ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA UNITAT SAGRADA

Quan sentim coses increibles, mantenim les reserves sobre la informació, però aquesta ja passa de ridícul i indignació amb segons quines afirmacions.

Posaré dos exemples ben clars, el primer Maria Dolores Cospedal afirmant amb rotunditat que l’acord signat per PSOE i Ciudadanos amaga la celebració d’un referèndum per Catalunya i per tant no garanteix la unitat d’Espanya. El segon la consulta socialista a la militància avalada per la mateixa, i que concretament a Catalunya tant sols vota un 31% de la militancia que contrasta amb el 52% de l’Estat, cosa que planteja diverses preguntes. Recordo la pregunta era “El PSOE ha assolit i proposat acords amb diverses forces polítiques per donar suport a la investidura de Pedro Sanchez a la presidència del Govern. Dones suport a aquest acord per formar un Govern progressista i reformista?”.

Realment esperpèntic la dirigent popular mentint descaradament, el document signat del pacte diu ben clar que no tenim cap dret a cap mena de referèndum. Alhora la posició dels dos partits expresada per activa i per passiva ha deixat ben clar que son contraris a qualsevol tipus de dret a decidir per Catalunya. El discurs i la posició exactament la mateixa i contraria a qualsevol estandard minimament democràtic. Tanmateix Cospedal no veu del tot blindat aquesta retallada de drets pels catalans, com ho proposa fer, vol enviar els tancs a cada ciutat per garantir la “una grande y libre”, prohibir les nostres institucions com a mesura preventiva o que se li passa pel cap, potser que ens ho aclareixi.

Per altra banda la consulta socialista a Catalunya no es per tirar coets. La participació arreu es molt menys que les primàries passades, i especificament pel que fa al PSC es molt pobre, un 31% no es massa significatiu, tot hi així ho donen per validat. Es curiós veure com un 48% de votants favorable a la independència en les últimes eleccions de cap manera es pot admetre i en canvi un 31% en aquest cas es perfectament viable. També es una cosa que ens haurien d’explicar, ja que les matemàtiques suspenen, en canvi la demagògia suma perfectament.

En definitiva un pacte progressista de dos partits a la dreta i que atempten contra els principis bàsics de qualsevol democràcia. Tot perfectament normal en la Espanya que coneixem.

EL VODEVIL DE GIRONA

La primera idea que be al cap, es que no ens ho podem permetre. Ara més que mai, el procés està per damunt de les disputes locals. El que ha passat a Girona no te perdó i es incomprensible. No em valen les excuses de qüestions locals, ara no.

Primer vull dir que això provoca desconfiança en el mateix procés i en els partits que l’han de dur a terme i que de fet ho estan fent. Provoca que veiem per les xarxes com els supporters incondicionals d’una formació concreta aprofiten per abocar tota la bilis que tenen acumulada i que ara haurien de posar al calaix precisament pel periode excepcional i meravellos que ens ha tocat viure.

La segona cosa que volia dir, es que es injust carregar totes les culpes en exclusiva cap a una formació concreta, i alhora fent un exercici de poca memòria exculpar a la resta per no haver comés mai cap pecat original. Visió global i hemeroteca serien dos receptes que no ens anirien malament.

Resulta esperpèntic la tria del substitut del President a l’alcaldia, el número 19 d’una llista que va haver d’entrar com a regidor i provocar la renúncia dels que tenia per davant. Tot per equilibris polítics que no per legítims deixen de ser poc étics. Seguint amb unes converses on el sou del batlle ha agafat el protagonisme principal, una nova errada. Uns per demagògia, ja que l’anterior com a diputat no cobrava el mateix i ara no es cap crim posar-lo damunt la taula, i l’interessat per posar com excusa pactes per quantitats que semblen molt poca cosa. Podríem parlar també del nombre d’assessors on ERC va aprovar els 8 que hi havia sense problemes i ara no acceptaven 7 en una nova lliçó de poca claredat.

Com no resulta incomprensible buscar el suport de les dues forces nacionalment espanyoles i no arribar acords amb les nacionalment catalanes. Alhora no preveure que en aquest cas Ciudadanos, aquells que sempre diuen que no son nacionalistes i que els preocupa les coses que vertaderament pensa la gent com a problemes. Suposo que la pertinença a l’AMI deu ser una gran preocupació pels gironins. El resultat la negativa i el ridícul.

Per últim cal dir que preocupa veure com les direccions sobretot convergents i repúblicanes no han tractat el tema per buscar solucions coherents que segur en trobarien i han deixat fer amb una tàctica partidista intolerable sense importar el resultat final que ens perjudica a tots.

