ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL MICO COM A METÀFORA

Ahir finalment amb l’anunci de la comptabilització del vot delegat de Lluis Puig per part de la Presidenta de la cambra, encara que com deia ahir segurament serà una cortina de fum, des de Ciudadanos i amb el nivell de baixa estopa habitual es va comparar en Puig amb un mico.

Efectivament, amb la notificació del TC anul·lant aquest vot i l’acord de la Mesa per fer-ho visible de cara a la galeria. Finalment no es va visualitzar pel la pantalla del Parlament, però Borràs el va acabar comptabilitzant. Martin Blanco en la seva intervenció es referia a les paraules de Borràs que mentre el vot de Puig no sigui determinant, no serà impugnable, i ens diu que aquest no es el fet, sinó el mateix fet que voti, en aquest cas te tota la lògica el seu raonament, i aquí es on va començar a espatllar la seva intervenció dient que si un Govern te una gran majoria i guanya totes les votacions podria pefectament posar un mico a votar i no seria decisiu en referència al conseller a l’exili, cosa que finalment ha provocat el tall del seu discurs a la cambra.

De fet, res estrany amb el nivell dels diputats de Ciudadanos, sense cap educació ni formes, ni respecte que no han tingut mai i ara en el final d’aquest partit xenofob dificilment aconseguiran. De totes maneres, el problema segurament es haver consentit massa falta de respecte, i no guardar les formes davant tanta bula per tractar el Parlament com si fos una discussió de bar amb dues copes de més constantment.

Aquests defensors de la repressió, tots amb diferents formes i mateix objectiu son els partits espanyols i la trobada avui entre Vilagrà i Bolaños torna a fer vergonya aliena, ja que enmig de tanta repressió i casos pendents com l’espionatge volen tornar a reunir els presidents espanyol i català, i on la hipocresia es tant gran que posteriorment les compareixences post reunió es fan per separat . La representant catalana segueix dient que les relacions son congelades, amb una burla a la ciutadania que ja passa de taca d’oli i refrendada quan a la darrera reunió dels dos, Bolaños al cap de poques hores ens deia que no sabia que era l’agenda antirepressiva i insistia amb reunificar les families catalanes trencades pel procés.

Un nou exemples del nul diàleg i com la falta de democràcia d’uns es validada pels altres i la seva col·laboració habitual amb tocs de queixa cara a la galeria i sense cap intenció. Es una mica com la metàfora del mico.

LA DESOBEDIÈNCIA DE FIRETA

La delegació de vot del Conseller Lluís Puig a l’exili torna a ser protagonista desprès que el TC ha notificat que queda anul·lat. Ara toca la comèdia de la desobediència de fireta que senzillament no va enlloc i apart un gest per la galeria sense objectiu final.

De moment i com sempre Junts, ERC i la CUP defensen el manteniment del vot delegat de Puig però sense cap garantia i jo diria intenció de mantenir-lo fins al final, més enllà del partidisme estèril de desobediència.

De fet el referent més proper es l’escó de Pau Juvillà, que amb les promeses de Borras de mantenir-lo i actuar diferent del seu predecessor al càrrec, finalment vam veure com va acabar en res, i un cop finalitzat el rebombori es va obeir fidelment com passa des del 2017 per damunt de qualsevol dret democràtic o el mateix prestigi de la institució ja molt devaluada. La Mesa ha aprovat mantenir-lo, però podria passar que els funcionaris que ja hem vist que van per lliure podrien no comptabilitzar-lo davant la notificació del Tribunal espanyol i les conseqüències penals que podria comportar. La Mesa hauria d’assumir aquestes funcions i no ho ha fet, cosa que pot portar a fer una votació amb vot inclos i posteriorment quedà en res, un nyap impresentable i que a a questes alçades fa vergonya aliena. Cal dir que davant les advertències, alguns funcionaris ja han dit que no faran cap desobediència i els partits tampoc han aclarit com faran l’acta de la sessió ni com faran l’ordre de la seva publicació.

El problema, es que aquesta història de falsa desobediència ja l’hem viscuda, i sabem perfectament com acaba. El primer cop podia ser creible, potser el segon, però quan hem viscut ja 5 anys de submissió absoluta amb totes i cadascuna de les decisions provinents de les estructures espanyoles buidant de poder i dignitat la nostra Institució, ara ja no te cap credibilitat, de fet ni tant sols seria recomanable, ja que una desobediència hauria de venir acompanyada d’un full de ruta per arribar a l’objectiu final interromput el 2017 i que no està en cap full de ruta de cap dels nostres partits i ni tant sols de cap intenció futura de dur-ho a terme.

Per tant, seria un senyal de respecte vers la societat catalana, deixar de fer gesticulacions falses que no tenen cap intenció real.

