Ulisses20

Bétera, el camp de túria

El cinema de lo inútil

Això també és cinema, o potser és el cinema. Una pintura, un quadre, una idea, una frase curta que explicita què veurem, i alguns referents del segle XX a Europa: estètica, bellesa, violència, rutines, candidesa, crueltat… Un ritme d’un altre temps, una història feta de petites històries que cadascuna seria una història. Una música que ens atrapa des del primer moment. Aquella aleluia o música sacerdotal dels retors russos.

Sobre l’infinit s’apuntaria a la llista que Nuccio Ordine en diu “La utilitat de lo inútil”, però potser els jutges espanyols ens prohibirien de llegir aquest llibre, sobretot en aquella part o referència clàssica als espanyols, tractats de lladres, corruptes i aprofitats. Ara que, en el seguiment a allò que va destapant-se de la gran corona borbònica, el Gran pene no semblava sinó un doll de milions furtats per “Oh Fill perdona’m les follaes a cent mil euros” mentre n’hi havia d’espanyols creguts que morien en la crisi o eren expulsats de casa o ves a saber què més… Uns desgraciats a mans de criminals vividors.

Roy Andersson havia dit, sobre a seua pel·lícula, que pretenia que l’espectador volgués que allò no s’acabés mai, com l’infinit, com aquesta història nostra que vivim, de vegades tan inútil o insuficient, com infinita. Una altra idea del director és que l’art ha de ser al servei de l’humanisme. I per això serà obligada la reflexió necessària de cadascú. Vosté què farà per la llibertat? I vosté? I vosté? Perquè sembla que els jutges espanyols tenen el caprici de matar tots i cadascun dels racons de llibertat col·lectiva i individual. Tots. Sense deixar-ne cap que els puga fer oix o ombra. És feixisme, pur i dur. I contra això, aquest cinema intel·ligent que potser coneixen tan pocs.

“Aqueixa pel·lícula la passes a valència en un cinema comercial i l’estampida avergonyiria els bisons, els búfals i els gots de vidre de ca Talento. Sí, per mirar aquest cinema cal talent, saviesa, o pensar que l’ésser humà pot aprendre sempre, rectificar les seues penalitats i cercar un repòs estiuenc apartat del bullitori dels idiotes.

Ves que posar-li el nom de “talento” a un bar!

Com en la pel·lícula, on n’hi ha una veu que ens va dient què trobarem en cada imatge, en cada quadre, en cada història (de cadascuna en podríeu fer una de nova) necessitaríem algú que anés explicant-nos referents, relats, relacions, inferències, perquè aleshores l’olla on el bull es cou encara seria més explosiva. Atenció, la pel·lícula, malgrat les crueltats que exhibirà, no esquitxa, i encara n’hi ha dues de les escenes que trobe que, malgrat la seua realitat tan viva encara en ple segle XXI, grinyolen: potser perquè l’afectació és particular i la processó de la història viscuda de cadascú és tan personal com intransferible.

N’hi ha experts que diuen que les pel·lícules d’Andersson són per poc de públic, que poca gent s’hi entusiasma, però que si connectes, ai, aleshores et lliures completament. Mira, gairebé com la lectura entre els valencians, o la cultura, o fins i tot la llibertat.

Sobre l’infinit, el debat serà servit la nit de divendres a l’Ateneu de Bétera.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de ateneu_bétera, camp de túria, General, regals, RepúblicaValenciana, sense senyal per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent