ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA INDECÈNCIA

Les xifres de l’espoli fiscal de més de 20 mil milions repetidament i en augment en el temps, no es una anècdota, es sistemic i es el tracte oficial que rep Catalunya dins l’Estat espanyol. Això es un fet, i amb xifres diferents però igual d’escandaloses ho ha reconegut els estudis de l’Estat quan ha tingut la decència de fer-los públics.

Aquests fets, marquen aquest drama anomenat Catalunya, els seus partits han renunciat o no s’han atrevit a l’emancipació i ara agafen la bandera del victimisme del greuge, des del qual es viu molt bé i amb una comoditat absoluta mentres hi hagi fidels que els comprin el discurs. Hi pot haver injusticies que es poden negociar o intentar resoldre, però quan aquestes formen part del sistema instaurat llavors ja son una broma macabra. Nomes hi ha una solució i tots sabem quina es. Un cop renunciat amb aquesta cal assumir el nostre paper per no seguir burlant-se de la ciutadania. Per cert aquest espoli no te ideologia, es a dir cada català, pensi el que pensi pateix aquesta remora, uns diners aportats a l’Estat i que no retornen, i que en bona part seguint el Pressupost normal anirien a Sanitat, Educació o infraestructures, es a dir un be global per la societat que reclama aquests serveis.

Es incomprensible que apart dels 3 partits que juguen a ser independentistes encara que actuen en sentit contrari, la resta trobi absolutament normal aquest espoli i que els seus votants renunciin a uns millors serveis que repeteixo son per tots. Hauria de ser una denúncia col·lectiva, però la propaganda de l’Estat ha fet efecte amb aquests ciutadans i ha provocat que en nom de no se sap ben be que prefereixin viure pitjor abans de defensar els seus propis drets. Pel que fa als 3 partits anteriors, col·laboradors amb l’Estat, no tenen dret a fer escarafalls quan això va amb el pack autonomic que han triat, ara ja no tenen dret a queixa.

De fet es una indecència moral jugar amb la ciutadania d’aquesta manera, un joc macabre, i ja 5 anys perduts d’un futur que podia ser molt millor i el més important decidit per nosaltres i on la ciutadania nomes hauria de jutjar la gestió dels seus representants com els Estats normals.

Una indecència amb majúscules que podria ser frenada si la consciència nacional fos forta i sense complexos amb la força del vot en les properes eleccions el mes de maig i tallar o castigar el que ja no ten nom.

NOU CURS, VELLES RECEPTES

Arribem el setembre, i l’independentisme veu més que mai que simplement està en mans de la societat civil, sense cap suport polític i aguantant la burla constant per aquesta part.

En les últimes hores hem pogut veure com Economia ens presentava el deficit fiscal català en 20 mil milions, unes xifres que ja fa anys i anys que coneixem, però que es veu avui han descobert els nostres gestors autonòmics. El dictamen de l’ONU on deixa clar que Espanya ha violat els drets polítics de Junqueres, Romeva, Rull i Turull per ser suspesos com a diputats abans de ser condemnats, alhora Esquerra i CUP han expulsat Borràs com a presidenta del Parlament abans de ser jutjada, tota una lliçó de democràcia i coherència. Alhora el partit perjudicat Junts i soci de Govern més enllà de quatre declaracions segueix i seguirà al Govern sent completament complice de la situació que critica.

Com deia res de nou a l’horitzó. Esquerra per un costat veu amb alegria les constatacions europees sobre la nul·la democràcia espanyola, i al mateix temps col·labora activament amb el Govern espanyol, al seu costat aprovant per exemple la recentralització dels nostres bombers o els milions que aniran a les elèctriques per posar dos exemples, brandant la bandera d’un diàleg que no existeix per cap lloc i reforçant l’autonomisme, netejant la cara a un Estat podrit com l’espanyol, la CUP ens parla obertament d’un nou referèndum, que lògicament suposo invalida el ja fet i alhora no aclareix si simplement es una jornada festiva més o te la funció que fan les consultes d’aquest tipus i les seves conseqüències, em temo que es la primera i Junts explotant el martiri penso que injust de Borràs, denunciant l’autonomisme sense fre del Govern català, però mantenint la seva quota de poder, incapaç de trencar i ser coherent amb les seves denúncies.

En definitiva com deia res ha canviat, excepte la burla a la ciutadania que canvia d’exemples, avui tocava recordar que aquells que han obeit el 155 en tot moment i que han renunciat a la independència, denuncien l’espoli fiscal autonòmic, tot un desgavell de grans proporcions.

Més enllà de la Diada i del seu èxit més o menys esperat, aquest no comportarà cap canvi en els nostres partits, però si pensem més enllà, unes eleccions s’acosten i aquí si que tenim una oportunitat si la volem aprofitar, cal pensar-hi i aplicar el nostre veto a tanta vergonya i traició.

LA PROVA DEL COTÓ

Avui es un d’aquells dies, no històrics precisament, sinó tristos com els darrers 5 anys políticament parlant, desprès de la farsa d’ahir, avui segurament viurem la trista realitat dels nostres partits.

En aquests moments la reunió de la Mesa del Parlament esta decidint si fa fora la segona autoritat del país, Laura Borrás pendent de començar el judici per suposada corrupció que la fiscalia espanyola li imputa. De fet i donat que tant la CUP com Esquerra ja han dit per activa i per passiva que hauria de dimitir o aplicarien l’article parlamentari que disposa la seva substitució, donant evidentment per valides totes les acusacions de la Justícia espanyola i fent el joc com han fet fins ara a la mateixa dotant-la d’una validesa i credibilitat que evidentment no hauria de tenir i més de les seves víctimes.
El més segur es la seva substitució que xocarà frontalment amb la seva disconformitat amb la mateixa.

Si això passa, crec que els següent pas hauria de ser la sortida de Junts del Govern autonòmic català, ningú entendria una acció diferent per dignitat i en aquest cas per credibilitat política. De totes maneres la hipocresia i cinisme dels nostres partits dona per això i molt més, i no es descartable un pacte per darrera per escenificar aquest comèdia, intentant que tothom en surti airos però apel·lant a una suposada responsabilitat, la que cap dels tres tenen amb els seus votants.

Alhora, que escric aixó es confirma l’expulsió i per tant nomes cal dir que Esquerra i CUP han triat validar la justícia espanyola i fer-la servir per les seves baralletes autonòmiques i les seves quotes de poder que res tenen a veure amb aquell 52% que tant volien per fer la independència, que ja ha volat com a tema de la Taula de diàleg, ja que evidentment no en tenen cap intenció i ara segueixen aquesta obediència cega que ja va deixar al President Puigdemont sense presidència, que ha fet fora diputats escollits pel poble i que altres com el President Torra també van ser expulsats dels seus llocs, avui segueix aquesta llista de la vergonya la Laura Borràs. Ara nomes queda veure les conseqüències que com deia no em fan ser optimista amb el resultat d’aquesta farsa.

La prova del cotó.

LA RENDICIÓ PACTADA

Escoltar avui les explicacions dels acords de la Taula de diàleg nomes pot produïr vergonya aliena i rabia infinita de veure com la mentida i les engrunes autonòmiques son presentades com els millors objectius.

Si escoltem Felix Bolaños per la part espanyola ha dit que ja ha quedat clara que mai més s’imposarà la voluntat d’una part de Catalunya sobre l’altra. Desjudicialitzar la política i impulsar el català com acords.

Escolto Bolaños, i es que apart de renunciar al dret a la independència de Catalunya, d’això no s’en parla, posteriorment tampoc del dret a l’autodeterminació que com ja ens han dit mil i un cops per nosaltres no existeix, ara acceptem que la voluntat d’una part catalana encara que sigui majoritària no s’imposarà a l’altre, o sigui neguem la base de la democràcia, que es basa en el joc de les majories i apart acceptem que la part independentista mai es podrà fer efectiva i ni tant sols es legitima, crec que amb això ja quedaria resumit tot d’aquesta farsa.

De totes maneres i per seguir amb ella ens parlen de la desjudicialització de la política, sense fer cap pas per canviar-ho, apart de la retòrica de seguir l’ordenament vigent i que calen majories a les cambres per fer segons quins canvis, que ja dic que els socialistes ni cap altre grup volen fer, o sigui simplement fum. Per rematar ens parlen d’impulsar l’ús del català, que ho recollia amb frases com el dret de ser atès en la llengua oficial com un gran que, com si aixó no ho reculli ja l’Estatut vigent i no recordessim la sentència del 25% recent i la negativa sempre a posar el català en les institucions espanyoles o a Europa per exemple. Sort que diu en Bolaños que ho consideren una llengua espanyola, si no arriba a ser així estaria perseguit com en el franquisme.

De fet cap acord, res concret i presentant avenços en temes autonòmics retallats sense cap concreció i venuts com or. Es a dir em passat de demanar el nostre dret a la independència, a pidolar que es pugui parlar en català al Senado o al Congreso a Madrid, això ho diu tot.

Un engany rere l’altre que marca el costat de la representació espanyola de la Taula i el costat representant d’una Autonòmia espanyola exactament amb aquesta consciència i amb voluntat d’exercir-la. Cal seguir prenent nota, recordem que el nostre vot proper nomes serà nostre i la memòria no pot se dèbil.

SENSE PARTITS

Com diu en Jordi Galves, sempre hi podia haver coses pitjors. Ara sabem que no tenim partits favorables a la independència, que validen plenament la justícia espanyola i les seves institucions i que no estan disposats a respectar el sentit del vot de la ciutadania. Segurament amb una victòria i una separació, tot això quedaria amagat en una mena de ho hem fet però que no es noti. No se que es pitjor.

Últimes notícies de l’independentisme

Jordi Galves

Per favor, una mica de perspectiva. No, no, on aneu a parar? El pitjor que ens podia passar no és la derrota de l’independentisme polític tal com l’hem coneguda. Que no. El pitjor, amb diferència, hauria estat aconseguir el divorci d’Espanya però amb l’actual classe política catalana al timó. Imagineu aquesta col·lecció de personetes que hem incorporat a les nostres vides si s’haguessin fet encara més protagonistes, més inevitables. Penseu-hi. Si ara ja és exagerat i fins i tot humiliant, què hauria estat de nosaltres, pobres de nosaltres, haver de suportar un dia, un altre, anys i panys, en bucle, l’espectacle dels presos polítics i dels exiliats, si no haguessin estat mai ni presos ni exiliats. Si haguessin guanyat.

