ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

DURAN ENCARA NO ENTÉN LA PREGUNTA

Sense categoria

El líder d’UDC s’oposa a una consulta amb una pregunta clara sobre la independència catalana amb un si o no per resposta, i pretén que la opció confederal també estigui en el formulari. En qualsevol cas sorprèn que la pregunta generi controvèrsia, quan es precisament d’això del que estem parlant. En el supòsit que ens diu, hauria de ser un referèndum a nivell de tot l’Estat, ja que implica les dues parts, i això apart d’una absurditat, ningú ho ha demanat, i sempre es a temps amb una Catalunya independent cercar majories per fer aquesta mena de marxa enrere, amb el precedent que cap colònia de l’Estat espanyol ha demanat mai tornà, suposo que li hauria de provocar algun tipus de reflexió.

Efectivament, en Duran no vol una consulta amb resposta si o no i amb una única opció, De fet, si així fos defensaria i votaria no, i Unió hauria de decidir la seva posició, entenent que l’opció confederal hi te plena cabuda. En aquest context, el líder republicà Oriol Junqueras, retreu a CIU que no sigui clar en el seu posicionament, al haver-hi més d’una veu, i exigeix lleialtat amb el President i amb l’acord d’estabilitat parlamentària, que ja preveu una consulta no més enllà del 2014, i que segons la pressió que l’Estat doni a Catalunya s’hauria d’avançar i ho volen incloure en la futura negociació dels pressupostos. Ens diu que ERC parla amb una sola veu, i es manté lleial sempre que el futur de Catalunya es posi en mans dels ciutadans i es refereix al diàleg amb Madrid com un diàleg de sords que no serveix de res, ja que el govern espanyol incompleix sistemàticament els seus acords.

Tanmateix, es preocupant sentir una part important de CIU, com es en Duran sorprès per una pregunta sobre la independència a la consulta, caldria veure si ens pren per estúpids, o que coi es pensava que s’havia de preguntar a la ciutadania, que no hi era a la manifestació de l’11 de setembre, que no es va llegir el programa electoral del seu propi partit, que no escolta una part molt important del poble, que no ha vist la pregunta i respostes ja oficials del referèndum escocès del proper any. Que vol inventar, el tema li agradi o no, es el que es, i les respostes només poden ser si o no, no hi ha més opcions possibles, ni preguntes diferents. Parla d’incloure el tema confederal, quan sap perfectament que això no es viable, ja que no depèn exclusivament de nosaltres, i l’altra part com es lògic no en te cap intenció, ni li cal, apart seria un frau i una consulta inútil, ja que tot l’Estat espanyol l’hauria de fer per segellar aquest pacte, alhora que caldria ser un estat per arribar a aquest punt, un cas únic a la història, i que cap de les colònies que han marxat de l’Espanya de sempre se’ls hi ha passat pel cap. En Duran parla de que la postura d’Unió s’hauria de decidir, quan sap perfectament que això seria un frau electoral, ja que aquest partit es va presentar amb un programa electoral prou clar junt amb el seu soci, i que ara seria un engany plenament als seus votants, un altra cosa seria l’opció personal d’en Duran, que per coherència, i un cop convocada la consulta hauria de presentar la seva dimissió del seu càrrec a Madrid, cosa que representa que li cal una ètica que evidentment no te.

En Junqueras, crec reclama una lleialtat al President, que curiosament sembla tenir més assumida aquest partit, que el propi partit del President, i expressa el diàleg amb Espanya com un gest inútil que cal fer, però que tots sabem com acabarà, no es pot crear falses esperances obviant la nostra historia fins ara amb un Estat que ha demostrat sobradament que no entén de pactes, i no es de fiar.

En definitiva, prou ja d’absurditats que no porten enlloc i que nomes donen una imatge esperpèntica del nostre procés cap a l’Estat propi amb personatges que sembla no saben que el context ha canviat i els temps bufen diferent a Catalunya.

 

QUI PAGARÀ LES NOMINES L’ENDEMÀ DE LA INDEPENDÈNCIA

Sense categoria
El periodista Lluís Foix, ex director de La Vanguardia, corresponsal internacional, i colaborador de diversos mitjans, ens ha fet aquesta pregunta en una intervenció a la televisió, com a suposat argument per frenar el procés cap a l’Estat propi, i afegeix que no creu convenient per a Catalunya anar pel seu compte econòmicament. Aquest es el nivell dels contraris a la independència, un insult a la intel·ligència que ja passa de mida. Suposo que en Foix òbvia l’espoli de 16 mil milions anual i la quantitat de pagaments que ara fa el país pel conjunt de tot l’Estat per pagar entre altres coses les nostres nòmines i les de molts altres. Amb l’Estat propi simplement les pagàrem amb els nostres recursos, exactament igual que fins ara, però nomes les nostres, gran diferència. De fet a l’article de Xavier Sala Martin sobre les mentides de Montoro per falsejar els números pot respondre perfectament si ens convé anar sols econòmicament o no.

El Eurostat pilla la “nueva” mentira de Montoro

 Xavier Sala i Martin

Finalmente el Eurostat le ha picado la cresta a don Cristóbal Montoro por falsear el aumento de la recaudación fiscal (y la consiguiente reducción del déficit). A principios de Marzo, don Cristóbal anunció que el déficit fiscal español era del 6,7% del PIB. Después de revisar los números, el Eurostat dice que es del 6,98%.

El nuevo dato ha cogido por sorpresa al ministro de hacienda quien el pasado 7 de marzo anunció a bombo y platillo que si las autoridades europeas le cambiaban sus estimaciones, el cambio sería a la baja. La oficina estadística europea (Eurostat), efectivamente, ha revisado el número. Pero no lo ha revisado a la baja sino al ALZA.

