Ulisses20

La ceguesa no els eximeix la responsabilitat. Els únics que no veuen que espanya és un estat feixista són els espanyols. I més cecs que ningú, els espanyols d’esquerra.

Els cossos repressors no miren pèl a l’hora d’actuar, pegar, agredir i empresonar demòcrates, mentre acompanyen, defensen i fins i tot fan de protagonistes en les accions feixistes de torn.

Els governs, siguen del pp o del psoe, ja tenen delegats que aproven clams feixistes, amenaces i agressions, insults i vexacions contra qualsevol antifeixista. Tots dos partits de poder o pseudopoder, en realitat qualsevol partit espanyol, viu d’aqueixa complicitat antidemocràtica, que emparen en canvi de vots, regals i germanor: al carrer es manifesten uns centenars de nazis, si voleu, entre més policies i gc, però aquests titelles d’acció, monstres o luisricardos, són moguts per alts càrrecs a l’església, a les casernes i als borbons. Sense aital convivència dels poders grossos, l’esperpent de dilluns a València a Barcelona, o fa tres anys a Bétera, no passaria. Ni Europa ho permetria.

Només per la vergonya que ensenyen, en el segle XXI, hom faria tancar aquells idiotes en una nau que després enviarien a un forat negre.

Però el feixisme és molt endins d’espanya. Sense el feixisme, espanya no és res, res de res, i només el feixisme aguanta el simulacre d’un estat podrit, arruïnat i sense dignitat. Ni cultura, ni mesura, ni coneixement… Espanya és un bonyigo tan gros que a poc que un interlocutor faça dos dits de front, no en vol saber res. Que pague els deutes, i si els cal, robeu-ho a valencians i catalans, però pagueu.

El ridícul espanyol és insuperable. Bé, cada anys espanya mateix se supera, perquè la idiotesa no té fons, venint d’espanya.

Malgrat que els valencians fa anys que volem posar ordre, i que els catalans van dir-ne prou (només les pistoles han ajornat la seua independència), Europa no vol entrar-hi. Europa no vol ni sap com entrar-hi, pel descrèdit de comprovar que no aconseguiria res (no mourà un pèl com a UE), i tret de les perifèries, i d’unes quantes personalitats mundials, ningú no farà una passa per dir prou d’abusos, de violacions, de crims als drets humans.

Ara mateix, el sistema judicial espanyol és l’exèrcit feixista sobre el qual espanya aguanta el castell de cartes de la corrupció. El sistema judicial espanyol és l’amenaça més grossa de la democràcia al món. I aquest forat és a Europa, enmig d’aquest continent civilitzat i culte, sense sortida, ni remei, ni via d’escapament possible.

Europa no actuà en el 36, ni en el 39, ni en el 45… Només en el sentit més contrari a la democràcia, va afegir alguna ingerència, tan ben acollida aleshores pel feixisme, europeu i americà. Però tot plegat, aquest tumor espanyol contra la democràcia, també tindrà un límit.

Ves que s’atreveixen amb els bombers, ho faran amb els metges, amb els mestres, potser que ataquen els psiquiatres, els forners, fins i tot els poetes (de matar-ne en tenen traça i pràctica)… fins que tots els versos, tots sense excepció, siguen escrits des de madrit, capital del feixisme internacional de tots els temps.

L’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i l’Ateneu de Bétera han preparat una nova exposició sobre arquitectura i llibres. Una tria de biblioteques d’Europa, de velles i de modernes, espais extraordinaris reblerts de coneixement. En unes dècades, Europa (sobretot el nord i el centre) ha fet inversions importants en espais de lectura. No només les ciutats grans, també les mitjanes. Allà una majoria hi creu, en la capacitat de l’ésser per continuar aprenent. Haguérem pogut destriar cent biblioteques o més, però la mostra ja és representativa d’allò clàssic i d’allò que seran espais de cultura del s. XXI. Una llàstima que els valencians no fem aquest salt qualitatiu —no tenim la capacitat ni l’admiració necessària pels llibres i l’arquitectura com un conjunt, o un festeig capaç del deliri o de convidar a aprendre cada dia. El robatori espanyol també representa això: som més de bars que no de biblioteques. Més de la guàrdia civil que dels mestres, més de la repressió que no del coneixement. Però no perdem l’esperança que un dia, no gaire llunyà, els valencians també serem grans lectors. Fins i tot cults, lectors formats. Hem afegit a la tria de biblioteques uns pocs exemples de biblioteques del món i alguna sorpresa.

L’arquitecte Josep Blesa n’ha preparat un text i una presentació, que farem avançada la tardor, ací en teniu un tast: «Sens dubte que les biblioteques són espais arquitectònics que apleguen una sèrie de fets: el respecte i la igualtat entre els usuaris; la col·laboració entre diferents per a millorar el coneixement; són espais d’inclusió, acollidors, d’estudi i reflexió individual i col·lectiva; qui hi acudeix, té unes necessitats vitals i els rectors han de procurar-li solucions… la biblioteca és un espais fluïd, flexibles, suggerents, on la vista ha de poder distingir l’infinit si vol relaxar-se… Avui en diem biblioteca d’un lloc que realment representa molt més que aquell espai del XVIII reblert de llibres, l’indret on estudiem, ens informem, llegim per plaer o ens formem, són ara mateix espais multiús d’acció polivalent.»

La biblioteca Oodi’s a Helsinki, és sens dubte un dels espai extraordinaris ara mateix per anar-hi a llegir, hom el presenta com un espai de llibertat infinita… Llegiu-vos aquest text extret de la seu web: “Oodi is one of the freest buildings in Helsinki, or even the Nordic Countries, where the visitor can do many things and take initiative in what they want to do. It is a constantly learning and developing tool for those living in or visiting Helsinki.” Antti Nousjoki, ALA Architects

Si voleu descobrir aquests espais i admirar-vos, els caps de setmana fins a febrer podreu visitar a l’Ateneu de Bétera una tria de les millors biblioteques del món.

Tres-cents tretze anys que patim l’espoli, tres-cents tretze de robatori i insult.

