Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: curs 2020-2021

L’escola, el dia 7

0

I

als cinquanta anys de la meua vida,

quan davallen les aigües tèrboles, pels espills,

molt modestament inicie aquest cant.

DECLARACIÓ DE PRINCIPIS, Vicent Andrés Estellés, en començar el Mural del País Valencià.

 

Jo també comence cada curs amb una declaració de principis. Gairebé sense avisar-ho, ja explique als xiquets què es trobaren durant el curs a quart de primària. Així que jo també podria haver començat d’aqueixa manera:

—als seixanta-un anys de la meua vida…

Aleshores els llegesc la declaració de principis d’Estellés, que ja és un gran què, el Mural, del qual faré parades, estacions, pujades al cim, passejos pel pla, i encara més activistats que ja aniré explicant-vos al temps que passen. Avui ja he fet que recitaren el poema d’Almela i Vives sobre la garrofera, un a un, una estrofa i avant, però això també és una activitat que farem sovint enguany: recitar els poetes valencians, entrenar la poesia en veu alta, aprendre el ritme de lectura més escaient en cada moment, descobrir els grans noms de la poesia universal: estellés, akhmàtova, mandelstan, dant, skahespeare, granell, Swirszczynska, neruda, vinyoli, fuster, tsvetàieva…

Avui, els alumnes han fet un tast d’anglés amb el mestre nou, Adrià, un jove que ha estudiat a La Masia i guiarà els alumnes perquè aprenguen més llengües i més llengua. També els he explicat que comencem un programa nou per aprendre matemàtica, amb material i didàctica nova a partir de propostes que posen el punt sobre el pensament matemàtic, la reflexió i l’escriptura d’allò que hauran fet dia a dia. Ves que enguany tindré menys temps per a les reflexions del nostre mestre guia durant uns anys, Godfrey H. Hardy, però jo m’ho faré per escapar-me i proposar alguna de les seues lliçons. L’Apologia d’un matemàtic és un discurs imprescindible quan fas ensenyament més enllà dels seixanta.

Acabem el dia amb cinema, uns curts d’animació divertits i productius, que ja apamen que el cinema també serà una clau de volta del curs que just acabem de començar. El cinema, la matemàtica, la lectura, la poesia…

—sabeu si n’hi ha cap pel·lícula imprescindible a nou anys?

Per què no llegim? (capítol31)

0

Com que els mestres hem acabat el curs, i en posar el rètol “tancat”, no sembla que teníem més feina ni corral per agranar, passem hores enllestint el curs que vindrà, entre més fem neteja i no ens creiem que acumulem tanta pols, o ronya o llibres de vell i carpetes fins al cel. Durant uns dies, les aules no són què eren, ni aparenten sinó torrenteres i barrancs amb tot de taules tan farcides de caixes, objectes, llibres, quaderns i llibretes, que en no trobar més taules moltes de les coses i les andròmines ja són per terra, que hom no pensaria que, allò, en passar uns dies, tornarà a semblar un espai de goig per fer classe, de cap i de nou. Que no passe de setembre.

Entre més troballes, hem descobert una col·lecció de llibres que van inaugurar les primeres lectures de la nostra escola, quan l’escola encara no era a Picanya, sinó al Camp de Túria, a la pinaeta del Cel de l’Eliana. En aquests llibres vam fer els primers lectors, i n’hi ha xiquets que ja tindran fins i tot fills, com els primers mestres tenen néts, per exemple. La col·lecció del Tom i la Irene va ser editada per Joventud en el setanta, i nosaltres la tenim registrada de 1977, en el segon curs de l’escola. Una col·lecció per aprendre a llegir, dels germans Grée, que encara fa paper, quaranta-cinc anys després, a tenir bons lectors. De l’una cosa, l’altra: conservar els llibres malgrat tantes mans i tants xiquets com n’han aprés a llegir. Si per no tirar, ni els pets no se’ns escapen, si arribem a ser exagerats, que diria la mestra Júlia.

D’aquest joc, de trobar tresors vells, llibres de gran valor, en fem una gimcana: ara apareix el Llibre de Pau, de 1976, dels mestres Alfred, Victòria i Teresa, i un altre que sí que va ser el primer dia que va nàixer la nostra escola, és un llibre signat de la mà de la mestra Fina Masgrau, el 1975, malgrat que ella s’incorporaria uns mesos més tard.

No farem net del tot, a quin sant, si guardem i guardem una immensitat d’històries, lectures, riures i xumflaines que fa temps que van deixar de xuflar.  Com que no hi havia gaires llibres en valencià, en la versió valenciana de la llengua, una majoria de les troballes són editades a Cataluny (n’hem trobat un que ho diu així, sense la a) aquella col·lecció d’aprendre a llegir “A poc a poc”.

Gairebé com ara, l’escola aleshores era clandestina, si havia d’ensenyar més enllà de les porqueroles que els respectius ministeris d’adés i d’ara ens obliguen a fer: a cagar a la via, i ensenyeu, mestres, amb completa llibertat. Del castell d’entorn i no entorn, d’iràs i no tornaràs, de josep tió, alfred, fina rifà, ferran zurriaga, i els ja referits del Tom i la Irene, un gavadal de xiquets valencians també van aprendre de llegir i de cercar món. Si els haurà fet profit, que ho conten ells. Fins que no van arribar a consolidar-se les primeres editorials valencianes.

És això que tindrà tenir un drap de la pols, hores per endavant i una feina que no es veu, intensa i anònima, perquè diguen que els mestres, quan arriba juny ja peguen cap a la mar i no fan cap a l’escola fins que no es pleguen les garrofes o les ametlles. Ara, xim-pum. L’hora de berenar.

 

Berenar mortadela a cals Godó

0
Publicat el 10 de juny de 2021

El MHP Pere_gonés va passar a berenar amb el comte, a felicitar-lo pel natalici. Entre la fluixera d’entrepans, sandvitxos, coquetes i llepolies, no n’hi havia mortadela o foigràs la piara, ni sardinetes en oli. A cals comtes no s’estan dels luxes, ni el paolisal o el pa amb xorisset de la iaia dels pobres, vianda de criats que els entren les comandes per la porta de servei, no ocupen espai al rebost o les cambres frigorífiques. Allà hi ha el millor de cada prostíbul espanyol, entre directors de l’avantgarde, foments d’empresa en ruïna, caixes i fundacions borbones, pirates de l’energia i lladres a compte de la hisenda pública que paguem tothom excepte ells..

