ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ABSTENCIÓ MEDIOCRE

Sense categoria

Ahir es va aprovar al Congreso de los diputados a Madrid el Decret llei de mesures excepcionals i urgents per abastir d’aigua Barcelona.

La resolució va ser aprovada amb la majoria aclaparadora de PSOE i PP, i dos partits catalans, CIU i ERC, què van optar per l’abstenció, fonamentada en dos motius, un el finançament del projecte a càrrec de l’estatut, i l’altre l’obertura de futurs projectes transvasistes arreu de l’estat.

 

Els altres partits “catalans”, van seguir la seva línia, el PSC, no te cap tipus de veu, i simplement accepta qualsevol cosa que aprovi el PSOE, i ICV el partit ex-ecologista evidentment es creu les seves pròpies contradiccions, i fa les giragonses que facin falta.

 

CIU, segueix defensant el seu projecte faraònic de portar aigua del Roïne, i seguint la seva actitud ambigua en tots els temes cabdals, aprofita per atacar el desgovern de la Generalitat, dona suport als transvasaments i no dona el si pel tema del finançament del projecte, cosa molt important, però que no val la seva oposició, se’ns dubte una tàctica esperant futurs pactes a Madrid, i oblidant qualsevol interès per la nova cultura de l’aigua.

 

D’altra banda ERC, on la direcció actual sembla ancorada en la incoherència total, a banda de donar suport al govern amb el transvasament, i per altra banda participar en la manifestació de la PDE en defensa de l’Ebre, ara acabar de donar el tomb, i opta per l’abstenció, ni si ni no, tot al contrari. De fet això no es nou, ja en la tramitació de l’estatut propugnava el famós nul polític de difícil explicació, i que finalment la militància va esmenar cap al no.

 

Sempre la indefinició, i la poca valentia política van per davant de la coherència i la seguretat alhora d’afrontar la defensa dels interessos dels catalans, i això diu ben poc a favor dels nostres partits on la renovació comença a ser urgent.

ULTRATGE A LA BANDERA

Sense categoria

Un altre atemptat a la democràcia ha succeït amb l’ingrés a presó de Francesc Argemí,un jove de Terrassa.

 

Els fets provenen del 2002, quan un grup de joves va voler arrancar la bandera espanyola de l’Ajuntament de Terrassa durant la festa major, amb els posteriors aldarulls.

 

Des del 2004 quan va ser condemnat, ha presentat tres recursos al·legant que ell no estava present en els fets, i fins hi tot l’ajuntament egarenc ha demanat l’indult, estant denegat pel ministeri fiscal

 

La condemna es de dos anys i tres mesos amb una multa per ultratge a la bandera, que si no abona es convertirà en quatre mesos i mig mes a complir.

 

La desproporció del càstig pel simple fet d’intentar treure una bandera d’un lloc oficial es totalment desproporcionada, si la comparem amb altres delictes molt mes greus.

 

Un cop mes el famós estat de dret d’un estat de tant baixa qualitat democràtica com l’estat espanyol, ha atropellat els drets d’un ciutadà per uns fets tant banals com l’intent de treure una bandera. Caldria veure com actuaria si el símbol fos la senyera, però de totes maneres el codi penal hauria de tipificar altres delictes verdaderament importants amb la seva condemna justa, i deixar de donar rellevància a aquests delictes identitaris que precisament és produeixen per la negació per part de l’estat de les diferents nacions que actualment l’integren.

 

La crema de fotos del rei, la sostracció de banderes, la no constitucionalitat de banderes estelades quan en moltes manifestacions veiem banderes del regim feixista, i altres coses per l’estil son el resum d’aquesta Espanya de pensament únic i eliminació de diferencies.

 

Tanmateix, preocupa mes el silenci dels partits catalans, i la poca rellevància que donen a fets com aquests, cosa que els converteix en còmplices del sistema i bons aliats d’aquest mur que no vol escoltar.

