Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: camp de túria

Rodant per les Repúbliques

0

Encara amb els cor encongit per l’experiència d’haver acollit Jordi Puig, que avui ja serà a Vila-real, rep missatges de pobles que volen ser etapa d’aquesta aventura extraordinària per la llibertat. Què és també l’aventura per la llengua, per l’amistat, per la descoberta d’un país que es destapa de pors i amenaces, malgrat la insistent violència contra nosaltres: el cas dels taxistes, dels guàrdies de seguretat, de tants mitjans públics i privats com ens voldrien espantats, muts, atemorits i submisos a la causa feixista.

«Una merda pa ells!»

«No ho tindrem fàcil», deia el Jordi a l’Ateneu dimarts a la nit «però l’objectiu ja no és cap altre i finalment ho aconseguirem. Malgrat un estat feixista —què us he de dir jo als valencians, de com és de feixista l’estat espanyol!»

Camí de Massamagrell ens paràvem a observar la serra Calderona, que es retallava contra el cel tan neta, el vent i el fred ajudaven a perfilar-la: es retallava el Camp de Túria darrere nostre i arribàvem a l’Horta, pel polígon del bovalar (ja no se’n fan de boves, ni de cadires, d’aquelles tiges…) per fer parada al cementeri del poble —tot just recordava aquella porta del cementeri de menut, quan passàvem els diumenges camí de la platja i un rogle d’homes i dones en les cadires de boga feien la tertúlia: com podia ser, que ho feren davant la porta del cementeri, em demanava amb sis o set anys, sense que la pena els posés tristos i capcots cada diumenge…

És aquella pena que molts independentistes encara arrosseguen ara, per aquest tràngol passatger, o per aquell inconvenient, sense pensar quantes vegades altres personatges de la història han patit encara més grans desgràcies abans d’aconseguir l’objectiu però que no van defallir mai. Mai de la vida. A fer la mà la pena, xa!

Ja no ens acontenten molles, que voldrem el pa sencer, coste el que coste: el problema ja no seran les taronges, ni el patrimoni valencià, ni la llengua, ni tenir-nos sense senyal… Mentre siguem encadenats a espanya, els valencians perdrem sempre, patirem, i serem l’ase dels colps. Prou de mostrar-nos melindres i submisos, cap a la república valenciana, l’únic horitzó net i lloable dels valencians.

 

Rodant per la República (l’etapa de Bétera)

0

Jordi Puig ha arribat avui a Bétera, des de Burjassot. Venia acompanyat de bons amics valencians, pel camí de Burjassot, que entra al terme pel camí vell de Paterna. L’hem rebut a la vesprada quan ja havien fet una sobretaula al bar la Font. A l’Ateneu de Bétera ens hem aplegat una bona colla de socis que hem reviscolat de tant de coratge: «aquell article de l’Andreu Barnils —tu que estàs disposat a fer per la República?, em va esperonar a fer alguna cosa, també per tranquil·litzar la meua consciència…» I Jordi Puig es va llançar a recórrer el país, de primer per les Illes, després pel País Valencià, convençut que la República no té aturador, encara més com més gent ix a rebre’l, a acompanyar-lo, a escoltar una experiència més, com tantes d’altres d’anònimes, que ja són conscients que l’únic camí possible de la democràcia a espanya és la via catalana: la república i la independència.

Sopem a l’Ateneu a la vora del foc, i planifiquem el camí de la següent etapa, fins a Sagunt pel camí de Llíria, l’assegador, la vella via ramadera que unia Morvedre amb Edeta. Discutim d’això i d’allò entre dolços i licors de la terra. Parlem del camp, dels valencians, de dignitat i de democràcia. Parlar-ne, en aquest estat caduc, si ets en casa amiga encara ho pots fer. Poca broma el que voldran fer-nos empassar. Guanya l’optimisme, amb el qual afrontem el difícil equilibri a dues bandes de la balança: de l’una, espanya i la violència, l’amenaça, la justícia franquista i arbitrària. De l’altra, els drets humans, la llibertat i la democràcia… Si en el segle XXI encara no ho tenim clar qui defensarà els valencians i qui ens vendrà a Sud-Àfrica, que li ho demanen al refillet del González Pons, que va animar tot el PP d’Europa a burlar-se dels valencians i de qui ens va parir.

Una altra nit sentida, carregada d’història, en aquest viure intens de tants protagonistes com ens animen a continuar, a entendre que estimar i lluitar són verbs inseparables, entre els valencians. Gràcies, Jordi.

La vida del llaurador valencià

0

Una plataforma  ha convocat avui una concentració a diversos pobles en favor de la taronja, del camp i de la vida dels llauradors, que ja fa milers d’anys que passa més pena que glòria.

