ALBERT CORTES MONSERRAT

Llegeixo que l’espanyolisme ha esclatat contra les queixes pel català a la visita del Papa i ho qualifiquen com a deliris lingüístics o intents de boicot a la visita d’aquest personatge a Barcelona.

La Visita del cap de l’Església Catòlica ha encès el debat ja que si be en alguns passatges de la missa a la Sagrada Família és podrà escoltar el català, la benedicció de la Torre de Jesucrist serà íntegrament en castellà. Lògicament la decisió ha generat queixes de partits i entitats de poc respecte a la llengua pròpia i de passada a l’autor Antoni Gaudi i el seu temple, una obra arrelada a Catalunya. Aquest espanyolisme parla de que altres celebracions religioses com la Festa del Xai no es va reclamar el mateix a les mesquites. De fet la líder d’Aliança Catalana, Silvia Orriols ja ha renunciat a assistir-hi pel motiu lingüístic i per respecte a Gaudi i a Catalunya. Des del Govern català diuen s’ha demanat sensibilitat pel Català en la visita papal.

Com sempre des d’Espanya, l’espanyolisme ranci i la Conferència Episcopal espanyola han aprofitat aquesta visita per donar una imatge falsa de la nostra identitat diferenciada i esborrar el català de l’esdeveniment i així seguir amb el seu tarannà conqueridor i per esborrar qualsevol diferència que interfereixi a l’assimilació que per cert 300 anys desprès encara no han aconseguit. La reclamació seria absurda en qualsevol territori, ja que el sentit comú ens diria que la llengua pròpia del territori, el motiu bàsic de la visita, i l’obra universal i el seu autor profundament català porten a que la nostra llengua sigui la predominant en aquests actes. El fet és que no és així, i això és una greu falta de respecte al territori i que estic segur que si no és per l’odi profund i les pressions en aquest cas dels xenòfobs bisbes espanyols i altres sectors no hi hauria aquesta anormalitat.

Una falta de respecte a Gaudí i en general als creients d’aquesta fe en el nostre territori. Apart, una falta de respecte a la nostra llengua i cultura, en un acte precisament espiritual, però també cultural. De fet valoro encertadament l’actitud d’Orriols i la seva coherència amb la nostra llengua, i segurament trobarem a faltar que altres segueixin el seu exemple, cosa que no faran , ja que la seva visibilitat passarà per davant com sempre.

Nomes demanem simplement respecte i normalitat, res més.

Feijoo per part dels Populars vol demanar el suport a Junts i PNB per una moció de censura a Sánchez i segons diu assegurar que vol decència, netejar les institucions i convocar comicis anticipats.

La moció amb el líder popular com alternativa preten investir el líder popular com a president del Govern. De fet tant Junts com PNB ja han demanat eleccions generals anticipades, i apel·la amb aquesta coherència per trobar la solució de la moció de censura instrumental per convocar eleccions. Parla de situació límit i recorda que les exigències de les dues formacions quedaran en una falsedat si no donen suport a la seva proposta per fer-ho possible. Per altra banda VOX ja ha anunciat el seu suport a la moció encara que hi hagi catalans i bascos.

Pel que fa a Junts crec que si de veritat volen defensar els seus votants i el que diuen representar, ho tenen molt clar, suport a la moció a canvi del respecte al resultat del referèndum del 2017 o com a mal menor un nou referèndum avalat i respectat en el seu resultat per l’Estat espanyol. Tot el que no sigui això poc ens hauria d’importar el que passi o deixi de passar a la governabilitat espanyola.

Feijoo te raó quan parla de netejar les institucions i de situació límit evidentment. De fet qualsevol Estat democràtic amb la situació del Govern de Sanchez ja faria temps que hagués dissol la cambra i convocat eleccions, però en el sistema espanyol de partits això no passa i un Govern tant esquitxat com aquest pot seguir com si tal cosa, una burla a qualsevol valor democràtic i a la societat mateix. Per tant des d’aquest punt de vista i si sumem les peticions dels dos partits de convocar eleccions haurien de ser coherents i independentment de qui conformi la majoria per fer-ho possible donar-hi suport per forçar un fet que ja hauria de ser una realitat. En el cas català, però crec que si de veritat fossin honestos podrien aprofitar per posar una condició que hauria de ser el pal de paller de qualsevol suport a cap partit o mesura sense que ningú ho recordi, de totes maneres segur que no ho faran i simplement la línia serà els càlculs polítics i les seves quotes de poder en el sistema espanyols del qual diuen volen marxar però participant en ell, tota una presa de pel.

La proposta.

La festa de la rosa del PSOE de Catalunya a Tarragona aquest cap de setmana, ens deixa un cop més el paper trist del President de Catalunya fent de defensor de la farsa del seu partit com si tal cosa.

Efectivament, el President surt en defensa de Zapatero pel seu tarannà i posa com a referent al món de moral i de dignitat a Pedro Sanchez, acusant al PP de posar en risc les institucions per arribar al poder. Defensa els valors del partit i del president escoltant coses molt dures i amb voluntat de fer mal i s’ha preguntat que es ser socialista, que ho ha definit com demanar respecte per la justícia, l’estat de dret i la presumpció d’innocència, lloant Sanchez com a referent mundial, i criticant als Populars per ser justament el contrari dels seus valors.

Cal veure com aquest partit, principal tap de la no aplicació de la democràcia i de seguir la farsa de la transició espanyola, un actor imprescindible i que sempre ha defensat els mateixos valors fonamentals que els Populars, nomes cal veure l’aplicació del 155 passant per sobre de qualsevol reflexió democràtica madura sobre la voluntat popular, avalant la violència sobre la societat, lluitant contra banda armada amb elements propis d’un altra banda armada però amb els diners de tota la societat i el tracte a Catalunya en matèria d’inversions, en la lluita contra la llengua catalana i la imposició del pensament únic com a valor principal, això li diuen dignitat. De fet cal recordar un cop més “apoyare el Estatuto que salga del Parlament de Catalunya” de Zapatero i com va acabar això. Veure com han gestionat l’amnistia o les clavegueres de l’Estat amb casos de corrupció constants en les seves files per veure el que son realment amb un sol argument “l’alternativa seria pitjor”.

Quan el teu principal argument és que el teu rival és pitjor, vol dir que es un Estat fracassat i un sistema de partits on els dos principals amb les seves peculiaritats son iguals i eines del règim per perpetuar un sistema corrupte i podrit com el d’Espanya on la corrupció és el model de funcionament. Pel que fa a Sanchez referent mundial, crec que cau pel seu propi pes quan veiem les reunions de líders internacionals i el veiem sol a les cimeres, no és cap referent i si ho fos seria preocupant ja que les seves promeses incomplertes son la seva identitat principal i no seria el millor aval ni cap referència.

Defensar la farsa.

Plataforma per la llengua ha tret a la llum un problema per la nostra llengua centrat com exemple el Poblenou on els catalanoparlants acaben marxant i el comerç es transforma.

Li diuen gentrificació, i passa quan un barri experimenta una transformació física, econòmica i social que suposa una millora que acaba expulsant els veïns en benefici de nous habitants amb poder adquisitiu més alt i que poden assolir els nous preus. Aquest barri concret han arribat nous residents majoritàriament estrangers i amb feines digitals que amb un ordinador es poden fer des de qualsevol lloc del món, el conegut com expat, que alhora ha comportat canvis als comerços i una nul·la implicació al teixit social del barri.

La llengua evidentment surt perjudicada, apart del procés de substitució pel castellà, l’anglès experimenta un gran creixement i podem veure molts establiments nomes amb aquesta llengua en contra de la normativa legal. Es proposa fer complir la normativa, així com inspeccions i plans d’acollida lingüística i posant exemple com Copenhaguen on l’Ajuntament envia cartes on encoratja ha aprendre el danès, cosa que aquí evidentment no es fa.

Evidentment, les solucions no són fàcils, però cal eliminar aquesta cantarella d’un idioma simpàtic, de fet al món no hi ha cap idioma simpàtic ni antipàtic, tot son idiomes i son la normalitat en un territori concret marcant la identitat dels seus habitants. Per tant primer hauríem d’abordar el problema dels anomenats expats i que no perjudiquin a la gent autòctona. Dit això la normativa s’ha de complir i la imatge de normalitat a comerços i senyals ha de contemplar el català com passa amb la resta d’idiomes mundials en els seus territoris, aquesta fita que hauria de ser la normalitat cal un control i inspeccions periòdiques per verificar el seu compliment efectiu, alhora quan es donen llicències per nous negocis explicar clarament les obligacions lingüístiques i les sancions en cas de no compliment i un compromís de les institucions estil Copenhaguen per incentivar la llengua, cosa que no esperem que passi en un Govern on aquest tema no els preocupa i donen premis per escriptors sud-americans que escriuen sobre Barcelona en castellà naturalment, tampoc quan han governat partits teòricament més preocupats tampoc han fet el pas per la seva preocupació per conservar tots els vots i han caigut al parany de la imposició, per cert deu ser un cas ùnic al món d’un idioma propi que si vol exercir com a tal se li diu imposició.

El drama del català.

La llei d’amnistia compleix 2 anys i el resum son 403 beneficiat i 104 denegats entre ells el President Puigdemont i més d’un centenar d’activistes i polítics pendents d’aclarir la seva situació.

El cas del President seria el més cridaner així com Toni Comin i Lluis Puig, així com als exconsellers de Junts i ERC inhabilitats per càrrec públic com seria el cas de Jordi Turull o Oriol Junqueras per exemple. Entre els beneficiats 89 policies espanyols i 62 Guardia Civils que en el seu cas l’arxivament penal ha estat automàtic. Persones com Marta Rovira per exemple segueixen esperant la resolució entre giragonses dels Tribunals espanyols. De fet el Tribunal Europeu dels Drets Humans te pendent una sentència que podria desbloquejar el cas del President Puigdemont entres d’altres com els CDR acusats de terrorisme. De fet aquesta llei de fireta va mantenir en lluita l’independentisme desviant el seu objectiu principal com hem vist posteriorment.

