ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

UN PAÍS DE SEGONA

Sense categoria

Molts cops durant el procés he escoltat allò de que podriem ser la Dinamarca del Sud, i la veritat es que amb una Catalunya independent el nostres sistema polític i valors haurien d’avançar bastant per poder arribar a aquests nivells de civilització.

Dues notícies hem criden l’atenció les darreres hores, la famosa paella organitzada per Pilar Rahola a la Catalunya nord i amb una imatge de tots els participant, un bon número, sense mascaretes i amb la presència inclosa d’un membre del Govern català com Jordi Puigneró. Per l’altra les acusacion per incitació a l’odi i ara també per injuries i amenaces a Mariona Reig de 70 anys i amb greus problemes de mobilitat.

Per la primera diria, i no en aquest cas, sinó en molts anteriors que la paraula dimissió hauria de ser al diccionari i sembla que s’ha esborrat. Tots hem escoltat casos en Estats de la Unió Europea que per molt menys i que aquí no passaria de ser una anècdota hi ha hagut dimissions com no pot ser d’altra manera, ja que els representants públics sempre han de donar exemple i sobretot complir els primers amb allò que demanen o exigeixen a la societat i en aquest cas per exemple, si jo vaig a fer una paella amb una trentena d’amics aquest diumenge segurament els mossos em poden detenir i crec que en una societat sana els representant no estan per damunt dels representats.

Pel que fa al segon cas, escoltar un Guàrdia Civil de baixa per depressió per haver estat present amb la violència que van exercir contra el poble el dia del referèndum i haver vist la seva imatge publicada a les xarxes i un dels missatges com el de la Mariona “Anem a fer-li una visita i li tornem el favor”, amb un sumari de més de mil folis. De fet això no era ni una amenaça ja que per la invalidesa de la persona en qüestió com pel context viscut de barra lliure per atonyinar al poble com la pitjor de les dictadures, que esperaven que l’odi no hi fos posteriorment. Evidentment que hi es, això no s’oblida, ni s’oblidara i quan veiem un Guardia Civil el sentiment es de fàstic i repulsió, encara que segur que hi ha bones persones dins aquest cos i altres menyspreables com en tots els casos de la societat, però el que van exercir aquell dia es senzillament intolerable i dona la idea que estan per damunt del be i del mal, cosa que cap societat pot permetre.

Aquestes coses passen en un país de segona.

LA IMATGE I LA REALITAT

Sense categoria

La no assistència del President català a la Conferència de Presidents, no deixa de ser un reflex d’allò que diem en un context i realment fem en un altra.

Es diu que Pedro Sanchez vol la foto que quedarà incompleta per l’absència d’Aragonès, però que a darrera hora tindrà el president Basc, sempre habils negociadors en un altre context diferent a Catalunya i que gestionaran nous impostos a canvi d’aquesta foto sense res més darrera.

El Govern de la Generalitat ahir va enviar al Conseller Giró al Consell de Politica financera sense fer soroll i demà en la foto més cridanera es farà el gallet i no hi anirà, tot dins l’estratègia de dir i fer com a termes molt separats.

Desprès dels darrers 10 anys, el referèndum del dia 1 d’octubre del 17, el posterior 155 i tota la repressió rebuda. Catalunya amb els seus representants al capdavant simplement ha obeit totes les decisions injustes que han vingut de Madrid via política i judicial, ha perdut completament la sobirania de la institució catalana, ha col·laborat amb el Govern de l’Estat com el suport d’Esquerra a canvi de res, ha mantingut la farsa de la Taula de diàleg, fins hi tot donant una pausa de 2 anys regalats, i per contrarrestar tota aquesta vergonya no sortirà a la foto amb els altres presidents autonòmics, quan s’ha comportat com a tal en els darrers anys.

Diuen que confia en la bilateral,com si aquesta mai hagués comportat avenços significatius, de fet dels fons provinents d’Europa, segurament el tema més important ja s’ha dit que no estarà a l’agènda,i es seguirà com un bucle reclamant aquelles competències que fa 40 anys que es reclamen i que amb qualsevol Govern a Madrid mai avancen prou.

Segurament, escoltarem com a les rodes de premsa desprès de la Bilateral algú dirà que ha estat una reunió d’igual a igual, una falsedat que cau pel seu propi pes, una part te el poder i mai ha reconegut l’altra en res més que no sigui una autonòmia més, i s’emplaçaran per fer comissions dels diferents temes tractats que com tots sabem es la manera de no resoldre mai els mateixos, però donar munició als nostres representants per seguir enganyant la societat amb falses promeses.

Una foto, es simplement això, però la deriva de la nostra institució fonamental es la lluita de la imatge i la realitat.

SENSE VERGONYA

Sense categoria

Que tots veiem, o com a mínim els que o son hooligans de partit o viuen dels mateixos, que el que es diu i la realitat difereix molt es una evidència, ara bé suportar indignitats o mentides com hem escoltat a Dolors Bassa o Roger Torrent, ja no es de rebut.

Efectivament, els presos polítics evidentment poden defensar les seves posicions, el que no poden fer es mentir descaradament com ha fet Bassa en una entrevista a la pregunta “després d’haver passat per la presó, quan rebeu una critica sobre allò que va passar, us moltes més?” ens respon “Sempre responc, en comptes de estar al sofà fent la crítica, haguéssiu vingut allà. Qui em va venir a defensar quan ens varen detenir? Quanta gent hi havia davant de casa meva?….”

Al mateix temps Torrent davant la citació del TSJC a la Mesa del Parlament diu que pretenen convertir-lo en un òrgan censor i el seu Grup ja demanarà una declaració conjunta de suport.

