Ulisses20

El PP de Bétera m’ha agafat unes imatges on sóc fent un discurs. Els discurs era en un tros de Bétera, el parc del Jonqueral, que fa anys eren uns femers. El PP em fa escarni i burla del discurs en l’Aplec de la comarca, per atacar l’Ajuntament i qui el governa. Eren uns minuts de discurs en favor de la llibertat, contra l’espanya rància i casposa que empresona polítics o músics o joves amb ideals. Era un discurs en favor de la República dels valencians, però també en favor del camp, del comerç local, de la gent honesta i dels drets universals. En favor de la taronja, de l’ametlla o de l’oli… Tot això que li fa tant de mal al PP, un partit que es va inventar per delinquir, per corrompre i, especialment, per robar als valencians.

Ves si serà gros, que els propis militants de pes del ppartit ja ho han confessat, que n’hi ha presidents, consellers, diputats, parlamentaris, i centenars de militants del pp imputats per tanta delinqüència com van practicar, sobretot a València. El PP és un partit criminal, que es va finançar durant anys de tants diners com robava. Per cert, diners que no ha tornat a la hisenda pública dels valencians. Que ha falsejat proves, que ha esborrat ordinadors i que ha mentit pels colzes, avisant-nos que allò que feia no costaria ni un euro als valencians. I ens van deixar netets, els refillets!

Són aquestes caterinetes del PP, regidors i regidores, que ara volen fer escarni d’un discurs que demanava llibertat i república. I escola. Tanta com els en falta, pobres, a aquests dissortats de la vida i del poble on vivim. Si hem arribat a tenir mala sort, de tanta ignorància… I de la mala companyia.

“Si seran rucs, que el seu nou cap allà a espanya no pot ni justificar els estudis primaris, si no és per la prevaricació de jutges i mitjans. I encara voldrien fer-nos lliçó d’això i d’allò, els pocavergonyes.

—Ai, quanta escola us cal, peperetes!

Comencem un nou curs escolar…
—amb presoners polítics, amb exiliats, sense connexió a TV3 i IB3, amb més policia i més gc, amb més pressupost militar i menys pressupost per a ciència, amb l’amenaça a la democràcia, sense finançament just, amb prevaricació judicial, amb atacs a la llengua, amb judicis contra l’ús de la llengua, amb una involució franquista, amb l’amenaça als mestres que parlen de democràcia, amb la lomqe vigent, amb el pitjor finançament de l’estat, amb el pp encara legal, amb mitjans venuts als amos de l’empresa, amb fundacions franquistes, amb persecució de joves antifeixistes, amb la por al cos dels mestres, amb amenaces a la llibertat d’expressió, amb por als llaços grocs, sense empara a la democràcia, amb un sorprenent Àpunt

Comencem un nou curs convençuts de la victòria de la democràcia sobre el 155 i els seus actius (pose+pp+c’s), amb il·lusió pel treball, amb goig d’aprendre un any més, amb la convicció que els Drets Universals són per damunt qualsevol constitució, amb la fermesa que només la llibertat acosta el coneixement als alumnes, amb sobrietat i decisió per consolidar una escola lliure, democràtica, republicana, honesta i valenciana. Ves si tenim repte gran i feina per envant!

Benvinguts a l’Aplec del Camp de Túria!

«Per damunt de totes les llibertats, doneu-me la de conèixer, la d’expressar-me i la de discutir lliurement d’acord amb la meua consciència.» MILTON
«Aquells que recorren a la «justícia policial» amb el pretext de defensar la veritat no fan una altra cosa que matar-la definitivament. I matant la veritat, acaben matant també la llibertat.» MILTON
Totes dues idees són en el quadern que Nuccio Ordine va titular “La inutilitat de lo inútil“, i ajudarà a comprendre què passa amb la llibertat de Catalunya i la resta de pobles que volen decidir el seu futur, i què passa amb Espanya i la resta d’estats que usen la força per reprimir-los, com a únic argument.

Bétera acull el VII Aplec del Camp de Túria amb l’ideal de la llibertat dels pobles, que la Carta de les Nacions i la Declaració de Drets Universals de l’ONU aplega i defensa des de 1948. Però si bé Espanya va signar aquella declaració, en el fons no la respecta, perquè no és en la seua filosofia de vida. A Espanya malviu una democràcia precària tan carregada de franquisme i corrupció, que la violència prima sobre la llibertat, la brutícia sobre el coneixement, la corrupció sobre l’honestedat, el futbol i els bous per damunt la lectura. Sí, l’Aplec d’enguany torna amb convicció, més que mai, amb un dels reptes grossos: «defensar la democràcia a ultrança i combatre pacíficament l’amenaça dels violents». «Sentir-nos valencians amb plena llibertat, i si una majoria ho decideix, com han fet tots els pobles de la terra que ho han desitjat profundament, convertir-nos en una República independent.»
Ningú com els valencians per defensar els interessos propis, la identitat, la cultura, l’economia, el camp i el territori. Per això aquest Aplec d’enguany, mestres, llauradors, funcionaris, joves, estudiants, jubilats o botiguers. Per la llibertat i avant!

Però fins i tot en una democràcia fallida, carregada de franquisme, que avantposa la repressió a la llibertat, la coerció a la participació, la inversió en policia a la inversió en escoles i coneixement, n’hi ha camí i feina per envant. Som en un estat subdesenvolupat, mentalment. Ja passa que invertim en armament militar contra la inversió en investigació científica. En canvi, per explicar el món, per explicar-nos-el, cal molta cultura i saber-nos animals de cultura. Quan la crisi tenalla una nació, diu el professor Nuccio Ordine, és més necessari que mai duplicar els fons destinats als sabers i a l’educació dels joves, per evitar que la societat és precipite en la ignorància.

—Espanya es precipita i nosaltres fem Aplecs!

«Caldria multiplicar les escoles, les càtedres, les biblioteques, els museus, els teatres, les llibreries., en temps de crisi.» Però Espanya multiplica la inversió en policia. Com a les monarquies bananeres. Què és si no el feixisme?, un món de tenebres, d’amenaces, de repressió, de violència i de falsos màsters… Que fa Espanya amb aquest embat amb Catalunya, València o Altsasu? Més policia, més prevaricació judicial, en canvi de coneixement o de llibertat.

Què són si no els Drets universals? una lliçó de vida que Espanya va signar però que no va acceptar ni comprendre mai.

Què és un Aplec comarcal si voleu, si no la reunió de la gent en favor del coneixement, en la trobada, en la festa, en la música, en l’estudi, en favor de l’aprofundiment comarcal, en l’esforç d’entendre la vida de poble i com la podem millorar… I és aquest coneixement i aquesta llibertat d’uns quants joves el que els fa mal, molt de mal, al poder franquista que governa la justícia, la policia i la monarquia a espanya.., es diga pp o es diga psoe.
La possibilitat que el poble puga aplegar-se a pensar, a debatre, a festejar com vivim, i com podem avançar.

Som valencians i treballem per aconseguir la República valenciana. Això és un dret universal reconegut: la llibertat dels pobles, de decidir el seu futur, malgrat que els mitjans, la justícia i els partits del 155 vulguen enganyar la gent. Des de l’escola, des dels ateneus o barris, des del poble i la vida poble… I per això cal que estudiem millor com vivim i com podem fer per entendre aquesta cultural comarcal que només si toquem de rebot.

El Camp de Túria és una comarca extraordinària, d’una potencialitat excelsa, i per això també, abandonada a la sort d’una política covard poc preparada i menys entusiasta.
I ves que tenim l’índex de llicenciats més alt del país (a l’Eliana), o els millors torrons del món (a Casinos), el millor oli, quan n’hi havia, a Gàtova, o les boníssimes taronges de Bétera… El millor poeta viu ara mateix, unes bandes de música extraordinàries, polígons a cada poble, una serra que és paratge natural de gran bellesa, i un miler de mestres, pel cap baix!… Però tot això no és suficient, si el coneixement no articula bé el present i el futur. I sobretot tanta potencialitat.

Sort també dels noms propis: Mireia Vives, Antoni Ferrer, Alexandre Navarro, Ferran Zurriaga, Vicent Partal, Víctor Iñurria, Antoni Marzo, Rosa Dasí, Carles Subiela, els germans Ricart, Bajoqueta Rock…

Amb tot plegat cal repensar els Aplecs i encaminar-los a ser un cap de setmana Gran als nostres pobles, per això hem de repensar com, com els convertim en un eix principal del calendari d’activitat dels nostres pobles. Som en el VII Aplec encara, si descomptem el primer celebrat fa gairebé seixanta anys a Llíria. Enguany ens apleguen tot d’activitats i mostres de cultura i de música, de compromís ferm amb la llibertat i amb la vida, amb el propòsit d’una comarca capaç de contribuir a enfortir la República dels valencians.

Benvinguts, bon aplec i visca la República valenciana

«Assalten de matinada el magatzem de l’Aplec CdT»

El fruit de l’atac feixista a l’Aplec del Camp de Túria que es feia a Bétera el cap de setmana, encara es va materialitzar de nit, amb covardia i nocturnitat. L’embranzida feixista de divendres, un assetjament intolerable i denigrant en una democràcia, que va durar quatre hores, no va acabar allà. Malgrat que dissabte, els berros no hi van aparèixer, sinó de matinada, a cercar cares i persones per insultar-les i abordar-les amb l’objectiu de l’assetjament físic i moral.

El PP no només provocava una concentració il·legal i violenta, que buscava l’agressió i l’escarni físic, sinó que animava a atacar la gent que participava de l’Aplec: els seus regidors i militants es barrejava amb connivència amb l’extrema dreta violenta, convivien amb un objectiu que no cal dir què pretenia, ni més clar ni més fort. Però la nit de diumenge, l’atac va passar al robatori. Al lladrocini.

La connivència entre l’extrema dreta de la ferreria i la policia no tindrà res a veure, que no n’hi ha proves. Però el robatori és un fet consumat. I els crits que animaven a atacar, violentar, agredir, cremar la gent de l’Aplec, no han caigut en sac foradat.

Efectivament, l’ànim i l’esperit del PP de Bétera contra una reunió legal, ha portat els seus a delinquir també en el robatori. La nit de diumenge, els magatzems de l’Aplec van ser assaltats i robats. Tot de material amb un cost elevat que algú s’haurà de responsabilitzar de tornar, als propietaris. Sí, dilluns de matí, els operaris municipals van descobrir els fets: el magatzem on l’Aplec guardava el material havia sigut assaltat i el contingut que hi contenia robat.

Home, dirà qualsevol, pot ser que siga una casualitat. Una merda també és una casualitat. Però l’atac ordit del PP, calculat, pensat i preparat, ha tingut una segona conseqüència, ara penal: el robatori. I qui va criminalitzar un acte pacífic, legal, cultural, polític, de llibertat d’expressió… Això és, un atac en tota regla a la democràcia, va ser el PP i tota la fauna de l’extrema dreta del poble i forastera que s’hi va afegir amb l’objectiu de ferir i de fer mal.

Sobre la denúncia de no tenir permisos, de provocar violència i agressió, de cercar persones concretes per escarnir-les, s’hi afegirà el robatori… I potser que els ulls grossos de qui en tenia la responsabilitat de vigilar què passava.

A l’espai on diverses institucions. associacions, ateneus o col·lectius faran divendres i dissabte l’Aplec del Camp de Túria han aparegut pintades contra els organitzadors i encara algunes amenaces que voldrien impedir la reunió comarcal en favor de la llibertat i de la democràcia. Una de les pintades diu que els que posem llaços grocs som faves. Ximples, diu. No ho són tots els que acceptem la sentència anit que legalitza el robatori de 3.000 milions d’euros en favor de Florentino i les seues empreses corruptes. Ni són ximples els ministres que van ordir lleis i normatives per robar i enriquir més encara Florentino i les seues empreses, en canvi que, després, en deixar la política, passen d’assessors i paren la butxaca per uns quants dels milions furtats a la hisenda pública.

No són ximples, per aquells que han fet les pintades, el robatori continu a la hisenda valenciana per part de l’Aparell de l’estat espanyol, que nega als valencians allò que és de justícia. No és de ximples, segons els valentots anònims que embruten i insulten aquell espai del Junqueral, els borbons i les empreses d’armament que passen bombes prohibides a l’Aràbia Saudí, en canvi que aquests país viole cada dia els drets humans, ni ho són, de ximples, les comissions i jocs bruts que les clavegueres han ordit contra l’educació, la sanitat, els serveis socials, atiant la corrupció democràtica.

Divendres i dissabte, com cada dia, ens aplegarem pels llaços grocs, contra l’empresonament d’innocents, contra els inútils de la justícia que prevariquen, se salten lleis a la seua conveniència, apliquen els codis que els passa per l’engonal i acusen la democràcia en canvi de permetre el viure fatxenda i el crim organitzat de l’extrema dreta.

Els llaços grocs, la llibertat, i la democràcia encara són sota l’amenaça judicial franquista d’espanya, que governa sense vergonya emparada per partits que uns anys enrere semblaven d’esquerres, o compromesos amb la justícia social, els desafavorits, els drets humans i la llibertat dels pobles. Per tot això caldrà continuar reivindicant-nos, els valencians, malgrat els insults i les amenaces. Sense por a posar llaços grocs per la república valenciana. Per qualsevol república democràtica.

Ah, i perquè aquest ximples que pinten contra la llibertat puguen veure també IB3 i TV3. Que encara som sense senyal, sinyors del Botànic.

Ahir baixaven els llauradors catalans per la Diagonal de la seua República. Tractors grossos, grans, en la seua majoria, vestits d’identitat. Joiosos, acompanyats, i els vianants que encara si tornaven lentament, que festejaven què havia passat aquella vesprada, els aplaudien amb un somriure ample. N’hi havia que arribarien tard, de nit, o l’endemà (avui, supose), però ho feien satisfets de contribuir a defensar la terra, l’ofici, el patrimoni o el paisatge. Llauradors de qualsevol edat, de joves, de grans, amb unes màquines d’impressió: els tractors encara són un símbol de la terra i d’un ofici noble, malgrat que tenen cent anys d’història a penes.

Jo imagine també els tractors del Camp de Túria, de Llíria, de Casinos, de Benaguasil, de Bétera, de la Pobla, aplegar-se al Jonqueral de Bétera divendres, a defensar l’ofici de llaurador, a defensar el camp, la terra, la identitat dels valencians. Perquè si no ho fem els valencians, ningú no defensarà el camp valencià. I menys encara des de madrit, on s’etan més preocupats dels màsters falsos o de robar-nos, d’apropfitar-se’n, de tenir-nos infrafinançats, que d’ajudar-nos a millorar la producció de taronges, la protecció del camp o els mercats a Europa.

—Deixeu que els roben les taronges, als valencians! —diuen a madrit, els polítics.

Per això els llauradors fóra important que s’aplegaren a defensar el camp. I els mestres, per exemple, els mestres d’escola, naturalment, i tota aquella gent de treball precari, o treball injust o desocupats, i més gent d’ofici que encara si desconeix què significa aplegar-se per la democràcia, i per la llibertat, mentre n’hi ha presoners polítics com a la dictadura franquista. Perquè malgrat el debat de política general a València, a València mateix encara tenim prohibides, apagades, incomunicades, les televisions que també parlen valencià, de les Illes i de Catalunya. Això és, a València tenim una manca de llibertat que hauria de ser un problema d’estat —d’un estat valencià propi?

I els polítics, ja ho sabem, si no hi veuen interés particular, els la bufa la llibertat pel que es veu, que no ens defensaran la llibertat ni individual ni col·lectiva, només els seus interessos propis. O unes quantes coses de valors prims i escarransits… Encara continuem sense senyal, sense corredor mediterrani, sense enllaç directe a Europa, sense una gestió pròpia dels recursos, sense poder decidir la nostra seguretat si no la consultem, sense poder decidir què podem i volem fer de les nostres vides, si madrit no ho diu: i allà enllà, a madrit, no us penseu que pensen amb els valencians com una cosa que hagen de cuidar, mimar i tenir-ne cura. Una bufa!

Divendres i dissabte ens aplegarem al Jonqueral de Bétera a continuar defensant la llibertat, d’expressió, de pensament, de decidir què volem, de convidar els valencians a pensar un futur millor, camí de la República.