En definitiva, el mal ja esta fet, però cal reconduïr la situació, i deixar els beneficis de partit a un costat per posar la capital independentista del país al lloc que li pertany dins el procés cap a la República.

EL JOC ESPANYOL (2)

A mesura que anem coneixent amb profunditat el document signat per Sanchez i Rivera, veiem que més enllà dels titular, poques concrecions, i com diu el President Puigdemont, no resol i contribueix a enquistar el problema de Catalunya.

En Vicent Sanchis un cop més dona en el clau, i el més inquietant es l’intent de convertir les autonòmies amb Diputacions autonòmiques amb la desaparició d’aquestes. Aquesta es la reforma federal que proposen com alternativa. Retrocedir mès en el temps, menys poder real, més centralització de l’Estat i per suposat negació de drets als ciutadans que volen expressar davant una urna i sense embuts que volen ser de grans. Aquesta democràcia express o reforma constitucional express com li diuen es la clau de volta de la negació de la democràcia, sort que diuen es un acord de progrés.

Diputacions autonòmiques

Vicent Sanchis
Això que ha passat a Espanya no passa enlloc. Sense novetat al front. El partit que guanya amb escreix unes eleccions renuncia a portar la iniciativa política i el seu candidat no es presenta, per falta de ganes i ambició, a la primera investidura. Només la indolència, l’arrogància i la violència amb què el PP tracta els seus rivals i la humanitat en general expliquen l’error colossal de Mariano Rajoy.

L’endemà de les eleccions tota la pressió fàctica i la palpable també queien sobre Pedro Sánchez. Com que el Partit Popular no podia aconseguir la majoria absoluta amb Ciutadans, els defensors de l’estabilitat -a Espanya estabilitat sempre ha volgut dir resignació- inquietaven el candidat socialista perquè s’abstingués en la previsible investidura de Rajoy. Com en la millor sainet de confusions, la situació s’ha invertit. El líder del Partit Popular no va acceptar l’encàrrec del rei -que encara deu estar traient-se lleganyes- i va cedir el pas i l’oxigen al seu rival polític, que havia perdut les eleccions.

Pedro Sánchez no podia pactar amb Podemos sense trencar el seu partit i fer cruixir els ossos de les venerables mòmies que encara en viuen. Per això ha lligat el pacte amb Ciutadans, que no suma però li permet lluir el llom i la cresta. Potser el PP no s’abstindrà i Mariano Rajoy rebutjarà la insistència dels que no volen eleccions -de Brussel•les, la banca i la gran empresa-, però, en tot cas, no és ell qui porta la iniciativa. I això en política és important. De vegades, determinant.

L’episodi extravagant ha fet aflorar l’habilitat d’un líder que semblava estúpid. I ha permès constatar una altra obvietat. Socialistes i ciutadans coincideixen en dos grans objectius. El primer, a barrar el pas a qualsevol aspiració democràtica com la que és majoritària a Catalunya. Espanya no es toca. El segon, tant inquietant com el primer, a convertir els governs autonòmics en diputacions, que se suprimiran perquè ja no caldran.

EL JOC ESPANYOL

Aquest acord anunciat a bombo i plateret entre PSOE i CIUDADANOS es la volta del cercle que ens faltava veure. Des dun punt de vista polític Albert Rivera ha estat molt habil per no quedar fora de joc i posar les seves propostes damunt la taula i presentar les seves credencials com home d’Estat capaç de pactar a diferents bandes en benefici de l’Estat.

Hi ha 5 condicions que han sorgit damunt la taula com son: Suspensió dels aforats, rebaixar el número de signatures per una ILP a la meitat, despolititzar la justícia, suprimir les diputacions i limitar a vuit anys el President de Govern. Tot això amb una reforma constitucional express que ho faci viable. Pedro Sànchez segurament molt pressionat per diferents sectors, i en especial pel sector de l’IBEX 35 ha triat aquest camí davant les propostes d’un PODEMOS que el tarannà de partit poc democràtic com es el PSOE no podia acceptar i que no lligaria amb la defensa de la unitat d’Espanya per damunt de tot, una especie de la “Una grande y libre” actualitzada.

El fet es que les propostes sonen a nova política i regeneració democràtica, i potser uns Populars assetjats pels casos de corrupció podrien permetre anar endavant amb una abstenció per altra banda necessària per arribar a bon port. Aquesta o la de Podemos, que hauria de justificar moltes de les seves línies vermelles en cas d’acceptar aquest paper que semblava anava destinat a unes noves eleccions que podrien comportar una OPA a la part esquerra i el costat socialista per assaltar el primer lloc en aquest espai i poder negociar amb molta més força. Segurament la corda ha estat tant tensa que les estructures estatals mai la suportaran.