Veure’ls exhibir-se contínuament com a guanyadors, pares de la pàtria catalana. I tal com passa ara, amb una total absència d’autocrítica i amb força desconeixement de la contenció. Imagineu Jordi Cuixart abraçant-se amb el ministre Iceta però encara amb menys espai per a la crítica política. Al cap i a la fi, dirien, Espanya i Catalunya són països veïns i, entre veïns, cal tenir-hi excel·lents relacions. Haver de contemplar, en la llunyania, mut i immòbil, conscient de la seva greu transcendència històrica, Carles Puigdemont, hieràtic, absent, com l’emperador del Japó, el Tennō. L’apoteosi d’abraçades amb la millor persona del món, Oriol Junqueras. I què me’n diuen de la novíssima legislació catalana orientada a la sobreprotecció de la llengua espanyola a Catalunya, una riquesa per a pobres desgraciats com nosaltres. I l’amistat entranyable amb França que exigiria abandonar els catalans dins la república veïna. Una Catalunya independent i triomfant gràcies a la bona sort hauria fet molt difícil la discrepància perquè l’independentisme s’hauria exhibit satisfet i rampant.

L’espanyolisme, després de cinc anys de la seva victòria nominal, encara no vol veure que s’ha precipitat en considerar acabat i superat el conflicte

Avui Catalunya és una societat més emancipada, més independent, més realista que abans del primer d’octubre de 2017. Més desconfiada respecte a la nostra classe política catalana, més autocrítica. Molt més escarmentada que mai del que significa, en realitat, la retòrica fraternitat espanyola. L’espanyolisme, després de cinc anys de la seva victòria nominal, encara no vol veure que s’ha precipitat en considerar acabat i superat el conflicte. La repressió contra els patriotes catalans no ha fet sinó augmentar encara més la majoria política de la població partidària de la independència. No s’ha recosit l’estrip amb Espanya sinó que s’ha fet més irrecuperable. Però ara, com a novetat, el poble no ha perdut gens l’entusiasme en el projecte d’una Catalunya lliure i reviscolada. Ben al contrari, del que se sent escarmentat, decebut, ofès, fins i tot rabiós, és respecte dels actuals polítics sobiranistes. Respecte de la vigent classe política que els dirigeix.

L’independentisme no revolucionari ha perdut la batalla, ha perdut qualsevol mena de crèdit social, de futur. Però no l’altre independentisme, el temible, el social, interclassista, vivencial, tan identitari com ho pugui ser el vell anarquisme que agermanava en un tarannà subversiu tant els obrers com els capitalistes i els intel·lectuals. La clàssica pel·lícula La ciutat cremada en parla a propòsit de la Setmana Tràgica de 1909, probablement la primera manifestació alhora revolucionària i interclassista contra el projecte d’Espanya després de 1898. L’independentisme de la nostra època començà desconfiant de la sinceritat sobiranista d’Artur Mas i ha acabat, lògicament, fatalment, desconfiant d’Anna Gabriel i de tots els polítics suposadament purs i suposadament radicals que tenien tan bones idees i tan poca capacitat per dur-les a la pràctica. L’independentisme d’avui no es tradueix en un partit polític i per això l’independentisme ha esdevingut una força temible, catàrtica, incontrolable, intensa. Fa tanta por que, més o menys, tots els partits, tots partidaris de l’autonomisme, tornen a intentar viure del passat. Viure en el passat. I tornen a reivindicar el pujolisme, un passat èticament discutible, que no, mai més no tornarà. La independència continua engrescant, entusiasmant, la immensa majoria dels catalans i l’autonomisme es desacredita cada dia que passa, cada any que empeny, el govern d’Aragonès i de Jordi Turull. Per damunt de tot, burocràtic, antipàtic.

COMPLIR PACTES

Vilagrà demana a Junts que compleixi el pacte i col·labori amb la Taula de diàleg

Encara no hi ha una data clara pe la propera taula però afirma que el seu soci de Govern ha de treballar en la Taula de diàleg de forma honesta i lleial. Recorda que el primer punt del Pla de Govern hi ha aquest compromís. De pas ens diu que espera hi hagi avanços a la carpeta de la desjudicialització del procés i parla de treballar el delicte de sedició. Per la part de Junts es diu que no participaran en cap estratègia anestesiadora de l’independentisme.

Aquesta comèdia barata, viu un nou capítol, com ja ens tenen acostumats i amb la particularitat que tracten als espectadors com imbecils directament, cosa que no es de rebut i haurien de mirar d’acabar amb urgència. Dono raó a Vilagrà que demani complir el pacte al seu soci de Govern, que menys, i demanar lleialtat en el primer punt del Pla de Govern. Caldria dir que els dos socis l’haurien de complir tot de dalt a baix, per això han signat l’acord i son en un Govern de coalició, i més parlant del primer punt i una de les bases d’aquest executiu. La negativa ara de Junts no te sentit, a no ser que abandonessin el mateix i amb el seu pas a l’oposició donessin vivibilitat al seu canvi de parer honestament, el que ara escenifiquen es senzillament deshonest i sense cap credibilitat.

Dit això, la gran mentida de la Taula fa vergonya aliena, ara resulta que hem passat de demanar l’autodeterminació, cosa que com ja he dit no es demana, s’ha d’exercir, per cert cosa que no han fet cap dels nostres partits deixant en un calaix les lleis aprovades en el Parlament que suposava representava la sobirania popular. Com deia ara ja parlen de reformar delictes o de desjudicialitzacions, quan complint el mandat popular francament les lleis espanyoles o penes judicials no ens haurien d’afectar el més mínim, a no ser que clarament pensis que mai compliràs els resultats del dia 1 d’octubre i nomes pensis en rebaixar els càstigs com objectiu.

Ens diuen que els Juntaires no participaran en cap estratègia anestesiadora, perdoni, que han estat fent els darrers 5 anys, crec que senzillament així, i ara es treuen la xifra màgica del dia 1 d’octubre del 2022 com a referent per un canvi que ningú es pot creure i que si fos cert podrien aplicar avui mateix, però trànquils que no ho faran ni en tenen intenció.

La Taula negociadora de no res, es tant fantasia com dir que Junts, Esquera o la Cup tenen com objectiu la independència, una gran mentida que crec per sort no ha aconseguit res més que endarrerir un mandat que el poble farà seu per damunt d’ells.

Complir pactes,

LA REALITAT AMAGADA

Alhora que som molt interessats a deixar al descobert qualsevol indici de corrupció com els casos de Laura Borràs o ara Francesc Dalmases i les seves suposades amenaces, que si es demostren evidentment han des ser castigades, però no ens som tant o gens amb la repressió espanyola continua.

Avui sabem que per les protestes d’Urquinaona dos joves s’enfronten a penes de presó de 14 i 7 anys respectivament. La Fiscalia un cop més els acusa de desordres públics i atemptat contra l’autoritat, apart de lesions a agents.

Cal recordar unes protestes, únic acte de dignitar vers la sentència del Tribunal Suprem contra els nostres presos polítics, un frau en tota regla que no va ni provocar una declaració conjunta de rebuig al Parlament, que això si, va rebutjar també aquesta reacció de la ciutadania. Aquests nomes son dos dels molts casos que durant aquests mesos es van succeint i que finalment davant la falta també de suport institucional a Catalunya van admetent falses culpabilitats per poder apaivagar penes tant desmesurades com aquestes.

Aquesta repressió sistemica per actuacions judicials fora de qualsevol Estat democràtic normal, son admeses pels nostres partits, i fins hi tot tenim casos on la Generalitat forma part de la part acusadora per vergonya aliena. Han comprat el relat espanyol i col·laboren sense contemplacions. Nomes quan es tracta de la lluita autonomista dels nostres partits defensen la integritat i dignitat per acabar amb qualsevol ombra de dubte. Una hipocresia com veiem d’alta volada.

Han comprat aquest marc on una democràcia standard te unes regles, unes estructures independents que s’han de respectar perquè una societat funcioni, això seria en una democràcia normal, quan tractem de l’Estat evidentment veiem que no es així i no pot rebre el mateix tractament i actuar de la mateixa manera que entraria dins la normalitat. De fet tal com porten tractant aquesta suposada Democràcia plena els nostres partits i Governs, en son perfecte còmplices i col·laboradors, suposo que la historia dictarà sentència i denunciarà aquesta anomalia.

Mentrestant casos com aquests dos joves son el pa de cada dia, una repressió ferotge a tots els nivells, acatada i acceptada sense cap rubor, i seguint aquest joc que acaba desmobilitzant la societat enganyada i indefensa, cosa que evidentment es el seu objectiu.

La realitat amagada.

AJUDA PEL NO RES

Ahir en el Ple del Parlament, el President Aragonès demanava ajuda a Junts per tornar a la Taula de diàleg. Un dia on hem sabut que un judici es repetirà, en una decisió insòlita en qualsevol Estat normal i que marca el full de ruta d’Espanya amb Catalunya.

Diu el President que els demana ajuda per formar part de la solució, hi ha insistit que mentres hi hagi una minima possibilitat hi seran, apel·lant als compromisos adquirits per aquest Govern, davant l’escepticisme de l’altre partit i també la crida a trobar una estratègia guanyadora. Aragonès parla de poder arribar a acords concrets, reconeixent las dificultats però amb tota l’ambició i exigència. Tot això el dia que sabem que es repetirà el judici sobre els sindics del Referèndum que recordo ja van ser absolts i que ara tornaran a començar el seu judici amb la part acusadora saben tota l’estratègia defensiva del passat judici i amb l’única intenció d’aplicar una culpabilitat per vergonya de la justícia democràtica.

Aquesta comèdia, com sempre dic crec que no ens la mereixem. Un President demanant ajuda per una Taula que no existeix fa vergonya aliena, parlant d’acords concrets i d’ambició. De quins acords ens parla, que jo sàpiga no s’ha parlat mai de res, apart de dir que preparaven la metodologia per parlar i amb l’anunci sempre per part del Govern espanyol que no es parlarà d’Autodeterminació i amnistia, precisament pel que segons la part catalana es reuneix aquesta Taula. Tot molt coherent com podem veure. La resposta també es de traca, parlen d’una estratègia guanyadora, quan com diu el President formen part d’un Govern amb un Compromís clar amb la Taula com a mesura estrella i que lògicament al formar-ne part haurien d’haver assumit o simplement no entrar en el mateix denunciant el fet des del primer moment, cosa que no han fet.

