ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LES CARTES MARCADES

El nou cas escandalós del membre de la JEC Andrés Betancor que curiosament estava a sou com assessor de Ciudadanos i va decidir sobre causes que han afectat greument la participació electoral, base de qualsevol democràcia, dona idea del pa que s’hi dona amb aquesta Espanya.

Veure com des de Ciudadanos es treu importància al fet, dona idea del nivell d’aquesta formació i alhora de la manipulació d’un Estat que ha utilitzat tota la seva estructura per frenar les aspiracions democràtiques catalanes. De pas dona idea del parany de la Taula de diàleg que de moment ja ha provocat aquest xec en blanc d’Esquerra pel primer pas als pressupostos espanyols.

La JEC será sempre nostra (o sigui seva)

Iu Forn

Ara mateix Espanya és un lloc irrespirable. S’ha arribat a un nivell de podridura institucional i de desvergonya infinita tal que voregem la destrucció moral. Vol l’últim exemple? Naturalment li parlo del cas d’Andrés Betancor, assessor a sou de Ciutadans de dia i membre de la Junta Electoral Central (JEC), també de dia. Ves, com per aprofitar el dia.

ElDiario.es explica avui que aquest catedràtic de Dret Administratiu de la Pompeu Fabra, mentre tenia despatx a les oficines de Ciutadans al Congrés dels Diputats exercint una mena de secretaria jurídica del partit, també exercia de vocal de la JEC. O sigui, quan el partit que li pagava una nòmina presentava un recurs a la JEC, posem per cas contra la candidatura del president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí a les eleccions europees, ell, en qualitat de vocal de la JEC, s’hi posicionava a favor. O quan van presentar un recurs contra l’entrevista que el diari ABC li va fer a Inés Arrimadas durant la jornada de reflexió de les eleccions catalanes, ell va estar-hi en contra i va defensar que fer-ho era perfectament legal. En resum, Ciutadans i el senyor Betancor sempre tenien la mateixa opinió, fos a favor o en contra. I per això un servidor parlava de podridura i de desvergonya. I, com pot imaginar, em refereixo a les immerescudes crítiques rebudes pel pobre senyor Betancor.

Que tu treballis en un organisme que hauria de ser neutral i allà hi defensis el mateix que qui et paga el sou no té per què ser fruit de la malícia. Vostè no creu en les casualitats o què? I, sí, ja sé que el senyor Betancor va comparèixer el 26 d’octubre del 2017 a la comissió de nomenaments del Congrés dels Diputats per ser examinat de cara a ocupar el càrrec a la JEC i allà no va dir ni piu del seu càrrec i el seu sou a Ciutadans, però vostè no ha tingut mai un partit lapsus de memòria? Qui no ha oblidat algun cop quina feina està fent i qui li paga per fer-la? I a veure, sí, és cert que també va oblidar-ho Miguel Gutiérrez, el diputat de Ciutadans present a la comissió, però segurament es devia despistar. Normal. Tu veus cada dia un senyor pels despatxos del teu grup parlamentari i després el veus postulant-se per anar a la JEC i no relaciones una cosa amb l’altra.

Que, per cert, en la seva intervenció per convèncer el tribunal de la seva idoneïtat (Betancor, no el diputat de Ciutadans amb serioses llacunes neuronals) el nostre ídol va dir una frase tan bonica i tan apropiada per al moment: “La finalitat de l’administració electoral és garantir la transparència i objectivitat del procés electoral i el principi d’igualtat”. Ooooooolé! Cridi amb mi, sisplau: “Be-tan-cor! Be-tan-cor!” i “A la bim, a la bam, a la bimbombam, Betancur, Betancor y nadie mas”.

Però encara falta l’argument definitiu. Segons va comunicar la direcció de Ciutadans a Gonzalo Cortizo i Carmen Moraga, els companys d’ElDiario.es autors de l’exclusiva, compatibilitzar els dos càrrecs “no és il•legal”. És a dir, legal no ho és, però com que la llei no preveu el cas, tampoc és il•legal. Per tant, ni vostè ni jo. Innocent! A més, escolti’m, el senyor Betancor va deixar la JEC el juliol de l’any passat, quan Carles Puigdemont el va dur als tribunals acusant-lo de liderar la persecució política que patia. Què, ara hem de seguir amb aquest guerracivilisme de remenar sempre el passat? Deixin tranquil el senyor Betancor, sisplau!

Ara, que no m’estranya gens la campanya en contra instigada per aquests monstres devoradors de llibertats que són els indepes colpistes. Uns colpistes que ara amenacen amb querelles i més querelles contra un ciutadà (i un Ciutadà) que només volia poder guanyar honradament uns humils diners per poder dur un humil tros de pa als seus fills. I, miri, diguem-ho clar i molt alt perquè aquests indepes indesitjables ho sentin: la JEC és seva? No, oi? Doncs que callin. La JEC per qui se la treballa. Igual que el Suprem, l’Audiència Nacional, el Tribunal Constitucional, el Tribunal de Comptes i etc., etc., etc.

LA TAULA DEL NO RES

Desprès de tants mesos amb la Taula de diàleg, i esculls com la data, la composició i altres temes menors, per fi hem vist com s’ha posat en marxa amb una imatge brillant, però que malauradament es nomes això una imatge o un miratge.

De fet un cop acabada destacaria les declaracions de Rufian “ Va ser un dia perquè qualsevol demòcrata se senti orgullós”, Asens “el més important es que no hi ha una paret a l’altre costat” o la Ministra Montero “agenda del reeencontre”.

Fora d’aquests actors interessats, aquest tuf electoral, aquesta competència independentista per l’hegemònia, aquest pressupost espanyol que necessita els suports repùblicans, la veritat es que n no hi ha res. Es cert que el diàleg sempre es important i bàsic en qualsevol societat, però aquest buit de contingut i manipulat es igual a zero.

Una taula entre governs ens diuen bilateral, tots sabem que no es així, una part te el poder i l’altra no, una part no necessita acceptar concessions ja que ja ha aconseguit els seus objectius a partir de la repressió i l’altra amb la seva rendició incondicional no te la força ni la moral per demanar res.

Insisteixen els mitjans per arrodonir l’engany que s’hauran de deixar els maximalismes, de fet un cop acceptat que el problema es polític, cosa que es inocu, que la part independentista demani el dret a l’autodeterminació i com l’exercim es la normalitat, això conjuntament amb la fi de la repressió son els temes, aquests han estat ignorats i soterrats amb l’agenda dels 44 punts que evidentment no son per tractar en aquesta taula “política”, son simple gestió.

Aquest orgull de Rufian, dins de la tàctica partidista s’entén, fora no ja que estem al mateix punt amb una escenificació que precisament es nega a parlar del tema principal, i on l’interlocutor ha validat i exercit tota la repressió, això no es demòcracia Sr. Rufian. La paret en aquest sentit amb les formes i miratges amables que volguem segueix davant Sr. Asens.
Pel que fa a l’agenda de reeencontre, cal dir que aquí la violència i la repressió ha estat la resposta d’un costat de la taula a les demandes de democràcia catalanes i per tant l’únic punt del reencontre es com exercir la democràcia i les demandes de la ciutadania a Catalunya, res més.

Una taula, un diàleg buit i la cronificació del conflicte com a solució per les dues parts i culminar l’engany a la ciutadania catalana.

LA FISCALIA DEL RÈGIM

Es indignant com la Fiscalia, alguns diuen fent la seva feina vol aturar cada sortida dels presos polítics, be sigui per permisos o per sortir a treballar o fent tasques de voluntariat contemplades en l’article 100.2 de la llei.

Simplement la llei espanyola ha estat aplicada i per tant no hi ha res a dir. Tanmateix encara fa més por quan insisteixen amb el penediment dels presos, amb l’exemple de Jordi Cuixart que sembla el seu independentisme es tractat com un problema psiquiàtric. Realment dona idea del tipus d’Estat del que parlem i la seva justícia cega, polititzada i sense respecte als drets més fonamentals.

Cap pres polític s’ha de penedir de res

José Antich

Enmig de l’allau mediàtica dominada pel primer cas de coronavirus a Barcelona i la taula de diàleg entre els governs espanyol i català que es reunirà aquest dimecres a la Moncloa, difícilment queda gaire espai per trobar una notícia sobre la interlocutòria emesa aquest dimarts pel jutjat de Vigilància Penitenciària número 5 de Catalunya i que conclou, sense cap mena de matís, que els presos polítics no tenen l’obligació de penedir-se per gaudir dels avantatges que permet el règim penitenciari, com són la concessió de permisos de sortida dels penats que es troben classificats en segon o tercer grau de tractament. La magistrada Maria Jesús Arnau, arran del permís de 72 hores sol•licitat per Jordi Sánchez i després que el Ministeri Fiscal s’hi oposés, i sostingués com a raó la necessitat d’un penediment previ, disposa el següent: “La normativa penitenciària no imposa l’obligació al condemnat de penedir-se ni que es declari culpable i prescindeixi de la seva declaració d’innocència”.

No és l’únic punt en què la jutgessa clava una estirada d’orelles al Ministeri Fiscal per una interpretació abusiva, tant del Reglament Penitenciari com de la llei General Penitenciària i que retalla drets. És important per a la magistrada un punt que ja va ser discutit durant el judici al Tribunal Suprem i al qual els fiscals Javier Zaragoza, Fidel Cadena, Jaime Moreno i Consuelo Madrigal ja van al•ludir al seu escrit d’acusacions definitives però que la Sala presidida pel jutge Manuel Marchena va denegar. Es tracta del punt referit al compliment de la meitat de la condemna imposada als presos polítics abans de disposar del primer permís penitenciari. La demanda de la Fiscalia va ser explícita, tant com el silenci sobre això del Suprem, que no va voler entrar en una situació que ja preveia que es podria arribar a produir però que va entendre que quedava fora del seu marc d’atribucions.

La interlocutòria d’onze pàgines de Maria Jesús Arnau té prou perles rebatent la Fiscalia que hauria de deixar liquidat un debat que dubto molt que s’hagués arribat a produir en aquests termes si no es tractés d’un pres polític; i del fet que darrere de Sànchez i Cuixart vindran Quim Forn, Raül Romeva, Josep Rull, Carme Forcadell, Jordi Cuixart, Jordi Turull i, finalment, Oriol Junqueras, que és qui té la condemna més alta. Un procés similar té en marxa la Fiscalia quant a l’aplicació de l’article 100.2 del Reglament Penitenciari que permet realitzar feines fora de la presó, acollir-se a una activitat en un centre social o tenir a càrrec el penat una persona d’edat avançada. En aquests moments, per aquests motius ja realitzen activitats fora de la presó durant algunes hores del dia i en horari laboral Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Quim Forn, Dolors Bassa i Carme Forcadell.

En una justícia clarament esbiaixada per raons, en moltes ocasions polítiques, és d’agrair trobar magistrades amb qui es podrà estar d’acord o no però que emeten interlocutòries impecables que només tenen en compte la legislació vigent i no un altre tipus d’interpretacions. Potser perquè al denominat judici del procés hem vist tantes irregularitats que hem denunciat, és de justícia deixar constància del contrari i d’un text irreprotxable que, encara que pot ser apel•lat, deixa les coses meridianament clares. Tant a present com a futur.

