Ulisses20

“Per aprendre s’ha de ser humil. Però la vida és la gran mestra.””

Ahir vaig topar amb un furgó que publicitava taronges del carme, exclusivament en castellà. A Bétera n’hi ha un mas amb aqueix nom, mas o masia del Carme. I ves que fa un temps hom diu que allà es fan taronges ecològiques, que no fan ús de productes químics. Fins i tot les paguen bé i molt bé, les taronges, si acordes de vendre-les als propietaris del mas que, fa temps, va córrer que eren família d’un capitost franquista que havia sigut ministre durant la dictadura. El cas és que ara fa modern apadrinar arbres i collites per un preu simbòlic: t’envien la foto de l’arbre –a partir d’ara serà el teu fillol–, i arriben a enviar-te a casa un grapat de taronges que et cobren per uns quants euros, tot i que pots passar directament pel mas a replegar-les. El compromís és ferm pel que fa a tractar l’arbre de manera adient, li pots posar nom propi.

Modern i innovador si no fóra que fa més de cent anys la iniciativa ja apareixia explicada per Joyce en el segon capítol de l’Ulisses. Leopold Bloom es lleva enjorn i baixa a la carnisseria a comprar renyons, cor, entrevill i potser fins i tot un tros de lleterola. Tot plegat fregidet amb alls és un plat excels, no cal llegir bona literatura per endevinar-ho: quan érem joves, mon pare i jo ens havíem fet esmorzars de plat amb aital menú. Un luxe.

Mentre tornava a casa, Mr Bloom va llegir (on, on ho llegia?, en el paper que embolcallava el renyó comprat?, en una paret a Dorset Street?), que per plantar tarongerars i immensos camps de melons, al nord de Jaffa (Turquia), pel teu compte si pagaves vuit marcs, plantaven un dunam de terreny d’olives, ametlles o llimones.Les taronges ja necessitaven regadiu artificial, i cada any rebries a casa una remesa de la collita, i el teu nom seria també enregistrat com a propietari al llibre de la societat. I tota aquella transacció es feia a Berlín. “Una idea interessant”, pensa el protagonista. Taronges en paper de seda, com les que vam trobar l’any passat a Normandia, a quatre euros cinquanta, taronges valencianes.

N’hi ha bones idees, innovadores, que fa cent anys ja eren als llibres, pel que fa a l’apadrinament d’arbres, de tarongers turcs, concretament, gestionats des de Berlín.

El dunam, segons que he trobat a la xarxa, és una unitat de superfície equivalent a la quantitat de terra que un home podia llaurar en un dia. Ah, direu, i si és un home treballador o un manteràs faenafuig, quanta terra hi cap, en aquesta mesura? Segons que el país siga Turquia, Síria, Irac o Palestina, la mesura era diferent: aproximadament serien 1.000 metres quadrats, 1.340 a Xipre, 2.500 a Irac (ací havien de llaurar amb una haca de cul partit), n’hi ha països que no arriben als mil metres.

Si en voleu saber més sobre la mesura Ací teniu què vaig trobar

Anit vam viure aquell jorn dels somnis a la plaça en favor de la creativitat, els músics, la resposta del públic, el compromís ferm de l’ajuntament, i un Ateneu cívic que creix cada dia com una institució no exempta de complexitat i idees. Encara si viurem avui el tercer jorn d’enguany, que el repte de l’any que ve ja se pressuposa de lo alto, si mantenim el criteri de continuar investigant i aportant a la plaça productes excelsos que tinguen una resposta tan col·lectiva com entusiasta. Anit, Kepa Junquera va deixar anar tota l’exposició d’acordions i de joves que van ballar davant l’escenari cerimonials bascos de benvinguda i festa: abans havien sopar i endolcit el cos amb coques fines i orelletes, i ja volien venir el 15 d’agost a portar cossiet. I encara no havien aparegut el Xavier de Bétera i l’Hilari Alonso, de Muro, per cantar plegats un batre amb xalaparta… Què què, sinyors!

L’organització no parava, i ves que cal gent per fer rodar el cap i la plaça, perquè les coses no naixen sense reg ni sense devoció, i mans per fer viure un festival així. Després ens queixarem, en les reunions de la junta, però les idees de Toni Marzo, que si no ho havia dit encara, a més d’ànima d’aquest projecte és director general de medi natural, tenen tant de valor que l’Ateneu s’arromangarà quan calga, què calga, perquè siguen una realitat a la plaça. Anit allò no es pagava amb diners, malgrat que en valia molts, de diners. Però l’aposta pels artistes, cantants, balladors, músics, ja paga la pena, i la inversió ja traurà fruit, en cultura i en escola. I l’esforç del festival ja fa i farà saó, amb el temps i si la mirada és neta i honesta.