Plataforma per la dignitat del llaurador” vol aplegar la consciència valenciana a Europa, que no sembla conèixer gaire els valencians i el seu patiment bíblic.

Sembla que el llaurador valencià vol deixar d’acotar el cap, però ningú no li ha dit com, i ell, pobre, no sap com fer una altra cosa, si no és acotar el cap. De primer va ser el secà, i unes petites hortes per sobreviure, i el llaurador acotava el cap. Després va venir el monocultiu del taronger, desregulat, desorientat, desorganitzat, el llaurador valencià acotava el cap, que sempre havia fet allò, el que li havien dit, sense protestar, sense queixar-se públicament, sense convicció, ni identitat, ni culpa de tanta immoralitat com l’havia governat sempre. Acotava el cap i s’encomanava a la maedéu i a la cassalla. La cassalla feia més miracles que no la maedéu, però ell continuava acotant el cap després de tanta pregària. Tant era taronges com mandarines, caquis com magranes, el problema no era el producte, ni la feina, ni l’estil de vida senzill, en canvi d’una manca de convicció, de defensa a ultrança de la terra.

Durant anys, el llaurador valencià s’havia refugiat en els partits de dreta, o en la mateixa dictadura, amb resignació, bo i sabent que la dreta el castigava per ser llaurador i pobre, però ell hi insistia a deixar-se governar per aquells que més el castigaven. Es queixava a casa, amb la dona, amb els fills, però acabava acotant el cap. Quan hom pensava que l’esquerra faria res, en arribar a tenir poder, l’esquerra va fer com els partits de dreta, robar, enriquir-se i continuar maltractant els llauradors valencians, que ja sabien que ni els uns ni els altres no li resoldrien els problemes del camp, ni li canviarien l’esport preferit d’acotar el cap. Per això continuava votant els partits de dreta, o d’esquerra, perquè el llaurador valencià suposava que els partits espanyols de l’un o de l’altre color li adobarien la vida.

Enguany el parany que li han posat ha sigut tan gros que, els més vells de l’ofici, arriben a dir que no ho havien conegut. La desfeta és total, de renúncia a la terra i al camp, diuen uns quants llauradors que fa cinquanta anys que acoten el cap. Sobretot perquè saben que els polítics de dreta i d’esquerra, els del pp i els del pose, van vendre-li l’ànima, allà a Europa. I ara no té ni esme, d’acotar el cap, el llaurador valencià.

Aquesta vesprada veurem si serà diferent, davant els ajuntaments de seixanta pobles valencians, si som capaços de dir prou, de dir alguna cosa del camp valencià. De dir nosaltres som ací i no deixarem que se’n burlen, ni el pp ni el psoe, els uns i els altres, del viure dels llauradors valencians que només si saben acotar el cap.

 

 

Paquita Sanchis, escola i llibertat

0

Paquita Sanchis Ferrer  (1896-1970) va ser mestra durant els anys vint-trenta del segle XX. La informació recollida per exalumnes, i algunes mestres investigadores, encara una informació escassa, apunta que era lliurepensadora, naturista, membre d’esquerra republicana al país valencià, la primera dona afiliada a la UGT, i per això li van fer consell de guerra sumaríssim… Mestra massa revolucionària, represaliada. Avui, al centre cultural la Nau es presentarà un documental sobre al seua història.

Escarni i càstig als mestres, fa vuitanta anys, com avui mateix, que no sembla que vulguem aprendre. Avui han tancat arbitràriament unes quantes persones, sense ordre del jutge, per la cara i la pocavergonya de la policia. Entre més, dos alcaldes que fan d’alcaldes, i es planten contra el feixisme sense por. En favor de la democràcia.

En alguna comissaria no deixaven entrar els advocats si parlaven català. Com en el franquisme, els cossos de la policia no han canviat gaire. No gens. Repressió, analfabetisme, l’herència franquista que perviu descarada desbocada idiota contra la democràcia. Acarnissament, burla, acaçament, la policia i la justícia espanyoles. I el delegat del psoe, i el govern del ps,e diu que tot això és correcte. Ells ho veuen correcte, el feixisme imperant.

La mestra Paquita Sanchis va ser mestra a Llíria durant cinc anys, i encara va defensar-se de la burrera espanyola fins que aconseguí incorporar-se al magisteri a l’edat de 69 anys. Perquè la llibertat no mor, l’amenaça la força franquista de sempre, ahir i avui, el 155 que ens governa. Però no mor.

 

Foc a Serra: sostenibilitat versus debilitat (2)

0

La taula debat amb uns quants dels alcaldes i regidors del Camp de Túria va cloure ahir la Jornada de Sostenibilitat a Serra. I ho va fer amb lluïment dels polítics, especialment, que van ser sincers i honestos: potser que no ho van dir tot, que són polítics, però qui ho fa això, ser sincer  completament tret dels innocents; els jutges espanyols?, la policia espanyola?, els mitjans espanyols?, Caixabanc?, o aquella merda que ha destapat, com es diu?, entre el Santander, els jutges, els fiscals i el govern espanyol que van fer de criminals per tapar Botin, una mena de banquer mafiós consentit.

