ALBERT CORTES MONSERRAT

Allargar aquest sainet com ha fet Junts no deixarà en tot cas de constatar la mort d’aquest Govern. En definitiva la mort d’una manera de perdre 5 anys valuosos pel país contra precisament la voluntat de la gent.

Demà es el cinquè aniversari del dia que el poble va decidir. Una ètapa que per trencar el relat espanyol, seguit escrupulosament pels nostres partits amb tota la seva xarxa de tertulians, mitjans i hooligans diversos i que ens diu pràcticament que aquell dia no va passar res i que la independència és impossible. Ara cal recordar que en aquell temps la societat va prendre un camí que els seus partits acomodats a l’autonomia espanyola van haver de seguir, van anar junts per primer cop o com a mínim ho van fer veure, van aconseguir la majoria al carrer i a la cambra parlamentaria, van fer unes lleis per donar cobertura legal i trencar amb el Règim del 78 per primer cop, i finalment van donar la paraula a la ciutadania que va respondre com mai amb el resultat d’una majoria molt clara a favor de la independència, tot un exercici democràtic impecable.

A partir d’aquí i amb el pas definitiu a la cantonada, els nostres representants no es van atrevir i la història la sabem tots fins avui. Per tant la independència es perfectament possible, però l’aplicació del 155 amb les portes obertes de bat a bat pels nostres partits i la col·laboració posterior i submissió sense límits ha buidat de poder les nostres institucions, i ha demostrat un cop més el nostre paper a l’Estat espanyol autonomic i les possibilitats de reixir que queda demostrat amb aquest fals discurs social que no es pot aplicar en el context actual i sense totes les eines i recusos que te un Estat, un altra mantra que cal combatre.

Una generació de polítics que han posat el seu futur personal i dels seus partits per davant de la gent que representen, anan en direcció contrària a la que el poble els ha dirigit. Un cop constatat malauradament aquesta realitat, ara toca el poble tornar les coses al seu lloc, ja ho vam fer un cop i ara una bona part del camí ja està fet, per tant es factible i de fet l’ùnica via per fer complir la voluntat democràtica.

No haviem previst diverses coses, però la pèrdua dels nostres partits durant aquest procès molt menys. Toca reivindicar l´1 d’octubre, reclamar la via única per aconseguir la implementació dels seu resultat i que no passa per cap acord amb l’Estat que mai existirà i cal retirar el suport aquest obstacle en que s’han convertit el tant desitjat 52%.

1 O és el camí i cal arribar al final.

Finalment la inutilitat del tant anomenat i desitjat 52% independentista ha quedat tocada i enfonsada. Aquest espectacle ofert les darreres hores ha estat un digne final a una broma de mal gust que passarà a la historia negre de Catalunya i que la força del carrer ha acabat per empenyer cap a la seva fi.

Dia esperpèntic a Palau, el President se sent questionat per la demanda de moció de confiança dels seus socis al Govern. De fet aquesta va ser dita un dia i al següent negada pel mateix protagonista. Cal dir si mirem les paraules que primer s’esmentaven complir unes condicions del pacte i si no era així anar per la moció de confiança, o sigui no era una petició directa, però com sabem la mentida es marca de la casa i ja no be d’aquí. Ahir reunió amb els consellers preguntant a cadascú dels de Junts que en pensaven, i aclarint que des d’aquest partit havia diferents versions sobre el tema pel matí, se suposa en un tema central, cosa que tampoc es nova. Finalment la destitució del Vicepresident Puigneró per no haver comunicat aquest fet al President durant el Debat de Política General. Alhora espera que el Govern segueixi com ara en una conclusió bastant insólita.

Com diu Lluís Llach en un tuit, el Govern no ha complert el pacte d’investidura i això es fonamental. El cessament de Laura Borràs, el fake d’una Taula de diàleg inútil, el suport a PSOE a canvi de res a Madrid per part d’Esquerra, la critica a la Manifestació de la Diada i ara aquest cessament crec que ningú diria que no tindrà conseqüències.

Uns anys perduts amb baralles de curta volada pel poder dels partits dins una autonomia esclar, uns partits que han de pagar el preu dels indults dels dirigents que es van entregar a l’Estat espanyol. Una direcció contrària a un procés per finalitzar, una obediència cega al 155 des del primer moment i una col·laboració amb l’Estat opressor que fa vergonya aliena, tot això i com a peça fonamental era gaudir d’una societat desconnectada i silenciada que el dia 11 de setembre va despertar i va denunciar el vertader tap per la independència, que no es l’Estat espanyol, un Estat on no esperem res, son els nostres partits, el seu acomodament, el seu engany als seus votants i finalment aquest sainet que per acabar aquesta vergonya per la historia hauria de significar eleccions, nous lideratges i prioritzant els 3 partits junts culminar el procés conjuntament amb la societat, alhora de deixar de col·laborar amb l’Estat immediatament.

Son una vergonya infinita.

El President Aragonès proposa una Llei de Claredat per solucionar l’Autodeterminació de Catalunya en el Parlament, una nova mostra del disbarat i la burla a la ciutadania d’un Govern que sembla ja en via morta.

Realment sembla que comencen a enterrar el fake de la Taula de diàleg i ara passem un nou esperpent la Llei de Claredat insipirat en la via canadenca. Per si la situació no era prou esperpèntica, es veu que sempre la realitat supera la ficció. La via canadenca en la que diu s’inspira es la llei de claredat que el Govern canadenc va aprovar amb l’oposició de l’independentisme del Quebec ja que dona la facultat al Govern central de validar la pregunta del referèndum i la possibilitat de vetar-lo, i també per exemple fixar el percentatge perquè sigui efectiu el mateix, de fet fa 22 anys que no hi ha un nou referèndum al Quebec. Una llei contra la independència se li ofereix a l’Estat espanyol per avançar cap un nou referèndum. Una bogeria que supera tot l’anterior. De fet tant els seus socis al Govern com el Govern espanyol ja han rebutjat en un temps record, o sigui una proposta morta de bon començament.

De fet tant Junts com la Cup reclamen una qüestió de confiança si no compleix l’acord de Govern que en una coalició i amb un suport de diversos no es pot actuar de forma unilateral. Aquesta nova proposta bé desprès de fer entrar en una via que no porta enlloc una Taula de diàleg que evidentment no ha donat cap fruit, ja que simplement no existeix i en qualsevol cas no servirà mai per resoldre el conflicte democràtic de Catalunya. Ara es segueix insistint en una via acordada que Espanya mai exercirà i a sobre se li dona eines per vetar qualsevol referèndum amb legalitat, una paranoia que ja hauria de significar la fi d’aquest Govern.

Junts, si vol un mínim de credibilitat no pot mantenir-se com a soci en el Govern català, ja que les amenaces de marxar sense fer-ho efectiu no fan res més que afegir més esperpent en un Parlament buit de poder i amb uns partits teoricament independentistes que han utilitzat el 52% sempre demanat per ostentar els seus carrecs, però no per l’objectiu demanat, que era complir amb el mandat de l’1 d’octubre que ja avanço, mai serà pactat amb l’Estat espanyol.

Una claredat tant fosca que es fa difícil d’explicar i de creure.

Avui comença el Debat de Política General on diuen que el President Aragonés portarà una proposta amplia per l’autodeterminació, diuren que per arribar a aquell sector sobiranista que no es independentista, per la seva part Junts diu que presentarà propostes per facilitar la desconnexió en diferents departaments.

Cal dir que tornar al dret a decidir desprès d’haver passat pantalla, quan l’objectiu ha estat la independència, quan ja fa 5 anys vam celebrar un referèndum, quan hi va haver una proclamació fallida, quan es van fer lleis encarades a la independència, es simplement un nou engany intolerable. Torna al 2014 evidentment forma part d’aquesta estratègia de desmobilització i oblit de la fita marcada per part del seu partit. Tornar a jugar amb les paraules no serveix de res. La qüestió era independència si o no, tant senzill com això, el dret a decidir ja va incorporat a una democràcia i el sobiranista que no es independentista es directament una presa de pel, un Estat no pot ser mig estat o fer mitja independència, o ser sense ser-ho. Per tant es com el terme catalanista, que no vol dir res i es buit de contingut nomes per confondre la gent. Per tant entenc que ara no toca retrocedir 8 anys enrere, sinó precisament aplicar el resultat de fa 5 anys encara per resoldre.

Per la seva part Junts diu que portarà propostes per la desconnexió, com si això fos el fill que compra un pis i marxa de casa dels pares. Prou d’enganyar a la gent, fa 5 anys la independència ja era a punt, no es poden anar fent mesures per una hipotètica desconnexiò com si fos treure un endoll del lloc. Un altre engany, qualsevol mesura que l’Estat que controla l’acció del Parlament des de l’aplicació del 155 i amb la col·laboració total dels nostres partits per cert serà impugnada i anul·lada, per tant no cal marejar més la perdiu.

De fet si el soci d’Esquerra diu que no van en direcció a la independència, ningú es creu que ara s’adonin d’aquest fet quan van signar un pacte de Govern i que seria senzill de trencar, sortint del Govern, cosa que ja es veu que no faran i per tant perden tota la credibilitat.

En definitiva, nomes amb un canvi de rumb, deixant altre cop els partits al calaix en benefici de l’objectiu i de la mà de les entitats i societat aplicar un resultat pendent i un pla per defensar-lo amb confrontació amb l’Estat, seria un pla veridic, la resta es la coalició del no res.

Aquest atac sofert pel President Puigdemont a l’Aeroport de Viena per part d’un feixista espanyol amb crit de “a la presó” ha portat al silenci informatiu a la Televisió Pública i als nostres partits en un nou acte de cinisme que ja arriba als límits.

Cal dir que han amagat la vergonya de que aquest Govern obeint cegament la Justícia espanyola com sempre en una decisió insolita va retirar l’escorta oficial que tot President de la Generalitat te dret per llei, i van deixar desprotegit aquest en una situació de perill potencial com podem comprovar. Una decisió de vergonya aliena i que defineix perfectament la política del nostre Govern i partits. Alhora escoltem frases aquest cap de setmana com a la Festa de la Rosa socialista, en Salvador Illa “Catalunya no mereix el conflicte crònic i paralitzant al Govern, i que aquest s’estengui al Parlament”, evidentment sense esmentar que el seu partit va provocar amb el 155 deixar el Parlament buit totalment de poder i ells son dels principals culpables de no haver respectat el procés democràtic de Catalunya i aplicar la repressió per combatre el mateix i no el dialeg com no paren de pregonar, alhora defineix l’1 O com “el moment més àlgid de l’enfrontament, la divisió i un cert esquinçament de la societat catalana”, enlloc d’una data clau a Catalunya i una societat lliure que decideix el seu futur, això marca el seu tarannà antidemocràtic.

