Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: camp de túria

Mentre espanya ens robe, el camp valencià serà ruïnós

0
Publicat el 2 d'agost de 2019

Ahir vaig acabar dient-ho d’una altra manera: mentre n’hi haurà presos polítics, el camp valencià serà un desastre total. I això, us demanareu, té res a veure? Quina relació hi veus, en tot plegat? Justament, que n’hi haja presos polítics significa una política de desficaci, contra els drets i les llibertats dels homes, contra el segle XXI, una política que comporta tota mena de polítiques contra la raó i la prudència, i només en favor dels interessos d’uns quants. Una política espanyola contra els guanys socials i polítics del segle XX comporta que des de l’economia a l’educació, els serveis o l’atenció, són en mans de cràpules, entre inútils i idiotes. Fóra important no oblidar-ho. Mentre espanya es permet la repressió de la llibertat, admet tot de luxes que altres països més rics no es poden permetre, significa que som governats per ineptes, ases, rucs i bèsties. Gent que prefereix omplir-se les butxaques d’ells i dels seus en canvi de no treballar pel bé col·lectiu. No diem per afavorir les classes populars, uii això ja és una quimera, amb el PSOE i la resta de corruptots. Diem que tingueren interés en afavorir la gent, en canvi de no afavorir els empresaris, els lladregots i les familiotes que dominen de sempre el negoci privat i públic. I els polítics espanyols fa massa anys que s’han embrutat en aquesta dinàmica de governar uns quants anys en canvi de retirar-se amb jornalots de delinqüents: el psoe i el pp són una màfia organitzada en aquest sentit, professionals de robar la hisenda pública disfressats d’homenics sabuts i llepafigues.

Què té a veure tot això amb el camp valencià?

Mentre la política siga de l’estil tot li val i deixeu en mans de tararots com Pons, o Sánchez, o Calvos, o marchenes la justícia…, el camp valencià serà una merda en un plat: caos, desordre, desestructura, abandó i ruïna. Si avui és dos d’agost, encara som sota aqueixa bufa de ponent, de repressió i marca espanya, els privilegis a madrit i els servilismes a sangonera i mitja, no tindrem com ni amb quina cosa fer front a un viure escarransit: ni en sanitat, ni en educació, ni en el camp… Ara, merda en faran bona cosa, en tiraran a cabassos, i voldran vendre’ns que la culpa és nostra, dels valencians, que no sabem governar-nos, ni queixar-nos com cal que diran. I ves que n’hi ha de valencians de bandereta al cotxe i el cap buit, o farcit de budell prim.

Deixeu que decidim, malparits, i veureu si sabem ordenar el camp i la plaça, l’escola i el viure. Però ja ho faran, ells, per tenir-nos empastrats, lligats al pessebre on, si els sobre res, posaran pinso, banderetes i festes grosses per tapar l’aigüera que ens engul i ens encula. Res que l’agost no deixe passar com si res, si fa tanta calor, com per preocupar-nos-en, encara com.

Ara ja podem fer l’agost?

0
Publicat el 1 d'agost de 2019

“Fer el seu agost: fer un bon negoci”, dons si ara ja hem començat el mes d’agost, en podrem parlar a pleret, de les festes, de les lectures, de les figues, del most, de les nits més llargues, que a l’agost a les set ja és fosc… De fet, triarem avui el negoci: ai, el negoci dieu, malparits els llauradors, enguany que al terme de Bétera no se’n veu gaire de collita de clementina, em diu el meu cosí Boro que ja la paguen a més de tres euros. No és un preu esgarrat, però si recordeu que l’any passat no la volien ni en pintura, els tres euros llargs ja semblen una fortuna. Però ves si és curta la felicitat en casa del pobre, del llaurador valencià, encara que siga de dretes i soci de la cooperativa, o pitjor encara, de dretes i client d’altres bars del poble, ves si serà curt el ciri que crema que, enguany, al terme de Bétera les cerquen amb lupa, les clemenules. Mon pare sempre deia que és prompte per veure-les, encara, el mes d’agost, però ca, ara mateix si no n’hi ha no n’hi haurà, i el negoci farà salat. No n’eixim d’una en caiguem en una altra.

Però com ara ja tinc tractor, un fiat de cinquanta-cinc cavalls que puja, baixa, gira i fa marxa avant i enrere, que només li faltaria volar, ja tinc el goig complet, pel que fa al treball del camp. Una altra cosa serà el resultat, el producte, la collita, els preus… Si sumem i restem, el resultat final no farà l’agost, que no el farà mai, però ja comptàvem que el resultat final ve vestit de paisatge, de la terra, del goig de treballar-la, de mirar-nos-la, i aquest resultat final, ai, no ens el podrà manllevar (robar ningú)… Si us penseu que treballem per diners, o només per diners, és que no els coneixeu, els llauradors i la seua filosofia. Almenys els llauradors de Bétera, que són capaços de llegir Wittgenstein i encara recitar Estellés…

Per cert, llauradors o collites: el govern espanyol mantindrà els presoners polítics contra la voluntat de l’ONU. Ja sabeu per què el camp no anirà bé, no?

