ALBERT CORTES MONSERRAT

Avui es un d’aquells dies, no històrics precisament, sinó tristos com els darrers 5 anys políticament parlant, desprès de la farsa d’ahir, avui segurament viurem la trista realitat dels nostres partits.

En aquests moments la reunió de la Mesa del Parlament esta decidint si fa fora la segona autoritat del país, Laura Borrás pendent de començar el judici per suposada corrupció que la fiscalia espanyola li imputa. De fet i donat que tant la CUP com Esquerra ja han dit per activa i per passiva que hauria de dimitir o aplicarien l’article parlamentari que disposa la seva substitució, donant evidentment per valides totes les acusacions de la Justícia espanyola i fent el joc com han fet fins ara a la mateixa dotant-la d’una validesa i credibilitat que evidentment no hauria de tenir i més de les seves víctimes.
El més segur es la seva substitució que xocarà frontalment amb la seva disconformitat amb la mateixa.

Si això passa, crec que els següent pas hauria de ser la sortida de Junts del Govern autonòmic català, ningú entendria una acció diferent per dignitat i en aquest cas per credibilitat política. De totes maneres la hipocresia i cinisme dels nostres partits dona per això i molt més, i no es descartable un pacte per darrera per escenificar aquest comèdia, intentant que tothom en surti airos però apel·lant a una suposada responsabilitat, la que cap dels tres tenen amb els seus votants.

Alhora, que escric aixó es confirma l’expulsió i per tant nomes cal dir que Esquerra i CUP han triat validar la justícia espanyola i fer-la servir per les seves baralletes autonòmiques i les seves quotes de poder que res tenen a veure amb aquell 52% que tant volien per fer la independència, que ja ha volat com a tema de la Taula de diàleg, ja que evidentment no en tenen cap intenció i ara segueixen aquesta obediència cega que ja va deixar al President Puigdemont sense presidència, que ha fet fora diputats escollits pel poble i que altres com el President Torra també van ser expulsats dels seus llocs, avui segueix aquesta llista de la vergonya la Laura Borràs. Ara nomes queda veure les conseqüències que com deia no em fan ser optimista amb el resultat d’aquesta farsa.

La prova del cotó.

Escoltar avui les explicacions dels acords de la Taula de diàleg nomes pot produïr vergonya aliena i rabia infinita de veure com la mentida i les engrunes autonòmiques son presentades com els millors objectius.

Si escoltem Felix Bolaños per la part espanyola ha dit que ja ha quedat clara que mai més s’imposarà la voluntat d’una part de Catalunya sobre l’altra. Desjudicialitzar la política i impulsar el català com acords.

Escolto Bolaños, i es que apart de renunciar al dret a la independència de Catalunya, d’això no s’en parla, posteriorment tampoc del dret a l’autodeterminació que com ja ens han dit mil i un cops per nosaltres no existeix, ara acceptem que la voluntat d’una part catalana encara que sigui majoritària no s’imposarà a l’altre, o sigui neguem la base de la democràcia, que es basa en el joc de les majories i apart acceptem que la part independentista mai es podrà fer efectiva i ni tant sols es legitima, crec que amb això ja quedaria resumit tot d’aquesta farsa.

De totes maneres i per seguir amb ella ens parlen de la desjudicialització de la política, sense fer cap pas per canviar-ho, apart de la retòrica de seguir l’ordenament vigent i que calen majories a les cambres per fer segons quins canvis, que ja dic que els socialistes ni cap altre grup volen fer, o sigui simplement fum. Per rematar ens parlen d’impulsar l’ús del català, que ho recollia amb frases com el dret de ser atès en la llengua oficial com un gran que, com si aixó no ho reculli ja l’Estatut vigent i no recordessim la sentència del 25% recent i la negativa sempre a posar el català en les institucions espanyoles o a Europa per exemple. Sort que diu en Bolaños que ho consideren una llengua espanyola, si no arriba a ser així estaria perseguit com en el franquisme.

De fet cap acord, res concret i presentant avenços en temes autonòmics retallats sense cap concreció i venuts com or. Es a dir em passat de demanar el nostre dret a la independència, a pidolar que es pugui parlar en català al Senado o al Congreso a Madrid, això ho diu tot.

Un engany rere l’altre que marca el costat de la representació espanyola de la Taula i el costat representant d’una Autonòmia espanyola exactament amb aquesta consciència i amb voluntat d’exercir-la. Cal seguir prenent nota, recordem que el nostre vot proper nomes serà nostre i la memòria no pot se dèbil.

Com diu en Jordi Galves, sempre hi podia haver coses pitjors. Ara sabem que no tenim partits favorables a la independència, que validen plenament la justícia espanyola i les seves institucions i que no estan disposats a respectar el sentit del vot de la ciutadania. Segurament amb una victòria i una separació, tot això quedaria amagat en una mena de ho hem fet però que no es noti. No se que es pitjor.

Últimes notícies de l’independentisme

Jordi Galves

Per favor, una mica de perspectiva. No, no, on aneu a parar? El pitjor que ens podia passar no és la derrota de l’independentisme polític tal com l’hem coneguda. Que no. El pitjor, amb diferència, hauria estat aconseguir el divorci d’Espanya però amb l’actual classe política catalana al timó. Imagineu aquesta col·lecció de personetes que hem incorporat a les nostres vides si s’haguessin fet encara més protagonistes, més inevitables. Penseu-hi. Si ara ja és exagerat i fins i tot humiliant, què hauria estat de nosaltres, pobres de nosaltres, haver de suportar un dia, un altre, anys i panys, en bucle, l’espectacle dels presos polítics i dels exiliats, si no haguessin estat mai ni presos ni exiliats. Si haguessin guanyat.

Veure’ls exhibir-se contínuament com a guanyadors, pares de la pàtria catalana. I tal com passa ara, amb una total absència d’autocrítica i amb força desconeixement de la contenció. Imagineu Jordi Cuixart abraçant-se amb el ministre Iceta però encara amb menys espai per a la crítica política. Al cap i a la fi, dirien, Espanya i Catalunya són països veïns i, entre veïns, cal tenir-hi excel·lents relacions. Haver de contemplar, en la llunyania, mut i immòbil, conscient de la seva greu transcendència històrica, Carles Puigdemont, hieràtic, absent, com l’emperador del Japó, el Tennō. L’apoteosi d’abraçades amb la millor persona del món, Oriol Junqueras. I què me’n diuen de la novíssima legislació catalana orientada a la sobreprotecció de la llengua espanyola a Catalunya, una riquesa per a pobres desgraciats com nosaltres. I l’amistat entranyable amb França que exigiria abandonar els catalans dins la república veïna. Una Catalunya independent i triomfant gràcies a la bona sort hauria fet molt difícil la discrepància perquè l’independentisme s’hauria exhibit satisfet i rampant.

L’espanyolisme, després de cinc anys de la seva victòria nominal, encara no vol veure que s’ha precipitat en considerar acabat i superat el conflicte

Avui Catalunya és una societat més emancipada, més independent, més realista que abans del primer d’octubre de 2017. Més desconfiada respecte a la nostra classe política catalana, més autocrítica. Molt més escarmentada que mai del que significa, en realitat, la retòrica fraternitat espanyola. L’espanyolisme, després de cinc anys de la seva victòria nominal, encara no vol veure que s’ha precipitat en considerar acabat i superat el conflicte. La repressió contra els patriotes catalans no ha fet sinó augmentar encara més la majoria política de la població partidària de la independència. No s’ha recosit l’estrip amb Espanya sinó que s’ha fet més irrecuperable. Però ara, com a novetat, el poble no ha perdut gens l’entusiasme en el projecte d’una Catalunya lliure i reviscolada. Ben al contrari, del que se sent escarmentat, decebut, ofès, fins i tot rabiós, és respecte dels actuals polítics sobiranistes. Respecte de la vigent classe política que els dirigeix.

L’independentisme no revolucionari ha perdut la batalla, ha perdut qualsevol mena de crèdit social, de futur. Però no l’altre independentisme, el temible, el social, interclassista, vivencial, tan identitari com ho pugui ser el vell anarquisme que agermanava en un tarannà subversiu tant els obrers com els capitalistes i els intel·lectuals. La clàssica pel·lícula La ciutat cremada en parla a propòsit de la Setmana Tràgica de 1909, probablement la primera manifestació alhora revolucionària i interclassista contra el projecte d’Espanya després de 1898. L’independentisme de la nostra època començà desconfiant de la sinceritat sobiranista d’Artur Mas i ha acabat, lògicament, fatalment, desconfiant d’Anna Gabriel i de tots els polítics suposadament purs i suposadament radicals que tenien tan bones idees i tan poca capacitat per dur-les a la pràctica. L’independentisme d’avui no es tradueix en un partit polític i per això l’independentisme ha esdevingut una força temible, catàrtica, incontrolable, intensa. Fa tanta por que, més o menys, tots els partits, tots partidaris de l’autonomisme, tornen a intentar viure del passat. Viure en el passat. I tornen a reivindicar el pujolisme, un passat èticament discutible, que no, mai més no tornarà. La independència continua engrescant, entusiasmant, la immensa majoria dels catalans i l’autonomisme es desacredita cada dia que passa, cada any que empeny, el govern d’Aragonès i de Jordi Turull. Per damunt de tot, burocràtic, antipàtic.

Vilagrà demana a Junts que compleixi el pacte i col·labori amb la Taula de diàleg

Encara no hi ha una data clara pe la propera taula però afirma que el seu soci de Govern ha de treballar en la Taula de diàleg de forma honesta i lleial. Recorda que el primer punt del Pla de Govern hi ha aquest compromís. De pas ens diu que espera hi hagi avanços a la carpeta de la desjudicialització del procés i parla de treballar el delicte de sedició. Per la part de Junts es diu que no participaran en cap estratègia anestesiadora de l’independentisme.

Aquesta comèdia barata, viu un nou capítol, com ja ens tenen acostumats i amb la particularitat que tracten als espectadors com imbecils directament, cosa que no es de rebut i haurien de mirar d’acabar amb urgència. Dono raó a Vilagrà que demani complir el pacte al seu soci de Govern, que menys, i demanar lleialtat en el primer punt del Pla de Govern. Caldria dir que els dos socis l’haurien de complir tot de dalt a baix, per això han signat l’acord i son en un Govern de coalició, i més parlant del primer punt i una de les bases d’aquest executiu. La negativa ara de Junts no te sentit, a no ser que abandonessin el mateix i amb el seu pas a l’oposició donessin vivibilitat al seu canvi de parer honestament, el que ara escenifiquen es senzillament deshonest i sense cap credibilitat.

Dit això, la gran mentida de la Taula fa vergonya aliena, ara resulta que hem passat de demanar l’autodeterminació, cosa que com ja he dit no es demana, s’ha d’exercir, per cert cosa que no han fet cap dels nostres partits deixant en un calaix les lleis aprovades en el Parlament que suposava representava la sobirania popular. Com deia ara ja parlen de reformar delictes o de desjudicialitzacions, quan complint el mandat popular francament les lleis espanyoles o penes judicials no ens haurien d’afectar el més mínim, a no ser que clarament pensis que mai compliràs els resultats del dia 1 d’octubre i nomes pensis en rebaixar els càstigs com objectiu.

