ALBERT CORTES MONSERRAT

El Govern espanyol complau Podemos i aprovarà una regularització de mig milió d’immigrants. Segons la formació morada equiparan regularització i drets, cosa que crec no és així.

Aquesta mesura és farà a traves d’un Reial Decret i així s’estalviarà la convalidació a la cambra corresponent on no tenia majoria. De fet Junts concretament va pactar amb el PSOE la delegació a Catalunya de les Competències sobre immigració i Podemos la va tombar encara que posava aquesta mesura com a moneda de canvi per replantejar l’assumpte. Segons Irene Montero son aquí per garantir drets i els papers son drets i ens parla de regularitzar els que ja estiguessin a l’Estat espanyol abans del 31 de desembre del 2025 i que puguin demostrar cinc mesos de residència amb empadronament, informe mèdic o contracte de llum. Diu que cal evitar tanta burocracia i requisits. Al mateix temps Podemos que com deia va tombar la porposta de Junts per la competència per racisme i defensa que cap esser humà és il·legal, obrint la porta a tornar a negociar-la si s’eliminen aquests continguts.

El cinisme de Podemos en aquest cas no te límits. Primer van vetar una delegació de competències a la Generalitat sobre immigració, en un territori on és un greu problema i per tant la gestió de pròximitat segurament podia ser una bona solució per posar damunt la taula uns criteris clars, i nomes perquè era en aquest cas Junts i eren per Catalunya, en un clar cas de Catalanofòbia de manual disfressada de racisme que segurament no saben ni el que vol dir la paraula. Racisme es tractar diferent a una persona pel seu origen, color o altres coses. En canvi intentar posar ordre i criteri amb aquest problema amb normes clares res te a veure. Ara ens diuen que els papers son drets, i evidentment no és així. Catalunya no podem ser 20 milions de persones perquè senzillament no és sostenible i el sistema no podria absorvir aquesta quantitat, té un límit tant economicament, per serveis a la ciutadania, per infraestructures i per preservar la convivència i una identitat col·lectiva, per tant papers per tothom és un gran problema com ens estem trobant ja amb molts serveis socials col·lapsats, falta de vivendes, feines i guetos que res aporten al global de la ciutadania.

Volen menys burocràcia i requisits, crec que aquests son imprescindibles si una persona vol integrar-se en qualsevol societat diferent de l’original, tindrà uns drets, però també uns deures clars per no ser un problema i passar a ser un més. La barra lliure dels inconscients de Podemos barrejada de grans paraules simplement és una farsa que ens ataca directament com a societat i a base de regularitzacions massives no solucionaran res. Simplement, cal sentit comú, unes normes clares i acabar amb una barra lliure sense sentit.

Regularització i drets.

Aquesta propaganda institucional del Govern socialista de la Generalitat “El Govern de tothom”, ja denotava una mala intenció i un cinisme sense fronteres que podia fer presagiar el seu pla per Catalunya.

La política i especialment a Catalunya pot arribar a ser molt miserable. Quan un Govern s’imposa i ven aquest lema, ens vol dir que és una cosa extraordinària, com si els Governs anteriors nomes fossin parcials i fes exclusions entre la societat i el Govern d’Illa no. Tots els Governs de qualsevol Estat governa per tothom, és una obvietat que no cal destacar. Dit això l’expressió s’ha demostrat ser falsa ja que en aquesta crisi dels trens a Catalunya han demostrat que nomes governen per estar al costat del Govern de Madrid i per sortir del pas amb anuncis que finalment s’han demostrat falsos sobre la posada en marxa dels trens i permetre aquest desgavell per part d’ADIF i alhora permetre que uns maquinistes facin una vaga sense cap mena des servei mínim o sanció per part de l’Administració.

Aquest tothom evidentment no es refereix a la ciutadania de Catalunya que ha quedat bandejada dia si i dia també sense plans alternatius i abandonats a la seva sort. Excuses de mal pagador amb la boca petita sobre les no inversions cròniques en bona part de la seva responsabilitat i un acord d’una nova companyia de gestió que fa riure per no plorar. Unes compareixences ridícules i una submissió total darrera el Govern de Madrid, cosa que contrasta i molt amb la gestió de la crisi dels atemptats a Barcelona on Catalunya és va posar al nivell d’un Estat i va gestionar amb rapidesa i fiabilitat aquell greu problema deixant Espanya en fora de joc.

