Ulisses20

Camarena-TorreEnConill és Bétera. Bétera també és Camarena-TorreEnConill, la Conarda, el camí Paterna, Valldeflors, els Pinars, el Periquillo i el Cerrao (a qui se li va ocórrer?), la Providència, el Bassó, les Mallaes, el Mas d’Arnal, el camí la Pobla i de Benaguasil, el camí de Llíria, el mas d’Elies, la lloma del Calderer i el Feiscar, l’Estrella, els turons de Sant Antoni i tantes altres urbanitzacions del terme. Tot plegat és Bétera. El nucli vell, l’eixample i les urbanitzacions escampades, a més de les casetes, els xalets, fins i tot les casetes de reg, la vaqueria, les porcateres del Brucar, el Pla i els polígons. I encara el terme que ens va furtar l’exèrcit espanyol després de la guerra… Tota pedra fa paret i fa poble. Com fa poble la vida de poble, el comerç, les terrasses d’estiu, ca Nebot, el cementeri, i els masos nobles, el Carraixet, la Cooperativa, fins i tot l’Ateneu fa poble, i malgrat que n’hi ha que ho voldrien d’una altra manera, un conjunt tan divers com complex s’ha de governar.

Oh, ves si hem canviat, en pocs anys, amb un creixement de població brutal i una disminució d’altres detalls: de carnisseries, sort encara, ens en queden dues, la del meu cosí Miguel i la d’Anitín, i de forns, ves, que els pots comptar a la mà. El poble canvia, els hàbits sobretot; els costums de la vida rural són lluny, i res que toques ja és un record d’anys enrere: llei de vida, i també de fer diferent. Entre més coses de fer política. Jo, per exemple, preferesc l’honestedat i la senzillesa, la transparència: en el negoci que debatem, vosaltres què voleu?, ho podem fer?, és legal?, ho podrem explicar a tothom i ens entendran, no? Perquè deixar el govern local de Bétera a mans d’un partit que ha votat a Europa contra la taronja valenciana (llauradors del nucli vell de Bétera, què feu!), un partit que ha infrafinançat els valencians fins a la ruïna, que ens ha robat en cada legislatura, que va dir que la formula 1 no ens costaria res i haurem de pagar més de 500 milions d’euros, un partit amb centenars de militants imputats de corrupció, que va enganyar Europa amb els comptes, sobre la nostra economia…, què voleu?, fóra com posar el llop al galliner, el lladre al calaix municipal, perquè proven a veure si faran net o ens deixaran nets. I encara perquè tornaran l’ajuntament a l’amiguisme i al fracàs que vam haver de pagar durant la crisi, sobretot els joves, dels quals van arruïnar dues generacions senceres.

Sí, Camarena-TorreEnConill és la clau, però què voleu que us diga…

[continuarà]

D’uns anys ençà, els vots a les urbanitzacions decideixen el govern de l’Ajuntament de Bétera. El model que es va planificar a finals dels vuitanta —omplir el terme amb tot d’urbanitzacions durant els noranta—, decideix avui la política local. Ara mateix, entre donar suport a la candidatura guanyadora de Compromís o donar-lo a la candidatura de la dreta que representa el pp i c’s. De l’un cantó a l’altre, la diferència és si l’acord és en favor de l’honestedat dels últims quatre anys (dèficit zero i grans projectes en favor de l’educació, per exemple) o apostar pel partit més corrupte d’Europa i el segon més corrupte del món, el pp. La candidatura Camarena-TorreEnConill té la decisió a les mans, perquè en democràcia, els vots que sumen decideixen, si no és que els jutges o els funcionaris torpedinen les eleccions i la democràcia mateix.

Camarena-TorreEnConill té la paella pel mànec i farà bé de decantar la seua decisió en favor dels seus interessos. Que són els interessos de la gent que els ha votat, en canvi de respectar què i com. Ho va dir Groucho Marx, els meus principis són aquests, però en podria tenir uns altres, si molt convé. No són tan ideologies, quan parlem d’urbanitzacions (s’hi han organitzat en un partit propi) com de gestionar en favor d’allò que els beneficia: serveis, espais, comunicació, qualitat de vida… A mig camí entre la conurbació de València i Bétera, de l’un costat, amb tot de serveis urbans, però amb problemes específics i unes necessitats de mobilitat determinades. La vida de poble?, la vida de la ciutat?, entre dues aigües?

