Ulisses20

No sé si aqueixa frase és correcta, o una modernor d’aqueixes d’última hora que tot ho malmeten, sobretot la llengua. Però ve a explicar que ja n’hi ha prou de mamonades, de perdre el temps o d’anar amb subterfugis per no dir el que realment hom pensa.

Sí, hem començat una altra campanya electoral, una més, i el primer que en va sobtar en eixir el carrer és veure que n’hi ha que demanen el vot per al PP. Això és, un partit que s’ha passat vint anys delinquint, i encara és legal. Això és espanya. I pitjor, n’hi ha que en demanen el vot, això és, demanen de mantenir els delinqüents i la delinqüència.

No cal entrar a valorar quantes mentides són capaços de dir, aquests delinqüents, o uns altres delinqüents que els van al darrere encara per la dreta i per l’extrema dreta. Són mentiders compulsius, ells, però això no només s’estila en política, tothom ho permet, en campanya electoral, de portar un sac de mentides per anar abocant-les a cada reunió. El problema és que la resta de partits els fan el joc, si permeten de fer campanya i participar d’aquest contuberni de criminals.

Amb tota la ferralla que els permet de continuar existint: jutges, bancs, mitjans, monarquia… potser perquè tots hi participen d’aquest joc de delinquir en favor d’una idea: espanya, que és per damunt la delinqüència entesa com l’acció fora de la llei. Espanya ha viscut i reviscut fora de la llei quan li ha donat la gana, i ha adobat lleis per sobreviure per damunt per baix, de costat, amb tot de jocs bruts, runosos i ruïnosos.

Per tot plegat, l’única manera que trobe que posa en qüestió el ball de saló d’aquells bandolers, és la república i la independència: perquè és l’única cosa que els posa contra les cordes, els qüestiona, els diu prou, amb vosaltres no hi participem, merdosos, nosaltres no som d’aqueix món podrit i feixista. La República valenciana i amunt les taronges. A prendre es vent tots els partits que juguen a fer el cul gros als borbons, als mitjans, als bancs, a l’extrema dreta, a la gc, als cossos de repressió… Qui vulga ser delinqüent que s’apunte al 155.

Per cert, tanta democràcia com volen aparentar els del botànic, i encara no podem veure la tv3. Ah?, que no toca?, que no és en la nostra llengua?, que és d’un país estranger?, que allò és una república i nosaltres som tres províncies?, una comunitat?, colombaires?, regants?, orxaters?

Per cert (ja sé que ho he dit abans), avui al cementeri de Paterna…

Avui dissabte 13 d’abril eixirem milers de valencians al carrer en favor de l’escola, de la llengua, de la identitat, alguns també eixirem en favor de la República, de la independència, en favor del camp valencià, però també contra la violència, contra el feixisme, contra el 155, en favor de la llibertat d’expressió, i en contra de tenir prohibida la TV3 a València, n’eixirem milers a l’Horta Sud, al Camp de Túria, a València ciutat, arreu del país, contra els farsants, contra els corruptes, en favor dels mestres, de la llibertat, de la democràcia, de la cultura… Eixirem convocats ací i enllà i ens repartirem, va, perquè el clam valencià també arribe a Europa, entre els valencians mateix, ens mantindrem ferms, fidels, orgullosos.
Per la República dels valencians!

No en té prou amb reprimir, és que ho necessita fer, per continuar delinquint. És això espanya, delinqüència organitzada: un clavegueram de principi a fi, sense el qual espanya no s’explica i no té raó de ser. Des de la llibertat, fins i tot des de la democràcia, espanya se’n va en orris, es desfà com un paperet, és un fum, pobra. Com no se sap explicar d’una altra manera, ni sap fer una altra cosa, ni en vol aprendre, per això torna al seu arrel, als fonaments: repressió, violència, amenaça, bé des dels grupuscles violents d’extrema dreta, bé des dels cossos policials: gc, policia i seguretats i altres mandangues, bé des de l’església o els militars, bé des dels mitjans o bé des dels tribunals, tot allò que put a espanya no se n’escapa dels principis en els quals se sosté: violència, amenaça, por, multes… Tot plegat alimenta una corrupció imparable i pocavergonya. Tant se val govern com monarquia, aquell drap va poder tapar-se durant anys, dissimular-se una mica. Però ara necessiten un exèrcit complet de predicadors, alimentats amb milers de milions d’euros, per negar al món allò que les xarxes mostren cada dia: que espanya és un estat que no pot amagar-se, ni amagar què és, què representa, què li queda…