El contrast es evident i alguns encara es pregunten com potser que encara que sigui per higiene democràtica no hi hagi dimissions per una gestió nefasta i que hauria de tenir conseqüències com en qualsevol servidor públic que demostra la seva incapacitat, cosa que ni s’espera i demostra el nivell democràtic del que parlem.

Arribats a aquest punt i vist com es nostres representants gestionen les dificultats, potser ens podriem plantejar estalviar tot aquest cost i deprendre nomes de Madrid que en definitiva es qui pren les decisions. De cara al ciutadà la gestió seria igual de nefasta, però com a mínim no hauriem de mantenir institucions que ja no serveixen per a res.

El Govern de tothom.

Com deia ahir el Govern català ni hi és ni se l’espera, perquè ells son i han estat part del problema durant molts anys i per rematar la feina la seva gestió ha estat fer un anunci de retorn que no es va complir, però i la oposició o teorica i invisible oposició.

Llegeixo que Junts ha ajornat la seva reunió del Consell Nacional i convoca una reunió a Perpinya amb el President Puigdemont per tractar la crisi de rodalies, la pregunta és de que parlaran, que aportaran com a novetat. Un dels motius més recurrents i explicats per la independència era precisament la gestió de les infraestructures i poder aixó revertir una situació que amb Espanya era crònica deguta a la dessidia i la falta d’inversions o promeses incomplertes dels diferent Governs espanyols, alhora que la seva negativa a cedir la gestió a Catalunya per poder decidir des de la pròximitat i pels nostres interessos i revertir la situació. Ara la situació evidentment no ha canviat i les incidències segueixen amb la seva acumulació setmana rere setmana sense remei i amb la societat catalana com a víctima.

El 2017 quan van renunciar a implementar la independència i fer possible entre d’altres coses aquesta gestió des del territori, evidentment també hi van renunciar, per tant la credibilitat ara és zero. No pots criticar el que tu ja havies denunciat i vas renunciar a canviar i apart ens vas dir que dins Espanya no canviaria mai, com de fet així ha estat fins el dia d’avui.

Molts es pregunten com és que la ciutadania no ha sortit al carrer i ha demanat dimissions i solucions, la resposta és senzilla, ningú espera res del Govern actual que com deia es part del problema, tampoc de la seva crossa repúblicana que com hem vist amb l’acord del finançament segueix preocupat per vendre un relat fals que suposo molta gent ja no compra i senzillament te un punt de miserable sense retorn. La CUP de fet ha desaparegut i tampoc se l’espera com veiem a les institucions. Tot això fa que la ciutadania se sent orfena dels seus representants i això ès el pitjor que li pot passar a una democràcia. Un Govern inexistent i una oposició sense cap tipus de credibilitat i que no ha sabut renovar-se tant de lideratges com de relats. En aquestes condicions la mobilització és francament complicada com estem veient.

Orfes de representants.

Segueix el caos, la confusió, uns maquinistes que han segrestat els trens a Catalunya i un Ministre que reconeix la desinversió crònica en les infraestructures catalanes fa que el servei de Rodalies sigui més insegur, tot amb total impunitat i sense cap Govern del territori que faci els deures o protegeixi la ciutadania.

Cap comboi ha sortit de les nostres estacions per la reclamació de seguretat dels maquinistes i les negociacions amb ADIF. Per altra banda milers d’usuaris han tornat a quedar atrapats sense cap tipus d’informació prèvia. De fet van assegurar que avui ja circularien i com s’ha vist no és així. Per altra banda el Govern ha obert algunes barreres d’autopistes però ja és tard per evitar el caos a l’entrada de Barcelona. En darrer lloc el Ministre Puente admetents sene vergonya la desinversió crònica a la xarxa de rodalies que ha provocat el seu deteriorament i això el fa més vulnerable, de totes maneres ha assegurat que el Govern espanyol actual inverteix molt en aquesta xarxa. Veure per creure.

Tot un seguit de treure les puses del damunt i on cada administració dona les seves versions. Es fa difícil de dir que per una banda inverteixen molt des de Madrid i per l’altra dir que hi ha una desinversió crònica, per cert amb Governs del seu color i de l’altre. Una vergonya de declaracions que no son contestades des de Catalunya, ja que el Govern català és del mateix color i ha d’anar en la mateixa línia com a prioritat per damunt dels ciutadans.

