ALBERT CORTES MONSERRAT

La decisió del President Aragonès d’acudir al Senado per defensar la llei d’ammistia, sembla una immolació sense sentit i dona idea de la deriva i de la mediocritat dels nostres partits i Govern.

El Partit Popular ha impulsat aquesta sessió, i el lehendakari o els Presidents socialistes ja han anunciat la seva absència. De fet els Popular ja esmolen les eines per fustigar el President en una cambra on tenen majoria absoluta i on nomes els Presidents autonòmics populars han respost positivament. De fet les renúncies ja han servit per criticar al Govern socialista. El principal objectiu es que els presidents assistents es pronunciin sobre la llei i com veiem hi haurà una unanimitat de rebuig absoluta. La portaveu popular ja ha retret als socialistes que son incapaços de defensar la igualtat davant la llei o un finançament igual per tots. Uns arguments molt cínics ja que com hem vist amb la repressió a Catalunya i amb els judicis de fireta començant pel dels presos polítics no hi ha cap tipus d’igualtat, alhora el tema de finançament es el que reclama sempre Catalunya, acabar amb l’espoli fiscal anual i senzillament ser tractada justament i amb igualtat per exemple amb Madrid que seria a l’altre extrem de la balança.

Des de Palau, ens diuen que el President anirà per defensar davant dels presidents autonòmics els grans consensos de país com son l’ammistía i l’autodeterminació i ningú ho pot fer millor que ell. Apart no volen deixar cap espai buit on puguin parlar.

Respecte els grans consensos, els primers que no han respectat l’autodeterminació que el poble va validar amb el seu vot i el Parlament va declarar, son precisament ells mateixos, que segueixen donant tombs a un tema d’esquena a la mateixa societat per no atrevir-se a culminar-lo desprès de tot el recorregut realitzat i respecte el tema ammistia, no hi ha una unanimitat, ja que una bona part de la societat no ho veu com a cap prioritat ja que la independència ja la porta implicita i per tant no cal demanar-la, apart de fer un favor a l’Estat per neteja la seva imatge davant la comunitat internacional i deixar sense culpabilitat als responsables, si que ho es pels partits, els seus interessos particulars però això no es Catalunya.

Respecte ocupar un espai buit, no crec que tots es tinguin que ocupar, oferir-se per entrar al circ romà amb els lleons i gladiadors en contra amb el paper de martir no seria de rebut per un President de la Generalitat, ja que la humiliació no es benvinguda i aquest paper tant trist no te cap mena de sentit que no sigui partidisme d’esquena al poble.

Una humiliació sense sentit.

Una llengua, es una identitat, i el seu millor flotador per no ofegar-se es l’actitud dels seus parlants i els seus teorics integrants. Com hem vist molts cops ens preocupem i venem a preu d’or reconeixements esterils com poder utilitzar la llengua a les institucions espanyoles, però en canvi el vertaderament important es l’us i el rang que hi donem nosaltres mateixos i de cara al que rep la persona de fora. Com diu José Antich en aquest cas el cap de l’Esglèsia Catòlica va donar una lliçó al Cardenal Omella que si tinguessin vergonya el hauria de treure els colors. Aquest menyspreu d’aquest personatge a la nostra llengua fa evident de quin tipus de personatge parlem i això no es pot permetre. Ens hi juguem massa.

Lliçó del Papa al cardenal Omella amb el català

José Antich

Quan molts cops es parla del problema del català, del seu ús i el seu estatus, també cal buscar-los a l’interior de Catalunya. No som prou conscients que el problema comença a casa. Són els mateixos catalans els qui en fan abandó i no concedeixen a la llengua pròpia del país el rang que es mereix. Hi ha un refrany anglosaxó que diu que el diable és en els detalls, que vol dir que són les petites coses que a primera vista semblen anecdòtiques les que acaben sent importants. I estic molt d’acord que moltes vegades és així i per un gest, per un detall, s’acaba coneixent molt bé les persones.

Això ve a tomb, en part, de la notícia que hem conegut aquest dilluns i que tot i que data de dissabte 7 d’octubre és plenament vigent. Aquell dia, el papa Francesc havia de beneir la imatge de la Moreneta que es venera a la catedral de Girona durant l’audiència als participants en el pelegrinatge a Roma de la confraria de la Mare de Déu de Montserrat, amb motiu dels 800 anys de la seva fundació. Doncs bé, quan Francesc va tenir el text a les mans, va observar que no estava en català sinó en castellà. I va preguntar: “No hauria de ser en català?”. La resposta del cardenal Joan Josep Omella va ser un clar “no” i el Papa va procedir a la lectura de Déu de la tendresa en castellà. Com pot ser que sigui el papa Francesc qui se sorprengui que la benedicció no sigui en català i sigui l’arquebisbe de Barcelona a qui ja li sembli bé que sigui en castellà?

En això no hem anat, com en moltes altres coses, cap endavant, sinó cap enrere. Alguns dels seus predecessors a l’arxidiòcesi, no només Narcís Jubany, que va ser arquebisbe de Barcelona durant 18 anys als anys setanta, hauria tingut un comportament diferent. Destacava per la senzillesa i austeritat, però també per la seva idea d’una Església més democràtica. En un moment gens fàcil, l’1 de gener de 1977, en l’homilia de la Jornada Mundial per la Pau, es va afegir a la petició d’amnistia d’aquell moment, assenyalant que era un desig que ell compartia. Més tard, encara que el perfil no era el de Jubany, Ricard Maria Carles hauria estat també a l’altura i un detall així no li hauria passat per alt. I l’antecessor d’Omella, el cardenal Lluís Martínez i Sistarch, un catalanista moderat, no hauria deixat passar l’ocasió de donar-li la importància que es mereix el català.

Està molt bé que el català es parli al Congrés dels Diputats i és un salt històric que s’hagi demanat que sigui llengua oficial a les institucions europees i que finalment s’aconsegueixi. Però els representants del país, en l’àmbit que sigui, han de donar al català la importància i el significat que té. No és una llengua escolar, ni tampoc subsidiària del castellà. Tant és així que el mateix papa Francesc s’estranya que la benedicció no sigui en català. Poques vegades li deu passar una situació com aquesta. Quan des de Catalunya es reivindiquen bisbes catalans —Omella és natural de Cretes, a la província de Terol— és perquè tinguin una sensibilitat més gran envers tot el que és la identitat, la llengua i la cultura catalana. Omella va posar el càrrec a disposició del Papa l’abril del 2021, quan va complir 75 anys. El seu relleu està obert i Barcelona sempre és una plaça complexa que des de Madrid es pretén tutelar. I més, segurament, en la situació política actual.

El President Aragonès porta al Govern les conclusions del grup d’experts sobre l’acord de claredat, i francament es pot definir amb una sola paraula: esperpèntic.

De fet aquests experts, alguns coneguts anti independentistes com a perfil ideològic no es mullen sobre la viabilitat de l’acord aquesta legislatura però nomes contemplen l’acord amb l’Estat. Han complert amb el que s’esperava de la seva mediocritat com es allunyar l’objectiu de l’autodeterminació amb unes propostes absurdes mai vistes en el planeta fins el dia d’avui. De fet era senzill i bàsic, preguntar als ciutadans sobre la independència si o no i acatar el resultat, però ells ens diuen que el referèndum no es l’única solució i de fet les seves propostes cap ho contempla, veure per creure. Dues de les opcions les votariem a Catalunya per demanar una reforma constitucional o ratificar un acord entre Governs, res de votar per la independència, dues més, atenció les votarien a tota Espanya per decidir que podem fer i que no i la cinquena ja de traca amb un doble referèndum a Catalunya i a Espanya.

Aquesta presa de pel ja va ser plantejada al Parlament i tant sols va obtenir el vot dels 33 diputats d’Esquerra, però fent cas omís van encarregar amb aquest Consell mediocre desenvolupar el tema per arribar a aquestes conclusions esperpèntiques i per si no fos prou amb un arbitre que seria El Tribunal Constitucional, que de facto ja blocaria la majoria d’opcions.

Crec que el poble de Catalunya no es mereix aquesta broma de mal gust del nostre Govern, una presa de pel que nomes deixa en evidència el miserables que poden arribar a ser els nostres partits i ara en particular el Govern d’Esquerra nomes buscant propostes per fer oblidar l’1 O, la darrera cosa que els molesta i fa recordar a la gent la resolució pendent i proposa acords contra el dret a decidir de la societat i amb exemples com Canada i el Quebec que ho constaten, ja que no es pot deixar el comandament de la teva decisió amb aquell que no vol que ho decideixis. Si apart, afegim les propostes absurdes amb solucions que mai han existit enlloc i que nomes tenen en comú de treure el poder de decisió del poble de Catalunya i donar-lo a Espanya per decidir per nosaltres i per si no fos prou amb el TC com a garant de que mai podrem decidir res.

