ALBERT CORTES MONSERRAT

Avui es compleix 30 anys de la posada en marxa d’aquesta trampa de transició de la dictadura existent a la democràcia de pa sucat amb oli actual, per donar-li una cobertura legal què amb el pas del temps ha anat mostrant les seves mancances.

Realment la condemna màxima a acomplir a l’Estat Espanyol son 30 anys, per tant Catalunya ha purgat els seus suposats delicte, i ara tocaria la posada en llibertat amb la consciencia ben tranquil·la, i amb el perdó de la societat, però sembla que la cosa no es tant fàcil, i mitjançant subterfugis validats per la legalitat espanyola sembla que es vol convertir la condemna en cadena perpetua.

Davant aquesta injustícia, i ara que esta molt de moda, s’ha de plantejar un pla B, i aquest forçosament ha de consistir en la fugida del recinte penitenciari per començar una nova vida, amb una nova identitat renovada, i amb dret a cometre el gran pecat de escollir les nostres pròpies decisions.

Aquesta norma com sempre s’entesten a recordar va ser la millor possible pel soroll de sabres que encara existien, això es una excusa com qualsevol altra per fer un text on es diferencia entre regions i nacions, però que amb la lectura restrictiva que se’n fa no serveix de gaire. Consagra l’exèrcit com a garantia de la unitat de l’imperi, imposa una monarquia hereva del franquisme, construeix un estat anomenat de les autonomies, què a la llarga es una mera descentralització de competències, que mai s’acaben de transferir, i que tot hi que els estatuts de cada comunitat son lleis orgàniques, l’estat no te el deure de complir.

Es un model tancat, ja que la seva reforma es molt complicada, i dona via lliure al pensament únic central, sense tenir en compte la resta de les identitats de l’estat.  Se’ns diu que va ser un pacte provisional per les nacionalitats què van haver de cedir les seves justes reivindicacions pel be comú, però que 30 anys desprès no s’ha avançat gaire, nomes cal veure la presa de pel del finançament català o la posada en marxa del nou estatut pendent d’un fil per 12 magistrats, i on es parla cada cop mes sovint de tancar l’estat de les autonomies en pany i clau per tancar qualsevol reivindicació.

En definitiva un contracte, en el qual les nacions com Catalunya suportant tot tipus d’entrebancs i pals a les rodes per part de l’estat, ha contribuït amb el seu esforç fiscal ha ser el motor amb aquesta falsa solidaritat, altrament dita espoli, i què ha acabat pagant amb l’esgotament dels seus recursos,  i amb la cotilla permanent de retallada de llibertats de la famosa carta magna espanyola.

Tanmateix l’Estat ha respost amb el tracte colonial cap al territori, i on en nom del tractat ha apaivagat qualsevol reivindicació legitima que a la practica ha deixat els ciutadans catalans en una segona categoria en el que es refereix a serveis.

Sembla que comença a despertar la consciencia de l’engany, i les iniciatives es van multiplicant per demanar el poder de decidir lliurement el nostre futur, i poder gaudir de la nostra pròpia constitució què per la nostra llarga tradició democràtica no li costarà massa passar per sobre l’espanyola, què dubtosament sortiria indemne d’un cotó per comprovar la seva validesa democràtica.

Un jutjat contenciós de Barcelona va concloure que l’anunci de la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes durant  la tardor del 2006 a favor de les seleccions catalanes, i per promocionar el partit contra Euskadi era il·lícit ja què incitava la discriminació entre els menors.

El jutge ha considerat que era de caràcter polític, i fomentava conductes contra la convivència, el muntatge deia que Espanya no deixava jugar a Catalunya i feia una metàfora d’uns nens jugant a futbol, i un altre que s’hi volia incorporar amb una samarreta de Catalunya, i on un amb la samarreta d’Espanya li denegava, i on finalment la resta es treien la samarreta i demostraven que si podia jugar.

En el seu dia ja es va ordenar suspendre la seva emissió davant les denuncies del PP i Ciudadanos per racista, xenòfob i immoral, per utilitzar nens a l’anunci quan concretament els populars també en van utilitzar per un muntatge en motiu de la Constitució, sense que això es consideres cap delicte.

La justícia espanyola segueix donant mostres de la seva falta de democràcia, i li molesta que es divulgui la realitat, suposo que com Ciudadanos i PP, i vull imaginar-me que se n’avergonyeix de la seva actitud totalment xenòfoba, aquest cop si contra les lícites demandes de les federacions esportives catalanes per tenir una representació en el món, i què han sofert una persecució malaltissa  per no fer la competència a la “Roja”, què per obligació, i a cop de decret ha de ser la de tots.

La discriminació entre els menors i entre els grans es la que difonen ells amb la seva actitud racista, i la seva imposició per la força de la seva idea d’estat, on per cert s’omplen la boca de no barrejar política i esport, quan el seu cinisme els impedeix reconèixer que per ells es una mateixa cosa, i ho apliquen a qualsevol intent de normalitat, sigui l’àmbit que sigui amb la única motivació de no poder reflexar la realitat catalana amb normalitat pel món, i on per cert en esports amb representació oficial catalana, i en categories infantils han arribat a retirar els seus equips per no produir-se l’enfrontament i provocant la frustració dels menors que hores d’ara encara es deuen preguntar on es el problema.

Una mostra mes d’aquesta doble manera de mesurar les coses, quÈ son una cosa si les executa l’estat, i molt diferents si les executa qualsevol altra, i per descomptat un motiu mes per voler treure el cap al món, on aquests problemes desapareixeran, i l’esport tornarà al seu àmbit que li pertoca i d’on no te què sortir.

En un auditori d’escolars de sisè de primària, José Antonio Ortega Lara, ex-funcionari de presons, segrestat per ETA, i ex-militant del PP, junt amb la Presidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre, han expressat els seus pensaments delirants, que no tenen cap sintonia amb la realitat.