DE VISITA A LA COLÒNIA

El Jutge Marchena, ahir va exhibir el seu poder davant aquells que no tenen gairebé ni dret a pataleta, i que pateixen una indefensió per una estructura judicial ancorada en el passat fosc i amb la unitat d’Espanya com a primera opció, i la vertadera justícia per les persones guardada en un calaix.

Efectivament, Marchena va haver d’entrar mig amagat, va veure les protestes dins i fora de la sala i va marxar gairebé d’incògnit en un lloc on evidentment ningú que tingui un mínim de dignitat pot donar-li la benvinguda. Aquesta provocació xulesca lliga molt amb cert caràcter espanyol que explota fins al màxim. No hi ha dubte que el Col·legi d’Advocats farcit de gent que estima poc la democràcia i si una idea d’Espanya que passa per damunt de tot i tothom.

Cap pregunta sobre el procés penal als presos polítics, un judici que hauria de fer posar vermell a qualsevol democrata, pensi el que pensi, ples d’irregularitats, d’interpretacions recargolades i fins hi tot de coses tant evidents com amagar proves que no interessaven, com els videos no posats i que van deixar en una indefensió total als acusats, que dit sigui de pas amb la seva actitud de judici normal van validar aquesta farsa sense sentit, on la sentència semblava escrita des del minut zero, i on es va poder comprovar que la justícia espanyola, no enten de lleis i si de la sagrada unitat espanyola per damunt de tot, una funció que no li pertoca, però que es hereva d’una Dictadura on al no haver un autèntic trencament amb ella, i com altres estructures, segueixen una mica blanquejades amb el mateix tarannà fosc i gris.

De fet, un judici que no hagués passat el cotó de cap democràcia normal, i que va delatar l’utèntic Estat i unes estructures ràncies i sense sentit. Segurament Europa s’encarregarà de dir com altres vegades que això era una farsa i que les sentències son desproporcionades i injustes, però de fet ja veiem que això ja ha passat altres cops i a Espanya senzillament no l’importa, ja que la Unió Europea es un club d’Estats, on es permet que els teorics valors fundacionals siguin passats per alt pels seus membres sense cap conseqüència efectiva.

Marchena es un exemple d’això, i la reacció de la gent es un bon simptoma de que no tothom entra amb aquesta falsa normalitat i conserva una part de la dignitat.

ESPERPÈNTIC

El President espanyol Pedro Sanchez diu en una entrevista a un mitjà que espera poder fer una reunió de la Taula de diàleg en aquest mateix mes abans de marxar de vacances.

Crec que si enlloc d’un Govern autonòmic submís com te Catalunya amb uns partits més interessats a passar pàgina i deixar en l’oblit el procés cap a la independència que en resoldre el conflicte, tinguessim un autèntic Govern que representa a la ciutadania catalana i que guarda un respecte per la mateixa, caldria acordar els punts concrets de la Taula i exposar-los publicament o senzillament deixar la mateixa en nul·la i fora de servei per sempre.

Ara seria l’hora de no tornar a escenificar una comèdia de Taula sense cap acord, sense guiò previ per parlar, i senzillament ser una nova operació de maquillatge del Govern espanyol i el Govern català per vergonya de la propia ciutadania.

Aquests punts, no poden ser Rodalies, inversions o l’Aeroport posem el cas, aquests temes ja tenen les seves comissions autonòmiques que els tracten i son temes autonòmics que res tenen a veure amb el conflicte polític. Per tant se suposava que la Taula era per abordar el conflicte i trobar la resolució al mateix amb el dret a l’autodeterminació i com exercir-lo i la fi de la repressió de l’Estat. Son dos punts i no en calen més. Si com ens han dit fins ara aquests no entren a l’agenda i no hi entraran mai, no hi ha res més a parlar. Per fer coverses autonòmiques per això ja hi ha forums on totes les autonòmies poden exposar els seus problemes i el Govern català si ha triat aquesta opció no te cap sentit que no hi sigui. Si de veritat vol exercir i acabar el procés cap a la independència, llavors toca demostrar això davant l’Estat espanyol i no fer més el ridícul amb el cinisme com a eina.

Convocar aquesta Taula ara tal com estan les coses sabem que es el mateix de sempre per l’Estat que no te cap voluntat d’arribar a un acord de resolució. Per tant depén del Govern català i dels seus partits continua sent uns titelles sense cap aspiració de res que no sigui viure de l’autonomia o complir amb les seves obligacions amb el seu electorat. Aquell famós 52% aconseguit es absolutament res si la seva opció no es la segona.

Esperpèntic.

QUIN PRESTIGI?

Davant la imputació de la Presidenta del Parlament, Laura Borrás ja imminent per una pressumpta corrupció en la contractació, la Carme Forcadell ens diu que no es pot pensar en una mateixa i si en el prestigi de la institució.