Puede que el anuncio del Eurostat haya cogido por sorpresa a don Cristóbal, pero no a los lectores de este blog que sabían desde el pasado mes de enero que los datos de ingresos presentados por el señor ministro estaban inflados. En el post titulado “¡Montoro cree que somos tontos!” del 29 de enero, desenmascaramos la trampa:

…el PP ha intentado disfrazar un endeudamiento haciéndolo pasar por nueva recaudación fiscal. Aquí está el truco: las empresas abonan en Abril, Octubre y Diciembre de cada año una declaración parcial del impuesto de sociedades. La liquidación final se hace en julio del año siguiente. Una de las medidas que adoptó el gobierno de Montoro fue aumentar el pago fraccionado. Es decir, al aumentar el ADELANTO de los pagos que las empresas realizan al estado el gobierno no aumenta la recaudación final ya que los pagos de más que se realizan ahora ¡se tendrán que restar en julio del año que viene! De alguna manera, pues, lo que hizo el gobierno fue “pedir un adelanto o un préstamo” a las empresas a cuenta de los impuestos que éstas van a acabar pagando.

Es decir, don Cristóbal obligó a las empresas a adelantar el pago de los impuestos y contabilizó ese adelanto como un aumento de ingresos en 2012. Desde el punto de vista económico eso no son ingresos de 2012 sino ingresos de 2013 adelantados. Y como son adelantados, el gobierno contrae una deuda que debe devolver por lo que ese adelanto debe ser incluido en la contabilización del déficit. Así de simple. Naturalmente, el Eurostat le ha desmontado el truco del almendruco al señor ministro

El hecho de que no haya funcionado comporta dos cosas importantes. Primera, nuevo ridículo internacional del gobierno de España al que las autoridades europeas han tenido que corregir una vez más. Por segundo año consecutivo (y el PP lleva menos de 2 años en el gobierno), el gobierno de España presenta unos números que deben ser corregidos varias veces por las autoridades europeas cosa que demuestra que más que intentar solucionar el problema fiscal de verdad, intentan chapucear los números a ver si cuela. Como si fuera un mal estudiante copiando en los exámenes o un trilero de la rambla intentando engañar a los transeúntes.

Segunda, y más importante, para intentar falsear los datos, don Cristóbal obligó a las empresas a adelantar el dinero de los impuestos en un momento en que el acceso al dinero les era muy complicado. Eso puso en aprietos a miles de empresas y comprometió a miles de puestos de trabajo. Que todo el mundo sepa que todo ese perjuicio económico causado por don Cristóbal ¡NO HA SERVIDO DE NADA!

Montoro puede pensar que su corte está repleta de tontos a los que puede engañar con facilidad. Pero a quien quería engañar de verdad, el Eurostat, no lo engañó. Claro que a nosotros… tampoco.  Seguiremos informando.

 

GERARD PIQUÉ: DUBTES IRREALS

Sense categoria

En una entrevista a un diari espanyol, el jugador blaugrana Gerard Piqué ens diu no entendre aquells catalans que volen que perdi Espanya. Son unes paraules d’una persona amb criteri que crec hauria de ser més sensible al procés sobiranista que estem vivint. Ningú li ha de questionar la seva tria, de fet no te opció, i els seus ingressos personals deuen ser un bon motiu, però no cal arribar a fer preguntes que es responen per si soles. Ell deu saber perfectament que representa la Roja, a quin estat representa  i que vol aquest estat de nosaltres. Per tant deixant sentiments a banda, totalment légitims, li recomanaria aquest vídeo que dona fe de l’anhel d’un poble per simplement decidir que vol ser i el que pot arribar a ser, cosa que respon perfectament la seva pregunta, i el que representa actualment aquests colors que defensa.

EL DIA DE LA MARMOTA

Sense categoria
Com diu l’Agustí Bordas en el seu escrit, no cal allargar l’agonia, i viure un cop i un altre el dia de la marmota. Davant les insinuacions d’ajornar la data de diversos personatges, i la desmobilització que això produeix. Caldria donar un pas endavant que la ciutadania visualitzes i poses un referent a la ment de cada ciutadà. Cal crear el Pacte Nacional pel dret a decidir i ja confirmar una data, com a mínim apròximada i donar la sensació a la societat catalana que això va seriosament i no te volta enrere. Denunciar cada impagament o ofec premeditat de l’Estat espanyol, i sobretot no fer patir innecessàriament la població catalana que acabarà per desconfiar de les vertaderes intencions dels nostres representants. Ens decidim o no.

2015

 

Agustí Bordas

Sa Majestat Felip VI i la reina Letizia, símbols d’una monarquia renovada segons La Vanguardia, visiten Barcelona. El Congrés dels diputats torna a rebutjar l’ús de la llengua catalana en les intervencions parlamentàries. El Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas no considera prioritari publicar les balances fiscals entre comunitats autònomes segons el flux monetari neutralitzat. La taxa d’atur a l’Estat espanyol es manté, per segon any consecutiu, per damunt del 28%. El tercer personatge financer més important de l’Estat és absolt en l’afer de les preferents. Mariano Rajoy explica que les noves competències de la “Policia Nacional” (sic) arreu de l’Estat pretenen aconseguir una millor eficiència en la gestió unitària de la seguretat pública. El Ministerio de Fomento addueix raons pressupostàries per justificar la no connexió de RENFE amb la Terminal 1 de l’aeroport del Prat. Carme Chacón i Albert Rivera dinen plegats. El govern central retarda la transferència dels fons necessaris per a les polítiques actives d’ocupació de la Generalitat de Catalunya. Un jove mallorquí rep una estomacada a Andratx per insistir en parlar en català amb dos agents de la Guàrdia Civil. Mariano Rajoy preveu tornar al creixement econòmic durant el primer trimestre de 2016. El diari “El Mundo” obté en exclusiva esborranys de procedència incerta. La Cambra de comerç de Barcelona exigeix mesures d’accés al crèdit per a les empreses catalanes. El Tribunal Suprem obliga a la Generalitat a emprar el castellà en totes les seves campanyes publicitàries. Accident mortal a la N-II a l’alçada de Maçanet de la Selva. El President d’Extremadura afirma que Franco afavorí els catalans. El seleccionador de futbol espanyol convoca deu jugadors catalans. El líder del PP a Catalunya, Xavier García Albiol, demana la retolació bilingüe per a Sant Boi de Llobregat / San Baudilio de Llobregat. La construcció de les infraestructures per als Jocs Olímpics de Madrid 2020 avança a bon ritme.

