ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

COMIAT AL MAJOR TRAPERO

Aquest relleu del Major Trapero al capdavant del cos de Mossos nomes un any desprès de la seva restitució a bombo i plateret demostra el fracàs d’una bona part de la planificació del procés cap a la independència i la innocència d’una classe política poc preparada amb aquest apartat.

Efectivament, quan el projecte es l’alliberament nacional de Catalunya i ho es d’un Estat tant poc democràctic com Espanya, la innocència s’ha de deixar al calaix i les comparacions i fets calculant que l’Estat te uns standards democràtics homologables als normals a altres territoris es molt perillós. En el cas del cos de policia catalana, que lògicament havia de ser aquell exercit que Catalunya no te fins la seva creació més endavant i protegir la decisió dels ciutadans de la barbàrie espanyola havia de ser lleial, però no lleial a la Constitució i lleis espanyoles, ja que així no anavem enlloc. Per tant la qüestió professional, de la qual el Major Trapero no en te dubte, i ho va demostrar amb els atemptats de Barcelona i també el mateix dia del Referèndum quedaven en segon lloc i s’havia de buscar la complicitat total del cos amb la Generalitat per damunt de tot i amb la nova legalitat que sorgiria en cas de victòria independentista en el referèndum, com així va ser i declaració posterior. No era una lleialtat personal a ningú, sinó mès aviat a la societat catalana que en aquest cas decidia el seu futur i les seves forces de seguretat lògicament feien la seva principala funció lleial a la mateixa.

Tots vam escoltar el pla per detenir el President Puigdemont que Trapero va explicar en el judici, i moltes de les declaracions posteriors en la mateixa línia i fets que s’han allunyat del que estava explicant. Per tant la restitució un cop traïda aquesta raó no tenia massa sentit, i el seu final era cantat tard o d’hora.

Aquesta es una nova lliçó de com no es pot fer una revolució amb el lliri a la mà, com moltes altres coses que no estaven preparades, el control del territori era i sempre serà essèncial. La ciutadania pot fer part d’aquesta funció, per el cos policial es una peça cabdal, que en aquests moments ha de ser alineat amb la societat a la que serveix si o si. En definitiva un molt bon professional, però no en el lloc adequat en aquest periode concret.

Com va dir el Major Trapero, Bueno, pues molt bé, pues adios.

MISÈRIA I ESPERANÇA

Cap de setmana de contrastos entre la dignitat del Concert de Lluis Llach, la ridiculesa esperpèntica de Pablo Casado i el dia a dia dels nostres partits autonomistes. Tota una malgama de sensacions contraposades.

Efectivament, escoltar el líder de l’oposició espanyol, líder de la part dreta d’un partit fundat per un feixista amb les mans tacades de sang com Manuel Fraga i que segueix aquesta part que li toca de la parodia de la Transició espanyola al peu de la lletra. Una cosa es el nacionalisme radical espanyol que com a nacionalisme excloent de sempre nomes vol un pensament, i per descomptat una sola llengua, i on la catalana no hi te cabuda, ni aquesta ni cap altre. Aquesta xenofòbia al llarg de la història ajudada per la pretesa esquerra espanyola socialista ha estat constant i un objectiu primordial, però en canvi un altres es passar-se de frenada amb nens que parlen castellà i no poden anar al lavabo i professors que emplenen de pedres les motxil·les dels nens castellanoparlants, al millor estil dels vigilants lingüístics que sempre pregonen que es passejen pels patis de les escoles. Fa riure, si no sabessim que es amb mala fe, llavors ja entrem al terreny del miserable i del feixisme recalcitrant que segueix repetint mantres per justificar les seves intervencions, encara que aquests un jutge ja hagi desmentit, però la seva realitat virtual es la bona passi el que passi. Una croada en tota regla aprofitant aquest Govern efectiu i aquests partits independentistes reconvertits amb autonomistes messells que res fan i faran per evitar-ho, alhora que han renunciat a qualsevol lluita, principalment la que els va portar on son per part de la societat, que ara desorientada i indignada veu aquesta misèria dels nostres i la seva demagògia insuportable.

Dins aquest panorama, assistir al concert del Llach, aquest cantant compromés i ferm, que apart de la seva qualitat músical, sempre ens recorda el seu activisme, el mateix que el va portar aquella experiència meravellosa Junts pel sí, i aquell que sempre te aquelles paraules des de la dignitat i la fermesa amb aquell no es això companys, no ès això, molt dedicat aquella classe política catalana, la que no va culminar quan tocava i l’actual totalment rendida i gaudint de l’autonomisme com si tal cosa. Una posiciò incòmoda però necessària.

Una llum dins un tunel fosc on ens hem posat com a país, una esperança tant necessària, on tots sabem que el poder es en el poble, i que cal buscar la formula per exercir-lo abans no sigui massa tard.

LA CIMERA DEL CINISME

Ahir, cimera urgent sobre la llengua a Palau i algunes conclusions i reaccions que haurien de treure els colors a més d’un i sobretot haurien de provocar una indignació a la societat davant tant de fum i mentida en un llarg periode.