Bassa deu saber o li refresco que no te cap dret d’acusar la gent d’estar al sofà quan ho va donar tot fins al final en cada mobilització, defensant les urnes, i posteriorment al Referèndum. Recordar-li que ningú la va detenir a casa, ella soleta i els altres presos polítics es van entregar a la Justícia espanyola quan van ser cridat, van col·laborar amb una farsa judicial i posteriorment van ser condemnats a les penes injustes que ja coneixem, per cert podia haver anat a l’exili o negar-se a compareixer i forçar la detenció, no ho va fer. De fet centenars de mobilitzacions reclamant la seva llibertat suposo no han estat suficients per ella, on per cert el seu sindicat del règim espanyol UGT no se l’ha vist, vers al contrari ha donat suport a l’Estat espanyol. O sigui traslladar la vostra covardia a la societat, ni es just, ni es veritat. Cadascú que sigui consequent amb els seus actes.

Torrent demana per la seva part no convertir la Mesa en un orgàn censor, quan ell ha estat el President del Parlament més censor en el càrrec. Va impedir la presentació com a President a Carles Puigdemont, va treure l’acta de diputat a Quim Torra i ha fet exactament tot allò que des d’Espanya s’ha demanat, deixant la sobirania del Parlament en res. Per tant prou de cinisme, tant ell com el seu grup, ara demanant suport a tantes actituds i fets miserables.

Sense vergonya.

TOTES LES DICTADURES SON IGUALS

Sense categoria

A Hong Kong i amparats amb la llei de seguretat nacional xinesa hi ha hagut la primera condemna per terrorisme i incitació a la secessió per una persona que va desplega una bandera que posava “alliberar Hong Kong, la revolució dels nostres temps”.

Un cambrer de professió ja condemnat per aquests fets i un atropellament a 3 anti avalots amb la motocicleta que portava i que es defensa va ser un accident. La fiscalia el condemna per incitar el separatisme quan va desplegar la bandera i es destaca les irregularitats del procés judicial. De fet Pequin amb aquesta llei pot jutjar manifestants i activistes per subversió, secessió i terrorisme.

Segur que us sonen aquests procediments i com la Dictadura xinesa resol les ansies de llibertat de Hong Kong, desant la democràcia al calaix i usant la repressió com a solució. De fet si enlloc de dir Xina diem Espanya, i si en comptes de dir Hong Kong diem Catalunya, els casos son idèntics. De fet, son el manual de les Dictadures per callar les veus discrepants d’una societat.

Ara, a casa nostra ho veiem amb la citació a Torrent i els membres independentistes de la Mesa passada del Parlament per ni més ni menys haver permés debats el 2019 per reafirmar el dret a l’autodeterminació i per censurar la monarquia espanyola. En el cas de Torrent, fa especialment sorpresa, ja que v ser el més obedient de la classe amb totes i cadascuna de les decisions espanyoles, que ja veu que no son ben pagades ni en aquests casos.

Un nou atemptat a la democràcia, a la llibertat dels nostres representants i a la sobirania del Parlament ja perduda fa temps amb la nostra col·laboració. Aquesta deu ser la generositat i les ganes de diàleg que l’altre dia Illa ens deia del Govern espanyol, res de nou a l’horitzó quan els valors democràtics son tant febles i l’enemic a batre tant clar.

Ho resumia molt bé l’altre dia Joan Ramón Resina quan deia “A la independència sol arribar-s’hi aprofitant una crisi de l’estat o si cal provocant-la; mai ajudant-lo a remuntar-la i menys encara cooperant a reequilibrar les forces respectives en detriment de la pròpia.”

Justament el contrari del que portem fent, i que ens allunya de l’objectiu marcat i d’una societat que cada cop es sent menys representada per aquesta presa de pel anomenada partits independentistes.

LES LLENGUES DE CASADO

Sense categoria

Quan el President del Partit Popular va pronunciar les seves paraules a les Illes Balears i va començar a citar un seguit de llengues inventades que naturalment no eren català, vam seguir veient com l’objectiu des de fa 300 anys es la desaparició com sigui de la nostra llengua.

De fet, evidentment no crec que aquest personatge sigui tant analfabet per creure que existeix el formenterenc, l’eivissenc, el menorqui i no se quantes llengues més en un pam de terreny i totes elles res a veure amb el català. A pesar dels seus títols a la Universitat Juan Carlos, la seva aposta també més enllà de lluitar amb l’ultra dreta de VOX atacant l’ase dels cops de sempre, simplement compleix amb l’objectiu d’Espanya des de ja fa més de 300 anys amb el Decret de Nova Planta, que no es altra que acabar amb l’identitat catalana destruint la seva llengua.

Nomes cal mirar les lleis que protegeixen el castellà i quantes el català. Els atacs constants i la situació social que gaudeix el català, unicament protegit a les escoles i encara atacat constantment per tombar la immersió linguistica. Prohibició de ser llengua oficial per part espanyola a Europa i invent de llengues com el valencià i ara a les Illes per acotar la nostra llengua simplement al Principat.

Aquesta obsessió malaltissa d’assimilació total la comparteixen plenament dreta i esquerra espanyola sense complexos i te un aliat amb els nostres partits que ja vam veure com amb la futura Constitució d’una República catalana ens defensaven un català i castellà al mateix nivell d’oficialitat o la coneguda actuació laxa amb la rotulació als establiments o els tractes discriminatoris als clients que simplement deixen la llei en paper mullat. Per no parlar de la submissió linguistica de molts catalans que els falta temps per canviar d’idioma en qualsevol circumstància ràpidament i alhora es posen les mans al cap quan veuen persones nouvingudes que no fan cap esforç per parlar la nostra llengua, i la realitat es que no els hi cal.