Els alcaldes van començar per dir que han tingut prou en fer net a cada casa-ajuntament, ves si n’hi havia deute: només en tornar deute, estalviar i, ai mare, descobrir que els interventors i els funcionaris posats i llepats del pp són qui manen de la caixa, i han impedit de fer política amb tot de tripijocs i burocràcies. Això passa als ajuntaments, a la generalitat, a les diputacions…

Els alcaldes i els regidors també van coincidir a dir que el caos d’infrastructura heretat del pp era tan gros que ha sigut impossible d’ordenar gaire el desastre en tres anys: el 80% de les urbanitzacions, van dir, aboquen aigües fecals directament al subsòl, sense depuració ni col·lectors, ni depuradora… Què què, pinyol, en el segle XXI encara llancem sense pena contra el mediambient… Els pobles del Camp de Túria han crescut molt en població i edificacions, en urbanitzacions (fins els anys 90 la meitat eren il·legals), som la segona comarca del País que més ha crescut, i aqueixa vivesa de poblament no ha sigut paral·lela al creixement de serveis i millores… Per què?

Una altra herència enverinada del pp: 25 anys de contracte amb empreses concessionàries del fem que fan i desfan com volen, a més que —va dir un dels alcaldes— no sabreu mai què fan amb allò que reciclen, quant en rauen, on va a parar, i qui se’n beneficia del pastís (el pastís del fem, xa)

Vam demanar als alcaldes una frase titular per acabar la Jornada de Sostenibilitat en un optimisme moderat, què caldria, què demanarien, què faran com a futurs responsables de la gestió dels pobles i de la comarca per tenir pobles i ciutats cultes l’any 2025?

—Caldrà que els veïns, tots sense excepció us poseu  a treballar de valent, i participeu activament de la política local, que és participar també de la política global, i caldrà més debats polítics i veïnals com aquest que ha organitzat l’Institut per animar a la participació si voleu uns pobles diferents. (conclusió)

L’organització va agrair la participació dels representants dels governs locals de Serra, Bétera, Marines, Olocau, la Pobla de Vallbona, Riba-roja i Olla

*No van assistir a la Jornada de Sostenibilitat els alcaldes de Nàquera, Llíria, l’Eliana, Benaguasil, Benissanó, Casinos, Gàtova… (tenien l’agenda plena, no els interessava la sostenibilitat de la comarca o…)

 

 

 

 

Foc a Serra: sostenibilitat per a què? (1)

0

Més de cent persones, entre públic i experts, debaten a Serra, el Camp de Túria, quant hem avançat en sostenibilitat en els últims trenta anys, quan l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria ja demanava als polítics locals i comarcals mesures i polítiques per  ordenar el territori, si era que aquell caos urbà i rural dels anys 80-90 era possible d’organitzar mínimament. No. No hem millorat, als pobles del Camp de Túria, perquè el creixement exponencial d’urbanitzacions, població, i edificacions als centres urbans ha sigut tan destarifat que no ha permés ni el clavegueram mínim, ni un canvi en els serveis, ni en la mobilitat entre els pobles, ni en allò essencial i bàsic que calia. I no diem el pitjor.

Ho avisàvem, experts, estudiosos, la Universitat, urbanistes, però res de res, els polítics de qualsevol color van tirar pel dret, que era una anarquia mal entesa, pitjor planificada i individualista. És veritat que s’han fet coses, que tot no són catàstrofes, que podem trobar vies i accions que han aconseguit petits èxits. Unes molles entre les engrunes.

La #JornadadeSostenibilitat aplegarà aquesta vesprada a Serra els polítics, alcaldes i regidors i representants de la Conselleria o de la Diputació. Serà l’horta del debat, d’avaluar els deures fets, de repassar la feina, perquè l’examen serà a maig, any d’eleccions al nostre país, als ajuntaments i a la generalitat.

Tres idees sobre les comunicacions del matí i el debat amb el públic:

1 L’educació serà clau per fer entendre a la societat present i del futur (no n’hi ha gaire confiança en allò fet fins ara), per conscienciar d’un canvi d’hàbits si volem res de diferent. A Riba-roja, per exemple, l’escola sembla compromesa en aquesta mirada nova sobre vida i sostenibilitat, segons que explicava Antoni Morales.

2 Les mesures locals s’han d’implementar amb una visió global, però sense oblidar les grans possibilitats-potencialitats del nostres pobles al camp de Túria, malgrat que la voluntat política local no tinga un horitzó de llarga distància, de gran calat, més ample.