Si parlem d’ambició i veiem els resultats fins ara, crec que està sota mínims i sense cap perspectiva ni recorregut de millora, ja que per l’altra banda, la que te el poder i decideix, cosa important, ja que una negociació ha de ser entre iguals, sinó simplement es una farsa i ho veiem amb l’agènda del retrobament que tant parlen des del Govern espanyol i que es tradueix a escàndols tant importants com la repetició del judici dels sindics, un fet inedit en qualsevol democràcia i suficient per deixar aquesta comèdia sense efecte per sempre.

Ajuda pel no res.

PERDENT EL RELAT

La presentació d’Anna Gabriel davant Llarena i la repetició del judici dels sindics, son clars exemples de la repressió judicial a l’independentisme i del blanqueig del conflicte per la nostra part col·laborant amb els objectius de l’Estat amb Catalunya.

Realment l’Estat amb la col·laboració activa dels nostres partits, que cada cop es veu més clar que el procés cap a la independència, simplement era obligat per la societat, i una manera de sobreviure políticament sense cap intenció d’anar més enllà, com deia ha visibilitzat el relat de que es un tema acabat i sense cap conflicte existent. De fet tornar a repetir el judici els sindics es un esperpent que nomes amb Estats tant poc democràtics com Espanya podria passar i es fruit d’aquest afany de venjança sobre un conflicte amagat però que saben ha existit i ha estat la més gran amenaça pels seus interessos. Alhora que la repressió de portes endins va fent la seva feina sense aturador.

Amb tot el respecte personal per l’Anna Gabriel, el seu gest com en el que el seu dia va fer Meritxell Serret es perjudicial pel nostre procés cap a la independència, de fet dona força al relat espanyol de que no hi ha problema, que s’acata l’autoritat espanyola que teoricament no s’havia reconegut amb la solució de l’exili per fugir d’ella i donar força a la idea que fora les nostres fronteres, que la lluita i el problema dins el cor d’Europa segueix ben viu. De fet a l’Estat nomes els cal silenciar l’exili per donar el problema per acabat, i amb la renúncia a aquests objectius no dona sentit a l’exili, reforça el relat espanyol i dona per finiquitada la suposada desobediència.

Que els exiliats tornin i deixin sols al President Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsatí es l’objectiu, i el més trist de tot deixant apart el pla personal es malbaratar aquest capital i aquest relat assumit a Europa i que ara esta canviant a marxes forçades, no tant sols per la tàctica de l’Estat, apart per descobrir la nostra feblesa i contradiccions que ens deixen en mal lloc i amb nul·la credibilitat.

Perdent el relat.

EL CONTROL

M’ha semblat interessant l’article de la Marta Rojals sobre aquest invent anomenat crisis i com la població és manipulada i individualitzada perquè el sistema apaivagui les revolucions col·lectives i més perilloses pel mateix. Tot amanit amb una bona dosi d’hipocresia i ja ho tenim. Unes persones amb causes comunes guardades al calaix, defensant altres inocues i donades pel mateix sistema i preocupats per la supervivència individual com a lema. Si afegim que ets català i independentista, nomes et falta escoltar allò de ser insolidari o allò de que hi ha temes molt més importants, i així anem.

Les crisis, quin gran invent

Marta Rojals

Quan el gasoil anava a 1,60 euros el litre, vaig estar temptada de fotografiar les cues de vehicles en una benzinera low cost, enquadrant-hi el panell de preus. Era el temps que el carburant pujava cada dia, i aquella escena recordava la primera de la sèrie El Col·lapse, que, per als qui no l’hàgiu vista, amb el títol ja ho diu tot. El govern del país de la picaresca encara no havia anunciat la bonificació de 20 cèntims per litre que acabaria incitant l’oligopoli dels combustibles a una pujada general de preus. Avui s’enfilen fins a 2,30 euros i res, llegim que els beneficis de les grans petrolieres s’han duplicat i triplicat respecte de les duplicacions o triplicacions anteriors, i les cues que es noticien ja no són les de les benzineres, sinó les de les operacions sortida a les carreteres i aeroports.

Perquè ja som a estiu, mediterràniament immersos en una onada de calor històrica i interminable, i fa por de pensar en més analogies amb ficcions apocalíptiques, perquè la realitat ja està demostrant que és capaç de superar-les sense contemplacions. Estabornits davant dels mapes vermell-i-negres i dels focs que ens tornen a tallar a respiració, ja no ens en recordem dels preus de l’electra d’abans de la invasió d’Ucraïna, quan els titulars encadenaven imaginativament els rècords fatals –la llum es dispara, trenca la barrera històrica, fulmina un nou rècord– com qui parlava d’un fenomen meteorològic, d’una ira inescrutable dels déus.

