Aprofite que baixe a València amb metro per començar un llibre que tenia pendent, des que vaig llegir la recomanació que en feia Jordi Badia: L’única passió noble, de Joan Garí. El llibre ha provocat que la distància, el temps d’anada i tornada a la ciutat des de Bétera, fos curt, massa curt fins i tot. Joan Garí aprofita una estada al Perigord per visitar la casa-torre de Montaigne i escriure un assaig bell sobre Fuster, el país, la llengua, i la noblesa d’escriure. Capítols breus, de gairebé dues pàgines que s’empassen amb tanta facilitat com el goig que provoquen, i a cada racó ja trobareu una petita reflexió per obrir més gana i un gran deler: els valencians, el gran mestre Joan Fuster, la desesperança de saber què podíem arribar a ser, o ser només, si els valencians mateix no haguéssem sigut castigats tan severament, de vegades pels mateixos valencians. Però sobretot pels espanyols, ben calculadament i premeditada. Un exemple, la TV3 encara és una quimera del 155 espanyol contra Nosaltres, els valencians. Tornaré a descriure i escriure sobre aquesta lectura en més ocasions, però us deixe aquesta màxima del pròleg:

«Lectors, feu de la vostra desesperança una pàtria. Molts valencians ja han pegat el primer pas»

L’única passió noble, converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. Joan Garí, ONADA, 2016

Sant Antoni és la festa més estesa del país, i malgrat que pocs pobles fan festa grossa, sí que celebren el foc, el dimoni o la benedicció d’animals. La primera festa gran de l’any, després de Reis, espanya l’ha aprofitat per escarnir la democràcia, en empresonar amb arbitrarietat alcaldes o qui li ha passat per l’engonal: tant se val que no hi hagués carta d’un jutge, tant se val, perquè són la mateixa cosa, i el fet greu, gravíssim, és que la impunitat policial per actuar com i quan els rota ja fa pudor a normalitat: el govern del 155 assegura que això és correcte (ho van dir el delegat i el ministre), actuar amb violència contra la llibertat de les persones. Sí, espanya veu correcte perseguir i acaçar els demòcrates, perdonar els violents, els agressors, amagar els criminals, perquè potser vol actuar com un estat criminal, l’és, si fa no fa des de la borbonia, la política, la justícia i la policia, aquest enteixinat criminal no tapa la incapacitat, la mala gestió, el robatori continu, la malversació, d’un país podrit, com un gra en el cul de l’europa més mediocre i pocavergonya.

Sant Antoni es va enamorar d’un porc, pobre, que ja el tenim durant la setmana vestint haques i cavalls, gossos i corders, arreu del nostre país per preparar-nos contra el setge feixista de la caverna. Qualsevol de nosaltres serà agredit segrestat, violat en els seus drets a mans del psoe, del pp, de c’s, d’aquest pastís franquista del 155 que tant els agrada de traure a passejar, mentre aquell inútil extremeny voldria demanar directament que cada valencià o català li donàrem 1.000 euros per a vicis, que n’ha de tenir d’inconfessables, el refillet. Com més va més independència i més gent al nostre favor #RepúblicaValenciana

Paquita Sanchis Ferrer  (1896-1970) va ser mestra durant els anys vint-trenta del segle XX. La informació recollida per exalumnes, i algunes mestres investigadores, encara una informació escassa, apunta que era lliurepensadora, naturista, membre d’esquerra republicana al país valencià, la primera dona afiliada a la UGT, i per això li van fer consell de guerra sumaríssim… Mestra massa revolucionària, represaliada. Avui, al centre cultural la Nau es presentarà un documental sobre al seua història.

Escarni i càstig als mestres, fa vuitanta anys, com avui mateix, que no sembla que vulguem aprendre. Avui han tancat arbitràriament unes quantes persones, sense ordre del jutge, per la cara i la pocavergonya de la policia. Entre més, dos alcaldes que fan d’alcaldes, i es planten contra el feixisme sense por. En favor de la democràcia.

En alguna comissaria no deixaven entrar els advocats si parlaven català. Com en el franquisme, els cossos de la policia no han canviat gaire. No gens. Repressió, analfabetisme, l’herència franquista que perviu descarada desbocada idiota contra la democràcia. Acarnissament, burla, acaçament, la policia i la justícia espanyoles. I el delegat del psoe, i el govern del ps,e diu que tot això és correcte. Ells ho veuen correcte, el feixisme imperant.

La mestra Paquita Sanchis va ser mestra a Llíria durant cinc anys, i encara va defensar-se de la burrera espanyola fins que aconseguí incorporar-se al magisteri a l’edat de 69 anys. Perquè la llibertat no mor, l’amenaça la força franquista de sempre, ahir i avui, el 155 que ens governa. Però no mor.

«De primer l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.»