«Per damunt de totes les llibertats, doneu-me la de conèixer, la d’expressar-me i la de discutir lliurement d’acord amb la meua consciència.» MILTON

«Aquells que recorren a la «justícia armada» amb el pretext de defensar la veritat no fan una altra cosa que matar-la definitivament. I matant la veritat, acaben matant també la llibertat.» MILTON

Totes dues idees són en el quadern que Nuccio Ordine va titular “La inutilitat de lo inútil“, i ajudarà a comprendre què passa amb la llibertat de Catalunya i la resta de pobles que volen decidir el seu futur, i què passa amb Espanya i la resta d’estats que usen la força per reprimir-los, com a únic argument.

Bétera acollirà el cap de de setmana el VII Aplec del Camp de Túria amb aquest ideal de llibertat dels pobles, que no oblidem que la carta de les Nacions Unides, i la Declaració de Drets Universals de l’ONU aplega i defensa des de 1948. Però malgrat que Espanya va signar aquella declaració en el fons no la respecta, perquè no és en la seua filosofia de vida, d’una democràcia precària tan carregada de franquisme i corrupció, on la violència prima sobre la llibertat.

Sí, l’Aplec d’enguany torna amb força amb convicció, més que mai, amb un dels reptes grossos: defensar  la democràcia a ultrança i combatre pacíficament l’amenaça dels violents. Sentir-nos valencians amb plena llibertat, i si una majoria ho decideix, com han fet tots els pobles de la terra que ho han desitjat profundament, convertir-nos en una República independent.

Ningú com els valencians per defensar els interessos propis, la identitat, la cultura, l’economia, el camp i el territori. Per això aquest Aplec d’enguany, mestres, llauradors, funcionaris, joves, estudiants, jubilats o botiguers. Per la llibertat i avant!

L’estació del Nord de València va despertar-se ahir amb llaços grocs. Els homes de la seguretat van cridar la policia, no fóra que explotaren, aquells llacets gens inofensius. Sí, van telefonar la policia perquè l’acció els semblava intolerable, obscena, a València.
Massa democràcia, i massa tolerància amb la llibertat devien pensar els de la seguretat de l’estació. I massa paral·lelismes amb Catalunya. Uii això els semblava pecat mortal. Potser que haurien d’avisar el govern civil perquè avisen els de madrit i ens envien també un reforç de gc i policies, no siga el cas que un contagi profund desperte en els valencians una patologia democràtica excessiva.
Els borbons continuen robant-nos, els espanyols continuen robant-nos (el govern d’espanya, les empreses, els funcionaris), i potser que a l’estació n’hi haja delinqüents de veritat, ventilant els turistes, els estrangers si fa no fa, però a la seguretat i a la policia els preocupava sobretot el llaç groc a la reixa de l’estació. És el nivell de l’homo antecesor, a atapuerca i a valència, encara en representació de la vida preintel·ligent…

Per cert, sinyor president d’espanya, menistrots, fiscals i jutges, policia i gc i psoe cresminal, els valencians no tenim ni finançament encara, ni connexió a TV3? Ni a IB3?

O la culpa també és dels llaços grocs????

[continuarà]

L’Aplec Camp de Túria és una iniciativa sociocultural i reivindicativa creada en 2011, que naix de la voluntat, del treball i de l’esforç de diversos col·lectius de la comarca: ateneus, casals, col·lectius juvenils, de danses i cultura popular, de musicals, grups de teatre, col·lectius pel valencià… que continuen fent comarca. El 14 i 15 de setembre tindrà lloc la 7a edició de l’Aplec de Camp de Túria al Parc del Jonqueral de Bétera (goo.gl/maps/1xMf9fTP4UB2). 

Per un altre model d’oci, que potencie la cultura i la llengua i que valors com la igualtat, la solidaritat i la cooperació siguen la norma, no l’excepció. Creiem en un oci feminista no sexista i sense LGBTIfòbia. Creiem en un oci on els carrers i els espais públics siguen l’entorn natural i propi on desenvolupar tot tipus d’activitats.

l’Aplec vol construïr una alternativa cultural, social, política i participativa que servisca per a teixir complicitats, per a aplegar totes les lluites que treballen per una comarca més viva, més justa i més lliure. Moltes activitats de l’Aplec2018 són gratuïtes. Els sopars es podran comprar directament a la barra; cal reservar, però, per al dinar, el cercatasques o els tallers mitjançant aquest enllaç: https://goo.gl/aQwsWD

«Aquest homenatge al llaurador català, un llibre sobre el cava, en un moment que Catalunya fa una altra lliçó de democràcia.»

“Catalunya és un país europeu al nordest de la península ibèrica”, vet ací com comença aquest llibre sobre el vi feliç i mediterrani, de l’enòleg Joan C. Martín, un erudit de conversa intensa, compromesa, en favor del territori i del seu país. Els dos primers capítols, segons que em demana l’autor de llegir amb urgència, són un reconeixement a la feina i a la cultura d’aquest gran país. Tant de bo els valencians en poguérem imitar una part, per posar en valor la nostra terra i el nostre ofici de valencians. Entre tants autors i noms propis, Martín descabdella les referències imprescindibles per entendre com els catalans van saber inventar, a través de la imitació del mètode Champanyés, un vi tan brillant i fresc com el de la muntanya de Reims i Epernay: el cava.

“Si els catalans som un poble llatí és perquè durant segles vam viure sota la gran influència de la civilització romana”, diu Miquel Tarradell, d’ací l’exemple socialitzador i humanista que és la catalanitat. I la lliçó ve a tomb d’allò que passa cada dia des de l’espanyolisme ranci contra aquest tarannà modern, europeu, civilitzador, que és Catalunya —que espanya no podrà entendre ni comprendre mai.