Es tractava d’un homenatge a la Constitució, i han expressat que els espanyols no han de permetre que els terroristes ni els intents separatistes destrueixin Espanya, posant al mateix nivell els dos termes, i assegurant que no ho aconseguiran ja què creuen en els valors democràtics, cosa que Aguirre ha corroborat dient que en nacions lliures i democràtiques com Espanya, hi ha gent que no vol que els espanyols siguin lliures, ja què no toleren a ningú que no pensi com ells.  Per arribar al deliri màxim dient què per desgracia les societats lliures i obertes com l’espanyola, on es garanteixen els drets fonamentals son l’excepció en el món.

Realment si no fos real fa riure per no plorar, aquests dos personatges hereus del franquisme i que amb els seus deliris de grandesa, segueixen el seu alliçonament a les noves generacions que evidentment perpetuen aquest odi a Catalunya, i faciliten aquesta incomprensió que ja be de lluny i què si amb tota la pedagogia establerta no ha canviat, difícilment ho farà.

Amb la demagògia habitual segueixen barrejant independentisme i terrorisme en una mateixa cosa, ja que per ells persegueix el mateix fi, què es la modificació d’aquest imperi sagrat que tant defensen, per altra banda persones que en el seu partit, tenen antics ministres de la dictadura com Fraga que fa pocs dies deia que Franco no va ser un criminal, poques paraules es poden dir mes.

El tema dels valors democràtics i les nacions lliures i obertes que respecten els drets, oposats als que no toleren que ningú no pensi com ells, ja es de jutjat de guàrdia, ja què un estat denunciat per organitzacions dels drets humans per tortures, que prohibeix partits polítics per motius de pensament, què no vol investiga els horrors del franquisme ja que la transició va ser una farsa, què no permet consultes populars en els seus territoris, i per tant el dret a decidir de la població, què conserva per les nacions com Catalunya un tracte totalment colonial en forma d’espoli econòmic i agressions culturals habitualment, i què els seu sistema judicial totalment polititzat i corromput pot deixar sense efecte lleis orgàniques aprovades en referèndum entre moltes altres coses, per sort, i com diuen ells, i almenys en la Unió Europea veritablement son una excepció a la regla.

Això es el que sembren els polítics estatals a les properes generacions, aquesta demagògia barata què sempre te els mateixos objectius, i on els nostres encara no s’han cansat de picar en un mur infranquejable, i què només porta a l’atzucac on ens trobem,  i d’on només sortirem si no apel·lem mes al famós seny català, i deixem anar una mica de rauxa per allunyar-nos d’aquesta teranyina que ens envolta, i què mai ens portarà res de bo.

El govern espanyol ha promès atorgar el dret a vot als immigrants amb cinc anys de residencia a traves de convenis amb els seus països d’origen, i els partits comencen  la seva estratègia per la captura aquesta bossa gran de vots.

Efectivament, prop d’un 18 % de la població de Catalunya no pot votar per haver nascut fora del territori nacional, i el govern vol començar a canviar això a partir de les eleccions municipals del 2011.

La pregunta que s’han fet es quan podran votar, i jo crec que la correcta es com podran fer-ho, en primer lloc cal dir que al mon el immigrants no voten en cap elecció del territori on viuen, però la veritat es que tard o d’hora la condició de nouvingut es te que acabar, per passar a ser un ciutadà nacional com els nascuts aquí, i decidir sobre el seu futur, i les qüestions que els afecten, però la globalització ens ha portat grans col·lectius provinents de diferents contrades que moltes vegades formen un gueto particular que dificulta la seva integració.

Evidentment tot te un límit, i la cabuda ha de ser limitada per no posar en perill el nostre benestar com a societat, i els nostres recursos, però alhora s’ha d’intentar integrar aquestes persones respectant la seva cultura, però deixant molt clar  que ells han de fer l’esforç d’integrar-se a la nostra societat, començant per temes com la llengua, on per exemple el tema de les parelles lingüístiques o les aules d’acollida s’ha de potenciar encara mes, la nostra cultura i costums, i despertar el seu interès per descobrir el seu nou entorn, això evidentment val tant per el marroquí que fa dos dies que està entre nosaltres, com per gent de l’estat espanyol que va arribar en  gran quantitat els anys 60, en part per necessitat, i en part per un pla perfectament planificat per la dictadura per diluir-nos com a poble.

S’ha d’acabar el políticament correcte, i la paraula racisme utilitzada amb molta facilitat, ja que l’intent barroer dels partits espanyols per acaparar aquests votants que poden canviar molt els resultats electorals amb promeses de pa sucat amb oli, i poca informació per mantenir la fidelitat amb la ignorància, se’ns dubte no es el camí, però l’oferta d’un projecte nacional català atractiu i beneficiós per tothom amb la base en primera instancia de la llengua catalana com a vincle d’unió, ha de ser fonamental per guanyar aquesta batalla i aconseguir l’efecte contrari al desitjat per l’estat.

La població immigrada ha de conèixer aquesta realitat, i evitar així el discurs de la xenofòbia promogut per grups com Ciudadanos que nomes tenen l’objectiu de la nostra desaparició com a poble.

Quan els nouvinguts s’integrin entre nosaltres amb les seves peculiaritats, passaran a ser un català mes, i que defensarà com qualsevol persona agraïda el seu territori que li ha obert una oportunitat de sortida en la seva vida, i en aquest moment ningú discutirà el seu volt ja què serà tant vàlid com el de qualsevol, això ara no es pot quantificar amb números, ja que sinó la manipulació pot ser una arma on tots els partits buscaran els seus interessos, per damunt d’una societat plural però cohesionada, i que serà la base del nou estat propi que tard o d’hora ha de veure la llum.

El proper any toca Eleccions Europees,  i per part de CIU no s’ha anunciat el candidat encara,  tot hi la predisposició de Guardans per repetir, sembla  que una opció sobiranista podria triomfar en la persona d’en Lopez Tena.

Ignasi Guardans, l’actual representant convergent a Europa, i que últimament ha actuat com s’esperava en honor a la seva condició en la seva estada a Bombai durant els atacs terroristes, i on altres com Esperanza Aguirre representant de la Comunitat de Madrid, va fugir ràpidament sense protegir la seva delegació, cames ajudeu-me, i per cert sense crítica aparent a  l’estat.

Aquest polític s’ha reunit amb en Mas per expressar la seva voluntat de repetir com a cap de llista, presentant la seva feina feta al Parlament Europeu, i rebutjant la formula Galeuscat, i la formula Puigcercos, amb una candidatura unitària catalana, ja que  conegut el seu caràcter  tebi respecte la qüestió catalana, ha dit què cap país normal utilitza aquesta formula, el que poder no sap es què nosaltres precisament de normals no en tenim res, però esclar una ment colonitzada com la seva mai arribarà a aquestes conclusions.

La sorpresa ha estat quan la direcció li ha respost que esta valorant un altre perfil per la candidatura en la persona de Alfons Lopez Tena, notari, ex vocal del Consell General del Poder Judicial, President del Cercle d’Estudis Sobiranistes, apart de Conseller Nacional de Convergència.

Aquesta personal s’ha guanyat a pols un respecte dintre de l’àmbit independentista, i on les seves conferencies i debats son tota una lliçó  de claredat d’idees i de plantejaments amplament contrastats, amb un verb fàcil i fluid i un independentisme envoltat de raons demolidores, i amb l’avantatge d’haver estat treballant en camp contrari, pel que coneix molt be els seus moviments i formes d’actuar.

Crec que cas de ser el candidat podria representar un col·lectiu mes ampli en el mon sobiranista, i ser aquest candidat unitari que tant buscava en Puigcercos, ja que les reticències d’Unió serien compensades sobradament pel vot independentista que per fi veuria sortir una mica de llum  en la foscor habitual convergent.

Ell ja ha manifestat que si hi  va, anirà a treballar per la creació de l’estat propi, ja que el plantejament de Guardans,  que ell esta per altres temes que allí es tracten està molt be si ets un estat membre, però aquest no es el cas de Catalunya, i si es vol que ho sigui, l’opinió publica europea ha de ser un gran aliat en contra de l’imperialisme ranci espanyol al arribar el moment de la separació.

Dintre de les males noticies que ens van arribant cada dia respecte els temes cabdals de la legislatura, i les declaracions dels partits catalans que ara sembla comencen a refredar el tema del referèndum, i al final s’ensuma una postura d’acatament i submissió com sempre, aquest fet puntual podria marcar una tendència dintre del partit d’en Mas, què internament esta creixent, i es clau per arribar a plantejar la sobirania algun dia.

Avui en una entrevista a la nostra, encara que a vegades no ho sembli, TV3, l’expresident Pujol ha opinat sobre alguns temes d’actualitat, com els mossos o la sentencia del TC i segueix el fil del personatge durant 23 anys de govern.

Respecte la condemna dels mossos que van maltractar un detingut per un període de 6 anys, ens diu que no la veu clara i que fer de policia en un règim democràtic es molt difícil, per la vigilància dels mitjans de comunicació sobre el tema dels abusos.

M’agradaria recordar que els orígens dels mossos es remunten el 1719, amb la missió de reprimir els catalans que encara lluitaven contra el poder de Castella i l’exèrcit borbònic, i què repetidament han estat denunciats per abusos, molts cops contra l’independentisme pacífic, com relata avui precisament en un article en Víctor Alexandre.  Cal recordar-li al Sr. Pujol les repetides denuncies de tortures a les comissaries, i la virulència que hem vist a les manifestacions d’estudiants, contraposada amb altres manifestacions de caire espanyolista.  No hi ha dubte que individualment hi haurà persones d’una gran vàlua, però la filosofia del cos esta tacada des del seu començament per la causa catalana, i es una qüestió que s’hauria d’estudiar per posar-hi remei. Precisament pel tema dels abusos que ens parla en Pujol, no es pot permetre cap patinada en aquest aspecte al cos policial que ha de donar exemple, en cas d’incomplir aquesta part de la seva feina, el càstig ha de ser exemplar, ja que la democràcia no s’ho pot permetre, i sota el comandament del Sr. Saura ja son molts els fets que la posen en dubte.

Pel que fa a la retallada del TC, ens diu que forçosament no s’ha de fer cap referèndum, però que alguna cosa s’haurà de fer, això ha provocat la satisfacció del dirigent socialista Miquel Iceta, què s’ha felicitat per les declaracions, i que ha tornat a apel·lar a la unitat per trobar una resposta.

En aquest cas, crec que ja varem poder veure sota el seu mandat i posteriorment que vostè no esta a favor de la Independència del país, cosa que ha expressat molts cops, i si de la dependència de l’estat espanyol pels segles dels segles, però en aquest cas la humiliació serà molt gran, i la frustració augmentarà al veure que ni tant sols el vot, element mes sagrat en una democràcia, te cap valor a l’estat, i la manipulació de les lleis no te aturador.

L’escanyament esta arribant en tots els àmbit a un grau perillós per la subsistència de Catalunya, i davant aquest atzucac vostè no pot actuar com si no pases res i en clau de partit, ni fer la pinça amb les famoses crides a la unitat per no decidir res, buida de contingut i de resposta, cal dir prou, donar per enterrat la època autonòmica, i  posar en mans de la ciutadania la decisió de cap on volem anar sense por a les respostes, i actuant amb conseqüència.

Els temps ens son favorables amb aquest sentit, i ara es la nostra oportunitat, la seva manera de fer, junt amb els que han vingut desprès ha donat els resultats que ara ens trobem, per tant es just explorar altres sortides, i no seguir picant de cap a la mateixa paret de sempre, i amb el missatge de que això no toca.

