ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LES REACCIONS DE LA CAVERNA NACIONAL ESPANYOLA A CATALUNYA

Sense categoria

Desprès de  l’enquesta del CEO, on quedava clar el suport creixent de la ciutadania per l’estat propi, i una aposta cada cop més guanyadora, la caverna espanyola a Catalunya ha hagut de justificar el que no te justificació, i igual que va fer en Duran amb els resultats de les Consultes, i que les va atribuir a mil i un arguments, per desdibuixar un de molt simple que era contestar afirmativament a la sobirania total. Ara també PSOE-C i Ciudadanos han tret del cistell de les excuses esperpèntiques, justificacions molts cops antidemocràtiques per atacar simplement la llibertat d’opinió de la gent.

 

Per una banda tenim al socialisme nacionalment espanyol, i casualment amb residencia a Catalunya, que avui mateix amb una nova proposició al Congrés espanyol per reclamar el pagament del fons de competitivitat de 1450 milions d’euros a Catalunya, tornarà estar al bàndol del no, i votant un cop més contra els nostres interessos, alhora serà capaç de criticar les retallades, i donar la culpa a la baixa dels ingressos de la Generalitat, quan vota contràriament al cobrament dels nostres morosos. Per altra banda la seva portaveu defineix la pregunta sobre la independència al baròmetre com una perversió, ja que es d’una gran simplicitat, ja que es demana als ciutadans opinió sobre una de les quatre opcions que fins ara hi havia, i ha trencat la seqüència real d’aquesta enquesta, alhora es dona validesa a les preguntes per encàrrec.  També ha posat cullerada l’encara alcalde de Barcelona Jordi Hereu, que ha dit que Grècia i Irlanda son independents, caram em sembla que no ha parlat de Suècia, Suïssa o Alemanya, i ha dit que mira que els passa, i ha assegurat que la independència no es una vareta màgica que ho soluciona tot.   Per la seva banda Albert Rivera per Ciudadanos, acusa el director del CEO Jordi Argelaguet, com ex membre d’una banda terrorista, en concret de l’MDT, i lògicament el primer que ha fet  es cuinar referèndums. Diu que la pregunta es enganyosa, i que les enquestes publiques han de servir per preguntar temes d’interès general, alhora diu que si totes les comunitats reclamen a l’estat el que recapten aquest s’ensorra, i diu creure en un estat federal on les comunitats contribueixen a una caixa comuna i a repartir desprès.

 

Realment, quan no hi ha arguments contraris, i com diu l’enquesta oficial, els partidaris del no la seva principal raó es de sentiments, poca cosa hi ha per dir. El socialisme avui tornarà a fer un flac favor a Catalunya,  i en particular als seus votants, que veuen com el que critiquen per una banda atorgant per l’altra, en una actitud miserable on el partit passa per davant de tot, i la dignitat queda a la porta arraconada, i sempre contra els interessos catalans, son l’altra cara del partit popular, però els dos juntets a la mateixa moneda, es critiquen mútuament quan un pacta amb algú altra, però ells no tenen cap problema en pactar entre ells com en el frau basc. Pel que fa a l’enquesta, diuen que una pregunta tant directe i senzilla com que votaria en un referèndum d’independència ho pinten com una perversió, ja que no contempla les opcions federalistes, per cert primer s’ha de ser un estat propi per arribar a federar-se amb algú que vulgui esclar, i suposo que no es deuen referir a l’estat espanyol, això si que seria una perversió, i les opcions regionals i autonomistes de pa sucat amb oli, cosa que es segueix fent per cert. Les preguntes no son per encàrrec, son el fonament de la democràcia, i referèndums al món amb respostes de si o no n’hi ha a milers, i son plenament normals perquè el ciutadà pugui exercir la seva llibertat individual, i gaudeixi de la seva democràcia, cosa que evidentment no son les prioritats d’aquest partit. De la seva ma, els Ciudadanos acusen directament al director del CEO de terrorista per haver estat de MDT, cosa que en si no implica això, i la pregunta es ben normal, i democràtica,cosa que xoca amb el seu model impositiu i de pensament únic, per altra banda, podria acusar de  terroristes amb més motius a partits i personatges que encara no han condemnat com cal una dictadura brutal i sagnant com l’espanyola. Parla de l’interès general, que es veu que en te l’exclusiva,  i es dona aquest poder per decidir que es i que no ho es, em sembla que la llibertat d’una nació te prou interès, encara que ell lògicament la vol submisa per sempre més, cosa que demostra rebutjant el concert econòmic, i comparant-lo amb la resta de comunitats, que si ho demanessin ensorrarien l’estat, ara be si el que s’ensorra amb la falsa solidaritat, anomenada espoli, es Catalunya, evidentment ja li esta be.  Aquest estat federal que demana, ni existeix, ni existirà, i el nostre paper ja sabem quin es, per cert un paper en el que el Sr. Rivera , hi deu estar plenament d’acord, com deia aquella frase “cornut i pagar el beure”.

MAS I EL SEU CONSENS TOTAL

Sense categoria

El baròmetre oficial del Centre d’estudis d’opinió, a preguntat per primer cop directament el sentit del vot en un referèndum per la independència, i el resultat ha estat prou clar, un 43% favorable contra un 28% contrari, uns 15 punts de diferència, que si ho convertim amb el total del cens, que això suposaria, la victòria per l’estat propi sumaria més d’un 60% de suport.  Per altra banda un 75% vol  que Catalunya recapti i gestioni els seus impostos, un resultat totalment lògic. De totes maneres, el President continua amb la seva cantarella de que el que genera consens es la segona qüestió, en un exercici de cinisme o ceguesa política que ja passa de mida, que pretén un 100% d’acord en un tema per abocar-s’hi, això sap perfectament que es impossible.

Ja tenim les dades, i no fan res més que seguir la tendència d’altres enquestes que han anat sortint de diversos mitjans, però en aquest cas amb la oficialitat i el prestigi del CEO, un 60% favorable a la independència i un 75% pel concert econòmic, el president afirma que el dret a decidir cada dia rep més adeptes, i aposta pel consens en el segon tema. De totes maneres desmenteix les dades presentades per Convergència a mode d’excusa, i que ens deien que com més participació, en concret més del 55% la resposta seria negativa, en aquest cas parlem de prop d’un 71 %, i els resultats no deixen dubtes. Hi ha resultats interessants, com comprovar que els problemes considerats més importants, en primer lloc i lògicament l’atur, però en cinquena posició, i gairebé empatat amb la immigració, la relació Catalunya amb Espanya, i per davant del sistema de finançament que amb un 18% de vots contraris, recull que la estupidesa humana no te límits, es com preguntar si vols cobrar més a la teva feina, evidentment la majoria dirà que si, i els negatius francament no tenen cap argument amb cara i ulls. Destacaria que desprès de 30 anys de farsa democràtica, un 66% esta poc o gens satisfet amb el sistema, això Sr. Mas també genera consens, ho dic entre altres coses per la famosa i inexistent llei electoral. Pel que fa a la identificació, un 46% se sent català o més català que espanyol, i un 43% les dues coses, deixant en insignificant el sentiment espanyol en solitari o predominant. Pel que fa a la relació entre les dues nacions, un 25,5 % independent més un 33,3 d’estat federal, total un 59% que vol un estat, en contra d’un 31% que vol una autonomia.  Per últim destacar que el vot negatiu a l’estat propi be dominat pels sentiments, i per la unitat d’Espanya, mentrestant el positiu per la autogestió econòmica i la prosperitat..