A la pàgina 21 del llibre, i ves que trobareu cireretes que us faran aprendre el present a partir del passat, trobe aquesta cita del rei Teodoric: «els gods llestos volen ser com els romans; els romans idiotes volen ser com els gods.» Si voleu podeu traslladar la frase al present tan actual que vivim entre espanya i catalunya: “Els espanyols llestos voldrien ser com els catalans; els catalans idiotes… ” Com recomana en la conversa el mateix Joan Clotaldo, caldria llegir Gerald Brenan en “el laberinto espanyol” per entendre per què els espanyols no poden entendre. Que no poden, de cap manera entendre la lògica del pensament, i només la força, el macarrisme i la brutalitat els aconsellen a l’hora de decidir les grans qüestions fonamentals. Quines són les qüestions fonamentals? La democràcia? El respecte pel pensament? La llibertat? La convivència per sobre del primitivisme? Europa si voleu?

“El cava, un vi feliç i mediterrani“, escrit per un valencià de Xest, editat a Barcelona, només en espanyol, perquè uns quants dels espanyols el puguen llegir, si lligen, és una proposta de molt d’interés que explica com és Catalunya i som són els catalans a partir del camp, de la terra, enllà dels segles… D’una altra manera no s’entendria que siguen els únics al món capaços d’imitar la Champagne per crear el Cava, a partir d’una personalitat pròpia i unes varietats empeltades, de peu americà amb vares europees… Com voleu que espanya i els espanyols ens entenguen? Aquella ignorant d’Arrimadas hauria de passar-se vides senceres estudiant per arribar a comprendre no només el camp català, sinó la renaixença, la vinya, els caves, la cultura i la vida al mas… Perquè de democràcia, pobra, va analfabeta.

Espanya es va inventar per frenar el progrés. Per aturar la política de drets i, sobretot, per frenar la democràcia dels pobles. És el seu sentit més profund. I la seua última funció. Com voleu que funcione, això, en el segle XXI? Només la bogeria o la torpesa d’uns quants països del món no s’inclinen davant el Sufragi Universal. Espanya és un dels principals factors contra aquest sufragi. No és casual que no haja resolt mai, però mai, cap conflicte polític important per la via del diàleg. Només una estructura mental així és capaç d’assassinar el doctor Peset, els poetes Garcia Lorca o Miguel Hernàndez o intentar de matar Joan Fuster. I pitjor: no haver demanat perdó mai per haver-ho fet. Només una estructura mental que no depassa l’analfabetisme lector, la comprensió cultural, la immigració o la diferència bàsica entre feixisme i connivència judicial o militar, fóra capaç d’aital barbaritat. Çò és Spain.

Si copie les paraules de l’amic Joan, vinsdria a dir que una copa de xampany diuen que provoca una gúspira en favor d’un dia de felicitat, fins i tot arriba a pensar en un dia que el món podria ser feliç, un moment. O potser aconseguiria de dibuixar un món millor. Diu Joan Clotaldo que “La Champagne és una civilització en si mateixa.” Jo afegiria, com ell, sense por d’equivocar-nos, que Catalunya també.

Ateneu de Bétera, dissabte 1 de setembre 20.00h. Presentació, tast de caves i picaeta

Teresa ha fet dos viatges avui per aconseguir les orelletes, el dolç típic a Bétera per a la festa major. En el primer viatge a ca Canonge, li han dit que tornés en unes hores, que aleshores en tindrien: ella que em diu: això m’han dit, que torne a la una. L’he tornada a topar que ja tornava del segon viatge, aquesta vegada carregada amb les orelletes. venia feliç, amb la feina feta, l’objectiu aconseguit, les orelletes al carro, coixim coixam: demà tinc convidats, vindran la meua nora i els néts. Que no falten les orelletes, li dic, maque ets complida, Teresa. Calla, calla, que estic mòlta, amb gairebé noranta-cinc anys i ganes de festa i que no falten orelletes a casa per a la festa major, si vénen els néts. M’ensenya una genollera, que diu que li fa mal el genoll fa anys, però camina lleugera i xarra lleugera també. Els meus fills vindran aquesta vesprada a posar-me les gàbies. A la vesprada els fills són com un clau, amb el martellet, la maquineta perforada, i les eines imprescindibles: posen les xarxes, i una porta nova: es preparen per al xafarranxo. Ens preparem tots, per al foc del quinze a la nit, la matinà de Sant Roc

[Per Sant Roc us volem a casa] Nosaltres també tenim convidats i ens porten una xapa per al pit amb aquest clam: són d’Arenys, i, com a Bétera, també celebren festa major per Sant Roc: recordeu aquell article comparatiu de la festa de Bétera i d’Arenys, massips i majorals? de Gustau Barba…

Aquesta nit ens preparem els balladors per baixar a la plaça i participar de la dansà: el ball a la plaça, el ball de Torrent o les danses de Bétera, tot li val per definir l’entrada a la festa major: després vindrà la cantà, les albaes, el tabal i la dolçaina i una nit llarga, molt llarga, per esperar-nos a l’eixida de les alfàbegues. En unes hores tot plegat.

He de demanar-li a Teresa com estan les orelletes de ca Canonge. Ja n’hem provades de dos forns i sembla que la cosa fa moll. Massa demanda o poca atenció a la massa. N’hi ha més experts en la festa, en el dolç, en els vestits, en les plantes, que sabuts n’hi ha en una escola. Au, a vestir-nos, que baixem cap a la plaça. Bona festa!