3 El govern del Botànic, si només eren tres anys i mig d’acció, ha tingut voluntat, però poc finançament, i ha sigut poc efectiu encara en aquesta legislatura (la seua incidència en els PORNS o parcs naturals no ha modificat gairebé res, malgrat que el gran desastre era propietat 100% del PP).

Una aportació particular de Carles Arnal, un activista de nom propi al país valencià, ha encés un debat viu i punyent contra la ponència principal, que ha trobat esbiaixada, poc realista, i provocadora, en argumentar que l’excés de massa vegetal-forestal, no ajuda a gestionar bé el nostre paisatge (!)

 

 

La gran superfície dels rucs

0

L’ajuntament de Paterna, Horta Nord, es debat entre els diners que li plouran del cel en canvi de desfer el paratge de Les Moles o entre mantenir-se fidel al paisatge i al patrimoni natural. El PSOE que els governa, maedéu que em quede com estic, ja ha venut l’ànima al dimoni i voldria que tots els partits del PSOE del món feren el mateix, el de Bétera, el de Burjassot, el de Godella, l’Eliana, la Pobla… Que es veneren també l’ànima, malgrat que la venda fes molt de mal al comerç local. El comerç local?, el petit comerç local que malda per obrir cada dia els la bufa, i que tothom tanque i pegue a comprar fóra del poble, als centre comercials, els tira més que la maroma, vinga a cercar les mandarines de SudÀfrica o els mitjons de la Xina, per bé que la Xina, oh sorpresa, ja va decidir d’omplir els pobles de botigues xineses que van fent-se amb el monopoli local.

Diverses iniciatives, entre més la federació de comerços, les agrupacions locals, i uns altres partits valencians ja es van posicionar contra el nou aquelarre urbanístic, el més gran d’Europa, deien, que s’instal·laria al terme de Paterna, que insisteix a trencar l’harmonia del formigó, i la conselleria de Medi Ambient ja ha dit no, oficialment, a Puerto Mediterráneo, ara Intu Mediterrani, els noms propis d’un gran corrupció urbanística contra els valencians. Els estudis fets ja avancen que aquella empresa no crearà nous llocs de treball, però sí que desfarà un dels últims paratges naturals de l’Horta a més que afectarà negativament els centres comercials que són a tocar.

La CV-35 sembla que volen convertir-la en un embús crònic, de trànsit i de superfícies comercials, de Llíria a València. El PSOE de Llíria no ha volgut plantar-se, i el seu alcalde ha demanat de construir encara més caos en aquella via de comunicació que cada dia alena com una mort anunciada. Ha de pensar, l’alcalde Manolo Civera, que els llirians que baixen a la ciutat ho fan contents cada dia de passar aquell calvari d’autovia dita d’Ademús.

Sembla que dissabte ho parlaran tot de savis i alcaldes del Camp de Túria, en una Jornada sobre Sostenibilitat a Serra que debatrà la comarca, l’infern i el purgatori: en el segle XXI, hi ha alcaldes que viuen del somni urbanístic de desfer els pobles i convertir-los en femers de formigó i conflictes, que no fan sinó cagallons sostenibles des que governen entre urbanitzacions i nius de ferralla, incapaços d’ordenar res ni de donar valor al paisatge si no els ompli la butxaca pròpia i d’amigots.

La Jornada té quatre objectius principals:
1) Mostrar els aspectes bàsics de la sostenibilitat de la comarca, i complir amb uns objectius mínims de Desenvolupament Sostenible per canviar el model existent.
2) Proposar solucions i vies de desenvolupament per a potenciar el valor cultural del territori com a factor de creixement.

3) Conèixer, analitzar i decidir plegats un model de Parc Natural que s’adeqüe al nostre territori i a la nostra gent.

4) Sensibilitzar-nos per un Món possible i necessari i coordinar accions entre Institucions i el teixit associatiu com a model d’actuació preferent per a dur a terme un programa integral sostenible al Camp de Túria.

INSCRIPCIÓ.
idecocampdeturia@gmail.com

Sostenibilitat o burrera

0
Publicat el 9 de gener de 2019

La Jornada de Sostenibilitat Ambiental pretén sensibilitzar els agents socials del Camp de Túria, els polítics i la ciutadania, sobre la situació del nostre territori,i valorar les intervencions que es duen a terme. Volem incidir en la sensibilització del canvi i transmetre valors.
L’IDECO té el compromís de promocionar una Comarca viva i habitable per a futures generacions. Aquesta Jornada posarà en valor alguna de les iniciatives de sostenibilitat ambiental al Camp de Túria. Cal prendre consciència del territori on vivim alhora que voldríem impulsar la ciutadania a la participació. Fer avançar la societat de la comarca cap a models de vida compatibles amb el futur és una manera de treballar des de l’àmbit local pel canvi global. La sostenibilitat és un repte i comença per petites accions. La Jornada
està organitzada per l’Institut d’Estudis comarcals del Camp del Túria en col·laboració amb l’Ajuntament de Serra i la Mancomunitat del Camp de Túria.