Diumenge féu dènou anys que va morir l’escriptor Enric Valor. Un dels grans narradors valencians de tots els temps, possiblement el de llengua més acurada del país sencer, un home que va fixar i augmentar la riquesa de la llengua, com cap altre escriptor valencià. Un novel·lista excels, un mestre gramàtic, i un rondallista com n’hi ha pocs al món, perquè la cura de la llengua va anar per davant de la història, del succés, de l’anècdota…

Divendres, edicions del Bullent i l’Ajuntament de Picanya van lliurar el 38é premi de narrativa Enric Valor al Centre Cultural en un acte lluït, brillant i emotiu. Hi va participar el cor de l’escola i un trio de músics que van oferir una versió d’Ovidi magistral. Hi havia dos consellers, secretaris autonòmics, directors generals, diputats de cultura i no hi cabia una agulla més, en aquell teatrot de la plaça del país valencià. Potser que haja sigut l’acte més important fet en reconeixement al gran escriptor 19 anys després de la seua mort. Com important va ser el missatge de l’editora, Núria Sendra: “treballem per la llibertat del país”

I ves que Enric Valor mereix que el país el tinga en major consideració, un home que ha fet escola i ens ha salvat la llengua, la bona literatura, el relat curt i llarg, la manera de fer parlar un masover de manera acurada, neta, digna, com pocs homes de lletres, ell, sobretot, n’han tinguda amb tanta estima la llengua, que només per això cada any també hauríem de retre-li homenatges i cants als carrers i les places.

Però ja ho va dir un altre il·lustre mestre, Vicent Escrivà, que el mestre Enric Valor no havia passat la séquia de Montcada, i això, en aquest petit país de vidres i espills, es paga amb l’oblit i la ignorància.

Ens quedem amb el reconeixement a Picanya, la relectura del cicle de Cassana, l’ambició d’Aleix, les rondalles completes, la gramàtica, les contarelles i alguns vídeos de conversa viva i exemplar d’aquest valencià il·lustre.

La taula debat amb uns quants dels alcaldes i regidors del Camp de Túria va cloure ahir la Jornada de Sostenibilitat a Serra. I ho va fer amb lluïment dels polítics, especialment, que van ser sincers i honestos: potser que no ho van dir tot, que són polítics, però qui ho fa això, ser sincer  completament tret dels innocents; els jutges espanyols?, la policia espanyola?, els mitjans espanyols?, Caixabanc?, o aquella merda que ha destapat, com es diu?, entre el Santander, els jutges, els fiscals i el govern espanyol que van fer de criminals per tapar Botin, una mena de banquer mafiós consentit.

Els alcaldes van començar per dir que han tingut prou en fer net a cada casa-ajuntament, ves si n’hi havia deute: només en tornar deute, estalviar i, ai mare, descobrir que els interventors i els funcionaris posats i llepats del pp són qui manen de la caixa, i han impedit de fer política amb tot de tripijocs i burocràcies. Això passa als ajuntaments, a la generalitat, a les diputacions…

Els alcaldes i els regidors també van coincidir a dir que el caos d’infrastructura heretat del pp era tan gros que ha sigut impossible d’ordenar gaire el desastre en tres anys: el 80% de les urbanitzacions, van dir, aboquen aigües fecals directament al subsòl, sense depuració ni col·lectors, ni depuradora… Què què, pinyol, en el segle XXI encara llancem sense pena contra el mediambient… Els pobles del Camp de Túria han crescut molt en població i edificacions, en urbanitzacions (fins els anys 90 la meitat eren il·legals), som la segona comarca del País que més ha crescut, i aqueixa vivesa de poblament no ha sigut paral·lela al creixement de serveis i millores… Per què?

Una altra herència enverinada del pp: 25 anys de contracte amb empreses concessionàries del fem que fan i desfan com volen, a més que —va dir un dels alcaldes— no sabreu mai què fan amb allò que reciclen, quant en rauen, on va a parar, i qui se’n beneficia del pastís (el pastís del fem, xa)

Vam demanar als alcaldes una frase titular per acabar la Jornada de Sostenibilitat en un optimisme moderat, què caldria, què demanarien, què faran com a futurs responsables de la gestió dels pobles i de la comarca per tenir pobles i ciutats cultes l’any 2025?

—Caldrà que els veïns, tots sense excepció us poseu  a treballar de valent, i participeu activament de la política local, que és participar també de la política global, i caldrà més debats polítics i veïnals com aquest que ha organitzat l’Institut per animar a la participació si voleu uns pobles diferents. (conclusió)

L’organització va agrair la participació dels representants dels governs locals de Serra, Bétera, Marines, Olocau, la Pobla de Vallbona, Riba-roja i Olla

*No van assistir a la Jornada de Sostenibilitat els alcaldes de Nàquera, Llíria, l’Eliana, Benaguasil, Benissanó, Casinos, Gàtova… (tenien l’agenda plena, no els interessava la sostenibilitat de la comarca o…)

Més de cent persones, entre públic i experts, debaten a Serra, el Camp de Túria, quant hem avançat en sostenibilitat en els últims trenta anys, quan l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria ja demanava als polítics locals i comarcals mesures i polítiques per  ordenar el territori, si era que aquell caos urbà i rural dels anys 80-90 era possible d’organitzar mínimament. No. No hem millorat, als pobles del Camp de Túria, perquè el creixement exponencial d’urbanitzacions, població, i edificacions als centres urbans ha sigut tan destarifat que no ha permés ni el clavegueram mínim, ni un canvi en els serveis, ni en la mobilitat entre els pobles, ni en allò essencial i bàsic que calia. I no diem el pitjor.