Repressió, lladrocini i corrupció: tot de partits espanyols van començar anit una altra campanya en favor d’una trilogia impresentable, a l’exterior sobretot. Allà no tenen qui els compre l’ungüent: qui voldria comprar una merda, si no és en canvi que damunt et paguen res per emportar-te-la? (i ves que ho fan, untant amb fons reservats més delinqüència). Però a dins, a dins la seua geografia justeta i mental, els funciona de meravella, els justifica, amb més repressió, amb més mentides, amb atacs a la llibertat i festejant la dictadura.

Si els valencians no ens espavilem, els espanyols responsables de tanta brutor no ens deixaran ni aigua: ni per al reg ni per a beure, ves si poden arribar a ser malparits…

Espanya fa anys que practica el joc brut contra la democràcia. De fet, l’ha practicada sempre, una mena de màfia organitzada contra la democràcia. En tots els sentits, en tots els àmbits, destinant tot de recursos. De fet, una majoria del temps del segle XX, que és quan aquell estat va aulorar una mica de democràcia (no arriba al 10% del segle), ha viscut només del feixisme, contra qualsevol esperit de llibertat. Fins i tot en els moments que deia que feia democràcia, espanya, actuava contra, amb clavegueres, cossos especials, plans de destrucció, màfies… Espanya és això al remat, un motor de destrucció de la democràcia, que l’ha atacada sempre, a cara descoberta, sense vergonya, i res ni ningú no li ha parat els peus. I encara uns panxacontents corruptes i arribistes, del psoe si voleu o de pitjors si n’hi ha, ja van viure-hi bé dels pessebres acceptant de mirar en un altre costat, o adobant més claveguera, o ordint grans desastres com els gal o altres invents: sempre, de sempre, espanya és aquest cantó fosc tan brillant del feixisme que xucla i s’alimenta, malgrat que n’hi haja eleccions per tapar què és realment (en poc n’hi haurà), amb presos polítics, amb exiliats, amb burles continues a la llibertat, als valors humans, amb permissivitat extrema de la violència i l’amenaça. Espanya és una amenaça, és la veritable amenaça de la convivència, no ho és València ni Catalunya, ni la independència. És aquesta merda feixista que tot ho corromp, ho permet, ho embruta… Un dels estats més podrits del món, tan bonic com el volien pintar, ells, o ens volien fer creure, als valencians.

Hom pensaria que això és d’un altre segle, d’una altra era, o d’un altre planeta: però és que espanya és en un altre segle, en una altra era i en un altre planeta.

[aquests que veieu disfressats a la fotografia no reneguen dels símbols que duen, ni del franquisme, ni del robatori, ni de la corrupció, ni de la criminalitat del pp, ni dels lladres borbons, no només ho consenten, damunt se n’aprofiten del botí.]

Espanya viu tan còmodament instal·lada en el feixisme, que no s’arruga ni s’avergonyeix d’atiar-lo, de publicitar-lo i de subvencionar-lo. Tant se val el resultat de les eleccions, si no són justes, ni tenen repartits els fons equilibradament: els mitjans, els recursos, els préstecs, els regals, els poders,  sense comptar les maniobres: ves que n’hi ha de maniobres de claveguera, i diners negres a cabassos en favor del feixisme: des de la caixa, des del santander, des de l’íbex, des de la monarquia, des del govern espanyol, des de les empreses que dominen el 90% de les televisions: el putiferi s’ha instal·lat a dalt de tot, i la corrupció és el més net a què podem aspirar: és l’estil espanya, el robatori, els perdonavides, els fatxendes, els pistolers, i la repressió contra la democràcia. tant se val pp, psoe, c’s, tots plegats s’han proposat legalitzar el feixisme, passar-lo pel filtre i blanquejar-lo: això és, ja li val l’amenaça, l’insult, la repressió i l’atemptat contra la llibertat d’expressió i contra les persones. Això és l’espanya tolerada dels gànsters, els del psoe o de qualsevol partit: contra la democràcia tot li val, en favor d’espanya, malgrat que europa s’escandalitza, malgrat que s’agafa el cap, malgrat tota la merda que sura, n’hi ha un objectiu comú: donar peix als feixistes per convidar-los a la festa d’atacar, plegats, la democràcia.