El tercer jorn no ve despullat, que n’hi ha els CantaCanalla, els dimonis de Massalfassar amb tota l’artilleria de l’infern, i la cirereta del Toni Torregrossa i els Urbàlia Rurana, un altre referent dins la història del folk valencià. A partir de les vuit i fins a la matinada (posem les dues?) la plaça del Mercat pegarà a esclafir per la cultura. Demà ho explicarem, però la festa va assegurada, a més que teniu una parada de llibres alternatius, compromesos, anarquistes, de valencians i de republicans… Ah, que no ho he dit, a última hora de la nit, segons que es mire el rellotge de l’endret, va afegir-se al sarau Vicent Font, el rector, el vam convidar i va provar d’ampliar l’armari de feligresos: nosaltres el vam convidar a fer una xerrada al corral de l’Ateneu, quan ens avingueu: i de quina cosa voldreu que us parle, ens va demanar. I nosaltres, i ell no va fer cap gest d¡oix, ja lo ho hem dit: església i identitat: cristians valencianistes, potser… Coms eran les coses que va ser ell que va confessar, en dir-nos: la primera vegada que vaig passar acompanyat per aquesta plaça, en mirar la façana de l?Ateneu, qui em feia de guia em va avisar: compte, ací tens els nostres enemics!

Home, ens vam exclamar, tan bons xics com semblem, don Vicent! Bons xics, però ni beats ni combregaors. I ell que va reblar dient-nos:

—És més fàcil que jo vinga ací, a l’ateneu, que vosaltres allà, a l’església, bandidos!

En això que li va sonar el telèfon i l’home se n’hagué d’anar, i vam posar punt i final al debat. Bona nit.

Pensat i fet és un grup de danses que canta, o un grup que canta i també balla, sota la direcció de Carme Navarro. Són al folkestiu2018 convidades per primera vegada i obriran el segon jorn, encara amb la caparra d’anit, que vam viure un Envit de versadors que, els mateixos versadors, van anar desfilant què caram volia dir, l’envit entre cantadors i públic: tant Josemi Sánchez com Paco de Faura van mantenir-nos joisos durant més de dues hores, perquè com diu aquest versador-dolçainer, allò que fan els cantadors d’estil valencià és molt gran, encara si no ho has vist mai. Anit van afegir el joc que el public escrivís sobre allò que volien que es cantés a l’escenari, feina tenien, els versadors, per no riure i agafar l’ofici com es mereix. Marisé va estar extraordinària, i Isabel de Quart; Xavier i Apa van mantenir un nivellàs de cant fins que van voler. Albaes, l’Ú, l’Ú i el Dos, un Dotze… Josemí demanava si ningú no ho havia enregistrat en vídeo…

Aquesta nit Kepa Junquera vindrà acompanyat de les joves bruixes ‘Sorginak’, una mena de dones d’aigua o de bosc que passarien per combregaores valencianes del secà, però en realitat són bruixotes, joves, roïnes com la tinya. Fóra la broma, si ho voleu, acompanyen amb balls, ritmes i veus, un dels músics emblema a Euskadi i a Europa.

L’organització de l’Ateneu i les regidories de l’Ajuntament (apunteu Toni Marzo i Joano Baudés, per exemple)  volen convertir el folkestiu en un laboratori afortunat de somnis i músics (la frase és robada a Francesc Marc Alvaro, en parlar del Tradicionarius). Anit ja va ser possible, de viure un d’aquest somnis, en la plaça del Mercat de Bétera. “Un país independent de creativitat”, diu l’Alvaro, una finestra de projectes, de músics valencians i internacionals, sobretot de valencians, que han posat la música d’arrel en un nivell de primera. Urbàlia, Mara Aranda, Al Tall, Miquel Gil, Carles Dénia, l’Aljama de Bétera, Rafa Arnal fill… Demanarem a Kepa que faça música i pedagogia, que explique aquest acordió particular que utilitza (trikititxa), els rimes, l’arrel però també la innovació de la música que fa d’un país de verds petits que ja cantava Raimon als anys seixanta.

Entres els dos plats de música, hem convidat una de les muixerangues joves del país, la Torrentina, que abans de sopar, a la plaça —si encara els quedarà espai buit suficient— pujaran cap al cel de Bétera, una altra de les tradicions que els últims anys ha agafat cos, estenent-se des d’Algemesí cap a més pobles, entre més de l’Horta. No fa gaire que l’Ateneu en tenia una, d’aqueixes colles muixerangueres que apleguen cooperació en els reptes col·lectius, en favor de la festa. Amb això i una rifa, si fa no fa, ja tindrem dibuixat el segon jorn de festival a Bétera.

#folkestiu2018

#folkestiu2018

L’Ateneu de Bétera obri en unes hores un regal d’estiu en favor de la tradició, la cultura, la música, i l’estima al poble. No sabem què passarà aquests tres dies de festival, però l’aposta pel programa d’enguany és el fruit d’anys de treball d’un centenar de socis que han obert una finestra a Bétera perquè entre el vent de la serra, de la llibertat i de la cultura. Això que començarà avui, a la plaça del Mercat de Bétera és un programa excels, divers, polièdric, multidisciplinar i valent.

