m musa, del narrador!

Però gairebé que no arribarà a abastar-lo, el coneixement, el vell. Homer, que ha dit “parla’m musa”, i el mestre ha respost: Homer! Un vell tan fatigat com alena, trascendeix. Com Homer, que també va trascendir i es va fer vell. Els herois també es fan vells, els herois dels llibres. El vell de la biblioteca seu a la mateixa cadira on abans l’àngel jugava amb el llapis. Li costa de posar-se les ulleres… Com si no volgués res més, posar-se les ulleres i esperar la mort, davant els llibres. Com si volgués triar la seua última lectura: el pensament, que és la veu en of del vell: abans de morir-se, el vell explica que ara la lectura ja no es fa en rotllana, públicament, si ets un lector ets un home individual, separat de la resta, i aleshores què en saben, els uns lectors dels altres… El viatge s’acaba, oh musa. Entre els llibres.

—I tot plegat, ningú no ha explicat com hem aprés a desxifrar les paraules, les frases…, com aprenem a llegir. Ves si és una activitat complexa, i gratuïta.

Potser que una de les activitats més agraïdes.

Per què no llegim? (19)

0
Publicat el 8 d'abril de 2021

Sembla que un expert en captar al vol idees i notícies s’ha fet ressò de l’índex lector dels joves del nostre país. A més, ha trobat la clau de volta del que hauria de fer l’escola per millorar la situació lectora de joves i de grans (ací valdrien tots els vaccins, sense manies d’edats). La conclusió dels experts mundials, sobretot en el cas que ens afecta —no és gratuït que tenim l’índex lector més baix d’Europa—, és que l’escola, almenys fins a primària, hauria de centrar tots els esforços en la lectura. Ves, que fa anys que ho dic, però no em fan cas, ni en faran tampoc, als experts mundials.

S0bretot perquè ens domina un estat ferotge i agressiu, carregat contra la lectura, sobretot contra la lectura i el coneixement. Contra les llengües. Un estat que té com a consigna la violència per davant dels Drets humans, no pot dedicar amb serietat res de bo a l’escola. Menys encara a la lectura. Per això els valencians, i la resta del país, hauria de fer un joc a banda, si volem salvar l’ànima lectora dels nostres alumnes. I fugir, pegar a córrer lluny, dels curriculums als quals ens obliga espanya perquè siguem més rucs que tacó, tota la vida. I ves si Tacó era ruc!

Ja sabem que diuen els experts mundials. Ja hem llegit què diuen els informes internacionals (TIMMS, PISA, PIRLS), els estudis dels experts, i encara si voleu el papa de Roma, però ningú en un estat feixista, governat per feixistes i per jutges malparits, no en farà cas, sobretot perquè millorar la lectura ens abocaria a renunciar a aquell estat agressor, a ser crítics i, sobretot, a aprendre dels països amb democràcia plena.

Al remat, allò que voldria dir és que l’escola hauria de deixar de perdre el temps i destinar esforços, recursos, il·lusió i goig a ensenyar a llegir. Després de 21 segles de vida, i cent anys de vida d’una escola llastimosa, encara tenim els joves, i els grans, a la cua de la lectura mundial.

Què en diuen d’això els jutges, la policia, el psoe, la gc, els militars, els retors i tota la patuleia d’opinadors bufats dels mitjans?

Aquests preferirien que pegàrem foc a la barraca o buidàrem el pixum damunt els llibres. Violència contra la lectura, ves si encara perdrem més temps i encara ens en faran perdre.