Em permetran la llicència literària per imaginar un recull de premsa futur desolador i, malauradament, versemblant. Les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol han esdevingut una iteració improductiva i frustrant d’ençà que començaren les discussions per elaborar un nou Estatut d’autonomia per a Catalunya. L’experiència de la darrera dècada ha demostrat que tan sols l’Estat català ofereix la possibilitat de sortir de la depressió econòmica espanyola i canviar, de soca-rel, la perversa dinàmica entre una Catalunya dialogant i generadora de recursos fiscals i un Estat espanyol autoritari i entestat a escanyar financerament la Generalitat de Catalunya. Cada dia que passa, més catalans pateixen l’empobriment que els suposa continuar sota l’administració del decadent Estat espanyol.

Observant la política catalana des de l’exterior, hom arriba a tenir la impressió que ens trobem en un dia de la marmota. Talment com la cançó de l’enfadós, hi ha personatges ancorats en tirabuixó temporal, incapaços d’analitzar les necessitats reals de la gent d’aquest país. Caldria no confondre les agendes polítiques personals amb els legítims interessos de la nació que afirmen defensar. Ens hi juguem, fins i tot, la possibilitat de continuar finançant les despeses per la formació de personal sanitari català que participa en els processos de transplantaments d’òrgans. 

El Pacte per la Llibertat, el vigent acord de governabilitat al Parlament de Catalunya, establí uns paràmetres d’obligat compliment tant per a CiU com per a ERC. Un dels més rellevants és la celebració de la consulta el 2014. De fet, l’anunci dels futurs nomenaments per al Consell Català per a la Transició Nacional, és un dels estadis d’obligat compliment segons aquest acord. 

En plena campanya electoral, en Josep Antoni Duran i Lleida afirmà: “s’han passat les línies vermelles, perquè no s’han passat els límits de la clavegueres de l’Estat, és l’Estat espanyol que és una claveguera”. No dilapidem dos anys més, fins el 2015, per arribar a la mateixa conclusió essent encara més pobres.

 

ENRIC MILLO I EL SEU CINISME SENSE LÍMITS

Sense categoria
Aquests dies veiem molts polítics com volen donar lliçons i dir el que s’ha de fer i el que no, sobretot amb els casos de corrupció, o simples imputacions, que com tots sabem a la democràcia on vivim volen dir culpabilitat, ja que la pressumpció d’innocència ha estat desterrada de les nostres ments. Un d’ells es Enric Millo que ja està sobrepassant els límits del cinisme, ja que posa diferent criteri sobre la seva persona respecte a la resta, i que es un exemple perfecte com ens descriu molt bé en Jaume Clotet en el seu text, del tipus de polític que amb un nou Estat ha de quedar despenjat del nou sistema, per deixar pas a un tipus de persones totalment diferents i que vertaderament atorguin confiança a la societat que els ha escollit.

D’Enric Millo a Beppe Grillo

Jaume Clotet

El resultat de les eleccions legislatives d’Itàlia, amb l’ascens imparable del pallasso Beppe Grillo i la cronificació parlamentària del delinqüent Silvio Berlusconi, no són una excentricitat italiana. Els italians han expressat un vot sorprenent, però té unes arrels profundes que ho expliquen: la degradació de la classe política italiana i la seva manca absoluta de credibilitat ha provocat l’eclosió d’una nova casta política que ha convertit el populisme en la seva força motora. I alerta: el descrèdit del parlamentarisme obre la porta al populisme, que alhora obre la porta al feixisme.

Per això és fonamental combatre el descrèdit de la política i hem d’exigir als nostres representants que no caiguin en la baixesa intel·lectual i moral. En un món cada vegada més connectat, on els dirigents tenen un marge de maniobra cada vegada més estret a causa del creixent poder dels organismes supranacionals, de les grans institucions i de l’accés del poble a la informació, allò que realment podem exigir als nostres polítics és una única cosa: la coherència. Si falla la coherència falla la credibilitat, perquè el tacticisme de curt termini queda públicament retratat. Podem perdonar als nostres líders que s’equivoquin perquè són humans, però no els podem permetre que ens prenguin per imbècils.

Tot això ve a tomb perquè hi ha un polític català que està batent els rècords en aquest àmbit. Em refereixo a Enric Millo. Aquests dies reclama que Oriol Pujol deixi l’escó per la seva condició d’imputat en el cas ITV. Em podria semblar molt bé si no fos perquè, ai las!, Enric Millo també va ser imputat quan era diputat l’any 2000, i no només no va renunciar a l’escó sinó que es va presentar a unes eleccions, les del 2006, estan encara imputat. Ell mateix ho explica aquí. Lliçons? Les justes, sisplau. I si pot ser sense demagògia i cinisme, millor.

Dia sí i dia també, Enric Millo alliçona tothom sobre què ha de fer i què no pot fer, amb uns aires de superioritat moral absolutament insuportables. El cas més patètic és quan reclama a CiU que aturi el procés sobiranista. Aquí també li falla la coherència: Enric Millo era dirigent d’Unió i diputat de la federació fins que, amb bon criteri, algú va decidir que ja no continués al Parlament de Catalunya després de tres legislatures escalfant un escó. Com que el van fer fora i la política és el seu modus vivendi, ràpidament es va oferir a ERC, tot embolcallant-se amb l’estelada. Ho poden llegiraquí. Com que ERC, també amb bon criteri, no el va acceptar, Enric Millo va trucar la porta del PP, partit assedegat de militants que accepta el primer que passa per davant. I aquí el tenim. Però no patim: el dia que l’Alicia el llenci per la finestra tindrà una altra porta on pidolar: la de Ciutadans

 

LITERATURA CATALANA: CAS ÚNIC AL PLANETA

Sense categoria

El Saló del llibre de París ha tornat a ser testimoni mut d’uns fets esperpèntics, i que es van repetint, el fet de portar escriptors amb llengua castellana representant la Literatura Catalana, i com es pregunta Carod Rovira en una piulada perquè  no amb altres llengües residents a Catalunya. Hi podem afegir les declaracions de Javier Cercas, dient que una llengua petita ha de veure la gran com una aliada sense la qual, li serà difícil tirar endavant, amb un exercici de cinisme francament irrespirable i que s’ha de denunciar sense complexos, i simplement demanar normalitat, cosa que es veu es molt demanar.