Totes les núvies li ponen, a Camarena-TorreEnConill, i el poble s’haurà de rendir a la seua pròpia decisió (la majoria obtinguda per Compromís no és suficient). Així que tindrem un ajuntament progressista, capaç d’una oferta raonable a les urbanitzacions, ajustada a la realitat del segle XXI (la comarca sencera s’hi ha organitzat d’aital manera); o bé tindrem una aposta regressiva, que anuncia privatitzacions en canvi de més impostos, entre més el de l’aigua.

[continuarà]

No sé quantes vegades he votat, per això i per allò, però mai, ni una sola vegada, he eixit satisfet. Potser perquè no valdria de polític de partit, o perquè no tinc la fel de ferro o estómac suficient. Avui, si fa no fa, l’alegria va per carrers. Per exemple, a Bétera seran les urbanitzacions dels ricots, les que decidiran si Cristina continuarà de batlle, malgrat que ha obtingut la majoria de vots que es disputaven i una majoria de regidors. Però ves que amb la feina feta i amb l’equip que enguany presentaven em demane com és que no han tret el triple de vots i el doble de regidors. M’ho demane perquè sóc optimista i aquest equip ho havia guanyat a pols, amb tanta feinada feta, una economia que ja voldríem tothom tan transparent i unes inversions preparades que podien deixar el poble preparat per al s. XXI. Però ai, hi ha les urbanitzacions dels rics, que han tret cresta i ara ja diuen que regalaran el comandament de la tele a qui els done més diners. Ho diuen així, sense embuts: doneu-nos el 40% del pressupost per gestionar-lo nosaltres i ja us deixarem que feu vosaltres de batlle. Ho va dir Josep Sorribes, fa trenta anys: les urbanitzacions a Bétera us faran perdre el cap i el sentit de poble.

Pel que fa a Catalunya tinc un parell de disgustos, això pel cap baix: l’un és que els valencians hem votat poc Puigdemont i Ponsatí (ja sé que no n’hi havia cap publicitat, que tot era contra i cavernari). Però jo esperava menys 155 i més vots per la llibertat. Malgrat la presó i l’exili dels líders, que no podien fer campanya en directe, ni a espanya ni a TV3, que de vegades també semblava espanya, cada dia. I encara un altre disgust és que Jordi Sebastià no haja aconseguit l’objectiu de ser a Europa, en canvi que molta gent encara vota el partit més criminal a la Unió Europea: el pp. Com és?, com és possible que malgrat la corrupció, els enganys, la desviació de fons, les campanyes il·legals, tant de robatori i ineficàcia, com és que n’hi ha valencians que els donen suport? No ho entenc, aquest servilisme i flagel·lació, si no és que els valencians, molts valencians, no tenen remei si no és posant-los una traca al cul.

Ara me n’aniré a dormir, si puc, o a fer-me una cervesa, a veure si els de Bétera acaben de fer recompte, que semblen els últims en arribar al 100% de l’escrutini. Sort encara que Josep Carles va publicant les dades en comptagotes a través del seu compte de twitter.

Com voleu que estiga content, xa ni una vegada, ni una de sola. Així no arribarem mai a la República Valenciana!

Anit ens van trobar una escena curiosa, només unes hores després del debat local al castell de Bétera. Quatre membres del pp passejaven anit pels carrers del poble, entre més la seua candidata principal, i tres d’ells almenys regiraven bústies de particulars i en treien la propaganda electoral que no els convenia. Els vam fotografiar i encara van tenir la barra de burlar-se’n. Però s’ho van repensar. Després van començar a amenaçar-nos en telefonar la policia. Naturalment que els vam convidar a fer-ho, perquè explicaren què feien, ficant el nas en les bústies de les cases. No van telefonar la policia, és clar, però van dir que, si féiem públic aquell incident, ens denunciarien. Justament es repetia aquella acció que denunciava la ràdio Àpunt feia unes hores en un programa matinal: quan hom denuncia corrupció no cau en falta qui la fa tan grossa (regirar i traure res d’una bústia és un delicte) si no que poden agredir el denunciant. Això sembla que pretén el PP de Bétera, i no és la primera vegada. REcordeu quan es van manifestar amb espanya 2000 contra l’Aplec del Camp de Túria?

Tant se val, els vam dir que faríem públic allò que feien, robar publicitat —ho vam piular i avant— i ells ho van continuar fent, perquè els pinxos no són sinó pinxos, i que explicaríem com entenia la democràcia el PP de Bétera, amb la seua cap permetent un robatori en tota regla davant les eleccions de diumenge: com els agrada a alguns partits de segrestar la democràcia, de malmetre-la, en furtar la possibilitat que els veïns puguen triar entre les diverses opcions democràtiques. Com al Congrés espanyol, que ara ja prepara com suspendre uns quants representants triats pel poble només per desequilibrar majories a conveniència. Desequilibrar majories a través de jutges, de repressió, d’amenaces… Una dictadura legal, sinyors, aquest estat. Sí, molt democràtic tot plegat, aquest joc entre bandolers, creminals i pocapena. A robar a la Calderona passarà a dir-se ara a robar a les bústies!