Una nova errada de l’independentisme i dels nostres partits per dissimular el fake del procés. Els que es van entregar a una justícia espanyola sense solta ni volta i amb ganes de venjança, col·laborant en aquesta farsa i posteriorment intentant treure rèdit d’aquesta estada a la presó que haurien pogut evitar o com a mínim no donar ales al sistema, i acceptar una amnistia que de fet és com acceptar una culpabilitat doblement falsa. Si haguessin complert amb el seu deure d’arribar fins al final, obeïen els mandats del poble que és sobirà, però és que ni tant sols van fer això, ja que no tenien intenció d’aplicar el resultat del referèndum. Tot un despropòsit.

Hem vist com s’ha utilitzat aquesta llei per blanquejar el règim espanyol autoritari i com hi han col·laborat. Al mateix temps hem vist com aquells que van utilitzar la violència desmesurada i sense control per frenar una societat i un acte plenament democràtic i pacífic, com va ser la policia espanyola, han estat afavorits per la mateixa llei sense problemes, quan evidentment va ser una de les eines antidemocràtiques utilitzades per un Estat ancorat encara en el passat.

Encara veiem ara, com es pagant favors polítics, d’aquells que lluny d’abandonar la primera línia política i assumir el seu fracàs i engany, encara pretenen seguir a la mateixa com si tal cosa i comptant amb l’oblit de memòria general, com Oriol Junqueras.

La rendició ja prevista i el frau a la societat dels nostres va portar a l’Estat a oferir fraus com aquest que segueixen turmentant a moltes persones.

2 anys de frau.

Un cop els partits catalans o encara més els independentistes decideixen participar en l’Estat espanyol, les seves institucions i governabilitat, adquireixen unes contradiccions que segons el context es fan més evidents i requereixen els seus càlculs de popularitat i de cara als seus votants per no caure en les seves expectatives electorals.

Un sistema pervers on les vergonyes en aquest cas es posen en evidència per sortir del que hauria de ser la normalitat i més desprès del 2017, la no participació dels partits que es diuen independentistes a les institucions espanyoles.

Les línies vermelles de Junts i PNB

José Antich

A la gran pregunta que se sent aquests dies per Madrid sobre què farà Junts després de l’explosió incontrolada del cas Zapatero, els de Puigdemont tornen la pregunta, com si fos una pilota en un partit de tennis. La pregunta és: què farà el PP. El partit de Carles Puigdemont ja ha pres prou distància respecte al PSOE els últims mesos; de fet, li ha retirat el suport parlamentari i el Congrés no pot, a la pràctica, aprovar projectes de llei presentats pel govern espanyol. El següent pas, el darrer que els queda —ja que també han demanat a Pedro Sánchez que convoqui eleccions— és afegir-se a una moció de censura amb PP i Vox, la qual cosa no és que sigui un pas més, sinó que, en les circumstàncies actuals, és un salt al buit, perquè la foto amb la ultradreta és el que menys desitja Junts.

Aleshores, si el PP no fa el pas i Junts es posa de perfil, què passarà? Doncs, en principi, res; la pilota la torna a tenir Pedro Sánchez i serà ell qui decideixi sobre l’avançament electoral. Explicava molt bé, amb encert, fa uns dies Xavier Trias que, a la tardor del 1995, en plena onada de corrupció —amb casos tan emblemàtics com el de Luis Roldán, l’ex director general de la Guàrdia Civil—, Jordi Pujol va donar un ultimàtum a Felipe González i el va comminar a celebrar eleccions com més aviat millor. La data va ser el 3 de març del 1996, unes eleccions que, a la fi, permetrien a José María Aznar arribar a la Moncloa. Aquest marc de relacions, i fins i tot de confiança, d’abans ha saltat pels aires.

Sobretot el de confiança, ja que mai no ha estat tan elevat el grau de cinisme en la política. Es fan promeses aquí i allà que els que prometen saben que no podran complir, i aquells a qui els les fan s’agafen com poden a la taula de salvació que, a la fi, sempre acaba sent això, una taula de salvació. Vist amb perspectiva, ni la promesa de l’amnistia ni la del català a Europa han estat serioses. O prou serioses. La llei d’amnistia es va fer perquè fos interpretable, obviant qualsevol mena de rotunditat que la fes manejable per part dels diferents actors. El govern espanyol sabia el que feia i Zapatero també: seria com la llebre als hipòdroms, que els llebrers mai no poden atrapar-la, tret que s’espatlli la maquinària.

