La Unió Europea basicament pel seu tarannà ha anat perdent influència al món i cada cop és més irrellevant. En tenim molts exemples de falta de talla política, de realisme per damunt de desitjos amb exemples clars com la Guerra dels Balcans o ara el Conflicte a Ucraïna amb receptes que no serveixen de res i posicions que no porten enlloc dins el context mundial. En Ferran Requejo en recull reflexions interessant sobre que vol ser dins el panorama internacional Europa arrel sobretos de les polítiques americanes i el nou ordre mundial.
Unió Europea: caixa o faixa
Ferran Requejo
De nou, la paradoxa de Tucídides. La desconfiança i la por d’un estat davant d’adversaris polítics propicien una escalada de rearmaments que fa més probable una guerra que no desitja cap dels actors implicats.
Una guerra amb dimensions nuclears no li interessa a ningú. A Europa és potser a qui li interessa menys una confrontació a gran escala. Només en pot sortir perjudicada. Tanmateix, els dirigents europeus també estan contribuint a aquest clima, en què tant des de l’OTAN com des d’alguns estats europeus, a més de Rússia, es creuen obligats a fer-se el milhomes —sigui per una mera qüestió estratègica davant un escenari incert, sigui per un irresponsable sentit d’una pretesa dignitat ofesa.
La brutalitat, i alhora sinceritat, amb què Trump ha replantejat les relacions internacionals a escala global fa que el paisatge geopolític sigui molt diferent que el que ha imperat des de la Segona Guerra Mundial. No és cap novetat dir que hem entrat en un món nou. I un dels seus principals damnificats és la Unió Europea.
El govern actual nord-americà està infringint tot un reguitzell d’humiliacions a la UE: econòmiques (aranzels, acords comercials bilaterals), polítiques (defensa, seguretat, immigració) i ideològiques (afirmació de la decadència europea i suport explícit als partits antidemocràtics i antiliberals europeus d’extrema dreta). Només cal veure el recent i molt clar informe sobre Estratègia de seguretat nacional de l’executiu nord-americà (novembre 2025) i el seu “corol·lari Trump” de la doctrina Monroe —que, de fet, va ser impulsada per J. Quincy Adams, secretari d’estat de Monroe i fill del segon president dels EUA, John Adams. Es tracta d’un document que recorda comentaris de Napoleó de la lectura que feia d’El príncep de Maquiavel. D’altra banda, és un document que reafirma que la principal prioritat americana en política de seguretat no és Europa, sinó la zona de l’Indo-Pacífic i les “tres cadenes insulars”.
Què fa la UE quan s’està retirant el paraigua de seguretat americà?: continua pretenent combinar una retòrica d’autonomia basada en els seus “valors” i el seu model de pau i benestar interns amb un vassallatge pràctic internacional respecte als EUA.
I què hauria de fer? Mantenir-se en la seva fins ara còmoda posició d’inèrcia letàrgica? O entrar també en una nova etapa per esdevenir un actor rellevant en el nou context geopolític?
Aquest no és cap dilema hamletià. El realisme respecte al futur és sovint la via per entendre els errors que estàs cometent en el present.
Ara més que mai, la UE comprova els costos de no disposar d’un exèrcit propi i independent. Malgrat que els estats membres tenen una capacitat de mobilització militar semblant a la de Rússia i uns exèrcits estatals superiors tecnològicament, només compten amb la potència nuclear de França (el Regne Unit no pertany a la UE des del Brexit del 2016).
Però sembla que la UE encara vol tocar les campanes i mantenir-se com un actor rellevant i, alhora, anar a la processó del nou ordre internacional liderat per Trump, Xi i Putin. Les dues coses resulten incompatibles. Per a la UE és el moment del “caixa o faixa” (expressió habitualment atribuïda al general Prim a la campanya d’Àfrica: assolir el prestigi de la faixa de general o la caixa de morts).
En definitiva, o bé la UE va pel camí d’una construcció política europea de debò —amb exèrcit propi i direcció militar única, i poder-se desmarcar dels EUA quan li convingui (tal com ha fet Israel)— o bé accepta resignadament continuar empetitint-se, sabent que el seu futur no estarà en les seves mans.
Un indicador actual d’aquest dilema és la guerra d’Ucraïna. No comentaré avui l’origen d’aquesta guerra, que crec que —com a mínim en part— està relacionat amb unes decisions pèssimes preses a despatxos de Washington els anys noranta. Només plantejo una pregunta doble: té sentit avui continuar subministrant diners i armes a Ucraïna per a una guerra que, en les condicions actuals, ningú veu que pugui guanyar? O té més sentit incentivar l’alto el foc (i, idealment, la pau) a canvi d’uns territoris parcialment russòfons, unes garanties pactades de seguretat—–que exclouen soldats d’estats de l’OTAN en territori ucraïnès— i, també idealment, restablir relacions polítiques i comercials amb Rússia que allunyin els tambors d’una guerra que no interessa a ningú?
Hi ha gent morint al front cada dia, i tot apunta que inútilment a la part ucraïnesa. És una situació irracional, en les circumstàncies actuals. A més a més, si no hi ha alto el foc, apareix a l’horitzó una possible annexió russa de la zona d’Odessa, que entronqui amb Transnístria (territori prorús i, a la pràctica, independent de Moldàvia). En poc temps, Ucraïna podria quedar sense accés a la mar Negra.
Des de fa segles, la política internacional implica tenir relacions amb socis força impresentables. Cal prendre decisions que de vegades disgusten intuïtivament o emocionalment. O és que ens agrada a la majoria d’europeus el règim xinès? O el d’Israel? O algunes intervencions americanes a l’Àsia o en el continent americà?
La UE no pot romandre com el principal obstacle pràctic per a la pau. Però, sobretot, en un món multipolar, la UE n’hauria de ser un dels pols. Ara no ho és. I cada vegada ho serà menys si no canvia.
I això és independent del que acabi passant amb la guerra entre Rússia i Ucraïna. La UE ha perdut densitat i direcció. Li manca un lideratge que mostri clarament on vol anar i com hi vol anar. I tot apunta que caldria anar a una unió de debò, amb una integració política i institucional de la política internacional, de defensa, socioeconòmica, seguretat, energia, immigració, industrial i tecnològica, així com establir un federalisme fiscal i financer. I això només és possible amb lideratge i un procés a dues o tres velocitats entre els estats membres. Amb una UE de 27 estats, resulta impossible. O caixa o faixa.
L’alternativa? Continuar en mode UE pusil·lànime i donar la raó a Trump: inoperància i decadència.