ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

PARANOIA INFINITA

La causa contra els membres de la sindicatura electoral del Referèndum de l’1 d’octubre ha arribat a la seva fi, en aquest cas sense condemnes i encara amb possibles recursos al TC. No hi ha dubte que és la farsa més paranoica de tots els acusats per la repressió espanyola.

La seva maldat i mesquinesa arriba al límit d’acusar d’usurpació de funcions a uns ciutadans que van rebre un encàrrec de la Generalitat per ser l’autoritat de l’esmentat procés electoral amb petició de condemnes de prop de 3 anys. De fet quan l’autoritat espanyola va invalidar el nomenament sota les seves amenaces habituals i com a tàctica per intentar impedir i deslegitimar el referèndum. De fet no van arribar a prendre possessió dels càrrecs, i lògicament no van desenvolupar cap funció del mateix davant el requeriment del TC i l’advertència de la multa diaria de 12000 euros. Per tant no hi havia tema, ja que els implicats no van tenir oportunitat de desenvolupar l’encàrrec que ni tant sols van començar.

Veient això, i segons la justicia espanyola, caldria saber on coi és el delicte, que finalment per falta de proves o arguments ha portat a l’absolució pendent de recursos posteriors. Diuen que no s’ha pogut acreditar cap activitat, ni cap desobediència al requeriment, i és lògic, senzillament perquè no hi es, no hi ha cas.

No hi ha discussions sobre posicions del que es legal o no segons l’Estat com passa amb altres repressaliats, aquest cas son uns ciutadans que van rebre un encàrrec que no van arribar a exercir i que al ser prohibit ho van deixar estar immediatament. És una demostració clara a pesar de la resolució del cas de moment, que com diu la Justícia Belga, la ciutadania no te garantit els seus drets davant la justícia, un simple braç de la repressió ideològica i violenta sense cap escrúpol.

Tanmateix, és un cas més dels molts acusats que segueix havent i que tenen que suportar una acció judicial viciada i amb total indefensió per la seva part. Aquesta es la part espanyola de la Taula de diàleg que es belluga per la venjança, la rancúnia i aprofitament de la rendició d’un poble que no va ser prou valent per culminar el seu procés democràtic i que el que es pitjor, segueix tractant l’Estat com si fos un subjecte democràtic normal.

Això també es una paranoia infinita.

EL DNI DE LA REPÚBLICA

El carnet que el Consell de la República ha posat en circulació mereix tot tipus de comentaris. Evidentment per part espanyola el rebuig i la mofa del President Sanchez dient que no serveix per a res però val 9 euros.

Cal posar les coses en context i veure que el carnet de moment i fins que no es demostri el contrari es dins la política dels símbols, una mena de recordatori del que podria ser i no ha estat de moment, encara que evidentment no te cap tipus d’utilitat pràctica i el cost a que es refereix Sanchez s’uneix a tot aquell marxandatge que el procés ha generat i que en anys on cada passa era un apropament a l’objectiu podia gaudir d’un sentit i el tenia, però amb la situació actual evidentment l’ha perdut.

El carnet del Consell de la República, es si voleu la mostra de que la flama encara és viva, però també de que el simbolisme no porta a alliberar pobles i que les accions han de ser efectives i palpables. Nomes amb símbols, paraules o intencions no s’allibera un territori d’un Estat tant allunyat de la democràcia com pot ser Espanya, i ho hem vist amb les propies carns. Caldria que els nostre prenguessin nota d’això, ja que segons quins gests o proclames sonen a burla a la ciutadania ja farta d’enganys i incompliments flagrants de tot tipus.

El Consell de la República no dubto ha de ser una bona eina, però de res serveix, si totes les forces no hi son, o si des de les pobres institucions catalanes no s’assumeix que s’ha de delegar segons quines accions o debats fora de l’Estat amb un context de repressió i d’haver declarat una República en base als resultats d’un referèndum avortades per la violència policial i judicial amb presos polítics i exiliats.

Dins aquest marc, el carnet pot tenir un sentit, ara bé, si escoltem els nostres representants, els seus discursos i fets evidentment no en te cap. Pel que fa Pedro Sanchez, simplement amb les nostres actituds li posem amb safata les seves burles, esclar que si parlem de costos, potser s’hauria de preguntar tot els que ens suposa seguir amb aquest sistema corrupte espanyol a tots els catalans, segurament no li interessa aquest debat.

ELS DRETS I LLIBERTATS

La ministra d’Exteriors espanyola Arancha González Laya en una entrevista internacional ens diu que el President Puigdemont gaudeix dels mateixos drets i llibertat que tothom i fa unes consideracions democràtiques que reflecteixen el tarannà del sistema espanyol.

La ministra espanyola es un clar exemple que res ha canviat des del Govern de Mariano Rajoy al de Pedro Sanchez. Mateix tarannà i limitacions democràtiques per protegir un règim que evidentment no ho es. Laya ha concedit una entrevista a la televisió d’Estònia i ha menyspreat la majoria independentista a Catalunya dient que es insuficient i ha rebutjat la comparació de Puigdemont amb el dissident rus Navalni. Ens diu que te tots els drets com eurodiputat, i que Catalunya es una part d’Espanya, que alhora es una democràcia amb una Constitució que ens hem donat entre tots i per tant tots han de decidir. També diu que no tots els catalans pensen igual i nomes un 35% de les darreres eleccions volen aquest camí nou i alhora pot ser un efecte contagi amb altres territoris espanyols. Nega els presos polítics i diu que ho son per violar la llei.

Tot l’argumentari antidemocràtic dels representants espanyols ara amb boca d’aquesta ministra, segueix jugant amb els percentatges com si Europa fos un parvulari, cal dir un altre cop com a lliçó de primer de democràcia, que unes eleccions el percentatge es sobre la gent que ha exercit el dret a vot, no sobre el total de la població. D’altra manera el suport del PSOE per exemple a les darreres eleccions espanyoles també seria molt més curt del que diuen, i per altra banda tothom pot participar, per tant el que no ho fa simplement assumeix els resultats i punt. Dit d’altra manera negar el 52% independentista es miserable i per cert llastimosament alguns dels nostres tampoc el consideren suficient, això ja es més preocupant. Dir que la Constitució no ho contempla i la societat que es regida per la mateixa ha de ser la perjudicada es miserable, i dir que amb aquesta lògica maquiavelica ho han de decidir tots els espanyols, cosa que no ha passat mai en el món també es miserable.

De fet dir que podria ser un efecte contagi si fos permés, es indignant, ja que la ciutadania es lliure i ella no es ningú per posar els seus interessos per damunt del que decideixi la societat en cada moment. Pel que fa a Puigdemont, els presos polítics i Navalni, efectivament es una comparació des del punt de vista que des d’Europa ja han negat les extradicions per dubtar de les garanties de l’Estat de dret espanyol i veient el judici farsa fet als nostres representants, efectivament es digne de les millors dictadures.

Apel·lar els drets i llibertats des d’aquests posicionament antidemocràtics efectivament es miserable.

L’EGO DE LA COLAU

Aquest anuncia a bombo i plateret de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau abandonant twitter amb un pla victimista sobre la seva persona que defineix molt bé la trajectòria i l’ego d’aquest personatge.

Ens diu que tanca el Twitter ja que esta farta de gent que intoxica i incita a l’odi. Manté això si el seus comptes de Facebook i Instagram. Justifica que l’allunya dels objectius de fer bona política i millorar la vida de les persones ja que la xarxa ocupa molt de temps, a sobre diu que deformen la realitat i acabes convençut que la humanitat es dolenta, desconfiada i egoista. Va fer una prova pilot el dia del seu aniversari i ara ho deixa definitivament.

Sort en tenim d’ella per il·luminar-nos amb les seves reflexions. Es curiós com critica les xarxes i manté dues plataformes actives com Facebook i Instagram on es veu tot son bones persones. Alhora la seva justificació cau pel seu propi pes i no amaga aquesta nova operació de propaganda i un ego inflat que no cap a les xarxes. Twitter en si, permet informar, argumentar i debatre en uns ràpids instants i es un avenç per la societat, un altra cosa es l’ús que les persones en fan, i molt en particular els polítics que com a representants públics tenen que estar preparats per rebre tota mena de critiques, va en el seu càrrec, com diu aquell, si no vols pols no vagis a l’era. Tanmateix aquest temps que perd per dedicar-lo a tota la ciutadania, es veu que fins ara no li havia importat, i sobretot per llençar les seves campanyes a favor seu, on també la mentida i la manipulació son a l’ordre del dia, però es veu que llavors no passa res.

La humanitat es com és, i podem trobar de tot, però els representants escollits per la societat, han de saber que les seves accions son públiques i tenen conseqüències que lògicament no agradaran a tothom, i s’ha de saber gestionar. No pot ser presentar-se com una víctima, quan trobem molts exemples de manipulació del seu partit o persones que porten les seves xarxes per presentar la realitat de la manera més favorable als seus interessos.

Aquest anunci no fa més que veure la trajectòria d’aquest personatge que ha demostrat sobradament com es pot passar com a plataforma personal de ser un activista de la PAH a rebre i acceptar els vots de Manuel Valls per governar. Un exemple de personatge del sistema.

UNILATERALITAT: EL CAMÍ

Hem sabut aquest dies que el Quebec va aprovar la llei 99 que regulava el dret de secessió unilateral. Aquesta va ser combatuda als Tribunals del Canada que finalment han validat l’esmentada llei, tot un altre exemple que els nostres partits sembla que volen ignorar.

