Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: corrupció

Els llauradors que no llauren què són?

0
Publicat el 30 d'agost de 2022

A Vilaweb hi ha una entrevista ben interessant a un enginyer del camp que proposa una agricultura regenerativa, amnb la dona i tot ha fet un llibre i explica el perquè, el com i el què. De fet, a l’entrevista avisa que llaurar és matar la terra, empobrir-la i, al remat, perdre-la. Oh, i com ho expliques això als llauradors de la cooperativa de Bétera, valent? Ací hi ha camps que setmana rere setmana els passen de ganxos, més nets que una plàtera, xa, els deixen aquells tractors quan els passen amunt i avall, pels fraus i els afraus. Haurem de portar aquest Francesc Font a l’Ateneu de Bétera perquè ens oriente com ha c0nvençut tants llauradors de Menorca i tants ramaders, perquè alhora diu que això de les vaques i les ovelles ajuda una barbaritat el camp. Veieu, desconfiats que atempteu contra les Mor-Holstein? Les vaques són beneficioses.

Una altre bon amic, Francesc Raga, em proposa de bescanviar els tarongers per les garroferes, que a la llarga guanyarem salut i diners, diu. Home, ja tenim coneguts que han plantat garroferes, ara que el preu és pels núvols, però no sé si quan els plantons d’avui seran productius, la cosa anirà com a estraperlo. Ja ho sabeu que el govern del PSOE+Podemos ha regalat milers de milions d’euros a les elèctriques, no?, i aquests el primer que han fet en saber la pífia és apujar el preu de l’electricitat a preu de rècord. A fillsdeputa qui els guanya, als uns i als altres. Doncs aquests, els corruptes de l’electricitat, no trigaran a plantar milions d’hectàrees de garroferes amb els diners públics regalats, i es faran amb el 100% del negociot, i els llauradors que ara han fet el canvi, pobres, ja veurem com pararan; aquells fillsdeputa damunt posaran a plegar garrofes mans que no són mans, mans de pobres i exiliats a preus de caguerola, i aleshores el negoci dels corruptes, com sempre, acabarà matant el camp i els llauradors, pobres, que encara no entenen que no han de llaurar, a quin sant, que aleshores faran un mal irreperable al camp, a la cultura, i a la història dels valencians.

Bé, si no han de llaurar, els llauradors, almenys que arreglen els camins. Maremeua, els camins per accedir als camps. La mare que els va parir, ja s’enten que els diners del poble siguen per a les urbanitzacions dels rics, i que l’ajuntament del pp no tinga cap voluntat de neteja ni d’adobar els camins de carro, ni de tapar clots ni d’evitar el perill dels accidents (divendres no vam matar uns xiquets amb bicicleta de milacre, allà en la clotxa dels ànecs abans d’arribar a l’ecoparc). Clots, canyes que invisibilitzen si ve algú a dos mestres en un revolt, pedregars, els camins dels camps de Bétera són tan abandonats com la civilització dels valencians. Ara digueu-los als llauradors que no llauren, que no, que deixen que la fauna microbiològica vaja actuant amb el seny i senderi que no tenen els polítics de cap cantó de l’espectre.

Però qui governa el camp dels valencians, maedéusinyor, quin caos d’inútils i incapaços. No salveu ningú, no, que prou malament que ho fan plegats, a posta ni entrenant-se. A vore qui serà el valent que informe els llauradors, va, i convideu aquell enginyer a venir a Bétera!

Ací teniu l’enllaç a l’entrevista d’Esperança Camps

valencians, espanya ens roba (segona temporada)

0
Publicat el 6 d'agost de 2022

Els valencians som, un any més, els pitjors finançats per espanya. Per espanya, a la qual els valencians volen oferir-li tot de glòries i orxates, perdem cada dia una milionada, que espanya es queda per pagar els seus capricis, omplir les butxaques dels seus funcionaris fins i tot millorar les carreteres o abaixar els impostos dels espanyols més cèntrics al bunyol. Ho poden fer, no patiu, perquè nosaltres els ho pagarem amb escreix i amb propina. Ser espanyol, valencians, ens ix més car que ser valencians, més del doble, en canvi de tenir menys recursos, més despeses, el camp fet un nyap, i menys dignitat que una conilla víuda. Ah, com els agrada als aspanyols que els valencians tinguem més coll amunt el viure. I com és que això passa, direu, us demanareu? Com és que n’hi ha valencians que, amb poder de decidir una altra cosa, no ho fan? No? Doncs perquè aquests sí que tenen recompenses, aquests pocs, ells i les seues famílies. Aquests malparits, en canvi de vendre’ns al dimoni, xuplen i cobren, tenen la recompensa del criat dòcil, domesticat. Viure de genolls els té contents i alimentats, encara que mai no seran amos. I elsl, aquests supercriats, els mamons, voldrien que la resta de valencians abaixarem el cap i diguérem: sí, sesnyor, el que diga el senyor! I qui dia passa ja va estirant de la cadena, si té ganes de cagar i deixar el seu vàter net. Malparits, sí, però aviciats de per vida, els supercriats. La resta som els que ho tenim si fa no fa a perdre. Fins que no siguem lliures.

Els enviem a cagar, no?

“El cavall s’aturà i, alçant enlaire el flocall orgullós de la cua, hi afegí la seua participació deixant caure a terra allò que l’escombradora aviat arrossegaria i netejaria, tres boles fumejants d’adobs (vosaltres també en dieu bonyigos o monyigos?). Lentament, per tres vegades consecutives, defecà des d’una gropa plena. I humanitàriament el conductor esperà que ell acabés, pacient en el seu carro de corró.”

Ulisses, Joyce, catítol 16, cap al final, pàgina 608 en la traducció de Joaquim Mallafré editada per Leteradura

Espanya torna a burlar-se dels valencians

0
Publicat el 21 d'abril de 2022

Els carros grans del poble, guiats per homes que apenes feien deu o onze anys, baixaven carregats de les muntanyes de Portaceli cap als forns de calç de Paterna i Burjassot. Calia molta calç, aleshores, per emblanquinar les cases, els cementeris, els marges que podien lluir aqueixa noblesa del blanc impur de la calç. Els carros baixaven carregats de bolitx, d’encenalls, de llenya que encara era verda i necessària, que cremés lentament.

Per emblanquir espanya, compromís i uns altres valencians d’uns altres partits de ment colonitzada, van regalar el seu suport al govern del psoe —un partir que uns anys abans havia sigut el primer partit democràtic (!) que havia muntat el grup terrorista GAL—, en canvi d’una promesa en favor que el finançament valencià valgués  més que un xavo. Però no. Ni un xavo. El psoe ha tornat a enganyar els valencians i al mateix Joan Baldovi, pobre, que ara es mostra enfadat per la traïció d’una promesa fallida, una altra més, d’espanya. I potser el bo de Baldoví no està tan enfadat per la fallida del finançament que ell es pensava al sac, sinó per com l’han tornat a enganyar. Com s’ha deixat enganyar de cap i denou, el senyor Baldoví, no és nou ni innocent. Els polítics ja van entrenats per mostar el malestar propi i alié en canvi de continuar cobrant, i qui dia passa, doncs, provar-ho de nou: perquè mentre els valencians tiguem el cap colonitzat, lliurarem la voluntat, la dignitat i la llibertat en canvi d’aigua en cistella: espanya ens tractarà sempre com a enemics, perquè al remat, ells ho saben millor, nosaltres no som com ells. No som ells.