Ens diuen que els Juntaires no participaran en cap estratègia anestesiadora, perdoni, que han estat fent els darrers 5 anys, crec que senzillament així, i ara es treuen la xifra màgica del dia 1 d’octubre del 2022 com a referent per un canvi que ningú es pot creure i que si fos cert podrien aplicar avui mateix, però trànquils que no ho faran ni en tenen intenció.

La Taula negociadora de no res, es tant fantasia com dir que Junts, Esquera o la Cup tenen com objectiu la independència, una gran mentida que crec per sort no ha aconseguit res més que endarrerir un mandat que el poble farà seu per damunt d’ells.

Complir pactes,

Alhora que som molt interessats a deixar al descobert qualsevol indici de corrupció com els casos de Laura Borràs o ara Francesc Dalmases i les seves suposades amenaces, que si es demostren evidentment han des ser castigades, però no ens som tant o gens amb la repressió espanyola continua.

Avui sabem que per les protestes d’Urquinaona dos joves s’enfronten a penes de presó de 14 i 7 anys respectivament. La Fiscalia un cop més els acusa de desordres públics i atemptat contra l’autoritat, apart de lesions a agents.

Cal recordar unes protestes, únic acte de dignitar vers la sentència del Tribunal Suprem contra els nostres presos polítics, un frau en tota regla que no va ni provocar una declaració conjunta de rebuig al Parlament, que això si, va rebutjar també aquesta reacció de la ciutadania. Aquests nomes son dos dels molts casos que durant aquests mesos es van succeint i que finalment davant la falta també de suport institucional a Catalunya van admetent falses culpabilitats per poder apaivagar penes tant desmesurades com aquestes.

Aquesta repressió sistemica per actuacions judicials fora de qualsevol Estat democràtic normal, son admeses pels nostres partits, i fins hi tot tenim casos on la Generalitat forma part de la part acusadora per vergonya aliena. Han comprat el relat espanyol i col·laboren sense contemplacions. Nomes quan es tracta de la lluita autonomista dels nostres partits defensen la integritat i dignitat per acabar amb qualsevol ombra de dubte. Una hipocresia com veiem d’alta volada.

Han comprat aquest marc on una democràcia standard te unes regles, unes estructures independents que s’han de respectar perquè una societat funcioni, això seria en una democràcia normal, quan tractem de l’Estat evidentment veiem que no es així i no pot rebre el mateix tractament i actuar de la mateixa manera que entraria dins la normalitat. De fet tal com porten tractant aquesta suposada Democràcia plena els nostres partits i Governs, en son perfecte còmplices i col·laboradors, suposo que la historia dictarà sentència i denunciarà aquesta anomalia.

Mentrestant casos com aquests dos joves son el pa de cada dia, una repressió ferotge a tots els nivells, acatada i acceptada sense cap rubor, i seguint aquest joc que acaba desmobilitzant la societat enganyada i indefensa, cosa que evidentment es el seu objectiu.

La realitat amagada.

Ahir en el Ple del Parlament, el President Aragonès demanava ajuda a Junts per tornar a la Taula de diàleg. Un dia on hem sabut que un judici es repetirà, en una decisió insòlita en qualsevol Estat normal i que marca el full de ruta d’Espanya amb Catalunya.

Diu el President que els demana ajuda per formar part de la solució, hi ha insistit que mentres hi hagi una minima possibilitat hi seran, apel·lant als compromisos adquirits per aquest Govern, davant l’escepticisme de l’altre partit i també la crida a trobar una estratègia guanyadora. Aragonès parla de poder arribar a acords concrets, reconeixent las dificultats però amb tota l’ambició i exigència. Tot això el dia que sabem que es repetirà el judici sobre els sindics del Referèndum que recordo ja van ser absolts i que ara tornaran a començar el seu judici amb la part acusadora saben tota l’estratègia defensiva del passat judici i amb l’única intenció d’aplicar una culpabilitat per vergonya de la justícia democràtica.

Aquesta comèdia, com sempre dic crec que no ens la mereixem. Un President demanant ajuda per una Taula que no existeix fa vergonya aliena, parlant d’acords concrets i d’ambició. De quins acords ens parla, que jo sàpiga no s’ha parlat mai de res, apart de dir que preparaven la metodologia per parlar i amb l’anunci sempre per part del Govern espanyol que no es parlarà d’Autodeterminació i amnistia, precisament pel que segons la part catalana es reuneix aquesta Taula. Tot molt coherent com podem veure. La resposta també es de traca, parlen d’una estratègia guanyadora, quan com diu el President formen part d’un Govern amb un Compromís clar amb la Taula com a mesura estrella i que lògicament al formar-ne part haurien d’haver assumit o simplement no entrar en el mateix denunciant el fet des del primer moment, cosa que no han fet.

Si parlem d’ambició i veiem els resultats fins ara, crec que està sota mínims i sense cap perspectiva ni recorregut de millora, ja que per l’altra banda, la que te el poder i decideix, cosa important, ja que una negociació ha de ser entre iguals, sinó simplement es una farsa i ho veiem amb l’agènda del retrobament que tant parlen des del Govern espanyol i que es tradueix a escàndols tant importants com la repetició del judici dels sindics, un fet inedit en qualsevol democràcia i suficient per deixar aquesta comèdia sense efecte per sempre.

Ajuda pel no res.

La presentació d’Anna Gabriel davant Llarena i la repetició del judici dels sindics, son clars exemples de la repressió judicial a l’independentisme i del blanqueig del conflicte per la nostra part col·laborant amb els objectius de l’Estat amb Catalunya.