D’uns anys ençà, l’Ateneu de Bétera obri la festa major, la mateixa vespra, amb un concert lúdic. Enguany els KingCool van aconseguir l’objectiu amb escreix, de fer-nos passar una estona divertida de bona música i xarraes entre els dos passarells que van acabar de matinada: si ara l’un ara l’altre, Xema i Pau, fan versions de diversos estils i de qualsevol músic de fama internacional: Beatles, U2, Rollings, Elvis, amb lletres adaptades a la ironia i la riota que potser que siguen encara millor que les versions originals. Ep, que també versionen músics de casa, que no els fa pena res. Els hem proposat de tornar quan vulguen, si és que ho passarem rebé. Si teniu la possibilitat de torbar-los, de ballar-los de contractar-los, no us apenedireu. Retornen amb abundor i garantia la inversió feta.

Anit va començar la festa de veritat a Bétera, malgrat que la tronada i l’aiguat de l’última hora va impedir l’actuació de la banda i de les Sis Veus per al poeta Estellés. Ja esperem que l’ajornament convide a fer el concert de veritat al palauet, a setembre o l’octubre: la sonoritat guanyarà de segur, i el producte final.

Nosaltres ja hem començat a protegir les parets per a la nit del foc i ja tenim xafarranxo de sopars a la fresca. La festa convida a això. A deixar anar les hores, les menges, el meló, la cervesa, el gin, les orelletes, i ja anirem filant quantes coses més.

Mentre entrenàvem el protocol del sopar groc, vam tenir l’avís que pujaria gent de València a provocar. Uns altres des del poble es manifestaven contra l’acte a la seua manera: a la presentació d’un llibre CONTRAPOSEN una bandera. Una bandera contra els llibres és una metàfora suficientment clara i entenedora. Però no saben fins a quin punt és de perillosa la imatge, si això només ho fan les dictadures: contra la cultura, o l’educació, o el reclam d’un finançament just, posen banderes als balcons. En posen dos en realitat: l’espanyola i la de la ciutat de València amb franja blava: ells volen agermanar la violència d’una amb l’altra, malgrat que, de valencianistes, aquests violents d’espanya no en són gens. Perquè LA SIMBOLOGIA ESPANYOLA NO ENGANYA NI S’AMAGA. Pengen una bandera, com podrien mostrar un jutge, un polític espanyol, un de qualsevol, un borbó, la policia, l’església, la majoria de mitjans, si no tots, perquè tot això és el que poden mostrar: una amenaça. Viuen la vida com una amenaça, la por contra els altres. I els altres anem construint. Perquè ens agrada de viure la vida. Però si volem aprofundir què més diuen, en els seus comunicats, llegim: —No podem tolerar que es presente un llibre a Bétera! No podem tolerar la llibertat d’expressió, i encara menys si parlen d’independència.

“No ho hem de tolerar” vol dir que ells s’erigeixen en amos de l’espai públic i volen decidir qui té dret a expressar-se i qui no. Això fa referència a un temps, a un espai i una època que molts hem viscut directa o indirectament. Per ells la sllibertat de l’espai públic és arrancar i trencar els cartells que anunciaven la presentació del llibre. És destruir la nostra comunicació, si no els convé, és decidir qui pot comunicar i qui no. I en això els mitjans en general, ves si han fet un paper antidemocràtic tots aquests anys. Perquè la revifalla espanyolista no és un moviment en favor de la democràcia i de la llibertat: com si digueren en resposta:

—Vosaltres voleu fer un país bell i interessant, nosaltres encara el farem el nostre més bell i poètic.

No. Això d’ells és un cant en favor de la violència, l’amenaça i la dictadura. Ciutadans acaba de publicar “Seguridad y Orden”, un clam a la por, copiat del model feixista alemany dels anys ytrenta, vol tornar a posar la por al cos de la gent. I ves si ho havien aconseguit dijous 9 d’agost:

Davant les amenaces de VOX (l’extrema dreta feixista), l’Ajuntament de Bétera va fer un comunicat oficial en el qual assegurava que la presentació no es faria en cap espai públic(!). És veritat, es feia en una associació pública sense ànim de lucre, però i què que ho haguéssim fet en una plaça, o en un local de l’ajuntament?, què hagués passat, si és la presentació d’un llibre i la invitació a participar de la solidaritat amb els presoners polítics? Encara més, el COMUNICAT oficial assegurava que cap representant polític de l’Ajuntament, ni de Compromís ni del PSOE, amb responsabilitat de govern, no seria en aquell acte de presentació ni en el sopar. Ni acostar-s’hi!

Vox podia estar tranquil, per això

L’extrema dreta ja havia guanyat, almenys havia vençut amb el discurs de la por, i els representants públics valencians de Bétera, se suposa que demòcrates i amants de la llibertat, obeïen aquell discurs antidemòcrata i xenòfob, espanyolista de Vox, en acceptar de no participar en un acte que reclama la llibertat i la democràcia  primer de tot. Just aquells homes i dones que són en presó o exili, des de la MH Forcadell a Ponsatí, des de Gabriel a Puigdemont, de Cuixart a Sànchez, són en presó per exercir la llibertat i la democràcia, sense defallir, que és la seua responsabilitat i la missió per a la qual han sigut elegits. I només un Estat policial, feixista, pot empresonar ningú per defensar la llibertat.

Ací els nostres representants polítics es van espantar, i van abandonar la missió de defensar la democràcia a ultrança, fins a les darreres conseqüències. Com van fer molts mestres, llauradors o polítics republicans en el 1936. Sense defallir.