El desgavell que pateix la ciutadania en el seu transport públic deixa clar que el Govern català senzillament no existeix. No ha ideat un pla B per la ciutadania afectada com tocaria i seguirà posant excuses i venen relats dictats des de Madrid que res tenen a veure amb les seves funcions. Per altra banda el paper galdòs dels nostres partits que han perdut tota engruna de credibilitat amb discursos que ningú és pot creure, ja que ells també an ostentat el Govern i el problema com diuen és crònic.

Dins aquest caos, la societat catalana que segueix sent bandejada per totes bandes sense que ningú assumeixi el comandament per solucionar aquests problemes i la sensació que tot és improvisació i un fons que no canvia amb uns representants més preocupats per les seves quotes de poder que per respresentar precisament els seus ciutadans.

Una nació sense rumb.

Els dos darrers accidents ferroviaris a Catalunya, un malauradament amb una persona morta han aturat avui per complet el servei de rodalies al país i han provocat un nou caos de la ciutadania en la majoria de casos amb una informació deficient i unes alternatives inexistents.

Els maquinistes ja ens van avisars que no circularien per seguretat i ara s’estan revisant les vies i possibles afectacions per les pluges recents. El resultat com sempre ha estat en molts casos usuaris que sense informació anaven a estacions buides i sense cap informació i que quedaven literalment penjats en les seves intencions d’anar a la feina, centre d’ensenyament o altres motivacions i patien un cop més un servei de tercera i totalment inoperant mani qui mani.

Junts avui ja demanava explicacions als responsables, però malauradament tots en son responsables, la falta d’inversions crònica i una gestió deficient que mai serà traspassada a la pròximitat catalana, més enllà d’enganys puntuals com la nova empresa que es vol crear i que molts dels que ara critiquen en un moment o altra han beneit per interessos estrictament partidistes. Aquest servei és essèncial per la mobilitat catalana i la societat ha vist com el problema indigne segueix sense remei. De fet a nivell estatal i amb els trens d’alta velocitat més enllà de la fatxenderia de quilòmetres i quilòmetres sempre radials, passant per Madrid no fos cas, amb rutes inoperants i estacions buides que nomes han servit per les butxaques d’alguns, i on resulta que no es or tot el que llueix amb velocitats reduïdes en segons quins trams sense explicació prèvia.

Catalunya, no ens enganyem mai tindrà un servei actualitzat i eficient, a les colonies se les tracta així, i el relat que ens volen vendre i s’esforcen ciclicament amb pluges de milions i canvis de gestions formen part d’aquesta humiliació que rebem pel sol fet de ser el territori que som.

Nomes sent un Estat, allò que els nostres partits van renúnciar el 2017 ens permetria gestionar les nostres infraestructures associades a les nostres necessitats i abocar diners per modernitzar la propia infraestructura i gestionar-la com sigui millor, sense ADIF o Renfe al darrera prenen totes les decisions des de fora del mateix territori i generalment en la nostra contra.

Mentrestant, seguim vivint episodis tristos com els d’avui on els principals perjudicats son la mateixa societat que segurament amb un esperit més crític ja hauria fet foc als combois i les estacions de torn, així Filmin ens podria oferir un nou documental totalment esbiaixat sobre el problema.

Un servei de tercera per un territori de tercera.

La plataforma Filmin ha posat a disposició dels seus clients el documental “Icaro, la semana en llamas” i sota el pretext de la pluralitat i la no censura preten enaltir la violència policial espanyola sense contrastos i una propaganda indigne de qualsevol societat democràtica.

El documental ens mostra des del punt de vista de les dotacions policials i nomes aquesta les protestes post sentència a Barcelona el 2019 i tot allò que va passar allà. No hi ha referències als antecedents que ens va portar amb aquella situació i que si defensen un punt de vista periodistic és fonamental. No expliquen que dos anys abans una banda de salvatges amb llicència per utilitzar la violència, la van fer servir contra gent pacífica amb l’únic crim de portar un vot a la mà i exercir els seus drets, més de 1000 ferits sense distincions, gent gran, dones, joves, tot allò que és va interposar pel davant. La resposta d’un Estat dirigit pel franquisme amb aires de democràcia i que no li va tremolar el pols per voler utilitzar la violència contra la seva propia societat que simplement volia exercir la seva veu.