Queda un tema pendent, Catalunya. Alguna proposta, alguna mesura, la resposta es cap. No tenim dret a Referèndum, ni a ser escoltats. La població ignorada i les nostres demandes també. Una reforma constitucional de pa sucat amb oli per vendre fum, i la democràcia, la força del vot i els problemes polítics al calaix tancats amb clau per sempre més.

Aquesta es la recepta que un cop més ens espera. La diferència es que el context es diferent i la constatació de que el mur un cop més es tanca i espero la constatació per part dels que volien resoldre això com es norma en una cultura democràtica i de veu al poble respectant els seus drets, que hem de seguir el nostre camí sense esperar res de camins que estan tancats amb pany i clau.

ANIVERSARI 23 F: LES COSES NO VARIEN

Avui fa anys d’aquell 23 F on algunes unitats militars van voler acabar amb la democràcia de fireta per retornar amb més força al passat i el Monarca espanyol va sortir com un heroi a defensar la mateixa. De fet es curiós que la persona que va ser nomenada hereu pel dictador, ara fos el salvador de les essències democràtiques. Cal dir que aquesta teoria de cara a la la galeria te molts punts foscos que han anat sortint a la llum i que els poders de l’Estat han intentat amagar matusserament com es habitual.

El cert es que hi ha coses que no canvien amb triomf del cop d’Estat o no. Continua haven presos polítics a l’Estat, cosa ja de per si inaudita en un teòric règim com el que vivim. Arnaldo Otegui d’aquí una setmana sortirà definitivament de la presó sense taques de sang demostrades i simplement per motius polítics amb les causes que defensa. De fet els actes que es preparen de benvinguda ja han estat causa de demanada de suspensió pel delegat del Govern espanyol a Euskadi Carlos Urquijo.

La contradicció es servida, per un costa no te cap caire polític la seva condemna i per altre es inhabilitat per impedir es presenti a les eleccions basques amb molt bones perspectives, i es volen suspendre actes a una persona que ja ha complert la seva condemna i per tant ha pagat el seu deute i es perfectament lliure, o es que el tema de la reinserció també era un engany.

Otegui ha estat un actiu perquè ETA abandones les armes i per tant barrejar això amb enaltiment del terrorisme es fals i indecent. Parla el delegat d’humiliació a les víctimes, quan precisament la seva lluita ha estat per evitar que hi hagi més víctimes, cosa que l’Estat amb la seva gestió del tema amb creació de banda terrorista com el GAL inclosa ha propiciat més mort i dolor. Posteriorment hem vist els nuls passos de l’Estat amb la dissolució definitiva de la banda terrorista, on nomes aquesta ha fet passos valents per acabar amb el drama.

Com diu Joseba Permach, portaveu de la il·legalitzada Batasuna ” l’empresonen per fer política, volen prohibir acte polítics a la seva sortida i encara diuen que no es un pres polític”.

El mateix ministre Fernandez Diaz, el que ara qüestiona la Justícia per les investigacions del seu Partit, cosa que quan era contra CIU provocava la seva defensa de la llibertat de la mateixa. Parla de que Otegui no es pot dir home de pau i el vincula amb la banda terrorista. Un nou desproposit de com interpretar en el propi interés un nou cas de vergonya per l’Estat espanyol.

Passen els anys, i els 23 F però hi ha coses que no varien.

LA VAGA DE COLAU

La vaga de TMB d’aquesta setmana, i deixant ben clar que el Dret a Vaga es un dret que no es discuteix en qualsevol democràcia solvent, però les conseqüències i el be general tampoc haurien de passar desapercebudes.

Cada any ens trobem a les portes d’un esdeveniment tan important com el Mobile World Congress amb les amenaces de vaga del transport públic. Ara s’ha fet realitat. Deixant de banda les raons i condicions dels treballadors que es volen negociar, caldria posar a l’altre costat de la balança el greuge que comporta interpretat com un xantatge a la imatge que deixa Barcelona en aquest gran aparador, i que deixa molts diners invertits en diferents sectors de la nostra societat i un volum de negoci necessàri. Per altra banda els més perjudicats son precisament els usuraris d’aquests serveis, classe treballadora o estudiants en la seva majoria que hauran de patir unes incomoditats i greuges per un servei públic que amb els seus impostos esperen sigui de qualitat.

Dic això, i de cara al nou país, no estaria de més revisar el dret de vaga, per impedir segons quines situacions que son intolerables per molt justa que sigui la protesta.