INSCRIPCIÓ: idecocampdeturia@gmail.com

SERRA, El Camp de Túria. Casa de la cultura, dissabte 12 de gener de 2019

Per la mandarina a déu!

0
Publicat el 6 de gener de 2019

Demà tornem a la normalitat, després de les vacances de Nadal. Els xiquets, els mestres, les famílies que envien els xiquets a l’escola. Divisió d’opinions, naturalment, però en uns dies la vida tornarà a la rutina d’una normalitat anormal. De l’un costat, la normalitat de la qual parlem no és igual per a tothom, ni pels mestres que han de tornar a encoratjar pel coneixement, ni pels presos polítics que continuen segrestats per espanya, ni per la manca de democràcia que vivim, emparada en llibertat que permet tot de manifestacions feixistes en canvi de perseguir qualsevol anhel de llibertat europea. Ni per als llauradors que esmorzen cada dia a la cooperativa i esperen que déu els envie el miracle.

Anit, mentre recollíem la parada de llibres de Nadal, JosepLluís va fer anar una frase que esprem el dramatisme del camp valencià “per la mandarina a déu“, hom pensaria que la idea que conté l’acudit fa gràcia, o provoca un somriure bíblic: ai, si és déu que ens ha de salvar, o el cel, o l’església, ho tenim més pelut que no ens pensem. Perquè a poc que sacsegem la realitat a partir de demà, un any d’eleccions múltiples, caldrà recordar el feixisme que es destapa (no trobe que puge més que ja ha apujat aquests anys, sinó que es destapa descarat i desvergonyit) enaltit pels mitjans de l’ÍBEX i per opinadors que els interessa fer-los el joc per posar-los contra les Repúbliques de catalunya i valència, per exemple, afegit a la beator que ho acompanyarà durant l’hivern, reviurà debats freds, pansits i histriònics. Normalitat.

La mandarina ha sigut el gran fracàs valencià al camp —o el fracàs més visible— i això assenyala sense remei que la taronja, la grossa en totes les seues varietats, no alçarà el cap, i ves si ja el portava ran de terra. Els comerços han posat preu, volen dir que les màfies que controlen el mercat, ja han dit què estaran disposades a pagar, per continuar enriquint-se uns quants per comptes de dignificar la terra i els llauradors. Incapacitat política, comercial i cívica davant les màfies organitzades (polítiques, judicials i empresarials). Si fa no fa com l’escola, com la sanitat, com el comerç local contra les grans superfícies (per cert, ja sabeu que n’hi ha polítics del govern valencià que volen continuar apostant per aquella aberració a Paterna, la major superfície comercial d’Europa a tocar de València, en canvi d’acabar matant el petit comerç dels pobles de l’Horta, del Camp de Túria…). La normalitat ha de ser això, tornar a la rutina després dels regals, dels Reis d’Orient, de despenjar llums, alçar els arbres, guardar els pessebres, i deixar-nos atonyinar pels mitjans espanyols cada dia, o pel trànsit, o començar a exclamar-nos a cinc mesos vista, ai, ai, ai, que els honestos perdran l’ajuntament en canvi dels feixistes… Si ja comencem amb por, xa, res no podrà ser tan normal, ni gratuït…

Sort que ja tenim la bossa d’escola preparada, les lectures, els llibres, les històries, la matemàtica… I les mandarines!

*Per cert, sabeu si el 155 encara és en vigor?, he provat d’engegar la TV3 des de Bétera, però no he trobat el senyal!

[continuarà]

Gonzalez Pons i la taronja valenciana

0
Publicat el 5 de gener de 2019

Aquest homenic era el cap de la delegació espanyola que va signar l’acord a Europa perquè els llauradors valencians prengueren mal. Ell i els seus van facilitar que les taronges valencianes valgueren menys que la merda de gos, no valgueren ni per tapar la merda que ell, Gonzalez Pons i el seu partit de criminals —recordeu que el PP és el partit polític més corrupte d’Europa— pararen la mà en canvi de matar el camp valencià. Perquè sense interés, sense parar la butxaca, sense enriquir-se personalment, van signar?, per què ho haurien fet, de deixar els valencians en la ruïna, sense rebre en canvi un regalot de parar la tos? L’odi del pp, i d’uns quants valencians del pp, venia de lluny, sobretot perquè havien perdut les eleccions a València i volien castigar-nos, però no pensareu que allò de l’acord amb SudÀfrica era en canvi de res… Peix o diamants, sardina o patrimoni, contractes milionaris amb les empreses corruptes de l’ÍBEX? Què cobraven aquests polítics per deixar-nos estacats en la merda, als valencians? I el PSOE, que guanyava abstenint-se? Fent que mirava en un altre costat, el PSOE, mentre l’empastre contra el camp valencià ens castigava a la misèria? No som espanyols, com ell voldrien? Perquè en el fons saben que no som com ells, de malparits, els la bufa què li passa al llaurador valencià, mentre ells treballen, els del PP i els del PSOE, treballen per les seues famílies amigues…