Tots recordem les imatges i aquests escamots sospitosos d’actuar sota els efectes d’alguna substància i amb total impunitat “a por ellos”. Un judici digne d’una Dictadura i un poble ferit, res d’això ens expliquen al documental i si ens presenten les protestes com un Vietnam per les forces policials un altre cop amb carta blanca per creuar tots els límits establerts. Una exhaltació patriotica d’unes forces plenes d’ira i supurant feixisme pels quatre costats i posats en el paper de víctimes contra una societat democràtica i atacada que simplement defensava els seus drets que teoricament en una democràcia normal haurien de ser garantits.

Cap critica a l’actuació policial, un canvi de papers indignant. Naturalment Filmin pot posar en la seva plataforma el que vulgui, però hi ha uns valors que crec no és poden passar per alt. Es com si en plena segona Guerra Mundial i en uns fets concrets es presenta les tropes nazis com a víctimes i els jueus com ordes ferotges. Seria fora de lloc i un insult a qualsevol ética humana. Pert tant, no tot val, ni tot és censura.

Els torturadors no poden ser presentats com a víctimes i aquestes com a violents sense escrúpols. El context previ i la pluralitat seria un treball periodístic, aquesta propaganda sortida de les casernes policials és un atac a la dignitat.

Pluralitat no es propagànda.

Llegeixo que 33 milionaris espanyols acumulen més riquesa que el 39% de la població estatal. Una tendència en augment i que a nivell mundial segueix els mateixos parametres en una espiral que no sembla tenir aturador.

Diuen que des del 2020 el patrimoni d’aquest sector al món ha crescut un 81%. Una concentració de riquesa com mai s’havia vist i que provoca uns desequilibris sense remei. De fet aquests milmilionaris han triplicat la seva riquesa nomes durant aquest darrer any i evidentment aquesta va associada al poder ja que aquestes el·lits econòmiques poden influir i generar les normatives econòmiques en benefici propi, cosa que deixa la democràcia en un no res. El contrast del patrimoni de Musk, que ja ha superat els 500 mil milions de dòlars i la meitat de població global en situació de pobresa es evident. Un altra dada seria la davallada en els pressupostos per ajudes als estats mès dèbils afecta directament la població.

Aquest és el món que tenim, on un 1% acumula més riquesa que la resta del 99%, i això no passa d’avui per demà, son molts anys on s’ha deixat de mirar aquells que han quedat enrere i malviuen sense remei en benefici d’un egoisme de poder que com una droga ha portat a controlar aquest mateix poder i ha deixat les teoriques democràcies en res davant les fortunes més grans que fan i desfan sense cap control i sempre pel seu propi benefici per damunt del bé i del mal.

Per altra banda hem vist com per aquesta llei del pendol, els més pobres cada cop ho tenen més difícil per sortir d’aquest forat. Els Estats més poderosos han anat a aquests Estats per explotar-los pels seus interessos i no per la seva població que sota control simplement és ma d’obra barata per fer possible els somnis i la riquesa dels que els exploten, però això evidentment no soluciona la vida de la gent, i molt menys dona una esperança de vida millor.

Una espiral perversa, que hores d’ara difíciment te un aturador i que com una roda segueix girant i domina i controla el poder mundial amb intermediaris com la classe política al seu servei i on evidentment no segueixen les lleis de tothom, ni la mateixa via. La corrupció de la democràcia, un sistema que ha perdut la base de la societat en el centre per ser una simple nosa a la que combatre des del mateix sistema per un control total on res passa perquè si.

Un model sense fre.

Aquell mirall en que molta gent a Catalunya veu el País Basc, una admiració pel que fan i com ho fan que en el fons no deixa de ser una autoflagelació propia que ara torna a veure la llum amb força.

Efectivament en poques hores veiem com per un costat el President d’Aena ja adverteix que els acords del Govern espanyol i altres administracions com la Generalitat pel que fa a AENA son paper mullat i no permetran que utilitzi el seu 51% per prendre decisions sobre la gestió dels aeroports, una cosa que deixa en res el relat i somni d’alguns de que la part catalana pugui participar a la gestió de la infraestructura. Apart ens diu ben clar que no s’aplicaria mai ja que considerarien nul de ple dret. Al mateix temps Euskadi rep les competències de prestación i subsidis de desocupació i assumirà la gestió de les 30 oficines del SEPE en aquell territori conjuntament amb els seus treballadors. Aquest fet ja ho portava l’Estatut de Gernika del 79 i ara serà una realitat i no serà la darrera competència vertaderament important que caurà. Ara han aprofitat el moment de debilitat política per fer-ho realitat.

Ara escoltarem que com els bascs tenen tot, saben negociar i en un altre costat de la taula uns catalans que sempre son enganyats i vetats per qualsevol cosa amb un relat allunyat de la realitat.

