ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA REUNIÓ QUE HA CERTIFICAT EL PROCÉS

La reunió Mas-Rajoy tant demanada amb aquesta famosa paraula “diàleg”, ja es un fet. Les conclusions son moltes i les novetats crec que rellevants, sobretot dues maneres de fer les coses, deixant de banda les posicions de cada part. Una transparent, clara i amb vocació democràtica com es la catalana, i l’altra fosca, negativa i jo diria que amb un cert menyspreu per la trobada reflectit amb les conclusions valorades amb dos tuits. Tota una declaració d’intencions, i imatge davant el món.

Efectivament, el President Mas va complir amb escreix a la Reunió a Madrid, es va mostrar ferm i sobretot amb el missatge que la primera opció es la consulta legal i acordada amb l’Estat i si no es possible legal dins la legalitat catalana, més clar l’aigua. Es va trobar amb un no a la consulta sense cap alternativa per resoldre el problema català com a gran argument, amb ni es pot fer, ni es farà, molt típic de la manera de fer de Castella.

Les explicacions posteriors, va haver d’aguantar algun personatge que va interrompre la compareixença i va respondre totes les preguntes amb claredat, el que entraria dins la normalitat. Destaco la pregunta de si hauria de dimitir si surt no a la consulta, amb la resposta de que el seu compromís es amb el mandat del Parlament i la demanda de la societat civil catalana en fer la consulta perquè el poble pugui decidir, no amb el resultat. Segurament alguns insisteixen amb la idea que es el procés del President, cosa que facilitaria molt les coses a l’Estat, segurament es miopia política.

Per l’altre costat vam veure com una trobada de dos presidents, tinguin el rang que tinguin rebia una valoració amb dos tuits i una compareixença de Sanchez Camacho amb els tòpics de sempre i una valoració sense haver pogut ser protagonista de l’acte, tot plegat molt trist. De fet els principals mitjans internacionals ja fan les valoracions oportùnes,i per suposat fant la comparació amb les dues actituds.

En definitiva, un reforçament del procés, una determinació per apostar per la democràcia per damunt de tot, i una voluntat política espanyola que vol viure d’esquena a una realitat que el supera i que no sap com respondre, quan de fet te l’exemple escocès ben proper.

Ara, i com sempre, proper objectiu 11 de setembre, i mitjançant la legalitat catalana i amb totes les garanties necessàries donar aquest pas amb la mateixa naturalitat i pulcritud exhibida fins ara.

EL CAS PUJOL: UN ALTRE INTENT FALLIT

El cas Pujol es ara un arma contra el procés i que intenta fer passar bou per bestia grossa sense escrùpols. No ho aconseguiran, la societat catalana en la seva majoria te molt clar el que vol, i el President Mas ha reaccionat molt bé en aquest cas. Càstig a la llum pública i desvinculació total del nostre dret a decidir a ser un País normal. Trobem partits com PP i PSC que volen fer escarni al Parlament del cas, i el seu cinisme queda en evidència, un partit amb centenars d’imputats i una presidenta catalana que encara ha de passar pel Parlament per explicar el cas Camarga i un altre amb tres imputats a les seves files catalanes, crec que la credibilitat es zero. Volem un estat entre moltes altres coses per fer una regeneració democràtica, i com va dir el president Catalunya es molt més important que una persona individual per molt que hagi estat President, i que ara haurà de viure amb aquesta taca que per altra banda descobreix que la bombolla autonòmica o l’anomenat oasi català simplement era una cortina de fum que ara ja ha passat a la història. Com diu en Jofre Llombart ara toca el pla V.

El pla V
Jofre Llombart
El president de la Generalitat anirà ‘net’ avui a la reunió que tindrà amb Mariano Rajoy a la Moncloa. S’ha desfet, amb 72 hores, del llast estratègic que li suposava el cas Pujol. Ha estat la decisió més colpidora que ha pres des que és president tal com va admetre ahir. Va reconèixer que Pujol era el seu pare polític. I ahir, forçat per la força del procés, el va matar.

Des que Pujol va confessar, Madrid no ha parat de vendre-ho com una victòria: “No era Espanya qui robava als catalans, sinó Pujol”, deia ahir Esperanza Aguirre. Com si des de divendres, el dèficit fiscal hagués desaparegut (des de divendres fins avui, 135 milions d’euros). Com si des de divendres la llei Wert ja no existís. Com si des de divendres els peatges haguessin desaparegut i els plans per reduir els canals de TV3 haguessin estat una imaginació. Ho estan intentant des de divendres, que el cas Pujol ho tapi tot. I encara que aquesta és de les més doloroses per a molts catalans, aquesta estratègia els sortirà també malament.

El Madrid polític i mediàtic continua pensant que enfonsant Pujol o enfonsant Mas aconseguiran enfonsar el procés. I segons els seus càlculs ja han assolit el 50 per cent dels seus objectius. No comptaven però amb una reacció tan fulminant com la de Mas ahir. Fulminant en la forma, fulminant en el temps. En tres dies ha passat pàgina a un llegat governamental de 23 anys i polític de 60 anys. Ho ha fet amb dolor al cor i al cap, però ho ha fet per enviar un missatge molt clar: està disposat al que sigui per l’èxit d’aquest procés. El PP va reclamar dilluns el cap de l’expresident i ahir el va tenir, no fos cas que aquesta carta, per simbòlica que sigui, l’afebleixi. Del cas Pujol n’aniran sortint titulars cada dia (quasi tants com fills té) però ja no se li podrà refregar per la cara de Mas: el president ha sacrificat Pujol a mode de tallafocs per salvar el seu lideratge, no de la Generalitat, sinó el de la consulta. És en aquest context que Mas anirà a la Moncloa; Rajoy ja no podrà remoure l’afer més de dos minuts i s’haurà de centrar, com li pertoca a un estadista, a enfrontar-se amb la realitat, just el que ahir va fer Mas.

Quan l’11 de setembre del 2012 es va iniciar formalment el procés, res del que ha passat en aquests quasi dos anys estava escrit. Ell full de ruta s’ha anat fent sobre la marxa per intentar gestionar amb ordre i profit la força de més de la meitat de la població de Catalunya. I si algú es pensava que aquest procés seria un llit de roses actuava guiat per la ignorància o per la imprudència. Calia comptar amb contratemps i imprevistos, i el cas Pujol n’és un entre altres coses perquè és real: no és una consigna del discurs de la por. És una evasió d’impostos d’algú que va predicar amb la rectitud, és un engany a milers de catalans que van creure amb ell, és un míssil perquè Pujol, que als últims anys s’havia convençut de les bondats de l’independència, representava un col•lectiu convers imprescindible per sumar majoria. Si hagués estat al revés, un líder independentista que es passa al federalisme i que l’enxampen, avui els partidaris del procés estarien brindant amb cava.

Però aquest és un cop del que l’independentisme se’n recuperarà. Ahir, un bon amic meu m’ho resumia amb la teoria dels cercles concèntrics: devastador per la família, dolorós pel catalanisme, immòbil per al procés (Gràcies amic i bones vacances!) És recorrent dir-ho però en aquest cas és imprescindible per argumentar-ho: aquest és un procés de base popular, pilotada per una majoria parlamentària que –al seu torn- està tutelada per bona part de la ciutadania. I aquesta majoria no té comptes ni a Suïssa ni a Andorra. Aquesta majoria va fer president a Pujol sis vegades seguides. I, oh casualitat, quan Pujol va pactar amb dues fases amb els qui ara l’afusellen (PSOE 1993, PP 1996) aquesta majoria va deixar de donar-li aquest suport tan nítid fins al punt que van portar el seu partit a la oposició per primera vegada en un quart de segle. Un altre exemple que explica això en el sentit invers: Josep Lluís Carod Rovira. Quan li van voler tallar el cap des de Madrid via Perpinyà, ERC va obtenir el millor resultat de la seva història en unes eleccions al Congrés. Carod va posar el seu cas en mans d’aquesta majoria i en bona part li va respondre. I quan Carod va fer Montilla president, la majoria el va castigar amb l’ostracisme. I què ha passat en tots dos casos? que CDC i ERC s’han refundat i han aconseguit ser els dos principals referents de centre dreta i de centre esquerra que, com en tot país normal, és necessari que hi siguin.

I ara aquestes dues formacions tenen l’objectiu, el repte i el deure d’aconseguir aquest país normal. Per això és bo que preparin diferents respostes davant diferents escenaris. I ara ja no estic parlant de Pujol sinó de la negativa a fer la consulta del 9N. Cal pensar en com gestionar les adversitats però no fent-ho amb el prisma del pla B. Ni tan sols el pla A. El pla que guia aquest procés és el pla V i l’onze de setembre n’hi haurà una nova mostra perquè hi haurà gent d’Iniciativa, gent de la CUP, Avancem, Guanyem, Podem, algun despistat del PSC, sindicalistes de CCOO, d’UGT, treballadors de la SEAT, d’hospitals públics, bombers, gent a l’atur, pensionistes, estudiants, i sí, és clar, militants d’ERC, militants d’Unió, militants de CDC i expujolistes: desenes de milers d’expujolistes que hauran superat el dol i que aniran a reclamar un país normal, lliure i net.

ALTERNATIVA ESPANYOLA: NO GRÀCIES

Aquest cap de setmana hem vist com allò que alguns diuen alternativa al Partit Popular, o sigui el PSOE per governar Espanya i poder veure un tracte i diàleg diferent definitivament s’ha enfonsat, si es que algú encara hi confiava, la llista de mals a combatre per parta del nou líder socialista Pedro Sanchez el converteix en la versió rejovenida de Mariano Rajoy. Cap diferència.

Efectivament, el llampant nou líder que diuen ha de modernitzar el partit socialista ha deixat clar que diferent cara i mateix missatge nacional que els Populars i mateixa visió restrictiva de la democràcia que els Populars. En el seu discurs diu que s’ha de combatre uns determinats mals com son entre d’altres: La crisi, l’atur, la violència de genere i l’independentisme.

O sigui la violènica de genere equiparada a l’independentisme, tota una declaració d’intencions que poc te a veure amb dretes o esquerres, i si molt amb una visió clarament deficitària de la democràcia, un pensament únic que no varia en el temps i un poc o nul respecte a la ciutadania catalana que francament ja fa fàstics.

Segur que l’entesa amb els Populars es total. La seva visió global va en la mateix direcció, de fet nomes cal veure les incorporacions a la Direcció per la part catalana amb noms com Carme Chacon o Pere Navarro, precisament no coneguts pel seu respecte a la societat catalana i la seva petició de dret a decidir el seu futur.

Per uns som nazis i pels altres maltractadors de parelles, tot això per atrevir-nos a demanar democràticament per la força del vot i pacíficament amb mobilitzacions d’una gran part de la població catalana el nostre dret a decidir el nostre futur polític.

Algú que es pot dir democrata te cap dubte del seu vot al 9 N.

NOS QUIEREN ROBAR CATALUNYA

Aquesta frase ha estat pronunciada per la portaveu del Manifest “Libres e iguales”, i que constata amb molta claredat, que som nosaltres per l’Estat espanyol, una propietat sense ànima que es pot fer servir quan i com es vulgui. Per tant no cal patir tant per la Reunió Mas-Rajoy de la propera setmana. Es problema de concepte i de tarannà democràtic. De fet com diu Melcior Comes, personatges com Fernando Savater ens diuen ben a les clares la seva paranoia per aturar el dret a decidir dels catalans costi el que costi i sense cap mena de respecte. No caiguem en aquest parany, ni amb falses promeses que res tenen a veure amb la nostra demanda, per tant Ara es l’Hora.

El terror hipòcrita

Melcior Comes
Ara ja sabem que el procés català, tot i no ser violent, tampoc poc ser titllat de pacífic… Potser vostè no ha vist pistoles ni cotxes incendiats, potser no ha vist ni sang ni peixos morts —potser no ha vist ni una sola nena plorar de mal d’amors—, però això no treu que hi hagi una violència terrible en l’ambient, que carrega l’aire de l’electricitat i força els gelats de la mainada a fondre’s de seguida, deixant-t’ho tot fet un fàstic. 

Ho ha escrit, com no podia ser d’una altra manera, el magnífic Fernando Savater, un senyor al qual jo li tinc un gran respecte. Les raons de Savater serien realment dignes de consideració si es basessin en fets reals, i si, rere el catalanisme secessionista, hi hagués realment totes aquestes pulsions tribals, o aquestes demandes de privilegis que els catalanistes voldrien —presumptament— per als ciutadans d’aquest país. Ja és inútil qualsevol forma de pedagogia…: qualsevol discurs serà qualificat d’autoritari o trencador dels ‘drets de ciutadania’, com si el que es volgués implantar a Catalunya fos alguna cosa inferior —pel que fa als drets— al que hi ha ara mateix instaurant a les lleis espanyoles.

¿Quina violació de drets socials o cívics o polítics es produiria en cas de la creació d’un nou estat català? ¿I a qui, de la resta d’Espanya, se li violarien o lesionarien els drets, en cas d’acabar pactant una sortida ordenada d’Espanya? ¿Perdrien els malaguenys el dret de manifestació o la prestació per desocupació si Catalunya s’independitza? ¿És això el que se’ns està insinuant? 

Això no ho entén ningú…; això no entra dins cap mapa polític, no hi ha cap voluntat d’acabar amb res, aquí. No hi ha ni un sol gram de pensament no liberal, entès aquest com el que garanteix a tothom un catàleg ampli de drets i garanties i fins i tot prestacions. Unes prestacions que ja són desiguals, per molt que s’invoqui la constitució espanyola, en funció del municipi en què vostè tingui la sort de viure —o de morir—: ¿o potser no sabem que en un poble o l’altre hi ha millors i més barates escoles bressol, per exemple, o més serveis municipals, o impostos diferents? ¿I a algú se li acut dir que aquests desnivells lesionen el concepte de ciutadania? ¿Ens estem tornant ximplets? 

Ni una sola nota d’aquesta partitura de garanties constitucionals serà desafinada ni durant ni després del Procés: ¿per què, doncs, invocar, de continu, la lesió al concepte de ciutadania, que quedaria malmesa en cas de secessió? Jo puc entendre que la secessió sigui una mala idea —que m’ho expliquin amb arguments, però, no amb el conte de la caputxeta i el llop—: ¿però per què em volen fer creure que la secessió porta forçosament a alguna mena de regressió democràtica? 

El que sí que hi porta, a aquesta regressió, és la dificultat de votar, l’impediment, constitucionalment emparat, de posar unes urnes al carrer i demanar a la ciutadania que viu a Catalunya quina mena de relacions amb Espanya vol acabar suportant. 

Tanmateix, ara, els demòcrates —i Savater en fa una invocació— se n’han adonat que primer són les llibertats, i després les urnes. El que toca ara és citar la tradició liberal —les lleis!—, i recordar-li a la ciutadania que això de votar és un invent recent, una festa de pacotilla, que es va instaurar després de la ‘constitucionalitat, l’Estat de dret i la separació de poders’. 

Només després es va concedir el vot —sí: a poc a poc, primer als propietaris homes, després a tots homes, i finalment, molt a darrera hora, a homes i dones majors d’edat…— una vegada es van assegurar que el vot mai podria violar els marges de les Constitucions sagrades i els poders assentats. El despotisme il·lustrat treu el nas sota d’altres excuses. I no. 

I ara que el vot podria capgirar algunes d’aquestes coses —se’ns afirma—, doncs el vot ha de callar, perquè la cirereta podria destrossar tot el pastís de les belles garanties… Aquesta és la seva manera de raonar: tot es pot votar, sí, menys el canvi en el propi sistema. El vot quedaria reduït a una d’impotència total, la sobirania de la ciutadania seria un concepte buit, almenys quan es tractés d’encarar les qüestions de més pes. Voteu, però mai contra mi. Em recorda allò que deia Ivan Karamazov, que l’Estat havia d’esdevenir Església per a fer-se intocable i sagrat, i que només així ens salvaríem. Savater invoca la ciutadania i les seves derives com una forma sagrada, com si no fos la cosa més dúctil del món (diferent ja no només d’estat a estat, sinó de municipi a municipi, de comunitat a comunitat…). Qui digui el contrari és que no sap de què parla. ¿I per què no es critica el règim fiscal basc, des d’aquesta òptica tan igualitària? 

A aquesta mena de contes de terror hipòcrita ha quedat reduït el pensament dels intel·lectuals espanyols. Tot i això, ja comencen a admetre (ho insinua Savater…) que podrien acceptar la reforma federal: suposo que no poden oposar-se a la solució més filosòfica que han trobat els estats plurinacionals per a no dividir-se i suportar-se dins el mateix territori. 

La provatura federal toca cada dia les nostres portes amb renovada insistència. Potser les bases electorals —escalivades— no en volen saber res, però els diaris i les tertúlies fan sonar aquesta nota amb fervor cridaner i un xic poca-solta. Els votants poden voler una altra cosa, però les elits econòmiques —i periodístiques— no deixen d’insistir en la solució a mig camí, i ho fan amb un punt de paternalisme que fa plorar els àngels. 

Els perills de la independència seran magnificats, de tal manera que cada dia sembli més enraonat apostar a curt termini per la reforma federal d’Espanya, inevitable quan els del PP sentin que o bé s’hi sumen, o bé seran per arraconats del nou disseny de les institucions. 

O l’independentisme fa un esforç final de coratge i fortalesa —amb un punt d’insensata aventura, potser— o acabarà reduint-se a una provatura d’encaix, que a la llarga temo que serà tan insatisfactòria com ho ha estat l’invent fallit de les autonomies. Ens faran empassar el federalisme a la força —ens faran tapar el nas i tirar el coll enrere—, i la UE insistirà amb això, ja que al club europeu hom hi entra amb més facilitat amb un carretó ple de cadàvers que no pas amb una urna plena de vots. Quina llàstima.

PROFESSOR DE LA FUENTE O IMPOSTOR DE LA FUENTE

La nova tècnica de Comptes Territorialitzats inventada pel Professor De la Fuente per públicar les balances fiscals de l’Estat espanyol totalment amanides i manipulades es un nou escàndol, de fet nomes cal veure els annexos de l’informe on textualment podeu veure que s’han fet “un poco a ojo” literalment i obviant els metòdes reconeguts internacinalment. En definitiva una nova burla i caricatura d’un Estat que ha perdut qualsevol engruna de credibilitat.

Aquest personatge proper a Ciudadanos i contractat moltes vegada per la Fundació FAES de l’expresident espanyol Aznar, ha elaborat i inventat una nova mentida, i gairebé ens vol fer creure que Catalunya roba a Espanya. De fet l’espoli fiscal presentat per la Generalitat entorn als 16 mil milions d’euros i calculat pel metode usual en aquests casos i validat per la majoria d’economistes de prestigi, ara trobarà una gran mentida que manipularà unes xifres que curiosament van a la meitat, i sense cap conseqüència en forma de dimissions o directament delicte.

De fet des d’alguns sectors encara es carrega contra el Govern català per les retalladles obviant totalment aquestes xifres escandaloses, que en el cas de les presentades avui ens reconeix el maltractament, però com que es menys que el presentat per Catalunya ja ens hauria d’estar be. O sigui contents per rebre un robatori menor, però robatori. Un cinisme sense precedents.

Es curiós que admeten que hi sortim perdent 1133 euros per català a l’any i es queden tant amples. Tanmateix amagar el càlcul amb el mètode monetari es senzillament fer trampes ja que es reconegut com el més objectiu i transparent i que augmentaria la xifra a 2100 euros per catala a l’any.. De fet els seus comptes son una barreja inventada per arribar a unes conclusions premeditades.

Ens presenta Madrid com la més perjudicada, i per exemple ens comptabilitza com inversión al territori, les inversions al Museu del Prado per posar un exemple, cosa que seria un engany descomunal.
De totes maneres, si Madrid es tant perjudicada, caldrà pensar en demanar la seva independencia per no veure els seus ciutadans tant escanyats, es un tema de solidaritat, veure per creure.

EL NACIONALISME ESPANYOL I CATALÀ

El director de cinema José Luís Garci, ens diu que sembla que es pot ser nacinalista català, però no nacionalista espanyol. Per fer-nos una idea va signar el manifest “Libres e Iguales”, cosa que diu que tot i no anar a la presentació troba molt senzill i clar per definir tots els termes i sobretot la legalitat que sempre ha de ser respectada.

Titlla la situació catalana de moguda i incomoda, donant per fet que ja s’esperava que el procés sobiranista arribes tant lluny. Els discursos i accions feien preveure que arribaria molt amunt en sentit creixent. Defineix el nacionalisme com a món petit i estret. Cadascú pot pensar el que vulgui sempre que no surti de la legalitat.

Realment Garcí confón els termes, parla de situació incòmoda, simplement el mandat popular de democràcia i poder escollir com seria la normalitat. De fet el pilar fonamental de la democràcia es que el poble ha de decidir, si treiem això, qualsevol sistema pot ser similar. Parla d’un manifest molt clar, amb això estaria d’acord, es tant clar que si mirem algun manifest fundacional de la Falange te una semblança molt perillosa. La claredat no forçosament vol dir democràtic, això si que ha de quedar clar.

Parla de nacionalisme com a món petit, es podria aplicar al nacionalisme espanyol, de fet l’únic legal i ben vist, a diferència dels altres. Parla de que es preveia que arribaria lluny i de pensament lliure sempre que respecti la legalitat.

Caldria dir que la legalitat no pot estar per damunt de la societat, al contrari es una eina que la societat utilitza pel seu funcionament, mai a l’inreves, no es pot ser esclau de la legalitat. Tanmateix, si es pot pensar el que es vulgui i no es pot aplicar si la societat ho reclama, estariem en un cul de sac. O sigui es possible presentar-se en unes eleccions amb la idea de la independència en el programa, però si rep el suport més gran no es pot aplicar, suposo que estarà d’acord que es totalment una anormalitat.

En definitiva si hi ha un nacionalisme que ha estat agressiu i exclusiu al llarg de la història, aquest es l’espanyol, per tant imposició que mai pot ser confós amb democràcia, i una persona de la suposada talla del director de cinema ho hauria de saber molt bé.

LA NORMALITAT DEL PROCÉS

Les coses cauen pel seu propi pes, i el procés va posant a tothom al seu lloc, immolació del partit socialista, indefinició d’Iniciativa que tard o d’hora li pot costar molts problemes amb diferents moviments que van sorgint, la redifinició de Convergència, i la fi de personatges com Pere Navarro, i un pas al costat d’altres com ara Duran i Lleida. La revolució pacífica obliga a canviar els escenaris establerts, i això sempre provoca conseqüències. Duran com diu Toni Aira apart del seus actes, per cert amb cinisme al dir que sempre ha estat al costat del dret a decidir, però amb seguiment ja que no es un polític qualsevol i d’una manera o altra els seus moviments mai son gratuits ni improvisats.

Duran: una veritat incòmoda
Toni Aira
Josep Antoni Duran i Lleida és un dels polítics que desperta més fòbies entre la parròquia sobiranista del país. Cas d’estudi. I he d’apuntar que no és el meu cas. És a dir, que allò que em desperta és bàsicament una gran curiositat periodística. Per allò que diu, quan ho diu, com ho diu i el rèdit que ha anat traient d’aquest domini del ritme i de l’escena durant més de trenta anys a primera fila de la política. Fins ara? Potser sí. O no. No el subestimin per les ganes que li tinguin. I m’atreviria a proposar que tampoc se’n menystingui l’opció de suma pel simple fet que no és independentista (també de moment).

Quan diumenge vaig avançar a El Periódico que Duran plegaria de la secretaria general de CiU, en piular-ho a Twitter vaig rebre un munt de reaccions de tots colors. Alguns fins i tot precipitant-se a treure el cava de la nevera per celebrar una retirada que no s’estava donant. Però, i les ganes que li tenen alguns? Això va posar aquell plus de rematada a l’anunci que un servidor havia fet, i que en cap cas parlava de l’adéu de Duran. I sí, es van precipitar i equivocar alguns per aquesta via, igual com altres van precipitar-se en blasmar-lo per no independentista. Una vegada més, gran error.
Quan ell va dir ahir que “mai no m’he sentit incòmode ni amb la consulta ni amb el dret a decidir”, un internauta em va piular: “Com se sentiria si guanya el sí-sí?”. Pensament instantani meu: “I a nosaltres què ens importa?”. En aquest sentit és com Duran ha esdevingut una veritat incòmoda (com el títol d’aquella pel•lícula d’Al Gore) per a uns i per als altres. Però bàsicament l’hauria de ser per als espanyolistes, no per als catalanistes! Perquè Duran com a polític és prova viva que hi ha ben poc a fer a Espanya si un en vol formar part sentint-se català i reivindicant-ne allò bàsic que ens és de justícia. Ell és això i ell constantment s’ha topat amb la paret de Madrid que fins i tot l’ha dut a advertir que ens abocaran a una declaració unilateral d’independència. I que això ho digui en Duran els descol•loca molt. Els incomoda molt, perquè si ho diu un de la CUP o l’Alfred Bosch, doncs mirin, fins i tot en poden fer caricatura que els sumi. Ara! Tot un senyor client del Palace i democristià i president de la Comissió d’Exteriors del Congrés? Això els trenca el contrarrelat sobre allò que passa aquí. O com a mínim ho pot arribar a fer.

En canvi, per al procés català Duran no hauria de ser una veritat incòmoda ni ara ni quan arribi la consulta. Ara no perquè a diferència d’altres com els del PSC està clarament per la consulta, pel dret a decidir dels catalans i per la pregunta acordada pels partits catalanistes. Així ho ha votat Unió. I quan arribi el moment de consultar el poble català i de construir majories pel “sí”, si ell no s’hi suma estarà en el seu perfecte dret de fer-ho i això també legitima la consulta i els qui la defensen sincerament. Perquè la gran força democràtica de la reivindicació del dret a decidir del poble català rau, en bona part, en el fet que aquí una majoria social està per consultar tranquil•lament i cívicament sobre què vol la ciutadania: seguir com fins ara o canviar. És el fonamentalisme d’altres, i el seu poc gruix democràtic a l’hora d’exposar-se al veredicte de les urnes, allò que dóna un plus de legitimitat al procés català a ulls de món, allà on no incomoda allò que és normal (votar en la direcció que sigui) i que aquí cal defensar a totes

ARA ES L’HORA

Sense categoria
Com diu la campanya presentada per l’ANC i Òmnium “Ara es l’Hora”, i efectivament tot aquest temps d’accions, manifestacions, actes, reunions, campanyes i moltes altres coses ens han servit per arribar fins on estem ara. Estem a la recta final del procés, i aquest te un punt clau com es la força del vot el dia 9 de novembre, i no ens enganyem, si no cedim votarem. Depèn de nosaltres, tant senzill i complicat alhora. Per tant toca fer l’últim esforç per fer-ho possible, no s’entendria anar per altres camins a aquestes alçades, ni renunciar el que tant hem buscat. El dia 10 de novembre tot haurà canviat, hi haurà un mandat democràtic sense discussió que el món escoltarà i finalment validarà.

SEPARACIONS DE PARELLA I MANIFESTOS

Sense categoria
El ministre Montoro posa l’exemple d’una parella que no s’entén però que per interès dels dos es mantenen junts. Una visió podríem dir que còmica i que dona idea de qui hi ha a l’altre costat de la taula per negociar res. Per altra banda Espanya va de manifestos i d’intel·lectuals, aquest nou de caire federalista, però evidentment negant-nos el dret a decidir i qualsevol possibilitat d’exercir la democràcia. Jo continuaré esperant un tercer manifest que respecti la democràcia, em conformo poca cosa, però tractant-se d’intel·lectuals mai se sap.

Efectivament Montoro, ens compara amb aquella parella que li diu mira tu fas la teva vida, però no et convé separar-te, ens portem regular, però ens estimem prou perquè ens interessa estar junts. Diu que Espanya no es pot reinventar per calmar les ansies separatistes, i descarta cap règim fiscal propi per Catalunya, tot això al Wall Street Journal, desprès diuen de la devaluació de la marca Espanya.  Per altra banda segon manifest a l’entorn de PSOE i IU que defensa sobiranisme, però rebutja la consulta. Parla de reconèixement de la diversitat i redistribució de competències, sense cap exclusivitat catalana. Evidentment la sobirania es de tots els espanyols.

Com es pot veure, el ministre apart de fer llastimosament el ridícul obliga a una parella que no vol viure junts a fer-ho per uns suposats interessos, que no son tals, son imposicions sense dret a replica. Per la part catalana evidentment aquest interés es altament perjudicial en la majoria d’àmbits i sobretot per la manera d’exercir-lo de la part espanyola. Parla de que no es pot reinventar Espanya, suposo que no ha contemplat el món al llarg de la història, si ho hagués fet veuria que no hi ha res inamovible i encara menys Espanya.

Un total menyspreu a la democràcia i a la ciutadania catalana que es negada com a subjecte i com a dret a decidir el que la majoria reclama. Ara entenem perfectament aquests conceptes democràtics tant particulars i que evidentment son molt allunyats del que seria desitjable i del segle que vivim.

Per altra part un segon manifest de caire federal, que de fet si be amb les formes elimina els tics feixistes del primer, no suposa cap novetat, negació del dret a decidir i tornar molts anys enrere per tornar a les paraules buides del respecte a la diversitat. Demanaria una mica més d’originalitat a aquests suposats intel·lectuals espanyols.

Esperarem un  tercer manifest que suposo no arribarà, i on com deia abans simplement demanem respecte i democràcia, seria tot un detall. 

LIBRES E IGUALES

Sense categoria
Una nova plataforma en marxa, amb el nom de Libres e Iguales, tant “libres” que el seu objectiu bàsic es ser un lobby de pressió per evitar qualsevol negociació sobre la sobirania de Catalunya. Ni tant sols accepten reformes a la Constitució, ni terceres vies, ni res. Simplement imposició pura i dura i una visió de la democràcia restrictiva i sense cap tipus d’obertura mental i social.

Una nova plataforma espanyolista presentada a bombo i plateret davant el Congrés dels Diputats a Madrid, negant com esmentava qualsevol opció per Catalunya.  Una representació formada per personatges com: Adolfo Suarez Aillana, Mario Vargas Llosa, Albert Boadella i Joaquin Leguina entre d’altres. Diuen que no plantegen cap solució a la independència, i rebutgen consulta i reformes amb la idea de que el nacionalisme no vol ser encaixat a Espanya, i el consideren una ideològia de guerra.

Es alarmant veure com grinyola la teòrica democràcia espanyola, que veu com davant demandes legítimes, pacífiques i demòcratiques sorgeixen moviments com aquests de caràcter feixista i negant les llibertats i drets de les persones en nom de la idea de la unitat d’Espanya per damunt de les persones.

Neguen fins hi tot el diàleg, i qualsevol altre via per modificar la situació catalana dins la plena legalitat espanyola, s’aferren a un text constitucional que gairebé 40 anys més tard segueix intocable sense data de caducitat. Els noms de les persones que els integren ja parlen per si sols, persones amb clares mancances democràtiques que simplement rebutgen que una part molt impotant de la societat catalana te una reclamació concreta, i que apart una encara molt més majoritària vol passar per les urnes com en democràcia seria normal fer les coses.

Consideren el sol fet de decidir en democràcia i per la gran força del vot una ideològia de guerra, francament demencial i ens diuen que el nacionalisme no vol ser encaixat, com si això fos una obligació pels segles dels segles i per damunt de l’opinió del poble, teòricament el que ha de gaudir de l’última paraula en una democràcia plena i que lògicament no defensen els “libres e iguales”.

En definitiva, el tema “iguales”, suposo que es refereixen els que accepten les seves normes sense cap altre pretensió, i el de “libres” deu ser un privilegi que s’atorguen en exclusiva i que poden negar a qui vulguin. 

FEINA SERIOSA I HOOLIGANS EN ACCIÓ

Sense categoria
Ahir coincidien dos versions totalment oposades de com s’afronta un problema en una democràcia. Una part seriosa amb nous informes del Consell Assessor de la Transició Nacional sobre els primers passos a fer desprès del 9 N i preveient tots els escenaris possibles, i per altra banda Sanchez Camacho i Fernández Diaz actuant com autèntics hooligans i parlant de xantatges i línies vermelles que no es poden ni  parlar. Tot un món diferent.

El dos líders populars exigeixen al President Mas que acati les lleis i no traspassi línies vermelles. Parlen de dialogar amb el President espanyol de problemes reals perquè la consulta del 9N nomes preocupa a una part minoritària de la societat catalana i parlen de no permetre cap xantatge.  Ens indiquen respecte per les lleis i sobirania de tots els espanyols ja que el futur d’Espanya el decideixen tots i no nomes una part. Alhora no es pot plantejar temes que nomes interessen Junqueras, Homs i Forcadell. Per acabar dient que al marge de la llei, nomes hi ha la llei de la selva.  Per altra banda el CATN detalla com serà el procés constituent del nou estat català, per exemple quan deixarà de tenir validesa el dret jurídic espanyol, la nova Constitució, la declaració del Parlament i les diferents possibilitats de negociació amb l’Estat espanyol. També la permanència assegurada a l’euro o l’abastiment d’energia garantit entre d’altres coses. Tot un món diferent.

Efectivament els dos personatges esmentats parlen d’imposició, de xantatge i de fronteres que no es poden creuar per una base de diàleg que sona més a imposició que altra cosa. Ells decideixen que 2 milions de persones al carrer, una majoria al Parlament català, i un 80% de la població que reclama la consulta, son una minòria, no deixa de ser curiós. Ens diuen que decidir el futur d’Espanya ho decideixen tots, cal dir que parlem del futur de Catalunya i com totes les independències del món les voten el conjunt de societat que les demana, es sentit comú. Per últim cal constatar que segueixen atribuint a determinats polítics el procés com si fos una dèria i no a la societat catalana vertadera protagonista. Utilitzant les seves paraules, la democràcia que ens volen vendre si que es la llei de la selva.

Tanmateix, des de Catalunya es segueix un procés impecable políticament i també juridicament com ho proven els informes del CATN on totes les possibilitats son analitzades i els passos a fer contrastats i analitzats. Realment la creació d’un nou estat te moltíssimes variables i no es pot fer cap pas en fals, faria be el Parlament de tenir molt en compte els consells dels experts per aquest canvi tant transcendental en la nostra historia.

En definitiva, rigor i serietat contra amenaces, coaccions i imposició per sistema. 

ELS VERTADERS ANTI-SISTEMA

Sense categoria
El ministre Wert i la broma d’haver de pagar l’escolarització en castellà en un centre privat per part de la Generalitat, i amb el metòde de restar directament des de l’Hisenda Pública espanyola, es un atac més, segurament el més agosarat contra la llengua catalana, juntament amb si un alumne ho demana els seus drets passen per davant de la resta de la classe que s’han d’amotllar fent saltar pels aires qualsevol base democràtica. Aquesta es la tercera via, les certeses que ja sabem i ens esperen si ens quedem. Un odi i incomprensió per la nostra llengua que ha provocat com diu en Francesc Canosa ser militants per fer sobreviure una cosa tant elemental en qualsevol estat, com es la nostra parla, en definitiva hem estat els autèntics anti-sistema, i ara sense les eines d’un estat al nostre favor no podem fer front a aquest genocidi lingüístic que estem sotmesos.

Nosaltres, els anti sistema
Entenc que el lector no em cregui. Fa un parell de setmanes estàvem a un formatget interior d’aquests de l’Eixample. Hi havia una celebració. Com que som pobres ens vam amorrar al cava. Diuen que és nutritiu. Que ho cura tot. I afededeu que ens creiem tot el que digui el poble. Portàvem ja unes copes que donaven aliment almenys per dos dies. Potser ja havia crescut mig pam en un quart d’hora. Una senyora i un senyor em donaven conversa. Molt amables. No sé pas a quins nassos de bombolles passàvem. Jo alçava la copa i veia aquest cel de Barcelona que sembla un llençol d’estiu. La infància. Els senyors parlaven d’una ciutat que no coneixia. De quan eren nens. Uiiiiiiii. Com es divertien. Mai sabien on anaven. Mai. Un dia era a una casa. L’altre a una altra. Com un cuit i amagar. Cases, cases. Hi havia més nens. I una senyoreta, o un senyoret. I deien. “Bon dia” o “Bona tarda”. D’amagat. Es creien que era un joc. El pare els feia veure que era un joc. Aprenien la seva llengua, al seu país, a cases clandestines, a habitacions amb les persianes baixades. Ombres amb un filet de llum. Quants diners ha costat tot això?

Ara que el ministre Wert vol fer pagar sis mil euros als pares que demanin escolaritzar als seus fills en castellà ens hem de preguntar quants diners ens ha costat aprendre la nostra llengua des de 1714. Quants? Sóc l’únic membre de la meua família que s’ha escolaritzat en català. D’una família naturalment catalana. Tres segles. L’estat no ha pagat cap escolarització en la nostra llengua pròpia. Cap. Hem viscut al marge de l’estat i hem mantingut la llengua. Som els anti sistema. Els autèntics anti sistema. Aneu a pastar fang els que escopiu, insulteu, amenaceu, pinteu, als parlamentaris catalans: nosaltres sí que som els anti sistema. No ens han donat res i ho hem donat tot. No hem perdut la llengua. Ens han matat, ens han denunciat, ens han multat, ens han fet de tot i hem dit: No. 

Hem dit no des de fa anys i panys. La Llei Moyano d’Instrucció Pública (1857): “La Gramática y Ortografía de la Academia Española serán texto obligatorio y único para estas materias en la enseñanza pública”. I vam continuar parlant català. Salteu on vulgueu. Salteu pel forat que creieu. A la Reial Ordre del 29 de desembre de 1923 es nega a la Universitat de Barcelona a fer classes optatives (optatives!!!!) en català. Raó? “Que en ningún Centro docente oficial procede autorizar la enseñanza de disciplinas que no estén incluidas en el plan de estudios previamente aprobado por la Superioridad”. Vam seguir parlant en català. Tant sols una anècdota del que va passar a partir de 1939. 6 d’octubre de 1939: “El gobernador civil sorprende y clausura personalmente escuelas laicas y separatistas”: “Unos de los supuestos maestros se encontraba reunido dando clases a unos veinte niños, los cuales respondieron a un breve interrogatorio (que no fue preciso prolongar, ante lo inequívoco de las respuestas), manifestando que no les enseñaba el catecismo y que las clases las daba en catalán”. I… vam continuar parlant en català. 

Aquesta setmana (11 de juliol) ha fet 53 anys (1961) del naixement d’Òmnium Cultural. També (9 de juliol) 28 anys de la mort d’un dels seus fundadors: J.B. Cendrós. Molts d’aquells nens que fa dues setmanes s’alimentaven amb cava van aprendre català gràcies a la xarxa clandestina d’Òmnium durant el franquisme. Quant ens ha costat tot això? 

Quin país ha de pagar secretament, voluntàriament, desinteressadament, per ensenyar la seva llengua? Quin? Ara hem de pagar democràticament cinc famílies per l’escolarització en castellà. Nosaltres, tots, absolutament tots, que no ens han pagat un ral per ensenyar-nos la llengua pròpia, comuna, vehicular, la de tots. Hem suplert tot el que no ha fet l’Estat. I un dia es demostrarà científicament que els catalans ens vam inventar el món virtual per esmenar el que no ens dóna la realitat. Quant val tot això?

Hem construït històricament un para-estat i ens fa por de fer ara un estat? Hem continuat la llengua amb tot en contra i ara ens sembla tot incert? Hem fet de la incertesa una certesa. De l’anormalitat una normalitat. De la mort, un miracle. Ho hem fet tot. No hi ha més futur que el que ja hem fet. No hi ha més demà que el camí per on caminem. No hi ha més. No hi ha més perquè si a mi em treuen la llengua em pispen el paisatge, em furten les persones, em prenen els sentiments. M’ho roben tot. Ja no em queda res. Venim del no res i hem tingut una llengua que ha estat el tot. Quant ha valgut tot això? Incalculable. Quant valdrà el què hem de fer? Incalculable. Inimaginable. Qui ho pot fer? Només nosaltres. No hi ha més. Nosaltres, que només tenim una copa de cava a les mans. Nosaltres, que només tenim un cel de llençol. Nosaltres, que només tenim la tristesa com a esperança. Nosaltres, que som els anti sistema.

