ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA LLENGUA DE TV3

La polèmica de la Consellera de Cultura dient que veu massa castellà a TV3, i que hi ha vegades que no sap si veu una cadena nacional o estatal ja ha estat contestada des del Govern per Budó afirmant que ells no poden fiscalitzar la cadena catalana i Carrizosa per Ciutadans ja hi ha sucat pa acusant la consellera de taliban supremacista.

Ja la tenim servida, una paraula o gest a favor del català n’hi ha prou perquè els que voldrien veure morta aquesta llengua llencin tota la seva caballeria i perquè molts d’aquí gairebé demanin perdó per atrevir-se a aixecar el cap.

Crec que TV3 es la televisió nacional de Catalunya amb uns indexs de qualitat i d’audiència molt destacables que hem de conservar, qualsevol nació amb un mitjà de comunicació tant potent l’ha de cuidar i aprofitar en aquest cas per ser un referent amb la llengua propia del país. No hauria de ser cap cosa estranya utilitzar la traducció amb entrevistes amb gent de llengua castellana o seguir emetent programes de divulgació de la mateixa llengua greument amenaçada per un Estat que tots sabem que des del Decret de Nova Planta ha volgut enterrar aquesta nosa que es la nostra llengua en benefici de la llengua de l’imperi que crec que si parlem de mitjans audiovisuals tindria el 95% en exclusiva en la seva llengua i potser em quedo curt.

Per tant no en tenen prou amb això sinó que del poc que podem triar una quota també ha de ser per la llengua castellana. Concretament a la sèrie que vam veure ahir a la cadena on el castellà va ser molt utilitzat no ho veuria tant greu, ja que parlem d’una serie de ficció però cal esmerçar esforços perquè l’imaginari català i la llengua sigui també amb normalitat la joia de la corona.

Quan Carrizosa parla de Talibans supremacistes es perquè per ell no n’hi ha prou que amb mitjans com deia més del 90% siguin en castellà, que en el cinema sigui difícil trobar versions en català o amb l’etiquetatge sigui també complicat trobar-lo en la nostra llengua per posar uns exemples. Per ell qualsevol engruna per petita que sigui sera supremacisme ja que la voldria nomes a casa i finalment desapareguda, de fet l’objectiu de creació del seu partit.

Es més preocupant aquells que demanen perdó per parlar la llengua que parlen i diu molt poc del nostre país.

ARA EL PNC

Ja tenim un nou partit a Catalunya amb Marta Pascal al capdavant i una conseqüència de l’anomenat grup de Poblet, per entendre-ho millor l’antiga Convergència o una Unió de Duran i Lleida actualitzada.

De fet ens diuen que volen un espai d’acord i transversal, no comparteixen plantejaments de confrontació i volen trobar-se amb molta gent sempre en positiu. Pel que fa al referèndum, el volen acordar amb l’Estat espanyol rebutjant l’unilateralitat, una via escocesa en diuen.

La facilitat de la nostra classe política per insultar la intel·ligència de la societat catalana no te límits. Aquest artefacte de fet, segurament unit al PDECAT podria fer tornar el catalanisme espanyol que era hegemònic fa més de 10 anys i que era aquell de submissió amb l’Estat espanyol sense fissures, presentant uns guanys inexistents, peix al cove es deia i sense cap intenció de donar mai un pas endavant que no fos tutelat per la veu de l’amo. De fet tot això no difereix massa del comportament dels nostres partits des del cop d’Estat del 155, però això seria un altre tema.

Sembla que no volen observar que els temps han canviat i això ja forma part del passat amb blanc i negre i dels Estatuts de pa sucat amb oli que eren el pal de paller de la gestoria anomenada Generalitat. Una menjadora per partits i professionals d’aquesta forma de vida evidentment sense responsabilitats ja que el poder es zero.

