ALBERT CORTES MONSERRAT

La Llei d’Ammistia ja ha entrat a registre amb la signatura en solitari del PSOE, i fent un cop d’ull amb la sensació que evidentment afavorirà a gent repressaliada i perseguida, però que fonamentalment netejarà l’imatge d’Espanya i el pitjor a l’estil de l’Ammistia amb el franquisme, no fa diferències entre l’agressor i l’agredit i això per segon cop comença a ser un segell d’identitat d’aquesta Espanya i de la mediocritat dels nostres partits.

Segons el Ministre Bolaños la llei es per curar ferides i beneficiarà 309 independentistes i 73 policies, tot un esperpent que fa pudor. Realment el relat independentista queda soterrat pel blindatge a la constitucionalitat del text i queda silenciat els excessos de l’Estat amb Catalunya, crec la que hauria de ser la causa principal de la llei. El culpable en aquest cas no ho reconeix amb tota la seva rotunditat i això sembla una broma o anècdota en el temps. De fet el primer text proposat per Sumar parlava de que amb el 155 ja n’hi hauria hagut prou i que la llei als independentistes havia estat diferent a la resta de ciutadans, això evidentment no hi figura, nomes una tensió dels fets que cal resoldre. Es podran ammistiar la majoria, encara que la causa del Tsunami i d’alguns CDR es massa interpretable. El Lawfare que semblava la causa de la negociació entre Junts i els socialistes no hi es present, i es confia afegir desprès, una confiança bastant sorprenent la veritat.

La llei també servirà per ammistiar forces policials que es posen al mateix nivell que els agredits, tot un disbarat. Alhora neteja una imatge espanyola falsament ja que no mostra cap penediment pel fet. Cal dir que els diners espoliats pels Tribunals espanyols arbitrariament a l’independentisme no es preveu siguin retornats com seria el normal i es converteix en un nou disbarat de la llei que els nostres partits han acceptat. De fet molts d’aquests diners van ser aportats per la solidaritat de la societat catalana i ara quedarà validat el robatori.

Aquests exemples demostren les mancances d’una llei amb molts forats negres en el seu redactat i que encara està per veure si no seran modificats per l’activitat judicial que generaran. Per mi independentment dels greuges descrits el que em crida més l’atenció es equiparar repressors i repressaliats sense manies i unes explicacions base que son una broma de mal gust ja que sembla una anècdota sense importància sense descriure cap fet real.

Aquesta llei és la que ha entrat a registre i que segur ens vendran com la vuitena meravella aconseguida per l’independentisme.

Ho hem tornat a veure aquest diumenge a les diferents manifestacions dels de la bandera espanyola amb el pollastre, sembla mentida on pot arribar l’odi i la denigració humana veient aquests zoombies que conviuen entre nosaltres.

Els partits més a la vora del franquisme segueixen la seva croada, ara els Populars diuen arribaran a demanar un debat a l’Eurocambra sobre la llei d’ammistia, diuen que hi ha el risc de violar la separació de poders i diuen que Sanchez no es pot sacrificar per obtenir una majoria de Govern. La coneguda ultra Dolors Montserrat ja parla de la llei com un desafiament independentista i que vol violar la independència judicial, i portar a la fi de l’Estat de dret i la igualtat de la ciutadania espanyola.

Tot es tant esperpèntic que fa molta pudor, estan parlant d’una llei que de fet no han vist i ningú coneix encara, per tant quina es la base que utilitzen per totes aquestes afirmacions i manifestacions. El sentit comú diria esperar a la seva presentació, veure i estudiar el contingut i posteriorment expressar l’opinió. El que fa riure per no plorar es enviar aquests quatre personatges sense cervell amb les seves banderetes a fer el ridícul pels carrers protestant per una cosa que desconeixen. Pel que fa als pactes, tots son legítims en una democràcia, i al final han de passar per la cambra que dictarà sentència en forma de majories i minories. Posteriorment cada llei o proposició presentada es pot impugnar davant la justícia si es creu que no es del tot dins la legalitat vigent i si la justícia ho veu així serà retirada. No veig on veuen el problema. Ens diuen que es pot violar la separació de poders quan aquesta com hem vist durant el procès català no ha existit mai a Espanya, i ens parlar de violar la igualtat entre espanyols, una igualtat que mai practiquen amb Catalunya.

