ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

NO ES CASA NOSTRA

Ahir, en un nou judici de la vergonya, va existir tensió entre Francesc Homs i el Fiscal, de fet al principi aquest últim no parava d’interrompre les explicacions de l’acusat, i davant les queixes d’aquests sobre les normes d’educació en una conversa que hi havia a casa seva, va ser respost que allò no era casa seva.

Com diu Toni Aira en el seu escrit, aquest es el problema, les institucions de l’Estat com poden ser les sales de justícia públiques i pagades amb els impostos de tots els ciutadans han deixat de ser de tots, per passar a ser d’uns quants. Es la clau per entendre com es pot corrompre un sistema democràtic com el de l’Estat espanyol. Efectivament, ja no es casa nostra i per aquí es poden entendre moltes coses.

Mi cortijo no es tu casa

per Toni Aira
Val a dir que amb una correcció i fins i tot amb un punt barroc com de cortesia afectada, però ahir el jutge del Tribunal Suprem per on desfila Francesc Homs com a acusat va tenir un rampell de sinceritat que delata una certa concepció de l’Estat que s’ha imposat sense gaire escrúpol. Homs, que sap com treure de polleguera el personal, no debades fa molts anys que viu en bona part de parlar i de debatre, va demanar que el fiscal Jaime Moreno no l’interrompés. I aquí el seu punt provocador: ho va fer recordant que a casa seva li havien ensenyat que quan et pregunten, abans de tornar a fer una nova interpel•lació, has d’esperar que l’altre t’hagi acabat de contestar. Llavors el senyor jutge li va dir: “Señor, esto no es su casa”. I va recordar que allò és el Tribunal Suprem. Però vaja, que ja estava tot dit, no calia la segona part. Allò que les institucions són la casa comuna de tots els espanyols, la que paguem amb els calerons de tots, va quedar clar que no és la llar entranyable dels qui se’n volen independitzar… abans i tot de fer-ho. Això sí, mentre això no és oficial i no passa, bàsicament en van assumint les conseqüències negatives.

Que tota una mesa del Parlament pugui estar amenaçada d’inhabilitació, és clar, només si la seva ideologia és independentista, ens ha recordat la dimensió de la tragèdia fa escassos dies. El diputat Nuet, lliure de sospita i d’acusació perquè segons la Justícia espanyola no actua amb ànim independentista, ens ho ha deixat clar fa no res. Igual com ahir ens ho tornava a posar damunt la taula Homs al Suprem, en apuntar com els mateixos tribunals que admeten que el govern espanyol incompleix sentències del Tribunal Constitucional i no passa res, s’apliquen amb delit quan qui s’hi posa és el govern català, presumptament o no. És aquesta arbitrarietat la que en bona part està degradant la imatge d’un estat de dret, l’espanyol, que es veu erosionat pels mateixos que diuen que el defensen d’altri i a la vegada en fan un ús abusiu i fins i tot una perversió que el degrada.

I a l’arbitrarietat del funcionament de les teòriques institucions de tots (que ja hem vist que no acaba d’anar així) s’hi suma, de la mà dels altaveus del règim, l’acusació als independentistes que ho denuncien. Però només a ells. Diuen els guardians de les essències pàtries que la crítica degrada les institucions. Això sí, quan són bons minyons com els socialistes o els de Ciutadans els qui denuncien que s’està davant d’una politització grollera de la Justícia, quan per exemple quan un fiscal de Múrcia denuncia amenaces i intimidacions o quan una Fiscal General plega perquè no assumeix directrius de nomenaments per part del govern, llavors silenci. Se sap que la podridura és gran i que ve de dins, però només se senten forts per atacar qui ho denuncia quan aquest és independentista. I així és com els surt la vena Bertín Osborne i donant la volta al nom del seu exitós programa “Mi casa es la tuya”, el reversionen per un “Mi cortijo no es tu casa”, i es queden tan descansats. Un procedir que, com veuran, convida molt a sentir-s’hi a gust i a voler quedar-s’hi.

LES SIMPLES TERGIVERSACIONS

Avui es un altre dia trist per la democràcia, en Francesc Homs el tenim declarant a Madrid amb un nou judici derivat del 9N, i amb la greu acusació de posar les urnes i deixar expressar la ciutadania. Això es la democràcia espanyola.

Mentrestant veiem personatges com Andrea Levy dels Populars acusant als independentistes de crear fantasies i crear enemics inexistents. Ho veu fruit del constatat fracàs i la desesperació, alhora que una manera de amagar les vergonyes amb la vinculació apareguda amb els mitjans de referència del règim (La Vanguardia i El Periodico) sobre les proves d’un testimoni sobre el 3% i el President Mas. Finalment ho contraposa amb la ma estesa, la moderació i el sentit comú del Govern espanyol.

Cal dir que el sentit comú de que parla, suposo es de referir per exemple al judici d’Homs avui a Madrid, igual que ja ha passat amb altres dirigents polítics catalans i els que se suposa que vindran, com la mateixa Carme Forcadell. Aquesta es la moderació d’una democràcia exemplar que sobretot respecta la ciutadania, llençant les seves armes en aquest cas judicials contra la mateixa amb una separació de poders inexistent que ja fa fortuna i sorpresa cada cop més a nivell internacional. Un feixisme sociològic i una manera de fer que no ha canviat mai que no ha resistit una atac democràtic i que hauria de ser tractat amb la mateixa moneda en el segle que vivim, per respecte a la mateixa societat que representen.

Levy, amb el seu comportament habitual ja es desqualifica per si mateixa, però el seu atac de desesperació per veure com la seva guerra bruta no es suficient per aturar la democràcia i ens parla de fracàs sense solta ni volta i de fantasies quan sap perfectament que la realitat no li agrada. Una majoria al Parlament, una societat catalana mobilitzada i majoritària al carrer. Ahir per exemple vam veure la mateixa convocada per Sociedad Civil Catalana amb una vintena de persones que suposo no representen la majoria silenciosa que tant pregonen.

Ara, i com ja han fet altres vegades, intenten treure notícies per tacar i separar la unitat independentista amb la col·laboració de mitjans afins que per cert han perdut bona part dels seus clients habituals, això son dades reals i no invencions al servei de , com les seves portades. Poden investigar el que vulguin i si hi ha proves solides cap problema, ara de moment fa 12 anys i no n’hi ha cap, cosa que fa sospitar que potser no es cert.

El procés avança, i fan tard. El seu tarannà no els serveix, la cultura de la por tampoc i una democràcia que no deixa de ser una versió renovada de règims anteriors tampoc. Val més que es cordin els cinturons que un tsunami de democràcia els està passant per damunt i no es pensar aturar.

JUSTÍCIA SELECTIVA

La segona querella enviada a la Presidenta del Parlament Carme Forcadell i 3 membres més de la Mesa del Parlament per haver permés la votació de resolucions que impulsaven el referèndum amb legalitat catalana en el marc del debat de política General de l’octubre passat per part de la Fiscalia ja es un fet. La novetat, es que un altre membre de la Mesa, Joan Josep Nuet de Catalunya si que es Pot que també va votar afirmativament a les resolucions com els membres de Junts pel Sí no ha rebut la mateixa amb l’explicació de que no pretenia incomplir els mandats del TC, ni anar endavant amb un projecte polític amb total menyspreu a la Constitució.

És la constatació definitiva, si es que calia de la politització de la Justícia espanyola, on simplement la separació de poders ha desaparegut, un fet molt greu i el ministeri fiscal ben afinat per cert, actua a les ordres del Govern espanyol amb un objectiu ben clar, com es anar contra el procés independentista català i per damunt de qualsevol tarannà democràtic. Realment i per les explicacions de la querella, ja prou ridícules, queden desacreditades ja que el desconeixement de la llei no eximeix del seu compliment.

Ahir en Nuet afirmava que era una discriminació ideològica i una politització barroera intolerable. Un contrast amb la posició del seu cap de grup parlamentari Joan Coscubiela, que ho descartava i aprofitava amb el seu trist paper en el Parlament per carregar contra Artur Mas. Tot plegat molt trist.

Francament ja no s’amaguen i deixen veure amb preocupació com la democràcia ha quedat en segon terme i totalment desprestigiada per sempre amb actuacions que ja veiem no mereixen cap respecte. Crec i haviem sentit anys enrere que a Espanya qualsevol projecte polític es podia defensar, ara ja veiem que ens enganyaven i evidentment no es així.

Les acusacions greus d’amenaces del Govern als encarregats de jutjar segons quins casos de corrupció com ens ha vingut des de Múrcia son un exemple del fangar i el despropòsit en que s’ha convertit els poders espanyols. Una farsa de grans dimensions on els papers han estat esborrats per sempre més. De totes maneres cal seguir amb el nostre tarannà democràtic i veure que possibles inhabilitacions nomes seran valides si el Parlament així ho decideix.

ESCALADA A L’EVEREST

Ahir a Euskadi es va produïr la Conferència del Lehendakari Ibarretxe i el President Mas sobre el moment que vivim i les reclamacions de les respectives societats. Ibarretxe va explicar amb una metafora com ho veia i la comparativa entre les dues nacions.

Constata que Catalunya ha superat al País Basc. Ens diu que hi ha quatre camps base a la muntanya. El primer reclamar el dret a decidir, el segon el moment polític on ell mateix va reclamar un referèndum a Madrid, en el qual Euskadi va retornar al camp base. Pel que fa Catalunya ja ha arribat al tercer i aspira ha arribar al cim o sobirania plena, alhora que podria al peu de l’Everest o sigui mantenir la unitat amb Espanya. Per un altre costat insinua que uns i altres haurien de seguir la via unilateral per arribar a bon port, ja que fins que no facin el pas ningú els escoltarà.

Mas ens diu que l’alternativa al referèndum es llençar la tovallola i desafiar a l’Estat a fer una oferta per votar al costat de la independència.

Cal dir que la metáfora es molt apropiada, Ibarretxe ho va intentar, amb una societat on la reclamació no era tant majoritària i un partit no alineat amb aquest canvi de mentalitat, com podem comprovar a l’actualitat. Aquella Convergència autonomista de nedar i guardar la roba, on dos dies a l’any es feien proclames i la resta simple gestió autonomista. Això va ser la seva tornada al camp base amb la cua entre cames i el seu final polític. Catalunya, el President Mas va agafar aquest clam de la societat catalana i va girar com un mitjó el seu partit amb l’objectiu de deixar enrere l’autonomisme i apostar per la independència acabant de quadrar el cercle de la transversalitat política amb un objectiu comú. Aquesta es la gran diferència. La tenacitat de la societat catalana i aquesta unitat amb diferents ideologies que defensa el projecte es fonamental.

Com diu en Mas no hi ha alternativa al clam del poble, seria un frau polític de grans dimensions i un engany a la democràcia. L’Estat seria aquell que poden posar tots els recursos ens vol treure les cordes per i els grampons per fer-nos estavellar sense remei. No tenen projecte alternatiu, ni el tenen ni en volen cap que no sigui el paper reservat a Catalunya des de fa 300 anys i això ara es veu amb tota la seva cruesa, aquell pagar i callar es el seu projecte, i això evidentment no pot anar en una papereta electoral.

Catalunya segueix el seu camí, i crec que Euskadi seguirà el seu on nomes la societat basca dictarà sentència i pot girar la truita. Dos nacions i dos camins que els ha d’unir la democràcia.

LES TROBADES SECRETES

Avui La Vanguardia ens desvetlla que si que hi va haver trobada entre el president espanyol i el president català, concretament el mes passat i pocs dies abans de la Conferència de Presidents autonòmics. Ens parla d’un dinar cordial on Rajoy va intentar que Puigdemont assistis a l’esmentada conferència i aquest li va posar com a condició poder explicar el procés català davant la resta de presidents, cosa que no va ser autoritzada. De fet el referèndum i poder acordar les condicions amb l’Estat va ser molt present a la Reunió i la resposta va ser la de la porta tancada de sempre.

Es curiós veure com finalment qui va estirar més la llengua del que caldria va ser Enric Millo, que ens va donar coneixement de converses teòricament secretes i Albiol més la resta de Govern català van mantenir la negació i el desmentiment sobre el tema.

Ara, suposo es demanaran moltes explicacions, hi haurà reaccions de tot tipus. Crec que caldria dir que amb la situació que ens trobem i un xoc de les dimensions que estem parlant proper, difícilment algú pot creure que no hi hagi contactes, i molts secrets i sense focus com requereix l’ocasió. Una cosa es el que es diu cara a l’opinió pública on els fins electorals i d’imatge prenen valor i l’altra seria la inconsciència més absoluta.

Cal dir que Millo va demostrar que no sap el que vol dir contactes secrets, ja que el seu afany de protagonisme i de presentar una realitat virtual l’ha fet desvetllar el que mai havia de desvetllar. El Govern català en aquest cas ha actuat amb responsabilitat ja que ha mantingut el secret com no podia ser d’altra manera.

Realment, aquest diàleg de mínims s’ha de mantenir i reclamar, ja que la primera opció ha de ser fins al final acordar aquest referèndum reclamat per la societat catalana, cosa que no vol dir que mentrestant es prepari de el no acordat com opció molt possible.

En definitiva, s’ha de normalitzar al màxim les relacions institucionals en la mesura del possible per donar les màximes garanties al procés i acabi amb independència o no, sigui el menys traumàtic, i el màxim de civilitzat possible dins un marc democràtic.

DIÀLEG SENSE INTERLOCUTORS

Que la mal anomenada operació diàleg, es simple retòrica buida de contingut o tàctica del Govern espanyol de cara a dins i també de neteja de cara en l’àmbit internacional es un fet que hores d’ara crec ningú ja discuteix.

De totes maneres, una cosa es això i un altre es fer el ridícul i embolicar la troca com ha succeit aquests dies. De fet això normalment pot passar quan del que parlem simplement es una invenció o una farsa que es pot escapar de les mans. Sentim la que s’anomena tercera autoritat de Catalunya, Enric Millo parlant de reunions a tots els nivells, inclus de secretes entre la Generalitat i el Govern espanyol, al cap de poques hores el líder popular català García Albiol negant rotundament cap reunió secreta entre les dues institucions. El president Rajoy obert a parlar de tot, menys precisament el que reclama la població catalana i alhora oferint parlar de temes que ja porten molts i molts anys de trànsit com el Corredor Mediterrani. Finalment ahir mateix Santamaria amb un lliurament de premis a empresaris a Barcelona assegurant que busquen el diàleg polític i que treballen per l’estabilitat buscant interlocutors que no son els oficials.

Realment, aquesta comèdia del diàleg, s’ha convertit en una obra de segona i sense públic que francament fins hi tot pels mateixos autors ja suposa un plus de vergonya a tots els nivells. Hem arribat a un nivell de farsa on dins el mateix partit impulsor sembla es fan mèrits per incentivar aquesta gran mentida com hem vist amb en Millo, i que posteriorment han estat negat per aquell altre dirigent que molts cops ens compara amb el nazisme afegint unes dosis macabres a tota la comèdia.

De fet el president espanyol no s’ha mogut un mil·limetre, vol parlar de temes que per cert ja te damunt la taula fa molts anys i mai hi ha hagut voluntat per solucionar, i curiosament del tema que la societat catalana reclama ens diu que no es apte per abordar-lo. Es una gran manera de dir que la resposta es no pels segles dels segles per damunt del que la gent reclami, una mena de sobirania popular a la carta i una mena de venda de democràcia low cost on precisament a qui va dirigida es presonera de la mateixa.

Pel que fa la vicepresidenta Santamaria, hauria de deixar de menysprear la Generalitat, únic interlocutor vàlid i recordo representant ara pera ara de l’Estat a Catalunya per abordar qualsevol negociació. Ho pot fer amb altres persones afins, però els resultats evidentment no son vàlids, ja que no representen a ningú més que a ells mateixos. Tanmateix l’estabilitat que reclama s’aconsegueix tractant dels temes que la gent reclama, se’n diu fer política i ja veig que no l’interessa gaire.

En definitiva demanem que acabin les funcions d’aquesta obra i renovin la cartellera d’una vegada.

L’US ACOLLIM

Un cop passat el Concert i la gran manifestació per acollir refugiats. M’ha semblat oportú compartir les reflexions de Montserrat Nebreda sobre el tema i que volen fugir del populisme que molts cops envolta el tema. El paper dels partits i els seus càlculs o aprofitament del tema també seria un tema que donaria molt de si i que no es pot obviar. Alhora veure per exemple el dissabte molts cartells dirigits als polítics catalans “Sense excuses”, seguia la via tendenciosa que Jordi Evole ja va utilitzar durant el Concert saben que es mentida.

Moltes reflexions d’un tema on no tot es blanc o negre, hi ha moltes variables i interessos que cal analitzar i fugir de l’excessiva bona fe i del populisme en general.

El mal, el bé i l’ús partidista dels sentiments

per Montserrat Nebrera
Que casa meva és casa vostra cantava Sisa mentre convidava a entra-hi tota mena de personatges de conte (llop inclòs) fins arribar a desdibuixar tant la pròpia casa que havia de dir si és que hi ha casa d’algú. Probablement és el millor retrat del que ens està succeint amb el drama imperdonable i paradoxal de què la gent mori intentant arribar a un lloc on no perdre la vida.

Sense un gest contemplen l’èxode mortal països que haurien de ser el primer destí d’asil per la proximitat cultural i lingüística als refugiats i pel fet no menor de la seva fortalesa econòmica. Què fa l’Aràbia Saudita mentre aquí sortim al carrer a demanar al PP que obri una mica la porta i entrin els 17.000 compromesos? Res. I què fan els totpoderosos (i crítics) Estats Units mentre nosaltres ens donem cops de pit i entonem cançons emocionants? No gaire. I què fa cap país en general dels que compten alguna cosa al “tapet geopolític” per tal que la mort i la misèria que provoquen les guerres s’acabin perquè s’acabin les guerres? No massa, i sé que la pregunta és naïf. Però és que són guerres, a més, on les possibilitats diplomàtiques d’evitar que es compleixin els acords sobre com s’han de fer les guerres (vegi’s Convenció de Ginebra, vegi’s l’eterna contradicció de matar amb un cert ordre!) no semblen haver-se esgotat.

Sé que els interessos que graviten sobre el mercat de la guerra, i les tendències humanes i polítiques que les fan inevitables continuaran. I sé també que els crits d’indignació de la gent per haver de contemplar des del confort l’anihilació sistemàtica d’altres éssers humans són sincers. Però tot sumat em sembla un consumat exercici de cinisme. Perquè fins i tot a Trump l’han votat molts mexicans. Perquè pensar que som fonamentalment bons o que els dolents són sempre a una altra banda o és tonteria o es mala fe.

Ni caben mil en un aforament per a 100 (com va palesar el dramàtic cas del Madrid-Arena) ni es pot pensar que darrere els ja acceptats (i no complerts) per Espanya no en vindrien més, ni Merkel deixarà de pagar a les urnes la seva generosa (i cristiana) obertura de les portes d’Alemanya. Però això la gent no ho sap, perquè aquesta no és la seva obligació. Però sí ho han de saber els partits. I per aquesta raó ni els partits ni les autoritats governamentals haurien de ser a les manifestacions ciutadanes d’aquesta mena. Perquè són ells els que han de saber que, com amb els fills, un bé d’ara pot ser un mal futur. I sé que és més fàcil dir-ho que actuar en conseqüència.

Quan es demana d’un govern que faci uns deures que els propis que els reclamen saben quin és l’efecte electoral, social i econòmic que té i que no voldrien per a ells mateixos, estan fent un ús partidista de la gent (com quasi sempre) Per això és fàcil que hi siguin tots els partits menys el PP, tot i que en la manifestació de dissabte els de C´s anaven amb la boca petita, perquè ni creuen el que reclamen ni volen que se’ls identifiqui amb els que diuen que amb un nou país es pot (intentar) fer d’una altra manera.