Fins i tot la promesa que el president del TC, Cándido Conde Pumpido, es pronunciaria sobre la constitucionalitat de la llei potser acabarà sent veritat un dia, però el calendari ja ha saltat pels aires. Ara es diu que no abans de setembre, amb la mateixa tranquil·litat que Zapatero va donar, sense immutar-se, als de Junts una data que es compleix aquests dies. L’expresident espanyol ara està per a altres coses, certament, però el seu capital polític fa temps que es va esgotar, fins i tot per a Carles Puigdemont. El tema del català, tothom sap com ha anat. El govern espanyol va fer malament els deures des del principi i quan va voler rectificar ja no hi va ser a temps. Les eleccions a Alemanya havien desplaçat el socialdemòcrata Olaf Scholz i havien portat fins a la cancelleria el democristià Friedrich Merz. Sánchez va tenir temps fins al maig del 2025, en què es va produir el canvi a Berlín, i quan va intentar collar Merz, aquest ni estava disposat a deixar-se acovardir, ni a fer-li una mala passada a Feijóo.

En aquests moments, tot i que PP i Junts no tenen un canal de negociació, sí que tenen una línia de diàleg que es fa servir, preferentment, per a temes econòmics. El gran avantatge per als dos partits és que per a tots dos Vox és un problema, gestionable per al PP i ingestionable per a Junts. Per això, fins i tot, el temps ha deixat d’apressar-los en espera dels primers sondejos sobre si el partit de Feijóo és capaç de captar vot descontent del centre amb el nou salt en la corrupció socialista. Una dada que no ha de passar inadvertida: l’entrada de Puigdemont demanant explicacions als socialistes sobre llurs relacions amb la Xina. La carpeta Huawei entrarà a l’escena política.

Aquests darrers dies amb l’assumpte de Zapatero hi ha el debat sobre el comportament de l’esquerra i de la dreta i certs items falsos que volen vendre a la societat i que cauen pel seu propi pes.

Cal dir que a Espanya la part esquerra o socialista i la part dreta Populars son dues eines que provenen del franquisme i una part més de la falsa transició, nomes cal veure com en la part dreta un Ministre tacat de sang com Fraga en va poder ser President com si tal cosa i a la part esquerra un personatge com Felipe Gonzalez, el de la cal viva te tant d’esquerres com jo de capellà, per tant no hi ha grans diferències ideològiques, més aviat estètiques, però en el que considerem fonamental son dues gotes bessones. El mateix podríem dir de projectes alternatius com Sumar o d’altres que quan han arribat a posicions de poder han oblidat el 15 M ràpidament i les seves prioritats apart de proclames sense solta ni volta no van enlloc.

De fet l’exageració d’aquesta mena de superioritat moral que semblen exhibir les esquerres o aquest han de demostrar més fer les coses bé, és molt falsa i nomes s’entén des d’aquests orígens ja tacats, ja que el projecte de la dreta o l’esquerra son igual de legítims, i en una democràcia normal cap te superioritat ètica sobre l’altre. Ara amb l’afer de Zapatero veiem com els problemes no son els partits sinó un sistema podrit i hereu del règim passat.

Vam veure clarament com davant el repte democràtic català, no hi va haver diferències substancials, els dos van donar suport a un acte antidemocràtic com el 155 i van validar la violència estatal contra la ciutadania. Es el concepte democràtic que tenen. Si volguessin ser diferencials podrien canviar les regles precisament per impedir aquests comportaments delictius i aquest aprofitament del sistema en benefici propi, però ja avanço que no ho faran ja que tots els partits tenen temes a amagar i persones a protegir. Això poc te a veure amb falses ideologies com ens volen explicar i utilitzant les pors de l’entrada del rival al Govern com si res anés a canviar.

En els Estats normals, tant un costat com l’altre pacten els temes centrals que son comuns i desprès les diferències ja depenen del programa de cada partit. A l’Estat espanyol evidentment no és així i tot forma part del mateix i on esquerra i dreta perd el sentit.

Ahir a la celebració de l’equip femeni de futbol del Barça, brillant campió d’Europa, vam tornar a veure, igual que l’equip masculí una estelada voltejant a les mans d’una jugadora, en aquest cas la Kika Nazareth i naturalment les reaccions de l’espanyolisme impositiu s’ha tornat a disparar.

Efectivament, primer va ser Lewandowski a la rua de l’equip masculí i ara la portuguesa Kika, una imatge potent per la repercussió d’aquests esportistes i que naturalment Espanya vol amagar com sigui ja que el seu relat, és la seva eliminació i la no existència de cap problema nacional. Al mateix temps veiem com la nova samarreta de l’Ath. Bilbao per la propera temporada sota el coll portarà un mapa d’Euskalherria que lògicament també ha indigestat algun dinar per la cort madrilenya.

Son nomes alguns exemples, però la mateixa reacció. Allò de no barrejar la política amb l’esport, ara durant el Mundial i si Espanya, no ho desitjo aconsegueix algun triomf important i durant la celebració les banderes espanyoles son a tot arreu no diran res, però ves per on, si la bandera és diferent i prové de Catalunya o el País Basc recordant una realitat nacional diferent la cosa canvia.

Esport i política sempre han anat de la mà, i son un instrument poderós per reivindicacions de tot tipus, agradi o no. La seva repercussió és un fet que ningú vol passa per alt i lògicament durant la historia ha estat aprofitada en tota regla i crec legítimament, nomes faltaria. La llibertat no pot ser retallada en nom d’uns interessos que son divergents. Aquesta estelada fa mal ja que desprès de la fugida dels nostres representants, el no compliment dels seus compromisos i el relat de l’Estat en forma de febrada ja passada i on la seva normalitat tornava a regnar, pensaven en un tema mort i enterrat.

