Ulisses20

Els jocs populars, el foc i el ball de plaça conformaran el programa del tercer dia de festival, un folkestiu que enguany, segon allò que hem vist, depassa les previsions de públic, qualitat i consolidació.

Si és veritat que un festival d’aquesta envergadura necessita temps per assentar-se i agafar volada, la ratlla d’enguany situa ja l’horitzó d’allò que serà, possiblement, una de les cites anuals imprescindibles al nostre país, pel que fa a la música d’arrel tradicional: música i més activitats, dins el patrimoni valencià de la cultura popular: jocs, foc, ball, tallers, artesania, festa, tot plegat configura un conjunt divers lligat per la tradició, la cultura i la reivindicació: anit ho va dir diverses vegades Pep Gimeno Botifarra «si tenim una de les llengües més belles del món, moniatos, què feu que no la parlem!»

Brutal, extraordinari, impressionant, anit s’acabaven els adjectius entre la gent que s’havia aplegat a la plaça del Mercat per veure l’espectacle principal del FOLKestiu2019, el concert de Pep Gimeno i Ahmed Touzani acompanyats de nou músics que van fer vibrar la plaça que pegava un bac, de gent d’entusiasme, que retornava aquest regal valencià que és Botifarra acompanyat d’un músic àrab assentat al Genovés que fusionen el mediterrani en una sola riba cultural d’entesa. Anit, Gimeno estava reivindicatiu, joiós com sempre, xarraire, i agraït de les fonts humanes que l’han enriquit per la llengua i la cançó. Una nit màgica, una altra, d’aquest festival col·laboració de l’Ateneu i l’Ajuntament que ha aconseguit de capitalitzar les places en favor de la cultura i la tradició popular.

Avui el joc i el foc en seran protagonistes, i el ball popular, un dels reptes màxims d’aquest festival. Però això ho explicarem demà, si ens recuperem de l’esforç i la vivesa d’aquest projecte jove però tan suggeridor i ric.

«Tariq és el camí”, així va obrir el músic Andrés Belmonte l’extraordinari concert que va obrir el Folkestiu a la plaça del Mercat. Andrés Belmonte és de Bétera, es va formar al centre artístic de Bétera, però com diu Antoni Marzo, la seua mirada inquieta, respectuosa i innovadora el portà a camins diversos del clàssic al jazz, per exemple, i ara a aquest Tariq mediterrani, barreja de música tradicional d’ambdues ribes, del de El Caire a Istanbul passant i tornant a València. Andrés s’acompanya de gegants de la música d’arrel, com ara Efrén López (l’Ham de Foc), David Gadea (Diouke) i Àlex Cesarini (Aljub). El conjunt va colpir la plaça, anit a gom; possiblement hem gaudit de la cirereta del pastís abans de menjar-nos el pastís. Una sorpresa excelsa, que va elevar la música d’arrel al culte que mereixen les apostes de risc tan professional.

Tornant a les paraules de Toni Marzo “Si el folkestiu ja és un petit festival aparador de la diversitat musical de tanta riquesa com atresora la mediterrània, anit la mostra pegava en tots cinc sentits per aquest camí, Tariq. El repte de posar en valor el caràcter acollidor dels pobles, incrementar-ne el coneixement mutu, obrir els ports, construir els ponts, tenir respecte, ser-ne tolerants, sí, però intolerants amb qualsevol xenofòbia, rebuig o agressió.”

Anit la llibertat de nou, va tornar a la plaça del poble. Per cert, teniu ningú enregistrat el batre d’Andrés?

«Reconèixer la feina de brodadores, cosidores, i dels tallers de mestres i aprenents de Bétera, que han convertit els brodats de mocadors i vestits d’obrera en un art mereixedor del patrimoni valencià de primer ordre.»

Però l’inici del festival va ser unes hores abans, des de la plaça del Mercat a la plaça de Sant Roc, la rondalla va resseguir uns quants carrers per acompanyar el cant d’estil, veus i versador, reconeixement a les brodadores, cosidores de mocadors i vestits d’obrera: Amparo i Maru les Palmeres, Rosafina, Montiel, Amparin Palau, Pep Petana, podríem dir-ne cent més, de noms amb l’estil que han fet de l’art de brodar en favor de la festa un patrimoni local tan especial i estimat, la seda, les pedres, el fil d’or, els tallers de les mestres i les aprenents, tot rodava en aquells discursos d’homenatge merescut. El Festival FolkEstiu reconeix la feina, la tradició, la música, el ball, l’art popular…I només si començàvem, però…

Si encara n’hi ha més…

[continuarà]

Fins a una setmana ens han anat convocant per a repartir els cartells del FolkEstiu2019, que organitza cada any l’Ateneu de Bétera. Però els cartells no hi arribaven. Demà, demà de segur que hi són. Però arribava el dia, convocàvem xafarranxo per repartir-los i, oh sorpresa, els cartells tampoc no hi eren. Un altre dia, i un altre més, i els cartells no han arribat, en canvi d’una altra notícia: «No els espereu perquè no hi arribaran.» Les males llengües no volen atribuir l’error al canvi en el govern municipal, ara governats pel pp i els urbanites de Mas Camarena&Torre en Conill.