[continuarà]

No feu les seues vacances!

0

«N’hem fet mai de vacances, realment? Vull dir, de manera conscient, hem viscut mai amb la sensació que ens deixaven fer vacances? Que podíem fer vacances amb llibertat, amb la convicció que res ni ningú no ens xafava la guitarra del viure?»

Aquest serà el segon estiu pel cap baix amb presoners polítics, amb joves empresonats (aquest potser que ja faran tres estius seguits), amb tants morts com fóra impossible de comptar a la mar, amb exiliats, amb… El segon estiu si voleu comptar-ho a partir de l’1 d’Octubre, quan Catalunya s’alça en favor de la democràcia i organitza un referèndum. Però n’hi ha més estius de calvari, si comptem més coses, molts més de gent violada, maltractada, torturada, assassinada, en aquest estat que alguns volen vendre’ns com un espai de drets… Però com caram voleu tenir drets en un estat borbònic!

Ai, no cal seguir per aquest cantó. En aquest estat fa anys i panys que els drets universals no només no són complets, ni respectats, sinó que són atacats amb fons públics, legalment i il·legal, i en canvi d’aquest deslleial propòsit de qui ens governa (poseu tots els frarots: els partits l’església, els militars, l’íbex, els jutges, la premsa… no us deixeu ningú), una majoria de civils voldrien que férem vida normal, vull dir vida de treballar i, en arribar l’estiu, de fer vacances. Sí, les vacances posen cadascú a lloc, ens retraten què fem, què som, què volem, sí, sí, les vacances també ens identifiquen, socialment i política, el nostre grau de compromís social amb nosaltres i amb els altres.
A tothom ens arriben ofertes de vacances, booking-holliday-toprural, ves a saber si les famílies dels presos no tindran també els correus farcits, com els nostres, amb tot de tòpics i necessitats d’un viatge lluny, lluny de la realitat que vivim. Però la realitat que vivim no permet gaires festes, almenys si no volem caure entrampats en la normalitat que molts voldrien fer-nos passar i creure: mentre els lladres governen, ens fiscalitzen, ens amenacen, ens corrompen, ens roben, ens infrafinancen, ens ataquen la llengua, o la cultura, o l’escola, mentre ens malmeten la vida, per què hauríem de fer vida normal?

Farem vacances quan ens donarà la gana, quan podrem, sense perdre el sentir d’una realitat que ens amenaça cada dia, que deixa morir la gent cada dia, que ens multa, ens roba i encara voldria que anàrem a fer vacances, per regalar-los l’oblit, la ignorància, la mentalitat feixista de viure sense compromís ni un minut de vida, ves, això voldrien ells que férem. Que marxàrem i diguérem que som feliços, perquè ens deixen fer vacances.

Post: dissabte hi ha reunió a l’Ateneu de Bétera per programar les activitats d’estiu. A veure si convidem cap familiar dels presos que vinga a explicar-nos quina mena de vacances faran, enguany, si és estiu.

L’Ateneu de Bétera reconeix avui la pintora Fina Inglés

1

L’Ateneu de Bétera reconeixerà aquesta vesprada la pintora Fina Inglés, una artista dins i fora de la pintura. La conversa podria durar hores, si no és que de tant en tant fem alguna pregunta per tornar a filar el passat d’aquesta dona de vuitanta anys —estic al voltant dels vuitanta, remarca—, pintora que parla més del seu germà, Ramon Inglés, que no d’ella, sobretot per agrair-li que ell sí que era un artista en la vida i en la professió: si vaig arribar a pintar és perquè ell va arribar un dia a casa i em va dir: Fina, t’he apuntat a l’escola de Belles Arts, comences dilluns… I encara que em vaig queixar, no va valdre excuses ni dir que no havia dibuixat mai, però teníem l’ambient a casa, de l’art, de gent que venia, és així com vaig començar…

Sobre un dels últims catàlegs, l’Ateneu de Bétera ha ordit una exposició de fotos de l’obra d’una artista que guanyava presència i espais per exposar només d’enviar una obra a premis, exposicions, amb aquella timidesa que encara conserva. A París, vaig anar perquè em va demanar el meu germà, que era molt decidit, i tan bona persona: ho donava tot. El meu germà i jo vam començar a la cambra, on hi havia les collites… I vam acabar a París.