El President Aragonès va sortir a explicar mesures per blindar la immersió i assegurar el seu funcionament davant els atacs rebuts. Activaran el cos d’inspectors per per supervisar el compliment dels projectes lingüístics dels centres alhora que un estudi de la universitat de Barcelona farà un est
Aragonès reforça la inspecció a les escoles perquè es compleixi la immersió, com diu si la classe de matemàtiques s’ha de fer en català, ho comprovaran. També la Universitat de Barcelona farà un estudi exhaustiu de la situació al país. Un pla immediat de promoció de la llengua a tots els centres i un increment de docents als centres afectat per la sentència del 25% i preservar així el projecte de llengua. Ha cridat a la mobilització de la societat per protegir un sistema d’èxit.

Realment, totes aquestes mesures, ens indiquen i afirmen que fins ara no s’havien fet, que el tant lloat sistema d’immersió lingüística com ja sabiem, ni ha estat mai controlat, ni ha estat una preocupació per part dels diferents Governs catalans desprès de la seva aprovació, més enllà dels discursos sobre el mateix. El cos d’inspectors ens diuen que fins ara no havia controlat si efectivament es complia en els centres la llengua catalana com a eina vehicular, cosa greu. Tampoc s’ha volgut vigilar el personal, es a dir els docents que havien de transmetre aquest sistema als alumnes com qualsevol altre deure un qualsevol feina, es a dir no es podia obviar i si es feia les sancions i fins hi tot expulsions del cos com qualsevol feina haurien d’haver estat un toc d’alerta per tot el col·lectiu, però s’ha deixat fer com si res.

Per suposat, cap bri de desobediència, augmentar els docents en els centres afectats en un poti poti per un assumir la responsabilitat de defensar la llengua. Per últim, seguir traspasant la responsabilitat a la ciutadania amb la seva mobilització, quan ells la representen i en tenen l’obligació que mai han assumit. Tot un simptoma de la submissió i feblesa dels nostres representants. Un engany que ens dona idea de la cortina de fum que l’Autonomia catalana ha representat pels nostres interessos i en aquest cas un tema cabdal com la nostra llengua.

ACORD QUE NO ES EL QUE VOLDRÍEM

Oriol Junqueras amb molt de cinisme ja ens diu que l’acord seria bo, però pitjor del que voldríem, això si aprovació dels pressupostos endavant i l’acord a les plataformes audiovisuals deixat més a l’aire que mai.

Un mal acord, i en qualsevol cas no val una aprovació dels pressupostos, encara que veient el nivell dels nostres polítics res pot estranyar ja, vendre fum i com diria aquell el més calent a l’aigüera.

El sospitós aplaudiment de Netflix

José Antich

Esquerra Republicana de Catalunya ha fet oficial aquest dimecres un acord global amb el govern espanyol que permetrà definitivament al PSOE assegurar-se la tramitació dels pressupostos generals de l’Estat. A canvi del vot favorable dels seus senadors, els republicans han anunciat que es destinaran 15 milions d’euros a producció audiovisual en català, eusquera o gallec, que pagaran les plataformes, independentment d’on tinguin la seva seu ―aquí sí que afectaria Netflix o HBO Max, per citar-ne dues― i la creació d’un fons de doblatge i subtitulat. Els republicans consideren que aquests dos acords en matèries tan sensibles com els pressupostos i l’audiovisual “permeten dotar d’estabilitat, força i constància el procés de negociació començat entre Catalunya i l’Estat, seguir amb l’oportunitat oberta de treballar per construir una resolució democràtica al conflicte polític”.

Més enllà d’entrar als detalls de l’acord, una prèvia: el que a l’inici de la negociació s’havia de regular per llei a través d’unes quotes que s’havien de complir imperiosament ―així es va presentar públicament i aquest és, òbviament, un dels problemes que afecta la credibilitat total de l’acord― s’ha transformat en un percentatge del 5% dels beneficis declarats en producció audiovisual europea. No és exactament el mateix, ni té la mateixa força, ni el castellà té el mateix tipus de regulació. L’experiència demostra que no és bo deixar aquestes coses a mercè dels esdeveniments i que una satisfacció tan rotunda per part del PSOE i de les plataformes internacionals és, si més no, sospitosa.

M’agradaria confiar en Sánchez, però, la veritat, enganyaria els meus lectors. I les plataformes audiovisuals internacionals no són tan diferents del que fa dues dècades eren les majors quan el llavors president Jordi Pujol va viatjar a Washington per provar de rebaixar les seves pretensions i aconseguir un acord favorable a l’ampli doblatge de la majoria de pel·lícules al català. Vaig seguir aquell viatge als Estats Units com a periodista i no hi va haver ni tan sols partida, ja que no era un conflicte entre iguals i la força només la tenia Hollywood. Es van haver de trobar altres fórmules per pal·liar la sensació de derrota a través d’ajuts al doblatge i no de les quotes o sancions en cas d’incompliment. Però el cert és que, 20 anys després, l’únic que queda és que va ser un agre final.