EL VIRUS A NIVELL GLOBAL

Veiem com a Itàlia van augmentant el número de morts, concretament 7 pel virus mortal, i com pobles sencers estan confinats i les alteracions van marcant la vida diària dels ciutadans, de fet parlem de poc més de 1000 quilòmetres de distancia en el cor d’Europa i les alarmes es van encenen.

Les connexions televisives a mode d’espectacle amb periodistes amb mascareta i pintant escenaris que no es corresponen amb la realitat hi contribueixen. Augmentar la dimensió de les morts i les cròniques de contagis i alarmes també crecant una opinió gairebé devastadora per la població, amb un horitzó de tancament de fronteres que ja es parla cada cop amb més insistència.

Davant aquest histerisme induït, la realitat es que la mortaldat del virus no arriba al 3% en el focus principal a la Xina, i que tot i saltar les fronteres com qualsevol virus, a Europa el percentatge encara es menor, també cal dir que la majoria d’aquestes morts son gent gran amb altres patologies que han ajudat al desenllaç tràgic final i que el 97% d’infectats s’han curat, la majoria sense notar cap molèstia.

De fet, la simple grip habitual provoca més morts que aquest nou virus, i que les autoritats sanitàries estan preparades per fer front als casos que puguin sorgir.

Dit això, evidentment com qualsevol virus cal prendre mesures d’higiene que no haurien de ser extraordinàries i actuar amb normalitat sense crear un fals alarmisme que no condueix a res i crea un relat fals de la situació.

El mateix relat atiat pels mitjans també escoltem teories de la conspiració, com que ha estat introduït com altres periòdicament per eliminar persones, cosa que abans les guerres mundials feien la funció. Evidentment no es descartable en absolut, però per una cosa tant greu en calen proves concloents que no hi son.

Per tant de moment, crec que la millor teràpia es actuar amb normalitat i no crear més alarmisme del que toca en una situació com aquesta.

LA SORTIDA

Es evident que el resultat de les properes eleccions al Parlament seran importants, i segur que simbòlicament es preferible superar la barrera del 50% del vot independentista. Es desitjable, però de cap manera crec que sigui definitiu.

Veurem com el relat canvia llavors, i les exigències seran unes altres per part de l’status quo espanyol i català, passant de puntetes per aquesta dada que fins ara era un argument contrari de pes per l’objectiu independentista. No en tinc cap dubte que això serà així, i aquells que creguin que això es una mena de poció màgica de l’Asterix quedaran decebuts, ja que el relat malauradament ens el marquen i no en tenim els guionistes principals o més influents.

Veig molt més important com evoluciona aquest moviment d’Independentistes d’Esquerra propers al lideratge del President Puigdemont per poder ser la força de la llavor d’una unitat amb un objectiu molt concret i de vocació hegemònica per damunt d’ideologies i lluites fratricides entre partits per les engrunes autonòmiques com fins ara.

No se si pot reeixir, però segur que val la pena intentar-ho. Es molt clar que la societat mobilitzada en solitari no se’n sortirà si la part de dalt de la baula no va perfectament alineada i decidida a fer efectiu cada moviment. Segurament si ens quedem nomes amb un ordenament del que alguns anomenen la part convergent no serà suficient. De fet crec que els dos blocs principals han de posar-se al servei d’aquesta nova plataforma i amb un lideratge que crec més enllà dels hooligans no te discussió en la figura del President Puigdemont.

Ell segueix sent el president legitim, i el que ha mantingut encesa la flama amb encerts i errades del fet català des de la seva llibertat a l’exili, un gran encert i les seves victòries judicials que Espanya no ha pogut aturar fins ara. La seva presència com Eurodiputat conjuntament amb Comin i Ponsatí es un mirall inimaginable fa uns mesos i que evidentment aquells que legítimament es van entregar a un Estat amb set de venjança no poden oferir mai des dels barrots de la cel·la.

Un moviment que com deia avui en Vicent Partal hauria de pretendre ser SNP Escocès, la clau de volta política per fer avançar aquest país fora de les cotilles miserables dels partits i les seves diferencies irreconciliables. Junts pel Sí en va ser la llum, i la força dels seus independents amb la combinació dels partits ens va deixar un aprenentatge que ara hauria de ser aprofitat amb l’experiència ja acumulada.

Aprenem de les lliçons, i la sortida pot ser possible.

I EL POBLE

Ens trobem en un moment on l’anomenada societat civil ha perdut definitivament la iniciativa, aquell procés que sempre s’havia dit de baix cap a dalt ja fa temps s’ha trencat amb la deserció de la part més alta del mateix i el control de la de baix.

Vestir un relat com el que els nostre partits i en especial alguns d’ells ens volen vendre per xutar la pilota endavant i oblidar el mateix partit es una labor que requereix temps i desprès del control de les entitats i prendre el poble per estúpids amb una Taula de diàleg sense contingut i simplement estètica on darrere ja veiem promeses de nou finançament o inversions que segurament mai arribaran com el mer autonomisme de sempre.

Pel que fa a les entitats sembla han acabat aquells actes inocus i festius, ja suposo no serien acceptats per bona part de la població, però han caigut de quatre grapes en el joc polític, quan precisament havien de ser censors del mateix i estirar del carro que finalment han acabat pujant deixant en res opcions com el Tsunàmi.

Com diu la Mireia Boya, que tornin.

Que tornin

Mireia Boya Busquet

Aquests dies hem vist com més de dues-centes persones han estat citades a declarar pels talls convocats per Tsunami Democràtic a l’AP7 i la N-340 la tardor passada. Si sumem els encausats per delictes relacionats amb el procés d’independència i les mobilitzacions associades, ja passem dels dos-mil. Curiosa forma de desjudicialitzar el conflicte per part del govern PSOE-Podem a les portes d’una taula de negociació ja convocada.

Sens dubte, l’augment de la intensitat repressiva és proporcional a la inquietud generada durant aquestes protestes, que van ser capaces d’alterar, de manera sostinguda i efectiva, la normalitat imposada per la força. Aquells dies de tardor el tsunami érem tots, ara però, sembla que la mar està calmada i tancada als despatxos. L’eina hi és, però la credibilitat ha minvat degut al silenci perllongat, no ens enganyarem. I és que, volent no dependre del calendari, els interessos i les pressions del partits, sembla justament que el tsunami en depengui. No és així. Tornar a engrescar però, quan sigui necessari, serà complicat. Ara mateix, entre la ciutadania, guanyen la frustració i la impotència per no poder canviar un tauler de joc polític amb uns partits que només lluiten descarnadament per l’hegemonia i que, en definitiva, ens prenen per imbècils, per enèsima vegada. Tornar-hi a ser, el tsunami hi serà, poques eines més de mobilització massiva des de la desobediència civil tenim. Això sí, si el volem i responem, enlloc de tan sols criticar. Jo, hi crec, jo el vull.

Les reunions secretes al Palau entre partits i entitats i la manca d’acord constant, per qualsevol tema, em fan pensar que estem deixant que, un altre cop, la poca transparència sigui habitual. Uns pocs tornen a decidir als despatxos, i els deixem fer. La taula de negociació ha esdevingut eina de tacticisme electoral. Potser ha arribat el moment de canviar el paradigma: les entitats han de deixar de fer la gara-gara als partits, han de deixar de fer renúncies esperant que pugin a no sé quin carro, han de deixar d’estirar per a que hi siguin tots, perquè no hi seran, perquè l’únic que els importa ara són les properes eleccions.

Les entitats no han de pensar només en relacions polítiques, sinó en com arrossegar els partits a través de la pressió de la mobilització popular. Ha de tornar la filosofia i la manera de fer de l’ANC i Òmnium prèvies al 9N, les de Carme Forcadell i Muriel Casals. S’han d’acabar les reunions a cinc per posar pau entre partits i fer un exercici, des de la societat civil, d’escriure el full de ruta que volem. I tornar a estirar per a que la maquinària partidista segueixi, a nosaltres, la gent, i no a l’inrevés. Cal prendre la iniciativa per trencar la guerra interna dels independentistes. Deixar-se de pragmatismes, líders i jugades mestres i agafar les regnes del conflicte com ho vam fer fins arribar a l’1 d’octubre. Perquè ara la societat no entén res, s’avergonyeix de les disputes caïnites i pensa que, tornar-ho a fer, és agafar forces per fer-ho millor. Que tornin a liderar l’ANC i Òmnium, que torni el Tsunami Democràtic i, si cal, que molestin els partits. A tots.

LA DATA I EL MIRATGE

La proposta unilateral de data per la Taula de diàleg que ha sortit de la Moncloa, es un incompliment dels acords que les dues parts van arribar i on el consens havia de ser previ a qualsevol anunci i no un joc electoral i polític de baixa estopa que ja fa pudor.

Efectivament, davant la passivitat republicana on nomes importa la foto de la taula com a eina electoral encara que sigui amb un contingut buit i on no importa el mediador, tampoc de que es parla i ara tampoc qui decideix la data sense cap tipus de consulta a la part catalana. Davant això el President Torra nomes podia reaccionar denunciant l’incompliment i proposant noves dates per validar, criticant la unilateralitat i la utilització dels mitjans pel fet que distorsiona el que hauria de ser un diàleg honest. Ha tornat a dir que es vol tractar de l’exercici del dret a l’autodeterminació i la fi de la repressió , amb la inclusió d’un mediador internacional.

De fet res de nou, ahir vam veure com el Govern espanyol anunciava el traspàs de la gestió econòmica de la Seguretat Social al País Basc, una joia de la Corona conjuntament amb el Concert econòmic i que ja ha fet corre rius de tinta amb la comparació amb Catalunya.

Cal dir que el context res te a veure, el País Basc es una autonomia on les forces que ostenten el poder i a partir del Concert econòmic s’ha buscat augmentar les quotes d’autogestió sense discusions dins la societat basca, on el moviment independentista no te la força, ni segurament la necessitat catalana i per tant no es pot comparar amb un moviment i un procés tant important com el viscut a Catalunya on la nostra autonòmia i tracte res te a veure amb l’esmentat anteriorment i si amb la cultura del greuge i vigilància constant.

La Taula nomes te sentit com a base per tractar d’exercir el nostre dret d’autodeterminació avortat amb la violència i la repressió per part espanyola en un procés que no te marxa enrere i validat per un actor independent que certifiqui aquests acords que han de ser democràtics i efectius. No es per parlar de rodalies, ni de traspassos, ni d’incompliments amb inversions, per això ja hi ha les comissions bilaterals autonòmiques i les promeses incomplertes encara que siguin llei, com en el cas de l’Estatut.

Per tant, prou de burlar-se de la ciutadania amb aquest joc electoral, i claredat perquè la societat catalana tingui tots els elements per poder enfrontar-se a les urnes els propers mesos.

EL SOCI DORM

Els últims escàndols setmana si i setmana també a Can Barça no presagien res de bo, i el que encara és més greu és veure com la massa social accepta qualsevol cosa i no presenta batalla simplement per dignitat.

Veure com estan ensorrant el club per una pèssima gestió tant esportiva, com econòmica, com de comunicació es una evidència que ja no aguanta més excuses.

Els fitxatges de fireta incomprensibles, el forat econòmic cada cop més gran amb un Espai Barça que va multiplicant el seu preu inicial, una plantilla sense recanvis i envellida, poca cura del relleu a la Masia, infinitat de judicis per negocis terbols, falta de democràcia interna per exemple amb el vot electrònic i ara per si fos poc aquesta campanya mafiosa a la xarxa per perjudicar qui vulgui fer ombra entre moltes altres coses fan d’aquesta Junta una garantia del pitjor que pot donar el club i les pitjors èpoques. De fet nomes el soci pot forçar unes eleccions aquest estiu mateix per intentar un canvi de rumb que es fa imprescindible abans no sigui massa tard.

Bartomeu? Dimitir?

Bernat Dedéu

“Al zozi no se li pot enganyar” era una dita que popularitzà aquell lladregot que fou president del Barça durant tant de temps i a qui el club encara regala l’honor d’anomenar el seu visitadíssim museu amb el seu gris i funest nom. Però, com hem sabut aquesta mateixa setmana (mercès als excel•lents periodistes esportius de Ràdio Barcelona Adrià Soldevila i Sergi Escudero, que han destapat la campanya de difamació del club per atacar la reputació a les xarxes socials d’alguns rivals de la junta actual, com ara Joan Laporta o Víctor Puig, però també d’alguns jugadors estrella del primer equip), el nuñisme de sempre, és a dir, l’actual equip directiu del Barça, no només ensarrona i ven garsa per perdiu a la seva massa social, sinó que la clau de volta de tot és que aquesta li ho permetrà pels segles dels segles, car els meus estimats consocis viuen contentíssims i alegres en el món del trilerisme.

Avui m’ha plagut molt escoltar a la ràdio algun company, encara de pell i d’esperit naïf, especulant amb la dimissió de Bartomeu i la seva junta directiva a causa d’un escàndol moral i d’intromissió en l’honor que hauria de fer enrojolar fins i tot l’aspirant a presidir una escala. Bartomeu? Dimitir? El nuñisme, retirar-se? Ai, fillets meus, quines coses arribeu a pensar… El pobre home, com a molt, acomiadarà algun cap de turc responsable de la contractació de l’empresa I3 Ventures (el màxim directiu de la qual, fixeu-vos si la cosa era de fiar, es troba en un indret desconegut i no respon als periodistes), o fins i tot el pobre becari que s’encarrega de fer les piulades corporatives del club, i tal dia farà un any, i tots contents. Bartomeu? Dimitir? Per difamar a la gent i voler ensorrar-li la vida? Però, criatures del cel, s’han dedicat a fer-ho tota la seva existència! Ai, que monus sou.

La democràcia és un sistema fantàstic que, contràriament al que hom acostuma a sostenir, equipara amb molta traça la qualitat moral de governants a la dels governats. Bartomeu i la seva banda de quinquis –que coneixien perfectament aquesta contractació que tenia com a únic objectiu escampar merda a les xarxes– només són el mirall perfecte d’una massa social que s’informa llegint Mundo Deportivo, i amb això cal dir-hi poca cosa més, representada per una Assemblea de Compromissaris que no va tenir prou tarannà democràtic ni per implantar una cosa tan bàsica com el vot electrònic (és a dir, que va votar perquè el soci no pugui votar!!!) i que, si fos per ella, taparia fins i tot l’escut amb la marca d’una multinacional per l’excusa de guanyar quatre xavos en publicitat. El problema, amics, no és Bartomeu, sinó tots els consocis que han tingut l’estómac de votar-lo.

Per una conjuminació astral que encara se m’escapa avui en dia, els socis del Barça només han tingut un instant de clarividència existencial quan escolliren Joan Laporta com a president. I, faltaria més, tot el que representa Laporta és precisament el que odia l’actual govern del Barça, regit pel nuñisme més execrable. I encara hi ha algú que s’estranya que el difamin? Mai no han pogut suportar el seu somriure pletòric, ni les Sis copes de sis, ni Cruyff, ni La Masia, ni Guardiola, ni l’obsessió d’en Jan per acabar amb aquesta èpica aixecarecopes que consisteix en perdre títols però estar content si s’ha guanyat al Madrit. No el suporten ni l’han suportat mai, la qual cosa ja els retrata, però són tan rucs que per difamar-lo va i contracten una empresa de Pancho Villa. Quina màfia més xarona, quina genteta més petita, quina pena que el millor jugador del món visqui guiat per aquests nans.

Bartomeu? Dimitir? Això, reietons, seria com veure un polític processista demanant perdó per les mentides i les promeses incomplertes amb què ha torejat al poble durant els últims deu anys! Si en sou de bona gent: a vegades encara m’alegreu el dia, amb la vostra ingenuïtat…

EL TSUNAMI INVISIBLE

Qui més qui menys i desprès de patir el defalliment de veure com els nostres no feien efectiva la República posteriorment al referèndum, veure la rendició total, la repressió profunda del 155 i el judici farsa que ha condemnat una part dels nostres lideratges a condemnes inversemblants, es va il•lusionar amb el moviment del Tsunami.

Un punt de llum dins la foscor, emmirallats en els moviments que veiem cada dia per televisió a Hong Kong, aquella marxa cap a l’Aeroport del Prat ens va fer obrir els ulls que una nova manera de lluita començava, i anava on feia més mal a l’Estat, ja no hi havia somriures i si afectacions que importaven a l’Estat, tot dirigit des de l’anonimat de la xarxa, posteriorment amb els talls a la frontera amb França i la rapidesa com les accions es desenvolupaven i que treien de polleguera a l’Estat, posant de nou Catalunya i el seu conflicte al món.

l’Escuma va anar pujant de to, i crec que novament Madrid va agafar por com havia passat el dia 1 d’octubre, però desprès de l’acció fallida al Camp Nou durant el clàssic hem vist com el fenomen s’ha acabat, ha desaparegut i el que es pitjor amb la sospita fonamentada que era un instrument dirigit pels partits a la seva conveniència i com element de distracció per la societat. De fet la seva reclamació que no era independència, sinó “Sit and talk”, ja era premonitòria i un cop oficialment aquesta Taula de rendició o de fals diàleg ha estat acordada, tampoc te sentit les seves aparicions.

De fet podríem dir que han aconseguit els seus objectius, el problema es que aquests no eren la implantació de la República, sinó la manera precisament de diluir la reivindicació amb diferents elements o paranys com la Taula del no res, amanida amb la sortida amb permisos dels presos polítics per donar sensació cada cop més de normalitat, cap bri de desobediència i eleccions autonòmiques, aquest cop sí per acabar de funcionar el pla com a colofó de la rendició sense miraments.

De fet, la inacció dels partits i el cinisme de les seves direccions han aconseguit adormir una societat cada cop més desorientada i que malauradament valora objectius que anys enrere simplement serien normalitat.

El Tsunami malauradament ha estat un artefacte més de l’estratègia dels partits per revertir el procés amb els mínims danys possibles i el miratge per bandera.

LA MANIPULACIÓ

La decisió de no pagar la fiança de Santi Vila es una prova més del relat imposat sense miraments davant la societat.

Ja es prou trist que en els últims 2 anys nomes em entomat la repressió i acceptat tota la humiliació setmana rere setmana i alhora a traves de la Caixa de Solidaritat em pagat aquest espoli encobert per reblar el clau de la humiliació de l’Estat. En Santi Vila no es sant de la meva devoció, però com diu en Iu Forn en aquest cas mereix com a mínim el mateix tracte rebut per altres persones que no van complir en la part final del mandat o que abonen aquests partits que han oblidat el procés i gairebé els mínims exigibles en una autonòmia i que encara s’atreveixen a donar carnet de bons i dolents com si res.

Santi Vila i la Caixa de Solidaritat

Iu Forn

En desconec el percentatge exacte, però així a ull, per a una part de l’independentisme en Santi Vila és un traïdor. I algunes expressions molt més fortes. I com considera ho és, no mereix que la Caixa de Solidaritat pagui les seves fiances, tampoc les relatives al cas Sixena. Fem memòria sobre què va passar?

Any 2015. El jutjat de primera instància d’Osca anul•la la compra de 44 obres d’art que eren al monestir de Sixena i que havien estat adquirides per la Generalitat de Catalunya i pel Museu Nacional d’Art de Catalunya entre els anys 1983 i 1994. L’11 de juny del 2015, el mateix jutjat ordena l’execució de la sentència. La resposta de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, al front de la qual llavors hi havia Vila, va ser recórrer-la amb l’argument de la unitat de la col•lecció.

Després el cas ha acabat en un incomprensible judici per desobediència i prevaricació contra Vila i contra el seu successor al càrrec, el conseller Lluís Puig, actualment a l’exili. Però mentre arriba, el jutjat número 3 d’Osca, va decidir primer imposar i posteriorment mantenir unes fiances de 216 mil euros i de 88 mil, respectivament. La Caixa de Solidaritat va decidir pagar la part de Puig, però va demanar un termini per estudiar si pagava o no la de Vila. Pressions d’alguna de les parts implicades han fet que, finalment, la decisió fos que no, que no se li paga la fiança. I crec que és un error.

Santi Vila, era el conseller de Cultura quan va esclatar el Cas Sixena. I el que va fer va ser defensar els interessos del govern de la Generalitat al qual ell pertanyia. Però no només de l’actual, sinó dels governs on van exercir el mateix càrrec que ell els consellers Joan Rigol, Joaquim Ferrer i Joan Guitart, i que van ser els que van executar la compra de les obres ara motiu de litigi.

Pots estar més o menys d’acord amb l’actuació de Vila durant el Procés, però el Cas Sixena és un altre negociat que no hi té res a veure. I li diré més, un negociat que va més enllà de la Caixa de Solidaritat. Som davant d’un “cas d’Estat” on el conseller de cultura, fos qui fos, havia de defensar els interessos del país, perquè l’obligava a fer-ho el càrrec que ocupava. I complir la seva obligació és el que li ha comportat la situació en la qual es troba. Per tant, no hauria de ser la Caixa de Solidaritat qui diposités la fiança, sinó la Generalitat com a institució que va ser defensada per un dels seus membres i en nom del bé comú.

Que Vila té mala premsa i pagar-li la fiança de Sixena pot generar dures crítiques? Segur. Però si ens creiem les institucions, ens les hem de creure sempre. Sobretot quan es defensen, encara que qui ho faci després mantingui actuacions censurables a ulls d’alguns dels defensats.

EL MISTERI DEL MOBILE

La cancel•lació de l’esdeveniment ha provocat moltes reaccions contraposades, però la realitat es que la versió oficial no s’aguanta per enlloc.

Efectivament l’excusa del Coronavirus amb la llista de baixes de grans empreses han donat finalment l’estocada mortal al certamen per aquest any. De totes maneres veiem com des de Catalunya els mitjans posen l’accent amb les pèrdues econòmiques per la ciutat que això suposa, especialment alguns sectors com Hotels, restauració, transport i altres col•lectius, valorats en uns 500 milions d’euros i des de Madrid sembla s’acusa l’independentisme d’aquesta situació de pànic i la falta de bona gestió per dur-ho a bon port amb l’interes de Madrid de fons com ja sabem.
De fet podrien haver dues grans motivacions:

La primera, te a veure amb l’estupidesa humana, i un virus de la por sense fonament. Les autoritats sanitàries han dit per activa i per passiva que no hi ha cap perill, i no hi ha un sol cas del mateix en el nostre territori, per tant no sembla que hi hagi cap problema. Això, es reforça amb altres grans certàmens amb multitud d’empreses a nivell global que es fan i es faran amb normalitat, com Amsterdam en aquests moments o la propera Fira Arco a Madrid o de l’Automòbil a Ginebra, amb un exemple de l’esperpèntic de la decisió.

La segona, segurament es la meva paranoia, però hi ha motius per creure que no es gens descartable. La intervenció per darrera de la diplomàcia espanyola amb empreses claus del sector per desviar la informació veraç i influir amb els resultats finals de negativa de presència a la Fira Catalana. Alguns podeu dir que seria tirar pedres contra el propi terrat i jugar amb l’economia matusserament. Ho hem vist amb el Corredor Mediterrani per exemple on la principal trava es Espanya encara que es perjudiqui, amb l’incentiu de fugida d’empreses en ple procés sense importar les conseqüències, amb l’incompliment amb inversions claus ja crònic que ha perjudicat l’economia catalana o el fre a l’expansió de l’Aeroport del Prat per exemple que ha evitat segurament la instal.lació de grans projectes en benefici de Madrid.

Per tant amb aquests exemples i molts més que en trobariem veiem com no els importa gaire perjudicar l’economia espanyola en global si es fa amb la catalana i serveix d’arguments per atacar l’independentisme i Catalunya en general.

De fet que podem esperar d’un Estat que mai ha explicat la seva gestió amb el principal culpable dels atemptats islamistes a Barcelona, i parlem del cost de vides humanes o com va usar la violència contra la població per evitar el vot de la societat catalana sense rubor.
Una paranoia, però amb fonaments.

BLANQUEJAR EL SOCIALISME ESPANYOL

Esquerra ha donat una mostra més d’aquest relat de blanquejar una part del nacionalisme repressiu espanyol i seguir posant l’ull nomes amb l’altra part amb les contradiccions que calguin.

Efectivament una demanda al Senado dels Populars per retornar l’IVA del 2017 a les comunitats autònomes, entre elles Catalunya amb una factura pendent de 443 milions ha estat tombada amb el vot contrari dels republicans amb l’argumentació de no donar una victòria política al PP.

Els senadors de JxCat han votat favorablement. De fet ERC ha dit que presentarà una proposta propia en el mateix sentit i per si fos poc en el Parlament de Catalunya, Pere Aragonès el mateix dia ha defensat la necessitat urgent del retorn d’aquests diners en un exercici de funambulisme totalment inacceptable.

Els acords de Govern amb el PSOE i la famosa Taula del fals diàleg, segurament en tenen la culpa i perquè no dir-ho aquest estil heredat del passat convergent, de la puta i la ramoneta. No es de rebut votar en contra de la devolució del que es nostre, nomes perquè tal o tal partit te el seu vot amb les seves raons i cínicament voler ser el protagonista amb una proposta idèntica per penjar-se la medalla junt amb els seus companys socialistes. Això no es política es mesquinesa digne de l’època que vivim.

Alhora reclamar a Catalunya, el que has votat contrari a Madrid, es una pràctica que denota el nivell d’aquesta classe política i els seus interessos de partit per damunt d’un país que ha quedat en el calaix tancat a pany i clau.

Jo mateix vaig votar en contra de l’Estatut retallat català i va coincidir que per exemple els Populars van defensar també el vot contrari per motius totalment diferents, però no per això van condicionar el meu vot, ni el van canviar. Els partits catalans que teòricament ja no haurien de ser a Madrid col•laborant amb les institucions que ens reprimeixen constantment, si hi son el mínim exigible es que defensin Catalunya amb el que puguin i no fer el joc als partits repressors dividint els mateixos en bons i dolents fent un doble discurs aquí i allà, em diran que això es fer política, i veritablement es mentida, això es fer partidisme, i de pas burlar-se d’una societat que cada cop es més allunyada d’aquesta manera de fer.

Blanquejar no es fer política.

NOU ESCÀNDOL JUDICIAL

Aquests dies s’ha denunciat que el TC espanyol va frenar els recursos dels presos polítics com estratègia premeditada per endarrerir el seu salt al Tribunal Europeu dels drets humans i alguns s’escandalitzen pel fet.

De fet els recursos d’empara admesos i guardats en un calaix ja van ser motiu de la vaga de fam del 2018 d’alguns dels nostres presos, i dades que fan sospitar son per exemple el percentatge de recursos acceptats que aquest mateix any no arribava al 2% i curiosament els dels presos catalans van ser la seva totalitat.

La denúncia es molt greu ja que interferiria amb els drets de les persones a la seva defensa, posant traves en moments del procés per impedir resolucions que potser serien contraries al Tribunal espanyol, apart que la divisió dins el mateix òrgan judicial en diversos dels recursos podria ser aprofitada pel Tribunal Europeu com a prova per donar la raó als presos en diferent qüestions, cosa que han volgut evitar sigui com sigui.

En qualsevol Estat democràtic aquesta notícia seria un escàndol de grans proporcions, el poder judicial impedint i obstaculitzant els drets de les persones imputades en benefici de les seves resolucions i provocaria la intervenció del sistema per depurar responsabilitats i impedir aquesta sensació d’indefensió de la ciutadania davant un sistema corrupte i sense garanties, en definitiva la base de la convivència.

Veiem com a l’Estat espanyol la notícia pràcticament a Madrid ha passat desapercebuda i fora de les principals notícies, donant la sensació d’acceptar un cop més la anormalitat com absoluta normalitat i confirmant si es que calia el frau d’una democràcia sense la mateixa, d’un procés totalment dirigit i controlat formant part de la repressió contra Catalunya i un pla establert on tots els passos i les sentències ja estan dictades i escrites abans de començar.

Un nou escàndol judicial,que defineix un Estat i que provoca llàstima contra aquells que encara diuen que creuen en la justícia o que no es pot desobeir mai, simples elements del sistema.

EL RELAT IMPLACABLE

Un cop l’Estat ha desactivat l’amenaça de la revolta catalana a base de repressió i violència judicial, ara toca la fase d’imposar un relat que poc a poc giri el vaixell cap a les posicions de fa 10 anys. Hi ha moltes formes i no hi ha dubte que els nostres hi col•laboren també per la seva incapacitat en l’objectiu final.

La famosa Taula de diàleg, venuda com la concesió més impresionant de qualsevol democràcia mundial, es la base i sobre ella ara desmuntarem les peces que faci falta. Per exemple escoltem Marta Pascal i altres veus com qualifiquen la reclamació d’un referèndum com a xantatge que no permet avançar i fins hi tot miren el PNB com un mirall al que copiar.

Com veiem, el cinisme es de traca, el PNB similar a l’antiga Convergència catalana es belluga en un context de Concert econòmic, cosa que Catalunya mai tindrà i en un context social que poc te a veure amb nosaltres, i per tant els seus interessos no son els nostres. No reclamar el referèndum, ja es l’últim menyspreu al mandat de l’1 d’octubre per condemnar-lo a l’oblit i esborrar de la memòria ciutadana un espai de llibertat ara tallat de socarrel i per altra banda es fer la feina bruta a l’Estat que evidentment ja ha dit per activa i per passiva que això serà una taula autonòmica i sobretot estètica de cara a la galeria amb les propostes de sempre i els incompliments amb Catalunya com sempre.

Respecte a la figura del mediador i la picabaralla entre els nostres partits, Aragonès ja s’ha afanyat a dir que no es imprescindible i que per això no desaprofitaran l’oportunitat.

Un cop més, les pedres al nostre propi terrat fan la feina bruta. Si la Taula ja es trista pel que s’espera d’ella, si no hi ha una persona independent que certifiqui la mesquinesa de la mateixa i queda amb les diferents versions que en sortiran depenent de l’actor malament anem. Cal un relator i molt.

Sabem com es l’Estat, la seva manera d’actuar, la historia que l’acompanya, el tracte que ens ha dispensat i per tant cap confiança amb el mateix. Ara amb un diàleg seriós sobre temes cabdals per la nostra relació es fa imprescindible aquesta figura i descobrir que la performance tant sols es un joc polític més sense cap intenció de complir els mandats de la societat catalana que han quedat de moment en un no res.

EL CINISME DE MARTA PASCAL

Escoltar Marta Pascal aquest dissabte parlant de que va triar els principis a les butaques des de la seva còmoda cadira de Senadora, obtinguda precisament pels vots d’aquells que critica i rebutja com be incideix la Bea Talegon, es un frau i recorda molt bé aquella Convergència de la puta i la ramoneta, del discurs abrandat dos dies l’any i la resta pacte amb qui sigui per mantenir una autonomia feta a mida i sense possibilitats de res més.

En definitiva representa tot allò que el procés es va endur per davant i que alguns encara pretenen fer viure encara que sigui amb respiració assistida.

Butaques i principis de Marta Pascal
Bea Talegon

Ens explicava dissabte a la nit a Preguntes Freqüents Marta Pascal que ella ha hagut de triar entre “principis” i “butaques”.

Ens explicava, presentant el seu llibre, que Carles Puigdemont és algú a qui no se li pot portar la contrària.

Ens va parlar de la por que va sentir quan aquell 17 de setembre, ella va defensar anar a eleccions en lloc de declarar una independència “que no anava enlloc”. Va sentir por per les crítiques que van fer, segons ella, els seus companys de política.

Segons Pascal no era possible oposar-se al que Puigdemont i alguns que avui són a la presó consideraven. I ella, que era al capdavant del PDeCat, va sentir que havia d’expressar la seva oposició. I que en aquell moment, no era l’única a discrepar. Assenyala al seu llibre i ens ho va dir també al plató que hi havia més persones que eren crítiques com ella però que no diuen el mateix en públic.

Ens va explicar que en aquell moment va haver de prendre una determinació: elegir entre la butaca i els seus principis. Segons ella, va optar pels últims.

Va fer un repàs crític al que significa JxCat, assenyalant aquells que sense ser “de partit” han arribat a la formació gràcies a “el seu activisme i els seus comentaris a les xarxes socials”. Ho va dir amb menyspreu evident. I en la seva intervenció va posar èmfasi una vegada i una altra en la seva militància al PDeCat, referint-se a la Crida i a JxCat com a formacions en les quals no es considera del tot representada.

En el seu perfil de Twitter diu que és senadora del PDeCat. Tanmateix, en realitat és senadora de JxCat. Va assumir el seu càrrec el maig de 2018, per designació autonòmica. En aquell moment, els diputats de JxCat no volien votar perquè Pascal fos la seva senadora, i va ser, precisament Puigdemont qui els va convèncer perquè votessin al seu favor. Ho van fer, amb l’advertiment que consideraven que Pascal era (i seria) deslleial amb el projecte. I Pascal va resultar senadora.

Va triar la butaca i la va obtenir gràcies al suport del “terrible Puigdemont”, una cosa que ella mateixa em va reconèixer i per la qual va dir estar “agraïda”. Em va respondre quan li vaig preguntar sobre què li diria precisament a aquests diputats de JxCat que van votar per ella encara pensant que seria deslleial. La seva resposta bàsicament va ser que si ells són diputats és perquè el PDeCat va fer possible que JxCat existís. I amb les seves mans va venir a dir que “una cosa venia per l’altra”.

Marta és una política jove que té una trajectòria política clara: passar de les joventuts al partit, diputada regional i senadora. Discurs aparentment contundent i pretesament valent. Parla bé: parla molt bé. Però hi ha una cosa que no encaixa.

No encaixa dir que tries els principis a les butaques, des de la butaca. No encaixa atiar algú assenyalant-lo com a una persona que pràcticament elimina el dissident, i reconèixer alhora que la butaca la tens gràcies al fet que ell ha demanat que et donessin suport. No encaixa una trobada amb Rubalcaba en un moment crucial i determinant. No encaixa amb un discurs que es desfà entre els fets.