Els resultats no deixen lloc a dubtes, i aquests semblen centrat en el president català que ignora els resultats, i valora més uns resultats esperats en la seva aposta fiscal, que te la particularitat que depèn totalment d’un segon que ja ha dit per activa i per passiva que no ho permetrà, es un esforç més d’aquesta parodia que es la autonomia catalana o l’estat espanyol plural, una presa de pel de grans dimensions. Sembla que en Mas, que recordo veu la independència com una solució, busca totes les excuses possibles perquè no pot o no vol plantar cara al tema, i aplicar aquest dret a decidir que tant te a la boca, però que alhora de la veritat es un dret restringit  i censurat nomes a segons quins temes de cara a la galeria. Un 60% de si, amb mes d’un 70% de participació ja seria avalat per la Unió Europea tal com va passar a Montenegro,  i cal destacar que el vot positiu es pràctic, i busca la millora de l’estat del benestar i augmentar les possibilitats de les futures generacions a nivell econòmic i professional per damunt de tot, en un gest de responsabilitat i sentit comú, en canvi el no, tant sols acudeix a les raons dels sentiments, que tots sabem que son irracionals, i no necessariament son beneficiosos  per tots nosaltres.  Ara crec que cal donar un segon pas, i deixant partidets de banda fer que la manifestació del 9 de juliol sigui un clam incontestable, i finalment faci que sigui més important la cohesió d’un 43% mes un 23% abstencionista, i que per tant no pren partit, que no la d’un 28% que vol que tot continuí igual. Es un problema matemàtic, i de lògica democràtica, i crec que el president català es capaç de resoldre sense problemes.

 

 

LA SANGONERA ESPANYOLA I LA INDEPENDÈNCIA COM A SOLUCIÓ

Sense categoria

En un cicle de Conferències de l’Ateneu barcelonès, el President Mas va ser preguntat pels assistents sobre si toca o no independència, i la resposta ha estat que l’Estat propi ho veu com una solució, i el tema es si ara es el moment idoni per plantejar-ho o no. Mentrestant altres van per feina, i per exemple l’empresari tauri Pedro Balaña, ha fet càlculs i demana 450 milions per posar fi a les curses de braus amb una presa de pel que ja passa de mida, i més lluny la línia d’AVE de Toledo, Conca i Albacete deixarà de funcionar per la seva baixa demanda amb una mitjana de 9 persones diàries, i un manteniment de 3 milions d’euros, i un cost  de 3500 milions en aquesta paranoia radial de les infraestructures espanyoles pagades en gran part amb el nostre espoli, i on personatges com l’expresident extremeny, ha contestat a les insinuacions catalanes de deixar d’invertir amb l’AVE extremeny, amb eliminar TV3 i els mossos.

 

El president Mas contempla el nostre estat com la solució, i diu que Catalunya pot acabar requerint un estat propi, i que son coses que comparteix cada cop més gent, ara un altra cosa es el moment, on la demografia i prioritats de la població no son les ideals, i si es planteja es per guanyar, amb un amplia majoria a la societat per posar sobre la taula la independència catalana amb amplis consensos entre la gent.  Per altra banda, els càlculs de l’empresari taurí son una indemnització sense cap ni peus, ja que es vol acollir a un precepte del dret català que diu que si hi ha un canvi legislatiu que doni un canvi d’activitat econòmica cal una indemnització per un període de 100 anys. A sobre el 2007 va declarar ingressos per valor de 4,5 milions per la Monumental, però sense desglossar concerts o espectacles varis.  La Generalitat confia que la xifra no sigui superior a un milió d’euros pel personatge, que avala la tortura animal per la seva butxaca. Pel que fa l’Ave, els números son clars en la línia esmentada, totalment deficitària, i on el seu cost es per exemple el 10% del pressupost de la Generalitat, i on la recent ajuda per la línia a Extremadura, contrasta amb la negativa del fons de compensació a Catalunya, i on el expresident Ibarra crida a que la Generalitat no posi el nas a altres regions, i dona receptes i perles com que qualsevol polític català que vulgui triomfar ha de criticar els extremenys.        

 

Crec que les solucions son per dur-les a la  pràctica, ja que sinó son fer volar coloms, i si el President veu clar que la única sortida catalana es l’estat propi, no pot posar pals a les rodes, dient que s’ha de fer per guanyar o amplies majories, les lleis s’aproven molts cops per un 51%, i evidentment son igual de valides que les que s’aproven per un 90%, se’n diu democràcia, i si fem cas a les enquestes, ja ens parlen d’una possible majoria per la independència en alguns casos o empat tècnic amb altres, perquè es vàlid en aquest supòsit que el no triomfi, i en canvi no ho es el si, cal treure-us la careta, i aplicar allò de a grans mals grans remeis, l’alternativa es anar aprovant lleis a l’estat espanyol a canvi del peix al cove, en aquest cop a canvi de la titularitat dels edificis de 7 hospitals, tot una victòria pel catalanisme que ja esta cansat de tanta misèria, i almoina espanyola. Per altra banda van per feina, i en Pedro Balaña vol treure un gran rendiment a la baixada de bandera de la tortura animal en territori català el proper any, amb uns càlculs cínics, i sense cap mesura amb l’ajut dels partits que validen la tortura, i que revestida de llibertat, una cosa que lliga amb el seu tarannà, ja que per exemple mai han condemnat  les morts de la dictadura amb contundència, i la consideren part de la normalitat, algú caldria que els digues que una cosa es la llibertat, i l’altra la tortura animal o personal que ha de ser condemnada, i eradicada junt amb els personatges que li donen cobertura.

 

El preu de no aplicar la solució d’en Mas, es invertir amb els nostres diners, i sacrificant infraestructures de primer ordre pel nostre desenvolupament amb projectes radials, on Madrid com a centre planetari, construeix sense cap estudi de viabilitat previ, i quan es denuncia, surt la caverna en forma de l’expresident d’Extremadura, recomanant no posar el nas en altres regions, tant de bo no calgués, ja que amb un estat lliure, poc ens importarà on l’estat inverteixi els seus diners, com si vol fer una autopista entre dos poblets perduts a la muntanya, ara be quan hem de retallar el nostre estat del benestar per regalar el 10% del nostre PIB invertit en aquestes salvatjades sense solta ni volta , ja es tot un altra cosa, com diu aquell amb els diners dels altres es fàcil gastar, i potser ja tocaria dir prou a tant de cinisme i demagògia sense límit.

 

 

UN ANY DESPRÈS DE LA SENTÈNCIA DE L?ESTATUT I AIXÒ SEMBLA UNA OLLA DE GRILLS

Sense categoria

Fa un any el Tribunal Constitucional espanyol, desprès d’una llarga travessia pel desert judicial amb resolucions i més resolucions, va arribar la sentència definitiva, la que deixava el text, ja de per si ferit de mort, en poc més que paperassa inútil, i que res tenia a veure amb l’original sortit del Parlament català, i que pot donar una idea clara del gairebé inexistent poder de la cambra catalana. Es una llei que pot ser traspassada i violada les vegades que calgui sense compassió, i que te la virtut com va dir l’actual president de l’estat espanyol, que aquí s’acaba el que dona de si aquest engany que s’anomena Espanya plural o de les autonomies.

Moltes coses han succeït des de llavors, i fins hi tot la miserable tàctica del tripartit amb els socialistes al capdavant, se’ns dubte entre l’espasa i la paret, i fent creure que via el govern amic de Madrid es recuperaria el perdut, ha quedat demostrat que era l’enèsima cortina de fum per distreure el personal, ja que fins hi tot s’ha perdut algun llençol més de la bugada, ara crec que ja tothom veu clar que els estatuts donen pel que donen, i a l’estat espanyol donen per molt poc, cal recordar que les nacions serioses tenen constitucions i aquestes no es poden fer girar com una baldufa.  La situació de crisi actual, encara ha afegit més llenya al foc, ja que degut a l’acceptació d’un espoli fiscal inassumible per qualsevol territori del món, ha portat ha retallar el nostre estat del benestar, perquè d’altres puguin gaudir de certes coses que la nostra població, pel sol fet de ser catalans no hi te dret. Realment es el regne de l’absurd,  recordo al cap de pocs dies de la sentència, una gran manifestació on qui més qui menys sota un lema força ambigu, va perdre la veu reclamant independència, ara un any desprès ens trobem com el nacionalisme i sucursalisme ranci del tripartit, ha estat substituït pel partit nacional més majoritari entre la societat catalana, segons els números freds, i resulta que tot hi les proclames del seu líder espiritual, en Jordi Pujol, es dediquen a tenir el personal entretingut amb un pacte fiscal que ningú es creu, i tothom sap inviable, i a pactar els pressupostos de les retallades indignes amb l’altra cara de la moneda  del nacionalisme ranci espanyol, o sigui el partit popular.  Aquests amb la seva líder al capdavant, i al costat d’amics tant xenòfobs com el professor Caja, exigeixen desmuntar la tant lloada immersió lingüística per substituir-la pel castellà en la seva totalitat, com ja esta succeint al País Valencià i les Illes, mentrestant un que no esta gaire lluny en postulats ideològics com l’Albert Rivera de Ciudadanos, critica que Catalunya incompleix la llei de símbols, es veu que es una qüestió d’una importància capital, i se’ns dubte li fa mal a la vista veure molts ajuntaments sense la bandera espanyola, de totes maneres, es curiós veure com no n’hi fa gens que la majoria de casernes de cossos militars i policials no tenen la senyera en un lloc preferent com marca la llei, deu ser una indignació selectiva.

 

Sembla que algunes coses es comencen a bellugar, per exemple a Unió, on l’espanyolisme ranci d’en Duran es contestat per l’alcalde de Vic, Vila d’Abadal, i la seva aposta per l’estat propi amb la creació d’una associació de municipis favorables a la independència, amb diversitat d’alcaldes de diversos colors, com recentment el convergent Carles Puigdemont, alcalde de Girona, i que també veu amb bons ulls la iniciativa. Al mateix temps sembla que s’intenta aglutinar el moviment de les consultes en una Assemblea nacional catalana, que doni aquesta empenta des de la societat civil amb aquest independentisme polític dividit, i més pendent del protagonisme de torn que de l’objectiu global.

 

El temps tampoc es un bon aliat, ja que no ens sobra precisament, i no podem perdre el temps, la manifestació del dia 9 te que ser el tret de sortida a una sèrie d’esdeveniments, que per fi posin fil a l’agulla a una alternativa possible a la via morta estatutària, i l’entesa plural amb l’estat espanyol. Al final potser haurem d’agrair a un estatut autonòmic, haver encès la guspira que desemboqui a la nostra llibertat com  a poble.

 

L?ALTERNATIVA ES GRÈCIA

Sense categoria

El president Mas assegura que si no pot aprovar els pressupostos de la Generalitat, i segueix el bloqueig de la oposició a la seva gestió, no tindrà més remei que convocar noves eleccions, i ha reblat dient que l’alternativa a això la tenim ben aprop, i es diu Grècia,un caos total.  Per altra banda el CEO proper ens preguntarà per la independència, i també pel pacte fiscal que volem, una pregunta que ja em direu tots quina utilitat te, opinar d’una cosa que ha de decidir un tercer, jo crec que cap.

En Mas diu lògicament que sense comptes un govern no pot funciona,r i que per tant caldran mesures dràstiques, i que en tot cas es veuria abocat a unes eleccions no desitjades, ja que no vol estar mesos i mesos contemplant les musaranyes, i no li tremolarà el pols per dur-ho a terme, ja que s’ha de poder governar el país, i l’alternativa es el caos total de Grècia.  Per altra banda el proper baròmetre del Centre d’estudis d’opinió inclourà la pregunta sobre el suport a la independència, i sobre el model de finançament que preferim, per a gestionar els nostres impostos que es paguen a Catalunya, tindrà diverses opcions, des de mantenir el model actual i espoliador, a la del concert econòmic, que el govern anomena pacte fiscal, i que podria ser consultat a la població el proper any.

Realment el president te raó, quan diu que un govern sense pressupostos no te sentit, i que l’actitud cínica en molts casos de l’oposició corresponsable de les retallades actuals es molt miserable. De totes maneres, ens diu que no vol estar temps sense fer res, i ens posa l’alternativa grega com exemple.  Te una gran responsabilitat i sap perfectament que el peix al cove actualitzat, i retallar l’estat del benestar als seus ciutadans per validar un espoli asfixiant, això si que ens porta al caos total, i l’alternativa no es no fer res, es posar rumb a l’estat propi, sentar les seves bases, i presentar-lo obertament, que vol esperar, quins interessos ocults frenen l’opció més assenyada amb la situació desesperada en que ens trobem, que haurà de tancar tots els hospitals, de posar tots els alumnes amb barracons, de pujar els impostos a canvi de res, tot plegat es molt malaltís, i el projecte que te per davant poc te a veure amb uns pressupostos de pa sucat amb oli, que se sumen a la llarga llista de comptes vergonyosos sota l’espoli espanyol. Te molt a fer, i ho podria liderar, no perdre el temps amb pactes fiscals, que com diu la paraula es un pacte de dos, un dels quals ja ha dit que no en vol saber res, ni en te cap obligació, quin sentit te allargar l’agonia, no em vingui amb la cohesió social, ja que això es una democràcia, i precisament la disparitat de criteris es la seva característica principal, i la minoria ha de respectar la majoria, altra cosa es proposar un regim totalitari, on el 100% de la població ha de passar pel mateix sedàs.  Aquesta alternativa que ens diu, no es Grècia, es l’estat propi i depèn de nosaltres, no se que més li fa falta.

Pel que fa al CEO, ja veurem el tipus d’enquesta que realitzarà, però per primer cop la pregunta directe de la independència podrà ser contestada, i treure conclusions, que depenent de les que siguin aportaran més arguments per iniciar el camí de la llibertat sense embuts, la segona pregunta, crec que es bastant capciosa, ja que no te  sentit dir si vols cobrar més en una feina o menys, el que digui menys es un cas psiquiàtric digne d’estudi, i per tant no te sentit, d’altra banda no depèn de nosaltres, i per tant es una pregunta inútil que no va enlloc, i que d’altra banda amb la pregunta per l’estat propi ja va inclosa, ja que aquest no vol cap concert, simplement actua com qualsevol estat gestionant els seus recursos a favor dels interessos propis. Per tant un si a l’estat propi, i un no al concert econòmic inviable sota el llast espanyol.

 

 

PUJOL I LA SEVA DEFINICIÓ DEL MÉS AUTOSUFICIENT POSSIBLE

Sense categoria

L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol, aposta en el seu últim escrit perquè Catalunya sigui el més autosuficient possible, respecte l’estat espanyol, i necessitar-lo ben poc. De fet constata que aquesta es l’actitud que detecta per part seva, tot i això admet que això no es cert del tot, i assegura que ens hi juguem la nostra continuïtat com a país, i incita a enfortir-nos interiorment per resistir els atacs.

El text publicat al Centre d’estudis Pujol, assegura que l’esperit de transició democràtica s’ha anat esvaint, i ha reaparegut amb força el projecte centralista i homogeneïtzador espanyol, i això comporta que no esta en perill el nostre dèficit fiscal, ni les competències cedides, sinó la nostra supervivència. Cal veure com ens podem enfortir, i cohesionar interiorment, i ens diu que Espanya va massa malament, i ha actuat amb prou desencert per poder prescindir de Catalunya, encara que el territori català segueix representant el 20% del PIB estatal, i seguiran amb el nostre espoli fiscal.  Catalunya esta molt condicionada  per la política i la legislació espanyoles, encara que la orientació que donem a la nostra economia, recerca o cultura son coses diferents. Creu que ara toca un bon govern, i resistir els atacs contra la nostra llengua subtils i disfressats, acaba dient que potser no serem independents, però com a mínim si som menys dependents, podem ser més nosaltres mateixos.

 

El molt honorable insisteix amb utopies que son irrealitzables amb l’estat espanyol, no podem ser molt autosuficients, i necessitar ben poc d’aquest estat, precisament la seva política uniforme porta a cada cop ser més dependents i harmonitzats amb la resta de territoris. Pel que fa a l’esperit de transició, caldria dir que es un altra topic que mai ha existit, aquesta mal anomenada transició va ser dirigida pels mateixos que van dominar una dictadura militar durant 40 anys, i la democràcia era la cortina de fum per modernitzar el regim als ulls del món, però amb tota la situació sota control, i encara més el domini sobre les nacions com Catalunya. Totes les coses que diu estan en perill son certes, però es que sense elles perd qualsevol significat la paraula nació, i no val la pena mantenir una cosa artificialment. La cohesió es un altra arma que crec no ens podem creure, la democràcia tracta de majories i minories, i per tant no es tracta  d’un 100% en una votació, la majoria suficient n’hi ha prou, aquest 20% que representem de l’economia espanyola es cert, però no ho es menys el 10% del nostre PIB, que es atracat cada any sense compassió, i que ens porta a la situació on estem. Catalunya esta totalment condicionada per la legislació i política, i això sense ser independent no es possible canviar-ho, i la orientació que donem va influïda i dirigida precisament per aquest domini, el nostre Parlament te un poder molt limitat, i no val enganyar a la població dient el contrari, aquesta època de resistir davant una dictadura sagnant i un exercit apuntant, pot ser una bona solució, ara ja no ens val per res, cal actuar i dirigir-nos a la solució, res de resistir, no es pot resistir indefinidament, i més quan l’enemic sabem que no canviarà la seva actitud vers nosaltres, com tampoc podem ser una mica independents com sembla que insinua Pujol, o ho som o no ho som, no hi ha mitges tintes. Si ho som, serem amos del nostre destí dins del mon global amb veu pròpia, i gestionant els nostres recursos al nostre favor, i si no ho som, o no som prou valents per donar el pas, el nostre paper es el de regió espoliada amb un poder molt controlat i limitat, i una cultura i llengua cada cop més amenaçades fins la seva desaparició.

 

Ara no toca sobreviure, cal viure amb llibertat i dignitat amb un estat propi, o rendir-se i resignar-nos al nostre paper de ciutadans de segona, amb un estat espanyol que fa aigües per tot arreu.

EL 9 DE JULIOL ELS INDIGNATS CATALANS SORTIREM AL CARRER

Sense categoria

El proper 10 de juliol farà just 1 any d’una mitificada manifestació, que va estar setmanes abans fent el ridícul, i mostrant la gran misèria catalana pel lema finalment triat “Som una nació, nosaltres decidim”, que va permetre que partits amb anima espanyola, com els socialistes catalans amb el president de la Generalitat al capdavant, estesin rere la pancarta. Era un lema ambigu, i amb molts possibles significats, al final el president va marxar a mitja marxa increpat, i el crit més sentit va ser independència, tot hi que es va vendre com una protesta per la retallada de l’estatut autonòmic. Ara hi ha la oportunitat de referendar aquell sentiment amb nous arguments, i encara més legitimitat, i amb un lema sense embuts, ni dobles lectures.

Ara podrem comprovar on estant tota aquella part de ciutadania que pateix les retallades per validar l’espoli espanyol, i on la màxima llei es una burla a la democràcia que no ens permet avançar com a poble i que ens condemna a un futur molt negre.  El 9 de juliol, aquesta manifestació ha de ser un clam de que el poble vol solucions, i concretament sap quin es el problema, i quina es la solució, no vol més cortines de fum dels seus partits en un Parlament de fireta que no te cap poder de decisió, de pactes fiscals per anar passant l’estona i prendre el pel a la ciutadania, de falses promeses, i de rebre menyspreu i atacs constants a la nostra cultura i identitat, dia si i  dia també.

 

Ara veurem els autèntics indignats, els qui volen canviar aquest sistema, però ho volen fer sent uns ciutadans normals amb els mateixos drets i deures que la resta, decidir lliurement el seu futur, i posar fi a aquest malson, com ja han fet molts altres pobles a la historia.  Moltes entitats ja s’han afegit, i també partits, dels quals esperem que deixin les seves sigles a casa, i s’uneixin per una causa comuna que no coneix partits, ni herois de fireta, simplement la justícia i la llibertat d’un poble, que democràticament ha de dir prou, i començar a escriure el seu futur. Us adjunto el manifest, i alhora esperono a tothom a participar en aquest acte, que s’ha de convertir en una gran onada que no deixi lloc a cap mena de dubte.

 

 

El proper 9J sortim al carrer per Catalunya

  Els últims anys la societat civil Catalana ha sortit diverses vegades al carrer per reivindicar les diferents situacions que han afectat i que afecten encara les nostres llibertats com a poble.

 Res no canvia, seguim sense poder decidir, i anem veient les conseqüències que això comporta per la nostra cultura, per la nostra manera de fer, per nosaltres, els catalans, que som tots aquells que treballem vivim i estimem aquest país.

  Se’ns menysprea la cultura, no podem gestionar els nostres diners, que són el fruit del nostre treball i de la nostra consciència de societat constructiva, se’ns nega el dret a decidir, se’ns obliga a acatar les lleis d’un estat imposat que només té en compte allò que li convé sense mirar ni un moment el que ens convé a nosaltres, vivim una situació constant de submissió i no tenim eines per combatre-la.

   Som un poble madur, pacífic i amb seny, tal i com hem sentit a dir tantes vegades, però ja som també un poble cansat, estem tips de no poder avançar, de no poder créixer, de no poder ser lliures i de no poder construir el nostre futur, d’haver de jugar les regles del joc d’un altre.

  Tornarem a sortir al carrer per fer sentir la nostra veu, i ho farem com sempre, pacíficament, amb seny, però cada cop amb més força, amb la força de la gent que diu Prou!! I cada cop ho direm més alt fins que el nostre crit esdevingui realitat i no defallirem ocasió rere ocasió, any rere any fins que assolim l’objectiu que cada cop és l’objectiu de més persones. El respecte que mereixem i la nostra llibertat.

Com ens diu el Dr. Moisès Broggi:

PER CATALUNYA, NO PAREU!

 

 

BILDU A LA CATALANA I LES MISÈRIES CATALANES

Sense categoria

La proposta de Solidaritat per unificar l’independentisme amb una mena de Bildu a la catalan,a ha començat a generar reaccions, des d’Esquerra es valora haver enterrat les continues picabaralles, però mereix una bona reflexió. Per altra banda el vicepresident del TC Eugeni Gay, culpa els partits polítics del desgavell del tribunal, i demana responsabilitats constitucionals, i alhora defineix Catalunya com a Realitat nacional, en un nou intent de manipular la historia a la seva mida.

Desprès de no arribar enlloc les possibilitats d’unitat per les eleccions catalanes, i en menor mesura en les municipals, Solidaritat catalana es planteja un canvi d’estratègia global per crear una coalició independentista pel 2014, per aturar l’ofensiva espanyolista de socialistes i populars, i formar una Bildu a la catalana, això s’uneix els rumors d’un futur pacte per les eleccions generals. La candidatura l’encapçalaria Esquerra, sempre que Junqueras en sigui el nou president junt amb Solidaritat, Democràcia catalana i Reagrupament, amb la incògnita de les CUP. Per altra banda el vicepresident del TC, el català Eugeni Gay, ha afirmat que desprès de la dimissió dels tres magistrats, esperava una reacció fulminant dels partits polítics, ja que els culpa del retard escandalós pel relleu dels jutges caducats, i que això els porta a oblidar-se de la Constitució, i no respectar les lleis d’obligat compliment en un estat de dret. Valora que el tribunal en cap cas es pot aturar, i sobre les ultimes resolucions donades sobre l’Estatut català i Bildu, diu que totes son opinables, i en aquest sentit creu que Catalunya es una realitat nacional, i això no queda prou ben reflectit en l’Estatut ,i rebutja haver valorat el preàmbul.

