ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir es va confirmar, si es que calia les misèries del nostre Parlament, amb un caos en la votació de resolucions, i sobretot amb la petició de retirada d’un ple totalment inútil sobre la reforma constitucional, ja signada i segellada, i que Solidaritat amb bon criteri ha demanat no discutir, ja que es una simple tertúlia de cafè que per suposat no correspon fer a la seu del nostres representants. Aquesta espiral de demagògia per mantenir una situació insostenible com es la catalana, fa que arribar a situacions com aquestes, i una aprovació de suport al nou pacte fiscal per recaptar i gestionar tots els nostres impostos, quan se sap que qui ho ha d’aprovar ja ha dit que no, i quan no es fa una condemna explicita del nostre vertader mal que es l’espoli fiscal, aquest es el país que tenim.

El ple sobre la reforma constitucional finalment es celebrarà, recordo que va ser demanada per ERC, ICV, C’S, SI i Laporta fa setmanes, i on complien el fet de ser 27 diputats, o sigui la part de ser una cinquena part dels parlamentaris, però ara Solidaritat ha retirat els seus 3 diputats de la petició, al considerar que s’hauria de desconvocar ja que la decisió a Madrid ja ha estat presa, i no val la pena seguir perdent el temps debatent una llei que ja ha estat aprovada i signada pel Rei, el caos ha estat total, i finalment la Mesa ha comunicat que tant sols la petició de dos grups o una cinquena part de parlamentaris podrien demanar desconvocar el ple, i per tant es celebrarà. Per altra banda les 101 resolucions presentades per votació pels diputats solidaris junt amb les dels altres grups, han creat un altre caos a la cambra, ja que no hi havia una guia de votacions, i el temps estimat per un diputat a resoldre tot el tema es calculava en 50 hores, pel que s’ha ajornat el ple. Cal destacar que el Parlament ha aprovat l’aposta pel pacte fiscal amb el vot contrari del bloc nacionalment espanyol format per PSOE-C, PP i Ciudadanos, i apart ,l’aposta per una tipus de consulta sense permís de l’estat per donar-ho a la decisió de la ciutadania.

Realment lamentable que la nostra cambra regional de representants, tot hi fer veure que decideix, i mirar cap un altre costat en molts assumptes, arribi a aquests límits d’hipocresia, no te cap sentit no voler debatre el tema abans de ser efectiu a Madrid, i ara un cop decidit, signat, i en vigor amb la total exclusió de qualsevol grup que no siguin els populars i els socialistes, es vulgui debatre, suposo per netejar consciències. El cert es que no hi ha res a dir, aquest es el sistema espanyol, no hi ha cap pluralitat, ni cap encaix possible, i ara que s’ha manifestat amb tota la cruesa, un parlament de segona com es hores d’ara el català res hi pot dir, es una presa de pel a la ciutadania i a la mateixa institució, si es vol fer una tertulia, per això ja altres llocs més indicats, i on privadament es pot parlar de tot, ara be, a la cambra de representants s’ha de procurar ser serios, i com ha denunciat en aquest cas Solidaritat, això nomes reflecteix el nostre nivell polític acceptat per la majoria. Per la seva banda, la mesa del Parlament no pot arribar a un colapse pel nombre de resolucions a votar, i te que demostrar que esta a l’alçada d’un lloc serios ,i actuar com a tal, ja que amb els nostres diners han de fer efectiu uns càrrecs de responsabilitat que no admeten la riota de tothom, com ha estat aquest cop. En el tema del pacte fiscal, el tema de la consulta ja hauria d’haver sortit del govern, i no forçat per les circumstàncies, ja que com va dir en Puigcercos, procurem fer errades noves i no repetir les velles, i la tàctica del gat per llebre ja la coneixem, si no es el concert econòmic, i a la població li queda una mica de dignitat s’ha de dir no, i assumpte resolt, també ha quedat reflectit que el tripartit espanyolista no vol administrar i recaptar tots els nostres impostos pel nostre benefici, cosa que sentiments nacionals a banda, hauria de fer reflexionar els seus votants, i per últim, aquesta cortina de fum condemnada al fracàs es una mostra més de la categoria dels nostres representants, que no son capaços de fer el pas que el país necessita.

En definitiva, una bona nota per Solidaritat ,que ha posat un cop més en evidència la misèria autonomica catalana, i la seva manera d’actuar.

L’acadèmia espanyol cinematogràfica ha escollit la pel·lícula catalana “Pa negre”, i en català, com a representant per competir en els Oscars, cosa que per la nostra industria del sector, i per la nostra llengua en particular es una molt bona noticia, encara que de totes maneres no es or tot el que llueix. De totes maneres perquè no ens acostumem a viure en un món de fantasia, a la tarda arribava la noticia de l’acord entre Espanya i França per recomanar el corredor central entre Pau i Saragossa com a projecte prioritari, obviant totalment el corredor mediterrani, què tanta falta ens fa. La segona part es la realitat que hem de viure per ser qui som.

Per primer cop un film català arribarà a Hollywood  en la categoria de millor film en parla no anglesa, de la mà de l’acadèmia espanyola, i es la primera que ho aconsegueix en la nostra llengua, una obra plena de guardons, i que farà sentir el nostre idioma subtitulat en anglès a les pantalles americanes, des de les nostres institucions s’ha volgut destacar la bona feina realitzada. De totes maneres, ara amb cinisme algú intentarà aixecar la bandera de l’Espanya plural per aquest fet anecdòtic, i que es resumeix ben fàcilment amb una gairebé nul·la presencia en els principals mitjans informatius espanyols en comparació amb altres anys, i sobretot la pregunta que efectuava Antena 3 a la  seva web, en referència a que semblava que una pel·lícula rodada en català representi a Espanya, i on es poden veure a la infausta pregunta comentaris de la caverna que no val la pena reproduir. La pregunta a fe,r seria que si l’Estat ens diu que es plural, i per tant dins la seva riquesa cultural contempla les seves quatre llengües per igual, quin sentit te la pregunta, es més, s’hauria fet si l’idioma de la pel·lícula escollida hagués estat el castellà, la resposta evidentment es que no, per tant que ningú es deixi enganyar, l’estat es totalment uniforme, i rebutja qualsevol identitat que no sigui la seva, qualsevol llengua que no sigui el castellà, i qualsevol objectiu que no sigui afavorir determinats territoris en detriment d’altres, per tant que ningú es deixi, ho aprofiti per vendre cap engruna de pluralitat, quan res més lluny de la realitat.

La realitat a vegades supera la ficció, i si es tracta de la relació espanyola i catalana ja es un model a  estudiar. Si parlem del futur econòmic de la zona mediterrània, recordo la que produeix una part molt important del PIB de l’estat espanyol, necessita aquest corredor mediterrani com a punt d’enllaç de la seva activitat econòmica amb una zona de primer ordre amb activitat i producció. Recordo que tots els experts avalen aquest projecte de corredor, i com revelava un estudi recent faria augmentar per exemple un 2% el PIB català, alhora que la seva construcció faria augmentar vora un 4% l’ocupació, al País Valencià l’augment seria de gairebé un augment de PIB del doble de Catalunya, al contrari suposaria un retrocés per la zona, que quedaria privada de les seves grans possibilitats, i amb un augment dels costos de transport importants.  Qualsevol estat normal, amb aquest filó de negoci i desenvolupament a la vista, no dubtaria un instant en pressionar la Unió Europea per declarar l’obra un eix prioritari, però la xenofòbia espanyola no te límits, i com que es tracta de Catalunya, i el benefici dels seus ciutadans, ha mantingut una ambigüitat calculada, i un suport al corredor central que passa per Aragó, i pel bell mig dels Pirineus amb un cost molt més elevat, i unes possibilitats de negoci molt allunyades de la mediterrània. Avui el ministre Blanco, i el seu homòleg francès, s’han tret la careta definitivament, i han apostat per aquest corredor central i la seva prioritat, i es limiten a dir que no significa deixar de banda el corredor mediterrani, en un nou episodi de clara xenofòbia contra qualsevol interès català, que inclús amb el seu nacionalisme excloent, els permet renunciar als beneficis que això els generaria, per no afavorir mai Catalunya, i de pas tota la zona mediterrània.

