El seu pla B
Castella sí que té un pla B.
El pla A ja el coneixem: provocar el xoc de trens, si pot ser, prou ràpid perquè la societat catalana no hagi encara assumit el que ens tocarà fer. Si la societat catalana no recolzés el procés com caldrà (i això vol dir, per exemple, negar-se a pagar massivament els impostos a Castella, i fer-ho només a Catalunya), l’emancipació faria figa i la resposta seria terrible i sense compassió. Cal tenir present que les tropes borbòniques anàven pels pobles el 1715 exigint que la gent escollís entre els propis joves 1 de cada 8 per executar-los públicament.
Però segurament ja han fet tard per aquesta alternativa. Ara per ara, la societat està prou madura com per entomar les coses com farà falta entomar-les, i el sistema corrupte castellà està tant podrit que no aconseguirà que la gent es tiri enrere, perquè l’alternativa (acceptar la seva supremacia) és sempre pitjor.
Hom podria pensar que el Pla B Castellà passa per l’ocupació militar. La veritat és que aquesta no és una opció. No és una opció, no per falta de ganes, sinó perquè és inviable. Si l’estat decidís ocupar militarment Catalunya (amb policies o exèrcit, tant se val), Europa automàticament tancaria l’aixeta del crèdit. Automàticament. La Unió Europea va nèixer amb un únic gran propòsit: evitar que es reproduissin els fets de les dues grans guerres del segle XX. Tenint l’aixeta del crèdit tou que manté l’estat castellà viu, és fàcil deduir que qualsevol intervenció militar enfilaria màgicament els tipus d’interès fins a nivells estratosfèrics. Però és que, encara que Europa no decidís actuar, ocupar un país de 7 milions de persones és extremament car, i quan tens una economia tant tocada com la castellana, això vol dir que els tipus d’interés es disparen. I amb un 100% del PIB de deute, no tens diners, només crèdit.
No només això. La ocupació militar hauria de ser, necessàriament indefinida en el temps. I la democràcia a Catalunya abolida. Perquè en qualsevol moment que la gent pogués optar a les urnes, la resposta del poble seria incontrolable.
Per tant, la ocupació militar està fora de la taula. Si pensessin dur-la a terme, ja ho haurien d’haver fet quan el parlament va declarar la sobirania de Catalunya.
Quin és el Pla B, llavors? Bé, per mi, el Pla B Castellà passa per deixar que el TC no prevariqui i admeti que la consulta es pot fer. L’estatut de Catalunya diu que les competències en materia de consultes són exclusives de la Generalitat, i en el diccionari del RAE del 2011 es defineix clarament què és un referèndum, que difereix clarament del que és una consulta (per cert, l’últim any van canviar el diccionari per canviar la llei sense que es noti).
El TC pot dir, sense despentinar-se, que la Consulta és legal sempre que s’entengui que no és més que una macro-enquesta sense valor polític immediat.
I si això passa, les coses se’ns compliquen. Primer perquè part dels votants entendrien que el TC, per molts el desencadenant del problema, ha baixat el cap. Segon perquè el moment d’inercia que tenim ara l’hauriem de mantenir 2 anys fins al 2016 (compromís del MHP si se li deixava fer la consulta). Tercer perquè el 2015 hi ha eleccions castellanes, i es prefigura un escenari sense majories que pot fer creure a molts que la tercera via és possible.
La possibilitat que Castella tingui al cap executar el Pla B i que les declaracions actuals no siguin més que una maniobra de distracció no és un problema. Nosaltres, en tot cas, hem de premer l’accelerador, que el salt que hem de fer és llarg.
Però és important tenir present que aquesta carta roman sobre la taula, i que si la giren, haurem de mantenir una nova partida de dos anys amb resultat incert.