[continuarà]

Anit ja ho deia, que Bétera és un poble difícil, escampat arreu del terme per una mala decisió que ara paguem cara. Si fa no fa, la comarca en el seu conjunt va així: Llíria, la Pobla, l’Eliana, Riba-roja, Bétera, Nàquera, Casinos, Olocau… El Camp de Túria s’ha recosit amb tot d’urbanitzacions, fins i tot amb pobles sencers nous de trinca. Translladats. (Sant Antoni de Benaixeve, Marines Nou, Domenyo, l’Origuilla). Cada poble té el seu pecat i el seu infern particular. I un purgatori on haurien de cremar planificadors, polítics, promotors, alcaldes, empresaris i corruptes a manta. Els pobles van créixer a la dula, desemparats, sense patró, ni senderi, ni equilibri, ni estil… Una cosa potser els agermanava, una de sola: contra el patrimoni. O dues coses: en favor de la lletjor més absoluta. Bétera no es va escapar de la criminalitat urbanística. I ara si pots ho adobes, o expliques als veïns de la urbanització que allò que demanen és la lluna, tant com va costar d’arribar-hi un parell de colps.

La complexitat d’aquest teixit urbanístic tan malparit, ha convertit el dia a dia en un malviure. Les urbanitzacions prou que reclamen els serveis municipals, en canvi de tenir les portes barrades, amb tanques i barreres i cossos de seguretat propis, més pròpies d’un linxament que d’una benvinguda a passejar-hi. No cal dir que allò ja apunta a una inexistent vida de poble. Un oblit del petit comerç local, de la vida cultural, o agrària o, fins i tot, de no esmorzar mai, però mai, a la cooperativa o a ca Serruig. Tampoc no els cal llegir Estellés i aquella declaració de la vida “de poble”. Potser la mancança de la seua lectura no els convida a deixar-se acollir al poble.

Per tot plegat, la tria de l’alternativa valenciana, de la proposta política més local i autèntica, fóra la de l’alcaldessa Cristina i el seu equip, sens dubte. És l’equip que pot posar ordre i una mica de sentit, en aquest caos que ens hem trobat els últims trenta-quaranta anys ençà, i ho provaré d’explicar d’ací al final d’aquesta campanya en què els veïns teniu un paper tan important, a l’hora de decidir quin poble volem i com serà en un futur. La resta d’alternatives no són locals ni valencianes (cal recordar que Bétera és un poble valencià), ni proposen el progrés madur i desinteressat en favor de polítiques honestes, creatives i netes.

Per confiança, per treball, per honestedat amb mi mateix, el meu vot al poble fa temps que és decidit. Aquest equip de Cristina Alemany, mestra i alcaldessa de Bétera els últims quatre anys, ha fet un treball intens per reordenar el poble i posar-lo al primer pla dels pobles a explicar sense embuts: des de l’economia municipal (el sanejament és un dels aconseguiments cabdals), la cultura o l’equipament de parcs (en això aquest equip va cap a l’excel·lent), calia omplir de dignitat l’Ajuntament. I el sentit de govern local. Proper.

Davant de tot, la gent! la senzillesa i la humilitat. Això és, els valors. Sense la fatxenderia ni la mirada per damunt el muscle. Massa que hem volgut mirar per damunt el muscle, els valencians, i hem eixit escaldats i arruïnats. Els valors i l’educació per encaminar la gent en favor dels valors: l’escola (l’educació és cabdal en aquest equip) i el compromís valencianista sense fissures. Ves que gestionar un poble com Bétera és difícil, tan complex com no ho podríeu imaginar. Jo no ho puc imaginar. Qualsevol poble ho és, però Bétera venia de l’infern, d’un model que el màxim expert en gestió municipal que conec en vida, el professor i amic Josep Sorribes, va dir un dia que no ho havia vist mai; un exemple tan gros com el de Bétera no s’hauria d’imitar enlloc del món. Del món, va repetir, ves com era Bétera, i on l’havien portada els diferents governs municipals des de la dictadura, passant pel caos dels anys noranta i la incapacitat manifesta posterior.