DESOBEDIENCIA

Sense categoria

Àngel Colom ha tornat, i proposa la desobediència davant la retallada de l’estatut al Tribunal Constitucional, a part d’altres mesures.

Aquest políti,c que era representant de la Generalitat al Marroc, i recordem que a principis dels 90 com a cap de cartell d’ERC va donar la primera gran empenta a l’independentisme català aglutinant aquest vot al partit, i donant el primer gran salt endavant d’aquesta formació junt amb Pilar Rahola. 

 

Posteriorment amb una greu crisi interna va abandonar el partit, fracassant amb l’intent de creació d’un nou grup, el PI.

 

Ara com a militant de Convergència Democràtica, s’ha incorporat a la Casa Gran del Catalanisme que propugna Artur Mas,  i pot servir per crear llaços d’unió entre els dos partits catalans, com ja propugnen altres membres de les dos formacions, cada vegada en major nombre si es vol donar un pas cap al dret a decidir.

 

Ens proposa la desobediència en forma de grans mobilitzacions ciutadanes contra la retallada, i una postura unitària de les institucions catalanes. Es un primer pas, però va mes enllà donant suport a Mas en fer una consulta, cosa que jo particularment crec que ens podem estalviar, mes que res perquè tant PSC com PP maquillaran l’escapçament tant com podran, i amb els seus mitjans, i el seu vot fidel podria resultar que el resultat no fos el que esperem.

 

Tanmateix, crec positiu el retorn d’en Colom, i això hauria d’anar apropant els dos partits amb els comptadors a zero des de les direccions respectives al voltant de l’unica sortida que li quedarà a Catalunya si es torna a desfigurar l’estatut per damunt de l’opinió del poble, que es el qüestionament de la relació amb l’estat sense cap topall, ni tàctica pel mig.

LA PROPERA PRESA DE PEL

Sense categoria

Les paraules del Ministre Solbes sobre el nou finançament català, conviden a pensar en una nova presa de pel pels interessos de Catalunya.

 

Per si algun ingenu tenia algun dubte, les paraules del ministre han afegit mes aigua al vi sobre un tema cabdal com es el finançament, la recessió econòmica impedirà al govern de l’estat fer cap gran esforç, i evidentment qualsevol acord serà multilateral entre totes les comunitats.

 

La qual cosa vol dir que la bilateralitat tant proclamada pels partits catalans entre les bondats del nou estatutet ja la poden guardar al calaix, Catalunya mai ha negociat res que afecti a tot el conjunt de l’estat de forma exclusiva, i ara no en serà una excepció, financerament, forma part del regim general i no aconseguirà res que les altres comunitats autònomes no ho vulguin, posi el que posi l’estatut.

 

Els partits polític catalans ja han començat a reaccionar, però haurien de saber que jugar a ser comunitat autònoma de l’estat espanyol te aquestes coses, i no serveix de res voler treure pit com el Sr. Mas perquè sap que les seves paraules cauran en l’oblit, ni fer veure que no s’ha escoltat res com el Sr. Castells perquè ell i el seu partit formen part d’aquest conjunt que evidentment mai defensarà els interessos legítims dels catalans.

 

També tenim l’actitud d’ERC, un partit que va promulgar el no a l’estatut, i que per tant sembla hauria de tenir les mans mes lliures per oferir les seves propostes, però com que la coherència no es la seva principal virtut com és demostra en el tema del transvasament, i el Sr. Carod i el Sr. Puigcercos sembla prioritzen la tàctica de ser crossa del partit socialista a la defensa d’un veritable concert econòmic, no en podem esperar res de bo.

 

Aquesta legislatura crec que senzillament, i si no hi ha un canvi real dels partits catalans, assistirem  a la indiferència del govern espanyol per les qüestions catalanes per molt que la llei estigui per complir-la. Un augment de percentatge d’impostos controlat i poca cosa mes.

 

L’espoli continuarà amb el beneplàcit dels partits catalans, mes pendents de les seves batalletes internes, que de definitivament pensar en un salt a aquesta paret que ahir a Alacant recordava el 3OO aniversari de la Batalla d’Almansa, i on encara estem ancorats.