Potser sí ho intentaríem, això de rebre qui sigui que necessiti asil, ni que siguin milions. Perquè potser sí és cert que aquesta terra ha estat, per la història, per la situació geogràfica, per tantes coses més, una terra d’acollida. Però siguem capaços de distingir bé la diferència entre l’acollida volguda i això que, en raó del número i de la força, hem anomenat “invasió” i que, ni ara ni mai, pot agradar a la gent, per molta pancarta benintencionada que s’enlairi demanant d’obrir les fronteres sense més

FA FÀSTIC

Les declaracions ahir del periodista Eduardo Inda sobre la violencia a Catalunya, deixant per la historia la frase que n’hi havia més que en l’època més activa d’ETA, afegint a aquesta mesquinesa que allà es podia matar algun jutge o fiscal, que tampoc van ser tants.

De fet en el temps actiu de la banda terrorista, 829 persones van ser assassinades, per cert victimes que avui han estat menyspreades per Inda i comparades amb pintades a seus de partits o agressions nomes vives a la ment malalta d’aquest personatge.

Realment com ha contestat el líder de Podem Albano Dante Fachin, “Vosté fa fàstic”, a pesar del seu posicionament polític respon que ningú mai l’ha amenaçat, ni increpat pel carrer. De fet no calia aquest aclariment ja que tots ho sabem, però es significatiu.

Realment, Fachin ha fet la millor definició que es podia fer “fa fàstic”. No tot s’hi val per defensar unes idees. Hi ha una cosa que es diuen arguments i aquests no poden ser tant esbiaixats o inventats en una ment malaltissa amb l’únic objectiu de crear una realitat paral·lela que ens serveixi de coartada per futures actuacions, ja que la real no ens serveix pels nostres interessos.

Juga amb les víctimes al País Basc hauria de provocar reaccions de les associacions que les recorden i de la bona gent en general. Malauradament estem acostumats a la banalització del nazisme i el terrorisme amb una comparació amb la democràcia que no es de rebut.

Aquesta mena de periodisme, per dir-li d’alguna manera crec que es constitutiu de delicte, per manipulació i incitació a la violència. Crec que el Govern espanyol en dona una gran clau, aquella frase recurrent “la llei està per damunt de la democràcia”. Aquesta barbaritat en qualsevol estat civilitzat deixa la gent indefensa i a les mans d’aquests personatges que maneguen els fils del poder sense cap contemplació ni respecte a la societat que en definitiva es la que en un estat democràtic ha de ser el poder central.

En definitiva, un nou atac al que ja ens estem acostumant i que marca clarament el tarannà de l’Estat en un procés exemplar i democràtic com el català.

LA PREGUNTA CLARA

Ahir en un dinar informatiu “Moment Zero” amb el President Puigdemont i la diputada dela CUP Anna Gabriel. El President es va comprometre a una pregunta clara i binaria en el referèndum, cosa que Gabriel va posar damunt la taula que el debat pot ser sobre dir Estat o República i sobre la signatura presidencialista suposo pensant en el 9N.

Crec que un cop arribat el moment, no se si abans de l’Estiu o posterior, màxim al setembre com ja està anunciat cal acordar el protocol adequat. Estem parlant d’un moment clau a la història d’aquest país i cal donar-li la transcendència que es mereix. En primer lloc es normal que el decret tingui la signatura del President, i alhora que sigui el Govern català que el proposi i impulsi. Per altra banda tant l’acte de signatura com la compareixença posterior crec que ha de donar protagonisme al nostre Parlament que en definitiva dona ampara a aquest referèndum i dona autorització. Segurament Junts pel Sí i CUP seran a primera línia, i espero encara que amb poca convicció a Catalunya si que es Pot. La resta segurament hauran abandonat l’hemicicle com a bons demòcrates que son, de fet ja ho han demostrat algun cop. Aquesta signatura ha d’aglutinar i fer veure que els representants majoritaris escollits i tot un poble es responsable d’aquest acte i en pren la seva part de responsabilitat.

Pel que fa a la pregunta, crec es molt clara. Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent o República Independent? SI/NO. No hi veig masses més opcions. Jo em decantaria per Estat, ja que entenc que República seria el model del mateix, de totes maneres no crec que hagi de generar massa debat per arribar a un acord. Crec que tots els referèndums han de ser clars i binaris, no te secret i no haurem inventat res.

Per altra banda, i veien la desorientació estatal, on hem arribat a escoltar que la Generalitat, o sigui el representant de l’Estat a Catalunya deixarà de ser interlocutor per parlar suposo amb un alcalde afí, segurament parlariem de Pontons, l’únic amb alcalde Popular de Catalunya i entitats com Sociedad Civil Catalana, tot un despropòsit que no mereix gaire comentari.

La falsa operació diàleg ha estat enterrada i la unitat ara fins convocar el referèndum serà clau per suportar les bandades d’un estat poc democràtic i que no entén que la sobirania resideix en el poble.

MAGALDI I ELS INSULTS

La Fiscal en cap de Barcelona, Ana Maria Magaldi ha denunciat avui en roda de premsa que va rebre insults al sortir del TSJC, concretament un grup de manifestants que li van dir “feixista de merda” i “marxa de Catalunya”. Parla de la diferència entre insultar polítics i ella com institució de l’Estat, per això ho considera molt greu. Un desafiament al principi d’igualtat. Ens parla de mirades d’odi i de sentir por per la seva integritat.

Cal dir que ahir mateix García Albiol va tornar a equiparar l’independentisme amb Hitler, Stalin i Corea del Nord. Parlant de totalitarisme i de que agradaria fer-los fora de Catalunya si tinguessin una República Catalana. Al mateix temps Josep Piqué en un acte de Sociedad Civil Catalana ha criticat que des del sobiranisme sovint s’insulta al discrepant i ho ha qualificat de feixisme. Encara ahir, Saenz de Santamaria vol deixar de veure la Generalitat com unic interlocutor per Catalunya, parlant de Governs municipals i altres institucions catalanes que volen treballar per la centralitat.

Com es pot comprovar, la fiscal pot veure com els defensors del procés democràtic i pacífic que vol una Catalunya independent rebem insults i menyspreu dia si i dia també, ho dic pel principi d’igualtat que fa menció. Deixant de banda si va rebre insults o no. Les imatges en cap moment mostren una massa de gent que l’increpes, no dic que alguna persona pugués actuar en solitari, però això no li dona dret a muntar una roda de premsa i posar una concentració de 40 mil persones en el mateix sac, criminalitzant tot el col·lectiu. Es mentida i ho sap perfectament. La seva participació respon a una intencionalitat que tots sabem quina es.

El procés a Catalunya ha estat i es exemplar en la seva radicalitat democràtica i el seu caràcter pacífic i civic, ho sap perfectament. Veig que la quantitat d’insults molt greus i comparacions odioses banalitzant molts cops horrors de la humanitat com el nazisme o ridiculitzant persones simplement pel seu pensament en boca de moltes televisions, descerebrats tertulians o encara més greu, polítics amb responsabilitats i escollits pel poble li son indiferents.

Ja n’hi ha prou d’aquesta doble vara de mesurar les coses. Precisament la justícia entre d’altres coses va d’això, i amb tot el respecte sembla que ho ha oblidat prenen part en un problema polític i perden el seu pes com seria normal en un vertader Estat democràtic.

MURIEL EN EL NOSTRE RECORD

Avui fa un any que ens va deixar, però el seu llegat continua i continuarà ben viu entre nosaltres. Que serveixi com a petit homenatge aquest recull de fotos de la seva vida i l’article dedicat de la seva gran companya de lluita els últims anys Carme Forcadell.

El somni continua
Carme Forcadell
Fa un any que ens vas deixar i el teu record ens acompanya sempre. Dotze mesos durant els quals han passat moltes coses, arreu del món, evidentment, però també al nostre país, a la nostra societat. En aquests 365 dies el Parlament ha hagut de compaginar la seva activitat habitual -reunions, comissions, debats i votacions-, amb fets excepcionals, com els requeriments judicials que tenen com a únic objectiu impedir que al Parlament es pugui debatre i votar sobre tot allò que vulguin els diputats i les diputades de la cambra. Una situació inèdita, complicada, però que malgrat tot no ens impedirà, com vam dir fa un any, continuar fent camí seguint el teu exemple.

Durant aquest temps, la societat civil, l’espai que més temps vam compartir, continua sent el principal tresor i baluard del país en la defensa dels drets i les llibertats. Ho és omplint els carrers l’Onze de Setembre, o un dilluns a les vuit del matí per defensar la democràcia contra la judicialització de la política. Ho és també quan lluita indignada pels drets dels refugiats, perquè tenim memòria i sabem d’on venim; recordem el que van passar i patir els republicans que fugien de la guerra, la repressió i la intolerància. I ho continua sent sortint al carrer per defensar drets i per empènyer les institucions, aquest espai que poc pensàvem que acabaríem compartint tu i jo.

“Viure en llibertat consisteix a saber respectar qui pensa diferent”, deies. I aquesta frase sintetitza perfectament el que representaves, el que continues representant. L’amor i la recerca de la llibertat, de les llibertats individuals i col•lectives, les socials i les nacionals, dues cares d’una mateixa moneda. I a la vegada, la cerca del consens, del posar-se al lloc de l’altre, del teixir complicitats. També el respecte, el concebre que no ho sabem tot, l’intercanviar punts de vista per reforçar i enriquir les teves conviccions, que defensaves amb fermesa i serenitat, o per canviar-les quan calia.

Avui, un any després, et recordem, sentim la teva absència, et trobem a faltar Muriel. Ho fem amb més serenitat, amb el sotrac més apaivagat, fent que la memòria ens retorni les moltes coses bones que ens vas aportar a aquells que vam fer part del camí amb tu.

Avui miro enrere amb la satisfacció d’haver pogut compartir amb tu grans instants i petites històries; discursos davant d’una multitud i converses privades; coincidències absolutes i discrepàncies que superàvem, principalment, per la teva manera de ser.