Tot passa molt de pressa, en efecte, i mentre cada dia hi ha un motiu més per a sortir al carrer i ja no dic cremar, per respecte als bombers, sinó paralitzar-ho tot, el secretari general de la UGT a Espanya bramava en un acte on també s’estampaven les sigles de CCOO: “Ens diuen un dia sí i un altre també que entrarem en una situació de crisi, que hi ha recessió, que la guerra… Volen fins i tot que no ens ho passem bé a l’estiu. Que se’n vagin a fer punyetes! Gaudirem de l’estiu perquè és nostre, perquè ens ho hem guanyat!” Servidora soc autònoma i no hi entenc, en sindicalismes a l’espanyola –ni a la catalana–, però el fet que el govern de l’estat hagi incrementat vora un 20% les subvencions a aquestes organitzacions fa pudor d’operació de contenció pagada per endavant.

Els independentistes vivim aquest espectacle com una doble condemna. Arrossegats per una actualitat informativa que no és la nostra, forçats al mateix destí que un ciutadà de Zamora, sentim que afegim un altre immobilisme a l’immobilisme que ens té paralitzats des del 2019. El sector que no distingíem entre la reivindicació nacional i la social, digues-li econòmica, entenem que ens hauríem de passar tot lo dia al carrer, tombant contenidors a doble jornada. I aquell independentisme anomenat “de butxaca”, el d’última hora, sembla que no se’n recorda, ja, del 36% d’execució pressupostària a Catalunya al costat del 184% de Madrid. Dos dies de tertúlies enceses, i després a rondinar per l’obertura de peatges, que crea embussos de populatxo quan han de pujar a l’Empordà.

Ara, a les portes d’una crisi que se sap mundial i històrica, tenir una nació per salvar és vist com un excés, quan amb prou feines sabem si ens podrem salvar individualment. Aquells catalans que vam omplir carrers per voler canviar-ho tot, en concentracions seguides com no s’havien vist mai a Europa, és normal que arribem a aquesta nova crisi cremats, atropellats, desmoralitzats. Però llavors ens mirem els espanyols i ens demanem què més els cal, a ells que estan frescos, per sortir en massa a protestar. Potser tenir un estat propi dóna tanta comoditat com això, que el dolor és menys dolor. Potser els sindicats hegemònics tenen la capacitat d’anestesiar o esperonar els treballadors segons si el govern de torn els és benefactor o no. O potser és que, com amb l’experiment Catalunya, només calia aclaparar la població prenent-li-ho tot, per després anunciar mesures temporals –bonificacions, reduccions d’IVA, impostos a la banca i les energètiques que encara no saben com aplicaran– i esperar que t’agraeixin la mica d’aire que passa entre l’escanyament a dues mans.

Ah, les crisis, quin gran invent. Lluitar per sobreviure no deixa a la gent gaire marge de maniobra. I ara, convertits de manera individual en supervivents, la por de perdre el poc que tenim –perdoneu, ja em torna a venir al cap Catalunya– ens fa més mansos, més apàtics, més controlables. Tant de bo només sigui la calor extrema, que ens abalteix, i a la mica que torni a bufar una mica d’aire ens eixorivim i sapiguem retornar a allò nostre que teníem pendent.

Diu el proverbi que qui vol fer alguna cosa, troba la manera, i que qui no vol fer res, troba una excusa. Doncs ara, amb la crisi, igual que abans amb la no-crisi, ja podem preveure quina serà l’excusa de qui no vol fer res, que coincideix amb l’argument permanent de l’adversari: que ara hi ha problemes més urgents. Això, ja ho tenim. I a partir d’aquí només cal que ens torni a la memòria de peix una altra repetició: que tots els nostres problemes circumstancials són indissociables d’un problema fix que travessa el temps com un fil de cosir. Ho sabem de totes les crisis: abans, durant i després, el dinosaure sempre hi és.

UNA NOVA PRESA DE PEL

El Congrés de Junts ha constatat que la puta i la ramoneta han tornat, si es que havien marxat mai i davant els grans missatges amb veu alta no hi ha cap fet que els avali i sobretot dona la impressió de veure una pel·licula amb un argument que ja hem vist molts cops i que malauradament torna a deixar la gent amb un pam de nas.

Ens diuen que els hauran d’aturar per la via criminal, que l’aniversari de l’1 d’octubre, recordo el cinqué serà un punt d’inflexió en el procés, que estan determinats a avançar “independència o independència”, parlen que un Govern que es diu independentista ha d’avançar en aquesta direcció, parlen d’esmena a la totalitat aquells que diuen que la independèncis a es impossible i troben que la Taula de diàleg es una anestesia a l’independentisme. També es marquen com objectiu aconseguir les màximex alcaldies independentistes possibles.

Com deia una història repetida que ja ens sabem molt i molt bé. Ara resulta que desprès de 5 anys del dia del referèndum, recordo amb unes lleis aprovades per la seva realització i conseqüències, i una declaració feta. Ens hem de creure que justament al cinqué anys d’haver ignorat els seus resultats serà màgic i es reactivarà, sona una mica infantil, més que res pels precedents que ara coneixem i que no conviden a l’optimisme precisament. “Independència o independència”, deu ser la versió 2.0 del famós “referèndum o referèndum” que ja sabem va quedar a mitge, ja que no n’hi ha prou amb fer-lo, cal aplicar els resultats, sinó es com simplement no fer res. Parlen que un Govern independentista ha d’avançar cap a la mateixa, obviant que ells en formen part, i per tant si consideren que va en sentit contrari, ho tenen fàcil, denunciar la política miserable d’Esquerra en aquest sentit i sortir-ne, però això es veu que no, massa sous en depenen. El mateix passa amb les alcaldies independentistes que igual que el pacte vergonyós a la Diputació de Barcelona no son tancades amb acords amb el PSC, tota una experiència immersiva, però segur que no independentista.