Efectivament en Carod, es pregunta si cal portar escriptors en llengua espanyola a Paris, i posa l’exemple de Jonathan Littell, premi Goncourt i de l’Academie Française, que viu a Barcelona, i que també hauria de ser convidat pel LLull seguint la mateixa directriu. En Cercas considera que a Catalunya, el castellà i el català tenen una convivència sempre conflictiva, i no s’haurien d’utilitzar políticament, ja que les llengües son de tothom, i rebutja conflictes que son una catàstrofe i una manca de respecte. Explicant que una llengua petita pot ser ajudada per una gran.

Realment, seguint la piulada de l’exvicepresident del Govern català, es incomprensible que un criteri no es segueixi per tothom igual, i si decidim que la literatura catalana no es com la resta de literatures del món que tenen el seu idioma, i es tant generosa i oberta que s’obre a idiomes que no li son propis, hauria d’abarcar ja posats tots els del planeta sempre que resideixin a Catalunya, però ves per on, nomes passa amb la llengua castellana, una curiositat que dona idea de la colonització mental d’alguns i les situacions que pot generar totalment inexplicables.

Com sempre he defensat, una literatura, la que sigui la defineix el seu idioma, i no el lloc des d’on es crea, per tant la literatura anglesa no pot ser en rus. o la italiana no pot ser amb suahili per posar dos exemples, però quan arribem a la catalana, curiosament aquesta norma elemental es trenca sense cap mena de sentit i amb un veto per la resta de llengues, cosa que desmunta aquest criteri, i dona a pensar que el problema no es filologic, sinó polític i mal intencionat, la llengua castellana ja te la seva pròpia literatura que es la castellana, i te tot el respecte del món, però no forma part de cap altre literatura del planeta que no sigui la seva i la catalana. Es una anomalia que caldria corregir i deixar de fer el ridícul i perjudicar greument la nostra llengua, cal demanar responsabilitats i actuar simplement amb respecte i normalitat.

En Cercas, que ha triat lliurement la llengua de la seva obra, li hauria de suposar representar a la seva literatura i no la catalana, igualment que no representa la txeca posem el cas, i per reblar el clau dir que una llengua petita ha de veure la gran com una aliada, quan sap perfectament que el peix gran es menja el petit, i amb les llengues passa exactament igual i en tenim milers d’exemples de llengues desaparegudes per aquest cas. Una llengua per tirar endavant simplement necessita ser propia d’un Estat i gaudir de la seva protecció amb igualtat amb la resta, res més. l’Estat que actualment la representa, ja sabem com actua contra aquesta llengua, inventant llengues noves per trencar la seva unitat, prohibint la seva oficialitat europea, atacant la immersió lingüística i moltes coses que tots coneixem per afeblir-la tant com ha pogut, per tant ja n’hi ha prou d’haver d’aguantar comentaris com aquests d’autors que en un país normal ja no hi serien representant a qui representen, i que a damunt volen tergiversar una realitat inquestionable que es una burla a la intel·ligència.

En definitiva, també necessitem un Estat per ser normals en aquestes qüestions i deixar els Cercas de torn al lloc que els correspon.

NI ENDARRERIMENTS, NI PORS, CAL ACCELERAR EL PROCÉS

Sense categoria
 

Les declaracions de Núria De Gispert dient que no descarta endarrerir una miqueta la consulta si la crisi segueix castigant Catalunya han estat ràpidament desmentides per CDC. Sembla que alguns aprofitaran qualsevol oportunitat per intentar que el procès cap a la nostra sobirania no arribi a bon port, i faran de grans aliats de Madrid i les seves amenaces i pors que no ens han de fer ni fred ni calor, ja que precisament sortir de l’atzucac on ens trobem requereix el nostre propi Estat.

 

Com deia, sembla que els dirigents que tant sols esperen un senyal de Madrid per atiar les pors i endarrerir el procés no perden oportunitats. Ella aplaudeix el diàleg, sense tenir en compte que aquest per Espanya significa acceptar totes les seves ordres. Hi ha un pacte d’estabilitat que fixa la consulta pel 2014, i ara ja amb l’excusa de la crisi pretén endarrerir una miqueta el referèndum, i posa la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera com exemple dels fruits d’aquest diàleg amb la possible flexibilització del dèficit, cosa que sap no es cap victòria, i que si Espanya accedeix serà per la pressió europea i per pròpia conveniència. De totes maneres els mitjans sembla que volen desanimar la població amb el projecte il·lusionant de la independència amb els missatges d’aquests personatges del passat que volen evitar la llibertat de Catalunya com sigui i que poden anar des de Marius Carol a Duran i Lleida per posar uns exemples. Altres com Carme Chacon desbarren completament i mostren la seva total desorientació barrejant la dictadura i la guerra civil espanyola, on diu que la seva família va viure mort i presó i ho compara amb l’alegria de Junqueras dient que Escòcia té per fí data per la llibertat, cosa que sembl l’ha ofès molt.

Ja n’hi ha prou de que els mitjans afins a que Catalunya segueixi sent una regió espoliada per Espanya pels segles dels segles sense cap dret a que els seus ciutadans puguin escollir el seu futur tinguin les portades més grandioses per desmobilitzar precisament a la societat catalana amb el seu anhel. De Gispert hauria de saber que entre d’altres coses la independència es precisament una recepta per sortir de la crisi on ens trobem. Per poder gaudir del nostre esforç i de les eines per fer-li front. Per tant no te cap sentit endarrerir la consulta, vers al contrari, cal accelerar el procés, ja que cada dia que passa son diners espoliats per Espanya i oportunitats que s’escapen sense remei. El diàleg forma part del full de ruta i cal exhaurir-lo deixant molt clar que volem fer aquest referèndum en primer lloc per la legalitat espanyola vigent, perfectament possible, ja que com sempre he dit el problema es simplement polític. Sí no pot ser haurem de buscar altres legalitats. Simplement es això, alhora i durant aquest temps i la guerra bruta i ofec econòmic al que estem sotmesos, hem de fer veure que ens perjudica als dos per igual, i no te massa sentit, no hi ha cap marxa enrere, ni cap pacte del passat que pugui fer endarrerir la democràcia en forma de consulta del nostre futur a la societat. Al PSC, i les seves condicions per entrar al govern de consulta legal, cal seguir preguntant que si la resposta espanyola es no, que pensen fer, defensar la democràcia o la dictadura encoberta espanyola. Per tant cal accelerar el procés deixant el discurs d’aquests atiadors de la por al descobert. Per altra banda Carme Chacon ja no sap com aturar aquest procés, i s’atreveix a barrejar la dictadura i els morts de la guerra civil amb l’expressió lliure del poble escocès el 18 de setembre de 2014. Ja n’hi ha prou de feixisme encobert, cal denunciar aquestes persones com la Chacon que barregen democràcia pura i lliure amb dictadures i morts sense cap pudor, simplement per frenar el procés i fer agafar por a la societat catalana sobre la decisió de decidir el seu futur.

