Ulisses20

Anit, encara amb lllum solar i la serra retallada en penombra contra tramuntana, vaig fer teràpia amb el mestre. Ens hi vam estar gairebé tres quarts d’hora (això a cal terapeuta, o massatgista o digues-li com vulgues, valdria entre cinquanta i cent euros). Després de les salutacions, ens vam fer repàs de la vida, de l’estiu, de l’ofici de mestre —el mestre em va aconsellar de treballar fins als setanta (primera lliçó de la teràpia). Penseu que els homes grans del poble, llauradors o carnissers, van perdre l’oreig en deixar de feinejar, així que no et faça por l’edat sinó el retir: mon pare va passar dels noranta-cinc, i mon tio Vicent si fa no fa, i n’hi ha de vuitanta llargs que encara feinegen cada dia al camp, amb tractor i totes les eines. Teràpies de veritat, sense teranyines.

La conversa amb els savis sempre ajuda a començar un curs nou, i el repàs va anar d’aqueixa manera, si fa no fa. Què llegim, què escrivim, els amics, els que han faltat, les oracions, el camp, l’escola, els amics que ens necessiten més, les feines pendents, els fills, el comiat. Em deixaré alguna cosa, perquè quaranta-cinc minuts de conversa són un degoteig d’idees, que ja no estem per recordar-ho tot, ni amb enregistradora.

El mestre em va dir que escrivia més que no llegia, però quan em va repassar les lectures vaig apamar com havia d’escriure, a raig, que m’ho va confirmar després: ara feia un quadern que aplegava tots els aplecs dels xiquets d’olocau, homenatge, va dir, a Pepa agustí i a Llorenç, dos dels amics que ens han deixat no fa gaire. Repassava més quaderns, un sobre romanços, gojos de Sant Roc i cants del XVIII, trobe que em va dir, que després es van usar en temps de confinament per fer corals d’amics i coneguts, entre les lectures, el mestre va parlar de primer de Baixauli, el llibre Ignot, i després de Beneixiu per Serem Atlàntida, que considera dos monuments literaris que posen a l’alça la qualitat literària dels escriptors valencians, per damunt d’uns altres. Aprofita el mestre per passar-me consell dels llibres que hauria de tenir a la taula de la classe per iniciar el curs: les veus de ciència i les Històries naturals de Martí Domínguez, que hauria de fer servir incondicionalment. Li dic que ho faig i ho trobe molt pertinent, que són dues lliçons de cultura i guiatge a la classe de primària. No sé si gaires mestres ho faran, a secundària o fins i tot a batxiller. Els alumnes valencians que ho perden.

Torna, el mestre, a Joan Garí i el seu magnífic “l’única passió noble”, m’ho diu cada vegada, com si no recordés que ja m’ho havia aconsellat en l’última conversa, en la penúltima… Segona lliçó de la teràpia: com el mestres grans saben però fan com que no ho saben, que ja t’ho havien dit, però també saben que els temps, la modernitat, la pressa i pensar que potser tindràs una altra vida, que no la tindràs, t’ha fet oblidar un dels millors consells, i els de la lectura són consells que se n’obliden, sense voler, sense voluntarietat, perquè n’hi ha tanta cosa bella a llegir enmig de tanta pellorfa.

El mestre puja i baixa a la Marina, visita els amics, em comunica que s’han mort amics propers, molt propers, i companys de magisteri, vuitanta anys i escaig. Un agost horrorós, esfereïdor, que l’obliga, em confessa, a deixar els papers enllestits —escric tant per això, perquè ja som en una edat que som en el camí, saps, vaig deixant enllestits els papers de la taula principal. Per treure’ns d’aquest trencadís de vida, de retalls i d’amics que ja han faltat, li trec el tema del camp, i ell diu que si voldré plantons, que ho sap de primera mà, els de garrofera són a dotze euros i triguen dos anys a servir-te’ls. Aaaa, jo no vull plantons de garrofera, per cert, a com va la garrofa?, a setanta cèntims a la cooperativa de Xest. A setanta! M’exclame, el doble de preu que les taronges: això de les taronges, ja t’ho vaig dir (d’això se’n recorda sempre el mestre) és la decadència d’Occident. La mort dels valencians!, o del camp valencià. Per cert, afig, he rellegit el senyor Pla, de nou, un nou dietari que són uns papers aplegats que hauria deixat per enllestir, i un altre llibre (el títol no el recorde). El professor Joan Ramon resina, en un article magistral a Vilaweb, en parla d’aqueixa decadència, que va començar si fa no fa un segle enrere… “El profeta més influent de la decadència del món europeu fou Oswald Spengler, l’autor de La decadència d’Occident” Si puc, demà en parlaré d’aquest article, que hauria de ser d’obligada lectura per als mestres abans de començar el curs.

No soparàs?, ja sopen a casa, em diu, són tots a la cuina, les nétes també. Però jo, com els mestres retirats, ja no sope gaire. Per cert, el meu primer destí va ser una escoleta de Llíria, però abans havia fet una substitució a l’Annexa de magisteri, en els alts de l’ajuntament de València, a la part del darrere, m’havia convidat a fer-ho el que havia sigut director de l’escola, que de primer havia estat en el tribunal de depuració dels mestres, però després, amb els anys, se n’adonà de tants errors i ens feu llegir i aprendre els trenta punts de l’Escola Nova (tercera lliçó de la teràpia): els coneixen, els mestres d’ara, aquests punts imprescindibles? Saben què és l’Escola Nova, ho estudien prou? Què lligen els mestres nous, albert?

Ara repassem què fan els fills, els amics propers, les dificultats d’una edat entre pares i fills, el conflicte etern de nou i de vell, tornem a Llorenç i al llibre de contes que li han editat en homenatge a l’amic: el mestre diu que està molt enfadat, que ningú no l’havia convidat a escriure-hi, que ell volia dir unes coses sobre l’amic, sobre l’alumne, sobre el mestre… Tan enfadat que va decidir no baixar a Bétera a la presentació de Conte contat. Dels fills, dels amics, de la vida…, s’ha fet tan fosc que no es veuen els arbres, els plantons, el camí, però fa bo, el cel és tapat i darrere la serra, pel camp de morvedre i la serra germana, llampega. Ens diem bona nit i ens comprometem a tornar, a la lectura, a la conversa, a la vida.