Però n’hi ha un altre indicador sorprenent: l’ajuntament avisa els organitzadors que no podrem disposar de les cadires i les taules per als diversos concerts que hi ha al programa d’enguany (són un servei municipal que, demanat en temps i forma, mai no ens havien negat). Segons ells, les taules i les cadires ja s’utilitzen en altres espais i associacions, i vosaltres (l’Ateneu), no en tindreu cap ni una. Oh, potser que haurem de dir als veïns i els convidats que desempolseguen els catres de missa i les cadires de voga, si no és que ens posem a encordar els cadirots perduts per cambres i recambrons. Guaita, si no és que vulguem pensar malament però ja són dues coses que no acaben de quadrar enguany, entre l’ajuntament i l’ateneu.

Per cert, una tercera cosa, l’ajuntament ha demanat que la batllessa ha d’obrir el primer acte del programa, que ja deveu saber que és dijous 18, un homenatge reconeixement a brodadores de mocadors i vestits de festa major, sempre que aquell acte no es fes a la Plaça del Mercat (!), on hi ha la seu de l’Ateneu. Vaja, tot de coincidències que ens fan pensar si no hi ha una conxorxa expressa contra el programa d’enguany, que trenca la col·laboració harmònica que sempre hem viscut, fins el moment, entre els organitzadors i la governança local.

Així que sense cartells, ni cadires i el primer dels actes fora de la plaça, us demanem que comenceu a ajudar a difondre el programa i tantes coses com farem el 18, 19 i 20 de juliol a Bétera, pese qui pese i malgrat les coincidències “casuals” contra la música i el ball popular.

«Si com més ens serem més riurem!»

La guàrdia civil entra en el palau de la generalitat, amb el lema “todo por la pàtria” assalten una institució democràtica, uns militarots enviats per un jutge, o dos o cent, tant se val, d’idees franquistes, xenòfobes, antidemocràtiques. Sempre n’hi haurà, d’aquests a espanya, que pel que sembla estaran per damunt de la democràcia, els valors i les institucions que tant va costar de defensar, en les dictadures espanyoles del segle XX i en la mateixa dictadura-transició, que només si va servir per emblanquir i legalitzar el feixisme, ara ja ho sabem sense embuts.

I la resta de polítics (suposadament demòcrates) ho veuen normal, això, que la democràcia puga ser violada d’aqueixa manera cada dia, com si la naturalitat del feixisme hagués penetrat amb aquella facilitat espanyola de podrir i corrompre la dignitat i els valors.

A més, a València la llengua ja va venuda al preu de les taronges, que és el preu de la merda o menys encara, perquè si has de pagar un camió del fem, el preu no és ni mano ni gratuït. En canvi, la llegua, sí, la llengua no val un quinzet, a València, segons que diu una consellera o dues i defensa el mateix president Puig, que és molt honorable pel càrrec que representa, però sembla que li pesa més representar el seu partit, el 155, i això vol dir contra la llengua dels valencians.

Tant és el menyspreu al qual ha arribat l’afer, que el mateix president de les Corts, Morera, el MH Enric Morera, es demana què caram fa el govern valencià (ell mateix és la segona màxima autoritat), que ataca la llengua per la qual haurien de ser els primers valedors. A què caram juguem, es demana, si el nostre primer sentit de ser govern valencià és la llengua… Ai, quan l’altre president, el MH Puig, s’anfiga en destarifos, perd l’horitzó primer i més valuós. Però ves on hem arribat per començar el segon govern valencià més progressista que podem tenir ara mateix, valencians, mentre no ens espavilem i estiguem en mans d’espanya: contra la TV3, contra la llengua, contra la democràcia, contra Catalunya, amb el 155, contra el camp, contra la taronja, contra el finançament… Sí, sí, els valencians som els més castigats, malgrat que ens governa el 155 a valència i a espanya, els mateixos del partit ens castiguen igualment, per valencians. Per això, som més aprop del feixisme del 39 que de la democràcia del 36, això és ara mateix la xeneralità.