LES SELECCIONS ENDAVANT

Sense categoria

Llegeixo les reaccions de la Federació espanyola de Bowling i bitlles sobre la resolució del TAS, i sembla que la seva ceguesa no els deixa veure la realitat.

Per fi bones noticies per les federacions catalanes,on la resolució del TAS dona validesa a la oficialitat de la Federació catalana dels esports abans esmentats, tomben el recurs espanyol, i uns conceptes molt importants com la invalidesa del la llei espanyola de l’esport davant les Federacions internacionals amb les seves pròpies regles, com entitats privades que son, i la possibilitat com de fet ja existeix en el mon civilitzat, que un estat tingui diferents Federacions que el representen, sense que això signifiqui que es trenqui res.

 

Desprès de la lluita aferrissada de la federació de patinatge, recordo inscrita en la Federació Sud-americana per poder competir, una cosa que degut a la persecució sense precedents en un estat democràtic, per tot el mon va provocar fets tant esperpèntics com l’assemblea de Fresno, amb episodis i maniobres del mes alt nivell de l’estat per impedir la oficialitat catalana, i accions casposes com el fet d’ensenyar el passaport on posa Espanya com a prova, quan això no hi te res a veure amb l’esport, la lluita fosca  ha continuat i ha donat els primers fruits.

 

Aquesta sentencia desmunta els arguments espanyols ancorats en una passat imperial i de deficient qualitat democràtica, on no han estat capaços d’adaptar-se als nous temps i separar esport de la política, i on el tracte xenofòbic per qualsevol tret identitari que no sigui l’oficial, es marca de la casa.

 

Ara moltes federacions podran optar a presentar la seva oficialitat, i les federacions internacionals decidiran cada cas, semblaria ingenu pensar que no hi haurà grans pressions per part d’Espanya però no amb la seva llei a la ma.

 

De fet l’estat espanyol amb la seva negació a la diferencia, no ha reconegut Kosovo, va posar traves a Montenegro, i utilitza tot el seu poder per ofegar els casos catalans i bascs negant el dret universal de poder decidir.

 

Aquesta obstinació amb tics feixistes, i que al no haver fet net amb el passat dictatorial segueix aflorant. Poc a poc te que anar cedint davant la globalització mundial, i els diferents sentiments personals de cada territori, acceptant que això no es pot imposar com afirma el seu article vuitè de la sagrada Constitució

ARRASATE: UNA ANOMALIA DEMOCRÀTICA

Sense categoria

Ahir es va produir un fet greu en un suposat estat democràtic a l’ajuntament d’Arrasate, on la complicitat de PSE-PNB volia alterar la llibertat d’expressió.

En aquest poble del País Basc governat per ANV, ès va votar una moció de censura per exigir la dimissió dels regidors que no condemnen la violència, en referència al partit abans esmentat.

 

La moció va ser rebutjada amb els vots a favor de PSE i PNB, què van quedar en minoria. A la practica això es una vulneració mes de l’estat de dret per aïllar l’esquerra abertzale amb mètodes de caire dictatorial, aquesta vegada amb la col·laboració del partit nacionalista, on la tàctica política pot empastifar la imatge decidida del lehendakari a donar un pas endavant, se’ns dubte dins d’aquest grup ja una tendència mes moderada i pactista, i una mes sobiranista que moltes vegades es contradiuen.

 

Aquesta censura pel que no es diu, ratlla l’esquizofrènia política, ja que aquest estat amb successius governs com el de Zapatero, ha tingut la oportunitat d’acabar amb la xacra terrorista, però com altres cops quan s’ha intentat arribar al fons del conflicte que evidentment es polític, seguint l’exemple irlandès, el pas enrere de l’estat el fa còmplice de qualsevol acte criminal de la banda.