Es un cas més, d’aquesta persecució i perjudici que ens causa haver de suportar un estat contrari als nostres interessos, alguns encara alerten d’un possible govern popular com la mare de tots els mals, jo els hi diria que pitjor i més mal que el que ha procurat fer aquest govern de Zapatero, difícilment es pot tornar a repetir, i tant sols cal fer un repàs de les legislatures per anar sumant en una llarga llista de greuges que arriba a situacions  intolerables com aquestes, com més triguem a donar el pas de la llibertat, més difícil serà sortir del pou on vivim gracies a l’estat espanyol.

Aquestes han estat les paraules del President Mas en el marc del debat de política general en el Parlament, quan s’ha referit al marc que ara ens dona cobertura legal, senzillament s’entén que han donat el màxim i s’han esgotat, son una cotilla on Catalunya poca cosa hi te a fer, i demana afrontar qüestions de país, començant pel pacte fiscal, al mateix temps veu gairebé una utopia que l’estat espanyol canviï la seva actitud amb el nostre territori, i tot plegat fa que arribem a un cul de sac que anomena transició nacional, que tots sabem on ens hauria de portar. El canvi de discurs es important, ara falta concreció i accions que li donin suport.

Realment per primer cop, i òbviament obligat per les circumstàncies sembla que un canvi d’estratègia es comença a produir en el partit de Mas, justifica les retallades, però aquestes també tenen un límit, i fins hi tot recollint la proposta d’Oriol Junqueras, podria sotmetre a referèndum el pacte fiscal abans de presentar-lo a Madrid, vol el pacte econòmic, i condicionar la governabilitat de l’estat, no espera canvis d’actitud, i demana unió per assolir recaptar i administrar tots els impostos, i poder fer una agenda catalana a Madrid, i afirma que la crisi es supera amb mes Europa, i no amb més Espanya o més França, i creu que el nostre gran problema es l’espoli del 10% del nostre PIB anualment, que en cas de pal·liar, eliminarien les retallades i les farien innecessàries totalment. PSOE-C, PP i Ciudadanos, ja han mostrat la seva negativa a donar suport al concert, cosa lògica tractant-se del bloc nacionalment espanyol de la cambra, però ajuda a treure caretes que encara hi havia gent que no veia amb claredat. Diuen que si la resposta a Madrid es negativa, immediatament es podria dissoldre el govern, i convocar eleccions, això si amb un programa que ara ja hi hauria d’incloure sense ambigüitats l’aposta clara per l’estat propi, ha arribat l’hora del ris,c i sense tirar les campanes al vol, alguns potser comencen a veure que es l’única sortida viable.

La crisi ens ha portat una acceleració del procés cap a l’estat propi, ja que s’ha vist amb tota la cruesa com no es podia dissimular el tracte rebut per part espanyola, i els nostres partits ja no poden fer veure que miren cap un altre costat, i les seves tàctiques mesquines per disfressar la realitat cada cop tenen menys validesa. Realment la proposta de Mas sembla part d’un full de ruta pre- establert per arribar a una fita concreta, que sempre procura no anomenar amb claredat, evidentment fer un referèndum desprès de la proposta es una bona iniciativa, permetrà veure que no ens volen vendre gat per llebre, i un cop analitzat, rebutjar la proposta o validar-la per anar a Madrid a presentar-la,que no vol dir a negociar res, que ja sabem com acaba això, el tema de condicionar la governabilitat, crec que ja no ens hauria de preocupar gaire, i apart es impossible, ja s’ha demostrat amb la reforma constitucional, o majoria absoluta popular o acord amb PSOE, no hi ha res a fer. La crisi es supera amb més Europa d’acord, però nosaltres nomes hi podem contribuir amb un estat propi, ara per ara poca cosa hi podem fer. Trobo amb cinisme exposar que sense espoli no faria falta retallades, es admetre que no som capaços de dir prou, i acceptem una situació esperpèntica que no ens porta enlloc. De totes maneres per un costat aposta per una solució econòmica, i per l’altre veu una utopia un canvi espanyol, alguna cosa no lliga, si no hi ha canvi d’actitud, el demes es paper mullat, i per tant una pèrdua de temps, la prova del coto fa 300 anys que la fem, ara ja no fa falta, i com diu la via esta esgotada.

De totes maneres, l’aposta per fer un pas endavant ja es positiva, i cal tenir esperança que pot ser el pas definitiu cap un procés irreversible, que ara si ens alliberi d’aquest llast que ens oprimeix, i ens deixi desenvolupar com a poble.

Aquesta frase va ser pronunciada pel President de la Generalitat, en relació amb el tema de la parella Catalunya i Espanya, va repassar els últims greuges que hem patit, i va ressaltar que l’estimació ja queda molt lluny, cosa que l’expresident Pujol va aprofundir, reblant que la relació ja no funciona. Mentrestant segueixen els sacrificis amb forma de tancament de llits hospitalaris, i un cada cop més deficient Servei, entre d’altres mesures per seguir validant l’espoli.

Efectivament, Artur Mas ha qualificat com una simple relació d’interessos la nostra amb l’estat, recordant la sentència del TC sobre l’estatut o la recent reforma constitucional, per cert d’aquest últim tema, i referint-se a la supèrbia de socialistes i populars de pensar que manen ells i els altres nomes han d’obeir.  En Jordi Pujol ha parlat d’una relació que no funciona, i que particularment ja no hi confia, ja que alguna cosa es va trencar amb la sentencia estatutària, i un objectiu de convertir Catalunya en quelcom residual, quan ell defensava el reconeixement de l’autogovern català a canvi de la contribució de Catalunya al progrés d’Espanya, i pensa que ara Mas algun dia haurà de prendre decisions molt compromeses, i amb ell tot el país. Mentrestant, per exemple a Tarragona, i concretament al seu hospital Joan XXIII es segueixen tancant llits i plantes, cosa que crea un col·lapse, i un servei totalment insuficient, tot una vergonya per la nostra dignitat.

Crec que caldria aclarir de quins interessos ens parla el President, es deu referir els que te l’Estat amb els nostres recursos, i intentant amb el seu esperit allunyat de qualsevol pluralitat, sotmetre la nostra voluntat per sempre, no calia esperar aquest últim intent d’un estatut autonòmic frustrat, o aquesta reforma constitucional on el nostre paper sempre ha estat el mateix, per arribar a aquestes conclusions. Els interessos catalans a Espanya es redueixen a un terç de la compra dels nostres productes, i en una balança cada cop més a la baixa, en benefici d’altres mercats en aquest món global, el demes son greuges, com l’espoli del 10% del nostre PIB, el maltractament en inversions, infraestructures radials, que passen de llarg del territori català, fins hi tot les més obvies, com el famós corredor mediterrani, la negació de la titularitat o gestió dels nostres aeroports amb convenis signats pel món per impedir trajectes directes, i la nostra expansió, competències escapçades, croada constant contra la nostra llengua i cultura, i un llarg llistat que impedeix el nostre desenvolupament i benestar de la ciutadania, pel que fa a la supèrbia, no es tal, sempre ha estat així, ells manen i nosaltres ens toca obeir, em podria dir el Sr. Mas quan això ha estat diferent, crec que en els últims 300 anys mai. En Pujol parla d’una relació que no funciona, crec que mai ha funcionat, i parla dels paràmetres de reconeixement del nostra autogovern, a canvi de la contribució catalana, això simplement es una justificació de la mesquinesa de les nostres relacions, tothom sap que l’estat espanyol es uniforme, i no reconeix res que no sigui la seva llengua, el seu tarannà i la seva manera de fer, qualsevol identitat diferent es tractada com un enemic a combatre, i a canvi som el motor per mandat de l’Estat,  perdent bous i esquelles, mentrestant les oportunitats que ens podria brindar el món passen pel nostre davant sense poder accedir a elles, ja que el nostre llast pesat ens ho impedeix, suposo que les decisions compromeses aniran amb la línia de l’estat propi, altra cosa ja no s’entendria, i demostraria la indignitat de la nostra classe política. Mentrestant aquesta queda molt reflectida amb les retallades sanitàries, que estan arribant a uns punts totalment inassolibles per la nostra capacitat, i pel regal dels nostres recursos quan el nostre territori te necessitats, ningú dona res quan te limitacions, però nosaltres ho seguim fent a un ritme inassolible per cap territori del planeta.