Per la seva part Oriol Junqueras ens diu en un acte de partit “com més es “limiti la capacitat repressiva” de l’Estat, més a prop estarà la “república i la independència de Catalunya”. La pregunta es com es limita aquesta, si es col·labora amb el mateix Estat repressor. Com pot parlar de disminuir la capacitat d’un Estat quan son els primers col·laboradors amb el mateix, com ens podem apropar un objectiu quan anem units a qui no hi vol arribar. No hi ha dubte que sembla obvi que es bastant impossible. Sense confrontació i oposició no hi ha problema com bé saben des de l’anomenada esquerra espanyola i els nostres partits s’han dedicat a blanquejar la mateixa des del 1978, especialment des de l’esquerra sense dir mai clarament que son una eina més de l’Estat repressor igual que la dreta que tant es vol evitar. Una nova mentida que els ha donat poder a Catalunya i donar suport a la repressió sense límits sense cap cost polític.

Tot aquest cinisme explica en part les victòries de l’extrema dreta com Itàlia. Els escarafalls i alarmes que ara escoltem amaguen interessadament els vertaders culpables, una falsa esquerra i un sistema que de democràtic en te molt poc.

És la manipulació sense limits.

Interessant article de José Antich, explicant com la Consellera Alsina intenta rectificar aquella vergonyosa resolució del Parlament que acusava Israel de practivar l’apartheid i renovar les relacions.

Un gest que contradiu el Govern, ja no bé d’una incongruència més, però que intenta rectificar d’aquest mantra de l’anomenada Esquerra i el seu odi a Israel sense mesura, per cert valors que no tenen amb altres Estats i que haurien de saber per responsabilitat que si es vol treure el cap entre les nacions lliures del món, has d’escollir uns aliats que et permetin fer-ho i amb prou influència per arribar-hi, i Israel es un, no ho es Palestina evidentment. O sigui que fora lliris a la mà i despropòsits de cara a la galeria i més responsabilitat i visió real del món. Ja n’hi ha prou.

Alsina refà les relacions amb Israel

José Antich

La consellera d’Acció Exterior, Govern Obert i Transparència, Victòria Alsina, amb poc soroll i notable eficàcia, fa aquests dies un complicat viatge a Israel després que el Parlament de Catalunya aprovés el mes de juny passat una extemporània resolució en la qual acusava Israel de practicar l’apartheid. Va ser l’únic legislatiu d’Europa que s’ha pronunciat en aquests termes. La posició del Parlament va tenir el suport dels diputats d’Esquerra, el PSC, els comuns i la CUP; l’abstenció de Vox i Ciutadans i l’únic vot en contra dels parlamentaris de Junts per Catalunya. El viatge tenia, per tant, prou ingredients per tirar per terra l’esforç d’obrir una oficina de la Generalitat a Tel-Aviv, de fort contingut simbòlic i econòmic, després de la irritació dels israelians, que ha anat minvant a mesura que Alsina ha repetit una vegada i una altra que la posició del Parlament en aquella resolució aprovada no era ni la del Govern català ni la de la ciutadania.

Després de quatre dies de visita, que ha inclòs també un viatge llampec a Cisjordània per visitar projectes finançats amb fons de cooperació catalana, els greuges han desaparegut i la inequívoca posició de la consellera d’Exteriors ha desembocat en una agenda política de contactes significativa, després que des de l’any 2013, quan hi va viatjar el president de llavors, Artur Mas, cap altre membre del Govern no hagi fet una visita oficial a Israel. Potser, el gest polític més significatiu més enllà de les entrevistes amb ministres, i representants de grups parlamentaris, el principal think-tank del país (l’Institut d’Estudis de Seguretat) i nombrosos actors de la vida política, social i econòmica, ha estat la insistència d’Alsina defensant la inequívoca posició de l’executiu català amb un soci a la Mediterrània com Israel. Com que en diplomàcia els èxits es mesuren amb gestos, no ha passat desapercebut que en l’última visita del viatge, amb l’alcalde del Tel-Aviv, Ron Huldai, aquest la rebés amb només dues banderes al despatx oficial i al mateix nivell protocol·lari, la israeliana i la catalana.

És obvi que més d’alguna butllofa deu haver rebentat en alguns sectors polítics catalans el viatge d’Alsina, perquè no es veu cada dia que un membre del Govern desautoritzi contundentment la posició del seu soci parlamentari i menys en política internacional. És cert que aquí Junts es retroba amb una posició molt antiga dins de l’espai que ells també representen, i no fan més que seguir l’empremta ja iniciada per Jordi Pujol als anys vuitanta. Però la situació tampoc no és la mateixa de llavors i ara es tendeix més a nedar i guardar la roba, com explica el fet que des del 2013 hi hagi hagut una espècie d’al·lèrgia sobrevinguda amb Israel. En un assumpte en el qual, a més, s’hi ha d’afegir que l’esquerra catalana és fortament antiisraeliana.