L’escampall d’urbanitzacions, amb l’afegit d’atendre els serveis bàsics, l’herència d’obligacions d’anteriors governs i la desestructuració general, no era fàcil d’abordar. Ni ho és encara completament. El model de creixement de Bétera, que va decidir-se sobretot en els anys vuitanta-noranta, ens portava on som ara: hem triplicat la població i l’edificació en canvi de no haver-nos preparat per resoldre allò mínim. I sort encara d’aquests quatre anys, i els quatre següents mínim —hi confie plenament—, per convertir Bétera en una petita ciutat model, exemple en favor de l’humanisme i la ciència, el camp i l’esport, la comunicació i la cultura majúscula. El patrimoni en favor del coneixement, alcaldessa.

Defugint els populismes, evitant l’adulació i l’amiguisme, de vegades amb desencontres necessaris (els vells cacics, els funcionaris aviciats, fins i tot els models de societats incíviques de modos franquistes), l’Equip de govern ha convidat a participar de la gestió amb honestedat, i la professionalitat política ja dóna fruits brillants i sobris. Aqueixa sobrietat, potser és l’única aposta valenciana per fer poble i sentir-nos-en. Una aposta en favor dels valencians i del nostre viure més genuí.

Novecento és una gran pel·lícula, d’una època llarga i tan dura. Entre més, hi ha el naixement del feixisme més cruent i barroer. L’odi transmés de pares a fills, perquè els fills escampen l’odi en canvi dels pares. Avui n’hem tingut un exemple semblant a l’Ateneu de Bétera. Ja fa unes nits que passa, el mateix exemple, aquella cara rància de l’odi a través dels xiquets. No tindrien quinze anys encara, però s’estaven allà a la plaça jugant amb els mòbils, posaven músiques feixistes i himnes que haurien de ser prohibits. A espanya el feixisme està protegit i subvencionat. Ho hauríeu de pensar abans de plorar segons quins polps polítics.

El xiquets són xiquets, sí. Ignorància?, mala fel? Xiquets, que dirien els pares feixistes. De primer eren les cançons, després han entrat d’amagat per fer ús dels serveis. Podeu passar a pixar tranquil·lament, si en feu bon ús i no feu res que no faríeu a ca vostra. Una nit ens van llançar crits feixistes, una altra un petard gros, o un colp contra el vidre. Avui ens han llaçat uns gelats per empastifar els vidres de la porta. Hom diria que la cultura, el civisme, el compromís de l’Ateneu ha despertat una altra bèstia. No, no. No us equivoqueu. L’Ateneu fa allò que ha de fer. A l’agost van venir els pares a amenaçar-nos amb les banderes d’espanya. Quan algú vol amenaçar trau aquella bandera, ai. Van venir gent de valència també, a insultar-nos i amenaçar-nos.

La nit del sopar groc també van venir uns altres pares, a atacar la democràcia i el dret de reunió. Els pares ensenyen als fills com cal atacar la democràcia i les idees. A setembre van venir-ne més, aquesta vegada les amenaces es van transformar en atacs a la integritat física i moral. Mentre els feixistes, els pares, mantenien converses amicals i còmplices amb la policia local i la gc, des d’aquell local de la ferreria.

Però ara envien els fills: dotze anys, tretze, catorze: llancen petards, insults, gelats contra els vidres… Fins que prendrem mal, potser. És la democràcia que els ensenyen a casa, o al partit, el pp, vox, c’s, psoe (sí, d’aquests de bétera que són a les llistes d’ara també n’hi havia ensenyant l’odi), tots aquells partits del 155 que no toleren la democràcia, ni la llibertat, ni les idees. No toleren i prou.

Novecento encara té aquell esperit del cinema que volia explicar una història, un segle, una lluita entre filosofies i idees. A la plaça del Mercat de Bétera n’hi ha qui aprofita aquella sentencia: estudieu la història per a no repetir-la, sobretot si la història és tan carregada de males arts i pensaments contra els drets humans. No sé si ningú a l’escola explica els drets humans, a l’escola de Bétera vull dir. Però potser que caldrà començar la casa pels fonaments. Vet ací una vegada que espanya no volgué ser feixista, però…

«Una entrevista a un amic, que durant quatre anys ha fet un model de gestió política, econòmica i humana del territori. Potser que els veïns de Bétera li hauríem d’agrair tanta honestedat i dedicació»

Antoni Marzo es director general de Medi Natural i d’Avaluació Ambiental de la Generalitat Valenciana, biòleg, gairebé 40 anys de treball en l’administració, i un compromés activista social i ambiental. És una de les memòries a Bétera, la persona que ha estat en tot de moviments, consensuant i arromangat per continuar endavant.  En la cèlebre classificació de Bertold Brecht, és en la categoria dels “imprescindibles”. En esta entrevista del Bloc de Bétera, repassa les millores introduïdes en la gestió del Medi ambient del govern del Botànic, posa en valor l’acció de govern a Bétera en els últims quatre anys i destaca com d’important és “enfortir la posició de Compromís en política.