—Per què vaig acabar a París? Perquè en acabar belles arts jo em presentava a tot. Malgrat que jo estava enfadada amb Ramon: just que havia acabat jo belles arts, ell em diu que se’n va, que se n’anava a París. I jo què faré, sense tu? Amb el primer quadre em vaig presentar a un premi i em van donar una medalla, malgrat que els companys de belles arts ni s’ho creien que m’havien triat el quadre. Però el meu germà em va presentar molta gent a París, artistes, polítics… Hi havia una cultura increïble, allà: artistes, historiadors, polítics, escriptors… Vaig estar convidada un temps en un pavelló en una casa francesa, amb un estudi col·lectiu, desprès ja vaig poder tenir el meu estudi propi.

 

«El món són les coses. Entre les que figura, també, l’home, voltat de coses; tot són coses, pictòriques, és clar, que no és que tracten de viure per elles mateix, escapant-se envers un possible èxtasi, sinó agrupades i presentades per a la vida, que constitueixen,  precisament, la vida.» Juan Gil-Albert sobre Fina Inglés

[continuarà]

 

 

 

FolkEstiu2019: avui el tercer jorn

0

Els jocs populars, el foc i el ball de plaça conformaran el programa del tercer dia de festival, un folkestiu que enguany, segon allò que hem vist, depassa les previsions de públic, qualitat i consolidació.

Si és veritat que un festival d’aquesta envergadura necessita temps per assentar-se i agafar volada, la ratlla d’enguany situa ja l’horitzó d’allò que serà, possiblement, una de les cites anuals imprescindibles al nostre país, pel que fa a la música d’arrel tradicional: música i més activitats, dins el patrimoni valencià de la cultura popular: jocs, foc, ball, tallers, artesania, festa, tot plegat configura un conjunt divers lligat per la tradició, la cultura i la reivindicació: anit ho va dir diverses vegades Pep Gimeno Botifarra «si tenim una de les llengües més belles del món, moniatos, què feu que no la parlem!»

Brutal, extraordinari, impressionant, anit s’acabaven els adjectius entre la gent que s’havia aplegat a la plaça del Mercat per veure l’espectacle principal del FOLKestiu2019, el concert de Pep Gimeno i Ahmed Touzani acompanyats de nou músics que van fer vibrar la plaça que pegava un bac, de gent d’entusiasme, que retornava aquest regal valencià que és Botifarra acompanyat d’un músic àrab assentat al Genovés que fusionen el mediterrani en una sola riba cultural d’entesa. Anit, Gimeno estava reivindicatiu, joiós com sempre, xarraire, i agraït de les fonts humanes que l’han enriquit per la llengua i la cançó. Una nit màgica, una altra, d’aquest festival col·laboració de l’Ateneu i l’Ajuntament que ha aconseguit de capitalitzar les places en favor de la cultura i la tradició popular.

Avui el joc i el foc en seran protagonistes, i el ball popular, un dels reptes màxims d’aquest festival. Però això ho explicarem demà, si ens recuperem de l’esforç i la vivesa d’aquest projecte jove però tan suggeridor i ric.

 

Folkestiu2019: un primer jorn excels

0

«Tariq és el camí”, així va obrir el músic Andrés Belmonte l’extraordinari concert que va obrir el Folkestiu a la plaça del Mercat. Andrés Belmonte és de Bétera, es va formar al centre artístic de Bétera, però com diu Antoni Marzo, la seua mirada inquieta, respectuosa i innovadora el portà a camins diversos del clàssic al jazz, per exemple, i ara a aquest Tariq mediterrani, barreja de música tradicional d’ambdues ribes, del de El Caire a Istanbul passant i tornant a València. Andrés s’acompanya de gegants de la música d’arrel, com ara Efrén López (l’Ham de Foc), David Gadea (Diouke) i Àlex Cesarini (Aljub). El conjunt va colpir la plaça, anit a gom; possiblement hem gaudit de la cirereta del pastís abans de menjar-nos el pastís. Una sorpresa excelsa, que va elevar la música d’arrel al culte que mereixen les apostes de risc tan professional.

Tornant a les paraules de Toni Marzo “Si el folkestiu ja és un petit festival aparador de la diversitat musical de tanta riquesa com atresora la mediterrània, anit la mostra pegava en tots cinc sentits per aquest camí, Tariq. El repte de posar en valor el caràcter acollidor dels pobles, incrementar-ne el coneixement mutu, obrir els ports, construir els ponts, tenir respecte, ser-ne tolerants, sí, però intolerants amb qualsevol xenofòbia, rebuig o agressió.”

Anit la llibertat de nou, va tornar a la plaça del poble. Per cert, teniu ningú enregistrat el batre d’Andrés?

«Reconèixer la feina de brodadores, cosidores, i dels tallers de mestres i aprenents de Bétera, que han convertit els brodats de mocadors i vestits d’obrera en un art mereixedor del patrimoni valencià de primer ordre.»