Un altre atzucat espanyol, feixista fins a la medul·la: el psoe demana criminalitzar el president de la generalitat catalana, el MH Torra, per lluir els llaços grocs. Pobres, els del 155 espanyol voldrien tornar franco al govern, en representació d’Iceta, Sanchez, Borrell, Calvo, Batet i tot el reguitzell parafeixista que s’ha instal·lat a la meseta espanyola per atonyinar la democràcia i la llibertat dels pobles a decidir el seu futur. Inhabilitar un president de la generalitat per lluir llaços grocs és tornar a la caverna, pensar que la democràcia és una amenaça, fins ací arriba la malaltia mental espanyola, i que justament espanya se sent amenaçada per la llibertat. Eixa és la merda a la qual s’enfronta espanya, i sort que nosaltres no som sinó a la part contrària. Gràcies. I tanta salut com ens conserve el temps i l’amor.

Per tot això, només ens cal desobeir. L’únic camí possible, valencians, és la denúncia pública de la mentalitat155 i la desobediència. Visca la república, valencians!

L’Ateneu de Bétera ja ha començat el programa d’estiu, per no perdre l’horitzó ni el senderi d’una actualitat que no per vacacional ha de difuminar la identitat valenciana: faltava la punset d’assessora, mentre el finançament continua sota mínims, la TV3 prohibida, canvis en Àpunt estranys, i una llepada borbònica que fa córrer més misèria que forment.

Avui li peguem al cinema valencià, després que soparem a la fresca, i ja direm demà si el dia serà més benèvol. Tanquem el mes de juny però aviat encetàrem el juliol, un dels plats forts a l’Ateneu, sens dubte, amb la programació del Folk. Ja teniu reservada l’agenda?, no? Tenim els gins més barats de la comarca. Comproveu-ho!

Aquesta nit, l’Ateneu de Bétera celebrarà la festa especial del solstici d’estiu, per agrair als socis i al poble el suport i la col·laboració. Festota per reivindicar, per organitzar, per comprometre’ns, per continuar obrint via i camí per la identitat, la cultura i la reivindicació política i social.

Amb l’acord municipal de la dreta extrema a l’Ajuntament del poble, l’Ateneu és ara mateix l’últim far de llibertat, un col·lectiu que treballa sense excuses ni por. Potser per això mateix, per aquest coratge demostrat any rere any, s’ha escampat un boicot general, no només contra l’Ateneu, també contra els valors bàsics, els drets universals, contra la llibertat d’expressió, contra el respecte i la democràcia mateix. Si n’hi ha que, com Marchena, voldrien l’ONU tancada!

Anit vam ser al lliurament dels Premis Lila, de les dones progressistes de Bétera, un altre focus de llibertat incansable. Però no us penseu que n’hi ha gaires exemples més, al poble. Si voleu, una nova colla de joves, la colla jove de l’Ateneu, que organitza amb independència un programa propi, és també un llum lliure.

Avui farem la benvinguda amb un cava fresc, inaugurarem l’exposició “Consum Just”, i soparem a la fresca del solstici: després, els focs i la coca de Sant Joan, i el concert del filòsof “El gitano alegre”. Al final, encara un cant al Vol per festejar un any més un curs nou, un programa d’estiu que enceta un treball, un altre, que ajudarà a guanyar més espais de llibertat i de cultura.

Obert a tothom, esteu convidats si voleu venir.

“Per Vicenta Aznar qui m’ha de conèixer? Tu digues-me Quica, Quica només.”

Doncs, a Quica!

Com un record d’infantesa / sempre recordaré la Teresa / ballant el vals.

Ella ens va dir d’on veníem. / I que els reis de l’Orient / no existien.
Ni llops ni esperits. / Com un record d’infantesa / sempre et recordaré a tu,
Teresa, / ballant el vals.

“A Quica” sembla el títol d’una novel·la d’aquelles que filen per davall terra una contracultura als morros d’Europa. Ara que Europa és tan de dretes! Avui no és cap fanal de llibertat. Ja no! Europa no sembla tenir memòria. “A Quica” és una dedicatòria tan convencional com pugueu resistir. Tu hi poses Quica, a google, i què penses que t’eixirà del capell, un conill? En canvi, si dius Quica a Bétera, potser que sí, que et sabran dir res que tinga sentit o estrèpit o ves què, si és que són del poble vell i d’una edat singular. O molt de dretes!
Avui les dones progressistes del poble lliuren els premis “Bétera en lila” al Castell, entre més dones premien Vicenta Aznar, Quica. Si hom diu, qui?, dius, Quica la de la tintoreria!
Són ja unes quantes edicions de reconeixement a dones, col·lectius, projectes, que han posat la igualtat, els drets, la reivindicació a les seues vides… Però enguany, els premis Lila agafen una nova dimensió, en triar una dona que ha viscut en la transgressió des que era una xiqueta; enllà del límit, de les convencions, de les normes, dels protocols rutinaris, no tant per allò que ha fet (un llibre?, una descoberta científica?, una poesia al marqués?), sinó per la integritat d’una vida en favor de la llibertat.