De fet demanen allò que mai han fet abans, la seva igualtat i la seva llei, es seguir tractant Catalunya amb el seu espoli econòmic i els seus atacs a la seva identitat constants des de fa 300 anys, i aquesta igualtat arriba un dia que lògicament ha de trencar-se, suposo que saben que l’origen del procès es la sentència de l’Estatut, però esclar això mai ho explicaran i seguiran defensant aquesta farsa democràtica anomenada Espanya i on els partits catalans no s’han atrevit a marxar encara que tinguessin la validació ciutadana.

Es el franquisme sense treva.

Els nostres dos partits principals, desprès de la reculada al darrer moment abans de validar la independència via resultat del referèndum, han maldat per fer oblidar el 2017 i acomodar-se amb entusiasme en el mantra autonòmic.

No van fer el que deien que farien, les famoses estructures d’Estat, van convocar un referèndum on la població tots sabem el que va donar davant de la barbàrie i que ja sabien que si el resultat era positiu no l’aplicarien i posteriorment van caure de quatre potes al parany espanyol amb la famosa declaració que va durar 8 segons i en una segona impulsada per la pressió ciutadana, simplement van fugir uns a l’exili i altres es van entregar acceptant el 155, la seva destitució i un camí de 6 anys de total submissió autonòmica amb una lluita entre els dos partits per les petites quotes de poder autonòmic i un desmantellament de la Generalitat sense fre.

Ara arribem al moment en que l’aritmètica a Madrid ha estat capritxosa i ha permés que els vots d’Esquerra i Junts fossin imprescindibles per la investidura de Sanchez. Per una part Esquerra que ha viscut de la fantasia d’una Taula de diàleg que pràcticament no ha existit i no ha servit de res, i que ha regalat els seus vots a canvi de res. El seu acord amb un traspàs de rodalies fals i una condonació de deute del FLA dels nostres propis diners ha estat la culminació a la seva deriva i submissió absoluta. Quedava per veure com responia l’exili, Junts amb el President Puigdemont que havia guanyat moltes batalles judicials per posar en evidència l’Estat. Finalment l’acord signat contradient la seva afirmació que ell mai pactaria amb Espanya es una nova presa de pel, una declaració d’intencions sense cap concreció ni garantia de compliment, amb unes taules negociadores a l’estil de la Taula de diàleg i sense cap força, un verificador que ningú sap qui es i per un altre costat una llei d’amnistia que no se sap quin abast tindrà i si no serà tombada per les revoltades instàncies judicials quedant en res o amb nous judicis que poden apareixer, alhora netejaran l’imatge d’Espanya i no es podrà acudir als Tribunals internacionals, deixant bona part de la feina de l’exili aquests anys en res, tot un sense sentit.

La culminació d’un engany a un poble que va creure en els seus representants per assolir la independència i que ha vist com no en tenien cap intenció i han aconseguit desmobilitzar un poble fart de promeses incomplertes i falsos discursos.

Vol ser un enterrament del procés.

El tema amnistia ha despertat de nou el feixisme sense vergonya a Espanya i podem comprovar com les institucions segueixen “atadas y bien atadas” com deia aquell i senzillamen ho miren amb normalitat el que en un Estat democràtic no seria gens normal

Sabem per exemple que un regidor de VOX a Lleida fa un tuit en referència a Cuixart i Sanchez ” En un altre país, haurien estat abatuts, amb Pedro Sanchez n’han sortit airosos… però pagaran”. Això ho acompanya de la foto dels dos activistes pujats dalt del cotxe de la Guardia Civil el 20 de setembre del 2017. El delicte d’odi sembla clar però evidentment ni la Justícia intervindrà, ni la llei deixarà aquest gran democrata sense lloc com a representant de ningú.

Per altra banda a Hospitalet implanten senyals bilingües per la denúncia de l’entitat feixista Convivència Cívica. Ja son vuit les subtituides i que abans nomes eren en català, l’argument de l’Ajuntament ha estat no esperar la sentència del jutjat i evitar que moltes més facin el mateix camí. De fet però, el seu objectiu es fer el mateix a tot Catalunya. El denunciant diu que son petites batalles que si fem tots ens faran guanyar la guerra i ho considera una defensa dels drets lingüístics trepitjats pel règim totalitari dels separatistes de Catalunya.

Son nomes dos exemples de la realitat espanyola que vivim i com els ultres van al seu aire atacan amb tot un Estat darrera que els protegeix Catalunya i com es habitual la seva llengua, una croada que ja bé de molt enrere. El regidor de VOX a Lleida en qualsevol Estat i amb aquesta piulada d’odi irracional i amenaces evidentment hauria de dimitir o seria cesat ja que una democràcia vertadera no pot ser representada per aquests personatges però aixì com el delicte d’odi ha estat aplicat a independentistes en aquest cas segur que serà tractat o ignorat molt diferent.

