Ulisses20

No sé si el dia tindrà prou hores en Àpunt, o si la “mesura” ens falla amb els anys, o potser que allò que sobra fa la festa, encara si el nivell d’intel·ligència és paral·lel a com volen explicar què som els valencians, quan som arrossegats a ser inútils d’aqueixa manera, que hom ens voldria tenir sempre, de falles, com una falla, pixant contra les parets de la Llotja o perdonant tanta barroeria, perquè València és en falles o és de falla. No sabria dir què és pitjor.

El soroll, l’enruna, el pixum, o la capacitat d’Àpunt per buidar-se a demostrar que és Canal 9, en el fons i a poc que grates una mica, és el resum d’en quina cosa voldrien convertir-nos, als valencians. Ja deuen pregar que demà ploga per enviar tots els corresponsals a explicar-nos com som capaços d’explicar com corre l’aigua pel país, graciosa i líquida.

Mentre llegia uns quants capítols de “L’única passió noble” el llibre de Joan Garí que parla dels valencians, de Joan Fuster, del país, sentia els trons i els passacarrers, les xarangues festívoles, camí de les falles, entre falles, unes hores abans del foc i del fum al cel, a Bétera, el Camp de Túria, un dels punts fallers del Camp de Túria rendit a tots els tòpics de la festa, tots sense excepció:

«Proveu d’explicar a un foraster els problemes dels valencians (en un dia de falles)». Parleu-los de democràcia, mentre ballen al ritme d’aqueixa xaranga i espanya encausa i jutja homes i dones lliures i demòcrates; expliqueu-los, mentre són davant una taula de festa, que un partit feixista té el permís espanyol del TC, dels borbons, del PSOE, de criminalitzar la democràcia; demaneu-los, mentre senten una mascletà, dues, tres de seguides (a Bétera se’n disparen cinc de seguides una rere l’altra), per què Joan Fuster era considerat l’enemic número ú dels valencians, si encara el govern màxim al qual podem aspirar, segons que relaten al Botànic, es deleix per plorar davant una maedéu de fusta i flors, com si idolatraren la llibertat dels homes, de la qual parlava Sòcrates o Aristòtil, 2.000 anys abans.

Algú ha decidit que les falles són per damunt del bé i del mal! Compte, perquè la festa els valencians la defensen amb la vida, sense mirament, ni mesura, gosaria de dir a compte dels valors que calguen: del finançament valencià tan patètic, de la mort del camp enguany i encara pitjor la mort anunciada per al 2020, de l’insult d’amagar les eleccions valencianes dins les espanyoles, o la insolidaritat vergonyant amb el país veí, a més de la incomunicació amb TV3, fins i tot la política de mínims per la llengua, tot li val per passar-ho d’amagat pel tamís de la festa folla. El treball precari, els joves sense rumb, i la merda de l’extrema dreta fins a la sopa, en falles tot li val.

Però després Àpunt ho sabrà compensar, i passarà hores i hores explicant-nos gallates, o fogueres, o moros i cristians, i els valencians no passarem de lànguids homínids que es passen l’any de festa, robats i apallissats, però de festa, perquè sembla que és l’estat natural del valencià, penar tants de càstigs amb la festa. Que no sembla que sabem fer res més que ser de festa.

A migdia, el canal valencià de televisió, Àpunt, anunciava que farà un directe de vuit a deu hores de falles, ja en porta centenars d’ofrenes religioses, processons i calvaris (vindrà la setmana santa i també es posarà les botes, la televisió dels valencians) fins que la festa s’acabe i tothom es pose a pixar contra els monuments, al carrer, com si pixaren contra el camp, i mentre dure la metxa tan valenciana de no ser ningú, si hom no és festa, exclusivament festa i xerinola, que tothom pixe on vulga, en canvi que demà tothom calle i acote el cap i continue submís i mut, mentre uns altres continuen decidint pels valencians, per la seua llibertat, pel seu futur. I que no pare la festa! Que ningú no ens destorbe, ni ens pose en contradicció, ni ens qüestione, que som valencians… Que no pare la festa!

Així que la policia de la generalitat es devia a la llei espanyola per compte d’obeir la llei catalana? Una policia creada pel govern de la generalitat atacaria la pròpia generalitat i el seu parlament, si espanya li ho ordenava? Perquè l’obediència a la llei espanyola és per damunt de l’obediència al govern, al parlament i al poble català? Caram, sí que hem fet malament les coses. Tan malament com puguem pensar, durant anys i panys, pel que sembla, i per com hom accepta aquesta declaració del cap de Mossos, que jo trobe una gran decepció.

Durant els anys del procés i fins a l’1 d’Octubre, o fins que el parlament no declarà la independència i proclamà la República catalana, per bé que al minut la congelà, han millorat moltes coses, sens dubte. Sobretot, perquè moltes de les coses fetes depenien de la voluntat popular, de la seua pressió, i sobretot perquè els partits estaven sobrepassats, el model de partits que havíem conegut fins llavors. D’acord, doncs, que fins el moment que tot recomença, ves si s’havien fet malament les coses, que nosaltres mateixa havíem creat un 155 intern, si era de llei que els Mossos respongueren a l’autoritat espanyola per comptes d’obeir el propi govern que els havia creat, la generalitat.

Tant se val, que la declaració de Trapero haja torpedinat el tribunal, si ja sabem que és una opereta malparida, com totes les ocurrències espanyoles que vulgueu pensar. Tant se val que amb això, hom veu la separació de poders polític i policial, en el cas català, per fer creure que la neutralitat és per damunt dels capricis d’un govern (per exemple a València, el cap de la policia, Juan Cotino, portava personalment els milions d’euros a Suïssa. I no passava res. I encara no passa res. Justament perquè Barcelona no és València, ens pensàvem una altra cosa del nord.