Es diuen transversal, fa riure per no plorar. Una paraula que ja ha perdut tot el seu valor, ja que negar la sobirania i apostar perquè els plantejaments que no agradin a l’Estat es desin al calaix mai pot ser transversal. A l’apartat del Referèndum ja es de traca, diuen que el volen acordar amb l’Estat, per fi han descobert una cosa que no havia pensat ningú, mireu si era senzill. Segurament tots ells els últims 10 anys i concretament els darrers dos han estat vivint en un altra galàxia llunyana i no saben que això a l’Estat espanyol ja s’ha provat del dret i del reves i no es possible. De fet no n’hi ha prou amb actuar com Escòcia, falta una Gran Bretanya amb un lideratge en un context concret que accepti la democràcia plena com va ser el cas i com no ho es aquí.

Per tant demanar això equival a dir no volem la independència, i això ja ens ho coneixem. El respecte a la gent hauria de ser sagrat i aquesta no es la millor manera de començar i intentar encara que sigui amb poca influència trencar la majoria independentista al Parlament cosa que bàsicament serà mèrit dels tres partits que en formen part.

Un nou parany de l’Estat a la vista.

LA IMPUNITAT PER BANDERA

Ahir vam veure entrar Fèlix Millet a la presó, no m’atreviria a dir per quan de temps, però com diu Iu Forn un gran actor i rei del desvergonyiment absolut. Un sistema corrupte que personatges com aquests en son els seus tributs i ens quedaria per saber qui ha manegat aquests fils, cosa que em temo mai sabrem del cert, coses del sistema.

Fèlix Millet i l’estafa de l’estampeta

Iu Forn

El teatre català i mundial va perdre un gran actor, però hem guanyat algú que ens ha trufat la crònica político-judicial de moments memorables que barregen desvergonyiment, sordidesa i picaresca. Quan aquesta tarda he vist Fèlix Millet entrar a la presó no he pogut evitar recordar algunes de les situacions més SEN-SA-CI-O-NALS que aquest personatge ens ha ofert els últims anys.

Millet va aprofitar el seu estatus social per enganyar un munt de gent que volia aparentar o entrar en un món al qual no hi pertanyia per dret de sang. Ell tenia la clau d’accés a la burgesia barcelonina i la va usar, convertint-se en una barreja de Lazarillo de Tormes, Oncle Garrepa i Dioni que tenia l’únic objectiu de guanyar diners i més diners.

I així va ser com va pensar la meravellosa estafa al seu consogre. Al casament de la seva filla, Millet va aconseguir organitzar el convit a la platea del “seu” Palau de la Música. Sense pagar un cèntim, esclar. Però li va cobrar al futur consogre la meitat del “lloguer” de la sala. Brillant.

O aquella altra poc coneguda de quan va canviar les butaques del Palau. Molta gent va estar disposada a pagar el que fos per endure-se’n una a casa com a record i es van acabar aviat. Però Millet havia vist el negoci. Què va fer? Anar al Palau de la Música de València i comprar-los un munt de butaques que tenien abandonades en un magatzem. Les va revendre com a seients originals del Palau de Ia Música, que ho eren, però, esclar, no del de BCN.

I la no menys oportuna situació del 26 de febrer del 2014, dia que havia d’anar a declarar pel cas de l’hotel del Palau. Just quan es va aixecar del llit per anar al lavabo va ensopegar amb la catifa i va caure. Tretze dies va estar ajornada la seva declaració. Aquell va ser l’inici dels moments de mala salut de ferro que ens han regalat altres grans moments com la seva gran frase “voy muy medicao” o els passejos en cadira de rodes amunt i avall de la Ciutat de la Justícia durant el judici pel Cas Palau.

Però l’anècdota que retrata millor el personatge és de la seva primera estada a la presó de Brians 2, on hi va anar a parar condemnat pel ja esmentat cas de l’hotel del Palau. Millet va comprar-se un televisor a l’economat del centre penitenciari per 150 euros del novembre del 2015. Són uns aparells molt senzills que no tenen ni carcassa posterior per evitar que s’hi amaguin objectes i que fora d’allà no tenen gaire utilitat. Una regla no escrita diu que quan el reclús surt en llibertat, el deixa als companys interns que no poden pagar-ne un i així els fa servei. Encara avui tinc clavada a la retina la imatge de Millet sortint per la porta de la presó… carregant la TV sota el braç!!! IN-SU-PE-RA-BLE!!!