El President no pot fer el ridícul d’aquesta manera i intentar vendre un producte que tots sabem on ens porta i no es de rebut.

Crec que una certesa es que nomes el poble pot salvar el poble, contra aquest colonialisme espanyol i contra els seus col·laboradors útils en forma de pretesos partits independentistes.
Res a celebrar.

Hem sabut que el Jutjat d’Instrucció 18 de Barcelona no admet a tràmit la querella per tortures de Carlos Vallejo a la Comissaria de Barcelona amb el suport de la nova llei espanyola de memòria democràtica.

Aquestes tortures patides durant el franquisme, i amb el veredicte favorable de la Fiscalia que es va posicionar favorablement a la seva admissió a tràmit per primer cop i en virtut de la nova llei, no ha estat suficient per ser admesa. Els arguments que les tortures denunciades ja van prescriure i a més amnistiades, deixant clar que no considera fets constitutius del delicte de lesa humanitat per tortures que recordo no prescriuen. Sobre la nova llei ens diu que vol preservar la memòria de les víctimes però no deroga la llei d’ammistia ni preveu investigacions sobre violacions dels drets humans del franquisme.

Com ja ens podiem imaginar, la farsa segueix sent una farsa i la crua realitat d’una dictadura sagnant de 40 anys que posteriorment va controlar i dirigir un canvi estètic anomenat democràcia, però que ho deixava tot “atado y bien atado” amb una protecció total als assassins, torturadors i col·laboradors del règim franquista. Així ha estat fins al dia d’avui, les víctimes segueixen sent culpables i sense cap tipus de dret de demanar justícia. Vallejo li diuen que les tortures han prescrit quan es un dels delictes que mai poden prescriure, i s’amparen amb l’ammistia creada pels mateixos assassins per cobrir-se l’esquena dels seus delictes de sang per dir que segueix en vigor.

Malauradament, res de nou a l’horitzó, unes institucions estatals herevas del règim i que actuen com a tals. Una vergonya a nivell mundial on 40 anys d’atrocitats com les tortures esmentades son esborrades com si no hagués passat res. La Dictadura va ser sagnant i els seus crims ben visibles, però la falsa transició encara ho va ser més i les estructures muntades per aparentar el que no es una burla macabra a la societat espanyola que va comprar el relat i sembla amb la bena als ulls per no veure la realitat ni els morts enterrats als vorals de la carretera, recordo desprès de Cambodja el país que te el dubtós honor d’acumular més.

No hi ha llei que pugui resoldre aquest tema, sense fer surar tot això a la lluma i començar una purga dels nombrosos elements que continuen a les institucions bellugant els fils d’un sistema que se li pot dir de moltes maneres, menys democràtic.

Una nova vergonya que constata que el franquisme es intocable encara que siguem el 2023.

El conflicte obert i sagnant dels darrers dies a Israel ha portat declaracions dels nostres representants, algunes carregades d’hipocresia i sense cap humanitat que mereixen ser condemnades sempre.

Primer de tots, veig molt clar que Catalunya i sobretot si pot assolir la independència ha de conservar una bona amistat amb Israel, amanida amb declaracions per resoldre el conflicte de Palestina, però políticament i estratègicament si ets un actor internacional has de fer saber la teva opinió i la més recomanable per propi interés seria Israel.

De totes maneres la causa palestina sobretota amb aquell sector proper a l’esquerra sempre ha portat una mirada hipocrita del conflicte entre bons i dolents que ha portat aprovar resolucions condemnant Israel al Parlament posteriorment matisades i moltes declaracions que obvien una part del conflicte i es centren en l’altra. El manifest de Sumar i la seva tebiesa per condemnar els assassinats massius fets per Hamas aquests dies i posant el punt clau en la culpabilitat israeliana fa vergonya aliena, alhora i particularment una diputada seva dient “avui i sempre amb Palestina”. Alhora la resposta del President de la Generalitat s’ha limitat a repiular un tuit de la Consellera d’Exteriors i unes declaracions equidistants per la gravetat del conflicte.

Cal dir que fa fredat com forces sobretot de la banda esquerra i la seva defensa dels drets del poble palestí i contra el colonialisme israelià, si ho traslladem a Catalunya aquests drets ja no son aplicables i la seva posició passa just a l’altre extrem. Hipocresia en majúcules. També la tebiesa del Govern fa molta vergonya. De fet els sucessos d’aquests darrers dies son condemnables sigui qui sigui, Hamas ha entrat a Israel i ha matats centenars de víctimes civils, això son crims de guerra i qui els comet son assassins, ningú els pot defensar. Un altra cosa seria el conflicte de fons on les dues parts tenen crims en la seva butxaca i on segurament la paraula hauria de substituir aquesta guerra continua i aquest tracte a unes societat que ja han patit prou per no ser capaços de trobar una solució definitiva.