Aquesta es la realitat i igual que el Sit and Talk es un eufemisme de no ens atrevim a complir la voluntat democràtica del poble i fer la independència, la poca bel·ligerància amb la nostra llengua, es acceptar el rol de colonia amb una llengua que ha de ser amagada a les cases.

Una realitat, que ens hauria de fer reflexionar, si realment volem la nostra llengua o no i aquí Casado i els seus intents patètics res hi tenen a veure.

LA MANIPULACIÓ DE LA LLENGUA

Sense categoria

La utilització de la paraula “totis” per part de la Consellera d’Igualtat i Feminisme, es un nou capítol d’aquesta absurditat manipulada que evidentment no es ni una cosa ni l’altra. Cap favor fan al feminisme o a la igualtat destruint la llengua i no fent polítiques concretes. Ja n’hi ha prou de barrejar conceptes i l’article de Carme Junyent, coneguda lingüista ho explica amb detall per fugir d’aquesta nova imposició.

El ‘totis’: una barrera contra la inclusió

Per: Grup Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Em sap greu, hi torno. Per estalviar-me debats inútils, un aclariment: ja ho sé, que les llengües canvien. Fa molts anys que estudio el canvi lingüístic. I un altre: no parlo de normativa, parlo de funcionament del llenguatge.
Una de les coses més boniques de la lingüística és que t’ajuda a entendre per què totes les llengües són iguals, per què no podem dir que hi ha llengües millors que altres. I una altra cosa meravellosa és que et fa veure que els mateixos fets es poden explicar de maneres molt diferents. Segurament per això sempre hi ha qui vol controlar les llengües i, pel mateix motiu, hi ha qui vol destruir-les. Sempre hi ha algú que vol “millorar” la llengua. Com si això fos possible, com si servís de res. La humanitat fa mil·lennis que fa servir aquest instrument meravellós, tan versàtil i flexible que s’adapta (alerta: he dit “s’adapta”, no “l’adapten”) a totes les necessitats, però sempre hi ha algun humà que creu que ho pot millorar. Afortunadament, ningú no se n’ha sortit amb aquest propòsit perquè, si fos així, ja no podríem parlar de la igualtat de totes les llengües.

Però l’eurocentrisme és una força molt potent i, com que en la majoria de llengües indoeuropees els substantius es classifiquen en gèneres, ens hem arribat a creure que això passa a totes les llengües. I com que, per si no n’hi hagués prou, als grecs se’ls va acudir d’anomenar “masculí” el gènere no marcat, també ens hem cregut que la classificació en gèneres es cosa de l’heteropatriarcat. No deixa de ser una paradoxa, atribuir un poder que no té a aquell que vols vèncer. D’aquest malentès –que el masculí és per als homes i el femení per a les dones–, en van sortir les propostes de desdoblament, una manera implícita de dir que les humanes no són humans, i els desdoblaments van actuar com a promotors del binarisme perquè si les humanes no són humans aleshores no et queda més remei que ser o bé humà o bé humana. I aleshores és quan els que no se senten ni l’una cosa ni l’altra reclamen un gènere per a ells.

Fa uns dies, la consellera d’Igualtat i Feminismes feia unes declaracions –que es reprodueixen en el Twitter de la conselleria– per justificar l’ús de totis com a gènere inclusiu. Val a dir que vaig sentir la intervenció de la consellera al parlament i també n’he llegit alguna entrevista i, en principi, la consellera parla normal. Segurament li sobra nomenclatura però això deu ser un problema dels acadèmics. El cas és que els arguments que fa servir només poden crear confusió.

Per començar, ens diu que l’ús de totis és un acte d’amor per la llengua catalana. Faré una comparació odiosa però és com aquells senyors que no ens estimen fins que no ens hem emmotllat als seus gustos. No cal que l’estimem, la llengua, ja fem prou d’estimar-nos els uns als altres i si estimar-la significa estrafer-la doncs potser que ens estalviem tant d’amor.
Una de les justificacions de l’amor és que diu que recullen el batec a peu de carrer. Doncs no sé de quin carrer, perquè jo totis només li ho he sentit dir a ella. I aquí arribem al moll de la qüestió. Els polítics, potser perquè no són capaços de fer polítiques que millorin la vida de tots, han trobat una distracció impagable en l’ús de la llengua. Mira que feminista que sóc, que sempre dic “catalans i catalanes”; per a les altres coses no hi ha pressupost. Han malversat temps i diners en cursos i guies que només han servit per a crear confusió (de debò, si algú em pot demostrar que aquesta disbauxa del gènere ha millorat en res la vida de les dones, que m’ho expliqui) i, a més a més, ens han imposat als altres aquesta manera de parlar.

Però la consellera encara diu que el diccionari fa curt a l’hora de reflectir realitats que existeixen. És clar, és així com funcionen els diccionaris, si més no els normatius. Qui es prendria seriosament un diccionari que recollís totes les ocurrències dels polítics? Com reaccionaríem nosaltres mateixos si al diccionari ens hi trobéssim craix, estalquejar o random, paraules que són molt més emprades que totis? Jo ara mateix hi trobo a faltar la paraula matonisme. La faria servir per qualificar un tweet d’ERC LGBTI que diu “Que et molesti l’ús del #totis #NoÉsNormal”. A mi no em molesta l’ús del totis, em molesta la presa de pèl i que m’ho imposin des del poder, però si, a sobre, dicten qui o què no és normal, crec que s’ho haurien de fer mirar.
Però tornem a la consellera perquè també diu que el gènere inclusiu “s’utilitza en moltíssimes llengües arreu del món”. No sé quantes llengües són moltíssimes per a la consellera, però en la immensa majoria no hi ha gènere gramatical i hi ha un únic pronom de tercera persona per a tothom. Ara, que això es reflecteixi en la inclusió o en la igualtat entre les persones ja és una altra qüestió. En tot cas, com a consellera no pot fer afirmacions que no tenen cap fonament. Si vol que li fem cas en qüestions molt més transcendents no hauríem de tenir dubtes sobre la seva autoritat.
I ara anem pel totis. Que jo sàpiga, en anglès, neerlandès, noruec i suec s’han afegit o reutilitzat pronoms per referir-se a les persones no binàries. No sembla que l’ús s’hagi generalitzat, però. En anglès, ara funciona el they en singular però des dels anys setanta s’han proposat quinze pronoms “neutres” diferents sense èxit. En tot cas, l’anglès és una llengua que no té gènere i la introducció d’un pronom no hi té cap efecte en les concordances. En el cas del totis, però, la cosa es complica perquè en català, com en la resta de llengües romàniques, un canvi de gènere implica un canvi en les concordances:
Tots els pares de nens petits diuen que estan cansats però feliços.
Totes les mares de nenes petites diuen que estan cansades però felices.
Si ara hi afegim el totis, suposo que la cosa seria així:
Totis lis (pamis?) (mapis?) (paris?) (maris?) de nenis petitis diuen que estan cansadis però felicis.

De debò algú es veu amb cor d’imposar una cosa així? Els pronoms febles al costat d’això no són res. Però, bé, suposem que aquest sigui l’objectiu. Si hem de canviar la llengua, no la canviarà la consellera, ni un col·lectiu, ni el IEC, la canviarà la gent. I com la canviarà? Us proposo un exemple anàleg.

Fins els anys seixanta, l’ús del tu i el vostè (i el vosaltres i el vostès) estava prou ben fixat. Amb els canvis socials que hi va haver aquells anys va començar una certa incomoditat en l’ús d’aquests pronoms. Sovint hi havia pactes (“tracta’m de tu”) o directrius més clares (“a mi, em parla de vostè”). El cas és que, d’una banda van canviar els usos del vós que, de ser una forma arcaica o respectuosa, va passar a ser una mena de forma intermèdia entre el tu i el vostè (a banda d’usos puristes, és clar) i d’altra banda tots observem que el tu ha anat guanyat terreny al vostè i no seria gens estrany que s’acabés neutralitzant i féssim servir tots sempre el tu. Que jo sàpiga, ningú no va dictar aquests usos, però hem vist com nosaltres mateixos fem servir molt més el tu. Aquí veiem com la llengua s’ha adaptat a un canvi social, que és el que passa sempre. Algú s’imagina un conseller dient-nos si hem de tractar de tu o de vostè els nostres mestres, o els nostres alumnes, o el metge o el cambrer? Per què, doncs, ho han de fer amb el gènere?

M’agradaria tenir la possibilitat de veure el canvi natural que es produeix en la llengua a conseqüència del canvi en la vida de les dones. Ja no és possible. Estaria bé, però, que deixéssim de manipular la llengua ni que només fos perquè, com deia Umberto Eco, hauríem d’estar alerta davant de qualsevol moviment que volgués introduir una neollengua perquè això és el que fan els totalitarismes. I també deia que els que intenten millorar la llengua acaben provocant l’efecte contrari. Pensem-hi.

Carme Junyent
Grup GELA

ETAPA IDENTITÀRIA

Sense categoria

Segueix el relat que com sabem és molt important, i qui el domina te moltes cartes guanyadores a les seves mans. El Ministre de Presidència espanyol ha tornat a insistir en superar l’etapa identitària i centrar els esforços amb les coses que sempre diuen preocupen als ciutadans.

Efectivament, el proper 2 d’agost es reuneix la bilateral i insisteixen en parlar del que anomenen problemes dels catalans i dient que el procés sobiranista s’està acabant i s’inicia una època de buscar solucions. Posen els temes de sempre damunt la taula, Rodalies, infraestructures, beques, la llengua com a vehicle de riquesa cultural i altres temes del dia a dia. Defensa que els indults facilitaran les coses i vol parlar dels temes que ens poden apropar i arraconar els diametralment oposats que com exemple el Referèndum que reclama la part catalana i que ha reiterat la seva negativa, ja que els acords han d’estar a la Constitució i la Llei. Les votacions si son per fracturar la societat catalana son un mal camí.

Un relat interessat i que sembla la Generalitat i el seu Govern des del 155 avalen amb la seva gestió. En primer lloc es propi dels Estats autoritaris decidir que preocupa i que no als ciutadans, ja que naturalment no tenen ni veu ni vot. Per altra banda ningú pot questionar que ens preocupen a tots els temes del dia a dia però saben ben bé que aquest no es el tema. Alhora temes com infraestructures o rodalies son temes enquistats des de fa 40 anys i per tant no tenen cap credibilitat per voler resoldre just ara quan no han complert mai. El mateix amb la llengua atacada per terra, mar i aire i la seva preocupació per tant no es creible quan l’historial es esborrar-la del mapa des de sempre en benefici de la llengua castellana, única protegida si es que li cal.

Per altra banda parlar en una negociació del que et pots posar dacord i deixar fora els temes oposats es una estafa i una falta de sentit del que es una negociació. Esclar que amb el concepte que una votació fractura la societat es pot entendre el nul tarannà democràtic d’aquesta gent.

De fet parlar de temes identitaris, els que nomes viuen per la unitat del territori, la bandera i els símbols, es de riure. El nacionalisme identitari més potent no hi ha dubte que es l’espanyol, per tant prou de cinisme que aquí no s’ha superat cap etapa, la societat segueix al seu lloc i no ha marxat ni oblidarà fàcilment.