La Carme ens diu que el prestigi del Parlament es primer, amb tolerància zero amb la corrupció, i demana explicacions convincents sobre la imputació. Diu que es la presidenta que representa tots els catalans i recorda la llei de transparència i bon govern aprovada en la seva presidència.

Crec i subscric que la institució és per damunt de les persones de qualsevol, això en una democràcia normal seria així, i ho ha de ser. El problema es que tractem com una democràcia normal un Estat que no ho es i tractem com un context normal el que no ho es. Espanya no es una democràcia, i per tant no ens podem fer trampes al solitari. La Carme ens diu que el primer es el prestigi de la institució, el problema es que aquesta institució ha perdut tot el prestigi que podia tenir en un moment donat, s’ha convertit en una institució que ja no es la cambra de representació de la sobirania popular, cosa que hauria de ser, ja que s’ha buidat de poder i s’ha acceptat la repressió amb normalitat, recordo que no es va ser capaç ni de condemnar l’empresonament dels presos polítics en una resolució conjunta, que hem deixat que diputats i fins hi tot un President sigui privat de les seves funcions per ordres judicials o de la Junta Electoral, que no hem pogut triar un President amb normalitat com el cas del President Puigdemont i els posteriors intents. S’han anul·lat una gran quantitat de lleis aprovades i fins hi tot resolucions de caire simplement polític i l’amenaça judicial plana sobre els caps dels nostres representants. No cal dir que aquest mateix Parlament va vulnerar les seves propies lleis aprovades, com el cas de la llei de Transició i la llei de referèndum.

Tot això ha estat gràcies a la nostra col·laboració, i la submissió absoluta amb les estructures postfranquistes espanyoles validant les mateixes sense rubor i deixant les nostres institucions en res. Dit això sempre contra la corrupció, però sent conscients que el context que vivim es una dada molt important i per tant crec que les intencionalitat de baralla política de curta volada haurien de ser guardades en un calaix també per prestigi de la institució i respecte a la ciutadania.

PREMI ALS ESTOPA

El lliurament de les Creus de Sant Jordi al Grup Estopa entre d’altres ha aixecat polseguera a les xarxes i un grapat de critiques que crec van mal dirigides i a les que no m’hi puc sumar.

Moltes critiques per aquest grup amb arguments diversos, ensenyant lletres interpretades com a masclistes, un idioma sempre en castellà i propostes d’altres cantants com el recent desaparegut Pau Riba per posar un exemple. Aquests premis han estat anunciats conjuntament amb grups com la Dharma, el pallasso Tortell Poltrona o la Fundació del Liceu entre d’altres. Segons la portaveu premis donats pels serveis destacats a Catalunya i la defensa de la seva identitat en el pla civic i cultural. Pel que fa Estopa, grup català amb més discos venuts i temes arraigats a la societat amb barrejas com el pop o la rumba catalana entre d’altres.

Cal dir, que el Grup dels germans Muñoz no seria la meva música preferida, si ho fos ho diria, cap problema. De totes maneres i davant l’allau de purisme identitari detectat a les xarxes. Cal dir que la Generalitat no nomena aquests guanyadors. Son persones que recullen signatures per una persona o entitat en concret i les presenten per ser candidat, si ningú ho fa no serà candidat. Respecte a la llengua podriem recordar molts noms anteriors, un tal Leo Messi , Camilo Jose Cela, Barbara Hendrix i d’altres que crec mai els hem escoltat una paraula en la nostra llengua i han estat premiats. Respecte el masclisme, es possible que si agafem lletres de molts artistes en paragrafs concrets podriem trobar el que els puristes no trobarien politicament correcte i no passa res. Es més si fos per això, per exemple la majoria de Reggaeton hauria d’estar prohibit i no veig que sigui així.

Per tan el problema potser seria del criteri dels premis, no dels premiats en si, si nomes haguessin d’expressar la seva feina en català, ja no hi hauria discussió, però no es així, apart i curiosament tots els partits del Parlament i particularment els teoricament independentistes per una futura República Catalana defensaven el català i castellà en igualtat com a llengues oficials, per tant en aquest sentit son reals amb els seus objectius, i segurament molts del que critiquen això, els han votat, per tant prou hipocresia. El problema no son els Estopa que son un grup català que canta en castellà, es de base, dels nostres partits i institucions autonomiques que fan vergonya aliena.

De fet i com a curiositat, els germans Muñoz van ser dels pocs artistes amb els condicionants que he dit que van defensar el dret a decidir i el referèndum per la independència, cosa que diu molt a favor del seu tarannà i que deixa en evidència alguns considerat purs i que mai s’han mullat pel tema.

Per tant premi als Estopa, cap problema.