En definitiva, prou de frases buides, i intentar justificar relacions que no tenen perdó, ara cal donar el cop de timó, i ja hi haurà temps de veure la pobresa dels nostres dirigents,  i les seves relacions malaltisses.

Aquests últims dies de legislatura espanyola, marcada per la croada contra Catalunya amb les promeses incomplertes de Zapatero, i ara ja sense dissimular, una total passivitat amb les nostres reivindicacions, trencades per les qualificacions de Jose Bono sobre l’augment del sentiment independentista a Catalunya, i les justificacions de la candidata Chacon, i la seva desaparició de Catalunya els últims quatre anys, sembla ser pel dret a decidir dels espanyols.

En efecte, aquesta setmana de debat de política general al Parlament, i on Solidaritat intentarà convèncer de la inutilitat de demanar un pacte fiscal que no va enlloc, i si arribar a un acord per un referèndum d’independència al 2014 amb ERC i CIU. El president del Congrés espanyol, el socialista José Bono, titlla l’augment del sentiment independentista a Catalunya, dient que demanar-la es anacrònic, antic i insolidari, ja que no entén una Espanya sense Catalunya, ni aquesta sense Espanya, parla de revisar la formula del cafè per a tothom, i no vol parlar de solidaritat entre territoris, sinó entre persones de qui te més a qui te menys. Pel que fa a la candidata Carme Chacon, justifica la seva absència del territori català els últims quatre anys, perquè ha estat treballant amb el que els espanyols van decidir, o sigui el Ministeri de Defensa, i treballar per la seguretat de tots, no es a temps parcial, encara que diu que ha seguit les qüestions que ens afecten, i com sempre acusa de CIU i PP de dir les mateixes coses sobre ella.

Crec que la proposta Solidaria en una societat preparada i madura seria la més coherent, ja que la cortina de fum del pacte fiscal, tant sols es una pèrdua de temps,un invent que no va enlloc de cara a la galeria, vull creure que forma part d’un full de ruta establert per acabar de convèncer qui encara busca una millora catalana sense deixar de ser una simple autonomia espoliada espanyola, però per altra banda si no es així, i algú realment creu que es el camí correcte sense cap més aspiració darrere, segurament no toca de peus a terra. De totes maneres en Bono defineix la petició independentista de fora de temps, antiga i insolidària,  o sigui que el mateix estat espanyol pel fet de ser un estat, suposo que s’atribueix aquests adjectius, o es que nomes es refereix a Catalunya, nomes cal que surti del seu cau i miri el món, i veurà com desenes d’estats han nascut en les últimes dècades, i han transformat el mapa mundial, suposo que tots deuen ser insolidaris i antics, sincerament no ho crec, de totes maneres clar que deixaríem enrere l’espoli que estem suportant, i que mal anomenen solidaritat, i ho seriem amb qui nosaltres decidíssim, i dins la Unió Europea marquin les pautes. No veig aquesta solidaritat que reclama de l’estat cap a Catalunya, es curiós, però sempre va en una sola direcció, i per suposat les persones que reclama formen part d’un col·lectiu, i un anomenat catalans aporta molt més que el que rep, i l’obliga  a rebaixar els seus serveis perquè altres els puguin gaudir, i això afecta individualment i col·lectivament, per tant desvirtuada la teoria solidaria d’en Bono, nomes cal dir que no hi ha res que duri per sempre, ni sempre els sacrificats son els mateixos, no entén una sense l’altre, però ha de saber que es dret de conquesta, i no des del principi del planeta, per tant, bon veïnatge i  cadascú a casa seva. Encara més trist es la patètica Carme Chacon, que ara es vol fer perdonar el seu oblit de Catalunya durant tota la legislatura, evidentment que ho han decidit els espanyols el seu càrrec, però ja uns votants que ha abandonat i oblidat premeditadament, i això no s’hauria de perdonar, vostè estava escollida per Barcelona, i per tant havia de treballar per Catalunya, i no posar per davant les ordres rebudes del seu partit o dels espanyols com ho defineix, amb quina autoritat moral pretén demanar el vot, i qui pot ser tant cec de  confiar en algú        que el 21 N ja mai més es recordarà de la terra que l’ha escollida, francament es indignant.

En definitiva, una recepta clara i uns arguments espanyols tant lamentables i fàcils de desmuntar, que em sembla que aquest cop a poca gent per molta bona fe que hi hag,i  portaran pel seu camí de pedres i costerut.

Avui a la Monumental de Barcelona, es celebra l’últim acte del que els seus aficionats anomenen festa, i que gracies a la iniciativa popular ratificada pel Parlament Català, ha quedat abolida a Catalunya, de totes maneres els favorables sense arguments ètics, de civilització i evolució humana, s’han agafat al fet identitari espanyol, per emmascarar aquesta decisió ferma, i partits com Populars i Ciudadanos, tant actius alhora de reclamar fer complir les lleis, ara resulta que no, i segueixen la seva campanya per evitar aquesta mort de les curses per sempre.

En Xavier Trias, comenta que Barcelona hi surt guanyant amb un nou espai encara amb futur incert, confia en que aquesta sigui l’ultima cursa, i que no hi hagi moratòria a l’aplicació de la llei antitaurina com demana el PP, i ha reblat que la plaça tant sols s’omple amb la presencia de Jose Tomas, i sense ell la plaça es gairebé buida. El Parlament va aprovar per majoria la iniciativa popular, i en un estat de dret com diuen alguns això no seria discutible, de totes maneres des de determinats sectors espanyols es parla de drama, i fins hi tot el torero Serafin Marin diu que molesta tot allò que fa olor a Espanya, i parlen de gran suport a la seva continuïtat, i un clam invisible que demana la festa espanyola, i parlen de llibertat. Mentrestant personatges com Alberto Fernandez Diaz pels Populars o Albert Rivera per Ciudadanos, encegats del seu nacionalisme espanyol ranci, continuen demanant no fer cas de la llei aprovada en el Parlament, aquest es el seu sentit democràtic.