Podem viure contra un sistema social i repressiu?, si encara el patim?, en tots els sentits que vulgueu definir?, no?, doncs ella sempre se n’ha rebel·lat. Fins i tot de petita ja es negà a anar a les monges “Si em portes a les monges m’escaparé!”, li va dir a sa mare, “M’escaparé i me n’aniré a l’Ullal”. De les escoles “nacionals” secció xiquetes, la primera mestra que l’havia d’atendre s’hi negà: algú havia avisat la mestra falangista, que aquella xiqueta seria una penyora, si no anava mai a missa. Així que la mestra de segon, encara que no li corresponia per edat, la va acollir, expressament. Naixia una relació entre la mestra i ella que duraria uns anys. La mestra, poca broma, era Carmen Valero. Una mestra republicana depurada pel franquisme, que va aterrar a Bétera en 1952, en recuperar la condició de mestra, malgrat que represaliada. De fet, Quica explica que era una mestra diferent i que totes dues es van agafar una estima ben especial. “Si vosté se’n va, jo no tornaré a l’escola”. “Jo me n’aniré, i potser tu no voldràs tornar a l’escola, però et donaré un paper que et valdrà, més endavant et valdrà!”

El feminisme, el país, la democràcia, la identitat, la llengua, els drets universals, però la llibertat individual sobretot, són presents sempre: el treball, la casa, les filles, la família, i això ara i aleshores, quan tants fronts havien de ser clandestins, d’amagat, perquè la repressió i el sistema moral no suportava, ni ho suporta encara, un ideal de llibertat portat a la pràctica, en el dia a dia.

Déu havia mort feia molt, havia dit Nietsche “Déu és mort” i molt pocs veïns ho podien posar en actiu, en aquell franquisme barroer dels anys cinquanta. L’escola Republicana va obrir una escletxa contra una moralitat beata i constrenyedora. En canvi, el revés del colp militar va matar aquella llibertat. Uns quants mestres, poetes, l’escola… Sort encara que n’hi hagueren que pogueren fer-hi front.

Quan diem Quica, recorde la cançó de l’Ovidi “A Teresa”, si fa no fa perquè la llibertat més crua, més sincera, és en pocs exemples coneguts o vius. I a Bétera n’hem tingut d’exemples. Quica és sens dubte un llum de llibertat al nostre poble. Amb tots els ets i els uts, però això ja serien excuses, pors, que explicaria Erich Fromm. La llibertat, com ens ha ensenyat Quica, és sense excuses.

—Jo tinc el goig de lliurar-te avui un dels premis Lila…

Dissabte, el pacte de les urbanitzacions riques de Bétera amb la dreta extrema del poble va evitar que la llista més votada a les municipals, Compromís, continués governant-nos. Ves que els veïns, una majoria del poble, ara sense les urbanitzacions, aprovaven la gestió de l’Ajuntament i el seu equip de govern. Un equip com mai no havíem tingut, capaç de molts encerts, i d’errors, de posar per davant el treball al lluïment. Una gestió econòmica eficient, sòbria, que ha eliminat el deute que Bétera arrossegava durant anys, amb una aposta de futur per l’educació, pel patrimoni i per un present més net i lúdic: la inversió en parcs i jardins ha sigut notable, la reorganització interna, l’atenció…, una política ferma per la cultura, el teatre, la música, els espectacles infantils… Capaç d’unes festes vives però de respecte als veïns, de mostrar diàleg en canvi de prepotència, de començar a fer política local en un horitzó global, on els drets universals han de ser inqüestionables… Però tot plegat, a Bétera no ha sigut suficient, per mantenir un govern de veritable progrés. Potser perquè hagués calgut millorar la comunicació, explicar-nos als veïns tan com s’havia fet en canvi també del deute zero i des fonaments per posar el poble a primera.
Particularment, em dol que la mestra Cristina Alemany no repetesca quatre anys més de batllessa. De primer, perquè l’honestedat i la senzillesa del seu equip ho mereixia. De segon, perquè mai no havíem tingut una política tan ferma pel col·lectiu de veïns, en canvi de l’anonimat polític. Amb molt menys, uns altres equips s’hagueren posat tot de medalles i vítols. S’hagueren passejat cada dia amb el cosset estirat mirant-nos de reüll, hagueren esbombat de quina cosa han sigut capaços aquest col·lectiu de regidors que hem compartit durant quatre anys. Només en quatre anys tot això, us direu. Doncs ves que no hagués passat amb quatre anys més… Quatre més hagueren mostrat de què era capaç, aquest equip. La cara ben alta, doncs, la dignitat per explicar-nos des de l’oposició que Bétera té possibilitat de reeixir de la coentor, del tòpic, de poble satèl·lit, de perdre’s en una no-identitat que no voldrem patir, com ja ha passat en altres pobles.