Valencians, espavilem-nos, perquè d’aquests refillets no en traure’m sinó eixir escaldats, robats, esquitxats sense remei. Proposem-nos la República, i que vulga feixisme que torne a la caverna, però que no compte amb nosaltres, ni amb la democràcia.

Si hom vol fer comarca.

Si hom no vol ser tot el dia a casa.

Si hom vol escoltar unes veus de dones diverses.

Si hom vol emocionar-se amb un batre.

Si hom vol guanyar indulgències.

Si hom vol resistir en favor dels drets universals.

Si hom s’estima la llengua.

Si hom és positiu davant la vida.

Si hom encara conserva la capacitat d’admiració.

Si hom no sap on és Vilamarxant.

Si hom és mestre, o llaurador, o fins i tot atleta.

Si ho és músic a Llíria.

Si hom no veu més vida enllà de les bandes.

Si hom passa del futbol.

Si hom no vol fer volar coloms.

Si hom ha llegit avui Horaci.

Si hom té amigues a l’infern.

Si hom va llegir Estellés

Si hom no és monàrquic.

Si hom ja passa els cinquanta anys

Si hom vol fugit del siroll de la ciutat.

Si hom no creu que les comarques tenen vida.

Si hom només menja taronges valencianes.

Si hom s’emociona amb el cant d’estil.

Si hom pensa que encara no ho ha vist tot.

Si hom vol fer-se un regal.

Si hom veu possibilitats en la república valenciana

Si hom és un demòcrata per damunt de tot.

Si…

AVUI, CASA DE LA CULTURA, VILAMARXANT, 19.OOH

El mestre Ferran Zurriaga presentarà avui un llibre sobre la història de la Vall d’Olocau, Marines i Gàtova, a l’edifici de l’Almàssera Vella del seu poble. Amb vuitanta anys, l’autor ens fa un regal de lectura obligada pels qui vulguen descobrir la història dels valencians a partir d’un microcosmos rural que podria estendre’s a la resta del país. Des del cor de la serra Calderona, un espai vital per al mestre, Ferran confegeix un testament que aplega 2.000 anys d’història, la visió del mestre que durant anys ha aplegat la vida dels seus i ens la retorna perquè siguem capaços de comprendre-la, interpretar-la, llegir-la si més no.

A partir dels rastres dels primers pobladors, el temps del bronze, els ibers, el Puntal dels llops, passant pels romans i l’islam, fins a la conquesta cristiana, el crim de l’expulsió o el gran segle de les transformacions, res no defuig la mirada pedagògica del mestre que vol explicar la història dels seus, perquè encara en voldria aprendre, dels regs a les hortetes, de l’aparició de les primeres eines, dels comtes i dels senyors, dels vassalls, de les llengües i de la Il·lustració, del primer poblament, dels primers mestres, de la fragilitat de la convivència, i dels desordres polítics que sempre pagava el poble: senyors, bandolers, llinatges, camins, cada final de capítol conté una lectura a la manera de l’historiador Hesíode: Els treballs i els dies rememoren el patiment dels llauradors, les disputes, les antigues i les noves, encara tan presents, si és que l’adéu al món rural permet que, residualment, n’hi haja de llauradors vius i contents, si és que n’hi ha hagut mai així.

En unes hores Olocau serà una festa, amb bandes de música, correfocs,i centenars de mestres de la comarca que vindran a festejar la bona nova. Que les sequeres, les males collites o la inconsciència humana no ho impedisca.

