Ulisses20

A espanya no li ve d’una setmana ni de dues, atacar la democràcia per justificar la seua raó de ser. Ho fa a través de tants recursos com li calguen, jutges, mitjans públics i privats, programes esportius (ah, els esportius i futbolers són entrenats en l’assetjament a la democràcia), tribunals, partits, govern, tot li val per justificar com fan pinya en contra dels drets. Fa anys que ho patim, que la democràcia no ha sigut benvinguda a espanya si significava fer net i tallar els privilegis de cuixa de l’extrema dreta i el franquisme: la segona setmana posa en pantalla gran internacional que un partit feixista és acusació particular i té dret de xuplar càmera, mitjans i privilegis. És el representant legal, monàrquic, suprem, del franquisme viu i sòlid en el segle XXI. Molt normal a l’espanya corrupta del psoe, dels borbons, del pp, de c’s, de podemos i del rastre de partits botiflers, espanyolistes… Ells mateix justifiquen, el capgròs sánchez o el capgròs casado, que són el millor model del món.

—Caguenlhòstia, xa, una ferrà per a vomitar!

La segona setmana tornarà l’esperpent en canvi que vulguen obligar-nos a fer vida normal. Com si no passés res. Catalunya proposa una vaga general contra el despropòsit feixista, i Europa, pobra, també va lligada de mans perquè n’hi ha tanta caspa o més que n’hi ha a les millors cases feixistes, sobretot als llocs de responsabilitat del parlament a Brussel·les. Vull dir que no n’hi ha homes sencers capaços d’avantposar els drets universals als interessos feixistes d’espanya, itàlia, polònia o frança, per posar-ne quatre exemples parxís.

Catalunya va sola en l’envit, ara mateix, si no es destapen totes les sorpreses amagades que esperen un tomb, un avís, una profecia de Delfos per obrir la segona caixa de Pandora capaç de posar Europa en escac en favor de la democràcia, o de la idiotesa que molts auguren, per connivència o per conveniència.

Això encara farà més noble tant de coratge i més gros el premi que guanyarem tots plegats, amb la República catalana.

La violència és l’últim recurs que li queda a espanya per frenar la República catalana. Fins ací ha arribat l’estat espanyol amb tots els arguments possibles. Sense arguments. Sense, naturalment, en un estat democràtic. Un estat que respecte els drets universals, la llibertat d’expressió, les maneres del segle XXI, si no és que, la violència, és per damunt de la resta de coses. Aleshores, no n’hi ha arguments, ni diplomàcia, ni civilització, només el primitivisme que tant els agrada exhibir, a la meseta.

Dissabte vaig ser a la Gran Via de Barcelona per viure, de nou, aquests encontres joiosos, carregats de drets i de raons. Amb el clam que l’autodeterminació no és un delicte i en favor de la llibertat dels presos, els catalans van tornar a manifestar-se pacíficament i multitudinària per ensenyar al món de què són capaços per fer realitat la república.

La diversitat de manifestants, de tota condició i edat, de molts colors, tan entusiasta com sòlida en les idees i les aspiracions, ja no s’amaga ni es queda a casa, malgrat les amenaces, la presó o la teatralitat d’un judici que ensenya al món dues cultures diferents: espanya i catalunya. L’una, a través de fiscals i advocats d’un estat tan repressor com limitat en intel·ligència. L’altra, uns polítics tan preparats i de discurs intens i culte. El món ja ha pres partit, a través els mitjans que contemplem aquella desigualtat de l’un costat i de l’altre. El Suprem espanyol, també.

Dissabte vam viure un altre jorn per a la història, per a la festa democràtica. I vam baixar carregats per emprendre a València accions en favor d’aquesta il·lusió que ens esperona a continuar treballant per la llibertat dels pobles, pel dret de decidir. Catalunya ja s’ha decidit, per una nació culta i lliure, plenament democràtica, fins i tot de respecte a espanya i a la seua bandera (ho vam comprovar in situ). Això ja no té pas enrere. Encant i endavant, aquest espill que ja és un model al món.

Només caldrà que espanya es respecte ella mateixa.

[continuarà]

Prohibir que hom puga parlar, i prohibir-ho des d’una institució que ha de ser mare de la democràcia és gravíssim. No només atempta contra els drets universals, contra els fonaments de la pròpia democràcia que hauria de defensar, sinó que s’erigeix en una institució que barra el pas a la democràcia. I això no és Europa, alTAjani, és voler convertir Europa en un femer on no hi cap l’esperança.