Benvolguda batlle Cristina, batllessa, la feina i el coratge que heu dipositat pel poble en aquest temps us posa a l’alçada dels millors polítics que hem tingut mai. És veritat que hem patit carquinyols de poc nivell, però ara mateix ja sabem com serà el mínim que demanarem dels polítics que us vulguen fer ombra.

Batllessa, per molts anys.

El cas Erial, el cas Terra Mítica, el cas fórmula 1, el cas visita del Papa, el cas depuradora,
el cas Ong’s també conegut pel cas cooperació, el cas dels vestits de Camps i d’altres consellers, el cas accident del metro, el cas de les traductores, el cas contra la llibertat d’expressió amb el tancament de TV3, el cas conra Canal 9, el cas o casos Carlos Fabra, el cas Gürtel, el cas Fitur, el cas contra el corredor Mediterrani, el cas contra el finançament valencià, el cas Brugal, el cas Emarsa, el cas contra la llengua dels valencians, el cas contra el camp i, sobretot, el cas contra la Taronja valenciana, el cas Imersa, el cas dels bitllets de 500 euros, el cas Noos, , el cas Rita, el acs Camps, el cas Cartagenero, el cas dels ordinadors esborrats, el cas dels Paradisos fiscals, el cas dels finançaments il·legals, el cas dels comptes falsos presentats a Europa, el cas Bancaixa, el  cas CAM, el cas Banc de València, el cas dels borbons, el cas Urdangarin, el cas el Bigotes, el cas Juan Cotino, el cas Rafael Blasco, el cas Milagrosa, el cas Gerardo Camps, el cas Víctor Campos, el cas Camps, el cas Olivas, el cas Zaplana, el cas Vicente Rambla, el cas Ricardo, el cas del Ionqui, el cas Serafin, el cas Johnson, el cas Cartagena, el cas Flores, el cas Ramon-Llin, el cas Alícia de Miguel, el cas Rus, Alfonso Rus, el cas Barberà, el cas Ripoll, el cas Alperi, el cas Castedo, el cas Copa Amèrica, el cas de l’Aigua… I i tota la còrrua de casos no declarats, perdonats, prescrits, amagats…

L’estil de vida del pp era robar i lucrar-se. És robar i lucrar-se. Perquè, quants diners han tornat dels milers de milions furtats? Quants comptes en paradisos fiscals han sigut tancats i els diners lliurats als seus propietaris (els valencians)?

L’estil de política del pp ha sigut corrompre la política. Corrompre la democràcia, i sobretot, arruïnar els valencians. És la marca del pp en política. Corrompre.

I avui a Bétera, i en altres pobles de la comarca, i en altres pobles valencians, aquests liquidadors, representants del partit més delinqüent d’Europa, serà al capdamunt, vindrà de perdonavides a fer lliçons, a dir que governaran per a tothom, que ells són un model, un model cristià, honest, net i transparent de fer política. Searn, si ningú no ho atura o ho canvia,  als nostres ajuntaments al càrrec dels calaix i de les grans decisions, per vigilar que la nostra vida siga millor (!), més fàcil, més culta, més feliç, justament a partir d’avui. El PP, sinyors, veïns i veïnes de Bétera.

Em demane quin haurà sigut el tracte, l’acord, el pacte entre la sota el cavall i el rei,  perquè només quatre regidors del pp, entre més la futura batllessa, aconseguesquen el suport de dues urbanitzacions determinades? En canvi de quina cosa i a quin preu? Però no me’n sé fer una imatge apropiada, encara. Com és que ningú sense recel, o cobdícia, o desitjós d’usura i de privilegis particulars per damunt dels col·lectius d’un poble, és capaç de dipositar la confiança en un partit de lladres.  (segons els jutges, les hemeroteques, les proves, i la història dels valencians dels últims vint-i-cin anys.