La veritat es que a pesar de la repressió d’un Estat podrit i tant poc democràtic, i de la traició dels nostres partits que han col·laborat amb el 155 com si tal cosa, l’independentisme segueix viu, la societat i segueix sent i el conflicte nacional està damunt la taula des de fa més de 300 anys i quatre polítics porucs i venuts o una mica més de repressió estatal no faran que la història o la identitat d’un poble tossut desapareguí.

Han aturat el cop, però el problema segueix allà per l’Estat i la imposició sobre les nacions depèn de la identitat i voluntat de la gent que seguirà exhibint els símbols de la discòrdia.

Ahir el Parlament va reprovar a la Consellera Parlon i al cap dels mossos Trapero, apart va demanar que si la Consellera Niubó no era capaç de resoldre el problema dels mestres també hauria de cessar. De totes maneres el sistema democràtic que tenim deixa això en res.

Efectivament, la infiltració en una assemblea de mestres per part del cos policial i les explicacions de fireta donades ha rebut el càstig del Parlament en forma de reprovació amb el vot de JUNTS, ERC i Comuns en el cas de Trapero i una cosa semblant amb la consellera deixant sols PSC i PP. Un cas greu d’impunitat i de deriva antidemocràtica i atac als drets fonamentals sense precedents.

No és el primer cop que això passa, però com les anteriors el Govern de torn no obeirà la cambra de representants i tots els càrrecs seguiran com si tal cosa. És força simptomàtic que els grups del 155 un cop més vagin de la mà i ès una nova presa de pel d’un sistema democràtic pensat per protegir els càrrecs existents i no per depurar responsabilitats i posar el bé comú per damunt de l’individual.

El Parlament és la cambra de representants de la ciutadania, aquella que la societat amb el seu vot ha imposat per dirigir en el seu nom el país, i hauria de ser sagrada. Aquesta posteriorment escull el seu Govern en funció de majories i minories internes però que no tenen a veure almenys directament amb el vot personal de la societat. Per tant la cambra principal si reprova un membre d’aquest Govern o cap policial hauria de suposar immediatament la seva destitució sense necessitar la decisió del Govern de torn, seria el més lògic i normal. Anar en sentit contrari significa que la cambra està supeditada al Govern i que no és sobirana ja que les seves decisions no son vinculants i passen directament per sota dels interessos personals d’una part deixant la representació ciutadana en res.

Una farsa de caire estètic que diu molt poc d’una democràcia de qualitat i de la sobirania popular. Un sistema que deixa aquesta opacitat democràtica i aquest sistema corrupte i dirigit per benefici d’uns quants i que en aquest cas deixa impunes aquestes activitats intolerables de control al més pur estat dictatorial i que haurien d’inhabilitar aquests personatges en qualsevol democràcia que es vulguir dir així.

Les reprovacions de fireta.

El cas de Zapatero és un nou cas d’aquest sistema podrit espanyol i no hauria de sorprendre a massa gent. Respectant la presumpció d’innocència les proves presentades sembla que son bastant concloents.

De fet els suports que li queden son del seu partit i la vergonya de Rufian amb la seva submissió absoluta al 155 del PSOE. Com deia sembla que la peça és ben documentada pel magistrat i sembla molt clara del seu delicte. Aquesta podríem dir professionalitat que hauria de ser normal contrasta amb la causa catalana i el surrealisme de les seves imputacions. Les seves amistats amb personatges com Abalos o Koldo no auguren res de bo. Els socis parlamentaris ja estan desistint d’un tema de lawfare i prenen distància. Apart del seu partit, Rufian fent gala de la seva poca dissimulada vergonya manté la seva defensa obviant les proves i parlant de cacera política i barrejant la seva esquerra com a causa de la persecució. Ens diu que si es veritat és una merda i si és mentida una merda més gran. El seu suposat cobrament de comissions per feines fetes crec és prou greu per no banalitzar-lo.

Crec que parlem d’aquell president espanyol que va dir a Pasqual Maragall “apoyare, el Estatut que salga del Parlament de Catalunya” per desprès acabar deixant el mateix en un no res. Per tant la seva paraula val molt i molt poc. No hi ha dubte que per Rufian això no és important i la seva feina a favor del PSOE peti qui peti fa vergonya aliena. Les seves paraules sobre aquest cas contrasten quan son semblants però d’altres partits on tot ho dona per fet. El seu sectarisme i demagògia va més enllà del personatge i d’un partit que ha perdut el nord completament. En una democràcia normal els casos com aquest no depenen ni es jutgen depenen si son d’esquerres i de dretes ja que els dos tenen els mateixos drets i deures i per tant han de ser tractats iguals.

Fins hi tot la seva crossa més fidel al Govern, Sumar ha pres distàncies, però sembla que Rufian barreja la seva tasca per blanquejar un partit del 155 com el PSOE, amb el discurs de la por de que be el llop en referència a la dreta.