En definitiva, cal anar per feina, i fer oïdes sordes a aquestes veus que simplement volen aturar la democràcia, i molt més si es tracta de la llibertat de Catalunya que volen prohibida per sempre més.



ESCÒCIA JA TE DATA I CATALUNYA TE EN DURAN

Sense categoria
Ja sabem la data del referèndum escocès, el 18 de setembre de 2014 i la pregunta que es tant senzilla com no podia ser d’altra manera com “Escòcia hauria de ser un país independent?”, amb resposta si o no, sense cap de les absurditats que hem sentit últimament per terres catalanes. Mentrestant aquí tenim en Duran i Lleida i els seus intents d’entorpir el procés amb constants declaracions i direccions oposades a les que el Govern català porta donant una imatge força lamentable de la nostra suposada seriositat. Fins quan haurem d’aguantar això.

Efectivament, Alex Salmond, com te que passar en els estats democràtics ha pactat el dia i pregunta amb l’Estat al qual pertany encara, la Gran Bretanya, i va presentar el projecte de llei de referèndum d’Independència que serà sota supervisió internacional, i una gran oportunitat pel país. A Catalunya Duran en una conferència a Madrid tot hi defensar la consulta, sense dir amb quina o quines preguntes i les possibles respostes, ens diu que ERC s’anirà desenganxant de CIU, i defensa la voluntat de diàleg davant gent com Saenz de Santamaria o Garcia Margallo, també ha lloat els beneficis de la reforma laboral i el full de ruta d’ajustaments populars. Fins hi tot alerta que estem llençant per la borda el patrimoni de la transició com un fet dolent per totes les parts. Esquerra ja l’ha acusat de desestabilitzar, i alhora veiem com el director de la Fundació de CDC Catdem, Agustí Colomines ha estat destituït pels seus posicionaments contraris al full de ruta cap a la independència.
Realment, enveja sana de la manera com es pot portar el procés escocès, si ho comparem amb Catalunya. Ja tenen data, i una pregunta que no guarda secret, i que aquí hem escoltat mil i una opinions interessades en tergiversar tant la consulta que gairebé no es pregunti pel fet que precisament es convoca, com es la independència. De totes maneres el que no fa enveja i segurament més important, es els orígens del procés, a terres escoceses de dalt a baix, i on de  moment les enquestes no son massa engrescadores, en canvi a Catalunya es la societat la que ho demana, i  el sistema polític el que ha de seguir, tot una garantia per l’èxit final. El que ja passa de mida es que Colomines hagi estat destituït per les seves opinions respecte l’acord de CIU amb els republicans que lògicament anava en contra de l’esperit del procés, i Duran, un cop més torni a mostrar la seva habitual deslleialtat a Catalunya defensant un patrimoni de la transició, suposo que es deu referir a defensar la continuïtat d’un model dictatorial amb una cortina de fum de democràcia, i deixar Catalunya aigualida entre la resta de territoris sense possibilitats de defensar la seva identitat, francament això es una condemna, i no un patrimoni. S’atreveix a dir que el pacte català abans esmentat es trencarà properament, i això es molt greu, per quan la seva destitució com a cap de files a Madrid, es pot tolerar tot, fins quan es deixarà que entorpeixi el procés en benefici seu i del nacionalisme espanyol ranci que defensa per damunt de la voluntat que majoritàriament han expressat els catalans, es una qüestió a resoldre. Per reblar el clau defensa la reforma laboral, aquella que permet els empresaris acomiadar personal amb facilitat, retallar drets aconseguits amb esforç durant anys o fer ERES indiscriminadament encara que es tinguin beneficis, alhora lloa les retallades dels populars, suposo aquelles que es permeten no pagar els deutes amb Catalunya, exigir nivells de dèficit fora de mida, o mantenir l’espoli anual de prop del 10% del nostre PIB, i tallen qualsevol possibilitat catalana d’aconseguir nous ingressos.
En definitiva, crec que ha arribat l’hora de ser seriosos, donar passos decisius endavant i prescindir de la gent que torpedina el procés des de dins com en Duran Lleida.
  
 

LES LLIÇONS AMB ARGUMENTS

Sense categoria
El col·lectiu Wilson, aquest grup de prestigiosos economistes i professors universitaris, van donar tota una classe magistral al Cercle d’Economia, cal dir que ple de gom a gom,  donant el missatge que la independència es viable i inevitable, desmuntant totes les falses proclames que venen de sectors contra la sobirania catalana amb un reguitzell d’arguments amb seriositat i rigor, i que crec val la pena perdre una estona per escoltar amb el vídeo de l’esmentat acte.’ Per exemple i per anar fent boca, els catalans paguem per persona i any 2.251 euros en excés de contribució a l’estat espanyol. De 100 euros que paguem en impostos, només 57 es gasten a Catalunya. Per què aportem aquests diners extra? No perquè tinguem pensions més baixes que a Espanya. La prestació de desocupació també és la mateixa. L’explicació del dèficit és que a Catalunya no s’inverteix en infrastructures. Tenim l’estoc de capital públic més baix de Catalunya.’
I què podríem fer, amb això que ens estalviaríem, que són 1.868 euros? ‘Amb un terç d’aquests diners, aturaríem les retallades, amb 500 euros d’aquests 1.868 passaríem a ser el sisè país amb més inversió en el sector educatiu, i amb 550 euros per persona i any dels que ens estalviaríem seríem el tercer país a Europa en inversió en recerca i desenvolupament.