[continuarà]

Jo no m’ho acabe de creure, això que diuen que, a Bétera, un pacte entre les urbanitzacions, el pp i c’s farà batlle, batllessa, el partit més ranci d’Europa, el més criminal, el segon més corrupte del món. No m’ho crec perquè, fins a l’últim moment, l’home troba que la raó i l’honestedat són per damunt la parapsicologia. Però en política, ja ho sabeu els més espavilats de la classe, li val fins i tot la hipnosi, la seducció i l’intercanvi de cromos: si tu em fas això, jo et regalaré allò.
Segons que diuen alguns mitjans, les raons per al pacte que els tres protagonistes anuncien (Mas Camarena-TorreEnConill, PP i C’s) són la regeneració democràtica i el progrés. Xa, dieu-ho com vulgueu, però és kafkià pensar que el pp representarà el progrés. Si el forat econòmic que havia deixat a Bétera i els acords als quals ens va obligar durant anys, tenien de tot menys d’honestos i desinterès particular. Si va lligar de mans l’ajuntament amb contractes, deutes i coses d’explicar en horari no infantil, què els podrem dir: veniu a regirar, va!

És veritat que Compromís no té suficients suports per aconseguir una majoria suficient per governar, si els altres li giren la confiança, però l’equip de govern d’aquests quatre anys ha demostrat que Bétera podia ser un poble de primera, una de les petites ciutats valencianes amb un futur d’interés a curt termini. En només quatre anys.

Però, la dreta tornarà a tenir el suport necessari per governar, malgrat haver perdut el suport del poble vell —ha baixat en vots i en regidors— , i encara voldrà començar amb els tics i les manies velles: diu que vindrà per regenerar la democràcia: ha!! si els vam agafar regirant i furtant en les bústies de les cases, quina lliçó de democràcia ens voldran ensenyar! Serà això la regeneració, que no podrem fiar-nos ni de quina cosa hi ha o no n’hi ha a les bústies?

Ara, caldrà ser constructius, però contundents amb el fatxerio que ens governarà a partir d’ara, perquè tornaran els temps dels maletins, dels homes de la corbata, i els interessos d’empresaris, amb l’aparició de les comissions. És la política que ha fet sempre el pp, i els jutjats (malgrat la connivència) no han pogut ni amagar.

El deute, zero; el calaix, ple; tot de projectes aparaulats que podran ser l’enveja es pararan? O no? Si cal fer cas dels programes del pp i de c’s: contra l’educació, contra l’escola, contra la llengua, contra la cultura, contra el camp, contra la taronja, contra els joves… Això sí; en favor de les seues butxaques, i el retorn als temps del descontrol, els luxes, i la pèrdua dels valors democràtics. Els temps ens ho dirà.

Sobre el dol i la intel·ligència, supose que caldrà fer ús de la filosofia i d’aquella ampolla de sals Eno: pel que fa a la porga, deia Wittgenstein “sobre allò que no podem parlar, millor que callem.”

[continuarà]

El model de govern del pp que va triomfar fa uns anys, els valencians encara el paguem. El pagarem durant anys, el desficaci. Perquè d’aquella política, entre fracassos, mentides i obligacions econòmiques a llarg termini, els valencians ens escurarem la butxaca i la hisenda a trenta anys vista, ves si els negocis ruïnosos van deixar marca a València.
No ha estranyat ningú que, tot i ser amics íntims, els jutges hagueren de portar-los a declarar, per imputar-los i condemnar-los, del primer a l’últim: del militant de base als diversos presidents de la Generalitat valenciana, batlles, batllesses, regidors, vicepresidents, consellers, presidents de diputació… El rastre era tan gros, el robatori i el frau tan extraordinari, que pocs es van escapar de la desfeta. Fins i tot, es va comprovar que en diferents eleccions, el pp havia fet trampa. Directament, les campanyes eren un frau, un negociot, en canvi de guanyar a ser pocavergonyes.

Durant anys, la democràcia per al pp era un drap brut que es podia comprar i vendre, malbaratar. Fins a deixar-la per terra, una democràcia que havia costat tant. Un drap brut.

Tot plegat hauria de convertir el partit popular i els seus en una cosa passada, il·legal, que no hauria de tornar mai. Però ves que són ací, encara, vivets, sobretot perquè la justícia espanyola és amiga, ineficaç i molt militant del partit del qual parlem. Vaja, que ni és cega ni és imparcial, la justícia espanyola. I malgrat tanta delinqüència, els han perdonat la majoria del crims comesos. Amb aitals circumstàncies, encara tenen permís de presentar-se com a partit polític, malgrat que els han titulat com el partit més criminal d’Europa, i el segon més criminal del món. Poca broma, valencians. Del móóóón!