Realment, en una democràcia, el Parlament es el representant de la sobirania popular, i quan aquest rep una iniciativa ciutadana amb més de 180 mil signatures, i finalment aprova l’abolició d’aquesta atrocitat taurina, això no hauria de generar cap discussió, aquest va ser feta prèviament, i on per una part l’ètica, el respecte animal i el mon civilitzat volia la prohibició, i per altra simplement uns sentiment identitari espanyol que res te a veure amb el tema volia continuar. Van voler mesclar els correbous catalans en el tema, però era un intent groller de barrejar temes, evidentment que no es pot fer patir un animal, i tard o d’hora s’han d’eliminar aquestes tradicions salvatges, però en aquest cas la ILP feia referència els toros,  i aquest era el tema. Cal dir que un 70% dels ciutadans espanyols tenen un nul interès per les corrides de braus, i tant sols la caverna, i aquest nacionalisme radical i cec espanyol, vol a força d’imposició i per damunt del planeta, imposar la mal anomenada festa com sigui, evidentment les mancances democràtiques espanyoles son evidents, i això provoca que dos partits segueixin sense voler acatar com diuen ells les lleis, en aquest cas es veu que no els interessa, evidentment quan es tracta de destruir la immersió lingüística demanen un acatament total. El Serafin Marin se li hauria de dir que no ens molesta el que fa olor a Espanya, simplement som un altre identitat, amb costums diferents, tradicions diferents, i maneres de fer diferents, com Alemanya, Letònia o Noruega per posar el cas, i per tant el que el seu sentiment o identitat troba normal, hauria de veure que en altres llocs, i per molt que li pesi no ho es.

Que la barbàrie s’elimini sempre es una bona noticia, i que l’afició catalana als toros era molt reduïda es una evidencia, per tant no hi ha cap clam a favor, i si un clam del triomf del respecte als animals, i de ser una societat cada cop més civilitzada, i que rebutja els espectacles on la tortura i la sang son l’essència, no formen part de la nostra cultura, i com moltes altres tradicions ancestrals van desapareixent, al contrari encara viuríem a les cavernes, i lògicament el món evoluciona, si altres territoris no ho veuen així en tot cas ho han de decidir els seus ciutadans si volen, els catalans ja hem decidit en aquest cas, i hem obligat als nostres politics porucs a fer el pas que la societat demanava. Adéu toros per sempre, i persecució a qualsevol maltractament animal.

En una conferencia organitzada per Òmnium el passat president Montilla, no va dubtar a qualificar de viable una Catalunya independent, i tot seguit la va qualificar de no convenient amb una sèrie de contradiccions que cal destacar. Per altra banda, avui una gran manifestació recorrerà els carrers de Bilbao per expressar la seva condemna a la justícia espanyola, i la pena de 10 anys de presó a dirigents abertzales, entre ells Arnaldo Otegui, en un acte més que dona prova de la inexistent democràcia espanyola, i les nul·les ganes d’arribar a la fi de la violència a Euskadi per part de l’Estat espanyol.

Montilla segueix apostant per l’estat federal, i adverteix que la transició nacional pot generar nomes frustració, ha fet una defensa de la gestió econòmica del tripartit, i que nega el malbaratament de recursos com a font del dèficit de la Generalitat. Reconeix que l’opció sobiranista es viable, ja que un país amb 7 milions d’habitants amb la capacitat i estructura productiva catalana, son una garantia, citant els exemples d’Andorra, Lituània o Kosovo què encara son més petits, però creu que no ens convé, i si tornar a ser el motor de l’estat espanyol per sortir de la crisi. Per altra banda la condemna de l’audiència Nacional a Otegui ha generat frustració, i tot amb l’excusa de voler tornar a reconstruir la mesa nacional de Batasuna, i on els acusats van explicar que estaven preparant la ponència política, que servirà per allunyar definitivament la violència del procés, i on la sortida sigui exclusivament política, avui a Bilbao la ciutadania expressarà la seva indignació amb aquesta nova atzagaiada espanyola, i posar pals a les rodes a un procés de pau que no troba simpaties fora del País Basc.

L’Expresident sembla que li ha costat, com molts altres no li toca altre remei que acceptar que una Catalunya estat es perfectament viable, els falsos arguments s’han esgotat, i la quantitat de petits estats iguals o més petits que nosaltres, i amb menys recursos que prosperen a una gran velocitat son exemples demolidors que ja no tenen replica, un cop arribats a aquesta conclusió, resulta que no ens convé, ja que em de ser el motor d’Espanya. Aleshores, segons vostè podem ser  el motor de 40 milions de persones i un gran territori, que no podrem fer amb 7 milions i un petit territori, es absurd negar aquesta possibilitat a la ciutadania, i retallar greument el seu estat del benestar, i les seves possibilitats presents i futures per una dèria que entenc interessa a determinats territoris que viuen d’aquesta festa, però no a nosaltres. Si quedem que som viables, que tenim totes les possibilitats, una gran capacitat, i una identitat plenament al llarg dels segles consolidada, perquè nega el que la població d’Eslovenia, de Lituània, de Croàcia, i molts i molts exemples ha assolit, i assolirà gaudint del seu estat propi, ho nega als catalans, que ens considera inferiors a la resta, tenim menys drets o simplement el llast espanyol es per sempre i per decret, caldria que aclarís aquestes qüestions, crec que els arguments d’aquesta situació de greuge per Catalunya s’esgoten, i més enllà del sentiment no hi ha gairebé res. El món evoluciona, i nosaltres no podem aturar la nostra historia el 1714, i deixar-la amb el boto de “pause” posat per sempre, cal prémer “play”, i deixar que la historia continuí amb el seu curs viu i canviant.

Pel que fa a les traves espanyoles al procés de pau basc, son evidents i denunciables a nivell internacional, nomes volen la rendició i la via policial, i lògicament no volen entrar en el tema polític de fons, cada intent de negociació l’han acabat trencant quan ha arribat el moment de parlar de resolució del conflicte, i la condemna d’Otegui no te ni cap ni peus, ell es un dels líders de la via pacifica i política per arribar a la desaparició d’ETA, i el dret a decidir lliurement del poble basc, i això per la justícia espanyola es un perill, nomes em queda desitjar ànims a aquest lluitador infatigable, i tots els que lluiten pacíficament per una causa que s’ho val, i que tard o d’hora ha de caure com la fruita madura, davant d’un estat que no vol la pau.

El president palestí, i la seva petició de reconeixement com estat a les Nacions Unides te pros i contres, no prosperarà, però es un pas que fuig de la violència, encara que s’acosta més a una propaganda de conseqüències difícils de preveure, que a un full de ruta consistent, i que donaria tota la legitimitat a aquest nou estat. Per altra banda la censura plana sobre el consell de RTVE, i ara tot son disculpes per voler ficar el nas a la prèvia de les noticies, però l’avís ja es una realitat. Per últim el que es negava amb les nostres Caixes, ara passarà a ser una realitat, i el Banc d’Espanya passarà a tenir el control de Catalunya Caixa i Unnim, continua l’ofensiva, i en aquest terreny per variar un altra derrota.

El president palestí Abbas utilitza el canal pacífic i polític pel seu reconeixement, però alhora el grup Hamas continua fent accions bèl·liques contra Israel, i no sembla que es deixi controlar amb facilitat, la iniciativa esta condemnada a la seva mort, i no anirà més enllà, però en definitiva obre una nova via, i ha obligat al posicionament contrari dels Estats Units, i la indefinició i contradiccions de la Unió Europea, amb posicions tant hipòcrites com l’espanyola, favorable al seu dret d’autodeterminació, cosa que nega per exemple a Catalunya o més recentment a Kosovo. Per altra banda el consell de RTVE, desprès d’aprovar amb els vots de CIU i PP i l’abstenció de PSOE i ERC, l’accés al programa on es configura l’escaleta de noticies pels informatius, cosa que davant la queixa dels periodistes sembla serà rectificada i atribuïda a una mala interpretació. Per últim, Catalunya Caixa i Unnim aprovaran que el FROB les controli, i el Banc d’Espanya obtindrà la majoria de les dues entitats, i podrien perdre el seu estatus de Caixa, ja que no han aconseguit el nivell mínim exigit, i el que abans es negava ara serà una realitat.