– Com valores la teua experiència en el govern de la Generalitat?

Ha estat una experiència apassionant i engrescadora. No vaig dubtar a acceptar el càrrec quan m’ho van proposar, perquè de sempre he sigut socialment inquiet; m’oferia la possibilitat de participar en la pressa de decisions per a millorar l’estat dels sistemes naturals valencians, preservar la biodiversitat, crear entorns més saludables i salvaguardar la qualitat de vida. He de dir que la gestió no ha sigut fàcil, entre d’altres raons per com estava la Direcció General a l’inici de la legislatura, el juliol del 2015. Des de 2009 s’havia perdut el 79% del pressupost i el 75% del personal.

—Què destacaries de la teua gestió?

Ens vam trobar una conselleria que no responia a cap visió estratègica, que només perseguia clientelisme i acontentar amistats. El primer que vam fer va ser recobrar la coherència del treball, generar objectius i línies de treball que s’adreçaren a la millora dels espais naturals i a preservar els beneficis ecosocials que aquests espais procuren a la societat, els anomenats serveis ambientals o ecosistèmics. “S’ha guanyat moltíssim en honestedat i transparència i s’han fet avanços en la millora de la vida quotidiana de les persones”. Vam paralitzar el procés de privatització encoberta de les muntanyes públiques valencianes, que eren subhastades per a explotar-ne industrialment la biomassa i reorientàrem la gestió forestal a la preservació i millora de la funció que les cobertes de vegetació exerceixen per a la protecció dels recursos naturals essencials del territori: aigua, sòl, qualitat de l’aire i biodiversitat de fauna i flora. S’ha redreçat el model de gestió dels Parcs Naturals, professionalitzant-ne els directors-conservadors, creant documents estratègics per als propers anys i incrementant la participació social a través de les Juntes rectores. Vull ressaltar la línia de restauració d’hàbitats naturals, que actua sobre una gran diversitat d’ambients, des d’àrees forestals a marjals litorals o sistemes dunars, a fi de revertir els processos de degradació. En total s’invertiran en aquests projectes 65 milions d’euros, cofinançats per la Unió Europea mitjançant el programes FEDER. Durant quatre anys, s’ha fet un gran esforç per recuperar la capacitat de treball i millorar la plantilla de personal. El 2019 s’ha incrementat el pressupost dedicat als espais naturals un 117% respecte a 2015 i s’han reforçat les brigades dedicades a la conservació i gestió dels Parcs Naturals, a la sanitat forestal i a la neteja d’àrees recreatives.

—Com ha millorat el dia a dia dels valencians en els darrers quatre anys?

S’ha guanyat moltíssim en honestedat i transparència i s’han fet avanços importants en la millora de la vida quotidiana de les persones, amb normatives i polítiques avançades i valentes, sense fer escarafalls ni esdeveniments faraònics, tot i que el problema del finançament crea dificultats per a desplegar com es voldria les diferents polítiques socials. Tot això s’ha acompanyat d’una gran austeritat en les despeses que han generat els polítics a nivell personal durant quatre anys, un fet que crec que els honora i que no és prou conegut. Amb els anys que porte a l’Administració, mai no havia vist res de semblant. En quatre anys no hi ha hagut cap concessió al dispendi i al luxe.

– Ets en les llistes de Compromís per Bétera en les pròximes eleccions locals. Quin balanç en fas?

De primer ressaltaria haver aconseguit sanejar econòmicament l’Ajuntament, superar una situació d’endeutament i convertir-la en una de superàvit milionari que ha de permetre que en els propers anys es puguen escometre accions importants en benefici del nostre poble. Fóra molt important enfortir la posició de Compromís. Tot això s’ha fet sense renunciar a una programació cultural estable, a la millora dels serveis de biblioteca, a albergar una seu de l’Escola oficial d’idiomes, a donar suport a les associacions, a millorar els serveis socials, a realitzar inversions de manteniment de camins rurals, a construir col·lectors o a renovar i incrementar la dotació dels parcs infantils. D’altra banda, cal esmentar l’esforç de regidors i regidores a fi d’atraure i agilitzar obres i serveis que depenen d’altres Administracions o que necessiten de subvencions externes, com la variant nord, la construcció del nou institut, l’ampliació de la depuradora d’aigües residuals o la restauració del castell i la construcció del museu de les tradicions.

– Quines seran les prioritats per a la pròxima legislatura?