Espanya no afluixa mai, aquesta cursa a arribar a feixista pura  Espanya ens colla, prem el peu, auixa cossos repressius contra els valencians: fiscals, jutges, funcionaris, gc policia militars església, empresaris, inútils, una gernació de mediocres que ens tenen tan agafats dels ous que no podem respirar, malgrat que, amb el poc alè que deixen, els fillsdeputa, demostrem de quina cosa som capaços, en alguns camps. No gaires.

El pitjor és aquesta pandèmia tan ficada dins nostre, com el silenci de la poeta Louise Gloück, en una majoria de valencians, la derrota els ha penentrat que no n’hi ha manera de salvar-los. Tenim el cuc de la submissió endins, que ens comporten com autèntics esclaus en amo, incapaços de fer res sense permís, si n’hi ha, de la meseta, dels jutges, dels funcionaris, dels polítics. Tres-cents tretze anys llepant culs, valencians, malgrat que l’espoli és gros intens i continu.

Vivim despullats, despullats d’horitzó propi, de crèdit propi, de somnis propis, només perquè a espanya encara els passa per la figa del feixisme tenir-nos agafats, muts, tancats. Només tenim uns quants drets secundaris, i encara gràcies, però només si la nostra quota es paga religiosament cada mes, en aquella casa gran de putes que és la hisenda espanyola, que després es gasten en un viure inútil i repressor. A vaència envieu les engrunes. Però si protesten, ai, ni això.

Tres-cents tretze anys que paguem el preu més alt, la llibertat.

Si res valgués per aprendre’n! Si els valgués allò furtat per guanyar en coneixement, alimentar la cultura, engrandir l’humanisme o la ciència… Caaaa! Aquella merda que es diu madrit, només que crea caspa, corrupció, delinqüència. I tot de lleis i normes i regles contra nosaltres. I encara si res no és escrit, interpreten que és contra nosaltres.

Robar robar robar, tres-cest tretze anys: mai no han defensat els productes valencians, ni el camp, ni la indústria, ni els serveis, ni les infrastructures. I exemples d’aquest robatori vergonyós n’hi ha a manta. A tots els camps i àrees que vulgueu cercar. Però si ens deixaven governar pels seus, per espanyols caguera, aleshores ens robaven el doble, el botí encara era més gros, el frau més pudent. El deute insalvable.

Ara, lacais, servils, criats, d’aquests n’hi ha que mamen d’un pot d’almoines, sobralles de gos per al gos. De vegades preferien alimentar els gossos, els seus propis, que no els valencians. Del psoe valencià, del petit podem valencià, dels sindicats espanyols ugt o ccoo, què voleu, partits i sindicats còmodes i llepafils que mouen la cua i bavegen a veure si espanya els deixa rescolar un raig de mamella que, no ho oblideu, ja ens han robat doblement, a través dels impostos que espanya fa anys i panys que ens roba.

Que els valencians hem sigut capaços de controlar una mica la pandèmia. no patiu, espanya ja ha enviat els legionaris i l’opus a plantar-nos les banderes de la mort a tocar de casa. Que teniu els hospitals encara buits de pandèmica, ara veureu si us enviem espanyols a contagiar-vos de merda. Que tenim més idea que no ells, que tenen el cervell pla d’un mosquit, els jutges s’encarreguen de fotre’ns de l’endret i del revés. Feixistes!

Els feixistes ens maten i els jutges els perdonen, els atrien perquè continuen pegant-nos. Atemoriu-los! AaaaH, Aah! Ah, les cortes valencianes, els furs valencians, les conselleries, Borriana, el Puig, València o Morella, la generalitat i àpunt… sí, l’autonomia de despetar-nos cada matí i anar a treballar per omplir el botí espanyol. Ens van robar totes les caixes d’estalvi, totes, i els bancs valencians, tots, i les empreses, i la indústria… Però som els primers o els segons a pagar impostos, contribucions, el seu dret fiscal per damunt del dret just, els seus diners per damunt dels nostres, els seus diners i els nostres dienrs són els seus diners. Perquè cada dia puguen assaltar-nos aquells lladres borbons, jutges, militars, retors i polítics si han d’omplir panxes i culs, i figues, de brou i esperma catòlic.

Tres-cents tretze anys d’asfíxia continua tenint els valencians de genolls, amorrats, fins que els espanyols d’origen diví diguen.

*de madrit ni home ni rossí ni que cap filldeputa vinga per ací!

Els jutges espanyols són ara mateix els legionaris del s. XXI, la caspa més densa i agressiva contra la democràcia i la llibertat. A espanya i a europa. En realitat contra qualsevol dels drets humans, violenten armes i lleis a la seua conveniència. Tot els torba, els destorba, els molesta, si fa pudor a dret universal. Ells volen demostrar al món que són espanya, profunda, intocable, única, capaç d’elevar la idiotesa i la imbecilitat a la categoria de culte. El rei felip el primer, capaç de defensar a ultrança els valors fonamentals franquistes. L’esperit feixista és allà ben profund, ha enfeltrit tan que s’atreveixen a tot i amb tot, per damunt del bé, ells encarnen el mal, l’odi, la revenja, el càstig amoral, i del mal es creuen déus per damunt la natura de l’home, la perfecció, indomables impertèrrits fins al punt de creure’s millors per designi diví. El mateix designi es creuen, els tanoques.

Ni Darwin ni Einstein. Ni Newton ni Shakespeare…, menys encara Leonardo Reimann o qualsevol altre. Aquest són monyicots, comparats amb els excelsos membres de la JEC, el TC TS o T10, si n’hi ha cap. Felips, marchenes, lesmes, calvos, o ratos, gonzalez, i ves enfilant la resta de botifarrons. Només voldrien el poder d’eliminar d’un colp qualsevol sospita o dubte del seu poder terrenal, quina poca cosa, pensen, el poder terrenal, perquè puguen, amb prevaricació i empara militar (sense els militars i la gc cobrint-los el cul i els fills, no serien ningú, els déus de cartró), així que amb empara militar i policial s’esforcen per pujar al cel i començar a decidir per damunt de sant pere, de sant gos, i aquell sant filldeputa que els guardava el millor dels secrets: només per robar-nos, valencians, tot plegat això que fan aquests feixistes d’espanya és per robar-nos la hisenda, els recursos, el territori, i la moral.