Pel que fa a les senyals, forma part d’aqueta obsessió malaltissa per eliminar el català i de totes les formes se l’intenti afeblir i buscar problemes allà on no n’hi ha, com son les senyals de trànsit on la majoria de vegades els canvis entre un idioma i l’altre son gairebé inexistents. Aquesta es la protecció del català que la Generalitat té, o sigui cap i sempre a la voluntat d’aquests inadaptats que tenen molt clar que el castellà ha de ser la llengua primera i única.

Un feixisme amb barra lliure.

Ens vam afartar d’escoltar representants de l’Estat espanyol en cada acte internacional on intervenien repetien la cantarella que Espanya és una democràcia plena. De fet un mantra que evidentment no te suport amb la realitat espanyola.

Aquests dies veiem les manifestacions contra l’ammistia davant les seus socialistes amb el Cara al Sol de fons, banderes amb el pollastre franquista i cantics molt allunyats de qualsevol democràcia. Per si no n’hi havia prou, ara entra en escena la Fundación Francisco Franco, ja de per si incompatible amb qualsevol democràcia normal, no imagino a Alemanya, la Fundación Adolf Hitler per exemple. Una Fundació en honor a un Dictador sanguinari totalment legal i titlla el PSOE d’organització delinqüencial per negociar l’amnistia i que respon a una exclusiva perpetuació del poder. Ens diuen que es el principi i la fi del règim del 78 i no els estranya del partit socialista una organització criminal que va ser al màxim esplendor entre el 34 i el 36 provocant una Guerra Civil. Volen atorgar la impunitat del delicte més greu i devastador per la convivència futura.

Aquesta democràcia plena espanyola, no nomes permet una Fundació que honora el Dictador, sinó que te veu per titllar els altres de delinquents, quan precisament defensen un assassi sanguinari que dona nom a la Fundació. Segurament saben que el PSOE forma part de la falsa transició espanyola aquella que si va acceptar una amnistia per tots els assassins, torturadors i col·laboradors del Règim, nomes cal veure el paper de Felipe Gonzalez com a líder i col·laborador d’aquesta farsa democràtica. Parla de perpetuació del poder quan defensen un Dictador que hi va estar 40 anys i va morir al llit també sona molt surrealista. Alhora el Règim del 78 és una simple perpetuació del règim dictatorial actualitzat amb una capa democràtica externa i unes estructures que no han canviat mai i que han validat que les victimes segueixen sent culpables per sempre i el morts segueixen als vorals de la carretera enterrats. Parlar de provocar una Guerra Civil quan va ser una sublevació militar contra un règim validat democràticament i encapçalat pel General Franco i que sempre han volgut distorsionar amb el conte del dos bàndols com si la responsabilitat fos per igual.

Per últim parlar de convivència futura, per una amnistia on una majoria parlamentària ha seguit el programa promés a la ciutadania i finalment ha donat la paraula a la mateixa en forma de vot per validar-ho no veig per enlloc que afecti a cap convivència, al contrari la fa més forta. No crec que sigui el cas de la Dictadura criminal que ells defensen.

Una dictadura plena.

Aquest Estat podrit i al·lergic a la democràcia anomenat Espanya, ha donat un pas més en el seu deliri imperial, ara posant el Tsunami Democràtic com a terrorisme i fins hi tot amb una mort a la seva esquena. Crec i desitjo que cal posar fí a aquesta comèdia i acabar les negociacions d’aquesta investidura amb un no ben gran abans no sigui massa tard.

El tema de l’ammistia ha regirat tot el feixisme sociològic amb manifestacions al carrer davant les seus del PSOE i amb atacs constants per terra, mar i aire. El poder judicial també s’ha posat en marxa agafant funcions en molts casos que no li corresponen però que demostren la nul·la separació de poders i com les estructures no han canviat des de la Dictadura. Ara tocava un nou pas i el jutge Manuel Garcia Castellon el mateix que va dir que l’ammistia no estava prohibida a la Constitució però l’esclavatge tampoc o quan investigant els desapareguts a la Dictadura xilena es va negar a instruir un cas contra el Dictador Pinochet. Aquest personatge ara desprès de molt de temps amb el cas aturat, el treu a la llum pública amb el delicte de terrorisme, imputant al President Puigdemont i Marta Rovira entre d’altres i amb un atac paranoic imputa un mort a l’organització que en realitat era una persona francesa que el dia de l’acció a l’Aeroport i caminant per la Terminal va patir un atac de cor que li va provocar la mort.