 

Qualsevol proposta d’unitat es benvinguda, i més en un món tant dividit i esquerdat, per culpa dels personalismes de sempre com es l’independentisme català, ara bé, aquesta per si sola no significa res més que un brindis al sol de cara a la galeria, cal llegir la lletra petita, i saber el que, el com, i amb quins propòsits per ser una veritable unitat. Primer de tot s’ha de comprendre que cap ideologia pot passar per davant de l’objectiu principal que es l’estat propi, i per tant ha de ser plenament transversal, ni dretes, ni esquerres, creació de l’estat propi, un cop que tothom tingui clar això, cal una gran generositat perquè ningú sigui tant miserable de voler treure uns rèdits personals, en aquest ambiciós projecte col·lectiu, això vol dir que molts dels caps visibles que ara veiem en les formacions que abans hem esmentat potser han de passar a un segon i discret segon pla per afavorir l’entesa, i fer oblidar passades batalles que han acabat esquitxant a tothom per la típica misèria catalana, d’altra banda lògica en una nació sotmesa des de fa prop de 300 anys, per últim cal aclarir un full de ruta conjunt, i que en els seus punts principals tothom i estigui d’acord, i tingui un suport de la societat civil, i on si convé es pugui prescindir de les sigles dels partits actuals si la situació ho requereix.  Crec que això no te massa a veure amb la Bildu basca, que més enllà dels objectius finals, no podem agafar com a model, i caure amb la “basquitis” típica catalana amb contexts i situacions diferents, amb una lluita armada, una ilegalització política que aquí mai ha existit, ja que el nostre camí es un altre. O sigui que una bona noticia, però que cal aprofundir, i no quedar com un anunci de cara a la galeria com moltes vegades ha passat, on les bones intencions no van acompanyades de gestos, i amb això no hi ha cap partit dels abans esmentats que no en sigui culpable en major o menor mesura.

 

Pel que fa al TC, Eugeni Gay, fa be de denunciar una situació que es un frau en tota regla, i que marca les mancances clares de la democràcia espanyola, i la poca diferencia que el pilar judicial te respecte el polític, on els interessos dels partits estan per damunt de la justícia. Es curiós veure com el vicepresident d’aquest tribunal titlla Catalunya de realitat nacional, tant difícil es dir nació, si aquest senyor llegeix la definició que en fa el diccionari de l’institut d’estudis catalans, ens diu que es una comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre, i això precisament es Catalunya, com ho es Dinamarca per posar un exemple. Ja n’hi ha prou de disfressar la realitat, i no dir les coses pel seu nom, inventar i modificar la historia, perquè personatges com aquest no volen reconèixer la realitat històrica, i tant sols a base de manipulació pretenen modificar la identitat d’un poble. Catalunya es i ha estat una nació, ni realitats ni bestieses varies, cal deixar-ho clar, i desemmascarar aquests intents de manipulació i frau constants a l’Estat espanyol.

 

 

 

 

 

 

 

ELS ZOOMBIES DE LA MANI

Sense categoria

En aquesta època d’indignació, de crisi d’un sistema que ja es demostra obsolet, i que deixa grans capes de la societat en situacions molt precàries, i on els moviments catalans per canalitzar la indignació, sembla que no veuen o no volen veure que amb la reclamació de l’autodeterminació s’acabarien molts dels drames que estem vivint, hi ha un factor molt poderós com son el mitjans de comunicació, que creen opinió, sobretot amb la part de població desinformada, i que ja no s’amaguen alhora de manipular qualsevol noticia, i fer-la venir be pels seus interessos.

Aquest diumenge les manifestacions del moviment indignat han tornat a on no havien d’haver sortit mai, o sigui utilitzar els canals adequats per contrastar la seva força, i donar a conèixer la seva reivindicació, fugint de violència d’uns quans que afecten tot el col·lectiu, o coaccionar els representants escollits pel poble siguin millors o pitjors, fins hi tot ocupar indefinidament un espai públic que es de tota la ciutadania, i no nomes d’uns  quans. De totes maneres el mètode assembleari es molt democràtic, però al final uns representants o caps visibles han de fer efectiu el que aprova la majoria, pel contrari no val de gran cosa, i cal dir que el lema “el carrer es nostre, no pagarem la seva crisi”, recorda aquella cèlebre frase d’un ministre de la dictadura feixista que degut a la inexistent transició ha seguit ocupant càrrecs públics, i ara es president d’honor del Partit Popular com si tal cosa.  El carrer es de tots, i ningú se’l pot apropiar a la seva parcel·la, això ha de quedar clar, però el principal problema es que aquí mai es depuren responsabilitats, en aquest cas els mandataris polítics o els principals bancs han estat decisius per afavorir aquesta crisi que ara vivim.  En un país democràtic, se’ns dubte el president espanyol Zapatero o el president del Banc d’Espanya Ordoñez entre d’altres, haurien d’haver comparegut davant la justícia per justificar la seva mala gestió, i la ocultació interessada de la informació del moment que venia, cosa que evidentment no han fet, i que finalment ha repercutit amb els de sempre.

 

Els mitjans com deia, i amb una població en una bona part despreocupada son fonamentals, i fa vergonya veure un diari extremadament nacionalista espanyol i per definició anticatalà com La Razon, intentant treure importància a la mani, i retocant les fotos generals de la gent amb photoshop, per fer veure que la mobilització era inferior, però amb el detall de no fer-ho correctament, i quedant gent totalment esborrada, i altres sense cap a la foto impresa, cosa que ràpidament ha estat detectada, com que no crec amb els morts vivents, es un autèntic frau manipulador que ja passa de mida, de fet a Madrid tenen ja una gran experiència en el tema, ja se sap quan no hi ha arguments, o es vol amagar la realitat, aquesta s’ha de deformar, i per exemple, aquesta temporada passada en el terreny esportiu i per denunciar possibles jugades que afavorien al Barça, ja van aparèixer fotos de  jugades manipulades misteriosament.  Es simplement una actualització dels mitjans de comunicació en un regim dictatorial, pura propaganda del regim, i manipulació i ocultació de la informació sempre mirant pels interessos del dictador. Una prova més que amb la inexistència d’aquest canvi, moltes coses continuen exactament igual.

 

De totes maneres, i des d’un punt de vista català, determinades actituds de molts personatges avalen aquesta tàctica, persones com explicava ahir, el conseller Pelegrí o en el terreny esportiu el president actual de l’entitat blaugrana amb una actitud tant poc ferma davant el frau, la mentida i l’insult, es donar ales a aquesta caverna que no ha evolucionat, i que nosaltres amb la nostra manera de fer donem sentit.

JOSEP MARIA PELEGRI: L?EXEMPLE DE BON CATALANET

Sense categoria

El conseller d’Agricultura de la Generalitat, va demanar em el transcurs d’una trobada empresarials, i em aquests moments difícils que estem vivint, el que ell va anomenar patriotisme alimentari,posant com exemple consumir vi català, em comptes de Rioja. Lògicament ja s’ha disculpat davant el conseller d’agricultura de la Rioja, i ha demanat disculpes per la seva ocurrència. Es el típic cas del català acomplexat que demana perdo fins hi tot per existir, i que des de la seva submissió ha perdut qualsevol engruna de dignitat.