Olocau, saló d’actes de l’Almàssera Vella. Divendres, 29 de març de 2019, 19.00h 

El poeta Vicent Andrés Estellés va morir el 27 de març de 1993, fa vint-i-sis anys. Un poeta valencià màxim redescobert en carrers i places cada 4 de setembre. Fa uns mesos encara el van tombar en terra, a la seua plaça de Burjassot, com si encara feren tan de mal els versos, tant de forat en aquesta democràcia de guàrdies i jutges. La poesia, entre uns quants que se senten espanyols, ben poc valencians, els treu la melsa i la violència:  amigots d’aquells gc que van acompanyar Garcia Lorca, que van acaçar Machado, continuen aterrint o governant-nos: s’acompanyen d’uns altres d’insults, de les mateixes mentides contra la democràcia o la llibertat. El ciri gros del feixisme sempre s’acarnissa sobre els poetes: l’estat exemplifica el nivell d’intel·ligència poètica i política cada dia. Contra els mestres, contra els artistes, contra els poetes.

Contra la república, ara ja diuen que si la democràcia arriba al 65%, potser podrem parlar de drets humans, a 155 anys vista!

Mentrestant que roben, que ens roben, que continuen robant-nos, valencians!

“Tarongetes d’or em llançàveu

fins a emplenar el dia d’or.

Aquest dia serà migdia

de tarongetes d’or en l’aigua

d’esferes breus i lluminoses

que s’escorren corrent avall.

Tarongetes d’or, tarongetes

de la sina que més m’estime!

Tarongetes d’or em llançàveu  

fins a emplenar el dia d’or.”

VA Estellés, el Mural del País Valèncià

Si hom pensa l’escola en el 2030, si és que hom pot pensar amb tanta distància…

Quan em toca de participar del debat comente que he canviat la idea de la meua intervenció: de primer, perquè divendres passat les escoles catalanes van ser assaltades pel 155 del PSOE i la JEC, i per això van atacar tots els principis democràtics que tant ens van costar de guanyar, si no és que no ens van enganyar… Què ha dit l’escola del present, els mestres valencians, per aquell assalt feixista al país veí? Com puc pensar l’escola a deu anys vista si ara mateix espanya persegueix els mestres com ja ho feia el franquisme del 1939 ençà…

La segona cosa que volia és que no volia dir gairebé res, perquè en deu anys jo ja m’hauré retirat i potser els més joves tindran més idees i més ganes, però en trobar que Ferran Zurriaga, amb vuitanta anys, encara fa reunions d’escola cada dimarts al Centre Octubre, a València, per debatre sobre educació i escola, que divendres presentarà al seu poble, a Olocau, un testament sobre la història de la seua Vall, no tinc excusa a dir quare coses sobre allò que pense i com pense l’escola a deu anys vista…

Una tercera cosa que he dit abans de dir res és que a l’Ateneu de Bétera hi ha una exposició de vint mestres republicanes valencianistes que, aquestes sí, van canviar el paradigma de l’educació. No van esperar-se a què ningú els demanés com ni quan, es van avançar al temps i aquell país que les tenia agafades lligades, i van tirar endavant sense por al que vindria després. Allò que vindria mereix un altre apunt… Però nosaltres, els mestres nous del segle XXI, no sembla que puguem entendre què fa canviar l’escola, si estem tan atenallats…

La quarta i última escola que vull explicar, abans de dir res sobre el futur, és allò del republicanisme, com és que ara mateix l’escola encara no és completament republicana, vull dir amb aquells ideals de llibertat, igualtat i fraternitat, una escola laica capaç de convertir-se cada dia en un laboratori de pedagogia pràctica…

[continuarà]

Dissabte es va presentar a València la candidatura per a les europees “Ara Repúbliques”. El salonet de la fira de Mostres que havien triat els organitzadors era ple, de gom a gom, però això no vol dir massa res. Vull dir que no explica l’absència de milers de valencians que, segurament, tenen l’ànima republicana, però són temerosos del linxament que els cauria i se’ls veu a prop d’aquesta singular candidatura tan singular. Amb un partit basc al capdamunt de tot, ai, i un altre de català, ai ai doblement.