Una fugida endavant sempre es un cop d’efecte, i en aquest cas el president palestí ha tirat pel dret, elevant a la ONU la seva legitima petició de convertir-se en un estat, de totes maneres, i fugint d’aquest progressisme de fireta i ridícul que passeja amb el mocador palestí com a signe de modernitat, obviant les accions violentes d’una part d’aquest territori, i també a l’altre costat els que fan bandera d’Israel per davant de tots els drets humans més elementals, i que fruit de la seva ceguesa i parcialitat defugen veure, faria be el president palestí de controlar el seu territori, convèncer Hamas de la seva desaparició, i fer passos endavant pel diàleg i la pau com arma, i recollir simpaties internacionals per la seva causa justa, s’ha de veure que el grup armat palestí i Israel es retroalimenten, i son l’excusa perfecte perquè res no es bellugui, es com l’Estat espanyol i ETA, es trist veure com la violència frena un procés on els grans perjudicats son la població civil i innocent, i on les atrocitats son a l’ordre del dia en nom de la justícia, per altra banda i un cop més es comprova com la Unió Europea internacionalment nomes es una suma de diferents opinions, i mai una posició ferma i consensuada que doni respecte a l’opinió mundial.  A l’afer de RTVE, veiem com una censura encoberta amb la responsabilitat dels grups que van votar positivament, però també dels de l’abstenció, ara tot son excuses i males interpretacions, gracies a la queixa legitima de la independència periodística en un estat democràtic, o que ho pretén ser, però el mal ja esta fet, i les conseqüències de no fer un traspàs de la dictadura a la democràcia radical son episodis com aquests, on es violen qualsevol normativa ètica i de llibertat sense rubor, aquesta es la mentalitat que podem veure. Per últim l’estat espanyol, pel que fa a la croada contra el nostre sistema propi financer, ja ha aconseguit guanyar la batalla, davant el silenci català interessat que veu com les nostres Caixes ja han passat a la historia, i son propietat del Banc d’Espanya, un altra batalla perduda, i on fa un temps tot eren negacions del que ha acabat succeint, ara son silencis d’aquesta classe política que no es capaç de fer front, i que fa que amb el tema de la llengua tampoc sigui molt optimista de les seves opcions de plantar cara, tot plegat molt trist.

Aquesta associació de nacionalisme ultra espanyol. i amb clars tics xenòfobs per l’eliminació de qualsevol rastre de la identitat catalana a la pròpia Catalunya, i arrel del recurs que el Govern ha presentat contra la interlocutòria contra la escola catalana, han comentat que Mas i Rigau. son els últims franquistes, cosa que porta a una reflexió sobre un període dictatorial sempre protegit per la democràcia de fireta espanyola. i que permet que personatges o entitats com aquestes segueixin perseguint els objectius dels 40 anys de dictadura sense pausa.

El president d’aquesta entitat espanyolista Francisco Caja, parla d’un recurs inadmissible. i de falta de respecte a les lleis, parla de sentencies fermes. i que no s’hauria d’admetre recursos com aquests on es demostra l’integrisme lingüístic. i la opinió ja esmentada dels últims franquistes, parla de que no hi ha existència legal, ni lleis, ni constitució que defineixin la immersió. i per tant es una practica il·lícita, parla de clara intencionalitat en excloure la llengua que parlen la meitat dels catalans, i renega d’un estat de dret que sembla no es compleix. Per altra banda hi ha mitjans, què tot hi la seva contribució  a la nostra llengua, els seus objectius segueixen sent els mateixos de sempre, es el cas de La Vanguardia, i el seu incompliment de contracte per publicar l’anunci del Cercle català de negocis, i la seva promoció de l’estat propi, el dia de la Diada, i la posterior setmana amb excuses de mal pagador.

Realment aquestes entitats espanyolistes a falta d’arguments raonables, tant sols actuen amb el cor, i amb la fòbia anticatalana que els envaeix pels quatre costats, el seu objectiu de genocidi lingüístic de la nostra llengua evidentment els equiparà amb els objectius al franquisme, què fan servir per acusar qui no segueix els seus ideals, cosa molt típica dels règims de la imposició, no volen saber res de la llei aprovada pel parlament per la immersió catalana, i ara fa poc fins hi tot referendada al Congrés espanyol, i parlen d’excloure la seva llengua, quan poc els importa o gens excloure la llengua més feble, fins hi tot en el seu territori natural, i que necessita d’aquesta discriminació positiva per mantenir una salut viable, parlen de la meitat dels catalans, quan en realitat tant sols tres famílies han interposat el recurs del total de la població, crec i no vull equivocar-me que en un estat de dret, això se’n diu minoria, i per tant ha d’acceptar les tesis de la majoria.  La paranoia malaltissa d’aquests personatges no te límits, i com deia aquell volen acabar amb la nostra llengua pel civil o pel criminal, evidentment la prohibició seria la seva eina favorita, però per desgracia per ells no la poden aplicar.

Altra cosa son els mitjans que recentment han editat en català desprès de molts i molts anys de reclamacions, com son La Vanguardia, i la seva negativa a publicar l’anunci a doble pagina de l’entitat empresarial per l’estat propi “Cercle catala de negocis”, i que al·legant falta d’espai no ho va publicar, deixant el contracte signat en paper mullat.  Es un menyspreu a l’entitat, que es va repetir el diumenge següent, quan la compensació va quedar en un no res, al·legant aquest cop que l’oferta tant sols era per la Diada que precisament van incomplir. Ja sabem que el grup Godo no es destaca per la seva defensa de la catalanitat, encara que també serien els primers en pujar al carro un cop assolit l’objectiu, però de moment aquesta actitud vergonyosa, es la que donen com imatge, i donen la idea que la llengua no fa el fet, ja que la ideologia i objectius continuen de la mateixa manera pels segles dels segles.

Alhora que  l’estat espanyol continua la seva ofensiva contra Catalunya en tots els fronts, la nostra resposta sempre defuig el xoc, i eleva a una gran categoria o mèrit fets que a aquestes alçades ja no signifiquen gairebé res. Totes les coses evolucionen, i el que fa deu anys podia ser un avenç, ara ja pot ser insignificant, però el problema be, quan l’únic objectiu es intentar esquivar un enfrontament, i recuperar velles costums per enviar un missatge a la ciutadania, i que estigui contenta i enganyada. Això ho trobem en el cas de les seleccions esportives o amb les declaracions a favor del model lingüístic.

Efectivament, la plataforma pro seleccions esportives ha informat del reconeixement de la Federació Catalana de dards a l’assemblea celebrada a Irlanda, i on amb més de 28 estats representats, tant sols Espanya i Anglaterra van votar negativament, i d’aquesta manera la selecció catalana ja podrà disputar el mundial de la categoria, on podria enfrontar-se a l’espanyola.  Per altra banda, el nostre Parlament ha aprovat una declaració a favor del model d’immersió lingüística, que insta al govern a defensar els docents i centres educatius en l’exercici dels seus drets, i compliment de les lleis, i dona ordre de recorre a la justícia contra  qualsevol decisió judicial contraria al model, tot amb el suport de CIU, PSOE-C, ICV i ERC, de totes maneres no vol iniciar cap ofensiva contra el castellà a l’escola, i ha rebutjat la ILP batejada com “Salvem l’escola en català”, presentada per Solidaritat, ja que considera vulnera la Constitució i l’Estatut, ja que no es pot desplaçar el castellà absolutament de l’ensenyament.