Però han pegat amb ferro.

El Psoe, el de madrit o el que mana de la X, prepara una llei d’educació per acabar de matar l’escola. No diré una llei nova, ni sorprenent, menys encara en favor del coneixement. Més aviat és una altra llei vulgar, una més, un nou fracàs d’estrèpit. Una llei que serà més retrograda si cap, que cap altra anterior del pp, o del psoe mateix, que són els únics partits que fan lleis d’abast mediocre profundament inútil. Ni penseu que s’acostarà a cap cosa innovadora o moderna, ni de lluny a aquella llei republicana espanyola del trenta-sis. Ni us ho penseu. També perquè, aquella llei, als valencians ens afavoria una fava. Si us penseu que aquests de madrit han consultat els països més avançats en educació, els nòrdics, o han llegit Freinet, us equivoqueu de mig a mig. Espanya i madrit avui mateix posarien en presó Freinet i Montessori, i tornarien a matar Ferrer i Guàrdia, sense pensar-s’ho. És el nivell màxim al qual poden arribar, aquests nous falangistes que governen espanya i ara redacten la llei d’educació que acabarà de matar l’escola: contra la pedagogia: contra la innovació, i més directament, contra la lectura o la matemàtica, per posar uns quants exemples. Ja podeu pensar on quedaran les llengües, que no siguen l’espanyola.

En les reunions d’última hora, la menistra del psoe i el seu cabinet calligari, han amenaçat les autonomies (mentre no siguem independents, és la definició més elevada a la qual poden arribar les províncies espanyoles que toquen mar). La menistrota ha dit que està fins a la figa de les perifèries, que si li vibra el pèl, i si molt li convé, les perifèries es quedaran sense els mínims. Que no li tremolarà la mà a l’hora de decidir què podrem fer els valencians, si no volem passar quaranta-cinc anys més pels túnels del terror escolar. La llei del psoe serà igual d’inútil com el tren del terror. Els anys que van de 1975 al 2020. Uns anys que hem avançat tan poc en lectura, en matemàtica, en coneixement científic. Els valencians hem viscut un dels calvaris pedagògics més incapaços de tota Europa. Perquè espanya lluu un fracàs genètic que no depassa ni les beceroles. Ves on ens porta tota la mediocritat del psoe o de podem, al govern espanyol. Aquestes que es fan dir progressistes, en canvi d’amenaçar-nos que hi ha un pacte amb l’extrema dreta que fa que allò intocable continuarà com a nucli gros. Si el repte és matar l’escola.

La proposta final d’aquest fracàs de llei abans de fer-se pública completament, ja avisa que n’hi ha un currículum innegociable, que segons el mateix psoe, és un pacte d’estat. Entenguem-nos: un pacte amb l’opus, amb todo por la gc, les casernes, la borbonia, qualsevol partit espanyol, els jutges… i ja podeu afegir tots els escapularis que recordeu. Això és, la repressió dins l’escola, el cretinisme, la cienciologia, la fe, els valors militars, els valors dels borbons, vet ací la corrupció, la delinqüència, la prostitució, i no pareu de comptar perquè els valencians, si no fareu desobediència, haureu de combregar (!) amb uns continguts inútils, com ja passava des del naixement del franquisme. Perquè res no ha canviat d’aleshores ençà, al contrari, i el psoe espanyol avisa que res no canviarà. En tot cas serà pitjor, si n’hi ha res pitjor que madrit decidesca quina mena d’escola necessitem a València, si volem ser europeus.

Aquest cap de setmana, a l’Ateneu de Bétera, el catedràtic de física Juan Bisquert explicava els models d’estudis de secundària i batxiller que els arriben a la universitat. Un fracàs científic. Un cagalló en un plat (la metàfora és meua, no l’atribuïu al científic). Mentre el referent a espanya encara és l’església, les estampes, els rosaris, la processó i els santets, a Europa fa segles que la ciència governa l’escola. Ací entrem cada colp més profundament, en una cova farcida d’incapaços i de misèria intel·lectual. De repressió.

De cap i de nou, el repte serà matar l’escola, ara a mans del psoe i de podem.

Anit, 3 d’Octubre, tres anys després d’aquell discurs violent, agressiu i feixista del rei d’espanya, llegírem Estellés… el Mural del País Valencià, en favor de la llibertat i per la independència dels pobles (el nostre per endavant).

“Ací han nascut els meus pares i els pares / seus i els dels seus des de segles i segles.”

Contra un rei feixista, els valencians posem Estellés, la poesia, la llibertat per damunt els homes inútils, incapaços, mamons i maldestres, malafel i corruptes, farsants d’home, impostors.

“demane, sols, en haver dit el nom / el nom sagrat que ens sosté i ens obliga / un gran silenci rural, de secà / un gran silenci de pallers i gerres.”

No és una casualitat haver triat el 3 d’Octubre, mes majúscul per als valencians, per als catalans, el dia que llegírem Estellés, el jorn de la batalla continua encesa per la llibertat dels homes, dels pobles, dels somnis i dels delers… Pel país sencer.

“la voluntat ens determina.”

Una nit esplèndida, que va començar amb el record a Ovidi, m’Aclame a tu, i amb la lectura de la carta que Jordi Cuixart havia enviat a Omnium, des de la presó on espanya tanca i acusa la democràcia. Contra espanya, feixista i repressora, llegírem anit Estellés, una nit de reivindicació i de llibertat. Llegir Estellés és apropar-nos cada colp més a la llibertat dels pobles, contra la corrupció i el lladrocini d’espanya, de recursos, de moralitat, d’esperances… Llegir Estellés és la nostra manera de ser valencians lliures, de combat contra la repressió i el xantatge espanyol. Ser valencià és la nostra manera de renunciar a espanya, al feixisme, a la violació dels drets universals de l’ONU.