Aquest nou pas suposant que l’ammistia fos aprovada deixaria fora de la mateixa els implicats en aquest cas i per tant no serviria de res. Davant aquesta nova reacció en augment de l’Estat i saben que l’interlocutor socialista també forma part d’això ja que ha participat i avalat la repressió i la manera de tractar el problema polític català que ara obligats per la investidura de Sanchez ho reconeixen, però en canvi fins ara no ho han fet. El segon problema es que queda demostrat que qualsevol pacte no serà definitiu, ja que el PSOE no el pot assegurar, ni te els mitjans per fer-ho, ni tampoc la voluntat. Per tant simplement es fum que mai es complirà com ha passat normalment amb les relacions i obligacions d’Espanya amb Catalunya.

Esquerra i el seu afany autonòmic ja han signat a canvi de res i ni això els farà canviar d’opinió, ara falta veure si Junts i el President Puigdemont tenen prou dignitat i força per dir no a Sanchez i provocar unes noves eleccions.

Simplement, protestar no es terrorisme.

Sembla ser que el PSOE sense ganes ha acceptat parlar dels casos de Lawafare dins la Llei d’Ammistia, casos que per mesquinesa i simple rivalitat política a Esquerra no li preocupen, però que crec cal tenir en compte.

El Lawfare com sabem es una pràctica maquiavelica, ja que utilitza abusivament les instancies judicials amb aparença de legalitat per inhabilitar o provocar el rebuig contra un oponent polític. En definitiva una manipulació per la porta del darrera per deixar fora de combat un rival polític i que hem vist a Catalunya aquests darrers anys amb la cruesa de la repressió contra l’independentisme.

Hi ha molts casos, segurament el més discutit el de Laura Borrás, on hem vist com les misèries dels nostres partits sortien a la llum per intentar aprofitar la repressió per eliminar i els afectats per aprofitar l’ocasió i el context per desviar el tema. En aquest cas concret no podem dir que directament es pugui considerar repressió contra l’independentisme concretament, però saben el personatge que parlem, el cap visible d’un dels dos partits i figura a primera línia evidentment mitjançant aquesta tècnica l’Estat ha trobat l’escletxa per mala praxi per poder acabar amb la seva carrera i saben que el seu partit rival en aquest cas Esquerra també faria mans i mànigues per treure profit i per tant des d’aquest punt de vista te tota la pinta de repressió encoberta o lawfare. Segurament en cas d’un altre polític de segona línia el mateix cas mai hagués vist la llum, la diferència es clara i deixant de banda les responsabilitat si hi ha hagut responsabilitat en una mala praxis ha de ser inclosa dins la futura llei. Trobariem altres casos dins aquest apartat que han estat inclosos en actes delictius simplement per pertànyer a l’entorn independentista, com el cas del Conseller Buch i l’escorta del President Puigdemont per exemple.

Deixant de banda les actuacions miserables dels nostres partits apuntant en benefici propi, cal veure les eines que l’Estat ha utilitzat, per una banda la violència, però per altre utilitzant la justícia de diferents formes per acabar amb el moviment independentista, i totes s’haurien d’incloure en una llei d’ammistia indiferentment del partit que en surti afavorit o no.

Crec que tancar un acord d’ammistia que no ha llegit ningú per part d’un partits sense pensar això o nomes en benefici partidista no porta enlloc i deixa ben clar quins personatges volen ser els nostres representants.

La lawfare es repressió política, una evidència.

Les fotografies que veiem avui a la premsa amb l’acord d’Oriol Junqueras i el Ministre espanyol per la investidura es un fidel reflex d’aquests 6 anys de vergonya aliena que hem viscut, un nou engany de grans dimensions que sembla no te aturador.

Avui ens venen una Llei d’Ammistia que no està tancada ja que falta acord amb Junts i que caldrà llegir amb atenció ja que pot ben ser que sigui aturada per l’aparell judicial espanyol i quedi en un no res. De fet veiem als detractors de la mateixa demanant raons per fer-la, potser caldria dir que el 77 a Espanya hi va haver una llei ammistia per tots els assassins i torturadors del Règim franquista i no sembla que els hagi importat gaire, ara no parlem de cap delicte de sang, però al mateix temps es una manera dae blanquejar l’Estat per la seva actuació al 2017 i posterior davant la comunitat internacional i això els partits catalans ho haurien de valorar molt per damunt de les seves intencions personals, però ja sabem que no serà així.

En venen per segona vegada a la historia el Traspàs de Rodalies i com el primer no deixa de ser un nou engany de cara a la galeria, la creació d’un consorci a parts iguals Estat-Generalitat, però amb la particularitat de que les decisions important necessitaran majories qualificades, és a dir per molt que el President del Consorci el posi la Generalitat, la part espanyola podrà vetar qualsevol decisió important. Alhora el Govern ja ha reconegut que s’haura de negociar via a via i estació a estació fruit de la lletra petita de l’acord. Una nova vergonya en marxa.

En tercer lloc la condonació de deute de la Generalitat pel FLA (Fons de liquiditat autonòmica). Un prestec de l’Estat fet amb els nostres diners espoliats any rere any i cobrat posteriorment, un autèntic drama econòmic que fa bona aquella frase “Espanya ens roba”.

En quart lloc la continuitat de la Taula de Diàleg per resoldre el conflicte polític, la mateixa que ha estat totalment inútil la darrera legislatura i on per cert en les seves poques reunions el Govern espanyol ja va dir ben clar que no es parlaria d’Autodeterminació, ni referèndum. A la pràctica assumir que la independència queda al calaix

Aquests titulars son els que veurem amb un acord de Sanchez amb Esquerra que a la pràcica li surt gratis i sense massa concessions com ens tenen acostumats els repúblicans. Ara falta veure la posició de Junts i es consumi el pacte de la vergonya.

La competició vergonyosa entre Esquerra i Junts per les peticions al PSOE i garantir la seva investidura ens ha fet veure els darrers dies com per part repúblicana es donava per tancada l’Ammistia i ara ens diuen que el traspàs de Rodalies es un fet. Per la part de Junts ens diuen que l’Ammistia no està tancada tal com la volen, però ja van donar per fet el Català a Europa per exemple.

Cal dir que en aquesta competició de la vergonya res del que ens anuncien serà amb pagament per avançat i comprovat com es reclamava en principi. Ho veiem amb el català a Europa on el més calent es a l’aigüera, igualment en el Congreso. Tenim a la memòria el traspàs de Rodalies passat que ens van vendre els nostres partits com la vuitena meravella i simplement era fum o una ammistia que l’aparell judicial pot tombar i deixar en zero per molta llei que es tramit. Vull dir amb això que aquests acords tornen a dependre de la bona voluntat del PSOE del 155 que ja sabem com les gasta.

De fet per un costat son acords autonòmics sense cap previsió de donar via lliure a la declaració d’independència votada pel poble en un referèndum el 2017. Això que ja es prou greu hauria de comportar el rebuig de la gent als nostres partits i els seus acords de cartró pedra. Crec que els socialistes espanyols saben que una repetició electoral els faria tornar a l’oposició amb tot el que això comporta i per tant estan en una situació de feblesa que dins el prisma autonòmic hauria de fer per demanar altres temes enquistats com la fi del deficit fiscal o el traspàs de l’Aeroport del Prat per exemple. De fet si els nostres partits mai haguessin cregut amb la independència catalana simplement haurien de demanar si no volen acceptar el resultat i les conseqüències del 2017, un referèndum pactat i segellat amb un mediador internacional que ho avali per resoldre el tema d’una vegada. No ho faran, ja que ni en tenen intenció, ni els interessa aquest risc pels seus partits que dins l’autonomisme poden seguir fent negoci i poder encara que sigui autonòmic.

Una visió clara independentista, veuria que ara seria l’hora d’afeblir el PSOE, un gran obstacle pel nostre alliberament nacional, una nova oportunitat perduda, com ja es va perdre fa uns anys quan van tocar mínims dins el nostre Parlament i l’independentisme va avançar.

Es conformen amb les peticions de l’autonomisme.

Els resultats de l’informe del Defensor del Pueblo sobre els abusos a l’Esglèsia Catòlica, ens deixen unes xifres per posar els pels de punta i sembla que la societat prefereix seguir vivint amb les seves pors i inseguretats negant una evidència cada cop més real.

El President de la Conferència Episcopal Espanyola Joan Josep Omella, ha negat rotundament la xifra de l’informe de 440000 víctimes d’abusos sexuals per part de l’Església Espanyola, ja no es el primer cop que ho nega, però l’enquesta ens diu que l’1,6% de la població espanyola ha patit abusos, en un informe molt detallat. Omella diu que si fos així hi estariem tots ficats i ha reiterat la petició de perdó a les víctimes pel dany causat per l’església. Parla de que la xacra dels abusos majoritàriament es fora de l’església, i insisteix que no representa al conjunt de sacerdots i religiosos.

Caldria dir que parlem d’Omella, el mateix que fa quatre dies tornava a menystenir la llengua catalana, més que res per reflectir la seva personalitat. Un informe amb més de 8000 persones enquestades i més de 700 folis d’investigació que han donat aquests resultats. Sembla prou seriós per tenir-lo en compte. No se si serant 400000 o 300000 però en qualsevol cas les xifres no varien les conclusions i aquestes tenen el suport de tots els milers de casos descoberts arreu del món i aquests si amb noms i cognoms, amb un escàndol rere l’altre. No son casos aïllats i evidentment te més de sistemic que d’ocasional. Evidentment no vol dir que tots els membres ho siguin, però si una xacra instal·lada dins aquesta organització que aprofitant la seva immunitat ha fet i desfet sense compassió, precisament una de les coses que ens pregonen. Omella ho pot seguir negant però alhora demana perdó cosa que reflecteix que ho assumeix amb major o menor mesura, igualment ha de reconèixer l’obscurantisme amb les investigacions a la pederastia instal·lada dins l’esglèsia i això també es molt greu.

Crec que toca dir les coses pel seu nom, i l’aprofitament del poder d’aquesta organització i la depravació d’alguns dels seus membres precisament protegits per la seva immunitat a la societat ha tocat amagar aquests miserables i els seus delictes durant segles amb l’infancia com a víctimes principals. Suposo que qualsevol altre organització ja hagués estat tancada i investigada a fons fins al final, desmantellant aquesta farsa, però aquest poder factic que ha sobreviscut durant els segles com element de control a moltes ments de les persones humanes malauradament seguirà com si res i personatges com Omella poden seguir amb la seva cantarella i negant les evidències.

Un informe brutal demana justícia.

Aquest cap de setmana ha passat un fet destacat, un dels nostres, en Valtònyc ha tornat a casa i és un record ben viu de que Espanya no és una democràcia i sí, una anomalia de l’Europa Occidental.

Han estat 6 anys robats de la seva vida i que ja no podrà recuperar mai. Un Estat miserable que per unes lletres de cançons del genere rap, que ja sabem moltes vegades son crítiques amb molts temes de la vida va patir la sentència de més de 3 anys de presó deixant la seva llibertat d’expressió en res, per cert un delicte que un altre raper com Pablo Hassel el te a presó per vergonya de la Unió Europea. Valtònyc no ho va acceptar i va poder marxar a Bèlgica amb la resta d’exiliats polítics catalans amb el President Puigdemont al capdavant i allà ha viscut aquesta injusticia denunciant el seu cas i la falta de democràcia espanyola que aplica la censura coartant la llibertat de les lletres dels músics al millor estil franquista.

Un Estat tant miserable que no li va comunicar que la seva sentència ja havia prescrit el mes de març, i per tant podia tornar lliurement tal com ha fet ara. Bèlgica mai ha acceptat la seva extradició evidentment aplicant un criteri democràtic, aquí inexistent. Una repressió a tota marxa i que com a bon manual de les dictadures aplica el pensament únic per tothom.

Valtònyc avui ja està al seu poble i pot reprendre la seva vida normal, i l’Estat això ho considera completament normal. De fet a Catalunya crec que es un esdeveniment prou important com per haver-hi donat una cobertura més amplia i les institucions haurien de dir alguna cosa. De totes maneres ja es veu que als partits i Govern català no els interessa i passaran de puntetes sobre el tema com han fet fins ara ja que formen part del sistema establert espanyol i no poden donar un exemple de com poder apartar-se de les seves regles i això seria un precedent perillós per la societat.

És un bon exemple de la situació on ens trobem, on nomes les iniciatives personals individuals han actuat com alternatives al discurs oficial, mentrestant els nostres representants han mirat cap un altre costat per vergonya aliena, ja que no els interessa donar aquesta possibilitat de visió alternativa que els faria perillar els seu mode de vida, encara que sigui per damunt del col·lectiu.

Benvingut Josep Miquel Arenas.

Justament avui, el Parlament de Catalunya obeint la llei i el resultat del Referèndum va fer la Declaració d’independència, i es curiós veure les reaccions de molts dels implicats en aquell moment que havia de ser històric i va acabar sent una farsa.