El nostre home ara torna a estar empresonat. Veurem quant de temps i si en té alguna de preparada. Mentre, servidor de vostè seguirà donant-li voltes a la idea que perquè existeixi un Millet, ha d’haver algú que l’alimenti. Dit d’una altra manera, perquè Millet pogués fer tot el que va fer, va necessitar la col·laboració de molta altra gent que es va beneficiar dels seus tripijocs. I que avui dormiran a casa.

I no és cap disculpa, però per poder fer la famosa estafa de l’estampeta cal que algú tingui prou cobdícia com per intentar enganyar algú que es fa passar per babau i que finalment és el llest.

EL PARANY DEL 50 +1

El nou full de ruta de l’ANC aproa la unilateralitat i ens diu que si a les properes eleccions es supera aquella mitica xifra del 50% més un de vot de partits independentistes ja podem anar endavant.

Caldria donar molts matisos, ja ens van enganyar un cop els partits amb el Referèndum, com deien i crec la millor eina democràtica perquè la ciutadania decideixi situacions com aquestes amb llibertat i tota la legitimitat del poble que posteriorment el Govern de torn ha de implementar com no pot ser d’altra manera. El que va passar a Catalunya ja ho sabem, no es van obeir les lleis del Parlament aprovades amb sang, suor i llagrimes i que donaven cobertura al Referèndum i posteriorment al periode de transició, i tampoc es va obeir el mandat de la ciutadania a favor del si,i que a pesar de tot amb un 38% de participació i l’etiqueta legal de vinculant era suficient per anar endavant, ja que altres referèndums sense les porres policials damunt els caps dels votants i amb menys percentatges no han estat mai discutits i han estat aplicats.

Aquest famós mandat que ara sembla amb peticions de nous referèndums ja no serà mandat deixant encara més a la societat catalana amb cara de tonto, ens volen vendre una nova eina la de superar la barrera de la meitat de vots en unes eleccions autonòmiques al Parlament, es veu que amb això aconseguit, l’Estat immediatament comvocarà una reunió per acordar amistosament la separació i tots els partits espanyols ho validaran, així com la Justícia espanyola sense cap impediment.

Crec que marejar la perdiu d’aquesta manera nomes fa que augmentar el desencis i la deriva dels nostres partits clarament amb l’aposta autonòmica per bandera, i que no ens ho mereixem.

Tots sabem que superar aquesta meitat, un 60 o un 80% de vots no significarà res de res. Primer perquè els nostres partits no es comprometran a una cosa així,i si algun ho fa es més que dubtòs que no quedi en el terreny de les promeses electorals com ja hem comprovat aquests dos últims anys de Parlament de fireta i en segon lloc com ja he dit, l’Estat mai acceptarà això com un canvi de tractament del nostre cas.

Per tant l’ANC i segurament de bona fe, amb aquesta aposta sap que no va enlloc, i crec que la solució es més senzilla, implementar un Referèndum ja fet i sense enganys i complir amb el mandat que se li havia confiat. Tractar als ciutadans com a nens amb propostes màgiques i sense cap resultat mai pot ser la solució.

LA FLAMA DE LA IDENTITAT

Avui arribarà la flama que uneix tota una identitat i una llengua comuna que no entén de territoris i si de persones per damunt de Tribunals i interessos miserables. Que la flama ens porti per bona direcció i ens il·lumini el nostre camí com a poble.

TV3 I EL VIRREI

El programa FAQS de TV3 d’aquest passat dissabte ens va deixar la presència del Virrei Enric Millo ara a la Junta d’Andalusia i oferint unes respostes dignes d’un gran miserable sense escrúpols.