Curant-se, segurament, en salut, el president d’Esquerra, Oriol Junqueras, que ha estat molt a sobre de les negociacions, ja havia avançat unes quantes hores abans de l’acord que seria bo, però pitjor del que ells voldrien. La idea de fons per finançar la producció en català és, sens dubte, una sortida i el concepte gens menyspreable. La quantitat econòmica sembla insuficient i, depèn de com, volàtil. Tot el que no sigui una llei fixant una cosa que sigui impossible reinterpretar o que sigui tan etèria com un percentatge dels beneficis té risc. El primer, perquè un altre govern, un altre ministre o ministra o una altra situació parlamentària diferent pot no jugar a favor. Exemples d’això, n’hi ha a cabassos i no hi ha ningú millor que els advocats de l’Estat redactant coses que semblen una i després acaben sent d’altres. La llei Celaá, tantes vegades citada aquestes últimes setmanes, s’apareix com un fantasma deambulant per la immersió lingüística un dia sí i un altre també.

EL CONSELLER I LES CONCLUSIONS

En seu parlamentària i arrel de la polèmica pel 25% de castellà a les escoles catalanes i deixar tocat de mort la immersió lingüística, que de fet ja no gaudia de gaire bona salut, va i ens diu que nomes es pot protegir l’immersió amb un Estat propi.

No hi ha dubte que a l’escola de Canet van quedar amb un pam de nas quan els va dir que la Generalitat no hi podia fer res ja que la família va anar als jutjats contra la direcció del centre i no contra la mateixa Institució. Desprès d’aquestes declaracions vergonyoses, ara arriba al rovell de l’ou de la qüestió, allò que tots sabem, allò que pocs diuen, però que en el fons ho tenen clar, que sense independència i un Estat propi no podem protegir en aquest cas la llengua, però ho podríem ampliar a gairebé la resta de temes socials i nacionals.

Una gran veritat, però que dita veient el context i la direcció d’aquest Govern sona a burla infinita a la societat catalana. Aquest Govern, com altres no els preocupa la llengua, ho han demostrat, i ho han fet des del primer dia que aprovant el sistema d’immersió lingüistica que com a mínim havia de deixar respirar la llengua a les escoles, instituts i universitats, ja que en gairebé tota la resta d’àmbits la desprotecció es total i les xifres així ho avalen, com deia mai s’han preocupat pel seu compliment estricte, i aquest s’ha anat denigrant, convertint en molts llocs el sistema en pura façana, quan la realitat era un altre que ningú s’atrevia a controlar com era el seu deure. Posteriorment i davant la multitud d’atacs a la mateixa, de fet des da fa 300 anys, cap resposta, i si col·laboració amb diversos Governs espanyols com si tal cosa, com ara veiem l’exemple d’Esquerra, i quan les caretes havien d’anar al terra el 2017 i amb la independència a tocar, parlant de Constitució Catalana, tots els partits defensant el castellà com a llengua oficial, o sigui que la frase del Conseller d’Educació en aquest cas quedaria en entredit si la intenció es que tot segueixi igual per no defensar la nostra llengua com fan tots els Estats del món, menys una excepció que havia de ser el nostre.

Per tant, si no es vol defensar la llengua, columna vertebral de la identitat del país, ni tampoc el vot del ciutadà com veurem amb la futura presa de cadira a Pau Juvillà, tal com ja va passar amb el President Torra, la sobirania queda reduïda a zero i la necessitat d’aquestes institucions també.

ELS LLAÇOS DE LA DISCÒRDIA

En Pau Juvillà, tercer secretari de la Mesa del Parlament i diputat de la CUP es de moment la darrera víctima de la repressió espanyola amb una inhabilitació i multa per no retirar llaços grocs en les darreres eleccions municipals a l’Ajuntament de Lleida.

La condemna del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha estat de 6 mesos inhabilitat i una multa de 1080 euros per desobediència, haver-se negat a retirar llaços grocs de l’Ajuntament de Lleida quan era regidor. El seu referent immediat seria la condemna al President Torra on la Junta Electoral va ordenar retirar-li l’escó encara que la condemna no sigues ferma, i finalment el Suprem al refusar el recurs del Parlament, la mesa presidida per Roger Torrent li va retirar la condició de Diputat en una decisió vergonyosa de la mateixa. Ara Juvillà podria seguir el mateix camí.

De fet Juvillà va argumentar que retirar-los vulnerava la seva llibertat ideològica, i creia que no eren símbols partidistes sinó ampliament compartits com els llaços grocs. Ciudadanos va denúnciar els tres grups independentistes i no contra la institució ja que tenia un pacte amb l’alcalde del moment.

La repressió no te aturador, davant la passivitat i obediència de les nostres autoritats, no te res que l’aturi. Ara en Pau seguirà el mateix camí que el President Torra, i segurament el mateix viatge amb la col·laboració especial dels nostres representants que validaran que un Tribunal inquisidor decideixi qui pot ser diputat i qui no, deixant el vot de la gent, que es el que hauria de validar la representació democràtica en res. Una vergonya per les futures generacions i una nova prova del nul respecte democràtic d’un Parlament que ja ha perdut tota la seva sobirania fa temps. Igual que la llengua, els llaços grocs, que eren una expressió de rebuig al judici contra els presos polítics i el seu empresonament, l’han polititzat per poder condemnar-lo posteriorment i com la resta de la repressió, els nostres l’han validat acceptant totes les decisions.

En Juvillà simplement no va retirar uns símbols que no son propietat de cap partit en particular, llavors si fos així entendria que en campanya electoral no fossin de rebut, però aquests no ho son, i per tant son de la mateixa societat que majoritàriament els va fer seus en un moment donat com a resposta a l’actitud d’uns representants catalans que van col·laborar amb aquesta farsa acceptant les conseqüències sense cap ni un gest de desobediència.

Davant això, la repressió seguirà i els llaços seguiran el seu camí de la discòrdia.

BANALITZANT EL NAZISME

Aquest cap de setmana hem escoltat sobretot per veus com Pablo Cadado, Ines Arrimadas o el mateix Salvado Illa en diferents graus com ens acusaven de totalitaris, apartheid i nazis, la seva paraula preferida, per alguna cosa serà.

De fet Arrimadas ens diu que la familia de Canet viu el més semblant a un règim totalitari i han titllat la situació d’apartheid lingüístic la que viu la mateixa. No han tingut prou que la vicepresidenta popular equiparà la situació amb la que es vivia a l’Alemanya nazi. Una segregació lingüística on diuen falta que marquin els nens que demanin el castellà per ser identificats pels carrers com feien amb els jueus el nazisme. A Catalunya Salvador Illa amb el seu cinisme habitual demana no polititzar l’educació ja que es el pitjor que es pot fer per defensar el català. També hem escoltat Laura Borras demanant Cambray que assumeixi la direcció de l’Escola de Canet ja que no pot ser que diguem que no podem fer res.

Sense filtre aquests feixistes amb vestit democràtic segueixen el seu pla aprofitant la feblesa i submissió autonòmica catalana per intentar deixar tocada de mort la joia de la corona dels seus somnis, la llengua catalana. Parlar de règim totalitari els representants d’un Estat que han avortat un referèndum amb violència policial desmesurada i que posteriorment han fet un cop d’Estat democràtic en forma de 155 es bastant curios. Ara quan ja ho equiparem a l’Alemanya nazi, els jueus perseguits i el nazisme en general, això ja es ho hauria de ser delicte, denunciable i portat als Tribunals europeus per posar aquests personatges al seu lloc, que es el de no poder representar a ningú, ni exercir cap càrrec polític com no pot ser d’altra manera. La seva mala fe, incultura o ideològia en direcció contrària a qualsevol societat democràtica no pot ser que permeti aquesta impunitat total.

Per la nostra part, Borràs hauria de saber que el Conseller Cambrai es posat pel seu partit, i per tant la imatge de disbauxa total. De fet posar l’exemple de quan Clara Ponsatí va assumir el lideratge de tots els centres pel Referèndum, no es vàlid. Ja que des del 155, fa 3 anys, la direcció dels Governs de la Generalitat mai ha estat cap desobediència, ni cap direcció cap a la independència. Vers tot el contrari, col.laboracionisme màxim i cap intenció de defensar res contrari el que diguin els tribunals espanyols, llengua inclosa. Ja ho va dir el Conseller, no hi podem fer res. Tot un exemple.

EL RESPECTE TE LÍMITS

En aquests dies tristos, on veiem sense fissures com la Generalitat no té cap tipus de poder ni tant sols per defensar la llengua i simplement es un complice de la deriva autonomista i centralitzadora de l’Estat, volia explicar una anècdota bastant significativa de la societat en que vivim.

No posaré noms de llocs i persones ja que no és el més important. En un Institut i concretament a classe de 3r d’ESO un alumne escriu damunt la taula i pinta una esvàstica nazi a la mateixa. La professora veient com pinta la taula s’acosta i veu l’obra, li pregunta si aquesta es la seva ideològia i el nen li respón que sí. Davant això diu que te respecte per totes les ideològies i centra més l’atenció amb netejar la taula seguint la classe amb normalitat.

Aquest paradigme del respecte es significatiu davant la societat que volem. No hi ha dubte que el respecte es un valor que qualsevol societat ha de contemplar i voler, però aquest no val per tot, respectar un esvàstica o una ideològia feixista es trencar amb tot allò que una convivència d’una societat vol i d’uns valors universals que crec no es poden trepitjar d’aquesta manera. NO, no es mereix cap respecte, el feixisme se’l combat i no se’l justifica, ni es disculpa. Clar, això en un Estat com l’espanyol, on aquest es protegit i ha dirigit la transició de la Dictadura al règim actual amb unes estructures hereves del règim i totalment tacades per ell és complicat. Això no ho podem donar per normal, encara que malauradament aquí es habitual. En l’exemple, crec que la millor de les respostes hauria estat perdre cinc minuts per explicar que significa l’esvàstica, els milers i milers de morts i assassinats que hi ha al darrera, la ideològia del terror totalitaria que hi ha darrera i els valors de supremacisme, xenofòbia i repressió que hi ha al darrera i que la història amb cruesa ens ha ensenyat i ens segueix mostrant. El pensament es lliure i voler eliminar-lo no es respectable mai, de fet per insistir ho podia haver acompanyat d’imatges per exemple dels Camps de concentració nazis o dels horrors provocats.

