Ulisses20

19.00 Acabe l’escola, tinc el cotxe carregat de llibres i no pare de mirar el rellotge. Arribaré tard. En realitat, no arribaré a l’assemblea de Solidaritat al Micalet, perquè he de descarregar els llibres a l’Ateneu de Bétera: la fira de Nadal començarà dissabte i encara hem d’enllestir el nou espai de la llibreria. Quan arribe a la plaça del Mercat hi ha un equip que feineja al Cau (la llotgeta de dins), treu les cadires, agrana, posa llums, i prepara les taules per exposar els llibres. Mari, Empar, Rosa i Apa. Han posat llums de Nadal al corral, que lluu com un pessebre. Descarreguem el cotxe i encara ajude a posar dos taulers per encaixar el màxim de llibres. Anit, a la part del davant de l’Ateneu, Rosa Sandiego Rosa Dasí i Núria penjaven una nova exposició sobre els llibres llegits en el club de lectura. Enguany hem decidit de baixar la llibreria a la part de baix de l’Ateneu, a veure si aconseguim que entre més gent, que més gent s’interesse pels llibres, per la cultura, pel foc encés de l’Ateneu. El programa d’enguany és gairebé enllestit en un 95%. Sense comptar els imprevistos. Dissabte rebrem Núria Cadenes i encara no m’he acabat el seu últim llibre.

21.00 Pegue cap a València amb el cotxe. M’afegiré unes hores a la vetla pel Dejuni Solidari, que ara es concentrarà al primer pis del Micalet. En passar per l’autovia Llíria-València, comprove l’espai Kinèpolis amb un pàrquing que no hi caben més cotxes. Aquests potser que no faran dejuni, cap d’ells, que ja seran de vacances de Nadal, potser que siguen mestres o estudiants o collidors de taronja —els collidors han de ser tots de vacances si és un any que el moviment és tan desgraciat. Sí, els valencians ensopeguem amb els collons, amb els talons, amb les taronges, i encara aquell president de la generalitat vol convidar al president espanyol a venir a fer negociot de menistrots, mentre diu NO a protegir les taronges valencianes.

21.30 Entre al Micalet quan l’assemblea ha acabat. Salude una mestra que era una antiga alumna a l’escola. En som uns quants de vetla, però no gaires. En qualsevol bar de copes  potser que n’hi haja més, però dins el silenci mortal dels valencians, aquest dejuni és un testimoni important, necessari, per mantenir una via de llibertat mínima on més gent es puga agafar. Obric l’ordinador i em pose a veure les notícies, a fer deures, encara em queden uns quants informes. Telefone a la mestra Celest, perquè em confirme si ha llogat la pel·lícula que volem passar demà a la classe, però no em respon. Demà és l’últim dia d’escola abans de Nadal i els xiquets volien fer una cosa diferent. Una pel·lícula?, sí, sí. He demanat consell i finalment n’he triat una que té versió en català… No puc dir encara quina és. Treballe.

22.45 Celest encara no m’ha confirmat si té les pel·lícules. La gent llig ací a la biblioteca del Micalet, xerra, n’hi ha que xerra molt, que aprofita per xerrar amb la mare a través del telèfon, com si foren a casa o prepararen el dinar de Nadal… Ahh, un plat de sopa coberta, aii, ara que fa quinze hores que he començat el dejuni, quinze hores!!! Sí la sopa em vindria perfecta, i un got de vi. Què són quinze hores? Què serien quinze dies? No m’ho puc imaginar, de cap manera, com és de bèstia espanya i el seu feixisme violent, judicialment i polític. Per la llibertat, per la democràcia…!

23.30 Finalment he acabat els informes. Punt i final. Respire, però no ho puc celebrar gaire. Manel acaba de llegir l’editorial de demà a Vilaweb. Emotiu, avui, Vicent, crec que m’ha dit. La gent de la vetla comença a cercar el lloc de dormir. Confirme a Manel que no em quedaré a dormir, que demà treballe i no puc arribar baldat. Encaixem les mans i ens convidem per una nova activitat: dilluns 8 de gener l ‘assemblea decidirà què farem el 2019.