CONDEMNA A LA NO DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

El Tribunal Europeu dels Drets Humans condemna un cop més Espanya, aquest cop per la publicació de la foto del DNI de jutges a favor del dret a decidir. Una mostra més de la farsa democràtica espanyola.

El tribunal sosté que es va vulnerar el dret a la intimitat als 33 magistrats. El diari la Razon va publicar la seva foto, la dels jutges catalans a favor del dret a decidir. De fet aquests ja van presentar denúncia a Madrid i es va considerar que la filtració policial no era un delicte d’una persona concreta. De fet el dret al respecte a la vida privada i família ha quedat vulnerat amb una ingerència policial quan la seva missió es protegir l’individu, apart s’ha fet sense cap autorització legal de compilar informació dels afectats. Uns informes amb dades personals, fotos i informació professional. Una indemnització ha estat la sentència sobre aquests jutges que es van pronunciar en un manifest, cal dir mesurat i juridic.

Aquesta es la democràcia plena de la qual s’omplen la boca, la del pensament únic, la d’utilitzar les forces policials, no per protegir la societat, sinó com a força de coacció i xantatge sobre la ciutadania pels seus posicionaments ideològics. Aquesta anomenada policia patriotica, comú en totes les dictadures del món i que no sap de dret de les persones i molt ménys de drets humans.

La violació ètica d’aquesta investigació dels jutges i finalment la publicació de les seves fotos es digne de qualsevol dictadura on uns tenen el poder, la ideologia i les claus úniques de l’Estat i la ciutadania que no segueix la línia, simplement es atacada i vulnerada com si fos l’enèmic a batre sense cap regla i provocant una indefensio absoluta que no es de rebut en cap democràcia vertaderament plena, cosa que Espanya ja ha demostrat sobradament no ser.

Una nova condemna d’Europa que deixa en evidència un Estat anomal dins una Unió Europea que condemna però sembla que no s’atreveix a actuar directament per interessos polítics i econòmics. Un espai que no podem dir que sigui de plena llibertat i drets com ens volen fer creure.

BEN RESOLT

Aquestes van ser les paraules que diria qualsevol Dictador sanguinari que encara ostenta el seu pode pel món, però no, sorpresa, davant l’assassinat massiu davant la tanca de Melilla les diu un president d’un Estat de la Unió Europea.

Aquesta falsa esquerra que es diu PSOE i el seu soci Podemos que amb el seu silenci i suport valida la mateixa actuació, va fer un canvi deixant de donar suport a la independència del Sahara i es va alinear amb el Marroc i els seus interessos. Ara 37 morts assassinats per les forces policials marroquines han estat el resultat, veient imatges d’enterrametns massius per esborrar qualsevol intent de trobar la veritat i amb els ulls grossos espanyols per resposta i l’aprovació vergonyosa de Pedro Sanchez, una aprovació que mereixeria un judici al Tribunal dels Drets humans.

El tema migratori ja es veu que no ha quedat resolt amb aquest canvi de política i tenim l’incògnita de saber aquests deixa fer al Marroc i validar aquest assassinat massiu que hem presenciat aquest cap de setmana i que qualsevol Govern normal hauria condemnat ràpidament i demanat explicacions que podrien arribar a un trencament de relacions, aquí el líder de l’anomenat Govern més progressista de la història ha lloat l’actuació policial i ho ha rematat amb un “ben resolt” vergonyós i delictiu.

Aquest es el tarannà, i aquesta es la foscor que acompanya aquest Govern, que alguns encara diuen com amenaça que l’alternativa de la dreta seria molt pitjor, i la veritat es que no condemnar una matança de persones davant el teu nas, no se m’ha acut res pitjor humanament parlant i com a teoria democràcia que te en els drets humans el pal de paller, cosa que en el cas espanyol ja sabem que no es així i Catalunya es un bon exemple.

Molta foscor i molt de record d’una estructura dictatorial que no ha evolucionat ni políticament, ni moralment.

PROU, PROU, PROU

He preferit deixar l’article de José Antich sobre la reunió de Vilagrà i Bolaños i aquestes bases imaginaries que es busquen per acords que ni existeixen ni existiran. De fet es una gran burla a la ciutadania catalana que no es mereix i que el nostre Govern i partits sistemàticament porten com a full de ruta per deixar l’independentisme en res i les seves cadires autonòmiques blindades.

Com deia prou, prou, prou.