 

Tanmateix la definició de la condemna de la violència es molt ampla, ja que el tancament de diaris, la criminalització de dirigents polítics com Arnaldo Otegui i tota la cúpula de Batasuna, la llei de partits per no deixar presentar a determinats partits que volen saltar el sistema, la no condemna del franquisme del PP i la ridícula llei de la Memòria històrica del PSOE, l’espoli premeditat econòmicament i culturalment  de Catalunya, l’invenció d’una llengua com la valenciana per dividir la llengua catalana, el nul respecte als parlaments sobirans i una llarga llista de coses, son també violència permesa i sense mocions de censura pel mig.

 

Una vegada mes la poca qualitat democràtica de l’estat espanyol es fa notar amb força amb la permissivitat del ridícul estat de dret.

APUNTS DE SANT JORDI

Sense categoria

La diada del llibre i la rosa a Catalunya ha deixat uns apunts interessants per poder comentar amb mes calma.

Voldria destacar la participació de la gent en aquesta festa tant nostra, tot hi no ser festiu  com és mereixeria el patró de Catalunya, o com a mínim una espècie de pacte amb les empreses per fer una mitja jornada, i així donar mes temps a la gent per gaudir de la cultura, que es signe de societat avançada.

 

També puc esmentar la proliferació de paradetes dels partits polítics, entre les dels llibreters per vendre, i fer publicitat del seu producte, cosa què han de fer ja que en el seu àmbit natural la credibilitat brilla per la seva absència.

 

Enguany, hi com a fet diferencial, la campanya decideixo decidir recollia signatures per la capacitat de convocar referèndums, desprès de la censura intolerable per sortir al carrer el dia de les eleccions. Una iniciativa molt lloable per aprofundir en el fet democràtic, i la capacitat de decidir del nostre poble

 

La tradicional missa de Sant Jordi, ha aparegut com a noticia en alguns mitjans, per la presencia del President Montilla i l’absència de representant d’ERC i ICV a la mateixa en un to crític, crec que en un estat laic, la llibertat personal d’assistir a un acte religiós, sigui quina sigui la confessió es un fet normal, i no hauria de ser noticia, sinó es pel monopoli que encara ostenta la fe catòlica en aquest territori fruit dels injustos convenis signats, què son un pur maquillatge dels que tenien en temps dictatorials.

 

Per últim, el llibre de ficció en català mes venut ha estat “l’Últim Patriarca “ de l’escriptora Najat el Hachmi , nascuda al Marroc i portada aquí als vuit anys, es un exemple d’integració en un territori, i es un exemple perfecte per desmentir la vella teoria del nacionalisme espanyol, on la immigració es un problema, i suposadament mai identificada amb la causa catalana, se’ns dubte es deuen referir a aquells immigrants de l’estat als anys 60 que mai han volgut integrar-se a la seva nova llar, i que han passat per normal una actitud que en cap part del mon s’hi considera.

EL PLA B

Sense categoria

Els últims dies s’estan escoltant els plans davant la sentencia adversa del Tribunal Constitucional sobre l’estatut.

Un dels primers a badar boca ha estat el president de CIU Artur Mas, què ha expressat la seva idea de que el poble de Catalunya ha de tornar a vota en un Referèndum un text desnaturalitzat o retallat substancialment, si ho accepta o no, i que aquesta opinió ha de prevaler sobre el tribunal.

 

També ERC, en l’esborrany de la ponència del congres del mes de juny què hem conegut aborda el tema amb la necessitat d’una consulta, però nomes si es tomba l’estatut, en cas de ser retallat plantejaria una batalla jurídica punt per punt.

 

Dels altres partits no se’n sap les seves reaccions, i venen optimisme davant la resolució del recurs, sense contemplar cap pla alternatiu.

 

La realitat es que l’estatut, ja de per si molt retallat com cal recordar a tots els partits catalans, i a la ciutadania, segurament en major o menor mesura patirà una segona escapçada en les parts que mes puguin incomodar a l’estat, o se’ls hi donarà una nova interpretació amb el beneplàcit de l’interposador principal dels recursos, PP i la passivitat del PSOE.