1.00 Divendres 21 de desembre. Un nou jorn que a Catalunya serà viu, intens, de llibertat i de República. A València acabem el trimestre, l’escola plega i posarà el cartell de vacances de Nadal. N’hi ha que ho passaran agre. Molt agre. Ací i enllà, al Turó de Secundaris, per exemple, o a la mar, una pastera ha deixat una vintena de morts fa unes hores. N’hi haurà que passaran un Nadal estret, lluny de casa, en presó, a l’exili, i n’hi haurà més coses. Potser que allò que passe en unes hores siga un altre punt d’inflexió. Ja he arribat a casa. Dormiré unes hores, ara.

Per la llibertat [continuarà]

Solidaritat i Dret a decidir al País Valencià han organitzat un jorn de dejuni a València en solidaritat amb els presos, els exiliats, els encausats, els amenaçats de la (in)justícia espanyola, i tants o més com espanya ens voldria en presó o morts, per excés de democràcia i de drets espanya és capaç de matar; per excés de feixisme, de premiar el més cabró.

A uns quants dies de Nadal, espanya s’ha encaparrat a castigar-nos-el amb amenaça i traïdoria, en veure que Catalunya no afluixa, ni una part dels valencians, ni l’Europa dels pobles. No afluixem malgrat l’angúnia a la qual ens sotmeten i endavant les atxes, les idees, la resistència, i la llibertat.

Els valencians també ens apuntarem al dejuni, i a tallar l’A3 que condueix a Espanya, si aquell plet de les taronges que van signar el PP i el PSOE a Europa, per enfonsar l’autoestima dels valencians, no ens arrossega més avall de l’infern, els filldeputes. Si cal tallar l’A3, els llauradors de la terreta es plantaran amb els tractors el 21 de desembre. “Foc al camírrel que porta a Espanya!”, cantaran els llauradors d’AVA, que és la nostra extremadreta del camp. El camp valencià encara està governat per franquistes i estúpids.

Però no ens avancem a les tronades: el 20 de desembre a migdia començarà a València un dejuni fins a migdia del 21, organitzat per Solidaritat amb Catalunya. Jo m’hi he apuntat i ja vos explicaré què passa durant unes hores de dejú, que la seu d’atenció i solidaritat serà la Societat Coral el Micalet. Si voleu apuntar-vos-hi,  a fer solidaritat, aquesta vegada sí que serà de franc i d’estalvi: només líquids i un control mínim de salut.

Molts ànims i coratge fins a la República valenciana.

Vet ací el comunicat oficial i el correu per apuntar-vos-hi:

AMIGUES I AMICS, HEM DECIDIT CONVOCAR UN DEJUNI COL·LECTIU EN SUPORT A LA VAGA DE FAM DELS PRESOS POLÍTICS JORDI SÁNCHEZ, JORDI TURULL, JOSEP RULL I QUIM FORN I DE L’ALCALDE DE MONTBLANC JOSEP ANDREU A VALÈNCIA.

https://solidaritatambcatalunya.blogspot.com.es/

No serà fàcil, perquè convertir el poble en una acció permanent, viva, lúdica contra tantes forces com atempten contra la democràcia no és una feina fàcil ni senzilla, oimés perquè l’estat espanyol va decidir de mantenir el franquisme, en canvi que el franquisme tolerés (autoritzés?) una cert nivell de democràcia. Ves si la festota va ser grossa, els franquistes ens autoritzaven en canvi que els permetérem sobreviure amb tot de privilegis, i ara, amb els anys passats, el cultiu es realimenta i es fa fort, a través de governs, polítics, empreses, mitjans, jutges, militars i bisbes —la progressia espanyola s’ha passat a la caverna per mamar del pot en dies alterns. Passa amb la progressia que no te’n pots refiar, ja ho va dir el poeta espanyol Garcia Lorca.

El llaç groc ha fet molt de mal a espanya, perquè l’ha despullada i l’ha mostrada: una realitat casposa, fosca, immòbil, incapaç de de la intel·ligència o del coneixement. Ha fet tant de mal, el clam a la llibertat de la República catalana, que espanya s’ha enfonsat en la seua misèria: policia, amenaça militar, agressió, presó incondicional, exili… són ara unes credencials d’allò màxim, tota la filosofia reunida. La realitat espanyola supera qualsevol ficció: a Palma ja volen presentar d’alcalde un general militar! Això ja és un altre atemptat contra la democràcia, sinyors!

