La bena abans de la ferida
Avui toca parlar de llengua a Vilaweb. De si sobreviurà o no i de si el Castellà ha de tenir estatus oficial al país que estem construint.
Vagi per endavant que les dues úniques persones de Catalunya amb qui parlo en castellà són el meu pare i la meva àvia en pau descansi. I ho faig exclusivament perquè penso que, si fossin italians, russos o cambotjans, també els parlaria en els idiomes propis.
Compro al Bon Preu perquè les coses estan etiquetades en català, i si hi ha una única marca de “Llet”, ni em plantejo comparar-la amb els brics de Leche.
Dit tot això, penso que el debat sobre el català a l’estat català és un debat prematur, que no porta enlloc. I la raó és que, en la meva opinió, no sabem encara quin rumb prendrà el país que ha de venir.
Segons jo ho veig, l’economia i polítiques catalanes de la república tindran tres eixos principals. Potser quatre.
En primer lloc, hi haurà l’eix europeu/primer món. La nostra independència i la radicalitat democràtica i de llibertats del nostre poble ens han de permetre convertir-nos en la Suècia del sud. Si és així, el castellà donarà pas a l’anglès, el francès i l’alemany i el català, essent l’idioma troncal entre una multitud d’idiomes foranis, mantindrà amb tranquil·litat la seva hegemonia. I molt més si amb el temps Les Illes, el País Valencià, Occitània i d’altres pobles van optant per formar part de la federació europea sense necessitat de pertànyer a un estat nació.
En segon lloc, trobem l’eix mediterrani. Catalunya té moltes possibilitats d’esdevenir pol principal en l’eix mediterrani. Això vol dir, bàsicament, francès, italià i àrab-marroquí.
En tercer lloc, la Catalunya alliberada li fa la competència directa a Madrid/Castella com a pont d’entrada d’iberoamèrica a Europa. La gent més lliure d’Amèrica castellanoparlant, classes mitges, sembla que poden tenir més tendència a venir a provar sort a Europa mitjançant Barcelona que no pas mitjançant Madrid. Com a mínim una part. El mercat que es pot establir amb les ex-colonies castellanes pot ser molt important, i el pes de la societat castellanoparlant també.
Finalment, tenim la no gens menyspreable península ibèrica. L’aire fresc català pot tornar a ser pol d’atracció dels territoris de la gran Castella, que, ara per ara, intuïm que es mantindrà durant una temporada en l’anacronia reaccionària.
Quatre eixos que poden ser 6 si hi afegim el pont amb Àsia i l’orient mitjà que suposa el port de Barcelona.
6 eixos dels que no tenim ni idea de quina força tindrà cadascun d’ells.
Això sí, aquests quatre o sis eixos marcaran amb força l’esdevenir de la llengua. Alguns d’ells l’afavoriran, d’altres la perjudicaran. Amb el control dels mitjans de comunicació pública (que són TOTA la ràdio i televisió), potser en tindrem prou. Amb el fet d’esdevenir un estat també normalitzarem automàticament l’idioma de comunicació de les principals multinacionals i els seus productes.
I amb la nostra generació, majoritàriament angloparlant, la relació entre català i castellà necessàriament variarà. Potser.
En tot cas, crec que són massa variables damunt la taula per emetre sentència anticipada sobre què cal fer o deixar de fer. Potser el que cal és tenir menys por per la llengua i simplement estar atents a com evoluciona, tant la llengua com, sobretot, la cultura a la que representa.
“Amb el control dels mitjans de comunicació pública (que són TOTA la ràdio i televisió)”.
Què voleu dir? Que no podràn existir unes ràdios i televisions “NO públiques”, o no “catalano-parlants”? Si és així, no compteu amb el meu suport a aquesta iniciativa.
Estimo la llibertat, i per això no crec en uniformitats “tant sí com no”. Sóc partidari que a Catalunya hi hagin dues llengües oficials (el català i l’occità), amb un idioma (l’esperanto) amb un estatus especial que faci possible la introducció al seu ensenyament de forma generalitzada en totes les etapes, edats i persones, i de forma més àmplia possible, per a poder esdevenir en un període curt (10-15 anys) també idioma oficial.