Sense el suport de l’Ajuntament la magnitud d’allò que viurem aquest tres dies no seria el mateix, però justament per la voluntat de servei, a la cultura i a la gent que s’hi dedica, la col·laboració Ajuntament-Ateneu fa possible d’oferir un programa que apunta de lo alto, a l’alçada dels festivals extraordinaris, internacionals, pel que fa a la cultura d’arrel. Diverses exposicions, artesania popular, reconeixement a la investigació del cant tradicional, versadors, cantadors d’estil, balls i danses a la plaça, sopars populars, muixerangues, espectacles infantils, parades de llibres, foc de dimonis, músics amb nom propi…

No sé si tenim cap de premsa, caldrà pensar-ho Joano, o si la col·laboració dels comerciants, uns pocs botiguers locals si voleu, és o no suficient, si encara no apamen com poden contribuir a la vida cultural i lúdica del poble, d’una manera organitzada; fins i tot si la resposta de públic serà la que mereix aital activitat —en treure mig poble la visceralitat mental i psicològica per l’Ateneu (per molts veïns, una plataforma massa lliure, reivindicativa o democràtica a seques).

Tres dies de festival al barri vell, en aquella placeta, és un respir il·lustrat, culte, i festiu sens dubte. Afegiu els noms propis de Josep Aparici APA, Marisé de Montolivet, Isabel de Quart, Xavier de Bétera, com a cantadors d’estil, d’albaes o per la de l’Ú, acompanyats de versadors de séquia principal, Josemi Sanchez i Paco de Faura, afegiu Urbàlia Rurana, que tancarà els tres dies, un clàssic de la música popular amb Toni Torregrosa, o la festa del foc amb els dimonis de l’infern de Massalfassar —més inferns ens caldrien contra tanta beator feixista—, les danses populars d’una de les falles de Bétera, per incorporar la gent que s’hi dedica voluntàriament a la tradició, i la invitació principal del programa, el cap de cartell internacional Kepa Junkera amb les joves de Sorginak… Un referent entre la innovació i la tradició, capaç de la barreja de música d’arrel basca amb músiques del món, entre més del nostre país amb el treball “FOK”. Tot plegat és el Folkestiu d’enguany, una troballa excelsa, d’estiu, fins i tot abans de començar.

Ara imagineu-vos que…

“De jutges amb justícia n’ha d’haver en comptagotes, si n’hi ha,

lo normal és la pífia, sense voler pensar mal, la cagada habitual.”

En tornar del camp aquest matí, he sentit a la ràdio del cotxe com Àpunt explicava l’amistat dels jutges espanyols per la llengua dels valencians. Caguenlhòstiaputa.

Ja tenim una nova sentència contra la llengua, sinyors, d’un tribunal espanyol contra els decrets del govern valencià que pretenen d’escampar l’ús de del valencià amb normalitat. No havia dit la mateixa justícia repressora per la decisió de les Corts de negar l’obligatorietat de saber de llengua, això és, que per treballar en la institució principal valenciana, el seu parlament, ho pot ser analfabet en una de les llengües.

Per ser analfabet, els jutges espanyols franquistes no diuen res. En canvi que ningú no pretenga de potenciar la llengua minoritzada, amenaçada, fins i tot rebutjada en la mateixa justícia que ara ens jutja. Dels milers de casos que estudiarà aquella justícia tant rància, a valència, al país, no vulgueu saber quants es fan completament en valencià. Potser que ni un de sol. Ni un ni cap. En canvi, aquests refills que són per damunt del bé i del mal, ja diuen que seria injust fer un ús normal de la llengua, d’una de les dues llengües, que ho diu l’estatut. Dons a fer la mà l’estatut. Decidim, i decidim de no tenir aquests pocapenes per amargar-nos la vida i robar-nos justament allò que haurien de defensar: la justícia.

Per cert, la burrera judicial també acaba dient que, si cal enviar res a les Illes o Catalunya, malgrat que potser siga la mateixa llengua (!) també s’haurà de traduir. Al valencià?, aiiii, no, no. Pobres jutges quin jutjar!

Què els podien dir, el govern valencià? De la justícia espanyola…

—Això pa tu, eixa merda!

*Necessitem la República valenciana i enviar a pastar aquests botifarrons invasors.

“No és el mar, com diu l’Algy, una dolça mare grisa? És la nostra mare, gran i dolça”

He començat el repte de l’estiu, llegir Joyce, amb la prevenció que, si l’objectiu no arribés  a port, tampoc no s’acabaria el món, sobretot perquè el món va tan ple ara, vull dir durant l’estiu, que res no torba el viure sinó la mort. Només la mort. Potser que també una decisió del TC, aixo sí que ho canvia gairebé tot. O res, si en fem el cas que mereix, d’aquella òpera.

M’hi he preparat amb algunes lectures d’experts, de crítics, per venir a feina feta, preparat com qui diu, a perdre’m lo justet, davant aital monument, Ulisses. Explica el primer dels grans protagonistes, l’Stephan, l’irlandés Sthepan Dedalus, que uns crítics veuen com l’alter de Joyce, encara punit per la mort de la mare, que té tres grans torbacions, Irlanda, l’església i la família. Vaja, com qui diu, ni rei, ni amo ni déu, en versió valenciana de Rafa Arnal.