La por del feble sempre es mala consellera, i indigna quan s’intenta fer passar bou per bestia grossa per amagar la pròpia debilitat o vergonya, no dic que sigui una mala noticia el reconeixement internacional d’una federació esportiva catalana com per exemple els dards, vers al contrari, però per altra banda hem de ser conscients que dins l’estat espanyol tants sols anècdotes com aquesta, amb esports molt minoritaris aconseguirà l’objectiu, la resta simplement no ho faran mai, sinó som un estat. Fa uns anys quan es movia el tema dels reconeixements de les seleccions amb la batalla més coneguda de la federació de patinatge o de rugbi, per cert dues derrotes més per part nostra, es va demostrar que l’estat espanyol mai permetrà, utilitzant tots els recursos al seu abast la nostra pròpia representació, amb el cas exemplar de la selecció de futbol i la seva costellada de Nadal, ni més ni menys que la selecció de Murcia posem el cas, aquesta es la realitat, i segons quines reaccions amb noticies com els dards, poden donar una falsa concepció de la realitat, al dia d’avui es molt clar, amb un estat, automàticament seràs un més en el context internacional, i el reconeixement olímpic serà un fet, al contrari no hi ha termes mitjos, no ets ningú, i les costellades poden acontentar i omplir de goig molta gent, però francament crec que ja estan força caducades. Pel que fa a la resolució del Parlament, denota la típica ambigüitat per no molestar a ningú, aquell plantem cara, sense que es noti, simplement defensant les lleis i sense un posicionament ferm, cal pensar que els advocats que han presentat el recurs de les tres famílies pel castellà, ja han amenaçat amb enviar prop de 500 recursos més amb la clara intenció d’atacar al català en el moll de l’os, i reduir-lo a la mínima expressi,ó i crec que la ILP per reforçar el català com a única llengua a l’ensenyament esta més que justificada, simplement es defensar la nostra llengua, cal pensar que l’estat espanyol no s’aturarà fins aconseguir el seu objectiu, i davant això no podem ser febles, i hem de dir alt i clar quina es la nostra llengua, que no vol dir anar contra cap altre, es ni més ni menys que el que fan tots els estats del món, i no podem deixar-ho per més endavant, ja que tard o d’hora la doble línia escolar pot ser una realitat, i això significaria el toc de gracia per la nostra llengua, que a falta d’un estat que la protegeixi, tant sols ens te a nosaltres, i no podem donar-li l’esquena.

Sembla que desprès de la victòria d’Oriol Junqueras, i el seu candidat a les generals espanyoles Alfred Bosch, Esquerra espera recuperar aquell pal de paller de l’independentisme perdut a les misèries dels tripartits, i amb un aire fresc espera tornar a ser protagonista, a l’altre costat Solidaritat busca el pacte en base a unes condicions al congrés madrileny, i un Reagrupament que desprès del fracàs electoral es deleix per tornar al costat don van sortir els seus líders principals, tot plegat un entrellat que s’ha convertit en una obsessió on sembla importar més el fet de fer-ho, del més important, que es en base a quina proposta i condicions es realitza.

La victòria d’Alfred Bosch obre les portes a la suposada unitat, ja que el candidat perdedor, que no va saber entendre que més enllà de la seva millor o pitjor feina com a diputat, representava una aposta ja caducada, i nociva pels nostres interessos com era el tripartit, i l’aposta social o posicionament ideològic per davant de l’avenç nacional, no en volia saber res de cap coalició. Ara bé, més enllà de voler teixir complicitats, ja han dit que no renunciarien a les seves sigles, cosa menor, i sembla que la seva bossa de votants perduda ha apostat més per altres opcions que pels nous partits sobiranistes, a més cal destacar que l’experiment a l’Ajuntament de Barcelona es va convertir en un fracàs, perdent una bona part de la representació al consistori. En efecte, internament aposten per Joan Tardà com a número dos, i així combinar la novetat amb l’experiència, i el mateix Junqueras reconeixia a TV3 que el més important es l’objectiu i que els ciutadans d’aquest país visquin millor, per damunt de sigles i partits, de moment l’Entesa al Senat ja no es repetirà, i per part de Solidaritat aposten com a motiu per anar a Madrid, el de rebentar Espanya des de dins i aposten per ERC com a base per aquesta unió.

Realment un candidat sortit de la societat civil, i amb els mèrits d’una exitosa consulta independentista a Barcelona al sarró, i sembla poc contaminat per l’ambient polític es una bona aposta, ara bé, quan es parla d’una gran coalició els personalismes pesen molt, i les ideologies també. Solidaritat sap que sola no anirà a aquestes eleccions, però conjuntament vol forçar la nul·la col·laboració amb cap llei espanyola, i això ens porta a la pregunta de si val la pena que l’independentisme català hi te cabuda dins el Congrés de Madrid, i quin benefici en traurà del seu paper fantasma, per altra banda, i segurament anecdòtic. Per part de Reagrupament, el fracàs electoral fa que sigui el més interessat en aquesta unió, ja que la seva visibilitat es mínima, i el seu projecte camina a la corda fluixa, que es dona quan no ets representat a les institucions, i la marginalitat es el pa de cada dia, per part d’en Laporta ja ha fet tots els papers de l’auca, i ha dilapidat un gran capital d’il·lusió en poc temps, cosa que ja no es cap garantia, i que tot plegat dona un aire de que aquesta gran agrupació seguiria dividida amb cada agrupació mantenint el seu espai, i sense intenció de sacrificar cap protagonisme envers l’objectiu conjunt.

En Junqueras te un difícil paper, fer retornar la credibilitat a un lloc on ja no en queda cap engruna, i això es una tasca molt difícil, i que va més enllà de nous noms en els càrrecs principals, necessita donar passes endavant, i temps per mostrar un nou rostre, que de fet mai havia d’haver perdut. El problema en principi d’Esquerra es el factor ideològic, i fins on estant disposats a deixar en segon pla per posar l’objectiu de la dignitat i les aspiracions nacionals en primer lloc. Jo crec que la independència ha de ser transversal, o difícilment serà, i això es un fet que no tothom esta disposat a acceptar. La unitat de cara a la galeria no crec serveixi de res, hauria de ser una cosa solida, i que comporta sacrificis personals, i una direcció conjunta sense fissures per mostrar un projecte sòlid i que no semblin moltes versions del mateix projecte, i sobretot en el tema delicat de les llistes, aplicar la generositat i les pròpies limitacions pel volum que s’aporta, ara per ara tant sols Esquerra evidentment i Solidaritat son representats al Parlament, i això ha de suposar un plus per damunt d’altres formacions fora de les institucions, i que segurament haurien de trobar una sortida millor a les seves pretensions.

En definitiva unitat per unitat no es res, cal un projecte conjunt seriós, i encapçalat per unes persones que liderin la nau sempre en visió de conjunt, i de cara a l’objectiu per damunt de qualsevol sacrifici de partit o personal que segur enfortirà el conjunt. De fet, ara per ara no veig suficientment madurs els diferents lideratges per acabar acceptant això, però tant de bo m’equivoqui i no s’acabi creant una cortina de fum sense pes, i que segurament amb el procés d’alliberació nacional més avançat, serà més necessari.

Aquest cap de setmana amb la coronació de Carme Chacon com a cap de llista del PSOE-C, i la festa de la rosa amb la presencia del candidat a la presidència espanyola Rubalcaba, han servit per comprovar el cinisme d’aquests dos personatges, Chacon i la seva equiparació de anticatalanisme i independentisme, i la preocupació del català per part de Rubalcaba, freguen els límits  de la presa de pel a la ciutadania, i el respecte a la persona.