Realment l’Estat amb la col·laboració activa dels nostres partits, que cada cop es veu més clar que el procés cap a la independència, simplement era obligat per la societat, i una manera de sobreviure políticament sense cap intenció d’anar més enllà, com deia ha visibilitzat el relat de que es un tema acabat i sense cap conflicte existent. De fet tornar a repetir el judici els sindics es un esperpent que nomes amb Estats tant poc democràtics com Espanya podria passar i es fruit d’aquest afany de venjança sobre un conflicte amagat però que saben ha existit i ha estat la més gran amenaça pels seus interessos. Alhora que la repressió de portes endins va fent la seva feina sense aturador.

Amb tot el respecte personal per l’Anna Gabriel, el seu gest com en el que el seu dia va fer Meritxell Serret es perjudicial pel nostre procés cap a la independència, de fet dona força al relat espanyol de que no hi ha problema, que s’acata l’autoritat espanyola que teoricament no s’havia reconegut amb la solució de l’exili per fugir d’ella i donar força a la idea que fora les nostres fronteres, que la lluita i el problema dins el cor d’Europa segueix ben viu. De fet a l’Estat nomes els cal silenciar l’exili per donar el problema per acabat, i amb la renúncia a aquests objectius no dona sentit a l’exili, reforça el relat espanyol i dona per finiquitada la suposada desobediència.

Que els exiliats tornin i deixin sols al President Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsatí es l’objectiu, i el més trist de tot deixant apart el pla personal es malbaratar aquest capital i aquest relat assumit a Europa i que ara esta canviant a marxes forçades, no tant sols per la tàctica de l’Estat, apart per descobrir la nostra feblesa i contradiccions que ens deixen en mal lloc i amb nul·la credibilitat.

Perdent el relat.

M’ha semblat interessant l’article de la Marta Rojals sobre aquest invent anomenat crisis i com la població és manipulada i individualitzada perquè el sistema apaivagui les revolucions col·lectives i més perilloses pel mateix. Tot amanit amb una bona dosi d’hipocresia i ja ho tenim. Unes persones amb causes comunes guardades al calaix, defensant altres inocues i donades pel mateix sistema i preocupats per la supervivència individual com a lema. Si afegim que ets català i independentista, nomes et falta escoltar allò de ser insolidari o allò de que hi ha temes molt més importants, i així anem.

Les crisis, quin gran invent

Marta Rojals

Quan el gasoil anava a 1,60 euros el litre, vaig estar temptada de fotografiar les cues de vehicles en una benzinera low cost, enquadrant-hi el panell de preus. Era el temps que el carburant pujava cada dia, i aquella escena recordava la primera de la sèrie El Col·lapse, que, per als qui no l’hàgiu vista, amb el títol ja ho diu tot. El govern del país de la picaresca encara no havia anunciat la bonificació de 20 cèntims per litre que acabaria incitant l’oligopoli dels combustibles a una pujada general de preus. Avui s’enfilen fins a 2,30 euros i res, llegim que els beneficis de les grans petrolieres s’han duplicat i triplicat respecte de les duplicacions o triplicacions anteriors, i les cues que es noticien ja no són les de les benzineres, sinó les de les operacions sortida a les carreteres i aeroports.

Perquè ja som a estiu, mediterràniament immersos en una onada de calor històrica i interminable, i fa por de pensar en més analogies amb ficcions apocalíptiques, perquè la realitat ja està demostrant que és capaç de superar-les sense contemplacions. Estabornits davant dels mapes vermell-i-negres i dels focs que ens tornen a tallar a respiració, ja no ens en recordem dels preus de l’electra d’abans de la invasió d’Ucraïna, quan els titulars encadenaven imaginativament els rècords fatals –la llum es dispara, trenca la barrera històrica, fulmina un nou rècord– com qui parlava d’un fenomen meteorològic, d’una ira inescrutable dels déus.

Tot passa molt de pressa, en efecte, i mentre cada dia hi ha un motiu més per a sortir al carrer i ja no dic cremar, per respecte als bombers, sinó paralitzar-ho tot, el secretari general de la UGT a Espanya bramava en un acte on també s’estampaven les sigles de CCOO: “Ens diuen un dia sí i un altre també que entrarem en una situació de crisi, que hi ha recessió, que la guerra… Volen fins i tot que no ens ho passem bé a l’estiu. Que se’n vagin a fer punyetes! Gaudirem de l’estiu perquè és nostre, perquè ens ho hem guanyat!” Servidora soc autònoma i no hi entenc, en sindicalismes a l’espanyola –ni a la catalana–, però el fet que el govern de l’estat hagi incrementat vora un 20% les subvencions a aquestes organitzacions fa pudor d’operació de contenció pagada per endavant.

Els independentistes vivim aquest espectacle com una doble condemna. Arrossegats per una actualitat informativa que no és la nostra, forçats al mateix destí que un ciutadà de Zamora, sentim que afegim un altre immobilisme a l’immobilisme que ens té paralitzats des del 2019. El sector que no distingíem entre la reivindicació nacional i la social, digues-li econòmica, entenem que ens hauríem de passar tot lo dia al carrer, tombant contenidors a doble jornada. I aquell independentisme anomenat “de butxaca”, el d’última hora, sembla que no se’n recorda, ja, del 36% d’execució pressupostària a Catalunya al costat del 184% de Madrid. Dos dies de tertúlies enceses, i després a rondinar per l’obertura de peatges, que crea embussos de populatxo quan han de pujar a l’Empordà.

