Ulisses20

“Fer efectiva la República Valenciana per comptes de deixar morir els pobles, en abandonar els modos de governar espanyols.”

Anit, a Llíria, vam recordar dos llibrets del professor Josep Maria Jordan dels anys vuitanta: “el camp de túria” i “els serrans”, dos obres breus que ens redescobriren la importància de les comarques, si volíem fer país, o ser país, fa trenta anys. Rosa Dasí, presidenta de l’Institut d’estudis Comarcals, i José Vicent Martínez en van fer una interpretació ajustada al present, gairebé com si els reptes i les mancances foren, si fa no fa, els mateixos.

L’historiador Josep Vicent va ser més pragmàtic i/o fatídic: va assegurar que les polítiques dels últims anys —trenta, quaranta, cinquanta, fins i tot les actuals— han portat la comarca al suïcidi. I no se referia, l’home, al concepte comarcal, si no a la mort dels pobles, sobretot de l’interior. La gent ha pegat a fugir, l’escola a penes si aplega uns quants xiquets de pobles diversos, i tret d’Aras, potser que la mort anunciada no és ni catastrofista, sinó una realitat a curt termini. Irreversible.

AFEGIT1: [La contundència de les paraules no era la quarta part de la franquesa de la seua cara i la tristesa del posat. Els pobles valencians es moren, sinyors del Botànic!, i vostés només que pensen a veure què els regalarà madrit i el refillet del borbó.]

Hom diria que ens ho hem ben guanyat, els valencians, deixar morir els pobles de l’interior. A pols. Sobretot perquè hem sigut torpalls, com definia el mestre Enric Valor a les seues rondalles. Perquè hem aplicat els mètodes espanyols al viure valencià i l’hem cagada, completament. La submissió del país valencià a espanya —protagonitzada per totes les forces polítiques que han governat la generalitat— ha adoptat els modos de govern espanyolista: una concepció centralista, diguem-li valència i la conurbació dels pobles de l’Horta, imitant el pitjor model europeu del segle XX: espanya.

Així s’entén la manca de comunicació a Sot de Xera, Xulella, Toixa, Gàtova, Olocau, Xelva, Marines, la Llosa, el Villar, Toixa…, i tots els pobles de l’interior que vulgueu afegir. Però alerta, és que Bétera encara té la mateixa via única de metro que fa més de cent anys. I Llíria us penseu que ha guanyat res? o Benaguasil?, a pos, Vilamarxant! Sí, bé, van reconvertir la vella carretera d’Ademús en autovia, i molts valencians del psoe ja es pensaven que ens havien regalat el cel. Tota la parafernàlia d’infrastructures era fora del país valencià, ací només que arribaven les almoines, i encara allò que arribava era per connectar valència amb espanya. I tota aqueixa merda centralista es va encomanar com el millor model que podíem tenir i compte que ningú es queixés…

El marc mental espanyol servia per a les infrastructures, però també per a la indústria, el comerç, el camp, la cultura, els mitjans… Els polítics que hem patit no passaven de provincians i súbdits dels models espanyols. El resultat és que encara es pensen sabuts, i la merda que córrega comarques amunt fins a Ademús i més enllà. Els governs botifarrons del 155, i encara el botànic aquests quatre anys, tenen el cabet en aquella idea que espanya ens ha d’autoritzar. Ens ha de donar permís per a pensar, decidir, o fer política. O justícia, o escola, o lleis… I és així com els valencians paguem els regals a l’amo, siga el govern espanyol, siga el borbó, o siga aquell tribunalet suprem vestit de quaresma: deixem que els pobles es moren…, els pobles, el camp, la cultura o la festa (com si només n’hi hagués falles i traques, malparits!). Perquè tenim una visió miop de la realitat valenciana, ho paguem, amb governs del botifarró.

AFEGIT 2: [Què ens regalarà el refillet del borbó? Ja els ho dic jo, gratuïtament: una merda, enes donarà, una merda rere una altra!]

Aleshores, com començarem a fer República??

[continuarà]