Les dades son demolidores, i no podem perdre més temps. 

RADICALITAT, PERÒ DEMOCRÀTICA

Sense categoria
Davant les ofertes de diàleg catalanes, trobem la resposta de la ministra Mato que ens diu que davant els problemes de tresoreria, no gastem amb televisions i ambaixades i prioritzes els serveis socials, alhora justifica per exemple portar l’euro per recepta al TC per garantir la igualtat dels espanyols, tot i així aposta pel diáleg i la cooperació institucional. Aquesta posició cínica de la ministra espanyola es el pa de cada dia davant les peticions d’entesa i radicalitat democràtica de la part catalana. Com molt bé diu en Jofre Llombart en el seu escrit cal aclarí qui es el radical aquí, i crec que es força clar. Ja seria hora de que es posi a cadascú el terme que es mereix.

Bojos i radicals
Aquesta setmana s’ha fet evident que algun dels argumentaris que difón internament el PP promou que es qualifiqui el procés sobiranista com a boig. La setmana passada, el diputat del PP Santi Rodríguez va dir (sobre la decisió del PSC de sumar-se al dret a decidir) que els socialistes s’havien adherit “a la boja cursa separatista”.
Dissabte, el portaveu del PP, Enric Millo va parlar de l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, amfitrió de l’assemblea anual de l’ANC i va assegurar que porta una “deriva embogida” també en referència al procés.
La batalla semàntica també és important i és notori que la voluntat dels unionistes és pintar un simple exercici de llibertat i democràcia com un fenòmen despectivament anormal. Els bojos, els independentistes. Els centrats, els unionistes. Uns estan sonats i els altres tenen perfectament el cap sobre les espatlles. Els bojos són els que demanen simplement una urna a on votar i els asserenats són els que la neguen.
Però això ja ve de lluny. Fixem-nos en la dicotomia radicals/moderats. Els independentistes són els que tenen les posicions “radicals”. En canvi les posicions que aposten per un manteniment de l’status quo autonòmic són “moderats”. El problema és que es vincula el què amb el com. Qui és més radical: una persona que demana una separació democràtica de dos territoris o una persona que es tanca en banda a reformar una constitució? La radicalitat la marca la intensitat de la defensa de les idees, no la idea en sí.
El mateix passa amb extrems i centralitat. Dirigents del PSOE han acusat als seus socis del PSC de tenir “posicions extremes” i Duran i Lleida lamentava que CiU “estigués perdent la centralitat”. És una interpretació. Una altra possible és fer veure al PSOE que les posicions avui dia extremes a Catalunya són les dels 28 diputats (sobre 135) que s’oposen al dret a decidir. O que (per més davallada que hagi patit CiU) la centralitat la deu tenir aquell que s’emporta 1,1 milions de vots d’un total de 3,6 milions de paperetes.
El cas és que és el “boig” del Mas qui demana diàleg a Rajoy, el moderat que vol que la Generalitat retalli 4.500 milions d’euros als catalans i li negui la veu als seus ciutadans.
Jofre Llombart

NI UN PAS ENRERE

Sense categoria
Les veus interessades han fet córrer grans rius de tinta per reflectir que la reunió de Govern on el President Mas demanava diàleg a l’Estat espanyol, era una mena de claudicació del procés cap a l’Estat propi, i una manera d’atacar el pacte amb els republicans que ja han avisat que amb una marxa enrere, ni ells ni el poble seguiran el Govern. Enric Millo portaveu dels populars catalans, ja ho considera un canvi de rumb cap al diàleg amb l’Estat, i intentar fer veure que seguir el pas actual es anar contra l’abisme. De totes maneres tant els lobbys que no volen perdre els seus privilegis com partits que ens neguen el dret a decidir com els mateixos populars faran intents desesperats per frenar la democràcia, i tornar a un escenari que ningú ha demanat, com era el del pacte fiscal.

No hi ha cap dubte que volen destruir com sigui el pacte de governació actual, i ressuscitar una sociovergència, encara que sigui amb la destrucció total del país. Veuen clarament com la centralitat política es ara l’Estat propi, i els arguments també, per tant han d’intentar a través del joc brut desfer aquest pacte. Saben perfectament que un pressupost amb l’objectiu de dèficit espanyol es inviable, i no volen exigir un pressupost just per poder tornar a treure la famosa “puta i la ramoneta”, ja oblidades amb persones tant deslleials com el mateix Duran Lleida. Com esmentava, en Millo s’omple la boca amb refer ponts de diàleg amb el govern espanyol, amb una gran oportunitat en la propera reunió del Consell de Política Fiscal del proper dijous on no voldria confrontacions, i posa ERC com un obstacle ja que culpa de tot a Madrid i qualifica de malbaratament de recursos la propera campanya per explicar l’espoli fiscal i no creu les línies vermelles dites pel Govern català amb el dret a decidir com a frontera.
El tema de les línies vermelles s’ha d’aclarir, ja que tenim masses experiències per veure que aquestes línies finalment son oblidades ràpidament. El govern català ha d’aclarir que el diàleg es normal i s’esgotarà per poder fer el referèndum per la legalitat espanyola, amb l’exemple britànic ben a prop. Cal recordar que el problema es polític i no jurídic, cal dir ben clar que no es vol negociar cap pacte fiscal que ja es mort i enterrat i ningú ha demanat, i sobretot accelerar el procés amb la creació del Consell de Transició Nacional, amb la feina discreta internacional, i la llei de consultes catalana. Alhora una campanya ferma explicant el robatori espanyol, o espoli fiscal amb claredat i sense embuts, segur que seran diners ben emprats, i sense cap comparació amb les quantitats perdudes en un Estat que sempre ha actuat igual. En el tema de pressupostos, hauria de quedar molt clar que no assumirem el dèficit que marca l’Estat, i no castigarem més a la societat catalana injustament, cal pensar ja en la insubmissió fiscal dirigida des de la Generalitat. En Millo quan parla de diàleg, en realitat vol dir una part que dirigeix i un altra que obeeix, ja que son dos parts completament desiguals i per tant qualsevol pacte es fictici i ho sap perfectament. Es d’un cinisme escandalós criticar que es culpabilitza a Madrid quan per llei l’Estat ens deu 8 mil milions que es nega a pagar, espoli a banda, i no es capaç de denunciar-ho. Prefereix veure l’Estat del Benestar de Catalunya totalment enfonsat abans d’explicar la realitat per molt que li dolgui i això ja es un gra massa.
No podem generar dubtes, cal seguir endavant amb pas ferm, i la majoria del poble es darrere per fer costat, sempre que no ens vulguin fer passar bou per bèstia grossa.
 