Amb la força que ens donen aquests moments, mirem endavant amb un somriure, perquè n’estem convençuts. El somni continua.

LA DEMAGÓGIA DE L’EVOLE

Aquest dissabte vam veure el gran Concert pels Refugiats al Palau Sant Jordi. Cal dir molt ben organitzat amb imatges impactants com el castell fet per les quatre colles principals del país, o actuacions que difícilment podem veure en un altre lloc. També i segurament més important testimonis colpidors d’aquells que fan arribar al cor aquest drama humanitari que estem vivint. Missatges i més missatges per demostrar que com en moltes coses la societat camina per davant dels seus representants i vol fer sentir la seva veu.

A l’apartat dels missatges i en aquest context concret es on molts cops la demagògia fa forat. En Jordi Evole en va ser un clar exemple. Periodista incisiu i demolidor molts cops, ahir com es diu vulgarment es va passar de frenada. Aprofitar per tirar als lleons els càrrecs presents de la Generalitat a la llotja del recinte com Carme Forcadell o Raúl Romeva per exemple es un gest innecessàri i totalment gratuït que no porta enlloc, porta la responsabilitat i el mèrit nomes a la gent per afrontar el drama dels refugiats, posant tota la classe política al mateix sac de la desatenció es fals, demagògic i de molt mal gust, i acusar directament als representants de la Generalitat de posar excuses amb les competències per no afrontar el problema entre d’altres coses es rotundament fals i una manera de fer el joc a l’espanyolisme ranci que per tapar les propies vergonyes atorga responsabilitats a Catalunya saben que no hi poden actuar.

Evole, hauria d’haver explicat que efectivament la Generalitat no te competències sobre el tema, ni sobre fronteres, ni sobre atorgar visats a aquestes persones per poder venir amb els drets reconeguts, ni sobre trasllats dels mateixos a poblacions catalanes amb plenes garanties jurídiques per posar uns exemples. Tot això son eines d’Estat, cosa que per cert reclamem també per poder actuar amb aquest drama humanitari, de fet hi ha una majoria parlamentària que ho te com objectiu, cosa que Evole hauria d’haver esmentat.

Catalunya ha fet un pla d’acollida i ha ofert a l’Estat les places que pot acollir amb totes les garanties, de fet cal desmuntar també aquest lema de Volem acollir, evidentment sí, però hi ha un límit, també cal dir-ho.

Per tot això, crec que no cal caure en aquests discursos que es volen fer seu el relat de tota la societat i dir les coses pels seu nom, però amb tota la realitat per davant. La demagògia pot enfervorir les masses però mai es una solució pels vertaders problemes.

PENSAR COM UN ESTAT

Coincideixo, i trobo interessant aquest article de Francesc Puigpelat sobre la visió de Donald Trump i la relació amb Catalunya. Crec que en el moment del procés on ens trobem cal pensar ja com un Estat i deixar aquest progressisme naif i caducat al calaix que a molts els caracteritza. Sabem perfectament que un cop fet i guanyat el referèndum, entre d’altres coses caldrà una validació internacional. Un reconeixement que sobretot i en una primera onada ens convé sigui dels Estats més poderosos i influents del planeta per fer de pont amb molts altres. Estats Units es clau per aquest reconeixement, i per tant preferències a banda caldria explicar el nostre missatge al president americà que com es diu a l’article pot ser coincident amb els seus interessos, i aquí es on hem d’anar a fons sense cap angunia. Un Estat es egoisme i interessos propis per damunt de tot, no es una ONG i cal aquest canvi de mentalitat més aviat que tard.

Al procés li cal Trump
Francesc Puigpelat
Si deixem de mirar-nos al melic i valorem les primeres setmanes de Donald Trump en la perspectiva global i dins d’un ampli context històric, descobrirem que representa una oportunitat molt interessant per al procés català. Més enllà de les mesures anti-immigració, Trump està esbossant el que pot ser una nova era pel que fa a la posició dels Estats Units al món, cosa que haurà de definir les polítiques internacionals a nivell global. Perquè ens entenguem: Trump està fent marxa enrere de bona part de la política americana del 1945 ençà.

El que afecta més a Catalunya és la qüestió de la UE. Els Estats Units havien afavorit sempre la integració europea. Ara, en canvi, com a producte de la seva filosofia anti-globalització –que, cal recordar-ho, és la de la CUP- s’està retirant de tots els tractes de lliure comerç i està fomentant activament la disgregació de l’espai econòmic únic que ara és la UE. Per això ha donat ple suport a Theresa May i al Brexit. I per això dóna tant de peixet a Putin: per fer la pinça americano-russa sobre el continent.

En aquest context, cal valorar una cosa: ¿no li interessaria a Trump donar suport a la independència de Catalunya, com a falca i com a element desestabilitzador de la Unió Europea? La pregunta no és ociosa. Crec que cal pensar-hi una estona. I crec que Romeva ho hauria de considerar. Catalunya no és a l’agenda de Trump, però seria interessant que algú l’hi presentés. Podríem endur-nos la sorpresa que li interessés recolzar el procés per crear mala maror a Madrid, París, Brussel•les i Berlín. I, si fos així, bingo!