No es poden defensar els crims de guerra com sembla ha fet la CUP a traves de les seves xarxes donant rellevància al seu posicionament a favor de Palestina, per damunt de crims repugnants de gent innocent, simplement es una acció política molt miserable en aquests moments.

Una bona part de la humanitat sembla s’ha tornat insensible davant la deshumanització total, i això marca una tendència que no pot portar res de bo, ja que la vida humana te un valor incalculable i no pot ser acabada a mans d’uns criminals fanatics com si res.

Prou hipocresia.

Les societat estan controlades, i es cert que això provoca una tolerància a certes coses que en circumstàncies normals provocarien reaccions molt diferents.

En les últimes hores en tenim dos exemples molt diferents entre si, però amb la mateixa reacció passiva. Per un costa el President Aragonès ens diu que esta obert a negociar que la independència no sigui l’única opció del referèndum i que les seves caràcteristiques formen part de la negociació. Per altra banda i en un àmbit totalment diferent vam veure un nou escàncol en el partit del Barça a Granada amb l’anul·lació d’un gol legal als darrers instants que va suposar la pèrdua de dos punts més en el campionat.

Crec que ningú i principalment la societat catalana i en particular els seus votants li han donat permís al President per negociar el que diu que forma part de la negociació. Primer de tot el referèndum ja es va celebrar el 2017 i per tant i encara que busquen la seva eliminació de les nostres ments ja que els incomoda, va ser i és una realitat que els persegueix. En qualsevol cas si pretenen canviar-lo per un de nou amb la validació total espanyola i internacional del seu resultat, ni cap interferència pel seu respectes seria un tema a parlar, però intentar incloure en el referèndum de la independència altres opcions, això ni es de rebut, ni acceptable sota cap punt de vista. Un referèndum es per un tema en concret i aquest es el que es vota si o no, no es pot emmascarar amb altres opcions i desvirtuar la seva resposta i per suposat les caràcteristiques son molt clares, tots els vots valen igual i guanya la majoria. En el seu intent d’esborrar l’1 O no es poden posar pedres per deixar el si que no desitja en inferioritat de condicions respecte el no, crec que la societat hauria d’exigir una rectificació del seu President actual.

En el segon cas, tornem a veure com una decisió a darrera hora com ja va passar a Getafe ha privat a l’èquip blaugrana de 2 punts amb jugades clares i que a més ja s’han donat amb altres partits amb resolucions oposades. El joc pot ser millor o pitjor, els mereixements més o menys però el reglament no es pot aplicar diferent en funció dels colors com passa a Espanya des del llarg del temps i crec hauria arribat l’hora de posar-ho damunt la taula per exemple retirant l’èquip del terreny de joc i deixant en evidència aquesta farsa any rere any per afavorir l’èquip blanc de la capital espanyola. Seguir acceptant tot sense fer res es col·laborar amb validar un relat fals de les coses i seguir així any rere any.

Una societat no pot acceptar el que no es acceptable i ha d’aixecar el dit per dir-ho.

La credibilitat i la coherencia es demostra en fets, i quan aquests no son els desitjable les respostes de paraula als atacs rebuts perden tota la seva força i no tenen cap valor real, això ha passat amb les respostes del President Aragonès a Isabel Diaz Ayuso.

Ayuso ha fet el seu paper, ha dit allò que la seva claca espera escoltar, ella ha fet una crida a assistir a la manifestació d’aquest diumenge contra l’ammistia i ha recordat que Espanya és una nació i no pot quedar en mans de minories rabioses que l’odien i ha incitat la presència a l’acte per defensar la veritat, la unitat d’Espanya, la llei, l’Estat de dret i la llibertat de Catalunya, aquesta darrera fa gracia i tot. Per la seva part el President reivindica la llibertat, l’ammistia i l’autodeterminació, defensant que som una nació i que alguns estan obsessionats en reprimir els catalans, com ha passat al llarg de la historia i disfressant la repressió de compliment de la llei amb totes les institucions de l’Estat en la mateixa direcció. Ha parlat del dret a decidir el futur polític i demana reconèixer aquesta majoria social.