Una gran curiositat es veure l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau des de l’altra banda. Recordem al costat dels treballadors i les seves lluites socials i acusant TMB depenent del consistori com empresa opaca i exemple del mal del capitalisme. Ara des del poder l’hem vist negocian solucions per desconvocar la mateixa i qualificant la mateixa de desproporcionada. Fent públics sous mitjans dels treballadors, cosa que amb altres alcaldes hagués segurament criticat fins a la sacietat i el·ludint responsabilitat a altres institucions quan l’empresa es municipal. Alhora la seva responsable Mercedes Vidal que el 2013 celebrava una vaga de TV3 per l’11 de setembre i que ara defensas que la proposta del consistori ha estat bona i posa en entredit la seva coherència.

De fet l’èquip de Comú Podem està demostrant el canvi de discurs i fets, al carrer, en campanya o des de les institucions i segurament demostra que el Capitalisme no es el gran mal de la humanitat i que les coses son diferents des del poder i amb la responsabilitat de decidir o des del carrer amb la queixa permanent.

En definitiva i el perjudicat com sempre la ciutadania i no precisament la classe alta, curiosament la mitjana i base de la classe treballadora del país.

ELS ASSUMPTES DEL CEL I LA TERRA

El cap de la Religió Catòlica Francesc ens reconeix que lús dels anticonceptius contra el Zika es un mal menor, i ho va aclarir dient que l’avortament no es un mal menor, sinó un crim, llençar una persona per salvar-ne un altra, el que fa la mafia, en canvi l’altra opció no es un mal absolut. Apart va considerar l’aspirant a la Presidencia americana Donald Trump com a no cristià per voler aixecar murs entre Mèxix i USA per no permetre l’entrada d’immigrants.

Ja hi tornem a ser, amb el màxim respecte per totes les persones de fe en el que sigui, des d’un Déu a una cadira per posar un exemple, no podem donar segons quines lliçons des de la ignorància o la mala fe, encara que sigui redundant. Aquest virus que provoca malformacions a les embarassades, es pot combatre amb metodes anticonceptius com a manera més lógica i cal dir també humana. De cap manera es un mal menor, simplement no es cap mal, es una prevenció normal i personal per evitar mals irreversibles. Qui es aquest senyor per erigir-se per damunt del be i del mal i qualificar això de mal menor, simplement no es de rebut.

Per altra banda qualificar avortament com a crim i barrejar-ho amb les tàctiques de la mafia, es una falta de respecte a la persona humana i el seu dret a decidir personal sobre el seu cos. Simplement es feixisme a cara descoberta. La gestació d’una criatura es una situació volguda per una parella normalment o una dona que es la responsable de l’acte i que per aquesta mateixa responsabilitat i per mil motius o pot frenar si la medicina li permet. Senzillament es personal i intransferible i ningú te dret a posar el nas en la privacitat i el mateix ser humà en el seu interior, em sembla una demagògia impresentable alliçonar a la resta de la humanitat sobre que ha de decidir o no.

En la qüestió política rebla el clau ja que segons el seu llibre sagrat, si no ho tinc mal entés el perdó es una base prou significativa, i sembla que Trump, independentment del que en poguem pensar de les seves propostes no en te el benefici i li retira el carnet de cristià, que es veu en te la potestat. Em sembla una nova mostra de l’engany d’aquestes elits religioses que pretenen convertir la persona humana en un ser sense poder de decisió i sense llibertat per analitzar el que vol fer.

En definitiva, i des del respecte, noves proves d’una manera de fer propia d’altres temps i que segueix inalterable per la condició humana.

TC “CONTIGO EMPEZO TODO”

La resposta del President Puigdemont en seu parlamentària a les preguntes del Popular Albiol en forma d’acatament de les sentències del Tribunal Constitucional va ser ferma i amb aquest punt d’ironia que el caracteritza i que aviat traurà de polleguera l’unionisme més ranci que viu d’esquenes al que la societat catalana reclama i al que la majoria dels seus representants volen exercir.

El TC un cop més actua com a quart poder a les ordres dels dos partits espanyols majoritàris i sense cap legitimitat per les actuacions anteriors. Sembla que el xoc es inevitable, però de totes maneres aquesta fàbrica d’independentistes anomenada Espanya no te present que un Tribunal de Justícia, igual que un Govern te validesa o efectivitat si a l’altre costat els administrats acaten les seves ordres. Si no es així es simplement paper mullat i la constatació que la legalitat ha canviat.

Cal recordar que el Govern espanyol de l’època un cop perdut la illa de Cuba seguia enviant les sentències dels tribunals espanyols que lògicament ja no tenien cap tipus d’efectivitat, més enllà del ridícul, una cosa semblant els pot passar amb Catalunya.