—Quina vergonya d’home!
El Tajani s’ha lluït exhibint els modos del feixisme: contra la llibertat d’expressió, sense immutar-se, sense perdre l’alè, només perquè li ho ha demanat una colla de partits que, justament, a espanya es lluen en favor de la violència i la repressió. El 155 espanyol, Psoe+C’s+Pp, havien demanat al president de l’Eurocambra que no deixés parlar els presidents catalans. I encara el mateix GonçalesPons, lo criminal, suggeria que entrés la gc a actuar com uns tejeros qualssevols. Però no ha calgut el colp feixista espanyol, AlTajani n’ha tingut prou en revisar qui és i què representa ara mateix Europa: un colp a la llibertat, a la democràcia, a parlar.

AlTajani és del partit polític europeu que en diuen popular, popular per deixar que la manca de respecte, de llibertat, de dignitat, respire en aquella institució que nosaltres, de lluny, voldríem neta com un espill, d’atacs als drets i a la democràcia. Però no.

El judici espanyol contra catalunya s’escampa ara a Europa, l’esquitxa, l’enruna d’uns valors que despulla qui n’hi ha a Europa, allà on pensàvem que la gent era culta i intel·ligent. Uii, això s’escamparà més, i afectarà més Europa que no es pensa, i reduirà el temps de l’espera: cada colp més Catalunya se sent ja una nació lliure, només agredida i presa d’un estat malalt, antidemocràtic. Presa del mutisme europeu que ens pensàvem més intel·ligent i, sobretot, més lliure.
Sense voler-ho, els Tajanis de torn ens regalen més raons i més solidesa per defensar la llibertat dels pobles.

Visca la república de cada poble petit, de cada nació petita, de cada país d’esperit noble!

Irene Lozano diu que l’1d’Octubre vam viure una violació. Aqueixa dona és secretària d’estat espanyola, així que no voldrà que ens en burlem, de la seua capacitat moral i professional, i ens acusarà de masclistes si riem d’allò que diu, per ensenyar com són les orelles de ruc que vesteix. No he dit mamelles, Irene, ni intel·ligència, ara, però faré ús la vara de mesurar ajustada a la capacitat d’una dona triada per a un càrrec de responsabilitat, de no ser que l’estat que representa siga una pandereta i ser-ne secretària fer de florero per justificar els milers d’euros que supose et pagaran per fer riure els amos, aquests sí, molt mascles.
Jo vaig ser a Alcanar aquell dia, a les Cases i després a Alcanar. Havíem pujat uns quants amics i li puc dir que no només no van violar ningú, sinó que la joia, l’alegria i el goig que vivia tanta gent mentre participava de la festa d’un referèndum el voldria també per als valencians, demà mateix: homes i dones de tota condició i edat van seure davant el col·legi on votaven i el van defensar com es defensa la vida, fins i tot quan van dir que els agressors, la polícia espanyola, venia a robar les urnes. I li puc dir que ja havíem vist les imatges el matí a Sant Carles, però la dignitat era per damunt la por i el neguit. I sort vam tenir que els energúmens no van venir, i el dia va continuar joiós i alegre.

A Alcanar, arribaven els autobusos amb la gent que no havia pogut votar al seu poble, per la violència feixista de la policia, i no veuràs com festejàvem cada arribada. Comparar aquell dia que vaig viure amb una violació no només és falsejar què va passar, no només és mentir, és agafar una posició indefensable, tan falsa com inútil, perquè més de tres milions de catalans, si no n’eren més –entre els que van votar i els que ho van veure sense poder votar–, van viure un dia per a la història, només romput i violentat per l’agressió dels cossos policials espanyols.

Benvolguda Irene Lozano, secretària d’estat, moltes dones són violades cada dia, agredides, amenaçades, i n’estic segur que cadascuna d’elles canviaria l’experiència viscuda de la violació per un gram, un minut, un segon, del goig que jo vaig viure aquell 1 d’Octubre a Alcanar.

Ara, si l’estat ha de continuar fent trampa, i les secretàries d’estat cobren per ordir mentides contra la intel·ligència, ja em permetrà que me’n riga i me’n burle, del seu estat i de qui el representa amb tan males arts. Els coeficients intel·lectuals no milloren amb els títols ni amb els nombraments, xiqueta!