Prop de 1100 alcaldes i regidors s’han sumat a aquesta nova iniciativa, què avui s’ha reunit per arribar a el compromís de realitzar consultes populars a nivell municipal per l’autodeterminació.

La proposta ha aglutinat gent de tots els partits catalans, excepte PP i Ciudadanos, be dient catalans ja no calia fer aquesta ultima referència. La base de la proposta es aprofitar l’escletxa legal de la futura llei de consultes populars a nivell local, que amb l’aprovació del ple de l’ajuntament permet fer el referèndum, encara sense data ja que es pretén assolir el màxim de poblacions possibles per fer la consulta amb abast a tota la nació.

Les poblacions implicades ja son vora 500, la meitat de Catalunya, i la resposta a nivell d’un mal finançament i una retallada de l’Estatut pot  esdevenir una realitat amb aquesta iniciativa.

De fet el seu manifest fundacional de fa un any explica que aquest grup de càrrecs locals mes enllà d’arrels històriques, creuen que el dret a decidir esta molt lligat amb un model de benestar català per la ciutadania, i una sortida a les restriccions patides en els últims 300 anys, i on impulsaran tota mena d’iniciatives per fomentar la idea de sobirania per fer-la realitat.

Crec que es una gran iniciativa, que a nivell local hauria de servir d’exemple a nivell nacional per unificar esforços per damunt de les cotilles estretes dels partits, i amb una unitat de la que tant es parla, no per discutir qui pot ser el proper President de la Generalitat, o qui pesca mes engrunes de Madrid per sortir a la foto, sinó per la lluita pel dret a decidir lliurement com a poble.

No veig tant senzill que l’estat es quedes de braços creuats, per molt legal que sigui la iniciativa, ja què l’estat es un especialista en no complir les lleis, i aplicar-les com i quan vol, i el que es mes important les parts que li convenen, i les que no simplement les ignora, com estat de nul sentit democràtic que es.

Hauríem de veure com els tribunals inquisidors espanyol s’empesquen alguna estratagema esperpèntica per intentar aturar el tema.  De totes maneres la clau es a nivell dels partits catalans per voler simplement dona la veu al poble, i aprofundir així els seus nivells democràtics, la vinculació o no dels resultats crec que no es important, ja que per una simple qüestió d’ètica, si tots els pobles, o una amplíssima majoria realitzes la consulta,  i la majoria apostes per la creació de l’estat propi, difícilment Espanya davant la Unió Europea podria explicar, un no acatament dels resultats.

Es un altra iniciativa interessant que sumades a moltes altres van fent forat a la societat, i el treball que haurien de fer els nostres partits, i que  malauradament no assumeixen, la societat civil i les iniciatives de caire individual com aquesta, intentant suplir per vergonya dels primers.

A l’abril del 2007 va començar una campanya de signatures  convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir i la Plataforma Sobirania i Progrés per reclamar la capacitat del govern català de convocar referèndums sense permís estatal, i avui s’ha fet entrega simbòlica de les recollides en un acte de final de campanya.

Un bon equip de voluntaris i entitats han anat per totes les comarques  recollint les signatures, i sortint al carrer en dies determinats i propicis per aquesta causa. De fet la campanya ha sofert una important retallada per part del govern central, i les seves autoritats judicials ja que el principal dia de recollida s’esperava fos el del dia de les ultimes eleccions on al costat dels col·legis electorals es volien desplegar les paradetes per les signatures, i van ser prohibides, moltes d’elles obligades a plegar, i d’altres traslladades a llocs amagats i de menys repercussió.

Tot i els entrebancs es parla de entre 50000 i 75000 signatures, que tot hi ser un volum considerable, em semblen escasses pel temps emprat, malgrat els entrebancs, i que reflexa una mica la desafecció catalana provocada per la seva classe política, i el convenciment de que qualsevol iniciativa d’aquest tipus serà rebutjada en el parlament català, i evidentment amb l’espanyol, on no te cap possibilitat de tirar endavant com s’ha vist recentment en el cas basc.

Els participants han aprofitat per demanar una resposta contundent del govern català a la retallada del TC a l’Estatut, què fugi d’aquestes paraules buides d’unitat que sentim tots els dies, i aquesta passivitat davant les humiliacions que provenen de Madrid, i s’ha reclamat una consulta per validar l’Estatut que en surti  com reclama el mateix Maragall.

Personalment, crec que no es la millor opció, ja que els graus de mesquinesa en aquesta consulta cas que fos autoritzada per l’Estat, cosa que dubto moltíssim, podria donar el cas de que mes d’un partit defenses el si com a mal menor, i per no arriscar gens ni mica tot hi jugar-nos el futur del país. Crec que en cas de consulta es podria fer o be lligat amb unes eleccions i amb un compromís d’un o mes partits a defensar el dret a decidir del poble català i aplicar-lo,  o be amb una consulta paral·lela autoritzant a la Generalitat a engegar un procés d’alliberament nacional donat que la via autonòmica estaria morta, i la via federal es una utopia.

Aquestes opcions crec que donarien pas a un salt endavant en el nostre anhel per l’Estat propi, i una posada en evidencia de l’estat espanyol davant de tota Europa pel seu tarannà totalment antidemocràtic,  i poc digne del segle en que vivim.

Les filtracions de les seves memòries, “Oda inacabada” de propera publicació, deixen uns quants detalls de la seva trajectòria al descobert, i on l’autor fa unes consideracions que son molt diferents de la seva actitud en els moments en que van succeir.

El que va ser president de la Generalitat en el primer tripartit, no ha perdut la bona forma, i segueix amb les famoses maragallades, però que aquest cop tenen un punt de cinisme, ja que opina i comenta coses des de fora de la vida política, que quan verdaderament tenia el poder per intentar-les o posar-hi el seu granet de sorra va executar d’una manera molt diferent.