La candidatura “Ara Repúbliques” té el gros amb Esquerra Republicana, ací a València Esquerra Republicana del País Valencià, amb Bildu a Euskadi i el Bloc Nacionalista a Galícia. No sé si em deixe res més. Una llàstima que esquerra hagués rebutjat l’oferiment d’agafar més cos amb la incoporació del President Carles Puigdemont, perquè el producte hagués animat molta gent, molts republicans, i potser que ens haguérem estalviat la lluita entre dos líders d’una mateixa casa que continua ocupada pel 155 espanyol.

Tres amics de Bétera pugem a veure l’acte per acompanyar sobretot el candidat valencià en aquestes Repúbliques, Guillem Agulló, que és ell qui ens mou a venir de fira de mostra del republicanisme a Bétera. Si hom ho pensa bé, aquesta i alguna altra candidatura més, Junts per Catalunya i Front Republicà, seran els únics que defensaran la República, els únics. La resta del ventall polític, de l’extrema dreta, el 155 i podemos, són declaradament monàrquics, borbons en major o menor grau; això és, partidaris del sistema polític espanyol que, particularment als valencians, ens ha castigat i ens continua castigant en tots els sentits: econòmic, cultural, patrimonial, lingüístic, rural, urbà…

Hom mira els quatre-cents que érem en aquell espai i no pot sinó preguntar-se: on són els llauradors? Voleu dir que no n’hi ha llauradors valencians amb sentiment republicà? I mestres (tingueu en compte també els llicenciats) i els professors universitaris? Voleu dir que tot el cos d’ensenyants és monàrquic, i de retop, d’aquella monarquia corrupta? Mestres per la república es va acabar el 1939? No m’ho crec. Jo, no.

Acabem per dir, els tres trumfos del poble que juguem en aquesta partida, que no pot ser, que el mal patit durant tants anys sobre els valencians (vuitanta anys d’aquella València republicana) ens haja esborrat tant com vam passar i tant com devem a milers de lluitadors republicans a les fàbriques, al camp, a l’escola, a la sanitat o a la CNT… On són els republicans valencians, els homes i dones d’ànima republicana del segle XXI? Voleu dir que tots s’han fet submisos d’aquest sistema corrupte que castiga la democràcia, premia els bancs, condecora els lladres, perdona els feixistes i deixa en mans de la ineficàcia i la torpesa, l’economia, la justícia i fins i tot la universitat?

No volem fer volar pardals, ni començar per comptar que al voltant del 50%, dalt o baix, seran borbons i per tant, l’altre 50% seran republicans… Però d’ací a pensar que no som ni el 20% del total completament republicans, que vol dir que demà signaríem perquè enviaren aquella família borbònica i el que simbolitzen en una barca cap a un horitzó sense retorn, és rebaixar molt la intel·ligència dels valencians. Hom pot argumentar que Compromís i Podem ja tenen molt de vot republicà… Si? Però si s’agenollen davant d’aquell ullerós, com uns mesells, com si foren superiors, o més llestos, o més intel·ligents, vaja, que ens agenollem com si no sabérem que ens roben i damunt se’ns burlen.

Un tant per cent elevat dels valencians és república sens dubte. Però li fa por que l’assimilen als catalans, o potser li fa por de dir que portaria un llaç groc, si no corregués perill la integritat física davant els cossos de repressió, els jutges, la JEC, o el veïnat, malgrat que el llaç simbolitza democràcia i clam per la llibertat. Això és, respecte pels drets universals reconeguts per l’ONU el 1948.

A la cooperativa de Bétera, entre els majorals, entre els colombaires, entre els caçadors, a la banda de música, entre els coeters, voleu dir que no n’hi ha republicans? Cap ni un? I a Llíria, i a Picanya, i a Torrent, i al barri de Marxalenes?