[continuarà]

Un altre president de la generalitat valenciana, l’eduardo Z., és el principal criminal d’una conxorxa per robar diners públics i enviar-los a paradisos fiscals. Només per ell i que s’haja pogut comptabilitzar en aquest cas, més de 10 milions d’euros. Això és, cap dels presidents del pp i dels seus consellers (!) no s’ha salvat de la corrupció criminal que va governar els valencians durant vint-i-cinc anys. Cap ni un. Els beats dels Cotino menys encara, que no ho oblideu, el frarot ja era criminal quan feia de cap de policia a València, i va continuar delinquint de president del parlament valencià, fins i tot el dia que va plantar un Sant Crist on havia de dir democràcia i llibertat. El beat Cotino volia tapar com era el seu infern particular, robar i anar a missa el mateix dia, atiant la religió dins la política, dins les Corts valencianes però, sobretot, dins el calaix del diner públic, on ficava la mà el pp, per no dir la llengua i el piu també.

Què per què no han il·legalitzat encara el PP, aquesta merda de partit corrupte criminal,  amb el major nombre de delinqüents, imputats, gànsters i mafiosos? Doncs perquè ells són els jutges, els fiscals, la claveguera, la policia, la gc, fins i tot s’atreveixen a dir que són qui han portat a madrit el judici contra la democràcia catalana… Ho diuen i s’omplin la boca: ves si han de tapar clots de ruïna i perdició i desviar milions de mirades perquè no els reclamen responsabilitats.

I el Suprem?, i el constitucional?, i l’Audiència?, i tota aqueixa opereta de jutges amb medalla de nexpresso?, i els milers de jutges corruptes i prevaricadors que han fet la vista grossa durant tants anys, davant aital escàndol de corrupció continuada, com és que encara volen fer creure que defensen la justícia, o l’equitat, o quina merda es pensen que ens mamem?

Si els permeten de continuar en la política, en la vida pública, en llibertat fins i tot, a cada militant d’aqueix partit, si són delinqüents fins a la medul·la, és per la connivència, i perquè l’enruna és tan profunda i densa que ells mateix ja ho tapen, la colla del 155, ells es perdonen, es reparteixen, intercanvien comptes, viatges, luxes, cromos, càrrecs, crims, en canvi de surar en la merda que ells mateix han cagat durant tants anys: d’Aznar a Casado, de Pons a Blasco, de Rita a Fabra, ens han governat sense excepció professionals de la delinqüència encarregats de podrir la democràcia, la justícia, la premsa, la política…

És el feixisme, companys, que no se n’ha anat mai i ara té organitzat aquest festival al Suprem, perquè tots els marchena de torn pixen a l’entorn i no entorn marcant el territori on la democràcia no penetrarà mai. Sort que el nostre horitzó fa temps que ja no és espanya, ves si fa anys, ni la seua violència, ni tantes mentides com els consenten els copartíceps del sidral d’aquell ranxo, que ells es creuen nació. La mediocritat i el crim només s’aguanta amb la dictadura, i d’això en saben, i tant que en saben, els espanyols. .

[continuarà]

A unes hores del judici, la vicepresidenta del govern valencià, Honorable Mònica Oltra, es feia un auto-escarni voluntari: acusava el president Puigdemont de dinarots i fartaes que després publicava a les xarxes. Hom diria que Oltra necessitava fer-se de notar, que es decidia, a tocar del judici, contra la democràcia; que es posava del costat caspós d’aquesta tragèdia democràtica que patim, espanya, si acusava i insultava la màxima figura de l’independentisme català a l’exili. Justament, a unes hores del festival judicial del Suprem, una cova de davantals, togues, birrets i medallons de llauna. Quina casualitat, dona!

Li calia, a la dona vicepresidenta, a la feminista, a la màxima representant de Compromís, candidata a presidenta de la Generalitat Valenciana, de marcar paquet “polític”?

Com és que triava el MH Puigdemont, ella, home elegant, respectuós, mesurat, per descarregar contra ell, davant el judici al govern català i a un parlament democràtics?, que ja havia pres postura contra la llibertat dels pobles, la dona que se’n diu d’esquerres?, que la fallera es posava del costat dels qui es manifestaven a espanya diumenge, els mateixos que es manifestaven davant sa casa fa uns mesos, acusant-la de demòcrata?

Que ja no valen els drets universals, ara a València, que podem burlar-nos del patiment?