No fotem, tu, si el parlament català i el seu govern, i el poble en la seua majoria diu endavant la República, qui és ningú, ni el Trapero ni cap Mosso, ni el TS, per ordir un Pla contra el president, contra el govern i per tant contra el poble?!

La decepció és tan grossa que hom pensa que, a la llarga, amb la República ferma i consolidada, sense la merda del feixisme espanyol, encara no ens podrem refiar mai, ni de la pròpia ni de cap policia, i encara més si la contaminació amb les policies espanyoles, afegiu tots els cossos de repressió que coneixeu, és tan descarada que la connivència pot fer saltar pels aires la idea que, ningú, però ningú és ningú, no ens defensarà, si no nosaltres mateixos, la societat civil, sense armes, pacíficament de l’aquelarre feixista. Perquè d’aquelarre feixista sempre en tindrem, durant anys, més armats que nosaltres amb pistoles de veritat, amb els veïns que ens han tocat en sort: i encara uns anys amb el poder que els atorga el franquisme, el ts, la gc, les faes i els borbons: una corrua de valors medievals enmig del segle XXI.

“Fer efectiva la República Valenciana per comptes de deixar morir els pobles, en abandonar els modos de governar espanyols.”

Anit, a Llíria, vam recordar dos llibrets del professor Josep Maria Jordan dels anys vuitanta: “el camp de túria” i “els serrans”, dos obres breus que ens redescobriren la importància de les comarques, si volíem fer país, o ser país, fa trenta anys. Rosa Dasí, presidenta de l’Institut d’estudis Comarcals, i José Vicent Martínez en van fer una interpretació ajustada al present, gairebé com si els reptes i les mancances foren, si fa no fa, els mateixos.

L’historiador Josep Vicent va ser més pragmàtic i/o fatídic: va assegurar que les polítiques dels últims anys —trenta, quaranta, cinquanta, fins i tot les actuals— han portat la comarca al suïcidi. I no se referia, l’home, al concepte comarcal, si no a la mort dels pobles, sobretot de l’interior. La gent ha pegat a fugir, l’escola a penes si aplega uns quants xiquets de pobles diversos, i tret d’Aras, potser que la mort anunciada no és ni catastrofista, sinó una realitat a curt termini. Irreversible.

AFEGIT1: [La contundència de les paraules no era la quarta part de la franquesa de la seua cara i la tristesa del posat. Els pobles valencians es moren, sinyors del Botànic!, i vostés només que pensen a veure què els regalarà madrit i el refillet del borbó.]

Hom diria que ens ho hem ben guanyat, els valencians, deixar morir els pobles de l’interior. A pols. Sobretot perquè hem sigut torpalls, com definia el mestre Enric Valor a les seues rondalles. Perquè hem aplicat els mètodes espanyols al viure valencià i l’hem cagada, completament. La submissió del país valencià a espanya —protagonitzada per totes les forces polítiques que han governat la generalitat— ha adoptat els modos de govern espanyolista: una concepció centralista, diguem-li valència i la conurbació dels pobles de l’Horta, imitant el pitjor model europeu del segle XX: espanya.

Així s’entén la manca de comunicació a Sot de Xera, Xulella, Toixa, Gàtova, Olocau, Xelva, Marines, la Llosa, el Villar, Toixa…, i tots els pobles de l’interior que vulgueu afegir. Però alerta, és que Bétera encara té la mateixa via única de metro que fa més de cent anys. I Llíria us penseu que ha guanyat res? o Benaguasil?, a pos, Vilamarxant! Sí, bé, van reconvertir la vella carretera d’Ademús en autovia, i molts valencians del psoe ja es pensaven que ens havien regalat el cel. Tota la parafernàlia d’infrastructures era fora del país valencià, ací només que arribaven les almoines, i encara allò que arribava era per connectar valència amb espanya. I tota aqueixa merda centralista es va encomanar com el millor model que podíem tenir i compte que ningú es queixés…

El marc mental espanyol servia per a les infrastructures, però també per a la indústria, el comerç, el camp, la cultura, els mitjans… Els polítics que hem patit no passaven de provincians i súbdits dels models espanyols. El resultat és que encara es pensen sabuts, i la merda que córrega comarques amunt fins a Ademús i més enllà. Els governs botifarrons del 155, i encara el botànic aquests quatre anys, tenen el cabet en aquella idea que espanya ens ha d’autoritzar. Ens ha de donar permís per a pensar, decidir, o fer política. O justícia, o escola, o lleis… I és així com els valencians paguem els regals a l’amo, siga el govern espanyol, siga el borbó, o siga aquell tribunalet suprem vestit de quaresma: deixem que els pobles es moren…, els pobles, el camp, la cultura o la festa (com si només n’hi hagués falles i traques, malparits!). Perquè tenim una visió miop de la realitat valenciana, ho paguem, amb governs del botifarró.

AFEGIT 2: [Què ens regalarà el refillet del borbó? Ja els ho dic jo, gratuïtament: una merda, enes donarà, una merda rere una altra!]

Aleshores, com començarem a fer República??

[continuarà]

Voleu dir que encara no estem preparats perquè un poble valencià es declare exclusivament valencià? Així van començar al Nord, a la República Catalana, que ara és en temps mort. Un poble va començar a reclamar el dret a decidir i això va obrir una via en cadena: un segon poble es va llançar i un tercer, i un altre més. Fins que gairebé tots els pobles ho van fer, i les ciutats mitjanes i les grans. I això ja no va parar fins que va arribar el Referèndum de l’1 d’Octubre. Declarar-nos valencians, exclusivament valencians, tampoc no atempta contra res, però pega al cap del marc mental espanyol. Els posa a tremolar, a remull la fatxenderia… Fins i tot n’hi hauria que demanaria el cap dels promotors, o que els acusaria de no se sap quina cosa.