LA CADENA DE LA LLIBERTAT I L’ATRACAMENT ALS DRETS DELS CIUTADANS

Sense categoria
 

Aquest dissabte a l’Assemblea es va desvetllar la propera acció per l’11 de setembre, era evident que no podia ser un altra manifestació, ja que la del 2012 ja ha de quedar en l’imaginari col·lectiu per sempre, però si que es podia fer una acció d’impacte a nivell mundial, com es una cadena humana que travessi Catalunya com el seu dia van fer les tres repúbliques bàltiques. Una gran cadena per la llibertat, al mateix temps que això succeïa s’aprovava un rescat als bancs de Xipre, que com un gran atracador de guant blanc, i amb traïdoria tenien que pagar directament els ciutadans dels seus estalvis per decret, una immoralitat que ja passa de mida.

 

Efectivament, una demostració pacífica i serena del que aquest poble vol, per damunt de legalitats imposades i falses democràcies, un guant que el món ha de recollir per força, i ha de servir per donar l’empenta final al procés cap a l’alliberament nacional, i el dret dels ciutadans ha decidir el seu propi futur ara totalment esmicolat per un Estat, que nomes busca la nostra desaparició com identitat, i la nostra contribució pels segles dels segles a l’imperi. Per altra banda a Xipre les promeses del candidat guanyador en forma de demanar un rescat ja que els dos grans bancs eren insostenibles, i el 2011 els seus actius bancaris equivalien al 83,5% del PIB del país, lloats fa poc temps. De totes maneres una agressiva expansió a Grècia que amb la seva crisi els ha deixat tocats de mort, ja que per exemple l’esborrament oficial d’una part del deute grec va desestabilitzar completament les entitats, i Xipre en general. De fet l’acord ens diu que aquells que tinguin més de 100 mil euros perdran el 9,9% dels diners, i els de menys d’aquesta quantitat, o sigui la majoria es perdran el 6,75% ,que aniran directament a l’Estat per a contribuir al rescat dels bancs. La legalitat de la mesura es qüestionable, però aquests processos son molt lents, i ara es poden contagiar, una mena de “corralito” com l’Argentina, però parcial i amb gran traïdoria, ja que la mesura es va anunciar divendres, i la gent amb aquests diners congelats no podia anar nomes que a treure petites quantitats al caixer, cosa que encara s’ha agreujat amb l’ordre de tancament de les entitats avui dilluns. Ara falta l’aprovació del Parlament per veure com acaba tot plegat amb aquest abús sense precedents.

La població xipriota ha vist incrèdula com s’obria una porta que lesiona greument els seus drets, poden sentir l’excusa que s’ha venut de grans quantitats de diners blanquejats per les màfies russes com a pretext, però aquestes son les primeres lògicament, les de més de 100 mil euros, la resta son ciutadans normals que fins ara es pensaven que els seus estalvis eren privats i segurs al Banc, i ara veuen com els atracador ja no van amb una mitja negre i una pistola, sinó que el seu mateix govern actua d’aquesta manera per poder rescatar les entitats i les seves pràctiques, fent pagar als seus ciutadans, primer la mala gestió bancària i ara per segon cop per rescatar aquesta. Es un precedent perillós que deixa indefensos la ciutadania i que s’allunya per exemple de l’exemple islandès que sembla que la Unió Europea no en vol saber res, i si de mesures d’austeritat, retallades sobretot a les classes mitges que poc a poc faran desaparèixer de tot el continent i que realment eren les que aguantaven el sistema i son el centre de tots els abusos del sistema preocupat per protegir els bancs i fins hi tot fer negoci amb la situació dramàtica de molts estats. Cal canviar el sistema i Catalunya amb un nou estat te l’oportunitat de començar el seu propi sistema i intentar fer-lo més just agafant elements de l’exemple islandès barrejat amb altres llocs, per impedir que no es pugui arribar a aquesta barbaritat xipriota amb l’espoli del govern als seus propis ciutadans, un expropiament sense demanar cap tipus de permís. Els banquers no poden queda immunes a qualsevol tipus de pràctica, i han de respondre davant la societat com qualsevol altra. Una cosa es fer negoci i l’altra deixar els ciutadans sense drets adquirits amb els seus propis diners.

En definitiva, la cadena de la llibertat, també hauria de servir precisament per trencar aquesta cadena que ens lliga a un sistema caduc i que li cal una profunda renovació que impedeixi veure el que estem veient.

RESPECTAR LA LLEI

Sense categoria
Segons el president espanyol Mariano Rajoy, el debat sobre el futur de Catalunya te la obligació de respectar la llei. i tot el que estigui dins d’aquesta li sembla bé. Francament es una posició que amb l’aplicació estricta de la Constitució i la negació del subjecte sobirà anomenat Catalunya no te cap tipus de sortida. Es una prova més de que el diàleg serà gairebé impossible amb l’Estat. Adjunto xerrada interessant de Enric Ainsa, Pere Pugès, Miquell Sellarès i Miquel Strubell, membres destacats, que conversen sobre la trajèctoria i futur de l’Assemblea Nacional Catalana que aquest dissabte reformulará el seu full de ruta i posarà límit al maig del 2014 per aquesta consulta o si no fos possible de cap manera, un suport explícit a unes eleccions o declaració unilateral del Parlament.