Vol dir, la futura candidata de Compromís al Govern valencià, que les aspiracions valencianes màximes són el topall autonòmic-espanyolista, que hem patit els últims trenta anys? Vol, benvolguda honorable, que València siga furgó de cua in eternum? No hem patit prou infrafinançament, prou almoina, prou robatori espanyol, i encara el camp a la merda, que ens demanes a tothom que llepem els peus dels espanyols, Mònica, a veure si així ens robaran menys del que ens roben cada dia?

És aquesta la màxima aspiració, Mònica, o potser és que ja ets en campanya i les idees ja fan figa o perden l’oli, o volen esgarrapar què? Ja sou en modo pànic, ai, ai ai, que vindrà la ultradreta (com si se n’hagués anat mai), si fa anys que useu el mateix barber i canvieu cromos com qui canvia penalitats, mentre viviu de la política…

Que tenies mal de consciència, Mònica, per no haver visitat els presoners, els exiliats, els que pateixen per defensar la democràcia i la voluntat del poble? Te’n recordes, Mònica, la voluntat popular?, o fóra massa tocar l’engonal d’un estat podrit, feixista i camacoix que et fa mantenir-te callada, muda, per uns quants dinerets i dos genollons davant el borbó?

Em demane quant de rèdit et donarà l’atac al govern veí, en canvi que no mirem la venda de bombes a l’Aràbia o callem els silencis torturadors de la policia, el todo por la pàtria més insultant, mantenir els silencis en canvi de jutges prevaricadors, en canvi de tenir prohibida la TV3, en canvi de conviure amb una pandereta d’estat que ens trau la sang ara, que ens la traurà sempre, perquè polítics covards els permeten el dret de conquesta, i la pèrdua de drets valencians… De per vida!

Mare meua, Mònica, Honorable o futura MH. No sé si per la dreta i l’extrema dreta valenciana ja hauràs guanyat tants vots que et compensarà de sopar sense estretors i amb ànims tota la campanya… Com tampoc sé quants n’hauràs perdut de vots valencians fidels que, com assegurava l’amic Rafa Arnal, voten (votaven?) compromís perquè és una possibilitat de fer pont i camí a la independència dels valencians i a la seua majoria d’edat.

Sense embuts, l’estat espanyola ja s’atreveix a jutjar la democràcia públicament i sense vergonya, davant el món. És on l’ha portat no renunciar mai al franquisme, al règim assassí de franco i els seus hereus. I aquests hereus, jutges, polítics, miilitars i rectors, periodistes o taxistes, tant se val, ara ja gosen de posar al sac propi de l’escarni que poden jutjar la democràcia mateix, si voleu amb subterfugis o amb l’excusa que allò que ha fet el parlament català, i el govern català, és posar contra les cordes la seua falsa democràcia de merda. Justament. Posar contra les cordes la farsa espanyola ha provocat que espanya dubte que la democràcia siga un sistema vàlid, o més vàlid que el franquisme. No és que espanya cerque de millorar les imperfeccions de la democràcia, és que en el seu tarannà, el feixisme li convé més que cap altra forma política. Sobretot per mantenir els privilegis espanyols contra la perifèria: es diga catalunya, valència o euskadi.

Perquè la independència, la república catalana, la república valenciana, el dret de decidir què volem, allò que volem ser, ha despullat no només que espanya no és la democràcia que deia ser, sinó que és una conxorxa pitjor, ratllant lo criminal, entre corrupció, luxe, privilegis i drets de sotana i cuixa: una poció de franquisme passat pel sedàs d’una estructura complexa tan complicada que volia fer creure al món que ells, ells solets, eren més savis que ningú perquè havien inventat la pólvora política del món.

Sí, avui espanya jutja la democràcia, i volen fer creure que no passa res, que la vida continuarà com si res, perquè fins i tot la beata Oltra pot insultar i burlar-se de la vida a l’exili, com es podria burlar dels refugiats, de la persecució policial, de tenir prohibida la TV3 (ja li convé a la fallera, això?)…, fins ací arriba l’enaltiment feixista quan es confon governar per la democràcia amb combregar amb ofrenes a la maedéu.

L’estat menys democràtic d’Europa (Turquia és Europa?) com no s’atrevirà a posar en qüestió la democràcia i el dret de decidir dels pobles!

[continuarà]

Dels trenta drets universals, quin prioritzaríeu primer, quin deixaríeu l’últim, quins per vosaltres no foren gaire importants o fins i tot innecessaris? No cap? No cap. Perquè la carta dels drets és això, una carta, i tots els drets són un i un mínim, per viure-hi de ple dret.