Aquests cinc minuts segur que serien molt profitosos i segurament treurien les ganes de fer broma o frivolitzar sobre segons que, i alhora donar més consciència del que una societat mai pot oblidar per no tornar a repetir les mateixes errades i identificar per exemple el feixisme en totes les seves formes com veiem aquests dies amb els atacs al català.

El respecte te límits.

NI PER LA LLENGUA

Aquests dies que plataformes feixistes com Societat Civil Catalana demanen el compliment de la quota del 25% de castellà a les Escoles, i que portaran a Strasbourg cal dir que seguint les ordres judicials espanyoles. Alhora veiem com les nostres institucions i entitats poc pensen fer, més enllà de la militància individual de la població.

El cas de l’escola de Canet es simptomàtic, on els pares en la seva majoria exigeixen el compliment de la immersió lingüística com fins ara i el rebuig a la sentència judicial, des de les Institucions ja ho veiem fum i més fum, però en el fons tots sabem que cap intenció de desobeir la mateixa i per suposat deixar a l’estacada a aquests pares, el mateix que ens van deixar tirats el dia de la Declaració d’Independència o en tots els casos de repressaliats per la repressió espanyola. Res de nou.

Davant aquesta passivitat i obediència de la classse política catalana i la inacció de les entitats més importants, plataformes xenofòbes com Societat Civil ja ens diu que portarà el cas a Europa i que volen el compliment de la sentència, criticant com no pot ser d’altra manera, la immersió lingüística ja que diuen deslliga el nen del seu entorn ja que recorda el 53% de catalans te com a llengua materna el castellà per nomes un 33% de català i per tant no obeir la sentència es un acte de supremacisme i sectarisme.

De fet, res de nou a l’horitzó, ells lluiten pels seus objectius, com es eliminar la nostra identitat, a partir de l’eix central com es la llengua, tenen un Estat darrera amb totes les seves eines per poder fer-ho i saben que l’objectiu es compartit i clarament vist al llarg de la història. El seu supremacisme simplement vol eliminar el català, així de simple. El que ja no es comprensible es l’actitud dels nostres representants i institucions amb un atac tant greu a la nostra identitat, i que nomes consta d’un miratge en forma de declaracions de no complir sentències que mai han fet, i que per tant no tenen cap credibilitat. Per altra banda deixar la responsabilitat en mans dels professors i ciutadania, sona igual que quan instaven als joves a sortir al carrer a protestar per la sentència del 155 i alhora ho reprimien i ara son part acusadora en molts processos judidicals. Es mesquí i denota fins a quin punt no tenim representants, ni institucions al costat del poble.

Ni per la llengua, son capaços de sortir del guió del col·laboracionisme i la obediència. Cal prendre nota.

AIXÒ ES CULPA NOSTRE

En aquests dies d’escarafalls per la croada de les institucions espanyoles amb el català, on les nostres entitats, partits i representants posen el crit al cel per la quota de 25% a les escoles deixant l’immersió lingüística en res, o per un nou engany, un més amb les quotes de la nostra llengua inexistents a les plataformes audiovisuals com sempre, ens hauriem de fixar amb la nostra responsabilitat.

De fet i com he dit sempre, des de 1714 i per acabar l’assimilació calia deixar la nostra llengua en res i a partir del Decret de Nova Planta fins els nostres dies totes les mesures de l’Estat amb el català han estat en aquesta direcció. Res de nou i cap sorpresa.

De fet la mesquinesa i el cinisme bé precisament de les nostres institucions. Per no fer efectives per exemple sancions per obligar a complir la llei en les retolacions dels establiments o el mirar cap un altre costat quan tots sabem que la immersió lingüìstica tal com està concebuda mai l’han aplicada, més enllà de la propaganda de cara a fora, mostrant la feblesa i la poca importància que donen a la nostra llengua diguin el que diguin, primer es quedar bé amb la veu de l’amo autonòmic.

Un nou exemple el veiem a la nostra televisió pública, que en una de les seves funcions principals es enfortir la nostra llengua i veiem com cada cop més permeten anuncis amb castellà, conviden a autèntics ultres espanyols com a tertulians als programes, tenen una visió hispanocèntrica i en un dels seus programes de referència com es el FAQS arribem a quotes inimaginables de burla a la nostra llengua. Si fa poc veiem com portaven una autèntica ultra d’extrema dreta i xenòfoba amb el català i Catalunya com Cayetana Alvarez de Toledo que vergonyosament ens va poder insultar a tots i promocionar el seu llibre com si res. Aquest dissabte l’entrevita a l’escriptor i periodista valencià Juan José Millás va ser integre en castellà, ja que aquest prèviament es va negar a utilitzar l’auricular com seria norma, fins hi tot la presentadora va renyar un dels tertulians convidats que li adreçava una pregunta en català.