Però l’inici del festival va ser unes hores abans, des de la plaça del Mercat a la plaça de Sant Roc, la rondalla va resseguir uns quants carrers per acompanyar el cant d’estil, veus i versador, reconeixement a les brodadores, cosidores de mocadors i vestits d’obrera: Amparo i Maru les Palmeres, Rosafina, Montiel, Amparin Palau, Pep Petana, podríem dir-ne cent més, de noms amb l’estil que han fet de l’art de brodar en favor de la festa un patrimoni local tan especial i estimat, la seda, les pedres, el fil d’or, els tallers de les mestres i les aprenents, tot rodava en aquells discursos d’homenatge merescut. El Festival FolkEstiu reconeix la feina, la tradició, la música, el ball, l’art popular…I només si començàvem, però…

Si encara n’hi ha més…

[continuarà]

El Folkestiu ja nota el canvi de govern municipal

0

Fins a una setmana ens han anat convocant per a repartir els cartells del FolkEstiu2019, que organitza cada any l’Ateneu de Bétera. Però els cartells no hi arribaven. Demà, demà de segur que hi són. Però arribava el dia, convocàvem xafarranxo per repartir-los i, oh sorpresa, els cartells tampoc no hi eren. Un altre dia, i un altre més, i els cartells no han arribat, en canvi d’una altra notícia: «No els espereu perquè no hi arribaran.» Les males llengües no volen atribuir l’error al canvi en el govern municipal, ara governats pel pp i els urbanites de Mas Camarena&Torre en Conill.

Però n’hi ha un altre indicador sorprenent: l’ajuntament avisa els organitzadors que no podrem disposar de les cadires i les taules per als diversos concerts que hi ha al programa d’enguany (són un servei municipal que, demanat en temps i forma, mai no ens havien negat). Segons ells, les taules i les cadires ja s’utilitzen en altres espais i associacions, i vosaltres (l’Ateneu), no en tindreu cap ni una. Oh, potser que haurem de dir als veïns i els convidats que desempolseguen els catres de missa i les cadires de voga, si no és que ens posem a encordar els cadirots perduts per cambres i recambrons. Guaita, si no és que vulguem pensar malament però ja són dues coses que no acaben de quadrar enguany, entre l’ajuntament i l’ateneu.

Per cert, una tercera cosa, l’ajuntament ha demanat que la batllessa ha d’obrir el primer acte del programa, que ja deveu saber que és dijous 18, un homenatge reconeixement a brodadores de mocadors i vestits de festa major, sempre que aquell acte no es fes a la Plaça del Mercat (!), on hi ha la seu de l’Ateneu. Vaja, tot de coincidències que ens fan pensar si no hi ha una conxorxa expressa contra el programa d’enguany, que trenca la col·laboració harmònica que sempre hem viscut, fins el moment, entre els organitzadors i la governança local.

Així que sense cartells, ni cadires i el primer dels actes fora de la plaça, us demanem que comenceu a ajudar a difondre el programa i tantes coses com farem el 18, 19 i 20 de juliol a Bétera, pese qui pese i malgrat les coincidències “casuals” contra la música i el ball popular.

«Si com més ens serem més riurem!»

L’espanya franquista del PSOE

0

La guàrdia civil entra en el palau de la generalitat, amb el lema “todo por la pàtria” assalten una institució democràtica, uns militarots enviats per un jutge, o dos o cent, tant se val, d’idees franquistes, xenòfobes, antidemocràtiques. Sempre n’hi haurà, d’aquests a espanya, que pel que sembla estaran per damunt de la democràcia, els valors i les institucions que tant va costar de defensar, en les dictadures espanyoles del segle XX i en la mateixa dictadura-transició, que només si va servir per emblanquir i legalitzar el feixisme, ara ja ho sabem sense embuts.

I la resta de polítics (suposadament demòcrates) ho veuen normal, això, que la democràcia puga ser violada d’aqueixa manera cada dia, com si la naturalitat del feixisme hagués penetrat amb aquella facilitat espanyola de podrir i corrompre la dignitat i els valors.

A més, a València la llengua ja va venuda al preu de les taronges, que és el preu de la merda o menys encara, perquè si has de pagar un camió del fem, el preu no és ni mano ni gratuït. En canvi, la llegua, sí, la llengua no val un quinzet, a València, segons que diu una consellera o dues i defensa el mateix president Puig, que és molt honorable pel càrrec que representa, però sembla que li pesa més representar el seu partit, el 155, i això vol dir contra la llengua dels valencians.

Tant és el menyspreu al qual ha arribat l’afer, que el mateix president de les Corts, Morera, el MH Enric Morera, es demana què caram fa el govern valencià (ell mateix és la segona màxima autoritat), que ataca la llengua per la qual haurien de ser els primers valedors. A què caram juguem, es demana, si el nostre primer sentit de ser govern valencià és la llengua… Ai, quan l’altre president, el MH Puig, s’anfiga en destarifos, perd l’horitzó primer i més valuós. Però ves on hem arribat per començar el segon govern valencià més progressista que podem tenir ara mateix, valencians, mentre no ens espavilem i estiguem en mans d’espanya: contra la TV3, contra la llengua, contra la democràcia, contra Catalunya, amb el 155, contra el camp, contra la taronja, contra el finançament… Sí, sí, els valencians som els més castigats, malgrat que ens governa el 155 a valència i a espanya, els mateixos del partit ens castiguen igualment, per valencians. Per això, som més aprop del feixisme del 39 que de la democràcia del 36, això és ara mateix la xeneralità.