Zapatero ha demostrat com deia que la seva paraula val ben poc i el paper de bufó de Rufian no crec representi a ningú més que no sigui ell mateix.

Un cas més.

Barcelona ha renunciat a un ingrés de prop de 80 mil euros per cedir l’Estadi Olímpic al Papa Lleó XIV pel seu acte, cosa que deixa en mal lloc una societat avançada i amb la guia dels seus valor i no de referències espirituals.

El govern de Collboni defensa el fet de renunciar al lloguer del recinte pel dia 9 de juny, ja que diu és tracta d’un acte d’interès públic Les paraules de la regidora Bonet per donar explicacions han estat que és un honor per Barcelona rebre el Sant Pare i parla de la proporcionalitat entre intervenció pública i benefici col·lectiu esperat i les visites de repercussió mundial amb efectes sobre el conjunt de la ciutat.

Realment quan el pas d’una Dictadura a una suposada Democràcia està fet com Espanya, les estructures, els vicis i la opacitat segueix totalment present, així com posar a la mateixa alçada els valors civils d’una societat i els espirituals. Tots sabem del poder de l’Esglèsia a la Dictadura i que segueix sent un dels poder fàctics per decret, nomes cal veure la renda en un teòric país laic i la seva quota per decret i obligada amb els nostres impostos.

Ara ens trobem que les creences religioses en aquest cas del PSC a l’Ajuntament de Barcelona passen pel davant de la ciutadania. Aquests diners perdonats els pagarem entre tots i això no és de rebut evidentment. Una societat es plural i sembla que no ho consideren així. Un Estat democràtic i normal els valors i les lleis son les que donen la convivència i marquen una societat, de cap manera els valors espirituals que son personals i diversos i mai poden passar per davant.

En un estat religiós s’entendria, però en un Estat laic, la religió no ha de gaudir de cap privilegi en especial. Parlen d’un benefici col·lectiu suposo per les persones fidels que poden visitar Barcelona en aquells dies aprofitant l’acte, de totes maneres també ho podriem aplicar quan ens visita una estrella de la música i fa un concert o un esdeveniment esportiu i no veig que apliquin el mateix criteri encara que la repercussió de tots aquest actes sempre és molt gran, per tant simplement son els criteris personals d’unes persones que haurien de representar a tota la ciutadania i no nomes a la seva part.

Una societat feudal.

Avui es reuneix la bilateral Estat-Generalitat, nomes el nom fa riure per no plorar i servirà per aprovar els pressupostos del 155 per Catalunya amb unes promeses que simplement son fum i una gran burla.

El Tren orbital, la majoria catalana al Consorci de la Zona Franca i el Consorci d’Inversions entre d’altres. Cal dir que la primera ja va ser aprovada pel Govern del President Montilla en el seu dia i el resultat ja el coneixem i ara ens volen vendre una inversió milionària en un futur llunyà que no deixa de ser una fantasia, la resta bàsicament depenen de la voluntat del Govern espanyol de torn que tots sabem quin grau de voluntat te.

Fa mal veure aquesta presa de pel amb el President Illa i Oriol Junqueras segellant el pacte dels pressupostos. Com deia una reunió bilateral que tancarà una comèdia trista pels interessos de Catalunya però que augmenta el relat del Govern i un èxit que vendrà a la ciutadania, per l’altra part un líder republicà que ja no recorda en res a aquell que deia “Doneu-me 68 diputats i faig la independència”, ara col·labora amb el Govern espanyol com un aliat més i nomes per interessos i ambicions personals que fa molt de temps son davant de tot en la seva agenda.

Un cinisme insuportable del que va ser un dels líders del procés i que ara s’entén molt bé perquè les estructures d’Estat mai van ser cap prioritat i perquè va ser el primer en dimitir de les seves funcions desprès del referèndum i entregant-se a l’Estat espanyol per posteriorment carregat de favors a pagar i ambicions personals, enlloc de retirar-se de la primera línia política i assumir el seu fracàs i enganys, ha dut al seu partit a una deriva que nomes els votants fidels sense cap sentiment crític segueixen.

Un partit convertit en crossa socialista a Madrid a canvi de res, amb un lideratge que està pendent com a prioritat de fer una coalició amb l’esquerra espanyola que de defensar Catalunya allà i on a Catalunya desprès de ser decisius per convertir al partit del 155 a la presidència de la Generalitat i donar suport a les polítiques que estan deixant Catalunya en una posició molt feble en tots els àmbits i ara donen aire amb uns pressupostos a canvi de fum i amb la intenció de seguir enganyant la ciutadania com si res.

Junqueras, un mal exemple i per desgracia no és l’únic.

La comèdia en que s’ha convertit la política catalana te el final d’una nova obra, el suport d’Esquerra els pressupostos, francament un final que ja es veia de fa molt de temps i que nomes el cinisme i la burla a la ciutadania ha allargat.