Irlanda té estat, però no té llengua, perquè l’ha perduda completament. En canvi, els valencians tenim llengua, malmesa si voleu, amenaçada, però no tenim estat, que el vam perdre el 1707, ens el van arrapar els espanyols, quan ni sabien que eren espanyols, castellans a tot estirar, borbons, de la mateixa corrupció que encara governen, roben o cobren comissions il·legals. L’altra pena de l’Stephan, l’església catòlica, també és la pena dels valencians: de fet, a l’església dels valencians la llengua li treu la bilis, verda de dins el fetge descompost, a grinyols espasmòdics. Totes aqueixes preocupacions o similituds d’aquest protagonista amb els valencians, ara mateix.

Llegesc la versió de Joaquim Mallafré, un monument també a la llengua, tot i que n’hi ha una de primera versió catalana que no és va publicar, ves a saber per què, però que en llegir algun fragment m’ha encuriosit de trobar, d’animar-ne la publicació: és de JFrancesc Vidal i segons l’estudi de Teresa Iribarren, mereix de contrastar-se com a poc.

Més endavant ja dir`é alguna cosa. Acabe, amb aquests detalls sobre la llengua dels valencians, ai no, sobre els irlandesos, volia dir…

—Sóc anglès.

—És anglès —digué Boc Mulligan—, però creu que hauríem de parlar irlandès a Irlanda.

—Ja té raó, ja, que l’hauríem de parlar —digué la vella—. Me’n dono vergonya de no parlar-lo, jo. Els qui hi entenen diuen que és una gran llengua.

—Què diu gran? Una absoluta meravella.

Els topònims també són noms propis, i n’hi ha que ens recorden la terra, el territori, el terme, el nom d’una sèquia, d’una partida, d’una font… N’hi ha topònims que ens deixen muts, sense poder articular paraules, sobretot per respecte. Són espais que van representar un dels pitjors drames del segle XX, són símbol de la mort i de l’extermini. Hi van morir sobretot jueus, però també gitanos, o gent que era contrària al feixisme, gent que s’estimava la llibertat, gent de nacionalitat diversa, polonesos, alemanys, catalans, valencians, espanyols, russos… Quan els nostres alumnes fan un viatge aprop d’aquests espais-símbol de la barbàrie, els acompanyem a conèixer la història, d’allò que l’home ha sigut capaç de fer, per l’odi a l’home. Els espais són carregats de respecte, de cerimònia, de silenci, i els adolescents es commouen i queden garratibats; els mestres també.

Els jueus foren objecte d’extermi i certs camps foren determinants: Auschwitz, Chelmno, Treblinka, Belzec, Majdanek, Sobibor, Ravensbrück i Mauthausen, Sachsenhausen, Dachau,  Buchenwald…

Tots aquests noms són coneguts o molt coneguts, malgrat que n’hi ha més camps a més països. El Camp de concentració de Mittelbau-Dora,  fou una extensió de Buchenwald. A Dora va encabir a més de 15.000 deportats; alguns dels quals foren republicans catalans i valencians. Si fa no fa un camp similar a Portaceli. Malgrat que molts testimonis que hi van ser, asseguraven que, comparat amb el camp d’Albatera, allò era la porta del cel… Una merda. Deien uns altres testimonis. Sense comparar-ho amb res, allò era la porta de l’infern.

Qui coneix Portaceli, però? Qui ho sap, que era un camp de concentració al terme de Serra, fa només setanta anys? A un pam de Bétera o Llíria? Potser que l’extermini no va ser tan bèstia (!). Potser. Supose que els centenars de morts (centenars?, milers? NO ho sabem. N’hi havia dies que en baixaven més de 15, en carro, morts al cementeri de Bétera, o els portàvem a Nàquera o Serra), doncs supose que els morts no dirien res, ara, però tampoc no acceptarien que allò no va ser bèstia o brutal.

Què ho és, sens dubte, de molt bèstia? Que a hores d’ara no tinguem suficient informació per explicar-ho. De fet, que tot siguen impediments per tenir una mínima informació. Això és molt bèstia, i que els documents, els arxius, la història d’allò que va passar a Portaceli, encara siga en mans de poders feixistes, d’un poder que encara barra i prohibeix la llibertat, la informació, la història. D’un poder que es queixa de la justícia alemanya, però és incapaç, setanta-vuitanta anys després, de lliurar la informació del que va passar…

Què és molt bèstia, que hom puge a Portaceli, a l’hospital doctor Moliner, i passe com si res, com si aquell espai no hagués acollit 15.000 homes i dones que van lluitar per la democràcia i per la llibertat. Només per això van deixar la vida i l’esperit, molts d’ells. És molt bèstia, que els governs d’espanya, tots els governs de la transició i la democràcia, els jutges i la resta de criminals, consideren que aqueixa història no siga història, que no pugam saber què va passar, que no puguem sentir el respecte que mereix aquell espai, el topònim, Portaceli, aquell camp de concentració que va contenir milers de republicans. Tot el respecte que mereixen altres topònims, igualment singulars, el voldríem per aquest. Per als camps de la història passada i present…, o no són també una realitat els camps de concentració i d’internament en temps de pau? És la realitat del XX i del XXI, malauradament. Avui mateix.