El mes de març passat, la Generalitat va aprovar l’obertura d’oficines a l’exterior a Andorra la Vella, Dakar, Pretòria, Brasília, Tòquio i Seül, amb la qual cosa passarà de 14 a 20. El viatge d’Alsina situa la d’Israel a la rampa de sortida per convertir-se en una nova ambaixada catalana per als mesos vinents. Superarà així l’actual oficina comercial a Tel-Aviv que té un sentit estricte d’oficina exterior de comerç i inversions i que depèn d’Acció, una Agència per a la competitivitat de l’empresa. El desplegament del mapa de les ambaixades catalanes, que s’ha hagut de recompondre del tot després de l’extinció que va suposar l’aprovació de l’article 155 de la Constitució el 2017, manté una velocitat de creuer més que acceptable en una matèria que mai no és fàcil i en la qual Madrid sempre mira com impedir tot el que és projecció de Catalunya a l’exterior al marge d’Espanya.

Un informe elaborat per l’Organització de Nacions i Pobles No representats (UNPO) presentat a Nova York conclou que la repressió espanyola a Catalunya inspira dictadures i que ha vulnerat els drets humans. No hi ha cap sorpresa però denota la vergonya dels nostres representants i partits des del 2017.

Es una anàlisi que compara la gestió d’Espanya al moviment independentista català amb altres casos d’arreu del món, amb la conclusió que les democràcies han servit d’inspiració als autòcrates que reprimeixen els seus propis moviments d’autodeterminació. Es demostra que l’Estat ha vulnerat els Drets Civils i Polítics, pacte internacional que va signar a l’estil de Ghana, Algèria, Pakistan, Rússia o Turquia per posar uns exemples. La gravetat de la criminalització i es pot comparar els càrrecs de sedició i rebel·lió als de traició a Ghana contra els independentistes de Togolàndia. Les acusacions de terrorisme també son habituals com Algèria, Pakistan o Rússia amb minories nacionals. També l’espionatge amb el Catalangate als líders independentistes es similar a l’Iran contra la comunitat Kurda. Per últim l’ús d ela força policial de l’1 O es similar a la del Vietnam contra el poble de la Baixa Cambodja o les euroordres i intents d’extradició espanyols com els de la Xina contra tibetans que viuen a Taiwan. Acaba demanant que la comunitat internacional reafirmi el dret a l’autodeterminació.

Tots aquests fets analitzats amb rigor i amb simples fets contrastats en el món donen tot el dret a reafirmar que Espanya no es una democràcia i molt menys plena. Votar cada 4 anys no et dona dret a dir que ets una Democràcia, cal respectar uns drets a la societat i cal posar aquesta en el centre de tot, apart les estructures de l’Estat han de clarificar les seves funcions i estar al servei del poble no per reprimir-lo. En el cas d’Espanya no es compleix res de tot això i el seu origen es d’una Dictadura que va dirigir la Transició sense canviar res com hem pogut comprovar clarament amb la reacció contra Catalunya i que ha estat donada com a normalitzada i perfectament homologada.

La vergonya de tot això es la col·laboració dels nostres partits amb aquest Estat donant validesa els seus metodes d’apaivagar una revolució democràtica amb la violència i la imposició. Alhora que sempre blanquejant aquest règim on mai la paraula Dictadura escoltarem. Hi ha moltes formes de Dictadora, no nomes la del Cap d’Estat amb tots els poders i les forces militars al seu costat, i una clara es aquesta democràcia de baixa qualitat amb la mateixa metodologia que la Dictadura clàssica.

Ahir va ser l’aniversari del 20S, aquell dia on en un nou acte d’Estat feixista i desesperat, la Gúardia Civil va entrar a escorcollar la Conselleria d’Economia i on tots recordem la determinació de la gent per fer visible aquell acte d’un Estat ferit i un poble determinat davant tot el món.

Recordo en Cuixart i Sanchez evitant mals majors i pujant dalt d’un cotxe policial per disoldre la gent desprès de tot un dia de mobilització, per cert dos cotxes deixats entre mig de la multitud i un amb armes en el seu interior que mai ha estat investigat, i que era un parany més de l’Estat. Un acte que va servir de base per la posterior condemna als dos activistes. Com deia ahir Esquerra que aquell dia va veure com hi havia detinguts del seu Departament revivindicava que aquesta data va fer possible el referèndum i no acceptaven cap lliçó de mobilització com recordava Marta Rovira, assegurant que no es desviaran mai del camí, ni es deixaran pressionar per ningú.

Molt trist seguir intentant enganyar a la gent un cop i un altra. El dia 20 S va ser un nou impuls al Referèndum, no en tinc cap dubte, i un nou atac d’un Estat desesperat per trobar les urnes i impedir el Referèndum com sigui, una nova coacció on la societat va respondre defensant els seus representants i institucions en una unitat que era la clau de l’èxit. Prou de partidisme que no toca, aquell dia hi va haver detencions de servidors públics de Catalunya, res més i el món va poder veure un poble determinat a exercir el seu dret a decidir i uns representants complint el mandat popular democraticament.