HABEMUS DRET A DECIDIR

Sense categoria
El Parlament ha respost a la negació del diàleg per part espanyola amb una votació contundent de 104 diputats a favor del dret a decidir, i del diàleg amb el govern espanyol. Podríem dir que aquí es respira democràcia i en altres contrades veïnes justament al contrari. De totes maneres algunes actituds com en Pere Navarro negant que Espanya ens roba o altres amb abstencions crítiques sembla no veuen el bosc rere els arbres.

Efectivament, el líder socialista creu que hi ha retallades i atur perquè el Govern no ho està fent bé i no per la vinculació amb Espanya, afegint que lluiten per fer caure aquesta cortina de fum. Per altra banda des de l’Estat preparen una nova jugada contra el Corredor Mediterrani que sembla passaria per Madrid i Saragossa, deixant Castelló i Tarragona fora, amb un despropòsit de grans dimensions que deixa ben clar les intencions espanyoles. El Parlament afegeix el PSC a la demanda del dret a decidir, encara que el PSOE hi esta totalment en contra, el mateix que la seva cap de llista anterior Carme Chacon. De totes maneres el diàleg sempre es necessari, però un cop negat, haurien de definir la seva posició, les CUP consideren la proposta tramposa ja que l’Estat ja hi ha votat en contra i ho troba un pas enrere respecte la declaració de sobirania.
Realment, trobo correcte aprovar aquesta resolució, sobretot com operació d’imatge de les nostres intencions de cara a l’exterior amb un procés impecable i sempre obert, encara que tots sabem que la porta espanyola del diàleg es tancada, per tant caldria insistir a la última incorporació, es a dir, el grup socialista que un cop es tanqui la porta de la negociació i de la legalitat espanyola quin camí prendran. Per altra banda culpar al govern català de les retallades i obvia la realitat del deute de l’Estat amb Catalunya i l’espoli sense comparació mundial que patim cada any, es simplement cínic, i crec que no toca. No es pot estar i no estar, si es afirmatiu, s’ha d’anar amb totes les conseqüències i aquestes passen per denunciar aquesta situació que amb números a la mà no te cap tipus de discussió i es negar la realitat, més enllà de la gestió puntual de la misèria des d’aquí, que pot ser millor o pitjor, però mai decisiva per la nostra situació. Pel que fa a les CUP, crec que amb tot el respecte potser els falta una mirada més llarga i global de la situació, estic d’acord que es un pas enrere respecte la declaració de sobirania i que l’Estat ja ha dit no fa poques setmanes, però crec que es un pas segurament estèril, però que s’ha de fer, i forma pas del mateix procés. Per últim la línia mediterrània de Foment es una vergonya de grans proporcions, l’estructura radial segueix i ports cabdals com Tarragona poden quedar fora per incloure Madrid, crec que sobren les paraules i dona molta idea dels perquès de la nostra fugida d’un Estat amb una sola idea.

DURAN NO ENTÉN O NO VOL ENTENDRE ELS DUBTES

Sense categoria
En Duran diu no entendre els dubtes que els republicans plantegen sobre els pressupostos, dient que coneixien perfectament la situació de dèficit i l’objectiu a assolir. Alhora el conseller Mas Collell veu inviable el 0,7 plantejat, ja que representarien una nova retallada de 4400 milions d’euros. Sembla que el primer encara no ha entès que el context es diferent, i que s’apropa l’hora de dir prou, i sortir d’aquest cercle viciós que ens faria desaparèixer com a societat.

De fet el conseller adverteix que es impossible fer uns pressupostos amb un dèficit del 0,7 que marca l’Estat. Duran no entén ERC, i parla del coneixement d’aquests nivells de dèficits i de la situació global, cosa que Mas Collell diu que no beneficia ningú. El primer insisteix que UDC no acceptarà més pressió fiscal de la pactada a l’acord d’estabilitat, ja que la classe mitjana està prou castigada. Ens diu que ell no critica el pacte amb els republicans, però te dret a dir la seva opinió. Pel que fa als nous impostos com el de les begudes refrescants ha remarcat que el Govern els aplicarà quan cregui que ho ha de fer. Alhora el conseller parla de que no te sentit elaborar uns pressupostos que no tinguin en compte l’objectiu de dèficit ja que l’únic finançador de Catalunya actualment és el Tresor Públic.
En Duran sembla que visqui en altres situacions ja feliçment superades, i sembla no entendre que les finances catalanes es troben al límit, en una part per la crisi, però en un altra molt més important pels impagaments de l’Estat de prop de 8 mil milions per llei, i també per l’espoli fiscal de prop de 20 mil milions anuals que fan de la situació insostenible. Amb aquestes condicions l’únic crèdit com diu el conseller be del Tresor de l’Estat i la bola de neu va creixent a un ritme que ja no es pot engreixar més. Per altra banda el mateix culpable, o sigui l’Estat obvia aquests raonaments i exigeix un objectiu de dèficit totalment impossible, ja que comportaria una nova retallada a una classe mitjana ja ofegada, i que amb moltes àrees ja ha arribat com es sol dir fins al moll de l’os de l’estat del benestar. Mentrestant els nous impostos com a mesura per alleugerir aquest drama, i aconseguir noves fonts d’ingressos no els aplicarà el Govern quan ho cregui convenient com diu en Duran, ja que com la resta de nous impostos acabarà al TC per part del Govern espanyol. Per tant els dubtes i incerteses republicanes i compartides pel mateix conseller son molt clares, i no haurien de sorprendre a ningú. El xoc de trens s’acosta, i el més raonable seria fer un pressupost tenint en compte els deutes espanyols, i amb l’objectiu que es pugui arribar per no haver de fer unes noves retallades que només amb el condicionant d’un estat moros que no paga el que deu no caldria, i fins hi tot hi hauria superàvit per crear riquesa i dinamitzar el territori.
Aquest xoc, i abandonar la submissió absoluta, suposo no agrada en Duran, però la situació ho requereix i el procés ho demana tard o d’hora. Ha de quedar molt clar davant la ciutadania qui es el principal responsable de la situació, i simplement dir prou amb mesures de xoc.
En definitiva, en Duran ja no viu a l’època dels pactes del Majestic, o de vendre engrunes com grans acords de la història mundial, estem en un context de consulta a la ciutadania sobre el nostre futur, i amb una opció per l’Estat propi majoritària que no te marxa enrere.