En Josep Maria Pelegrí, membre d’Unió,  va demanar la ciutadania que exercís aquest patriotism, i adquirís productes del territori davant la crisi que patim, amb l’exemple de la demanda de vi en un restaurant, prioritzant el vi de la terra, ja que així donem una ajuda a les empreses de casa nostra. Aquest innocent comentari, i d’altra banda de sentit comú, va ser interpretat des d’alguns sectors i mitjans xenòfobs espanyols com un boicot als productes espanyols i frases com, “el despropòsit d’un poble en un mercat globalitzat dona fe de la miopia del conseller, ja que el mercat principal català es la resta d’Espanya”. El conseller ha enviat una nota matisant les seves paraules, i demanant disculpes afirmant que no anava en contra de ningú, i tant sols volia potenciar com es fa en altres llocs d’Espanya el producte de proximitat. De fet ja ha parlat amb el president de la denominació d’origen la Rioja, i el conseller d’Agricultura del territori per disculpar-se.

 

Es molt trist veure les actituds d’alguns polítics catalans nacionalment espanyols com aquest, fent veure la seva submissió absoluta en qualsevol tema per innocent, i sense cap tipus de transcendència com aquest, i corrin a demanar el perdó a terres espanyoles. La frase del conseller entra en el context de la normalitat més absoluta en qualsevol territori del món, que en una situació de crisi com la que vivim, s’intenti afavorir el producte de casa per ajudar a l’empresariat a remuntar aquesta situació, en aquest cas amb el vi, res te a veure amb cap boicot a cap producte de cap lloc, en aquest cas, i considerant que per aquests mitjans espanyols, i alguns de catalans, som ciutadans de segona fila que tenim el nostre paper limitat sense cap possibilitat d’assolir la normalitat de qualsevol altre, han transformat les paraules, acusant de boicot, sense tenir en compte que l’estat espanyol, si va fer un boicot al cava, o sigui teòricament a un producte que consideren seu, en una situació esquizofrènica, que els hi va permetre comprovar com s’internacionalitzaven les nostres vendes, i el que eren pèrdues per un costat, eren beneficis per un altre, aturant al cap de poc temps aquesta campanya indigne, i tampoc tenen en compte que el que els diferents territoris fan campanyes a favor del consum i qualitat dels seus productes, i que a ningú se li acudiria dir que son un boicot a la resta, com sempre Catalunya no ho pot fer. Es una paranoia, i un abús que ratlla la indecència, i el cansament de rebre atacs constants dels que se suposa et consideren una part seva.  Encara es més trist l’actitud del conseller català del ram, que davant d’això ha corregut a demanar disculpes al món sencer, i matisar unes paraules completament normals.

 

Es l’actitud digne d’algú que se sap inferior a la resta, que no te un gram de dignitat, i que no mereix el càrrec que ocupa, ja que la seva ment es totalment presonera del síndrome de la submissió davant el territori espanyol, i que li impedeix actuar amb normalitat, i més quan des d’allà rebem cada dia menyspreu, difamacions i insults, que pel conseller deuen entrar dins la normalitat. Realment trist el paper de bufó que donen com imatge personatges com aquests, i desprès volem que ens prenguin seriosament.

LLEI ELECTORAL I JOCS SENSE ESTAT

Sense categoria
Sembla que es torna a reactiva la possibilitat d’estudiar una llei electoral, desprès de l’últim fracàs, i si no volen que sigui un brindis al sol, hauran de cedir tots els partits, deixar els seus propis interessos a casa, i veure quin es el sistema que pot acostar més la ciutadania al sistema democràtic, i que lògicament respecti les proporcionalitats del territori. Per altra banda es vol reactivar la idea de Carod Rovira del projecte dels Jocs de Nacions sense estat, perquè Catalunya pugui competir amb altres territoris amb la mateixa situació, i sembla que el bucle es repeteix per no encarar els problemes, i les seves solucions.

El fracàs de final de la legislatura passada, el ridícul de 30 anys buscant una llei electoral, i les demandes de la societat indignada, que vol un millor mètode participatiu, han tornat a portar a l’agenda la llei electoral catalana, que recordo necessita dos terços de la cambra per ser aprovada, i mentrestant es va aplicant la llei orgànica general espanyola,  les divergències son la representativitat del territori  (CIU i ERC), i la més propera a un vot igual una persona (PSOE-C i ICV).  El setembre o octubre es podria formalitzar una nova ponència al Parlament, i el govern prioritza l’acord amb el grup socialista per fer una majoria forta, i es vol fer la primera meitat del mandat, discutint si s’aprofita la ponència ja engegada la legislatura passada, de totes maneres la resta de partits ja han dit que si s’afavoreix als partits majoritaris no hi donaran suport.  Per altra banda el govern vol recuperar els Jocs proposats per Carod el 2007, i que per la crisi econòmica es va deixar abandonat, i ara per la promoció del reconeixement internacional esportiu català, es volen impulsar aquests jocs, i es diu que la política esportiva es basarà en l’excel·lència, els valors i la nació.
Realment es lamentable que cada legislatura els partits portin propostes de com fer una millor participació de la població amb una nova llei electoral, que desprès xoca amb els interessos de tots els partits. A final de la passada legislatura, i amb les eleccions a la cantonada, evidentment el fracàs estava cantat, ara haurem d’esperar generositat, i deixar el partit en un segon pla, en cas contrari passarem 30 anys més per vergonya aliena, i del sistema  català en particular. La proposta socialista d’un ciutadà igual a un vot, per dir-ho d’alguna manera, i disfressat de progressisme d’anar per cas ,dona avantatge als socialistes, ja que el seu vot majoritari es concentra a l’àrea metropolitana, lloc on hi ha la majoria de població catalana, i per tant amb clara supremacia en aquest supòsit sobre les comarques, a l’altre costat la proporcionalitat ha de venir molt mesurada, i personalment crec que s’hauria de fer servir un sistema anglès, amb l’apropament del diputat del barri que tingui contacte directe amb els seus electors, per altra banda caldria un factor de correcció per aquells vots dels que no quedin en primer lloc, i evitar que quedin inservibles. La gent vol participació, i contacte proper amb els seus representants, i sobretot transparència, i una fugida dels blocs actuals en el Parlament, on cada diputat pugui lliurement votar moltes qüestions, que no tenen perquè coincidir amb els seus companys de partit, que defensen un altre col·lectiu. Semblen coses de sentit comú, però els interessos no deixen que es facin realitat.
En el tema de la proposta abandonada de Carod, rebutjada per inviabilitat econòmica, crec que ara estem pitjor, i es una competició que no interessarà a ningú, ja que els participants, molts d’ells no seran de primera línia, i es com una mena de jocs d’anar per casa, per territoris que no tenen la valentia d’alliberar-se dels seus estats pertinents, una mena de cortina de fum que no porta enlloc, i que dona idea de que es reconeix que som una simple regió amb ben poques aspiracions, tot plegat molt trist, i una gran pèrdua de temps, si volem ser un estat, siguem valents i automàticament en el terreny esportiu estarem als grans esdeveniments mundials, competint com nosaltres mateixos, altra cosa es fer el ridícul, i conformar-se amb unes engrunes, que hores d’ara no tenen cap sentit.
 
 
 

 

 

 

LA DEMANDA CATALANA PER EUROPA NO PASSA PER L?ESTAT ESPANYOL

Sense categoria

Aquests dies veiem denuncies dels eurodiputats catalans a les continues traves i pals a les rodes que l’estat espanyol utilitza per frenar l’interes europeu pel corredor mediterrani, una infraestructura bàsica per Catalunya, i que  tant sols un interès polític espanyol justifica la seva motivació, ja que tècnicament no n’hi ha cap. Per altra banda, la futura entrada de Croàcia com a nou membre  de la Unió, implicarà l’entrada com idioma oficial del croat, i es vol aprofitar per forçar l’entrada del català, demanant un ajut ingenu a l’estat espanyol que saben perfectament que mai arribarà.