Episodi de Llíria, Vora el barranc de Carraixet, Cant Unitari, Euskaraz Estellés, el manifest dels pobles, els sonets, Londres i record de Londres, albaes, esperança… El poema gegant del Mural va aplegar al corral de l’Ateneu de Bétera una nit per la llibertat i els drets, un horitzó irrenunciable, per la dignitat i l’autodeterminació dels pobles. Des de Bétera.

Si volem avançar en humanisme, ciència o coneixement, l’escola ha de trencar amb espanya. Mentalment i física. I això, vol dir abandonar els programes, els currículums, projectes o materials fets amb aquella idea que, espanya, no només decideix què s’ha d’ensenyar, sinó que té el dret de fer-ho contra tots nosaltres, Veges si la cansalà és de pollastre i la ruqueria podrà ser més grossa.

Si espanya és un estat ruc, el furgó de cua d’Europa, el que pitjor governa i administra l’economia, la cultura o la sanitat (atenció, en cap moment parlem de la feina de metges i infermers), com és que hauríem de confiar en els seus plans d’educació que, a més, han fet fallida l’un darrere l’altre, amb qualsevol govern des de 1939? Serà gros que siguem a mans d’inútils, al capdamunt de les decisions polítiques, pel que fa a l’educació i la cultura, i encara més gros, que com ovelles obedients creiem que és així com eixirem de la misèria intel·lectual?

Espanya, i tot aquell equip de saviots que és al capdamunt de l’estat, encara no ha renunciat a la idea principal de la seua filosofia més tòpica i/o criminal: muiga o mori la intel·ligència, que va pronunciar un dels feixistes que encara són presents en els idearis de casernes, jutjats, esglésies i seus de partits polítics principals. I són aquests “incapaços” que volen decidir què i com ha d’ensenyar l’escola.

Sense embuts, qui decideix l’escola, el contingut, com seran els joves del futur, és espanya; aquell bunyol concentrat a madrit de caps que pesen i decideixen què som i què podem ser. No us penseu que aquells idiotes s’emmirallen a finlàndia, dinamarca o alemanya, per posar exemples d’èxit escolar general, generalitzat, capaços de bastir societats si fa no fa preparades, exitoses, productives, democràtiques… No. Els idiotes que decideixen la nostra escola són d’una capacitat limitada i intensament mediocre, en el sentit més corrupte del terme. Volen una escola que prepare aprofitats, corruptes, funcionaris, o en el millor dels casos, membres de la repressió. Són capaços de posar a l’horitzó científics?, escriptors?, artistes?, matemàtics de renom? A quin sant! El seu horitzó més elevat és la legió, els borbons, l’engany, o els pedòfils dels confessionaris, que es vesteixen amb capes de bisbes i barrets militars per aparentar bufonia o esperpent.

Per això, si vol avançar, si mai vol trobar una societat il·lustrada o culta o democràtica, l’escola ha de trencar amb espanya. Per deixondir-nos de la caspa, la misèria i la mediocritat. Si l’escola ha de mirar lluny, caldrà deslligar-se del llast que ens ferma a la ceguesa o, pitjor, a mantenir aquesta idea conservadora i idiota de qui dia passa any empeny. Si volem arribar a rucs, a doblement rucs, potser que sí, que cal obediència i dir que la terra no gira, que és el sol que balla al nostre ritme i que l’església ens continue dictant. Però si mai volem emmirallar-nos en ideals més nobles, esperançadors i científics, no podem deixar el guiatge de l’escola, o el seu programari, a mans de corruptes, criminals i pocapenes.

Mestres, cal combat i començar a pensar per nosaltres.

‘es camina recte, sense doblegar l’esquena, i es mira a la cara, desafiant’. Vicent Partal

I els mestres, protagonistes principals de l’educació dels valencians, què volem? Quin és el nostre repte? En tenim, de reptes elevats i nobles, o només som uns transmissors de beneïts i pessebristes? Serem capaços de plantar cara a continguts feixistes, corruptes o que atempten contra la democràcia? Quina mena d’escola fem, quan parlem d’història, o d’economia, o de llengües? Encara expliqueu els currículums que van decidir els retors i el pp, un partit corrupte i criminal?, els continguts franquistes de la dictadura que van pactar uns polítics agenollats panxacontents, o potser feu cas del que diu madrit que hem d’ensenyar, o espanya, una colla de criminals que amaguen la realitat en canvi de posar en perill la vida de milers d’homes i dones? Voleu dir, els mestres, que feu entrar el feixisme a les aules a través de l’opus, o del falangisme del psoe, que prefereixen la delinqüència dels borbons a la democràcia i la llibertat?

—Mestres, caminem drets, rectes sense doblegar-nos, com demanava el mestre Freinet (que també va ser empresonat), o ens agenollem a explicar la bondat dels borbons i els jutges fillsdeputa?

Mestres, si no fem combat, en favor de la llibertat, pels drets universals, quin coneixement ensenyeu als vostres alumnes, ciència o cretinisme?, Lucreci o fe catòlica?, Galileu o la Inquisició?, de quin costat us poseu, mestres, quan decidiu què fareu demà, cada dia, a les aules, de la lectura, de la matemàtica, de la ciència o de la història?

Potser us mameu el dit i aneu al dictat dels jutges?, del TC del TS, del TSJPV potser?, que alliberen criminals i violents en canvi de castigar demòcràtes, de desnonar desgraciats, de tancar immigrants que fugen de les guerres i de la misèria? Quina democràcia ensenyeu a l’escola, la dels drets de l’ONU, que espanya trepitja i embruta cada dia, o la que conserva els privilegis de les fundacions franquistes o legionàries? O encara penseu, us penseu els mestres, que podeu ser neutrals, que l’escola no fa política, que ha de viure agenollada perquè els franquistes continuen decidint què podem ensenyar i com? Què ensenya l’escola, doncs, enmig d’aquesta pandèmia repressiva, castradora de llibertats a mans de delinqüents que no expliquen sinó les mentides que els convinguen per mantenir la corrupció i els privilegis de malparits i lladregots!