Una humiliació sense precedents que nomes pot permetre un territori sense dignitat i on els seus representants han perdut qualsevol consciència nacional i aspiració a ser simplement normal i defensar la nostra identitat sense complexos com fan els Estats normals.

Tot això, no es culpa de Madrid, simplement es culpa nostra, de les nostres institucions, partits, entitats i finalment la permisivitat de la societat que o suporta.

MUNTATGE FALS

Un nou muntatge espanyol contra el procés d’independència de Catalunya ha quedat desmuntat gràcies als exiliats europarlamentaris. La trama russa que tanta cua ha portat, va deixar a Borrell, molt al seu pesar confirmar la seva part de la mentida.

Efectivament, el New York Times acusava al President Puigdemont i el seu cap d’oficina d’havr viatjat a Rússia per obtenir el seu suport al procés. El mateix mitjà assegura la informació contrastada per un informe de la intel·ligència europea assegurat per alts càrrecs espanyols. Ara Borrell ha hagut de negar qualsevol informe d’aquest tipus i la mentida queda en evidència.
Ara cal veure com un rotatiu tant prestigiós es va empassar un informe on darrera hi havia el Ministeri d’Afers estrangers espanyol i algun informe de la Guàrdia Civil tot passat com un informe del Servei d’intel·ligència europeu. Recordem com es va arribar a la paranoia del suport de 10 mil soldats russos que venien a Catalunya. Molts mitjans espanyols i d’aquí van donar credibilitat entusiasta a aquest fake, i molts partits com Esquerra Repúblicana hi van donar veracitat per atacar al President Puigdemont, tota una vergonya més en aquest procés.

Realment, el muntatge espanyol per blanquejar la violència espanyola i la repressió posterior ha estat construir un relat amb informes prefabricats que han estat claus per justificar els judicis de la vergonya, i de cara a l’exterior amb muntatges com aquest que gràcies a l’exili en aquest cas han quedat en res. El més greu no es que aquesta Espanya casposa i antidemocràtica i dones cobertura amb els seus mitjans que hi donen bombo i que finalment han quedat en res amb tots les bufetades judicials i els relats desmuntats. El més greu es que mitjans d’aquí i donessin veracitat immediata i sobretot que partis teoricament independentistes també per aprofitar el cas per interessos partidistes. Una vergonya més que ara molts càrrecs repúblicans haurien de rectificar, cosa que ja sabem no faran mai.

Finalment, caldria deixant el relat inventat a banda, que cal aprendre que un país tant petit com Catalunya sota un Estat tant poc democràtic com Espanya disposat a tot, cal buscar aliats per la nostra causa, i han de ser poderosos independentment de les nostres preferències. Es una lliçó que cal aprendre per una nova ocasió. De totes maneres cal ser molt miserable per comprar el relat espanyols per aprofitar-lo per finalitat partidista quan se suposa que l’objectiu es el mateix. No es pot caure més baix.

Un muntatge fals, i una nova demostració del pa que s’hi dona.

SER DEL CLUB, PERÒ PER LLIURE

La primera reacció i resposta del Tribunal Suprem a la decisió del Tribunal General de la Unió Europea deixant en desactivades les euroordres del President Puigdemont, Comin i Ponsatí, ha estat dir que si trepitgen territori espanyol seran detinguts. Una nova mostra com diu Jose Antich de fer un Polònia, deixant les normes dels socis de la Unió Europea en res. Ja seria hora de que aquesta es fes respectar o prengues decisions dràstiques utilitzant els fons europeus per exemple com a moneda de xantatge, No pot ser que aquest club de burocrates faci la vista grossa amb els socis que van per lliure.

El Suprem vol fer un Polònia

José Antich

Costa de creure, o no, el que aquest dimecres ha filtrat el Tribunal Suprem a l’agència Europa Press, en la seva primera reacció a la interlocutòria del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) de divendres passat, que establia que és el procediment d’origen el que està suspès i, en conseqüència, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí no poden ser detinguts. Diu el Suprem quatre coses realment sorprenents: que si trepitgen territori espanyol, seran detinguts; que el text fet públic és un extracte i que caldrà llegir la resolució completa; que Pablo Llarena respondrà tant al TGUE com a l’equip jurídic dels tres eurodiputats, sense pressa, quan l’hagi llegit, i, en una sorprenent advertència, que el dret espanyol no està sotmès a l’europeu.

Vaja, que aquell avís del TGUE des de Luxemburg que no li fessin un Polònia amb la legislació europea ―el mes d’octubre passat el tribunal constitucional d’aquell país va establir que la Unió Europea no té competències per avaluar la justícia polonesa i el seu funcionament, la qual cosa ha donat ales al govern per no sotmetre’s a la legislació comunitària― ha servit, aparentment, de ben poca cosa quan ha travessat el Pirineu i ha arribat fins a Madrid. Veurem com posa negre sobre blanc el Suprem a la comunicació que redacti i enviï Llarena en aquesta cursa cap al precipici que fa temps que ha iniciat i fins quan pot mantenir el pols d’una situació que, evidentment, traspassa la frontera de la justícia fins a aterrar de ple en les relacions de la Comissió Europea amb Espanya.