Cal dir que el discurs d’Ayuso no sorpren gens de fet es la catalanofobia que a Espanya dona vots i que viu estesa per tots els estaments de l’Estat des de sempre. Ens han dit sempre molt clar quin es el nostre paper dins l’Estat, per cert un Estat on la diferència es delicte i la imposició en nom d’una sagrada unitat a l’estil de les millors Dictadures del món es la guia del sistema. Res de nou. Si passem a la resposta del President, primer caldria dir que els darrers anys hem vist com els partits amb els indults s’han abocat a resoldre el problema personal dels presos polítics i alhora han actuat com acusació en judicis a independentistes per exemple pels fets d’Urquinaona amb total vergonya i cinisme. Per tant es normal que els recels a una ammistia no vagi pel mateix camí. protegir una casta per deixar abandonat al poble altre cop.

Dit això reivindicar la llibertat i l’autodeterminació, quan sap perfectament que Espanya l’ha negada i ho farà sempre, i que quan la tocavem amb la punta dels dits la marxa enrere va ser dels partits principalment, que apart no havien fet la feina que tocava, es bastant cinic, defensar que som una nació quan no hem actuat com a tal, ja que no ens hem respectat a nosaltres mateixos, es a dir al vot del poble, que hem ignorat per tornar altre cop deu anys enrere com si tal cosa. Ja hem decidit el futur polític i ja vam demostra ser una majoria social, no pot passar la pilota als altres, quan els nostres partits i Govern no ho van respectar.

Son respostes sense credibilitat, si vols ser respectat, t’has de fer respectar.

Aquesta paraula ha estat utilitzada pel President Pujol per no caure amb ella amb la negociació per la investidura espanyola. De fet l’èquip negociador de Sanchez i el seu interlocutor Salvado Illa haurien de posar amb alerta a qualsevol.

De fet Illa va ser el personatge que va trair a Junts per l’Ajuntament de Barcelona amb un acord que va deixar Trias fora del càrrec, per tant massa de fiar no seria. Apart ell sap perfectament que el PSC no es ningú, es la part del PSOE de Catalunya, i no val treure una anècdota sense importància de vot contrari al Congreso. Ja el vam escoltar no donant suport a l’ammistia i sobre el referèndum abraçar el discurs ranci i feixista que es un element que divideix, no va ser casualitat la seva presència a la manifestació espanyolista al costat de tota la tropa franquista de VOX, Ciudadanos i demes el 2017. Si els nostres partits tinguessin una mica de dignitat i de saber fer política hauria de ser rebutjat com interlocutor, senzillament no te cap validesa i encara te la barra de demanar altura de mires, cosa que es veu nomes s’aplicaria a la part catalana.

Tanmateix l’èquip que representa el mateix, no es massa millor i mostra el tarannà als quals pretens treure uns rèdits que mai cediran. Pilar Iglesias ferma defensora del 25% de castellà a les escoles i sempre a la boca amb el tema dels fugats de la justícia. Felix Bolaños sempre fent declaracions incèndiaries amb els exiliats i amagant temes com l’espionatge de Pegasus per exemple. Santos Cerdán interlocutor per fer Collboni alcalde de Barcelona o Maria Jesus Montero que nega el deficit fiscal català o valencià i sempre dura amb els exiliats catalans, i Oscar Puente conegut pel seu odi al procés d’independència i el menyspreu a presos polítics i exiliats en moltes ocasions.

Aquesta tropa son l’èquip negociador d’un partit anomenat PSOE i que ens ha de donar tot el que demanem a canvi dels seus vots. Un perfil tant o més oposat a Catalunya del que podria haver fet Feijoo amb gent del Partit Popular i VOX. Poques diferències i gents de confiança amb les seves intencions o promeses que el fum s’emporta com ha passat altres cops. Simplement es l’Espanya de la transició, la que tots es d’un sol partit es digui com es digui i on els objectius son compartits sempre com el 155.

Com deia el President, no es pot caure amb la candidesa i si amb l’exigència i la seriositat sense tremolar el pols per trencar qualsevol negociació quan calgui.

Ahir vam escoltar el nou candidat a la Presidència espanyola Pedro Sanchez agafant el relat i deixant coses interessant com avís el que ens espera,que de fet ja hem vist diversos cops en altres circumstàncies.

Sanchez deixa clar que no vol un acord per una investidura, sinó per una legislatura. Que aquests acords diversos requeriran posar per davant el país i generositat per assolir-los. Pel que fa a Catalunya s’ha atorgat el mèrit dels indults, com si fos exclusiva seva, ha deixat ben clar que gràcies al retorn de la política el nostre territori està millor que el 2017, obviant la paraula amnistia i deixant clar que d’autodeterminació o nou referèndum no s’en parlarà ja que nomes es pot parlar dins el marc de la Constitució.