 

Suposo que des de Madrid, ja conten que donat la mediocritat política catalana i el tacticisme establert, difícilment hi haurà resposta unitària davant aquest nou atemptat contra qualsevol principi mínimament democràtic, i sense comparació amb cap estat que se’n digui.

 

Fer un nou referèndum o plantejar batalla jurídica, crec que es una pèrdua de temps, i una fatiga a la població que esta cansada de tanta presa de pel i tanta passivitat catalana.

 

Hi ha una alternativa en qualsevol parlament seriós, que seria buscar una resposta unitària, i arribar a la conclusió que la via autonòmica ha arribat al seu límit, i els greuges constants què ofeguen aquesta terra en el seu desenvolupament no poden aguantar mes.

 

El dret a decidir una nova relació amb l’estat basada en la creació d’un estat propi, crec què es la sortida per aquest poble, amb la consulta a la societat, i poder aturar aquesta sagnia i limitacions de benestar pels seus ciutadans. Les direccions de CIU i ERC per damunt de la tàctica i la por haurien de pensar mes en el país, i fer aquest salt endavant abans no sigui tard.

 

EL DESGAVELL DE LA DIRECCIÓ D?ERC

Sense categoria

L’actual cúpula d’aquest partit formada per membres de la candidatura de Puigcercos i de Carod ha presentat la ponència oficial pel congres del mes de juny.

 

En aquest primer esborrany, ha quedat molt clar que l’horitzó del 2014 tant sols son paraules buides de cara a la galeria, i es limita a marcar l’estratègia fins el congres del 2012, on es revisarà la situació del catalanisme en aquell moment per fer noves propostes sense concretar res.

 

Segueix la seva ceguesa política, apostant pel tripartit fins al final de legislatura i mantenint les quotes de poder personals, sense valorar si es convenient pel projecte.

 

En altres punts segueix el programa de Puigcercos, com la candidatura conjunta a les eleccions europees del 2009,quan per altra banda no volen posar el comptador a zero amb CIU fins al 2010, una contradicció total.

 

Es proposa un numero de regidors i alcaldes elevat per les properes eleccions municipals, quan com ben be saben, la inèrcia no va precisament en aquesta direcció.

 

El punt que parla de la sentencia del TC al recurs de l’estatut també es bastant lamentable, ja que contempla una batalla jurídica si es contraria al text. Aquesta batalla la resoldrà l’estat de dret que tots sabem i que no suposarà mes que una gran pèrdua de temps.

 

No pactaran amb qui no vulgui el concert econòmic, quan saben perfectament que l’estat mai l’acceptarà i no serà mes que un altra operació de propaganda per treure pit, ja que els seus socis al govern tampoc gosaran a demanar-ho.

 

Finalment la interconnexió de xarxes, pretenen fer de crossa socialista al govern acceptant el fet i per altra banda d’oposició participant a la manifestació de la PDE a Amposta contra el transvasament. Això se’n diu no tenir cap coherència.

 

Aquests fets i accions parlen per si sols, de cap on volen portar el partit els dos sectors oficials, per sort els militants tenen la possibilitat de fer un canvi de rumb, i abandonar aquesta incoherència constant i el manteniment del poder a qualsevol preu, què ha decebut a tants milers d’independentistes, i tant de mal esta fent al projecte del dret a decidir com a poble lliurement.

UNA IDEA DE CATALUNYA

Sense categoria

Aquest es el títol d’un llibre presentat aquest cap de setmana pel sector anomenat catalanista del PSC.

Noms com Miquel Iceta, Ernest Maragall, Raimon Obiols, Joaquim Nadal i Antoni Castells, formen un sector al PSC que vol refundar les relacions Catalunya amb Espanya, i s’autoproclamen catalanistes en vistes al congres del partit d’enguany.

 

Sentir parlar en Joaquim Nadal del fre que suposa la Constitució del 78 pel desenvolupament de Catalunya, i alhora defensar aquest nou encaix, francament fa riure.