El camp de concentració de Portaceli. Presentació a l’Ateneu de Bétera, #AtB_portaceli 20.00h Plaça del Mercat, núm. 5

El govern espanyol fiscalitza els diners que envia a les autonomies (o són províncies?, regions?), en canvi ningú no fiscalitza els diners del govern espanyol que, durant anys i panys, ha sigut un pou sense fons de tirar els diners, de regalar-los a amics corruptes, a empresaris florentins, de disposar-los en clavegueres i afers criminals. No cal dir de perdre’ls en negocis ruïnosos, o en inversions que ja sabíem com acabarien.

Ara, si la Generalitat fa una festa per la democràcia, d’això el govern d’espanya, de la mà de jutges prevaricadors, en diu malversació. Perquè la generalitat ha convidat els ciutadans a decidir, a entrenar la democràcia, a pensar la llibertat. D’això espanya en diu malversació. Perquè espanya, de la llibertat i de la democràcia, en diu malversació. Com els jutges feixistes. Fins i tot un jutjat alemany cau de quatre potes, en el parany, perquè no voldria enemistar-se completament, amb el feixisme espanyol, malgrat que el ministre espanyol d’economia (gens sospitós de pensar la llibertat) ha dit diverses vegades que, de malversació, no n’hi havia.

Si destinem els diners dels valencians, o dels catalans, a afers interns de la llengua, la cultura, o l’excés de valencianisme, el govern d’espanya i els seus jutges poden deduir malversació. Les autovies de madrit, en canvi, ruïnoses i fracassades, els TGVs a pobles de pedres i punxeres, els aeroports de pols i fantasmes, això no, això no és malversació. Això són negocis redons per a uns quants amigots, entre més possiblement els jutges. O les famílies dels jutges.

Si el govern espanyol decideix de salvar els bancs dels errors dels seus luxes, les seues primes o les seues compres immobiliàries, en canvi de res, de donar-los regalats els diners públics de tothom, això no és malversació, no. Això és toca’m l’engonal i posa’m una cassalla… I si el govern espanyol desvia diners que Europa havia enviat per un objectiu concret, això no és sinó un joc de daus que cantava el poeta. Vaja, que organitzar la llibertat per veure què en pensa la gent, també opinen a alemanya que és malversació?

—I d’organitzar concursos de vela al mediterrani, o exposicions de iots, amb tants de morts com passen cada dia al mar què és, sinyors jutges i fiscals, una benvinguda estiuenca als refugiats cadàvers?

L’associació Stanbrook, Centre d’Estudis i Documentació de la Memòria Republicana, l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria i l’Ateneu de Bétera presentaran dissabte, 14 de juliol, el documental El camp de concentració de Portaceli 1939-1942. Segons Rafa Arnal, coordinador del projecte, és el primer documental amb l’edició d’un llibre sobre camps de concentració al país. Encara caldrà dir gràcies.

En concret, el cas de Portaceli (al terme de Serra) és “un dels episodis més desconeguts de la història valenciana”.

Segons que explica l’editor Rafa Arnal, el camp de concentració de Portaceli es remunta a març de 1939 en el port d’Alacant, on 20.000 homes, dones i xiquets que esperaven fugir de la repressió cap a l’exili són capturats per l’exèrcit franquista. Després de passar pels camps Los Almendros i Albatera, van ser traslladats al camp de Portaceli.

“Quants presos va albergar, quin va ser el seu destí, com funcionava i quin pes tenia en relació a la resta de camps són qüestions que aborda el llibre a partir de nombrosos testimonis i documents oficials.” Des d’octubre de 2017, un monòlit recorda les víctimes del camp de concentració a l’entrada del actual hospital Dr. Moliner.

El camp de concentració de Portaceli 1939-1942 és el resultat de 12 anys de recerca i l’ajut i cooperació de cronistes, documentalistes, historiadors, periodistes i testimonis que van viure l’horror. El testimoni del tio Eugeni Pertegaz serà clau a l’hora de conèixer la vida al camp, la duresa del càstig, del linxament i l’acarnissament franquista.

“la xifra pujà de colp al voltant dels 12.000-15.000 i la situació esdevingué catastròfica per als interns, amuntegats fins a 32 presos a cada cel·la. Els mesos següents van anar trametent els ja identificats i jutjats als “sumaríssims”, als diversos penals de l’estat, a les execucions o potser a la llibertat condicional els qui aconseguien avals. Cal afegir els que moriren al camp per desnutrició, malaties… Hi hagué un dia que al dematí baixaren 14 morts de les cel·les –conta al documental l’intern Eugenio Pertegaz– que eren traslladats als cementeris de Serra, Bétera, València… I així consta als registres pertinents diagramats al llibre per l’historiador Vicent Gabarda i per Policarp Garay (cronista oficial de Serra). Així, a poc a poc van anar descongestionant el camp, sense cap dubte, el més important del País Valencià.