Efectivament, el Líder del ja desaparegut Partit de la Igualtat va recorrer als Tribunals i finalment el Tribunal d’Apel·lació ha validat la llei. Els articles de la mateixa que es va aprovar 5 anys després del Referèndum sobre la independencia quebequesa, ens diu que el poble quebequès té el dret inalienable d’escollir lliurement el seu règim polític i l’estatus legal del Quebec, i estableix el criteri del 50% +1 del vot per validar la independència. De fet el líder del Partit Quebequès, troba trist que això necessiti una llei especifica i dues decisions judicials per finalment ser reconegut.

La queixa del líder quebequès faria riure en el nostre país, ja que aquí ni tant sols es contempla aquesta base democràtica tant clara i es combatuda ferotgement i rebutjada deixant la societat en simplement res i la democràcia en un instrument del sistema per fer i desfer sense cap poder real pels qui te que anar aplicada, es a dir els ciutadans. Evidentment la democràcia al Canada es avançada i la seva societat també. Independentment dels objectius polítics i els desitjos de les el·lits, el sistema valida la democràcia per damunt de tot, això no vol dir que en el referèndum del Quebec, la part unionista no utilitzes tot i més que estava en el seu abast per portar el no a la consulta, però això ja seria un altre tema.

Aquest exemple tant clar, que es podria unir al recent de Kosovo, ens diu que la via unilateral es perfectament valida ja que tracta a la ciutadania com adults lliures i no com a simples joguines. Es interessant que l’eina es el referèndum i el resultat validat la meitat més un. Aquesta lògica democràtica que vergonyosament els nostres partits sembla ignoren i amaguen la seva covardia buscant majories impossibles i validant que la minoria pot gaudir de més drets que la majoria i excusa perfecte per amagar la seva covardia per anar endavant. A Catalunya ja es van legislar les lleis, es va fer el referèndum i es va guanya ampliament. Ara falta que els nostres partits no juguin més amb nosaltres i simplement apliquin la democràcia, res més que això.

LA VERGONYA DE BLANQUERNA

La no entrada a presó dels ultres feixistes que van assaltar Blanquerna, ja jutjats i condemnats, és una prova més que el feixisme es protegit a l’Estat espanyol i que la via judicial es totalment oposada a la que segueix l’independentisme democràtic per exemple. Com diu José Antich aquests casos i aquesta protecció vergonyosa s’ha accentuat i ha mostrat tota la cruesa d’aquests casos i un cop més la impossibilitat de diàleg amb aquest Estat que juga unes altres regles.

Blanquerna, vuit anys de vergonya judicial

José Antich

La nova suspensió de l’entrada a presó dels ultres que van assaltar la llibreria Blanquerna de Madrid mentre se celebrava la Diada Nacional de Catalunya el 2013, que han estat jutjats i condemnats, suposa una burla i un exemple més que la justícia no és igual per a tothom. Que a hores d’ara cap dels condemnats no hagi passat una nit a la presó és un escarni permanent per a tots aquells que sí que han patit una actuació estricta —també exagerada— pel simple fet de ser independentistes. Que hi ha dues vares de mesurar, és evident. Però quan això es porta als extrems dels ultres que van propiciar aquell assalt i les estructures de l’estat espanyol i els mitjans de comunicació del règim ho accepten sense donar-li importància, com una cosa natural, s’entra en una altra fase que té poc o res a veure amb la justícia.

La nova i sorprenent paralització de la sentència té a veure amb el fet que és ferma des del mes de juliol passat. L’ha dut a terme l’Audiència Provincial de Madrid en espera de com es resolen els recursos d’empara al Tribunal Constitucional i les peticions d’indult tramitades a través del Tribunal Suprem. Desconec el temps que portarà tot això —ni el Suprem ni el Constitucional no passen per ser els més ràpids del món quan no els interessa— però si sé, en canvi, el temps que porten a la presó els líders independentistes catalans amb una condemna exageradament injusta i les revocacions del tercer grau que es realitza cada vegada que se’ls concedeix per part de les juntes de tractament de les presons de Lledoners, Puig de les Basses i Wad-Ras i, tot això, amb les explicacions més peregrines possibles.

Dels catorze condemnats, un ja estava en ordre de recerca i captura i, pel que sembla, un altre més ha aprofitat també per fugir. No són prou motius per ordenar l’immediat ingrés a la presó de la resta del grup per a l’Audiència. I és molt fàcil recordar casos en els quals justament es va al•legar el contrari per evitar que els acusats fugissin. Els sona? Un altre més dels que haurien d’haver ingressat aquest dijous a la presó encapçala la llista de Falange a les eleccions de la Comunitat de Madrid i un quart l’acompanya en la llista electoral. I davant de tot això, un silenci eixordador de la classe política espanyola, dels intel•lectuals i dels mitjans de comunicació.