Un altre atzucat espanyol, feixista fins a la medul·la: el psoe demana criminalitzar el president de la generalitat catalana, el MH Torra, per lluir els llaços grocs. Pobres, els del 155 espanyol voldrien tornar franco al govern, en representació d’Iceta, Sanchez, Borrell, Calvo, Batet i tot el reguitzell parafeixista que s’ha instal·lat a la meseta espanyola per atonyinar la democràcia i la llibertat dels pobles a decidir el seu futur. Inhabilitar un president de la generalitat per lluir llaços grocs és tornar a la caverna, pensar que la democràcia és una amenaça, fins ací arriba la malaltia mental espanyola, i que justament espanya se sent amenaçada per la llibertat. Eixa és la merda a la qual s’enfronta espanya, i sort que nosaltres no som sinó a la part contrària. Gràcies. I tanta salut com ens conserve el temps i l’amor.

Per tot això, només ens cal desobeir. L’únic camí possible, valencians, és la denúncia pública de la mentalitat155 i la desobediència. Visca la república, valencians!

Sopars de cine i populars

0
Publicat el 28 de juny de 2019

L’Ateneu de Bétera ja ha començat el programa d’estiu, per no perdre l’horitzó ni el senderi d’una actualitat que no per vacacional ha de difuminar la identitat valenciana: faltava la punset d’assessora, mentre el finançament continua sota mínims, la TV3 prohibida, canvis en Àpunt estranys, i una llepada borbònica que fa córrer més misèria que forment.

Avui li peguem al cinema valencià, després que soparem a la fresca, i ja direm demà si el dia serà més benèvol. Tanquem el mes de juny però aviat encetàrem el juliol, un dels plats forts a l’Ateneu, sens dubte, amb la programació del Folk. Ja teniu reservada l’agenda?, no? Tenim els gins més barats de la comarca. Comproveu-ho!

Si sou de la pedra seca (1)

0
Publicat el 28 de juny de 2019

Si voleu presentar-vos a la X Trobada de Pedra Seca, els organitzadors informen que atenent diferents peticions i amb la finalitat d’enriquir la trobada, s’ha decidit ampliar el termini de presentació de propostes de comunicació i pòsters, fins al 14 de juliol. Per a poder participar en les comunicacions, hauran d’estar directament relacionades amb algun dels blocs temàtics:

-CONSTRUIR EN PEDRA SECA HUI. OFICI I ALTERNATIVES D’OCUPACIÓ. Experiències realitzades per a la recuperació de l’ofici, formació i eixides professionals de la tècnica de la pedra de seca. Noves construccions i restauració.

-GESTIÓ PATRIMONIAL DE LA PEDRA SECA. Experiències públiques i privades abans i després de la declaració de la Unesco.

-EL FUTUR DE LA PEDRA SECA. Posada en valor del patrimoni cultural: turisme, educació, medi ambient, agricultura…

-PEDRA SECA HERETADA. Estudis de patrimoni material i immaterial, conservació, eines innovadores…

Les propostes seran valorades pel Comité científic i a la fi de juliol es notificarà als interessats la seua resolució. Les comunicacions triades disposaran d’un temps màxim de 10 minuts a fi de ser presentades durant la X Trobada Pedra Seca. Segons el nombre de comunicacions acceptades es podrà modificar el temps d’exposició pública, circumstància de la qual s’informarà adequadament. Les comunicacions acceptades seran incloses en la publicació de les actes de la X Trobada Pedra Seca. Les comunicacions s’hauran d’enviar al correu comunicacions@trobadapedraseca.es amb l’assumpte “Comunicacions X Trobada Pedra Seca”. Podeu ampliar informació en www.trobadapedraseca.es

La Nit de la llibertat a Bétera

0
Publicat el 22 de juny de 2019

Aquesta nit, l’Ateneu de Bétera celebrarà la festa especial del solstici d’estiu, per agrair als socis i al poble el suport i la col·laboració. Festota per reivindicar, per organitzar, per comprometre’ns, per continuar obrint via i camí per la identitat, la cultura i la reivindicació política i social.

Amb l’acord municipal de la dreta extrema a l’Ajuntament del poble, l’Ateneu és ara mateix l’últim far de llibertat, un col·lectiu que treballa sense excuses ni por. Potser per això mateix, per aquest coratge demostrat any rere any, s’ha escampat un boicot general, no només contra l’Ateneu, també contra els valors bàsics, els drets universals, contra la llibertat d’expressió, contra el respecte i la democràcia mateix. Si n’hi ha que, com Marchena, voldrien l’ONU tancada!