Però de l’altre costat, ves què passa: encara a un mes de les falles, n’hi ha pobles que han omplert els carrers de banderes, de blaveres i d’estanqueres. En canvi, n’hi ha falles que només pengen les blaveres. Perquè el seu marc mental, almenys, és valencià. Blauer però valencià. Però com és que alguns pobles de l’Horta s’agenollen d’aqueixa manera davant els símbols que, enguany mateix, representen l’atac més greu que ha patit el camp valencià en la seua història? Un atac perpetrat des d’Espanya i les seues banderes. Des del govern espanyol contra els valencians.

No recordeu aquell lema espanyol “A por ellos” que el mateix borbó va defensar a través dels mitjans? Doncs per nosaltres, els valencians, allò va significar una conxorxa verinosa contra el camp, i la pèrdua de milers de milions d’euros, només enguany, mentre dura aquell lema malparit i feixista: contra el camp valencià, contra la seua sanitat, contra la hisenda pública valenciana, contra les nostres caixes, és això que representa espanya i les banderes que alguns ajuntaments han penjat tan galdoses dels carrers per celebrar falles: sí, diuen, gaudiu del siroll, del fum i dels ninots, però continueu submisos al poder espanyol dels lladres. I mentre això passa, ens roben, ens ataquen, ens malvenen la casa dels pares. Mentre mantinguem el marc mental espanyol en els nostres propis ajuntaments, ells ens fotran canya i ruïna.

Així, mentre un ajuntament, el primer, es declare valencià, exclusivament valencià. Aleshores…

En un apunt d’un bloc veí, en aquesta mateixa casa, Miquel López Crespí copia un apunt de Blanca Serra a Llibertat.cat, on proposa cinc maneres de fer ingovernable espanya. Ella és membre de la CUP Barcelona, i espanya és un dels estats més proper que els valencians patim intensament. És l’estat que ens ha convertit en cul de sac, en els lletjos de la seua pel·lícula, els que menys drets tenim, menys finançament i més burles polítiques contra nostre i contra el camp, per exemple. Així que la proposta, fins que la República valenciana no siga efectiva, podria ajudar-nos a fer visible el calvari que aquell estat ens fa passar.

Entre més coses que apunta Blanca Serra, per justificar les accions, diu: «A part de deixar clar que ser un català de la Catalunya Nord –del Rosselló, el Vallespir, un tros de la Cerdanya, el Conflent o el Capcir – demostra que es pot ser nacionalment català sense ser administrativament espanyol, ni haver de saber parlar espanyol per obligació constitucional; al seu torn ser una persona de la Noguera, el Camp de Túria, el Maestrat, el Bages, el Baix Vinalopó o Menorca demostra que es pot ser de nació i parla catalana sense ser administrativament francès ni haver de saber parlar francès per obligació constitucional.»

La primera proposta, doncs, és posar en qüestió l’imaginari espanyol que molts valencians tenen al cap: geografia, història, literatura, esport… Si les dones comencen a fer visible el que han patit, i per què durant tants anys han sigut invisibles, els valencians també ens haurem d’espavilar, i els jorns electorals que viurem en dos mesos hauríem de fer-los servir per viure’ls en clau valenciana, si no és que volem continuar al furgó del rebuig i acotant el cap cada vegada que els espanyols ens fan callar: cal posar en dubte les fronteres artificials que ens governen per domini militar, que només és violència i ocupació, i començar a reivindicar els valors que en el segle XXI són de major intel·ligència: els valencians hauríem de colgar en un clot la meseta i allò que significa, i fruir dels valors més  civilitzats i propers al pensament i la raó valencianes.

Sobretot aquests dies que el retorn de formes feixistes s’ensenyoreix amb la legalitat que la mateixa justícia espanyola els permet de lluir: com si el franquisme fos legal encara i ens governés les idees. Caldrà aprofitar aquests jorns electorals per fer campanya exclusivament en clau catalana i valenciana, amb un complet menyspreu pels missatges espanyols que només si volen continuar aprofitant-se d’allò nostre: els recursos, les idees, la cultura, el tarannà, per imposar-nos models agressius, que no simbolitzen sinó domini, desfeta, violència, típics dels models invasius del dret de cuixa. Hauríem de començar a dir que ens la bufa si fa calor o fred a Madrit, que ens la bufa si allà maten bous o lliguen gossos amb llonganissa, o si les seues seleccions esportives perden o guanyen, o si el borbó caga o pixa. Els valencians, per exemple, ja tenim els nostres esports, les nostres festes, una cultura de major calat que no cal siga supeditada a aquella mentalitat espanyola que es pensa superior o beneïda de déu. I encara el borbó no és sinó l’hereu d’una conquesta contra els valencians mateix que encara paguem.