Fóra com demanar més autonomia, o més llibertat o més democràcia, a espanya, perquè ja parteixes que no te’n reconeixen mai suficient, ni prou. Ni tota. És un impossible, de l’un costat, però també és renunciar a una part dels drets universals. Perquè amb espanya és impossible conviure amb el respecte total a  aqueixa carta magna. Sobretot mentre hi ha violència atiada des del mateix estat, i una manca de drets des de la mateixa justícia que els hauria de defensar.

Ni renunciem ni ens aconformem amb les molles, o amb una part, que sempre seria incompleta. Denunciem espanya, incapaç de renunciar a l’esquella feixista que arrossega des del franquisme, i encara de més lluny, i ens posem un sol horitzó. La independència. I la República valenciana.

Cada dia d’aquest judici a la democràcia valdrà per multiplicar la independència i la república. Les repúbliques que calga.

«Si n’hi ha cap govern criminal —que n’hi ha—, no és el govern de catalunya… I si n’hi ha, que n’hi ha un de criminal, que no ha aprés quin és el sentit profund de les paraules democràcia i llibertat, és un govern que els últims quaranta anys no ha respectat completament els drets humans, malgrat que ha sigut representat per diversos partits espanyols.»

Així podria començar el segon capítol d’un segrest anunciat. El segrest d’uns quants demòcrates catalans pel govern d’espanya i la seua repressió, policial i judicial: si no és que el govern d’espanya l’exerceix el mateix Suprem o el TC, que són jutges, tot de jutges que són per damunt del bé, del cel i de l’OPUS.

Empresonament i trasllat a Espanya del govern democràtic de Catalunya. Sainet 1: una croada contra la llibertat dels homes.

—el judici contra la democràcia ja ha començat. Ja fa més d’un any que ha començat. Contra tots els demòcrates d’ací i d’Europa. Ha començat a espanya, que s’ha erigit en una nova croada contra la llibertat dels homes.

Els representants de la democràcia a catalunya, elegits lliure i democràticament en unes eleccions, feia anys que s’hi dedicaven a defensar-la, la democràcia, a posar-li filosofia i contingut, i ara són empresonats, fins i tot emmanillats… Més d’un any en presó després, són de nou cap a espanya, enviats en furgons policials, amb tracte de criminals.

Són a mans de vells feixistes i de nous feixistes, tots plegats un 155 que no li cal disfressa. Gent que ni en sap ni en vol saber de llibertat. Protagonistes d’una espanya que va provar de passar del feixisme a la democràcia sense perdre privilegis ni, sobretot, perdre què significa ser feixista en temps de democràcia a Europa.

I tanta gent aconformada en aqueixa imperfecció corrupta, com més va més precària i menys democràtica, va acceptant aquest passar cap a la neodemocràcia marca espanya: un franquisme disfressat amb uns quants organismes que no enganyen: claveguera, fons reservats, tortura, assetjament, violència, amenaça, fins i tot assassinat. Ells no s’ho pensen. Vinga com vinga fan. Marca espanya.

Aquells jutges o polítics o borbons que van acceptar a contracor la mort de la dictadura, del poc esperit demòcrata que patien, decideixen empresonar un parlament democràtic, sense recança, amb disciplina militar tanquen un parlament que només si ha fet ús dels drets universals, que no va renunciar al dret a la participació de la majoria del poble: si només és democràcia, sinyors.

Ens roben la gent, ens roben els recursos, els diners, si ens voldrien robar la filosofia, les institucions democràtiques, que es vestiran amb  medallons, amb maedéus, amb creus i cristos grossos, però no ens enganyen. Ens roben. És espanya, a la cua de les democràcies del món. A la cua de la capacitat, de la professionalitat, de l’honestedat, i encara a la cua de la justícia., una espanya a mans de veritables delinqüents, malgrat que siguen jutges, o bisbes, o banquers, o ves a saber què.

Aqueixa espanya ens han segrestat uns homes, uns quants líders, i ens voldrien segrestar tota la democràcia. Així que no podem anar vivint com si no hagués passat res. No podem fer la vista grossa al feixisme espanyol que continua governant els nostres pobles, els mitjans, el país, la llengua o la cultura.

Cada dia d’aquest judici a la democràcia valdrà per multiplicar la independència i la república. Les repúbliques que calga.