Crec que TV3 segurament es la Televisió Pública més plural que existeix a l’Estat, ho podem comprovar amb les tertúlies, en els debats o en el tractament de les informacions per exemple, es un fet crec que reconegut i de prestigi fora de les nostres fronteres. Tanmateix crec que aquest dissabte va creuar una ratlla que poc te a veure amb la pluralitat, convidar Millo, una persona crec que hauria de ser non grata a tot el territori i ignorada de per vida, no pot gaudir de minuts de prime time a la nostra televisió i poder desplegar el seu cinisme sense límits i les seves mentides basades en la seva ideològia feixista. De fe forma part d’un Govern amb l’ultradreta de VOX, cosa que va valorar positivament i això ja ho diu tot.

Un personatge miserable que va ser capaç de dir que el seu objectiu es que no hi hagués morts el dia 1 d’octubre i ho va aconseguir, i que no sabia res de les actuacions judicials de la policia aquell dia, tot això sense treure el manual de greuges contra TV3 que curiosament desprès va dir que sempre l’han tractat molt bé i que tenia excel·lents professionals, gran contradicció i contra l’independentisme i la divisió que ha provocat a la societat.

Realment menyspreable, com va vomitar odi contra nosaltres amb la seva situació de privilegi que inclou per cert en el seu departament la famosa partida per protegir el castellà en terres inhospites com Catalunya, tot un exemple d’aprofitament del diner públic.

Aquest personatge segueix trobant hordes organitzades de gent per enfrontar-se a la policia el dia 1 d’octubre, i això resideix nomes dins la seva ment malalta que segueix negant la realitat, i trobant la situació normal i controlada, ja que el primordial era impedir la democràcia com sigui.

Tot una idea del context on ens trobem i que segueix defensant que la llei es democràcia i caldria recordar-li que fins hi tot les dictadures més terribles tenien lleis.

Una vergonya per la televisió pública i una humiliació més pels votants del dia 1 sigui quina sigui la seva opció.

PARTITS AUTONOMISTES

El judici a Laura Borràs es un magnific exemple de com miserables poden ser els nostres partits, independentistes de butxaca que alhora de la veritat son part i legitimen el règim del 78 en benefici propi.

La Comissió de l’Estatut dels diputats del Congreso ha aprovat un dictamen favorable al suplicatori per aixecar la immunitat a la diputada catalana i això passarà definitivament al plenari. En el cas Esquerra ha optat per no votar però ja hem escoltat que malgrat no creguin amb els judicis de la justicia espanyol no poden fer els ulls grossos a la corrupció, el mateix escoltem dels cupaires que demanen que deixi l’escó amb un gest exemplar i que el sentit de vot conjunt es inutil ja que la votació es perduda i nomes Junts per Cat ha votat contrariament.

Aquest cas deixa clar una cosa que segurament ja sabiem. Els nostres partits diuen clarament i tampoc cal ser molt llest per avisar que els judicis espanyols son poc menys que una farsa com hem vist els últims 2 anys amb el Procés, però alhora envien a l’escorxador la diputada catalana. De fet el seus càlculs tant sols son electorals, autonomicament parlant esclar i eliminar una forta rival com podria ser Borràs es una oportunitat. De fet per exemple els cupaire demanen deixi l’escó per generositat, caldria preguntar generositat per qui, per acceptar la culpabilitat i participar d’aquesta nova cacera de bruixes contra l’independentisme i la segona es de traca, diuen que tant fa el seu vot conjunt ja que ho tenen perdut, caldria recordar que com el 100% de les votacions a Madrid, cosa que ens torna a la pregunta de que coi i fan amb aquesta cambra inutil pels nostres interessos i sense possibilitat d’incidir en la mateixa.

El fet de Borràs, sense proves concluents dels seus contractes quan presidia la Institució de les lletres catalanes es una mostra més del que son els nostres partits i les seves prioritats. Una estratègia conjunta i clara cap a la independència hauria de ser la defensa de la diputada i un vot negatiu conjunt molt clar, però la realitat es que la col·laboració amb el règim del 78 i el joc de poder autonòmic ha passat a ser la seva prioritat, si es que mai ho havia deixat de ser.