CASPA FRANQUISTA

Sense categoria

Que un Ministre de l’anomenada Espanya democràtica com Camuñas ens digui que prou de dir que la dreta va ser culpable el 36, l’esquerra ho va fer molt malament al Govern de la República i això va ser un fracàs que ens va dur a un enfrontament entre espanyols. Es a dir la guerra de dos bàndols, obviant el cop d’Estat i la sublevació militar contra un Govern legitimament constituit.

Tot això amb un tal Pablo Casado que com diu en Iu Forn amb greus problemes d’audició, ja que ho va trobar i encaixar amb total naturalitat. Aquesta es la caspa franquista que va dirigir la transició modèlica com diuen i aquests son els líders democràtics que avui en dia estan a les institucions.

Cop d’Estat? El que tinc aquí penjat
Iu Forn

Tot el meu suport a Pablo Casado. Desconeixia els seus greus problemes d’audició, manifestats públicament durant l’acte organitzat el passat cap de setmana pel seu partit amb el títol de “Concordia, Constitución y Patriotismo” i on un tal Ignacio Camuñas va optar, sobretot, per la part de la concòrdia excretant el següent:

Per si no es vol mirar el vídeo, li transcric el gran moment: “Prou de furgar dient que la dreta és la culpable del 36. Això és mentida. Cal dir-li a l’esquerra que si hi va haver guerra civil és perquè vostès van fer-ho molt malament al govern de la República i perquè la República va ser un fracàs que ens va dur a l’enfrontament entre espanyols”.

I dic que Casado té preocupants problemes auditius perquè, a pesar d’estar assegut a tocar de qui va manifestar això, no va sentir res. Vaja, perquè si ho hagués sentit, lògicament, hauria manifestat el seu rebuig a unes barbaritats que uneixen ignorància històrica, colpisme genètic i inexistent esperit democràtic. A veure, a no ser que no tingui cap problema de sordesa i el motiu del seu silenci fos que estava absolutament d’acord amb el que va manifestar en Camuñas. Però vaja, ho dubto molt. Casado a favor dels cops d’estat? Un demòcrata com ell? IM-POS-SI-BLE! Per cert, el tal Camuñas, polític, jurista i diplomàtic ara oblidat però que va remenar molt la cueta durant la transició quan va fundar el Partit Demòcrata Popular (PDP) -que es feia dir liberal-, que va arribar a ser ministre de Relacions amb les Corts al govern d’Adolfo Suárez i que fa uns anys va ser a VOX, lloc del que va marxar per acostar-se al PP. Ah, per cert, aquest ciutadà també és president d’honor del Foro de la Sociedad Civil una associació autoqualificada “d’independent” i que té com a objectiu “regenerar la vida democràtica”… que ara ja sabem com té pensat fer-ho i em temo que és una manera poc democràtica. Bé, perquè en principi els alçaments armats no estan gaire descrits com a tals. Però el que m’interessa de l’argumentació de Camuñas és que defensa l’1-O.

Havíem quedat que la proclamació de la República que mai no fou, la votació que va acabar a hòsties, els fets de la Conselleria d’Economia i tota la resta van ser un cop d’estat. Vaja, això és el que ha dit i continua dient la dreta extrema -i la no tant- i els seus mitjans amics. I ja se sap que ells sempre tenen raó perquè la justícia espanyola així ho diu. I ara no dubtarem de la justícia espanyola, oi? Per tant, anem a la cosa que no és altra que seguir literalment el fil del que va dir Camuñas per manifestar que… “prou de furgar dient que els indepes van ser els culpables de l’1 i del 27 d’Octubre del 2017. Això és mentida. Cal dir-li als nacionalistes espanyols radicals confessos, i als que ho són també molt però dissimulen, que si hi va haver Procés és perquè vostès van fer-ho molt malament al govern d’Espanya i perquè el Govern del PP va ser un fracàs que ens va dur a l’enfrontament entre catalans i espanyols”.

Esclar, si tu justifiques aixecar-te en armes contra un govern democràtic perquè “ho estava fent molt malament” i, a la vegada, qualifiques de “colpistes” als que van intentar provocar una negociació que desencallés la situació provocada per un Rajoy que ho estava fent molt malament, els estàs donant la raó als indepes. Van haver de fer-ho perquè no hi havia altra forma de restablir el bon govern. Els hi dones a la teva manera i a la dels teus, inclòs Casado, però els hi dones. I els estàs legitimant i justifiques que fessin el que van fer perquè era el que tocava davant d’una situació insostenible i intolerable que no es podia permetre.

Gràcies Camuñas per regalar-nos aquest moment i, sobretot, gràcies Casado per fer-te’n còmplice, cosa que t’estalvia posar-te un audiòfon.

LA LLIÇÓ

Sense categoria

En una entrevista la Ministra de Politica Territorial espanyola opina sobre la Taula de diàleg i la comissió bilateral, deixant una frase que ja marca el seu tarannà “el sobiranisme, hauria d’haver après la lliçó”.

A la Comissió diu que es tractaran els temes que més importen els catalans com ara beques o transports, l’altre te un caràcter més polític però amb línies vermelles. No es negociarà un referèndum d’autodeterminació, dient que en el marc de la Constitució hi cap tot, fora no hi ha res. Deixant anar la frase de la lliçó i reclamant gestos a la Generalitat per recompondre primer la concòrdia dins de Catalunya com ells han fet amb els indults. Volen deixar enrere un conflicte que ha trencat famílies i amics i toca retrobar-se personalment i socialment. Pel que fa als exiliats, si tornen s’aplicarà la llei i la Constitució amb ells.