Pos damunt aquest historial, encara amb aquest calvari tendre i no cicatritzat, algunes candidatures del pp sobreviuran fins a dissabte i tindran la possibilitat de reeixir amb els pactes. Qui els farà encara suport, amb un cúmul de corrupció tan exagerat? Potser que partits xenòfobs, d’extrema dreta, o candidatures locals concretes, que trobaran que l’historial delinqüent dels últims vint anys no compta, o potser que per això encara compta, que el poden emblanquir si molt els convé, deixant passar el temps com qui passa un refredat.

Però en qüestions locals, el finançament és principal, i si n’hi ha cap responsable últim, del finançament penós dels valencians, entre més protagonistes hi ha el pp. El pp i les seues famílies, que es van enriquir il·legalment. El pp va ser incapaç de respectar els valencians en l’economia, en les infrastructures, en el corredor mediterrani, en la modernització del camp, en l’ajut real al comerç local o amb una aposta digna en favor de la universitat o la investigació. I als joves els va enviar directament a l’infern, cagant-se en el seu futur per anys i panys. El pp tot solet.

Voleu dir que Camarena-TorreEnConill no ho sap, tot això?, no sap qui podrà ajudar a millorar el finançament valencià i, de retop, el finançament a Bétera? No saben qui els ajudarà a repensar la relació poble i urbanitzacions, a posar les coses damunt la taula amb honestedat i visió de futur? Jo trobe que ho saben de sobres, què els interessa i qui els ajudarà, perquè ajudar-los serà ajudar també el poble.

Jo els faria diverses propostes, ara mateix, entre més convidaria el professor Josep Sorribes, l’home clau de l’urbanisme valencià, a orientar una trobada sobre l’urbanisme en el segle XXI, a repensar si som capaços d’enllestir un projecte d’interés i enriquidor per a Bétera i el seu terme gegantí.

A més… [continuarà]

Sobre la dignitat humana, o era la servitud?

Qualitat de digne, de respectable; elevació moral, diu el diccionari. Abans la dignitat i l’elevació moral que la política a qualsevol preu. Malgrat els exemples que aquests dies veiem en homes i dones que es venen tan fàcilment per mantenir-se al poder. I és que la trona, ai, converteix en un bonyigo el més pintat, en una merda de vaca si no hi ha solidesa de principis. El cas més descarat i cridaner és Ada Colau, que ha preferit de malvendre el projecte de milers de joves inconformistes amb el sistema més podrit d’Europa, en canvi de mantenir-se ella, tota ella sola com una nova reina de la política per damunt la dignitat. De primer ella (la política), després, si hi cap, la dignitat. A aqueixa barcelonina li’n quedarà poca, de dignitat, en canvi de posar-se ella per damunt la ciutat i els seus habitants. Molt bé, és l’exemple més cridaner i paradigmàtic, perquè els Comuns volien presentar-se com la bandera de la dignitat, de la netedat, de l’honradesa, en aquelles places de primavera… Però han xafat moll, sense remei, una altra vegada. Els projectes bells són ara vells projectes. Ella els ha traït tots, en pactar amb l’extrema dreta per conservar-se amb formol i tenir el títol de batlle. Batllessa si voleu.

A Bétera tindrem un altre exemple parasimpàtic entre la dignitat i la política. El segon assalt entre dues batlles-batllesses, que es presentaran davant els veïns com a dues rivals polítiques, i rivals en dignitat. L’una representa la llista més votada en diferència, però no suficient; l’altra es presenta com la posició més de dreta (amb tics d’extrema i modos antidemocràtics en campanya), fins i tot amb el suport de l’extrema dreta de Vox. Dissabte, en el Ple de constitució, bé la llista més votada bé el pacte de la política per davant de la dignitat, decidirà la dona principal en l’Ajuntament per als propers anys. L’una representa la continuació en favor d’una política que en quatre anys ha aconseguit èxits importants, també errors; èxits que podrien consolidar-se amb una segona oportunitat, sempre que s’obrís a noves col·laboracions i propostes de major envergadura local i internacional. La proposta del pacte polític, per endavant de la dignitat, ja sabem els valencians què representa: a la merda la taronja i el camp (el pp s’ha enverinat en interessos contra el camp valencià a valència, a espanya i a europa), a més de privatitzacions, impostos, i el retorn a l’amiguisme i als sinyors amb corbata i maletí negre que entren sovint a l’ajuntament a no sabem què. Ho sabem, però no ho podem dir.

Per dignitat, l’opció més votada fa dues setmanes, és la mestra Cristina quatre anys batllessa. En no haver-hi un acord, segons la normativa, la responsabilitat de govern és la del partit més votat.