Anit vam ser al lliurament dels Premis Lila, de les dones progressistes de Bétera, un altre focus de llibertat incansable. Però no us penseu que n’hi ha gaires exemples més, al poble. Si voleu, una nova colla de joves, la colla jove de l’Ateneu, que organitza amb independència un programa propi, és també un llum lliure.

Avui farem la benvinguda amb un cava fresc, inaugurarem l’exposició “Consum Just”, i soparem a la fresca del solstici: després, els focs i la coca de Sant Joan, i el concert del filòsof “El gitano alegre”. Al final, encara un cant al Vol per festejar un any més un curs nou, un programa d’estiu que enceta un treball, un altre, que ajudarà a guanyar més espais de llibertat i de cultura.

Obert a tothom, esteu convidats si voleu venir.

 

Per Vicenta Aznar qui m’ha de conèixer?

0
Publicat el 21 de juny de 2019

“Per Vicenta Aznar qui m’ha de conèixer? Tu digues-me Quica, Quica només.”

Doncs, a Quica!

Com un record d’infantesa / sempre recordaré la Teresa / ballant el vals.

Ella ens va dir d’on veníem. / I que els reis de l’Orient / no existien.
Ni llops ni esperits. / Com un record d’infantesa / sempre et recordaré a tu,
Teresa, / ballant el vals.

“A Quica” sembla el títol d’una novel·la d’aquelles que filen per davall terra una contracultura als morros d’Europa. Ara que Europa és tan de dretes! Avui no és cap fanal de llibertat. Ja no! Europa no sembla tenir memòria. “A Quica” és una dedicatòria tan convencional com pugueu resistir. Tu hi poses Quica, a google, i què penses que t’eixirà del capell, un conill? En canvi, si dius Quica a Bétera, potser que sí, que et sabran dir res que tinga sentit o estrèpit o ves què, si és que són del poble vell i d’una edat singular. O molt de dretes!
Avui les dones progressistes del poble lliuren els premis “Bétera en lila” al Castell, entre més dones premien Vicenta Aznar, Quica. Si hom diu, qui?, dius, Quica la de la tintoreria!
Són ja unes quantes edicions de reconeixement a dones, col·lectius, projectes, que han posat la igualtat, els drets, la reivindicació a les seues vides… Però enguany, els premis Lila agafen una nova dimensió, en triar una dona que ha viscut en la transgressió des que era una xiqueta; enllà del límit, de les convencions, de les normes, dels protocols rutinaris, no tant per allò que ha fet (un llibre?, una descoberta científica?, una poesia al marqués?), sinó per la integritat d’una vida en favor de la llibertat.

Podem viure contra un sistema social i repressiu?, si encara el patim?, en tots els sentits que vulgueu definir?, no?, doncs ella sempre se n’ha rebel·lat. Fins i tot de petita ja es negà a anar a les monges “Si em portes a les monges m’escaparé!”, li va dir a sa mare, “M’escaparé i me n’aniré a l’Ullal”. De les escoles “nacionals” secció xiquetes, la primera mestra que l’havia d’atendre s’hi negà: algú havia avisat la mestra falangista, que aquella xiqueta seria una penyora, si no anava mai a missa. Així que la mestra de segon, encara que no li corresponia per edat, la va acollir, expressament. Naixia una relació entre la mestra i ella que duraria uns anys. La mestra, poca broma, era Carmen Valero. Una mestra republicana depurada pel franquisme, que va aterrar a Bétera en 1952, en recuperar la condició de mestra, malgrat que represaliada. De fet, Quica explica que era una mestra diferent i que totes dues es van agafar una estima ben especial. “Si vosté se’n va, jo no tornaré a l’escola”. “Jo me n’aniré, i potser tu no voldràs tornar a l’escola, però et donaré un paper que et valdrà, més endavant et valdrà!”

El feminisme, el país, la democràcia, la identitat, la llengua, els drets universals, però la llibertat individual sobretot, són presents sempre: el treball, la casa, les filles, la família, i això ara i aleshores, quan tants fronts havien de ser clandestins, d’amagat, perquè la repressió i el sistema moral no suportava, ni ho suporta encara, un ideal de llibertat portat a la pràctica, en el dia a dia.

Déu havia mort feia molt, havia dit Nietsche “Déu és mort” i molt pocs veïns ho podien posar en actiu, en aquell franquisme barroer dels anys cinquanta. L’escola Republicana va obrir una escletxa contra una moralitat beata i constrenyedora. En canvi, el revés del colp militar va matar aquella llibertat. Uns quants mestres, poetes, l’escola… Sort encara que n’hi hagueren que pogueren fer-hi front.