La candidata ja oficial ha tornat desprès de quatre anys d’oblit del territori que la va escollir, i critica als anticatalanistes, igual que als independentistes, i ens diu que trencar no es el camí, al·legant que a Espanya li ha anat bé quan a Catalunya li ha anat bé, però a l’inrevés també, i defensa el nostre sistema eductiu com a base de la nostra identitat, parla de que els independentistes renuncien a buscar acords amb l’estat espanyol, i justifica que uns diuen doncs que marxin i ells volen marxar, i ha lloat a Tarradellas que no va claudicar ni davant la dictadura, ni davant l’independentisme. Creu que hi ha dos tipus, els ignorants, i els que son conscients que volen la imposició a Catalunya, pel que fa a la llengua diu que seguirem fent servir el català sense posar en perill el castellà, i considera que no s’ha de claudicar d’Espanya, ja que això es el camí fàcil que condueix al fracàs, i ha acusat CIU de ser la sucursal Popular a Madrid, mentrestant ells treballen pel país. Rubalcaba, ha afirmat que els catalans estan molt còmodes a Espanya, i ha lloat la riquesa del català, i la sort de ser bilingues, instant a defensar-ho i fins hi tot parlant dels drets històrics, ha afirmat que han complert amb la seva obligació i el seu sentit d’Espanya.

La Carme desprès d’un parèntesi de quatre anys, ara recuperada la seva memòria torna al lloc don va sortir donant lliçons de la seva catalanitat, i les seves receptes del que convé i no convé a Catalunya, com es sol dir, quina barra, posa al mateix sac els nacionalment espanyols, i amb una xenofòbia contra tot el que te un indici català, i als independentistes, què simplement esperen fer de la seva nació un estat com la resta que hi ha al món, i en benefici de la població vingui don vingui, i pensi el que pensi, per poder optar a les mateixes opcions que la resta de mortals, parla de renuncies als acords, voldria saber de quins acords parla, portem 300 anys buscant el famós encaix, i aquest nomes es basa en que un ordena i l’altra obeeix sent sempre el perjudicat, sent el més generós, i rebent el màxim escarni, suposo que això es el que vol la Carme per Catalunya, arriba al deliri lloant Tarradellas, i comparant la dictadura i l’independentisme, francament ha perdut completament els papers, compara un regim militar i a cop d’imposició amb el dret a decidir lliurement d’un territori el seu futur, i per suposat reivindica el català, sense perjudicar el castellà, em vol dir com ho vol fer això, el perjudicat sempre es el mateix, i aquest si no rep una discriminació positiva mai arribarà al mateix nivell, i per part espanyola no rep cap reconeixement vers al contrari, i per altra banda s’hauria d’informar que la nostra llengua pròpia nomes es una, fa pena acusar a CIU de ser la sucursal a Madrid del PP, quan el seu partit, i els seus 25 inútils diputats simplement no existeixen a la capital espanyola, i molt menys es preocupen dels nostres interessos, per tant si parla de claudicacions, el seu partit es clarament un exemple de la submissió, i la rèmora per un territori que necessita la llibertat com l’aire que respira.

Per reblar el clau, en Rubalcaba diu que ens sentim còmodes dins l’estat espanyol, i que cuidem la nostra llengua que es una riquesa, la seva hipocresia es col·loca al nivell de la Chacon, ja que de cap manera ens podem sentir amb comoditat quan rebem greuges constants, i som tractats com ciutadans de segona, veient retallades les nostres llibertats en nom de la uniformitat i imposició de l’estat, i que es reflecteix tant a nivell econòmic com cultural, pel que fa a la preocupació pel català, suposo no devia pensar el mateix quan el seu grup a Madrid va votar contràriament a la petició de la oficialitat a Europa, curiosament junt amb els Populars, impedint una taula de salvació que de cap manera volen permetre.

En definitiva, el cinisme dels dos personatges es de l’alçada d’un campanar, i ara es volen fer perdonar venen les seves misèries com heroïcitats, francament es intolerant la seva sola presencia a la nostra terra, i les urnes si hi ha un bri de dignitat ho tenen que reflectir.

El grup socialista català, bé, això últim sona a un eufemisme, un cop més tria PSOE abans que poder donar suport, i col·laborar en un nou finançament o pacte fiscal, que s’equipari al concert econòmic, i intenti posar fi a la sagnia en forma d’espoli que ens ofega, i tria una mena de cortina de fum o camí del mig, per altra banda inexistent per justificar la seva misèria política, i no incomodar el partit a Madrid, per altra banda trobem que la despesa militar gairebé es equivalent al dèficit fiscal o robatori anual català, i tot això en època de crisi, i sense cap vergonya.

El PSOE-C està ultimant una proposta de pacte fiscal que vol ser a mig camí entre l’actual model i el concert, que defensen CIU, ERC i ICV, i es vol desmarcar dels treballs que acabaran el proper mes. Semblen obligats a fer-ho, ja que no volen enfrontaments amb el seu partit mare a Madrid en època electoral, sembla que preveu recaptar tots els impostos a Catalunya amb la Generalitat i la Hisenda Publica com a destinataris conjunts, en una espècie de consorci, què posteriorment decidiria quina part correspon a cadascuna, per tant no existiria la quota basca a l’estat pels serveis prestats. Diuen que es una evolució del sistema actual, que ha donat molt bons resultats amb uns guanys de 2421 milions, de totes maneres trenca amb el que la resta de partits volen, que es sortir de la LOFCA. Per altra banda Espanya gasta 11600 milions en despesa militar durant el 2010, i el posa en el lloc 17 a nivell mundial, i es una partida que no ha rebut les retallades, que altres més bàsiques per l’estat del benestar si que han patit. La xifra es semblant a la del 2009, i segons el Centre d’estudis de la Pau la xifra s’eleva a 17244 milions, o sigui un 8,2 del PIB català, i molt semblant a l’espoli que patim any rere any, se’ns dubte unes dades que diuen ben a les clares que nosaltres no som la prioritat.

Realment, la hipocresia i mesquinesa d’aquest grup no te límits, saben perfectament que Catalunya dins la LOFCA pateix un espoli brutal anomenat falsament solidaritat que impedeix el seu progrés, menteixen descaradament sobre els beneficis d’un nous sistema de finançament estatutari, que com tot el text va acabar en un no res, i saben perfectament que per avançar el territori cal recaptar tots els impostos, i pactar la quota pels serveis rebuts tal com fa Euskadi i Navarra amb el seu concert, el demes es una sagnia que cap territori pot suportar. Es molt trist que per pur interès i submissió electoral on esta els seu principal interès, o sigui l’estat espanyol, com he dit més d’un cop el PSC podria estar a Extremadura, i la diferència no es notaria, parlen d’un consorci amb l’Hisenda espanyola sense aclarir el repartiment, ni el poder decisori de cadascú, una mica recorda a l’ensarronada del consorci d’Aena pels aeroports, on la part catalana serà testimonial, i evidentment no fixen uns límits per la quota a pagar a l’estat, no sigui cas que el robatori fos aturat. Catalunya esta a la roda junt amb la resta de comunitats a la Lofca, i amb la peculiaritat que dona una quantitat de diners a fons perdut que la perjudiquen greument per pagar la festa espanyola, i amb uns 22 mil milions que volen sense retorn, es vertaderament lamentable tant poca vergonya, i els votants per sort, cada cop menys, ho han de veure a la força. Per altra banda la ministra Chacon, en aquests temps de retallades pràcticament no ha rebaixat la despesa militar, i curiosament aquesta s’assembla molt al dèficit català, realment amb gent amb moltes dificultats, i els serveis bàsics retallats, difícilment justificable es la despesa militar, i més amb un teòric govern d’esquerres on se suposa la prioritat es l’eix social, es una mostra més de la hipocresia del govern socialista espanyol, on la crisi sembla nomes es per uns quants, però no per jugar a soldadets, i complir l’article vuit de la constitució, i salvaguardar amb l’exèrcit la unitat de la pàtria per damunt de tot, ja coses que no canvien amb el temps.