Ara, a les portes d’una crisi que se sap mundial i històrica, tenir una nació per salvar és vist com un excés, quan amb prou feines sabem si ens podrem salvar individualment. Aquells catalans que vam omplir carrers per voler canviar-ho tot, en concentracions seguides com no s’havien vist mai a Europa, és normal que arribem a aquesta nova crisi cremats, atropellats, desmoralitzats. Però llavors ens mirem els espanyols i ens demanem què més els cal, a ells que estan frescos, per sortir en massa a protestar. Potser tenir un estat propi dóna tanta comoditat com això, que el dolor és menys dolor. Potser els sindicats hegemònics tenen la capacitat d’anestesiar o esperonar els treballadors segons si el govern de torn els és benefactor o no. O potser és que, com amb l’experiment Catalunya, només calia aclaparar la població prenent-li-ho tot, per després anunciar mesures temporals –bonificacions, reduccions d’IVA, impostos a la banca i les energètiques que encara no saben com aplicaran– i esperar que t’agraeixin la mica d’aire que passa entre l’escanyament a dues mans.

Ah, les crisis, quin gran invent. Lluitar per sobreviure no deixa a la gent gaire marge de maniobra. I ara, convertits de manera individual en supervivents, la por de perdre el poc que tenim –perdoneu, ja em torna a venir al cap Catalunya– ens fa més mansos, més apàtics, més controlables. Tant de bo només sigui la calor extrema, que ens abalteix, i a la mica que torni a bufar una mica d’aire ens eixorivim i sapiguem retornar a allò nostre que teníem pendent.

Diu el proverbi que qui vol fer alguna cosa, troba la manera, i que qui no vol fer res, troba una excusa. Doncs ara, amb la crisi, igual que abans amb la no-crisi, ja podem preveure quina serà l’excusa de qui no vol fer res, que coincideix amb l’argument permanent de l’adversari: que ara hi ha problemes més urgents. Això, ja ho tenim. I a partir d’aquí només cal que ens torni a la memòria de peix una altra repetició: que tots els nostres problemes circumstancials són indissociables d’un problema fix que travessa el temps com un fil de cosir. Ho sabem de totes les crisis: abans, durant i després, el dinosaure sempre hi és.

El Congrés de Junts ha constatat que la puta i la ramoneta han tornat, si es que havien marxat mai i davant els grans missatges amb veu alta no hi ha cap fet que els avali i sobretot dona la impressió de veure una pel·licula amb un argument que ja hem vist molts cops i que malauradament torna a deixar la gent amb un pam de nas.

Ens diuen que els hauran d’aturar per la via criminal, que l’aniversari de l’1 d’octubre, recordo el cinqué serà un punt d’inflexió en el procés, que estan determinats a avançar “independència o independència”, parlen que un Govern que es diu independentista ha d’avançar en aquesta direcció, parlen d’esmena a la totalitat aquells que diuen que la independèncis a es impossible i troben que la Taula de diàleg es una anestesia a l’independentisme. També es marquen com objectiu aconseguir les màximex alcaldies independentistes possibles.

Com deia una història repetida que ja ens sabem molt i molt bé. Ara resulta que desprès de 5 anys del dia del referèndum, recordo amb unes lleis aprovades per la seva realització i conseqüències, i una declaració feta. Ens hem de creure que justament al cinqué anys d’haver ignorat els seus resultats serà màgic i es reactivarà, sona una mica infantil, més que res pels precedents que ara coneixem i que no conviden a l’optimisme precisament. “Independència o independència”, deu ser la versió 2.0 del famós “referèndum o referèndum” que ja sabem va quedar a mitge, ja que no n’hi ha prou amb fer-lo, cal aplicar els resultats, sinó es com simplement no fer res. Parlen que un Govern independentista ha d’avançar cap a la mateixa, obviant que ells en formen part, i per tant si consideren que va en sentit contrari, ho tenen fàcil, denunciar la política miserable d’Esquerra en aquest sentit i sortir-ne, però això es veu que no, massa sous en depenen. El mateix passa amb les alcaldies independentistes que igual que el pacte vergonyós a la Diputació de Barcelona no son tancades amb acords amb el PSC, tota una experiència immersiva, però segur que no independentista.

La Taula de diàleg es una de les principals apostes del Govern, i repeteixo ells en formen part, si la consideren un tap, com deia ho tenen senzill per fer-ho visible, i apart demostrar que van de debó i prenen distància de l’agenollament constant del seu soci de Govern, però com deia no ho faran. Massa interessos en joc.

Sento ser escèptic i pessimista amb aquestes crides, però ja les hem vist molts cops, i si les paraules no van acompanyades de fets, simplement se les emporta el vent, per no bellugar-se del mateix lloc, una nova presa de pel.

Justament aquells que tant pregonen mantenir la dignitat del Parlament, avui i en la persona del President fan un acte que denota el nivell de dignitat de la institució, en poques paraules, cap. La reunió Sanchez-Aragonès fa vergonya aliena i es una presa de pel que el poble de Catalunya no es mereix.

El dia desprès que el PSOE votes contrariament a totes les propostes dels partits independentistes en el marc del Congreso a Madrid, i Catalunya no fos tema en el Debat de Política General, avui tenim la reunió de cara a la galeria. De fet des de Barcelona ens diuen que tenen poques expectatives. Volen certificar la descongelació de les relacions suspeses pel Catalangate que ha quedat sense resoldre.

De fet la reivindicació independentista, teoricament objectiu de la Taula de diàleg, com deia abans, ahir van quedar eliminades de les preocupacions de l’Estat, i tot es redueix a recuperar els vots a Madrid d’Esquerra com fins ara. La portaveu del Govern ens diu que les expectatives son poques amb una reunió de fons i no de concrecions, per poder contrasta de primera mà la real voluntat de Sanchez per resoldre el conflicte polític. De debo que no li cau la cara de vergonya dient aquest arguments, no han vist quina es la voluntat des del 2017 dels Governs espanyols, no en tenen prou amb els fets que ha donat Sanchez amb aquest Govern socialista, no en tenen prou amb la repressió existent, no en tenen prou amb les decisions judicials dignes de qualevol Dictadura contra els nostres representants i institucions, no en tenen prou ahir quan van tombar totes les iniciatives independentistes, algunes d’elles objectius clars de la teorica Taula i com han deixat en res la reclamació independentista. Ja n’hi ha prou d’aquest insult constant a la població catalana.