https://www.diarilaveu.com/apunt/79761/del-port-dalacant-a-los-almendros-albatera-i-al-final-portaceli

Vuitanta anys després, quaranta dels quals se suposen en democràcia (!), no curen l’oblit conscient al qual ens obliga una Memòria històrica tan feble com dominada pels poders militars i judicials. L’ocultació dels arxius, la impossibilitat d’accedir a la informació, els entrebancs oficials dels poders de l’estat a saber, expliquen una actualitat política dominada per la repressió i l’obscurantisme. La Transició no volgué fer net amb el feixisme, ni amb la impunitat. Aquells poders franquistes encara són amos dels arxius i de la història, que van redactar i guardar amb mà de ferro contra la democràcia. I el feixisme continua…

El documental forma part d’una trilogia amb Operació Stanbrook, viatge a l’exili algerià, 75 anys després (2015) i Fills del silenci (2016). Un recorregut des del final de la guerra al port d’Alacant fins a l’exili al nord d’Àfrica, la repressió dels camps de concentració i les presons franquistes, i l'”exili interior”.

*https://valenciaplaza.com/RafaArnalElcampdeconcentracidePortacelisundelsepisodismsocultsdelanostrahistria2

A Palma en dirien una butza, i el nom apareix en una rondalla mallorquina “En Pere de sa butza”. Per això que vull explicar, ja em va bé la manera valenciana “bufa o ventre”, o bossa fins i tot. Aquells paladins de l’ambaixada o del jutjat, que han eixit de diferents ventres o bufes o panxes, en canvi de tenir el mateix temple. L’un, l’ambaixador, no té pels a la llengua, ni ossos a la panxa ni al ventre ni a la bufa per faltar el respecte públicament, funcionari desgraciat, per insultar i maleir Catalunya i el seu MHP. El jutge/a, si fa no fa, encara viu en el 155, malgrat que teòricament s’havia desconvocat i continua amenaçant catalans, responsables polítics i institucionals: encara més. Si és veritat que ara es podia votar telemàticament, amb més raó el respecte que hauria de mostrar, el jutge bufa amb tantes paraules com li ixen del ventre. No mostrava tanta gosadia, aquest jutge bufa i aquella bufa jutgessa davant cinc ministres o deu, tant se val, i un empresari que van convenir, acordar i decidir de regalar-se mil cinc-cents milions d’euros (no ens cap al ventre quants diners poden ser tots reunits, quina bufa) que els van alliberar del frau que representava robar la hisenda pública per regalar-los a l’amicot que, després, ens posarà casa, cotxe i putes a compte d’aital decisió de baix ventre. El jutge bufa, d’òpera i ventre, ara demana diners als catalans, uns diners d’urgència, si no volen que els embargue la bufa, a ells i a la família… L’espoli català també és ara a mans dels jutges espanyols a través de decisions de bufa i ventre: multes, càstigs, condemnes econòmiques…El robatori judicial va començar fa anys contra el nostre país, en forma de multes per decidir de veure TV3. Centenars de milers d’euros. No en tenen prou amb l’espoli, que cada colp inventen noves vies per estrangular-nos. Només perquè no som espanyols. Ells ja ho saben. No ho som. I per això ens fan pagar i pagar i pagar. Il·legalment fins i tot, ens trauen la sang i l’aire. Fins que diguem prou, valencians, fins que diguem prou.

—Sinyor jutge; malangra sa butza i qui prega per sa butza! Velataquí, si la voleu!

—Això pa tu, eixa merda!

—El corredor mediterrani, vol dir?

—Eixa merda, sí!

—No la voleu, els valencians?

—Eixa merda pa tu!

De camí de l’escola, em pose la ràdio al cotxe. Els matins d’Àpunt entrevisten el president de la patronal valenciana, Salvador Navarro. El tema principal és el Corredor Mediterrani i l’exclusió valenciana segons la decisió europea, pressa fa uns mesos. Com?, fa uns mesos?, i els valencians no sabíem res d’aquesta exclusió-expulsió? Doncs, pel que sembla, segons el sinyor Salvador, encara avui no s’explica per què, què serà que ha deixat fora d’una infrastructura principal els valencians de merda. No s’explica de cap manera, què ha sigut, què ha pogut passar. Segons el president de la CEV valenciana, un llum sens dubte, tenim una barbaritat de negoci als ports valencians, no s’estava de dir que som els primers d’Europa al Mediterrani, els cinquens en el còmput global, i encara sense comptar el port de Castelló, i encara amb la necessitat urgent per a l’economia del sud d’Europa (moatros), tot això, si acomplim la necessitat, si tenim la urgència, el negoci, el trànsit de mercaderies més important, ell no s’explica què pot haver passat a Europa perquè ens hagen deixat al carrer, una altra vegada…

El llum Navarro, president de la patronal, ens ha de prende per idiotes. El Navarro, que ha de ser d’una associació d’empreses que necessiten eixir a Europa pel corredor, com l’aigua el camp, ha oblidat de dir que les decisions a Europa són econòmiques i polítiques. I potser la política espanyola és a mans d’incompetents i de corruptes, que Europa va farta de criminals que són en la política espanyola (ep, que Europa també en té part): fins fa uns anys a València, fins fa uns dies a espanya. I això d’espanya ha canviat ben poc. Aqueixos nous que ara governen a Espanya no sóin ni nous ni diferents. Són espanyols, que, en definitiva, vol dir antivalencians: no volen canviar el càstig als valencians, a quin sant, ni volen canviar el 155, ni alliberar els presoners polítics, ni volen llibertat ni democràcia. Ni els de fa uns dies ni aquests. Malgrat el suport dels presoners polítics, no canviaran res.