Ho avisàvem, experts, estudiosos, la Universitat, urbanistes, però res de res, els polítics de qualsevol color van tirar pel dret, que era una anarquia mal entesa, pitjor planificada i individualista. És veritat que s’han fet coses, que tot no són catàstrofes, que podem trobar vies i accions que han aconseguit petits èxits. Unes molles entre les engrunes.

La #JornadadeSostenibilitat aplegarà aquesta vesprada a Serra els polítics, alcaldes i regidors i representants de la Conselleria o de la Diputació. Serà l’horta del debat, d’avaluar els deures fets, de repassar la feina, perquè l’examen serà a maig, any d’eleccions al nostre país, als ajuntaments i a la generalitat.

Tres idees sobre les comunicacions del matí i el debat amb el públic:

1 L’educació serà clau per fer entendre a la societat present i del futur (no n’hi ha gaire confiança en allò fet fins ara), per conscienciar d’un canvi d’hàbits si volem res de diferent. A Riba-roja, per exemple, l’escola sembla compromesa en aquesta mirada nova sobre vida i sostenibilitat, segons que explicava Antoni Morales.

2 Les mesures locals s’han d’implementar amb una visió global, però sense oblidar les grans possibilitats-potencialitats del nostres pobles al camp de Túria, malgrat que la voluntat política local no tinga un horitzó de llarga distància, de gran calat, més ample.

3 El govern del Botànic, si només eren tres anys i mig d’acció, ha tingut voluntat, però poc finançament, i ha sigut poc efectiu encara en aquesta legislatura (la seua incidència en els PORNS o parcs naturals no ha modificat gairebé res, malgrat que el gran desastre era propietat 100% del PP).

Una aportació particular de Carles Arnal, un activista de nom propi al país valencià, ha encés un debat viu i punyent contra la ponència principal, que ha trobat esbiaixada, poc realista, i provocadora, en argumentar que l’excés de massa vegetal-forestal, no ajuda a gestionar bé el nostre paisatge (!)

En canvi del que proposa espanya, porteu els jutges espanyols a catalunya, perquè coneguen un país nou, una idea nova, un estat viu a europa, si no els fa por la llibertat. Porteu-los perquè aprenguen conceptes bàsics com democràcia, drets universals, la carta de l’ONU, la llibertat, i que ho facen amb neutralitat, amb justícia, sense escarni contrac els homes i les dones que no pensen com ells…

Quina barbaritat, podria exclamar qualsevol homo sapiens del segle XXI. Exactament, la mateixa barbaritat fóra portar presos homes i dones demòcrates, que són en favor del coneixement i de la civilització, de la política del debat i la raó, empresonats fa més d’una any per les idees, el pensament; que pel debat polític han sigut escarnits per les forces franquistes espanyoles que conformen el 155 i els seus fonaments espirituals: jutges, policies, mitjans, i tot el clavegueram major del franquisme, que viu de luxe amb una Transició feta a mida per tenir-los regalats.

Portem aquells jutges a Europa, per prevaricadors, per falsos, per atemptar contra la llibertat, contra la pau, contra la política, contra el pensament d’una Europa lliure, malgrat els borratxos que governen Europa. Portem tots els jutges feixistes, hereus dels privilegis franquistes, perdonavides de violadors, agressors, assassins i colpistes, portem-los a denúncia pública, davant tribunals populars, civils i demòcrates, més preparats moral i espiritualment que ells mateix, que se’ls suposa que han estudiat tant per arribar on són, que no són sinó funcionaris inútils, incapaços, impropis d’homes i dones del s. XXI, estintolats de bruses i collars, de formes i protocols rancis, imitadors d’una dictadura que es pensa per damunt el poble, el coneixement o la història.

Portem-los a la plaça pública perquè paguen el mal que fan, que pretenen, que han ordit durant anys i panys, contra catalans, valencians i mallorquins, contra els bascos, contra les llengües, contra l’escola, contra l’acolliment, contra la immigració, contra la gent de bé, contra la sanitat o contra la dependència, contra els pobres en canvi de mantenir els privilegis, els rics, les empreses corruptes i els partits criminals.

Portem-los davant la justícia de veritat, la que fa el poble, la gent de bé, la democràcia, els valors universals, perquè entenguen que no ens representen, ni els atribuïm cap autoritat moral, ni de dret, ni del revés, si arriben a ser mereixedors de llàstima, de pena, aital dissort com representen.

Portem-los davant el món, despullem-los les sotanes, els barrets, les medalles, aquells posats funestos, que passen dol de tant de mal com fan i han provocat tants anys contra el món i contra la llibertat.

Despullem-los la falsedat, tanta rancor, la mala fel, tota la idiotesa. Festegem-los en els morros la nostra llibertat, l’enteresa, la força de saber-nos lliures. Homes. Dones. Saber-nos què no seran ni podran ser mai ells ni els seus.