Focs artificials de Sant Joan a la Moncloa

José Antich

La visita de la consellera Laura Vilagrà a la Moncloa per reunir-se amb el seu homòleg Félix Bolaños ha servit per ben poca cosa, més enllà de la pirotècnia dialèctica que sol acompanyar aquest tipus de reunions. Cap avenç a l’agenda del Govern que es va constituir fa més d’un any i que se sustentava en l’amnistia, un referèndum acordat i la fi de la repressió. Tampoc cap resposta satisfactòria que permeti girar full al CatalanGate, l’escàndol més gran d’espionatge il·legal conegut a Europa i que només podria passar per la creació d’una comissió d’investigació independent al Congrés dels Diputats i l’assumpció de responsabilitats polítiques. La famosa taula de diàleg sembla haver anat directament a alguna de les fogueres d’aquesta nit de Sant Joan ja que cap dels dos governs no va tenir especial interès a convocar-la. L’única concessió de la Moncloa a la Generalitat ha estat una reunió, sense data, quan l’agenda de Pedro Sánchez ho permeti, amb el president Aragonès. Una cita que la consellera Vilagrà va situar abans de les vacances d’estiu i que, evidentment, no ha timbrat com una carpeta urgent atès que la va sol·licitar el 6 de maig passat.

El fet que Vilagrà i Bolaños compareguessin davant de la premsa separadament i en llocs diferents -la consellera a la delegació de la Generalitat a Madrid i el ministre a la Moncloa- ja donava una idea de la necessitat que tenien ambdós d’enviar missatges diferents i de què no s’era davant d’un gran anunci a realitzar. I menys encara, positiu. Les vaguetats de Vilagrà ressaltant que s’havia de treballar en les garanties i que eren una condició mínima per a restablir el marc de negociació -que no ha existit mai- i la seva insistència en l’agenda antirepressiva no van tenir una concreció. Sí, en canvi, la preocupació perquè el Tribunal Suprem pugui modificar la seva doctrina sobre els indults concedits pel govern espanyol i, en concret, als presos polítics catalans. Amb massa antelació i potència, la carpeta dels indults ha reaparegut en el marc d’un diàleg entre ambdós governs.
El ministre Bolaños, tocat com tot el govern espanyol i el PSOE pels desastrosos resultats electorals de diumenge passat a Andalusia, va utilitzar la trobada per fer un exercici, així ho va dir, d’estabilitat institucional i política, una cosa de la qual els socialistes van mancats al Congrés dels Diputats. I emetre el discurs buit que el govern espanyol fa servir per desactivar el moviment independentista. Així, Bolaños va repetir diverses vegades la necessitat que es generi confiança entre Catalunya i Espanya ja que la societat catalana necessita acords. Va parlar de la necessitat d’un temps nou que miri al futur i que projecti nous acords, i va ressaltar que en aquest marc mai no s’ha de tornar a la tensió insuportable que es va generar a Catalunya el 2017. En aquesta Catalunya idíl·lica del futur basada en una agenda autonòmica, podrà tornar al lideratge econòmic, a parlar de protecció social i d’inversions estratègiques. Tots els conceptes són del ministre Bolaños i una còpia de l’agenda per a la reconciliació de Pedro Sánchez.

Fins aquí, en línies generals, el que van dir uns i altres des dels seus respectius faristols. A l’agenda oculta, a més dels indults, segur que hi ha els pressupostos generals de l’Estat per al 2023. El govern espanyol desitja saber si es donen les condicions per comptar amb Esquerra abans d’obrir un meló per al qual no sap si té aliats però que, en canvi, sí que sap que necessita que siguin expansius davant de la crisi econòmica del pròxim hivern. Mentre s’obre aquesta via, la Moncloa i els barons socialistes hauran d’avaluar si de cara a les eleccions municipals de maig vinent l’aliança d’aquests últims anys que tanta estabilitat li ha donat al PSOE és el camí adequat davant del seu retrocés electoral andalús. Retrocés que projecta a Espanya una més que probable derrota electoral quan se celebrin els comicis que han de decidir el pròxim inquilí de la Moncloa.

PROU DE NUMERETS SENSE SENTIT

Ahir al Congrés espanyol vam tornar a veure aquells numerets que de tant en tant ens tenen acostumats els nostres diputats i que a base de repetir-los son ja més un ridícul per ells mateixos i una presa de pel a la ciutadania catalana que altra cosa.

Efectivament ahir un cop més a Madrid i amb el vot de PP, VOX, Ciudadanos i com no el PSOE es va rebutjar l’ús de llengües oficials diferents al castellà a la cambrea parlamentària. Tot seguit Montse Bassa per Esquerra ha començat la intervenció dient si imaginen no poder parlar la seva llengua pròpia en el seu país, dient que estan fartes, començant a parlar en català parlant de la mentida de l’Espanya plural i dient que els independentistes no han vingut a reformar Espanya. Finalment se li ha retirat la paraula. Nogueras per part de Junts ha dit que si al Congrés no hi cap la nostra llengua tampoc hi cabem nosaltres i ha tingut la mateixa sort. Finalment Botran per la CUP ha explicat que els catalans son bilingues i en canvi molts castellanoparlants son monolingües i també ha acabat silenciat.