 

Per acabar-ho d’adobar,  el seu catalanisme li permet rebutjar el moviment independentista dient que ens portaria a la desnacionalització i a un cul de sac.  Havia llegit bajanades però aquesta frega l’insult a la intel·ligència.

 

No es pot entendre que els anomenats catalanistes, siguin del partit que siguin, no respectin les quotes de sobirania màxima pel poble que representen, desqualificant-les repetidament, dit d’altra manera la major part dels problemes que ens afecten actualment com les infraestructures, el finançament, la llengua, l’aigua i molts d’altres, precisament estan enquistats perquè nosaltres no podem decidir per nosaltres mateixos com fa qualsevol estat normal.

 

 

El Sr. Nadal hauria de saber que en aquest mon globalitzat, si no ets un color en aquest mapa, no ets ningú, i alhora saber que l’Espanya que ell i el seu grup defensen ens porta tractant com una colònia des de fa prop de 300 anys, i no pensa canviar.

 

El seu grup amb una representació nombrosa al Congreso, simplement no existeix, i la major part de la seva direcció no mouran un dit per defensar els interessos catalans com ja ens han demostrat repetidament. Simplement defensen aquesta Espanya unida i diversa com ara l’anomenen que tots sabem el que vol dir.

 

O sigui que no intentin enganyar mes al personal, que fa anys que se’ls ha vist el llautó, i son incapaços de defensar el lliure exercici democràtic del dret a decidir d’aquest territori quan sigui gran.

LA GUITARRA MAGICA

Sense categoria

Vaig assistir com cada cop que ens visita en les seves gires, com si d’un ritual religiós  és tractes al concert de Mark Knopfler.

El cert es que aquest gran music, conegut pel gran públic per la seva època com líder de la mítica banda Dire Straits, una vegada va tancar aquesta etapa va seguir la seva carrera en solitari, on ja editat diversos treballs, el mes recent aquest “Kill to get crimson”, on en una línia cada cop mes intimista i personal amb aquells tocs de guitarra que l’han portat a la fama.

 

El cert es que les prop de 7000 persones que varem assistir al Palau Sant Jordi, érem els incondicionals de sempre, una parròquia fidel, on els pares amb els seus fills què descobreixen aquest gran mestre es una imatge cada cop mes usual.

 

Tot i les deficiències de so inicials, Knopfler va anar desgranant els temes de la seva carrera en solitari acompanyat d’uns grans musics, com es habitual en ell, uns autèntics virtuosos en els seus instruments, entre ells dos membres mes de Dire Straits que l’acompanyen en aquesta gira.

 

No va abusar dels grans i comercials temes de Dire Straits, però no van faltar clàssics com “Romeo and Juliet” o “Sultans of Swing” entre d’altres que van elevar la temperatura del pavelló i l’agudesa dels sentits fins dalt de tot.

 

Cal destacar l’entrega del públic des del primer moment que ja sap el que va a veure, i aplaudeix cada repic de guitarra del mestre.

 

Jo personalment destaco la cançó  “Spedway at Nazareth”, un tema on la banda es va incorporant poc a poc i s’aconsegueix un clímax al final verdaderament espectacular.

 

Per finalitzar aquest concert de mes de 2 hores de durada, els bisos habituals i el mític “Local Hero”, on la carn de gallina es el mes habitual entre els assistents.

 

En resum un gran concert d’aquest gran music que frega la seixantena d’anys, i que segueix en gran forma, ja esperem el proper disc i la propera visita per tornar a gaudir-ne.

AUTOCRITICA A L?ESGLÉSIA

Sense categoria

La visita del cap de l’església catòlica, el Papa Ratzinger a Estats Units ha portat situacions tenses, com la reunió a Boston amb víctimes de pederàstia.

 

Efectivament, les contradiccions d’aquesta església  anomenada Catòlica son moltes i variades, una cosa es el missatge que promou la seva fe, o sigui amor, perdó i fraternitat entre els homes basats en una història que ha perdurat al llarg dels temps, i l’altra l’ús que n’han fet al llarg dels segles.