Aquesta es una de les persones que representarà el Govern espanyol al seu costat de la Taula de diàleg. Com podem veure cap diferència en si ocupes el carrec la dreta més extrema. Cap respecte a la democràcia. Repeteix la cantarella del poder de saber que importa als catalana i que no, com una tutela per menors, un recurs fàcil quan els nivells democràtics i ètics son tant baixos. Insisteix per si algú encara no ho ha escoltat que del Referèndum no se’n parlarà, i que no em vingui el Rufian de torn dient que també deien el mateix dels indults, ja que saben no es el mateix, la pregunta seria si això val una espera de 2 anys quan l’interlocutor i qui realment ostenta el poder et diu que la teva proposta no es parlarà escudant-se amb una Constitució per damunt del be i del mal i interpretada com més convé.

Parla de recompondre la convivència entre catalans, un hit que ja cansa, primer perquè es mentida, i segon perquè qualsevol discrepància en una societat l’enforteix i no la debilita. Des del model imposició i autoritari espanyol evidentment prefereixen el pensament únic.

Cap respecte per la justícia europea i les seves resolucions amb els exiliats, es veu que no va amb ells. Finalment el xantatge i menyspreu amb les advertències d’aprendre la lliçó. Si, hem aprés com la recepta contra les urnes i el respecte a una societat, es la violència i la repressió com qualsevol dictadura normal.

En definitiva, una lliçó més per aprendre.

EL VIRUS I EL FOC NO TE FRONTERES

Sense categoria

Recordem aquella frase a l’inici de la pandèmia de Pedro Sanchez, dient que el virus no entén de territoris i que nomes ens sortirem units. Ara es torna a repetir amb l’afer dels hidroavions francesos per l’incendi de Llançà.

Realment, la visió de l’Estat espanyol pel que fa les seves fronteres es miserable, antiga i totalment fora de lloc. Una obsessió malaltissa que ha portat a que la petició de la Generalitat per demanar dos potents hidroavions francesos per lluitar amb eficacia en un incendi que ha cremat més de 400 hectàrees i afectat el Cap de Creus. Aquests estaven a Perpinyà i per tant podien arribar al foc amb quinze minuts i ajudar a controlar el mateix. El Govern espanyol no ho ha autoritzat i va preferir enviar unitats d’Osca, Pollença o Saragossa molt més lluny descartant demanar ajuda a França.

Es mesquí com entenen la Unió Europea que teòricament es un espai de col·laboració i que no hauria d’entendre de fronteres ni de banderes, sinó de vides humanes i de territori conjunt. De fet hauria d’haver la prioritat de poder lluitar contra una desgracia així amb la màxima rapidesa i fiabilitat independentment de la procedència de persones i mitjans que hi colaboren.

Una nova mostra d’un Estat que viu en el seu context particular, i una visió de curta volada en un afer que el sentit comú mostrava com a molt clar i que evidentment han politizat, i més si es tracta de Catalunya. Avui mateix veiem les portades dels mitjans espanyols criticant l’independentisme per l’esbombament amb critica que s’ha fet del tema en contra de l’Estat. Una nova volta per fer política interessada allà on no hi pinta res com es el cas i desprès vendre un relat totalment diferent i tot per treure rèdit polític deixant la zona devastada, i per sort les no víctimes humanes en un segon pla miserable.

Aquest es l’Estat, i alguns encara confien en una Taula de diàleg amb peticions democràtiques que saben mai seran acceptades, ja que el respecte als drets i la mateixa vida de la societat catalana en aquest cas no val res per ells, i evidentment la bandera, la frontera i la unitat passa per damunt. Amb aquestes coordenades es evident que no es pot parlar, i es impossible d’arribar a cap acord que no sigui unilateral per fugir de la repressió sense fre que patim i patirem.

ELS JOCS PERILLOSOS

Sense categoria

El pas fet pel Govern de la Generalitat demanant els Jocs Olímpics del 2030 no pot ser un parany o una excusa per tractar-lo per part del Govern espanyol com un favor o concessió que faci que s’oblidi el tema fonamental, com és la independència.

Deixant de banda, les controvèrsies en el territori que han de quedar ben resoltes crec abans de fer qualsevol pas, de cap manera com diu José Antich no poden ser moneda de canvi autonomista, com seran promeses d’inversions o infraestructures que mai veuen la llum. Això serien converses normals autonòmiques, el tema res te a veure amb això.

Uns altres Jocs Olímpics, 38 anys després?

José Antich

El Govern de la Generalitat ha fet oficialment el pas imprescindible perquè el 2030 hi pugui tornar a haver uns Jocs Olímpics a Catalunya, en aquesta ocasió, a diferència de 1992, d’hivern. Una carta del president de la Generalitat, Pere Aragonès, al president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), Alejandro Blanco certifica l’arrencada de la precandidatura Pirineus-Barcelona que si supera tots els esculls del Comitè Olímpic Internacional (COI), el 2023, en una data encara per concretar, seria ciutat olímpica en una votació que se celebrarà a Bombai, a l’Índia.

La candidatura té actius importants al seu favor i també obstacles significatius que fan que, ara com ara, sigui un projecte que neix amb una divisió important entre els grups polítics i també amb una gran apatia per part de la ciutadania. El compromís de Pere Aragonès de dur a terme una consulta -sense que se sàpiga, ara per ara, si serà entre els habitants del Pirineu, de Barcelona o de tot Catalunya- introdueix a més un motiu més d’incertesa i vaticina un fort debat ideològic sobre si es tracta d’un projecte de creixement sostenible del territori o, al contrari, d’un d’especulatiu.