L’ajuntament de Paterna, Horta Nord, es debat entre els diners que li plouran del cel en canvi de desfer el paratge de Les Moles o entre mantenir-se fidel al paisatge i al patrimoni natural. El PSOE que els governa, maedéu que em quede com estic, ja ha venut l’ànima al dimoni i voldria que tots els partits del PSOE del món feren el mateix, el de Bétera, el de Burjassot, el de Godella, l’Eliana, la Pobla… Que es veneren també l’ànima, malgrat que la venda fes molt de mal al comerç local. El comerç local?, el petit comerç local que malda per obrir cada dia els la bufa, i que tothom tanque i pegue a comprar fóra del poble, als centre comercials, els tira més que la maroma, vinga a cercar les mandarines de SudÀfrica o els mitjons de la Xina, per bé que la Xina, oh sorpresa, ja va decidir d’omplir els pobles de botigues xineses que van fent-se amb el monopoli local.

Diverses iniciatives, entre més la federació de comerços, les agrupacions locals, i uns altres partits valencians ja es van posicionar contra el nou aquelarre urbanístic, el més gran d’Europa, deien, que s’instal·laria al terme de Paterna, que insisteix a trencar l’harmonia del formigó, i la conselleria de Medi Ambient ja ha dit no, oficialment, a Puerto Mediterráneo, ara Intu Mediterrani, els noms propis d’un gran corrupció urbanística contra els valencians. Els estudis fets ja avancen que aquella empresa no crearà nous llocs de treball, però sí que desfarà un dels últims paratges naturals de l’Horta a més que afectarà negativament els centres comercials que són a tocar.

La CV-35 sembla que volen convertir-la en un embús crònic, de trànsit i de superfícies comercials, de Llíria a València. El PSOE de Llíria no ha volgut plantar-se, i el seu alcalde ha demanat de construir encara més caos en aquella via de comunicació que cada dia alena com una mort anunciada. Ha de pensar, l’alcalde Manolo Civera, que els llirians que baixen a la ciutat ho fan contents cada dia de passar aquell calvari d’autovia dita d’Ademús.

Sembla que dissabte ho parlaran tot de savis i alcaldes del Camp de Túria, en una Jornada sobre Sostenibilitat a Serra que debatrà la comarca, l’infern i el purgatori: en el segle XXI, hi ha alcaldes que viuen del somni urbanístic de desfer els pobles i convertir-los en femers de formigó i conflictes, que no fan sinó cagallons sostenibles des que governen entre urbanitzacions i nius de ferralla, incapaços d’ordenar res ni de donar valor al paisatge si no els ompli la butxaca pròpia i d’amigots.

La Jornada té quatre objectius principals:
1) Mostrar els aspectes bàsics de la sostenibilitat de la comarca, i complir amb uns objectius mínims de Desenvolupament Sostenible per canviar el model existent.
2) Proposar solucions i vies de desenvolupament per a potenciar el valor cultural del territori com a factor de creixement.

3) Conèixer, analitzar i decidir plegats un model de Parc Natural que s’adeqüe al nostre territori i a la nostra gent.

4) Sensibilitzar-nos per un Món possible i necessari i coordinar accions entre Institucions i el teixit associatiu com a model d’actuació preferent per a dur a terme un programa integral sostenible al Camp de Túria.

INSCRIPCIÓ.
idecocampdeturia@gmail.com

Demà tornem a la normalitat, després de les vacances de Nadal. Els xiquets, els mestres, les famílies que envien els xiquets a l’escola. Divisió d’opinions, naturalment, però en uns dies la vida tornarà a la rutina d’una normalitat anormal. De l’un costat, la normalitat de la qual parlem no és igual per a tothom, ni pels mestres que han de tornar a encoratjar pel coneixement, ni pels presos polítics que continuen segrestats per espanya, ni per la manca de democràcia que vivim, emparada en llibertat que permet tot de manifestacions feixistes en canvi de perseguir qualsevol anhel de llibertat europea. Ni per als llauradors que esmorzen cada dia a la cooperativa i esperen que déu els envie el miracle.

Anit, mentre recollíem la parada de llibres de Nadal, JosepLluís va fer anar una frase que esprem el dramatisme del camp valencià “per la mandarina a déu“, hom pensaria que la idea que conté l’acudit fa gràcia, o provoca un somriure bíblic: ai, si és déu que ens ha de salvar, o el cel, o l’església, ho tenim més pelut que no ens pensem. Perquè a poc que sacsegem la realitat a partir de demà, un any d’eleccions múltiples, caldrà recordar el feixisme que es destapa (no trobe que puge més que ja ha apujat aquests anys, sinó que es destapa descarat i desvergonyit) enaltit pels mitjans de l’ÍBEX i per opinadors que els interessa fer-los el joc per posar-los contra les Repúbliques de catalunya i valència, per exemple, afegit a la beator que ho acompanyarà durant l’hivern, reviurà debats freds, pansits i histriònics. Normalitat.