Partits autonomistes que de ben segur no ens portaran a la culminació de l’Estat propi.

DE NORMALITAT RES

Tal com diu José Antich de nova normalitat res, es una falsa normalitat amb moltes incerteses i amb una cosa clara, el desgavell econòmic no sembla gaudir d’una solució propera per moltes persones i la seva situació laboral desballestada i amb un miratge d’ajudes públiques que fa que hi ha persones que amb 3 mesos d’ERTO encara no han ingressat ni un euro, francament imperdonable.

Alhora i com be diu Antich la Declaració de la Renda ben puntual i sense excepcions, no sigui cas. Un sistema en fallida que la societat segueix patint.

La falsa normalitat

José Antich

Posem-ho negre sobre blanc: Catalunya passarà aquest dijous a la fase 3, el dia 21 s’aixecarà l’estat d’alarma instaurat per Pedro Sánchez el passat 14 de març, s’obriran l’endemà les fronteres per a l’arribada del turisme europeu i els residents podran viatjar lliurement per tot el territori espanyol. És el que es diu propagandísticament parlant “la nova normalitat”. El llenguatge monclovita per allunyar fantasmes i crítiques. Però no ens enganyem, la nova normalitat no és cap altra cosa que un eufemisme generós per deixar clar que no estarem en la normalitat i evitar dir així que, en realitat, el més apropiat per al nou estadi no és cap altra cosa que la falsa normalitat. Però esclar, dir que Espanya entra en la falsa normalitat sona dur i cal buscar paraules que acompanyin l’aterratge en la difícil situació que ara s’inicia.

Perquè anomenar nova normalitat a la situació actual és com una broma de mal gust i els polítics haurien d’anar amb compte amb la utilització d’aquest terme ja que poden trobar-se amb una legió de ciutadans irritadíssims amb el panorama que tenen per davant. Serà potser perquè ells se n’han assabentat menys que la resta dels mortals i el seu sou ha patit bastant menys? De quina normalitat se’ls parlarà als més de 700.000 treballadors afectats per un ERTO a Catalunya i que no saben si recuperaran el lloc de treball o directament passaran a ingressar les llistes de l’atur? No parlem de les desenes o centenars de milers de treballadors que encara estan pendents de cobrar la prestació. I els comerciants que no tornen a obrir per la pandèmia, en part, però també per la pressió tributària que els ha deixat al descobert? Tampoc no seran els autònoms, als qui s’ha perseguit d’una manera abusiva per ingressar una mica de diners en les malparades arques de les finances públiques del Regne d’Espanya…

L’única normalitat que jo veig és la de la presentació de la declaració de Renda i Patrimoni que es va iniciar puntualment com estava prevista l’1 d’abril i finalitzarà el 30 de juny. Sense cap pròrroga i amb la normalitat més gran del món. Hi hagi emergència sanitària o no n’hi hagi; amb els morts encara per comptar, en una gestió catastròfica del Ministeri de Sanitat que fa 11 dies -¡¡11 dies!!- que no actualitza la xifra total de morts de coronavirus a Espanya, i que està clavada en 27.136 persones. Amb enormes dificultats per als contribuents per reunir la seva documentació i les gestories a vessar, ja que malgrat ser serveis essencials des del primer dia moltes han anant recuperant la normalitat a mesura que s’aixecaven les fases sanitàries. L’únic important és mantenir el calendari de la visita a Hisenda.

Hi ha dos lemes a Espanya que han deixat de tenir vigència alguna: “la justícia és igual per a tothom” i “hisenda som tots”. Queden molt bé per a la propaganda oficial , o per fer anuncis en televisió, però a l’hora de la veritat, només valen per a uns quants.

LA RODA DEL REFERÈNDUM

A la sessió de Control al nostre Parlament, el President Torra ha proposat fer un nou referèndum, afirmant que ell es aquí i sobretot amb missatge cap a repúblicans i cupaires, ha preguntat si també hi és tota la cambra.