N’hi ha homenots a la UE, al capdamunt de la responsabilitat política europea que asseguren no tenir dubte que el judici contra l’1 d’Octubre orquestrat pel 155 espanyol —el govern espanyol, els Tribunals, la policia, la monarquia, els mitjans, i la resta de la caspa— serà imparcial. Arriben màxim fins ací, que el judici serà… sense parar a pensar si el camí fins ací, l’empresonament arbitrari d’innocents, la pèrdua de drets individuals i col·lectius, l’atac a les idees, a la llibertat d’opinió, i fins i tot, l’atac a un parlament democràtic, és motiu de judici, de posar en presó els líders polítics que han acomplert amb el compromís de consultar el poble amb un referèndum.

Els Timmermans i els Junckers (aquest és president de la UE, un borratxo en el qual hi ha dipositada la responsabilitat màxima) qüestionen el parlament català, les seues decisions, i la força de més de dos milions de catalans que els donen suport, en canvi de dir que no dubten que el judici serà… No han qüestionat la violència policial, la persecució a la democràcia, l’assetjament, les males arts del govern espanyol del 155, les clavegueres, el suport al franquisme, les subvencions a fundacions feixistes, de tot això, que és qui dóna ales al judici, els Timmermans i els Junckers no diuen sinó que el judici, pensen ells, serà just…

No qüestionen, els Timmermans i els Junckers, l’emprsonament arbitrari durant més d’un any de polítics que fa quatre dies compartien parlament a Europa, homes i dones que han demostrat abastament la seua lleialtat a la democràcia i als drets humans, tota la vida al sevei d’una Europa més humana, al debat, a la construcció d’una democràcia més neta a Catalunya i, de retop, també per a Espanya; no han qüestionat, els Timmermans i els Junckers, la persecució de joves, de músics, d’artistes, només perquè expressaven opinions d’això i d’allò a través de cançons, de titelles, o a través d’articles de premsa, ni han qüestionat la persecució a mestres, a escoles senceres, en canvi de tolerar la impunitat amb la qual grups feixistes han atacat persones, institucions democràtiques, o símbols que representen la llibertat… Ni han qüestionat uns cossos policials d’herència franquista que actuen amb la mateixa agressivitat i violència com quan étrem en una dictadura franquista assassina.

Perquè mai més pocavergonyes siguen responsables de la política, ni a Europa ni enlloc, denunciem tots els Timmermans i Junckers incapaços de diferenciar els drets universals dels interessos polítics que representen.

El 30 de gener se celebra el dia de la No violència i de la pau, una diada internacional que té molt de commemoració teatral, de paper mullat, per acontentar-nos o alimentar consciències amb dietes i potingues. D’un altre costat, cada acció en favor de la pau i de la no violència ajuda a destapar els violents, fins i tot a formar els joves per la pau, des de l’escola. D’ençà de la República catalana, proclamada i envaïda d’un sol colp, la violència s’ha ensenyorit del discurs, de la política, dels mitjans, que han volgut normalitzar-la com un afegit crònic al qual caldria acostumar-se en vida, com qui s’acostuma a viure amb el mal de cap, la coixera o la vellesa quan l’edat s’hi aproxima.

Aqueixa violència que s’ha ensenyorit indissimuladament de les nostres vides fa que trobem normal de fer vida normal amb presoneres polítics, canals de televisió prohibits i amenaces a tort i a dret si en parles d’això i d’allò, fins i tot el jutjat ja se n’encarregue de decidir, amb una violència inusual, quins han de ser els programes d’ensenyament de llengües a l’escola. Tothom veurà normal de permetre atacs feixistes en ple segle XXI? Tothom veurà normal que els bancs decideixen què han d’escriure els mitjans?, Tothom ha de veure normal què els set telenotícies, de set canals diferents, expliquen sempre la versió uniforme de com veuen el món?, tothom veurà normal l’exagerada corrupció polític-empresarial d’un règim violent i caduc?

N’hi ha pocs símbols que provoquen tanta reacció a la trama violenta orquestrada els últims anys contra la democràcia i la llibertat. N’hi ha batalles que han passat al davant amb una certa normalitat, sense que provoquen aital animadversió. Perquè hi ha lluites que es fan virals, sense pretendre-ho, i agafen una dimensió desconeguda fins en eixe moment, són d’una força imparable, punyents, intenses, com una de les grans lluites de tots els temps.