Però el Salvaor Navarro, Voro Voro, si voleu, no sabia no s’explicava què, què podia ser que ens hagués deixat amb un pam de nas, als valencians. Que serà, Navarro? Que serà? —Una merda empaperà, que és el que ens ha governat durant anys als valencians, Salvaor!!! Un PP criminal que ara és encausat en diversitat de plets, de condemnes…, un PP criminal que va enganyar Europa amb els comptes, un PP corrupte que va destinar diners del mateix corredor a altres assumptes, que ha sigut capaç d’embutxacar-se diners de la solidaritat per comprar apartaments a la platja als seus consellers, que ha robat obres d’art a l’IVAM, que té paradisos fiscals, que ha arruïnat déu i sa mare, aqueixa Merda empaperà del PP, Salvaor Navarro, que encara no t’expliques com ni per què Europà ens ha deixat despullats, al carrer, nus sense corredor… No se li ha ocorregut de dir que els seus, sí, sí, Salvaoret, els teus del Partit Popular, que la Patronal valenciana heu protegit i tapat durant anys, participant també de la corrupció i la criminalitat, ens heu portat fins ací —tu mateix, Salvaor, has robat la paciència d’Europa.

No entrem encara en la incompetència, en la incapacitat, en la merda empaperà que ha representat un govern de merda durant tants anys. Naturalment, la periodista Àpunt no preguntava res, non deia res, no sabia si havia de dir res, pobra, sí, ai si, aquell home era president d’una patronal, i ella una periodista d’un melindre de notícies no podia ni sabia preguntar-li res, per saber-ne mes o estudiar res més…

Caguenlou de Canal 9, ai no, À Punt, aaaahhhh Puuuuunntttt!

Nosaltres siguem prudents: No provoqueu. No alceu la veu. No els doneu peixet perquè no tinguen excuses per a castigar-nos…

Un any més, una altra legislatura, una altra burla, un altre insult, un robatori nou, un altre. Però nosaltres som poble, som país valencià, no som com ells. Sí, sí, teniu raó, però no ho digueu fort, no crideu, no els alarmeu, deixeu-los tranquils… Però és que han perdonat el Florentino, i els ministres, de malmetre la costa dels valencians. Els han perdonat que ens hagen robat durant anys, amb els peatges de l’AP7, els han perdonat les violacions, els han rigut les agressions… Què més, cal aguantar?

Bé, sí, ara s’ha descobert que ens han fet fora del corredor mediterrani. Sí. València no pinta, no alça un dit, ni un piu, ni un clau. No val ni una merda de gos, València. Amb espanya, valència no arribarà a ser res, res de res.

Sí, sí, ja ho sabem, però no us enfadeu, no us alarmeu, no crideu, no els feu enutgeu, ni a la Guàrdia Civil, ni a la policia, ni a l’extrema dreta …—però no eren tots el mateix?— ni a l’església feixista, ni als militars, ni als polítics del PP, ni als del PSOE, no els torbeu, la seua corrupció, el robatori, tot els que ens vulguen fer, sobretot no els feu enfadar, pobres.

I València va patint el desnonament, el robatori continuat, la xenofòbia, la ingratitud d’espanya, de la merda que és espanya, orgullosa i pagada d’actuar contra els valencians, mentre sàpien que els valencians no alçaran un dit per torbar-los, per reclamar-los, o només perquè el món ho veja: si això és justícia?

—A la merda, home, a la merda, tots aquells lladres, borbons i fills de puta de got i ganivet. Nosaltres som poble, som país valencià. A la merda!

l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria inaugurarà dissabte una exposició sobre els paratges naturals valencians, a partir de dèsset làmines dels anys vuitanta de l’Agència de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana. En aquell moment, la figura de protecció no emparava el paisatge natural valencià i la regulació dels Parcs naturals va arribar en els anys noranta, tret del primer cas de l’Albufera. Dels primers dèsset paratges naturals hem arribat als actuals vint-i-cinc Parcs naturals, amb dues reserves naturals protegides, amb una protecció si fa no fa escassa, limitada per un pressupost gairebé inexistent. Avui mateix el govern d’Espanya continuava burlant-se del finançament valencià, com ja ho feia el pp, i anteriorment el psoe, i després… I el conte continua fins a la mort del protagonista principal.