Es força clar que els partits independentistes estan en hores baixes, i la pròximitat electoral encara aguditza aquesta crisi de lideratges i sobretot de projecte. Tornar a proposar un referèndum com a gran solució i pas endavant vol dir diverses coses:

Si hem escoltat mil i un cops el mandat de l’1 d’octubre, perquè cal un nou referèndum que el deixaria sense efecte.

Si el primer va seguir amb la reacció de l’Estat que tots coneixem, que fa pensar que ara no seguiria el mateix camí, ja que per la part espanyola res ha canviat.

Pel que fa al poble, com ens hauriem de prendre aquesta convocatòria, si en la primera el Govern i els partits que li donaven suport no va ser capaç d’obeir les propies lleis del Parlament, respectar el resultat del referèdum i quan es va decidir a fer-ho per la porta del darrera no el va aplicar. Crec que la resposta es com una presa de pel intolerable.

Suposant que fos un pla ben organitzat sabem que hi ha una part, la d’esquerra que juga amb el diàleg i ha renunciat a cap tipus d’unilateralitat, alhora els cupaires continuen desapareguts i per tant no hi hauria suports a la proposta.

Un cop acceptat la rendició en forma de 155, deixar que els tribunals espanyol triin o vetin el President de la Generalitat i els propis diputats, que la repressió sigui igual o més ferotge que mai, i que els partits simplement busquen el seu propi benefici dins l’àmbit autonòmic no ens podem creure cap tipus de desobediència. De fet Espanya ja ha dit mil i un cops que no reconeix el dret a l’autodeterminació i menys el català i que un referèndum es il·legal, per tant per aquesta via es una via morta.

En conclusió veig un insult a la ciutadania fer propostes com aquestes sense cap sentit i que saben perfetament que no compliran per una part i que si ho fessin estarien legitimant que les lleis aprovades pel Parlament i el referèndum de l’1 d’octubre efectivament eren una farsa.

La roda del hamster ara pot ser la roda del referèndum.

EL CARTEL DE LA MONCLOA

Durant el confinament segurament tots vam fer coses que per manca de temps o motivació no feiem habitualment, en el meu cas vaig veure una serie que ja feia temps m’havien recomanat, es tracta de Narcos, la vida del narcotraficant Pablo Escobar i on es presentava com el cap del Cartel de Medellin i una gran dosi de morts i violència al darrere.

Ara i segons els informes que la CIA ha desclassificat, el President espanyol en aquella epoca Felipe Gonzalez era perfectament conscient de la contractació d’una banda de mercenaris a sou, a sou de tots nosaltres concretament ensinistrat com a sicaris de la droga per torturar i assassinar objectius de la banda terrorista ETA. Es a dir terrorisme d’Estat pagat amb els diners de tots els espanyols. Una sang que no hi ha dubte va tacar la persona de Gonzalez per sempre.

Segurament, en qualsevol Estat normal, ja no hauria estat possible aquestes operacions macabres amb l’objectiu que sigui, per tarannà i per control del mateix sistema democràtic, però estem parlant de l’Estat espanyol on tot s’hi val i on el control es inexistent i l’ombra del feixisme de 40 anys de dictadura es la llavor dels dos principals partits del règim com son els Populars i el PSOE.

Aquests crims organitzats van portar la seva total immunitat del cas, validant la versió oficial que no en sabia res, cosa que donada la gravetat del tema el portaria a ser un perfecte incompetent. De totes maneres la seva vida fora de la presidència va seguir per nomenaments com el d’ambaixador o al Consell de Gas Fenosa amb el que coneixem com portes giratòries i una vida com veiem totalment allunyada del que coneixem com esquerra, de fet nomes cal veure que una de les seves mans dretes van ser gent com Alfonso Guerra un altre perfect enemic de la democràcia tal com es coneix a l’Europa Occidental.

Ara veiem com el seu partit germà els Populars no obren boca sobre el tema i veiem com per exemple el PSC es permet dir que no donen cap credibilitat a l’informe prenen un cop més per imbecils a la societat que diuen representar.