El President Puigdemont diu que no hi han renunciat, ni renunciaran. Afirma que el Parlament es el representant légitim del poble de Catalunya i que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació i a fer efectius els resultats del referèndum. Ens diu que han mantingut i preservat el seu valor, traduïnt el document a 25 llengües. Jordi Turull reivindica també que no renuncien al seu valor polític i la legitimitat per fer-la efectiva, ja que el Parlament no l’ha revocat. També Carme Forcadell la presidenta de la cambra que va llegir la declaració diur en una piulada que “sempre a la memòria”.

Tanmateix si observem les negociacions dels partits independentistes per la investidura de Sanchez, parlen d’ammisties, de rodalies, de finançament, del reconeixement de la llengua i altres qüestions autonòmiques, però no del centre de la qüestió. Això dona idea del drama que parlem.

En les reaccions diu el President que no hi han renunciat ni ho faran. De moment porten 6 anys renunciant, i de fet simplement calia obeir al Parlament com seria normal en una democràcia. De fet diu que tots els poble hi tenen dret i a fer efectius els resultats dels referèndums. Sembla que de moment Catalunya es l’excepció que confirma la regla. També ens diu que preserven el fet i han traduït el document en 25 llengües, no calia fer cap traducció, simplement aplicar la declaració, això no es preservar, això es no complir amb el mandat que es molt diferent, i com es va veure en forma de parodia sense cap intenció de fer-ho efectiu per vergonya de la societat catalana. En Turull no renuncia al seu valor polític i parla de la seva validesa ja que no ho ha revocat el Parlament, de fet els que ho han revocat per falta d’aplicació son ells mateixos, no cal reclamar el seu valor, cal aplicar-lo. Carme Forcadell ho rebla dient que sempre a la memòria, un nou eufemisme, no cal que ho tingui a la memòria, calia seguir el procediment establert en aquests casos per un Parlament i no interrompre voluntariament la declaració.

Com veiem segueix aquesta anomalia democràtica a Catalunya, i el cinisme dels nostres polítics parlant com si no fos culpa seva, o no hi tinguessin res a veure. De moment 6 anys de retard.

Els atacs a Catalunya provenen de tots els àmbits, en el món de l’esport, l’objectiu es la punta de llança del mateix, el Barça i cal dir que aboquen tots els esforços.

La persecució del cas Negreira, sense cap prova de les acusacions s’ha donat per fet i els mitjans afins hi han sucat pa en una clara prova d’intencionalitat i de mala fe periodistica. El tot s’hi val es completa amb la no presència fa unes setmanes a Montjuic del President del Sevilla pel cas esmentat i ara amb l’anunci en el clàssic de la no presència del President del R.Madrid Florentino Pérez pel cas esmentat i també pel tuit d’un directiu blaugrana contra el jugador Vinicius.

El directiu davant unes accions del futbolista en el terreny de joc i la repulsa que van produïr va dir que no es racisme, i que es mereixia un bon calbot per pallasso. Això ha estat amplificat per tota la caverna i a pesar d’esborrar el mateix s’ha demanat la dimissió del mateix o una nota del club blaugrana demanant disculpes que evidentment no ha arribat i ara provoca aquesta decisió per seguir amb aquest cinisme i atacs sense precedents.

Una nova mostra d’aquest atac indiscriminat al club que representa Catalunya i uns valors rebutjats per Espanya, i que amb una situació econòmica delicada, ha estat aprofitat per llençar dards un rere l’altre, amb el cas Negreira com estrella, un cas on ningú mai ha demostrat cap compra ni favor en els partits i que a més els visionats dels mateixos deixen ben clar que si que hi ha un èquip que any rere any rep un tracte de favor com es l’èquip del règim de la capital espanyola, cosa que des de la Dictadura no ha canviat i ha provocat que el Barça nomes sigui campió quan la seva superioritat es grandiosa i rarament amb situació d’igualtat. Anant a la hemeroteca es pot comprovar, cosa que no interessa. Tornat aquest cap de setmana ho tenim en el cas d’un jugador madridista sancionat per una acció molt perillosa i perdonat per poder jugar cosa que podria contrastar quan el davante blaugrana Lewandowski per tocar-se el nas va ser sancionat 3 partits sense perdó, seria un exemple clar d’aquest madridisme sociològic que viu a totes les institucions del futbol espanyoles com va denunciar Joan Laporta i que any rere any adultera les competicions amb decisions que marquen els títols.

Que davant tot això i amb l’excusa d’un jugador sense educació i prepotència com Vinicius que gràcies al color de la seva samarreta ho ha disfressat de racisme i de victima, trobem aquest cinisme sense límits.

El Consell de la República diu que la seva votació amb el resultat de blocar la investidura de Sanchez no condiciona la negociació.