Molt a favor estan clarament les organitzacions empresarials i PSC, Junts, PP i Ciutadans; en contra, la CUP i els comuns; a favor, amb molts matisos, Esquerra Republicana. Aquesta amalgama vaticina un debat acalorat en els pròxims temps. Res gaire diferent de l’ampliació de la tercera pista de l’aeroport del Prat, com ja s’ha vist recentment. La història dels Jocs Olímpics de 1992 celebrats a Barcelona no hauria de servir com a exemple per analitzar el projecte de l’any 2030 ja que, en tots els aspectes, ha plogut molt des d’aquella època.

Els Jocs Olímpics d’hivern arrosseguen també un debat gens menor sobre la cristal·lització de les seves expectatives, que han quedat bastant per sota de les previsions inicials en les últimes ocasions. També el fet que moltes ciutats importants hagin declinat allotjar-los, bé per renúncies directes bé per referèndums perduts pels seus promotors. El govern espanyol de Pedro Sánchez també avala el projecte olímpic i, segurament, allotja en el seu fur intern que sigui un element amb prou pes inversor que contribueixi al desglaç de les relacions entre Catalunya i Espanya.
No és cap secret que el govern espanyol intentarà aigualir la taula de diàleg amb sortides per la tangent davant de la rotunda negativa a parlar d’amnistia, referèndum i independència. Serà, en tot cas, tasca de la part catalana de ser bel·ligerant en les seves peticions i no confondre una taula política per a la solució del conflicte amb una de tall inversor en infraestructures exclusivament autonomista. Per descomptat que es pot exigir un referèndum sobre la independència de Catalunya i estar a favor o en contra dels Jocs Olímpics. Són dos plans completament diferents sempre que no ens deixem fer passar bou per bèstia grossa.

NOMES ERA INDEPENDÈNCIA

Sense categoria

El President Aragonès i la consellera d’exteriors reivindiquen en un acte ahir davant els cònsols l’ammistia i el referèndum, seguint amb una cantarella que poc te a veure amb el que vam viures fins el 2017.

En aquesta recepció diuen que s’obre una nova etapa en que es vol resoldre de manera acordada i dialogada el conflicte entre Catalunya i Espanya ha dit el President. La proposta es la Taula de diàleg amb l’Estat amb el referèndum i l’ammistia com a proposta catalana i referma que el Govern mantindrà el principis bàsics de la democràcia i llibertat. La consellera ha fet seva una frase d’un jutge americà que diu que la lluita per les coses que t’importen però fes-ho de manera que impulsi els altres a seguir-te. Han parlat del Consell d’Europa i l’obertura al món de Catalunya.

Realment seguim amb el mateix joc de sempre que ens te acostumats la Generalitat. Sembla que se’ls ha esborrat de la memòria una paraula clau “independència”. Simplement això. Seguir insistint amb una ammistia que amb la primera quedaria resolta i un referèndum que no arribarà i que deixa en res la lluita del poble per fer possible l’1 d’octubre es un engany de grans proporcions.

No hi ha una nova etapa, hi ha una continuació d’un procés d’alliberament de més de 10 anys que va culminar amb el referèndum de l’1 d’octubre i la victòria del si i la declaració posterior avortada pel 155 i la marxa enrera del nostre Govern. Diuen que aquesta etapa es vol resoldre de manera acorda i dialogada, de fet sempre ha estat així, ha estat la primera intenció i s’han provat totes les formules per fer-ho possible i totes les alternatives que els juristes van exposar per aprofitar la Constitució, demanar la transferència per fer el referèndum, exposar el tema al Congreso amb votació inclosa i totes les opcions, per tant no es cap novetat. La via unilateral nomes es la conseqüència de la negativa de totes aquestes temptatives que es van mantenir obertes fins el darrer segon amb la resposta de la violència i la repressió per part espanyola.

Els principis que exposen sempre han estat cabdals, respecte la frase, es ni més ni menys que el relat del procés fins el dia 1 d’octubre amb les grans mobilitzacions i la defensa de les urnes de tot un poble.

Per tant demanaria no enganyar més en aquest cas als cónsols, no volem ammistia i referèndum, volem simplement independència.

MINISTRE A LA FOSCOR

Sense categoria

Escoltem el relat esfereïdor de les tortures rebudes pels advocats dels presos d’ETA sense sorpresa, i confirmant si es que calia el tipus d’Estat que parlem i la seva nul·la democràcia i respecte als drets més elementals de la ciutadania.

Efectivament, el cas Halboka va ser un cas que va marcar l’actual Ministre de l’Interior Grande Marlaska on el magistrat va posar setge aquests advocats i va fer cas omís a les tortures denunciades. De fet l’Audiència espanyola els torna a jutjar per uns fets ja condemnats, un cas insòlit i impossible amb un Estat normal. El 2010 va enviar a presó preventiva 5 advocats dels presos d’ETA acusats de formar part de l’organització com enllaços de la part activa de l’organització. Casualment la justícia francesa en deixava en llibertat un per falta de proves, en canvi ves per on, Marlaska si que en va trobar, 8 mesos de presó preventiva desprès, l’Audiència va ordenar l’alliberament per baix risc de fuga, però Marlaska novament els va enviar a la presó adduint un document nou trobat. No van trobar mai lligams suficient però van passar 3 anys de presó preventiva i finalment un pacte de sortida. Per acabar el serial macabre ara tornen a ser jutjats per formar part de banda armada amb penes de molts anys demanades per una causa ja jutjada i amb els relats de tortures explicats pels acusats que Marlaska va arxivar.