L’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, en col·laboració amb l’Ateneu de Bétera i l’Escola Gavina, ha preparat una exposició homenatge a vint mestres coratjoses, valentes i valencianistes que van treballar per l’escola en els difícils anys trenta del segle XX.
Són dones pioneres, modernes i entusiastes, que impregnen una nova mirada a l’escola. Innovadores, intel·ligents, amb capacitat per convertir l’ensenyament en un espai de descoberta.
Tenen en comú la passió per ensenyar, per aprendre, per viure els canvis d’una societat que necessitava nous aires i una educació sòlida en favor de les idees dels pedagogs d’arreu d’Europa. Els principis de l’Escola Nova i l’Escola Moderna, les Invariants de Celèstin Freinet, l’escola investigadora de Decroly, els estudis de Cousinet o Ferrière, l’ideal de Maria Montessori…, arriben amb comptagotes, però aquestes dones van tenir la força i la tenacitat per avançar-se al temps, en posar els alumnes al centre de l’aprenentatge i animar-los a estimar l’estudi i el coneixement. Amb molts pocs recursos van bastir els fonaments d’una escola progressista, compromesa i d’ideals oberts al diàleg i a la raó. La coeducació, la llengua, el valencianisme, la ciència, la solidaritat, l’ajut i la cooperació seran valors que entraran a l’escola gràcies a mestres que no van escatimar jugar-se la vida per l’escola.
El compromís social i polític i la joia d’ensenyar i aprendre es trencarà amb l’arribada del feixisme, que les perseguirà i expulsarà del magisteri. Moltes van patir presó i exili.
Tornarà l’escola més fosca i trista, durant uns anys en què el franquisme s’acarnissà contra elles i l’escola que representaven. Encara ho paguem, en ple segle XXI.
A les vint mestres triades i a tantes altres com podrien ser-hi en aquesta exposició, per una lliçó de vida en favor de l’escola i del país que volien construir. El nostre reconeixement.
Bétera, el Camp de Túria, març del 2019

Si això servís per atiar més la república, jo també m’hi afegiria, a aquesta revolució. Però em tem que una part important de les dones només es manifesten convenientment, demà, 8 de març. O cada vuit de març. En canvi, la resta de dies de l’any combreguen amb els borbons, amb el PSOE, fins i tot amb el PP, que fins a l’últim moment va estar pensant-se si divendres es manifestava amb la resta de dones del planeta. Sort que no ho faran, que han decidit que era massa, deixar el món a càrrec de les dones, durant un sol dia: l’extrema dreta?, el 155?, deixar el món en mans de les dones ni que fóra una hora? Ni pensar-ne.

En canvi, si tingués al certesa que aquesta revolució de demà empeny en favor de la República dels valencians, jo també els donaria suport incondicional, la resta de l’any, els 365 dies, perquè estic segur que ens aniria millor, a cegues per descomptat. Però ves que moltes de les dones que es manifestaran demà a València ho faran només pel feminisme, que ja és una raó importantíssima, però no suficient, si m’ho permeteu. I no entenc com podem reclamar això i allò, demà, en canvi d’agenollar-nos després davant els borbons malparits, o davant de partits espanyols que atempten cada dia contra la democràcia. No ho entenc, i encara. Malgrat que la violència contra les dones és incomparable a qualsevol violència, i és la causa de més morts que no es compten, no entenc que després no porte aparellada una lluita sense retorn, sense perdó, contra la justícia espanyola, que se’n burla cada dia de les violacions, contra els partits espanyols encaixats en la comoditat i el profit personal, contra la corrupció, contra els cossos de repressió, contra l’església, contra tot allò que representa la desigualtat o el setge democràtic, per exemple. Potser que sí, que València serà demà un altre clam important en favor de les dones, però només una part d’elles estiraran la revolució més enllà de la conveniència política, la correcció i despús-demà a una altra cosa.

Quantes dones que es manifestaran demà a València, han alçat la veu en favor de Carme Forcadell o de Dolors Bassa, empresonades tan injustament pel feixisme espanyol, o s’han alçat en favor de la resta de dones exiliades i contra la política d’extrema dreta d’Espanya? I com és que poden separar una lluita de l’altra, si el monstre que ataca l’una cosa i l’altra naix del mateix tronc masclista i xenòfob, el feixisme de sempre? La revolució del 8, voleu dir, que no hauria de ser la revolució màxima, que ho englobés tot? O podem transformar una realitat en canvi de conformar-nos que una part continue monàrquica o eclesialment, per posar dos tabús dels intocables? I ves que en podríem posar de tabús i intocables…

«La Guàrdia Civil entre al parlament de Catalunya?????”, de veritat?

Vet ací el titular del dia, d’un estat que es considera demòcrata. Un cos que ja sabem què representa, emparat en el franquisme més fatxenda, és capaç d’entrar per la força en una institució democràtica com qui entra en un bar, en un casal o en una partida de colombaires. I conste que no defensaré que entren en cap d’aquests llocs, si l’esperit és tan feixista com el que representaven avui a Barcelona: aterrar la dignitat, espantar la democràcia, marcar territori, pixar que el feixisme és ací i entrarà on li done la gana, ho diga o no un jutge espanyol franquista, o la mare que el parí.

És aquest el màxim nivell de democràcia que pot suportar el 155 espanyol. Repetir un Tejero quan els done la gana contra la llibertat dels pobles, contra la voluntat popular, amb un exercici de força i de setge: espanya mana i per fer-ho no dubta a usar els estils més baixos de la seua pròpia claveguera per violar les institucions catalanes.

I la guàrdia civil entra en un parlament democràtic i no passa res, perquè això ho ha dit un jutge i, ai, qualsevol jutge espanyol està per damunt la democràcia i els Drets Universals. Fins i tot per damunt d’Europa i de la història.

Us imagineu que el mateix jutge fes entrar la GC a tots els parlaments democràtics: a València, a les Illes, a Euskadi, o a Europa, com volia el mateix Gonxales Pons?…

És aquest el no límit que es pensen que poden passar, els prevaricadors de la justícia. La violació de drets mínims se la passen pel cul, ells, convençuts que les armes, la presó, la repressió, la violència i l’amenaça constant a la vida són arguments per damunt de la llibertat dels pobles. Espanya ha depassat qualsevol mesura, ja fa anys que s’entrena, i cada dia ho fa des de l’1 d’Octubre de 2017, i la pocavergonya és la vara pròpia de la seua mesura. Una vara de pocavergonyes.