La segona part de no acceptar lliçons de mobilització i que no s’han desviat del camí, ja es impropia i cinica per part d’aquests representants. Saben perfectament que van fer posteriorment al Referèndum, saben que no van complir amb la llei establerta, que van renunciar tots plegat per arribar fins al final, saben perfectament que van col·laborar amb el 155 a les nostres institucions i saben perfectament que 5 anys desprès segueixen col·laborant amb l’Estat repressor sense fer cap pas per culminar la independència i obeint cada injusticia de l’Estat sense contemplacions, com ahir denunciava una repressalida a Girona en l’acte de Girona Vota denunciant els repressaliats de primera i els de segona on la Generalitat molts cops forma part de la part acusadora sense cap vergonya i on les cares d’aquell Govern denotaven la seva incomoditat en el moment.

Prou de mentides, lliçons les que calguin, per això s’en diu democràcia, nomes faltaria i sobretot no barrejeu el camí digne del 20 S amb la indignitat constant des de fa 5 anys i que ha provocat aquest allunyament de la societat i els seus partits per vergonya dels mateixos.

Prou de tractar el poble com estúpids i no ens veu avergonyir més.

Ja sabem que l’obsessió de les el·lits i poder mundial es bàsicament controlar una societat que evidentment per número els podria esclafar sense cap problema. Els mitjans, la manipulació i l’engany han estat estratègies que han adormit les societats i que han convertit un gegant en no res.

Veure aquests dies la celebració per la mort de la Reina anglesa, amb tot el respecte per la societat d’aquest país i sense questionar que cadascú pot tenir el símbols que vulgui i la reina pels britànics ho era, denota que no hem avançat gaire des de l’època medieval on els que guardaven la cultura, o sigui la religió i els nobles i els seus exercits controlaven un poble que simplement obeia i donava la vida per aquests. Ara, el 2022 els reis haurien de ser cosa del passat, no son compatibles amb la igualtat, amb el respecte a les persones, ni molt menys amb el dret a decidir del poble. Els idols i venerats de la gent sembla lògic que fossin persones que demostren una obra que ofereixen al món com els artistes de tot tipus, arquitectes, metges, cientifics, investigadors o polítics per exemple. En aquest darrer cas si la democràcia fos plena, son persones que han donat un temps acotat de la seva vida a servir al poble, i si la seva gestió ha estat encertada i ha repercutit positivament en la mateixa societat que li ha donat la representació, evidentment que es mereixen un reconeixement.

Ara, lloar unes remores del passat, personatges que amb els impostos de tot i per la simple qüestió de sang han gaudit tota una vida de comoditats i nivell molt per damunt de la mitjana i amb una descriminació absoluta respecte la resta de ciutadania, denota una degradació de la mateixa, ja que no te cap sentit, més enllà de l’entramat d’un sistema de poder que te molts tentacles i un es aquest. Quants cops hem escoltat que els Borbons son la punta de la piramide de l’arquitectura institucional espanyola, cosa que ja fa pensar que no anem bé, en el seu cas encara pitjor ja que el propi Dictador els va escollir per ser el Cap d’Estat i on la gent malauradament un altre cop no ocupa aquest lloc a dalt de tot i queda en un calaix per fer anar a la conveniència del règim de torn.

La societat ha perdut el poder que li correspon, i això sempre perverteix tot el sistema.

Aquest diumenge hem vist l’integrisme nacional espanyol com intentava escampar el seu odi irracional i els seus objectius d’assimilació d’una cultura i que no amaga la seva finalitat de fer desapareixer qualsevol diferència en aquest cas d’idioma dels que ells creuen universal. El feixisme te això.

Dirigits per Populars, Ciudadanos i Vox més entitats de clar caràcter xenofob contra una llengua han intentar visualitzar un problema que nomes circula per les seves ments dictatorials, però que des de la societat no hi figura en absolut. De fet veure el ball de xifres ja fa riure, 2800 persones segons la Guàrdia Urbana i més de 100 mil segons els organitzadors. En aquest cas era fàcil comptabilitzar això, i a simple cop d’ull es veu clarament molt més proper a la primera xifra que a la segona, també cal dir que molts dels assistents vinguts en autocars de fora de Catalunya i que ja denota el nivell d’aquests personatges.

Escoltar els discursos d’aquests líders de l’ultradreta espanyola, parlant dels perills de la desaparició del castellà a Catalunya i de la imposició del català que retalla les llibertats dels ciutadans i coarta els seus drets, fa molta mandra i la veritat que es una cantarella que posada en blanc i negre al nodo de la Dictadura donaria el mateix efecte. Una cosa es voler amagar a mitges la realitat, l’altra es voler imposar un fantasia que simplement no existeix. No cal entrar amb l’argumentació de que els nens acaben ESO amb un nivell de castellà millor que la majoria de comunitats, que la llei va ser aprovada per majoria al Parlament en el seu dia i que es l’únic àmbit on el català encara es manté viu, ja que tota la resta esta en clara minoria d’us o que la llengua propia del territori es el català i que davant multitud de nacionalitats diferents cal una llengua que vehiculi a tota la societat sense perjudici de cap altra, i així seguiriem tornant a dir allò que tants i tants cops hem explicat.

De fet, ells fan oides sordes, ja que dins el seu objectiu impositiu i de pensament únic, cal destruir la llengua catalana com porten intentant des de fa més de 300 anys, i saben que a l’escola catalana no hi ha cap problema d’aquest tipus i saben que als patis dels centres la llengua majoritària es el castellà, però tant fa segueixen insistint en la seva bombolla dictatorial i d’odi a Catalunya i la nostra llengua.

Integrisme sense fronteres i un objectiu clar, elimnar el que ells veuen com la diferència.

Aquest episodi del BOE amb els noms de les comarques i la seva traducció matussera al castellà, denota que no es una errada, com diu José Antich aquestes errades sempre van en la mateixa direcció i la història avala aquest fet i aquest objectiu d’un Estat monolingue com Espanya.

De fet, i com sempre he dit, des de 1714 i la derrota davant les tropes borbòniques, la primera llei va ser el Decret de Nova Planta que prohibia el català i així fins el dia d’avui. Un Estat sense cap pluralitat i amb tant poca cultura democràtica com Espanya sap que per destruir qualsevol identitat que no sigui la imposada des de la Meseta, la llengua es un factor clau i diferencial, per tant el català porta 300 anys suportant atacs un rere l’altre i podriem posar mil exemples i actuacions totes en la mateixa direcció. En el nostre cas, insistir més en aquest tema fent veure que hi ha sensibilitats diferents a Madrid segons amb qui es parla es cinisme i mentida.

El català mai tindrà la seva supervivència assegurada sense un Estat que el tingui com unica llengua oficial, que no vol dir menyspreu a ningú, es anar a favor de, per cert una cosa a recordar als nostres partits acomodats i la seva intenció de també fer oficial el castellà per esgarrapar un grapat de vots.

Tot plegat, molt trist. Una llengua depén dels seus parlants, però també de la protecció que li ofereixi un Estat, i encara més una llengua petita com la nostra en població.

Quan els errors sempre van en la mateixa direcció

José Antich

La publicació al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) dels topònims de les comarques catalanes traduïts al castellà de manera ridícula i amb invencions injustificables no és pas un error qualsevol que es pugui solucionar amb unes rialles i amb una disculpa del funcionari de torn. És un menyspreu al català i la confirmació que això de les llengües cooficials no és més que un eslògan per anar fent i que allà, a Madrid, no hi ha més llengua que la castellana, ni més poder que el que emergeix des del palau de la Moncloa. Diuen que hi haurà una correcció al BOE i només faltaria que no fos així, perquè des del ministeri d’Agricultura s’han nomenat una sèrie de comarques inexistents referint-se al temporal que es va produir l’abril passat. Pallars Jussà apareix al BOE com a Pajares de Yuso, al Baix Camp se’l cita com a Bajo Campo, al Pla d’Urgell com a Plana de Urgell i al Moianès com a Moyanés, per esmentar els noms imaginatius d’unes quantes comarques.

Si això s’hagués produït al Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) no soc capaç d’imaginar-me com s’haurien posat alguns polítics i mitjans de comunicació i el casus belli que haurien acabat fent. Els rius de tinta que hauria desfermat i les peticions des dels editorials de la premsa de Madrid que s’haurien fet. Perquè el BOE no és un mitjà de comunicació qualsevol sinó que en tenir rang oficial estableix sense discussió possible el que s’ha certificat prèviament en una reunió del Consell de Ministres o el que és una resolució d’un determinat ministeri, en aquest cas els ajuts pel temporal.

Tot es pot arribar a esmenar i no hi ha fre en aquesta actuació, com s’ha pogut comprovar també amb la modificació de la Viquipèdia on, convenientment, s’ha modificat la violència policial de l’1 d’octubre a Alcarràs durant la jornada del referèndum d’independència, coincidint amb la nominació de la pel·lícula de la directora Carla Simón representant Espanya a la selecció definitiva de films per als Oscar de Hollywood. Com que les alteracions deixen empremta, s’ha pogut saber que s’ha fet des d’una IP del ministeri de Defensa, a Segòvia, que deu estar molt interessat que justament la violència policial no estigui a l’abast de l’opinió pública internacional. És clar, allà també es busca el funcionari que ha dut a terme l’acció, ara que ha estat detectat. Com si algú pogués arribar a creure’s que en tots dos casos el que hi ha és un excés de zel funcionarial.

La nul·la sensibilitat lingüística demostrada amb la traducció irreal del nom de les comarques al castellà és un tros del problema, perquè, en el fons, traspua una determinada mentalitat d’estat monolingüe. És aquí, precisament, on radica el veritable problema i els reiterats intents d’ofegar les altres llengües en qualsevol mena de debat públic. Ho veiem regularment a les Corts, on no es pot parlar català, ni al Congrés dels Diputats, ni al Senat. Una cosa que seria un problema tan sols econòmic i que reflectiria la realitat lingüística a Espanya i que, en un primer pas, hauria de desencallar-se amb celeritat al Senat, com a cambra territorial que és. No seria, com despectivament es diu des de Madrid, una torre de Babel lingüística, sinó la manera d’expressar-se en la llengua pròpia. Per què el que serveix per al Parlament Europeu no serveix per al parlament espanyol? No veig que ningú rigui el més mínim del fet que a Brussel·les i Estrasburg es parlin llengües diferents quan per estalviar bé que es podria obligar que l’anglès fos l’única llengua.

El president d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, en el Forum de Madrid torna a menysprear la proposta de l’ANC i assegura que l’independentisme encara ha de reunir més força democràtica, una cantarella que fa anys que escoltem com excusa.

Ens torna a dir que no es qüestió de temps ni de terminis i assegura que depén de la força democràtica que siguem capaços d’acumular davant la comunitat internacional, el seu desig es construir aquestes majories de la societat i dels organismes internacionals. Alhora veiem com Espanya és l’únic Estat que a respost amb el silenci a la Comissió Europea sobre l’espionatge de mòbils, el que dona idea de la seva gran qualitat democràtica, blindada per cert per tots els partit, inclos el PSOE de Sanchez i també hem vist com els partits catalans es reuneixen fent veure baralles imaginàries i amb el rerefons simple de blindar el Govern sense cap intenció de fer cap pas per la independència.

Cal ser molt innocent per seguir creient aquest clàssic “de hem de ser més” infinit per arribar-hi, es una excusa perfecta, ja que mai serem prous i sempre podriem ser més, un bucle indefinit per no arribar mai a fer el pas cap a la independència. Es una excusa que el 2010 podia funcionar, i era certa, però ara 13 anys desprès amb les grans manifestacions que tots recordem, fites increibles com la Via Catalana, victòries a les institucions constants, inclosa la tant demanada de superar la meitat del vot, ara concretament un 52% i sobretot amb un referèndum realitzat el dia 1 d’octubre del 2017 amb un resultat aclaparador a favor de ser un Estat propi. Desprès de tot això demanar més força democràtica es simplement humiliant i un escarni a la població catalana. Parlar de majories als organismes internacionals que sap mai seran una realitat, més que res perquè la historia ens marca que es el protagonista el primer que ha de fer el pas, per un cop posat el problema damunt la taula veure les reaccions que segur hi hauran. En el cas de la declaració d’independència, mai es va demanar a ningú el reconeixement, per tant no podiem esperar cap resposta, prou d’enganys.

Aquest bucle per no arribar enlloc, es complementa cada dia amb els fets d’un Estat que l’escàndol en majúscules del Catalangate no ha suposat cap canvi amb el suport del seu partit dels que han dirigit aquest espionatge, en una nova humiliació indigne. Alhora aquestes reunions llargues suposant que hi ha divergències inexistents tampoc son ja de rebut, ja que sabem que la única ocupació dels partits es mantenir el poder autonòmic i la seva baralla de curta volada tant indigne com inoqua per arribar enlloc.

La força democràtica és el poble, i aquesta segueix esperant.

La proposta de l’ANC per fer la DUI el segon semestre del 2023 aprofitant la presidència espanyola a la Unió Europea i el compromís mitjançant la resolució dels 3 partits aquest mes, ja ha estat rebutjada, evidenciant que l’entitat va per un costat i els partits per un de molt diferent i que malauradament no inclou la independència.

Efectivament ahir abans de la reunió de les entitats amb el President, l’Assemblea va llençar aquesta proposta crec assenyada per la finestra d’oportunitats dels ulls europeus mirant Espanya i evitants fer segons que i la visibilització internacional que tindria. Apart i a 1 any vista amb la resolució que demana compromet als partits per fer-ho possible i evitar un endarreriment indefinit, a més dona temps per preparar l’embat amb una mobilització creixent al carrer i una preparació per fer-la efectiva i defensar-la. Apunten que el context es diferent al 2017 i ara amb els avals judicials europeus i l’experiència aconseguida podria arribar a bon port.

Sobre la reunió, preocupa que en alguns moments Òmnium i AMI sembla que no anaven a una amb la proposta de l’ANC, i posteriorment pel Govern Vilagrà ens diu que l’objectiu del Govern es guanyar la independència i no invocar una DUI que no te condicions per fer-se efectiva, defensant que l’estratègia unitària es la Taula de Diàleg i no proclames de darrer moment sense plantejar-se de manera seriosa. Puignerò posteriorment, recordo vicepresident del Govern ha marcat distància i diu que l’anterior era l’opinió de la Conselleria de Presidència, no del Govern ja que no s’ha debatut la proposta de l’Assemblea, es veu que això si que es seriós utilitzant paraules de Vilagrà.

La proposta va en la línia de la manifestació de la Diada, i de passar de les paraules buides als fets, la reacció de la vicepresidenta es ofensiva per la ciutadania i cinica en el seu context, ens diu que volen guanyar la independència, quan no han fet ni un sol pas que no sigui col·laborar amb l’Estat i obeir cegament qualsevol decisió repressiva del mateix, curiosa manera de guanyar una cosa. Quan desprès de 5 anys de col·laboració amb Madrid per adormir l’independentisme algú posa una data i un com a l’horitzó ni tant sols ho debaten, es ridiculitzat i rebutjat de facto. Hauriem de preguntar que havent fet ja el referèndum, si no es amb una DUI per aplicar-lo, com pensen arribar-hi, jo tinc la resposta, senzillament es que no hi pensen arribar mai i el seu anhel es el retor a la independència retòrica sense cap efectivitat. Parlar i insistir amb l’estratègia de la Taula de diàleg ja es una burla intolerable.

Ara arriba l’1 d’octubre i cal fer un nou pas al carrer per exigir la independència directament al nostre Gover i partits que son l’obstacle a salvar.

Aquest èxit de la Manifestació de la Diada ha agafat per sorpres als nostres partits i la seva estratègia autonomista sense fissures. Han utilitzat recursos ridículs com la paraula populista per escoltar critiques legitimes del poble als seus representants.

Avui sembla que el President ha convocat ANC, Òmnium i AMI en una reunió, de la qual no confio que en surti massa cosa. De fet, desprès del fracàs de les seves intencions, ara els Partits han canviat el discurs acusant de Populista Dolors Feliu i fent la víctima amb acusacions de ser atacats més enllà dels límits. Jo diria de quins límits parlen. El poble els ha posat allà i te tot el dret de ser exigent, de criticar o de lloar la seva gestió, nomes faltaria. Cal dir que la falta de cultura democràtica d’alguns representants nostres es alarmant i denota el seu baix nivell. Els mitjans i periodistes afins fan campanya per desvirtuar la manifestació i les xifres que s’intenten modificar xoquen amb una assistència massiva que no dona dubtes i deixa en ridícul la Guàrdia Urbana de Colau.

Dit això, i com han dit no hi haurà canvi de rumb dels partits i com sabem els mitjans deixaran de parlar de la manifestació en pocs dies per guardar-la en un calaix i les aigues es tornin a calmar. Un cop passi això, l’ANC haurà de pensar quin es el següent pas, no fer res seria perdre qualsevol credibilitat per l’entitat. Vull creure que ja un pla pensat i aquest hauria de passar per una campanya al carrer en la línia de l’exigència als nostres partits que doni molta visibilitat i al mateix temps preparar aquesta llista civica alternativa buscant un bon lideratge que pugui contrarrestar el poder dels partits, dels mitjans i del sistema esbablert que tan difícil es tombar. De fet ja tenim l’experiència de Primaries a l’Ajuntament de Barcelona que no ho va aconseguir i va patir en la seva propia carn totes les bondats del mateix sistema de partits establert.

Cal una campanya molt potent, per trencar tendències i posar els partits contra les cordes i que al final es vegin amenaçats amb el seu statur quo autonomic on tant comodament viuen i on moltes persones en depenen amb aquesta teranyina institucional dissenyada per evitar nous actors que siguin incomodes i comporten un control gairebé total.

Això no es fa d’avui per demà, i cal preparar aquest embat i explicar-lo a la població molt acuradament per intentar l’èxit.

La manifestació de l’ANC d’ahir va obrir una escletxa d’esperança entre tanta decepció i tant de cinisme i desaprofitament de la majoria al Parlament.

Feliu va obrir la porta a una llista civica que vertaderament complís el compromís davant els seus votants com seria normal en una democràcia normal. No podem normalitzar la situació actual com pretenen de reclamar un 52 % per la independència, i un cop aconseguit no es faci ni un pas per culminar el procés i no nomes aixó, sinó que es col·labori activament amb l’Estat repressor com si aquí no hagués passat res.

l’ANC com a entitat civica amb un objectiu clar, iqual que qualsevol ciutadà ha de i pot criticar els seus representants si creu que la seva gestió no es bona, i aquests han de prendre nota i rectificar. Una democràcia funciona així, va amb el càrrec i els partits igualment no estan per damunt del bé i del maL. La campanya mesquina d’Esquerra contra la manifestació ha estat de traca i denota el moment trist que vivim. Davant aquest immobilisme constant l’entitat demana als Partits fets o un pas al costat per deixar una llista de la societat compromesa que culmini la independència.

Era molt trist escolta ahir Oriol Junqueras dient que el seu partit es la millor eina o que ningú els ha de donar lliçons d’independentisme recordant que van ser els únics que van votar no a la Constitució. Crec que viure la realitat i una mica d’humilitat aniria bé, dir que ets el millor sona prepotent i despectiu pels altres i dir mentides per justificar que no admeten lliçons es trist i cinic, ells es van abstenir amb la Constitució i nomes Xirinacs va votar que no. O sigui que lliçons totes.

Ara cal esperar la reacció dels partits que han fracassat en el seu intent de fer fracassar la manifestació independentista, te nassos la cosa. No confio massa en cap canvi. De fet avui Marta Rovira sembla que encara no havia entés res i es preguntava si l’objectiu de la manifestació era anar contra Esquerra, en un exercici que ja no te qualificació. Apart diu o demana que els expliguin com es fa la independència avui, com es declara, com la mantenen i culpa l’Estat de les dificultats de l’1 d’octubre.

Una nova mentida i l’opció del victimisme per amagar les febleses. l’Estat fa 5 anys es va comportar com el que es, un Estat amb tics feixistes i de democràcia de baixa qualitat, que esperaven?, qui no va complir amb les lleis aprovades al Parlament i qui no va complir la declaració d’independència fent marxa enrere son ells, ningú més. Ara 5 anys després, ja hi ha un mandat i unes lleis, s’han d’activar, un pla ben fet i la col·laboració de la ciutadania que ja torna a demostra que hi es. Aquest cop sense fer marxa enrere i sense fuguir de l’enfrontament i fins al final. No hi ha altre recepta i tothom ho sap. Amagar el cap sota l’ala indefinidament no es la solució.

Independència o eleccions.