Ara ens diu que cas de que es toqui una sola coma de l’Estatut, proposa una gran manifestació ciutadana de protesta, i jo li recordaria les dos ultimes grans manifestacions d’aquest país organitzades per les entitats sobiranistes,  en protesta per les retallades i les infraestructures, i on el seu partit no hi va participar i fins hi tot va menysprear o criticar en alguns casos.

Ens parla sobre el dret a decidir dels catalans, i ell el beneeix, i fins hi tot li semblaria be la independència del país, quan li recordaria que va votar un estatut on el terme nació surt en un preàmbul amagat i sense cap valor, i que al dia següent del 30 de setembre on el Parlament va aprovar el text estatutari, el seu grup va presentar esmenes a Madrid per rectificar-lo en una de les maniobres mes mesquines que es recorden.

En aquell moment va quedar molt clar que Maragall poc pintava en el seu partit, i que simplement obeïen ordres de la Moncloa, i ell no ho va intentar aturar.  Ens critica a Zapatero per la seva deslleialtat amb Catalunya, però ell mai va plantar-li cara, i quan per exemple aquest li va exigir la dimissió de Carod per l’afer de Perpinyà desprès d’haver-lo ratificat, va canviar amb 24 hores d’opinió, i va obeir les ordres estatals amb la sortida del govern del dirigent republicà, amb un acte submissió sense precedents.

També ens reconeix que en Zapatero li va oferir la retirada política per obtenir el suport de CIU a l’Estatut, i com es sabut va deixar les seves funcions afirmant que Catalunya aconseguia amb l’Estatut sortit i retallat a Madrid, el major poder polític d’una nació sense estat, i on aquest passava a ser residual, quan ell sabia molt be que això era una gran mentida que s’ha demostrat amb el temps.

En definitiva no va ser ferm quan tocava i tenia poder de decisió, es va deixar menjar el terreny per aquest partit sucursal del PSOE anomenat PSC amb l’actual president Montilla al capdavant, i no va saber plantar cara al govern estatal afirmant les declaracions que ara es permet el luxe de fer.

Evidentment tenia molt mes imatge que l’actual president, però els fets no van seguir a les bones intencions què a vegades destil·lava, i ara els desitjos que anhela no tenen res a veure amb els seus fets al Palau de la Generalitat.

Les coses s’han de fer quan es poden fer, i ell no va ser prou valent per anar endavant, i les seves famoses maragallades van quedar amb anècdota i simplement va servir de cap de turc a l’Estat què quan ja no li va ser útil simplement el va apartar de la vida publica sense contemplacions.

El President d’Esquerra va explicar els 4 eixos  del partit en aquesta segona part de legislatura, i un cop mes es va demostrar la feblesa dels líders polítics catalans.

La primera es la crisi econòmica i les mesures per afrontar-la i sortir d’ella en les millors condicions, la segona el finançament per poder desenvolupar les polítiques socials, i on com tots sabem el mes calent es a l’aigüera i a mes no pinta gens be, la tercera l’Educació, per tirar endavant una reforma que funcioni, i la quarta que la llei de dependència pugui arribar als seus destinataris sense problemes, junt amb un salt tecnològic de les empreses catalanes per fer-les mes competitives.

Son temes importants tots ells, però se’ns dubte trobo a faltar el tema principal que pot canviar-ho tot, la sentència del TC sobre l’Estatut, i que tancarà el sistema autonòmic amb una decisió sense precedents.

En Gregorio Peces Barba, un dels pares de la sagrada Constitució Espanyola ha manifestat que Catalunya no s’immutarà per la retallada de l’Estatut, i què s’adaptarà a les circumstancies.

Pel que fa a la classe política, malauradament sembla que no li falta raó, ja què tots els partits preparant les estratègies per fer la vista grossa,  i evitar grans aldarulls, Esquerra, partit que hauria de ser el primer en denunciar aquest fet tant greu, i reclamar amb tots els mitjans el dret a decidir com a sortida d’aquest pou, sembla que segons el seu President no ho te entre les seves prioritats, no crec que per oblit, però si per no saber com respondre a la sentencia per no trencar el govern, i seguir gaudint del poder, a l’ombra del partit socialista què intentarà seguir, treien importància al tema i acatant la sentencia en nom de la legalitat.

Realment, apart de la tàctica suïcida dels Puigcercos, Carod i companyia que han portat a la desorientació a la militància, cal recordar que han de complir una resolució aprovada en el darrer congres, i què dona la resposta del partit a la sentencia, en forma de declaració de rebuig unitària al Parlament i consulta en base al dret a decidir abans, durant o desprès de les eleccions com a fi de l’etapa autonòmica, i l’obertura del procés d’emancipació nacional si la ciutadania ho ratifica.

Qualsevol cosa que no sigui això, serà un altre engany a la militància d’aquest partit, i a l’independentisme en general, i les pitjors perspectives per aquest partit que fins ara havia de ser una eina fonamental pel procés abans esmentat.

L’exemple de Groenlàndia que es va obrir les portes a la plena sobirania amb una consulta a la població, que tant el govern local com el danès es van comprometre a respectar i ratificar, cal dir que Dinamarca no es Espanya i què la diferencia democràtica dels dos està a anys llum, però es un exemple mes pels nostres polítics acomodats, i per l’Estat amb democràcia de fireta, què una consulta no crea cap trauma ni trenca res, simplement aporta solucions i crea noves regles de joc basades en la llibertat de les persones per escollir-les, i com no pot ser d’un altra manera la voluntat dels parlaments per acceptar-les.

En el marc d’una conferencia a Barcelona, aquest polític va destriar el seu discurs sobre la seva candidatura a la Presidència de la Generalitat, i la refundació del partit republicà sota el seu lideratge.

Efectivament, els nostres líders polítics han trobat el filó per entretenir el personal un temps mes, i defugir la seva principal obligació que es portar propostes per tirar endavant aquest país, la seva nova joguina es diu refundació.  Primer va ser en Mas i la seva refundació del catalanisme, Iniciativa també vol refundar la seva ideologia, i ara Carod vol refundar Esquerra.

En el seu discurs s’ha postulat com a candidat a la Presidència de la Generalitat posant-se a disposició del partit, ha volgut donar una oportunitat a la direcció del partit, i ha rebutjat qualsevol retallada del TC.  S’ha presentat com un militant disciplinat i amb vocació de govern, amb un partit que ha de generar il·lusió fugint de radicalismes, i amb ganes d’assumir com mes responsabilitats millor, amb un horitzó realista, però construint una nova identitat nacional.

Se’ns dubte no tira la tovallola, a pesar de les seves ultimes derrotes internes fins hi tot en els congressos regionals, on va perdre el seu feu tradicional com es Tarragona, però confia en el seu ganxo personal per forçar unes primàries, o com a mal menor assegurar una cadira en el partit o en el govern.

La seva mala relació amb CIU el fa dir que no es una bona opció de govern conjunta, cosa que sense objectius concrets, evidentment no pot fer trempar a ningú, però la idea de refundació sona a no voler afrontar la realitat, a marejar la perdiu, a canviar el llenguatge i allà on ell veu radicalisme, veure-hi una oportunitat per posar la independència damunt la taula sense complexos, i posant el fi davant els personalismes que nomes afavoreixen a la persona interessada, però no a la societat que representa.

Voldria preguntar, què s’ha n’ha fet d’aquell Carod valent i desacomplexat que en el primer tripartit va anar a Perpinyà a parlar amb ETA o va dir que Madrid no es mereixia unes Olimpíades per la seva xenofòbia amb les federacions catalanes i va arreplegar aquells 650000 votants il·lusionats.

Crec que no en queda massa, ja que la credibilitat costa de guanyar, però molt poc de perdre i encara mes de recuperar.  Ell finalment ha triat la seva rehabilitació davant un sector de la societat totalment acomplexada per cap gest que salti les normes imposades per l’Estat a canvi d’aquesta  empenta i il·lusió que donava el seu discurs.

El poder com diuen corromp a les persones, i es ben veritat, però un actiu com aquest, excepte algunes ocasions fa de mal sentir defensant aquest govern a capa i espasa, oblidant totalment l’objectiu del partit que representa, què hauria de defugir la batalla esquerra – dreta per la llibertat nacional, amb o sense entrar al govern, i què hauria de generar aquestes formes que el van portar als vots abans esmentats amb un toc de frescor, que uns quants han fet malbé en poc temps amb les seves actituds covardes, i ara amb refundacions de pa sucat amb oli que no entén ningú, ja que tot esta inventat i el camí es molt clar.

En la conferencia de balanç dels dos primers anys del govern tripartit protagonitzada pel President José Montilla, la demagògia i les paraules buides van ser un arma, què per força no provocarà cap acostament del poble a la política.

El seu discurs portava per títol “Enfortir Catalunya”, i a part de parlar de la crisi i la manera d’afrontar-la amb unitat política, cohesió social i la influencia de Catalunya, veig el malalt cada cop mes debilitat.

Va destacar la obra de govern on ja s’ha realitzat mes de la meitat d’objectius, i es va declarar favorable a revisar el pacte per actualitzar-lo en les noves condicions en que ens trobem.

Respecte als dos temes cabdals, el finançament, va dir que Espanya no es pot permetre que Catalunya no se’n surti, i advertia al govern de Madrid que el temps s’esgota, i que la ciutadania pot contar amb el rigor i solidesa d’aquest govern.

Encara deuen tremolar ara els seus amics de Madrid, amb Zapatero al capdavant, i les amenaces d’un president que no es creu ningú, i què a mes sap com acabarà el tema monetari, ja que el cafè per tothom serà el plat del dia tard o d’hora. De totes maneres la fermesa de que parla te una gran oportunitat si volgués fer servir els 25 diputats del PSC a Madrid per tombar el pressupost de l’estat, i posar amb un mal de cap al govern estatal, i alhora mantenir ferm l’orgull dels catalans i dir prou a tanta presa de pel, però malauradament tots sabem que no ho farà ja què la seva prioritat no es Catalunya, i molts dels seus votants esperem es treguin la bena dels ulls.

El tema estrella va ser el pla B si la sentencia del TC es adversa amb l’Estatut, i on va dir que preveu una resposta serena, unitària i constructiva que concretarà amb una cimera amb els líders politics, on vol allunyar-se d’horitzons improbables i camins inviables. El govern actuarà amb fermesa institucional i realisme polític.

En resum, el que ens proposa el President de tots els catalans es que davant una anomalia democràtica sense precedents, i a la practica la fi de l’etapa autonòmica ja que el límit estatutari i financer serà clarament insuficient per Catalunya, i sense cap perspectiva de futur que seguir sent el graner dels camps de l’Estat amb uns serveis de segona a canvi, es una resposta serena, no cal immutar-se, unitària, una paraula en boca de tots els partits, i què no caldria dir-la mes, sinó fer-la realitat simplement si es que hi ha voluntat de fer-ho, i constructiva, ja em dirà amb quines eines serem capaços de fer-hi front sense recursos, i sense poder polític per fer prosperar el benestar de la ciutadania.

El realisme polític de que parla, suposo el lliga a no fer anar les coses cap a camins inviables, entenc què cap al dret a decidir i la creació d’un estat propi com a sortida a aquest atzucac.  La seva miopia política i demagògia barata el fa indigne del càrrec que ocupa, ja que voler convèncer a la gent de la inviabilitat d’un projecte pel simple fet que no el vol ni vostè ni el seu partit, ni molt menys Madrid, es cinisme del gran.