Aquesta estratègia els pot portar a accelerar el procés si la desproporció es massa grossa, apart i com diu en Partal avui, un TC hauria d’actuar en casos excepcionals, quan ho fa amb normalitat cada setmana, admetent a tràmit recursos com la Conselleria d’Exteriors amb l’aval de l’Estatut i mai posada en dubte la credibilitat queda anul·lada.

l’Estat potser hauria de començar a entendre que la voluntat popular expressada amb una majoria dels seus representants a la seva institució principal ha de ser respectada en qualsevol democràcia com a base de convivència sigui del seu gust o no. Intentar avortar-la a cop de la justícia i amb la paranoia de la legalitat infinita no es de rebut i deixa clar que el 78 no va ser de canvi, sinó de continuació tunejada per dir-ho suaument.

Efectivament “Contigo empezo todo”.

NI CAS

Crec que la reacció més raonable davant les absurditats que ens van caien es no fer escarafalls sense cap necessitat i seguir endavant a l’ampara de la democràcia i de l’aval de la ciutadania.

El TC, aquest quart poder utilitzat pel Govern espanyol per resoldre problemes polítics ha tornat a actuar aquesta nit amb l’admissió a tràmit del recurs contra atribucions de la Conselleria d’Exteriors catalana dirigida per Raul Romeva i per tant queda en suspensió durant cinc mesos, el temps per resoldre definitivament. Avui en el Parlament tant Ciudadanos com Populars ja han portat aquesta pregunta al President, que senzillament ha contestat que la Generalitat com no pot ser d’altra manera seguirà fent acció exterior com ja fa molts anys que fa, i com també fan altres Comunitats. No hi ha res més a dir. Romeva ha de seguir la seva feina i no caure en paranys absurds que no porten enlloc.

Sabem que aquesta es i serà la tàctica de l’executiu espanyol, portar cada nou pas fet al TC pensant que això pot aturar tot un poble i tot un Parlament legitimament escollit com es de rebut en una democràcia. De fet el 9N ja vam comprovar que aquests recursos son un simple brindis al sol. No cal caure en provocacions ni enfrontaments buscats per altres parts. Simplement actuar amb normalitat fins al final. Si a l’altre costat no hi ha interlocutor, no podem seguir parlant amb qui no ens vol escoltar.

Per altra banda la Carme Chacon ens vol defensar un referèndum, però no el que reclama un 80% de la societat catalana, sinó el que ella defensa “una reforma constitucional”, amb l’excusa de que vol una consulta per l’acord i no pel trencament. Curiosa manera d’entendre la democràcia, fer oides sordes el que reclama el poble i preguntar el que a mi m’interessa preguntar. Per altra banda qualsevol consulta de si o no no es acord o trencament es escollir o dret a decidir amb la minoria acceptant el resultat com marquen les regles del joc. Una reforma que sap impossible pels diferents procediments i majòries a assolir i que amb falses promeses de beneficis per Catalunya ens vol encolomar, quan sap perfectament que aquesta historia ja l’hem viscuda. Ens diu que l’exemple d’Escòcia o Quebec no li val, ja que no van trencar la legalitat. Quin cinisme no la van trencar perquè l’Estat que els acollia era democràtic i lògicament va donar la paraula a la societat, si aquest no ho es com es el cas que ens recomana.

Com deia, ni cas.

LA MATEIXA PEDRA

Suposo que tots recordarem a Zapatero i aquell famós “Apoyare el Estatuto que salga del Parlament de Catalunya”. Ja sabem el final, retallada rera retallada, la voluntat del poble a les urnes deslegitimada i el President català Maragall liquidat de la vida política.

Dic això per les últimes ofertes de Podemos que vam sentir ahir per pactar. Un referèndum que ha anat oscil·lant amb el temps i que ara es presenta com una proposta ferma per qualsevol pacte amb Pedro Sanchez. Ens diu que van guanyar a Catalunya i el País Basc amb aquesta promesa i per tant el Ministeri de plurinacionalitat ha de ser l’artifex del mateix. No es línia vermella ja que diuen estar oberts a noves propostes i volen parlar amb Ciudadanos. Per la seva part Xavier Domenech vol com a mínim l’abstenció de DIL i ERC apuntant altres propostes com elements simbòlics que posin de manifest la plurinacionalitat com fer constar la nacionalitat catalana als DNI o les matricules dels cotxes. Per la seva banda el PSOE ja ha dit clarament no a cap proposta de Referèndum. Per cert cap notícia del deficit fiscal català en les propostes.

En el context on ens trobem i valorant el discurs oficial espanyol respecte a la democràcia i als drets dels ciutadans, inclosos els catalans, s’ha de valorar que aquestes propostes son entrar en aquest segle de cop i fugir d’aquest immobilisme i falsa democràcia tacada encara de periodes foscos que millor no recordar.