La mandarina ha sigut el gran fracàs valencià al camp —o el fracàs més visible— i això assenyala sense remei que la taronja, la grossa en totes les seues varietats, no alçarà el cap, i ves si ja el portava ran de terra. Els comerços han posat preu, volen dir que les màfies que controlen el mercat, ja han dit què estaran disposades a pagar, per continuar enriquint-se uns quants per comptes de dignificar la terra i els llauradors. Incapacitat política, comercial i cívica davant les màfies organitzades (polítiques, judicials i empresarials). Si fa no fa com l’escola, com la sanitat, com el comerç local contra les grans superfícies (per cert, ja sabeu que n’hi ha polítics del govern valencià que volen continuar apostant per aquella aberració a Paterna, la major superfície comercial d’Europa a tocar de València, en canvi d’acabar matant el petit comerç dels pobles de l’Horta, del Camp de Túria…). La normalitat ha de ser això, tornar a la rutina després dels regals, dels Reis d’Orient, de despenjar llums, alçar els arbres, guardar els pessebres, i deixar-nos atonyinar pels mitjans espanyols cada dia, o pel trànsit, o començar a exclamar-nos a cinc mesos vista, ai, ai, ai, que els honestos perdran l’ajuntament en canvi dels feixistes… Si ja comencem amb por, xa, res no podrà ser tan normal, ni gratuït…

Sort que ja tenim la bossa d’escola preparada, les lectures, els llibres, les històries, la matemàtica… I les mandarines!

*Per cert, sabeu si el 155 encara és en vigor?, he provat d’engegar la TV3 des de Bétera, però no he trobat el senyal!

[continuarà]

Aquest homenic era el cap de la delegació espanyola que va signar l’acord a Europa perquè els llauradors valencians prengueren mal. Ell i els seus van facilitar que les taronges valencianes valgueren menys que la merda de gos, no valgueren ni per tapar la merda que ell, Gonzalez Pons i el seu partit de criminals —recordeu que el PP és el partit polític més corrupte d’Europa— pararen la mà en canvi de matar el camp valencià. Perquè sense interés, sense parar la butxaca, sense enriquir-se personalment, van signar?, per què ho haurien fet, de deixar els valencians en la ruïna, sense rebre en canvi un regalot de parar la tos? L’odi del pp, i d’uns quants valencians del pp, venia de lluny, sobretot perquè havien perdut les eleccions a València i volien castigar-nos, però no pensareu que allò de l’acord amb SudÀfrica era en canvi de res… Peix o diamants, sardina o patrimoni, contractes milionaris amb les empreses corruptes de l’ÍBEX? Què cobraven aquests polítics per deixar-nos estacats en la merda, als valencians? I el PSOE, que guanyava abstenint-se? Fent que mirava en un altre costat, el PSOE, mentre l’empastre contra el camp valencià ens castigava a la misèria? No som espanyols, com ell voldrien? Perquè en el fons saben que no som com ells, de malparits, els la bufa què li passa al llaurador valencià, mentre ells treballen, els del PP i els del PSOE, treballen per les seues famílies amigues…

Quina bufa podien portar, els polítics espanyols a Brussel·les, inclosos els valencians malparits que ens van vendre, i en canvi de quins interessos particulars els eixia a compte malmetre encara més la terra dels valencians?

Què passarà amb els milers de milions de pèrdues del camp valencià?, com és que ningú no en diu res?, com és que els llauradors valencians, que no tenen fama d’esquerra, ni de nacionalistes, ni de combatius, continuen muts?, com és que accepten aquesta misèria regalada pel PP i el PSOE amb tanta resignació?, com és que els sindicats del camp no diuen res, ni es queixen, ni es mobilitzen ni són capaços de buidar milers de tones de taronja a la plaça de la marededéu, al palau de la generalitat o davant el museu faller?

En un any d’eleccions, de feixisme despert, l’abús contra els valencians és al cap de carrer, com cada any, damunt la taula: deuen pensar, els polítics d’espanya, que els valencians som capaços d’aguantar-ho tot sense queixar-nos prou, sense moure un dit, sense reclamar allò que és nostre. Deuen pensar, els refillets que ens van vendre i ens governen encara, que això d’espanya serà per sempre, que ho aguantarem tot, que no ens repensarem mai si ens convé, de llepar el cul d’espanya en canvi que ens atonyinen el camp, la casa i l’ànima.

Més informació, xa, sobre com els refillets del pp ens van vendre amb l’aprovació del psoe… El 155 al complet participà de la venda dels valencians al dimoni

Míriam Nogueras: En González Pons estava fent la feina que li encarregava l’Estat: impedir que Catalunya fos un tema a debat al si de la UE, mentre alguns callaven i lloaven la “política” d’aquesta gent, oblidant-se que ja no es prioritzaven, per exemple, les taronges. Ara desperteu?

La cleca de Puigdemont a González Pons

El Nacional.cat: El president a l’exili, Carles Puigdemont, ha deixat en evidència el portaveu popular al Parlament Europeu, Estéban González Pons, a través d’un tuit on ha recordat que “mentre els patriotes espanyolistes es dedicaven a malparlar de Catalunya i els felicitaven per la seva defensa del rei i la Constitució, ningú no els exigia cap altra prioritat”. Aquestes paraules es refereixen a un acord de 2.500 pàgines entre la UE i Sudàfrica aprovat dos anys enrere que ha perjudicat la venda de cítrics valencians i del qual el PP no hauria identificat les fatals conseqüències pels agricultors valencians.

Carles Puigdemont @KRLS Mentre els patriotes espanyolistes es dedicaven a malparlar de Catalunya i els felicitaven per la seva defensa del rei i la Constitució, ningú no els exigia cap altra prioritat. I és clar, ara se’n lamenten i els troben a faltar defensant les coses de menjar. De què se sorprenen?