EL 9 DE NOVEMBRE JA HA COMENÇAT

Sense categoria
La llei de Consultes que ha d’emparar el 9 de novembre ja es a punt. Els passos son els previstos. La societat catalana ha de fer la recta final per poder votar el nostre procés democràtic i la nostra llibertat, el premi es massa gran per deixar escapar la oportunitat. Depén de tots nosaltres.

DIÀLEG DE SORDS

Sense categoria
Sembla que esta de moda parlar d’oferiments de diàleg curiosos, i voler deixar amb evidència al contrari. El President espanyol que te més facilitat per rebre a Societat Civil Catalana que al President Mas dona totes les facilitats, però sempre que es renunciï a la Consulta, o sigui absolutament absurd, ho podríem dir conversa general, però mai diàleg sobre el tema que ens ocupa. Per la seva part el President ens diu que ja ho ha demanat, però davant la falta de resposta, considera que senzillament no el volen rebre. Tenim en Duran que cada setmana reclama diàleg i a cada petició la seva tercera via queda més morta i enterrada. Ho explica perfectament Vicent Sanchis, i la qüestió es que si no hi ha canvi d’actitud espanyola, i com veiem cada divendres al Consell de Ministres la direcció es molt clara, i per part nostra el pla A, B i C que consisteix en votar el 9 N.

Si em truca demà

VICENT SANCHIS

Hi ha en joc coses molt serioses, transcendents, però es fa molt difícil sovint no riure amb l’espectacle. Qui més qui menys té clar que Artur Mas i Mariano Rajoy no tenen res a dir-se. El primer perquè, d’acord amb el seu compromís electoral, està obligat a convocar un referèndum –va, vinga, consulta– perquè els catalans diguin de quin mal volen morir o de quin bé volen viure. El segon perquè no la tolerarà de cap manera. De què dimonis han de parlar els dos presidents si els separa una qüestió medul·lar? Mas ho supedita tot a la consulta que vol la majoria del poble català. Rajoy la rebutja amb totes les vísceres. El primer s’inspira en el principi democràtic més elemental. El segon, en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols. Podrien parlar de cinema. I malgrat tot, convé que ho facin. Perquè civilització és això. I perquè hi ha gent allà que considera que l’alternativa és pitjor. D’acord, doncs. Que parlin. I aquí arriba el sainet. Rajoy contesta a Duran i Lleida que ell està disposat a parlar “el dia que Mas ho demani”. És a dir, ho ha de demanar Mas. Ell no ho farà. I diu que sigui Rajoy qui posi dia i hora. I després dobla l’aposta i assegura que ja ho ha demanat. I aleshores Soraya Sáenz de Santamaría apareix al plat i a les tallades i jura i perjura que Mas no ho ha fet. I dos ous durs! Que siguin tres! Em prendria un altre cafè! La part contractant de la primera part és com la part contractant de la segona part…

FALTA DE RESPECTE SENSE LÍMITS

Sense categoria
Sembla molt fàcil menysprear la democràcia i el dret a decidir dels catalans. En tenim diferents exemples com la petició d’inhabilitació a la selecció catalana d’hoquei patins per la seva reivindicació a votar a la Copa Tricentenari, la defensa de radicalitat democràtic de Pedro Sànchez, candidat secretari general PSOE alhora que rebutja la consulta, o les declaracions de Juncker a l’Eurocambra dient que amb una carta no ets membre de la Unió Europea i la negació del dret a l’autodeterminació per part d’Amnistia Internacional que hauria de fer reflexionar els seus socis.

Efectivament, el CSD es planteja prendre mesures contra els jugadors catalans i organitzadors del torneig del Tricentenari d’hoquei, tot per pel “I want to vote”, parlen d’una inhabilitació als jugadors i mesures contra la Federació Catalana pels permisos dels partits. Per altra banda Juncker, un personatge amb poca credibilitat i que diu tenir gran respecte per les expressions democràtiques, però no l’arrogància, deixant l’afer amb una no resposta. Amnístia Internacional diu que internacionalment no hi ha una definició acceptada del dret a l’autodeterminació, i es un dret que no es reconegut de manera unilateral. Per últim Sanchez pel PSOE lloa la radicalitat democràtica del partit per escollir els seus càrrecs, però nega la consulta catalana portant-la cap a la reforma constitucional.

Realment, es curiós que acusin de barrejar política i esport concretament a la federació catalana de patinatge, quan encara recordem els moviments bruts, coaccions i diners públics utilitzats per frenar l’admissió com a membre de ple dret de la catalana. Per altra banda demanar votar en un estat democràtic, no es política, es o hauria de ser simple normalitat, es veu que no i es considera com un extra. De totes maneres una possible inhabilitació deixaria la selecció espanyola i la mateixa lligua d’aquest esport ferida de mort, i la resposta hauria de ser la retirada dels nostres èquips i la creació de la nostra pròpia lligua on més del 90% dels actuals son catalans. Una mostra més de l’estimació i nacionalisme agressiu de l’Estat.

En Juncker segueix els passos de Barroso, però per sort ell no decidirà el cas de Catalunya, i no es pot dir que es respecta el resultat d’un referèndum i alhora castigar-lo, no te cap sentit, i aquest afer intern en breu serà damunt la taula, igual que el resultat escocès, en aquest moment l’afer ja serà un tema a resoldre per Europa i el sentit comú i interessos sembla que coincideixen.

En Pedro Sanchez, es la renovació amb les idees de sempre, defensa radicalitat democràtica, però no pels catalans i posar les urnes per resoldre una petició majoritària de la societat catalana. Un despropòsit que torna a deixar sense efecte aquells que volen esperar un possible canvi de govern espanyol que com es veu no canviarà de recepta.

Amnístia Internacional fa una interpretació molt particular del dret a l’autodeterminació, el nega saltant-se moltes resolucions internacionals, i demostra un posiciona ment contrari al procés català, caldria que els seus socis catalans en prenguessin nota.

En definitiva, menys preus a la democràcia que cada cop queden més en evidència.