Dit això. Entrem a la tàctica política. Podemos sap perfectament que PSOE, PP i Ciudadanos mai acceptaran un Referèndum per Catalunya, ja el van rebutjar en el seu dia quan es va demanar a Madrid el traspàs de la competència estil a l’escocesa i ens ho recordan cada dia, que no tenim dret a decidir. Fa riure quan sentim Pedro Sanchez dient que vol formar un Govern de Progrés, quan per altra banda nega la democràcia més elemental, aquest es el progrés que ens volen vendre.

Iglesias sap que si no hi ha acord de Populars i socialistes les eleccions seran inevitables i en sortirà afavorit com marquen les enquestes. Posar el llistó tan alt en unes negociacions nomes pot significar que no esperes res de les mateixes. Per altra banda veiem com ja no es una línia vermella, cosa que fa veure que pot passar el mateix que l’altre promesa de grups propis per tots els partits integrats a Podemos i que ja va caure en el seu dia. Cap proposta de finançament i el deficit crònic català, mesures simbòliques que anys enrere podien ser significatives i ara francament no tenen cap importància, ja que parlem d’un altra cosa i un altre llenguatje.

En definitiva un Apoyare en versió moderna que es valora perquè la música sona millor, però res que haguem de negociar, ni que signifiqui cap suport. La reforma constitucional es impossible per les majories i tràmits a realitzar.

El nostre camí ha de seguir i com a poble no podem caure a la mateixa pedra. El nostre objectiu es la independència i el poble ha donat el seu aval als nostres representants. Aquesta es la realitat.

NOSALTRES SOM EL SOMNI

DISCURS MURIEL CASALS CONCERT DE LA LLIBERTAT

He pensat adjuntar aquesta intervenció de Muriel Casals al Concert per la llibertat al Camp Nou com homenatge a la seva vitalitat, fermesa i senzillesa. Recordar-la sempre així ajuda a alleugerir la seva marxa.

Un cop de mala sort s’ha endut una de les persones que ha cregut i ha fet possible aquest procés. Un lideratge amb el dialeg, un to dolç de veu i una senzillesa que no amagava una fermesa en el contingut i que ha captivat una part del suport al sobiranisme, ja que ha allunyat la radicalitat mal entesa i el to agre que sempre crea rebuig.

Vaig tenir el privilegi de compartir alguns actes amb ella i poder parlar-hi en més d’una ocasió, i per tant puc donar fer que que les paraules expressades abans no son gratuites. Va demostrar que el lideratge no sempre s’exerceix des de la força o des d’aquell que crida més, sinó des de l’argumentació i la convicció serenes i amables.

Com molts d’altres en el transcurs de la historia no podran veure culminat el seu objectiu, però precisament per ells també hem de seguir. Com ella ens recordava nosaltres som el somni, i en aquest cas en una part del nostre cor la tindrem a la memòria perquè pugui gaudir del dia de la nostra llibertat que ja tenim a tocar.

Fins aviat.

EL PROCÉS NO TE ATURADOR

De cara al cap de setmana, una dosi d’optimisme, els fets no son balders, la determinació del Govern legitim català de moment es fora de dubte. Un exemple com la reunió amb els Consols es una prova, però veiem que el full de ruta es va desplegant tot hi les amenaces judicials constants espanyoles. La feina va endavant i de moment el procés segueix el seu curs que ha de desembocar més enllà de picabaralles interessades o polemiques que van sorgint en la decisió de la creació de la República Catalana.

El procés no té marxa enrere

Pere Gendrau

En aquest país tan acostumat a l’autocrítica –a vegades, en excés- sorprèn que les coses vagin bé. Però hi van. Malgrat aquella tendència tan habitual i tan nostra de pensar que el Govern, tot i dir-se independentista, ho ha de demostrar. Aquest dijous, al Palau de la Generalitat, es va fer una demostració de fe en el procés inqüestionable. Enmig de l’ofensiva estatal per suspendre la conselleria d’Afers Exteriors, l’executiu va convocar els diversos cònsols que hi ha establerts a Catalunya per dir-los que això de la independència va de debò.

“Volem seguir contribuint a la millor Europa com un estat independent”, assegurava el president, Carles Puigdemont. I més d’un dirigent estatal, i més d’un membre de l’establishment que no vol que res canviï devien obrir els ulls com unes taronges. Per la seva banda, el secretari general del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (DIPLOCAT), Albert Royo, explicava a NacióDigital que en tres anys ja han accedit a think tanks internacionals per explicar el que s’està fent al Principat, a més d’altres fites com publicar articles als principals mitjans internacionals.