Pel que fa a Medi Ambient, en els propers quatre anys Bétera s’implicarà de manera decidida en la transició cap a un model de poble ambientalment més sostenible i en la lluita contra el canvi climàtic. Iniciarà el desplegament de la infrastructura verda, generarà una estratègia d’economia circular, posarà en marxa un Pla de millora de la mobilitat, impulsarà l’Ús de les energies renovables, fomentarà l’Agricultura ecològica i de residu zero, conservarà i millorarà el patrimoni natural… Serà un llarg camí necessari si no volem comprometre la vida de les generacions futures.

*entrevista publicada al web de compromís Bétera el 26 d’abril de 2019

Aquesta vesprada hem presentat a la fira del llibre de València el llibre del mestre Ferran Zurriaga “la Vall d’Olocau, Marines i Gàtova”. Semblava que havien descarregat un autobús de pensionistes o de retirats, o d’homes i dones que havien eixit a berenar fora de l’asil de vells. N’hi ha una jove, una de sola, amb gairebé vint anys, i per això la mitjana finar d’edat dels oients era de setanta anys, dalt o baix. Ricar Pérez casado, que algú ha confós amb l’alcalde de València (un alcalde que hi hagué uns anys enrere), ha fet la lloa del llibre i del mestre: una presentació exhaustiva, sòbria, emfatitzant l’enfocament didàctic de la història, la inclusió del mateix autor, i fent-ne referència d’uns quants historiadors cabdals del segle XX, entre més March Bloch o Josep Fontana. Ferran encara ha adobat uns quants detalls de l’origen d’aquest regal per a la història dels valencians: «quan tenia catorze anys em va agafar el cuquet de la història, a partir de dos quadernets breus, senzills, a partir de mon pare, i dels homes que acompanyava al camp i m’explicaven tot d’històries.» Com deia Arantxa, això d’escoltar el mestre és un gran regal, sens dubte, i llegir-lo fóra un objectiu necessari per tots els mestres d’aquest país, si és que tenim mestres lectors, o si és que volem fer alumnes lectors.

Després ha plogut a manta, a bots i barrals, i ha escampat els compradors, els visitants, els turistes, els futurs lectors: demà i despús-demà farà bo; aprofiteu-ho per venir a firar llibres. En una hora escassa de tria, aquest ventall que teniu a l foto ha viatjat cap a Bétera. Tornem al Camp de Túria després de visitar la ciutat i haver deixat enrere la porta de Serrans. Som més República que mai, va!

Si hom vol fer comarca.

Si hom no vol ser tot el dia a casa.

Si hom vol escoltar unes veus de dones diverses.

Si hom vol emocionar-se amb un batre.

Si hom vol guanyar indulgències.

Si hom vol resistir en favor dels drets universals.

Si hom s’estima la llengua.

Si hom és positiu davant la vida.

Si hom encara conserva la capacitat d’admiració.

Si hom no sap on és Vilamarxant.

Si hom és mestre, o llaurador, o fins i tot atleta.

Si ho és músic a Llíria.

Si hom no veu més vida enllà de les bandes.

Si hom passa del futbol.

Si hom no vol fer volar coloms.

Si hom ha llegit avui Horaci.

Si hom té amigues a l’infern.

Si hom va llegir Estellés

Si hom no és monàrquic.

Si hom ja passa els cinquanta anys

Si hom vol fugit del siroll de la ciutat.

Si hom no creu que les comarques tenen vida.

Si hom només menja taronges valencianes.

Si hom s’emociona amb el cant d’estil.

Si hom pensa que encara no ho ha vist tot.

Si hom vol fer-se un regal.

Si hom veu possibilitats en la república valenciana

Si hom és un demòcrata per damunt de tot.

Si…

AVUI, CASA DE LA CULTURA, VILAMARXANT, 19.OOH

El mestre Ferran Zurriaga presentarà avui un llibre sobre la història de la Vall d’Olocau, Marines i Gàtova, a l’edifici de l’Almàssera Vella del seu poble. Amb vuitanta anys, l’autor ens fa un regal de lectura obligada pels qui vulguen descobrir la història dels valencians a partir d’un microcosmos rural que podria estendre’s a la resta del país. Des del cor de la serra Calderona, un espai vital per al mestre, Ferran confegeix un testament que aplega 2.000 anys d’història, la visió del mestre que durant anys ha aplegat la vida dels seus i ens la retorna perquè siguem capaços de comprendre-la, interpretar-la, llegir-la si més no.

