L'ombra de l'hegemó

Atenció, aquesta entrada és pura demagògia. No està fonamentada en cap informació privilegiada ni cap dada oculta. Però la demagògia està a l’ordre del dia.

Davant la confesió de Jordi Pujol de tenir una herència no declarada a l’extranger tothom ha arribat a la conclusió que la família Ferrussola i Pujol Ferrussola amassa una gran fortuna i que aquesta és en la seva majoria il·legítima. Pura demagògia.

I, que quedi clar, jo m’inclino a pensar que aquest raonament demagògic a l’entorn de la família Pujol pot tenir una base i ser cert en gran mesura.

Ara bé, si considerem que la família Pujol ha estat desenmascarada degut a que s’han posicionat a favor del procés, amb el que això comportarà per a la mateixa família, cal arribar a una altra conclusió lògica. Inapel·lable. Demagògica però inapel·lable, si això és possible.

El PSC s’ha posat en contra del procés perquè estan de merda fins al capdemunt.

Ningú enten perquè el PSC ha preferit autoimmolar-se abans d’acompanyar el país en el procés d’emancipació nacional. ICV ho ha fet, i partia d’una situació similar, fins i tot menys avantatjosa.

Tots hem arribat a la conclusió que el problema rau en les dues ànimes del PSC i de com el PSOE a Catalunya ha agafat el control del partit i expulsat els disidents. I segur que això és una part de la veritat.

Però la teoria grinyola. Un partit socialista és universalista i demòcrata, i per molt unionista que pretengui ser, és evident que hauria de prioritzar la democràcia a l’uinionisme. L’universalisme implica no prioritzar els fets nacionals, però també implica relativitzar la importància de les fronteres.

Es fa difícil d’entendre que gent com Iceta pugui caure en un plantejament unionista tant pla com el de l’Alícia Sánchez o el Millo. Iceta és capaç, intel·lectualment.

I en tot cas, un partit que té vocació de govern no opta per un camí que el portarà fora del govern per sempre més. El PSC s’ha constituit de gent que, més que perseguir un ideal, volia fer. L’oferta d’esquerra pels idealistes és extensa i el PSC no hi exceleix. El que aportava el PSC als seus militants era la capacitat de posar en pràctica. De fer, més que de creure. Fets i no paraules.

Quin sentit té que un partit format de gent amb vocació executiva opti per una posició que els allunyarà per molts anys de cap govern tret del de L’hospitalet? No cassa.

Ara bé, i si hi afegim la variable Pujol? La variable que diu… si t’enfrontes a l’Estat et treurem tots els draps bruts?

Llavors arribem a un raonament interessant. I el raonament és: El PSC ha pres la via de la submisió a l’estat… perquè està entrampat fins les orelles amb les mateixes corrupteles i vergonyes que ho està la família Pujol Ferrussola.

El PSC s’ha enrocat en una posició que els portarà a la marginalitat. No es pot governar Catalunya sense estar assentat al territori i el PSC desapareixerà del territori. Sembla lògic considerar que ho fan perquè estan emmerdats fins a les dents amb les corrupteles de l’oasi, i saben que, si s’enfronten a Castella, no perdran només el partit, sinó que poden arribar a perdre-hi molt més.

El cas Pujol interpel·la directament el PSC d’Iceta, perquè si a Pujol li han aixecat la catifa per haver-se enfrontat a Madrid, és facil concloure que el contrari és, com a mínim, congruent: El PSC no s’ha enfrontat a Madrid perquè té tanta merda sota la catifa que saben que estarien tots exposats.

I repeteixo, és demagògic, però profundament lògic. Molts sospitavem i sospitem que la família Ferrussola no era aigua clara, que el finançament de CiU no era clar, però si sou capaços de recordar, també estareu d’acord amb mi que la mateixa sospita que envoltava convergència, envoltava el PSC. Exàctament de la mateixa manera.