És normal que sorgeixin els dubtes, perquè crear un estat nou és una cosa que no es fa cada dia. I encara és menys habitual si no es fa a partir d’un conflicte bèl•lic. Però l’acte que van dur a terme a Palau i el missatge que s’hi va traslladar és inequívoc. Si aquesta determinació es trasllada a les lleis de desconnexió, a la sostenibilitat del Govern i al dia de convocar la consulta final, és difícil que tot plegat quedi en foc d’encenalls. Amb aquesta actitud, el procés no té marxa enrere.

CONTRADICCIONS

Aquestes últimes hores crec que hi ha hagut una relliscada al Govern Català que no ens podem permetre i que per tant cal assumir per no tornar repetir. El president proposa una Consulta de Barcelona World per les comarques implicades i el Vicepresident Oriol Junqueras la proposa per tota Catalunya. La responsabilitat ha de ser màxima sempre, però ara encara més. Per altra banda un fet que m’indigna profundament, no soc creient de cap confessió concreta i s’ha de denúnciar un cop més a l’esglèsia catòlica per realitzar una missa en homenatge als caiguts i herois de la Division Azul amb el suport i col·laboració de la mateixa de totes les entitats feixistes. Francament aberrant.

Pel que fa al primer tema. La idea de fer una consulta als més afectats, el territori la trobo ideal i hauria de ser pràctica habitual amb l’exemple de Suïssa amb centenars de consultes durant l’any i la corresponsabilitat de la ciutadania en els temes que els afecten. Sense entrar a valorar com ha de ser el projecte final, on ahir precisament Hard Rock feia públic la intenció de fer un centre turístic amb una gran inversió dins aquest projecte, i on amb un bon disseny pels llocs de treball a crear, la seva qualitat i una bona solució medi ambiental ho trobo positiu, més enllà dels puristes que sembla voldríen un territori sense grans complexes com aquests, sense indústria i vivint suposo de l’aire del cel. El preocupant es aquesta diferent opinió envers la consulta que com deia no pot tornar a passar. Si som coherents, crec que tal com defensem que un referèndum sobre Catalunya tant sols hauria de ser a Catalunya, com seria lògic i normal, aquesta normalitat hauria de ser la mateixa per aquest projecte on les comarques afectades hi haurien de donar la seva opinió i no la resta. Es com si el bloc de davant de casa meva opina sobre el color de les parets de l’entrada del meu edifici. Seria pervertir un resultat i la voluntat popular.

Per altra banda, al cementiri de l’Almudena ha acollit la missa indicada pels que van lluitar al costat de les tropes de Hitler i amb el suport de la Falange i altres moviments feixistes. De fet militants d’aquestes organitzacions van vigilar l’acte per prohibir l’entrada a periodistes o intrusos en una cerimònia oficial de l’esglèsia en la capella d’un cementiri públic. Tot un desgavell d’una entitat religiosa massa sovint alineada amb el feixisme, el terror i la condemna a la democràcia de bracet d’aquells que l’han combatut per la força. l’Estat potser hauria de penalitzar aquests actes, retirar subvencions i pactes acordats i demanar a la religió que compleixi el seu paper, que no es polític i molt menys al costat del feixisme més ranci.

Contradiccions que no podem consentir.

LA SUPERIORITAT MORAL I EL CAOS

El nou caos viscut a Rodalies ha tornat a posar la manca crònica d’inversions espanyola en la xarxa de Rodalies catalana al lloc més visible. Les explicacions d’ADIF acusant els Mossos de falta de vigilància a les estacions abandonades es de traca i mocador, i la piulada de la diputada de la CUP Eulalia Reguant una nova font d’indignitat acusants de criminalitzar als indigents.

Davant aquells que busquen excuses cal posar les dades damunt la taula, un 2% executat del Pla de Rodalies 2014-2016 i un 10% del Pla 2008-2015 amb poder socialista al Govern espanyol que ara amb tot el cinisme del món també fan escarafalls quan la seva política va ser exactament igual que la que practiquen els Populars. De fet es una política global espanyola castigar amb la falta d’inversions a Catalunya, no depén del color del Govern. Si fem comparacions sempre odioses veurem la xarxa de Rodalies de Madrid i les inversions milionaries que si han fet els últims anys, un 100% executat i ho comparem amb les dades abans esmentades a Barcelona ens dona idea de la magnitud de la tragedia. No es victimisme son dades irrefutables on les autèntiques victimes aquest cop si es la ciutadania, sobretot la classe treballadora que necessita aquests serveis i que ha de dir prou d’aquesta discriminació insuportable com a país i com a persones que paguen els seus impostos i tenen dret a exigir uns serveis a la seva alçada.