Per a la inauguració de dissabte a l’Ateneu de Bétera, hem demanat una presentació al Director general de medi ambient, Antoni Marzo, que ahir mateix ens enviava aquesta magnífica fotografia de les Illes Columbretes que mostrem al cartell.

«La xarxa valenciana d’espais naturals protegits abasta més d’un terç del territori i és integrada per un conjunt d’indrets amb característiques molt diferents: illes, illots, farallons, penya-segats, reserves marines, talaies costaneres, zones humides, coves i balmes, llacunes temporals, serralades litorals i àrees de muntanya de l’interior

Aquests espais conformen una mostra representativa de l’elevada diversitat d’hàbitats i paisatges naturals del nostre país i són una garantia de conservació dels recursos naturals que resulten essencials per a la sostenibilitat ambiental del territori: regulació de recursos hídrics i laminació d’avingudes, control de la falca salina litoral, minoració de les taxes d’erosió dels sòls, manteniment de la qualitat atmosfèrica, embornals de CO2, corredors ecològics, albergs de la biodiversitat d’espècies de fauna i flora.
Els espais naturals protegits, d’altra banda, concentren mostres rellevants de patrimoni etnogràfic i històric, què molt sovint formen part dels seus paratges més reconeguts; un patrimoni que incrementa el valor d’aquests indrets i que ha de ser incorporat als objectius de conservació i restauració del conjunt d’espais de la xarxa.

A més a més, els Parcs Naturals són espais privilegiats on desplegar activitats de lleure, d’observació i gaudi de la Natura i de turisme rural, les quals fóra bo de promocionar de manera sostenible i ordenada, per tal de fomentar el desenvolupament sòcio-econòmic local sense malmetre la seua riquesa natural i cultural.»

Antoni Marzo i Pastor, director general

“PARATGES NATURALS DEL PAÍS VALENCIÀ” · INAUGURACIÓ, dissabte 23 de juny de 2018. 20.00h

L’Ateneu de Bétera celebrarà la nit de Sant Joan dissabte fent-la coincidir amb el jorn del Soci o “Nit de l’Ateneu”, això és, un sopar de germanor amb activitats lúdiques i d’agraïment a tanta gent com col·labora en el programa anual d’aquesta institució referent local i comarcal. Dissabte, a més, la benvinguda a la festa l’obrirà la inauguració d’una exposició sobre els Paratges naturals del País Valencià, a partir d’unes belles làmines que l’antiga Agència de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana va fer en els anys vuitanta per posar en valor el patrimoni natural valencià. Amb la recuperació de les làmines, l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, en col·laboració amb el mateix Ateneu, ha fet una proposta didàctica de relectura del paisatge natural, a partir de la toponímia, el noms de les plantes o, entre més, la diversitat de papallones al nostre país. A les vuit de la vesprada de dissabte, el director general de medi ambient, Antoni Marzo, hi farà la inauguració.

El programa de la festa de dissabte començarà amb un cava i clourà amb un Cant al Vol particular. Entremig, els focs a la plaça i el sopar de tapet. Els socis van de franc, xa, però els no socis també hi poden participar amb una aportació popular. Si en voleu saber més o us voleu afegir a la festota, cal anar a la pàgina web de l’Ateneu. Ací podeu fer la reserva del sopar. Enguany també tindrem coca de Sant Joan. Si això és el solstici d’estiu!

#AdB_festaSoci18

#LaNitdelAteneu

Ahir vaig veure uns quants programes d’À Punt, amb no poca expectació. La nota d’inici apunta de lo alto, una cosa brillant i esperançadora. Algunes estructures de les presentadores són esmenables (si en una setmana encara fan ús del «tenir que» que pleguen i unes altres, tu), però la filosofia general era boníssima. Ahir, almenys. Amb detalls exquisits. Que dure, per molts anys.

Però avui que volia parlar-ne d’aquesta televisió m’ha arribat un correu electrònic d’Òmnium, amb unes paraules del Jordi Cuixart, el seu president. Sí, serà una carta als 120.000 socis més els simpatitzants, però jo m’he sentit com si me l’adrecés personalment, des del centre peninsular, des d’aqueixa espanya feixista que encara manté en presó els homes honestos, en canvi de tenir els criminals, feixistes i porcaters lliures en nom de l’estil dictadura que ens governa un orinal patriòtic.

Sí, aqueixa espanya que et tanca per reclamar llibertat, democràcia i diàleg, en canvi de festejar, regalar i premiar franquistes confessos, militars, retors, borbons, empresaris o esportistes estafadors de la hisenda. Fins i tot ministres que amenacen amb violència.

Cada dia, que patim aqueixa justícia franquista que es pensa per damunt de lleis, o misèries o martingales. Que assetja la democràcia amb impunitat. Criminals.

Així és la carta que m’arriba al correu…

Presó de Soto del Real, 10 de juny de 2018
Hola Albert,

Em presento, en definitiva, perquè crec en un futur més just i més pròsper per a tothom i no renunciaré mai a què els nostres nens petits creixin sense mentides, ni a les meves ganes boges de viure, ni de deixar de ser militant de la tendresa i que ningú ens robi el somriure.

Sempre endavant,

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural