ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ESPANYA I LA JOGUINA CATALANA

Aquest episodi amb la inversió a l’aeroport no deixa de ser una jugada més de l’Estat en aquest cas representat pel PSOE per ridiculitzar l’independentisme i especialment Esquerra i intentar esborrar qualsevol dubte davant les demandes catalanes.

Efectivament, quan el Conseller Puigneró va anunciar l’acord de l’inversió de 1700 milions per ampliar la pista del Prat i convertir l’aeroport en un hub internacional, ho va fer dins la dinàmica de partit i on posteriorment l’afectació mediambiental va obrir la caixa dels trons. De fet dins el mateix Govern espanyol, el soci socialista Podemos no hi estava a favor i abans d’una nova enganxada que segueixi restant han decidit anar pel dret. De fet la decisió ja va ser unilateral, ja que recordo AENA te la paella pel mànec i ara amb l’excusa de les divergencies a Catalunya i podent deixar les culpabilitats al Govern català han decidit deixar la inversió amb res amb la postura de l’enfadat.

Per la part catalana i davant aquesta nova jugada de Sanchez, i com era d’esperar hi han caigut de quatre potes, primer per veure qui agafava més rèdit de l’acord, però el problema mediambiental amb la Ricarda i l’opinió d’experts que no era necessàri ampliar la pista per convertir-se en un hub, deixant clar que el projecte havia de ser aprovat per la Unió Europea al tractar-se d’un espai protegit ha deixat els dubtes, els canvis de discurs i la baralla partidista en primer terme. El colofó ha estat quan s’ha sabut que alguns consellers podien assistir a la manifestació contra el projecte, donant una imatge de Govern trista, sense prendre cap decisió i mantenint uns equilibris impossibles que els han deixat en evidència. Ara toca parlar de la culpabilitat de Madrid per sortir del pas com es marca de la casa.

Tanmateix, la jugada de Sanchez es la constatació del tracte cap a Catalunya, de les nul·les intencions de tractar el territori català res mès que pels seus interessos i l’objectiu d’acabar amb uns partits independentistes dividits i desorientats per acabar el problema. Per la part catalana un nou trist paper que constata el nivell tant baix d’aquest Govern, que ha passat conjuntament amb les associacions empresarials a demanar la gestió de l’aeroport, que seria el tema real a barallar-se per les engrunes de la proposta d’AENA amb aquest paper tant trist.

Espanya ens tracta com un joguina i ja veiem com ens hi posem bé.

LA MANI DE LA DIADA

Aquest 11 de setembre hi torna la convocatòria per part de l’ANC d’una manifestació pels carrers de Barcelona i on des de l’entitat es diu que no cal donar ales a una falsa normalitat sense sortir.

De fet i pendents de la Taula de diàleg que qualifica de parany del Govern espanyol al Català per debilitar l’independentisme. De fet volen que mentres pensem en la Taula, no pensem com fer la independència. Critica l’acord per l’autodeterminació i l’ammistia que nomes servirà per reforçar la posició dins la Taula però amb partits amb fulls de ruta diferents.

També, a les últimes hores sabem que el President Aragonès i la major part del Govern assistirà a la manifestació programada.

Cal dir, en referència a les paraules de Paluzie, que la falsa normalitat no l’ha creat l’Estat espanyol, sinò la mateixa Generalitat amb la seva actuació els darrers 4 anys, acatant el 155, tota la repressió, col·laborant amb l’Estat a Madrid, deixant l’1 d’octubre en res ja que es demana un nou referèndum acordat que no arribarà mai, i deixant el projecte per la independència en pura retòria, quan alhora de la veritat el neoautonomisme es la recepta del dia a dia per implantar.

Per altra banda el parany de l’Estat al Govern, crec que es precisament a la inversa, es un parany del Govern català a la societat catalana, ja que nomes preten fer focs d’artifici amb unes falses negociacions que saben no poden arribar enlloc ja que la posició de força no es precisament catalana, i perquè a Madrid de VOX, passant pels Populars, socialistes o Podemos no veuen cap referèndum a la vista i nomes parlaran de possibles concessions autonòmiques que com sempre la meitat no es compliran.

Tanmateix, qui pensa en la Taula com a valvula de retorn a l’autonomisme menys traumàtica i no te cap estratègia ni intenció per complir el compromís del 2017 son els nostres partits. El mateix acord descrit es una humiliació a la ciutadania, ja que se suposa que els partits independentistes ja les volen les dues coses no les han de pactar o rubricar i en aquest cas com be diu, posteriorment i a la realitat cada partit te la seva tàctica per ostentar el poder, però en cap cas per fer realitat el resultat del referèndum i posterior declaració.

De fet l’ANC, crec que hauria donat un cop damunt la taula si enguany l’1 d’octubre fos l’acte central i no l’11 de setembre que ja hauria de formar part del passat.

LA XIMPLERIA

Les paraules de Colau, qualificant poder fer un referèndum de ximpleria i l’acceptació del Departament d’Universitats satisfet pel canvi en el paper de les llengues en els exàmens de selectivitat son dos fets que marquen clarament la tendència que vivim.

La batllesa de Barcelona nomes fa que confirmar la deriva d’un partit com Podem que va passar de portar aire nou amb les reivindicacions del 15 M i una concepció moderna i diferent de la política caduca i ancorada en el passat espanyol a ser un simple instrument més del règim amb els mateixos conceptes que ara ja passen per deixar els conceptes democràtics en res exactament igual que Populars i socialistes. Hem vist darrerament com han passat de defensar sempre un referèndum per la ciutadania com a millor eina encara que sigui amb la boca petita a dir que no el portaran en les seves reivindicacions i com ara Colau posant en la seva boca els interessos de la ciutadania i fent-los servir com excusa per deixar la decisió sagrada d’una societat i el seu dret a decidir en una ximpleria. Aquests deuen ser els que algun diuen en tenim lluites compartides, suposo que no es deuen referir a les democràtiques, ja que aquestes son les mateixes que la resta de grans partits espanyols, de fet la seva funció ha estat blanquejar un partit com el PSOE i validant la seva funció d’esquerra espanyola que a la realitat es un simple falsedat com al llarg de la història ha quedat demostrat.

Per altra banda el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya obliga a Universitats en els examens de Selectivitat a preguntar a cada alumne si vol el mateix en català o castellà i tot amb confidencialitat, deixant en res la manera que es feia fins ara, i on el català per defecte era l’opció i si algú volia el castellà ho demanava a mà alçada. Es curiós com aquest nou atac a la llengua vehicular i propia de Catalunya el vol presentar com una victòria la Generalitat.

De fet es un nou menyspreu i atac per deixar la nostra llengua sense els seus drets amb el col·laboracionisme de les nostres institucions gens preocupades pel perill que la llengua catalana va assolint. El normal era per defecte utilitzar el català, i si algú per exemple per venir de territori de llengua castellana acabant el Batxillerat aquí demanava el castellà no havia de suposar cap estigma, simplement normalitat, però no ara secretament i per les tendències que vivim o comoditat segurament la llengua catalana serà afeblida i els castellano parlants no hauran de fer el mínim esforç. Un pas enrere que vergonyosament es acceptat i presentat com un avenç.

Els relats de la ximpleria.

EL VIRUS GLOBAL

Veiem aquest dies que estem estancats en la vacunació en una franja d’edat concreta fins els 35 anys amb moltes dosis als congeladors emmagatzemades i que si es vol seguir avançant en la lluita contra la pandèmia s’hauria de pensar en una estratègia, ja que el raonament dels drets individuals xoca clarament amb els col·lectius.

Efectivament, amb una pandèmia mundial com es el cas i quan hi ha una vacuna amb totes les incògnites que es vulguin i tots els interessos d’aquestes grans companyies farmacèutiques i Estats que sabem, la dada es clara, conforme ha pujat el nivell de vacunació cada onada ha estat millor tant per contagis com per defuncions, i això es un fet irrefutable. Per tant si volem aprendre alguna cosa de la fragilitat que la humanitat ha demostrat i tornar a una certa normalitat que lògicament hauria d’incoporar allò que hem après d’aquesta situació, cal vacunar la població, sobretot per la gent més vulnerable i per la societat en general on compartim la nostra vida.

Trobem en aquest cas el negacionisme o simplement aquelles persones que no creuen en la mateixa i exerceixen el seu dret de no fer us de la mateixa. Pel que fa a la primera, les teories conspiradores son moltes i principalment son de control de la població, si es per això crec que el sistema no li cal això ja que el control ja l’hem permés anteriorment i en tenim molts exemples d’aquesta situació i per tant no seria massa efectiva. Pel que fa al segon, crec que la lluita en aquest cas no es individual, es global, de res serveix que un carrer es vacuni en la seva totalitat si els carrers del costat no ho fan i permeten que el virus segueixi el seu curs. Per tant es global i els drets col·lectius entren amb força. Igual que defensem per exemple el dret a l’autodeterminació d’un poble també el de la salut col·lectiva estaria en aquest nivell. Ho tots o cap.

Per tant, crec que per no entrar en el debat dels drets individuals atacats, caldria exigir un comprovant de vacunació per accedir a la cultura, viatjar o molts altres elements de la vida quotidiana que haurien d’impedir que la gent que legitimament ha decidit no ser solidar amb la resta amb el perill que suposa no tingui o no pugui gaudir del mateix que la resta. Es una manera de posar en responsabilitat les decisions i les conseqüències de cadascú sense lesionar els drets col·lectius, per recordar que no vivim sols en aquest planeta.

UNA FARSA SENSE LÍMITS

Escoltar ahir, al líder republicà dir que la comunitat internacional ens demana…, versió modera de l’Europa ens mira o deixant sense importància la possible no presència del President espanyol a la Taula de diàleg fa realment molta llàstima.

El líder republicà segueix defensant la Taula dient que hem de ser els campions del diàleg, amb l’exemple de Ghandi per bandera i el convenciment que hem de demostrar la voluntat negociadora, alhora reconeix que es conscient que l’Estat espanyol no te cap interes en reconeixer la independència que s’ha de guanyar pel vot de la gent en un referèndum, sent cada cop més forts.

Realment seguir insistint amb aquesta farsa fa rabia, no crec que necessitem ser els campions de res i molt menys del diàleg, aquest títol ja el tenim a les vitrines amb l’aval d’un procés de 10 anys on s’ha intentat totes les fòrmules per intentar negociar com consultar a la ciutadania la independència. Totes i cadascuna de les mateixes han estat rebutjades i alhora s’ha fet una interpretació tant restrictiva de la sagrada Constitució espanyola que lògicament es impossible. La unilateralitat del 2017 nomes es conseqüència d’entrar en un cul de sac sense sortida possible. Posar a Ghandi pel mig, crec que tampoc toca, son contexts diferents, lluites diferents i espais de la historia que poc tenen a veure. La via catalana es un altra i ho ha de ser ja que la paret que te al davant també es un altra. Respecte la voluntat negociadora crec que es suficientment amplia i avalada per no haver de seguir fins a l’infinit sense esperar cap resultat.

Tanmateix, reconeixer que l’Estat no te cap interes amb l’autodeterminació es un pas, i aquest si que be avalat tant pels fets com per les repetides declaracions dels responsables polítics per activa i per passiva negant fins hi tot el conflicte i com insistia ahir Illa reclamant un debat entre catalans. Si arribem al vot i al referèndum, un altre parany, ja que crec que l’1 d’octubre del 2017 ja es va realitzar i la societat catalana ho va donar tot per fer-ho possible amb un resultat que s’ha de respectar i fer viable, anul·lar el fet es un insult a la ciutadania i a tots aquells que ens vam jugar tot i diposats a tot per fer-ho possible i defensar-ho legitimament.

Respecte al cada cop hem de ser més, crec que es una evidència però no pot ser un obstacle infinit on sempre anirem pujant l’aposta per fer-la impossible. De fet, la comunitat internacional no ha demanat res i tots sabem que nomes actuarà quan fem el primer pas i siguem un problema. Una taula on a una banda hi ha el President i a l’altra no llença un missatge tant clar com inequivoc de que no es una taula d’igual a igual, sinó del que te al poder amb un simple subordinat.

Prou d’aquesta farsa sense límits.

AGENDA 2030

Un cop deixat enrere el mes d’agost, ens enfrontem a un setembre on la famosa Taula de diàleg prendrà protagonisme, i de moment pel que hem escoltat per boca del President es que es creu que el 2030 podria haver un nou referèndum com a previsió.

Totalment indignant, que el President Aragonés vulgui presentar aquesta previsió per cert sense cap base i gaudint d’una prorroga autoimposada de 2 anys amb l’Estat espanyol per col·laborar a desmobilitzar la societat catalana i aplicar aquest neoautonomisme que vivim amanit amb quatre frases de cara a la galeria per fer creure els més innocents que tot això va de debó. De fet podria dir que els nostres partits i el Govern de la Generalitat en aquests moments son el principal tap per deixar correr la democràcia i aplicar el resultat de l’1 d’octubre com seria el normal.

No se si es el primer cas de la història, però cal assumir que partits i Govern no son al costat del poble, sinó davant i com més aviat ho reconeguem, més senzill serà identificar els obstacles, per tornar a la normalitat, aquella que no havia d’haver canviat mai. Aquella que desprès de deixar en ridícul les forces espanyoles va aconseguir fer un referèndum d’autodeterminació amb una infraestructura molt notable i la defensa de tota una societat que la defensava. Un resultat inquestionable i encara més valorable per resistir les hordes salvatges per utilitzar la violència contra el poble indefens. Una mesura que no va frenar els comicis i que posteriorment primer caient en un parany de falses esperances de diàleg va ser congelat i posteriorment declarat el resultat però sense cap intenció de fer-lo efectiu i deixant la societat catalana amb un pam de nas. Uns exili, altres entregant-se voluntàriament a la justícia espanyola, assumint la repressió total i des de la Generalitat col·laborant i blanquejant la mateixa amb les seves accions de tots sabudes.

Ara, ens demanen 2 anys de pausa per una Taula on segurament ni tant sols el President espanyol hi serà present, de fet no li cal, ja que es pur teatre, i com sempre dic per activa i per passiva ja dit mil i un cops que no es parlarà de res que no estigui dins la Constitució, i molt menys d’Autodeterminació i amnistia precisament els dos punts de la part catalana. Un frau, ja que aquesta part no te cap instrument de pressió cap a l’altra per variar la situació, per tant la data del 2030 la veig optimista, ja que sense acció i sense determinació, anant en direcció contrària deixant l’1 d’octubre en res i assumint la humiliació contant la data potser hauria de ser uns centenars d’anys més.

CANVI DE RUMB

Abans de fer un descans per les vacances, volia comentar la Reunió bilateral prevista per avui, desprès de 3 anys i amb la trista sensació de l’estafa que ens ven el nostre Govern i el seu canvi d’objectius al marge de la democràcia exercida pel poble.

Aquesta mena de reunió de fum, és un clar exemple del paper que tenim sent una autonòmia espanyola. Una falsa taula dita bilateral, que tots sabem que no ho es, ja que uns tenen les competències i el poder i els altres en un rang inferior com a simples subordinats dels primers i amb la queixa i les reclamacions com element a posar damunt la taula. Per tant seria com anar a demanar un augment de sou al teu cap a la feina, i fins hi tot aquest exemple seria més bilateral que la Taula entre Governs.

Una taula que nomes es reuneix quan interessa al Govern espanyol i on els temes com un bucle infinit tornen a sortir amb traspassos pendents al llarg del temps com Rodalies per exemple o les beques. Temes eterns que mai s’acaben de liquidar. De fet, i per veure la farsa d’aquesta reunió, el tema dels fons europeus que repetidament la part catalana vol posar a la reunió, ja li ha estat negada, ja que la ficció de que Catalunya gestionaria aquests fons es tanta fantasia com que gestionarà l’Aeroport del Prat com un hub internacional. Res de res.

Per altra banda, per la part catalana ens diuen que serà com un termometre per veure la voluntat espanyola per resoldre el conflicte a Catalunya i tancar algun tema pendent, per la part espanyola ho vendran com un símptoma de normalitat institucional dins l’Espanya democràtica i l’Estat de les autonòmies, encara que els resultats reals seguiran sent zero, ja que tots sabem que qualsevol cessió a Catalunya no seria ben vista per la resta de territoris per justa que sigui, i així fins la propera amb un joc on els nostres partits sembla col·laboren activament.

De fet, el seu compromís validat pel poble en un Referèndum i posteriorment seigellat en forma de Declaració d’independència no crec inclogui negociar traspassos de l’Estat el qual la teva societat ha ordenat separar-se. Un tema incongruent i que denota com els nostres han passat de ser un Estat independent a pidolar competències sota la veu de l’amo sense rubor.

Una vergonya democràtica i una presa de pel intolerable, que no crec que internacionalment ningú pugui comprendre i que dona idea de la dimensió del frau que hem patit.

UN PAÍS DE SEGONA

Molts cops durant el procés he escoltat allò de que podriem ser la Dinamarca del Sud, i la veritat es que amb una Catalunya independent el nostres sistema polític i valors haurien d’avançar bastant per poder arribar a aquests nivells de civilització.

Dues notícies hem criden l’atenció les darreres hores, la famosa paella organitzada per Pilar Rahola a la Catalunya nord i amb una imatge de tots els participant, un bon número, sense mascaretes i amb la presència inclosa d’un membre del Govern català com Jordi Puigneró. Per l’altra les acusacion per incitació a l’odi i ara també per injuries i amenaces a Mariona Reig de 70 anys i amb greus problemes de mobilitat.

Per la primera diria, i no en aquest cas, sinó en molts anteriors que la paraula dimissió hauria de ser al diccionari i sembla que s’ha esborrat. Tots hem escoltat casos en Estats de la Unió Europea que per molt menys i que aquí no passaria de ser una anècdota hi ha hagut dimissions com no pot ser d’altra manera, ja que els representants públics sempre han de donar exemple i sobretot complir els primers amb allò que demanen o exigeixen a la societat i en aquest cas per exemple, si jo vaig a fer una paella amb una trentena d’amics aquest diumenge segurament els mossos em poden detenir i crec que en una societat sana els representant no estan per damunt dels representats.

Pel que fa al segon cas, escoltar un Guàrdia Civil de baixa per depressió per haver estat present amb la violència que van exercir contra el poble el dia del referèndum i haver vist la seva imatge publicada a les xarxes i un dels missatges com el de la Mariona “Anem a fer-li una visita i li tornem el favor”, amb un sumari de més de mil folis. De fet això no era ni una amenaça ja que per la invalidesa de la persona en qüestió com pel context viscut de barra lliure per atonyinar al poble com la pitjor de les dictadures, que esperaven que l’odi no hi fos posteriorment. Evidentment que hi es, això no s’oblida, ni s’oblidara i quan veiem un Guardia Civil el sentiment es de fàstic i repulsió, encara que segur que hi ha bones persones dins aquest cos i altres menyspreables com en tots els casos de la societat, però el que van exercir aquell dia es senzillament intolerable i dona la idea que estan per damunt del be i del mal, cosa que cap societat pot permetre.

Aquestes coses passen en un país de segona.

LA IMATGE I LA REALITAT

La no assistència del President català a la Conferència de Presidents, no deixa de ser un reflex d’allò que diem en un context i realment fem en un altra.

Es diu que Pedro Sanchez vol la foto que quedarà incompleta per l’absència d’Aragonès, però que a darrera hora tindrà el president Basc, sempre habils negociadors en un altre context diferent a Catalunya i que gestionaran nous impostos a canvi d’aquesta foto sense res més darrera.

El Govern de la Generalitat ahir va enviar al Conseller Giró al Consell de Politica financera sense fer soroll i demà en la foto més cridanera es farà el gallet i no hi anirà, tot dins l’estratègia de dir i fer com a termes molt separats.

Desprès dels darrers 10 anys, el referèndum del dia 1 d’octubre del 17, el posterior 155 i tota la repressió rebuda. Catalunya amb els seus representants al capdavant simplement ha obeit totes les decisions injustes que han vingut de Madrid via política i judicial, ha perdut completament la sobirania de la institució catalana, ha col·laborat amb el Govern de l’Estat com el suport d’Esquerra a canvi de res, ha mantingut la farsa de la Taula de diàleg, fins hi tot donant una pausa de 2 anys regalats, i per contrarrestar tota aquesta vergonya no sortirà a la foto amb els altres presidents autonòmics, quan s’ha comportat com a tal en els darrers anys.

Diuen que confia en la bilateral,com si aquesta mai hagués comportat avenços significatius, de fet dels fons provinents d’Europa, segurament el tema més important ja s’ha dit que no estarà a l’agènda,i es seguirà com un bucle reclamant aquelles competències que fa 40 anys que es reclamen i que amb qualsevol Govern a Madrid mai avancen prou.

Segurament, escoltarem com a les rodes de premsa desprès de la Bilateral algú dirà que ha estat una reunió d’igual a igual, una falsedat que cau pel seu propi pes, una part te el poder i mai ha reconegut l’altra en res més que no sigui una autonòmia més, i s’emplaçaran per fer comissions dels diferents temes tractats que com tots sabem es la manera de no resoldre mai els mateixos, però donar munició als nostres representants per seguir enganyant la societat amb falses promeses.

Una foto, es simplement això, però la deriva de la nostra institució fonamental es la lluita de la imatge i la realitat.

SENSE VERGONYA

Que tots veiem, o com a mínim els que o son hooligans de partit o viuen dels mateixos, que el que es diu i la realitat difereix molt es una evidència, ara bé suportar indignitats o mentides com hem escoltat a Dolors Bassa o Roger Torrent, ja no es de rebut.

Efectivament, els presos polítics evidentment poden defensar les seves posicions, el que no poden fer es mentir descaradament com ha fet Bassa en una entrevista a la pregunta “després d’haver passat per la presó, quan rebeu una critica sobre allò que va passar, us moltes més?” ens respon “Sempre responc, en comptes de estar al sofà fent la crítica, haguéssiu vingut allà. Qui em va venir a defensar quan ens varen detenir? Quanta gent hi havia davant de casa meva?….”

Al mateix temps Torrent davant la citació del TSJC a la Mesa del Parlament diu que pretenen convertir-lo en un òrgan censor i el seu Grup ja demanarà una declaració conjunta de suport.

Bassa deu saber o li refresco que no te cap dret d’acusar la gent d’estar al sofà quan ho va donar tot fins al final en cada mobilització, defensant les urnes, i posteriorment al Referèndum. Recordar-li que ningú la va detenir a casa, ella soleta i els altres presos polítics es van entregar a la Justícia espanyola quan van ser cridat, van col·laborar amb una farsa judicial i posteriorment van ser condemnats a les penes injustes que ja coneixem, per cert podia haver anat a l’exili o negar-se a compareixer i forçar la detenció, no ho va fer. De fet centenars de mobilitzacions reclamant la seva llibertat suposo no han estat suficients per ella, on per cert el seu sindicat del règim espanyol UGT no se l’ha vist, vers al contrari ha donat suport a l’Estat espanyol. O sigui traslladar la vostra covardia a la societat, ni es just, ni es veritat. Cadascú que sigui consequent amb els seus actes.

Torrent demana per la seva part no convertir la Mesa en un orgàn censor, quan ell ha estat el President del Parlament més censor en el càrrec. Va impedir la presentació com a President a Carles Puigdemont, va treure l’acta de diputat a Quim Torra i ha fet exactament tot allò que des d’Espanya s’ha demanat, deixant la sobirania del Parlament en res. Per tant prou de cinisme, tant ell com el seu grup, ara demanant suport a tantes actituds i fets miserables.

Sense vergonya.

TOTES LES DICTADURES SON IGUALS

A Hong Kong i amparats amb la llei de seguretat nacional xinesa hi ha hagut la primera condemna per terrorisme i incitació a la secessió per una persona que va desplega una bandera que posava “alliberar Hong Kong, la revolució dels nostres temps”.

Un cambrer de professió ja condemnat per aquests fets i un atropellament a 3 anti avalots amb la motocicleta que portava i que es defensa va ser un accident. La fiscalia el condemna per incitar el separatisme quan va desplegar la bandera i es destaca les irregularitats del procés judicial. De fet Pequin amb aquesta llei pot jutjar manifestants i activistes per subversió, secessió i terrorisme.

Segur que us sonen aquests procediments i com la Dictadura xinesa resol les ansies de llibertat de Hong Kong, desant la democràcia al calaix i usant la repressió com a solució. De fet si enlloc de dir Xina diem Espanya, i si en comptes de dir Hong Kong diem Catalunya, els casos son idèntics. De fet, son el manual de les Dictadures per callar les veus discrepants d’una societat.

Ara, a casa nostra ho veiem amb la citació a Torrent i els membres independentistes de la Mesa passada del Parlament per ni més ni menys haver permés debats el 2019 per reafirmar el dret a l’autodeterminació i per censurar la monarquia espanyola. En el cas de Torrent, fa especialment sorpresa, ja que v ser el més obedient de la classe amb totes i cadascuna de les decisions espanyoles, que ja veu que no son ben pagades ni en aquests casos.

Un nou atemptat a la democràcia, a la llibertat dels nostres representants i a la sobirania del Parlament ja perduda fa temps amb la nostra col·laboració. Aquesta deu ser la generositat i les ganes de diàleg que l’altre dia Illa ens deia del Govern espanyol, res de nou a l’horitzó quan els valors democràtics son tant febles i l’enemic a batre tant clar.

Ho resumia molt bé l’altre dia Joan Ramón Resina quan deia “A la independència sol arribar-s’hi aprofitant una crisi de l’estat o si cal provocant-la; mai ajudant-lo a remuntar-la i menys encara cooperant a reequilibrar les forces respectives en detriment de la pròpia.”

Justament el contrari del que portem fent, i que ens allunya de l’objectiu marcat i d’una societat que cada cop es sent menys representada per aquesta presa de pel anomenada partits independentistes.

LES LLENGUES DE CASADO

Quan el President del Partit Popular va pronunciar les seves paraules a les Illes Balears i va començar a citar un seguit de llengues inventades que naturalment no eren català, vam seguir veient com l’objectiu des de fa 300 anys es la desaparició com sigui de la nostra llengua.

De fet, evidentment no crec que aquest personatge sigui tant analfabet per creure que existeix el formenterenc, l’eivissenc, el menorqui i no se quantes llengues més en un pam de terreny i totes elles res a veure amb el català. A pesar dels seus títols a la Universitat Juan Carlos, la seva aposta també més enllà de lluitar amb l’ultra dreta de VOX atacant l’ase dels cops de sempre, simplement compleix amb l’objectiu d’Espanya des de ja fa més de 300 anys amb el Decret de Nova Planta, que no es altra que acabar amb l’identitat catalana destruint la seva llengua.

Nomes cal mirar les lleis que protegeixen el castellà i quantes el català. Els atacs constants i la situació social que gaudeix el català, unicament protegit a les escoles i encara atacat constantment per tombar la immersió linguistica. Prohibició de ser llengua oficial per part espanyola a Europa i invent de llengues com el valencià i ara a les Illes per acotar la nostra llengua simplement al Principat.

Aquesta obsessió malaltissa d’assimilació total la comparteixen plenament dreta i esquerra espanyola sense complexos i te un aliat amb els nostres partits que ja vam veure com amb la futura Constitució d’una República catalana ens defensaven un català i castellà al mateix nivell d’oficialitat o la coneguda actuació laxa amb la rotulació als establiments o els tractes discriminatoris als clients que simplement deixen la llei en paper mullat. Per no parlar de la submissió linguistica de molts catalans que els falta temps per canviar d’idioma en qualsevol circumstància ràpidament i alhora es posen les mans al cap quan veuen persones nouvingudes que no fan cap esforç per parlar la nostra llengua, i la realitat es que no els hi cal.

Aquesta es la realitat i igual que el Sit and Talk es un eufemisme de no ens atrevim a complir la voluntat democràtica del poble i fer la independència, la poca bel·ligerància amb la nostra llengua, es acceptar el rol de colonia amb una llengua que ha de ser amagada a les cases.

Una realitat, que ens hauria de fer reflexionar, si realment volem la nostra llengua o no i aquí Casado i els seus intents patètics res hi tenen a veure.

LA MANIPULACIÓ DE LA LLENGUA

La utilització de la paraula “totis” per part de la Consellera d’Igualtat i Feminisme, es un nou capítol d’aquesta absurditat manipulada que evidentment no es ni una cosa ni l’altra. Cap favor fan al feminisme o a la igualtat destruint la llengua i no fent polítiques concretes. Ja n’hi ha prou de barrejar conceptes i l’article de Carme Junyent, coneguda lingüista ho explica amb detall per fugir d’aquesta nova imposició.

El ‘totis’: una barrera contra la inclusió

Per: Grup Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Em sap greu, hi torno. Per estalviar-me debats inútils, un aclariment: ja ho sé, que les llengües canvien. Fa molts anys que estudio el canvi lingüístic. I un altre: no parlo de normativa, parlo de funcionament del llenguatge.
Una de les coses més boniques de la lingüística és que t’ajuda a entendre per què totes les llengües són iguals, per què no podem dir que hi ha llengües millors que altres. I una altra cosa meravellosa és que et fa veure que els mateixos fets es poden explicar de maneres molt diferents. Segurament per això sempre hi ha qui vol controlar les llengües i, pel mateix motiu, hi ha qui vol destruir-les. Sempre hi ha algú que vol “millorar” la llengua. Com si això fos possible, com si servís de res. La humanitat fa mil·lennis que fa servir aquest instrument meravellós, tan versàtil i flexible que s’adapta (alerta: he dit “s’adapta”, no “l’adapten”) a totes les necessitats, però sempre hi ha algun humà que creu que ho pot millorar. Afortunadament, ningú no se n’ha sortit amb aquest propòsit perquè, si fos així, ja no podríem parlar de la igualtat de totes les llengües.

Però l’eurocentrisme és una força molt potent i, com que en la majoria de llengües indoeuropees els substantius es classifiquen en gèneres, ens hem arribat a creure que això passa a totes les llengües. I com que, per si no n’hi hagués prou, als grecs se’ls va acudir d’anomenar “masculí” el gènere no marcat, també ens hem cregut que la classificació en gèneres es cosa de l’heteropatriarcat. No deixa de ser una paradoxa, atribuir un poder que no té a aquell que vols vèncer. D’aquest malentès –que el masculí és per als homes i el femení per a les dones–, en van sortir les propostes de desdoblament, una manera implícita de dir que les humanes no són humans, i els desdoblaments van actuar com a promotors del binarisme perquè si les humanes no són humans aleshores no et queda més remei que ser o bé humà o bé humana. I aleshores és quan els que no se senten ni l’una cosa ni l’altra reclamen un gènere per a ells.

Fa uns dies, la consellera d’Igualtat i Feminismes feia unes declaracions –que es reprodueixen en el Twitter de la conselleria– per justificar l’ús de totis com a gènere inclusiu. Val a dir que vaig sentir la intervenció de la consellera al parlament i també n’he llegit alguna entrevista i, en principi, la consellera parla normal. Segurament li sobra nomenclatura però això deu ser un problema dels acadèmics. El cas és que els arguments que fa servir només poden crear confusió.

Per començar, ens diu que l’ús de totis és un acte d’amor per la llengua catalana. Faré una comparació odiosa però és com aquells senyors que no ens estimen fins que no ens hem emmotllat als seus gustos. No cal que l’estimem, la llengua, ja fem prou d’estimar-nos els uns als altres i si estimar-la significa estrafer-la doncs potser que ens estalviem tant d’amor.
Una de les justificacions de l’amor és que diu que recullen el batec a peu de carrer. Doncs no sé de quin carrer, perquè jo totis només li ho he sentit dir a ella. I aquí arribem al moll de la qüestió. Els polítics, potser perquè no són capaços de fer polítiques que millorin la vida de tots, han trobat una distracció impagable en l’ús de la llengua. Mira que feminista que sóc, que sempre dic “catalans i catalanes”; per a les altres coses no hi ha pressupost. Han malversat temps i diners en cursos i guies que només han servit per a crear confusió (de debò, si algú em pot demostrar que aquesta disbauxa del gènere ha millorat en res la vida de les dones, que m’ho expliqui) i, a més a més, ens han imposat als altres aquesta manera de parlar.

Però la consellera encara diu que el diccionari fa curt a l’hora de reflectir realitats que existeixen. És clar, és així com funcionen els diccionaris, si més no els normatius. Qui es prendria seriosament un diccionari que recollís totes les ocurrències dels polítics? Com reaccionaríem nosaltres mateixos si al diccionari ens hi trobéssim craix, estalquejar o random, paraules que són molt més emprades que totis? Jo ara mateix hi trobo a faltar la paraula matonisme. La faria servir per qualificar un tweet d’ERC LGBTI que diu “Que et molesti l’ús del #totis #NoÉsNormal”. A mi no em molesta l’ús del totis, em molesta la presa de pèl i que m’ho imposin des del poder, però si, a sobre, dicten qui o què no és normal, crec que s’ho haurien de fer mirar.
Però tornem a la consellera perquè també diu que el gènere inclusiu “s’utilitza en moltíssimes llengües arreu del món”. No sé quantes llengües són moltíssimes per a la consellera, però en la immensa majoria no hi ha gènere gramatical i hi ha un únic pronom de tercera persona per a tothom. Ara, que això es reflecteixi en la inclusió o en la igualtat entre les persones ja és una altra qüestió. En tot cas, com a consellera no pot fer afirmacions que no tenen cap fonament. Si vol que li fem cas en qüestions molt més transcendents no hauríem de tenir dubtes sobre la seva autoritat.
I ara anem pel totis. Que jo sàpiga, en anglès, neerlandès, noruec i suec s’han afegit o reutilitzat pronoms per referir-se a les persones no binàries. No sembla que l’ús s’hagi generalitzat, però. En anglès, ara funciona el they en singular però des dels anys setanta s’han proposat quinze pronoms “neutres” diferents sense èxit. En tot cas, l’anglès és una llengua que no té gènere i la introducció d’un pronom no hi té cap efecte en les concordances. En el cas del totis, però, la cosa es complica perquè en català, com en la resta de llengües romàniques, un canvi de gènere implica un canvi en les concordances:
Tots els pares de nens petits diuen que estan cansats però feliços.
Totes les mares de nenes petites diuen que estan cansades però felices.
Si ara hi afegim el totis, suposo que la cosa seria així:
Totis lis (pamis?) (mapis?) (paris?) (maris?) de nenis petitis diuen que estan cansadis però felicis.

De debò algú es veu amb cor d’imposar una cosa així? Els pronoms febles al costat d’això no són res. Però, bé, suposem que aquest sigui l’objectiu. Si hem de canviar la llengua, no la canviarà la consellera, ni un col·lectiu, ni el IEC, la canviarà la gent. I com la canviarà? Us proposo un exemple anàleg.

Fins els anys seixanta, l’ús del tu i el vostè (i el vosaltres i el vostès) estava prou ben fixat. Amb els canvis socials que hi va haver aquells anys va començar una certa incomoditat en l’ús d’aquests pronoms. Sovint hi havia pactes (“tracta’m de tu”) o directrius més clares (“a mi, em parla de vostè”). El cas és que, d’una banda van canviar els usos del vós que, de ser una forma arcaica o respectuosa, va passar a ser una mena de forma intermèdia entre el tu i el vostè (a banda d’usos puristes, és clar) i d’altra banda tots observem que el tu ha anat guanyat terreny al vostè i no seria gens estrany que s’acabés neutralitzant i féssim servir tots sempre el tu. Que jo sàpiga, ningú no va dictar aquests usos, però hem vist com nosaltres mateixos fem servir molt més el tu. Aquí veiem com la llengua s’ha adaptat a un canvi social, que és el que passa sempre. Algú s’imagina un conseller dient-nos si hem de tractar de tu o de vostè els nostres mestres, o els nostres alumnes, o el metge o el cambrer? Per què, doncs, ho han de fer amb el gènere?

M’agradaria tenir la possibilitat de veure el canvi natural que es produeix en la llengua a conseqüència del canvi en la vida de les dones. Ja no és possible. Estaria bé, però, que deixéssim de manipular la llengua ni que només fos perquè, com deia Umberto Eco, hauríem d’estar alerta davant de qualsevol moviment que volgués introduir una neollengua perquè això és el que fan els totalitarismes. I també deia que els que intenten millorar la llengua acaben provocant l’efecte contrari. Pensem-hi.

Carme Junyent
Grup GELA

ETAPA IDENTITÀRIA

Segueix el relat que com sabem és molt important, i qui el domina te moltes cartes guanyadores a les seves mans. El Ministre de Presidència espanyol ha tornat a insistir en superar l’etapa identitària i centrar els esforços amb les coses que sempre diuen preocupen als ciutadans.

Efectivament, el proper 2 d’agost es reuneix la bilateral i insisteixen en parlar del que anomenen problemes dels catalans i dient que el procés sobiranista s’està acabant i s’inicia una època de buscar solucions. Posen els temes de sempre damunt la taula, Rodalies, infraestructures, beques, la llengua com a vehicle de riquesa cultural i altres temes del dia a dia. Defensa que els indults facilitaran les coses i vol parlar dels temes que ens poden apropar i arraconar els diametralment oposats que com exemple el Referèndum que reclama la part catalana i que ha reiterat la seva negativa, ja que els acords han d’estar a la Constitució i la Llei. Les votacions si son per fracturar la societat catalana son un mal camí.

Un relat interessat i que sembla la Generalitat i el seu Govern des del 155 avalen amb la seva gestió. En primer lloc es propi dels Estats autoritaris decidir que preocupa i que no als ciutadans, ja que naturalment no tenen ni veu ni vot. Per altra banda ningú pot questionar que ens preocupen a tots els temes del dia a dia però saben ben bé que aquest no es el tema. Alhora temes com infraestructures o rodalies son temes enquistats des de fa 40 anys i per tant no tenen cap credibilitat per voler resoldre just ara quan no han complert mai. El mateix amb la llengua atacada per terra, mar i aire i la seva preocupació per tant no es creible quan l’historial es esborrar-la del mapa des de sempre en benefici de la llengua castellana, única protegida si es que li cal.