A partir dels rastres dels primers pobladors, el temps del bronze, els ibers, el Puntal dels llops, passant pels romans i l’islam, fins a la conquesta cristiana, el crim de l’expulsió o el gran segle de les transformacions, res no defuig la mirada pedagògica del mestre que vol explicar la història dels seus, perquè encara en voldria aprendre, dels regs a les hortetes, de l’aparició de les primeres eines, dels comtes i dels senyors, dels vassalls, de les llengües i de la Il·lustració, del primer poblament, dels primers mestres, de la fragilitat de la convivència, i dels desordres polítics que sempre pagava el poble: senyors, bandolers, llinatges, camins, cada final de capítol conté una lectura a la manera de l’historiador Hesíode: Els treballs i els dies rememoren el patiment dels llauradors, les disputes, les antigues i les noves, encara tan presents, si és que l’adéu al món rural permet que, residualment, n’hi haja de llauradors vius i contents, si és que n’hi ha hagut mai així.

En unes hores Olocau serà una festa, amb bandes de música, correfocs,i centenars de mestres de la comarca que vindran a festejar la bona nova. Que les sequeres, les males collites o la inconsciència humana no ho impedisca.

Olocau, saló d’actes de l’Almàssera Vella. Divendres, 29 de març de 2019, 19.00h 

Si hom pensa l’escola en el 2030, si és que hom pot pensar amb tanta distància…

Quan em toca de participar del debat comente que he canviat la idea de la meua intervenció: de primer, perquè divendres passat les escoles catalanes van ser assaltades pel 155 del PSOE i la JEC, i per això van atacar tots els principis democràtics que tant ens van costar de guanyar, si no és que no ens van enganyar… Què ha dit l’escola del present, els mestres valencians, per aquell assalt feixista al país veí? Com puc pensar l’escola a deu anys vista si ara mateix espanya persegueix els mestres com ja ho feia el franquisme del 1939 ençà…

La segona cosa que volia és que no volia dir gairebé res, perquè en deu anys jo ja m’hauré retirat i potser els més joves tindran més idees i més ganes, però en trobar que Ferran Zurriaga, amb vuitanta anys, encara fa reunions d’escola cada dimarts al Centre Octubre, a València, per debatre sobre educació i escola, que divendres presentarà al seu poble, a Olocau, un testament sobre la història de la seua Vall, no tinc excusa a dir quare coses sobre allò que pense i com pense l’escola a deu anys vista…

Una tercera cosa que he dit abans de dir res és que a l’Ateneu de Bétera hi ha una exposició de vint mestres republicanes valencianistes que, aquestes sí, van canviar el paradigma de l’educació. No van esperar-se a què ningú els demanés com ni quan, es van avançar al temps i aquell país que les tenia agafades lligades, i van tirar endavant sense por al que vindria després. Allò que vindria mereix un altre apunt… Però nosaltres, els mestres nous del segle XXI, no sembla que puguem entendre què fa canviar l’escola, si estem tan atenallats…

La quarta i última escola que vull explicar, abans de dir res sobre el futur, és allò del republicanisme, com és que ara mateix l’escola encara no és completament republicana, vull dir amb aquells ideals de llibertat, igualtat i fraternitat, una escola laica capaç de convertir-se cada dia en un laboratori de pedagogia pràctica…

[continuarà]

[continuació]

En el dia mundial de la poesia, els concursos escolars fan un paper extraordinari. Fóra començar la casa pels fonaments, llegir poesia a l’escola, a casa, amb els xiquets, per encomanar-los-en la necessitat. El deler dels poetes i la lectura de la seua obra. Sense l’escola —aquesta primera porta d’entrada al món poètic—, no avançaríem gaire, sobretot en el nostre país, tan pobrissó pel que fa a la lectura, malgrat la ingent quantitat de poetes i tanta poesia excelsa. En aquest paper principal treballa l’organització dels premis Francesc Peris i Valls a Bétera, amb la col·laboració de les escoles del poble i els instituts. De retop, en col·laboració amb els mestres, sempre necessaris per animar a llegir, a escriure, a convidar que l’emoció dels poetes arribe als nostres alumnes. Deixar-los sense aquest regal fóra com furtar-los un tros d’ànima, d’aprenentatge, al qual tenen el dret d’arribar-hi. A través de l’escola, i també a través de l’organització d’aquests premis de poesia. Cada any, la Institució de les lletres convida un poeta a escriure un poema per al 21 de març. L’any passat, Marc Granell va ser el poeta triat. Enguany ha sigut Rosa Fabregat. Potser que en un futur, un dels poetes triats siga un alumne nostre, dels que ara escriuen en aquests premis escolars. Potser que no. Però l’esforç i la passió dels premis ja fa d’espurna de la vida, de poesia que s’expandeix.

Mestres, llegiu-los poesia als xiquets, convideu-los a la passió, a la lectura, a la vida. A curt termini, la civilització agrairà la vostra feina.