I encara el MH Ximo Puig ha fet coincidir la dignitat dels valencians, la nostra llibertat, en aquella patuleia o banda miserable. Voldrà avançar-nos, l’homenic, qui vol que ens governe, amb aqueix estil terrorista capaç de trencar la inviolabilitat d’un parlament?

Ja és fet. El MH Ximo Puig ha decidit de fer-nos coincidir amb els espanyols. Si hom pensava que els quatre anys de govern PSOE&Compromís amb el suport de Podem havien valgut per recuperar dignitat, personalitat o valencianisme, ahir va esvair qualsevol dubte. Perquè fer-nos coincidir amb espanya, en un jorn electoral, no és només diluir-nos a consciència, és voler fer-nos casar amb el pitjor dels estats d’Europa, ara mateix.

El que representa aquella casa, avui, és un model antidemocràtic, fallit i ineficaç, que malda entre clavegueres, jutges prevaricadors per damunt la democràcia i per damunt la voluntat popular, on els cossos de repressió, contra la llibertat i l’avenç polític i democràtic, encara juguen com en els anys setanta. Allò són governs incapaços del diàleg, o simplement impossibilitats per a la modernitat, perquè espanya s’ofega en la pròpia merda.

El mirall de l’estructura espanyola és aquell judici —no n’hi ha res més visible que represente els valors espanyols més profunds—, aquells fiscals de discurs patètic, jutges vestits de quaresma, repressió a la democràcia… És allò a què ens volen assimilar? Doncs l’assimilació que significa la decisió del president de la Generalitat valenciana és un despropòsit: una inconsciència ben inútil —el raonament que va explicar anit a la televisió valenciana era, més enllà de pobre, mediocre i inconsistent. Almenys per als valencians que aspirem a un model de país i de futur més digne.

Tractar-nos de valencianets des de la màxima institució dels valencians, MH president, és tornar als dies caducs del marc mental espanyol. És tractar-nos fins i tot amb menyspreu, pensar que allò que passa a Espanya és per damunt d’allò que ens passa només als valencians. Malgrat el tarannà submís que la decisió representa. Fóra com pensar en els valencians com una societat menor, que necessita anar de la mà, guiada voluntàriament i conscient, cap al mateix fracàs que representa espanya. Com si no tinguérem ni majoria d’edat per decidir pel nostre compte, i per això els cal diluir la voluntat dels valencians, el dia que haurem de triar les Corts i per tant el govern, camuflats en aquella cofurna del 155, que no és sinó la política d’extrema dreta que fa uns anys s’hi ha ensenyorit tan descaradament: pp, c’s, psoe i fins i tot podemos…

Hom pensa que si durant quatre anys no ens han volgut connectar a TV3 o a IB3, el govern del PSOE i de Compromís, no només és perquè aquelles televisions són en català, i un altre model de mitjans que poc tenen res a veure amb la selva mediàtica tan rància d’espanya. La llengua era l’excusa, al capdavall. No ens han connectat a Catalunya i a les Illes perquè allò significava un altra marc mental, que ens lligava a una altra concepció geogràfica i de país.

Ens han volgut fer creure que el govern de Botànic és la millor de les possibilitats a la qual podem aspirar, els valencians. Fer-nos creure que més enllà no n’hi ha res mes. Res que a ells els convinga, políticament, i entengueu políticament amb tota la mala llet del terme. I per reblar-ho, perquè no ens quede cap dubte, els valencians també votarem el mateix dia que els espanyols, per decisió del PSOE d’espanya.

Ni en això no hem pogut decidir, benvolgut Ximo i amics del Botànic. Segons el MH anit, la raó de pes és frenar l’extrema dreta. Tant se val que les taronges valencianes pengen dels arbres, que el camp valencià siga un bonyigo, que la sanitat no tinga recursos, que  l’escola encara l’empeny el coratge dels mestres, que les infrastructures hagen envellit, tant se val, que espanya ens haja fet passar quatre anys amb quatre xavos i morts de gana…

Allò màxim a què aspirem, segons l’oncle Ximo, és votar allò que diran les televisions d’espanya. I valencianet l’últim.

Tant se val que decidesca el MH president de la generalitat valenciana. la possibilitat de pensar-hi, d’avançar les eleccions valencianes per fer-les coincidir amb les espanyoles, ja apunta com pensa, ell, sobre el país que hauria de governar. Submís a espanya, naturalment, els membres del 155, i encara, perquè no volen tenir sinó el marc mental espanyol per decidir sobre les coses importants.

I aquest marc mental d’abaixar el cap davant l’amo, comporta conseqüències que ja sabem irreparables: el finançament del furgó de cua, el camp abandonat i planificat per inútils, les infrastructures de tercera, perquè les qüestions valencianes es decideixen a espanya, en canvi de no decidir-les els valencians. Ací només decidim una mica de cultura, una mica de qüestions locals, una mica sobre les províncies, i les festes (ai, sí, sobre les festes decidim els valencians, perquè ens agraden molt, ens fa oblidar que som faves, i que els espanyols ens governen els diners i les grans decisions), i potser que quatre cosetes més, però no gaires.

Sense una via exclusivament valenciana —fins i tot l’Honorable Vicent Soler, conseller valencià d’hisenda, del psoe però no ximple, ho apuntava: “necessitem una via valenciana que no siga un trenet de fusta ni un carrer per a bicicletes.” Perquè els valencians no pintem una merda. I el fracàs de la campanya de les taronges n’és un dels grans exemples, del nivell de decisió que tenim. No només anem malament, fins i tot se’ns burlen davant la cara. Els propis ministres espanyols del 155Psoe ho diuen públicament: no sé perquè us queixeu tant els valencians!