El darrer escàndol amb l’espionatge a polítics catalans sense resoldre, ni assumir cap responsabilitat, va ser en boca del Govern català motiu de congelació de relacions, ara pregunto quin canvi hi ha hagut per acostar relacions deixant aquest fet en un calaix.

En política, diuen que es pot fer tot, menys el ridícul, i el nostre Govern ha superat totes les expectatives de baixesa moral i falta de respecte a la ciutadania. La reunió d’avui es un nou fake que Catalunya no es mereix.

Han deixat de representar a la gent, o potser mai ho han fet, i nomes es representen ells mateixos i les seves organitzacions. La ciutadania ha de pensar en castigar aquesta manera de fer, i de moment el vot encara es un arma per utilitzar.

La reunió de la vergonya.

La fiscalia demana per la Presidenta del Parlament Laura Borràs 6 anys de presó i 21 anys inhabilitada per càrrecs públics.

Davant aquesta petició de la Fiscalia espanyola, aquella que com deien “se lo afina” Marta Vilalta per part d’Esquerra torna a demanar un pas al costat per garantir la dignitat del Parlament, tal com ho va fer quan era imputada amb peticions de Forcadell i el mateix president Aragonès.

No intento exculpa Borràs, ni presentar-la com una martir del sistema espanyol, ja que nomes cal veure com va acabar el cas de Pau Juvillà per veure quin pa s’hi dona, però davant un Govern de coalició, veiem com el soci majoritàri intenta treure rèdit de la situació donant total credibilitat a un Estat espanyol putrefacte i avalant les seves decisions, nomes per treure rèdit de partit dins aquesta autonomia buida de poder que sembla es troben tant a gust.

Escoltem cada dia els audios publicats de Villarejo, la policia patriotica, com un jutge volia empresonar al President Mas per la Consulta per la independència organitzada i amb la base de la mentida. Ho veiem cada dia, i Esquerra per un tros de pastís autonòmic juga aquest joc tant miserable. Ens parlen de la dignitat del Parlament, com si els importes gens ni mica. Aquesta ja ha desaparescut quan han acceptat la repressió, quan han col·laborat amb les institucions espanyoles i quan han obeit totes i cadascuna de les sentències injustes contra membres de la cambra com el President Torra per exemple o el veto al President Puigdemont en primera instància. La institució ja no te sentit, ni guarda la més mínima dignitat, i ara apel·len a la mateixa en el cas de Borràs.

Vilalta un cop més es la viva imatge de la rendició absoluta i de validar el botxí donant-li tota la credibilitat per actuar com i quan vulgui, aferrats amb una Taula de vergonya per intentar deixar l’independentisme a l’oblit per sempre i així tornar allà on mai haguessin volgut sortir, la vida autonòmica i el pròfit que uns quants en treuen d’ella, deixant per la Diada quatre discursos abrandats que ràpidament son tancats al calaix fins l’any següent.

Un pas al costat, es tot el que haurien de fer aquests representants d’un poble al qual ja no representen.

Aquesta agonia del Govern de Sanchez a Madrid, fa que ara el populisme barat sigui el que pren la davantera a les propostes per intentar sobreviure sense cap credibilitat, ja esgotada en tota una legislatura de promeses sense fets o senzillament incomplertes.

Les baralles amb Podemos, crec moltes de cara a la galeria ,ahir es van tallar aparentment amb una sèrie de mesures populistes com la pujada d’impostos a les grans empreses elèctriques, petrolieres i bancs per uns 2 mil milions d’euros a l’any o la bonificació de la xarxa ferroviaria de setembre a final d’any de cara a l’usuari.

Es podria dir que son mesures d’esquerra i que ja haurien de portar a l’adn com a mesures socials de cara al ciutadà i redestribució de la riquesa, castigant més les grans fortunes que la resta. De totes maneres, això es l’Estat espanyol, el PSOE es un dels puntals de la falsa democràcia espanyola i les seves polítiques mai s’han caracteritzat per ser estandards de l’esquerra europea. De fet Sanchez ha anat de costat a costat tota la legislatura amb promeses que han estat mentides compulsives. Ara si analitzem les propostes veiem que aquests impostos populars als lobbys que precisament ostenten el vertader poder, mai poden ser una realitat tal com l’expliquen, i caldria veure com el ciutadà acabarà pagant aquesta pujada de la seva butxaca per la porta del darrera, tal com ha passat amb la bonificació del carburant i la seva pujada per una altre costat. Pel que fa la gratuitat de Renfe, caldria veure com afectarà això a les inversions reclamades i pendents d’una xarxa molts cops obsoleta i com això també acaba perjudicant al ciutadà, mès enllà de la immediatesa de la bonificació promesa.

Molts economistes ja han dit que les mesures van en direcció contrària del que pretén, i que no afavoreix baixar la inflació que actualment supera el 10%. Per tant un nou frau per la ciutadania que no resoldrà els problemes, que intenta enganyar a la gent i que finalment repercutirà en la seva butxaca per afavorir els de sempre, que no son altres que els lobbys de poder amb la complicitat de socialistes i Podemos i la seva operació d’imatge.

Unes mesures de fireta.

Les declaracions de Pablo Iglesias contra Farreras i un sistema corrupte espanyol per les filtracions contra la seva persona entre Villarejo i Farreras, tenen un gran punt d’hipocresia, ja que aquesta vara de medir no l’ha utilitzada pas amb la difamació constant a l’independentisme.