Al remat, que el govern feixista del psoe pacte amb el pp, o amb vox, per castigar els valencians un any més o cent anys més, passa perquè n’hi ha que passen per valencians, del psoe o del pp, o fins i tot de compromís, que volen tant de mal als valencians com ho volen els espanyols, que sempre acaben cridant “a por ellos”.

I encara el MH Ximo Puig diu que això no és una conspiració contra els valencians, que ell no creu en conspiracions, malgrat que espanya ens obligue als valencians a besar-los el cul, cada vegada que a madrit es caguen en la mare que ens va parir.

Pere que no mos fareu espanyols

1

Hom pensava que el govern català, fos quin fos després el 17O, no aniria mai contra la democràcia. Ni contra el poble. Ni contra els seus. Ni acceptaria la repressió com a moneda, ni es vinclaria com una canya o un jonc, un de sol, pobres, a vore si el repartiment els ompli les butxaques de la família a cent anys vista, i peguen a córrer despullats a entrenar-se per a la nova Olímpia.

Si era que volien jugar a corruptes, ERC, en afavorir la gestió de grans esdeveniments, haurien de contractar els espanyols-valencians que tenen el cul pelat en afers de corrupció a escala sideral: per anys i anys que els valencians pagarem la copa de l’amèrica, les curses de fórmula1, la benvinguda catòlica del xoriguer, les paellotes del pp, i l’aigua beneïda d’un bisbat folleuvoslosxiquets: i encara la deixadesa de les infrastructures, entre més desficacis de desviar els diners, van provocar l’accident del metro i unes quantes morts gratuïtes que podríen passar per assassinats, si no és que els jutges, un altres calamars de la prevaricació, no haguessen exculpat els pollastres i la gallina, de robar i robar i robar durant anys la hisenda pública dels valencians.

Apuntar-se a sopar amb els borbons, amb el psoe, amb els comuns, o amb tothom que branda el negociot espanyol com la gallina dels ous d’or, és autoritzar que Catalunya, a partir de ja i en nom d’ERC, és de la governança corrupta: que la guàrdia civil entre a l’escola a ensenyar, que tants botifarrons de caixabanc i sabadell decidesquen on ficar el piu i on els condons per desviar la nova llavor catalana que no havíem conegut al nord-sud, en la segona decàda del segle: ara ja li val fins i tot que els fogons de quilo i mig puguen disparar contra l’escola, contra la sanitat, o fins i tot contra el paisatge. En passar a bufar pel forat, podeu triar la mida de la canyeta:

-Hom pensava que aquells d’ERC no eran covards, ni aprofitats ni mediocres.

-Ara que governen s’ha destapat l’essència.

-Però això a penes si acabarà l’any.

-No es menjaran els torrons.

-Si han de robar, i robar-nos, n’hi ha que són millors lladres.

-Més entrenats que els espanyols, els catalans no els podreu imitar. Mai.

-Simuleu. Mai.

No ens podreu acovardir. Al sud ja estem fets als pets de filldeputes.

 

 

Diari del centenari (3) i de la pandèmia

0

El Govern espanyol ja ha comunicat al Govern valencià que d’allò que li havia promés, de revisar el finançament, en demanar-los que els aprovassen el pressupost, ara no podrà ser. Enguany ni pensar-ne. No podrà ser perquè just comencem l’any, i no saben com pegarà la cosa, que ells no són endevins, ni furturòlegs, ni lectors de cartes o boles de llum. Tampoc no són homes de paraula, ni demòcrates ni solidaris, però això tampoc no ho han dit ni afegit en el seu descàrrec. Fins ací res de nou.

Tampoc no és nou com som de faves, els valencians, els valencians de tot l’espectre polític de les Corts valencianes, sense excepció. Quan els van aprovar el pressupost, als terroristes del psoe (ja deveu saber que van votar en contra d’investigar els atemptats de les Rambles, si total només que eren catalans els morts, catalans i uns quants passarells més), els de podemos i els de compromís, ja sabien de sobres que espanya no respondria amb honestedat el favor. Espanya mai no ha tornat cap favor als valencians. Mai de la vida. En canvi, nosaltres ens desvivim llepant-los el melic, la magrana i el furó en canvi d’aigua en cistella, en canvi de promeses que mai no es compleixen. I cada any, va aproveu-los el pressupost, o més coses que ells ja sabran. El repartiment de jutges criminals, el repartiment de favors, el repartiment d’alts càrrecs…

D’aquest debat, us demanareu, qui demostrà ser més infeliç? Qui arriba a posar el coll més llarg perquè el cabeçó no els aprete en excés: baldoví?, vicent soler?, mònica?, ferran?, ximo?  anna? marçà? (vosaltres mateix ja els podeu posar tots els honorables davant que vulgueu, i podeu excusar-los una vegada més que sense pressupost, els pobres espanyols del govern d’espanya no podrien ficar el piu en la casa reial, ni passejar les albardes per europa amb la feina feta… la feina de destinar milers de milions per a colps militars, despeses de guerra, entre més tancs i avions i bombes… No fóra el cas que els llauradors valencians, davant la desfeta de la campanya d’enguany, decidiren atacar els borbons fins a treure’ls els ulls i ficar-los dues mandarines okitsu en els set forats del seu cosset borbó. No, violència no. Els valencians som de la fava, però no som violents. Ens perd la llengua, diem filldeputa cada tres paraules, semblem una cosa que espanta, però ca, no home no. La força se’n va per una aigüera que no té res a vore amb aquella claveguera espanyola de la violència feixista fins a la bandera.

Tot plegat, ho dic perquè com el pressupost espanyol no ha tingut en compte els valencians, no hem pogut doblar la quantitat de metges, d’infermers, de mestres i de professors, o de personal d’atenció a dependents, o d’auxiliars d’atenció a vells, o… per atendre els milers de contagis que van florint —que d’això no calia tenir cap bola màgica, només que haguereu consultat els meteoròlegs d’Àpunt, inútils—, Així que un any més, el 2022 comença sense remei i sense poder-los atendre. Ni els malalts, ni els alumnes, ni els vells… Perquè movem engrunes. Els valencians, malgrat el govern valencià, la hisenda, l’educació, la cultura, la sanitat… movem engrunes. Misèria, companys! Puta misèria que diria el meu amic Rafa Arnal, l’anarquista integral.