 

Aquesta reunió amb el President Amèrica  Bush, precisament un home sense mases escrúpols, i amb una llarga llista de crims executats per la seva gestió amb guerres  per purs interessos, no em sembla la millor manera d’engrescar els fidels d’aquesta religió.

 

L’altre capítol, es la rebuda de les víctimes de pederàstia per part de membres d’aquesta església a Amèrica.  No son un, ni dos, sinó molts casos d’aquesta colla de depravats que abusant de la bona fe de molta gent han arribat a límits intolerables.

 

La denuncia, autocrítica i acció de la justícia hauria de ser fulminant, amb aquestes ments malaltisses que al llarg dels segles, han provocat guerres en nom del seu imaginari amb una operació de marketing espectacular, persecucions a gent innocent per intentar pensar per si mateixos, execucions sense contemplacions, com amb la crema de bruixes i heretges a la foguera i el suport a tot tipus de règims dictatorials a canvi de quotes de poder a utilitzar contra el poble.

 

 

Un petit estat al Vaticà ple de riqueses, evidentment mai compartides i l’obligació amb estats laics com l’estat espanyol de subvencionar-los amb un greuge comparatiu amb altres religions.

 

Es un món que fa por, amb un Papa de Roma amb una passat relacionat amb el règim nazi i que donar a veure la fragilitat de la ment humana davant de l’adversitat, i on molts busquen pau i consol on realment hi ha guerra i corrupció.

 

El missatge de fons es bo, tot hi que la història en que és sustenta, ningú l’ha demostrada mai del cert, però aquests representants no es mereixen res mes que la indiferència i el menyspreu en molts casos.

BRUSSEL?LES : CLAU EN EL CONFLICTE

Sense categoria

Ahir es va celebrar a Brussel·les la conferencia “Catalonia, the next state in Europe?, a càrrec de l’Alfons López Tena.

El Sr. Alfons López Tena, vocal del Consell General del poder judicial, president del Cercle d’estudis sobiranistes i militant de CDC, amb la presentació del director de Vilaweb Vicent Partal, ha desmuntat un dels arguments mes habituals que utilitza l’estat espanyol per evitar el procés d’independència a Catalunya.

 

Ha defensat que la propera ampliació de la Unió Europea seria per ens subestatals, què és convertiran en nous estats com: Catalunya, Escòcia, Flandès i d’altres. 

 

El Conveni de Viena del 78, estableix que la nova nació te dret a assumir les obligacions que ja tenia amb l’estat on estava, es a dir, si vol continuar a la Unió, tant sols ho tindria que comunicar als estats membres i automàticament seria un nou estat membre.

 

El nou tractat de Lisboa, no apunta res contrari en aquest tema, a pesar de que hi va haver intents de posar limitacions a les modificacions de fronteres a l’època Aznar retirades pel tema de Gibraltar.  També va desmentir que Espanya tingues cap potestat de tancar mercats, ja què es una competència Europea, així com la moneda que evidentment seguiria la mateixa.

 

Els arguments van ser seguits amb interès per les autoritats i funcionaris europeus presents, i pel verb fàcil d’en López Tena.

 

Se’ns dubte ell representa un gran valor pel dret a decidir, i pel català sense complexos què amb fets i dades concretes tomba totes les pors implantades per l’estat des de fa molt de temps, i què no son mes que fal·làcies sense cap valor jurídic.

 

El fet d’internacionalitzar el conflicte amb l’estat ha de ser un punt clau en el procés, i Brussel·les junt amb Estats Units son els dos pols on les aliances i acords previs han de ser mes forts, per tenir totes les garanties davant la intransigència i poc esperit democràtic de l’estat espanyol.

FETS I NO PARAULES

Sense categoria

Aquest lema era la presentació del President Montilla, i fins ara el balanç no pot ser mes decebedor pels interessos de Catalunya.