Per altra banda, la reivindicació del traspàs es estèril. La comparació entre Ferrocarrils de la Generalitat i Rodalies Renfe no deixa lloc a dubtes. Les acusacions d’ADIF als mossos ja passen de taca d’oli. No ens poden tractar d’ignorants i no assumir les responsabilitats. Es un altre prova del cotó del perquè volem un Estat on poguem gestionar les nostres principals infraestructures i això es una reivindicació social, no nacional.

Capitol apart mereix el tuit de la Eulalia Reguant, davant les informacions de la causa que ho va provocar va ser l’incendi provocat per uns indigents, dir que es criminalitza aquest sector es senzillament indignant. Ja n’hi ha prou d’aquest mena de superioritat moral que determinats sectors de l’esquerra exhibeixen dividint la societat entre bons i dolents, aprofitant qualsevol informació tal com raja per fer-ne un us de demagògia mal intencionada. De fet la proliferació d’indigents dormint en aquestes estacions fantasme es un problema global de la nostra societat i que no crec agradi a ningú. De fet aquests que posen el crit al cel per determinades causes i ajudes llunyanes, totes legitimes, potser també haurien de mirar al seu voltant i veure el drama que hem de resoldre aquí, ja que ells son nosaltres també, i una societat cohesionada no pot deixar gent enrere. Calen solucions, i sobren culpabilitzacions sense fonaments.

RESPONSABILITAT O INDIGNITAT

Dos fets dels molts que van succeint aquestes últimes hores considero especialment preocupants, deixant de banda aquest nou caos de rodalies a Barcelona, que te molt a veure amb una gestió deficient, amb una falta d’inversions i amb un greuge que no canviarà dins l’Estat espanyol, em volia aturar amb el comunicat d’una de les faccions més importants dins la CUP, com es Endavant amb Anna Gabriel com a referent, i la mesquinesa de Joan Coscubiela amb la sanitat pública.

Endavant critica l’acord amb Junts pel Sí ja que sembla un instrument de CDC per sotmetre la CUP als seus designis. Critica rebaixar les línies vermelles donant per bo el full de ruta dels 18 mesos i rebaixant el pla de xoc. Parla de l’assetjament de la dreta regionalista que ha afectat sobretot les dones de la CUP, en el que consideren un atac masclista. Diuen no han aconseguit desplaçar CDC de la direcció del procés i situar-la en una posició subordinada. No han aconseguit imposar una agenda social allunyada de l’austeritat. Acusa l’ANC esta en favor dels interessos convergents. Hi reclamen considerar paper mullat totes les clausules de l’acord que els humilien, ni accepten cap tipus de critica de la burgesia catalana.

Per altra banda en Coscubiela mostra una fotografia retocada en blanc i negre de la seva mare de 87 anys abandonada en una camilla al passadís de l’Hospital del Mar, i aprofita per fer demagògia sobre la sanitat pública.

Amb el màxim respecte que soc capaç, em sembla una greu irresponsabilitat el comunicat d’Endavant. No han aprés res encara, saben que ens estem jugant, saben quanta gent hi ha darrere aquest gran projecte d’un nou Estat per Catalunya, saben quanta d’aquesta gent de les classes populars que tant diuen defensen pateix i ho seguirà fent dins l’Estat espanyol per no tenir eines d’Estat per poder solucionar els problemes. Crec que no saben res d’això, i no ho saben perquè senzillament no els preocupa el més mínim. Parlen de rebaixar línies o rescats socials, quan haurien de saber que les limitacions d’ingressos i dependència del FLA actual no dona per més. Barregen el masclisme com una mena d’excusa per tot que ja no dona més de si. Llencen excuses frivoles com les afinitats polítiques de l’ANC quan saben que la transversalitat es la seva bandera. Parlen de faltar al compromís i l’acord de 90 dies de vergonya com a país i ara amb més frivolitat encara ho poden desfer unilateralment. Per últim segueixen amb la déria d’apartar del procés CDC i de pas la burgesia catalana, es veu que aquests no son prou purs per formar part de la societat catalana que ens volen vendre. Segurament xenofòbia i paranoia serien termes que ho definirien. Cal acabar amb aquestes actituds, el país no s’ho pot permetre.

Pel que fa a Coscubiela, es molt mesqui utilitzar la foto retocada de la mare per fer denúncies polítiques i en aquest cas totalment demagògiques sobre la sanitat pública. Quan el consorci Mar Parc de Salut de Barcelona esta representat per un 60% Generalitat i 40% Ajuntament, i en el mateix ICV hi te un representant amb un sou molt elevat. Alhora obviar la situació econòmica com si fossim un Estat normal es senzillament indigne.

Cal triar entre responsabilitat o indignitat