No és casual que els valencians siguem els únics que tenim un mitjà de comunicació prohibit, que fins i tot una majoria del govern valencià participe del sistema, entre més podemos i compromís, que ho passen com un fet normal, democràtic, de tenir mitjans prohibits… No és causal que la repressió del 155 s’haja instal·lat com una anècdota o que siguem robats, castigats i insultats, i una majoria ho tolere com un fet normal, democràtic, com si la democràcia ja fos un malalt terminal com sembla que ens volen fer creure tants enamorats del sistema polític espanyol.

De segur que ha d’haver-hi una ànima republicana ben viva, entre els valencians, que només caldrà endevinar com despertar-la, deixondir-la de la por (l’amenaça feixista instal·lada a tantes cases) a la qual la tenen lligada. Només caldria espavilar-nos la intel·ligència, va.

L’escola és inviolable en una democràcia, però sembla que a Catalunya han obert la veda salvatge del feixisme: els mossos, que hom ja els diu “els gossos”, han violat aquell espai de didàctica i de coneixement. Com en el franquisme, l’acarnissament contra l’escola demostra el nivell de bestiesa al qual poden arribar, els cossos de repressió.

He tingut durant mesos penjat a l’aula un mural sobre els drets humans. Un altre sobre la carta de les nacions unides, aprovada el 1948. I de llaços grocs, aquest símbol que representa la democràcia amenaçada, com també el clam contra la repressió, la veu de la llibertat i el recordatori que tenim presoners polítics, en porte cada dia a l’aula. Cada dia.

Així que se’ls girarà feina, als gossos, si volen atacar la llibertat de l’escola. En democràcia, atacar la llibertat de càtedra, és atemptar contra la llei, però ai, si no n’hi ha democràcia, què n’hi ha? A espanya ja governa fa anys la llei de la caverna, qualsevol llei que atempta contra els drets universals. Des de la guerra civil, que passa.

Els cossos de seguretat a espanya són cossos d’inseguretat democràtica. Els feixistes, els patits d’extrema dreta, non pateixen mai amb ells. En canvi, els demòcrates ens hi sentim amenaçats, amb els mossos. Recorde que en l’Aplec del Camp de Túria, quan vam ser assetjats per centenars de membres de l’extrema dreta local i de València, durant més de cinc hores…, aquells mateixos elements locals van confraternitzar amb els cossos policials, amicalment. És un exemple. Els havien delinquit contra la democràcia, contra un acte legal i permès, en canvi dels insults i les agressions, ells feien amistat i café i cerveses amb els policies locals i la gc.

Si els mossos, que hom ja diu gossos, fan ara el paper brut del franquisme, els mossos són també franquisme: el conseller ha perdut els papers, per molts que els vulga justificar que són sota les ordres d’un òrgan feixista, la jec, i el president ha deixat de governar, si permet que la democràcia de l’escola siga violada amb aqueixa facilitat.

Mestres afusellats, llibres prohibits, mestres republicanes valencianistes depurades, sancionades… Encara avui no s’ha reparat el dany, franquista, però ells tornen a prohibir la llibertat a l’escola: això és la dictadura, el feixisme pudent, el 155 als claustres, vox al pati escolar, la censura franquista als programes…

El llaç groc ha depassat la funció bàsica de reclamar la llibertat dels presos polítics i ja és el símbol màxim de la democràcia, per això n’hi ha tanta por, tanta mediocritat política, tanta vergonya com ens volen fer passar els nostres mateix. Avui mateix que uns criminals han dipositat milers de llaços davant la generalitat, llaços que havien robat a la via pública: som capaços de robar-vos el símbol de la llibertat i pixar-nos damunt vostre: mentre el conseller justificava que els mossos, o els gossos, esborraven els llaços de les escoles.

Quina diferència n’hi ha, entre els uns i els altres?, que se’ns pixen damunt, perquè els feixistes es pixen damunt la democràcia, damunt la llibertat i damunt de l’escola i no passa res.

No és casual que el Junta electoral ataque el llaç groc, en canvi de permetre la simbologia feixista. No és casual que els mitjans espanyols s’acarnissen, ni és casual que algú haja donat l’ordre als mossos de fer el joc a espanya, en atacar l’escola.