Ens recorden que el Consell no negocia ho fan els partits i per tant no afecta a les converses, tot un embolic, que naturalment passa quan es vol fer passar per normal una situació que no ho es com la catalana. Ens diuen que l’impacte es tant limitat que ratlla el que es inexistent. Diuen que el Govern d’aquest organisme acatarà la decisió i la transmetrà als partits. Recordo que un 74,9% va ser vot favorable però amb una participació del 4,45% del seu cens. Ja hi havia discrepancies internes per dur a terme la consulta i el Govern del Consell va suggerir esperar a que la negociació fos més avançada, finalment no es va fer cap campanya, ni deliberació abans de la consultat i el resultat tant pobre es damunt la taula.

Realment arriba a votar la independència, guanyar el si clarament i fer dos declaracions al Parlament de la mateixa, una suspesa temporalment i l’altra sense cap intenció de fer-la efectiva des de fa 6 anys porta a situacions esperpèntiques com les que vivim. El Consell de la República es una d’elles, una bona idea crear un organisme fora de la jurisdicció espanyola que marques una línia i on tots els partits fossin representats, una mena de Parlament que no fos autonomic transitoriament. Prou embolicat però una sortida, amb el temps veiem que no deixa de ser un organisme més sense solta ni volta, on les normes canvien quan no interessa o les consultes tenen un abast totalment simbòlic. El mateix Consell ho reconeix, que no negocia, ho fan els partits, alhora pretèn ser controlat pels mateixos o el seu Consell per fins partidistes o personals, però no efectius. La consulta es un bon exemple, no la volien fer i finalment davant la petició de mínim 1% dels afiliats s’han vist obligats, això si sense cap campanya, ni debat previ, gairebé d’amagat i el resultat participatiu ho diu tot. Una parodia més i ja no be d’una.

Els miratges son simplement miratges, i el nom no fa la cosa. Ho hem vist durant tot el procés, i ara que es tracta de fer veure que, sense fer-ho la recepta es la mateixa. Un organisme sense cap poder, ni decisió, simplement al servei de la promoció personal i escarafalls sense cap efectivitat.

Una estratègia que malauradament coneixem molt bé i que amb aquesta consulta torna a quedar en evidència.

Quan el termini queda a 1 mes de la seva finalització per la investidura coneixem l’acord PSOE-Sumar, cal dir pur teatre i escoltem els eixos que proclamen amb els partits catalans.

Una gran comèdia l’acord com diuen ells progressista, un eufemisme que fa riure per no plorar. Un pacte que ja sabien era si o si, per la part socialista sense el seu soci no tindria cap possibilitat de Govern a Espanya i per la part de Sumar es la seva oportunitat de seguir tocant poder, era una cosa molt clara. Per cert l’acord a bombo i plateret per les 37,5 hores setmanals es llaminer, però potser seria important revisar els sous i la seva pèrdua de poder adquisitiu més que la reducció horaria.

Pel que fa als eixos amb Esquerra i Junts, trobem l’Ammistia, de fet com va dir Albert Pla en una entrevista a la televisió, no deixa de ser graciós que els culpables per delictes greus contra la democràcia i la societat que haurien de ser jutjats son els que decidiran a qui donen el perdó sobre aquells que injustament van ser empresonats o perseguits. La vergonya de la classe política no te aturador i aquesta comèdia entre indults i ara ammisties forma part d’un pla per deixar la classe política en el lloc on estava com si no hagués passat res i amb la societat com a víctima. La segona cosa és el Català a Europa, com veiem per les reticències d’alguns Estats no te massa opcions de prosperar ara i per tant el pagament per avançat no passarà cosa que hauria de portar a la incredulitat per la part catalana. En el darrer lloc aquesta mena de tractament com a minoria nacional o algun terme inventat que en el fons no volen dir res ni reconeixen res, cal pensar que el 2017 vam votar, vam guanyar i el Parlament sobirà va fer una declaració d’independència com un Estat lliure o normal entre els altres, per tant partint d’aquest fet qualsevol reconeixement serà inferior i innecessàri. No volem un tractament que no comporti res i que apart sigui oblidat en el temps.

Per tant les negociacions haurien d’estar condenades al fracàs i per tant posar les coses clares amb un mediador com es va demanar, que això si que atorga qualitat a cada part i seriositat, cosa que lògicament des de la part socialista no es ni serà acceptada i per tant tornem al punt inicial i a unes noves eleccions per acabar aquesta comèdia.

Son les negociacions del no res.