Fa uns anys van multar Acció Cultural, una entitat germana d’Omnium, només perquè facilitava de veure la TV3 als valencians a través d’uns repetidors que havíem pagat amb una subscripció popular. Les multes van arribar al milió d’euros, només perquè la televisió no era en espanyol, i tampoc no semblava espanyola, malgrat que molts dels programes eren provincians i submisos a espanya. Tant se val, les multes van obligar-nos a desconnectar els repetidors i els valencians ens vam quedar sense senyal. Un No-senyal que encara continua. La justícia feixista espanyola no considera que això siga un greuge, ni un tracte desigual, de tenir 100 cadenes de tV en espanyol i només una en valencià, encara no fa ni uns dies. Ens van multar severament, amb escarni, de manera exemplar, perquè sabérem que els feixistes del pp i dels jutjats podien actuar amb arbitrarietat, contra els valencians.

La mateixa arbitrarietat que ara els permet de multar OMNIUM cultural, per una enquesta que, els jutges feixistes espanyols, consideren que vulnera els drets del secret de dades. Xa, mira que n’hi ha empreses multinacionals, bancs, Íbex, i tutti quanti que han fet mal ús de dades particulars, ves que n’hi ha que saben què fem, què mengem i on caguem a cada moment, si el control legal i il·legal que en fan de les nostres dades és abusiu i ben productiu per ells, aqueixa caterva d’empresotes que fan i desfan el que els passa pel serengue. Però els feixistes de l’audiència han decidit de multar una organització cultural, en canvi de perdonar i deixar actuar amb impunitat criminals, gànsters, i organitzacions franquistes. L’arbitrarietat judicial? No, la injustícia feixista espanyola contra la justícia, si aquesta defensa la llibertat, la democràcia o els drets universals… Amb prevaricació, premeditació, nocturnitat, els militarots juficials es creuen per damunt del bé i del mal, si arriben a ser inútils!

Encara amb els cor encongit per l’experiència d’haver acollit Jordi Puig, que avui ja serà a Vila-real, rep missatges de pobles que volen ser etapa d’aquesta aventura extraordinària per la llibertat. Què és també l’aventura per la llengua, per l’amistat, per la descoberta d’un país que es destapa de pors i amenaces, malgrat la insistent violència contra nosaltres: el cas dels taxistes, dels guàrdies de seguretat, de tants mitjans públics i privats com ens voldrien espantats, muts, atemorits i submisos a la causa feixista.

«Una merda pa ells!»

«No ho tindrem fàcil», deia el Jordi a l’Ateneu dimarts a la nit «però l’objectiu ja no és cap altre i finalment ho aconseguirem. Malgrat un estat feixista —què us he de dir jo als valencians, de com és de feixista l’estat espanyol!»

Camí de Massamagrell ens paràvem a observar la serra Calderona, que es retallava contra el cel tan neta, el vent i el fred ajudaven a perfilar-la: es retallava el Camp de Túria darrere nostre i arribàvem a l’Horta, pel polígon del bovalar (ja no se’n fan de boves, ni de cadires, d’aquelles tiges…) per fer parada al cementeri del poble —tot just recordava aquella porta del cementeri de menut, quan passàvem els diumenges camí de la platja i un rogle d’homes i dones en les cadires de boga feien la tertúlia: com podia ser, que ho feren davant la porta del cementeri, em demanava amb sis o set anys, sense que la pena els posés tristos i capcots cada diumenge…

És aquella pena que molts independentistes encara arrosseguen ara, per aquest tràngol passatger, o per aquell inconvenient, sense pensar quantes vegades altres personatges de la història han patit encara més grans desgràcies abans d’aconseguir l’objectiu però que no van defallir mai. Mai de la vida. A fer la mà la pena, xa!

Ja no ens acontenten molles, que voldrem el pa sencer, coste el que coste: el problema ja no seran les taronges, ni el patrimoni valencià, ni la llengua, ni tenir-nos sense senyal… Mentre siguem encadenats a espanya, els valencians perdrem sempre, patirem, i serem l’ase dels colps. Prou de mostrar-nos melindres i submisos, cap a la república valenciana, l’únic horitzó net i lloable dels valencians.

Jordi Puig ha arribat avui a Bétera, des de Burjassot. Venia acompanyat de bons amics valencians, pel camí de Burjassot, que entra al terme pel camí vell de Paterna. L’hem rebut a la vesprada quan ja havien fet una sobretaula al bar la Font. A l’Ateneu de Bétera ens hem aplegat una bona colla de socis que hem reviscolat de tant de coratge: «aquell article de l’Andreu Barnils —tu que estàs disposat a fer per la República?, em va esperonar a fer alguna cosa, també per tranquil·litzar la meua consciència…» I Jordi Puig es va llançar a recórrer el país, de primer per les Illes, després pel País Valencià, convençut que la República no té aturador, encara més com més gent ix a rebre’l, a acompanyar-lo, a escoltar una experiència més, com tantes d’altres d’anònimes, que ja són conscients que l’únic camí possible de la democràcia a espanya és la via catalana: la república i la independència.