Enric Juliana: La taronja valenciana. Un acord UE-Sudàfrica de 2.500 pàgines que ningú no es va llegir amb prou atenció. On era González Pons, el polític valencià que toque tantes tecles a Brussel·les? I ara les taronges per terra. Un excel·lent reportatge de @raqandu

*Els armilles grogues, a quina cosa li hagueren pegat foc primer?

[continuarà]

L’Ateneu de Bétera presentava avui, dins el programa de la fira de Nadal, biografies del filòsof Xavier Serra, quatre volums que són, sense pena d’equivocar-nos gaire, un retrat del País Valencià a través d’una vintena i escaig d’històries diverses, biografies parcials que, aplegades, mostren un país viu i encoratjador.

Al caliu del foc, Vicent Olmos, editor, Vicent Partal, periodista, i Xavier Serra, escriptor, descabdellaven el secret que ens aplegava a l’Ateneu: els llibres, la cultura, la solidaritat, el coneixement, les idees, el compromís ferm i sòlid per un país valencià capaç de renàixer, malgrat que —segons paraules del professor Serra—, ens hagueren convertit en Somàlia, tant com ens han pegat els partits espanyols els últims cent anys, sobretot, fins a l’última de les crisis (potser hauríem de dir la penúltima).

L’anormalitat és el nivell cultural, de debat i d’idees que tots tres expressaven en aquella plaça del Mercat on hi ha l’Ateneu. La normalitat és tanta gent com tenia l’obligació de ser-hi, d’aprendre, de ser model per a joves i grans si volen representar-nos amb dignitat des de l’ajuntament, o des de l’associacionisme “atenenc”, per exemple. Voler passar per normal l’absència a la cultura majúscula que avui representaven aquests tres protagonistes valencians a l’Ateneu, o les Tres Veus, o l’escriptora Núria Cadenes el primer dia de fira, és voler convertir la renúncia a la cultura en norma.

Normalitzar la por o defugir la cultura dels llibres, atacar la solidaritat o l’antifeixisme només per la no presència, o acceptar sentències injustes de jutges prevaricadors, són corrents en situacions antidemocràtiques, extremes contra la llibertat i els drets bàsics. És el que passa quan volem passar per normal la fugida, l’excusa, la tebior o la manca de criteri. Aquell vers d’Espriu valdria “què cansat estic de la meua covarda, trista, salvatge terra…”

Hom no recorda, o no es fixa que, aquesta Somàlia valenciana (la perífrasi de Xavier Serra no és gratuïta) va renàixer i reeixir gràcies a l’esforç anònim dels nostres pares que van ser capaços de treballar divuit hores diàries sense vacances ni caps de setmana (de quina cosa us queixeu, mestres?). De la misèria més absoluta, van ordir un país amb cara i ulls, sense saber què feien, potser, van redreçar la casa dels pares. Dels seus pares mateix. I els fills vam aconseguir excel·lir: després dels homenots Fuster, Estellés, Guarner, Salvador, Valor, Ibars (als quals no els agrairem prou què van fer), n’hi ha vides il·lustres, que aquesta col·lecció de biografies ens mostra amb humilitat però amb l’orgull de saber-nos valencians capaços d’haver alçat el país enllà del pessimisme imperant.

*Si encara tenim feina per envant, mestres, malgrat de fer colla com els de Bétera!

Avui, la fira de Nadal a Bétera, que ja deveu saber que va de llibres i de música, presenta les Biografies parcials de Xavier Serra, de l’editorial Afers, a Catarroja. Unes biografies que pretenen, a partir d’una selecció acurada de personatges protagonistes, una tria parcial també, descriure els últims setanta anys del País Valencià a través de la vida d’homes i dones que s’ha  significat entre els valencians: Doro Balaguer, Josep Iborra, Germà Colón, Vicenç Rosselló, Raimon, JLL. Balsco, Pep Soriano, Enedina Lloris, Pepa López, Vicent Partal, Vicent Olmos, entre més…

La lectura de cada biografia és una història, algunes semblen autèntiques aventures, que no pretenen explicar amb total exhaustivitat el personatge, allò més rellevant potser, i encara passat pel filtre del seu autor, el filòsof Xavier Serra, una mena d’interpretació de la vida de cadascú a partir d’hores de conversa i de records. El volum que avui presentem a Bétera, Impuls, són personatges nascuts entre el 1951 i el 1960, que van viure els últims anys del franquisme i la Transició al neofranquisme actual, i en parlen sense embuts, sobre la vida que han fet, des del seu camp de treball —el teatre, el periodisme, la literatura, l’edició, la música o l’arqueologia. Quina mena de país dibuixen, tots plegats en conjunt, individualment?, paga la pena de llegir el llibre, per conformar-nos una visió “parcial” dels valencians. Però d’un interés extraordinari.