La Taula de diàleg es una de les principals apostes del Govern, i repeteixo ells en formen part, si la consideren un tap, com deia ho tenen senzill per fer-ho visible, i apart demostrar que van de debó i prenen distància de l’agenollament constant del seu soci de Govern, però com deia no ho faran. Massa interessos en joc.

Sento ser escèptic i pessimista amb aquestes crides, però ja les hem vist molts cops, i si les paraules no van acompanyades de fets, simplement se les emporta el vent, per no bellugar-se del mateix lloc, una nova presa de pel.

LA REUNIÓ DE LA VERGONYA

Justament aquells que tant pregonen mantenir la dignitat del Parlament, avui i en la persona del President fan un acte que denota el nivell de dignitat de la institució, en poques paraules, cap. La reunió Sanchez-Aragonès fa vergonya aliena i es una presa de pel que el poble de Catalunya no es mereix.

El dia desprès que el PSOE votes contrariament a totes les propostes dels partits independentistes en el marc del Congreso a Madrid, i Catalunya no fos tema en el Debat de Política General, avui tenim la reunió de cara a la galeria. De fet des de Barcelona ens diuen que tenen poques expectatives. Volen certificar la descongelació de les relacions suspeses pel Catalangate que ha quedat sense resoldre.

De fet la reivindicació independentista, teoricament objectiu de la Taula de diàleg, com deia abans, ahir van quedar eliminades de les preocupacions de l’Estat, i tot es redueix a recuperar els vots a Madrid d’Esquerra com fins ara. La portaveu del Govern ens diu que les expectatives son poques amb una reunió de fons i no de concrecions, per poder contrasta de primera mà la real voluntat de Sanchez per resoldre el conflicte polític. De debo que no li cau la cara de vergonya dient aquest arguments, no han vist quina es la voluntat des del 2017 dels Governs espanyols, no en tenen prou amb els fets que ha donat Sanchez amb aquest Govern socialista, no en tenen prou amb la repressió existent, no en tenen prou amb les decisions judicials dignes de qualevol Dictadura contra els nostres representants i institucions, no en tenen prou ahir quan van tombar totes les iniciatives independentistes, algunes d’elles objectius clars de la teorica Taula i com han deixat en res la reclamació independentista. Ja n’hi ha prou d’aquest insult constant a la població catalana.

El darrer escàndol amb l’espionatge a polítics catalans sense resoldre, ni assumir cap responsabilitat, va ser en boca del Govern català motiu de congelació de relacions, ara pregunto quin canvi hi ha hagut per acostar relacions deixant aquest fet en un calaix.

En política, diuen que es pot fer tot, menys el ridícul, i el nostre Govern ha superat totes les expectatives de baixesa moral i falta de respecte a la ciutadania. La reunió d’avui es un nou fake que Catalunya no es mereix.

Han deixat de representar a la gent, o potser mai ho han fet, i nomes es representen ells mateixos i les seves organitzacions. La ciutadania ha de pensar en castigar aquesta manera de fer, i de moment el vot encara es un arma per utilitzar.

La reunió de la vergonya.

UN PAS AL COSTAT

La fiscalia demana per la Presidenta del Parlament Laura Borràs 6 anys de presó i 21 anys inhabilitada per càrrecs públics.

Davant aquesta petició de la Fiscalia espanyola, aquella que com deien “se lo afina” Marta Vilalta per part d’Esquerra torna a demanar un pas al costat per garantir la dignitat del Parlament, tal com ho va fer quan era imputada amb peticions de Forcadell i el mateix president Aragonès.

No intento exculpa Borràs, ni presentar-la com una martir del sistema espanyol, ja que nomes cal veure com va acabar el cas de Pau Juvillà per veure quin pa s’hi dona, però davant un Govern de coalició, veiem com el soci majoritàri intenta treure rèdit de la situació donant total credibilitat a un Estat espanyol putrefacte i avalant les seves decisions, nomes per treure rèdit de partit dins aquesta autonomia buida de poder que sembla es troben tant a gust.

Escoltem cada dia els audios publicats de Villarejo, la policia patriotica, com un jutge volia empresonar al President Mas per la Consulta per la independència organitzada i amb la base de la mentida. Ho veiem cada dia, i Esquerra per un tros de pastís autonòmic juga aquest joc tant miserable. Ens parlen de la dignitat del Parlament, com si els importes gens ni mica. Aquesta ja ha desaparescut quan han acceptat la repressió, quan han col·laborat amb les institucions espanyoles i quan han obeit totes i cadascuna de les sentències injustes contra membres de la cambra com el President Torra per exemple o el veto al President Puigdemont en primera instància. La institució ja no te sentit, ni guarda la més mínima dignitat, i ara apel·len a la mateixa en el cas de Borràs.