Els valencians fem molt de siroll, és veritat. Però no ix d’aquella plaça, i sembla que al Botànic ja li va bé, de fer un siroll baixet que no destorbe els borbons i aquells refillets d’espanya. Sí, cada dia des de l’1 de març, fem molts trons, fem molts pets, vinga una mascletà i mil, si voleu siroll, siroll tindreu. Però és un estrèpit que no fa mal, que no fa forat, que passa de llarg, que s’oblida: perquè no pintem una merda, els valencians.

Per això el mateix MH Ximo Puig s’està uns dies pensant què farà; com podrà fer coincidir una altra vegada els interessos espanyols per damunt dels interessos valencians. Sembla que els interessa mantenir el pessebre dels militants, de les capelletes, de l’ermita, i poqueta cosa més: al psoe del 155 li la bufa la identitat valenciana, ni es plantegen què volem ser i què representem a Europa, o fins i tot a espanya; ja ho he dit clar: som una merda en un plat, o en un cabàs de taronges, o en un caixó, tant se val.

Per això que les eleccions dels valencians, i els valencians mateix, se les passen pel serengue, i la culpa serà de la democràcia catalana, d’aquella República, de la TV3, i de la fluixera dels llauradors. Ai, si Baldoví treballés més en clau valenciana, però ni això, xa, ni això no els deixen fer i vinga pedres a la teulada… I falles, moltes falles i molt de fum per tapar la ineficàcia i el forat que fem els valencians… Ves, si Baldoví hagués pegat cap a MH encara m’ho hagués pensat!

Ves que els valencians, milers de valencians, no tots els valencians, vam lluitar per TV3, per aquella casa-televisió que era professional, culta, diferent a tantes televisions com havíem vist. Parle del 3/24, del 33, de la ràdio, i sobretot d’uns quants periodistes que van fer escola, entre més el Puyal, per exemple. Els valencians defensàvem aquella televisió com un símbol per la llengua, però també per la llibertat, per la professionalitat, per com alguns documentals i una part de les notícies podien ser diferents, almenys diferents a com ens les explicaven una majoria de mitjans. Ens vam aferrar a la defensa d’aquella casa com si fos la nostra casa, per bé que sabíem els errors de cada dia, i tan poc com estimava aquella TV els valencians. De l’un costat, el marc mental era massa vegades l’espanyol, com ara, i si comparem el temps que dedicava als valencians, a València, al país valencià, no passava d’uns segons, el dia que n’informava alguna cosa. Potser que ens dedicava el mateix temps que a Càceres, per posar un exemple, però nosaltres féiem força, lluita, símbol, perquè ens véiem en un futur proper amb un model més professional. la televisió dels valencians no va arribar mai a fer-li ombra, ben al contrari, s’esforçava  a empitjorar cada dia, a allunyar-se cada vegada més d’aquell model.

No, no era la nostra, la TV3, ni abans ni ara, però ens ho volíem creure que sí. I això que ha passat avui, o ahir, aquesta autocensura imposada contra Catalunya, no és una cosa nova. Sembla que el director valencià, Vicent Sanchis, no puga fer res més, perquè no em crec que no vulga fer res més. Aquella casa, la TV3 convida tots de gent del pp a tertúlies i més programes, militants d’un partir criminal, corrupte i fals, que com altres polítics i altres membres d’uns altres partits, no han parat de mentir, i sobretot d’insultar institucions i persones. No han parat, el pp, C’s i PSOE d’atacar la llengua, l’escola, fins i tot la sanitat… Ho veiem cada dia, d’uns anys ençà, que tot d’inútils i corruptes i mentiders poden passar per aquella casa amb la falsa teoria que cal diversitat, pluralitat, democràcia, en la participació i decisió dels mitjans. Ja ho he dit: marc mental espanyol, que voldria fer passar idiotesa per ètica, mediocritat per diversitat, provincianisme per modernitat. Sí, tot això és TV3 també, els últims i els primers anys, una empresa tan grossa que és impossible de controlar des de la democràcia que defensa la República Catalana, som si ja estigués intervinguda des de dins, com si ella mateix s’autoapliqués un 155 intern, contra la llibertat i la democràcia. Si fa no fa com una majoria de mossos que fan siroll d’espanyols i actuen amb uns modos espanyols en aplicar la violència i l’agressió gratuïta. Un altre monstre incontrolat, potser.

I ves que una metàfora sobre la prostitució política de C’s, com si hagués sigut del pp o del psoe, que no oblideu que són partits que han preferit agredir que dialogar (prostitució sense embuts i sense metàfora), ha fet decidir a TV3 de castigar la llibertat d’expressió en canvi de voler aparentar de ser més puritants que la maedéu de la figa rapà. Igualment beats, i inútils.

Ai, si n’hi ha feina encara a la república, sinyor, i com paguem que molts liders siguen a l’exili o tancats, mentre espanya pega, ens pega i ens roba, en canvi que molts inútils continuen llepant i vivint a casa nostra, amb aquell marc mental tan borbó i botifler.

El vivípar Marchena ja ha cobrat avui 5.000 euros directament de dos demòcrates que s’hi han negat a declarar res als feixistes de VOX. La banca, que sempre guanya, té la paella pel mànec i pot multar qui vulga i la quantitat que vulga. Ens roben. Espanya sempre roba, malgrat que pretén cercar qui va pagar tanta democràcia a Catalunya, ells sempre acaben robant-nos; directament, a través de les balances fiscals, els peatges, o a través de totes les inversions que els diferents governs diuen que faran i després mai no fan, ens roben, o indirectament, en canvi de multes i uns altres impostos directes arbitraris tan atzarosos. Sempre multes contra la democràcia i els demòcrates, vés que sí. Acció Cultural, Òmnium, l’ANC, ara la CUP, fins i tot si no vols declarar res als feixistes, et multen. Sembla que els orfes franquistes necessiten euros i nosaltres som bons pagadors. Sempre hem sigut bons pagadors dels seus luxes.

Mentre siguem atrapats en aquella conxorxa d’espanya, pagarem, ens robaran, ens multaran, fem què fem, ells torbaran l’excusa perfecta per fer-nos pagar. És la seua llei, la seua norma, la del 155, la del borbó, la del vivípar, la de tot el suprem: sempre contra nosaltres, que som els pagadors. I damunt ens perseguiran per saber en quina cosa ens haurem gastat allò que ens hagen deixat, l’almoina, fins i tot en això arriben a fer de refillets. És la prostitució, sense embuts. Desregulada, sense control, en canvi que ells sempre acaben guanyant, com la banca, com els vivípars, com espanya. És espanya realment.

Això d’ahir, dels 5.000? Sembla que tants jutges i fiscals no tenien solt per pagar-se l’esmorzar… per cert, tot això, aquests tot el sant dia sense fer res, qui els paga, l’opereta? de què viuen?

—Aaaaaahhhhh!

[continuarà]

No cal ser massa llest per a endevinar-ho. Arrimadas és el model de feixisme espanyol que es va instal·lar a València en els anys setanta. Ella encara no havia nascut, aleshores, que vingué després de combregadora que volia fer punts, davant l’íbex i els amos de la fama i els diners. Però ara ja és una xoni que voldria viure de la política des de l’histerisme, l’opereta i la tragèdia, sense el contingut necessari perquè siga creïble. No és Shakespeare, pobra. Perquè des de la serenitat, on la política demana discurs, solidesa, recorregut i, sobretot, intel·ligència, ella fa aigua, que no té tarannà ni coeficient suficient. Vol l’èxit ràpid, i entre la caspa, enmig de l’extrema dreta, ha estudiat com posicionar-se al capdamunt. Espanya és un territori ben armat en això, amb tot d’arguments per fabricar ninots de cartó que després passen uns anys que donen rendiment: van començar a les tertúlies de les tvs, i ara ja s’atreveixen en la política: el rivera, el tonicantó, l’arrimadas, al pp ja n’havíem patit d’aquests, el gonçales pons, el camps, fins i tot el putero de cartagena… Amb uns quants escenaris preparats, i uns quants programes en directe a la TV, només els cal el maquillatge suficient per ordir una petita estrella de cinema de la política espanyola: poc de gra i molta palla. Diners a manta i que passe el següent. L’Arrimadas no deixa de ser la joguina del poder masclista, una njneta, de la qual es farà servir allò que es necessita i després se’n desfaran quan no els faça profit; aleshores li pagaran els serveis, un despatxet i una comissió eterna en tants aparadors ordits i construïts per pagar i cobrar, però fora de les últimes plantes de la claveguera, on s’hi prenen les decisions majors: allà una histèrica podria pegar bandades, fins i tot no ser gaire segura.

Més vedets per al feixisme i anem tirant, aquest és el model polític espanyol instal·lat des de la corrupció, la indecència i la vergonya intel·lectual. Res d’il·lustració o cultura o coneixement: això és la dictadura, i la transició a la neodemocràcia del 155. No n’hi ha més secret, sinyoreta. Per això necessiten dir tothora, a tort i a dret, que espanya és una democràcia, fins i tot ho ha dir l’hereu del colpista que també era hereu del franquista i aneu passant a cobrar la soldada. El nebot també anava amb els feixistes a dir que espanya és una demo…

—Valencians, que el fum de les falles no us encegue: dels models antidemocràtics i amb tants de refillets a alimentar, com voldreu salvar el camp? No hem viscut prou de feixisme?

La mona Arrimadas —si el qualificatiu fóra banal només—, volia emular aquella altra histèrica valenciana que va ser directora del diari las provincias, fa una trenta d’anys: las provincias era un fulletó de l’extrema dreta espanyola, d’herència franquista, que va encendre la violència i l ‘agressió pels carrers de València durant la Transició. L’objectiu era aterrar el valencianisme, la identitat dels valencians i ficar-nos la por al cos: i ho van aconseguir, fins a l’extrem de l’assassinat i les bombes a Fuster i Sanchis Guarner. Tota aquella violència atiada pel diari, els broseta de torn, l’abril martorell, i altres esguerros de la política, van ser consentits amb total impunitat. Els atemptats mai no s’investigaven i n’hi havia que apuntaven directament a les clavegueres de l’estat, també consentides i pagades amb diner públic.

La inútil Arrimadas, si fa no fa, pretén encendre la violència a Catalunya, mostra d’una mediocritat i una qualitat humana tan baixa que ella mateix sembla que ni mesura, pobra, per tan poca atenció com aconsegueix, malgrat que els mitjans li van al darrere, i atien amb diners i publicitat la idiotesa diària de la provocació. Intel·ligència zero en canvi de l’insult, l’amenaça i la histèria. Si fa no fa com aquella mala peça valenciana que vam patir durant tants anys a València, contra la democràcia, contra la intel·ligència i contra els valencians que reclamaven més llibertat i més democràcia.