Però els mestres, ai, tornarem dilluns a penjar els llaços més alts, ben alts, amb major criteri, els mestres defensarem a ultrança la democràcia, que no som mossos, ni submisos, ni franquistes, i portarem les urnes amb les quals vam guanyar la República.

Se’ls girarà feina als gossos, hom diu mossos dels gossos, però ja saben què volen dir, si els han enviat a violar la democràcia de l’escola. Mossos, o gossos, o cossos similars. Per comptes de vigilar per la seguretat dels homes, fa anys que s’hi dediquen, a vigilar la democràcia, a acorralar la llibertat, en canvi d’assegurar la corrupció, els criminals, la meda del sistema que els ha podrit l’ofici.

Els gossos, o els mossos, contra l’escola: en el segle XXI hom no ho acabaria de creure, si són mossos o són gossos.

Cada dia que passa perdem amb espanya, que ens passa per damunt com un camió del fem, sense cura, sense senyals, sense límits, tot ho arrasa al pas foll d’unes normes que són la improvisació salvatge d’uns jutges que interpreten, que decideixen —en realitat que ja han decidit fa temps—, que la seua és una manera que no té límits ni fons ni vergonya, sempre contra la democràcia.

Nosaltres perdem llençols, davantal, estovalles, que no ens queden gaire bugades, ni roba, perquè en perdem com més va desbocat aquell camió d’espanya, tant com perdem els demòcrates: dignitat, llibertats, mínims per sobreviure. Fins que la dignitat serà difícil de defensar, si no és per cobrir-nos la nuesa en la qual ens volen fer viure aquells poders espanyols per damunt la moralitat: submissió sense formes, ni respecte ni mirament; espanya va desbocada a l’abisme i ens voldria arrossegats amb ella. Fins i tot morts, si els caldria. I ens deixem arrossegar.

Nosaltres fem resistència, o sembla que en fem, civilitzada, respectuosa, neta, perquè no puguen dir que les nostres maneres no són educades, però ells, ai, tant se val, què diem o com, ells diuen que tenim odi als ulls, rancúnia, que tenim enveja i fam de venjança: pobres, ells s’hi veuen i es pensen que tothom és d’aquella pasta. D’acord, ells s’enganyen, però no peguen patà, mentre nosaltres afluixem cada dia, ara l’un detall, ara l’altre: faltava que ens obligaren a amagar els llaços. Fins i tot faltava que ens obligaren a dir coses que no pensem, que no n’hi ha presos, fins i tot, que tot ha sigut un invent nostre, que arribarà si no ha arribat de sobres: espanya ens fa recular cada dia dels nostres principis, renunciar a una moralitat que ens pensàvem sòlida, ferma en favor dels drets universals: tenim por, malgrat tot, por al càstig, a la multa, a la presó, a la seua violència: perquè ells van desenfrenats, desenfreïts, desbocats: ens voldrien acovardits, esmaperduts, enfrontats entre nosaltres, fins al punt de renunciar a allò bàsic: anar-hi plegats a totes. Ací ells ja han guanyat, i nosaltres amb les capalletes, amb l’ermiteta, amb misses dites, amb les molles.

Acabem de renunciar a la simbologia pública dels llaços, per por a una Junta electoral feixista, capaç d’animar VOX en canvi de perseguir la democràcia, però nosaltres en fem cas, submís, submisos a la voràgine que ells sí que han posat en un accelerador contra nosaltres, sense embuts, sense vergonya, sense renunciar al seu esperit descaradament franquista. Ells sí que saben quin és el seu horitzó i el seu camí.

Nosaltres amb les bugades al safareig, autonomistes i fallers, retirant llaços, convidant el feixisme a les nostres televisions, als nostres balcons, als nostres silencis. Sabem que actuen com a lladres, que són lladres, i amaguem els llaços; per por que ens els furten, o que damunt ens roben l’ànima, si no és que ja ens l’han robada, de l’1 Octubre ençà.