Les absències en moments clau fan mal. Perquè són significades i representen què som capaços de fer en favor dels valors i dels drets universals, malgrat les amenaces. L’ONU va aprovar la CARTA dels Drets Universals l’any 1946 (o 1948, ara no ho sé), i naturalment que l’estat espanyol no ha acomplert mai completament tots els seues estatuts, malgrat que la va signar. És això que representa un Sopar Groc a Bétera, a Barcelona, a Gandia o a Palma: la defensa de les conviccions democràtiques i els drets universals, de cadascú i de tothom, pese qui pese, amenace qui amenace.

Però ja sabem com d’excèntric és l’Estat que patim, i explica tan bé Vicent Partal. I quanta pedagogia caldrà per guanyar respecte, coratge i fermesa democràtica.

[continuarà]

Anit vam viure un jorn especial a Bétera, perquè l’espai cívic i cultural “Ateneu de Bétera” va poder fer el Sopar groc que havia organitzat feia dies amb l’objectiu de mostrar la solidaritat amb els presos i exiliats polítics. Una activitat en favor de la llibertat i de la democràcia no exempta d’amenaces, insults i absències notòries. Els organitzadors es mostraven satisfets al final de la nit, per la resposta de públic, el contingut sobri però emotiu i, finalment, per l’absència d’incidents violents. El propòsit que arreu del País Valencià puguem solidaritzar-nos per la llibertat —només faltava això— malgrat l’extrema dreta i la fluixera dels polítics del govern, ha de ser una aposta ferma durant l’estiu i mentre dure aquest colp franquista contra la democràcia. Sí, el franquisme perdura i per això mateix, anit a Bétera, una vintena de veïns i forasters volien impedir que es presentés un llibre, i encara uns quantes desenes de banderes d’espanya s’ensenyaven als balcons contra la democràcia i la llibertat d’expressió.

La presentació del llibre “Nou homenatge a Catalunya” va obrir la vesprada al corral. Jo mateix me’n vaig fer càrrec de la lloa del llibre de Vicent, amb una petita introducció sobre el primer “Homenatge a Catalunya” de George Orwell, perquè lligava amb allò que ahir mateix passava a la plaça amb aquells totalitaris espanyolistes que volien impedir el nostre acte.

“Aquells catalans de 1936 s’oposaven al totalitarisme, a tots els totalitarismes.” Eric Arthur Blair, periodista. “Aquest poble és capaç de fer allò que cap altre no ha intentat mai, que pràcticament ningú no pensava que es pogués fer.” Més conegut per Georges Orwell, Blair és l’autor d’Homenatge a Catalunya, una narració particular de la seua experiència de la guerra civil. Una vida dedicada al compromís, social, polític, democràtic.

Vaig donar la benvinguda a la gent que no havia tingut en compte les amenaces enviades per les xarxes socials, ni van fer cas dels intolerants que s’havien concentrat a la plaça a espantar la gent: vaig dir bon dia, benvinguts a l’Ateneu de Bétera, un ESPAI CÍVIC DE LLIBERTAT I DE DEMOCRÀCIA VIU EN AQUESTA COMARCA DE TRANSICIÓ, el Camp de Túria.

[…]

Vicent Partal feu la xerrada de la nit, intensa com sempre, malgrat que ahir va voler posar l’èmfasi en allò que passava a Bétera i havia anat coguent-se durant el dia: la intolerància, el règim franquista pactat amb la Transició, renascut per Aznar, viu des de 1939, i la impunitat amb què actuen grups organitzats d’extrema dreta atiats per Ciutadans, el PP o els borbons, des del discurs del 3 d’octubre. Potser que ell ja ho explicarà al seu bloc, però entre més detalls de la seua intervenció, Partal va voler significar l’absència de les autoritats municipals en un acte a Bétera en favor de la llibertat. Justament anit, a l’Ateneu, també reivindicàvem el valor dels polítics que prenent partit i són conseqüents dels seus actes, molts d’ells han patit presó, exili i mort, només per ser coherents, i noms n’hi ha a cabassos: els germans Pertegaz de Bétera, per exemple, els polítics com Puigdemont, Forcadell, Gabriel, Rovira, Junqueras, Turull, Romeva, Rull, Forn, Comin, Puig, Serret, Ponsatí, Bassa… Allende o Nelson Mandela, per exemple. L’obligació de qualsevol polític democràtic és ser a primera fila en favor de la llibertat, va demanar Vicent Partal, i no excusar l’absència per por de les amenaces de l’extrema dreta. Quan s’amenaça la llibertat, i per tant la democràcia, ni n’hi ha excuses ni valen les desercions.

[…]

Després de sopar, vam poder escoltar i veure un missatge que el MHP Carles Puigdemont ens enviava als amics de l’Ateneu agraint tots les mostres de suport que reben, perquè les entenen com a suports valuosos en favor de la llibertat i de la democràcia a Europa. No sabem com agraeixen, ells, els presos i els exiliats, i sobretot les famílies, aquest caliu que els arriba arreu dels països catalans, va dir.

Rosa Dasí, presidenta de l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, va fer un discurs en favor de les idees i la llibertat del debat, que és l’única manera de construir democràticament el país que voldrem. Manuel Colomer va presentar “Solidaritat amb Catalunya, per la democràcia i les llibertats”, una altra associació que vetla i treballa per valors intensos i profunds.

El final emotiu i espontani el va posar Rosa Espuny Bonfill, ella i sa mare són de Barcelona i tenen família a Bétera; Rosa va agrair una nit tan especial i extraordinària per la solidaritat amb els presos i els exiliats, explicava com havia gaudit de veure que al sud n’hi ha més gent que treballa per construir, per la llibertat, contra tanta injustícia i incomprensió com viuen a Catalunya.