El Bisbat de Sant Feliu, ha fet retirar una senyera del campanar, ja que segons ells molestava algunes persones, per altra banda la crema de banderes espanyoles com mana l’Audiència nacional,  farà lliurar els seus autors a la justícia com ha confirmat el conseller Puig, i per acabar-ho d’adobar la presidenta de la Comunidad de Madrid Esperanza Aguirre, afirma que dubta que la Constitució estigui plenament vigent a Catalunya, per l’assumpte de la llengua. Una croada pels quatre costats que mereix una resposta contundent, i no la farsa de sempre.

Efectivament, la colla de campaners de Sant Feliu que celebrava els seus 15 anys es va desfer, ja que van ser obligats a retirar una senyera del campanar, segons l’excusa perquè molestava algunes persones, i ho consideren un símbol polític en un institució que ha de ser neutral. Per altra banda, en Puig confirma el requeriment per investigar els autors de la crema de banderes per la Diada, i diu que faran el possible per identificar-los com es el funcionament normal d’una democràcia, i ha condemnat el fet que pot portar un espiral de violència simbòlica, de fet es va cremar una bandera espanyola, una francesa i una foto del rei, cosa que ha portat a dir que s’ha de respectar els símbols del país, posant l’exemple en els bombers catalans, que van participar en les olimpíades, i que van ser escridassats i insultats cada cop que treien una bandera estelada. Des de Madrid, la seva presidenta parla de distorsió de la Generalitat amb les seves ordres contraries a la Constitució, i que prohibeixen escolaritzar en castellà ni tant sols a les institucions privades, i ens diu que un estatut autonòmic no pot modificar la llei magna, ja que estaríem perduts.

El bisbat de Sant Feliu fa honor a l’església que representa, la que va donar suport total al feixisme, i la que sempre s’ha mostrat reactiva a la identitat catalana, abraçant les tesis més retrogrades amb en Roucco Varela a capdavant, un feixista de cap i peus, que porta les regnes d’aquesta confessió religiosa, i que amb l’excusa de la neutralitat, retira el nostre símbol nacional d’un campanar ja que molestava, caldria preguntar a qui molestava la nostra bandera, ja que en definitiva una senyera en territori català entra dins la màxima normalitat, un altre cosa seria l’estelada, però la senyera, a qui li molesta, es que simplement ens vol esborrar com a poble i com a identitat, una vegada més aquesta confessió religiosa actua contra les normes de llibertat més sagrades d’un poble. Per altra banda es curiós veure com les crítiques per una suposada obsessió nacional catalana, son contraposades a la rapida actuació per capturar els autors de la crema d’aquestes banderes, que en estats més avançats no suposen cap delicte, però que a l’estat espanyol, i quan es tracta del seus símbols, es treuen la careta, i es mostren com els més obsessionats del món pels seus símbols imposats a la força, quan ves per on mai en diuen res quan aquests son catalans per exemple, de fet nomes cal veure la gran bandera espanyola a Madrid, què simbolitza aquesta manera de fer en base a la imposició nacional costi el que costi.

Cal parlar de l’Esperanza Aguirre, i la seva preocupació per la Constitució, mentint descaradament , i no aclarint que l’estatut al qual es refereix, va passar tots els filtres i retallades a Madrid, i finalment al TC, i això es el que tenim, o es que ara contradiu els intèrprets suprems de la seva carta magna. Vol crear i insistir en un problema imaginari com es la immersió a les escoles, amb la única finalitat d’enviar la nostra llengua a una mort segura, i al servei de tres famílies inadaptades i xenòfobes, què evidentment no representen el global de la nostra societat.

En definitiva i com  a resum, els nostres símbols son tractats de segona divisió dins l’estat espanyol, si fa no fa com la nostra llengua, el nostre autogovern, i la població que viu en aquest territori en particular, res de nou que no sabéssim, i pensar que hi ha gent que insisteix en seguir igual.

El president del grup parlamentari socialista Joaquim Nadal, critica al govern per posar al mateix sac el PP i el PSO,E en aquesta batalla contra la llengua catalana, i ens vol vendre la moto que ells si que son els grans defensors, traspassant tota la responsabilitat als Populars, llàstima per ell, que els fets s’encarreguen de demostrar justament el contrari, començant per la negativa del seu partit en la moció a Madrid per la petició d’oficialitat europea del Català, això si defensant l’Espanya plural, caldria preguntar si no han confós el plural amb el singular.

Efectivament, en Nadal actua de poli bo, davant el poli dolent,  o sigui els popular,s i eximeix al seu grup de qualsevol cosa que no sigui la defensa acèrrima de la nostra llengua, per davant del racisme que supuren els seus enèmics. El portaveu del govern català no ho veu així, i ha retret al PSOE el decret de la tercera hora del castellà impulsat pel govern socialista, i demana a la seva candidat Chacon que demani la seva retirada, també ens trobem al Congres espanyol, on s’ha aprovat  la moció de suport a la immersió lingüística aquest cop amb el vot favorable socialista, i amb els populars a favor de la igualtat de llengües vehiculars pel castellà i català, tot seguit tant PSOE com PP han rebutjat demanar l’oficialitat del català a Europa, aprofitant l’admissió del croat, i davant els arguments favorables a la tretzena llengua més parlada d’Europa, i els dos partits espanyols han defensat la pluralitat cultural de l’Estat, i que sempre han defensat les llengües cooficials amb la proposta de demanar una promoció d’aquestes llengües amb el que sigui possible, i amb en Zapatero assegurant que els últims 8 anys, Catalunya ha assolit les quotes mes altes d’autogovern, reconeixement del català i autonomia financera, en global un impuls a l’Espanya plural, però Espanya, ha recalcat com a missatge per navegants.

Realment, el cinisme de Nadal arriba a l’alçada d’un campanar, sap positivament que els dos partits son nacionalment espanyols, i amb una actitud xenòfoba contra qualsevol identitat diferent, en especial la catalana, i amb la llengua com a batalla sense treva.  No ens pot tractar d’estúpids quan van impulsar aquesta tercera hora de castellà, què trencava el model educatiu català, i en particular la immersió lingüística en el seu principal objectiu que es la discriminació positiva per afavorir la llengua feble, en aquest cas la nostra, cosa que evidentment no en parlen, a més, i desprès de votar a favor de la immersió, tot seguit, i junt amb aquest gran dimoni com ens vol vendre Nadal, han negat la petició d’oficialitat a la Unió Europea, que saben suposaria un impuls definitiu pel català, què es mereix pel número de parlants, però que evidentment no desitgen ni populars, ni socialistes.  Les excuses son al·lucinants, ja que per una banda defensen una pluralitat espanyola des de la singularitat de la defensa d’una sola llengua, en aquest cas el castellà, i es posen en el seu currículum una defensa de les llengües cooficials a Europa, quan neguen el seu reconeixement, i ni tant sols compleixen els convenis signats per fer-les mínimament visibles com tothom sap, si aquesta es la seva manera de defensar les coses, els demanaria que no en defensin, ni amb representin amb res.

El resum global es el president espanyol més mentider de la historia, què assegura que hem assolit les més altes quotes d’autogovern i reconeixement, quan sap perfectament que l’intent d’un pas endavant amb el nou estatut, aquell que es va comprometre a respectar, i que alhora de la veritat ha estat tant retallat que es una eina de regressió, per no parlar del pèssim finançament amb un espoli del  10% del PIB, què es una sagnia per qualsevol territori, i uns atacs constants a la nostra llengua, què han contribuït a dividir en altres territoris, i que amb la seva negativa a defensar a Europa, quan ho podria fer, per cert junt amb els companys d’en Nadal, sempre disposats a votar contra Catalunya, demostra les seves intencions respecte nosaltres, i que sense voler sintetitza amb l’Espanya plural, però Espanya, o sigui uniformisme i imposició sense fissures, tot un exemple del perquè d’aquest propi camí que ens anuncia el President que ha d’agafar Catalunya, esperem que no es desvií, i agafi la direcció correcte.