La realitat història es que el País Basc te el Concert Econòmic pels seus furs històrics i a partir d’aqui els partits hegemònics amb els diners a la butxaca i la gestió en el seu cap no han necessitat la independència i si aprofitar aquestes eines en benefici dels seus ciutadans. Recordem com el Lehendakari va fer mans i mànigues per evitar el referèndum català i insistir en unes eleccions, no era per estadisme, era perquè per primer cop podien veure amenaçat el seu estatus dins Espanya si Catalunya marxava i això va encendre totes les alarmes. Els nostres partits mentrestant saben que dins l’Estat el nostre paper és molt més semblant a una colònia, el nostre pes res te a veure amb el basc i això fa que certes coses mai arribaran. Per acabar la jugada els nostres ben contents en l’Espanya autonomica saben que és més important el relat que els fets, ja que el primer com hem vist amb el finançament singular, el català o rodalies per exemple mai seran una realitat i per tant col·laborar amb l’Estat per emmascarar la jugada és la seva feina principal. No son pitjors negociadors, es que no tenen res que negociar.

Espanya ens considera i tracta com una colonia des de 1714 i això no ha canviat, un català sempre serà una alerta i algú a combatre i no donar ni aigua. El País Basc te un respecte que res te a veure.

Aquest emmirallament per les el·lits ja no s’entén de cap manera, la gent és tot un altra cosa, ja que en aquest cas els interessos son comuns i compartits.

La comparativa de sempre.

No hi ha res com les explicacions didactiques i entenedores que ens ofereix gent com en Xavier Sala Martin, un gran economista, professor a Colúmbia (USA) i amb un prestigi que traspassa ideològies i destrossa fets amb arguments ben consolidats. Ara l’escolto en aquesta entrevista a RAC1 i com diu clarament del nou finançament que PSOE, Comuns i Esquerra que ens volen vendre i que ni ordinalitat, ni pluja de milions, un nou engany on sobretot Junqueras vol sortir reforçat, però no sap que el poble te memòria i que per gent com ell en aquests moments no ho tenim tot sense haver de demanar almoïna com és la nostra funció a l’autonomia espanyola de la qual mai voldran marxar pels seus propis interessos.

Sala i Martín radiografia el nou finançament: “Xocolata del lloro. Ni ordinalitat ni pluja de milions”

L’anàlisi de l’economista Xavier Sala-Martín sobre el nou finançament conclou que ni manté l’ordinalitat ni és un concert econòmic ni representa una pluja de milions, perquè al final, la major part dels diners que aportarà aquest model hauran de sortir dels impostos que pagaran els catalans. “Estem parlant de la xocolata del lloro, un cop tenim en compte d’on surten els calers”, ha assegurat l’economista en una entrevista al Versió Rac1.

El professor de la Universitat de Colúmbia ha resumit la seva anàlisi en tres punts. En primer lloc, ha descartat que es tracti d’un concert econòmic equiparable al del País Basc i Navarra, que permet que aquests territoris recaptin els seus impostos i paguin una quota a l’Estat, atès que la proposta presentada divendres per la ministra d’Hisenda, Maria Jesús Montero, preveu incrementar la cistella d’impostos de les comunitats autònomes i passa del 50% de l’IRPF que gestionen al 55% i el 50% de l’IVA al 56,6, però “la clau de la caixa la segueix tenint Madrid”. “Per tant, res de concert”, ha reblat.

4.686 milions més?

En segon lloc, s’ha preguntat d’on sortiran els 21.000 milions que aportarà l’Estat a les comunitats autònomes, i dels quals a Catalunya li correspondran 4.600 milions. I ha conclòs que atès que el govern espanyol no té previst augmentar impostos ni reduir despeses, això anirà a càrrec del dèficit i, per tant, tard o d’hora hauran de sortir dels impostos que paguen els ciutadans.
Atès que el 21% dels impostos que es recapten a Espanya els paguen els catalans, ha conclòs que dels 21.000 milions que injectarà l’Estat, 4.400 sortiran dels impostos dels catalans. Això vol dir que dels 4.600 milions que rebrà Catalunya, 4.400 surten dels impostos dels catalans i, per tant, en realitat només rebrà 200 milions de més. “Per tant, aquesta pluja de milions en realitat, només són 200 milions que, dividits per 8 milions de catalans surten a 25 euros per habitant”, ha conclòs l’economista, que tampoc no ha amagat l’escepticisme que ni tan sols aquests 200 milions arribin a Catalunya arran del que ha descrit com el “trilerisme tradicional del govern espanyol”.