Café, cassalla i herbero. Tres llibertaris van encarregar-se voluntàriament durant tota la nit de protegir l’Ateneu des de la plaça, i van impedir cap intent d’intrusió de la intolerància. Van ser durant hores al banc de la porta, amb les banderes negres i roges, d’aquella història anarquista tan soferta com antiga. El paper de dissuadir cap atac, no entrar al joc, i evitar la confrontació va ser esplèndid. A dins de l’Ateneu no vam haver de patir perquè la feina a fora era ben feta.

Finalment vam signar les cartes que enviarem a tanta gent com pateix presó i exili, perquè no són sols, i perquè la solidaritat dels valencians, malgrat que puga ser amenaçada amb impunitat per intolerants, continua ferma i aferrada.

*En tot moment, l’Ajuntament de Bétera havia vetlat per la seguretat de la plaça i els municipals eren al cas per frenar qualsevol brot violent. Van ser en diversos moments controlant els intolerants de la plaça, que només si llançaven crits i insults.

Anit ja vam fer el sopar groc, un assaig del sopar que farem avui. Vam vestir el corral, si és que li cal res a aquest magnífic corral del qual gaudim, vam obrir conversa, vam tenir convidats especials, i vam coordinar el protocol d’allò que serà, aquesta nit, el primer sopar groc del País Valencià. Fins i tot vam atendre possibles respostes a vetlades amenaces a través de les xarxes socials, amenaces que encara no accepten la democràcia, en cap dels sentits, ni en l’ample de l’embut ni en l’estret, si és que la democràcia n’hauria de tenir cap, d’embut o de canonada per fer passar res.

Nou d’agost de 2018, Bétera, el Camp de Túria, a partir de la vuit atendrem la benvinguda dels convidats i començarem amb la presentació de l’últim llibre de Vicent Partal “Nou homenatge a Catalunya”…

«Parla’ns-en, Vicent, des del corral, també a tots nosaltres». He volgut recordar les paraules del tio Vicent Pertegaz que ens explicava, a la vora de la mar del Perelló, la seua joventut de mestre al Forcall, i com els veïns li demanaven que els parlés de Rússia. Casualitat o no, tots dos Vicents podrien parlar-nos-en, de Rússia i de més coses. En presentar Nou homenatge a Catalunya, voldrem que Vicent ens parle de l’actualitat, dels catalans, sobretot, dels partits i les seues baralles, dels presos i dels exiliats, del cansament de tenir un setge permanent d’un estat antidemocràtic, parafranquista, i voldrem, sobretot, ja que és a Bétera com cada estiu, que ens regale la realitat i l’entusiasme, perquè potser que tenim a tocar un dels grans somnis de qualsevol poble. I els somnis, sinyors, són a mans de la gent, perquè ningú no regala res a compte de res. A mans de la gent i prou.

Hem assajat com serà el sopar, sobri, naturalment, perquè és d’ajut a la resistència, i allò que vindrà després, amb el café i els rotllets de Bétera, ai, una invitació-presentació de l’Associació “Solidaritat amb catalunya”, des del país valencià, i una cirereta sorpresa que encara no volem desvetllar. També serà el moment de passar la veu als participants del sopar, al debat públic, a la intervenció, a les preguntes, a bastir un estiu per la llibertat, que no pot ser, que no, un estiu normal com si no passés res.

—parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulgues, també a nosaltres.

Tants camins que caldrà fer en favor de la llibertat i de la democràcia.

Tan tímidament plou a Bétera, que no banya. No corre l’àuia carrer avall, i davall els cotxes és eixut com un desert. Ves que ha fet calor avui, durant el dia, malgrat que a la vesprada ha començat a moure el vent i semblava que… caaa, falsa alarma. Però, ep, cal ser pacients, i agraïts. Ara ja corre l’aigua, gairebé lleugera, carrer avall fins al camí València. Dos litres, dooooosssss! Un regal, un autèntic regal del cel, després d’uns dies d’infern. Un infern a Llutxent, sobretot, a Pinet, la Drova… Ara corre un aire fresc (!) a Bétera com no esperàvem, que no el recordàvem, que no. Almenys que rente l’ambient, abans del sopar groc de dijous. Demà ho prepararem tot. Avui hem fet l’assaig de la Dansà, les balls de Bétera, que farem el 14 d’agost, la vespra de la festa. Entre els balls, els trons i els llamps, calor a manta i una pluja que no arribava, malgrat que un dels trons ha accelerat el pas fins a la plaça. L’Aljama viatjarà demà cap al País Basc. Hi actuaran durant tres dies a Bermeo i els pobles del voltant.

En À_punt, Miquel Gil i Pep Botifarra passen per Alberic i Carcaixent, pels horts i els masos encara en mans de burgesos que els costa tant de parlar valencià. Ai, tan inútil com arribem a ser els valencians. Per cert, sabeu que la Carta de la Nacions Unides, que tots els estats que en formen part han d’acceptar, diu que la seua funció és «desenvolupat entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del dret de la lliure determinació.»

I encara diu «Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.»

Potser per recordar-ho, l’Ateneu de Bétera, l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria i el CDRcampdetúria organitzen un sopar presentació per apamar l’actualitat de la democràcia que vivim pel que fa a drets i identitat. I els valencians, com ho tenim? Sense recursos per apagar els focs? Sense la llibertat necessària per ensenyar les llengües que volem a l’escola? Sense poder exigir que l’administració ens atenga amb la llengua dels valencians? Ves si serà important durant l’estiu mantenir-nos ferms i vindicatius.

T’hi apuntes?

El sopar groc serà a l’ateneu de Bétera el 9 d’agost, per això cal reservar-lo al web de l’ateneu.