Considerar Farreras un periodista es simplement una utòpia. Els audios on admet que es mentida les difamacions contra Iglesias però les difondrà igualment son una prova gran, però podem veure la seva trajectòria i trobariem molts i molts relats falsos contra l’indpendentisme a Catalunya que curiosament no han estat rebuts amb els mateixos escarafalls per l’exlider de Podemos. De fet titllar ara de “canallada” les acusacions en campanya municipal a Barcelona a Xavier Trias acusant de tenir uns comptes a Suïssa que no hi ha dubte van afavorir la victòria de Colau i li van restar vots, encara que desprès es va demostrar que era una simple invenció de les clavegueres de l’Estat amplificada pels seus mitjans, entre ells evidentment Farreras. Cal recordar que en aquella campanya, Iglesias deia “Els que tinguin comptes a Andorra o a Suïssa no m’importa la bandera que duguin al canell. Són lladres! Són gentussa! Els ho direm amb totes les lletres!”, aquest missatge no hi havia dubte que anava dirigit a Xavier Trias, per tant aquest cinisme de sorpresa no es de rebut.

Ell ha estat dins un Govern, que ha fet el que ha fet, i ha actuat com ha actuat, i per tant te la seva part de responsabilitat. No hi ha dubte que el sistema l’ha utilitzat i quan ha calgut frenar l’empenta del seu partit, les clavegueres simplement han engegat la màquinaria corrupte per manipular l’opinió de la societat espanyola i frenar el seu ascens meteoric que podia ser una amenaça massa gran. Per tant cap sorpresa en aquest sentit.

De totes maneres la indignació sobre actuada de l’altre dia al coneixer els audios, no es creïble, ja que com integrant i participant en el poder executiu espanyol i la seva relació amb els mitjans on ha participat i tret rèdit activament havia de saber com funcionava.

Ara veiem com molts mitjans posen les mans al cap per les difamacions a Iglesias o l’assetjament a Podemos, però curiosament la campanya sistemàtica contra l’independentisme català no ha estat objecte de la seva indignació igualment, i ha entrat dins la normalitat que inclou que botxins del sistema de sobte facin el paper de victima.

El ministre espanyol Miquel Iceta ha tornat a defensar la seva idea de retorn del President Puigdemont i la resta d’exiliats per lliurar-se a la Justícia espanyola i així trobar solucions fàcils.

Efectivament, vol que el President faci el mateix camí que van patir els presos polítics, per ser condemnat i posteriorment al cap de gairebé 4 anys un indult per sortir. Diu que el Govern te la idea de retrobament i reconciliació marcada i això ha de ser compatible en demanar que es comparegui davant la Justícia i acceptar les conseqüències.

Cal tenir molt poc sentit de la realitat o simplement ganes de fer el ridícul fent aquestes peticions. Primer pel seu menyspreu a la Justícia europea que ja ha actuat diversos cops contra els exiliats i sempre amb el mateix rumb, molt lluny de l’Estat espanyol. Posteriorment parla de reconciliació quan han avalat la repressió constant fins el dia d’avui i ell mateix es membre d’un partit que va avalar i votar un cop d’Estat dit 155, cal tenir molta barra.

Apart una agènda que no s’ha vist mai per enlloc, nomes cal veure la Taula de diàleg, i demana lliurar-se a una Justícia que no para de rebre clatellades europees i repetir la farsa de judici que tots vam veure per empresonar persones que simplement van fer política sempre volent un acord i que sempre van trobar el mur de l’Estat al davant. Especulant ja arriba a insinuar que desprès d’uns quants anys al forat, els indults seran moneda de canvi per la seva llibertat i que també es cobraran molt car com ja van fer llavors, nomes cal veure els discursos, fets i actuacions dels indultats, moltes de vergonya aliena i clarament com a retorn de sortir de dins les reixes.

Miquel Iceta, el típic polític espanyol, cal dir amb facilitat de paraula, però sense res tangible a aportar a la societat, més enllà d’omplir les seves butxaques sense coneixer cap ofici a la seva vida que viure del diner públic en diferents càrrecs i obedient a les ordres del seu partit com el que més.

Sembla no viure la realitat i haver perdut el nord, de demanar coses que sap son impossibles amb un Estat podrit i corromput com l’espanyol que no genera cap confiança en els seus estaments, ara Ministre d’Esports, sobren les paraules.

Solucions felices, deia.

Quan l’Estat espanyols ens va presentar la sentència del Tribunal Europeu sobre la demanda del President Puigdemont i Toni Comin contra el President Eurocambra i la seva negació inicial a donar credencials com eurodiputats escollits, ho ha fet matusserament agafant nomes la part que donava la raó al President Tajani i la seva actuació, i com era d’esperar no va esmentar que deia clarament que des del moment de ser escollits diputats ho son de ple dret i amb immunitat, cosa que deixa sense efecte les euroordres de Llarena posteriors i el nyap jurídic espanyol amb intents patètics d’evitar que ocupessin els seus càrrecs guanyats a les urnes.

Millor ho explica Gonzalo Boye, i deixa clar que el got és més ple que buit, i jo afegiria de no deixar que la propaganda interessada no ens deixi veure la realitat.

Molt més plena que buida

Gonzalo Boye

No sempre és fàcil comprendre les sentències que dicten els tribunals europeus, especialment quan es pretén que les coses siguin blanques o negres; en el cas de la recent sentència del Tribunal General (TGUE) relativa a la demanda que en nom del president Puigdemont i Toni Comín vam interposar el 28 de juny de 2019, passa el mateix. Per tant, intentaré que ens centrem en el realment rellevant, allò les conseqüències del qual van més enllà d’una lectura plana, com la que alguns han pretès fer.

La sentència, si bé no ens estima la nostra demanda, sí que ens aporta el suport clar, nítid i rotund respecte d’allò que havíem sostingut des del 26 de maig de 2019: la condició d’eurodiputat s’adquireix per la proclamació dels resultats i això es va fer el 13 de juny d’aquell any.