Caldria prendre nota, del discurs i del lideratge que pensas exercir. Primer de tot es lleig atorgar-se mèrits en exclusiva com els indults que no son així i tothom ho sap, no es un miting de partit era un altra cosa. Pel que fa mirar per la governabilitat espanyola amb generositat, suposo que seria fàcil contestar-li que deu ser la mateixa generositat d’utilitzar la violència per impedir el vot democràtic, aplicar un 155 amb el seu suport, avalar la repressió fins el dia d’avui i negar la paraula a la ciutadania com seria obligació de qualsevol democràcia. Per tant lliçons de generositat les justes.

Pel que fa l’amnistia, el principal reclam que posaran damunt la taula, i que com veiem amaga i no esmenta, cosa que apart fa pensar que si fos acceptada en quines condicions i amb quina aplicació posterior hi hauria que segur no seria favorable a la part catalana. Pel que fa l’autodeterminació ja hem vist que l’ha tornat a negar de totes totes fruit del seu tarannà democràtic a l’espanyola que nega la paraula a la gent. Aquestes cartes i tota la pressió del món i els mitjans seran les armes per recollir un vot vergonyos dels dos partits catalans.

Crec que seria hora de posar les cartes damunt la taula, exigir l’autodeterminació o un referèndum acordat i avalat amb un mediador internacional que ho certifiques de veritat. No es seriós reclamar cada dia coses noves dins un marc autonòmic com rodalies o el català per exemple, que apart segur acabaran en un engany com sempre. Cal centrar el debat per prendre les parts amb seriositat i actuar com una nació que te clar l’objectiu i sense cap mania alhora de ser rebutjats i abocar l’Estat a unes noves eleccions sense cap recança.

Crec que es força clar que les religions son elements de poder pel control de la societat des de fa molts segles, una eina dels poderosos que ha funcionat i que segueix en el seu context amb el pas de la historia exercint aquest paper.

Llegeixo que el Papa Francesc obre la porta a beneir les parelles gais, de fet a preguntes de cardenals conservadors va especificar que parelles gais es puguin beneir sense que aquesta benedicció sigui equivalent al matrimoni que reserven per la parella home i dona. Defensa la caritat pastoral i que la benedicció es expressar una petició d’ajuda de Déu, per poder viure millor.

Realment, aquestes mafies de poder segueixen en el seu món i frenant el pensament lliure de les persones i la seva evolució com a raça humana carregant el seu cervell de manaments absurds que han sortit de les seves ments amb la finalitat de crear una societat a la seva elecció i totalment entregada. Ara escolto aquesta notícia i observem com aquests personatges sinistres han decidit quin model es matrimoni i quin no, quin es parella i quin no. La pregunta seria qui son ells per decidir això, precisament persones que no tenen parella. Cal dir que han aconseguit inocular un xip a bona part de la humanitat amb un relat donat per cert i una mena d’esclavitud de la mateixa cap un ser superior que no es altre que la seva forma de viure i la manera de mantenir un sistema piramidal on ells son la punta que viu precisament de les pors dels que viuen a la base. Parla de caritat com si una orientació sexual fos millor que un altra, o com si fos una malaltia que no fos la que ells defensen. Crec que poder viure millor depén exclusivament de les persones, els seus anhels i la sort que tinguin a la vida per arribar-hi amb decisions més o menys encertades, en cap cas deixar-ho a les mans d’un ser imaginari que precisament caritat no seria el que ens hauria demostrat al llarg de la història i les proves crec que ho demostren més enllà de les supersticions per falta de cultura.

En el segle que vivim encara esta parlant de les parelles siguin les que siguin demostra el fre que han suposat per la humanitat i el seu pensament les Religions i les cultures de la por, nomes cal veure els seus llibres sagrats, la historia i els seus servidors a la Terra amb la pederastia per bandera i el món fosc per sistema de viure.

Son el control de la societat.

Aquest diumenge feia 6 anys d’un mandat democràtic que donava llum verda per la independència de Catalunya, amb un exercici de lluita i responsabilitat de la població davant un Estat sense cap respecte a la democràcia, ni als drets humans, i això sempre ha de ser present a la nostra memòria.