No defalliu.

[m’agrada especialment aquest poema i el torne a reproduir]

Marc Granell (València, 1953)

És el foc i és la neu, és la tristesa 
i és el crit que desperta l’alegria 
i ens fa llum les tenebres que habitàvem 
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria 
que obri escletxes de mel en la ferida 
fonda i roent que ens cava precipicis 
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig 
que crea com cap déu futurs més savis 
i funda uns altres mons que es fan possibles 
si el cant esquinça vels i fon les ombres

L’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, en col·laboració amb l’Ateneu de Bétera i l’Escola Gavina, ha preparat una exposició homenatge a vint mestres coratjoses, valentes i valencianistes que van treballar per l’escola en els difícils anys trenta del segle XX.
Són dones pioneres, modernes i entusiastes, que impregnen una nova mirada a l’escola. Innovadores, intel·ligents, amb capacitat per convertir l’ensenyament en un espai de descoberta.
Tenen en comú la passió per ensenyar, per aprendre, per viure els canvis d’una societat que necessitava nous aires i una educació sòlida en favor de les idees dels pedagogs d’arreu d’Europa. Els principis de l’Escola Nova i l’Escola Moderna, les Invariants de Celèstin Freinet, l’escola investigadora de Decroly, els estudis de Cousinet o Ferrière, l’ideal de Maria Montessori…, arriben amb comptagotes, però aquestes dones van tenir la força i la tenacitat per avançar-se al temps, en posar els alumnes al centre de l’aprenentatge i animar-los a estimar l’estudi i el coneixement. Amb molts pocs recursos van bastir els fonaments d’una escola progressista, compromesa i d’ideals oberts al diàleg i a la raó. La coeducació, la llengua, el valencianisme, la ciència, la solidaritat, l’ajut i la cooperació seran valors que entraran a l’escola gràcies a mestres que no van escatimar jugar-se la vida per l’escola.
El compromís social i polític i la joia d’ensenyar i aprendre es trencarà amb l’arribada del feixisme, que les perseguirà i expulsarà del magisteri. Moltes van patir presó i exili.
Tornarà l’escola més fosca i trista, durant uns anys en què el franquisme s’acarnissà contra elles i l’escola que representaven. Encara ho paguem, en ple segle XXI.
A les vint mestres triades i a tantes altres com podrien ser-hi en aquesta exposició, per una lliçó de vida en favor de l’escola i del país que volien construir. El nostre reconeixement.
Bétera, el Camp de Túria, març del 2019

Sense embuts, l’estat espanyola ja s’atreveix a jutjar la democràcia públicament i sense vergonya, davant el món. És on l’ha portat no renunciar mai al franquisme, al règim assassí de franco i els seus hereus. I aquests hereus, jutges, polítics, miilitars i rectors, periodistes o taxistes, tant se val, ara ja gosen de posar al sac propi de l’escarni que poden jutjar la democràcia mateix, si voleu amb subterfugis o amb l’excusa que allò que ha fet el parlament català, i el govern català, és posar contra les cordes la seua falsa democràcia de merda. Justament. Posar contra les cordes la farsa espanyola ha provocat que espanya dubte que la democràcia siga un sistema vàlid, o més vàlid que el franquisme. No és que espanya cerque de millorar les imperfeccions de la democràcia, és que en el seu tarannà, el feixisme li convé més que cap altra forma política. Sobretot per mantenir els privilegis espanyols contra la perifèria: es diga catalunya, valència o euskadi.

Perquè la independència, la república catalana, la república valenciana, el dret de decidir què volem, allò que volem ser, ha despullat no només que espanya no és la democràcia que deia ser, sinó que és una conxorxa pitjor, ratllant lo criminal, entre corrupció, luxe, privilegis i drets de sotana i cuixa: una poció de franquisme passat pel sedàs d’una estructura complexa tan complicada que volia fer creure al món que ells, ells solets, eren més savis que ningú perquè havien inventat la pólvora política del món.

Sí, avui espanya jutja la democràcia, i volen fer creure que no passa res, que la vida continuarà com si res, perquè fins i tot la beata Oltra pot insultar i burlar-se de la vida a l’exili, com es podria burlar dels refugiats, de la persecució policial, de tenir prohibida la TV3 (ja li convé a la fallera, això?)…, fins ací arriba l’enaltiment feixista quan es confon governar per la democràcia amb combregar amb ofrenes a la maedéu.

L’estat menys democràtic d’Europa (Turquia és Europa?) com no s’atrevirà a posar en qüestió la democràcia i el dret de decidir dels pobles!

[continuarà]