La promesa del tren orbital ratlla l’absurditat hilarant si no fos que com diu en Bernat Dedéu amb el seu estil estant deixant una Catalunya devastada per un Govern del 155 amb el suport de partits que es fan dir independentistes i altres que també juguen al mateix joc mirant com la societat es va enfonsant i no sembla que els preocupi pas massa.

L’autonomia que ens cal… és la del tren orbital

Bernat Dedéu

Resulta ben simptomàtic que la pàtina de bon Govern que regia fins fa ben poc l’Administració de Salvador Illa (mercès a una apagada informativa que enorgulliria Xi Jinping) hagi explotat amb l’aturada dels mestres catalans. Les aules, ens agradi o no, són un reflex de la nostra societat i els professors del país —a pesar d’habitar més aviat al cantó progre de la vida— han sigut el primer col·lectiu a confessar, sense la sordina de la correcció, que ningú no pot fer rullar l’aula amb les actuals xifres de nouvinguts. Sovint les coses triguen a caure pel propi pes, sobretot quan tendim a escoltar poc els nostres veïns, i més encara si gaudim d’escassa paciència amb els ploramiques; però tothom que tingui el timpà mínimament acusat haurà sentit algun membre de la comunitat educativa queixant-se de la impossibilitat d’explicar la taula periòdica amb un 10% de la classe que no sap ni dir bona tarda.

L’actual vaga a l’ensenyament i el malestar de les bates blanques o les revelacions (ja sabudes) de l’informe Fènix ens mostren una Catalunya empobrida, sense classe mitjana i conformada per uns ciutadans que no tenen prou eines a l’hora de prosperar i als qui l’Administració castiga amb una llosa impositiva que ja sobrepassa de molt el robatori. Si el debat migratori ha començat a normalitzar-se no és perquè, com avisen els cursis, ens hàgim tornat una colla de racistes, sinó perquè cada vegada es fa més evident que les estructures de l’estat del benestar, filles de la socialdemocràcia, estan a punt d’arribar al col·lapse. Si els alemanys, filleta meva, han començat a retallar…, doncs ja us podeu imaginar què ens espera: un futur ben magre amb l’existència densificada (tot déu atapeït en pisos de merda, vaja) i una economia que només pot oferir vendre les nostres ciutats al coi de guiris.

Amb tot aquest panorama (a la qual cosa caldria sumar el fet encara al·lucinant de tenir un Govern que espia les assemblees i atempta contra el dret de reunió, sense que ni puto Déu dimiteixi), resulta ben normal que Oriol Junqueras hagi tingut moltes dificultats per justificar el seu suport als pressupostos de Salvador Illa. Per això Esquerra i el seu capatàs han acabat aïllant-se del soroll de mestres, doctors i membres de la bòfia per acabar imposant als sociates un projecte que, de tan essencial, la majoria de ciutadans no sabíem ni que existia. Parlo de l’ara famosa línia orbital, coneguda com a quart cinturó ferroviari pels amics, consistent en un sistema de rodalies que relligarà les principals ciutats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Dit d’altra forma, l’invent consistirà en un gueto mòbil perquè la gent de l’extraradi es mogui pels seus ambients un poc xarons sense torbar els barcelonins.

Cal reconèixer que Oriol Junqueras és un paio amb un sentit de l’humor ben vaticanista, perquè, amb la major part de la xarxa de Rodalies absolutament trinxada i inoperant, això de proposar una obra nova, que els més optimistes situen pels volts de l’any 2040 (amb un pressupost de 5.200 milions de pepinos, tots per obra i gràcia d’un estat que, segons els documentadíssims senyors encorbatats de Foment, du a les espatlles un total de 50.000 milions de dèficit en infraestructures), és una martingala d’acudit bastant catxondo. Jo dels republicans hauria posat com a condició quelcom un pèl més realista i proper, com ara l’arribada del primer astronauta català transsexual a Mart o penalitzar tots els cambrers argentins que confonguin un cafè amb gel amb un cafè amb llet. Però tot plegat es normalitza si hom entén que Esquerra, com tots els partits catalans, estan infiltrats per la bòfia.

Dit això, el meu cantó d’esperit cínic entén la tàctica d’Oriol Junqueras, a qui convé que Salvador Illa vagi desgastant-se per així guanyar temps, assegurar-se la seva amnistia traficant el que pugui amb Pedro Sánchez i acabar menjant-se el terreny del PSC (mercès també a l’auge que podrà tenir el presidente Rufián entre els descendents de castellans). Oposar-se als pressupostos, en definitiva, implicava anar a unes eleccions en què Junqueras no podria haver participat, amb tota la mandanga implícita de cercar un candidat de palla i etc., i encara corrent el risc que Aliança et pispi uns quants vots. Això acabarà passant igualment, car la mandra mental de l’esquerra catalana fa temps que no es vol emmerdar amb el col·lapse del país i Sílvia Orriols només ha d’esperar que la gent arribi a esdevenir un pèl més pobra i emprenyada perquè fins i tot l’acabin votant els cupaires del sindicat USTEC.