No és l’únic cas de la deriva que estan agafant algunes coses a Espanya. Exemples com el dels aldarulls de Vallecas pel míting de Vox que es va saldar amb gairebé una quarantena de ferits o les agressions ultres del passat 9 d’octubre a València comencen a ser cada vegada menys excepcionals. Moltes vegades, davant de la passivitat o la indiferència policial i la sorprenent posició de la justícia. No fa falta esperar que el problema sigui irresoluble per reconduir-lo. Ni és bo mirar permanentment cap a un altre costat ja que, en el fons, el que es deteriora són els paràmetres democràtics d’una societat que poc o res no pot fer si el poder polític roman insensible.

LES CADIRES DE LA VERGONYA

La CUP ha anunciat que donarà suport a la candidata a la Mesa de Junts per substituir Cuevillas per mantenir la majoria independentista, una actitud diferent de la que hem vist amb Esquerra i que cal aclarir.

Efectivament, escoltem dels portaveus republicans que davant la presentació per part dels Comuns d’un candidat, havien de decidir a qui donar suport i si ho feien per la candidata de Junts això hauria d’estar lligat a la investidura de Pere Aragonès com a President.

Aquests dubtes son simptomàtics, ja que si es vol fer efectiu aquesta majoria independentista amb una Mesa ja acordada, ara no te sentit donar entrada a un membre d’un altre partit que no sigui independentista, i que explica moltes coses, apart posar com a condició la investidura, crec que no seria una estratègia adequada de negociació, allunyada de la qüestió principal, com es el full de ruta cap a la independència, com a avançar si el diàleg es impossible com es constatat i sobretot els passos per evidenciar el trencament amb l’Estat sense retards i no seguir amb el col·laboracionisme autonòmic de sempre com si res hagués passat.

En aquest apartat entraria l’estratègia a Madrid, on entenc que el més real i adequat seria la retirada dels diputats, però si encara no es vol com a mínim la nul·la col·laboració amb temes de l’Estat amb vots contraris conjunts allunyats de la lògica de partit que quedaria en un segon pla, i donaria la imatge d’unitat cap un objectiu irrenunciable que evidentment ja no passa per una autorització o acord amb l’Estat espanyol que tots sabem que no arribarà mai, i que es l’excusa perfecte per amagar la covardia de no complir els mandats del poble.

Pel que fa a la Mesa, crec que més enllà dels temes socials o el fals mentrestant hauria de quedar en segon terme, ja que aquest també es l’excusa per no complir amb els mandats exigibles. De fet la legislatura hauria de servir per això, i no hi ha mentrestant si els passos son per culminar una independència ja votada i combinada entre l’acció política i la de la societat. Prou de xantatges amb cadires i plans socials amb uns diners que no tenim i no tindrem mai en l’autonomia de sempre.

Les cadires de la vergonya, no poden ser prioritat, els mandats del poble i la culminació sense enganys del que ja es un camí, evidentment sí.

UN ESTAT REPRESSOR

Ahir vam tornar a evidenciar amb tota la seva cruesa la crueltat d’un Estat opressor que no descansa amb el seu espirit de venjança augmentat per la rendició incondicional de la nostra classe política amb les persones de Carme Forcadell i Dolors Bassa.

Tornar a revocar el tercer grau que ja gaudien per segon cop per part de la Fiscalia que com sabem depèn del Govern dit més progressista de la història d’Espanya, un cop ha ho havien fet amb els presos de Lledoners es simplement crueltat infinita, una crueltat que nomes un Estat amb tant poc respecte per la democràcia com l’espanyol pot realitzar.

Veure ahir les imatges d’aquestes dues dones tornant a la cel·la amb justificacions com la falta de penediment, son senzillament inacceptables. Un Estat que permet que en les seves presons hi hagi presos polítics, evidentment mereix el rebuig de la resta d’Estats democràtics europeus, malauradament ja sabem que els interessos polítics i econòmics no es guien per aquests criteris. El que es molt lamentable es veure com les representacions dels nostres partits fan el paperot acomiadant aquestes victimes del sistema un cop i un altra amb una normalització que fa esborronar del cinisme que comporta.

Cap reacció, cap pas endavant, cap cop damunt la taula, cap posar l’objectiu per davant de la lògica de partit. Res de tot això. Una imatge davant les presons, i fora la col·laboració absoluta amb l’Estat, obviant els mandats del poble un cop i un altra, participant en els organs o institucions espanyoles com si tal cosa, demanant un diàleg inexistent, demanant ampliar bases que ja han parlat i amb prou claredat, assumint que la violència es irreversible i la preocupació es com dissimular l’acatament de cara al valor del vot de la gent, i no assumint que el principal problema de Catalunya no son els problemes social normals en qualsevol territori, es precisament poder gaudir de les eines per fer front els mateixos, i això nomes passa per fer efectiu el mandat democràtic de la independència per damunt de tot, per acabar amb el patiment dels presos polítics i els exiliats i per poder fer polítiques per la gent amb totes les garanties.

Li han posat molt fàcil a un Estat que nomes entén de violència i imposició, com deia aquell nomes el poble pot salvar el poble i en aquest cas la frase pren més força que mai.

L’AFER CUEVILLAS

Sense Govern, ni acord independentista al Parlament, l’afer Cuevillas a la Mesa del mateix ha estat un fet que denota aquesta bombolla que alguns pretenen fer veure que viuen i que de sobte el pes de la realitat els cau al damunt.

Efectivament Cuevillas es va desmarcar de donar validesa al vot de Lluís Puig i també s’ha mostrat partidari de no tramitar resolucions sobre el Rei i l’autodeterminació, cosa que ja ha portat una querella a la mesa anterior. Ens diu que no es una confrontació intel·ligent, ja que no te eficàcia, i recorda que les propostes de resolució són merament declaratives i no tenen cap eficàcia jurídica, per tant defensa denunciar aquesta aberració jurídica simplement per no ser inhabilitat sense pena ni gloria que es que la fiscalia buscarà immediatament. Respecte el vot del Conseller Lluís Puig, ha afirmat que si el TC l’invalida, és evident que el vot no valdrà encara que la Mesa hi doni validesa.

La resposta ja ha esta la proposta de Junts de canviar el càrrec i substituir Cuevillas i ha provocat reaccions irades com la de Josep Costa dient que defensar la sobirania del Parlament de Catalunya no es cap bestiesa, i s’ha d’assumir aquests riscos.

Crec que Cuevillas ha donat un bany de realitat a la fantasia que alguns volen vendre. El Parlament és buit de poder, per damunt seu hi ha l’Estat espanyol amb la seva Fiscalia sempre alerta per deixar sense validesa lleis, resolucions o càrrecs amb rapidesa com hem vist aquests darrers 3 anys amb l’acceptació dels nostres partits per cert. Per tant vendre fum no ens portarà a la República. Tramitar resolucions de fireta simplement per blanquejar la submissió absoluta dels nostres representants i amb el perill de la querella damunt els seus caps, evidentment no te cap sentit, el mateix amb el conseller Lluís Puig que per molt que venguin com una heroicitat de la Mesa validar el seu vot, aquest nomes durarà mentres la Fiscalia no el tombi, i per tant en Cuevillas ha destapat aquest miratge en el que els nostres partits volen viure per fer autonomisme amb gests revestits de rebequeria sense sentit ni eficàcia.

Com diu Josep Costa, defensar la sobirania del Parlament no es cap bestiesa, hi estic dacord, però fer veure que es defensa si que ho es, i per tants els riscs s’han d’assumir quan hi ha un full de ruta i una determinació ha anar endavant amb totes les conseqüències. Cosa que com veiem en els nostres partits no hi és, i per tant un cop han denigrat les nostres institucions al màxim, la ciutadania es mereix encara un mínim respecte.

BLANQUEJAR UNA DICTADURA

Avui amb el partit classificatori pel Mundial entre Espanya i Kossove veurem com els intents patètics de blanquejar una dictadura en el sud d’Europa arriben a límits insospitables.

Un partit amb una forta carrega política, ja que Espanya com sabem no reconeix Kossove com Estat, i de fet és l’únic territori que no ho fa que no tingui límits territorials o interessos amb ell.

La raó es simple, Kossove va declarar unilateralment la independència respecte Sèrbia l’any 2008, una declaració avalada per la Cort Internacional de Justícia, i que es un precedent per exemple per Catalunya, aquí entenem la rebequeria de no reconeixer el territori i que fins hi tot el Parlament Europeu ha instat als 5 membres que no ho fan a donar el pas. De fet als Jocs del Mediterrani passats es va amagar la bandera a la cerimònia inaugural i es va substituir Kossove per Comité Olímpic Kossovès, denegant visats i que finalment davant les pressions del COI va haver de cedir.

Ara el Ministeri davant el partit sembla ha recomanat als mitjans fer referència a Kossove de manera neutral com territori Kossove i que va rebre la resposta de la federació Kossovesa irònica de que jugarien contra l’àntic territori d’Al Andalus.

Tot plegat fa riure per no plorar, un Estat amb tant poca predisposició democràtica per mantenir el seu territori unit per la força i amb jugades internacionals com aquesta que cada cop reben més critiques del món civilitzat i dona idea que la unilateralitat no es cap cosa estranya i de fet és l’únic camí per Catalunya si de veritat vol la independència, tota una lliçó pels nostres partits i els relats que compren molts cops interessadament provinents de l’Estat i que com veiem veiem son falsos.

La jugada pel relat te aquestes coses, però blanquejar una dictadura i obviar les resolucions que ens donen força haurien de ser una lluita constant.

I LA LLENGUA

Escoltant Carme Junyent, una eminent lingüista i que desenvolupa la seva investigació en el tema de les llengues amenaçades, com el català, ens porta a preguntar que estem fent.

Ella ens explica que la immersió lingüística a les escoles funciona raonablement bé fins a 5è de Primària, més enllà i sobretot a la següent etapa el desori i la disbauxa es total i el català no exerceix com a llengua vehicular, en bona part per la nostra gestió i permissivitat que disfressada d’educació ens porta a una mort lenta però segura.

Els indexs de la nostra parla han anat baixant i el domini del castellà cada cop és més evident. La nova llei Celaa que els Populars han portat al Constitucional ja que diuen amenaça el castellà a l’Estat, quan saben perfectament que ni tant sols blinda la nostra immersió ja que exigeix un 25% de llengua castellana que sembla Esquerra ha acceptat sense pensar, i ens diuen clarament que per la via de la Llei voldrien fer-la també llengua vehicular per deixar el català ja arraconat en un calaix i complir el seu somni humit de desaparició de la nostra llengua.

Nomes cal veure el món que vivim i podem comprovar el nivell de la nostra llengua en la vida quotidiana, en àmbits com el cinema, l’etiquetatge o els mitjans audiovisuals per exemple, i veiem com l’Estat prem l’accelerador en aquest sentit.

Caldria preguntar quines mesures pensen prendre els nostres partits per revertir la situació i defensar la nostra llengua. Si l’objectiu es defensar una llengua castellana oficial en una Catalunya independent com així ha estat no anem en bona direcció, però si veritablement volen defensar-la i veure que nomes ens te a nosaltres caldrien polítiques actives ja, abans no sigui massa tard.

Per tant, també en aquest aspecte d’identitat com a poble tant vital cal deixar de fer política autonomista i cortines de fum i assumir la realitat, no per molestar a ningú, sinò per actuar com faria tot aquell que es sentis amenaçat amb allò principal que ens defineix com a poble i que un Estat amb la nostra col·laboració busca destruir des de fa uns quants segles.

ELS PINXOS DE LES XARXES

Escoltant ahir a TV3 Elsa Artadi i Marta Vilalta em queda la sensació que l’acord encara es lluny, i que la segona volta dimarts es segurament inconscient portar-la a terme.

De fet em quedo amb el que va dir Artadi per Junts que volen un programa acordat de Govern sobre tots els temes de legislatura, tant el nacional com el social. Això i si mirem les coalicions internacionals o la simple lògica, seria el més normal, sobretot per evitar el que ha passat aquests darrers tres anys amb un desgavell i una imatge tant trista del Govern català.

Tanmateix, els partits son els partits i tots utilitzen el que està al seu abast per vendre el seu producte i el seu missatge, de fet això que he expressat abans segurament per alguns es equivalent a ser de Junts, adorar Puigdemont i fins hi tot ser un convergent de tota la vida, de fet res més lluny de la realitat, però el relat avui en dia per les xarxes socials ja sabem que es una eina poderosa que pot enderrocar Governs o crear opinió dins la societat.

Aquestes setmanes especialment i davant les negociacions pel Govern, veiem els que jo anomeno pinxos de la xarxa, poden ser càrrecs públics, que la cosa es més greu, ja que com a representants escollits pel poble es deuen a ell i encara que defensin evidentment el seu sou o la seva empresa o partit, èticament no poden insultar, menysprear o llençar falsedats parcials constantment, cosa que demostra que el sistema polític falla ja que no serien aptes per representar a ningú més que a ells mateixos.

També trobem tot un exercit de tots els partits i que no son càrrecs orgànics disposats a llençar missatges, la majoria fakes nomes per crear opinió favorable a la seva causa o partit com si d’una secta es tractes i normalment amb un respecte nul per aquells que els deixen en evidència i que no els atorga aquesta veritat absoluta que pregonen i que evidentment no te ningú.

Aquests pinxos de les xarxes, no deixen de ser el reflex, primer del baix nivell dels nostres representants polítics i segon de la falta de respecte a una societat que volen adulterada i sense cap versió global de cada tema. Una xacra més per revisar en una futura República on la meritocracia i l’apropament del representant davant la ciutadania i especialment el seu territori te que ser clau per fiscalitzar la seva tasca i comportament.

A LA PRIMERA NO PODRÀ SER

Avui viurem un episodi més de la diferència entre la societat civil i els nostres partits, pagarem el preu de diversos anys on la democràcia ha estat substituida per la partitocràcia i on els mandats de la gent son anècdota i en canvi les quotes de poder i les guerres internes de partit passen al primer pla.

Es trist que després de posar el llistó del 50% com la vuitena meravella del món i gairebé un contracte d’independència garantit on tothom assumiria resignadament que no hi havia alternativa, un cop aconseguit assistim a aquesta comèdia on els nostres tres partits dits independentistes, entenc havien de celebrar l’esdeveniment, reunir-se conjuntament i elaborar un full de ruta per complir el mandat popular que teòricament els tres tenen en l’horitzó.

Això seria el que la ciutadania veuria amb normalitat, però com hem comprovat tot al contrari. Els dos partits principals separats per un diputat, el guanyador ha fet un preacord amb el tercer que es a molta distància i després quan ho ha aconseguit ha intentat la maniobra de presionar al segon per acceptar l’acord i no quedar com el que no dona suport a la investidura, cal dir una maniobra estranya i lletja perquè no dir-ho. Aquest tercer accepta en una votació interna aquest acord de mínims com diu, però que en una segona pregunta registra un 80% de votants que el veuen insuficient, també estrany i posteriorment demana responsabilitat al segon, quan en el seu currículum ja sabem la llarga llista que podríem fer el darrers 10 anys. Per últim el segon que sembla ha venut les seves intencions més clarament per complir el mandat interromput tampoc mai ens ha explicat com pensava fer-ho i per moments sembla més interessat a defensar el President a l’exili i la seva figura que la proposta en sí, també estrany.

De fet, la quadratura del cercle arriba, quan saben perfectament que han de pactar si volen un Govern, ja que la raresa d’un acord amb el Comuns, nacionalment en sentit contrari ja ha passat a la història, o això o eleccions novament per astorament d’una societat ja cansada d’aquesta comèdia que sembla allargarem els propers 2 mesos a l’estil del que ja hem viscut altres vegades i que amb l’acceptació del 155 i la repressió sembla s’ha aguditzat.

Per tant avui, a la primera el que per lògica haurà de ser el President, Pere Aragonés per ser la força més votada, no podrà ser,i apart dels retrets de curta volada, la pregunta es si ho arribarà a ser o com sempre el partidisme autodestructiu en sortirà vençedor altre cop.

EL PAPER DEL CONSELL

Sembla ser que un dels esculls per la investidura i acord de Govern a la Generalitat, es el paper del Consell de la República, Junts el vol com a principal i en canvi Esquerra pretén crear un nou organisme de Coordinació suposo amb la idea d’equiparar el Consell al President Puigdemont.

De fet segons ens va explicar Jordi Sanchez el Consell de la República havia de ser l’òrgan d’impuls del procés independentista i direcció on estiguin representades totes les forces independentistes. Esquerra no veu clar això i planteja i planteja canvis en la composició amb representació dels 3 partits i les dues entitats principals de la societat civil i que tots hi estiguin còmodes. Actualment ja representació de diferents formacions polítiques.

Tanmateix, anem a petar al rovell de l’ou, aquell de dir clarament que volem fer per fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre saben i verbalitzant que no podrà ser acordat amb un Estat espanyol que nomes entén de repressió i violència i molt poc de democràcia. Un cop desmuntem aquesta farsa del diàleg i pel mateix concepte veure que les institucions catalanes estan sota vigilància absoluta i censura permanent, cal un orgàn fora d’aquest abast i que pugui prendre i liderar el procés per desencallar-lo amb plena llibertat i sense la repressió espanyola damunt el cap. Aquí entra el Consell de la República, que si emana de la legitimitat del Govern que ens va portar al Referèndum i posteriorment fer una Declaració seguint la llei aprovada que no es va fer efectiva presidida pel President Puigdemont, te la lògica que hi tingui un paper destacat, igual que els nostres polítics a l’exili, a partir d’aquí tothom ha de ser representat i si de veritat es creu que es pot anar endavant no hi ha d’haver un problema per la comoditat i la pèrdua de protagonisme dels nostres partits autonomistes.

El problema ja bé de quan el Govern en ple no es va quedar a l’exili seguint amb la legitimitat de la societat catalana, de quan es va participar en les eleccions organitzades pel 155 i per tant donant tota la validesa i quan no es creu que es pot arribar al final i les prioritats son les minses quotes de poder dels partits per damunt de tot tornant a la placidesa i comoditat de l’autonomia espanyola. Aquest es el problema real més enllà del poder del Consell. El creure i voler arribar al final o no.

LA RESPOSTA

Ahir veiem a Jordi Sanchez en format Conferència, recordant aquelles famoses conferències d’Oriol Junqueras i Artur Mas ja fa uns quants anys per explicar els seus projectes, i tal com diu en Bernat Dedéu amb el seu estil habitua i irònic, podrien fer President Illa per afavorir aquest diàleg absurd que tots beneeixen quan avui veiem com la Llei d’Ammnistia ni tant sols es discuteix a Madrid amb el vot contrari del PSOE, i com la Llei Mordassa tampoc es toca amb el vot PP, vOx i PSOE en la mateixa direcció per posar un exemple recent.

No pot sortir el representant de Junts dient que acceptarà aquest diàleg, quan tots sabem que es l’excusa de la covardia i el retorn progressiu a l’autonomisme disfressat. Prou d’enganyar a la gent, qui vulgui seguir enganyant amb un diàleg amb Espanya que mai existirà que ho faci, però com menys cómplices millor. De fet el que aconsegueixen amb aquest nou sainet es allunyar encara més la ciutadania dels partits i no m’estranya gens.

Guanyar un espai de diàleg
Bernat Dedéu

Darrerament, als polítics catalans els ha tornat el regust de fer allò tan pompós del comunisme madrileny consistent a comunicar-se a través de conferències. Després de la xerrada de Pere Aragonès, ahir fou el torn de Jordi Sànchez que, a diferència del futur molthonorable, va tenir la delicadesa de vendre’ns la moto juntista del seu “govern per fer, govern per ser” amb poc més de trenta-cinc minuts de xapot. Els partits de la tribu deuen anar curts de calé, perquè els seus speechwriters cada vegada reciclen amb més barra els discursos banals de campanya electoral. Abans d’anar a la teca sobre el pacte de Govern, Sànchez va repassar tots els greatest hits d’aquest tipus de salmòdies: exigí a ERC impulsar un nou pacte nacional per a la indústria, convertir Catalunya en el hub logístic del sud d’Europa, dur a terme la transició energètica del país, lluitar contra l’emergència habitacional, gestionar amb seny els fons europeus Next Generation, entre d’altres clàssics com ara blindar el model d’immersió lingüística.

Pel que fa a aquest darrer punt, és l’opinió d’aquest (escassament humil) ciutadà que això de blindar el català hauria de començar per no sepultar-lo a còpia de repetir verbs execrables com ara interpel•lar o implementar com va fer en Jordialapresó, però això són coses de perepunyetes. Bé, deixem els preàmbuls i anem a la cosa important: pel que fa al Govern, Sànchez va reclamar un pacte sòlid que derivés en una administració “forta i estable” per evitar qualsevol temptació tripartida de Dragon Khan (com que la metàfora de la muntanya russa no deu ser prou comprensible pels boomers, els juntistes darrerament hi afegeixen que el Govern no pot convertir-se “en un Vietnam”, que és una cosa igualment intensa però amb molta més carnassa). Amb aquest objectiu, i citant el llibre Tornarem a vèncer d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, Sànchez comprà l’enèsim intent de la taula de diàleg bo i dient que, en cas de fracàs, el Consell per la República hauria de ser l’encarregat d’afrontar un nou embat contra l’enemic.

Aquesta, com veieu, és la nova paraula estrella de l’idiolecte cursi-processista: embat. Segons la canònica de la partitocràcia indepe, i en això sembla que tant Junts com Esquerra hi estarien d’acord, tornem al punt de partida de regalar als espanyols l’oportunitat de ser dialogants amb les nostres súpliques sota amenaça d’enfadar-nos molt i molt si no ens fan cas. Tornem, en definitiva, a demanar un pacte polític amb una administració que ha declarat manta vegada que no té cap mena d’incentiu per dialogar. Això Sànchez ho sap perfectament, i els conciutadans també entenen que incrustar el Consell per la República (és a dir, un organisme privat, no governamental ni votat pels catalans) és un simple artifici perquè la tènue llum de l’exiliat de Waterloo no acabi d’apagar-se durant la presidència Aragonès. Sigui com sigui, el secretari general juntista no va acabar gaire lluny dels republicans, comprometent-se a “guanyar un espai de negociació” amb el Gobierno del PSOE si cal, literalment, pencant-lo “dia, tarda i nit”.

Així doncs, i vist que Sánchez i Aragonès estan perfectament en sintonia a l’hora de lluitar per un nou espai de diàleg amb el PSOE, encara que sigui per última vegada i t’ho juro que no hi tornarem mai més, jo els faria una pregunta ben simple: per què no pacten amb el PSC i investeixen directament Salvador Illa? Si, en definitiva, el compromís que hom adopta és crear un nou espai de diàleg amb una formació política (acabi o no en un referèndum), per què no comences negociant amb aquesta mateixa força que, de fet, és la que ha guanyat les darreres eleccions del país? Els lectors pensaran, amb tota la raó del món, que això comportaria regalar el Govern a un partit no independentista. Sí, responc: exactament com els que hi tenim ara, que presenten una fulla d’incompliments pel que fa al tema absolutament impol•luta. Hom continuarà dient que si es vol pressionar pel diàleg és millor fer-ho amb els partits indepes a la Generalitat. Torno a respondre: en absolut, com palesen clarament els governs dels últims deu anys.

Si Jordi Sànchez (o qui sigui) vol treballar “dia, tarda i nit” amb el PSOE ho té ben senzill. Que comenci intentant-ho amb la seva sucursal catalana, que té més vots que la seva formació i total legitimitat per formar govern. A l’hora d’interpel•lar i d’implementar coses, Jordi, res millor que un socialista de tota la vida. Si tens dubtes, vés a la Diputació de Barcelona, que allí els convergents hi han negociat ben ràpid i amb fruits molt tangibles. Això sí que és guanyar un nou espai de diàleg, creu-me. I gràcies de nou per la brevetat.