Veient això, i veient un cop més com els amics d’Esquerra, el PSOE vota exactament igual que la dreta que tant ens diuen com amenaça futura, ens podem tornar a preguntar el perquè del seu suport incondicional i humiliant per Catalunya. Bassa parla d’imaginacions de no poder parlar la teva llengua al teu país. Potser algú li hauria de dir que no son imaginacions, que son una realitat des de sempre i que no canviarà. Diu que està farta i que no han vingut a reformar Espanya, donç potser hauria d’explicar que fan encara a les institucions espanyoles, és una contradicció tant flagrant que fa pudor. S’han plantejat mai no presentar-se ni col·laborar amb l’Estat, mentres ho facin validen cada llei i cada institució i han de complir les normes que son les que son, no son noves, prou de cinisme. Al mateix podriem dir a Miriam Nogueras, li agafo la paraula i li comunico que el català no hi cap, per tant també pot agafar el tren de tornada. Finalment Botran no ha descobert res, això passa de sempre.

Francament, aquests numerets sense solta ni volta denunciant coses que malauradament son norma a l’Estat espanyol i que tothom sap, nomes es hipocresia pura i serà cert, quan abandonin les seves cadires d’una vegada i deixin de validar un Estat que mai serà el seu.

Prou de numerets sense sentit.

LA MEDIOCRITAT D’ARRIMADAS

La paraula dimissió o assumpció de responsabilitats no existeix a l’Estat espanyol, i el que amb altres llocs seria normal, aquí es inexplicable, i si deixem al marge casos puntuals, la majoria forçats per la situació mai ningú assumeix res.

El darrer cas es Ines Arrimadas, la líder del partit de l’odi i la xenofòbia per la llengua catalana i per tot el que representi la identitat del país, que va emigrar a Madrid amb aires de grandesa i que ha vist com aquest cadaver polític camina ràpid cap a la desaparició amb desfeta rera desfeta.

Si a Catalunya pràcticament va quedar en res, ara veiem com a cada elecció autonòmica endarrereix notablement els seus resultats i Andalusia definitivament desapareix, de 21 diputats a 0. Es veu que això no es motiu per presentar la dimissió i aquest personatge ens diu que el seu partit ja no es percebut com una opció útil i que calia una reformulació del mateix, una mena de refundació, tot ho deslliga de la bona feina feta i de les persones que l’han dut a terme, finalment fins hi tot critica no haver pactat a Madrid amb el PSOE com opció estratègica i en culpa el seu predecesor.

Tot molt normal dins la mediocritat, la pregunta seria que si la feina ha estat bona i la gent que l’ha executada ho ha fet correctament, com es que la societat ha retirat el seu suport fins deixar-lo a la vora del precipici. De fet, no fer autocritica en una situació aixó ja es prou greu, i parlar de refundar un cadaver es simplement paranoic. La honestedat requereix una dimissió immediata com a màxim responsable i assumir que ser el “tonto util” de l’espanyolisme ranci contra Catalunya es una feina que ja ha quedat amortitzada i per tant cal passar full. Un partit sense cap altre objectiu que anar contra la llengua catalana i contra la identitat catalana sense més. Odi per l’odi te un recorregut per força limitat. Darrera no hi ha res més, i per molt que es vulgui disfressar d’ideològia o propostes socials, la veritat es que el seu pas serà recordat com una política de baixa estopa amb personatges mediocres que un cop han fet el seu paper seran retirats de la circulació sense contemplacions com estem veient per retornar, el que de fet no ha marxat mai a l’Estat espanyol, el bipartidisme que prové del franquisme, amb Populars i Socialistes com dues cares de la mateixa moneda.

Ningú recordarà el seu nom, desprès de desaparèixer, si no es per ser exemple del que no es de rebut.

LES LLIÇONS ANDALUSES

Les lliçons que ens venen d’Andalusia, son diverses i dos partits han fracassat i confirmen un la seva baixada imparable i l’altre la seva mort definitiva, em refereixo a PSOE per una banda conjuntament amb l’anomenada esquerra i l’altra la del partit de l’odi Ciudadanos amb una defunció anunciada.

Per primer cop, el que era una autonomia sempre socialista ha rebut una majoria absoluta dels Populars i una victòria en totes les provincies. Una pujada moderada de VOX que serà irrellevant i un resultat negatiu del socialisme i de la resta de la part esquerra. Per últim la desaparició dels 21 diputats de Ciudadanos definitivament. Tot un avís pel que vindrà a les Eleccions Generals espanyoles amb Feijoo al capdavant i avalat per aquests resultats tant exitosos i una tendència de fi de cicle de Sanchez sense majoria actual en el Congreso i pendent de que Esquerra segueixi exercint del que es coneix com a “pagafantes”.