Sopem a l’Ateneu a la vora del foc, i planifiquem el camí de la següent etapa, fins a Sagunt pel camí de Llíria, l’assegador, la vella via ramadera que unia Morvedre amb Edeta. Discutim d’això i d’allò entre dolços i licors de la terra. Parlem del camp, dels valencians, de dignitat i de democràcia. Parlar-ne, en aquest estat caduc, si ets en casa amiga encara ho pots fer. Poca broma el que voldran fer-nos empassar. Guanya l’optimisme, amb el qual afrontem el difícil equilibri a dues bandes de la balança: de l’una, espanya i la violència, l’amenaça, la justícia franquista i arbitrària. De l’altra, els drets humans, la llibertat i la democràcia… Si en el segle XXI encara no ho tenim clar qui defensarà els valencians i qui ens vendrà a Sud-Àfrica, que li ho demanen al refillet del González Pons, que va animar tot el PP d’Europa a burlar-se dels valencians i de qui ens va parir.

Una altra nit sentida, carregada d’història, en aquest viure intens de tants protagonistes com ens animen a continuar, a entendre que estimar i lluitar són verbs inseparables, entre els valencians. Gràcies, Jordi.

Una plataforma  ha convocat avui una concentració a diversos pobles en favor de la taronja, del camp i de la vida dels llauradors, que ja fa milers d’anys que passa més pena que glòria.

“Plataforma per la dignitat del llaurador” vol aplegar la consciència valenciana a Europa, que no sembla conèixer gaire els valencians i el seu patiment bíblic.

Sembla que el llaurador valencià vol deixar d’acotar el cap, però ningú no li ha dit com, i ell, pobre, no sap com fer una altra cosa, si no és acotar el cap. De primer va ser el secà, i unes petites hortes per sobreviure, i el llaurador acotava el cap. Després va venir el monocultiu del taronger, desregulat, desorientat, desorganitzat, el llaurador valencià acotava el cap, que sempre havia fet allò, el que li havien dit, sense protestar, sense queixar-se públicament, sense convicció, ni identitat, ni culpa de tanta immoralitat com l’havia governat sempre. Acotava el cap i s’encomanava a la maedéu i a la cassalla. La cassalla feia més miracles que no la maedéu, però ell continuava acotant el cap després de tanta pregària. Tant era taronges com mandarines, caquis com magranes, el problema no era el producte, ni la feina, ni l’estil de vida senzill, en canvi d’una manca de convicció, de defensa a ultrança de la terra.

Durant anys, el llaurador valencià s’havia refugiat en els partits de dreta, o en la mateixa dictadura, amb resignació, bo i sabent que la dreta el castigava per ser llaurador i pobre, però ell hi insistia a deixar-se governar per aquells que més el castigaven. Es queixava a casa, amb la dona, amb els fills, però acabava acotant el cap. Quan hom pensava que l’esquerra faria res, en arribar a tenir poder, l’esquerra va fer com els partits de dreta, robar, enriquir-se i continuar maltractant els llauradors valencians, que ja sabien que ni els uns ni els altres no li resoldrien els problemes del camp, ni li canviarien l’esport preferit d’acotar el cap. Per això continuava votant els partits de dreta, o d’esquerra, perquè el llaurador valencià suposava que els partits espanyols de l’un o de l’altre color li adobarien la vida.

Enguany el parany que li han posat ha sigut tan gros que, els més vells de l’ofici, arriben a dir que no ho havien conegut. La desfeta és total, de renúncia a la terra i al camp, diuen uns quants llauradors que fa cinquanta anys que acoten el cap. Sobretot perquè saben que els polítics de dreta i d’esquerra, els del pp i els del pose, van vendre-li l’ànima, allà a Europa. I ara no té ni esme, d’acotar el cap, el llaurador valencià.

Aquesta vesprada veurem si serà diferent, davant els ajuntaments de seixanta pobles valencians, si som capaços de dir prou, de dir alguna cosa del camp valencià. De dir nosaltres som ací i no deixarem que se’n burlen, ni el pp ni el psoe, els uns i els altres, del viure dels llauradors valencians que només si saben acotar el cap.