Carmen Valero, Empar Navarro, Paquita Sanchis, Enriqueta Agut, Matilde Escuder… sabeu què en farien dels programes que ens dicta espanya, o madrit, el pp o el psoe? Els enviarien a cagar a la via, i convertirien l’escola, cada aula, en un espai de combat en favor dels drets universals, del coneixement i de la llibertat dels infants.

cap president espanyol no ha renuncia al feixisme ni als seus modos.

Cap no ha demanat perdó pels assassinats de les seues clavegueres. Ni pels robatoris a la hisenda pública. Ni pel desequilibri contra els valencians.

Cap no n’ha renunciat, a privilegis i recompenses, que gaudeixen si emparen el feixisme, i l’atien.

Cap no ha presentat excuses pels excessos, ni se n’ha penedit dels crims, ni de les amenaces de les casernes. Ni ha demanat d’investigar el prostíbul de la monarquia.

En canvi de tot plegat, d’aquesta renúncia a l’honestedat i als drets universals, han afegit llenya, recursos i interessos propis, en una justícia criminal, falsa. Vergonyant.

Això ho permet europa, un estat repressor que lloa el feixisme en canvi de perseguir la democràcia.

Demà comencem la tercera setmana del curs, de manera presencial, esclaus d’un estat feixista. Mestres pel combat, què en farem de la llibertat, dels llibres, de la filosofia, del coneixement…?

Els mestres farem com si res, com si no ens robaren els recursos, els diners per tenir més mestres, més espais, més llibres per atendre els nostres alumnes. Farem com si res, perquè el robatori espanyol és permés a l’estat, per tots i cadascun dels presidents espanyols, sense excepció, i pels jutges. Pels fiscals i pels jutges i pels advocats d’ofici, ens roben. Demà no sé si cap mestre ho podrà explicar, això. Que ens roben i que el robatori, si és contra nosaltres, contra els valencians, té el consentiment dels jutges.

Ai caram si això és la justícia, a europa!

“Avui què i quant ens hauran robat els de la meseta?”

Els comentaris del primer dia de la segona setmana a l’escola: “això no ho aguantem més enllà de novembre”, “Uii, si això continua, rebentarem com sangonereta, però de tant treballar”, “Ei, si no ens agafem als complements vitamínics, caurem redons cada nit!”, “Passeu-me la cervesa, va, que aquesta vesprada no tenim reunions” (això no ho publiques al bloc, a l’escola no podem tenir alcohol” “Però és que sí que tenim una reunió!” Encara hem eixit gairebé a les set de la vesprada, després de deu hores, xa!

Jo he escrit a la pissarra la primera frase de Hardy “La bellesa és la primera prova que ha de superar un matemàtic.” Aleshores hem cet un joc de números i hem començat a dibuixar una taula de descomposició de nombres, després he descobert un altre llibre que potser em farà profit “Amor i matemàtica” d’Edward Frenkel, peró no n’hi ha versió catalana. També em recomanen una pel·lícula, Rites d’amor i matemàtica, però tampoc és a Filmin, així que farem bondat i no sé què decidiré. A l’escola n’hi ha un humor fantàstic, bona harmonia i un acompliment dels protocols per part dels xiquets que estem sorpresos. Encara fa molta calor i només venim fins a les tres, no sé què passarà a l’octubre, pel que fa al cansament dels mestres, quan els horaris siguen més llargs. Avui un dels alumnes em diu que tenia mal de cap (!), ui, trec la pistola de les temperatures i apunte el seu front, 36.3, cap novetat, però ràpidament n’hi ha que em demanen que també volen saber quina és la seua temperatura… Demà ja començarem a fer estadístiques, que també és dins la matemàtica. Els pares comencen a enviar el certificat de responsabilitat, seguretat i higiene des de casa.

hem començat a llegir el primer capítol de Mehdi i les llunes del zoo, de G. Janer Manila, una narració breu, poètica, crua, que ens ensenya molta llengua i unes frases poètiques carregades de metàfora i compromís, social i literari. sense concessions. Per cert, supose que els mestres haureu llegit la magnífica entrevista que Montse Serra fa a Teresa Duran a Vilaweb: l’escola és vivència, són vivències, no assignatures, i ara ho podem comprovar més si cap. Com mai. Però encara n’hi ha mestres i famílies preocupades pels curriculums… Ves si cal escola i fer-la presencial!

Anit vaig veure, a través de FilminCat, Sympathy for the Devil, una pel·lícula sobre el setge de Sarajevo i tots els crims que es van cometre emparats per la moral de la Unió Europea, que es creuava de braços davant un dels assassinats o genocidis ordits en el cor d’europa. La pel·lícula és també la vida del periodista Paul Marchand en aquells dies que veiem impassibles, dia rere dia, com el feixisme tenia una tolerància internacional com no recordàvem. Em permetreu de pensar què passarà amb espanya i valència, o amb espanya i catalunya, quan diguem prou i ens independitzem. Com serà el setge, la tolerància feixista, la conxorxa dels grups repressors per acarnissar-se contra la democràcia o la llibertat. O penseu que la gc o els militars o l’esglèsia trauran el mocador i ens diran adéu com uns angelets de la fraternitat i el respecte pels drets?

Ens han robat el finançament, els bancs, el camp, i la democràcia, els criminals de l’estat, els jutges, els polítics, els fiscals. Van tolerar el terrorisme contra els valencians (ara s’ha sabut que els grups violents organitzats que atemptaven contra la Societat Coral el Micalet, contra les llibreries, contra Fuster o Guarner, van ser organitzats des dels governs de la ucd, des de les clavegueres —a vore, s’ha comprovat documentalment, saber-ho, ho sabíem de sobres, per a què serveixen la gc i i tota la repressió franquista-feixista de sempre.

espanya protegeix els lladres, els corruptes, els criminals, mentre acaça demòcrates i gent honesta. Fa cent anys que s’hi dedica, a l’empara d’europa, de l’europa de sempre. que també és una banda de criminals, si molt els convé.

el psoe i podem ja fan festa de com els recompensen participar del sidral, del feixisme, del dret de cuixa, del mos que els pertoca. Encara atien llenya al foc, si seran fillsdeputa, per demostrar als porcs, que poden arribar a ser tant monstres com el que més.

Ves quin estat els ha quedat, de ruïna, caspa i misèria… Pobres, si arribaran a ser inútils!

A meitat de pel·lícula, de setge, de morts i cossos escampats durant anys i panys en aquella ciutat, la veu de Mark Knoofler, i els Dire Straits, que sonen ara a l’Ateneu de Bétera, Brothers in arms!

Si és que no teniu fe, xa!

Hem començat el curs plegant garrofes, no sé si els fills hauran dit res a casa, als pares. Ni trobe que siga habitual, això de plegar garrofes, o ametles o olives, si fóra el cas que teníreu aquests arbres a l’escola. Nosaltres tenim la sort de tenir-ne, que no és casual (per això llegiu l’article a Mètode del mestre Ferran Zurriaga). El primer dia vam plegar les garrofes del nostre punt d’encontre (sobretot per no trepitjar-les). Cada grup a l’escola tenim un punt d’encontre i de comiat del dia, per entrar i eixir de manera organitzada. El segon dia vam plegar les garrofes de l’espai d’infantil (pas o rampa a secundària). Fa pena de veure com les han trepitjades, pobres, aquelles garrofes. Avui, com que he vingut més matí, he batollat una de les garroferes que ja havíem plegat, perquè en tenia moltes dalt. Moltíssimes, i no penseu que m’ha resultat fàcil, la feina, sembla una garrofera matalafera, que mon pare deia que eren fotudes de batollar.

Què han dit alguns xiquets, penseu que s’han alegrat o han fet comboi per plegar-ne més, de garrofes aquest matí? Noooo, han dit que jo havia fet trampa, perquè jo les havia batollades a posta per a fer-los treballar. Com?, què? A posta per què? No n’hem bé, xa! encara no saben on s’hi han ficat, amb això del mestre i dels oficis nobles.
—Sabeu per què pleguem garrofes, els he preguntat un colp a classe, mentre llegíem Mehdi i les llunes del zoo, un llibre de Janer Manila… Per salvar el nostre esperit!, per això recuperem aquest ofici, i procurem de salvar també el fruit de la garrofera.

S’han quedat amb la boca oberta que ara sí, que no entenien res. Sí, per salvar-nos l’esperit. Perquè n’hi ha homes i dones, fa molts anys, que van salvar la vida per les garrofes, per això, i les garrofes van alimentar sobretot els animals de ferradura (haques, rucs, matxos, muls, cavalls…), que en menjaven com una cosa exquisida, i amb ells vam salvar també les feines del camp.
Això de l’esperit, no penseu que ho tenen gaire clar, els alumnes. Perquè ací n’hi ha una càrrega emocional, un contingut filosòfic sobre els oficis, el camp, els llauradors, la terra… Aahh, els oficis nobles, humils, del secà valencià i de les terres de l’interior. Qui explicarà als fills com era la vida del camp, qui va portar les garroferes al mediterrani?, com és que ara les busquen perdudes pel terme?
Per cert, en aquesta activitat, els mestres (Albert i Irene) ja veiem el coratge d’uns quants alumnes. Amb vuit i nou anys, ja veus qui valdria per a l’ofici, ves si li posa ganes, com n’hi ha que ja apunta a brigada municipal, a funcionari o fins i tot a alcalde. Ja he demanat als pares que facen la investigació: ja sabeu el vostre fill, o filla, en quina secció del coratge s’hi troba?, no?
Som els nostres arbres, els nostres oficis, la nostra història, som l’escola també. Però quina escola?

—Sabeu per què pleguem garrofes -segona resposta que puc donar amb total llibertat d’expressió: per aconseguir la república valenciana!

Per cert, el nou llibre que m’ha fet arribar Arantxa, el món, el nostre món, d’Ágnes Heller, comença amb un contingut filosòfic ben escaient, sobre l’esperit, el món i les grans noms propis de la filosofia i l’escola. Demà en parlarem.

Els articles de Carme Junyent a Vilaweb durant el mes d’agost, la seua llibreta de vacances, han sigut un regal extraordinari, un pou de coneixement, una mina on pouaré unes quantes idees per al curs que hem començat avui. Per què ho dic i per què em repetesc? Avui que és el primer dia del curs amb els xiquets a l’aula ordenats com en una escola franquista o espanyola…

Un exemple és la llengua i les llengües, i d’això ella en sap un ou, que és una sàvia. Jo li he agafat aquest tros d’una entrevista a Vilaweb: “el bilingüisme mata el català i el multilingüisme el salva. Les llengües que desapareixen, desapareixen perquè tota la comunitat ha après una altra llengua. Així que bilingüitzes una comunitat, hi ha una llengua que o fa nosa o no serveix. I se substitueix. Les llengües que han desaparegut, han desaparegut en mans del bilingüisme. Quan hi ha un procés de bilingüització el que segueix és la substitució. A la vegada, quan hi ha societats on tothom parla moltes llengües, ningú no deixa de parlar la seva. Es creen estratègies de comunicació. La que sigui. I les llengües es mantenen diferenciades.” Carme J.

Quan he arribat a l’escola, un quart i cinc de nou, dos treballadors d’Àpunt ja feinejaven entre els xiquets, amb càmera l’un i el micro l’altre, tots dos amb una llengua que no tenia res a veure amb la nostra escola ni amb escolavalenciana, ni amb la TVV que cada colp s’enfonsa més en la merda de fer-se espanyola fins a la mèdula. Ah, aquells dies dels inicis d’Àpunt, de poc pressupost i tanta qualitat i idees! Espanya ens ho robarà tot, caixes, bancs, televisions, mitjans, empreses, tot; ens deixarà arruïnats i encara la submissió cada dia serà major, de nivells d’esclavitud.

Un colp havia reunit el meu curs a la garrofera de la parra, hem plegat les garrofes, en quatre cabassos de taronges. Les hem sospesades i algú ha dit, cinc quilos per quatre cabassos, 20kg. A Aielo a seixanta, em confirmarà un pare aquesta vesprada, a Xest a setanta, i a Torrent a quaranta-cinc cèntims. Tria on anirà s aportar les garrofes, si és que vols baratar-les per llibres de lectura per a la classe, ara que ens han prohibit de tenir biblioteques d’aula per por de contagiar-nos amb la palpa dels llibres. Ens faltava això als valencians tan poc lectors, que els llibres foren fonts de contagi involuntari. Més desgraciats i no ixim per cap forat.

De primer les mesures de seguretat, els protocols, les normes mínimes perquè la salut, la higiene i la covid respecte l’escola, els xiquets i els mestres: com més rigor més durarà el repte de tenir oberta l’escola. Els mestres som sempre amb els xiquets, a l’aula, al pati al menjador, a tothora, que no sé si ho aguantarem gaire, ves si hem acabat rendits. N’hi havia que no volia ni dinar. Ni alçar la forqueta ni pelar el préssec. Però ha estat un jorn joiós, entre els xiquets i els mestres, sens dubte, i totes les experiències que ens contàvem pagaven la pena, ens feien riure, i acabar-nos la safata, però què podíem alçar-nos de taula, caguenlou, quin cansament. Sort que demà ja tenim festa, els mestres, perquè Picanya celebra la sang, aaaah, que no sabem si serà en un got, en una ampolla o d’un color únic, si és tan preciosa.

Ara ja hem obert el meló, que diria Toni del’Hostal (ja heu escoltat el seu disc Repom? No?, és ben divertit, xa, potser que el porte a classe i els pose això després de dinar, als xiquets, o m’esperaré a portar taronges del terme. El curs avant, mestres!

La mestra Creu ha destacat, mentre dinàvem, que s’havia notat molt els mesos d’absència escolar: els xiquets xarraven més castellà entre ells. Per molts, l’escola és l’única espai on en fan ús, ves si les coses van camí del terrorisme de fiscals i jutges i funcionaris que ens fan la col i ens voldrien morts i esclaus, per a pagar-los els vicis.

Ja he explicat als xiquets els dos grans reptes del curs, la lectura i la matemàtica. Ja tenim una edat, alguns mestres, i no m’estic de res, ni em torben ni jutges ni fiscals. A cagar a la via. Ara, aquell missatge de la llibreta de vacances de Carme Junyent sempre és present, el coneixeu?, no? Ara els mestres som al pati i escoltem els alumnes, tots i cadascun d’ells, l’ús que en fan de la llengua, per això aquesta última reflexió de CarmeJunyent farà paper per tancar aquest apunt:

“Val la pena tenir present que els xiquets de 10-12 anys és la generació que, segons l’afirmació més famosa de la sociolingüística catalana, és la que deixarà de transmetre el català als fills. Per tant, potser que ens dediquem a aquesta colla. Què podríem fer?”

—Què farem els mestres?

—Què farà espanya?

—I tu? i jo?

[a la foto, de Mònica Torres, llegesc als xiquets en tres llengües el contingut del gel hidroalcohòlic, cap d’elles llengua principal de l’escola (si bé, l’anglés potser). Sort que el multilingüisme ens salvarà]

Avui hem parlat des de casa amb una de les cambres o habitacions de la universitat d’Oxford. A unes hores d’obrir totes les escoles valencianes, ens hem esgolat, a través de facetime, en aquell espai de coneixement i lectures.
El neguit, les hores impacients, encara amb els versos d’Estellés al cap i al cor, a través de la festa organitzada per Vilaweb, prepare el primer dia d’escola. No sabeu com han treballat els mestres per rebre els xiquets amb garantia. N’hi ha que s’hi han dedicat amb cos i ànima, fins al defalliment físic, perquè de cansament moral no n’hi ha, al contrari. El coratge dels mestres és viu i intens, i ho puc dir perquè aquesta primera setmana de preparació he conviscut amb mestres de combat, d’il·lusions, mestres de mestres, que han fet possible obrir en unes hores totes les escoles del país valencià. Ajuts, col·laboracions, i una part de la política valenciana que s’ha bolcat en favor de l’escola, per garantir-nos un dels espais cabdals de la societat del segle XXI, l’escola, malgrat tota la runa política, econòmica i moral que impera arreu i en aquest estat que ens roba, més.
Obrim en unes hores i esperem romandre-hi un curs sencer, oberts, malgrat que els imprevistos, i no sé quantes coses més, puguen aterrar el repte que tenim i volem abordar.
Fa vint anys que el meu xic va començar l’estudi, amb dos anys, a l’escola gavina. Vint anys després, continua la seua aventura d’estudi en aquella universitat mítica, carregada d’històries i més coses. Des d’allà ens envia, a tots els mestres que comencem en unes hores, ànims i coratge. Gràcies, mestres, per totes les aventures que fan possible el coneixement i la lluita per l’escola. Per molts anys.

si és quatre de setembre, direm Estellés: el direm a casa, als carrers, als balcons, a les places, a l’escola, direm sempre Estellés, el poeta valencià més gran de tots els temps.

Ma mare mai no vol que deixe de fer versos.
De vegades, si escric, més que res és per ella.
I voldria fer versos alegres i serens,
així com ella els vol, vagament malencònics,
amb arbredes i calç blanca per les parets
com si anàs a passar la processó de Sant
Roc o la de la Mare de Déu d’Agost, al vespre,
amb l’olor de la murta espargida per terra
i el carrer agranat i després arruixat
i traure les cadires a la porta de casa
i veure com l’airet meneja la cortina.

jo diré Coral Romput, perquè fa uns anys que m’acompanya, aquest llibre, a l’aula, al cotxe, a la vida, en les les lectures, en escoltar com el recita Ovidi, acompanyat de la guitarra de Toti Soler…

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d’infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge

diré Coral Romput per la llibertat dels presos, pels encausats, pels perseguits, pels torturats, pels exiliats, pels morts, per la independència del meu país, dels meus, de tothom que s’estime la llibertat, jo diré Coral Romput:

Ara que estic a punt d’estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d’estar alegre,
ara que aquest desig és l’únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.