Per política, qualsevol dels pactes farà bona la decisió de la majoria, en canvi de jugar-nos, els uns i els altres, els principis en favor dels interessos partidistes.

Fóra sensat dir que…

[continuarà]

Ja deveu conèixer la dita popular: en una conversa informal amb un foraster, un veí de Bétera no triga ni cinc minuts a confessar que és de Bétera. I no penseu que n’hi ha gaires exemples d’aquesta fermesa per manifestar la pertanyença al poble, en aquest cas, Bétera. En canvi, si vius en una urbanització, com ara TorreEnConill o la Conarda o la Providència, què dius, que ets de Bétera o d’aital urbanització? Doncs l’enquesta encara no s’ha fet de manera seriosa, rigurosa amb caràcter de estadística científica: perquè, dels 23.000 veïns de Bétera i el seu terme, quants se n’identifiquen de Bétera, pel que fa a residir-hi? I quants encara ni consten en aquesta estadística de residents o veïns, perquè no els han autoritzat els papers o prefereixen de viure anònims, ni censats ni torbats.

Tot plegat no sé si constava en els programes electorals d’ambdós candidates a fer de batlle (o batllesa), però ves que seria d’interés saber-ne què pensen les caps d’amdues propostes, pel que fa a acollir de fet i amb tots els drets, immigrants, forasters, i moriscos retornats al seu país. I d’això, què en diran a Camarena, que els nous veïns són de Bétera i, de retop, també de Camarena, o només si viuen al poble vell, són i tindran dret a residència?

*Per cert, les noves imputacions de corrupció al PP (Camps, Blasco, Grau…) com afectarà a la possible decisió Camarenenca? Tots aquells robatoris i despeses supèrflues, amb el contrapés de la netedat econòmica de l’Ajuntament de Bétera els últims quatre anys, a on decantarà la balança?

[en el següent capítol, ara sí, batlle contra batlle]

“Bétera ja no és Bétera, que ara és una nació.

Hi han posat casa d’hostes i un quiosc a l’estació…”

Mon pare em recitava el verset, que era més llarg i eixorivit, quan volia fer referència als canvis que es produïen anys enrere. No us penseu que allò de les Urbanitzacions és el primer daltabaix que patim, no sinyors, que de campanars més alts han caigut ases i rucs. Per cert, ja sabeu per què el campanar de Bétera es va alçar dues vegades, com va passar en altres pobles, i allò que era una arquitectura genuïnament valenciana va acabar lluint un bunyol al cel i pare de contar res més?

En aquest tercer capítol sobre la gran decisió que prendran els partits locals abans del 15 de juny, he volgut expressar que els canvis, els grossos de veritat, han passat sempre, i han configurat un viure nou al qual, els veïns, s’hi han hagut d’adaptar vulguen no vulguen. L’agricultura, sense anar més lluny, o l’expulsió dels moriscs, o la guerra incivil feixista que es va acarnissar a Bétera, que hagué d’improvisar la pitjor escola que hem patit mai, i no pararíem d’explicar detalls dels grans canvis viscuts al poble. Naturalment que voldrem ser governats per un equip professional i digne, però la cosa contrària, si arribara el cas, tampoc no ens farà perdre l’oremus ni l’esquella, en canvi de continuar treballant per la llibertat i la democràcia, com hem fet gairebé sempre.

En aquest tercer capítol em fixaré en un detall que no em sembla menor, malgrat que em guarde un interés particular: com és que CaixaPopular, una caixa cooperativa gens sospitosa de malversació, de pedanteria o d’usura, va triar la urbanització Camarena per instal·lar la primera oficina al nostre terme? Com és que ha desestimat el nucli urbà durant anys, malgrat un quants oferiments, en canvi de l’aposta primerenca per aquell eixample urbanístic? Hom pensaria que tant com els costa d’estudiar aitals decisions, l’aposta els posava entre els més rics?, els més emprenedors?, els més estrategs?, on hi ha els diners de veritat del terme? Ací al nucli hi ha la cooperativa, malgrat que les males llengües diuen que és una empresa tan mal governada que no té gaire futur, però també hi ha la gent del camp, i els veïns i els forasters que arriben en festes, els polígons i també els gros de les pensions, o aquests jubilats no compten?

Caldrà demanar-los als de CaixaPopular, ja que hi tenen la seu grossa allà, quina proposta farien als regidors de Camarena-TorreEnConill, pel que fa a decidir-se per la batlle Cristina o no… O potser passarà que, com els costa tant de decidir-se per l’oficina de Bétera, quan vinguen a dir-los res als beterans de Camarena, ja siguem en un nou període electoral.

[en el proper capítol, la batlle Cristina o la batlle Èlia]