Aquest Cartel en definitiva canvia de cares però segueix ben viu i amb un context favorable per fer i desfer sense problemes i que els ha fet dignes successors des del 78 fins avui d’un règim corrupte i sense comparació a la Unió Europea.

ESBORRAR O EXPLICAR EL PASSAT

Aquests dies veiem grans onades de gent tirant estatues per terra, al riu o simplement destruint aquest llegat, en nom de l’esclavisme bàsicament, així veiem com a Estats Units diversos i reconeguts esclavistes han vist com era enderrocada la seva figura i ara també a Europa un personatge com Cristofor Colom ha seguit les seves passes.

En primer lloc que com moltes coses que passen al món, quan una gran massa ara li dona per intentar esborrar la historia simplement perquè no li agrada o en nom d’un context actual que res te a veure amb segles passats es que algun interés ocult hi ha darrere bellugant els fils del poc raonament i el seguiment cec cap idees que semblen atractives però que amb una mica de profunditat segurament no son el que semblen.

Crec que la historia es la que es, ens pot agradar més o menys, però ha passat. De fet cal contextualitzar cada relat o figura en el seu temps i amb els esdeveniments de l’època, no ho podem filtrar en base als parametre d’avui en dia, ja que si ho fessim estariem desvirtuant el passat i la majoria d’estatues de militars, polítics, escriptors o investigadors posem el cas que estan a les ciutats del món serien enderrocades ja que totes elles tindràn passatges de la seva vida o accions que serien rebutjables i per lògica no ho hauriem de fer.

Jo estic conforme que símbols del feixisme i del terror han de ser fora de la vida pública i si en museus ben explicats, ja que podriem caure amb apològia dels mateixos. Per exemple un bust de Franco, Hitler o Mussolini posem el cas no seria de rebut donar-li protagonisme, però si recordar les seves monstruositats per no tornar a caure en aquests forats negres de la historia del planeta.

Si ens centrem per exemple en Cristofor Colom, ell va descobrir America, em sembla un fet prou important i no es responsable directe de tot el que va passar amb la població indigena posteriorment. Alguns ara demanen treure la seva figura de Barcelona quan hi ha més que proves de la seva catalanitat i donada la importància de la seva descoberta no hi ha cap motiu per tant gran disbarat. De fet, una explicació a cada figura exposada seria molt més eficaç.

Si fem cas amb això, hauriem d’enderrocar també els camps d’extermini, tots els polítics que amb alguna decisió seva han fet mal a part de la societat, les industries d’armament pels morts que han produït, les farmaceutiques pel negoci que han fet amb la nostra salut, el gran capital per no evitar la fam al món i un llarg etcetera que deixaria el món en flames.

Hem de conviure amb el que ens agrada i el que no per molt que ens pesi, no ho podem esborrar per rabietes infantils de part.

EL DIMONI INDEPENDENTISTA

El que va ser Ministre de l’Interior de mal record, Jorge Fernández Diaz amb el Partit Popular, un personatge de profundes conviccions religioses ha explicat ara que amb una Conversa amb el Papa Benet XVI i amb referència a la seva preocupació per l’independentisme a Catalunya que aquest li a dir que el Diable vol destruir Espanya.

Aquest personatge ja ha deixat anar altres perles en el temps, com el seu retrobament amb Déu a Las Vegas, que té un àngel de la Guarda que es diu Marcelo que fins hi tot l’ajuda ha aparcar el cotxe fins aquesta última on ens diu que desprès d’escoltar això el Pontifex li va dir que la solució era la humilitat, la oració, el sofriment i finalment la devoció a la Santissima Verge.

Realment, un personatge així es evident que no te totes les facultats mentals en ordre per poder ser representant de ningú i molt menys per ocupar càrrecs de responsabilitat com es el cas de ser Ministre de l’Interior en el seu dia. Crec que un anàlisi psiquiàtric hauria de ser evident per optar amb aquests càrrecs i es evident que no el superaria.

No estem parlant de la seva fe, ni de les seves creences religioses, que totes han de ser respectades sigui la que sigui, però fer públic periòdicament aquests fets abans explicats no son de rebut i si no es un Estat de pandereta com Espanya, segur que haurien motivat la seva destitució immediata, i més en un país teòricament laic, com a mínim un test anti drogues per veure la procedència de les seves afirmacions.

Tanmateix nomes faltava comparar una opció tant democràtica com qualsevol altra com es la causa de l’independentisme català amb el que la seva religió posa com eix principal del mal, el diable. Fins aqui arriben els deliris de Fernández Diaz i i el seu feixisme sense límits que es basa en la seva idea de l’Estat sense permetre cap altre per legitima que sigui.

Aquests son alguns dels personatges que aquesta Espanya ha fet ocupar càrrecs de poder i que son suficient motiu per veure com funciona el sistema democràtic espanyol.

ENS HEU DEIXAT SOLS

Aquest vídeo mostra els salvatges dirigits per Perez de los Cobos aplicant la violència sense límits contra la població indefensa que nomes volia fer us del seu dret a vot, i que l’Estat al grit de “a por ellos” des del Rei fins a l’últim partit espanyol contemplaran com son condecorats. A l’altra banda els nostres partits incomplidors del mandat del dia 1 d’octubre i que ens van deixar despullats davant la barbàrie i ara amb la seva conducta evidentment han renunciat a seguir i recuperar aquell camí.

Ens cal una reflexió molt profunda. Ni oblit ni perdó.

LA POLICIA DEMOCRÀTICA

El cas de l’inspector en cap dels ARRO (la intervenció ràpida de la policia catalana), Jordi Arasa i la seva condemna a més de 2 anys de presó per la seva actuació en el desallotjament a Plaça Catalunya del 15 M amb una violència fora de tota lògica fa pensar amb alló que definim com a policia democràtica.

De fet casos com aquest fan que es desvirtui el paper de les forces policials en una democràcia. Son funcionaris que estan al servei de la gent, en aquest cas de la seva seguretat, com ho poden ser els bombers o els sanitaris en els seus respectius àmbits per posar dos exemples. Sembla que això es una idea romàntica que ja no es recorda i alguns individus que la formen evidentment no tenen les condicions psicològiques per exercir la seva funció com es el cas, nomes cal veure la violència utilitzada contra la població indefensa i que ningú amb totes les seves capacitats s’atreviria a exercir per molt que el seu entrenament, les armes i la mateixa placa pugui donar una sensació de poder que en cap cas hauria de permetre que tingues mes drets que la resta de la societat.

Casos com aquests malauradament els hem vist en altres actuacions amb violència gratuita contra la població totalment menyspreable i que deixen els servidors públics amb elements de control de la població al preu que sigui.

La policia per les seves característiques estem dacord que es troba en situacions complicades que no justifiquen aquesta violència desmesurada sense fre i cal una revisió i depurar responsabilitats. La gent te tot el dret a manifestar-se i reclamar drets i llibertats que ara pot ser que no estiguin reconeguts. La força coercitiva sense control dona bona idea de com funciona el sistema on com he dit sempre la societat hauria de ser el centre i no ho es. Els seus poders no la serveixen però si que la volen controlar, sigui l’executiu, el judicial, el legislatiu o les forces d’ordre,i aqui el sistema queda viciat per sempre.

Una polícia democràtica ha de ser al costat del poble i no davant. Tenim un clar exemple amb les forces policials espanyoles el dia 1 d’octubre del 2017 per veure que les seves agressions han quedat impunes i fins hi tot premiades amb condecoracions.

Es tot un cas del que mai pot ser una policia democràtica.

LLIÇONS DE VIDA

Avui ha mort Pau Donés, i he de dir que mai vaig anar a cap concert seu, ni l’he conegut personalment, però himnes que sempre recordem com “La Flaca” i tota una trajectòria musical honesta estaran a la nostra ment, conjuntament amb la lliçó de dignitat i de vida en el seu duel contra el terrible Cancer que no hi ha dubte ha posat la seva persona en un espai de referència de vida.