Quina bufa podien portar, els polítics espanyols a Brussel·les, inclosos els valencians malparits que ens van vendre, i en canvi de quins interessos particulars els eixia a compte malmetre encara més la terra dels valencians?

Què passarà amb els milers de milions de pèrdues del camp valencià?, com és que ningú no en diu res?, com és que els llauradors valencians, que no tenen fama d’esquerra, ni de nacionalistes, ni de combatius, continuen muts?, com és que accepten aquesta misèria regalada pel PP i el PSOE amb tanta resignació?, com és que els sindicats del camp no diuen res, ni es queixen, ni es mobilitzen ni són capaços de buidar milers de tones de taronja a la plaça de la marededéu, al palau de la generalitat o davant el museu faller?

En un any d’eleccions, de feixisme despert, l’abús contra els valencians és al cap de carrer, com cada any, damunt la taula: deuen pensar, els polítics d’espanya, que els valencians som capaços d’aguantar-ho tot sense queixar-nos prou, sense moure un dit, sense reclamar allò que és nostre. Deuen pensar, els refillets que ens van vendre i ens governen encara, que això d’espanya serà per sempre, que ho aguantarem tot, que no ens repensarem mai si ens convé, de llepar el cul d’espanya en canvi que ens atonyinen el camp, la casa i l’ànima.

 

Més informació, xa, sobre com els refillets del pp ens van vendre amb l’aprovació del psoe… El 155 al complet participà de la venda dels valencians al dimoni

Míriam Nogueras: En González Pons estava fent la feina que li encarregava l’Estat: impedir que Catalunya fos un tema a debat al si de la UE, mentre alguns callaven i lloaven la “política” d’aquesta gent, oblidant-se que ja no es prioritzaven, per exemple, les taronges. Ara desperteu?

La cleca de Puigdemont a González Pons

El Nacional.cat: El president a l’exili, Carles Puigdemont, ha deixat en evidència el portaveu popular al Parlament Europeu, Estéban González Pons, a través d’un tuit on ha recordat que “mentre els patriotes espanyolistes es dedicaven a malparlar de Catalunya i els felicitaven per la seva defensa del rei i la Constitució, ningú no els exigia cap altra prioritat”. Aquestes paraules es refereixen a un acord de 2.500 pàgines entre la UE i Sudàfrica aprovat dos anys enrere que ha perjudicat la venda de cítrics valencians i del qual el PP no hauria identificat les fatals conseqüències pels agricultors valencians.

Mentre els patriotes espanyolistes es dedicaven a malparlar de Catalunya i els felicitaven per la seva defensa del rei i la Constitució, ningú no els exigia cap altra prioritat. I és clar, ara se’n lamenten i els troben a faltar defensant les coses de menjar. De què se sorprenen?

Enric Juliana: La taronja valenciana. Un acord UE-Sudàfrica de 2.500 pàgines que ningú no es va llegir amb prou atenció. On era González Pons, el polític valencià que toque tantes tecles a Brussel·les? I ara les taronges per terra. Un excel·lent reportatge de

*Els armilles grogues, a quina cosa li hagueren pegat foc primer?

[continuarà]

En venc l’ànima pel camp valencià

0

Acabe de trobar-me un professional del comerç de la taronja que em vol passar una escolteta: —Perquè et conec i sé de què vas, t’ho puc dir, però no em faces cas si no em creus!
Ja puc esperar-me qualsevol cosa, no sé si em pot anar pitjor enguany, amb la taronja. Em passe molts cap de setmana treballant al camp, l’estiu sencer, les vacances de mestre… Què em pot anar pitjor, si tinc les satsumes penjant dels arbres i les clemenules, són milers de quilos que comencen a fer malbé la collita d’enguany i la que vindrà. I de la taronja grossa, ai, no n’esperem gaires miracles, aquesta temporada.
—Encara no saps el pitjor: els comerços no paren de treballar, però no vindran a agafar cap navelina dels llauradors petits, cap ni una, i el pitjor és que de Nàvels tampoc no en voldran.
—Què dius, home? Les Nàvels?
—Sí, seran les millors taronges del món, però no en compraran cap, així que si pots desfer-te’n, això que guanyaràs. Perquè els preus seran de per riure, i el robatori un fet consumat.