Ordinalitat

Pel que fa al principi d’ordinalitat, ha recordat que la ministra Montero va deixar clar que l’ordinalitat no està garantida, sinó que el sistema “tendeix a l’ordinalitat”, i ha retret que el càlcul del govern espanyol per calcular l’ordinalitat no es basa a dividir els diners que rep Catalunya pel total de la població real, sinó a partir del que es descriu com a població ajustada, on la població real és només el 30% de la fórmula i la resta depèn de factors com l’envelliment de la població, les característiques del territori… “Com aquells trilers de la Rambla et surt una cosa població ajustada, que ningú sap ben bé que és”, ha lamentat Sala, que ha conclòs que “com el Reial Madrid, que perd la Supercopa, però surt reforçat, el català surt esquilat però reforçat”.

L’economista ha conclòs la seva valoració recordant a Oriol Junqueras unes paraules que ell mateix va pronunciar el 2012 per advertir-lo que vagi amb “compte amb les preses de pèl”: “Els governs espanyols mai diuen que sí i quan diuen que sí sempre amaguen alguna cosa amb què t’acaben enganyant i amb algú que sempre t’enganya millor no negociar mai res”.

El món de la política pot arribar a ser molt miserable i Catalunya ho esta veient la darrera setmana fent veure que tanca carpetes pendents, per cert temes clau pel suport república als actuals gestors del Govern de la Generalitat i de pas justificar la feina d’uns i altres. De fet els resultats malauradament son ben iguals.

Desprès dels moments de gloria d’Oriol Junqueras i el seu acord d’un finançament singular per Catalunya, que hores d’ara a part de gent interessada tothom sap que no representa cap singularitat i on la seva opacitat no dona cap bon presagi, més aviat allò de grans relats i resultats nuls i on agafant les xifres que ens volen fer creure, aquests 5 mil milions representarien que el robatori anual seria de 15 mil milions enlloc de 20 mil milions, i això se suposa que ho hauriem de celebrar.

Avui tocava vendre una nova fantasia en forma del traspàs integral de Rodalies, ja us avanço que res de res, una nova empresa on Renfe seguirà amb el major percentatge d’accionariat i sempre dins del grup de Renfe i on el Consell d’Administació serà a parts iguals amb la presidència per Catalunya, que en el cas que ens ocupa el la Consellera Paneque del PSC i per tant cap voluntat de pensar en nosaltres i tota en el sistema espanyol que surt de Madrid.

Ens volen vendre que es un canvi de paradigma, no de nom, però el paradigma son noves cares i els mateixos amb el poder per prendre les decisions importants, res a veure amb un traspàs integral i fora de Renfe. Un canvi de nom de manual, on per cert aquest Govern Català i la seva crossa repúblicana ja hi tenen tirada com en l’escàndol de la DGAIA resolt amb un canvi de nom i tapant aquesta vergonya, com diuen avui per tú i demà per mi.

De fet aquest 50,1 de l’accionariat del Govern espanyol es preveu que pugui canviar en un moment donat, però no hi ha un mecanisme establert per fer-ho, hi ho deixen a un procès de negociació amb les majories ja esmentades. Per posar un altre exemple l’empresa funcionarà per majoria absoluta del Consell d’Administració, aquell on diuen la part catalana te majoria però atenció caldrà que sigui qualificada per decisions especials com canvi de majories accionarials, inversions, desinversions, nomenaments i destitució de consellers. O sigui crec que si proposen el canvi del tipus de paper de water dels lavabos dels combois ho poden assolir.

Una nova vergonya amb un relat que sobretot interessa i defensarà el Govern de PSC, Esquerra i Comuns per sortir del pas i seguir tancant carpetes en fals i vendre desprès als seus votants més fidels o més cecs.

No hi ha dubte, tocava tancar Rodalies.

El Síndic ha reclamat mesures cosrrectores per una nova discriminació del català, aquest cop pel Bus Nàutic del Port de Barcelona. Un nou exemple de com s’abandona una llengua i el que no seria normal de cop i volta cada cop ho és més.