Sabem que hi ha el mandat, sabem el que vam patir per aconseguir-lo i sabem com els nostres en el moment culminant van donar un pas enrere deixant tot el procès congelat fins al dia d’avui i amb la clara vocació de fer de l’oblit i el retorn a l’autonomisme com a lema dels nostres partits.

Aquest desgavell entre la proclama, els fets i les intencions reals es perillós. Ahir ho vam veure com a l’acte de l’ANC la mateixa deia clarament que l’amnistia havia d’anar lligada amb la independència, ja que nomes era una manera de blanquejar un Estat feixista com l’espanyol, al costat Òmnium la defensava, segurament oblidant una part dels seus objectius, com es la part de país. No acaba aquí el desordre, després de la vergonyosa resolució aprovada en el Parlament, escoltem des de Suïssa Marta Rovira que rebaixa encara més les pretensions fixant el reconeixement del conflicte polític com a mínim per investir Sanchez, de fet no se si la llunyania no li permet veure la realitat catalana o es simple mala fe partidista que encara seria pitjor. Per últim el discurs del President Puigdemont criticant el perfeccionisme que ens defineix i que ho exemplifica dient que un nou Estat no pot ser pro Palestina i Pro Israel alhora o amb el Català com a llengua oficial única i alhora doble oficialitat català i castellà per posar dos exemples cal clarificar-se i escollir un camí com totes les nacions del món.

La pressió sobretot de Madrid, els mitjans i tot el poder serà forta per investir Sanchez i cal ser clar i mirar que vol Catalunya independentment del que Espanya vulgui o no, que no hauria de ser el nostre problema. No ens podem refiar de cap promesa, hem de dir no a l’ammistia si no bé acompanyada del reconeixement de l’1 d’octubre i la seva resolució. No podem caure en aquest parany de salvament personal que simplement com deia deixarà un Estat culpable com un Estat modelic, i això no ho voldria cap repressaliat. Alhora cal retornar Òmnium a l’espai compartit. Pel que fa als partits la broma macabra de Rovira indica el nivell de burla a la ciutadania que ens volen fer empassar i la reflexió del President crec que es encertada, prou de lliris, prou de fals bonisme i més mirar els nostres interessos reals com tots els Estats del món. Cal arribar a la meta, aquest es l’objectiu i no ens cal una cursa perfecte, simplement creuar la línia, cal ser conscient d’això.

Recordar per damunt de tot.

En el debat de política general al Parlament i com sempre amb emoció i èpica en diuen ells Junts i Esquerra ens volen vendre que han augmentat l’aposta sobre el fet principal que haurien de posar damunt la taula, l’autodeterminació i de pas ens retornen a una pretesa unitat tant demanada per la societat catalana.

De fet, la resolució aprovada ens diu “El Parlament es pronuncia a favor que les forces polítiques catalanes amb representació a les Corts espanyoles no donin suport a una investidura d’un futur govern espanyol que no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum”. Una ambiguïtat totalment calculada, que ja ha trobat resposta del Govern espanyol amb una nova negativa, la sorpresa de Sumar que diu que aixó no es seriòs per la negociació i Salvador Illa pel PSC que ha tret el manual del negacionista de la democràcia en forma de que un referèndum divideix i per tant no hi donarà suport.

Respecte les reaccions que comentava poca cosa a dir, els deficits democràtics i interessos els delaten, res de nou a l’horitzó. De fet la sorpresa son els teorics partits independentistes, amb un referèndum fet i guanyat fa 6 anys i una declaració d’independència al congelador, la lògica diria que la petició simple hauria de ser el reconeixement d’això i prou. Tots sabem que han maldat aquests darrers 6 anys per fer oblidar els fets del 2017 i amb una lògica autonomista total ens venen una amnistia com a petició que amb la independència no caldria i que simplement blanquejara un Estat com Espanya internacionalment, un despropòsit, al que ara afegeixen aquesta resolució que realment no compromet a res, ja que treballar per fer efectives unes condicions es simple fum que es pot anar evaporant amb el temps i que no deixa clar que haurien d’assumir el resultat de l’1 O o taula amb mediador internacional per acordar un referèndum que validaria tothom i que nomes seria el cas que pogues substituir l’anterior. Això no es volen comprometre, i no ho fan perquè el seu objectiu es marejar la perdiu per conservar els vots i de pas avalar la candidatura de Sanchez com a president espanyol.

Una nova presa de pel que no ens mereixem, això no es unitat, bé es unitat per l’autonomisme, per qui dia passa any empeny, res més. Allargar al màxim en el temps per fer oblidar, un objectiu compartit de PSOE, Sumar, Esquerra i Junts, però que mai podrem assumir.