Bétera serà una festa avui, a la plaça del Mercat, perquè n’hi haurà centenars que clamaran contra el feixisme (en aquella plaça no en caben més de dos o tres centenars), malgrat que hauria de ser el poble sencer, reivindicant la llibertat de ser, d’expressar-nos, de viure, de cantar, de treballar, la dignitat per damunt l’amenaça. La llibertat de decidir, la convicció que els drets humans són per damunt de lleis, de jutges, de policia, d’insults i agressions.

Aquest clam que avui Betéra aplegarà en representació de més pobles, per dir, ferms i pacífics, els carrers són nostres i els volem vius i lliures… Gaudim-ho, xa!

En comptes de defensar els valencians, espanya ens castiga encara més en prendre decisions polítiques a Europa que perjudiquen el camp valencià. En un vídeo que corre per les xarxes, l’eurodiputat Jordi Sebastià explica què passa amb la taronja dels valencians, per una decisió política del 2015, que ara mateix el PSOE podria demanar d’enretirar, però que no vol, perquè prefereix de perjudicar els valencians…, els valencians, la llibertat i la democràcia mateix… El club del 155 no es caracteritza per l’honestedat o els aires de llibertat d’aquella república en la qual els mestres valencianistes  feien tot de miracles amb tants pocs recursos. Ves si serà desagraïda la política espanyola, hipòcrita, d’un nivell que no pot ser més baix, que es passa el temps atacant drets en canvi de restringir encara més aquesta democràcia de mínims que ens van engaltar els hereus franquistes sense trencar ni plats ni cassoles.

Entre més resultats d’aquella olla de Transició, que entre més delictes criminals es va encarregar de provocar la batalla de València amb una violència i agressió que va arribar fins a l’assassinat, els interessos dels valencians van quedar fora de la taula del debat principal. No, els interessos valencians no eren ni són a la primera línia de l’interés espanyol, ni a la segona ni en cap. No passa pel seu programa, ni el polític ni l’econòmic, que els valencians tinguem els mateixos drets, o el mateix tracte, em canvi, això rai, que paguem més que no rebem, això sense dubtar-ho, pagar-los el beure, el luxe, i el pantaló curt, i mentre això dure, aquesta política espanyola que governa els valencians no canviarà. Mai.

La taronja, però també la indústria, el patrimoni, la conservació del territori, les infrastructures, la cultura, l’educació, tot se’n ressent, perquè ens esclafen com volen i com poden, i encara enmig de tanta incapacitat i ineficàcia amb la qual ens governen des d’espanya, una mica de decència, de dignitat, d’identitat valenciana ens caldria per frenar la martingala espanyola en canvi d’engrunes i penalitats.

I també més solidaritat amb la gent que és en presó, a l’exili, en vaga de fam„ abans de decidir si comprarem els torrons de Nadal, la loteria… les llepolies, els regals… Filarem prim i compte que ens ho vindran a furtar, els malparits.

Comunicat de l’Aplec del Camp de Túria per al dissabte 15 de desembre:

Bon dia, comarca!
Dissabte es farà a Bétera la
jornada “Junts per la LLIBERTAT i contra el FEIXISME” per cridar ben fort que NO, que no volem feixistes ni al Camp de Túria ni
enlloc. Hem hagut de canviar la ubicació de la concentració, que serà a les portes de l’Ateneu de Bétera (plaça del Mercat, 5) a la mateixa hora
(19.00 h). La resta d’activitats també seran a l’Ateneu, tal com eren
previstes. Per a tenir previsió dels entrepans per a sopar, cal fer-ne la reserva al següent enllaç: https://goo.gl/GsPNUS. Tot i que en farem
de més, si no feu la reserva no podrem garantir que en tinguem
prou. Aprofitem per a adjuntar-vos el cartell definitiu amb la informació
actualitzada. Vos hi esperem amb coratge i il·lusió!
#FeixismeMaiMés #CampdeTúria

Això valdrà de res, aquest Consell?, us demanareu els despistats, els sense mòbil, els que encara no sabeu que n’hi ha uns quants homes en vaga de fam per culpa d’un estat feixista capaç d’empresonar la gent sense causa, ni justícia, ni democràcia.

N’hi ha qui és colombaire, o caçador, o taurí, en canvi aquest Consell que s’ha presentat avui a Brussel·les (espanya no té suficient respecte pels drets humans per encabir un esdeveniment per la llibertat, en canvi de destinar milions d’euros a organitzar un partit de futbol d’Amèrica, al qual fins i tot les televisions nostres destinaran més minuts i hores i dies que no a la manca de llibertat i a l’exili que patim).