Ara bé: s’explorarà aquesta possibilitat? em temo que no. La societat catalana és tan visceralment i radicalment progre i anti-Trump que la simple possibilitat de demanar-li un favor els causaria mal de panxa a la CUP, a ERC i fins i tot al PDECat. Són tan progres, tots! Són tan antiamericans! Tan purs! Aquest és un dels problemes del procés: els independentistes, en general, som molt, però que molt naïfs. Mentre que el que ens caldria per arribar a ser un Estat de debò és tot el contrari: cinisme a dojo.

El contrast és evident. Mireu fins on arriba el cinisme, a Espanya. És clar: ells són un Estat i saben que els Estats moderns és fonamenten en el pur maquiavel•lisme. Els espanyols no tenen cap escrúpol: es carreguen un fiscal general de l’Estat perquè no volia emprendre accions contra Artur Mas i després diuen que cal confiar en la “independència de la justícia”. I milers d’exemples més. N’hem d’aprendre molt, dels espanyols. Ells sí que en saben, de ser un Estat.

I, si un dia n’aprenem, anirem corrents a pidolar a Trump.

LA DEMOCRÀCIA MALALTA

Gran intervenció del President ahir al Parlament, que val la pena repassar. Dona suport als encausats pel 9N, davant també de les critiques mesquines sobre estratègies de defensa dels seus advocats, falta de coratge i lliçons de valentia gratuïtes, obviant que al banc dels acusats hi son els que hi son, i que en el seu moment van poder fer possible el 9N davant totes les adversitats. Com deia aquell fets i no paraules, en aquest cas buides de contingut.

Va fer una radiografia perfecta d’una democràcia com l’espanyola que ha emmalaltit i sembla que el pacient empitjora. Condemnant posar urnes i donar la veu als ciutadans, alhora que lloant ho permeten com l’àntic règim continua viu i ben viu. Posant les lleis com excusa per coartar la lliure decisió dels ciutadans i vinculant la democràcia amb aquestes. Com va dir ahir Anna Gabriel, suposo que als lluitadors contra Franco els haurem de dir que anaven contra la democràcia ja que el règim també tenia un estat de dret i lleis a complir.

Per últim destaco la voluntat de diàleg per ser mitjancer per mig mon del President espanyol amb Donald Trump i la seva incapacitat per dialogar amb Catalunya. Tot un disbarat que calia denunciar i alhora mostra tot el suport als encausat en el judici de la vergonya.

DEMOCRÀCIA SENSE REFERÈNDUMS

Ahir al Senat espanyol es va poder constatar com els nervis estan a flor de pell, i veure com la teva propia inoperància et porta a l’abisme sense remei fa reaccionar amb virulència sense fre.

Els mitjans espanyols ja hem vist com han fet corre ja la sang, la guerra civil, ETA i totes les barbaritats que la paranoia els permet utilitzar per explicar el cas català. Ahir a preguntes de Cleries (PDCAT) i Estradé (ERC) sobre les amenaces de l’Estat per aturar el procés català. La vicepresidenta Santamaria va reaccionar dient que el referèndum d’autodeterminació no es celebrarà a Espanya, igual que no es farà a Baviera o El Vèneto, i no per això deien que Alemanya o Itàlia no eren democràtics. Va reiterar que el diàleg es una vocació, però també fer complir la llei. Alhora insistia que Espanya es una democràcia i que no hi haurà referèndum.

Realment es nota que els nervis i la soberbia son mals consellers per prendre decisions. Aquesta pujada de to estatal amb Catalunya es fruit d’això. Intenta fer comparacions amb Baviera o El Veneto, quan sap que son casos que poc o res tenen a veure amb Catalunya es voler fe trampes al solitari. Baviera no hi ha demanda d’independència, i com sabem va ser la petició d’un particular al Tribunal Alemany que va respondre el que tots sabem. El Veneto tampoc ja un clam tant important com Catalunya per poder fer comparacions. Per tant comparar peres amb pomes no seria un argument vàlid. Parla de diàleg quan ja d’entrada es diu que la petició es un no i no hi ha res a parlar, es francament cinic i fora de lloc. De fet si dona un tomb per les declaracions dels dirigents del Govern i dels propis mitjans informatius com deia abans serien tot menys cap posició i predisposició per arribar a acords. Per últim una frase curiosa per la contradicció en si mateixa. Democràcia sense referèndum. Suposo que deu ser un nou sistema polític que encara no ens han explicat.

De fet aquesta frase es el resum de tot i una de les raons més poderoses per voler marxar. Una teòrica democràcia d’esquena a la societat a la que va dirigida, i on es retalla el dret de la ciutadania a ser el poder principal i motor del sistema, es pot dir de moltes formes però no democràcia. De fet la diferència entre els 40 anys de règim dictatorial i aquest periode queda massa reduïda per ser veritat.

Democràcia sense referèdums, fantàstic Sra. Santamaria.