[continuació]

En el dia mundial de la poesia, els concursos escolars fan un paper extraordinari. Fóra començar la casa pels fonaments, llegir poesia a l’escola, a casa, amb els xiquets, per encomanar-los-en la necessitat. El deler dels poetes i la lectura de la seua obra. Sense l’escola —aquesta primera porta d’entrada al món poètic—, no avançaríem gaire, sobretot en el nostre país, tan pobrissó pel que fa a la lectura, malgrat la ingent quantitat de poetes i tanta poesia excelsa. En aquest paper principal treballa l’organització dels premis Francesc Peris i Valls a Bétera, amb la col·laboració de les escoles del poble i els instituts. De retop, en col·laboració amb els mestres, sempre necessaris per animar a llegir, a escriure, a convidar que l’emoció dels poetes arribe als nostres alumnes. Deixar-los sense aquest regal fóra com furtar-los un tros d’ànima, d’aprenentatge, al qual tenen el dret d’arribar-hi. A través de l’escola, i també a través de l’organització d’aquests premis de poesia. Cada any, la Institució de les lletres convida un poeta a escriure un poema per al 21 de març. L’any passat, Marc Granell va ser el poeta triat. Enguany ha sigut Rosa Fabregat. Potser que en un futur, un dels poetes triats siga un alumne nostre, dels que ara escriuen en aquests premis escolars. Potser que no. Però l’esforç i la passió dels premis ja fa d’espurna de la vida, de poesia que s’expandeix.

Mestres, llegiu-los poesia als xiquets, convideu-los a la passió, a la lectura, a la vida. A curt termini, la civilització agrairà la vostra feina.

No defalliu.

[m’agrada especialment aquest poema i el torne a reproduir]

Marc Granell (València, 1953)

És el foc i és la neu, és la tristesa 
i és el crit que desperta l’alegria 
i ens fa llum les tenebres que habitàvem 
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria 
que obri escletxes de mel en la ferida 
fonda i roent que ens cava precipicis 
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig 
que crea com cap déu futurs més savis 
i funda uns altres mons que es fan possibles 
si el cant esquinça vels i fon les ombres

Música de l’ànima, teixida amb paraules

Espurna de vida, llum del coneixement,
que s’expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l’ànima

dels àngels de Rilke, closa en la natura.
La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera

que li barri el pas, puntejar lleugera
sobre la teulada que li fa de niu.
I ell no pot volar. Poesia. Música
de l’ànima, teixida amb paraules.

Rosa Fabregat (Cervera, 1933)

El 21 de març és el dia mundial de la poesia, una coincidència primaveral i poètica. Hem llegit el poema a classe. També l’ha llegit la mestra en la versió anglesa. No sé si demanar-li-ho a la mestra de castellà, ja que en parlen massa, de castellà a tot arreu, i això els faltava, divertir-los amb la poesia. Com més avorrida siga la classe de castellà, més antema, xa. Ací també n’hi ha molts, milers, que no podem volar. No podem volar per manca de llibertat. Però no sembla que això als partits espanyols els importe gaire. Ni al 155 ni al podem, ni a uns quants dels sindicats acotxats en la comoditat del sistema. Ai, la música de l’ànima, teixida amb paraules. Paraules, poesia, llaços grocs? Uii, aquell estat que hom diu espanya ha perdut tanta credibilitat democràtica!

Poetry

Music of the soul, woven with words

Life-spark, light of understanding,

that gently spreads through all that would confine it.

Immortal music that strides and fliesa

cross our land, across all skies.

Those who are fleeing sing it, as do the imprisoned,

and all migrants who have no roof

cheep it while weeping. Tears that fall

so deep inside the heart, they stir the soul

of Rilke’s angels, that is locked in nature.

They make it stagger. Music that halts

the traveller in his tracks to see the stork

on its low flight, with no frontier

to bar its way, alight and come to restup

on the tiled roof that is its nest.

While he, he cannot fly. Poetry. Music

of the soul, woven with words.

Rosa Fabregat / Translation: Anna Crowe