Vilalta un cop més es la viva imatge de la rendició absoluta i de validar el botxí donant-li tota la credibilitat per actuar com i quan vulgui, aferrats amb una Taula de vergonya per intentar deixar l’independentisme a l’oblit per sempre i així tornar allà on mai haguessin volgut sortir, la vida autonòmica i el pròfit que uns quants en treuen d’ella, deixant per la Diada quatre discursos abrandats que ràpidament son tancats al calaix fins l’any següent.

Un pas al costat, es tot el que haurien de fer aquests representants d’un poble al qual ja no representen.

MESURES DE FIRETA

Aquesta agonia del Govern de Sanchez a Madrid, fa que ara el populisme barat sigui el que pren la davantera a les propostes per intentar sobreviure sense cap credibilitat, ja esgotada en tota una legislatura de promeses sense fets o senzillament incomplertes.

Les baralles amb Podemos, crec moltes de cara a la galeria ,ahir es van tallar aparentment amb una sèrie de mesures populistes com la pujada d’impostos a les grans empreses elèctriques, petrolieres i bancs per uns 2 mil milions d’euros a l’any o la bonificació de la xarxa ferroviaria de setembre a final d’any de cara a l’usuari.

Es podria dir que son mesures d’esquerra i que ja haurien de portar a l’adn com a mesures socials de cara al ciutadà i redestribució de la riquesa, castigant més les grans fortunes que la resta. De totes maneres, això es l’Estat espanyol, el PSOE es un dels puntals de la falsa democràcia espanyola i les seves polítiques mai s’han caracteritzat per ser estandards de l’esquerra europea. De fet Sanchez ha anat de costat a costat tota la legislatura amb promeses que han estat mentides compulsives. Ara si analitzem les propostes veiem que aquests impostos populars als lobbys que precisament ostenten el vertader poder, mai poden ser una realitat tal com l’expliquen, i caldria veure com el ciutadà acabarà pagant aquesta pujada de la seva butxaca per la porta del darrera, tal com ha passat amb la bonificació del carburant i la seva pujada per una altre costat. Pel que fa la gratuitat de Renfe, caldria veure com afectarà això a les inversions reclamades i pendents d’una xarxa molts cops obsoleta i com això també acaba perjudicant al ciutadà, mès enllà de la immediatesa de la bonificació promesa.

Molts economistes ja han dit que les mesures van en direcció contrària del que pretén, i que no afavoreix baixar la inflació que actualment supera el 10%. Per tant un nou frau per la ciutadania que no resoldrà els problemes, que intenta enganyar a la gent i que finalment repercutirà en la seva butxaca per afavorir els de sempre, que no son altres que els lobbys de poder amb la complicitat de socialistes i Podemos i la seva operació d’imatge.

Unes mesures de fireta.

DE BOTXÍ A VICTIMA

Les declaracions de Pablo Iglesias contra Farreras i un sistema corrupte espanyol per les filtracions contra la seva persona entre Villarejo i Farreras, tenen un gran punt d’hipocresia, ja que aquesta vara de medir no l’ha utilitzada pas amb la difamació constant a l’independentisme.

Considerar Farreras un periodista es simplement una utòpia. Els audios on admet que es mentida les difamacions contra Iglesias però les difondrà igualment son una prova gran, però podem veure la seva trajectòria i trobariem molts i molts relats falsos contra l’indpendentisme a Catalunya que curiosament no han estat rebuts amb els mateixos escarafalls per l’exlider de Podemos. De fet titllar ara de “canallada” les acusacions en campanya municipal a Barcelona a Xavier Trias acusant de tenir uns comptes a Suïssa que no hi ha dubte van afavorir la victòria de Colau i li van restar vots, encara que desprès es va demostrar que era una simple invenció de les clavegueres de l’Estat amplificada pels seus mitjans, entre ells evidentment Farreras. Cal recordar que en aquella campanya, Iglesias deia “Els que tinguin comptes a Andorra o a Suïssa no m’importa la bandera que duguin al canell. Són lladres! Són gentussa! Els ho direm amb totes les lletres!”, aquest missatge no hi havia dubte que anava dirigit a Xavier Trias, per tant aquest cinisme de sorpresa no es de rebut.

Ell ha estat dins un Govern, que ha fet el que ha fet, i ha actuat com ha actuat, i per tant te la seva part de responsabilitat. No hi ha dubte que el sistema l’ha utilitzat i quan ha calgut frenar l’empenta del seu partit, les clavegueres simplement han engegat la màquinaria corrupte per manipular l’opinió de la societat espanyola i frenar el seu ascens meteoric que podia ser una amenaça massa gran. Per tant cap sorpresa en aquest sentit.

De totes maneres la indignació sobre actuada de l’altre dia al coneixer els audios, no es creïble, ja que com integrant i participant en el poder executiu espanyol i la seva relació amb els mitjans on ha participat i tret rèdit activament havia de saber com funcionava.

Ara veiem com molts mitjans posen les mans al cap per les difamacions a Iglesias o l’assetjament a Podemos, però curiosament la campanya sistemàtica contra l’independentisme català no ha estat objecte de la seva indignació igualment, i ha entrat dins la normalitat que inclou que botxins del sistema de sobte facin el paper de victima.