A Brussel·les ha començat a viure aquest Consell de la República que convida tothom del país, de nord a sud, a pertànyer voluntàriament si és en el teu ànim treballar per la llibertat i la democràcia, al marge de la legalitat espanyola, que no cal dir ara quina és a qui i què obeeix.

Sóc valència i m’hi he apuntat a aquest Consell, perquè crec que podem treballar en favor d’una república capaç de respectar els drets de tothom, més justa, més ètica, solidària i compromesa amb els valors, amb l’educació i aquell esperit de tantes mestres de la II República, assassinada pel franquisme i avergonyida pels conspiradors de la Transició. Perquè no em sent sinó del meu país, i malgrat tot anhele un horitzó diferent que trobe possible, enllà d’aquesta corrupció covarda que ens governa, perquè em crec la terra, territori, el paisatge, el camp, per tot això m’hi he apuntat al Consell de la República, com hom s’apunta a això i allò per millorar, per afegir qualitat, esforç, coratge pels nostres d’ara i pels que vindran, per deixar-los testimoni que n’hi ha possibilitat d’enderrocar els pocapena, que van trair els ideals i van malmetre la il·lusió de milers d’homes i dones.

Perquè ara mateix, aquest moviment per la independència dels catalans és el moviment més entusiasta, pacífic i valerós arreu d’Europa, en favor d’un somni possible i real, la llibertat dels pobles, la possibilitat de construir un país de cap i de nou, sense excloure ningú, només aquells que voluntàriament i lliure vulguen excloure’s.

Per tot plegat m’hi he fet d’aquest Consell, orgullós de ser valencià i que m’hagen convidat a pertànyer del seu somni fet realitat, que espere siga prompte el nostre somni, fet també realitat.

Enguany, per celebrar l’XI edició de la Mostra de Música i Cultura Popular, l’Associació Cultural l’Aljama de Bétera estrena Aquell ball que en deien de Torrent…, un espectacle actual, antic i futurista, de treball intens al llarg dels últims dos anys sota la direcció de Pep Ricart, amb l’assessorament històric i etnomusicològic de Raül Sanchis, els versos de Raquel Ricart i Albert Dasí, la direcció coreogràfica d’Inma López, la direcció musical de Toni Gimeno i el disseny d’il·luminació de Sevi Asensi, a més de la col·laboració musical de Pau Puig.

Aquell ball que en deien de Torrent és una representació inspirada en les moixigangues que sota el nom de Ball de Torrent s’han escenificat durant més de tres-cents anys en terres valencianes, però revisitada des de la modernitat i la posteritat. La localització de l’acció teatral se situa a Bétera, any 3022, i la trama comença amb la visita d’uns reis que venen a inaugurar el tan esperat Museu del Castell.

Estrenarem l’obra l’1 de desembre de 2018 a les 19.00 h., a l´auditori de la Casa de la Cultura (C/ Estació, s/n, Bétera). Ja podeu adquirir les entrades de l’espectacle a Pollos Planes (c/ Gascón Sirera, 59, Bétera), contactant amb qualsevol component de l’Associació Cultural l’Aljama de Bétera o escrivint-nos a aljamabetera@hotmail.com. El preu de les entrades és de 4 €, els adults, i de 2 €, els xiquets.

Com ja deveu saber, en cada edició de la Mostra destinem els diners de la recaptació de les entrades a un projecte social o una ONG. En aquesta edició continuem treballant amb la Fundació Vicente Ferrer. Els fons recollits es destinaran a un dels projectes que la fundació du a terme al districte d’Anantapur, a l’Índia.

El cartell anunciador és de Benja Carreres.