Aquest procés es perfectament viable si hi ha la valentia per tirar-lo endavant i la voluntat de dur-lo a terme, i a mes es un horitzó factible si la població hi dona la seva conformitat com qualsevol altre pla, no el menyspreí pels seus interessos ja què sap que les enquestes, i la societat cada cop avança mes en aquest sentit, i a pesar de que no es reflexa en els partits politics bàsicament per la seva covardia i mediocritat, es l’alternativa mes il·lusionant i captivadora per salvar aquest territori d’una agonia lenta i sense marxa enrere.

Deixi que el poble parli, no cal aguantar mes humiliacions i preses de pel, senzillament no ens volen, ho han demostrat des de fa 300 anys, nomes volen els nostres diners i res mes, què mes hauran de fer per enterrar campanyes tant cíniques com la Catalunya optimista. La població ha de tenir la ultima paraula, i el president de tots no pot ser un fre, sinó una ajuda per fer-ho possible, han anat massa lluny, i te la opció de passar a la història del país, o ser un president mes, esclau de les ordres del que dicta l’Estat.

Amb motiu de l’assemblea de la Conferencia Episcopal Espanyola el seu cap visible, el Cardenal Rouco Varela s’ha referit als dos problemes que considera essencials, com la crisi econòmica i la purificació de la memòria.

Aquest senyor considera que la crisi  prové de l’avarícia dels guanys immediats i desproporcionats, i respecte a la memòria ha deixat anar que a vegades es necessari oblidar, no per covardia, sinó per voluntat de reconciliació i perdó, d’acord amb els ideals de pau, llibertat i justícia, una autentica purificació de la memòria. Reblant el clau del cinisme ha dit que s’havia d’alliberar els joves del llast del passat per no alimentar rancors,  i que demanava el perdó de Déu a tots els que es van veure implicats en una banda o l’altra.

El meu ateisme convençut em pot fer parlar d’aquest col·lectiu anomenat església catòlica, amb respecte pels seus seguidors, però denunciant els seus mandataris pel cinisme i feixisme que demostren, cosa que no te res a veure amb la fe dels seus fidels.

Concretament aquest senyor ja ha demostrat amb les seves opinions sobre la unitat d’Espanya, la homosexualitat, l’eutanàsia i altres temes sensibles, que es un feixista de cap a peus.

Respecte a la crisi, no pot parlar d’avarícia, quan la institució que representa s’ha dedicat a acumular riquesa i esta al costat del poder sempre que ha pogut en benefici propi,  i sense cap tipus d’escrúpol per la vida humana o per les teories que prediquen.

Pel que fa a la purificació de la memòria, es molt fàcil parlar d’oblit quan ells estaven al costat del dictador, i gaudint de tots els privilegis que els atorgava amb un monopoli i poder absolut a l’estat espanyol, i beneint totes les tortures i morts infringides per la dictadura sagnant de Franco.

Com s’atreveix a parlar de llibertat i justícia, quan ell es l’exemple de tot el contrari, com ha demostrat sobradament opinant sempre en clau de retallada de drets de les persones, i venen la seva demagògia barata volen imposar el seu model de vida respecte a la família, el sexe i altres coses, sense reconèixer que hi ha altres models, i que en definitiva ells no son ningú per  atorgar-se la veritat absoluta, ja què per la seva corrupció i fatxenderia son un molt mal exemple.

Demana perdó de Déu pels d’un bàndol i l’altre, però cal recordar que ells donaven tot el suport als militars corruptes que van enderrocar un règim democràtic escollit pel poble, i què son els responsables d’autèntiques atrocitats que de cap manera es poden comparar amb els morts causats pels republicans durant la guerra.

Aquesta pau que demana serà complerta quan l’Estat Espanyol demani perdó a tots els familiars de les víctimes, anul·li els judicis, i deixi els criminals responsables de la dictadura com el que verdaderament son, i persegueixi els responsables que encara quedin en vida, clarificant la història amb tota la veritat, i no amb la fantasia inventada per continuar la dictadura amb una democràcia de fireta, que l’únic que pretén es continuar la lluita contra les nacions que resten sotmeses a l’espoli estatal, i on l’organització que representa aquest senyor segueix conservant uns privilegis en forma de finançament totalment inadmissibles en qualsevol estat mínimament civilitzat.

Ha acabat l’assemblea Nacional d’Iniciativa Verds amb la nova direcció amb la presidència un altre cop per Joan Saura, i la novetat de Joan Herrera com a secretari general, i on altres aspectes mereixen un comentari.

Se’ns dubte la gestió a la Generalitat ha esta criticada per sectors d’aquest partit, amb temes com la gestió de la sequera, i la polèmica pel transvasament de l’Ebre, i les actuacions dels mossos d’esquadra, controvertides totes elles i què molts cops no tenen res a veure amb la ideologia del partit.

També els diversos sectors crítics han tingut reso, i s’ha aprovat un principi d’assemblearisme per la militància amb temes importants, una bona noticia per la democràcia interna de qualsevol partit polític, i també la no obligació d’estar al govern junt amb PSC i ERC, cosa que podria contribuir a allunyar-se una mica de les faldilles del partit socialista, cosa que francament no veig massa clara.

Es vol revisar el pacte d’Entesa, crec que un detall cara a la galeria, i respecte a la sentencia del TC, estan d’acord en una resposta unitària i mobilitzacions de la població, però sense concretar la seva resposta cosa que denota un seguidisme a les tesis del govern, sense una veu pròpia què ja ha quedat prou ridiculitzada amb l’acord incomplert Saura – De la Vega pel finançament, i què ha demostrat la poca talla del seu líder.

Pel que fa a la qüestió nacional, segueixen la seva aposta esperpèntica pel federalisme asimètric, amb una aspiració que Catalunya disposi d’un estat propi dins un estat federal i plurinacional, i amb una relació fraternal amb els altres pobles de parla i cultura catalana. Cosa que discutiran en una convenció el 2009 per perfila l’estratègia.  