Però per tot això encara manca una mica de temps; fins llavors, els republicans continuaran cobrant el sou de polítics professionals i Salvador Illa els guardarà les cadires de l’Administració que els va assegurar quan Esquerra l’investí president. En el fons, tothom guanya una mica d’oxigen i, per si no fos prou, els quinquis de Mataró podran anar fins a Granollers sense haver d’intuir, al fons del vagó, les torres de la Sagrada Família. Ja em direu què més volem…

Aquestes dades son d’informes interns de la policia catalana i serien útils per la revisió de tots aquells que defensen que la immigració no es cap problema, i volen acollir indefinidament, defensant la seva integració al 100%.

L’any 2025 els Mossos van practicar 51063 detencions, més que el 2024. Les xifres marquen que 17466 eren de nacionalitat espanyola, la resta estrangeres, un 65,8% augmentant la xifra de l’any anterior. Les dades han estat enviades al Parlament i no fan constar les nacionalitats concretes dels arrestats i ho emmarca amb zones com Àfrica, Amèrica o Unió Europea per exemple seguint la instrucció del darrer any per evitar detallar les nacionalitats dels delinqüents. El Departament d’Interior bloqueja aquesta informació encara que existeix i està tractada. Al País Basc si que faciliten obertament les dades detallades. De fet de les dades és veu que les xifres de detencions de nacionalitat espanyola i africana son similars, prop de 17000 persones cadascuna, seguides de les persones americanes amb prop de 9000. Pel que fa als furts, un 84% dels detinguts son estrangers.

La majoria de robatoris violents o amb força també son estrangers, un 73,1% la majoria d’origen africà, i pel que fa a agressions sexuals un 60.3% son estrangers. També hi ha xifres sobre homicidis o assassinats amb un 55% de persones estrangeres detingudes.

El passat curs les dades van causar enrenou i diuen amagar les mateixes per no ser aprofitat per l’extrema dreta. De fet no deixa de ser curiós que unes dades tant clares no provoquin la presa de decisions i l’assumpció del problema real que tenim i en canvi prefereixen seguir amagant les dades reals amb l’excusa de la xenofòbia, que no es tal, ja que les dades son vertaderes i per tant la negligència i la falta de responsabilitat contra la població és molt greu i d’una vegada per totes caldria abordar aquest tema sense tabús ni bajanades.

Crec que la gent és prou intel·ligent que les xifres de delinqüents estrangeres no vol dir que tots siguin delinqüents, però si que el filtre evidentment no s’ha fet bé i una part son un problema per la nostra societat que per la incompetència dels seus representants no te que pagar amb la seva seguretat.

La vertadera xenofòbia em sembla son les que practiquen aquests partits que obvien el tema i amaguen les dades per no quedar al descobert amb els seus interessos que curiosament van en contra de la societat que els ha votat. Aquí no hi ha ni dretes ni esquerres, hi ha un problema.

La realitat amagada.

La compareixença de Florentino Perez, president del R.Madrid ha estat un exemple del personatges que ostenten el poder a l’Estat espanyol i que es creuen per damunt del bé i del mal.

Una crisi com la d’aquest club, podríem dir club Estat ja que els favors que ha rebut del mateix al terreny de joc i fora del mateix no tenen límit, una crisi esportiva, de gestió i de valors si es que mai n’ha tingut ha estat aclarida pel seu president vitalici amb pilotes fora i victimisme, cap autocrítica i atacs al Barça amb el cas Negreira a la boca, un cas sense judici i per tant donant culpabilitat gratuïtament i interessadament sense cap respecte institucional, com deia cap valor El robatori diu de 7 lligues i un victimisme a prova de bomba tot diu per defensar el soci, per cert el mateix que ara i sempre enganya amb falses campanyes amb ajut dels seus mitjans per desviar els problemes i que ara amb unes eleccions per sorpresa vol seguir la seva perpetuació al càrrec a l’estil de molts mandataris dictatorials en falses democràcies.

Aquest es el sistema d’un Estat que no ha esborrat la Dictadura i que segueix amb les seves estructures disfressades d’una falsa democràcia i on el poder real segueix a les mateixes mans. Aquest personatge que es creu per damunt del bé i del mal i on la manipulació es la paraula de cada dia amb un Estat que el protegeix i on és permet actuar amb una estructura del mateix on els negocis d’aquestes el·lits sense regles fan la seva feina, i on el fracàs ha de ser falsejat amb falses acusacions amb aquells que encara i a pesar de tot sobreviuen i guanyen al poder establert.

Parlar de robatoris en el club que dades i vídeos en mà ha robat més de la història senzillament és cinisme i un acudit dolent. Socis del club presidint els estaments del futbol, i infinitat d’exemples de decisions que han canviat els resultats obtinguts, cosa que amb Negreira no han pogut aconseguir perquè senzillament no existeixen més enllà de les anècdotes que trobaríem en tots els equips del món i no escàndols com els que la historia ha marcat al club blanc i que l’han tacat per sempre.

El seu president seria el resum perfecte dels valors que representen aquest club i ha quedat constatat amb aquesta compareixença on res canviarà en el mateix.