Associació Cultural l’Aljama de Bétera

La Nit d’Escola Valenciana retrà un reconeixement merescut al mestre Ferran Zurriaga (Olocau, 1938). Serà avui dissabte 17 de novembre a Sant Pau d’Albocàsser, on van exercir uns altres mestres honorables, honestos, que van fer escola entre els valencians, entre més Carles Salvador i Enric Soler i Godes. El mestre Ferran Zurriaga ha sigut el pont necessari a  l’escola entre aquells mestres dels anys trenta, valencianistes, republicans, laics, i l’escola que ara vivim, una part almenys, que és un model d’escola coratjosa i entusiasta: és el nostre mestre Freinet a la manera valenciana, amb les seues Invariables, però també l’Escola Moderna i els seus principis, Coussinet, l’honestedat intel·lectual en favor de la pedagogia, l’experiència d’aula i l’activitat en favor de tots els infants sense exclusió. Olocau, València, l’explorador Andrés, les colònies valencianistes dels anys setanta-vuitanta a la manera de les colònies a Albocàsser, és el coneixement, l’erudició dels mestres grans, que han fet escola i han obert camí a centenars de mestres valencians, malgrat les escoles de magisteri. El mestre i els llibres, la lectura intensa en favor d’ensenyar, d’aprendre del dia a dia amb els alumnes, de compartir amb els mestres més joves com havíem de fer escola. Com ell mateix diu, en l’última entrevista que li ha fet Escola, el premi a una Trajectòria?, doncs si encara no he acabat la meua trajectòria de mestre, jo continue treballant-hi cada dia, al poble, a la ciutat, en l’estudi, per la llengua… Cada dimarts encara es reuneix a l’OCCC un equip entusiasta que va obrir la via pedagògica de major interés entre els valencians: mestres freinetistes, d’esperit jove i il·limitat.

—Tinc vuitanta anys, però continue essent mestre!

València acollia un encontre d’empreses familiars. Hom imaginava, per posar exemples propers, el meu cosí Miguel, al capdavant de la carnisseria que va heretar de son pare, el meu padrí Voro, que encara va amunt i avall al mercat amb les verdures i els setanta anys, i si la família no valia d’exemple, doncs parlaré d’uns altres esforçats veïns que fa anys que malden per fer anar el carro de rodes i l’ultramarins d’embotits selectes… Però ves que qui va obrir la trobada d’empreses familiars va ser el rei d’espagne, que ves si té bona empresa familiar d’agressions i violències, i de lladrocinis justament a les famílies que hi posen el treball de la família en les seues empreses, i encara més va eixir aquell reiot de Mercadona, que va dir que són ells, ell mateix, qui crea la riquesa d’un país, aquest Roig, justament que ha arruïnat no sabeu quantes empreses familiars petites en canvi d’enriquir-se ell, i encara es va atrevir a fer filosofia d’empresa i de l’abús, en canvi de passar per màrtir de la societat, pobre, que ell no treballa per fre i robar diners, sinó pel bé comú i la joia del viure col·lectiu de la societat valenciana, mentre paga i subvenciona moviments d’extrema dreta en canvi d’atacar la democràcia i la llibertat.

Si l’empresa familiar ha de tenir aquest padrins, refillets a manta de com traure la sang de les petites empreses familiars que els abasteixen, ja sabem a quina mena de país som: de drets universals, aquests dos gossos ja mosseguen pel seu compte i n’hi ha que els fan la feina bruta. A cagar a la via, els malparits!

Dins les Memòries del foc, Eduardo Galeano, escriu un text breu molt bell sobre el naixement de la pluja. A València ha plogut de valent avui, en algunes punts més de 100 litres, i en uns altres punts gairebé 200 litres per metre quadrat. Però tret d’aqueixes puntes, l’aigua no ha arribat a passar del 100 litres en la majoria dels observatoris. Tanta aigua caiguda durant tot el dia. Aigua racional i valuosa. Ara, la ràdio, la televisió, les xarxes, els ajuntaments, tothom volia dir la seua, tothom en deia i no parava, a l’escola rebíem missatges, i moltes escoles han decidit de tancar i de suspendre les classes, també els instituts, i fins i tot les universitats. Talls de carreteres secudàries i de principals, autovies, trens, jutjats, edificis nous de trinca…, un autèntic desastre. Una calamitat de país, d’infrastructures. Al segle XXI, la pluja atura el país però ningú no dimiteix. Ni se’n fa responsable de la qualitat de les infrastructures: comerços, hospitals, estacions de metro, edificis nous i vells, semblava que plovia dins els edificis. Però ningú no dimiteix. Ningú. El nivell de corrupció i d’engany ha sigut tant gros, que un dia de pluja ens paralitza el país valencià, ens atura la vida, ens colapsa, i només que sabem parlar de ximpleries, per amagar quin fracàs que representa això que passa: arquitectes, politècnics, constructores, empresaris, polítics, assessors, milers de milions que ens hem gastat durant anys en unes millores que no valen ni un quinzet, que fan aigua, ai, amb el primer núvol, i tots correm a amagar la merda, en canvi d’explicar com plou ací, allà, i ves com corre el barranc, i aquell cotxe, xa, estacat en el gual, davall el pontet de la via… A cagar a la via, mamons!