Us deixe tres tasts que ja apunten si tindreu ganes de deixar passar aquestes biografies tan valencianes… (potser foren un regal perquè Àpunt comprés els drets per fer un programa d’interés vital)

«la imparcialitat periodística no existeix. No pot existir mai.», diu Vicent Partal, periodista

«l’escàndol que els propòsits secessionistes de Zaplana van provocar en les universitats i ens els ambients culturals va ser majúscul…» Enedina Lloris, cantant

«la Normalització de la llengua no s’ha arribat mai a plantejar, ni en aquestes publicacions, ni en moltes altres gestionades per l’estament funcionarial universitari de Catalunya, el País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes, que ha practicat sempre, per regla general, les formes més baixes de submissió a l’Estat.» Vicent Olmos, editor

El primer dia de l’any vam pujar els amics de Bétera a la presó de Mas d’Enric, per acompanyar els esforçats del CDR de Tarragona que cada dia se concentren, a les set de la vesprada, a fer un concert per la llibertat. Allà hi ha empresonada la presidenta del parlament de Catalunya, la MH Carme Forcadell, presa del feixisme espanyol que capitaneja la justícia marca espanya i el govern del 155 (gairebé la totalitat del parlament espanyol).

Vam arribar d’hora, gairebé cinc hores abans de la cita convinguda, i vam poder comprovar la solitud d’aquell espai enmig del bosc, a uns quilòmetres de Tarragona. Vam llegir uns quants missatges que pengen d’un arbre de Nadal, en solidaritat amb la presidenta i vam anar a dinar a unes centenars de mestres de la presó.

El primer que colpeix és que un govern que es diu democràtic, que no l’és, puga tenir segrestada, empresonada, aïllada, la presidenta d’un parlament europeu enmig del segle XXI. Això ho permet Europa i les democràcies occidentals. Permeten que una justícia espanyola d’herència i pensament franquista, decidisca d’empresonar dones lliures, demòcrates, honestes, amb el consentiment de tot l’arc parlamentari espanyol, que no ha modificat gaire les condicions ideològiques de la dictadura. És la putrefacció espanyola i la seua política corrupta, emparada de lleis i normes franquistes.

És un segrest, un crim d’estat, organitzat per espanya, que no sorprén que uns anys enrere, dins allò que ells diuen democràcia va organitzar un grup terrorista legal per matar. Que ara mateix permet que grups feixistes i partits declarats feixistes campen, agredesquen, insulten, amenacen…

Cada dia, l’Òscar Cid i uns quants músics per la llibertat i la república, denuncien  el segrest que patim, i acompanyen testimonialment Carme Forcadell, en aquest deliri espanyol de tancar en presó la democràcia, si la democràcia fa perillar les privilegis franquistes heretats per jutges, militars, empresaris, polítics, bisbes i borbons. Un no pot sinó adonar-se que vivim aquesta situació parajudicial i parapolicial, quan deixa aquell lloc inhòspit, fred, silenciós, i torna a casa.

Unes dones i uns homes van fer endavant el mandat del poble, d’alliberar el poble, i espanya els manté en presó per la força, militar, policial i judicial, contra esl valors democràtics, i els drets universals que empara la Carta de l’ONU.

Sense judici, sense raons i sense justícia, sense democràcia… Això és espanya, en el segle XXI, com ho era en el segleXX. A la deriva de les dictadures.

Post: el MH Ximo Puig, abans de parlar-nos dels valors de la prostitució espanyola, hauria de venir qualque dia, a les set, a passar lliçó al Mas d’Enric.

Del discurs de Cap de Cap d’Any del MH president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, he agafat al vol una perifrasi per poder-la estudiar a fons, abans no em caiguen damunt els designis de coentor i bonhomia que m’arribaran el 31 de desembre per mòbil, sobretot, i també via l’aire nou que baixarà de tramuntana, d’on encara s’ensuma l’esperança per una república lliure i europea.
“La incertesa citrícola”, per dir-ho ràpid, és tot el temps que li ha dedicat el nostre president a la situació que viu el camp al País Valencià. Un segon, màxim dos per pronunciar dues paraules i el determinant. Malgrat la ruïna que patim, moral i econòmica, a més de patrimonial pel que fa al territori, el discurs de Cap d’Any en relació al camp ha durat això, no gaire més que l’almoïna, dins el cofoïsme i la submissió imperant des de la generalitat valenciana. És veritat que el to del MH era mesurat i tranquil, respectuós de les limitacions valencianes (que en són moltes), malgrat que no ha pogut aguantar-se que serem, durant el 2019, una de les zones geogràfiques més innovadores i engrescadores d’Europa (!). Ai, ací jo ja patia una mica de vergonya, d’excés, de ves a saber, perquè si el camp és una cofurna, un pal de paller, un sac de moldre’ns, una piconadora humana, com és que dos segons li han bastat al MH per redimir-nos i fugir d’estudi?

I ves que les burrades han començat a esvalotar-se quan el MH ha explicitat que no és casual la commemoració dels 600 anys de Generalitat amb els 40 de constitució espanyola, que ha posat com a model de valors democràtics i i ideals…

—Mecaguenlamarequehohaparit, Ximo!

La constitució és un model de prostitució democràtica, que empara la corrupció borbònica, el franquisme viu i permès a dins les estructures més casposes, l’agressió judicial a homes de bé en canvi de permetre l’agressió feixista i policial, a més de connivències parafeixistes, de clavegueram capaç del terrorisme d’estat. Tot això, ha permés i permet aqueixa constitució que el MH volia posar a l’alçada d’una Generalitat incapaç de defensar el dret dels valencians, perquè és sota la vigilància del jou espanyol que ens tenalla, a més de permetre l’agressió contra els mitjans —el tancament de TV3, per exemple—, o l’agressió constant i consentida del 9 d’Octubre, entre més.