Com que el MHP peregonés tenia un buit a la panxa, l’home sembla que arrossega sempre aquell buit, per això les americanes li van ajustades al botó central del melic, va passar a saludar el noble per fer un mosset, de pas que li portava els cinc milions d’euros anuals que ens costa la premsa groga anticatalana-antivalenciana, sense comptar un 130% de recàrrec que s’envia a espanya per adobar les clavegueres de l’aigua pudenta, que els catalans i valencians paguem mentre els jutges no diguen prou sagnia, que com són espanyols, no en ten mai prou, de sang i de diners aliens. Si vol el senyor Goula ja explicarà als seus lectors 5.000.000 euros nets al comte, quina despesa tenen realment, en la hisenda catalana. Si fa no fa, com els diners que destinem nosaltres els valencians, a pagar la cuixa espanyola, tres-cents anys i escaig.

Aquests berenars de duro, o d’euro, entre la sang noble espanyola no són en compte de res. Els jutges marchena, i els jutges dels comptes, amos del 155 i de la borbonia, no fiscalitzen aquest rastre perquè és un retorn en espècie de la devoció espanyola d’uns quants que paren butxaca i cul, perquè ens entren endins les consignes de la meseta noble: o contribuïu a harmonitzar les glòries d’espanya o us retallarem la riquesa que us penseu que és vostra.

Si ara ja tenen la caixa, la fundació, la diagonal i l’engonal catalana d’occident, la valenciana fa anys que la van matar, ofegar i robar que no van deixar ni teranyina, fillsdeputa, una majoria d’empreses que els xuplen mamella i ses, el bisbot d’erc avisa que la unilateralitat només servirà per completar els àlbums de cromos de la lliga espanyola: ni selectivitat, ni tv3, ni la lectura a casa, ni la immersió no servirà per agenollar els jutges en favor de la democràcia.

Mentre feia el segon mos a l’entrepà de mortadela, el mhp, la presidenta Forcadell passava el drap a la seua cel·la (quants dies, setmanes, mesos i anys és tancada?), si Pere_gonés feia el besamans al compte, que girava el collet tan delicat, que ell és de la garra prima, i simulava que parlava foradat, l’homenic explicava fil per randa sense fer trac, al compte “avantgarde”, que ells ja poden deixar de calfar-se la testerola: fins que buana no diga arre, ells faran sóóóooo, no mouran un braç per la dignitat i el respecte dels catalans, malgrat que dos o tres milions pensen que els caurà l’ànima als peus… Repartiran els militants sabó de fer aulor i res no passarà d’ací mentre els idiotes facen camí: els gestos de visitar agenollat els carcellers en comptes de visitar els presos i els exiliats, té la recompensa de tota la mortadela que vulgues, per anys i anys!

I el comte va obrir la caixa forta i va deixar alçats els primers cinc milions de l’ala per al seu diariet de merda. Aleshores va exclamar:

—Ja coneigues lo conte de Peret, pedrito?

 

 

Unilateralment, contra espanya (tractatus3)

0
Publicat el 9 de juny de 2021

Unilateralment, espanya va empresonar la presidenta del parlament català.

Unilateralment, la manté en presó encara. En connivència amb el govern català, incapaç de rescatar-la.

Unilateralment, el mateix estat feixista ha perseguit i assetjat consellers, conselleres, presidents de govern, músics, actors, mestres, entre més demòcrates, uns quants són en presó en canvi de tenir al carrer corruptes, lladres i borbons.

Unilateralment, espanya amenaça, insulta, assetja i inhabilita presidents de govern per una pancarta de llibertat d’expressió.

Unilateralment, espanya aprova cada any un finançament desigual contra els valencians.

Unilateralment, espanya decideix la impunitat de l’extrema dreta: la violació de drets, l’agressió de policies, el rebuig als drets fonamentals.

Unilateralment, a espanya les agressions sexuals o els assessinats tenen impunitat, si al jutge de torn li passa pels ous

Unilateralment, espanya es nega a acceptar les resolucions de l’ONU, o dels tribunals europeus, sobre drets, respecte i dignitat.

Unilateralment, espanya nega el dret civil valencià.

Unilateralment, espanya avicia les fundacions franquistes i lels consent la llibertat per violar els drets universals.

Unilateralment, espanya regala milions als bancs en canvi de desnonar desgraciats.

Unilaterlament, espanya regala diners a florentino en canvi de robar-nos a grapats, entre més als valencians (*)

Unilateralment, espanya ha decidit l’energia més cara d’europa.

Unilateralment, espanya és un estat violent i feixista

Unilateralment, espanya va decidir d’ordir un grup terrorista.

Unilateralment, espanya va apagar ràdios i tvs en la llengua dels valencians que encara continuen prohibides.

Unilateralment, espanya tolera les amenaces militars i policials.

Unilateralment, espanya tolera totes les agressions lingüístiques contra les llengües, si en el sac se salva l’espanyol.

Unilateralment, espanya és claveguera.

Unilateralment, a espanya pesen més les clavegueres que el coneixement.

Unilateralment, espanya és contra la lectura.

[…]

Com diu Wittgenstein, el món es desfà en fets.

Unilateralment, espanya és ara mateix l’estat feixista d’occident.

 

continuarà…

 

 

 

 

 

“El món és tot el que s’escau” (Tractatus2)

0
Publicat el 8 de juny de 2021

Ara s’escau, per exemple, tenir presoners polítics durant anys, com en el franquisme: entre més, presidentes d’un parlament. Perquè s’escau que això és franquisme. A espanya és tot el que s’escau.

Per provar d’endolcir l’allau de crítiques d’Europa, de l’ONU, de l’Haia, dels tribunals internacionals de la Unió Europea, fins i tot d’Amnistia Internacional (absteniu-vos la d’espanya), els borbons participaran dels varietets estiuencs: entre figues molles i músties, banderetes i futbol.

S’escau tenir anys i panys presidents d’associacions culturals, o membres de partits polítics que no siguen d’una corda, ni d’una tangent, ni d’una secant, ni siguen convexos ni concaus. Teniu-los tancats mentre els jutges se’ns follen el temps, la joventut, i ens buiden els ulls a colps de policia i de fillsdeputa. La llengua cada tribunal ja se la folla solidàriament, el jutge, el fiscal, el procurador, el secretari, el funcionari de torn. Fins i tot el guàrdia de la porta, se la folla la llengua, si s’escau.

Ara també s’escau tenir corruptes, lladres protegits, blindats, tan ben pagats com un rei. Un rei borbó, naturalment. Infantes i infants a banda del mateix arròs, però del mateix brou delinqüent.

S’escau, per exemple, que músics, actors o mestres o joves puguen ser també presoners, presoners polítics per la gràcia dels jutges d’espanya, que són tocats de la divinitat mare: el franquisme és per damunt de déu i sa glòria divina.

S’escau, per exemple, que uns quants dels responsables polítics de torn, del torn autònomic, facen de virreis, de delegats dels jutges i de les divinitats. Els riuen i en riuen les gràcies. Es toquen el punyet i ja li val.

S’escau que el dia a dia convertesca el feixisme en normalitat, una crossa menor en diuen, perquè si us deixen el dret de respirar, per què haurien de queixar-se, els valencians o uns altres veïns, mentre continuem pagant-los la quota pel dret de conquesta…

Això que no us falle, que són fets, no són coses.

S’escau que governe un partit que va ordir una trama terrorista, contra la mateixa democràcia. En canvi de l’un partit, un altre, de la mateixa trama o corda. Maroma.

Segons Wittgenstein, el món és la totalitat dels fets. I aquests són fets. A espanya s’escau un niu de corruptes, una paritori que cada dia s’imfla i s’umfla, jutges que van parint lleis i normes contra la democràcia, l’escola, els mestres, contra els valencians en general. Si no són malparits. Fets.

Govern espanyol, assessors, jutges, borbons, premsa o futbolistes, si són espanyols o molt espanyols, són partidaris dels presos polítics, de preparar vacances abans que no defensar els drets humans. Si fa no fa com una majoria de valencians, o catalans, que preparem vacances per damunt dels presos, o contra els presos. Fets i no coses. Només aquells que gosen llançar-se en barca a l’aventura de travessar el mediterrani amb una cantimplora, tenen el coratge de la llibertat per davant de planificar les vacances. El combat de la vida per damunt de les vacances.

Ho va dir el filòsof W: la totalitat dels fets determina el que s’escau i també tot el que no s’escau.(I.12)

A espanya, i a la valència envaïda per espanya, s’escau el feixisme per damunt la democràcia. Fets

*llegiu Wittgenstein, si s’escau, no us en penedireu.

 

Tractatus, mestres! —per què no llegim? (25)

0
Publicat el 6 de juny de 2021

Viatge rellamp a una llibreria. Amb l’excusa del projecte Sentir les llibreries, no sé quant de temps feia que no en visitava cap. Així que ho vaig aprofitar per fer una càrrega de molta profunditat i de llarg recorregut.  Entre més joies que hi vaig trobar, una traducció introducció del Tractatus logico-philosophicus de Wittgenstein, de Josep Maria Terricabras. Amb la introducció del professor ja tindríem una mina de recursos per fer unes quantes classes de primària, si és que penseu que a secundària, pels mestres de secundària vull dir, el llibre serà massa complex. Jo ja comptava que del contingut de Wittgenstein entendria poca cosa, gairebé res, potser saber que és traduït al català en aquesta magnífica edició, Edicions de la ela geminada, feta sobre paper certificat FSC®, respectuós de la gestió ambiental apropiada (!) socialment benèfica i econòmicament viable dels boscos.

La introducció del professor Terricabras ja paga els diners que demanen pel llibre, 16 euros, i per mi ha sigut una descoberta: descobrir per exemple que, l’últim dels grans filòsofs del XX, volgué ser mestre de primària durant uns anys, malgrat que després l’avorria completament l’ensenyament universitari, i encara de les poques publicacions que va fer en vida, la tercera d’elles era un treball sobre l’escola i els seus alumnes.

Diccionari per a Escoles de primària, un quadernet de 42 pàgines per millorar l’ortografia dels alumnes, un autèntic cavall de Troia, ara mateix com aleshores, amb un prefaci on explicava els seus motius perquè els responsables pedagògics adoptaren aquella proposta de l’ús del diccionari escolar com una activitat diària.

Diu Terricabras sobre els arguments Wittgenstein: “el diccionari surt d’una praxi docent que ha mostrat que els alumnes, per escriure bé una paraula, l’han de trobar de pressa i de forma que els puga quedar fixada; això permet que cada alumne es faça responsable del seu treball, que controle i corregesca les pròpies faltes, cosa que també permet al mestre de fer-se una imatge correcta dels coneixements i de la intel·ligència de l’alumne, sense la imatge molt borrosa que s’obté de les capacitats del conjunt de la classe si els alumnes s’intercanvien els quaderns i se’ls corregeixen entre ells. Els grans diccionaris existents —jo afegiria fins i tot els escolars— no compleixen bé aquests objectius de funcionalitat i eficàcia: són massa amplis, difícils de manejar, i sovint massa cars; també contenen moltes paraules que els xiquets no fan servir mai i no inclouen aquelles que els serien necessàries, fins i tot les molt senzilles però que ells escriuen malament. Tampoc no tracten bé els noms compostos i les paraules derivades. Assegura que ha desvetllat la consciència ortogràfica dels alumnes. A partir dels treballs individuals, el mestre s’ha decidit a confegir un sol diccionari amb unes 2.500 paraules clau. […] Wittgenstein hi accepta totes les paraules i només les paraules que són conegudes i habituals als seus alumnes de primària. També les del dialecte parlat pels alumnes, el seu parlar autòcton d’aquella comarca.”

No sé si n’hi ha cap traducció-adaptació al català del Prefaci complet i del seu diccionari. Apunta el professor que trobareu una edició anglesa de 1977, feta per l’editor Hölder-Pichler-Tempsky. Sí que n’hi havia provatures semblants originals en català, de diccionaris molt breus, escolars, que mai no han tingut l’èxit al qual se’ls destinava: desvetlar la consciència ortogràfica dels nostres alumnes de primària. Si fa no fa com va passar amb la proposta del gran filòsof vienés, el seu diccionari-proposta mai va ser adoptat com a material educatiu.

Ara bé, els àlbums de cromos de futbolistes sí que poden entrar a les aules cada any, inevitablement, com un reclam d’una futura societat sípia i avorrida, profundament espanyola i idiota.

 

Assemblea de la Federació d’instituts d’estudis comarcals, locals i universals (i4)

0
Publicat el 4 de juny de 2021

Després tornaré a la idea de l’Institut mare dels instituts d’estudi, de nom Manuel Sanchis Guarner, malgrat que, particularment, tinc preferència pel de Joan de Fuster, per bé que si ho proposa el mestre Alfred jo no votaré en contra.