El regidor de Cultura de VOX a Borriana segueix la seva política de censura com a base de la seva democràcia, i segueix amb els ulls posats a la Biblioteca i les obres que te a disposició de la ciutadania.

Si primer van voler retirar unes revistes infantils amb llengua catalana com Cavall Fort per exemple i que finalment va fracassar, ara toca llibres de tematica LGTBI afirmant que protegeix els nens de continguts pornogràfics i escandalosos. De fet volen retirar els llibres infantils d’educació sexual enfocats per aquest sector. Ens volen vendre la seva preocupació per protegir la infància amb contingunt no adequats i acusen a l’esquerra d’oferir continguts sexuals explicits que no son educatius.

Aquest comportament feixista d’un partit que no amaga la seva política, ja va intentar prohibir revistes en català per promoure el separatisme i expressant que no eren catalans de segona, i si valencians i espanyols de primera. La pressió social va tornar les coses al seu lloc. Recorda una mica la crema de llibres a l’època nazi que segur seria el seu desig, però prohibir la cultura es el primer pas per imposar qualsevol ideologia a la població amb facilitat, i voler arraconar una llengua el primer pas de la seva lluita per esborrar una identitat i imposar la seva. Evidentment un nen a Borriana per llegir una publicació en català es tant de primera o de segona com vulgui ser, i la lògica es va acabar imposant. Ara toca imposar el seu model sexual i amagar als futurs adults les diferents opcions existents que no son ni més bones ni més dolentes que qualsevol, simplement hi son i formen part de la nostra societat.

Una dictadura imposa un model de convivència i un model de societat que no permet cap alternativa, hi ha el correcte i legal, i tot el que s’aparta d’allà cal lluitar contra ell i destruir-lo o amagar-lo. Aquest es el model del regidor de VOX que poc te a veure amb la protecció de la infància, ja que precisament aquesta es garanteix difonen la cultura i la realitat en que vivim sense censura, i sense voler crear una bombolla artificial, es tracta de normalitzar la realitat en aquest cas sexual.

Aquesta es la recepta de la dreta extrema que un cop i un altra xoca amb la realitat i una societat que ja no ho admet tot i molt menys aquesta censura d’altres temps.

Si veritablement ens creiem el terme democràcia i la base d’una societat madura que no pot deixar les decisions sobre ella en mans d’altres, sinò que pren la responsabilitat com hauria de ser.

Tothom sembla veu normal que ara que parlem de la llei d’Amnistia, sigui una decisió i una negociació entre partits, posant les normes en base als interessos de cada grup i finalment una votació entre ells per fer les modificacions pertinents i la societat mirant des de la barrera. Ens estem acostumant a ser una nosa sense dret a decidir sobre allò que ens influeix. Una cosa son els nostres representants a les cambres polítiques on la gestió ha de ser la seva aportació, però quan parlem de lleis que afecten a tota la ciutadania, com Educació, Habitatge, Emigració o altres, crec que no n`hi ha prou fer-les en base als interessos d’uns quants i sense un refrendament popular que li donaria molta més legalitat i participació col·lectiva.

Com deia tots els que vam estar el dia 1 d’octubre defensant les urnes, votant o participant de diverses maneres sota la repressió enviada per l’Estat en forma de violència sense fre per impedir-ho, més tots aquells que no van exercir els seus drets precisament coaccionats per aquests salvatges, crec que tindriem alguna cosa a dir. Amnistia vol dir que aquesta acció de l’Estat quedarà blanquejada davant les instàncies internacionals i sense cap resolució contrària als seus interessos com Estat que es va comportar com una Dictadura sense escrúpols i molt lluny d’allò que vol vendre en forma de democràcia. Com deia molts segurament diriem no, ja que aquest comportament mereix un escarni i condemna internacional, alhora que mostrar la vertadera cara de la farsa democràtica espanyola. Per tant es una llei que implica a tota la ciutadania i més enllà dels interessos mesquins dels nostres partits, hauria de ser validada per aquesta per ser una vertadera democràcia.

Aquest cas és molt clar, però així podriem seguir per altres lleis que passades pel sedàs de la validació ciutadana serien millors, més justes i sobretot decidides pels vertaders protagonistes del sistema, que no haurien de ser els partits, ni la fiscalia, ni les el·lits a l’ombra. Hauria de ser la societat que precisament s’ha dotat d’aquestes eines per la seva convivència i no per ser un esclau de les mateixes com es el cas.

Simplement, ser el centre del sistema.