El Bus nàutic uneix el Moll de Drassanes amb el de Llevant a Barcelona i va ser estrenat el Juliol del 2024 coincidint amb la celebració de la Copa Amèrica de Vela. Avui sabem que pel que fa l’us de la llengua va en contra de la legislació i normativa vigent com diu la Sindicatura davant la queixa d’una usuària al no ser atesa en català al comprar un bitllet, veure que la plana web tampoc estava en la nostra llengua. A més el personal del bar no la va atendre en català i l’enquesta de final de trajecte evidentment tampoc hi figurava el català. De fet el Síndic constata l’incompliment de la llei i renya a l’Ajuntament de Barcelona que no va fer cas d’una queixa per aquesta discriminació assegurant que la responsabilitat és de l’empresa gestora, cosa que no es certa ja que ha de garantir els drets de la ciutadania. Per acabar aquesta disbauxa l’empresa gestora no ho va traslladar a la persona responsable, ni va informar sobre les mesures preses i revisat el web algunes informacions segueixen nomes en castellà i alguna en català te errades amb paraules incorrectes.

Un nou cas de vergonya aliena i de total abandonament per part de les nostres institucions de la llengua. De fet simplement haurien d’aplicar la llei, aquella que ells mateixos han aprovat de cara a la galeria i que han desat en un calaix amb pany i clau. Les accions en aquest cas de l’Ajuntament de Barcelona son un gran exemple, tampoc es podia esperar massa d’aquells que subvencionen autors llatino americans per parlar de Barcelona en castellà evidentment.

La llengua no deixa de ser un mirall de la voluntat dels nostres partits per una cosa tant normal com protegir la llengua propia. De fet ja vam veure com tots en una hipotética República Catalana defensaven el català i el castellà com futures llengues oficials per vergonya de tota la societat catalana. El cas del Bus no deixa de ser la conseqüència d’aquesta política d’abandonament real de la llengua i on la barra lliure i la no aplicació de la llei ens porta en aquest esperpent consentit.

El drama de la llengua.

El joc de la política miserable entra en un nou capítol nomes començar l’any, ara toca vendre el relat del finançament singular per Catalunya on cada actor farà el seu paper cínic i on finalment la societat catalana serà la perjudicada i teoricament enganyada.

De moment Junts ja ha anunciat que no acceptarà res que no sigui un concert econòmic ja que nomes aquest posaria punt i final al dèficit fiscal català. Potser caldria recordar que han defensat anteriorment moltes modificacions del finançament que han acabat amb paper mullat i que un concert com el que ara reclamen no el tindrem mai i tots els Governs del color que siguin ja els han dit per activa i per passiva que no seria i crec en tenen una llarga experiència. Cap Govern espanyol acceptaria això ja que seria la seva fi, i economicament per l’Estat seria una clatellada pel sistema on l’espoli a Catalunya és una peça clau davant algunes comunitats que en viuen.

Per part d’Esquerra, avui Oriol Junqueras visitarà Pedro Sanchez a la Moncloa i veurem aquella encaixada de mans i aquella foto que busca pel seu currículum, realment la foto de la vergonya amb el partit del 155, el mateix que hi va donar suport, que res va fer amb el seu judici esperpèntic i amb la seva pena de presó amb exhibició com a trofeu de caça i posteriorment amb la llei d’amnistia que encara cau sobre ell. Això sol ja el desacredita totalment, per si no fos poc defensarà el tema de la ordinalitat i que aportaria uns 5 mil milions per Catalunya en un diran nou model que hauria de superar les cambres espanyoles, cosas que ja és molt dir, i que si ho fa tots sabem que tornarà a quedar en paper mullat i que quedaria molt lluny de una espècie de concert econòmic que era tema fonamental pel seu suport al President Illa a Catalunya i que també quedarà en res encara que el PSC faci la seva feina i digui que estan a la part final de l’acord.

Noves promeses incomplertes finalment que com a resultat tindran el dèficit crònic català sense cap variació, les inversions que mai no arriben i una ordinalitat que mai arribarà. El relat del Govern espanyol veurem com serà totalment diferent per justificar el suport a canvi de res d’Esquerra al Govern i el paper més trist seria els dels repúblicans validant un nou acord que saben inútil i fals per justificar el seu miserable paper.

Els tontos utils.

Arrel de l’operació militar americana a Veneçuela i el segrest del seu President, escoltem apel·lacions a respectar l’ordre i el dret internacional com si mai haguessin existit.

Efectivament, aquestes crides a les resolucions de l’ONU, a la violació del dret internacional que ens hauria de protegir i que evidentment no permet l’invasió d’un Estat per un altre i molt menys el segrest del seu President per jutjar-lo en territori propi son paper mullat.