Sens dubte que totes dues bruixotes de la violència i l’amenaça rebien molts recursos per fer allò que feien, i van aconseguir de fer forat tant ací a València (la violència permesa d’aquella escola encara dura) com també n’ha fet a Catalunya: la mostra són uns quants mossos actuant de matons i fatxendes, emparats en els seus uniformes i les armes de la violència que els permet el conseller, són també els models de l’insult, l’amenaça dins el parlament català, que mai no havia tingut aqueixa mala jeia, ni uns modos primitius que cercaven fer de pinxos, com si allò fora una cosa entre bandes de carrer que s’hagueren d’estomacar, si ella treia aquella carassa de mala persona que fa tanta angúnia. Pobra.

A mi l’Arrimadas em recorda aquella pseudoperiodista consentida i impune, que usava el diari per atiar foc i flama en favor de l’espanyolisme més caspós i contra qualsevol tret valencià que es volgués reivindicar o normalitzar, com la llengua, la cultura o el nom de país valencià.

MariaConsuelo deia: el terme País Valencià no existeix, és espanya. Arrimadas diu, la República catalana no existeix, és espanya. Tanta similitud entre primats, violents i agressius, no serà una casualitat, sinó una plaga enviada per déu totpoderós per fer-nos pagar els pecats que provoquen els mossos que fan d’espanyols.

El mateix diari la va fer al carrer, MariaConsuelo, perquè ja no li treia el rendiment. Ara, havia fet més mal que una pedregà, la pelleringa. Pel que sembla, a l’Arrimadas també la faran fora de Catalunya, la trauran a passejar per Espanya… És el nivell!

Ves que n’hi ha motius, i n’hi ha raons de pes per plantar cara al sistema antidemocràtic que vivim, que ells (elpoder i els llepons) pensen que és excessivament democràtic, però que no l’és. Excessivament per ells és que pot posar en perill els privilegis que s’han atribuït, només per ser rics, poderosos, hereus o fills de puta a seques.

Emparats amb partits del 155, de Compromís i de Podem, amb el PP i C’s a l’oposició del govern valencià, els valencians continuem sense una connexió lliure amb TV3 i IB3, malgrat que són televisions en la mateixa llengua, només perquè una oferta més ampla en català alleugeriria el desequilibri dels mitjans públics i privats contra la llengua dels valencians. Perquè aquest és un desequilibri orquestrat i conxorxat per tots els partits de les Corts valencianes sense excepció, i atempta contra els drets dels valencians i contra els principis bàsics de la democràcia. Però això no els ha interessat, el desequilibri de llengües, ni l’informatiu.

Quan eren a l’oposició, tant compromís com podem com el pspv (no tots els seus militants, naturalment), van demanar que no es tallés la connexió amb els mitjans catalans, però el pp era en representació feixista descarada i va tallar de socarrel aquella informació massa torbadora per al fetge franquista dels seus militants. TV3 podia explicar les notícies des de l’òptica no-espanyola (no us penseu que gaire) o fins i tot des de l’òptica objectiva d’un capitalisme no tan salvatge. A més, afegia el temps i l’esport, que des del Nord són més frescs i hi jugava Messi. Des d’espanya, la informació esportiva de tot tipus és hitleriana sense embuts.
Sí, fins i tot els militants de compromís volien, abans de governar, recuperar el senyal amb una televisió i una ràdio cent vegades més professional i culta que no tot el rastre de ràdios i televisions en mans d’inútils i pocapenes. Ara, va ser posar-se a governar, i el botànic se’n va oblidar de la reivindicació i del desequilibri mediàtic, pel que fa a llengües.

Resum: el botànic prefereix governar entre capelletes a recuperar un pam de dignitat i un got de democràcia informativa; total, si TV3 és en català i potser que, per segons quins militants (de tots tres partits), la llengua català-valencià, la mateixa la mateixa potser que siga discutible.

Però n’hi havia més raons per a l’optimisme i per anar a la vaga general, per l’escola, per la sanitat, pel robatori ordit a les caixes valencianes, per l’atac espanyol al camp, perquè tenim menys possibilitats de feina que qualsevol inútil de castella, andalucia o extremadura: que qualsevol d’espanya… Raons, per la vaga, des la pròpia generalitat, n’hi ha a manta: contra l’església valenciana d’extrema dreta, per exemple, incapaç de fer ús de la llengua dels seus, contra l’ocupació militar usurpada als termes de manta pobles, contra el setge policial que patim cada colp que reclamem identitat el 9 d’octubre, contra els inútils del govern civil, per la corrupció borbònica consentida i fatxenda…, fins i tot per la ineficàcia de tantes conselleries que, ara sí, han sigut governades amb la por als funcionaris i no pocs tics que vénen d’herència espanyolista, sobretot a través d’un pspv convertit en psoe amb tants defectes que vulgueu trobar… Per exemple, la participació en les clavegueres, la tortura, o les llepades a la monarquia franquista.

Però n’hi ha més, com ara el camp, el corredor mediterrani, l’explotació laboral, els contractes de merda, la incompetència funcionarial, les retallades en sanitat, o la bufa mental en favor de beats i requetés. Totes les raons són suficients per fer una vaga general en favor de la democràcia, i del setge als valencians. Però, ai, el groc fa molt de mal, també entre els valencians, i només una minoria són encara descaradament defensors dels drets universals. El feminisme, el color morat, les reivindicacions més absurdes o abstractes, totes seran benvingudes, ara, però ai si us moveu o demaneu de plantar-vos en favor del groc… Ací el país perd l’oli i l’engrapa la por, justament, la falsa democràcia que patim.

Ja li anirà bé al botànic, potser, tenir connexió unilateral amb espanya, fins i tot a través d’À punt, que en espanyolisme i caspa informativa no ha canviat gairebé res en trenta anys.