Sobre les persones de l’anomenada Amèrica llatina que han vingut al nostre pais, per les que cònec (si hem parlat d’aquest assumpte, ja que hi han d’altres temes més importants) no són reàcies, en principi, a poder donar suport a la independència de Catalunya. Però molts d’ells s’entornen al seu pais, degut a la manca de treball existent a Catalunya. I molts d’ells parlen, ademés del castellà, altres llengües que els hi són pròpies (quechua, aimara, etc); tant és així que cònec una senyora que no parla el castellà… És possible que ella aprengui abans a parlar el català que no pas el castellà! A aquest col·lectiu, i a altres d’ “extranys”, molt cops no els oferim la nostra bonhomia. També és ben fàcil donar-lis arguments per voler la independència vers Espanya: és suficient que facin un cop d’ull a la història dels seus païssos i el perquè van voler independitzar-se de l’anomenada “madre patria”.
Atentament
Epps, no t’enfilis, que jo no dic res d’això! La única cosa que afirmo contundentment és que la televisió i ràdio terrestres són concessions públiques. Que són els estats els que decideixen quins projectes tenen accés a aquest recurs públic (les ones herzianes) i que és mentida que les televisions privades puguin fer el que els plagui perquè són privades. No hi ha televisions privades, perquè no hi ha un espectre d’ones lliure, sinó que el que hi ha és la gestió privada d’un recurs públic.
La televisió i ràdio per internet, els diaris (digitals o no), revistes, etc, funcionen en règim de competència i poden anomenar-se privades i exigir la no incidència dels mecanismes de regulació pública, però no ho poden fer aquells que obtenen licències mercantils.
La meva visió de com han de ser les ràdios i televisions catalanes no té res a veure amb les uniformitats. Simplement, exigiria un mínim de continguts en català, que les pel·lícules que tenen versió doblada en català s’emetessin obligatòriament en aquest idioma (i en els altres que es vulgui) i que el català fos l’idioma del primer canal del dual en tot allò que tingués versió en català. Ah, i procuraria que en l’espectre hi hagués cabuda per continguts castellans o llatino-americans, francesos, italians i anglo-parlants, com em sembla que correspón a un panorama de 30 canals de TDT. Per cert, també elevaria BTV a televisió per a tot el territori, ja que em sembla que és sà i és absurd tenir una televisió de la qualitat de BTV desaprofitada, amb la falta que tenim de competidors a TVC.
Certament l’espai hertzià de les ones de ràdio i canals de televisió no és un espai lliure: La Generalitat, fa un parell d’anys, va tancar un emissor a la falda de Collserola des d’on s’emitien quatre cadenes televisives sense ànim de lucre. La raó que la Generalitat va donar era perquè mancaven les licències. Raó amb parany incorporat: Han fet tancar els emissors que no tenen licència i des d’on s’emeten canals de joc, pornogràfia, “tarot” i santòries diverses?
Partint del fet que les licències de ràdio i televisió són dirigides (pel sol fet que les licències són expendides pel govern de torn), em pregunto per quina raó l’antic canal anomenat “Canal català” ha estat concedit al “PuntAvui”? La transmissió de la missa dominical des de Montserrat hi té quelcom a veure, era el “peatge” a pagar per la concessió de licència? Ho pregunto perque els quatre canals que abans he mencionat, eren canals televisius vinculats amb organitzacions “protestants” (aquestes organitzacions i associacions igualment sense ànims de lucre); que la Generalitat va retirar financiació a una pàgina web protestant per a la seva edició en català; que mentre Ràdio (propietat del bisbat de Barcelona) és finançada per la Generalitat, des de fa un grapat d’anys els diferents governs de Catalunya volen tancar de totes totes Ràdio Amistad (evangèlica). Digueu-me “malpensat”: tindrieu tota la ráo. La meva malfiança ve de que ja fa uns quants anys que he baixat de la figera (dit això sense cap acritud).
Atentament