diré Coral Romput cada dia, mentre espanya ens atenalle, mentre ens roba ens asseja ens ofega ens mata, amb el consentiment d’una justícia corrupta, cruel, injusta, cada dia diré Coral Romput pels meus, perquè siguen capaços de deslliurar-se’n un dia, una nit, un dia més prompte que no pensem, per això diré Coral Romput:

M’agrada, a la nit, escoltar els tramvies
(els tramvies, de nit, deuen passar tots plens
de grans peixos i dones ofegades i inflades).
Un dia escriuré un llibre, un llibre amb el teu nom:
ha d’arribar un dia que diré el teu nom secret,
un nom com una pedra de riu, assuavida,
un nom com una flor impensada en un marge,
un nom festiu de vinyes i el crepuscle en la mar,
un nom com un riu-rau amb les vocals obertes
i l’airet de la mar per la cal·ligrafia.

diré Coral Romput pels que no el van poder llegir, perquè no els van garantir l’escola, ni la llibertat, ni els drets universals, mentre una certa escola els amagava els poetes, la llengua, la identitat, el seu país… Ens ho van amagar tot durant anys i panys, i encara dura la pena que ens ofega, que ens roba qui som, per això diré Coral Romput…

Ara el castell naufraga tristament en la boira.
Ara el rei surarà damunt un llit de boira.
Ara les porcellanes flotaran en la boira.
El renill dels cavalls ofegant-se en la boira.
S’esdevindran les xiques amargs arbres de boira.
Jacques Prévert escriurà tristes cançons de boira.
Ara anirà Simone Signoret per la boira.
Ara estaran xopant-se de boira els empedrats
de París i les lloses del Pati de Sant Roc,
i les torres de Hamlet, els versos de Rimbaud…
Estaran rovellant-se les obres de Carné.
Davallarà la boira pels espills del castell,
pels escalons gastats, per les velles cadenes,
per l’escut del comtat, per la noble sintaxi,
pels dignes episodis, pels crims inoblidables,
per totes les ofenses que encara hi ha en carn viva.

encara dormint, el diré, Coral Romput, contra aquella amenaça contínua de renills i flames i focs que ens voldrien brasa oi cendra, que ens acacen i ens aterren i ens volen morts… Diré Coral Romput per recordar quan era un xiquet i jugava innocent amb els meus, enganyat amb els meus, enganyats…

El camp de Burjassot i el camp de Borbotó,
el secà de Paterna i el secà de Godella,
i els cementeris blancs i els rajolars vermells,
i el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna,
i després el de Lliria i més tard el de Bétera,
i aquells tramvies grocs i casa la Conilla,
i Beniferri amb àlbers i canyars i senderes,
i els grans pins del castell vinclats damunt la séquia,
i el tren de Burjassot, i el tren que puja a Llíria,
i el que baixa de Llíria, i el que acaba en Montcada,
i la calç de les coves que hi ha per Benimàmet,
i el que acaba en Paterna, i orinar al corral,
i la flaire dels horts, la calç de les parets

Mon pare tornarà a casa amb el carro, vindrà del camp cansat, gairebé de nit, i nosaltres haurem encés un ciri dins un cànter, esperant-lo, com esperaven a Olocau els carros que havien de tornar si hi havia tempesta i els trons omplien de por les cases, la serra, esperant-los, aquella flama dels ciris guiava els animals, trac-trac-trac a l’entrada del poble… Aleshores, també diré Coral Romput, en recordar mon pare:

I el rossí, renillant. I aquella olor del fem,
la noble olor del fem dels estables, el fem,
el fem en un muntó. I aquella olor del fem:
una olor que tinc ganes d’anomenar il·lustre.
Tinc ganes, unes ganes horribles, d’olorar
això: el fem dels estables amuntegat en un
camp d’aquells que recorde de sobte a Beniferri.
Una olor que m’indica aquells camins, finíssims,
que feien, en les caixes de sabates, els cucs
de seda per damunt de tomellos ben secs.
La caixa de sabates amb un forat damunt.
Sempre, sempre diré Coral Romput, fins que el nostre poble siga lliure, un poble de goig, d’homes i dones lliures i xiquets que aprenen a llegir, en una escola viva, o a casa, en un viure que mai, mai més, no caurà en el lladrocini i la corrupció.

I mon pare venia amb un saquet de brossa
que agafava a grapats dels marges pels conills
i de vegades duia, sense saber-ho, grills,
el grills entre la brossa, i a mitjanit, quan érem
tots al llit, començaven a cridar i cridar,
a plànyer-se’n, potser, a sentir-se petits,
molt més petits encara, i abandonats, i sols,
lluny dels camps, lluny del marges, com jo, lluny del meu poble.
Mon pare no volia que matàrem els grills.
Mai no en va matar cap. Mai no n’he matat cap.
Potser ara comprenc per què tot fou així.
Els grills que no he matat, però que ja s’han mort,
potser ara se’m tornen paraules, de vegades,
igual que els cucs de seda, morint, s’esdevenien
papallones petites, amb un tacte domèstic,
vagament cereal, cosa de cada dia.

Diré Coral Romput, pels meus, per la meua infantesa, per totes les infanteses i els pobles lliures:

Hi ha en els versos que escric, entre tots els meus versos,
certs mots que encara tenen un no sé què de grills:
jo sé ben bé quins són, i estic content, i calle…
No sé si tinc el cap tot ple de grills, com diuen.
Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills,
i també les butxaques, i si escric és per ells,
per aquesta nostàlgia que tinc d’un món verdíssim
de xiquets agafant les mòres d’albarser
i de xiquets que seien al rastell per les nits
d’estiu i li tiraven quatre pedres a un gos,
de xiquets que furtaven melons, bresquilles, figues
i després se n’anaven a menjar-se-les dins
un dacsar, i menjaven, i dormien després,
i després es tiraven a nadar a la séquia
i se secaven al sol i ballaven grotescs
damunt l’herba del marge, i eren obscens, i ingenus.

Per això diré Coral Romput!

*tots els versos són al llibre Coral Romput, de Vicent Andrés Estellés