Segueixen marejant la perdiu els partits catalans en els temes de país, respecte la sentencia cap posició pròpia, i simplement s’emparen amb la resposta unitària que esta molt be, però millor estaria amb una proposta pròpia que evidentment no volen assumir.

Respecte al federalisme asimètric i l’estat dins un estat federal, francament fa riure per no plorar.  Em poden dir com aconseguiran que l’estat espanyol sigui federal, si cap dels dos partits majoritaris  hi es favorable i a mes nomes reconeixen una nació única i indivisible, i  a mes caldria una modificació de la sagrada constitució amb la participació de PSOE i PP per aprovar-la.  D’altra banda si ja tenim un estat propi, es bastant esperpèntic voler rebaixar-se la quota d’autogovern dins un altre estat federal, que a mes durant 300 anys ha estat espoliant-te i portant el país a l’atzucac on ara ens trobem sense fer cas a cap llei pròpia, i assumint les teves competències quan els hi ha convingut, francament no te explicació possible al mon, sinó es des de unes mentalitats totalment colonitzades i sense intenció d’assumir responsabilitats.

Prou de buscar formules màgiques que difícilment es poden explicar, per no dir clarament com tots els pobles del mon que ho han aconseguit i els que encara ho busquen, la paraula independència i creació d’un estat propi, amb uns lligams amb Espanya que els marcarà els tractes comercials i la diplomàcia en afers que ens afectin els dos, ni mes ni menys que amb tots els altres estats lliures del planeta.  No cal inventar res mes, no som diferents a la resta com ens volen fer creure.

El temps ha fet coincidir dues enquestes en el mateix dia, i podem comprovar que segons el mitja i les seves intencions, els resultats poden variar molt, com es el cas de El Periodico i el Centre d’Estudis d’Opinió.

Les principals diferencies es basen en que el CEO hi ha un empat amb intenció de vot entre PSC i CIU, una davallada del 30 % a ERC, i un augment minso del PP.  Pel que fa al Periodico, CIU te un avantatge clar respecte el PSC i ERC gairebé no te diferencies respecte a l’actualitat.

La lectura es força clara, El Periodico mitja oficial de l’orbita socialista, posa CIU per davant, ERC no pateix cap davallada, i el tripartit segueix sumant amb un missatge de futur pels tres partits, en canvi el CEO situa el frec a frec entre els dos partits majoritaris, i sobretot dona crèdit a les veus que profetitzen una caiguda espectacular d’Esquerra per la seva deriva ideològica, i la seva posició com a crossa socialista per mantenir-se al govern. Es una dada reveladora que jo crec s’ajusta mes a la realitat, i que caldria fes reflexionar els seus dirigents.

Pel que fa a l’enquesta del CEO voldria  mes enllà de les intencions de vot, centrar-me en tres qüestions:

La identificació nacional de la població ens dona que un 45,3 % se sent igual català que espanyol, un 16,4 nomes català, 25,7 mes català que espanyol, i molt lluny mes espanyol que català 5,4 i espanyol 4,7.  Cal destacar què el sentiment espanyol pur es molt minoritari, i que prop d’un 42 % es català o mes que espanyol amb una mostra que la identitat segueix arrelada, i què aquesta suma s’apropa molt al sector majoritari bipolar que  nada entre les dues aigües sense decidir-se per una, i què molts factors poden fer decantar-la en un futur, com per exemple els maltractes constants des d’una de les parts.

Pel que fa al nivell d’autogovern assolit,  un 62 % el considera insuficient, i nomes un 29 % suficient.  Cosa que calca les dades del juliol, i què hauria de fer repensar al govern català i espanyol que alguna cosa no rutlla, ja que amb mes de 30 anys de dubtosa democràcia, i de l’invent de les autonomies, el descontentament es clar, ja que la presa de pel ha estat constant a les nacions com Catalunya, què veuen impotents com s’incompleixen les seves lleis i gaudeixen d’un poder real molt pobre i escàs, sense cap intenció del govern estatal per variar el rumb.

Finalment en tercer lloc la relació Catalunya-Espanya, ens dona que els que volen ser una comunitat autònoma representen un 38,3 %, una regió 7,1, un estat dins un estat federal 31,8 i un estat independent 17,1.  Es a dir un 48,9 % vol un estat, federat o no, i això es prou significatiu perquè els nostres politics atenguin les reclamacions del seu territori, i no intentin amagar aquestes dades difícils de trobar en algun mitja, i on  tant sols es parla de la valoració dels politics i la intenció de vot, com deia una cançó de Lluis Llach, no es això companys, no es això.

Si ho comparem amb el juliol, els partidaris de l’estat independent augmenten 1 punt amb una tendència a l’alça, i la suma entre els dos un lleuger descens que de totes maneres segueix donant mes o menys la meitat dels enquestats, tot això quan la crisi està en la seva fase primària, el finançament no resoldrà els nostres problemes, i l’Estatut penja d’un fil i segur què perdrà mes d’un llençol en aquesta nova bugada, i a mes pels teòrics de l’estat federal comprovaran encara mes que es una utopia irrealitzable, ja que Espanya evidentment esta per una involució mes que altra cosa.

Aquests fets per força tenen que augmentar exponencialment la opció de l’estat propi com única llum a l’horitzó, independentment dels sentiments de cadascú.  Son mes dades per reclamar amb força aquesta opció, i fer aviat inviable aquest tàctica dels partits de mirar cap un altra banda, i fer veure que no existim, el dret a decidir es inalienable en qualsevol estat que es vulgui dir democràtic, i ho canvien els seus discursos, ho quedaran oblidats en el temps i altres atendran les peticions de la població, oblidant la demagògia i les actituds irresponsables actuals.