 

Sense cap mena de dubte, la possibilitat que el President Montilla abandones poc a poc la seva ment ministerial  i nacionalment espanyola, pel càrrec que ocupa, i la defensa dels interessos de Catalunya per damunt de tot , és va diluint poc a poc.

 

L’últim afer amb el tema de l’aigua, ha estat la gota que ha fet vesar el vas, i mai mes ben dit, la desautorització a les solucions de la Generalitat i la imposició de les mesures a fer servir amb l’agreujant d’haver de pagar-les a compte de les inversions de l’adicional tercera  de l’Estatut, amb un greuge comparatiu respecte altres transvasaments semblants a l’estat., ha estat acceptada sense cap tipus de protesta.

 

El desgavell ferroviari,provocat pel mal crònic del dèficit d’inversions, i la gestió nefasta i burla de Magdalena Alvarez, mai va ser reprovada com van fer la resta de grups.

 

El tema de l’aeroport  del Prat, mai ha defensat el millor model per Catalunya, què es el traspàs total, i en canvi no ha dit res sobre el parany de l’adjudicació de la T-Sud en defensa dels nostres interessos.

 

Els seus diputats a Madrid tampoc han tingut cap problema en votar al Sr. Bono com a president del Congreso, una persona que reiteradament ha menyspreat a Catalunya.

 

Tampoc han tingut inconvenient a votar en contra de la oficialitat de les seleccions esportives o el retorn dels papers de Salamanca, i altres temes què han sorgit i que els interessos del partit mare han passat davant la seva obligació en la institució que presideix.

 

El finançament  i el recurs al Tribunal Constitucional marcaran un altra oportunitat per donar un canvi de rumb, i prioritzar els interessos dels catalans o per el contrari perdre la poca credibilitat que encara li queda, i que els altres dos grups al govern tant poc fan per recuperar-la.

 

EL GOVERN DE JOGUINA

Sense categoria

Que la institució de la Generalitat te poc poder es un fet, però que va perdent la dignitat cada dia que passa també ho es.

 

El problema de la sequera a l’àrea de Barcelona, ha deixat en evidencia un cop mes la submissió de la Generalitat a les ordres provinents de Madrid.

 

En un principi per boca del conseller Baltasar, la solució era el transvasament disfressat amb una altra nom, del Segre, fins hi tot el PSC va arribar dir treien pit que tiraria pel dret i començaria l’obra sense permís.

 

Tanmateix, la veu de l’amo va resoldre desautoritzar aquesta opció ràpidament i imposar  la connexió de l’Ebre a Tarragona, allargant fins a Barcelona per una canonada, des del govern en diuen arribar a un acord, i fins hi tot el conseller de medi ambient diu que no s’ha sentit desautoritzat.

 

La veritat es que el poder decisió del govern català es molt limitat, i per acabar-ho d’adobar tant ERC com ICV, activistes en la lluita contra el transvasament de l’Ebre, ara accepten aquest sense miraments per no molestar al PSC, què com sempre ha eclipsat als altres dos partits

 

Des de l’oposició CIU que va defensar el Plan Hidrologico Nacional en el seu moment en contra dels interessos de la gent de l’Ebre, ara critica les mesures preses, i defensa la seva proposta del Roïne, tot un desgavell d’hipocresia i mala memòria col·lectiva en aquesta classe política de tant baixa qualitat.

 

Per si no n’hi hagués prou, el cost elevat de l’obra, sortirà de les inversions previstes per Catalunya, quan a València recentment en una connexió semblant el cost va anar a càrrec del pressupost general de l’estat. Un cop mes un altra presa de pel del Sr. Zapatero cap a Catalunya, amb la col·laboració inestimable dels tres partits que formen el govern, i en especial ERC què sembla  voler perdre els votants restants amb la seva tàctica de crossa socialista, per no parlar de la revolta que això provocarà a la gent de l’Ebre, i la no excusa per en un futur fer una canonada direcció València quedarà oberta.

 

Serà aquest el primer acord de l’acostament PSOE-PP, recuperar el Plan Hidrologico per la porta del darrere?.