No cal ser un gran politoleg per veure les tendències de les darreres eleccions autonòmiques amb la culminació a Andalusia, per veure que els Populars amb Feijoo al capdavant son els candidats número u per ocupar la presidència espanyola les properes eleccions, els números ho avalen i que l’anomenada esquerra, això a Espanya fa de mal dir ja que no deixa de ser molts cops una dreta camuflada s’ha anat desinflant i la sort de Sanchez sembla arribar a la seva fi. També cal dir que Podemos sembla no remuntarà els seus resultats i quedarà arrossegada com a crossa socialista encara que hi hagi nous lideratges, de fet ells també son corresponsables de l’acció de Govern, encara que a vegades intentin fugir d’aquesta responsabilitat. VOX seguirà creixent, amb la pujada Popular segurament a poca velocitat, però pot ser una crossa perfecta si no hi ha majoria absoluta i finalment Ciudadanos arribarà a la seva fi. Un partit fundat per l’odi, per intentar destruir la nostra llengua i que apart de la seva xenofobia i paranoia absoluta no haurà aportat res de res.

Amb aquest panorama, cal veure si encara seguim escoltant allò de que no ens aixecarem de la taula, per cert una taula imaginària, o el diàleg com a resolució que si ara es inexistent, amb el nou panorama ja serà una utopia. Un canvi que ens permetrà veure fins on pot arribar el cinisme interessat dels nostres partits i la seva ficció espanyola per seguir mantenint les seves cadires. No hi ha dubte que la ciutadania te que forçar aquest nou cicle i castigar aquests representants porucs i hipocrites que han ostentat el poder fins ara. Toca decidir si volem arribar al final o no, no hi ha mitges tintes.

UN NOU RIDÍCUL DEL PARLAMENT

ERC, PSC, Comuns i la CUP dins la Comissió d’Acció Exterior aproven una resolució carregant contra Israel amb l’acusació d’apartheid als territoris ocupats de Cisjordània. Una nova mostra d’un Parlament de fireta i uns partits totalment irresponsables.

De fet dona la coincidènica que es l’únic Parlament europeu que ha pres aquest posicionament. Un cop més aquesta teorica majoria independentista del 52% veiem que simplement no existiex i llencen una resolució amb l’acusació indicada i aferrant-se a la resolució en aquest sentit de la Cort Penal Internacional. Des de Junts en aquest cas han votat negativament argumentant que l’impacte de la posició sera zero i no afecta al Govern escollit democraticament a Israel, apart les relacions entre Catalunya i Israel tindran un perjudici incalculable. Per Esquerra diuen que el que està passant a Israel dista per ser una aposta de resolució democràtica del coflicte. Carles Porta per la CUP va més enllà i parla de que Sud-Àfrica ja va ser un camp de proves per la manera de fer d’Israel.

Tanmateix a Gaza no hi ha presència israeliana des de la retirada de Ariel Sharon, i a Cisjordània hi ha els règims acordats d’Oslo amb diferents controls en solitari per part Palestina, en solitari per part d’Israel i les zones mixtes. Hi ha s’han aixecat veus contraries amb aquest acord i que denoten que mai deixaran de ser un simple Parlament d’una regió sense cap poder.

Una nova prova de la mediocritat d’un Parlament autonòmic sense cap poder i sense cap aspiració de tenir-ne amb uns polítics independentistes sense cap sentit d’Estat i el que es pitjor posant la seva ideologia per davant dels interessos d’un país, on la ciutadania en majoria va decidir ser un Estat amb tot el que això comporta. Fer un posicionament com aquest que cap Estat normal europeu ha fet, es esperpèntic, fer un favor a l’Estat espanyol, per això el vot socialista i de Comuns, ja que un possible aliat poderos quan arribi el moment, ara prengui amb tota la raó un posicionament contrari, o sigui acaben de fer el joc a l’Estat en contra nostre. Aquests il·luminats d’Esquerra i la CUP en aquest cas haurien de saber que Palestina serà un suport sense cap pes en un procés d’Independència, però la posició d’Israel si que es molt important, recordo que fins hi tot en el seu moment es parlava de crèdits monetaris per resistir els primers mesos de la separació.

Un nou ridícul d’uns representants que tornen a demostra que no estan a l’alçada i que nomes poden estar en una cadira d’un Parlament sense cap poder ni responsabilitat.

LA HIPOCRESIA D’ILLA

El líder socialista català Salvador Illa ha fet campanya a Andalusia i compara les queixes del President Juanma Moreno dels Populars amb l’independentisme, en un nou gest hipocrita i cinic del mateix.

Efectivament, les queixes del president d’Andalusia amb nul·la autocritica sobre la seva gestió, han estat equiparades amb l’independentisme i el Govern català. Ha critica com les peticions i responsabilitats cap al Govern espanyol son les mateixes que a Catalunya on no fan mai res malament, diu que està bé que et queixis en matèria d’inversions, però diu estaria millor no paralitzar la línia 9 del metro de Barcelona durant 10 anys, sense parlar en cap moment del deficit d’inversions. Posteriorment ens diu que Catalunya i Andalusia son entrellaçades, i diu que Catalunya no s’entendir sense les aportacions importantíssimes dels andalusos, dient que es pot ser català, andalús i espanyol.

Aquest vividor de la política, deixa anar la seva consciència nacionalment espanyola i d’odi a Catalunya per justificar el que no es pot justificar. Com sembla tota la campanya andalusa ha girat al voltant de Catalunya atacant pels quatre costats i oblidant que precisament s’havia de parlar d’Andalusia que es el tema en unes Eleccions andaluses, i que jo sapiga a Catalunya no hi votem a les mateixes. La seva defensa del seu partit, el PSOE li serveix de coartada per atacar al President andalús quan reclama al mateix i ja de pas el seu vertader objectiu l’independentisme. De fet a mi tampoc m’agrada a aquestes alçades de la pel·licula el victimisme constant, considero que ja ha estat denunciat molts anys i ara toca un pas més, si no el fas, ja no tens dret a seguir una queixa que es obvietat del sistema. De totes maneres quan treu l’exemple de la línia 9 del metro, en cap moment parla dels incompliments flagrants amb les inversions del seu Govern que nomes s’executen un 38% com ha constatat la Hisenda Pública, crec que es un motiu suficient, conjuntament amb els incompliments sistemàtics de cada any, un cas crònic on la part de culpabilitat del Govern en aquest cas socialista es molt alta, i on li podem sumar el seu cinisme negant una realitat contrastada com han fet.

Per últim el mantra del nacionalista espanyol excloent, dient les aportacions dels andalusos a Catalunya, unes aportacions que van ser per ells mateixos, no per Catalunya, prou de dir aquesta mentida com si haguessim de donar les gràcies per haver vingut a guanyar-se la vida aquí. Ningú diu que els que per exemple van anar a Alemanya, la van aixecar, però amb Catalunya tot s’hi val, i no es el normal ser espanyol, andalús i català, com no ho es ser Alemany, Italià i suec per exemple.

Es la hipocresia d’Illa.

PROU D’ENGANYS OLÍMPICS

Ahir Vilagrà pressionava al COE per valorar una candidatura olimpica catalana en solitari ja que compartir-la amb Aragó sembla definitivament avortada.

El punt de no retorn es el concepte de la candidatura conjunta amb Aragó, ens diu que no es culpa de la Generalitat i assenyala la part aragonesa. Parla de l’esforç de fer projectes i propostes que han estat totes rebutjades amb un anticatalanisme evident. Blanco per part del COE si be en un princip va valorar la candidatura solitaria ha virat com a prioritat la conjunta. Vilagrà ens parla de propostes de Lamban diferents i contradictories entre si. Valorant que s’han d’obrir noves alternatives. Aquesta hauria de ser en solitari, i ja ha topat amb l’opinió negativa del Govern espanyol bàsicament per temes polítics que podrien passar fàctura per la interpretació de favor a Catalunya. El COE decidirà, però es una mort anunciada que ja no admet més teatre.

Aquest despropòsit arriba al final, i tots sabem quin serà, la no presentació de la candidatura simplement perquè en solitari no pot ser Catalunya, encara que tots sabem que qualsevol altra no tindria problemes. Entenc que independentment de la meva opinió i de la decisió final de la gent. Reuneix tots els protocols i treballs previs per anar endavant, però un cop més la catalnofobia es posarà en marxa, i el que havia de quedar amagat sota el paraigues d’Aragó per amagar qualsevol visibilització catalana a l’exterior, evidentment en solitari no podria ser així. Crec que Vilagrà ja ho sap això i per tant un Govern serios denunciaria el tema i deixaria de fer volar coloms amb propostes que saben aniran a la paperera per les opinions que ja s’han filtrat. Aquest menyspreu constant mereixeria per guardar una mica la dignitat, una retirada de la part catalana definitiva i aparcar qualsevol petició sota el paraigua d’Espanya. No hi ha noves alternatives i sabem la decisió final del COE.

Cal dir prou a tant de cinisme i fer veure que Espanya es un Estat normal on tot va pels conductes normals, no ho es i Catalunya sabem quin paper hi juga i que li espera dins aquest Estat. Prou de col·laboració i blanquejar aquest franquisme sociologic i aquest odi sense límits.

En aquest cas, prou d’enganys olímpics i de defensar els interessos del capital per aquests jocs, i aguantar una humiliació rere l’altre per blanquejar un Estat.