Incertesa?, benvolgut MH: el seu partit, vosté mateix, i el govern d’espanya no volen fer enrere els acords europeus que atempten contra el camp valencià. Malgrat que ho podrien fer, no ho volen fer. Això no és incertesa, no enganye els llauradors. És la certesa de la mala fe contra nostre impera, és saber-nos inútils, indefensos, i convidar els pocs llauradors que queden, que en queden molts per tant com els passa, a abandonar la terra i deixar-la a mans d’empresaris corruptes que volen dominar el pastís sencer, mentre aixafen l’herència dels nostres iaios i pares, del que ha representat aquest país valencià i hauria de representar encara. Ara, potser és que vosté i els del seu partit, volen convertir el País Valencià en un feu de cambrers i hostesses per servir de criats el turisme més ranci i decadent.

Tot això que li passa a la terra avui, ahir, i pel camí que du, demà mateix, no passa només per la taronja; incertesa citrícola, diu?, passa que vosté i els seus, en quatre anys, no han sabut general una expectativa diferent per al camp, i han posat de secretari autonòmic de la conselleria d’agricultura un incompetent ben gros, un inútil que no sap fer sinó el ruc, com van fer durant anys els mateixos del pp que fa anys enfonsen i arruïnen els llauradors i la terra.

Sí, el Molt Honorable camp valencià és a mans d’incompetents: llauradors submisos, i polítics incapaços. Més inútils impossible. Incapaços de traure els tractors a parar les vies de comunicació amb espanya, incapaços de frenar la corrupció del Mercat valencià que dominen uns pocs, incapaços de posar en valor la terra dels valencians, incapaços malgrat els anys que sembla que estudien de fer res amb un canut, ni conselleres, ni secretaris, ni funcionaris ni sindicats del camp, a mans d’una idiotesa superba. Encara més, incapaços de plantar cara al ministerio espanyol d’agricultura, al qual li la bufa la terra dels valencians, el camp valencià, el MH i la mare que mos va parir.

I vosté encara té la barra de dir que la constitució espanyola ens empara els valors… Amb respecte, MH, i una merda per a la constitució i tant de bo els 600 anys de Generalitat de veritat serviren per al coneixement i la dignitat dels valencians.

Però compte que em deixe coses…

[continuarà]

Acabe de trobar-me un professional del comerç de la taronja que em vol passar una escolteta: —Perquè et conec i sé de què vas, t’ho puc dir, però no em faces cas si no em creus!
Ja puc esperar-me qualsevol cosa, no sé si em pot anar pitjor enguany, amb la taronja. Em passe molts cap de setmana treballant al camp, l’estiu sencer, les vacances de mestre… Què em pot anar pitjor, si tinc les satsumes penjant dels arbres i les clemenules, són milers de quilos que comencen a fer malbé la collita d’enguany i la que vindrà. I de la taronja grossa, ai, no n’esperem gaires miracles, aquesta temporada.
—Encara no saps el pitjor: els comerços no paren de treballar, però no vindran a agafar cap navelina dels llauradors petits, cap ni una, i el pitjor és que de Nàvels tampoc no en voldran.
—Què dius, home? Les Nàvels?
—Sí, seran les millors taronges del món, però no en compraran cap, així que si pots desfer-te’n, això que guanyaràs. Perquè els preus seran de per riure, i el robatori un fet consumat.

Aquests acords a Europa perpetrats pels governs espanyols han matat el camp valencià, o si més no, l’han acabat d’enfonsar. N’hi ha llauradors que fa gairebé cinquanta anys que s’hi dediquen, al camp, i diuen no haver conegut cap any tant dolent. Mentre siguem a mans d’Espanya, els governs espanyols no posaran mai al capdavant l’interés dels valencians. Ells tenen uns altres interessos, les armes, el peix, els interessos propis al Marroc, els negocis bruts dels borbons, els negociots que no diuen, les famílies intocables que han d’enriquir sí o sí, mentre els valencians poden aguantar-ho tot, perquè saben que no es mouran. Ni un dit mouran, de tant com els han pegat i acovardit es deixaran agenollar abans no facen res, i encara ordiran tirar la culpa al món, als catalans, i als designis de la maedéu fallera i beata. L’espanyolisme exacerbat és una bona excusa per amagar la incompetència dels valencians a defensar el seu camp, com fan els francesos, per exemple, o els catalans.

Damunt han aparegut lobbys a tot arreu amb molts interessos a SudÀfrica i a altres zones del sud, perquè els negocis siguen redons. I encara n’hi ha comerços valencians que els fan el joc, mentre la conselleria d’agricultura, governada pel psoe tanca els ulls, amb una incapacitat inaudita. Sí, tot li va a la contra al llaurador valencià, que aquesta nit, especialment aquesta nit de Cap d’Any no ha de celebrar res, si no és com se’n burla espanya dels valencians, mentre els valencians malviuen de la submissió i d’uns polítics nefastos incapaços de plantar cara.