El problema no és Jordi Pujol, és Jordi Pujol
La confessió de Jordi Pujol i Soley no és una mala notícia. Ans al contrari, és una boníssima notícia en tots els aspectes.
Tots coneixiem o sospitàvem que els Pujol i Ferrussola havien aprofitat la posició del pare i marit per fer molts diners. Saber que el començament de la fortuna no guarda relació amb la posició política directe del pare alleugera la situació. I sobretot l’explica.
El pecat original confessat el divendres no és gran cosa. No és que el vulgui minimitzar amb els canons d’avui en dia. Però cal posar-se en situació. El 1980 feia 17 anys que Jordi Pujol havia estat empresonat, però les coses estàven tèrboles. Al començament del 1981 hi va haver un cop d’estat liderat pel rei.
Davant d’aquesta situació, guardar-se un salconduït en forma d’herència a l’extranger a nom de la dóna i els fills no sembla una cosa tant forasenyada ni faltada d’ètica. Si aquests diners haguessin restat en una caixa forta o un compte bancari a Andorra sense tocar-los, el fet no hagués sigut més que una anècdota més a les memòries del President.
Una anècdota sucosa, però res més. És possible que ni tant sols hagués merescut comentaris a les tertúlies que van generar les memòries. Legalitzant la situació i demostrant que el compte no havia tingut moviments més que els interessos n’hi hagués hagut prou.
Però resulta, intuïm tots, que les coses no van anar així. Jordi Pujol i Ferrussola, i segurament d’altres dels germans i la dóna, van decidir moure els diners. I entrar a Convergència. I aquesta és la tragèdia.
Perquè de sobte tenim el fill de l’amo dins del partit i movent diners negres. I fent amics amb Alavedres, i Prenafetes, i Felips Puigs i d’altres personatges funestos.
I evidentment, si el fill de l’amo mou molts diners negres i l’amo sembla mirar cap a una altra banda, el missatge és clar i meridià. Barra lliure. El salt del simple salconduït a les comisions, els xanxullos, i la corrupció institucionalitzada és fàcil de deduïr.
I el Molt Honorable President no va aturar-ho. Ans al contrari. Va deixar que l’empresa de Jardineria de la seva dóna facturés grans sumes de diners provinents de totes les administracions (en especial de l’ajuntament socialista de Barcelona) sense frenar mai el tema.
I segurament va deixar que l’estat espanyol i corruptors de tota mena li fessin tota mena de xantatges (a ell i al país que representava) en base a una pilota que no deixava de creixer.
Irònicament, el cas Pujol ens demostra justament tant dolent com és pertànyer a Castella. Perquè, o bé Castella és tan increïblement ineficient que no va saber detectar que les fortunes dels fills no podien sortir del no res, o bé Castella és tant corrupta que van permetre durant anys el desfalc per poder tenir controlat el President.
Totes dues raons ens porten a la mateixa conclusió ineludible, hem de sortir de Castella quan abans millor, perquè Castella és sinònim de corrupció. Corrupció dels seus i corrupció dels nostres.
Evidentment, el cas també ens diu que ni el més messianic dels presidents està lliure de cometre il·legalitats. I també ens explica que no és necessària una mala fè inicial per generar un sistema corrupte fins al moll de l’òs, fins al pal de paller.
Però és millor que ho sabem així que no pas que triguem una generació a descobrir-ho.
Finalment, els que en poden sortir més beneficiats de tot l’afer és justament Convergència. Convergència perd votants en cada elecció, i si bé és veritat que gran part d’aquests votants es mouen cap a ERC per raons nacionals ( i tard o d’hora haguessin tornat), és també veritat que aquesta fugida no justifica tots els votants que perd. Que en el subconscient colectiu d’una part important de la societat rau la idea que Convergència, juntament amb Unió, el PP i el PSOE, forma un nucli de personatges corruptes, disfressats amb barretina, però més o menys de la mateixa baixesa moral que el PPSOE.
La confessió del MHP carrega de raons aquests votants. I justament per això, dóna l’oportunitat a Convergència a acabar de fer net de tota sospita. No queden gaires caps per tallar, però encara hi ha gent de l’època que són rèmores. L’alcalde de Barcelona n’és un. En Felip Puig, amic personal de Jordi Pujol i Ferrusola n’és un altre. I el conseller Boi Ruiz, segons acusa Café amb Llet, sembla que pot ser la llavor de la propera generació.
No són tants ni tant importants com per no fer net d’una vegada. I el CDC té una oportunitat d’or per no disculpar allò conegut i aprofitar per llicenciar aquells que podrien ser seguidors dels primers. Si ho van poder fer amb Oriol Pujol, no ho podran fer amb Felip Puig?