Si el camí és una multa a Espanya d’un milió d’euros per dia per no implementar decisions de la justícia europea, algú haurà de carregar amb la sanció, molt més enllà que l’estat espanyol quedi alineat en el reduït pool de països on l’autarquia judicial i política supera el llindar del desacatament per apropar-se al que ja s’esdevé a Turquia o la mateixa Polònia. Crida també l’atenció que en ple segle XXI la lectura de les sentències en anglès per part dels magistrats del Suprem no sigui en temps real i hagin de passar per un equip de traductors, com si fóssim als anys cinquanta del segle passat. Algú els hauria de fer saber que així no es trasllada a Brussel·les la millor imatge del Suprem i que l’anglès dista molt de ser, per exemple, el xinès o el rus, i qualsevol empresa mitjana té avui al capdavant persones per a les quals l’anglès és, a aquests efectes, pràcticament el castellà. Potser, així s’entén la posició amb altres llengües oficials com el català si un acaba pensant que amb el castellà només s’arriba fins a la fi del món.

En qualsevol cas, serà interessant veure si aquesta filtració és simplement un globus sonda o és la posició final. Perquè el Suprem, més enllà d’aquesta actitud, aparentment decidida, de confrontació amb la justícia europea, no ho té fàcil. Mantenir-se en aquest carril de desacatament de les instàncies europees té un doble cost judicial i polític. El primer, l’alta magistratura espanyola, Constitucional, Suprem i Consell General del Poder Judicial, fa temps que el tenen assumit. Però i el ridícul polític? La palanca dels fons europeus potser acaba obrant miracles. No es pot ser un soci a temps parcial d’Europa i, a més, a Brussel·les no li interessa que s’escampi la idea que cadascun dels països pot fer el que vulgui amb la seva legislació.
També és comprensible que per Llarena rectificar no és fàcil, ja que se li desmunta tota l’arquitectura jurídica que ha construït. Però, de vegades, a l’hora d’elegir entre el dolent i el pitjor és millor decantar-se per la primera opció.

LA BURLA AUTONÒMICA

Aquest nou engany que ha sortit a la llum pública sobre les quotes del català a l’audiovisual, que a la pràctica queda en res, torna un altre copa a posar el focus en aquest cas sobre la tàctica mesquina d’Esquerra amb el seu suport al Govern a canvi de fum pel país, i potser ja seria hora de deixar de burlar-se de la ciutadania d’aquesta manera.

Ara sabem, que aquell 6% de quota de llengua catalana a la llei d’audiovisuals, venuda per Esquerra com la lluita més titànica pel català i un avenç de grans proporcions cosmiques que justificava aprovar el Pressupost espanyol en el Congreso, era i sap greu dir-ho com sempre, simplement fum. De fet si repassem la llista d’incompliments dels Governs espanyols amb Catalunya, ja entraria en el procediment normal: inversions promeses, infraestructures, lleis i un llarga llista de la qual suposo el Sr. Rufian es coneixedor i que de cap manera avalaria cap acord mai.

Ara resulta que aquell 6% de les llengues cooficials que sortia a partir del 30% del cataleg que havia de ser obra europea, i que si dividim queda en un 2 % pel català, ja que son tres llengues cooficials. Això no es tot, ara sabem que les plataformes que no tinguin residència a l’Estat espanyol no entren en aquesta obligatorietat, o sigui Netflex, HBO o Amazon Prime per posar un exemples de les més vistes quedarien fora i nomes Filmin que de fet ja ho compleix i Movistar serien dins, acabant aquest frau del Govern de Sanchez a un partit que em resisteixo a creure no tingues coneixement del tema, ja que llavors seria ineptitud i dimissió per dignitat. De fet es el mateix partit que va assegurar que blindava el català aprovant la Llei Celaa, i ara ja veiem com la immersió lingüística a les escoles penja d’un fil. No es ineptitud, es mala fe.

Escoltar la seva portaveu a Catalunya dient que seguiran defensant la llengua i batallaran en el tràmit d’esmenes amb amenaces de fireta en forma de bloqueig del Pressupost, fa llàstima i zero de credibilitat. La seva gran propaganda en aquest tema en concret i presentant la seva formació com la guardiana de la llengua i la salvadora de la mateixa sempre acaba topant amb la realitat, que malauradament molts cops la mala memòria de la ciutadania i la gestió mediatica de la mentida que en fan deixa en l’oblit.

Crec que els demanariem com a societat, que deixin la llengua en pau, ja sabem que els importa poc o gens, i que el partidisme, les quotes de poder autonòmic es clar son la seva vertadera batalla, i aquesta malauradament no inclou la defensa de la nostra llengua.

Una nova burla autonòmica.

DIGNITAT O CINISME

Ahir vam veure les dues maneres d’actuar davant l’Estat espanyol. La mesquinesa de demanar al monarca un Referèndum com Escòcia amb un sopar a Barcelona i per altra demanar a Llarena des de l’exili que comuniqui a les forces policial i interpol que les euroordres no estan en vigor i per tant no poden ser detinguts.