Aquests acords a Europa perpetrats pels governs espanyols han matat el camp valencià, o si més no, l’han acabat d’enfonsar. N’hi ha llauradors que fa gairebé cinquanta anys que s’hi dediquen, al camp, i diuen no haver conegut cap any tant dolent. Mentre siguem a mans d’Espanya, els governs espanyols no posaran mai al capdavant l’interés dels valencians. Ells tenen uns altres interessos, les armes, el peix, els interessos propis al Marroc, els negocis bruts dels borbons, els negociots que no diuen, les famílies intocables que han d’enriquir sí o sí, mentre els valencians poden aguantar-ho tot, perquè saben que no es mouran. Ni un dit mouran, de tant com els han pegat i acovardit es deixaran agenollar abans no facen res, i encara ordiran tirar la culpa al món, als catalans, i als designis de la maedéu fallera i beata. L’espanyolisme exacerbat és una bona excusa per amagar la incompetència dels valencians a defensar el seu camp, com fan els francesos, per exemple, o els catalans.

Damunt han aparegut lobbys a tot arreu amb molts interessos a SudÀfrica i a altres zones del sud, perquè els negocis siguen redons. I encara n’hi ha comerços valencians que els fan el joc, mentre la conselleria d’agricultura, governada pel psoe tanca els ulls, amb una incapacitat inaudita. Sí, tot li va a la contra al llaurador valencià, que aquesta nit, especialment aquesta nit de Cap d’Any no ha de celebrar res, si no és com se’n burla espanya dels valencians, mentre els valencians malviuen de la submissió i d’uns polítics nefastos incapaços de plantar cara.

“Els dies i les dones” a l’ateneu de Bétera

0

Vindran tres dones de sis, que és la meitat del grup, una fracció d’una joia única, que també és joia, aquest nou projecte valencià de Sis dones que tornen amb un projecte acabat d’estrenar, de música, poesia, ball i reivindicació, un regalàs de Nadal que no us hauríeu de perdre. Mai.

Avui tindrem el CD en directe a l’Ateneu de Bétera, perquè us l’emporteu signat, encara acabat d’enfornar, i potser que pugueu escoltar si elles volen, una prova d’aquest joiell resplendent que són Tres Veus, i veges com no seran les Sis Veus juntes, quan canten Els dies i les dones.

Una sort de la Fira de Nadal a Bétera, tenir amigues que vindran a explicar-nos com van ordir aquest segon projecte després d’aquell regal sobre el Poeta Estellés. A més de llibres, àlbums, còmics, i uns llibres il·lustrats per caure de cul, avui tenim la música… En voleu més? Doncs encara tindrem més sorpreses, xa!

Fira de Nadal a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5, això és el Camp de Túria.

 

 

Torna la fira de Nadal

0

M‘he fet un gran regal de Nadal, un llibre breu, petit, que és una joia: IV Taula de poesia, mostrari, lligadet amb una veta quatribarrada i editat a València el maig de 1951

La salutació és a càrrec de Carles Salvador «Els companys poetes han cregut convenient que algú dels que hi prenim part diga unes poques paraules, referents a la present manifestació literària. Immerescudament m’han designat i jo he acceptat perquè actuar a favor de la literatura valenciana m’és un goig i no un sacrifici.»

Almela i Vives, Bernat Artola, Lluís Guarner, Maria Ibars, Carles Salvador, Sofia Salvador, Soler i Godes, Joan Valls… entre més poetes són en aquesta Taula.

Vui la mar té un nou encís” M. Ibars

Avui mateix tornem a obrir la Fira de Nadal a l’Ateneu per aquest encís en favor dels llibres. I tindrem Carles Cano, escriptor, i contador d’històries per a xiquets i joves. I després ja passarem una plata amb l’ànima lectora, a veure si l’encomanem.

Si és Nadal.

Núria Cadenes inaugura la Fira de Nadal

0

«Hi ha vides que només passen, sense imaginació, sense esperança…» 

Versió1. Anit vam inaugurar la Fira de Nadal a Bétera, amb Secundaris, un llibre de Núria Cadenes què és dins un projecte col·lectiu de l’editorial Comanegra per commemorar els 200 anys de la publicació de Franquestein, la novel·la romàntica de Mary Shelley (Núria va encomanar-nos d’abandonar la presentació i córrer a llegir-nos aquella obra mestra…), res a veure amb una pel·lícula, malgrat que siga la versió més clàssica. No serà la primera de les propostes que ens farà Núria aquesta nit… I sort encara que a la parada teníem la versió traduïda per Maria Antònia Oliver, am un estudi preliminar de l’època…