Nosaltres portem dies a l’escola amb uns quants casos positius, entre més també dels mestres, només en una setmana d’escola després de le svacances de Nadal i reis. I què fem els mestres?, doncs ens repartim la feinada, i atenem hores i hores sense descans els alumnes, les classes, els patis, els dinars, les classes, les urgències… Com els atenem? Com podem! I ves que fem feinada i ves que atenem. Fins a les set de la vesprada encara n’hi ha gent preàrant les coses per l’endemà, fins a més tard. Ens posem en el lloc de molts metges i infermers, que també van atenent sense descans, que no n’hi ha prou mans. Malgrat que també n’hi ha que aniran més relaxats (ep, que no hem caigut avui d’una figuera). Com també n’hi haurà mestres que aniran més relaxats, no ho dubte. No ho dubteu. Refillets n’hi ha hagut sempre, que ves si espanya ens envia lliçons borbones cada dia (el perpal d’aquell el torquen cada dia amb mocadors de fil d’or. A compte dels valencians, que ell prou que té els comptes a suïssa i a ca la corinna).

Doncs, sinyors polítics responsables, això ja ho esperàvem, que no calia ser gaire savi. Que fa dos anys que la pandèmia ens avisa, i els experts. Com és que ens torna a agafar el bou, sinyors del Botànic? Com és que no es planten i diuen adéu a aquella espanya de lladres tan insolidària? Com és que encara els rieu les gràcies i els renteu la merda de política en canvi que ens enfonsen en la misèria?, mentre ens deixen arruïnats, sense recursos, sense experts i professionals que puguen atendre’ns quan ho necessitem?

Perquè ves que els mestres també caiguem, positius, com a mosques, malgrat que no voldríem, que voldríem ser allà, atenent els alumnes. Les famílies, els altres mestres. Que hauríeu de veure com van les direccions, arromangades, esbufegant, sense dormir a partir de les quatre…

Si us penseu que la responsabilitat us exonera, en dir-nos quedeu-vos a casa, que un dia us telefonaran per preguntar-vos si encara viviu o necessiteu res, o realment era una falsa alarma, mentre a espanya, allà, qui governa salva presidents de futbol, discoteques, jocs de guerra i criminals borbons, no esteu equivocats… No. És que sou còmplices, així de clar. Còmplices d’una completa desferra política contra nostre. Els valencians i la mare que ens va parir.

Dels malparits ja en paralré en un altre apunt.

 

L’odi espanyol a les llengües

0

Els espanyols odien les llengües, qualsevol llengua que no és la seua. Són monolingües de voluntat i qualsevol intent per aprendre’n, o saber més llengües, ho consideren una amenaça, a l’espanyol i a la bandera, aquella que penja de les casernes, de l’espillet del cotxe o del canell inviolable de tants adeptes militants a lluir el neofeixisme totes les hores dels seus dies de privilegi.

No sabem, o sembla que no ho volem saber, com és que el sistema espanyol és dels pitjors per ensenyar llengües. I ves que amb tant de temps que la diagnosi és feta, tenien temps a rectificar i a posar remei. Impossible. Si ho porten a l’adn, no saber, no aprendre, en canvi de brandar sempre el pinyol, que només que xiula múscul, una metàfora de l’amenaça i la violència.

El rebuig a les llengües és directament proporcional al sentir democràtic. El coneixement, o la lectura, són un indicador de la salut democràtica d’un país. Directament proporcional a l’elevat esperit franquista, el tou contra les llengües no s’escapa de defugir qualsevol llengua enllà del pirineu i, alhora, provar d’anul·lar, aniquilar i insultar les llengües dins el territori que espanya encara domina per les armes i la policia.

La violència d’espanya contra el coneixement és una marca. Contra les llengües els cap tot, la ignorància, la mala fel, la mala llet, fins i tot la corrupció: lleis, normes, reglaments, jutges, partits, borbons, casernes, militars, església (digueu-li oficial), mitjans… Cada dia n’hi ha agressions lingüistes, sense excepció, de qualsevol d’aquestes bandes criminals tan organitzades com espanyoles.

El bombardeig és diari i il·limitat.  No ho poden evitar. El rebuig a les llengües, ho és al coneixement i ho és a la modernitat. No cal dir que ho és també als drets humans, a la llibertat, fins i tot a l’honestedat i a l’humanisme.

I què fa ara el jovent valencià? (afegiu si voleu el jovent català o illenc), s’ha deixat arrossegar per aquest corrent neofeixista, que pobres, veuen una moda, apuntar-se als moviments contra: ara segons que bufa, contra els drets humans, o les llibertats, o el coneixement, o les llengües… No es pica gens de passar-se a la llengua que representa aquell franquisme caspós, pudent i conservador, que va ser capaç de matar mestres, poetes i músics, entre més treballadors, homes i dones, només perquè tenien l’esperit de la llibertat i el van manifestar a penes cinc anys de la seua vida.

Durant el segle XXI, si la cosa no es gira del revés, una majoria dels adolescents acrítics s’han apuntat al pitjor dels envits possibles: deixar-se portar pel vent que bufa i bufa i bufa a través de mitjans que els guien i menys els pega de cara. Als patis de l’escola, dels instituts, als carrers, a la ciutat però també als pobles, entre les colles, la violència invisible s’ha fet present. La renúncia a l’ùs de la llengua és una amença més dura, intensa i perillosa que la idiotesa verbal dels polítics espanyols de torn, que no farien la “o” amb un canut.

N’hi ha experts que fa anys que van encendre el llum d’alarma: malgrat els esforços per la recuperació, els nostres avenços no poden competir contra els avenços “naturals”, per exemple dels jocs electrònics digitals o contra plataformes neflix, disnesy o de TVs: com més va més perdem?, som del perdre?, sembla que volem perdre?…

Diu Carme Junyent que l’ús depén de nosaltres. Jo trobe que ja no, que això, dissortadament, ja no depén de nosaltres. Perquè la militància a ultrança és difícl de manetnir, si nop és que som tots com l’Arcadi OLiveres, fins a la mort, o és difícil de mantenir, si l’esperit es desimfla amb l’edat o amb el conformisme del jubileu. Sobretot perquè n’hi ha enemics a casa, n’hi ha que es jubilen abans de casar-se, com n’hi ha que paguen (amb els nostres diners) perquè perdem fins i tot les orelles.

I si n’hi ha res que no canvia, que es manté, que dura i dura i dura, és el seu odi a les llengües. Sobretot a la nostra. D’una altra manera, no faria tants anys que mantenen prohibides les televisions dels països catalans, dins el propi territori nostre. Ni s’hagés consentit, en democràcia, si n’hi ha hagués democràcia de veritat, un rètol a les casernes dels pobles que digués qualsevol cosa per la pàtria, la seua. Qualsevol. N’hi haurà bestiesa més grossa, si no és per l’odi. Per recordar-nos que aquell odi roman, sempre hi és, vigilant-nos!

 

Avui l’editorial a Vilaweb, també parla de llengües

 

Taula de diàleg a la valenciana

0

Els valencians ja som a la taula de diàleg fa molt, perquè som més innovadors que ningú, així que els catalans de la república que volen fer aqueixa taula de diàleg amb espanya, per si no ho sabeu, vindreu darrere nostre més de cent anys. Espavilats. Perquè els valencians som de diàleg en una taula amb falda, en una taula redona, en una altra de quadrada, en una de fusta, en una de ferro de jardí on es poden repenjar els peus, en una altra de plàstic, en una de plegable d’estiu, si ens cal, perquè més de cent anys que dialoguem amb espanya per resoldre el finançament. Si serà per taules. Sí.

Cent anys després, som els pitjors finançats de l’estat, els valencians, perquè el dret de conquesta comporta el càstig permanent, així que potser que no ens roben tant com a catalunya, 20.000 milions d’euros cada any, però el nostre finançament i el robatori corresponent, també implica la nostra ruïna. Una ruïna mesurada, que ens ofega, que ens mata, que ens aniquila, però el psoe i el botànic, uf, si hi posen voluntat de diàleg.

En una entrevista a Vilaweb, el conseller d’hisenda del psoe valencià, H Vicent Soler, diu que sense el pp i la seua voluntat, afegida a la bona voluntat del psoe de ser a la taula de diàleg, si cal cent anys més, no millorarem el finançament, els valencians. No. Vaja, que ara ja cal el pp, que és una desferra corrupta, una mediocritat política, que sumada a la del psoe, se’ls fa necessària per canviar res. Vaja, que el conseller avisa que el psoe no canviarà res, res de res, ni en vuit ni en dotze ni amb cap govern més, si no som independents. Perquè en el fons, voluntat de canvi no n’hi ha haguda mai, a espanya. Però això diu que no ho pot dir, l’honorable. Ho deixa entreveure.

Perquè la cosa és més complexa que no pensem, els idiotes. Vol dir que si som els pitjors finançats durant cent anys, passar a tenir un equilibri demana molt d’esforç d’entesa del psoe+pp i per això els idiotes no estem preparats, que no ho podem entendre. Així que ni dos legislatures de Botànic, ni tres, ni podemos, ni el psoe, ni més madrit, ni ningú no ho podrà adobar, si no és que el pp s’afig a la bona voluntat valenciana de seure 100 anys més en les tauletes merendero.

Ja ho sabem que espanya ens robarà sempre, però per al conseller la feina del psoe és immensa, immensa, malgrat que no han avançat ni un pam, ni una engruna, a més que els diners valencians (només una part ínfima i menor de la que ens correspon), tornen en modo prèstec, que generen uns altres interessos que cal pagar a espanya, perquè espanya puga fer més gran madrit, perquè el borbo puga paga-se les putes, els serveis d’escorta i els comptes en negre a suïssa (ací el psoe no ha vist mai cap complexitat política, diu que no s’investiga el lladrocini borbó i en pau), per mantenir els alts funcionaris madrilenys-espanyols, els jutges, els fills, els néts, i tant de filldeputa que vola durant l’hora dels esmorzars, que per això ells són capital, i nosaltres els idiotes de la perifèria.

Però si llegeixes el conseller valencià del psoe, la feinada del partit espanyol a la taula de diàleg és immensa. Immensa. Però nosaltres no ho sabem veure, gens ni miqueta, ni ho sabem valorar, perquè som rucs i l’oculista de Xiva no pot atedre tanta ceguesa.

Ara, per mantenir la corrupció, el feixisme, els jutges prevaricadors, les aigüeres plenes, la llei mordassa, els militars panxacontents, i unes ambaixades niu de prostitució, per això no calen complexitats ni diàlegs. Feixisme pur i dur. Ells decideixen. Nosaltres paguem.

Quan jugaran els futbolistes, tot de valencians s’esbravaran a crits i mostraran les banderetes: falangistes, franquistes, perepistes o psoistes, comuns i podemistes, que són aquests sí, autèntiques taules de diàleg contra els valencians i la dignitat: un convit infernal perquè cotinuen robant-nos legalment cent anys més. Gol, gol, gol: emblanquir el feixisme és això. Però no us alceu de la tauleta, tu. No sigueu maleducats amb els espanyols.

*Si voleu llegir el conseller ací! És una entrevista d’esperançacamps

 

 

 

L’estupidesa d’Àbalos i la resta d’inútils del seu petit partit

0
Publicat el 15 de juny de 2021

El falangista Àbalos recorrerà la llei de lloguer, qualsevol llei de millora, qualsevol legalitat que ajude els ciutadans, en una catalunya envaïda per l’espanya feixista. El falangista Àbalos recorrerà el dret civil valencià, la llengua a l’escola i a la universitat o a la funció pública, mentre el país valencià continue envaït per l’espanya feixista. El falangista Àbalos —i tots els inútils del seu partit—, no recorrerà la llei de finançament espanyola, que desprotegeix els valencians i permet que espanya ens robe cada dia centenars de milers d’euros. No se li ocorre al falangista Àbalos recórrer la prohibició de mitjans en català a València, TV3 i IB3, no fóra que els valencians pogueren ser informats, en canvi de tenir-nos assetjats per mitjans feixistes de la merda agra. Si aquella constitució els permet el robatori, el document és prostitució i redactors i intèrprets són puteros de cofurna i rei amagat, aquest protegit, amb els diners valencians que ens roben; de fotre’ns en saben i ens peguen els falangistes fa cent anys, que peguen contra nostre. Ens desprotegeixen el paisatge, el camp, la muntanya, sembla que d’això el serengue constitucional no en diu res. De tenir la llum més cara del món, en canvi de pagar corruptes i lladres del partit psoe, assessors i fillsdeputa, la constitució espanyola no diu res, però si som més avançats, més professionals i més honestos que els espanyols (fàcil de fer amb tant de ruc), ja som en el jutjat davant les calaveres feixistes. Contra els valencians, el falangista Àbalos enviarà exèrcit i jutges o jutges i exèrcit i si cal més malparits de la meseta. Contra el feixisme que ens assetja, ell no mourà un dit. Contra els llauradors valencians, el falangista Àbalos pactarà que calga, en canvi de compensacions a bancs, empreses fillesdeputa i consentits del GAL. Contra la taronja valenciana, el falangista Àbalos soparà amb Vox, el pp i la figa sa mare si cal. Contra la democràcia, tribunals Àbalos, constitucionals i falangistes, sempre seran capaços per disparar, a punt contra la llibertat, contra la dignitat. Contra els borbons corruptes, ni el TC, ni el TS, ni el TP, ni la TT, ni la TO, ni la TV ni la TJ: fillsdeputa i falangistes. Àbalos fins a la sopa, d’aquests. Feixistes.