En Ramon Tremosa, eurodiputat català ha assegurat que l’estat espanyol va boicotejar i evitar la visita conjunta d’un conjunt d’eurodiputats al Port de Tarragona el passat març, i on tant sols van poder veure el de Barcelona, tot com a mostra del nul interès espanyol de que els ports catalans estiguin connectats a la resta d’Europa amb la via ample ferroviària, i que provocaria la pèrdua del monopoli que ostenta Renfe. Assegura que no hi ha cap raó tècnica per no impulsar el corredor mediterrani, però nomes reben pals a les rodes. Des del mateix port tarragoní, ja s’ha insistit que la data del 2020 com implantació definitiva del corredor, els deixarà fora de joc, i el impedirà el creixement amb el corresponent greuge que això suposarà per l’economia catalana. Per altra banda, els eurodiputats catalans presentaran al Parlament un manifest a favor de l’oficialitat europea de la nostra llengua, i demanen al govern espanyol aprofiti la propera entrada del croat, i que requereix la unanimitat del Consell europeu, i els insten a condicionar si es necessari amb el vot d’un, la implantació de l’altre.

 

Aquesta comèdia ja fa molt que dura, i potser que els nostres eurodiputats es dediquin a denunciar la xenofòbia de l’estat espanyol vers Catalunya, i no perdre el temps amb demandes, que sabem del cert que l’estat espanyol no desitja, i per tant farà oïdes sordes, no volen el nostre desenvolupament econòmic desmesurat, ni la nostra internacionalització cada cop menys depenent del mercat espanyol, qualsevol estat que ens consideres una part igual que la resta del total, hauria fet mans i mànigues per apressurar el corredor mediterrani,  un projecte necessari, i que revitalitzarà l’economia i les infraestructures catalanes entre d’altres, altra cosa es la condemna a l’ostracisme, o que quan hi arribem altres ha s’hagin posicionat. A l’estat espanyol això li es igual, es capaç contra l’opinió majoritària europea d’impulsar un altre corredor totalment il·lògic a traves dels Pirineus aragonesos, molt més car, i sense cap perspectiva econòmica, ni més ni menys que moltes vies d’alta velocitat totalment deficitàries de l’estat, ja que aquest no planifica les infraestructures en termes econòmics o logístics, sinó en termes purament politics, i sobretot que mai afavoreixin el desenvolupament català.  Fa anys que posen traves per impedir aquest corredor, i les demandes catalanes cauen en un sac sense fons davant la perplexitat europea. Pel que fa al català, caldria dir, per si no s’ha assabentat els nostres eurodiputats, que l’estat espanyol al igual que el terreny econòmic tot gira al voltant de Madrid, en termes lingüístics tot gira al voltant del castellà, llengua oficial i única, la resta no les consideren seves, i son enemics de la primera, per tal eviten qualsevol avença que puguin tenir, i l’oficialitat europea nomes s’aconseguirà sent un estat, com ho es Croàcia, tant fa el numero de parlants, la historia o la legitimitat, es una qüestió de genocidi lingüístic, que te com objectiu convertir la llengua catalana en una anècdota folklòrica, i no de cap situació casual com l’entrada croata a la Unió.

 

En definitiva, no enganyem més a la gent, amb l’estat espanyol, el català no serà oficial a Europa, ni aconseguirem el corredor mediterrani just quan el necessitem, amb un estat propi tot això serà una realitat, ja que l’estat que tindrem anirà a favor nostre, i el d’ara es l’enemic principal.

 

 

MAS COLLELL I LA RESPONSABILITAT MAL ENTESA

Sense categoria

Amb el vot favorable de CIU i Laporta, i l’abstenció dels Populars, es van tombar totes les esmenes als pressupostos de la Retallada, i per tant van donar llum verda a seguir la seva tramitació fins al final. El conseller va demanar responsabilitat a la resta de formacions, amb uns comptes excepcionals per a un moment excepcional, amb un nivell de despesa que torna fins al 2007. Crec que en Mas Collell s’equivoca en la excepcionalitat, ja que la situació va camí dels 300 anys, i les nostres limitacions han anat augmentant fins al desgavell i crisi total actual.

Aquesta aritmètica parlamentaria, va fer possible seguir el curs parlamentari del primer pressupost que decreix, i que tot i així duplica el dèficit previst per l’estat espanyol amb un 2,66% per un 1,3%. Ens diuen que suposa un sacrifici, però en cap cas un desmantellament de l’estat del benestar. Els popular deien haver fet el pas per sentit comú, els socialistes van criticar aquesta mena de pacte, i l’anomenen tripartit de dretes amb Convergència, Unió i els Populars, i acusen la casa gran  de conviure amb la catalanofòbia. Tant Esquerra com Iniciativa defensaven la gestió del tripartit, i atacaven aquest pacte, de fet en Boada va arribar a dir que sort de l’endeutament generat per ells que ara el govern podria destruir les bases creades. De fet, avui s’ha sabut que concretament a Salut es reordenen els serveis, i l’assistència més complexa  com la cardíaques concentrarà en 6 o 7 hospitals al voltant de Barcelona, i es deixarà de fer a les altres grans ciutats catalanes, amb l’allunyament dels pacients, i un estalvi calculat d’uns 15 milions anuals, també reduirà els punts d’atenció urgent, alguns tancaran a les nits, i altres deixaran el servei amb un estalvi de 50 milions d’euros.

 

Llum verda a aquesta responsabilitat mal entesa, i a aquestes retallades que afecten per primer cop als pilars de l’estat del benestar, i treuen i resten el model de la nostra societat, amb un bon exemple amb la nostra assistència sanitària amb tancaments de plantes d’hospitals, retallades de personal, i serveis, i ara allunyament de tractaments centralitzats en un sol punt, amb els inconvenients que això pot suposar  per uns sectors de la  població determinats, així com la retallada de serveis urgents, que es un deteriorament dels nostres serveis clarament. Evidentment, que no es un desmantellament total del nostre benestar, però es un endarreriment,  i deteriorament clar dels serveis que rebem, i tot això quan el nivell de vida i el que aportem en forma d’impostos directes i indirectes segueix la seva pujada imparable.  Per tant no hi veig ni el sentit comú dels populars, ni la responsabilitat, i evidentment no ho veig excepcional, ja que aquests que tant critiquen les mesures igualment van validar l’espoli descomunal a que estem sotmesos, i vertadera causa de la nostra crisi i empobriment general. Curiosament, caldria recordar que aquests que critiquen la catalanofòbia del PP, governen junt amb ells al País Basc sense cap rubor, i concretament fa poques setmanes van votar en contra del fons de compensació a Madrid, que es reclamava legítimament Catalunya, i que hagués pogut evitar algunes d’aquestes retallades, per tant els campions d’anar sistemàticament contra els interessos catalans no son vàlids per acusar a ningú del mateix tema. Pel que fa a la resta de tripartit, defensar la seva gestió econòmica, desastrosa des de tots els punts de vista, es d’un cinisme  que no te nom. Un capítol apart mereix el diputat Joan Laporta que ara avala un números de la Catalunya autonòmica amb totes les falsedats que això implica, cal una mica de coherència, un valor que amb el clar exemple del personatge esmentat, es pot comprovar com es perd a velocitats de creuer.

 

En definitiva, i pel que fa a la sanitat unes mesures que podrien aportar un estalvi de 65 milions que son res comparat amb els 22 mil que ens roba l’estat espanyol anualment. Tota una paranoia que sembla no te límits.