Sí, demà mig país continuarà aturat i l’escola tancada, perquè ningú no explique el nivell dels nostres primats més evolucionats.

I encara no voleu reclamar la RepúblicaValenciana!

Anit, uns quants esforçats valencians van fer el cim del Garbí. Afegim cims per la llibertat, diu avui Vilaweb. N’afegim també de cims valencians a la proposta col·lectiva del país, i el Garbí, a la serra Calderona, és un cim valencià emblemàtic, amb el permís del mestre Ferran Zurriaga, que hagués preferit de pujar al Gorgo o al Puntal dels Llops. Els voluntaris esforçats i coratjosos valencians reclamaven la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, en solidaritat amb Catalunya.

L’avís va ser tan improvisat que molts altres valencians no vam poder acompanyar-los físicament, però d’esperit hi érem, sense dubte, amb aquest compromís cabdal per la República Valenciana, per qualsevol acció democràtica, oimés en favor de qualsevol república lliure, com ara demana Catalunya amb insistència i convicció.

Idees i convicció, ser creatius i mantenir-nos ferms amb els ideals.Cims amunt, valencians. Tants com en tenim, d’emblemàtics i de topònim noble. I de gent disposada a aconseguir-los!

[…]

Anit vam fer una tria de músiques que el quartet Arcs Amandi interpretarà al corral de l’Ateneu de Bétera per acompanyar els lectors que llegiran Estellés; en total, una vintena si no és que se n’afigen més a última hora.

Bach, Vivaldi, Hëndel, Purcell, Albinoni, Piazzolla… és la tria feta per la música: per la poesia, a més d’Estellés, llegirem poemes d’Alexandre Navarro i Marc Granell, que enguany va ser el poeta triat per commemorar el dia internacional de la poesia. L’ateneu de Bétera en farà una lectura especial en diverses llengües, del poema que Granell va escriure expressament. Potser que tancarem amb Auld Lang Syne —l’hora dels adéus— una mena d’himne escocés, apropiat pel necessari cant de llibertat que representa… Això és del poeta Robert Burns, granger, patriota, anticlerical, republicà i pobre.

beguem una copa de cordialitat
pels vells temps.
Tots dos hem corregut pels vessants
i recollit les belles margarides,
però hem errat molt amb els peus adolorits
des dels vells temps.

Arcs Amandi el composen Lluís Usó, Gemma Cuerda, Raquel Aparisi i Laia Arnal, quatre joves músics de Bétera i de Nàquera.

Encara llegirem uns versos que ens envia Vicent Partal, que ell voldria llegir en directe, i nosaltres farem nostres, en aquesta nit espcial pel nostre poeta. Estellés els va escriure en recordar algú de Bétera:

‘Florires com l’alfàbrega i et pense / entre les mans delirós de trobar-te. / S’escolten grills tota la nit desperts, / camins perduts’ V. A. Estellés

Bétera, 5 i 6 d’octubre de 2018: Nit Estellés, la primera d’assaig, la segona de debò, però totes dues seran nits de lectura, de recuperar l’acció de llegir públicament, en públic, en el corral de l’Ateneu. Només que portem 9 anys de lectures en reconeixement al més gran dels poetes valencians, si voleu, de festa poètica arreu del país, però n’hi ha pobles que ja han aconseguit de convertir-la en una nit significada al seu calendari.

Camí de convertir el nostre referent com han fet els escocesos en la seua nit Burns. Reunir-nos per llegir, menjar. beure i escoltar música. Aquesta vegada, l’Ateneu de Bétera ha convidat un quartet de música, Arcs Amandi, joves que acompanyaran la lectura i el poeta. Divendres cinc, assagem i triem els poemes. Dissabte ja fem la lectrura. T’animes a participar-hi?

*Sens dubte que també farem referència a la llibertat dels pobles, a la llibertat dels presos polítics, a la llibertat de la poesia, i, com diria Durruti, al compromís de somoure consciències. La resta no sembla que pague la pena.