Per acabar amb aquesta sèrie d’apunts sobre els instituts d’estudis comarcals i locals, IDECOs i CELs, alguns de noms tan estrambòtics com divertits, caldria dir que, en una  societat culta i democràtica, elevada, aquesta xarxa de voluntaris estudiosos del país i pel país, fora portada a la categoria màxima de consideració i reconeixement, pel que significa de recuperar l’ofici de la lectura, la investigació, l’escriptura, la publicació, l’edició, en un país sotmés i castigat fins a l’extrem del desert intel·lectual: i aquesta feinada que fan uns centenars d’homes, que potser no arriben a mil, a Finlàndia o Dinamarca serien excelsos homes de bé, una lliçó de l’ètica que s’ensenyaria a les escoles com un model de cultura, més enllà de l’academicisme, l’escolàstica, els currículums, les titulacions o els esguerros polítics que fa tant de temps que ens peguen justament per això, per llegir i estudiar, de manera gratuïta i sense compensacions, i encara més per voler que els altres també ho facen. Ves si la revolució tindria ací anses per agafar-se en favor d’Homer, Euclides, Newton o el mateix Wittgenstein. Malauradament, el desert intel·lectual en el qual va convertir el franquisme el país valencià i el país sencer de Salses a Guardamar (els francesos tampoc no es queden curts en aterrar la cultura que no siga exclusivament francesa) encara té modos a dalt les esferes de la política, la justícia i les rectories universitàries, autèntics pous de mamons incapacitats que només si lligen dels grecs sense entendre’ls. O potser perquè els entenen, fan de l’estudi i la revolcuió que això hauria de significar, el pitjor dels models.

Però no voldria acabar sense un apunt del Sequi sobre el futur institut Manuel Sanchis Guarner, que considera, i potser m’equivoque perquè parle d’oïda, un caramel enverinat. Si fa no fa, el resum fóra: la proposta del mestre Alfred és bona o molt bona, però quin ús en faria el govern franquista de torn? —digueu-li pp, psoe o qualsevol dels altres partits espanyols—, una apropiació  política i una usurpació del punt revolucionari que puguen tenir aquests instituts loclas i comarcals, que de sobte perdrien la independència en favor de les mamonades de torn, del batlle, el conseller i la mare que el va parir. El temps que trigarien els orcs de les delegacions espanyoles desplaçades a ajuntaments, jutjats, diputacions o governs de l’autonomia, borbó l’últim, a apropiar-se’n de l’ideari i què i com i per què i no cal, que no que no…, posaria els espavilats a fer l’aubercoc, i adéu a finlàndia, a dinamarca, i potser que  tres-cents anys més d’obscurantisme i decepció es passejarien amos i sinyors del corral, la barca i el tallagespa. A cagar, home!

Als instituts, als cels locals, a la junta i a la feinada altruista i intel·ligent, per molts anys. Per una lliçó de vida en favor del coneixement i l’estudi.

Assemblea de la Federació d’instituts d’estudis comarcals, locals i universals (3)

0
Publicat el 2 de juny de 2021

A dos quarts de vuit eixíem de Bétera cap a la capital. El camp de Túria afegia una delegació de molts quirats a l’Assemblea de la “Federació de milicians pels estudis i el patrimoni“. Per la ronda nord, camí de Tarongers i de la mar, trencàvem a la dreta en passar la Facultat dels mestres (!), i ves si ens en trobaríem de bons aquell matí: mestres que han fet la història de l’escola del s. XX a partir de les cendres que va deixar el franquisme pudent i feixista. Davant una redona que, com diu el mestre Ferran Zurriaga, sembla la Serra Calderona, el veiem baixar com un gínjol, la bossa a la mà, àgil i somrient, com qui se’n va d’excursió amb els xiquets (els xiquets som Rosa i jo mateix): semblava un home de quaranta anys, i ves si ho havia passat de circumstància durant la pandèmia. Ens saludem, ens n’alegrem i peguem cap al Sud, avall avall sense perdre el temps, en un viatge de cinc quarts i una conversa viva que repassa les petites misèries dels valencians, les pròpies i les que ens afecten tan directament l’ànim i la nostra llibertat (tots els éssers humans naixen lliures i iguals, si no et domina espanya!).

 

—Espanya no ho entendrà mai, això, que sempre és contra nostre, valencians, a veure si us n’adoneu.

 

Fem repàs pandèmic del momemt polític de resistència que vivim, atuïts, assetjats i robats per un estat feudal i criminal com no n’hi ha tres al món, i encara obrim conversa tangencial, sense saber-ho ni conèixer-la: una de les dones que apareix en el primer dels panells d’una exposició que hi ha a la sala Polivalent, a Castelló de les Gerres, ara de Rugat. L’exposició “Petjades de dones” és un homenatge reconeixement a unes quantes dones de la Vall d’Albaida.

La primera és Àngels Belda, d’Aielo, que provà de presentar-se a registradora de la propietat, càrrec que cent anys després només decideixen a madrit-espanya, com decideixen qui serà jutge o fiscal o militarot o membre dels tribunals majors del regne de les calaveres. Sí, només els franquistes decideixen qui xuplarà tota la vida del poder i dels diners en canvi del carnet de la corrupció infinita a la corona. Els amos del cagalló al suprem o a l’infern!

Abans d’entrar a la sala polivalent, mentre pujàvem el port de l’Olleria, hem repassat els envits del nostre Institut, la feina feta i la pendent, i ja ordim un congrés sobre educació o unes jornades, si en uns dies publicarem un nou número de Mirades,  amb els primers apunts sobre l’escola i els mestres valencianistes dels anys trenta, i una història de més dones que van haver de fugir de la repressió feixista que encara  ens governa en nom del psoe i els botxins iceta i zaragoza i sanchis i els varons roms roms.

Però el colp definitiu ens el pegarà, en entrar a la sala polivalent, un lladre de cavalls amb una mascareta amb la bandera que roba drets humans: no sé qui ha contractat l’esmorzar-catering de la Fedines, perquè el cambrer puga lluir la burla de dir-nos “vosaltres treballeu de franc, nosaltres ens emportarem els diners i la fatxenderia de tenir-vos vigilats”. Aquell desgraciat, al qual ningú de l’organització no li ha dit res (jo ni pagaria el servei), quan l’assemblea ja ha començat, i els parlaments dels batlles, no s’està de plegar les taules de ferro amb un siroll que trenca i amenaça: ja sabeu qui mana, malparits! És el nivell de cultura d’aqueixes cagarneres que passen per essers humans, ni primats ni goril·les, de tot n’hi ha a la vinya des que fa tres-cents anys que ens regna l’ocupació.

I ves que de bon principi seiem atrets pels panells exposats del lateral de l’esquerra, amb les dones que referia abans: m’ature en Maria Garcia, anarquista, afusellada amb altres milicianes pels feixistes a Manacor, quina història, i Ferran em comenta que també n’hi ha beates, i de beates el Camp de Túria en va ple, diu, que podríem fer deu o dotze exposicions abans no arribe la Carta 2030.