Quan diem Quica, recorde la cançó de l’Ovidi “A Teresa”, si fa no fa perquè la llibertat més crua, més sincera, és en pocs exemples coneguts o vius. I a Bétera n’hem tingut d’exemples. Quica és sens dubte un llum de llibertat al nostre poble. Amb tots els ets i els uts, però això ja serien excuses, pors, que explicaria Erich Fromm. La llibertat, com ens ha ensenyat Quica, és sense excuses.

—Jo tinc el goig de lliurar-te avui un dels premis Lila…

Batllessa Cristina, benvolguda…

0
Publicat el 18 de juny de 2019

Dissabte, el pacte de les urbanitzacions riques de Bétera amb la dreta extrema del poble va evitar que la llista més votada a les municipals, Compromís, continués governant-nos. Ves que els veïns, una majoria del poble, ara sense les urbanitzacions, aprovaven la gestió de l’Ajuntament i el seu equip de govern. Un equip com mai no havíem tingut, capaç de molts encerts, i d’errors, de posar per davant el treball al lluïment. Una gestió econòmica eficient, sòbria, que ha eliminat el deute que Bétera arrossegava durant anys, amb una aposta de futur per l’educació, pel patrimoni i per un present més net i lúdic: la inversió en parcs i jardins ha sigut notable, la reorganització interna, l’atenció…, una política ferma per la cultura, el teatre, la música, els espectacles infantils… Capaç d’unes festes vives però de respecte als veïns, de mostrar diàleg en canvi de prepotència, de començar a fer política local en un horitzó global, on els drets universals han de ser inqüestionables… Però tot plegat, a Bétera no ha sigut suficient, per mantenir un govern de veritable progrés. Potser perquè hagués calgut millorar la comunicació, explicar-nos als veïns tan com s’havia fet en canvi també del deute zero i des fonaments per posar el poble a primera.
Particularment, em dol que la mestra Cristina Alemany no repetesca quatre anys més de batllessa. De primer, perquè l’honestedat i la senzillesa del seu equip ho mereixia. De segon, perquè mai no havíem tingut una política tan ferma pel col·lectiu de veïns, en canvi de l’anonimat polític. Amb molt menys, uns altres equips s’hagueren posat tot de medalles i vítols. S’hagueren passejat cada dia amb el cosset estirat mirant-nos de reüll, hagueren esbombat de quina cosa han sigut capaços aquest col·lectiu de regidors que hem compartit durant quatre anys. Només en quatre anys tot això, us direu. Doncs ves que no hagués passat amb quatre anys més… Quatre més hagueren mostrat de què era capaç, aquest equip. La cara ben alta, doncs, la dignitat per explicar-nos des de l’oposició que Bétera té possibilitat de reeixir de la coentor, del tòpic, de poble satèl·lit, de perdre’s en una no-identitat que no voldrem patir, com ja ha passat en altres pobles.

Benvolguda batlle Cristina, batllessa, la feina i el coratge que heu dipositat pel poble en aquest temps us posa a l’alçada dels millors polítics que hem tingut mai. És veritat que hem patit carquinyols de poc nivell, però ara mateix ja sabem com serà el mínim que demanarem dels polítics que us vulguen fer ombra.

Batllessa, per molts anys.

El pp és corrupció, és “la” corrupció

0
Publicat el 15 de juny de 2019

El cas Erial, el cas Terra Mítica, el cas fórmula 1, el cas visita del Papa, el cas depuradora,
el cas Ong’s també conegut pel cas cooperació, el cas dels vestits de Camps i d’altres consellers, el cas accident del metro, el cas de les traductores, el cas contra la llibertat d’expressió amb el tancament de TV3, el cas conra Canal 9, el cas o casos Carlos Fabra, el cas Gürtel, el cas Fitur, el cas contra el corredor Mediterrani, el cas contra el finançament valencià, el cas Brugal, el cas Emarsa, el cas contra la llengua dels valencians, el cas contra el camp i, sobretot, el cas contra la Taronja valenciana, el cas Imersa, el cas dels bitllets de 500 euros, el cas Noos, , el cas Rita, el acs Camps, el cas Cartagenero, el cas dels ordinadors esborrats, el cas dels Paradisos fiscals, el cas dels finançaments il·legals, el cas dels comptes falsos presentats a Europa, el cas Bancaixa, el  cas CAM, el cas Banc de València, el cas dels borbons, el cas Urdangarin, el cas el Bigotes, el cas Juan Cotino, el cas Rafael Blasco, el cas Milagrosa, el cas Gerardo Camps, el cas Víctor Campos, el cas Camps, el cas Olivas, el cas Zaplana, el cas Vicente Rambla, el cas Ricardo, el cas del Ionqui, el cas Serafin, el cas Johnson, el cas Cartagena, el cas Flores, el cas Ramon-Llin, el cas Alícia de Miguel, el cas Rus, Alfonso Rus, el cas Barberà, el cas Ripoll, el cas Alperi, el cas Castedo, el cas Copa Amèrica, el cas de l’Aigua… I i tota la còrrua de casos no declarats, perdonats, prescrits, amagats…

L’estil de vida del pp era robar i lucrar-se. És robar i lucrar-se. Perquè, quants diners han tornat dels milers de milions furtats? Quants comptes en paradisos fiscals han sigut tancats i els diners lliurats als seus propietaris (els valencians)?