Per als qui tinguin dubtes sobre això, recomano llegir, per exemple, el paràgraf 90 de la sentència, on s’estableix que: “en el cas d’interlocutòries, és procedent considerar que els demandants, els noms dels quals figuraven en la proclamació del 13 de juny de 2019, van adquirir la condició de diputat europeu en aquesta data i en conseqüència gaudien, per aquest mer fet, de la immunitat contemplada a l’article 9, paràgraf segon, del Protocol núm. 7. Fora d’això, aquest punt ja és pacífic entre les parts”.

Només aquest paràgraf bé val tot el treball desplegat, en aquesta concreta demanda, per més de 3 anys. M’explicaré.

En primer lloc, ratifica el nostre criteri incorporat a la demanda presentada el 28 de juny de 2019: la proclamació realitzada el 13 de juny d’aquell any i publicada al Butlletí Oficial de l’Estat és el moment exacte en què ambdós exiliats van adquirir la condició d’eurodiputats.

En segon lloc, i això té més conseqüències de les que a simple vista s’aprecien, per aquest sol fet, des del mateix 13 de juny de 2019 gaudien plenament de la immunitat reconeguda en el paràgraf segon de l’article 9 del Protocol Número 7, és a dir de la immunitat de desplaçament per anar i venir a les sessions del Parlament; immunitat que ni el Tribunal Suprem ni el Tribunal Constitucional no han reconegut fins ara.

En tercer lloc, tan important com l’anterior, o més encara, és que tant nosaltres com el Parlament Europeu com la mateixa Advocacia de l’Estat —representació única del Regne d’Espanya— coincidim que això és així; dit més clarament: el Regne d’Espanya, a diferència dels seus Tribunals Suprem i Constitucional, ha admès davant la Justícia europea que són eurodiputats des del 13 de juny de 2019 i, també, que compten amb l’esmentada immunitat, amb les conseqüències que això té.

Les derivades de tot l’anterior són múltiples i molt variades, però, segurament, el més important és que, sent així com ha resolt la Justícia europea, no hi ha dubte que des del 13 de juny de 2019, per dictar qualsevol ordre de detenció en contra del president Puigdemont i de Toni Comín, es requeria, amb caràcter previ, sol·licitar el corresponent suplicatori al mateix Parlament Europeu.

Això, que ja vam comunicar primer al Tribunal Suprem, i després al Constitucional, va ser desestimat per ambdós i, pitjor encara, quan els vam proposar que, si tenien dubtes sobre això, cursessin la corresponent pregunta prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), ho van desestimar també argumentant que no existia cap dubte i que ni eren eurodiputats ni era necessari sol·licitar el suplicatori.

Però, si a algú li resta cap dubte, n’hi ha prou amb llegir-se el paràgraf 92 de la sentència, on s’estableix que: “Així, encara que l’escrit de 27 de juny de 2019 no esmentava la qüestió de la immunitat dels demandants, ha de fer-se constar que la negativa de l’expresident del Parlament a reconèixer-los la condició de diputats europeus que conté no va tenir en qualsevol cas com a efecte privar-los de la immunitat contemplada a l’article 9, paràgraf segon, del Protocol núm. 7, al compliment del qual estaven obligades les autoritats nacionals pel simple fet de la proclamació oficial dels resultats de les eleccions europees.”

En qualsevol cas, ara, quan ja tots sabem que teníem raó, la primera conseqüència que es pot extreure de la sentència d’aquest dimecres és que les euroordres cursades pel Jutge Llarena el 14 d’octubre i 4 de novembre de 2019 en contra del president Puigdemont i Toni Comín respectivament, són unes decisions nul·les de ple dret perquè aquestes ordres es van cursar en violació de les seves respectives immunitats, immunitats amb què també l’Advocacia de l’Estat està d’acord.

Com si això no fos prou, resulta que tot just el gener de 2020, quan ja era una realitat material innegable que el president Puigdemont i Toni Comín eren eurodiputats, el Juez Llarena va cursar un suplicatori per “continuar amb l’execució de les euroordres cursades a Bèlgica”; dit més clarament, va emetre un suplicatori per continuar executant unes ordres de detenció que eren il·legals, amb les quals fins i tot el suplicatori, es veu arrossegat a la nul·litat.

Evidentment, la sentència, que en altres aspectes —més enllà de la condició d’eurodiputats i de la immunitat— conté diverses contradiccions intrínseques i extrínseques que contravenen tant la jurisprudència del TJUE com la doctrina de l’Advocat General Szpunar, dona marge per ser recorreguda, però només en aquells punts legals en què es necessita més claredat i coherència; tanmateix, del que he exposat fins aquí, estic convençut que aquells que l’han valorat des dels titulars i no des d’una visió global d’aquest litigi estratègic, el més important existent en aquests moments a Europa, s’emportaran grans sorpreses.

Una batalla jurídica com la que vam emprendre a partir de novembre de 2017 no és tasca senzilla ni ràpida, però sí molt reconfortant, especialment quan es va veient que, pas a pas, ens van donant la raó, es van reconeixent els drets i llibertats dels exiliats i, a través d’ells, dels catalans i de la resta dels ciutadans de la Unió però, sobretot, quan es van consolidant criteris que, molt més aviat que tard, acaben sent assumits fins i tot per la representació processal del Regne d’Espanya.

Per als qui després de llegir tot això vulguin un titular respecte d’aquesta sentència els diria que “l’ampolla és molt més plena que buida” i que, amb el que ja hi ha, ens sobra per construir la resta d’aquella resposta i de les solucions que els líders de l’independentisme català van anar a buscar a Europa quan van decidir marxar a l’exili.