La realitat del món per si algú encara vivia en un altre planeta, es que des de fa moltes decades dues potències dominen el món, ara podriem afegir la Xina com a tercera i concentra el poder militar més important que podria destruir molts cops el planeta i per tant qualsevol intent serios d’ordre internacional entre les nacions del món queda en una anècdota i sempre amb un ull mirant els interessos d’aquestes super potències que fan i desfan quan els seus interessos ho demanen i passen per sobre de qualsevol legalitat de pa sucat amb oli. A partir d’aquí podem fer volar coloms i apel·lar a un ordre que no existeix, ni mai ha existit. En tenim molts exemples com Iraq, Ucraïna, Veneçuela i una llarga llista que nomes depèn dels interessos del moment i del mandatari més o menys atrevit d’aquests amos del món ens agradi o no.

El dret internacional seria perfecte com a metode de convivència si tothom fos igual, amb les mateixes condicions i tots sabem que això no és així, per tant ja està viciat d’origen sense remei. La democràcia no es pot lloar per un costat i rebutjar quan no interessa i tant Maduro com Trump han estat escollits pel poble, rumors de frau a banda i per tant tothom sabia com actuarien sense excusa. La legitimitat ens l’hauriem de donar entre tots, malauradament aquesta se l’otorga el mateix que la trenca com veiem cada dia.

El cinisme va per bandes i depenent del que interessa, Espanya per exemple veu legítim enviar les forces policials a utilitzar la violència indiscriminada contra la gent indefensa amb un vot a les mans a Catalunya, però no ho veu per l’acció de Trump. Fa jugar per exemple partits esportius contra equips israelians a porta tancada, però participa en les mateixes competicions amb ells i ara per exemple amb Estats Units com si res.

La clau, és l’interés del sistema en cada moment i el relat que es vol vendre a la població, i aquest normalment és molt allunyat i provoca els ridícula d’una classe política cada cop més mediocre i manipuladora.

El cinisme del dret internacional.

Una bona entrada d’any per seguir aconseguint tots els reptes que ens proposem sense cap barrera que ens imposin.

La mort recent del que va ser vicepresident del Barça, Carles Villarrubí a l’època de Sandro Rossell i Josep Maria Bartomeu durant 7 anys ens recorda un capítol trist de la història recent del club.

Empresari destacat, impulsor de la radio catalana, Creu de Sant Jordi i figura destacada en el món esportiu amb el seus càrrecs a la directiva blaugrana que van finalitzar el 2017,concretament el dia 1 d’octubre que tots recordem.

Recordo un dia on les urnes per validar la independència i la brutalitat policial espanyola per impedir la democràcia en els nostres carrers van coincidir amb un partit de Lliga al Camp Nou contra Las Palmas. El debat sobre que fer amb aquell partit va provocar opinions diferents a la directiva, concretament la de Villarrubí era no disputar el partit encara que la mateixa Liga ja havia anunciat que no el canviaria de data i que per tant la sanció seria un fet. Finalment Bartomeu va optar per disputar el partit a porta tancada, en una de les decisions més tristes del club en l’època moderna i que va provocar la dimissió del directiu conjuntament amb d’altres.

Aquell dia la sensibilitat democràtica de Villarrubí i el seu posicionament va ser lloable. Una institució referent a Catalunya com el Barça, un símbol del país i que sempre fa lloança de la seva catalanitat no podia fer com si res i posar uns miserables punts en joc per davant del que estava vivint la societat catalana. La seva renúncia a jugar hauria d’haver estat la resposta i un missatge clar de rebuig a l’actuació espanyola aquell dia, un missatge de solidaritat amb la societat catalana que estava patint aquells atacs i un si rotund amb un procés democràtic que no podia ser traït i que aprofitant la repercussió del club a nivell internacional podia ajudar a consolidar i demostrar la seriositat del mateix i la consideració en ferm de que no hi havia marxa enrere.

Bartomeu, el pitjor president de la història blaugrana, un cop més va prendre una decisió que segur no representava el sentiment majoritària dels associats blaugranes i va fer el joc al feixisme i la violència espanyola, un lloc on el club mai hauria de trobar-se.

Villarrubí ho va tenir clar i el gest no hi ha dubte que el va honorar i va recollir un sentiment que si representava el club que va disputar els 90 minuts més vergonyosos de la seva història.

Una bona lliçó.