L’estil de política del pp ha sigut corrompre la política. Corrompre la democràcia, i sobretot, arruïnar els valencians. És la marca del pp en política. Corrompre.

I avui a Bétera, i en altres pobles de la comarca, i en altres pobles valencians, aquests liquidadors, representants del partit més delinqüent d’Europa, serà al capdamunt, vindrà de perdonavides a fer lliçons, a dir que governaran per a tothom, que ells són un model, un model cristià, honest, net i transparent de fer política. Searn, si ningú no ho atura o ho canvia,  als nostres ajuntaments al càrrec dels calaix i de les grans decisions, per vigilar que la nostra vida siga millor (!), més fàcil, més culta, més feliç, justament a partir d’avui. El PP, sinyors, veïns i veïnes de Bétera.

Em demane quin haurà sigut el tracte, l’acord, el pacte entre la sota el cavall i el rei,  perquè només quatre regidors del pp, entre més la futura batllessa, aconseguesquen el suport de dues urbanitzacions determinades? En canvi de quina cosa i a quin preu? Però no me’n sé fer una imatge apropiada, encara. Com és que ningú sense recel, o cobdícia, o desitjós d’usura i de privilegis particulars per damunt dels col·lectius d’un poble, és capaç de dipositar la confiança en un partit de lladres.  (segons els jutges, les hemeroteques, les proves, i la història dels valencians dels últims vint-i-cin anys.

[continuarà]

 

 

Un pacte contra Bétera?

0
Publicat el 14 de juny de 2019

Jo no m’ho acabe de creure, això que diuen que, a Bétera, un pacte entre les urbanitzacions, el pp i c’s farà batlle, batllessa, el partit més ranci d’Europa, el més criminal, el segon més corrupte del món. No m’ho crec perquè, fins a l’últim moment, l’home troba que la raó i l’honestedat són per damunt la parapsicologia. Però en política, ja ho sabeu els més espavilats de la classe, li val fins i tot la hipnosi, la seducció i l’intercanvi de cromos: si tu em fas això, jo et regalaré allò.
Segons que diuen alguns mitjans, les raons per al pacte que els tres protagonistes anuncien (Mas Camarena-TorreEnConill, PP i C’s) són la regeneració democràtica i el progrés. Xa, dieu-ho com vulgueu, però és kafkià pensar que el pp representarà el progrés. Si el forat econòmic que havia deixat a Bétera i els acords als quals ens va obligar durant anys, tenien de tot menys d’honestos i desinterès particular. Si va lligar de mans l’ajuntament amb contractes, deutes i coses d’explicar en horari no infantil, què els podrem dir: veniu a regirar, va!

És veritat que Compromís no té suficients suports per aconseguir una majoria suficient per governar, si els altres li giren la confiança, però l’equip de govern d’aquests quatre anys ha demostrat que Bétera podia ser un poble de primera, una de les petites ciutats valencianes amb un futur d’interés a curt termini. En només quatre anys.

Però, la dreta tornarà a tenir el suport necessari per governar, malgrat haver perdut el suport del poble vell —ha baixat en vots i en regidors— , i encara voldrà començar amb els tics i les manies velles: diu que vindrà per regenerar la democràcia: ha!! si els vam agafar regirant i furtant en les bústies de les cases, quina lliçó de democràcia ens voldran ensenyar! Serà això la regeneració, que no podrem fiar-nos ni de quina cosa hi ha o no n’hi ha a les bústies?

Ara, caldrà ser constructius, però contundents amb el fatxerio que ens governarà a partir d’ara, perquè tornaran els temps dels maletins, dels homes de la corbata, i els interessos d’empresaris, amb l’aparició de les comissions. És la política que ha fet sempre el pp, i els jutjats (malgrat la connivència) no han pogut ni amagar.

El deute, zero; el calaix, ple; tot de projectes aparaulats que podran ser l’enveja es pararan? O no? Si cal fer cas dels programes del pp i de c’s: contra l’educació, contra l’escola, contra la llengua, contra la cultura, contra el camp, contra la taronja, contra els joves… Això sí; en favor de les seues butxaques, i el retorn als temps del descontrol, els luxes, i la pèrdua dels valors democràtics. Els temps ens ho dirà.

Sobre el dol i la intel·ligència, supose que caldrà fer ús de la filosofia i d’aquella ampolla de sals Eno: pel que fa a la porga, deia Wittgenstein “sobre allò que no podem parlar, millor que callem.”

[continuarà]