Obrin els parlaments els batlles de Castelló i de Bocairent, que supose que ja s’hauran adonat que ens han encabit en una aula que tindrà la pitjor sonoritat de la Vall, l’Alcoià i el Comtat sense por de fer curt, i en començar pròpiament l’assemblea, el nostre director, Andreu Ginés, amb el qual també vaig coincidir a l’escola, malgrat la diferència d’edat, el Sequi apunta que no cal llegir l’acta: no, no, si ja l’heu enviada, només que caldria si n’hi ha ningú que vol dir res, i en tot cas, votar-la, això sí, perquè en aquesta assemblea també venim a votar democràticament, només perquè espanya rebente d’enveja: l’amenaça dels demòcrates, més que no l’econòmica, és la pandèmia que més mal fa en aquella cofurna espanyola.

Sequi, un altre mestre en representació de la federació, del Villar i dels Serrans, va fent el reportatge i el contrapunt d’ordre d’aquella reunió. Amb l’Andreu, la Federació ha guanyat moltíssim, i l’harmonia final és per damunt les observacions dels uns i dels altres, fins i tot del botànic Cavanilles. El president també explicarà el goig d’acollir una representació tan grossa, JV Frechina és un altre prohom de l’Horta Nord, un dels pares del Cant al Ras (enguany el 19 de juny), expert de músiques i ritmes entre més estudis de cultura popular. Ha aguantat del timó quan ningú apostava un xavo i avui fa bona cara, si nadem amb tant de suport… Les feines impagades dels esforçats que alcen aquest país, que diria Vicent Partal (segur que millor que jo ho he expressat).

Per cert, que Sequi té una contraproposta sobre l’Institut mare —Institut major Manuel Sanchis Guarner—, que voldria Alfred. Quina lluita, ara.

[continuarà]

 

Assemblea de la Federació d’instituts d’estudis comarcals, locals i universals (2)

0
Publicat el 1 de juny de 2021

Anit ho vaig deixar en aquesta magnífica aportació del mestre Alfred Ramos en favor d’un Institut d’estudis del País Valencià, de nom Manuel Sanchis Guarner, mare de la resta d’instituts comarcals i locals, amb un pressupost decent —pense en les casernes militars, per exemple, l’únic paper que fan durant anys i panys és viure de gorra, de la gorra i del cuento de dumenge, per acaçar en el cas d’un altre colp, la població valenciana, preferentment no espanyola. Ho dic, perque amb uns quants milions d’euros, una estructura mínima, i la voluntat dels estudiosos, potser el patrimoni valencià tindria alguna escletxa per on salvar-se de la ruïna, l’abandonament i l’oblit.

Van haver-hi més idees i propostes de genialitat, aquell matí a Castelló de les Gerres, ara de Rugat, en favor de la cultura i el patrimoni. Per exemple, la d’un mestre que troba que tenim molts edificis singulars i històrics sense saber gaire què fer-ne: castells, convents, ermites, monestirs, casalots, masos, alguns de conservats i d’altres semiabandonats, i és el cas que aquest mestre va posar d’exemple el convent de Llutxent, per organitzar el primer Conservatori superior de música popular (absteniu-vos la grandeur de la música clàssica, que aquests ja teniu cases paradores a manta). Al voltant d’aquell edifici, el mestre calculava de l’orde d’un milió d’habitants, però sobretot milers de músics de guitarra, guitarró, dolçaines, tabals, postisses, acordions, bandúrries…, i ves a saber, que encara no tenen en exclusiva un conservatori superior, no el tenim els valencians, en canvi que cada poble, això no ens en falta, té caserna de guàrdies, i una bandera que apunta contra els valencians i la democràcia.

Ací encara no s’havien acabat les propostes, malgrat que l’assemblea de representats d’estudis locals i comarcals havia aprovat els comptes,  el programa d’activitats i un sac de suggeriments en favor de l’estudi, l’opinió, la conservació i la defensa del patrimoni: els de la federació major ens convidaven a participar dela web, els valencians a llegir i encomanar la lectura de la revista Bastida, a participar de programes de ràdio dins la xarxa de ràdios locals i municipals, fins i tot a escalfar motors del que serà el quart congrés d’estudis de la Vall, que promet sacsejar l’avorriment cultural de tant d’universitari que no sap què fer ni estudiar ni a quina cosa dedicar tants recursos com regalen aquests dracs del patrimoni.

Entre més propostes, l’exposició que hi havia en directe a la sala polivalent de Castelló: dones de la Vall d’Albaida, un recorregut per alguna de les vides més coratjoses i valentes del segle XX.

(continuarà)

 

Assemblea de la Federació d’instituts d’estudis comarcals, locals i universals

0
Publicat el 31 de maig de 2021

Castelló de les Gerres, ara Castelló de Rugat, a la Vall d’Albaida, va aplegar la major representació d’instituts d’estudis del País Valencià de tots els temps. Josep Vicent Frechina, el nostre president, ho va dir, que mai no havíem tingut una assistència tan notable com noble a aital esdeveniment. És veritat que la Federació té encara una vida curta, però durant els primers anys la seua vida era sòbria, desmaiada, com si pidolés de viure a través de les d’ajudes que sempre han sigut almoines que no passen d’uns quants xavos en euros: xavalla i molles, xiquets! No penseu que la seua vida no penjava d’un fil!

Però dissabte, l’aula Polivalent de Castelló de Rugat que tant ens va costar de trobar lluïa, d’homes i dones d’edat (joves n’eren set o vuit) que representen el bo i millor de cada comarca valenciana pel que fa a l’estudi local i la investigació. Però no us enganyeu i dispareu abans de pifiar: allò és el bo i millor en defensa del patrimoni valencià. Ja sé que molts direu, quin avorriment, mare: us equivoqueu si toqueu d’oïda!

Sí, el patrimoni valencià és ací mateix, entre aquests estudiosos, els seus llibres i revistes publicats a base de molt d’esforç, grapats de penalitats i un coratge a prova de bombes que les pròpies administracions valencianes ens han posat cada vegada que els hem tocat la porta i els nassos. Sense por d’equivocar-me, i sempre a punt d’exagerar lo convenient, alguns dels instituts comarcals del país tenen una col·lecció d’estudis que a Europa serien en les millors biblioteques, un tresor de recerca i treball que ací i allà s’ha parit per la voluntat i els diners de la butxaca pròpia massa vegades.

El patrimoni valencià que tanta por fa a la mateixa generalitat… En canvi del paisatge, les construccions rurals, el camp, l’art rural, els regs, els llinatges valencians, la història, l’educació, la democràcia, els personatges oblidats, l’escola, la natura, els carrers sinyorials, els balcons, la música… Ni els anys que els espanyols en diuen transició al no-res, no ens han servit, ni als valencians tampoc, per posar en valor tant de tresor gratuït com els oferien uns quants tarzans esforçats de la cultura i de l’estudi. Fins i tot això ens han robat els espanyols. La dignitat i la defensa del nostre patrimoni.

“I l’abandonamnent continua, ep, amb sis anys de botànic…”

En canvi, aquella sala polivalent, d’una sonoritat de tercera (ací el meu amic Galim ha perdut tres o quatre punts de l’excel·lència cultural) lluïa com mai, i acollia nous membres, locals i comarcals, en favor de l’estudi i de la federació —en diuen FedinesPV. Fins i tot els membres de l’Associació d’estudis fallers, que van fer un dels discursots.

Com cada any, hi havia representació de tot el país, amb la gent de la Institució Ramon Muntaner (IRMU) i la Federació d’Instituts d’Estudis dels Països Catalans (per no torpedinar la maedéu dels desemparats, en diuen federació d’instituts de parla catalana).

I veieu la diferència, que aquests baixen i es creuen què fan, i damunt lliuraven un premi a l’institut més antic o més dinàmic, no vaig entendre què deien per culpa de la maleïda sonoritat, a mans d’Alfred Ramos, representant de l’Institut de l’Horta Sud.

Aprofite per repetir un clam que el mestre Alfred va explicar-nos de nou: si és veritat que ara rebem una subvenció de 45.000 euros en conjunt, la quantitat és una misèria, si va destinada a tot l’estudi patrimonial de Guardamar a Vinaròs, passant per Oriola, Ademús i Morella. Penseu que n’hi ha institucions feixistes que haurien de ser il·legals que reben més de trenta vegades aqueixa quantitat, en canvi de fer la col i viure de l’agressió i l’insult. Alfred defensa la creació d’un Institut d’estudis major, amb el nom de Sanchis Guarner, i una estructura amb capacitat per organitzar, gestionar i ordir tot d’estudis en favor del patrimoni valencià. Ai, però si aquells no es creuen el país… Ni el patrimoni, ni la sostenibilitat, què caram podem nosaltres des de Castelló…

[continuarà]

 

100 anys amb Enric Valor no en són prou: per què no llegim (25)

0
Publicat el 14 de maig de 2021

“Cent anys de lectura a l’escola no abordarien tot Enric Valor”

Hem començat els exàmens finals de lectura a quart de primària: bé, això només vol dir que, a un mes d’acabar el curs, anem als detalls, a corregir això i allò i endavant el combat. Les grans expressions de la llengua, el vocabulari, la riquesa lèxica de les rondalles, la descripció dels paisatges, els topònims… La descripció d’un viatge del corb fins a Mallorca, la tornada, amb tot allò que hi veu, un ocell que viurà “desconhortat” tota la rondalla. 

Lectura, entrenament en silenci i en veu alta, sola i acompanyada, cantada, recitada, lenta, més ràpida, davant l’espill, enregistrada al mòbil, escoltada, corregida, i un altre colp tornar a començar…

Què penseu que fan els atletes que volen aconseguir l’excel·lència? Si volen arribar a participar d’unes olímpiades? Entrenar, entrenar, entrenar i dutxar-se, sí, però després… I ves si les olimpíades lectores dels valencians són difícils. Perquè venim de concursos molt amaters, poc preparats, venim de tan avall i de tan lluny, que posar-nos a la línia d’eixida demana i ens demana molt d’esforç, gairebé traure el lleu, per com haurà de ser de gegantí el nostre esforç, si volem participar-hi. I és clar que volem ser uns grans lectors europeus, i tant que sí, a l’alçada dels finlandesos. Amb menys no ens aconformarem. Com el Gardner, com Enric Valor, com Steiner, com Hardy, com Curie o Estellés. La nostra fita no té límit, per això volem llegir, llegir de valent grans llibres, i ves si ho són les rondalles valencianes, llibres de primera per fer-nos lectors de primera. 

Bé, ja ho sabeu, després del Corb i la rabosa —pobra, quin bac contra el tarquim!— ara llegirem el Mig pollastre, un altre clàssic valencià sens dubte, una història d’un pollastre que no és pollastre ni és pollet, que és a mig fer i encara com.  

I tu, de la rondalla que acabem de llegir, faries de corb o de rabosa, d’animal desconhortat o d’espavilat, com ho explicaràs, això, què preferiries de fer en un escenari, en un teatre de veritat… Quin paper t’anirà millor d’estudiar i de representar? I encara, si això ho hagueres de convertir en un monòleg a la manera de Hàmlet, com ho llegiràs? Com ho prepararies… Ací tens una proposta per representar en colònies. Colònies? Si? Oh, oh, me n’oblidava!

Per què no llegim (21): aprendre no és fàcil!

0
Publicat el 23 d'abril de 2021

Les mestres d’infantil i primer cicle de primària treballen en un document sobre el fet d’aprendre a llegir i escriure, un dels grans reptes de l’escola i dels infants; fàcil i plaent per uns, feixuc i costós pels altres. Un camí de llarg recorregut que requereix de l’acompanyament de l’escola i de la família.

Comporta més que no unes mecàniques, si volem arribar a descobrir allò que hi ha als llibres, a valorar la capacitat de poder comunicar, d’expressar el que volem dir amb claredat, i també, adonar-nos-en de la seua utilitat per a desenvolupar-nos en la vida.

Aprendre de llegir i d’escriure s’inicia en l’etapa infantil, es continua al primer cicle i es consolida al llarg de tota l’escola primària. En realitat, escriure bé serà un entrenament de per vida. Perquè si bé són aprenentatges que passen per diferents etapes —el descobriment dels sons, el reconeixement de lletres i de paraules, el domini de les mecàniques— admirar-nos amb la lectura i consolidar la llengua escrita són activitats molt complexes, més encara en una situació de pressió domini i abús. De bon principi, llegir i escriure demana molt d’esforç als infants, per passar de la descodificació dels signes gràfics als quals fem correspondre un so, a l’exercici de la comprensió o el plaer de la narració.

Detectar i prevenir prompte les dificultats que poden presentar les mecàniques, i incidir en la maduració dels processos que fa el cervell per facilitar aprendre a llegir i escriure des de la tranquil·litat, són feines principals de l’escola.

Cal una bona formació per acompanyar els alumnes en l’aprenentatge, per facilitar-los que puguen i vulguen aprendre al llarg de la vida. Per això, és important aprofitar l’experiència de tants mestres que, durant anys, han acompanyat l’aprenentatge i l’èxit dels infants.