Per altra banda parlar en una negociació del que et pots posar dacord i deixar fora els temes oposats es una estafa i una falta de sentit del que es una negociació. Esclar que amb el concepte que una votació fractura la societat es pot entendre el nul tarannà democràtic d’aquesta gent.

De fet parlar de temes identitaris, els que nomes viuen per la unitat del territori, la bandera i els símbols, es de riure. El nacionalisme identitari més potent no hi ha dubte que es l’espanyol, per tant prou de cinisme que aquí no s’ha superat cap etapa, la societat segueix al seu lloc i no ha marxat ni oblidarà fàcilment.

CASPA FRANQUISTA

Que un Ministre de l’anomenada Espanya democràtica com Camuñas ens digui que prou de dir que la dreta va ser culpable el 36, l’esquerra ho va fer molt malament al Govern de la República i això va ser un fracàs que ens va dur a un enfrontament entre espanyols. Es a dir la guerra de dos bàndols, obviant el cop d’Estat i la sublevació militar contra un Govern legitimament constituit.

Tot això amb un tal Pablo Casado que com diu en Iu Forn amb greus problemes d’audició, ja que ho va trobar i encaixar amb total naturalitat. Aquesta es la caspa franquista que va dirigir la transició modèlica com diuen i aquests son els líders democràtics que avui en dia estan a les institucions.

Cop d’Estat? El que tinc aquí penjat
Iu Forn

Tot el meu suport a Pablo Casado. Desconeixia els seus greus problemes d’audició, manifestats públicament durant l’acte organitzat el passat cap de setmana pel seu partit amb el títol de “Concordia, Constitución y Patriotismo” i on un tal Ignacio Camuñas va optar, sobretot, per la part de la concòrdia excretant el següent:

Per si no es vol mirar el vídeo, li transcric el gran moment: “Prou de furgar dient que la dreta és la culpable del 36. Això és mentida. Cal dir-li a l’esquerra que si hi va haver guerra civil és perquè vostès van fer-ho molt malament al govern de la República i perquè la República va ser un fracàs que ens va dur a l’enfrontament entre espanyols”.

I dic que Casado té preocupants problemes auditius perquè, a pesar d’estar assegut a tocar de qui va manifestar això, no va sentir res. Vaja, perquè si ho hagués sentit, lògicament, hauria manifestat el seu rebuig a unes barbaritats que uneixen ignorància històrica, colpisme genètic i inexistent esperit democràtic. A veure, a no ser que no tingui cap problema de sordesa i el motiu del seu silenci fos que estava absolutament d’acord amb el que va manifestar en Camuñas. Però vaja, ho dubto molt. Casado a favor dels cops d’estat? Un demòcrata com ell? IM-POS-SI-BLE! Per cert, el tal Camuñas, polític, jurista i diplomàtic ara oblidat però que va remenar molt la cueta durant la transició quan va fundar el Partit Demòcrata Popular (PDP) -que es feia dir liberal-, que va arribar a ser ministre de Relacions amb les Corts al govern d’Adolfo Suárez i que fa uns anys va ser a VOX, lloc del que va marxar per acostar-se al PP. Ah, per cert, aquest ciutadà també és president d’honor del Foro de la Sociedad Civil una associació autoqualificada “d’independent” i que té com a objectiu “regenerar la vida democràtica”… que ara ja sabem com té pensat fer-ho i em temo que és una manera poc democràtica. Bé, perquè en principi els alçaments armats no estan gaire descrits com a tals. Però el que m’interessa de l’argumentació de Camuñas és que defensa l’1-O.

Havíem quedat que la proclamació de la República que mai no fou, la votació que va acabar a hòsties, els fets de la Conselleria d’Economia i tota la resta van ser un cop d’estat. Vaja, això és el que ha dit i continua dient la dreta extrema -i la no tant- i els seus mitjans amics. I ja se sap que ells sempre tenen raó perquè la justícia espanyola així ho diu. I ara no dubtarem de la justícia espanyola, oi? Per tant, anem a la cosa que no és altra que seguir literalment el fil del que va dir Camuñas per manifestar que… “prou de furgar dient que els indepes van ser els culpables de l’1 i del 27 d’Octubre del 2017. Això és mentida. Cal dir-li als nacionalistes espanyols radicals confessos, i als que ho són també molt però dissimulen, que si hi va haver Procés és perquè vostès van fer-ho molt malament al govern d’Espanya i perquè el Govern del PP va ser un fracàs que ens va dur a l’enfrontament entre catalans i espanyols”.

Esclar, si tu justifiques aixecar-te en armes contra un govern democràtic perquè “ho estava fent molt malament” i, a la vegada, qualifiques de “colpistes” als que van intentar provocar una negociació que desencallés la situació provocada per un Rajoy que ho estava fent molt malament, els estàs donant la raó als indepes. Van haver de fer-ho perquè no hi havia altra forma de restablir el bon govern. Els hi dones a la teva manera i a la dels teus, inclòs Casado, però els hi dones. I els estàs legitimant i justifiques que fessin el que van fer perquè era el que tocava davant d’una situació insostenible i intolerable que no es podia permetre.

Gràcies Camuñas per regalar-nos aquest moment i, sobretot, gràcies Casado per fer-te’n còmplice, cosa que t’estalvia posar-te un audiòfon.