Per un costat ahir el Borbó, aquell del discurs del 3 d’octubre, aquell que va triar i no va ser democràcia precisament, ni tant sols una ciutadania a la qual es deu com qualsevol altra, i que va rebutjar i avalar la violència policial i la repressió posterior col·laborant activament en fer fugir empreses de Catalunya durant el procés d’independència. Com deia en un sopar de Fomento a Barcelona que va comptar amb la presència de l’alcaldessa Colau i el President de la Generalitat. Ens els discursos la cantarella de sempre del monarca defensant una societat forta i cohesionada, de la ministra dient que es respira un ambient diferent al de fa tres anys i lloant la recerca de pactes per un progrés col·lectiu, davant la demanda d’un nou referèndum d’autodeterminació com Escòcia per part del President Aragonés.

Des de Brussel·les Gonzalo Boye li ha comunicat a Llarena la Resolució del Tribunal General europeu segon el qual el procediment penal contra el President Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsatí queda suspés, li demana si ha fet cas que les euroordres no son actives i no els cal immunitat ja que no poden ser perseguits. Demana si ja ho ha fet saber a la policia de conformitat amb el principi de cooperació lleial i comunicant als cossos de seguretat, al sistema d’informació Schengen i a Interpol.

Dues cares de la moneda catalana, la primera la de la claudicació i gests estèrils sense cap transcendència i la segona de posar tothom al seu lloc, en un terreny on el feixisme i la impunitat espanyola no te cabuda. Amb cap aspiració nacional i la submissió per bandera, el President va assistir al sopar amb el Borbó demanant amb tot el cinisme del molt un objectiu que sap mai assolira per aquesta via i on la resposta ja la sabem el dia 1 d’octubre del 17, aquell que volen enterrar per sempre i que tant molesta encara a la classe política catalana per poder imposar el seu nou relat autonomista efectiu, i de reclamació virtual. Cal dir per no fer més el ridícul que intentar blanquejar Espanya amb la comparació amb Gran Bretanya i Escòcia es ofensiu, i escoltar que hi ha un ambient diferent, segur que es el més doloros i encertat que es va escoltar.

Tanmateix, la no rendició i el terreny de joc sense cartes marcades com es Europa porta a posar un jutge com Llarena en el seu lloc i que la seva prepotència, impunitat i protecció quedi despullada, ja que per sort, fora de les nostres fronteres els criteris son uns altres, i la dignitat ho agraeix.

Dignitat o cinisme.

LA CIVILITZACIÓ I LA MEDIOCRITAT

Aquest cap de setmana tenim dos exemples, de la civilització on la societat es l’eix central i pren les decisions amb els Governs com a corretja de transmissió per fer efectiu aquestes decisions com es Suïssa i per altra banda un Estat espanyol on la societat es una nosa a evitar i on representants xenòfobs segueixen com tants i tants anys abocant el seu racisme i ineptitud per la seva boca quan es tracta de la llengua.

Efectivament, Suïssa ha votat en referèndum si s’imposava el passaport covid, en un estat amb un 65% de vacunats, i el 61% de participants ha votat favorablement, cosa que farà que el Govern apliqui aquesta obligatorietat. Evidentment, no es el primer referèndum que han fet aquest any i ja han decidit per exemple sobre la llei climatica. Un sistema normal en una societat normal. A l’altre costat una Espanya que ja veiem com reacciona amb els referèndums amb frases dels nostres representants com que “els referèndums no son bons, ja que divideixen”, o representants mediocres que diuen sense vergonya que segons quins temes la societat no els pot decidir. Si això hi sumem autèntics mediocres com Pablo Casado que torna a questionar perquè un metge que bé a Catalunya ha de saber el català i en canvi un metge català pot exercir a Leon, defensant la llengua vehicular del castellà com objectiu obligatori.

Son dos models, un respectuos amb la societat, tractada com adulta i que porta les regnes del seu futur, on el seus representants la majoria de cops son els executors de les decisions col·lectives d’aquells que representen, com seria la normalitat democràtica. La societat en el centre i les eines per executar les decisions en forma de representants, tots clarificats en el seu paper i amb una consigna clara, la majoria guanya i la minoria accepta el resultat com no pot ser d’altra manera.

Espanya, com deia, els representants o classe política han confós les seves atribucions i s’han separat de la societat que els ha escollit formant un nucli que pren les seves decisions deixant de banda precisament el poble que els ha escollit. Ataquen els referèndums amb arguments ridículs com que divideixen o tractant com autèntics analfabets la població que sembla te nivell per escollir els seus llocs i forma de vida, però no per prendre decisions de país i no de partit. Alhora això provoca autèntics estúpids com Casado encara intentant imposar la seva llengua per damunt de tot i intentant deixar la resta de llengues en res, a ser possible desaparegudes i anorreades de totes les esferes, en una clara mostra de feixisme autoritari que ja fa massa temps que dura.

La civilització i la mediocritat.