 

 

Berenar mortadela a cals Godó

0
Publicat el 10 de juny de 2021

El MHP Pere_gonés va passar a berenar amb el comte, a felicitar-lo pel natalici. Entre la fluixera d’entrepans, sandvitxos, coquetes i llepolies, no n’hi havia mortadela o foigràs la piara, ni sardinetes en oli. A cals comtes no s’estan dels luxes, ni el paolisal o el pa amb xorisset de la iaia dels pobres, vianda de criats que els entren les comandes per la porta de servei, no ocupen espai al rebost o les cambres frigorífiques. Allà hi ha el millor de cada prostíbul espanyol, entre directors de l’avantgarde, foments d’empresa en ruïna, caixes i fundacions borbones, pirates de l’energia i lladres a compte de la hisenda pública que paguem tothom excepte ells..

Com que el MHP peregonés tenia un buit a la panxa, l’home sembla que arrossega sempre aquell buit, per això les americanes li van ajustades al botó central del melic, va passar a saludar el noble per fer un mosset, de pas que li portava els cinc milions d’euros anuals que ens costa la premsa groga anticatalana-antivalenciana, sense comptar un 130% de recàrrec que s’envia a espanya per adobar les clavegueres de l’aigua pudenta, que els catalans i valencians paguem mentre els jutges no diguen prou sagnia, que com són espanyols, no en ten mai prou, de sang i de diners aliens. Si vol el senyor Goula ja explicarà als seus lectors 5.000.000 euros nets al comte, quina despesa tenen realment, en la hisenda catalana. Si fa no fa, com els diners que destinem nosaltres els valencians, a pagar la cuixa espanyola, tres-cents anys i escaig.

Aquests berenars de duro, o d’euro, entre la sang noble espanyola no són en compte de res. Els jutges marchena, i els jutges dels comptes, amos del 155 i de la borbonia, no fiscalitzen aquest rastre perquè és un retorn en espècie de la devoció espanyola d’uns quants que paren butxaca i cul, perquè ens entren endins les consignes de la meseta noble: o contribuïu a harmonitzar les glòries d’espanya o us retallarem la riquesa que us penseu que és vostra.

Si ara ja tenen la caixa, la fundació, la diagonal i l’engonal catalana d’occident, la valenciana fa anys que la van matar, ofegar i robar que no van deixar ni teranyina, fillsdeputa, una majoria d’empreses que els xuplen mamella i ses, el bisbot d’erc avisa que la unilateralitat només servirà per completar els àlbums de cromos de la lliga espanyola: ni selectivitat, ni tv3, ni la lectura a casa, ni la immersió no servirà per agenollar els jutges en favor de la democràcia.

Mentre feia el segon mos a l’entrepà de mortadela, el mhp, la presidenta Forcadell passava el drap a la seua cel·la (quants dies, setmanes, mesos i anys és tancada?), si Pere_gonés feia el besamans al compte, que girava el collet tan delicat, que ell és de la garra prima, i simulava que parlava foradat, l’homenic explicava fil per randa sense fer trac, al compte “avantgarde”, que ells ja poden deixar de calfar-se la testerola: fins que buana no diga arre, ells faran sóóóooo, no mouran un braç per la dignitat i el respecte dels catalans, malgrat que dos o tres milions pensen que els caurà l’ànima als peus… Repartiran els militants sabó de fer aulor i res no passarà d’ací mentre els idiotes facen camí: els gestos de visitar agenollat els carcellers en comptes de visitar els presos i els exiliats, té la recompensa de tota la mortadela que vulgues, per anys i anys!

I el comte va obrir la caixa forta i va deixar alçats els primers cinc milions de l’ala per al seu diariet de merda. Aleshores va exclamar:

—Ja coneigues lo conte de Peret, pedrito?

 

 

Assemblea de la Federació d’instituts d’estudis comarcals, locals i universals (3)

0
Publicat el 2 de juny de 2021

A dos quarts de vuit eixíem de Bétera cap a la capital. El camp de Túria afegia una delegació de molts quirats a l’Assemblea de la “Federació de milicians pels estudis i el patrimoni“. Per la ronda nord, camí de Tarongers i de la mar, trencàvem a la dreta en passar la Facultat dels mestres (!), i ves si ens en trobaríem de bons aquell matí: mestres que han fet la història de l’escola del s. XX a partir de les cendres que va deixar el franquisme pudent i feixista. Davant una redona que, com diu el mestre Ferran Zurriaga, sembla la Serra Calderona, el veiem baixar com un gínjol, la bossa a la mà, àgil i somrient, com qui se’n va d’excursió amb els xiquets (els xiquets som Rosa i jo mateix): semblava un home de quaranta anys, i ves si ho havia passat de circumstància durant la pandèmia. Ens saludem, ens n’alegrem i peguem cap al Sud, avall avall sense perdre el temps, en un viatge de cinc quarts i una conversa viva que repassa les petites misèries dels valencians, les pròpies i les que ens afecten tan directament l’ànim i la nostra llibertat (tots els éssers humans naixen lliures i iguals, si no et domina espanya!).

 

—Espanya no ho entendrà mai, això, que sempre és contra nostre, valencians, a veure si us n’adoneu.

 

Fem repàs pandèmic del momemt polític de resistència que vivim, atuïts, assetjats i robats per un estat feudal i criminal com no n’hi ha tres al món, i encara obrim conversa tangencial, sense saber-ho ni conèixer-la: una de les dones que apareix en el primer dels panells d’una exposició que hi ha a la sala Polivalent, a Castelló de les Gerres, ara de Rugat. L’exposició “Petjades de dones” és un homenatge reconeixement a unes quantes dones de la Vall d’Albaida.

La primera és Àngels Belda, d’Aielo, que provà de presentar-se a registradora de la propietat, càrrec que cent anys després només decideixen a madrit-espanya, com decideixen qui serà jutge o fiscal o militarot o membre dels tribunals majors del regne de les calaveres. Sí, només els franquistes decideixen qui xuplarà tota la vida del poder i dels diners en canvi del carnet de la corrupció infinita a la corona. Els amos del cagalló al suprem o a l’infern!

Abans d’entrar a la sala polivalent, mentre pujàvem el port de l’Olleria, hem repassat els envits del nostre Institut, la feina feta i la pendent, i ja ordim un congrés sobre educació o unes jornades, si en uns dies publicarem un nou número de Mirades,  amb els primers apunts sobre l’escola i els mestres valencianistes dels anys trenta, i una història de més dones que van haver de fugir de la repressió feixista que encara  ens governa en nom del psoe i els botxins iceta i zaragoza i sanchis i els varons roms roms.

Però el colp definitiu ens el pegarà, en entrar a la sala polivalent, un lladre de cavalls amb una mascareta amb la bandera que roba drets humans: no sé qui ha contractat l’esmorzar-catering de la Fedines, perquè el cambrer puga lluir la burla de dir-nos “vosaltres treballeu de franc, nosaltres ens emportarem els diners i la fatxenderia de tenir-vos vigilats”. Aquell desgraciat, al qual ningú de l’organització no li ha dit res (jo ni pagaria el servei), quan l’assemblea ja ha començat, i els parlaments dels batlles, no s’està de plegar les taules de ferro amb un siroll que trenca i amenaça: ja sabeu qui mana, malparits! És el nivell de cultura d’aqueixes cagarneres que passen per essers humans, ni primats ni goril·les, de tot n’hi ha a la vinya des que fa tres-cents anys que ens regna l’ocupació.

I ves que de bon principi seiem atrets pels panells exposats del lateral de l’esquerra, amb les dones que referia abans: m’ature en Maria Garcia, anarquista, afusellada amb altres milicianes pels feixistes a Manacor, quina història, i Ferran em comenta que també n’hi ha beates, i de beates el Camp de Túria en va ple, diu, que podríem fer deu o dotze exposicions abans no arribe la Carta 2030.

Obrin els parlaments els batlles de Castelló i de Bocairent, que supose que ja s’hauran adonat que ens han encabit en una aula que tindrà la pitjor sonoritat de la Vall, l’Alcoià i el Comtat sense por de fer curt, i en començar pròpiament l’assemblea, el nostre director, Andreu Ginés, amb el qual també vaig coincidir a l’escola, malgrat la diferència d’edat, el Sequi apunta que no cal llegir l’acta: no, no, si ja l’heu enviada, només que caldria si n’hi ha ningú que vol dir res, i en tot cas, votar-la, això sí, perquè en aquesta assemblea també venim a votar democràticament, només perquè espanya rebente d’enveja: l’amenaça dels demòcrates, més que no l’econòmica, és la pandèmia que més mal fa en aquella cofurna espanyola.

Sequi, un altre mestre en representació de la federació, del Villar i dels Serrans, va fent el reportatge i el contrapunt d’ordre d’aquella reunió. Amb l’Andreu, la Federació ha guanyat moltíssim, i l’harmonia final és per damunt les observacions dels uns i dels altres, fins i tot del botànic Cavanilles. El president també explicarà el goig d’acollir una representació tan grossa, JV Frechina és un altre prohom de l’Horta Nord, un dels pares del Cant al Ras (enguany el 19 de juny), expert de músiques i ritmes entre més estudis de cultura popular. Ha aguantat del timó quan ningú apostava un xavo i avui fa bona cara, si nadem amb tant de suport… Les feines impagades dels esforçats que alcen aquest país, que diria Vicent Partal (segur que millor que jo ho he expressat).

Per cert, que Sequi té una contraproposta sobre l’Institut mare —Institut major Manuel Sanchis Guarner—, que voldria Alfred. Quina lluita, ara.

[continuarà]

 

Els goril·les del psoe i del 15M

0

La por que ha perdut catalunya l’ha guanyada espanya.

El psoe ha obert la veda a caçar joves. Ha ordit una solta policial digna de les millors dictadures: franco, videla, pinotxet… Ara sanchez, que representa l’espanya una, església, militars, casernes, gc, jutges, és el gran salvador espanyol que aplega anys i anys de dictadures.

Els psoes “el padrí” i els escolans (iceta, illa, zaragoza, mata, sanchez, àbalos, calvo, marlaska…). Els d’espanya i els de provincies, justifiquen els governadors. Violència i sang.

Són caps del psoe, amb edats que hom sospita si han treballat mai o només que s’hi han dedicat a viure del pessebre.

Plegats, tots els caps, després d’anys de regals i mamàncies, han convertit els goril·les del franquisme en goril·les de tot temps, perquè per ells res no ha canviat de l’un segle a l’altre, d’ençà de Galil·leu a Hawkings, de fraga a sanchez: goril·les.

—Els goril·les defenseu la corrupció i els borbons, els lladres i els malparits, els retors i els militars.

—Eixiu a pegar, a traure ulls.

No saben organitzar una vaccinació col·lectiva, però per traure ulls sempre n’hi ha recursos.

Experiència i habilitat. Germans del braç en alt.

Seixanta anys abans, o setanta, hom semblava que tenia més justificat córrer davant els grissos. Però el psoe ha inventat una violència nova per al segle XXI de tècnica vella: pegar contra els drets universals en nom de la unió europea. Això és, una violència justificada per homes d’universitat, amb amrricana i corbata de seda, emparats per totes les TVs, incloent-hi les autonòmiques i les regionals.

Aquests policies del psoe fan una sang més tova, més dolça. És una sang més humana, amb blaus de podemos i arraps de centres de salut socialista-modernista.

—Els mestres sou uns fillsdeputa, diuen, si expliquen la realitat que ha ordit el psoe contra els joves durant els últims trenta anys. La ruïna de dues generacions. De tres generacions.

Hom pensaria que Catalunya ha votat independència, per tercera vegada, i el psoe ha de venjar la vergonya amb tots els goril·les del segle XX i del segle XXI. Els grisos i els blaus i els negres, els de la brimo, els del cos nachional, els municipals i la gc.

Espanya ix a repartir foc, ha decidit encendre els carrers, i aplica tècniques militars, acaça els joves, els mata els somnis, els provoca el vòmit, escampa la por d’un règim que mor i es mor.

—Per què?, per què? —ens demanem.

És el filldeputimse dels ministres, dels governadors, de les clavegueres d’un estat feixista coordinat per incapaços. Aquests incapaços són molt bons fent de lladregots i de delinqüents. Però pitjor que res, són incapaços.

Ens deixen morir a centenars, als valencians, però trauen els goril·les.

Els joves no tenen cap futur, però trauen els goril·les i ens ensenyen les dents de l’agressió. Del que seran capaços.

Als joves, els han robat l’esperança, la feina, l’horitzó, però els tracten de criminals. De rates, de puces, amb una indecència pròpia made in espanya.

És l’odi. Odi als joves.

—Per què? Per què els joves ho han perdut tot, o gairebé tot. I no tenen por. No tenen por dels delinqüents. Els ministres, els retors, els goril·les. Els borbons.

En pocs anys, tots els diners a cabassades que havia enviat Europa, els polítics espanyols i els administradors de la finca se’ls han ficat pel nas, pel cul, o els han amagat en paradisos, o en mans de bancs, de florentinos o marchenes o militars…

En canvi que els joves feren de graduats, màsters, llicenciatures, fps de nivell, els han enviat al gueto de les pizzeries, als supers, al purgatori… A repartir menges i paquets durant hores en canvi de jornals de duro.

Ens han robat les pensions, els recursos, les idees i els vaccins. Per això la fallida la vesteixen, la disfressen…

Anys enrere van empresonar demòcrates capacitats, una altra intel·ligència política, imitant aquell pla franquista de matar els mestres i liquidar l’escola. Tres anys després, o quatre o cinc, no poden.

Ni el psoe ni podemos poden amagar tanta incapacitat, el pitjor deute, la fallida tècnica, la torpesa vital, per això els cal la violència més extrema… I buidar l’ànima dels joves.

Potser que encara no han tret prou ulls, o no hagen robat prou, o no tinguen prou culpables, o prou presons, ells faran perquè els goril·les els tapen. Els goril·les per davant!

Mancances i desencerts…

Que no arribe que ells mateix no calen foc a esglésies, presons, casernes, palaus o seus de partits.

Per emblanquir el feixisme i culpar els joves.

Contra els joves, fillsdeputa.

Expanya i el levante català

0

Els jutges espanyols ja no saben com ridiculitzar catalunya, com fan cada dia amb valència, les seues institucions, el parlament, el govern o la llengua. Si fa no fa, ja tracten aquelles quatre províncies de res com si fos una valència qualsevol, de segona, un altre tros del levante espanyol, terme amb el qual sempre ens avergonyeixen, des d’espanya.La misèria d’espanya és morir matant, caiga qui caiga, i el règim bé que continua disparant contra la democràcia.

Els jutges espanyols van decidir sobre el parlament català, sobre el seu president, contra la llibertat de decidir o d’expressar-se, van enviar la violència personificada, la policia, la gc, l’agressió… I ara que el govern català ja havia acotat el cap, s’havia agenollat i demanat pregària, fins i tot ghavia fet fora el president per una pancarta i proposava eleccions provincials, doncs ara els jutges espanyols cavalquen de nou, cada dia, contra tot i contra tots: com ara decideixen o no, que no ho sabem, sobre les eleccions regionals catalanes, que no valdran un pet, si ells no volen, que potser deixaran que els catalans voten en febrer, malgrat que preferirien que es contagiaren, o es muigueren a grapats, dos milions o més de catalans, fins i tot ficant la papereta en aqueixa caixa de morts regionals que espanya els ha parat com una trampa, com als valencians, que també necessiten el seu permís, el d’espanya i els seus jutges, si és que volem decidir si ens confinem, si cal tancar-nos a casa a les nou, a les vuit, o a l’hora d’esmorzar.

Serà quan els passe per la figa a les calaveres, fiscals o jutges, que els valencians alçarem un pam de terra, si alçarem polseguera o cua, i ens ficarem la taronga en el cul o a la boca. I direm, com cantava Ovidi, sí senyor, lo que mane el senyor, que sí senyor.

Els jutges espanyols i els governs espanyols són la santíssima, un nou tres en un, el jabato, roberto i pedrin, que ja poden enviar-los denúncies Europa o l’ONU, sobre el terrorisme, les tortures o els morts; els la bufa què diu el món, sobretot el món democràtic, i  ja ballen de goig si els números de morts valencians depassen la decència o l’angoixa. A la València provincial, la del levante, de decència li’n queda poca o gens.

Ells, els espanyols, els jutges, el psoe, podem i la resta del tiro-liro, troben bé gastar-se milions, milers de milions de fet, en tancs, en guàrdi civil o en borbons, en empreses íbex, en màquines llevadores de neu, que rebenten els valencians per fillsdeputa, si no tenen diners per atendre malalts, o no tenen collons per tenir prou metges, o infermers o respiradors: cent anys robant-nos, amb l’aigua al coll i el camp abandonat, inútils, però ells prou que poden disposar: ells, les dones, les amants, les putes, els fills, els fillsdeputa, els cunyats, per a ells tot de recursos, que ens roben a través de la llum, o a través del gas o de la merda de pandèmia feixista que ens governa… I vinga paradisos fiscals i judicials!

I catalunya farà bondat, la regió del principat dirà sí, sí a tot el que diga espanya: el feixisme, el judicial i el polític, posarà les caixes dels morts, i catalogne i tv3 i el comte “godon” i “la vanguar”pararan la galta, l’altra, i se’n dirà finalment el levante nou, com el camp nou, i qui vulga moniato que se’l plante, però de levante.

 

iiie, malparits, ja heu llegit l’editorial avui de vicent partal, no?

 

Una constitució feixista

0

L’única manera d’aterrar la constitució feixista espanyola és independitzar-nos. Ja sabem que, democràticament, no ens deixaran lliures. Justament per això, aqueixa constitució atempta contra els drets i contra la llibertat dels pobles.

Hom dirà que som exagerats, de dir que la constitució espanyola és feixista. Possiblement, que ho diran, però només per amagar la por, la seua submissió, l’encaix en un model que els ha apessebrat a colps i amaneces.

Avui mateix diverses manifestacions d’extrema dreta feixista eren tolerades, animades o exaltades per caprici de jutges, polítics i policies. Com són acceptades de legals les manifestacions de militars que reclamen afusellaments. Consentides les amenaces reals, després es converteixen en autèntic terrorisme emparat pels jutges, els fiscals i els polítics espanyols, que es neguen a investigar qui hi ha darrere de tot, i encara dels atemptats de l’estat. Les clavegueres espanyoles seran una de les institucions més criminals, feixistes i protegides del món, un programa reglat per atemptar cada dia contra la democràcia al món.

I aquesta tolerància espanyola amb el feixisme ja és una moda que va eixamplant-se per Europa, per la Unió Europea, que juga amb les mateixes amenaces del pp i del psoe… de delinquir contra els Drets Humans aprovat per l’ONU, que fa temps que reclama l’alliberament dels presos polítics, però aquests partits i les institucions criminals que representen es neguen a fer-ne cas, a atendre els drets universals, a ser demòcrates de veritat.

Potser que no fóra casual que aquella declaració es redactés també en espanyol, perquè aleshores ja sabien que espanya seria l’indret on, per anys i anys, la democràcia seria paper mullat.

Combat, mestres!

Jutges contra la llengua, dispareu!

0

Una conxorxa de jutges feixistes, és l’activitat de moda a la política espanyola. Malgrat que fa anys que fan feixistaes, una rere l’altra, ara van desbocats contra nosaltres, contra la llengua, contra l’escola, contra el camp i contra la democràcia. Què dura, això, tres-cents anys?

Avui o ahir o sempre, els jutges espanyols que treballen a València (de valencians no tenen ni la merda que xafen) tornen a decidir contra l’escola i contra la llengua dels valencians, en fer cas de l’OPUS i de quatre fillsdeputa catòlics que van denunciar que el decret de plurilingüisme valencià assegurava l’aprenentatge de llengües. Ells, en realitat, catòlics pocapena, només volen aprendre’n una, de llengua, i nosaltres hauríem d’acabar badenjant-la completament de l’escola, per compensar totes les agressions que patim: recordeu aquell clam de “Cap agressió sense resposta”? Doncs això, tu, a cagar a la via la seua. I Foc al clero!

I qui direu que torna contra la llengua i contra el model valencià d’ensenyar llengües? Un exèrcit de jutges que mai han deixat que als seus jutjats es parlés català. Els advocats que ho saben, ja t’avisen: si vols tenir cap possibilitat en aquest judici, ni se t’ocòrrega de parlar en valencià. Ja vaig explicar una vegada una experiència particular, i n’he viscudes tres o quatre de similars: ni se t’ocòrrega de parlar valencià, davant un jutge a València.

Així que una banda de fillsdeputa decideixen què podem ensenyar i com, a l’escola. D’això el psoe en diu providència, i ERC i Baldoví els aproven els pressupostos, perquè a l’amo cal llepar-li els ous i la figa, tot plegat, per no destorbar-lo d’afers més importants (robar, delinquir, corrompre la democràcia).

Sí, els valencians ara tenim un model de llengües criminalitzat pels jutges, pels catòlics, pels espanyols, pels fillsdeputa —ja trobareu vosaltres la diferència en aquest món d’inútils, tan farcit d’estupidesa contra el coneixement, contra l’aprenentatge, en favor del cretinisme, la cienciologia i la merda de lloca.

Aquesta associació de pares de capacitat intel·lectual tan limitada (segons el filòsof Georges Politzer, la religió naix de les concepcions limitades de l’home, que ho va dir ni més ni menys que Engels), ens voldrien rucs, als valencians, i sobretot als fills dels valencians: incloent-hi els fills d’ells, que són uns desgraciats que ja tenen prou pena, de tenir pares de mala vida de per vida.

El seu ideal, el dels jutges feixistes, és que els valencians tenim l’obligació de ser fillsdeputa com ells, pagar, pagar, i alhora aprendre només la llengua de l’ase, i dels caragols avellanencs, nosaltres, que som de matxos i mules i haques de cul partit, sabeu. Però el seu idealisme, deia Lenin, no és res més que una forma armada i refinada de religió: ser espanyol, perquè no poden ser una altra cosa, és la forma acomplexada de passar a una altra vida, ves si la torpesa arriba a fer-los mal. Però nosaltres som valencians, i ves si podem ser una altra cosa. Ací els cou, als feixistes, els cou que, damunt que no volem ser com ells, és que no ho som gens, ni com ells ni res que els assemble.

Però els fillsdeputa feixistes que fan de jutges tenen la paella pel mànec, mentre no els enviem a la merda i els diguem que prou de robar-nos, com passa ara mateix (diuen que el mateix Baldoví els aprovarà el pressupost en canvi que ens regalen una almoina, que no arriba a tapar el 5% dels que ens roben cada any, ells.)

Segons el TSJ, un tribunalet de simis, ensenyar llengües a l’alçada europea atempta contra la constitució espanyola, el paper més important que qualsevol document civil o bíblic ha parit el coneixement, més que l’Ulisses de Joyce o l’Odissea d’Homer… A rucs com els voleu guanyar!

Aquests dissortats del peroné magre, no diuen res de tantes institucions valencianes fora de la llei, que mai no han respectat la llengua dels valencians. Ni diuen res ni respectaran mai el cul d’aquella estàtua cega que representa la justícia.

És veritat, com diuen els grans filòsofs, que la lluita entre la ciència i la ignorància és tan vella i actual que ha travessat la història de la humanitat: l’una porta la humanitat cap a la ignorància, l’altra tendeix a l’alliberament dels homes (Politzer, principis elementals de filosofia, bàsics Sembra).

Els jutges espanyols, feixistes fins a l’ànima, voldrien això: mantenir els valencians enfangats en la merda. Voldrien que renunciàrem. Per això l’escarni, el càstig, l’amenaça, l’insult… i nosaltres endavant amb els pressupostos.

Combat! Combat i resitència. I república valenciana.

A mamar els botiflers!

 

 

 

Espanya és un estat cec

0

La ceguesa no els eximeix la responsabilitat. Els únics que no veuen que espanya és un estat feixista són els espanyols. I més cecs que ningú, els espanyols d’esquerra.

Els cossos repressors no miren pèl a l’hora d’actuar, pegar, agredir i empresonar demòcrates, mentre acompanyen, defensen i fins i tot fan de protagonistes en les accions feixistes de torn.

Els governs, siguen del pp o del psoe, ja tenen delegats que aproven clams feixistes, amenaces i agressions, insults i vexacions contra qualsevol antifeixista. Tots dos partits de poder o pseudopoder, en realitat qualsevol partit espanyol, viu d’aqueixa complicitat antidemocràtica, que emparen en canvi de vots, regals i germanor: al carrer es manifesten uns centenars de nazis, si voleu, entre més policies i gc, però aquests titelles d’acció, monstres o luisricardos, són moguts per alts càrrecs a l’església, a les casernes i als borbons. Sense aital convivència dels poders grossos, l’esperpent de dilluns a València a Barcelona, o fa tres anys a Bétera, no passaria. Ni Europa ho permetria.

Només per la vergonya que ensenyen, en el segle XXI, hom faria tancar aquells idiotes en una nau que després enviarien a un forat negre.

Però el feixisme és molt endins d’espanya. Sense el feixisme, espanya no és res, res de res, i només el feixisme aguanta el simulacre d’un estat podrit, arruïnat i sense dignitat. Ni cultura, ni mesura, ni coneixement… Espanya és un bonyigo tan gros que a poc que un interlocutor faça dos dits de front, no en vol saber res. Que pague els deutes, i si els cal, robeu-ho a valencians i catalans, però pagueu.

El ridícul espanyol és insuperable. Bé, cada anys espanya mateix se supera, perquè la idiotesa no té fons, venint d’espanya.

Malgrat que els valencians fa anys que volem posar ordre, i que els catalans van dir-ne prou (només les pistoles han ajornat la seua independència), Europa no vol entrar-hi. Europa no vol ni sap com entrar-hi, pel descrèdit de comprovar que no aconseguiria res (no mourà un pèl com a UE), i tret de les perifèries, i d’unes quantes personalitats mundials, ningú no farà una passa per dir prou d’abusos, de violacions, de crims als drets humans.

Ara mateix, el sistema judicial espanyol és l’exèrcit feixista sobre el qual espanya aguanta el castell de cartes de la corrupció. El sistema judicial espanyol és l’amenaça més grossa de la democràcia al món. I aquest forat és a Europa, enmig d’aquest continent civilitzat i culte, sense sortida, ni remei, ni via d’escapament possible.

Europa no actuà en el 36, ni en el 39, ni en el 45… Només en el sentit més contrari a la democràcia, va afegir alguna ingerència, tan ben acollida aleshores pel feixisme, europeu i americà. Però tot plegat, aquest tumor espanyol contra la democràcia, també tindrà un límit.

Ves que s’atreveixen amb els bombers, ho faran amb els metges, amb els mestres, potser que ataquen els psiquiatres, els forners, fins i tot els poetes (de matar-ne en tenen traça i pràctica)… fins que tots els versos, tots sense excepció, siguen escrits des de madrit, capital del feixisme internacional de tots els temps.