Versió 2. Núria Cadenes va ser anit a l’Ateneu de Bétera, per presentar “Secundaris”, una novel·la breu del realisme més cru i dur d’aquest s. XXI que vivim entre personatges anònims, secundaris, responsables del vuitanta per cent d’allò que som de vegades sense saber-ho. Som voltats de vides anònimes que farcirien cent novel·les de personatges secundaris, vius, tristos, personatges perduts que mai no apareixen a la història, que potser no saben què és la història…

Versió 3. Secundaris és una gran novel·la breu, un retrat d’una Barcelona desapareguda, que podria ser València, o Bétera (ací Núria ja dirà que qualsevol veí de Bétera ja diu quan te’l trobes que és de Bétera, abans de fer dues frases seguides…)… Això de Secundaris, a Bétera són els blocs d’edificis dels Galls, o Galeries Todo (no sé qui seria el cabró que els posaria aquest nom, a aquells edificis). Un no és de Bétera si no ha entrat mai en un d’aquells edificis, de Galeria…

Versió 4. Secundaris és una novel·la sense esperança, enmig d’un dolor profund, malgrat la qualitat del text, la poesia que hi compté: «Per a la senyora Rosita la vida són fotos congelades i, els fills de l’escala, criatures que sempre caldrà protegir. Sempre.» O aquesta altra «Mentre hi ha vida hi ha esperança…» Caguenlou quin viure, xiquets, que n’hi ha que no tenen gaire sort: «Mai no ha tingut gaire sort, aquest home. Avui tampoc.»

Franquestein és un personatge literari que, malgrat els retalls de què és fet, pelleringues, trossos d’altres cossos, fins i tot carn que no és carn, que no ho sembla almenys, ha perdurat en el temps, ha sobreviscut dos segles reencarnat en un personatge abandonat, apartat, rebutjat, castigat per tothom, una mica com els personatges d’aquesta novel·la, que són vius i reals a cada barri, a cada poble, al meu carrer mateix, fins i tot quan viatges en metro te’ls trobes, tot de secundaris que tindrien paper en aquesta novel·la breu, colpidora, estremidora, punyent.

Versió 5. Núria ens va fer uns quants consells d’escriptora madura, feta, de discurs fluïd, d’una enveja amb aquella joventut que ha viscut tanta cosa: llàstima que l’Ateneu no fóra ple, que tenir una de les escriptores punta d’aquest país no hagués atret els dos-cents mestres del poble, ni els mil universitaris, ni els fills d’una generació que es va desviure per alfabetitzar la cultura i el país: dos consells que vam córrer a apuntar al quadern de deures del Nadal: “viatges i flors” de Mercè Rodoreda i “De foc i de sang” de Caterina Albert.

Versió 6. Núria cadenes ens va llegir un conte curt de Mercè Rodoreda i es va emocionar, amb aquell carro dels morts que travessava un camí de plantes a banda i banda, entre noms científics i populars, recorde l’herba cuquera, i aquella lectura que obria una fira de llibres i de cultura, malgrat tantes absències, sembla que els valencians no n’aprendrem mai prou, que volem ser sota el jou de la ignorància, no passa res, res de res, els pobles no són la ciutat, no, només són el poble. Per això desaprofitem aquests regals, massa formació, un excés tanta cultura, en aquell cau: massa república, per al poble, per al govern, per a les institucions locals, les associacions, els clubs, massa lectura, massa escola mestres, quin remei, sempre de secundaris, els valencians.

Avui segon dia de fira, amb la presentació de l’exposició «Les lectures d’un club de lectura». Vos esperem.

 

 

Fira de Nadal a Bétera

0

Avui, a les 19.30h, l’Ateneu de Bétera inaugurarà la fira de Nadal amb l’escriptora Núria Cadenes, que a més de presentar el seu últim llibre, Secundaris, farà una lectura especial d’obertura, inaugural. Un Andante cantabile dels llibres, els autors, els tallers i la música, perquè enguany el programa convida a no perdre’s ni un detall, a conviure amb la cultura i a formar-ne part.

La novetat és que, cada dia de fira, hem convidat un lector a llegir uns minuts, un text que, la persona triada, troba extraordinari, especial, únic, pouat del seu repertori lector. Cada dia a les 20.00 farem aquest encontre entre el lector i la seua tria. Però a més, podeu emportar-vos un llibre dels centenars que són exposats a la llotgeta de dins de l’Ateneu, un nou espai que a partir de demà acollirà cinc-cents llibres extraordinaris perquè el Nadal no siga només fet de pessebres, arbres o parar taula. I encara entre un programa atraient, tenim més sorpreses que anirem explicant cada dia. Què, us animeu a viure aquest jorn inaugural?

Fira de Nadal, Plaça del Mercat Núm. 5, Bétera, el Camp de Túria. Obert cada dia de sis i mitja a nou de la nit.