ELS INDIGNATS, ARA INDIGNEN

Sense categoria

Algunes de les legitimes reivindicacions d’una democràcia verdadera, i mesures per canviar el sistema eren molt benvingudes, però el moviment s’ha anat degradant fins arribar a la indignació, però en aquest cas de la resta de la societat. Les accions avui contra els parlamentaris escollits pel poble son indignes, i com ha dit el president Mas, han creuat una línia que es sagrada en qualsevol democràcia, el respecte als escollits pel poble, i la utilització de molts canals per fer veure el desacord, però mai la violència o la coacció com hem vist aquest matí.

La indignació entre la classe política era evident, diversos consellers i el mateix President, han hagut d’accedir al Parlament amb helicòpter, altres han rebut pedrades, empentes, pintura, insults, i tot tipus de gestos, protegits per un cordó policial, molts d’ells han hagut de superar el bloqueig dels indignats dins els furgons policials, i alhora de començar la sessió la meitat dels diputats encara no havien pogut entrar. Aquests han aprovat una moció de condemna, i alguns ens diuen que fa 34 anys de les primeres eleccions, una conquesta de llibertat, des de la dictadura, i ara creuen que han estat escollits per fer sentir la seva veu i la dels seus votants, i per tant tenen el dret d’entrar al Parlament. Els diversos portaveus han demanat discutir aquests pressupostos per poder defensar els indignats, com el cas de Laia Bonet pel PSOE-C, que ha anunciat el seu vot negatiu per mostra la indignació per les retallades.

 

Realment, ha estat un episodi molt trist el viscut avui, i que ha desautoritzat i desmuntat les teories d’una demanda d’una democràcia real, ja que com deia aquell, no es això companys, no es això. No es pot coartar als representants del poble, podem estar d’acord que el sistema esta podrit, que es indigne les condicions laborals d’aquests treballadors públics, o de la poca participació de la ciutadania a la democràcia que tenim, ara be, utilitzar la violència per impedir als nostres polítics fer la seva feina es tot un altra cosa.  Es indigne el pressupost de les retallades, però també ho eren els anteriors del tripartit, i no vaig veure ningú bellugar un dit, i ho eren, perquè tots parteixen de la base d’avalar un robatori de l’estat en forma del 10% del nostre PIB anual que va  i no torna, aleshores  es d’un cinisme espantós que la representant socialista mostri indignació per les retallades quan el seu partit es tant responsable com el que mes d’haver validat el tema esmentat, i haver estirat més el braç que la manega, com a cortina de fum per tapar la indignitat, i recentment votar contràriament al fons de compensació que ens tocava, i ara deixar la caixa completament buida, el govern actual que per cert segueix avalant l’espoli, encara que això perjudiqui greument l’estat del benestar dels seus ciutadans, no te més remei que anar-lo retallant fins a límits insospitats, ja que no hi ha recursos per dissimular-ho, ja que sinó segur que ho farien.  Es indigne sacrificar-nos sempre els mateixos en benefici d’uns altres, però son els representants que ha escollit la població, i això s’ha de respectar amb tota la discrepància que es vulgui.

 

Es curiós veure els indignats tant bel·ligerants amb un parlament de fireta amb ben poc poder, i en canvi l’origen de la nostra crisi, o sigui l’estat espanyol sembla queda oblidat, alguna cosa fa olor de socarrim, i pot acabar amb un ball de bastons, que desprès els típics progres de sempre criticaran amb rotunditat, però res diran de la primera provocació, i les primeres accions indignes, ni de nomes veure el culpable subsidiari, i no dir res del principal.

 

En definitiva, un final trist per un moviment que ha donat tots els arguments necessaris al sistema, per utilitzar els seus sistemes de seguretat i defensa, amb l’aval de la major part de la ciutadania.

EL TRIBUNAL DE LA INQUISICIÓ EN CRISI PROFUNDA

Sense categoria

El vicepresident del TC, i dos magistrats més han presentat la dimissió d’aquest tribunal, com a protesta per no haver estat renovats, ja que el seu mandat caducava el novembre passat, i per cridar l’atenció per la seva renovació per part dels dos principals partits espanyols, les reaccions han estat a l’alçada de l’esperpent d’aquesta institució,  amb critica  a Bildu o al nacionalisme, sempre culpable de tots els mals segons la caverna espanyola i catalana.

Tant Eugeni Gay el vicepresident, com els magistrats Vera i Delgado, se senten part d’un tribunal segrestat per la incapacitat dels partits de la renovació totalment polititzada, el President del tribunal Pascual Sala, ha desestimat la dimissió per la seva funció institucional, i el volum de feina acumulada. Es una crisi de grans proporcions, i be desprès de l’afer de l’Estatut amb quatre anys de retard, la renovació de membres que ja portaven 3 anys caducats, una vacant encara pendent per mort del magistrat, i que deixa la composició amb 5 progressistes i 3 conservadors, termes que francament fan riure. El PP i PSOE es culpen mútuament per no haver estat capaços d’acordar les renovacions, i crear la paràlisi actual, pels populars es va insinuar que la sentencia sobre Bildu, podria tenir a veure amb les renuncies, per la seva banda Albert Rivera per part de Ciudadanos, dona la culpa als pactes amb els nacionalistes de populars i socialistes, que acusa d’utilitzar el tribunal pels seus fins, i s’ha referit a l’Estatut o  a l’esquerra abertzale, i ha reblat que els nacionalistes no acaten les sentencies del TC quan no els agraden, i això esta destrossant la democràcia.

 

Realment que en un estat democràtic la separació dels 3 poders es bàsica, hi podríem estar tots d’acord, a l’Estat espanyol clarament no es així, i els partits polítics manipulen aquest tribunal en funció dels seus interessos, i el fan servir per complir els seus objectius, fa gracia sentir a parlar del sector progressista i el conservador, quan amb el tema estatutari la discussió era si cremar el text o estripar-lo en el millor dels casos. Aquesta falsa democràcia espanyola s’ha dotat de mecanismes d’autodefensa per blindar-lo davant de qualsevol atac.  Davant de tot la sagrada Constitució, pràcticament impossible de modificar, i amb alguns articles com el de la missió de les forces armades dignes de qualsevol dictadura de tercera, en segon lloc la cambra principal, el Congrés on bàsicament populars i socialistes es reparteixen el pastís institucional, i en aquest cas el judicial sense cap vergonya, una segona cambra diuen de representació territorial, com es el Senat, que no representa absolutament res, i tant sols serveix com a cementiri d’elefants, i jubilacions daurades de polítics esgotats, i on dia a dia es demostra la inutilitat de l’organisme que amb la seva eliminació estalviaria molts diners, ja que mai representarà les nacions dins d’aquest estat, perquè el mateix no les reconeix com a tals, i en tercer lloc un tribunal com el Constitucional digne hereu dels tribunals d’altres èpoques, i que s’encarrega de fer la feina bruta per no empastifar directament els partits, però totalment dirigit, sense complir cap llei i garantia, com s’ha demostrat amb les renovacions, i en el cas estatutari català passant per sobre de la decisió popular en un referèndum, cosa sagrada en qualsevol democràcia vertadera. Les reaccions han estat les de sempre, i curiosament els que acusen els nacionalistes de no fer cas a les sentencies quan no agraden, critiquen profundament l’afer de Bildu, un partit perfectament democràtic, i que com s’ha vist representa una part molt important de la població basca, vetada fins ara per aquest estat pre-democràtic, en Rivera culpa els nacionalistes de destrossar la democràcia, quan recordo el seu partit contrari a deixar decidir el poble lliurement cap on vol anar, i amb una xenofòbia constant cap a la nostra identitat, i en particular contra la nostra llengua, que el deixaria inhabilitat per donar lliçons de res, i menys de pensament democràtic.

 

En definitiva, un nou afer vergonyós d’un estat que no vol evolucionar, i on les seves mancances van sortint a la superfície cada dia, i malauradament ens arrossega amb ell, si no reaccionem d’una vegada per totes.