Aquest Ministre que va ignorar i per tant ser cómplice de tortures denunciades, com en el seu dia va fer Baltasar Garzon amb els independentistes detinguts el 92 per les Olimpiades de Barcelona, segueix ara en un Govern amb aquest passat tant fosc i sense cap tipus d’investigació per aquestes causes tant greus en el passat. De fet, una democràcia normal, la seva branca judicial ha de ser transparent i amb un total control donat el seu poder davant la ciutadania i que no pot ser utilitzat amb finalitats personals o parcials. Si parlem de tortures, això en qualsevol Dictadura reconeguda es evident que es un fet usual castigar la dissidència o les persones que no segueixen el sistema amb aquestes pràctiques i que en trobem casos per tot el món. Espanya es evident que els drets humans son trepitjats constantment, i la protecció dels botxins del franquisme i la seva impunitat es una prova, i la lluita contra la banda terrorista ETA es un nou exemple de la impunitat total d’un cos policial i un Govern que pot estar a la foscor com el Ministre esmentat amb la ciutadania sense defensa.

LA CULPABILITAT

Sense categoria

Escoltem sovint de la gent més gran acusar als joves i tractar-los gairebé com a delinquents i amb tota la responsabilitat sobre el COVID i la seva nova onada que ha fet prendre mesures marxa enrere per frenar el seu gran augment.

Evidentment, les imatges dels mitjans mostrant les reunions a les platges amb alcohol pel mig, els festivals plens, les festes al carrer repetidament fan que sobre una part de la població la idea agafi forma desmesuradament sense anar més enllà.

De totes maneres, es evident que hi ha joves irresponsables, els que per la seva edat surten més i per tant es veuen més, de la mateixa manera que hi ha gent més adulta irresponsable que passa mes desapercebuda. Si anem al fons de la qüestió qui ha permès els festivals multitudinaris a l’estiu, qui ha deixat de vigilar les platges i permès reunions grans, qui ha obert la mobilitat total, qui ha deixat la mascareta com element a retirar en espais oberts, qui ha obert l’oci nocturn amb unes mesures totalment impossibles de complir, qui ha incentivat que els turistes puguin venir, i que nomes no ho han fet en massa per les recomanacions dels seus Estats d’origen, i així una llarga llista de mesures de desescalada que apunta directament al nostre Govern i a Madrid per la part que li toca. Ells i no cap altre han decidit que es pot fer i que no es pot fer, ells i ningú més han prioritzat la part econòmica a la part de salut, ells i ningú més han pres mesures a l’esquena dels epidemiòlegs prioritzant els vots i la imatge per damunt de tot.

Per tant, deixant de banda que irresponsables en una societat sempre n’hi haurà, amb aquesta situació i en qualsevol altra. El gran culpable son els nostres Governs, ells han pres mesures molts cops amb contradicció entre elles i ara ens han venut que amb la vacunació ja tot s’havia acabat, i la veritat es que en aquest cas el mentrestant si que es molt important, ja que la vacunació avança, però ha d’arribar a uns nivells elevats per ser efectiva en tot el grup, cosa que no vol dir deixar de ser responsable i prendre unes mesures fins que tot això estigui sota un control.

Una desescalada, que ara es veu massa ràpida, i nomes feta per la temporada estival en un país que malauradament viu en bona part del turisme i que no ha pogut compensar a tota aquella part de la societat que ha hagut de tancar els seus negocis com si han fet altres Estats.

Per tant, la culpabilitat no es pot desviar.

INDEFENSIÓ TOTAL

Sense categoria

Ens assabentem que la Fiscalia demana presó per protestat contra el jutge Llarena mentre sopava a l’Empordà i estem davant un nou cas de vulneració de drets absoluta.

El mes de juliol de 2018 uns quants integrants del CDR van protestar al veure Llarena sopant en un Restaurant a Mont-ras. Aquest jutge instructor de la causa de l’1 O sopava amb el líder Popular de l’Ajuntament de Barcelona quan a escassos dos quilòmetres es feia un acte d’homenatge a Jordi Sanchez.

Com deia, alguns membres amb crits com “els carrers seran sempre nostres” van protestar. El Fiscal argumenta que van buscar el cotxe del magistrat i el van envoltar perquè no poguès sortir de l’aparcament i un va pujar dalt del mateix amb una ampolla de vidre menyscaban el principi d’autoritat del jutge. Ara es demana un any i mig de presó i 1500 euros de multa acusat de delicte d’atemptat contra l’autoritat i incitació a l’odi. Uns delictes que l’advocat nega ja que no es va agredir a ningú i no pot ser d’odi ja que es per protegir minories.

Un nou cas de vulneració de drets contra la ciutadania. Aquest magistrat tots sabem com va instruir el cas contra els nostres presos polítics posant una rebel·lió que nomes estava en el seu cap i com a passat vergonya a cada euroordre tombada contra els nostres exiliats, unes bufetades europees que ningú li ha questionat dins l’aparell judicial espanyol, aquest si, que cec d’odi i lluny de la justícia més elemental.

Ara, com el cas d’Altsasu per exemple, ens trobem la paraula d’uns que val més que la dels altres, ja que no hi ha proves. Perquè la paraula d’un policia, d’un magistrat en aquest cas val més que la de qualsevol ciutadà, això vulnera qualsevol principi de legalitat i democràtic respecte la societat i els drets individuals de cada persona.

Aquesta persona sap que es el responsable de l’aparell d’odi de l’Estat, i de la posterior farsa de judici que van patir els nostres presos per un Estat autoritari que no va trobar proves de res, no en va voler escoltar cap en contra i que nomes el guiava un nacionalisme i odi a la causa que evidentment els impedia fer la seva feina, impartir justícia.

Els drets de les persones a Espanya no valen res davant de determinats personatges es veu superiors a la resta i que poden fer i desfer amb la vida dels demes sense cap vigilància que els impedixi fer aquestes funcions i amb el poble amb indefensió total.