*copiat del web de l’escola www.escolagavina.cat

 

 

Escola i democràcia*

0
Publicat el 21 d'abril de 2021

“PARLAR DE DEMOCRÀCIA I ALHORA FER CALLAR EL POBLE ÉS UNA FARSA”

La frase d’Ovidi planteja una contradicció real i present a tot arreu. L’aplicació de la llei és un dels àmbits en què els desequilibris i les desigualtats, malauradament, es fan massa evidents. De fet, sovint comprovem que l’aplicació de la llei no sempre es tradueix necessàriament en justícia i que hi ha moltes maneres d’exercir-la, també d’il·legítimes. D’altra banda, ens trobem en situacions que els ciutadans llegim o escoltem valoracions judicials diferents davant d’un mateix fet. I sovint algunes provenen d’organismes i d’entitats, el treball i la validesa dels quals ha estat ben valorat. Posem per cas, Aministia Internacional.

Aquesta associació internacional, que treballa per la defensa dels drets humans arreu del món, fou guardonada el 1977 amb el Premi Nobel de la Pau per la seua ferma lluita contra la tortura arreu del món. Dubtem que cap estat que es definesca com a democràcia sòlida puga menystenir Aministia Internacional i allò que ens puga dir al voltant de la vulneració dels drets humans.

Doncs bé, a propòsit de l’empresonament de Jordi Cuixart i de la resta dels condemnats pel procés, Aministia Internacional ha elaborat informes en què alerta que la redacció del delicte de sedició obri la porta a un creixement de la criminalització d’actes directament relacionats amb l’exercici pacífic de la llibertat d’expressió i el dret de reunió pacífica. Certament, és per pensar-hi.  A l’escola no podem defugir el debat, la lectura crítica, la recerca de fonts diverses que enriquesquen els nostres punts de vista.

Fa pocs dies la relatora sobre drets humans de l’Assemblea parlamentària del Consell d’Europa, en un informe sobre represàlies i intimidació als defensors dels drets humans, parla de la situació de Cuixart en un doble sentit. D’una banda,  fa constar el fet que els seus advocats han denunciat que haja sigut jutjat pel Tribunal Suprem, perquè aquest té competències per jutjar polítics electes i no activistes de la societat civil. De l’altra, també denuncia que la situació de Cuixart a la presó ha empitjorat arran de la pandèmia, ja que passa fins a 23 hores al dia a la cel·la en aïllament.

Allà on anem, els nostres drets han de respectar-se (art. 6). Tots tenim els mateixos drets (art 7), i si no és així, tenim dret a ser protegits (art 8). Les detencions arbitràries, els empresonaments i les expulsions del país on vivim fora de dret no són legals (art. 9). Els judicis han de ser públics i aquells que ens jutgen, imparcials (art. 10). Tenim dret a defensar-nos, no som culpables fins que no s’hi demostre i no podem ser condemnats per accions que no hem comés (art.11). I després d’això, podem assegurar que es respecten tots aquests drets?

El mes d’abril ve carregat de referències que ens fan pensar, llegir, documentar-nos, dotar-nos d’eines per saber-ne més i poder parlar-ne. El món no és anecdòtic, fruit de l’atzar, i no només a la mar el peix gros es menja el petit.  Si us agrada el cinema, us reconamen My Name is Kahentiiosta, d’Alanis Obomsawin i En el nom del pare (In the name of the father), de Jim Sheridan. Si voleu llegir en paper, Tu calla, de Laura Huerga i Blanca Busquets, o Desobediència i democràcia, de Howard Zinn. Si preferiu lectures en xarxa, Analitzem l’informe d’AI amb Joan T. I Maria G, i l’article @joan_tamayo https://directa.cat/persons/joan-tamayo/.

Tanquem amb la frase de Joan Tamayo, destacat activista social de la ciutat i advocat pels Drets Humans: Qui castigarà els governs que no compleixen els mateixos tractats de DDHH que han signat.

*Copiat del web de l’escola

**Foto del mes d’abril del nostre calendari 2021

Per què no llegim? (20)

0
Publicat el 14 d'abril de 2021

[A propòsit d’una lectura parcial de l’Infinit en un jonc d’Irene Vallejo (editada a Columna, pàgina 56) en referència  a unes escenes de la pel·lícula Cel sobre Berlín, de Wim Wenders, que em sembla un càntic d’àngels a la lectura. A Filmincat trobareu l’escena i el regal de mirar-la un altre colp.]

CEL SOBRE BERLÍN i sobre la lectura

El mestre els ha parlat d’una pel·lícula i els ha demanat de veure’n un tros, uns cinc-deu minuts. Ell vol que hi posem molta atenció, perquè després haurem d’escriure sobre allò que veurem. Atenció i planificació, ha dit: sense l’atenció no aprendrem, sense planificar què, no avançarem… així que vol que ens preguntem què hem de fer?, què ens ha demanat? Com ho hem de fer…

La pel·lícula és en blanc i negre, el mestre ha explicat que uns àngels estudien i parlen d’allò que fan els homes. Els homes vius, els àngels els vigilen, o els protegeixen. De primer dos àngels (representats per dos homes que enraonen en un cotxe) s’expliquen què fan alguns humans que han vigilat. Han pres notes i es van llegint què han escrit. Hi ha alguna frase poètica, molt simbòlica. A la següent escena, els àngels entren en una biblioteca, que el mestre diu que és una de les grans biblioteques d’Europa. Allà troben més àngels que els saluden. Els àngels observen, miren, acompanyen els humans que són a la biblioteca llegint. Endevinen els seus pensaments, s’admiren.

No sembla que fan res més, només observen la lectura que fan tants lectors, mentre escoltem diverses veus en off, se suposa que és allò que lligen els lectors anònims, els extres (som en una pel·lícula, recordeu-ho), però no n’hi ha traducció de l’alemany. Els àngels es miren l’àngel principal, com si li demanaren aprovació. Somriuen, li somriuen. N’hi ha un xiquet lector que mira la càmera com si mirés l’àngel, com si notés la seua presència. L’àngel principal agafa un llapis amb el qual juga, ha resseguit la lectura amb el dit, com farien els xiquets quan comencen a llegir. És una biblioteca immensa, on també hi ha xiquets que lligen o escriuen sobre allò que lligen, barrejats entre més lectors. Hi ha una altra cosa que impressiona: les mirades còmplices entre els àngels mateix, i com cadascú observa atentament el seu lector, com si el volgués protegir. N’hi ha que seuen suspesos en espais de risc, però com que són àngels, no cauran.

La música és lenta, al principi, potser de les que en diuen clàssica, una veu per damunt un cor que va pujant el volum, unes veus inquietants, com si volgueren espantar-nos. Una música simfònica o espiritual o mística, que va pujant l’ànim; a classe mentre ho miràvem, hi havia alumnes que es tapaven els oïts, o s’espantaven, perquè al final, la música, més que no acompanyar, sembla que es queixa, que vulga ferir-nos… Espantar-nos. Sí, sí, això.

El conjunt de l’escena és un cant als llibres, un homenatge a la lectura, a la biblioteca, com un càntic al coneixement. L’àngel principal, l’actor Bruno Ganz, seu en una cadira i es mira el llapis, el deixa damunt els genolls i s’agafa fort a la barana com si volgués endevinar què han escrit tots els llapis del món, en totes les llengües del món. Però en realitat, no sabem què vol. Concentrar-se o fugir, fugir d’àngel. Un altre àngel principal se’l mira, el vigila, com si volgués evitar que el primer s’escapés d’àngel. Finalment un vell puja i puja en amunt a la part de dalt de la biblioteca per unes escales que no s’acaben mai, que ofeguen el vell, que a penes si podrà arribar, ves com puja de lentament, amunt cap al coneixement, com si fes el seu últim viatge, abans de la mort. Aleshores el seus pensaments sí que apareixen a la pantalla:

—Parla’m musa, del narrador!

Però gairebé que no arribarà a abastar-lo, el coneixement, el vell. Homer, que ha dit “parla’m musa”, i el mestre ha respost: Homer! Un vell tan fatigat com alena, trascendeix. Com Homer, que també va trascendir i es va fer vell. Els herois també es fan vells, els herois dels llibres. El vell de la biblioteca seu a la mateixa cadira on abans l’àngel jugava amb el llapis. Li costa de posar-se les ulleres… Com si no volgués res més, posar-se les ulleres i esperar la mort, davant els llibres. Com si volgués triar la seua última lectura: el pensament, que és la veu en of del vell: abans de morir-se, el vell explica que ara la lectura ja no es fa en rotllana, públicament, si ets un lector ets un home individual, separat de la resta, i aleshores què en saben, els uns lectors dels altres… El viatge s’acaba, oh musa. Entre els llibres.

—I tot plegat, ningú no ha explicat com hem aprés a desxifrar les paraules, les frases…, com aprenem a llegir. Ves si és una activitat complexa, i gratuïta.

Potser que una de les activitats més agraïdes.

Per què no llegim Enric Valor (2)? (18)

0

Per llegir Enric Valor a primària, en qualsevol classe de primària, cal una passió. Una passió especial per la llengua. Sobretot. Sense un coratge determinat, sense aquest esperit d’amor a la llengua —això ho deia el mestre—, no hi trobareu la senda, ni us trobareu. Aquesta sentència del mateix Valor, ja ho diu: “De primer, l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.”

El repte de posar la llengua a dalt de tot, i per tant, la lectura dels millors textos, depén dels mestres. De tots els mestres, que han de prendre decisions, grans decisions, si no volen perdre’s en lleis, normatives, reglaments, excuses i raons per donar llargues a les accions principals: o els alumnes valencians patiran tota la vida una mancança provocada des de la pròpia escola on hauran passat anys i panys, sense que l’escola els haja garantit l’accés a una lectura adequada, excelsa, que els capacite a llegir, entre més coses, literatura d’alta volada.

Pel que fa al lèxic, és normal que els pares s’espanten. En canvi, els xiquets, quan els el faig llegir diverses vegades —paraules, expressions, paràgrafs, no hi troben la por ni l’espant per enlloc, al contrari, s’estuisasmen a llegir i llegir cada vegada amb una velocitat major, sense entrebancar-se, cadascuna de les paraules, i si a més comencem a ordenar-les pel que signifiquen: aus, paisatge, trets personals, plantes…, potser que comencem a pouar coneixement, a destriar més vocabulari, fins i tot a pensar que la riquesa de la llengua no és en alguns mitjans o en la vida de diari, sinó en els bons llibres d’alguns autors valencians bandejats per un sistema educatiu caduc, colonitzat, tan ple d’idioteses i trampes antivalencianes.

Exercici. Llegiu cada mot amb correcció, sense ensopegar ni malmetre accents o vocals o falses pronúncies…

abarrallar (esbarrallar), aflicció, ajornar, albercocat, alforges, amanir, amoixar, argelaga, arrepapat, arrier, arrogància, astorament,  avalot, avenc,
bacallà, bafaneria, baldament, berena, bestiassa, boscúria, braça, bramul, brumidor, busqueretes, cabestre, cerval, cingle, commiseració, contrafort, corb, corser, crinera, eguada, egües, embalsemar, embelcar, emparrat, encatifat, entema, esdeveniment, esponerós, estaloc, estaquirot, estarrufat, estepa, estrossa, flaire, formós, gaiet, gendre, gentada, golejar, gralla, guitza, hostatjar, indòmit, joies, llargues, llepoleria, malcorar, mallada, mandra, menges, migjorn, minso, mordinyada, munió oronelles, pinxo, pruna, pujol, quera, ramalera, ramat, reblit, recel, refilar, renill, roder, roí, romaní, rossinyol, soca, sol, timó, tossal, tramuntana, trescar, vanitat, vítol, xafardejar, xop i… xim-pum!

Feu curses, concursos, campionats de lectura, individuals i en família, presencials i telemàtics, i després continueu amb les expressions:

-el fill no els aidava gens; ni en feia mai un brot ni res que li semblàs; se sentia un home lliure de les petites molèsties de la vida feinera; menjaré i beuré quatre o cinc anys sense calfar-me la testerola; es parlava amb tothom; tenia cada vegada la malfeineria més i mes aferrada al bascoll; un jove fort i trempat, sa com una pera en l’arbre; va ser cap de caps; anava de pitjor a pitjor; estava gros i revingut i vermell com un titot; tenia intenció d’anar-se’n tot sol a l’ombra d’un cert garrofer que ja coneixia prou; la notícia creixia com la mar en llevantada; trencar en direcció a la llum; gent de got i ganivet
cares colrades i barbudes; gestos ferrenys… […] pervenien de la vida dura dels camins i les sendes, dels camps i les muntanyes…; fa cara d’anar a soterrar; servar silenci…; una veuarra com un barranc; si baixe aqui baix, vos se tire com el peix marraix!; podia esgarrifar el més trempat; no se sentia ni el vol d’una mosca; passaren de la por més forta al goig més delitós; anar el vi a bondó; ample com una era…

 

[continuarà]